Estrenes, salut mental, Koreeda, Loach i Lumet

A l'escoltes ràdio d'Sver, sintonitzes ràdio d'Sver, la ràdio de Sant Just, 98.1. Cinema sense condicions. Bona nit. Jo vaig anar a veure aquesta. Hola, bona nit. Bona nit, què tal? Aquí estem al Cinema Sense Condicions, com totes les setmanes, a les 8, puntualment amb vosaltres, el Francesc, el Jaume, el Joan, el Sergi i jo mateixa, la Carna. Però ara no ens deixis sense saber quina vas anar a veure, Joan, que tens sentit. Ah, és que jo estava dient que ahir vaig anar a veure La herida, que és aquesta pel·lícula que han presentat al Festival de Sant Sebastià i que ha guanyat el Premi del Jurat, Premi del Jurat de la Crítica, però, i també la millor interpretació de la noia, la noia ha guanyat el Premi Interpretació. Però és una pel·lícula que en parlem després, una pel·lícula una mica complicada, difícil i que té el seu interès. Sobretot en el Jaume, penso que l'interessa més que altres persones, ja explicaré per què. El Jaume també té tema avui, no? Perquè soc un personatge que m'agrada la complexitat, per això ho dius? No, perquè va de salut mental. I perquè ets complexa, també. Va de salut mental, va d'una malaltia psiquiàtrica... Ho havies de dir o t'ha sortit de l'ànima? Ho havia de dir, ho havia de dir. És allò que si no ho dius, rebentes. Som-hi, com vulgueu. Tenim moltes cosetes. Com sabeu, cada setmana fem tres parts en el programa. La primera part seria les estrenes, les pel·lícules que hem vist, el que està en cartellera i que és més o menys interessant. Una segona part parlaríem del cine lúmet, en principi, i la tercera, que ho faria la Carme, i la tercera, el cinema a favor del diàleg que desenvoluparia en Jaume. I dintre d'aquestes pel·lícules de la setmana ens hem de recordar de parlar de Django, perquè aquest divendres la passen al Cine Club Utopia d'aquí de Sant Just. Per tant, que no ens ho deixem. Quan vulgueu comencem. Qui vol començar? La Carme té ganes, que fa dues setmanes que no està per aquí Sí, deu ser això Vinga, doncs comença Com que em vau dir que us havia agradat La mejor oferta, l'he vista I després he vist Cruce de Caminos I després volia parlar de Mat, Mut La que vulgueu Anem alternant i així ho farem més a més Compar-li una pel·lícula i una altra N'has vist alguna d'aquesta sèrie? No, n'has vist Ens recomanem Mut Sí, molt sí. Mat val la pena. Jo és la que, de les tres, recomanaria sense cap mena de dubte. I les altres, amb ordre descendent, seria Mat, la primera, La mejor oferta y Cruce de Caminos, que quasi no la recomanaria. Això que, en canvi, la crítica l'ha deixat bé. A vegades no saps per què. No saps per què. A vegades no saps per què. Però nosaltres intentem averiguar-ho. Sí, sí, és la missió que cal. És la nostra missió. Aquesta cruce de caminos, que la pel·lícula amb si es diu alguna cosa així... En anglès? En anglès es diu el lloc entre els pins o una cosa així. Ni idea, ni idea. No ho sé. No ho sé. The place beyond the pins. Ah, sí, beyond the pins, exacte. Sí, sí. Més enllà de los... Sí. Més enllà de los pins. El lloc més enllà dels pins. Més enllà dels pins, això mateix. Que no té res a veure amb el crucer de caminos, com podeu veure. Però bé... Això és habitual, ja. Sí, sí. És una pel·lícula, el director... que jo no sé si vosaltres en sabeu molt més que jo, és Derek Chanfranç, que no sé qui és aquest home. Bé, els actors, que sí que els coneixereu, és el Ryan Gosling i el Bradley Cooper. Aquests dos, els dos sí que són coneguts. I els dos ho fan molt bé. Aquesta és potser la banda positiva de tota la pel·lícula, que ho fan molt bé els dos. De fet, són tres pel·lícules. Aquest home tenia moltes ganes de fer cine i ha fet un compacte que li ha sortit, jo crec, un nyap a base de ser un compacte. La primera pel·lícula que el protagonista de la primera part és el Ryan Gosling, Que està de moda com a actor, també, eh? Sí, és que ho fa bé, és que ell ho fa bé. Aquell pel·lícula, no sé si recordeu, Drive, no sé si la vau veure, Drive, jo trobo que allà feia un grandíssim personatge i una molt bona interpretació. Doncs aquí jo crec que d'interpreció és bona. S'assembla el personatge en el sentit que és un... un personatge fora de la societat, és un marginal, un marginal al seu aire, que té la gran virtut que corre amb molta rapidesa i molt bé amb les motos, i aquesta és la seva gran virtut, però és un fora de lloc. I això ho fa bé, això ho fa molt bé. Llavors té una història amb una noia que té un fill, que ell no s'ha enterat que té el fill, i això és absolutament forçat, perquè ell té una relació banal amb aquesta noia, després l'any següent torna i té el fill i llavors se sent pare d'una manera fantasmal. I això és molt poc creïble. Llavors aquesta part és poc creïble. Tot i així, la pel·lícula està ben organitzada, aquest tros, la primera part que és aquesta, està ben organitzada, molt ben filmada, Molt bé d'imatges i els trossos de la moto amb ell estan molt aconseguits. Això sí que s'ha de dir. Vull dir que potser aquest director un dia fa alguna cosa amb alguna consistència. No ho podria negar. Però aquesta pel·lícula... Aquesta no té massa, pel que dius. No. Tot i així com a pel·lícula d'acció... Perquè després l'altre personatge és un policia, que és el... és el Bradley Cooper que és aquell el de Sacona en Las Vegas i ja el coneixeu també ho fa bé els dos personatges centrals ho fan bé i la pel·lícula podria ser alguna cosa i no ho és Bé, no l'anirem a veure. Jo no... Confesso que últimament em torno més selectiu. Aquest matí passava l'última de la Sofia Coppola i jo he decidit al final no anar-hi per tota la informació que tenia sobre la pel·lícula. Igual m'equivoco, però no he anat. En canvi, ahir vaig veure una pel·lícula que l'estrenen el divendres que és una pel·lícula, com deia, que l'han passat al Festival de Sant Sebastià i que sembla que ha tingut una acollida desigual. Potser el més interessant és que mostra les conseqüències d'una malaltia mental que els cigarettes anomenen trastorn límit de personalitat o síndrome de borderline, que es veu que és bastant comú i que poca gent coneix. Potser el menys interessant és que en intentar il·lustrar, en intentar exterioritzar i ensenyar l'enfermetat des de l'interior del personatge, una noia que es diu Anna, que és una noia de 28 anys, que no sap que pateix aquesta malaltia, que no sap que té aquesta malaltia, es converteix en una història àrida, freda, repetitiva i força desagradable, ja que contemplem una i una altra vegada la seva impossibilitat per gestionar les relacions humanes amb els seus amics, amb els seus familiars, etc., i el seu propi univers emocional, que cada