Estrenes, 'Intocable', 'Closer' i música al cinema

Cinema sense condicions. Hola, què tal? Bona tarda, bona nit, també. Estem aquí en aquest espai amb la Rosa i el Joan, en les tasques d'aprofundiment i amb la doble tasca d'aprofundir i també de... Coordinar. Exactament. De controlar, de controlar. La paraula d'aquesta no s'acaba de col·lar, però bueno, el control tècnic. Ara ja ens entenem. Ja et dic quatre veritats en mig segon, gairebé tu. Bé, avui sabeu que aquesta tarda feien l'home que va matar Liberty Valence? Ah, on no feien això? Ostres! On la feien? No, a la tele o on? Aquesta televisió tan... A la sexta 3. Sí, a la sexta 3. Fan pel·lícules molt interessants. Fan bon cinema. Però molt, eh? Aquest migdia també he estat veient això d'Onze, una pel·lícula que va tenir molt d'èxit quan es va estrenar. Wants. Wants. Wants. Sí, és que... Wants. Eh? Amb el Soderbergh, no? Sodenberg és, això? No, em sembla que no. Ara us ho diré. No és la del Clooney. No, no. És d'un xicot i una noia que es coneixen i ell toca el carrer i acaba anant a parar amb un estudi de gravació i grava un disc que és molt interessant. I va, a mi el que m'ha sobtat molt aquesta pel·lícula és de la manera que ells, doncs, es relacionen sense cap mena de no sé, com si no se n'adoneixin que està passant la vida sinó que tenen aquell objectiu aquesta és la filosofia que diria que la pel·lícula vol deixar m'ha cridat molt l'atenció això perquè bé, en tot cas era un fet que no me'n recordava i bé, una pel·lícula que recomano i segur que la tornaran a passar perquè es repeteixen es van repetint Ja hem dit que estem aquí sense condicions. Sí. Insisteix tu. Precisament per això comencem així. No se't sent bé, em sembla. Em pujo una miqueta el volum. No se't sent ara, no se't sent. Ja anirem fent. Igual sóc jo el que no et sento. Ah, però nosaltres sí, que el sentim bé. I tant. I tant, i tant. Has de mirar el seu auricular, Joan. Sí, ara fem un canvi. Vinga, doncs, que sapigueu que ara parlarem de les pèlgoles que hem vist, de les estrenes, dels avançaments, i a la segona part del programa parlarem de música i cinema, que ja faig un avançament una mica que m'interessarà aprofundir entre altres coses, i amb referències que tinguem d'aquelles escenes que ens han quedat gravades. Però m'he posat a interrogar-me aquests dies, pensant una miqueta precisament en aquest espai, com ens afecta als espectadors del cinema... el fet que només aquests dos sentits dels cinc que més o menys controlem i dominem que siguin només aquests dos sentits la vista a través de les imatges i l'oïda i cap dels altres fins i tot quan s'ha intentat introduir l'olfacte en el cinema i el tacte i la vibració amb els seients i això però no han quallat i ens hem quedat amb aquests dos He pensat una miqueta amb el mite d'aquell de Plató de la Caverna, que mai no havia entès perquè es posava com a exemple que era la primera idea de cinema que es va tenir, però pensant en això ho he entès una mica. I parlarem d'això i parlarem de les funcions de la música en el cinema, que són moltes i variades, i de les maneres com s'utilitza, que són dues fonamentalment, però això serà ja d'aquí una miqueta, a la segona part del programa. Ja tenim ganes de sentir-nos molt interessats. Perfecte, aquesta era la idea. Les pel·lícules que hem vist aquest cap de setmana. Jo n'he vist... Bueno, primer podria dir que estic molt d'acord amb el Francesc, perquè avui ja vaig sentir que ho deia, i jo tenia ganes de veure la pel·lícula del Cluney, aquesta Los Idos de Marzo, i la veritat és que m'ha decebut, és a dir, no m'esperava una pel·lícula molt més consistent, molt més... Té coses bones, però en el fons, en el fons, el que tinc la sensació que es nota moltíssim, i això obliga a una comparació amb el Clint Eastwood, que n'havíem parlat en dies passats, que mentre la Clint és un senyor que porta 35 pel·lícules, 41 anys dirigint, i que té una experiència brutal, i que fa que una cosa cinematogràficament tingui una força que no té, al senyor Colonel li passa que en el fons és un novell, que és la tercera o segona pel·lícula que fa, i això desgraciadament crec que es nota, és a dir, es nota moltíssim. Per altra banda, l'argument en si em sembla, en el fons, inclús diria molt cínic, perquè arribes a la conclusió que Ben... que, bueno, que has de ser mala persona per triomfar la vida, no? Vull dir, si no, no pots, les coses no et van bé, no? Llavors, no sé, em sembla una pel·lícula discutible. O que la vida no té qualitat, precisament, perquè no hi ha prou capacitat de bondat com perquè les persones... Bones acabin fent. Sí, sí, seria una altra... Bueno, però llavors estàs tan condicionat per aquesta societat, diríem, que no sé si és veritat que sempre s'ha de ser un cínic, com és al final el personatge principal... per sortir-te'n i per seguir avançant. No ho sé, és a dir, no tinc clar això. En qualsevol cas, a mi m'ha decebut, no m'ha aplicat més força? Digues, digues. No, no, jo no l'he vist a los hijos de marzo, però potser a lo millor es refereix més al món de la política, no? Sí, sí, és de la política, bàsicament. No a la societat en general. Que Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, si també traspassa cap a la societat una mica aquests valors, no?, de la competitivitat, d'aquest altre pitxar que sigui, no? Jo diria que sí que els traspassa, eh? Jo diria que Red és un exemple d'una persona que la podries estar en el món de la política, però el mateix pot passar en una empresa. És a dir, jo crec que fàcilment la lectura que fas és que és extrapolable en altres àrees de la vida dels individus actuals, no? En canvi, l'altra pel·lícula que he vist, que m'ha agradat força, és a dir, una pel·lícula que recomano, força interessant, sense ser una obra mestra, es diu L'Exótico Hotel Marigol. És una pel·lícula que l'estrenen el divendres d'aquesta setmana i està dirigida pel John Madden, que no sé si recordeu que és el que havia dirigit i guanyat molts Oscars, amb Shakespeare in Love, amb La Deuda, últimament havia fet una pel·lícula, es deia La Deuda, que era un thriller que estava molt bé, també, i que narra les aventures d'un grup de jubilats que decideixen traslladar-se a la Índia, i en concret perquè totes les avantatges que els ofereixen, quan estan encara a Anglaterra, un hotel, l'hotel Marigot, que diuen que serà una cosa meravellosa. Però és un hotel, perdona Joan, un hotel residencial o un hotel normal de turistes? A principi de la pel·lícula, quan els venen la pel·lícula, posen una imatge de l'hotel, que és una cosa preciosa, meravellosa, t'imagines tu i ells, t'imagines que deus una cosa extraordinàriament guapa, i quan arriben allà es troben que allò no té res a veure amb el que els han venut. La primera decepció és que no lliga el que els han venut amb la realitat, però possiblement hi ha dues coses interessants a la pel·lícula. Una, els actors, és una pel·lícula britànica, també en Capital Americà, però de fet els actors tots són britànics, ja sabeu que els britànics tenen una escola d'interpretació brutal, fabulosa, extraordinària. Hi ha la Hoodie Dench, el Tommy Wilkinson, tots són actors superconeguts, pels noms no els coneixereu, però quan els veieu pel rostre segur que els identifiqueu. Sí, home, Hoodie Dench, el Tom Wilkinson i tant. El Bill Light, la Magia Smith, suposo que és famosíssima en el món de la interpretació. Moltíssima gent conegudíssima, si no saps el nom quan els veus, saps