Cinema sense condicions del 22/1/2019 — Estrenes, Òscars 2019 i memòria del cineclub: El carnisser de Vilnius, La favorita, Polar, Glass i l’herència de Miquel Porter

Introducció

• S’obre amb la cançó "Les floristes de la Rambla" (Miquel Porter i els 16 Jutges) i la salutació d’equip.

• Absència del conductor habitual, Joan Morros (per motius de salut). Convidat especial: Fernando Casal, catedràtic d’Història i gran cinèfil.

Estrenes i crítiques

La favorita

• Valorada molt positivament per la seva posada en escena moderna aplicada a un tema del segle XVIII.

• Ús d’òptiques d’ull de peix i muntatge àgil per actualitzar un relat d’amor i poder que es percep com a universal.

La classe de piano (francesa)

• Rebutjada gairebé unànimement: cau en tòpics, repeteix esquemes vistos i abusa de l’emoció sobre el fonament musical.

• Inversemblances greus (protagonista sense formació que en mesos aspira a premi mundial; habitació sense piano mentre es prepara un concurs).

• Crítica al càsting i a l’ús de música: Rachmaninov (Concert núm. 2) i temes pop com "At Last" que descontextualitzen la trama.

"És un déjà-vu molt poc estimulant".

Polar (Netflix)

• Adaptació d’un còmic de Víctor Santos. Estètica de macarrisme a l’estil Guy Ritchie: acció frenètica, muntatge nerviós i "sang i fetge".

• Mats Mikkelsen com a assassí a punt de retirar-se, perseguit per evitar que cobri la jubilació criminal.

• Entretinguda però excessiva en acció i prima de contingut.

La balada de Buster Scruggs (Germans Coen)

• Pel·lícula antològica de westerns (capítols independents). Recupera el to Coen més juganer, amb humor negre i trams dramàtics.

• Nominacions: guió adaptat, cançó i vestuari.

Glass (M. Night Shyamalan)

• Tancament de la trilogia iniciada amb El Protegit i continuada a Múltiple. Oda al món del còmic i reflexió sobre la línia entre superheroi i bogeria.

• Shyamalan fidel als girs constants; recomanada amb reserves. Preferència per la primera entrega per major profunditat.

El carnisser de Vilnius (Christian Frosch)

• Drama judicial sobre el 1963 a Àustria contra un responsable del gueto de Vílnius (de 80.000 jueus, en sobreviuen ~600). Paper de Simon Wiesenthal en la seva localització.

• Film interessant, difícil i de gran treball interpretatiu, però percebut com a televisiu, amb falta de ritme i poc compromís en traslladar la reflexió al present.

• Comparada amb "Judgment at Nuremberg" (Kramer): menor potència, però bona per mostrar els moviments polítics que condicionen la justícia.

"La política del moment és còmplice d’una voluntat d’oblit".

Òscars 2019: panoràmica

• Any percebut com a estrany: menys cinema d’autor al capdavant i pes de la diversitat.

• Capdavanteres: Roma i La favorita (10 nominacions cadascuna). A Star Is Born (8), Black Panther (7) – debat sobre qualitat vs. representació (resposta al #OscarsSoWhite).

• Spike Lee (BlacKkKlansman) entra a millor director; el film suma 6 nominacions. Cold War aconsegueix 3 (més enllà d’"internacional").

• Curtmetratge: Madre (Rodrigo Sorogoyen), destacat per la seva tensió.

• Animació: favorita clara Spider-Man: Into the Spider-Verse (canvi de paradigma visual), amb Incredibles 2 i Isle of Dogs nominades.

Focus convidat: Miquel Porter — pioner, cineclubs i docència

El cinema entra a les aules

• Fernando Casal relata com Miquel Porter va facilitar que el cinema s’integrés a l’assignatura d’Història a l’Institut Joan Boscà (finals 70).

• Cicles amb clàssics: "El gabinet del Dr. Caligari", "Metròpolis", "Ciutadà Kane"… sessions de cineclub amb presentació, projecció i col·loqui.

• Projeccions de muda amb piano en directe: un jove Víctor Ubiols acompanya peces com "Entr’acte" o "Ballet mécanique".

"El cinema ha d’entrar a les aules".

Cineclubs i clandestinitat

• Porter, animador incansable dels cineclubs (Catalunya i País Valencià), amb projeccions sovint en espais eclesials que oferien paraigua protector.

• Anècdotes de còpies clandestines (p.e., "El acorazado Potemkin") circulant en plena dictadura; debats d’un nivell altíssim amb films de Bergman, Fellini, Visconti i gran cinema nord-americà.

• Cas a l’Institut: cicle dels 90 anys del cinema — "Nosferatu", Marx, i "La luna" (Bertolucci) finalment desaconsellada per la direcció per motius morals (sexualitat i drogues), generant conflicte intern.

Retrat humà i llegat

• Miquel Porter: accessible, generós, amb humor constant i esperit temerari davant el franquisme (multes, detencions, sense autocensura).

• Figura clau de la Nova Cançó (16 Jutges), del Teatre Viu (Ricard Salvat), rector a la Universitat Catalana d’Estiu i posterior trajecte polític a ERC.

• Introductor del cinema a la Universitat i formador de generacions; moltes classes eren obertes i congregaven estudiants de diversos camps.

"No imposava; et donava les eines perquè tu fessis coses".

• Contextualització històrica: record de Nuremberg, definició de genocidi i crims contra la humanitat (referència a Philippe Sands, "East West Street"), i el cas Kurt Waldheim com a mostra de les ombres austríaques de postguerra.

Tancament

• Agraïment a Fernando Casal. Avanç de la propera emissió: Montserrat Riverola parlarà de la creació i trajectòria de la ràdio d’Esbert.