vegada és més trist, més pessimista, més desenganyat. És l'òpera prima d'un personatge que s'ha fet conegut en els últims temps perquè és un muntador que ha fet diverses pel·lícules importants, Fernando Franco. És la seva primera pel·lícula, per tant, i que és un senyor, com deia, que s'ha dedicat bàsicament al muntatge. Ha muntat No tengas miedo, el de la clan enamorado, i potser la més destacada és el Blancaneus, que la va muntar ell. La pel·lícula aquesta, la Herida, que és com es diu la pel·lícula, ha guanyat el premi especial del jurat de Sant Sebastià i la protagonista, que ho fa molt bé, la Marian Álvarez, s'ha de dir el premi com a millor actriu. És una pel·lícula, ja dic, crua, desesperançada, depriment, amb unes clats d'angoixa que et sorprenen. Contínuament hi ha contínuos moments d'inestabilitat emocional per part de la noia, de ràbia, de por, de solitud, de dolor davant la seva incapacitat per gestionar la seva pròpia vida. I la noia es fa, es mostra també en un moment fràgil, es mostra en un moment vulnerable i potser el més, el que fa, el que arriba més a l'espectador, el que commou més a l'espectador és justament la seva confusió i la seva incapacitat de demanar ajuda als que l'envolten. Llavors, en sortir del cinema, jo ahir, el vaig veure ahir al matí, vaig anar a l'escola d'anglès de la meva nana perquè havia de parlar amb la directora, i en dir-li d'on venia, la directora del centre d'anglès em va dir, mira, la meva germana es va suïcidar quan tenia 31 anys d'aquesta malaltia. I aleshores, esclar, com que en la pel·lícula també hi ha diversos intents de suïcidi per part d'aquesta noia, d'aquesta noia Anna, aquesta noia de 28 anys, Clar, ella em va dir, jo soc incapaç de poder, li vaig explicar una mica de què anava, diu, jo no la veuré, soc incapaç d'anar-la a veure perquè m'afectaria massa. Per tant, és una pel·lícula que, per una banda, pot ser interessant perquè mostra, diríem, una enfermedat no massa coneguda i que a molta gent li pot interessar veure què és això d'aquesta enfermedat, però a la vegada, doncs, és una pel·lícula molt depriment, molt trista i que surt com que és molt desemparençada, perquè... no hi ha història, són tots els moments que ella estava vivint i que li passa, i no solament no hi ha història, sinó que no hi ha esperança en cap moment, clar, surts del cine absolutament... Plegat. Surts plegat, és a dir, et sembla que això no té continuïtat. És a dir, que surts tocat, és a dir, realment... Això ha de ser una mica valent per anar-la a veure. No, jo penso que no és una qüestió de valentia, és una qüestió de recerca, de mirar a entendre tot això que és. Clar, perquè si això no s'entén, difícilment es pot corregir. Ja, ja, ja. El que passa... El que passa és que una cosa que ha de ser per divulgar ha de donar esperança, si no és molt fumut, això. Aquest és el diàleg que parlarem després, eh? Vull dir, això que acabes de dir és molt important, perquè és precisament això. Sí, és divulgació. El cinema ha de ser diàleg. Després les coses, clar... Estàs d'acord, Sergi? D'acord, jo no. Vull dir, després en parlem d'això. Molt bé. Ho he descobert, esclar, evidentment... Per què ho he descobert? Doncs perquè exactament igual com l'exercici d'anar a fer cinema, i de fets ho ara és una recerca d'interpretació... de coses que no coneixem, les pel·lícules... En definitiva, les pel·lícules ha de ser això. Si no, no... Molt bé. Ja està. Saltem una altra pel·lícula. Jo en tinc una altra, si voleu, però aneu variant per variar-ho una mica. Vols explicar-ne a tu alguna que hagis vist? Bé, jo... Sí, sí, precisament una que l'altre dia, quan em vaig parlar, precisament em vaig quedar sense... puntualitzar pràcticament res, no? Perquè no me'n recordava del director o no me'n recordava. Bé, la pel·lícula que vull parlar es diu Caminant. És una pel·lícula japonesa El seu director és el senyor Coreeda. Suposo que el tariu present. No, doncs el tindreu a partir d'ara i a partir d'escoltar-me. Sí, sí, sí, Coreeda, perdoneu. Però el frances que té... Ui, ui, ui, el director de Nadie Sabe, perdoneu. Nadie Sabe, exactament. Una de les meves pel·lícules de referència. Bé, doncs aquesta és una pel·lícula que em va fer pensar, perquè nosaltres vam tenir una aventura en un moment determinat que vam anar tota la colla a veure una pel·lícula, junts. Sí, això ho podem repetir, per això ho esmento ara. I quan vam sortir vam quedar enamorats del senyor Yasuhiro Othu, Tu te'n recordes, eh, Franci? Sí, tant, aquella del padre, eh? Exacte. Era una pel·lícula que és una, no sé, és un aprofundiment sobre la família, els seus elements, de la manera que giren uns a l'entorn dels altres, en definitiva, com si fos una galàxia, no? Que té el seu mecanisme, el seu sistema. Doncs aquesta és exactament igual. Però més moderna. O sigui, agafada des d'ara, contemplant coses com la que tu has esmentat, en definitiva, que existeixen trastorns, cosa que llavors ni es preocupava ningú de codificar. En canvi, ara ja estem preocupats per codificar-ho, per interpretar-ho i fins i tot per corregir-ho. Ho hem dit, eh?, fa una estona. Doncs la pel·lícula aquesta és inconmensurable. No us la perdeu. I està en cartell? No. Aquesta és una pel·lícula que van passar... Quina llastro, oi? La van passar... La podem buscar... Jo crec que l'he vist fa un parell d'anys, pot ser? Sí. Acaba amb un cementiri, no? Al final de tot, de la pel·lícula... És aquesta. La tinc borrosa, però recordo que em va agradar. Borrosa, però recordada, eh? Molt bé. Bé, impressionant, eh? Us ho asseguro. És del 2008, la pel·lícula, sí que és factible. Això ho vam passar a Caixa Fòrum, ara, aquest estiu, i bé, jo vaig seguir d'unes quantes, no?, que són les que tinc més potents de tot l'estiu. I aquesta és, segur, la que més em va agradar. Hirokazu Koreeda és, com us deia ara, el director de Nadie Sabe, aquella pel·lícula que sempre us comento, dels nens que són abandonats per la mare en un pis... No l'he vist. No, no, però ja ho sé, perquè mai no m'heu dit que l'haguessis vist, però la torno a referir ja que ha sortit aquest director. No, perquè és una pel·lícula molt interessant, que penso que fins i tot si alguna vegada tenim ocasió de parlar de pel·lícules concretes, en aquest espai, o de fer un espai parlant d'això, de pel·lícules que val la pena veure, aquesta és una de les... Jo recordo que fa un parell d'anys la vaig veure aquesta, el Verdi, i recordo que tota la crítica va sortir encantada, és a dir, aquesta de Walking, Still Walking. Still Walking, sí. Jo me'n recordo que la van veure, el Verdi, i jo no me'n recordo, la tinc borrosa, perquè clar, fa dos o tres anys que la