que l'has vist milions de vegades en moltes pel·lícules. I la novedat també, com que passa a l'Índia, és que hi ha el Johnny Capor, que és el El nano és l'anglou milionaire que ho fa francament bé. És el que porta el que regeix a l'hotel i el que es troba amb els problemes de tots aquests britanis que comencen a demanar-li coses i que l'hotel no té i tots els conflictes que s'originen. De fet, l'interessant també no solament és la interpretació, sinó els personatges que cadascun d'ells incardina, perquè diríem que un és un matrimoni que no para de discutir, l'altre, l'eslacudi d'anys, que és una dona que s'ha quedat de cop i volta sense recursos i que no pot pagar el que suposa l'hotel. El Tom Wilkinson, que ja coneix la Índia i que era el jutge del Tribunal Suprem i que arriben allà, en el fons, amb un objectiu que no descobrim fins al final de la pel·lícula i és força interessant. La màgia admit que aviat... despotricarà i parlarà en contra de l'estat que es troben i de la Índia, etcètera, però les coses amb el temps canvien i modifiquen i és una mena de reflexió sobre, a vegades que és una comèdia, perquè és una comèdia, hi ha una reflexió sobre la bellesa, perquè representa tots els senyors que tenen entre 60 i 70 o més, i tot són les problemàtiques que té aquesta gent en aquest moment. Llavors, com s'ajuden els uns als altres, com discuteixen les coses que els hi passen, com pensen en el passat o amb la família que poden tenir encara a Anglaterra, és una pel·lícula francament entranyable, és una comèdia, i a la vegada quedem amb un drama. Jo la recomanaria, sense ser una pel·lícula, diguis allò que surti, és una mica l'estil de l'altre dia que ens havia agradat molt, com es deia, l'intocable. aniria amb aquesta línia d'una pel·lícula que surts content del cine, que surts fresc, que t'ho has passat bé, de bons rotllos. És una pel·lícula de bons rotllos que acabes... Digues, digues. M'estàs fent recordar una altra pel·lícula que també transcurria a l'Índia, que era un viatge d'Argelín. No l'he vista. Aquella era també... Sí, de Louis Anderson. Maquíssima pel·lícula. Molt bé, també. Personatges també occidentals. que, bueno, per un motiu... En aquest cas eren tres nois, que recordo tres germans, que anaven a buscar la seva mare, que estava vivint a la Índia. Que va fugir d'ell. Sí, els havia abandonat, és veritat. Els havia abandonat. I va manchar a fer la seva vida. Ja, sí, sí. Va decidir, bueno, ja sou grat, ja els apenyareu, ja me'n vaig cap allà. Sí. fer la meva vida. Bueno, hi ha un dels personatges, una de les dones, que va amb aquesta línia. És a dir, després veiem el que li passa, no? Però que a l'hora m'hi ha de dir, deixo tota la família a Anglaterra i me'n vaig. Vull dir, és un personatge de la plena. Jo no l'he vist, aquesta que dieu. Aquesta val la pena. Si t'agrada... Com es diu aquesta, com es diu? Viatge a Darjeeling. Ara et poso com s'escriu, D-A-R-G-E-N. D'acord, d'acord. És com el T. El T aquest es diu Darjeeling, doncs és el nom aquest de la ciutat de l'Índia. És un tren, de fet. De fet, el nom original és Darjeeling Limited, que és el nom del tren que els porta. Que es porta cap allà. Que, bueno, que de vegades arriba a una via sense sortida i coses d'aquí que semblen impensables, no? Amb la civilització horitzontal... Ai, horitzontal. Occidental. Doncs allà, horitzontal, també potser una mica. No és vertical, abans sí que ho era més, ara se suposa que tots som igual, no? Bueno, res. No cal que t'hi embolic. Occidental, Francesc, molt bé. Jo l'altra cosa que us volia simplement recomanar, recordar, si us recordeu, jo ho vaig parlar molt bé, molt bé, però fa un parell de mesos, i ara la tinc fresca, de Bienvenidos a Alemanya, aquella pel·lícula turca... Es veu que l'estrena finalment aquest divendres. I no solament això, sinó que, com veia venir, és una pel·lícula que tinc la por que passi desapercebuda, tot i que és molt interessant, perquè no hi ha hagut ni publicitat, ni en parlen massa els diaris, perquè no ve amb tota l'oreola de Hollywood o d'Estats Units, que saben vendre molt bé les seves pel·lícules, sinó que és una pel·lícula turca-alemana, que de gent desconeguda, amb actors desconeguts, però que crec que és una pel·lícula recomanable i que val la pena veure. Perfecte, doncs ja tenim... I tu què has vist? Abans d'estrena, eh? Què has vist? Has vist alguna cosa, Francesc? Jo d'estrenes, de pel·lícules de carteller, no he vist res, però sí que he vist un parell de coses de recuperació, diguéssim, de pel·lícula de fa uns anys. La més antiga de les dues, una pel·lícula que està relacionada amb una en què van coincidir també amb el Joan, la setmana passada, que era amb León. que és la pel·lícula en la qual apareix per primera vegada aquest personatge de León. M'ho va fer veure això el nostre amic comú Quimet, Cabeza, que comparteix uns tasques amb el Galliner, Radio Cornellà, i que em va dir, home, però León, si vols veure d'on surt, doncs has de veure Nikita, també del mateix director de Luc Besson. I efectivament allà surt un personatge que no es diu León, sinó Víctor, però està interpretat pel Jan Renó, I si León, el professional, és una pel·lícula contundent i d'emocions fortes i de filosofia intrínseca potent, doncs Nikita ja és el colmo. És més enllà encara. Allà la protagonista és una noia, no ho sé ben bé, que no saps d'on surt, però que té una característica que quan una cosa no li acaba de convèncer salta de la manera més violenta possible i a més capritxosa i resulta que això ho volen aprofitar per fer-la servir com a arma d'alguna manera, arma secreta, com que és capaç de fer qualsevol cosa, i la recondueixen cap aquí, però clar, tenen allà una arma de rellotgeria, en qualsevol moment allò pot saltar. Però conté també unes escenes de tendressa tan gran, exactament igual que León el professional, i exactament igual, d'alguna manera, una altra pel·lícula de Luc Besson que vaig recuperar, que és la del cinquè element, tot i que aquella és una mena de comèdia esbojarrada sobre les pel·lícules de ciència-ficció, però Nikita i León, i sobretot Nikita, és una pel·lícula extraordinària. Si no la conec. I em crida molt l'atenció, i l'altre dia se'm va oblidar que vam parlar amb el galliner que deia ara de la pel·lícula, i ara aprofito per dir-ho aquí, que no sé si les altres pel·lícules del Lupe són, perquè no conec d'altres, només he vist aquestes tres, però totes tenen una constant, i és que en totes, un protagonista, en aquest cas una protagonista femení, sempre té una característica molt similar. És una noia, més jove o una mica més gran, però que presenta una certa fragilitat en principi, com la Natalie Portman a León, o la Jovovich a El cinquè element, o aquesta noia, aquesta trio francesa, però que després, a mesura que va passant la pel·lícula, demostren una integritat i una capacitat per tirar endavant i per ser les que veritablement tenen clar el que volen fer amb la seva vida i les que fan que tot una mica giri al seu voltant. Ara el Jaume en parlava també d'una altra... pel·lícula que passava una cosa similar que es podia interpretar d'artist, no? Precisament. En clau femenina, també. No tenen res a veure amb aquestes, no? Però m'ha cridat molt l'atenció el fet de pensar que el Luc Besson sembla que tingui com una mica, o de marca d'autor, podríem dir, o d'obsessió personal, i que en totes les pel·lícules va apareixent això. I la veritat és que construeix papers protagonistes