Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 5/7/2013 — Estrenes franceses, Siete Cajas, Branagh i Dogma 95
Obertura amb la sintonia i la identificació de Ràdio Desvern (98.1).
Presentació de Carme, Francesc i l’Hugo (nou col·laborador). Esbossen temes del dia (estrenes franceses, Branagh, Dogma 95) i informen de canvis de programació reflectits al blog del programa.
Anàlisi del retrat del poder polític en clau quasi documental. Debat sobre la **llei del cinema francès** i la seva fecunditat creativa. Valoració: interessant però **discurs massa explícit**; comparada amb **Margin Call** i Costa-Gavras.
Retrat **transparent i delicat** d’identitat de gènere en la preadolescència. Elogi a la protagonista i a un guió **molt ben trabat**. Recomanació destacada.
Thriller costumbrista al mercat d’Assumpció amb **energia i enginy**. Llengua híbrida (castellà/guaraní), música viva i **direcció de baix pressupost molt efectiva**. Directors: **Maneglia i Schomburg**.
Es destaquen **La caça** (recomanada) i altres títols en cartell. Pista per seguir l’oferta local i recuperar títols menors més endavant.
Perfil de **Sir Kenneth Branagh**: de Belfast a Reading, polifacètic (actor, director, guionista, productor). Obres clau: **Enric V**, **Molt soroll per no res**, **Hamlet (4h)**, **La huella**, **Peter’s Friends**. Elogi de la seva **versatilitat shakespeareana**.
Lectura de **Thor**: xoc entre mitologia i Amèrica quotidiana, amb **Natalie Portman** i **Stellan Skarsgård**. Serveix d’enllaç temàtic i geogràfic cap al **Dogma 95**.
Repàs del **vot de castedat** (localitzacions reals, càmera en mà, so diegètic, sense gèneres ni crèdits). Films fundacionals: **Festen**, **Els idiotes**, **Mifune**, **The King Is Alive**. Conclusió: influent però **arrogant i instrumental**.
Tancament amb l’avanç: **malalties mentals** i **David Lynch** (subjecte a canvis). Recordatori del blog per reescoltar i seguir actualitzacions.
Panorama del programa
"Cinema sense condicions" amb Carme, Francesc i l’Hugo (nou col·laborador) obre amb una nit diversa: tres crítiques destacades, un perfil de director i un repàs a Dogma 95.
- Avisos de programació i blog: canvis puntuals reflectits al blog del programa (sensecondicions.blogspot.com)
- Recordatori: consultar la cartellera local (CineBaix)
Context: el moment del cinema francès
- Política pública clau: la llei del cinema a França assegura un retorn de taquilla a la producció, fons específics i quotes de producció/distribució.
- Resultat: ecosistema fecund, directors joves i diversitat estilística.
Crítica 1 — L’Exercice de l’État (L’exercici del poder)
De què va
- Seguim un ministre de Transports en mode quasi documental, entre crisi sobtada i trama de privatització d’infraestructures.
- Tònic: immediatesa mediàtica, eslògans, control del relat i “cintura” política.
El que destaca
- Estil: híbrida de ficció i to documental; arrenca amb visions oníriques que perfilen el personatge.
- Temes: poder vs. estat, frenesí buit i gestió de crisis a cop de titular.
Valoració
- Forta però massa explícita en el discurs; menys suggerent del desitjable.
- Comparacions: “Le Capital” (Costa-Gavras) i, sobretot, Margin Call com a referent més reeixit.
“Un pas enrere et fa perdre vots… la immediatesa és el fonamental.”
Crítica 2 — Tomboy
De què va
- Estiu, nova ciutat i una nena de 10 anys que explora la seva identitat presentant-se com a noi (Mikaël) al grup d’amics.
El que destaca
- Interpretació prodigiosa de la protagonista i càmera propera que capta mirades, jocs i dilemes amb candor i claredat.
- To: pel·lícula blanca, transparent, sense morbositat; coming-of-age delicat sobre preadolescència i identitat de gènere.
Valoració
- Guió molt ben trabat, resol els embolics amb naturalitat.
- Recomanació clara: valenta i lluminosa.
“És una pel·lícula blanca, transparent… difícil de trobar en un cinema tan contaminat.”
Crítica 3 — Siete Cajas (Paraguai)
De què va
- En un mercat d’Assumpció, un jove carreter accepta traslladar 7 caixes a canvi de diners per comprar-se un mòbil amb càmera.
El que destaca
- Ritme i mestissatge de gèneres: thriller, aventura de supervivència i costumbrisme.
- Posada en escena sorprenent amb pocs mitjans; llengua híbrida: castellà + guaraní (VOSE imprescindible).
- Música: tema final de Revolver; aire vital i estimulant.
Valoració
- Guió vertiginós i fresc; algun actor desigual, però conjunt molt efectiu.
- Directors: Juan Carlos Maneglia i Tana Schomburg. Recomanadíssima.
Cartellera i recomanacions (CineBaix)
- En cartell: La caça (Vinterberg) — recomanació forta i pont cap al Dogma 95.
- Altres títols esmentats: Ayer no termina nunca, La gran boda, Iron Man 3.
Director de la setmana — Kenneth Branagh
Bio i perfil
- Nascut a Belfast (1960); criat a Reading. Actor, director, guionista i productor. Sir Kenneth Branagh.
- Vocació shakespeareana (influït per Derek Jacobi), formació a la RADA.
Obres clau
- Enric V (1989) — actor i director; nominacions a l’Oscar.
- Molt soroll per no res (1993) — comèdia shakespeareana radiant, Toscana en colors daurats; amb Emma Thompson.
- Hamlet (1996) — versió íntegra, 4 hores que “no cansen”; lectura coreogràfica i visualment original.
- Altres: Frankenstein (1994), La huella (2007) — amb Michael Caine/Jude Law; Peter’s Friends (1992); aparicions a Harry Potter.
Valoració
- Versatilitat exemplar entre teatre i cinema; gran adaptador de Shakespeare amb nervi cinematogràfic.
Branagh a Hollywood — Thor i pont cap al Dogma
- Thor (2011): contrast entre mitologia nòrdica i Amèrica profunda; dinamisme, conflicte pare-fill i peix fora de l’aigua.
- Repartiment clau: Natalie Portman, Stellan Skarsgård (vincle escandinau que obre cap a Dogma 95).
Dogma 95 — decàleg, films i crítica
El “vot de castedat” (manaments clau)
- Localitzacions reals; càmera en mà; so diegètic (sense música afegida); color sense il·luminació artificial; no gèneres; no crèdits de direcció; muntatge lineal i unitat espai-temps.
“Juro com a director que m’estendré de tot gust personal; no soc un artista…”
Films fundacionals
- Dogma #1: Celebració (Festen, 1998) — Thomas Vinterberg
- Dogma #2: Els idiotes (1998) — Lars von Trier
- Dogma #3: Mifune — Søren Kragh-Jacobsen
- Dogma #4: The King Is Alive — Kristian Levring (eco de Shakespeare: Rei Lear al desert)
Valoració
- Estratègia disruptiva i de màrqueting eficaç per visibilitzar un cinema alternatiu.
- Crítica final: decàleg arrogant i sovint incomplert, però influent.
Tancament i avanç
- Proper programa (subjecte a canvis): malalties mentals al cinema i David Lynch.
- Arxiu i actualitzacions: cinemassencecondicions.blogspot.com.