van passar, però en tinc un record bastant guapo, és a dir, perquè és una parella, em sembla, no? És una parella que es troba amb coses, no? Al final tota la parella surt al cementiri. Cabe així, no? Sí. És una família que celebra el dia de Nadal i aquell dia coincideixen els fills. I són tres fills, un marginal, un d'èxit i l'altre, que és la filla, és el que d'una manera o altra té cura dels pares. Però així com determinades pel·lícules podem entusiasmar-nos amb ella precisament perquè respecta d'una manera absoluta els avis, aigualint tot el que puguin tenir de perversitat, aquesta no. Ja. D'acord. Queda clar, oi? D'acord. Jo parlaria d'aquesta i de la millor oferta sí que m'ha agradat, o sigui que està bé que me la suggeríssiu. M'ha agradat sobretot perquè la interpretació del Joffrey Raj és extraordinària. I una altra cosa, perquè a mi m'encanta la catacristi. I llavors... És una història d'estil. És una història que la podria haver escrit l'Agatha Christie. No, és una història... És d'ella, és del director, eh? Sí, ja, ja, ja, sí. Però és un tipus d'història que no és ben bé una història fosca i marginal, no, no. És una història de trencaclosques, com si diguéssim, que és l'estil... típic de l'Agata Crístic que et posa un parany, tu vas seguint, tu vas seguint, tu vas seguint i et trobes... després la sorpresa, i t'encanta trobar aquella sorpresa al final. T'encanta si no t'has identificat una mica amb el personatge. En general, l'Agata Christie no et deixa identificar-te amb els personatges, perquè no els crea substancialment... Però a mi m'en costa relacionar aquesta pel·lícula amb l'Agata Christie. No ho havia pensat, i ara... T'ho diré el per què. Sí, per la part, potser, formal, però per l'interior de la història i per la... Per la densitat dels personatges no ho sé tant. No, l'únic que té densitat és ell. Els altres persones no en tenen cap. Bueno, perquè els altres estan fabricats d'una manera determinada. Exacte, doncs aquesta és la fabricació, la que és la formal. Perquè la noia no té cap consistència o en té molt poca i el noi, el mecànic, com si diguéssim, Tampoc en té massa. L'únic que té profunditat i està ben dibuixat per dues coses. Perquè està ben dibuixat i perquè l'actor és formidable, que és el que fa el Geoffrey Rush. Però els altres estan en funció del parany que t'acaben... Però jo insisteixo tot aquí, em sembla molt interessant que diguis això de l'Agatha Christie, però crec que de poc m'agradaria que la gent es quedés, que els oients es quedessin amb la idea que aquesta és una pel·lícula, en el sentit que l'Agatha Christie al cap i a la fi feia el que tu deies, un trencaclosques, més aviat buit, en el fons, de contingut filosòfic. I en canvi aquesta pel·lícula té una densitat... en quant al que significa la falsificació en tots els seus vessants possibles no només en el de l'art sinó també en el sentit mental i també la solitud és a dir, la incomunicació que té el personatge central és el més fort de la pel·lícula però tot i així tot i així Jo tampoc li acabo de veure allò de la galerista. Li veig més aviat una cosa que és policiaca, perquè, en definitiva, quan arribes a la sorpresa final... La sorpresa final és de l'estil dels poerots, quan et desvella, i tu vas tornant endarrere i vas veient, oi tant, oi tant, oi tant. Aquest és l'estil en què em refereixo. Tota la part primera de la pel·lícula jo diria que és molt solvent. És més solvent, sí. És molt solvent i a mi no m'hi ha fet pensar en cap moment Agatha Christie. Em fa pensar en un thriller però jo diria que està per mi més aconseguit que el que fa habitualment Agatha Christie. La sensació que em donen a mi. La comparació és interessant per tenir en compte una mica el que una persona li pot suggerir però està bé el punt de comparació i la complementació de cadascú. Jo crec que té un punt d'història fantàstica, saps, en aquest aspecte, perquè el personatge d'ell és sòlid. però tot l'engranatge és d'un punt d'història fantàstica. Sí, sí, sí, és veritat. Està una mica exagerat per donar-te a entendre una idea molt concreta. I això està bé. Aquesta t'agradaria, Sergi. Sí. Aquesta concretament, de la millor oferta, tu què dius que costa trobar pel·lícules d'estrena que valgui la pena, aquesta és molt consistent, és del Giuseppe Tornatore. Tot i així, Mat. A veure, Mat és una pel·lícula basada en un conte del Mark Twain... No, no, no, està inspirada. Bueno, o inspirada, és igual. Però realment, quan la veus, en Josep Maria i jo vam dir, oh, i tant, sembla, sí que enganxa, això. La Carme avui ve amb referències literàries, eh? Sí, sí. No, és que ell ho confesat, el mateix director confessa... Sí, sí, sí, té algun puntet. Sí, té algun puntet, és veritat. És una història que està passada al moment actual, no és el Marc Twain, perquè està posada al moment actual... I llavors té la gran virtut que és un conte, però aquesta sí que va al fons dels personatges, i fa uns perfils amb quatre pinzellades, amb molt poc diàleg, i fa... Els dos nanos són extraordinaris, i els pares del nano, d'un dels protagonistes... i l'altre nano que està amb un germà i que és orfa, només amb pinzellades queda tot l'ambient dibuixat. I el conflicte de cada personatge. I cada personatge té un conflicte, i això està meravellosament explicat. És a dir, com diu ella, només amb dues pinzellades entens perfectament el que està passant a cada un d'ells. I profundament, aquest sí que és un estudi molt profund. No és superficial. I és un conte, perquè penseu que comença la pel·lícula i els nanos van a una illa i hi ha un barco penjat amb un arbre, que ja es veu que això pinta de conte. Sí, però té una explicació, de fet, allò. Això no és que hagi caigut allà del cel, sinó que és que la marea puja i llavors s'ha quedat allà encallat. però té molta gràcia la fotografia és extraordinària jo l'he vist dos vegades ja i la vull tornar a veure confesso que a la preestrena em vaig quedar tan impressionat abans de l'estiu la van passar i quan va mig estiu també la van tornar a passar per premsa i la vaig tornar a veure perquè era el que més m'havia agradat en els últims temps i segueixo pensant que crec que serà una de les pel·lícules importants d'aquesta temporada però està molt ben aconseguit la descripció de la marginalitat són una gent que viu en el Mississipi que és la zona central però sense dramatització exacte viuen la vida com els toca viure els ha caigut allò, allò és el que tenen i llavors es va travant allò el pare i la mare s'estimen aquell nano, és veritat que se l'estimen ell és un home dèbil que no ha aconseguit trenar la seva pròpia vida estan a punt de divorciar-se-ne Tot està