femenins força apassionants, eh? Si recordeu la Natalie Portman, per exemple, és una cosa increïble amb els dos senyors. El seu llançament d'ella, eh? És la seva primera pel·lícula que feia. Sí, val a dir, de tota manera, que de la pel·lícula que hem començat parlant al programa, Ons, crec que guanya una barbaritat, no? Vull dir, aquesta noia, aquesta manera tan natural de funcionar... A mi sempre m'ha entusiasmat, esclar, el paper femení en general en les pel·lícules, oi? I de artist, esclar, és que llueix d'una manera tan maca, tot plegat allà, I és clar, i és tan bondadosa i és tan aclaparadorament estimadora... És un àngel. És un àngel que, esclar, jo penso que l'èxit també es deu a aquest fet. Sí, però també s'estima més l'èxit que en qualsevol altra cosa, eh? Jo no hi estic d'acord. També té una característica de dir, doncs, bueno, jo vaig una miqueta... El que passa és que, clar, ho dissimulen perquè la pel·lícula sigui mínimament agradable i tindre... I, perdoneu, l'altra setmana, si no us en recordeu, vaig parlar que vaig intentar tenir accés a una crítica negativa de la pel·lícula Intocable, i ja la vaig localitzar. És una crítica d'en Nando Salvá, que va escriure en el periòdico, i que estava penjada en el M.H.C. La pots llegir, la comentem, si vols. Sí, perquè és interessant, perquè diu que... Sí, la veritat és que és molt curteta. Si voleu, la llegeixo. Sí, la tens tu també per aquí, potser. És aquesta que comença dient que era una escena d'Intocable, algú li diu... Doncs és això, és una escena que comença dient amb trampa i amb cartró, Intocable, d'Eric Toledano i Oliver Nakaix. I aquí el que ens ve a dir és que, fent una mica un resum per no llegir-ho tot, tot i que és curtet, que aquesta pel·lícula retrata un món de fantasia... Aquesta és la crítica principal, jo diria, la base de la crítica, en què rics i pobres viuen units en harmonia, en què ningú explota ningú i les desigualtats de riquesa mai no són un problema o un factor de frustració per part dels empleats. Continua una miqueta dient això i el que diu al final de tot de la crítica... és que aquesta incorrecció política, en què... Bé, sí, una miqueta més que et comenta, que et ve a dir que tot el que es veu a la pel·lícula, que els directors, l'Éric Toledano i l'Olivier Nacaig, sostenen amb sorna, però amb aparentment convenciment que l'art contemporani és una impostura, la música clàssica un avorriment i l'òpera un acudit. Llavors... D'alguna manera, això és el que et comenten i diuen que és cert que no cauen en la trampa d'abordar la minusvalia. acudint a la compassió fàcil, al sentimentalisme, però, en canvi, diuen que al cap i a la fi estan mirant de donar unes... estan disfressades, estan donant un alarde, diuen ells, de covardia, diu l'Andando Salvá, i ens la suministren disfressada d'emocions genuïnes i leccions cíviques de saldo que res no tenen a veure amb les dures realitats... del socialment o físicament discapacitats. Jo he de començar per dir que en general no estic mai d'acord amb l'Ando Salva. Jo me'ls llegeixo bastant cada setmana i tant el Quim Casas com l'Ando Salva que escriuen sistemàticament al periòdico discrepo la majoria de les vegades perquè els agrada un tipus de cine que a mi no m'agrada. És a dir, defensen, això no ho defensaran, i en canvi defensen unes coses que jo trobo bastant horribles. Per exemple? No me'n recordo, ara hauria de... Però bé, en qualsevol cas, l'argument concret d'aquesta pel·lícula l'he trobat interessant. Aviam, jo crec que és una mica agafar... Per què? Perquè és veritat que la pel·lícula fa un joc més o menys còmic, més o menys irònic, més o menys allò, sobre dues realitats, però no pretén defensar que no hi hagi altres coses, que no hi hagi conflictes. No vaig a parlar d'això. Vaig a parlar d'una trobada de dues persones que són de dos mons diferents, que segurament estan com un explotat i l'altre viu de puta mà, encara que sigui un paraplègic, però que en aquell món i en aquella cosa concreta específica de la pel·lícula poden entendre's, poden ajudar-se, poden trobar-se i la cosa funciona. Jo em sembla que, en el fons, a part que prové d'un cas real, és a dir, que és una història que no està inventada, sinó que ja existeix la persona que li va passar això i que es van inspirar per fer la pel·lícula, penso que el seu fet que sigui un cas real destrossa tota aquesta argumentació que està fent aquest servils de Nando Salva. Per mi, eh? Perquè no pretén dir això que està dient ell que diu. O sigui, tu t'ho prens com si això fos un documental, doncs, ja que és un cas real, no? No, bueno, com un divertimento. És a dir, en realitat, la pel·lícula no pretén parlar de diferències drets i pobres. No és aquest el tema que hi ha de la pel·lícula. Pretén de dues persones, una des de classe alta i una des de classe baixa, que per les 50 anys es troben i que tenen un procés de relació. Llavors, un, jo tampoc estic d'acord, quan ell diu que es carrega l'òpera, es carrega una fórmula d'òpera, l'espectacle que van a veure ells que és discutible, perquè quan veus aquell tio allà cantant d'aquella manera que va guarnit fa riure, és a dir, que quasi és més de broma que no de realitat, però ell al mateix temps, jo ho vaig dir l'altre dia parlant amb vosaltres, que si us en recordeu, al final de la pel·lícula tens la sensació que mentre el paraplègic ha après la hip-hop i li agraden coses de la seva cultura... el mateix xicot ha descobert coses com el Vivaldi i com gent que és indiscutiblement aquesta música clàssica que defensa aquest senyor. Però a l'òpera en surten arbres cantants no. No, perquè és com a ridícul. No, jo crec que sí, jo crec que sí. A veure, jo ho he entès d'aquesta manera. A veure, és un procés d'enriquiment de tots dos. Els dos estan aprenent i estan agafant coses i bagatge cultural de l'altre. Sí. És el milionari, el Filipe, en realitat es diu el Filipe aquest senyor. A veure, està actuant una miqueta també com a pigmalió d'aquest noi. Perquè l'hi està introduint també en el seu món, en el món de la cultura, en el món de l'art, en el món de l'òpera. Potser, clar, d'una forma divertida, però no deixa de ser també una introducció a aquest món. Igual que amb l'art, igual que després amb la música clàssica... que riuen com dos amics que s'estan explicant les coses. Però igual que amb el quadro aquest que es blanca. És una forma, també, de tenir contacte. I, clar, aquest noi riu perquè és un noi jove, perquè això no ho hem vist mai, i perquè si ho mires fredament, fa riure. A veure, un arbre, allà, a l'òpera, un arbre cantant, s'aixeca el teló i comença així, home, fa riure. És una escena molt divertida. I més, hi havia una obra de la Jasmina Reza, aquella de l'òpera, com es deia l'Arte, grava d'un quadro que passa el mateix a la pel·lícula. Us en recordeu? Només de mirar, van a una exposició i ell no entén. Però a la vegada ell li fa pintar i us en recordeu? Li ven un quadro seu. És a dir, que hi ha un quadro del mateix negre que s'acaba posant. Per tant, jo no diria que el tema no va de la classe social. No és aquest el tema que els preocupa. els preocupa passar una bona estona i discutir una mica la problemàtica tant del paraplègi com de l'altre i veure com hi ha una trobada al llarg de la pel·lícula. És això que volen mostrar la pel·lícula. Amb altres temes com el que toca l'Ando Salvà, jo no hi estic d'acord. I una altra pel·lícula, no sé si algú més vol dir alguna cosa sobre aquest tema, penso que era interessant tenir aquesta altra visió i llavors tenir la possibilitat de... De rebatre? Jo la veritat és que estic molt d'acord en que es facin pel·lícules com aquestes, encara que per mi, segons el meu criteri, entrin en una contradicció i en una valoració moltes vegades que pot molestar, això és veritat, però que és una pel·lícula entranyable, com diu molt bé la Rosa, el que passa és que no treu que si et fixes en aquestes coses i penso que és excessivament obvi per fixar-t'hi, i et colpeja, i si ets sensible... a determinades manifestacions, i llavors et fa mal. I llavors jo penso que això és el que cal. Evidentment, el crític, a vegades el que passa, com dius tu molt bé, el que passa és que es posiciona i diu, no per això, però esclar, el que li mancaria és el que tu dius, des d'aquest altre prisma, que la convivència, malgrat les classes socials completament diferenciades, i això ho hem vist en moltes pel·lícules, sí que poden funcionar molt bé, això està clar. però que el que cal, en tot cas, per moltes persones, seria obvi i, evidentment, defensable, que, en tot cas, hem d'acabar amb les diferències socials. Sí, sí, això està endavant. El que passa és que no és el que planteja la pel·lícula ni va per aquesta línia. O sigui, encara que es pugui fer una lectura indirecta de tot això que estàs dient-ho. A veure, una miqueta sí que hem de tenir en compte la intenció del personatge real, perquè ell va ser qui ha venut els drets del llibre. De fet, està basat en un llibre que es diu Le second souffle, el segon, que és autobiogràfic, l'ha escrita a aquesta persona que li va passar aquest accident, que es va quedar tret aplègic, i era el moment de donar permís i de vendre els drets i dir sí, vull que feu aquesta pel·lícula, és precisament perquè aquesta gent que es troba en aquesta situació, tret aplègic, les persones discapacitades, siguin vistes d'una forma més propera. I ell deia, no vull compassió, no vull donar pena, no vull fer pena, vull que ens els vegin com a persones. I està molt bé com ho fa el director, perquè ho fa molt bé, i com deixen que aquest noi... És que el noi, a veure, no se'n riu d'ell, però sí que el tracta com una persona normal, i dius, ja deixen de ser intocables. En un principi, dius, aquestes persones que tenen aquesta problemàtica són una mica intocables. pel fet que no t'apropes, pel desconeixement, perquè no saps com tractar aquest tema. I, en canvi, jo penso que la pel·lícula sí que ho acompleix, no? De dir, bueno, podem fer també, fins i tot podem fer broma amb aquestes persones. No riure d'ells, riure'ns d'ells, sinó fer broma amb ells. Fer-los riure també amb ells. I fer-los viure. Quan ells corren, quan el tio li diu, perquè a la no també hi ha un canvi de... A mi m'agrada molt l'escena quan, per exemple, ell surt en el carrer per primera vegada i ell el va portar, no sé si és amb una ambulància o amb una camioneta, perquè... I ell li diu, què conya, això, anem amb el cotxe. Agafa el cotxe d'ell i el fan amb el cotxe i el van anar a tota mobilitat. No sé si és un Ferrari, no sé com un cotxe. S'ho passa, com no s'ho ha passat mai amb ningú, és a dir, perquè aconseguen una persona normal. Els tracten com una persona normal. I fins i tot s'oblida, moltes vegades s'oblida que estàvem un tetraplègic. Perquè li diu, a l'hora, per exemple, de passar-li el mòbil i li dona així, i quan s'agrada, ai, perdona, llavors aixeca i li porta el mòbil, no? Em podeu explicar aquell detall que diu que va tenir dos fills després de l'accident? Sí, però això és autobiogràfic, perquè al final de la pel·lícula es diu, i és veritat, aquest senyor està vivint al Marroc, la persona que hi ha el cuidador era un marroquí, I ara està vivint al Marroc i és veritat que va tenir dos fills. Ara, si em preguntes físicament... Què em preguntes? Com els va tenir? Home, suposo que el que era la... Pot ser inseminació artificial? Ja tenien condicions, clar. No ho sabem, no ho sabem, això. És que estava pensant en les orelles, la fragilitat de les orelles. Hombre... Aquest matí està parlant gent de la crítica i em deien que aquí també serà un èxit igual que a França. Aquesta pel·lícula. Porten 19 milions d'espectadors a França i diu que aquí està pujant la... A Alemanya també he tingut molt d'èxit. I a partir dels comentaris que acabem de fer, encara més. Home, tothom que senti el que hem dit, anirà a veure la corrent. I l'altra pel·lícula que he vist, que quedava com pendent de veure, de quan vam parlar de Natalie Portman, la tenia preparada i no em va donar temps, i la vaig recuperar, ja que no podia anar al cinema, el dia que tenia, doncs és Closer. Ah, molt bé, sí. Això sí que és bo, eh? Que hi ha una obra de teatre, ho saps que és una obra de teatre? No, no ho sabia. A Barcelona la van fer amb dues versions, amb una versió castellana que va passar per Madrid i després va passar per aquí, i després una versió catalana, que és la que he vist jo, amb el Madaula, qui era ella? Madaula, no sé qui era. Estava fet aquí a Barcelona i crec que... Jo no he vist la pel·lícula, però m'imagino que deu ser molt semblant. És una història perfectament... De quatre personatges. Perfectament transportable al teatre, perquè clar... És que em sembla originàriament una obra de teatre. Potser vam passar al cine. Això no ho sé. Crec que sí. Jo sé que està basat en una novel·la i no sé si està escrita amb aquesta mateixa tessitura. Però a mi em va fer veure Mariola, que la vaig veure amb ella, que ja coneixeu tots, que durant tot el metratge de la pel·lícula és cert que només parlen ells quatre. No hi ha ningú més, excepte algun taxista que de tant en tant renega perquè el criden i llavors no el d'allò, però és una obra en la qual únicament ells tenen veu i no hi ha ningú més que digui res. En el teatre també, eh? Bé, clar, però això deia que en el teatre ja és normal que passi això perquè és un espai petit, però en el cinema no. I, en canvi, la pel·lícula està feta amb molta habilitat. Vull dir això, el Mike Nichols, que és el director, és un director amb taules, ara que parlem de teatre, doncs també queda bé la d'allò, doncs ho sap fer molt bé. Taula graduada. Sí, per exemple. I és una pel·lícula bé que segueixes amb interès perquè no saps mai, no? És també curiós que sigui un quadrilàter amorós, no? Quan normalment parlem de triangles, doncs aquí són dues parelles que, bueno, es van intercanviant, no? Que fan unes coses curioses... I el més interessant que jo vaig trobar és que penso que la pel·lícula, l'argument, vol establir una tesi determinada. Vol establir, sembla que és força evident, no és que jo ho hagi descobert, que hi ha una sèrie de persones o hi ha una manera d'actuar dintre de les relacions humanes, les relacions de parella, que és més vàlida i una altra que és una barbaritat. I llavors el personatge, un dels personatges, demostra que al final de la pel·lícula, pràcticament al final, doncs que tot el que havia anat fent de demostrar les seves febleses, de transportar-les a la seva parella, de fer que uns anessin a un costat i a un altre, doncs al final el que acaba demostrant és que aquest personatge no té consistència com a persona i al final es converteix fins i tot en un maltractador, no? Vull dir, perquè hi ha una bufetada per allà al mig que veritablement fa mal, no? I el que passa és que tampoc no és massa compliant amb l'altre personatge masculí, que és el personatge del Clive Owen, ja ho dic