molt ben entrenat i està dintre com de la normalitat, d'un món marginal que viu en una època una mica fora del món, perquè viu al Mississipi amb una casa reconstruïda o una cosa d'aquesta mena. I fan una vida absolutament, es guanyen la vida repartint congelats o buscant ferralla. I tot està ben lligat en el tio. Molt lligat. Tot encaixa, tot encaixant d'una manera increïble. El germà que cuida, el tio que cuida el nen que es va quedar orfe, que busseja i busca perles. que ja em diràs quina història sorprenent. Això sí que té pinta de cont... Vull dir, que està ben entrenat, està molt ben entrenat. Però és absolutament creïble, hi entres, t'atrapa, i és una pel·lícula dura dues hores i deu o dues hores així, i no se't fa gens pesada. És a dir, va passant la informació, l'acumulació de coses i els personatges, i quan acaba la pel·lícula et donen ganes, almenys de mi, de tornar-la a veure. És a dir, no... I et va donar ganes fins i tot de veure l'anterior pel·lícula d'aquest director, que no sé si ho has fet. Jo no l'he vista. Recordeu que a Jaume, al francès li havia agradat molt, a nosaltres no ens havia agradat tant. Jo no l'he vista. S'ha de confessar, no sé si això ho sabeu. que ell explica, quan explica la documentació sobre la pel·lícula, que ell tenia escrita, diríem, abans aquesta que Take Shelter, i que, com que aquesta era més cara que Take Shelter, doncs no va aconseguir la financiació, i aleshores va preferir fer l'altra, no? Però en realitat és bo que aquesta la portava a dintre, diríem, treballada, molt més anys, molt més temps, i era una pel·lícula que per ell era més important que les altres, eh? Però li van deixar fer abans Take Shelter. I, bueno, jo confesso que després de veure aquesta, li vaig dir al Jaume, al francès, Anirem per a Teixeira perquè, escolta, un tio que fa això és que Teixeira ha de tenir més coses de les que hem vist fins ara. El director és Jeff Nichols, que no l'hem dit, eh? Sí, sí. A mi m'agradaria fer una puntualització, o sigui, després de totes les lluances que hem fet d'aquesta pel·lícula, precisament perquè el Sergi és la persona que ens hi hem dirigit ja un parell o tres de vegades durant l'estona que portem de programa, I diu, és que no trobo res, no? Vull dir, d'una manera o d'altra. Aquesta està bé, eh? No t'agrada? Jo el que voldria reflectir també és una mica la inquietud que pot arribar a proporcionar el fet que el cinema deixi de tenir interès constructiu, amb diàleg, amb capacitats, precisament perquè s'estandaritzi, no? Vull dir, perquè acabi esdevenint, doncs, un munt de no sorpreses, de cap manera, i llavors, lògicament, l'interès es perdria. Llavors, jo, després de tot el que heu dit que hi estic d'acord, jo el que crec és que és una pel·lícula eminentment nord-americana, la qual connecta d'una manera absoluta amb el cinema tradicional nord-americà. I em va fer pensar, sobretot al final, amb el Clint Eastwood en Sense Perdó, O amb altres, no? Vull dir que són resolutives. Al cap i a la fi solucionen el problema. Jo no vaig al cinema per por de sortir a la meitat de la pel·lícula. Doncs amb aquesta no sortiràs a la meitat de la pel·lícula. Mira, el cruce de camí, jo hi vaig estar a punt i mira que em costa a mi una barbaritat de fer una meitat així. Però llavors jo crec que s'escau ara, ja que tenim aquí el Sergi, que sabeu, ja ho hem esmentat moltes vegades i segurament heu vist més d'una de les seves pel·lícules, curtmetratges de moment, però ara ja vam esmentar la setmana passada que tens un guió acabat d'un llargmetratge i a veure com va la cosa. Llavors jo crec que s'escau saber aquests guions que fas Si no t'agrada el cinema actual, en què els bases? Quines són les teves referències? Les meves referències van des de Kent Lodge, per escomptat, Kent Lodge és el meu preferit. Has vist l'última, sí? Jo puc parlar de l'última. L'has vist? Aquesta sí que l'has de veure, doncs, eh? L'esperit dels 45, aquesta? És de Kent Lodge, és l'última que ha fet. És un documental. Que et volem fer anar al cinema. Sí, com sigui. Va, Kent Lodge i... Llavors... El tema tabalàs. El tema italià m'agrada molt. Llavors tinc la garantia, quan el Clint Eastwood treu una pel·lícula nova, tinc la garantia que aquella pel·lícula m'agradarà, segur. El Clint Eastwood. El Clint Eastwood. A Hollywood, el director que segueix fent obres mestres és el Clint Eastwood. Això no hi està pas d'acord el teu amic, senyor Villalobos, que el vam tenir un dia aquí i va dir que... Jo, en canvi, penso que té de tot el clinisme. Té coses molt bones i coses regulars. No sempre té la mateixa qualitat. Però fins i tot aquelles que no, com Espais Cowboys, per exemple... Allò d'allò que fa l'experiència com a motor de la vida, em va semblar tan genial aquest fet. La pel·lícula és més tova, més dolça, però això l'hi vaig trobar molt encertat. És el que dius tu, jo no et deixo, jo n'he vist ara durant tot aquest estiu, ja les he vist moltes d'ells. D'ells d'ells, Sí, sí, moltes que les han passat, que interpreta, que d'allò. A la tele en fan. I moltes. Les repeteixen. El Torino, per exemple, va ser una. Aquesta la vaig trobar genial, aquesta segona vegada. La veritat és que... Molt bé, eh? L'intercanvi menys, eh? Ja que parleu del Ken Loak, jo he vist el diumenge, i puc parlar de l'última pel·lícula de Ken Loak, que es diu L'esperit dels 45, que és un documental estic i dirigit pel Ken Loak. Jo també l'he vist, sí. El documental, amb imatges molt ben triades, és molt guapo de les imatges que hi surten, estrella de l'Anglaterra de 1945, és a dir, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, on els anglesos eren conscients que havien vençut amb les armes el feixisme i era necessari deixar enrere tots els anys miserables de l'època d'entreguerres i reconstruir tot el país que havia quedat absolutament desballestat, no? Llavors, la primera sorpresa que mostra el documental és que el líder dels laboristes, que es deia Clement Attlee, derrota el gran líder del moment, que fins aquell moment ha sigut el gran líder de la guerra, que és Winston Churchill, i obté la majoria absoluta. És a dir, va guanyar les eleccions en el 45 per majoria absoluta, cosa que bàsicament va sorprendre a tot el món, perquè ningú s'esperava que això passaria tot just acabada la Segona Guerra Mundial. La segona cosa sorpresa que també es produeix és que els laboristes a partir d'aquest moment nacionalitzen la banca d'Anglaterra, les indústries del carbó, és a dir, totes les mines, el gas, l'electricitat, els ferrocarrils, l'aviació civil i la siderúrgia, però el que possiblement el documental destaca més és l'aparició de la seguretat social, és a