tot. Masculí, animal, calculador, fred, que deixa que una persona pugui marxar amb una altra, però que després ell continua rumiant a veure com s'ho farà per fer-la tornar i fa el pas just que fa falta, no? ningú no es queda massa content a la pel·lícula, excepte potser aquest, l'animolog, el que diu, no, no, jo aconseguiré el que vulgui i ja ho tinc. En canvi, ella, que és la Julia Roberts, doncs la veus, que es gira allà al llit i es queda com pensant encara, vull dir que és curiós. És com dir-te que la manera com... Jo crec que no parla massa bé de les dones, aquesta pel·lícula, perquè és com dir que les dones, les dues dones protagonistes, s'hi fixen més en el personatge que sembla que és més més fràgil, més encantador, en certa manera, però que al final, doncs, el que està fent és, bueno, manegar-les d'una manera, i es queden les dues més aviat enamorades d'ell. Una se n'adona que allò no pot funcionar, perquè acaba molt malament, i l'altra, que ha de tornar amb el que l'ha manipulat, doncs, encara continua pensant, ui, si m'hagués quedat amb l'altra, no? És una mica una pel·lícula molt desencantada, diria jo, sobre les relacions amoroses. És allò, no?, un tira i afluixa, i que al final, doncs, ningú es queda content, i i la noia que hauria pogut tenir una miqueta més de possibilitats d'estimar-se amb algú i d'allò, que és el personatge de Natalie Portman, també, com que acaba escaldada. És la joveneta, no? Sí, joveneta, però bueno, ja té també una certa... És l'americana que arriba a Londres. Jo estic totalment d'acord, eh, Francesc, amb l'exposició que has fet d'aquesta pel·lícula. De fet, quan jo vaig exposar el tema de Natalie Portman, ja ho vaig comentar també... És veritat, sí, sí, tens tota la raó. Estic totalment d'acord, has fet una anàlisi molt bona, eh? Només una cosa, jo considero que d'aquests personatges potser els més habituals en el cinema són els personatges del Cliff Owen i de la Julia Robert, potser, eh? Sí, sí, sí. El personatge ambiciós, que no importa quin recurs utilitza per guanyar tota la feina, una dona i el que calgui, no? I la Julia Robert per el que és d'acomodiatícia. Ja li està bé. Que es deixa portar. Què m'ofereixes? I això, doncs, em quedo amb tu, si tampoc no em preocupa massa, no? En canvi, els dos que són més novedosos són els de la Natalie Portman, per suposat. Jo aquí sí que penso que ella fa un paper impressionant i salva, salva el paper de les dones. Jo amb ella la salvo i salvo aquí el paper de les dones. Sí, perquè ella és veritat que està enamorada i que vol que t'ho dius amb aquest personatge que sembla una miqueta més feble, però a la vegada ella té molt clar també fins a on pot arribar. I arriba un punt que ella diu, prou, ja està, no existeixes més, t'estàs fent mal. És una relació... Exacte, és una relació... puc passar d'estar molt enamorada i segurament aquest sentiment li durarà. Però ella ha fet valdre més el sentit comú, la raó i la intel·ligència. Aquest personatge jo penso que val molt la pena, perquè és capaç, ha vingut sola, ha arribat sola dels Estats Units a Londres, a fer una nova vida... I com que tampoc no li ha anat bé, tanca aquella etapa i marxa novament. Ella ha fet la seva vida una altra vegada. És molt valenta i xapó per ella. Doncs sí senyor, ara veig la pel·lícula més clarament amb el que dius. Aquest és el personatge que vol reivindicar. I el personatge del Just Love, que també és interessant. El que passa és que no acaba d'entendre què li passa amb aquest noi. Jo penso que té algun tipus de problema psíquic fins i tot, o psicològic. d'inseguretat, de mil històries, que no sap ni què vol a la vida. Li costa moltíssim. Sí, però no és necessàriament cap mena de trastorn i de malaltia. És una característica que sí, és una inseguretat. Que s'enganxa qui sigui. No té autonomia, no té independència, no té aquesta força. Que sí que, en canvi, la Nathalie Portman sí que ho demostra, que ella sí que té aquesta força. Ell no. Ell les deixa arrossegar. es deixa arrossegar i va cap on el vent ufa, ja es deixa portar. És el que és periodista, aquest? No, ell és un escriptor, que de fet s'en aprofita també de les vivències d'aquesta novia que té, d'aquesta novia que ha vingut. Però redactor sobretot de, com es diu això, habituaris. D'esqueles, d'esqueles a un diari. Sí, és un personatge d'entrada molt mediocres, molt anudí. Jo me'n recordo que això feia el Fàbregas, no sé com es diu aquest català, que es diu Fàbregas, com es diu el que vull dir... Josep Maria Fàbrica? No, no es deia Josep Maria. Un feia el... Madau la feia un i el Fàbrica feia l'altre. Però la tinc tan llunyana la pel·lícula que no la tinc fresca. Però la pel·lícula no l'he vista. És un pols brutal entre tots quatre. És el que diu el francès. És que tota l'estona són els quatre. Com es van anant d'un lloc cap a l'altre. Jo diria que aquesta que va fer ara el Roman Polanski, aquesta que... El Déu Salvatge. També té el Déu Salvatge. També té una sintonia en tot plegat. Són quatre personatges, també. I allà també hi ha un tractament molt curiós de totes les dones i els homes, allà. Vull dir, allà gairebé diria... Ja és habitual amb el senyor Polanski, és una mica carregador, una mica escèptic davant de... Doncs m'has fet pensar... Perquè aquesta la tenia ara, no? Ara, l'haver parlat, doncs, se m'ha refrescat, no? Bueno, seria un... Però el que passa és que mentre la Polanski som dos parelles diferents, un és... més o menys burgesa i més o menys tal, i em juguen amb estereotips, aquí són els quatre personatges que són individus diferents. I penso, a menys el teatre, jo l'acord que tinc és diferent. tant una com l'altra, penso que venen del teatre i per això hi ha aquest recurs, diríem, de parlar dels personatges exclusivament. No estic tan segur d'això. M'agrada pensar que originalment és la pel·lícula. M'agrada pensar això perquè cinematogràficament és potent, tot i que tingui aquesta vessant d'estar vessant amb els personatges. Jo no ho sé. Jo diria que és de teatre, però no sé, tampoc és important. Bé, pot tenir la seva gràcia saber si una pel·lícula està feta a partir d'un musical de brot o a l'inrevés, doncs té el seu puntent. Ja ho mirarem. El nostre amic Polanski ja juga a explicar a nivell cinematogràfic al final, sobretot quan veiem el... el que és aquella bestiola que se li escapa a ell, un hamster, no és? És que no he vist la pel·lícula. Ah, bueno, se li escapa o el deixa, li obre la porta. O el deixa, que se'n vagi. Sí, un hamster, una mascota. I paral·lelament de l'hamster veiem els dos nois, la qual ha estat el motiu de la trobada dels pares, Doncs que ja s'acabarà el conflicte. Que això és molt realista, eh? Això d'amics és molt... Sí, perquè jo tinc el meu fill, tenia un nano que s'estava barallant dos per tres, un dia inclús el seu pare va venir a mi a queixar-se, no sé què, i ara l'altre són la mar d'amics. Mira, en castellà es diu, els que se peleen se desean. Sí, jo, el meu amic d'infància també el vaig conèixer així, barallant-nos un dia, i després d'això van ser un Glecard, no?, que es diu. Bé, ara, mentre busco... Sí, sembla que tens raó amb el que deies, eh? Estic busant això de Closer i sí que és una pel·lícula basada en una obra de teatre, sí. Una obra de teatre. Del mateix nom, sí. Doncs ja està, això decidit. Quan vulgueu, parlem una miqueta de la música. No posem música... Ens en posaràs molta, no? No cal, perquè podríem posar tantes coses i com ho fem, això? Tu comença a parlar. Punxa el disc. A veure, és que hi ha tantes maneres d'enfocar el tema, però abans ja us he comentat que m'interessa una mica discernir o dilucidar una mica entre tots. Jo no crec que hi hagi una resposta clara, no? aquesta pregunta. Però el fet que nosaltres, com a espectadors cinematogràfics, tothom que va veure una pel·lícula, només tingui accés a dos dels sentits que utilitzem a la vida habitualment, la imatge i el so, La vista i l'oïda. Exacte, a través de la imatge i del so, fem servir la vista i l'oïda, i és el que ens dona a nosaltres tota la informació que rebem de tots els que han fet la pel·lícula, de tots els productors que parlàvem l'altre dia, dels guionistes, dels d'allò, ens arriba a través d'aquests dos mitjans, únicament. Llavors no tenim cap altra gravada, desoblidem. perquè el cinema és tan realista que de vegades jo crec que potser a la gent que no està tan acostumada, però jo crec que a nosaltres també, com a mínim a mi em passa, jo m'oblido que estic veient una pel·lícula i estic, per això deia allò abans de la caverna de Plató, que si recordeu és el mite de la persona que està dintre d'una caverna i que només li deixen de tant en tant veure una miqueta de llum, sentir algun so i amb això es fa una idea del món. Llavors nosaltres també correm una miqueta el perill, per dir-ho així, que la nostra visió del món estigui basada en aquests dos mitjans sensitius, la vista i l'oïda, i ens estem d'alguna manera oblidant de tota la resta, no? És com el que diu, bueno, què prefereixes, anar a viatjar a un lloc o veure una pel·lícula sobre aquell lloc? Jo moltes vegades he dit que prefereixo veure una pel·lícula, perquè et permet veure-ho des de més llocs, més aprofundiment, en canvi ja estic fent aquest agràvia amb la realitat, la realitat clar, et dona els sons d'una altra manera, et dona la llum, la il·luminació d'una altra manera, et dona la... però fixeu-vos, estic parlant de la realitat com si fos una pel·lícula, et dona els olors, que això sí que no ho tens a la pel·lícula, et dona la possibilitat de trobar-te amb un encontre causal que això, amb una trobada causal que això et doni doncs unes possibilitats X, indeterminades. Això és una altra cosa, és a dir, que haurien de tenir molt clar aquesta separació, no?, i que les pel·lícules doncs ens pot servir per donar-nos arguments, però no ho per viure tal com seria la vida d'una altra manera. Això m'ho dic a mi mateix, fins i tot. I a partir d'aquí, m'agradaria que anéssim donant temes que a nosaltres ens han quedat gravats, de pel·lícules que hem dit que la música tenen una importància fonamental. Hi ha una altra qüestió que és el fet aquest que hem convertit d'alguna manera, si us fixeu, aquesta barreja que deia ara d'imatge i de so, nosaltres d'alguna manera hem convertit l'obra cinematogràfica, igual que l'obra teatral, igual que tantes altres coses, en una mena de mística. És a dir, igual que quan es va a una església o a un espectacle d'un altre tipus, això, a veure una missa en la qual també, si us fixeu, Hi ha la paraula, que és molt important, de l'orador, del capellà o de qui sigui. Hi ha també música, moltes vegades, sinó que li diguin als espirituals negres de com funciona la cosa per donar ritme, per donar un aire diferent. l'hem vestit d'una característica molt similar. És posar-te dintre d'una cova, d'una caverna, que és la sala de cinema, a les fosques, i ens molesta tot el que ens arriba d'una altra banda perquè ens distreu d'allò. És a dir, ens volem ficar a la pel·lícula per oblidar-nos completament i estar vivint aquella realitat virtual. Cosa que, curiosament, després no volem entrar dintre de qüestions com que el 3D pot aportar-nos moltes coses. Ens costa molt perquè, com si fossin avançaments tècnics que ja no són els del llenguatge cinematogràfic habitual, quan al cap i a la fi és una tècnica més que ens pot donar de vegades una possibilitat expressiva, diferent, però bé, això segurament és un altre tema. Llavors, em sembla que ens passa una miqueta això, que estem davant d'una situació en la qual... nosaltres estem desitjant que se'ns doni tota una sèrie d'informació d'una manera molt potent i oblidant una mica la realitat que tenim al voltant. I això em fa una mica de por, una mica de cosa. Penso que valdria la pena fins i tot anar recollint els comentaris que fa la gent o tu mateix dir algun comentari a partir del que veus a la pel·lícula i això que complementi. Això potser sí que seria una... una cosa més propera a la realitat entre tots faríem d'alguna forma això i ho dic això perquè una miqueta acabo l'argumentació perquè de vegades oblidem que el cinema i moltes vegades s'ha dit però ho continuem oblidant que el cinema no ha estat mai el que nosaltres pensem que ara com consideren el cinema mut sempre ha estat cinema amb música o bé s'ha posat a través de la música d'instruments o bé s'ha posat a través de de fins i tot representacions i fins i tot ara hi ha grups a través del patronat de cineclubs que fan passis de pel·lícules mudes i llavors hi ha una sèrie d'actors que posen veu i a partir d'aquí es pot fer una interpretació X del que estem veient la imatge la podem interpretar de mil maneres i al mateix temps que dic això contradit-me una mica a mi mateix també una altra argumentació que m'agrada treure ara a aquest començament d'aquest espai sobre música i cinema, és que la pel·lícula The Artist, de nou, comentant aquesta pel·lícula, és com una mica la base del que ens està permetent parlar molt del cinema mut, no parla, de fet, del cinema mut. I això també, Quimet, que parlava abans, també ho ha destacat molt bé en un comentari seu i d'alguna manera agafo la seva argumentació. No parla del cinema mut, parla, de fet, de la transició del cinema mut al cinema sonor i dels problemes que va haver en aquella època i d'una època molt concreta d'aquest. Però el cinema, Mood, no haurien de parlar de cinema Mood. El cinema que es feia des del començament del cinema era cinema amb unes capacitats expressives i amb una força que tenia aquesta característica igual que el cinema que té ara. que si veiem una pel·lícula dels anys 20, no sé, de Griffith o de Murnau, que ja vam destacar-ho també en l'espai que vam parlar sobre Diartis, doncs no ens oblidem completament que estem veient una pel·lícula de cinema mut. Allò conté tota la força que pot contenir el llenguatge cinematogràfic. Llavors, la música, què aporta a les pel·lícules? Doncs, bueno, aquí és on sí que m'agradaria que ja començéssim a buscar exemple. Doncs moltes coses. En principi, la música, quan es va utilitzar, De fet, quan es comença a parlar de cinema sonor, si pensem una mica, és únicament quan col·loquem el que és el so, que fins llavors havia estat separat, es posava la pel·lícula i es posava una musiqueta instrumental a part, doncs en el moment que es posa el so incorporat al que és la pel·lícula, al que és el film, de cel·luloide o d'altres materials, en aquest moment es comença a parlar de cinema sonor. Això és una miqueta una fal·làcia també pel que estem dient. Però bé, és una qüestió convencional. Es va decidir d'aquesta manera i a partir d'aquí ho analitzem. Ja està, fins aquí la primera part de l'exposició, si voleu. I després ja parlem de les funcions de la música. No sé, m'agradaria que em diguéssiu una miqueta com veieu vosaltres aquest tema, de la informació que rebem, de la comparació amb la vida, de quina informació rebem a partir només d'aquests