dir, l'assistència mèdica universal i gratuïta que a partir d'aquest moment aconsegueix el regne d'Anglaterra. El documental va descrivint totes aquestes conquestes, l'esperit que les fa possibles, que és l'esperit d'aquesta gent que... Clar, la gent estava tocada per la guerra, perquè havia lluitat contra el Hitler, i tenia molta consciència que si tu t'uneixes amb els altres, que és el que va passar durant la guerra, podries reconstruir el país. Llavors aquest esperit està present en el documental, és a dir, el mostra molt bé, i te'n dones compte com fan totes aquestes accions. És una pel·lícula molt política, per això, eh? i com això en general dona lloc al que ha estat conegut a nivell europeu com el welfare state, és a dir, l'estat del benestar. I aquest estat del benestar val la pena també dir, perquè ell és crític amb el que ve a continuació també, que quan arriba la Margaret Thatcher de 1979 al poder, el primer que fa la Margaret Thatcher és començar a esmuntar-lo. L'altre xutxell. Aleshores, no parla de Reagan perquè intenta centrar-se bàsicament amb el que passa a Anglaterra per no diluir el seu discurs, però tots sabem que els Estats Units mai van arribar a tenir ni tenen en aquest moment una ciutat social com la que tenim a Europa. I el cert és que el moment en què cada vegada... i també tots som conscients que en aquest moment cada vegada s'ha estabilitat més aquest estat de benestar i que moltes coses, moltes conquestes que tenia Europa fins a aquest moment, en aquest moment s'estan bàsicament perdent. Llavors ell el discurs que fa és un discurs de dir hem de recuperar l'esperit del 45, hem de recuperar això que hem vist que han fet tota la gent col·lectivament en aquesta etapa i intentar no perdre aquest estat de benestar que ens beneficia a tots. Després d'haver-nos el feixisme, del que es tracta és que no torni a apoderar-se, que si la senyora Taxer no ho va ser, doncs gairebé. és una mica el discurs, el diàleg, en definitiva. Això també lliga amb el que parlarem. En format documental. En format documental, amb imatges de l'època, de l'època real, molt ben triades. Està bé, no? Però que bàsicament defensa això, que l'educació, la salut, la vivenda, el treball, no podem consentir que en aquest moment... Que Europa ho tenim en risc. Sempre ho hem tingut, o ho hem tingut d'una forma... Clar, val la pena dir que després d'una guerra mundial Europa viu l'etapa més expansiva del segle XX, és a dir... fins pràcticament als últims anys, dels anys 70-80, pràcticament una expansió brutal. I aleshores el que és interessant és que el documental suggereix que en aquest moment s'està ponint un canvi, és a dir, s'està accentuant la desigualtat social i les polítiques de conquesta dels conservadors. Els conservadors acabades estan aconseguint més coses amb aquesta crisi econòmica que hi ha en aquest moment, I això ell ve a dir, el seu discurs és una pel·lícula política, alegòrica i clarament d'esquerra. I ell suposo que està posicionat d'esquerra, evidentment. Llavors ell ve a defensar que no podem oblidar el que tenim en joc, que tenim en joc totes aquestes conquestes que les podem perdre. És com si hagués tingut, ja que l'has esmentat com a gran virtuós, És com si tingués por que tot el que he fet fins ara no ens quedés gaire clar. I llavors fa un document. Sí, perquè mai no havia fet un documental. No, però això em sorprèn que hagi fet un documental. T'asseguro que sí. És que la sensació, quan surts, dius, caram, tu, si tenies algun dubte, se t'ha acabat ja. I quin diàleg més enriquidor i més vàlid per tothom. Ken Loach, un gran director. I Cintel Lomet, també. Ah, també. Cintel Lomet, Carme. A veure, a veure, Cintel Lomet. Què podem dir d'aquest home? Ha fet moltes pel·lícules. Moltíssimes. Va ser un gran treballador. Jo, aquests directors que fan tantíssimes pel·lícules, tinc per ells una admiració, perquè vol dir que han treballat molt i molt tota la seva vida. El Clínis Brutesson. Sí, també, sí, sí, sí, sí. Clar, és un home que té 80 i escaig d'anys i ell està al peu del canó. A mi, una admiració per aquesta gent, perquè, una, s'estima la professió... aguanten amb una gran fermesa i fan obres importants. I tenen experiència? Segurament, clar, tenen experiència després de moltíssims anys estar a les dues bandes d'aquesta història, a la banda de la càmera i a la banda del davant de la càmera. O sigui que en aquest aspecte, sí, sí. Bé, el cine l'úmet sempre va estar al darrere de la càmera, crec. Sí, era actor, eh? Sí, era actor de teatre. Però jo diria que ell davant de la càmera no s'hi va posar mai. A veure, el Cine i l'Humet, us comento el que puc explicar. Va néixer el 24 i va morir el 2011. Va néixer a Filadèlfia i, per tant, a la banda és de Norteamèrica la banda més activa, més intel·lectual, més pròxim, més desenvolupament. Més que en lo haig. no d'un altre estil dintre del que és Estats Units és un altre estil perquè els americans mai seran un anglès per relacionar les coses no d'acord és un home que va néixer lligat al teatre I per la qual cosa ha fet moltes pel·lícules en relació amb l'Arthur Miller, l'Eugeni Neil, i inclús actors russos. El Chekhov, oi? Exacte, el Chekhov. És un home molt prolífic, va fer moltes pel·lícules, i la seva darrera pel·lícula, que és del 2006, que és la pel·lícula Antes de que el diablo sepa que és morto. Boníssima. Boníssima, boníssima. Per tant, cal dir que aquest home, als 80 i escaig d'anys, és un home que sap crear fins al final. Jo he tornat a veure, perquè, com que havíem de parlar d'ella, he tornat a veure els 12 hombres impiedat. La primera seva és segurament un dels millors d'ella. És del 57. Aquest és un home que... El Cine Lomet és un home format al teatre... però que després la seva primera introducció al món de la càmera és a televisió, a fer coses de televisió. I, per tant, el primer format amb 12 hombres sin piedad és un format televisiu, en principi. I teatral, també. I teatral. És un lloc tancat, se li mouen uns personatges i els tracta, aquests personatges. Jo l'he tornat a veure i us haig de confessar que una vegada ens plantegem, els que parlem de cine i de coses, què fa que una pel·lícula o que una obra o que un autor sigui una cosa important o passa a volar en una cosa més? Mira, quan un torna a veure una pel·lícula i s'hi queda assegut perquè no la pot deixar... allò és algo més, i és de l'any 57, aquesta pel·lícula. Em va passar amb la d'Alfred Cinema, que fa molt poc, que van fer El sol ante el peligro. Era la una de la matinada, jo m'anava quasi a dormir, vaig veure que l'estàvem fent i ja no em vaig poder aixecar. Clar, què té? Home, ja em diré, solo el teu peligro, que també és de... No sé de quin any és, solo el teu peligro. És d'aquesta època. 