dos sentits, de la vista i de la oïda. Breument, només, jo quan has comentat el tema de si t'estimes més veure una pel·lícula o viatjar a un país, Ostres, jo aquí ho tendria difícil, perquè m'agrada molt viatjar. Clar, perquè tu estàs allà, és molt diferent. És veritat que en una pel·lícula ho veus tot i fixes en moltes més coses, no? És com anar a veure un partit de futbol al camp o veure per la televisió, no? Però al camp no veus res, segons on estiguis. No veus res, però vibres i els sents, els sents d'una altra manera, no? Que és el que tu deies, és la reivindicació dels entresentits, també, no? Que tenim cinc, però els altres tres també t'entren allà, no? I estàs envolta tot, tot el teu cos està allà dins, està allà en aquell país o en aquella ciutat. Jo entenc el que diu ella també, però aviam, el que passa és que jo em penso que el fet que sigui dos dimensions o una sola, perquè la lectura només seria una, que és la lletra, És a dir, és que tu, quan estàs davant d'un medi d'aquest, i si fos la pintura només en tens una, perquè no hi ha so, no hi ha música, només hi ha una imatge determinada, a cada persona el codi aquell que estableix el realitzador o el creador amb tu és diferent. Llavors, tu t'adeques a aquell codi. I el que té el cinema, que penso que també té el teatre en certa mesura, i que no tenen altres arts, per mi, és que és una dramatització de la vida. És a dir, han buscat els punts àlgids de... La vida té... moments avorrits, moments divertits, moments, doncs, què sé jo, de depressió, d'optimisme, el que vulguis. I el que fa una pel·lícula, i en el seu moment també una obra de teatre, és que et canalitza per tocar-te, per arribar-te a tocar, tota una sèrie de coses que passen amb la història, que són coses que et podrien passar a tu, perquè això t'identifiques i et sents, però que estan dramatitzades, estan fetes per impactar-te o per fer-te pensar, fins i tot, no? jo penso que això és el gran avantatge que potser té un llibre, una novel·la, o té, doncs, un nova teatre, o té una pel·lícula, que és que estàs llegint, estàs veient la pel·lícula i t'obliga a reflexionar, a pensar sobre tu mateix, és a dir, que no únicament... Però, en realitat, ell el que volia, senyora, era la vida, que també podies arribar a pensar el mateix que t'explica la pel·lícula pel teu compte, potser seria un procés més lent, o potser ja el passes tu, aquell procés, indiscutiblement, però que el passes d'una altra manera, és a dir, en canvi, allà el que fa la pel·lícula és concentrar-te, doncs, les vivències de manera que a tu t'arribin d'una forma dramatitzada. Llavors, jo entenc que em sembla molt original i molt guapo el que has explicat tu de la cova famosa, però a veure, en el fons encara allà era més difícil, perquè allà aquell senyor s'imagina coses que no veu. En canvi, en el cas de la pel·lícula, tu tens unes imatges, que és la realitat que tu coneixes, i tens un so que és la pròpia realitat que tu coneixes, i a sobre tens una música que es reforça, una de les funcions de la música segurament és reforçar a aquell dramatisme que es volga aconseguir i fer-te vibrar amb allò que tu estàs veient, per aquest dramatisme que constitueix tota pel·lícula, tota obra i fins i tot tota novel·la. Ui, quantes coses. És que hem dit una barbaritat de coses, eh? A mi se m'acuta una cosa molt, no sé, vull dir, penso que és vital, no? i que avui al llarg de tot el programa ha parlat. Ahir vaig estar en un espai que vam parlar de psicoanàlisi i sobretot de l'educació i qui l'ha de portar a terme o qui la delega amb un altre. En definitiva, fins ara, i parlaven allà de l'autoritat paternal o maternal, és igual en aquest cas, que és el punt de referència. Llavors parlaven que de l'educació... És un fet que no és que sigui ell el que ho imposa, sinó que és el reconeixement del que l'ha de rebre. En definitiva, que ell és una persona, diguem-ne, sàvia, no? Jo quan ho aplicaria en el cinema, això, en quin sentit? Doncs mira, com que aquest senyor acabava de dir a ell que és un reconeixement i com s'hi arriba, insistien els altres, els que preguntaven, i com s'hi arriba i com se sap què és el que... has de fer perquè se't reconeixi aquesta autoritat. Jo havia partit de la base, personalment, que calia guanyar-ho diàriament, i això no va estar fora del mapa, no? I llavors el fet de no estar fora vol dir que una persona ha de partir de la base que s'ha de guanyar allò, i llavors a partir del convenciment de guanyar-ho segur que l'altre admet aquesta constant. Però si parteixes de la base que tu ets l'autoritat i aquí no hi ha discussió, llavors l'altre li costarà molt reconeixer-ho. Per què parlo d'això? Perquè, com que el psicoanàlegi parla molt de moral i el per què dels inconvenients, jo penso que el cinema també el té, aquest problema, no? Posi música o no. Vull dir, perdona, eh? Llavors, a veure... L'absència de música també és una banda sonora, eh? També pot ser una banda sonora, exacte. És una decisió que es pren. Llavors, una de les coses que a mi se m'ha fet sempre molt incomprensible... És precisament com el cinema s'ha utilitzat, a base d'exageracions, esclar, per donar tot un munt de valors, de comportaments i tal, que realment ens han fet pols. Vull dir, estem en una situació de caos. Llavors penso que la responsabilitat del cinema, tingui tres dimensions, tingui tal, és molt alta... exactament igual que la dels mestres, i lògicament la dels pares, que són els propers, i que en definitiva els pares són els que decideixen seguir amb la vida, al cap i a la fi, o sigui, tenir fills, si això és possible i tal, i si no, s'inventen coses, no? I llavors, esclar, tot l'altre ha d'acompanyar aquest reconeixement. quan hi ha tot un seguit de fets que malmeten aquesta elementalitat, i penso que el cinema ajuda moltes vegades a fer això, i estic pensant en el Festival de Sitges, també. Què vol dir? Vol dir que tot allò, com tu deies, és una ficció tan enorme que acaben transformant tot aquell festival en una mena de transgressió constant, el que en definitiva semblaria que es necessita per fer una convivència com cal. Parlaves de litúrgia, també, tu, d'aquesta litúrgia. Anar al cinema pot arribar a ser una litúrgia, que et molesta qualsevol que es belluga i tal. Evidentment, i això, i jo em considero culpable que alguna vegada he fet, sobretot quan eres jove, de gran ja és difícil... Aquí és on volia arribar jo. Cadascú, eh, fes. Jo havia fet de transgressor d'aquesta litúrgia, no? I... Penso que això és molt important, no? I bé, vull dir, d'aquí ve sempre que és molt, molt, molt quins objectius pretenem quan es fa una pel·lícula, què és el que s'aconsegueix i només és una distracció, com aquesta pel·lícula, com hem arribat a la conclusió de l'Intocable... que té tot aquest vessant molt important de l'amistat, de la relació, que és el que ens ha de conformar. Té aquests altres inconvenients que els hem destacat també, no? De que, home, l'art és l'art. I no comencem a frivolitzar aquesta constant. I que si un arbre canta, deu ser per alguna cosa. A millor canten tots els arbres allà, no? A veure, vull dir, ens entenem o no, oi? Però tot això, jo crec que això és molt, molt, molt. I aquí, en tot això que estàs dient ara, que estem dient des de fa una estona, doncs entra en un paper molt important dintre de la litúrgia aquesta del cinema o dintre de l'expressivitat del cinema, la música. Perquè tots sabem, i hem vist algun experiment en aquest