50 i algo, no recordo exactament. I és una pel·lícula que t'enganxa des del primer moment. I penses... Què fa que una pel·lícula sigui... Doncs que t'enganxa, que et quedes allà i que dius al final, xapó, senyor. Doncs el cine l'humet en 12 homes impiedat, un l'acaba de veure i no pot més que dir xapó, senyor. I sí, sí, sí, la vaig tornar a veure sencera. La pel·lícula aquesta no era ben bé dos homes sin piedad, el títol era Angry Man. Sí, dos homes emprenyats. Exacte, que no és ben bé el sin piedad, que és una cosa una mica arrelamida. Jo trobava més bo el títol americà, amb diferència. I després, l'altra cosa que també la versió nostra no enganxa bé, és que els homes, el Henry Fonda... És un judici d'un nano que està acusat de matar son pare i és el jurat que ha de decidir. I ha de decidir culpable o no culpable. Quan a la pel·lícula tot el rato estan dient innocent, ell diu non guilty. T'hi dic, fixa, quan faig el paperet, fas no guilty. I per tant, ell és no culpable, que no és ben bé el mateix. Molt bon detall. Tota l'argumentació del Henry Fonda és la duda razonable. Escolta, m'enviarem aquest nano a... A la presó, a matar-lo. Amb un dubte raonable que realment no tinguem unes proves que ens deixin estabornits de consistència per poder-ho assegurar. I, per tant, vaig pensar que l'innocent no és ben bé el mateix que no culpable. Perquè no culpable és no tenir la seguretat del que t'estan dient que tu pots creure. i llavors són 12 personatges els va recorrent haver fet un perfil a cura és d'un guió boníssim el 12 membres del jurat exacte un guió del Reginald Ross i que l'havien fet es feu abans per televisió i quan el Henry Honda li va arribar la proposta és una producció inspirada o una mica estimulada pel Henry Honda Ell la va fer seva i la van tornar a rodar amb cine. L'havien fet en televisió abans. A mi si m'acut amb aquest discurs tan creïble i tan contundent, quina diferència no hi ha amb el que acabes d'exposar i Salvador Antic, per exemple. Quina diferència no hi ha. M'agrada posar-hi aquests accents també. De totes maneres, 12 homes emprenyats, que és ben bé el títol, té també una miqueta un esperit, de certa manera, com de conte, perquè ell no deixa de ser un àngel que va allà, Henry Fonda, a salvar aquell noi de totes aquelles persones... Fixa't, va vestit de blanc, ella va amb un trasll blanc, tota la pel·lícula, és una pel·lícula que el clímax l'ha posat La calor aquella que ja fa constantment dintre, estan exasperats allà dintre, que el que volen és fugir. I ella fa que cada un dels personatges aguanten allà fins anar girant el cap de cadascun d'ells amb diferents matisos, que és extremament ric, perquè jo he de dir que del cine a l'Homet una de les coses importantíssimes és la direcció d'actors. Això, sense fer una direcció d'actors de gran, gran categoria, no es pot fer. És una pel·lícula més que sobre la justícia, fins i tot, sobre els prejudicis que tenim les persones davant dels altres. És una pel·lícula que fa molt de temps, però la recordo claríssimament. Al final, quan ell passa... Són un que vota que no i els onze que voten que sí. Els va girant a tots fins que hi ha unanimitat. I no surt, fixa't, ell no cau en el parany d'anar a la sala del judici i que hi hagi un representant que digui en allà no culpable que seria una cosa a mida massa feta i molt ja manida i molt trillada. I ell no fa això. Els tanca l'habitació. I l'últim moment de les últimes imatges... Baixa per l'escala. Exacte. És fora. Baixa per l'escala del... És fora. Me'l recordo d'això, també. Tots ells vagin, es desapareixen, inclús un moment li diu, com te dius? Perquè elles van dient 1, 2, 3 i 4 tota l'estona, i quan surt el senyor Vallet li diu al Henry Fonda, com te dius? Què vol dir? Que no importava qui eren, sinó el problema. Molt ben fet, els tindem l'home i xapó. has definit el senyor Sinel Domet amb aquesta pel·lícula jo havia triat perquè no tindrem temps de tanta jo havia triat aquesta perquè clar en té moltíssimes té moltíssimes exacte jo he triat no sé perquè les comentem a veure si dius la meva preferida no perquè les he triat és perquè les recordo més més que per altra cosa perquè les recordo més I perquè em van sorprendre. Per exemple, a mi, Piel de Serpiente, que es deia aquí, que és de Fugitive Kind... No l'he vista jo, eh? Sí, la fa el Marlon Brando, i és que jo la recordo especialment, perquè era el Marlon Brando i l'Anna Meñani. És que era una pel·lícula que té història. És de l'Arthur Miller, això, el tema. I l'Arthur Miller va començar a treballar amb l'Elia Cazan. L'Elia Kazan, ja sabeu que després, en l'època de la caza de brujes del McCarty... No va agafar molt bona fama. Exacte. I, de fet, l'Artur Milel va anar al judici per filo comunista o el que passava en aquell moment de l'època del McCarty. i la relació entre l'Arthur Miller i l'Elia Cazen es va trencar. I era sobre el tema dels estibadors, de la immigració il·legal, i sobre la problemàtica dels italians arribats en aquella època, i què és el que passava amb l'Elia Cazen. Al final fa la ley dels clienciums. On the waterfront, que també el títol té la diferència. I el Sidney Lumet amb l'Arthur Miller... fa la pel·lícula... La Serpiente. No, La Serpiente no, Panorama des del Puente. És que ara m'he equivocat. Panorama des del Puente sí que li vista. Panorama des del Puente és la del Rap Balón, és sobre estibadors i sobre el problema, el moll i sobre el problema de... D'una família, no? Perquè són dos germans. Els sindicats, també. Els sindicats, exacte. Perquè és la immigració il·legal i és una família, sí, que tenen una neboda, em sembla recordar-ho, o algú així, que és el ratballon que, de fet, n'està enamorat d'aquella nana i arriben dos nois que són immigrants italians... I al final ell els... Bé, és una pel·lícula basada en això i que l'Elia Kazan després fa la llei del silenci, però l'Arthur Millet amb el Cindy Lómez fa panorama des del puente. I l'altra que anava a parlar, que és la de la serpiente... Trobo que... És que m'hi ha fet pensar el Marlon Brando. M'hi ha fet pensar el Marlon Brando perquè l'Elia Cacen usa la ley del silenci o usa el Marlon Brando per fer la pel·lícula seva. Doncs La pell de serpiente és una pel·lícula que penses l'Anna Mañani i el Marlon Brando és que no cansen i no en lliguen. Doncs és una pel·lícula extraordinària. Si alguna vegada la passen per la tele veieu-la perquè és una pel·lícula fosca Dura, perquè ell és un... el Marlon Brando surt de la presó, porta una casaca de serp, de pell de serp, és per això que es diu... aquí