sentit, que si col·loques en unes imatges una música o una altra de gaire diferent, canvia absolutament el que... Exactament. Dispenseu-me, i ho sabeu, perquè alguna vegada ho hem comentat, Una de les pel·lícules que a mi m'agrada més i una de les cançons que sempre m'han agradat, però d'una manera entusiasta, és Les coses del querer. Sí. L'Àngela Molina cantant des d'una posició de reivindicació d'una estima que ella té i que la vol per ella també i tal. Ens entenem, no? Vull dir, qui diu això diu moltíssimes altres coses. I aquí entraríem, eh?, amb el que tu dius. Tu ara estàs parlant d'una cançó. Sabeu que les bandes sonores es fan servir per una banda cançons per donar, doncs, un... Bueno, això que deia el Joan ara, no? Una pindoleta del que és la vida, doncs, transportar-ho a la imatge a través de les interpretacions de cantants o d'enregistraments que es puguin sentir a través de qualsevol reproductor, eh? Tocar discos en el seu moment o ara... mòbils o llectors d'MP3 o el que sigui, i que a tot això se li diu, això té un nom, que és el que es pot considerar la música incidental. És a dir, és la música que nosaltres estem veient que la pel·lícula en aquell moment s'està reproduint pel mitjà que sigui i no té per què tenir un valor determinat. Això ho fa molt, per exemple, a l'Almodóvar. Sí que acostuma a donar-li una continuïtat narrativa a través d'aquestes peces musicals que interpreten fins i tot músics famosos en un moment determinat, però també són parèntesis. Al cap i a la fi també serveixen per aturar una miqueta l'acció, per descansar una mica l'espectador del dramatisme que s'està posant en aquell moment i després continuem. Tot això és el que s'anomena música incidental. I després està l'altra funció de la música, que és la que es pot considerar que entraria dintre dels elements expressius de la llenguatge cinematogràfic, que és quan la música compleix una funció diegètica, que s'anomena, que és quan està col·locada allà per fer una interpretació del que s'està veient, una interpretació dels personatges. Si feu un experiment, i us ho recomano, vosaltres que esteu aquí, segur que ja l'heu fet, però els oients, sobretot, els podem recomanar, si no els hi ha ocorregut mai, agafar... del 99% de pel·lícules de cinema negre sobretot, o de thriller, i que us oblideu una miqueta de la trama i que sentiu sobretot la música que descriu a cada personatge. I podeu saber el que passa des del començament de tot, des dels títols de crèdits pràcticament, si és que es veuen algunes imatges dels personatges, podeu saber qui és l'assassí, qui és el bo, qui és el que salvarà un, perquè la música ja t'ho està dient. El que passa és que que se suposa, que normalment ho fa amb tanta habilitat el compositor i el director, que ho saps d'una manera subliminal, que t'estàs adonant d'això i estàs ja intuint una miqueta però no ho acabes d'esbrinar, llavors aquí està una mica l'habilitat per combinar música, guió, narrativa, perquè això sigui una seqüència que porti a un clímax final. Però aquí estaríem parlant d'entreteniment sobretot, Jaume, no ho nego, excepte que el que es digui a la trama sigui una cosa que pugui tenir més substància. I exemples, si us semblen, aquests 5 minuts, perquè jo crec que és el que dèiem, podíem parlar de tantes coses al voltant de la música, però podíem anar pensant en alguns exemples d'aquest. A veure, el mític és el de la pel·lícula Laura, d'Auto Preminger, no?, en aquell moment en què tu t'adones que el detectiu que interpreta el Dana Andrews està allà mirant les coses, buscant allà les pertinences de Laura, no?, que està desapareguda i tothom la dona per morta, i està mirant en els miralls, a les seves coses, i a través de la música, que apunteix una música romàntica, una música intrigada, t'adones que aquell home s'ha enamorat d'una persona que considera que està morta. Per exemple, la música té... Si no hi fos aquella música, l'escena tindria un significat diferent. Jo us proposo aquesta, com moltes altres, per si vosaltres aneu aportant altres idees. A mi em sembla que una pel·lícula que n'hem parlat avui mateix, d'Artist, que treballa molt el tema de la música i aprofitant famoses seqüències musicals de famoses pel·lícules, és d'Artist. D'Artist té, com sabeu, Ibi Alginobar, que és un senyor que ha col·laborat, un català que ha col·laborat amb la orquestació de la música, que no és d'ell, sinó que és d'un altre senyor, un francès, si no recordo malament. Però, en canvi, el que fa el director o el que va escollir és, que en una entrevista ho deia, Per exemple, la seqüència, que a mi destacava molt, perquè és una música de Bernard Herrmann que m'agrada molt, que és la de Vèrtigo, el tros de la persecució, quan ell està superfotut, que va pel carrer, etcètera, etcètera. Ell diu, vaig provar moltíssimes músiques i l'única música que em funcionava era la de Vèrtigo. Llavors, bueno, entenc, perquè és que hi ha músiques que, com deies tu molt bé, suggereixen tant com les imatges. És a dir, tu estàs sent... Igual que en un concert, tu anaves en un concert i també sentint la música... et poses en un món, doncs... Una noche del monte pelado, per exemple, té unes sugerències claríssimes que tu les viuries pel seu fet d'estar sentint la música i és una sola dimensió, però tu entres en aquella dimensió. Però aquí el Xesco ja ens parlaria que això és música d'un determinat estil, impressionista, no?, per exemple, que ja està feta per escriure en paisatge, però... Sí, sí, però el que vull dir és que els músics que fan música per cine fan el mateix, és a dir... El que dius de The Artists és molt interessant perquè tothom està dient que The Artists és una pel·lícula muda. I és fals. És fals perquè la pel·lícula, com dèiem abans, ja té integrada la banda sonora perfectament per anar destacant tota l'estona les diferents escenes i precisament agafant-les molt bé perquè siguin prou expressives. És a dir, que és una altra mite gairebé, una altra mite modern, que està molt bé destacar que no és així. I la música aquesta que estem sentint, també... Això és fantàstic. El Chaplin era un gran músic, eh? Aquesta música la va escollir Jaume, eh? Per aquesta... Llavors ja estava convençut que havia de fer sirema sonora, eh? El míster. En aquest moment, sí. No volia reconèixer-ho. És curiós, eh? Quan va fer això ja... Molt bé, doncs, bueno, podríem continuar parlant. La idea és que ara quedin aquests punts suspensius perquè els oients vagin pensant... No, no, no, digues, digues. El tema de les pel·lícules de terror, per exemple, les pel·lícules de por. Ah, i tant. És que si treus la música, és que no fa por pràcticament, eh? És la música el que ajuda realment. De vegades, més que fer-te por, t'espanten, eh? aquesta sugestió. Oi? Però que més de vegades que fer-te espantar... Exacte, perquè te la posen de sobte... Sí, llavors és com un cop, no?, que et donen així l'esquena. Igual que les pel·lícules romàntiques que havies comentat. Molt bé. Molt interessant, molt bé, molt bé. Doncs vinga, anem a... Fins la propera, fins la sabana que ve. ...per tornar a sentir aquest programa en el que hem parlat de moltes coses. I també de música. La setmana vinent, de què parlem? Qui té el tema avui? Hauríem de mirar en el blog. Posarem els deures. Jo no m'ha recordat ser el Joan o el Jaume. Posarem els deures. Jo no puc venir. Crec que sí que és aquí. Parlarem de cinema. Vinga, serà una sorpresa. Fins la setmana que ve. Adéu. Fins demà!