li van dir perte serpiente, perquè allà es diu un tio fugitiu, un cac, un fugitiu, un tio... I l'Anna Manyani està casada amb un home que està malalt i està allit i tenen una... com un taller, una cosa així, i ell es lloga amb aquesta gent. Ella es lia amb el Marlon Brando i, a més, hi ha la John Woodward i algú més allà que també intervé. I l'Anna Mayani fa un paperàs allà. Una cosa extraordinària. Perquè, normalment, l'Anna Mayani l'has vista... Roma, Chita, Perta... I aquí fa un paper de dona insatisfeta, problemàtica, estranya, dura i potent... amb un Marlo Brando volàtil, feble, marginal, que sedueix tothom que té al costat a les dones. I la pel·lícula està molt ben jugada. Ho dic perquè el cine l'homent és capaç de fer coses completament diverses. I això, amb un director, també repeteixo, xapó. I l'altre que jo anava a citar, per després ja em dir, era Serpico... I l'assassinat de l'Orient Espres, perquè a mi m'agrada la catexística. Ja, ja, ja. Ja ha quedat clar, ja. Tot i així, és que us haig de dir que l'assassinat... En té moltes, eh? Sí, l'assassinat de l'Orient Espres és que us haig de dir als actors, l'Albert Fine, la Lauren Buckle, la Jacqueline Bisset, el Michael York, el Sam Connery, la Vanessa Reingrave... Bueno, és que era una pel·lícula d'actors. L'Ingri Berman va tenir, aquí va tenir un... per actor secundària, té un òscar aquí d'aquesta pel·lícula, perquè fa un personatge, no sé si el recordeu. No, jo no. Fa un personatge d'una dona... reconcomida i feta, que té un nòdi a dintre. Bueno, si sabeu la novel·la de l'Ataquista, aquesta pel·lícula, l'Assassinat de l'Orient Espres, que també són 12 els que maten. És l'Orient Espres que va circulant. El Richard Birma, el Richard Birma, que és el que maten. Va d'Istanbul a Europa, és el tren, l'Orient Espres, i està... Jo crec que és una pel·lícula... Bueno, és una novel·la de l'Agata Crist i del Poirot. Eh... Molt ben dibuixada, amb uns actors tots de primera línia. I no direm el final, no? No el diem, no el diem. 50 anys més tard o no sé quan. Bueno, el Ser Pico, no sé, també si voleu, és una gran pel·lícula. La tinc burrosa, jo la tinc burrosa. Però fa poc que l'han feta per la tele. El Veredicto. Jo aquesta no la recordo. Què més recordo d'ell? Aquesta última que has dit tu de... Ah, l'última, l'última, l'última, com es diu? Antes de que el diablo sepa... És un dit irlandès que diu alguna cosa així. T'hi pots estar mitja hora al cel abans que el dimoni sàpiga que t'has mort. això és el dit i és per això que té aquest títol tan estrany aquesta pel·lícula sí que és desesperançadora aquesta és l'última diria que em sap greu que sigui l'última seva em sembla que està feta en digital no sé si està feta podria ser és la història d'una família que té una jolleria és a Nueva York no? no sé Té una jolleria i els dos fills decideixen... Pacten fent com un atracament a la jolleria per quedar-se diners, però les coses es torcen i tot acaba molt... I és una gran pel·lícula, eh? Duríssima, duríssima. Per mi, la millor de Sidney Lumet, que no l'has esmentat, per això la dic jo. La millor de les que he vist, eh? Tampoc he vist tota ni moltes de les que has comentat. Network. Ah, sí? És que jo no l'he vista, aquesta. Amb un Albert Fini Network, no sé si sabeu, és un guió... No l'he vista, és que jo no l'he vista. ...del Paddy Chayeski, que és el guionista que havia fet Marti uns anys abans. Ah, sí. I aleshores el Paddy Chayeski va aconseguir que el dilluns l'hi dirigís, perquè és veritat que sempre ha treballat amb grans literats o grans dramaturgs, etcètera, etcètera, i llavors... Jo me'n recordo de la pel·lícula que aquí va tenir èxit. És una pel·lícula que va tenir molt d'impacte en aquest moment perquè critica les mitjans de comunicació i... Em sembla que has recordat que és la feia d'Anaway, no? Feia d'Anaway, Albert Fini. Albert Fini. Albert Fini ha treballat diverses vegades amb el Cinelo, eh? jo diria que, així ho dic de les millors pel·lícules de la història del cinema la miris per on la miris tal com està feta amb la profunditat que tenen els personatges jo la vaig veure fa un període o tres d'anys després de no recordar-la massa i la veritat és que em va quedar una impressió inesborrable és que s'ha de dir que el cine l'úmet és un gran director d'actors sap posar la càmera on toca que això en general és difícil i després els guions li quadren Ja em diràs què més es pot demanar d'un director. Ara ens ho dirà el Jaume. Ara ens ho dirà amb el tema que tenim avui. Vols dir que jo descobrir el misteri segur que serà la manifestació artística? Ens permetràs descobrir-ho. Descomptem. Bé, doncs, l'altre dia, doncs, això, em preguntava, i com és, jo, de via, quan vam acabar el programa de la setmana passada, si anem a favor del diàl·la, dic, hosti, com és que vaig posar jo aquest títol? Ja ens passa, aquestes coses, ja ens passa. Això no cal que ho diguis en directe. Però bé, ja està dit. Ho ens passa a tots. Sí, és veritat, és veritat, que a mi també m'ha passat alguna vegada. Bé, una mica de broma. El que sí que és cert és que aquest és el títol d'un treball que va escriure el 2012... la Imma Merino, una senyora que segueixo d'una manera molt clara. És periodista, no? M'agrada si és crítica en cinema i entre altres coses. Llavors va posar això, cinema a favor del diàleg. En aquest any 2012, i comença l'article, no és que el llegiré tot, no us espanteu, diu ara que s'ha estrenat entre nosaltres una pel·lícula en què una jove francesa, resident a Jerusalem, llença el mar... de Gaza, una ampolla amb un missatge ple de preguntes adreçat a un palestí descoregut, és oportú fer present que hi ha qui treballa en el món del cinema per afavorir un diàleg entre palestins i jueus. O sigui... Jo penso que aquí està tot explicat, de fet, eh? Vull dir, la intenció i el per què de tot això. Ho hem anat repetint durant el programa, quan hi ha diàlegs i quan existeix aquest diàleg. Moltes vegades fins i tot més enllà de la pròpia pel·lícula. De tot el que has exposat del senyor Sinel Lómez, una de les coses que m'ha passat pel cap i que jo me l'he trencat més d'una vegada mirant de... la diferència, per exemple, entre ell i a casa i el per què va fer el que va fer, que suposo que tenia una seva coherència, el per què ho va fer, és una altra cosa, però que ho va fer precisament perquè en el seu interior, quan va actuar d'aquella manera, doncs segur que hi havia unes constants que ell considerava inqüestionables, i va tirar endavant i va denunciar a tots els comunistes d'hort americans que anaven pel món de Hollywood, Doncs, quan va fer la llei del silenci i quan vaig arribar a interpretar d'una manera clara què representa la llei del silenci, doncs és això, la negació dels col·lectius. En definitiva, que els col·lectius ben organitzats treballen. Això és un diàleg, per mi. És un diàleg que, en el moment que ja entens, que ja interpretes la pel·lícula, més enllà de la postura del senyor Marlon Brando posant-se al davant de tota la situació... i, en definitiva, traient la carota a tots els que feien la malesa de governar allò d'una manera completament injusta, doncs penso que això és un mal rotllo, perquè, esclar, vull dir, això és el que no va bé. Una altra cosa és, per exemple, i aquí està el diàleg, que m'ha passat pel cap quan has esmentat això de la llei del silenci, és el clinisbut, quan va fer el Gran Torino, i què és el que fa al final, que, en definitiva, és el que també podríem interpretar que és la solució final a partir de la individualitat. Però és una altra cosa, no? Sí? Aquest diàleg, interpretar això, és un diàleg que va més enllà de la pròpia pel·lícula, moltes vegades, del que diu la pel·lícula. Que t'explica la del clinisme, potser la del Morgan Freeman, és més això, perquè és un diàleg quan no n'hi havia cap de diàleg amb els aparteits de la Sud-àfrica, no? Sí. Quina pel·lícula es refereix? La del Morgan... Victus. Ah, no l'he vista. Invictus. No és del crinisme? Sí, sí, és del crinisme. Ara em mirava així. Ara aquesta no hi ha pensat tant. Ho dic perquè quan no hi havia cap diàleg amb un país que això estava tancat, amb un home que va estar 27 anys a la presó, surt, i el que fa és connectar i buscar una manera que la troba a través de l'esport o a través d'aquest tipus de filó que troba, és un diàleg creatiu, perquè allà era molt difícil que n'hi hagués. I és que, en general, és molt difícil. El feia el Morgan Freeman, el Mandela. Sí, i ara que el Jaume ha situat el tema, la veritat és que obre moltíssim camp, perquè... A veure, aquí mateix, a les nostres contrades, no? És molt fàcil trobar la dificultat de diàleg en la societat i en el cinema, també. Jo, si alguna cosa, i ara amb el que deia el Jaume, m'ha donat, li he de retreure a un home admirable i admirat com el Rafael Azcona, com a guionista, pràcticament indiscutible, és això. Vull dir que mai no es va plantejar el tema d'obrir el diàleg. Ell va tenir sempre molt clar el fet que volia explicar la confrontació entre uns i altres, però no una possibilitat de diàleg. Al Ken Loach potser li passa el mateix. Fixeu-vos que és difícil trobar... Jaume diu que no. Per això he dit potser. El diàleg és molt difícil. El diàleg es dedica a denunciar. És veritat que potser el diàleg ve després de la denúncia. Però en principi el Ken Loac fa més denúncia que diàleg. El que passa és que nosaltres en aquest moment penso que políticament tenim una situació concreta i és que Catalunya està demanen unes coses i a l'altra banda no accepten el diàleg. Jo penso que això es produeix en molts moments de la història. Quan veiem Lincoln, la pel·lícula de l'Spielberg i que els negres també volen aquest diàleg establir, s'han adonat que hi ha gent que nega aquesta possibilitat. Perquè primer hi ha el conflicte, la denúncia i finalment el diàleg. Quan generalment hi ha hagut una confrontació és quan arriba el diàleg. sense que hi hagi... sense que el que està oprimit demostri la seva força d'alguna mesura, el diàleg no arriba, perquè el que té el poder, doncs, es creu que ell té el poder per dictaminar el que sigui i obliga l'altre a subllegar-se, és a dir, a agenollar-se. I aquesta és la situació que es produeix, no únicament aquí a Espanya en aquest moment, sinó que es produeix en la història de tots els països, que s'han trobat en aquesta situació. Jo recordo que vaig parlar aquí de la independència i parlava de, què sé jo, parlava de la batalla d'Argel o de Michael Collins, I, en el fons, el mateix que passa en aquestes dues pel·liques és el que estem comentant. Però aquestes són històries de conflicte, com deia el Sergi. Però no de diàleg, que és el que pretenia el Jaume. Però és que penso que el diàleg és molt complicat. I només s'arriba al diàleg després d'una certa confrontació. I si no, què li diguin? És que penso... A veure, ara trencaré una miqueta allò que sabeu que de vegades faig. i no vull molestar ningú, però crec que el tema està superbé plantejat per suggerir moltíssimes possibilitats als oients, però com que hem quedat, si us sembla que parlaríem d'una pel·lícula concreta, doncs no està malament lligar-la amb el tema aquest, perquè a Django, desencadenat, ja també es planteja la impossibilitat aquesta del diàleg. De fet, jo crec que en cap moment, o potser sí, Potser hi ha en algun moment el fet que el personatge... Bé, el que l'entén és els dos, quan parlen els dos és el moment de diàleg. Exacte. La possibilitat del diàleg hi ha, perquè el personatge de l'home aquest, de l'actor, del Christoph Waltz, en principi pensaríem que és una mala bèstia. És un personatge que només pensa en la recompensa... Sí, senyor, sí. I en canvi, de mica en mica, vas veient que no, que és tot el contrari. És un gran personatge. Però sí que entre ells sí que hi ha diàleg, però el problema és que entre els contrincants no hi ha el diàleg. El problema és que encara que ell vulgui dialogar, si els altres no volen no hi ha diàleg possible. Llavors aquesta és una mica la situació que ens trobem en molts moments. Doncs aquesta és la situació que podeu veure aquest divendres, a dos quarts d'onze, al Cine Club Utopia, al Django, Unchained, que era una manera ja de parlar amb ella, que si no ens la deixàvem una miqueta. Hem parlat de moltes coses. Sí, sí, molt bé. Podem parlar, si voleu, ja del que farem la setmana que ve. Ja, de la setmana vinent, sí, que la setmana passada se'ns va oblidar, vinga. Sí, ens va oblidar. La setmana que ve, jo parlaré de Fugint de Hitler, els grans aciliats del cinema, i el Sergi ens parlaria de Willy Wilder. I si vols ho podia fer amb aquest ordre, perquè llavors jo faria el Marc i tu podies concretar-te amb un exemple que seria el cas del Willy Wilder. Un gran director també. Un gran director de cinema europeu i americà. Doncs recordeu, ja amb aquesta musiqueta ens anem acomiadant. No sé si algú vol afegir alguna cosa, que això sempre és maco fer-ho en ràdio, no? No tancar així com si no res. Desitjar felicitat per tothom. Fantàstic. I molt de diàleg. I molt cinema, no? I com de vegades diem a panorames de cinema, com a mínim ho dic jo, bon profit de cinema. cinema-sensecondicions.blospot.com per tornar a sentir aquest programa. Aquí hi ha unes horetes. I a la web de la ràdio també, està clar. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà!