Estrenes, Stoker vs La caça, independència i salut mental

A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Cinema sense condicions. Bona nit. Què tal? Bona nit. Aquí estem. Un dia més, un dimarts més amb tots vosaltres al Cinema Sense Condicions per Parlar de Cinema. Aquí estem, el Francesc, el Jaume, Joan i jo mateixa. Molt bé. I a més a més avui farem tres parts també. I l'Ugo, perdoneu que som aquí. I l'Ugo, home, és veritat. És veritat. Des d'aquí no el veiem en aquest moment. Clar, clar. Deixem la peça clau. no, avui com sempre farem també 3 parts el que passa és que farem com si diguéssim un tema que havia quedat pendent i en lloc de parlar del David Lean ho deixaríem per un altre dia per tant començaríem a parlar de les pel·lícules estrenes etc que hem vist a continuació parlaríem de la independència dels pobles vista pel cinema que és un tema que havia quedat pendent en comptes del David Lean del David Lean que ho farem un altre dia i aleshores el Jaume ens explicarà finalment les malalties mentals del cinema no és això? Ah, sí? Va a l'última part d'això, eh? Que sí? Sí. Com a tema, com a tema. Com a tema, com a tema. M'ha quedat avui dos temes. És que el Joan ja aquí va fer de les seves. No, és que com que jo havia preparat i no s'havia pogut fer, doncs, bueno, em va saber greu, no? Vull dir, doncs, m'enteneu? Doncs, bueno, comencem pel que heu vist. Quina vol començar? Jo estava aquí intentant que se sentís la banda sonora de la pel·lícula Stoker, del Parc Xangut, però de moment no hi ha manera. Però bé, era potser per aquí, podem començar. Jo penso que és comparable, com a pel·lícula del mes és una candidata clara. Tenim una qüestió que suposo que hauríem d'aclarir abans d'acabar la sessió, que és que la setmana que ve tenim la pel·lícula del mes. Doncs mira, ja tenim una candidata clara. La casa era una de les candidates i Stoker... Jo no l'he vist aquesta, la casa sí, però aquesta no l'he vist. val la pena. Jo no sé quina... No tinc ni idea. Jo només he vist La caça. La caça considero que és una pel·lícula que dona per fer pel·lícula del mes. Sí, sí, sí. Però aquesta està al mateix nivell. Sí? O per sobre, fins i tot. Penso, eh? No sé ara. De quin país és aquesta? Aquesta és dels Estats Units, de Hollywood. Però és la primera pel·lícula feta en anglès del Park Chan-Boot, que és aquest director coreà que ja havia fet Old Boy i la trilogia de la venjança, allò de Mrs. Benjans i coses així. Bé, un director que havia estat ja potentíssim, però és que aquí li ha donat una volta de rosca. El tema de l'anàlisi de la violència, de com viu dintre de nosaltres, de com pot tenir un... És com si hagués dit, voleu que m'adapti al cinema nord-americà? Doncs així. Toma, ho farà. Jo penso que no farà cap altra pel·lícula a Hollywood. Descartat directament. Per què? Intentarem explicar-ho ara sense desvetllar res. Els que ens escolten no ho sabran. Digues tu la primera raó. Si vols anem dient una a cadascun. fins que acabem el programa i avui precisament que parlarem de les pel·lícules de salut mental que no ho vegis bé, aquesta és una pel·lícula que ens parla no pas de la bondat sinó de la maldat, oi? vull dir, és una característica no, ja diferim aquí, però bueno m'ha preguntat m'ha preguntat és que ho diu al davant de la pel·lícula aquí coneixereu què és la maldat en tota la seva potència, no? I dic això perquè, a nivell de salut mental, llavors estaríem parlant d'un psicoanàlisi absolut, no pas d'aquestes grans preocupacions que existeixen a nivell d'investigació, que sigui l'ADN, que sigui... que si és hereditari i tal no, aquí no, la genètica exacte aquí no, aquí anem directe a l'efecte social en definitiva fins i tot la pròpia família i llavors hi ha una construcció d'un personatge entre l'entorn i la genètica i l'entorn però la genètica queda aparcada perquè no hi ha cap mena de relació en què pugui ser genètic o que li ve tot i que la família. Una mica sí, eh? Perquè ella és neboda d'ell i llavors no saps ben bé si ha heretat una mica, no?, les característiques aquestes que veiem. Ara ja sentim la música. És aquesta pel·lícula que s'assembla, jo l'he començat a veure aquest matí, per cert, no aquesta, no, la que vaig a dir ara, que és la Sombra de la Duda, del Hitchcock. és aquesta que té el mateix tema i la veritat és que a la sombra de la duda perquè me n'havia parlat algú i he quedat impressionat només he vist mitja pel·lícula però confesso aquest matí que estava per casa i tenia un moment de temps i volia veure perquè algú m'ha parlat que era una pel·lícula semblant Sí, però la diferència està que el Hitchcock volia seguir fent cinema allà a Hollywood i la va fer d'una manera i aquesta és tot el contrari aquí està la gràcia o sigui, aquí no estem parlant d'un home dolent i tal i que lluitarà tothom i la societat és que està capacitada per absorbir tota la maldat que pugui haver-hi amb una persona. És clàssic, això és un tema que... Aquí no estem parlant d'això. que Hitchcock és moralista i aquest home no ho és. Ell fa una reflexió profunda, dura, sense concessions, sobre la violència, sobre el plaer que podem sentir fins i tot els humans en un moment determinat per veure... Funny Games. Sí, seria com una combinació de Hitchcock i Haneke, per entendre'n. La Carme vol saber una miqueta de la història. Té la cara de... Les discussions d'aquestes d'aquesta mena posicionals, si no saps ben bé d'aquesta... El que passa és que l'argument tampoc no et dirà gaire, però mira, t'ho expliquem. De tota manera, penso que hi ha una cosa. Fanny Gais estaria dins de la maldat aquesta... d'una persona despullada de tot i aquí no, aquí estem precisament parlant d'una persona que no està despullada de tot ja diem que la societat la marca que la família que té també la pot marcar però que res a veure amb amb això que es diu la genètica i llavors la història és molt senzilla és una dona que es fa ella mateixa que es fa madura i automàticament en el moment de la maduresa es troben tots els inconvenients que representa aquest canvi de la infantesa a la maduresa té un oncle que serà l'aliment que a més a més és germà del seu pare que té una semblança pel que Després veiem que no ben bé, però vaja, vull dir que té una semblança, però aquest és aquell misteri, home. L'oncle és, com en la pel·lícula que dius tu, del Hitchcock, és aquell home que dius, ei, aquest qui és? És un seductor, és com també de l'Ebrardo DiCaprio, la pel·lícula aquesta del Grape, oi? Es diu Gilbert Grape? No. Com se diu aquesta nova pel·lícula que ara està anant? El Gran Casmo. El Gran Casmo. No l'estan anant encara, eh? No, però per aquí va la cosa, eh? Perquè ja he vist el tràiler. A més, he vist la pel·lícula. És un remake, això. Sí, és un remake. D'una novel·la famosa. És que és una novel·la d'Escotfield. Una novel·la famosíssima. El dia que una noia complés 18 anys, aquest mateix dia mor el seu pare. de circumstàncies desconegudes, difícils d'esbrinar. A mesura que passa la pel·lícula, anem a saber alguna cosa més. Llavors, ella està completament impactada pel que ha passat perquè la relació amb el seu pare era enorme. La seva mare, en canvi, que és la Nicole Kidman, sempre ha estat molt allunyada i, en canvi, amb el seu pare havia tingut estones de cacera conjunta i ella agafava les peces que amb el pare caçaven i les... les convertia en petites escultures, diguéssim, llavors la relació amb el seu pare era molt intensa i es trunca de manera absoluta amb la seva mort al dia del seu aniversari. Llavors, de cop, en el propi funeral apareix aquest oncle i a partir d'aquí anem esbrinant, anem fent a través de... Però no es pot dir que siguin flashbacks exactament, és més aviat a partir de... que sí que ho són en certa manera, però són més aviat records, qüestions emocionals i converses que hi ha entre els diferents membres de la família. La vida ha viscut, eh? Penícola del més. Jo prefereixo l'altra, eh? Si no l'has vist. Prefereixo l'altra, perquè ja sé que de què vaig, sé que es pot parlar de coses. Mira, parlem de les dues, ja està. Sempre... Fem les dues. Comparem una amb l'altra. Inclús a l'inici m'has dit que la protagonista... quan és més jove va a caçar amb el seu pare i hi ha una relació de caça que no sé quin sentit li dona però a la caça sí que li dona un sentit doncs mira, tenen un punt de contacte molt gran en aquest sentit fem les dues em sembla que si a les Jo no l'he vist, aquesta, eh? Però quan has dit això, per això sí que m'interessen els arguments, perquè un pensa, per on t'ho ataca, això? Jo ja veia, ja veia que era imprescindible dir-ho. Doncs moltes gràcies. Doncs, jo proposo dues pel·lícules del mes. Perquè segurament aquest tema ens permetrà un link d'una a l'altra. D'acord. Sí, senyora, amb la clau, em sembla a mi. Vinga, ja podem parlar d'una altra cosa. A vosaltres us ha agradat, per això? A agradar és poc. Bueno, t'agrada molt És l'alçada Cosmópolis És una referència Cosmópolis, aquella pel·lícula Com se diu? Cronenberg Jo la poso en aquesta alçada I de Holy Motors, si l'haguessis vist Aquesta no, ja la veuré Vinga, què més hem vist? Jo he vist Bàrbara Quasi preferiríem el tema, parlo jo en tot cas d'aquesta, parles tu i tornaré a parlar jo per anar canviant de persona. Jo els puc parlar molt ràpidament, perquè no hi ha masses coses a dir, de les dues pel·lícules que han estrenat i que presenten per aquesta setmana, que són La Mula, que és una pel·lícula espanyola. i l'altra pel·lícula americana que és es diu Objetivo Casablanca es diu Olympus Asholem no té res a veure amb el títol ingles però com que és molt més comercial parlar de la Casablanca m'imagino que és el nom en clau de la Casablanca la primera pel·lícula que és La Mula és una pel·lícula que ha portat polèmica en alguna mesura no sé si sabeu que fa 3 anys que està rodada Estava rodada pel... era un guió d'ell i un director, guionista i coproductor, el Michael Radford, que és un senyor que havia fet el cartero i Pablo Neruda, i el mercader de Venècia, per tant, un senyor... 1984. 1984, sí senyor. I és un senyor reconegut i tal. Una setmana abans d'acabar el rodatge va dir que se n'anava. I els va deixar tots plantats i va dir que ell no volia saber res d'aquesta pel·lícula i que no volia que s'estrenés. Llavors, lògicament, una baralla dintre de la productora, la pel·lícula de la setmana que faltava la va acabar un senyor que es deia Sebastián Grosset, que no sé qui és, i la productora, que era la filla del Frade, l'Alejandra Frade, va assumir l'edició i la postproducció. La pel·lícula, curiosament, s'estrena dient director anònim, és a dir, que no té director. I és una pel·lícula que, podríem dir que tothom se l'ha carregada, tothom en parla malament d'ella, I jo potser, no sé si n'hi ha per tant, és a dir, penso que tot aquest antecedent, a més a més hi ha hagut una baralla entre el Ministeri de Cultura, que una tal Mercedes i el Vida del Palacio y Tascón, que pel nom, no sé qui dimoni és aquesta senyora, va prohibir la pel·lícula, és a dir, va ser que no es podia... Sensurada. Sensurada, no es podia emetre, aleshores, doncs, això va haver-hi una discussió, al final, dos anys després, va haver-hi un judici, el judici va dir que la pel·lícula sí que es podia fer, i per tant l'han estrenat ara amb aquest últim festival de Màlaga... També va guanyar el Mario Casas per aquesta pel·lícula La Zinaga de Plata, que és el millor actor per la pel·lícula. I, bueno, és una cosa que, en fi, no va ser curiosa. Jo, de dues maneres, no me la carregaria tant com se l'ha carregat tothom, perquè, bueno, tota la sensació que té el segell del Michael Radford, es nota que darrere hi havia un senyor que li agradaven determinades coses, però tampoc és una pel·lícula que estigui ben acabada, que estigui complerta i que, per tant, sigui una pel·lícula massa interessant. I la temàtica? Bueno, temàtiques de la Guerra Civil està basat en la novel·la del, com es deia, del senyor... Galán Eslava. No, no, no, del Juan Eslava Galán, que és una novel·la coneguda i que a ell li va agradar es veu. Llavors és sobre la Guerra Civil un incident viscut real del pare, del pare d'aquest escriptor. Llavors ell va llegir la novel·la, li va agradar la novel·la i va intentar adaptar-la al cinema, no? Llavors, quan ja la cosa estava molt avançada, es va barallar no sé exactament per quin motiu, i ha acabat amb aquest incident. La pel·lícula va estrenar ara, però fa tres anys que està realitzada i acabada. Jo no diria, i et repeteixo, que sigui una excel·lent pel·lícula, però també es pot veure. És a dir, per carregar-se-la com tothom se l'ha carregat, no sé si n'hi ha per tant. L'altre, i acabo ja, que és una americanada, una autèntica americanada, aquesta que n'hem canviat el nom i que en espanyol es diu Objetivo la Casa Blanca, és una pel·lícula dirigida pel senyor aquest, el Fukua, que jo no li he vist res d'ell i per tant si fa les coses com aquesta doncs tampoc les aniré a veure. No, va fer la de Training Day, que és una pel·lícula que té fama de ser bona, jo tampoc. No l'he vista, no l'he vista, no l'he vista, no puc opinar. Però aquesta és una autèntica americanada, és una pel·lícula... Bé, jo, llegint coses de la gent, perquè hi ha alguna gent, curiosament, al periòdic, que l'ha deixat bé, la pel·lícula, no entenc per què, no sé què li troben... Però, en canvi, llegint altres crítiques d'altra gent, m'he quedat amb algunes frases que les llegeixo i penso que no cal dir res més. Un senyor diu... Una altra que diu... I això vol dir alguna cosa, com si diguéssim? Vol dir que és una hortarada. I tant que vol dir, oi? Una estúpida, una altra que diu, una estúpida extravagància que te hace echar de menos la profundidad intelectual d'Independence Day, que devia ser també una pel·lícula dirigida per ell. Jo no l'he vista. No, no, Independence Day és d'aquest altre director també, del Roland Emmerich. Ah, sí, però bé, vull dir... Bueno, no ho sé, no ho sé. Sí, va per aquí, el que passa és que el Robert Emmerich ha fet moltes d'aquest tipus i en canvi té una que es diu Anonymous, que és sobre aquest dubte que hi ha si William Shakespeare veritablement va ser el que va escriure les seves novel·les, completament al contrari de tot el que ha fet, vull dir que és curiós. Jo tinc ganes de veure-la, encara no l'he vista, però en parlarem quan tingui ocasió. una altra que diu, l'última no dic res més ja és per a aquells a les que les gusten els trilers polítics inverosímils de llarg alcance i llenos de gent guapa home, però diguen una dapositiva també és una dapositiva, la primera només l'única d'expositiva, la primera que suposo que vam posar per això per la primera, que diu Diu, puede que un terrorista norcoreano sea responsable del secuestro del presidente, pero sus efectos especiales búlgaros son quienes hacen el mayor daño en esta áspera e intensa película de acción de Antoine Foucault. Ja només per això val la pena veure'l. Val la pena, us prometo que jo vaig estar a punt de sortir. I mira que un dels actors que pesa i que tampoc ho fa massa bé, desgraciadament, és el Milton Friedman. el Michael Morgan no, no, Morgan Freeman Morgan Freeman el Merso Mandela el Morgan Freeman, que és molt bon actor i en canvi per mi aquí està però mira, ja et va agradar més que Holly Motors perquè a Holly Motors vas marxar abans que acabés et prometo que aquesta és observador aquest noi per això m'agrada, per això ens entenem perquè jo també observo coses i llavors ens discutim i no estem d'acord però moltes vegades estem molt d'acord i tant jo el que dic és que l'actor aquest que és molt bo aquí està desaprofitat és a dir és una gàstima segurament perquè ell és bo ell ha fet suficients coses com per dir que sap actuar si tens un guió que no s'aguanta per enlloc que un personatge americà és capaç de fer unes coses que no fa ningú és una cosa realment inverossímil crec que no val la pena la pel·lícula perdre el temps i després d'aquesta pel·lícula bàrbara anem per bàrbara la pel·lícula és una pel·lícula alemanya del Christian Petzold si és un alemany i interpretada per la Nina Hoss És una pel·lícula que la Mània va presentar, va estar nominada als Oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa, que presentava la Mània, i té l'os de plata del Festival de Berlín. Bé, són dos... Bé, vull dir que és una pel·lícula que ha merescut alguna consideració, almenys en aquests dos àmbits. És una pel·lícula que passa a l'Alemanya de l'Est del 1980. i explica la història d'una metgesa que, a causa d'haver demanat... Què ens passa? No, no, saludava Carles, que marxa ara de l'emissora. A causa d'haver demanat una visa per sortir fora de la República Democràtica de Alemanya, la traslladen des de Berlín a un poble petit a prop de l'Elba, a prop de la desembocadura de l'Elba. I llavors és la història d'aquesta metgesa que està allí i està sota sospita per aquesta actitud. Bé, aquesta és la història inicial de la pel·lícula. La història en si, què trobo bé de la història? Està bé de la història el clima que crea. El clima que crea de la intranquil·litat a la que està sotmesa una persona que se sent vigilada constantment amb totes les seves accions, està molt ben explicat. perquè ella és molt prima i alta, és una persona molt angulosa i dona la sensació que es mou sempre amb una fragilitat i amb una lleugeresa com per no ser percebuda i per no ser observada i això és molt bo perquè en aquest aspecte descriu l'esperit en què ell està vivint aquell moment. I això és el millor de la pel·lícula. I l'atmosfera. És una atmosfera austera, és una atmosfera d'angles rectes i sense cap ornament. Això està molt ben descrit. La gent l'havia relacionat amb la vida de los otros. Jo crec que és molt diferent perquè el guió de la vida de los otros és molt millor que aquest guió. Això és el millor de la història. Jo vaig visitar, vaig estar a la Unió Soviètica el 1979 i vaig atrevessar Polònia i realment el clímax aquell està ben descrit aquí, perquè era un clímax que és que a totes bandes feia por. Jo recordo haver arribat també. I a totes bandes et senties observat. Jo, per exemple, vaig fer una amistat a Sant Petersburg amb un enginyer que era de Cuba i que estava estudiant allà i es va... I aquest sentiment que ens escriurem era un sentiment especial. I això està ben descrit. Està ben descrit perquè no l'he notat a cap lloc tan gran com al Baix-Tantinallà. Jo he tornat després a Sant Petersburg, el 2003 o 2004, i allò era un altre món. Era un altre món, realment. Però el sentiment de ser observat constantment, no saps per qui, no saps com, fa la vida difícil. inclús en qualsevol que siguin els ideals que tinguis i fa que les relacions siguin més fortes també quan hi ha una complicitat sí, quan hi ha complicitats són fortes i quan hi ha sospita són perillosíssimes per tant, això està ben descrit en canvi, el guió és relativament fluix perquè és bastant previsible és bastant previsible tot i així els personatges ella sobretot està molt ben discrit l'altre metge és un metge que està al mateix hospital i que finalment que de fet ell l'ha de controlar i ha de donar informes sobre el que ell està fent que és el que passa realment en aquest tipus de món jo crec que com a actor és més fluix per més que el personatge no està mal, no està mal. Després apareix ja una nana, un adolescent, que vol fugir de... I aquest personatge sí que està molt poc descrit. I en canvi faria la pel·lícula més potent. Per tant, jo la pel·lícula sí que la recomano perquè aquesta descripció és bona, l'actuació d'ella és molt bona, això que he descrit. Això ho fa molt i molt bé. i l'atmòsfera Està ben rodada. L'entorn és maco, està rodada com en primavera, és maca de fotografia, però contrarresta el món verd i dels boscos amb la duresa de l'entorn on viuen. Però està bé. Jo la recomano, sí. No està mal. No seria un 10, però és una pel·lícula que es pot veure bé. Doncs, bueno, si voleu, i no hi ha més pel·lícules, passem al tema de la... Jo he començat a veure aquesta pel·lícula, que correspon a aquesta música. Quina, quina? Em sona com a irlandès, això. Bueno, irlandès, escocès, potser, la independència dels pobles, Rob Roy per allà, caminant, quan vulguis, Joan, quan vulguis. El tema que havíem assenyalat per unes setmanes fa, era la independència dels pobles vista pel cinema. I és evident que un tema com aquest no ens el plantejaríem si aquí, a l'estat espanyol, no estiguessin vivint, penso, el que estem vivint. Aquests dies m'he dedicat a buscar films que tractessin el tema de la independència i he descobert que no hi ha excessius títols que tractin aquest tema amb una certa rigorositat. El primer fil sobre el que vaig pensar que es podria parlar era el Michael Collins d'una pel·lícula del 1996 del Neil Jordan. És una pel·lícula que em va impactar força en el seu moment i que, a més a més, vaig descobrir envoltat de gent irlandesa perquè la vaig veure a Dublin, a Irlanda, rodejat de gent irlandesa que ploraven a dojo mentre es veien la pel·lícula. Després vaig recordar que la batalla d'Argel, l'estadionària pel·lícula del Giro Pontecorvo del 1965, també tractava aquest tema de la independència d'Algèria respecte a França. Hi ha altres títols que m'han venit al cap, i abans em comentava alguns que jo no he tingut en compte, eren Gandhi, el viva zapata, que la vaig veure i vaig veure que no tenia res a veure amb el tema, queimada, que sí que tenia, el viento que agita la cebada del Ken Loak, i, per exemple, una mica em deia el Patriota, que jo no he vist, i em sembla que vosaltres en dèieu també algunes. Vull dir La sombra del diablo, que és del Pakula, que està relacionat amb... Tots ells estan relacionats molt... Irlanda ha donat molt de sí. És potser la que ha donat més. I d'Escòcia també, no? Braveheart. Sí, Braveheart. Sí, senyor, sí, senyor. Jo dos maris no l'he vista, eh? O sigui, la vaig veure en el seu moment, però... Jo la vaig veure per la tele. Però suposo que perd, perquè és una cosa mítica i deu perdre. Però és veritat que és una pel·lícula... Braveheart té força. Té molta força. Que inclús està contrastat que després de fer l'Abrey Hart... L'escòcia va pujar a l'idepanetisme. Va pujar a la botes. Bueno, va tenir majoria absoluta. El problema d'Abrey Hart és que acaben explicant la història típica de l'heroi americà, la caiguda de l'heroi, la... La manera com el maltracta el sistema i com ell ha de pujar... Sí, però saps què passa? Que per fer un mite els americans en saben. I això és el que van fer els escocesos. Però els escocesos van triar una pel·lícula de Hollywood per fer un mite. No sé si ells l'haurien pogut fer. i buscant més informació vaig descobrir, tot i que no s'ha estrenat a Espanya no sé si es farà més endavant una pel·lícula que es diu El Libertador una pel·lícula venezolana sobre Simón Bolívar dirigida per Alberto Arevalo rodada amb molts mitjans i amb una gran quantitat d'actors venezolans i espanyols concretament entre els espanyols caldria esmentar la Maria Valverde i l'Imanuela Arias però el film no ha arribat i encara que es podia no ho sé, ja veurem si parlarem polítiques doncs aquesta pel·lícula arribarà la li veurem o no la li veurem De tots els films que acabo d'esmentar, només he pogut revisionar dos, que són, i els he vist amb una certa tensió, Michael Collins, hi torna a veure, i també hi torna a veure La batalla d'Argel. I quan m'he posat a pensar sobre el tema, m'he adonat que el cinema reflecteix les dues formes diferents i fins i tot extremes d'arribar a la independència. Hi ha aquelles pel·lícules que mostren la via pacífica per aconseguir, diríem, la nova situació, seria el cas de Gandhi, del Richard Attenburg el 1982, i aquelles que mostren la via violenta, més o menys crua, més o menys radical. que de fet val la pena dir que són la majoria, perquè imagino que degut que el cinema té la característica que els atemptats, les bombes, els afusellaments, en definitiva les morts, és un tema molt cinematogràfic i suposo que això atrau més a la gent. I dic això, comento aquest punt, perquè la realitat dels segles XX i dels segles XXI, sobretot a Europa i en particular en els últims anys, és justament la contrària. La realitat és que Europa ha predominat la via pacífica i democràtica, encara que alguns diguin el contrari. Noruega es va separar pacíficament de Suècia el 1905, Islàndia ho va fer també pacíficament de Dinamarca el 1918, Finlàndia ho va fer el 1918, i així només a Europa s'han creat 27 països nous. En els últims anys, després de la caiguda al mur de Berlín, ho han fet Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Moldàvia, Ucrania, Geòrgia, Croàcia i unes quantes més. Eslovènia i Eslovàquia. Bòsnia i Segovina també. Recordo que jo he viscut personalment un tema, una experiència que em va semblar molt guapa. Jo estava dos o tres anys després del caiguda al mur de Berlín Vaig anar a un Nadal... Que és el 89, recordem-ho. Vaig anar a un Nadal a Txecoslovàquia a visitar uns amics de la meva dona, que eren metges i eren txecoslovacs, i allà ells, els txecs, que eren txecs, ens van dir que pocs dies després, això era el 25 o 26 de desembre, que l'1 de gener d'aquell any, Txecoslovàquia se separaria en dos estats per mutu acord. Tothom, jo, com a espanyol, nosaltres vam preguntar, bueno, tothom ho ha acceptat això? Tothom està d'acord amb això? I els txecs, els amics de la meva dona, ens van dir que els eslovens ho han demanat i nosaltres ens sembla bé. Vam tornar a Espanya i recordo que dues o tres setmanes més tard vam llegir els diaris i vam veure que efectivament havien nascut dos nous estats sense cap problema. Xecoslovàquia s'havia convertit en Txèquia i en Eslovàquia. Però tots aquests exemples potser aquest és el més acordat perquè realment els dos volien marxar. És molt més difícil l'Estònia, l'Estònia i Lituània, per exemple, i per no dir tots els altres. Aquests són conseqüències de la debilitat de la Unió Soviètica. Però va ser dur també, eh? Els bàltics va ser dur. Però l'Eslovènia va ser pactada. Ara no va morir més. Va ser pactada, a Bosnia i Herzegovina ha sigut pactada, a Croàcia ha sigut pactada, i n'hi ha hagut, per exemple, ja parlarem després d'algunes que no, eh? I cal dir que això mateix, per acabar amb aquest tema de reflexió, és el que ha passat fa quatre dies, el 2006, a Montenegro, que s'ha separat de forma pacífica i pactada de Sèrbia. i el 2008 a Kosovo per una declaració, en aquest cas unilateral, declaració que fa dos anys més tard el Tribunal Internacional de Justícia va declarar legal aquesta independència. Suposo que sabeu també, i acabo amb aquest tema, que Kosovo va ser acceptat ràpidament pels Estats Units com a nova nació, per als Estats Units, per a Alemanya, per a França i un llarg exeta que va ser la majoria I en contra es va manifestar, entre altres, no gaire, però entre ells Espanya i uns quants països més. Grècia, perquè té Macedònia. Fins i tot es va produir un altre fenomen curiós, que jo no m'havia fixat aquests dies mirant coses i descobert, que és que es va produir una separació entre l'actitud d'Espanya i les comunitats autònomes. Catalunya, País Basc i Galícia van reconèixer oficialment la independència de Kosovo, mentre el ministre d'Afers Extrangers, el Miguel Ángel Moratinos, va anunciar que Espanya no reconeixeria Kosovo. Des que ha arribat el PP al poder, la cosa s'ha mantingut amb aquesta tessitura. Amb el temps que disposava, i tornem al cine, he triat de veure dues pel·lícules, com deia. Les dues pel·lícules que cinematogràficament m'han semblat més interessants. La batalla d'Argel de Giro Ponte Corvo i el Michael Collins del Neil Jordan. Les dues pel·lícules, curiosament, tampoc m'ho recordava, van guanyar el lleó d'or del Festival de Venècia, la batalla d'Argel, el 1966, i 30 anys més tard, Michael Collins va guanyar el 1996 també el lleó d'or. I intentant resumir i reflexionar sobre el que he vist, hauria de dir que el primer que m'ha sobtat és que són dos films molt ben estructurats, si bé utilitzant fórmules diferents. La batalla d'Argel, rodada amb un to documental, comença amb el setge de Lila Poin, que és un activista en alfabet argelí que correla les tropes franceses vingudes de París, però de sobte, quan la sal està a punt de produir-se, s'obre un llarg flashback que gairebé ocupa tota la pel·lícula fins a tornar a aquest punt, i que explica qui és aquest personatge i com s'ha transformat en líder. Michael Collins també està molt ben estructurada, però en canvi fa una descripció lineal, que aconsegueix carregar d'una gran intensitat, perquè és una pel·lícula molt emotiva, jo deia abans que aquests amics irlandersos ploraven mentre veiem la pel·lícula, d'una gran intensitat d'imatges que per la via del muntatge mostra dues accions a la vegada, és a dir, fa un muntatge paral·lel mostrant dues accions que estan succeint al mateix moment. Una altra diferència és que mentre la batalla d'Argel... Té un aire documental, com deia, i utilitza pocs actors professionals, sinó actors descoberts en el carrer i involucrats a la pel·lícula. És un recurs que utilitza habitualment el Gil o Ponte Corvo. Michael Collins és una autèntica pel·lícula de ficció realista, però amb uns excel·lents actors. El Ian Nesson, que acabava de fer-se famós per haver interpretat la lista de Slinder, és el Michael Collins, Una jove i encantadora, Julia Roberts, que està guapíssima i jo no me'n recordava. No me'n recordava que ho feia ella. Que estava tan jove, no me'n recordava. Un magnífic Aidan Quinn, fent d'amic del Michael Collins. I un Stefan Ria, que és un actor irlandès que em té enamorat com a actor, fent de policia del saber i d'intel·ligència britànica. Mostra el joc brut que es realitza, es fa en aquestes situacions. Està bé que et batisques fer. No m'ho dic perquè no m'interpreti. Llavors, es nota també que Neil Jordan és un historiador, o que li agrada molt la història. Després hi ha averiguat que va estudiar història i literatura a la Universitat de Dublin i que va començar la seva carrera com a novel·lista obtenint nombrosos premis per un llibre de contes infantils que es deia Night in Tunisia. Més tard, col·labora, cosa que tampoc me'n recordava, en l'escriptura del guió d'Excalibur, del John Borman, i debuta com a director en una interessant història realista que es deia Àngel, Danny Boy, el 1982, que mostra ja la preocupació històrica pel tema del seu país, per a Irlanda, i pels alguns dels problemes de la Revolució Irlandesa, problemes que tornarà a agafar amb el Michael Collins i que el desenvoluparà més extensament. No sé si coneixeu aquest director. Coneixeu el Neil Jordan? No. Sí. Sí, amor. Jo el conec d'aquestes, però clar, ell no sé quina història... En companyia dels Llops. En companyia dels Llops. Però n'hi ha una que és extraordinària, que si no la coneixeu jo es la recomano, perquè és la que va guanyar ell a l'Oscar, el millor guió original, que és d'ell, que es diu Juego de Llàgrimes. la coneixeu? una pel·lícula sobre un xicot que és de l'ira irlandès també i que s'involucra en una determinada acció llavors hi ha una relació entre una dona estranya que no explico perquè si no no hi hauria sorpresa una dona i ell i l'actor principal com es diu ara que és un actor molt conegut és un extraordinari guió val la pena veure aquesta pel·lícula més d'una vegada perquè merescudament li va donar a l'Oscar el millor guió perquè és un guió super consistent És curiós, també, algú ho ha dit, la companyia de Lobos, Mona Lisa, que és un inesperat èxit comercial. Hi ha una cosa curiosa també del Neil Jordan, que és un senyor que treballa tant als Estats Units com a Irlanda. És a dir, comença el seu carrer a Irlanda i quan té un èxit, que l'èxit és Mona Lisa, amb el Bob Hopkins, està l'èxit inesperat que té la pel·lícula, que llavors el contracten a Hollywood. Llavors a Hollywood farà dues o tres pel·lícules fluixes, molt dolentes que no, i torna a Irlanda. Llavors a Irlanda fa aquesta, fa Juego de Llàgrimes, torna a ser un èxit extraordinari, llavors l'envien a Hollywood a fer novament pel·lícules d'un gran pressupost. Entre elles, la més coneguda és Entrevista con el vampiro, amb uns actors extraordinaris, amb un pressupost extraordinari, i que la pel·lícula bastant mediocre no va funcionar des del punt de vista ni comercial. És curiós, per tant, que... Considera un clàssic, era. Entrevista amb el vampir d'aquest tipus d'històries i una pel·lícula de culta. No puc opinar perquè no la tinc present en aquest moment, sincerament. És a dir, qualsevol cas, l'opinió que es té d'ell és que és un senyor que les coses interessants les fa Irlanda i les coses comercials les fa Hollywood. Ja hi ha molts, això, eh? Que fan això. Europeus, vull dir. Per últim, per acabar, parlem una mica del Gilo Ponte Corvo. Podríem dir que és un director més irregular, La seva carrera està composada només per 5 obres, de les quals jo només destacaria dues, que són La batallada d'Argel i Caimada, que, com he dit, la batallada d'Argel va guanyar el lleó d'or del Festival de Venècia, atenció, tot i la pressió del govern francès per evitar que la pel·lícula l'aconseguís. Per què? Perquè Algèria havia aconseguit la seva independència feia 3 anys només, el 1962 i el fin més del 65. I Caimada, que parla del colonialisme d'Espanya a Latinoamèrica, de mitjans del segle XIX, i atenció també perquè les pressions de l'època del general Franco, del general Francisco Franco, van aconseguir que en lloc de passar l'acció a una illa propera a Cuba, una illa espanyola, es va rodar llavors, va fer veure que eren portuguesos i que era una illa inexistent portuguesa. Crec que aquests dos exemples ja ens posen de manifest que el tema que estem tractant avui és un tema sensible, I que com mostren les dues pel·lícules analitzades, no solament aquests processos es caracteritzen per utilitzar la mentida i el joc brut, això es veu claríssimament en les dues pel·lícules, sistemàticament, sinó que això es fa tant abans de la independència com després del naixement del nou estat. Jo quasi suggeriria, no sé si considereu que això val la pena que parlem alguna cosa en relació a el que està passant aquí o no, no ho sé, és a dir, no... El fènic 11-23, per exemple. Jo crec que s'aparta molt. Una bonita anècdota, diguéssim, no? Jo crec que s'aparta molt d'això, és a dir, penso que mentre aquest el que toca és el tema propi de la independència, El 1123, és un cas d'un nano que li passa una sèrie de coses, però que no és el mateix. No hi ha un procés, diríem, no hi ha un procés com aquí. Aquí hi ha l'inici i al final, és a dir, tant en un cas com en l'altre, la Tana de la Gel aconsegueixen la independència, després de tota la pel·lícula, amagat els morts que hi ha i les coses que passen, i a Michael Collins passa el mateix. Però aquesta altra pel·lícula és la del nano que va... Home, és una pel·lícula, jo crec que és una pel·lícula menys volada que aquestes que has dit tu, però sí que és una pel·lícula relacionada amb el món en què es mouen situacions conflictives de xoc entre dues societats o entre dos col·lectius que estan enfrontats. I aquesta pel·lícula és una pel·lícula petita, és una pel·lícula anecdòtica amb conseqüències, però... anecdòtica, i sí que està relacionat amb aquest tema, eh? Jo això sí que ho haig de dir. Jo hi ha un tema... No té la... No té la grandesa de les altres. És evident, és evident. Ni de Red Hart, ni de tot això que dèieu, que jo no les he refrescat, eh? Clar, jo havia notat aquestes... És veritat que totes elles, les més potents, són les irlandeses, perquè, clar, el conflicte irlandès no es tanca el Michael Collins, de fet, resol malament el conflicte. perquè són dos bandos, l'Ira els que estan d'acord amb el pacte que han firmat amb els britànics i els que no hi han estat d'acord. De fet, el Michael Collins després, ell està contradit amb la seva actuació i l'Ira ha durat tantíssim que després hi ha moltíssimes pel·lícules. Jo tenia notades en relació al... a les de l'Ira, en el nombre del padre, no sé si la recordeu, i de bòxer, que les dos... De bòxer és extraordinària. Les dos les fa el Daniel Lluís, que fa dos grandíssims papers amb aquesta... De bòxer sobretot és... I clar, no és ben bé la lluita estricta també ho és però sobretot és quin conflicte social implica quan això es tracta amb violència perquè el problema d'Irlanda és que es va desenvolupar en una guerra i el cas d'Irlanda és un cas conflictiu de guerra perquè va tancar malament allò i després el conflicte durat i per tant no són tant les pel·lícules de la independència que amb alguna mida la tenia sinó en la manera en què es va aconseguir que no va contentar la pròpia societat i quan una societat no està satisfeta globalment de com s'ha tancat el conflicte, el conflicte es manté. I llavors això és el que ha passat l'any. Totes aquestes pel·lícules en el fons són això. El viento que agita la ceba del The Boxer. La sombra del diablo és també una americana, també la tenia anotada jo al Pacula, que és el Brad Pitt, que és un personatge de l'Ira que va a Estats Units per comprar armament. i està allotjat a la casa del personatge que encarna el Harrison Ford, que és una expolicia, i llavors és el conflicte entre la manera d'actuar, quan un element de l'ira, que és un element que està lluitant amb violència per un tipus d'ideal, és aquest tipus de conflicte. amb una societat que és l'americana que això no ho pot pair al final de la pel·lícula jo comentava abans d'entrar el trobava que la frase del final d'aquesta és una frase ell ve dit perquè el Brad Pitt mor en el conflicte amb el Harrison Ford i la policia americana i quan el Harrison Ford ells han establert una una relació humana potent, quan està morint ell li diu això no és un final feliç de pel·lícula americana perquè sóc irlandès. I això és l'ànima que realment està dintre del poble irlandès que no va tancar bé aquesta situació. A mi el que està passant en aquest moment... Jo ho tancava, això ho relacionava. Els conflictes s'han de tancar bé perquè... i més en una situació com és l'europea, que és una situació que hem decidit, en conformitat, tot el poble europeu, que el conflicte no es resoldrà mai en violència. Ja. Després del que ha suposat la violència europea, sobretot en dues guerres mundials tan potents com les que vam tenir. Sí, sí, estic d'acord. El que passa és que hi ha una cosa que em posa una mica nerviós. Jo aquests dies, quan consultava coses i tal, Hi ha un tema que a vegades no es comenta per mi suficientment i és la sistemàtica manipulació del nucli de poder polític, financer, funcionarial i sobretot mediàtic que està acampat a la capital de l'estat a Madrid. l'ABC, el Mundo de la Razón, la Gaceta, la Cope, Tele Madrid, Inter Economía, etcètera, etcètera, que influeix decisivament sobre la resta de l'estat espanyol. En aquest moment fas un viatge i te'n vas a Andalusia, o te'n vas a Galícia, o te'n vas d'allò, i el sol fet que diguis que ets català és com si fossis el dimoni. I això ho ha notat família meva, família de gent, i és perquè constantment, cada dia, cada dia, primer a plana dels diaris, s'expliquen coses que no són veritat. Que la gent d'aquí, que és analusa, sevillana... que és d'Aragó o d'on sigui, diuen ens n'anem allà i diem que no és veritat i no ens creuen. Per què? Perquè aquesta manipulació sistemàtica a través d'aquests mitjans és gota a gota, diària, i en canvi aquí això no ho tenim. Saps què és això? Això se'n diu poder. Ja, ja, ja, ja, ja. És el nom que té. El poder mediàtic. Perversió. No, no, no, és igual, poder. És igual, poder. N'hi ha un que en ten i nosaltres que no el tenen. I el que tenen l'usen. Fan falta més pel·lícules, no? Més obres que parlin sobre aquest tema i que arribin d'una banda a l'altra. No és fàcil, eh? No és fàcil perquè si al més a més els diners els posa un, doncs es posarà aquelles pel·lícules que interessen i les que no interessin, doncs seran marginades. En el fons ja sabeu que aquella que tu comentaves, la del Fènix 11-13, va estar feta per popularment, és a dir, la gent va posar calés per fer la pel·lícula. Si a lo millor la gent espontanament de Catalunya no hagués posat diners per fer la pel·lícula, aquella pel·lícula no s'hauria fet. Jo per això interpreto que la breja... que estàs feta als Estats Units, està conscientment feta als Estats Units. Quina, quina? La Breit Heard. Ah, la Breit Heard. Està feta als Estats Units, està conscientment feta als Estats Units, perquè no sé si hagués sigut tan fàcil fer-la des d'Escòcia o des del País Britànic, en si mati. Per què no? Bé, potser els anglesos tenen aquest... Però tot i així, no sé si hagués trobat el diner. Ah, ja. Perquè això vol dir diner. Perquè és un tema sensible, també, que és difícil de tractar. Doncs bé, jo penso que sent un tema que en principi semblava que costava, no?, de tractar-ho i d'enfocar-ho, doncs vaja, Joan ho ha fet aquí amb un vigor i amb una dedicació que, bé, ens obre, ens obre camins i ens obre portes per continuar buscant aquest esbiaix, no?, aquesta... aquesta temàtica dintre de diferents pel·lícules, que potser no trobarem pel·lícules que siguin de la categoria i de l'especificitat d'aquestes dues que comentaves, però que sí que apareixen, detallets i qüestions, com deia Carme, fets que no han quedat tancats encara amb moltes d'elles. I, vaja, de la independència del poble a la salut mental. Potser no és tan diferent el tema. A veure, no és que calgui relacionar-ho directament, però, vaja... Què et sembla, Bruno? Quina renovació pot tenir, això? Home, no ho sé, em sembla una mica agressiu, ara, relacionar-ho d'aquesta forma. Jo també, jo també. Fem un puny apart. No, jo ho dic perquè alguna vegada he posat el repte, no? No, jo crec que no, que els punts sempre han de ser seguits, perquè si no, perquè estem relacionant les coses, perquè estem fent cinema sense condicions, clar. Doncs el fet és que jo alguna vegada he posat com a repte al buscar, quan s'ha parlat del tema de salut mental, que és el que ara presentarà Jaume, doncs de buscar pel·lícules que veritablement no parlin d'aquest tema i és complicat. Que no parlin? Que no parlin. Quan estem parlant del tema? No, no, vull dir, no quan estem parlant, sinó que l'art en general i el cinema en particular, doncs ja tracta per definició gairebé la... el desequilibri de les persones, perquè si no faltaria tema, com ho fas si no tractes el desequilibri mental, les pors, l'angoixa. Sí, això és veritat, hi ha moltes pel·lícules que toquen. El que passa és que hi ha una distància entre un desequilibri, o un desequilibri passatger, o un desequilibri superficial, o un desequilibri anecdòtic a el que entenem per problema de salut mental, que és més profund, m'imagino jo. Napoleon Bonaparte, per exemple. Si te'l mires amb aquest tema i de pel·lícules... Però això és una provocació. No, no, no. Llavors també el Hitler és un paranoico. Això ja m'ho crec. Sí, això sí, però l'enfocament... no totes les pel·lícules hi ha subjacent un problema de salut mental o no és el seu objectiu i per tant dic jo que quan en Jaume Les ha pensades, n'ha pensat-nos unes quantes que específicament tenen aquestes. Vinga, les tens tu la paraula, Jaume. Deixem que parli, perquè... No intento convèncer. Segur que no ens intentes convèncer ningú, com nosaltres tampoc. Segur que no. Parlaré des de la memòria i des d'aquestes pel·lícules que, com diu la Carme, no tenen per què ser específiques i, sobretot, que no sortin figures claus de la història que com deia un amic psiquiatre una vegada diu aquests són els autèntics psicòpatres de la vida com per exemple el que ens han portat a la misèria econòmica en què estem o que hi anem anant bé, dit això, que aquests són els clàssics i que en definitiva què? No, no em fa gràcia, em fa gràcia. Per què et fa gràcia això? Això no em fa cap de gràcia a tu. Ja, ja, per això. És una mica irònic, però sí. És una mica irònic, però potser donar-li aquest to així, com que això ja ho sabem, perquè se'ns repeteix diàriament i avui... em deia una persona fins a la perversió, o sigui que ens estan pervertint precisament perquè insisteixen sobre el tema, recalcar tota aquesta barbaritat, no? Llavors jo penso que podem recordar pel·lícules que no tenen aquesta característica. Per exemple, hi ha una pel·lícula que es diu El motín del Cain, no? Ah, sí. El Hampley Bogart. El Hampley Bogart. És una persona, allà ens parla no de psicòpates, sinó que ens parla de persones amb psicòsis. I aquí està el debat de la pel·lícula, que al final és extraordinari, perquè fins i tot qui defensa amb ell, doncs ataca aquells que l'han tret d'allà al mig i han malmès i sobretot han tacat la dignitat militar, no? Això també pesa, no? Però vaja, vull dir, el que pesa més és que aquell home estava psicòtic. Què vol dir estar psicòtic? Senzillament és una persona incapacitada per afrontar les dificultats més altes. Això és el psicòtic. I al trobar-se d'aquesta manera automàticament aquesta persona actua fugint de la realitat. O sigui, busca amagatalls per no haver de decidir i a més a més ataca en els que veritablement ell d'una manera inconscient veu que poden realment solucionar el tema. Aquesta és la problemàtica psicòtica. Això ho podem trobar amb psicòsis amb la doble personalitat. Hitchcock, una mica de trampa, no hi ha dubte. Qualsevol psiquiatre, psicòleg, t'ho dirà. però no deixa de ser la doble personalitat, en definitiva. Aquesta sí que està usada en moltes pel·lícules. Sí, però és trampós, això, no? Vull dir que una persona dominada per una altra, en aquest cas per la mare, doncs acabi anant a parar en una situació com aquella, potser només la... però la inversa, no? La que hem esmentat abans, es toca. Però la inversa, eh? Allà estem a la inversa. Llavors hi ha una altra pel·lícula que és també de Hitchcock, és de Hitchcock, que es diu Recorda, aquesta és de Gregory Peck. Allà també ens planteja una problemàtica psicoanalítica. Què vol dir psicoanalítica? Vol dir que parteix de tot un seguit de fets que han succeït a la vida d'aquella persona des de la infantesa, sobretot des de la infantesa, passant per la maduresa i esclatant en l'adultesa, no? Ell és un home que acaba estudiant psiquiatria i tot això, però està incapacitat per resoldre un tema tan elemental com, per exemple, una forquilla que, eh?, us en recordeu d'això sobre les estovalles. Aquella persona en aquells moments té un ofec exactament igual, una situació psicòtica, no? En podem trobar moltes, moltes, moltes, però jo m'atreveixo a fer no pas una anàlisi de tot el programa, però sí anar a parar la pel·lícula Bàrbara. Bàrbara és una pel·lícula que planteja el sistema comunista com una marxa cap a la psicosi. En definitiva, com tu deies, el fet d'estar vagilat sempre, que no tens cap mena de llibertat, això és una psicosi creada. en aquest cas potser és una situació no sé jo com que no sé els termes massa i potser no els uso bé jo el que sí que em semblava que provoca és situacions obsessives perquè l'estar constantment plantejant-te si t'has deixat això aquí o allà i com ho tenies posat i com estava i si t'ho han remadat i si t'ho han buscat això finalment que forma part d'una manera de viure es pot convertir en un obsessiu si és un obsessiu compulsiu allò sí que es deveu anar amb malaltia amb això estic d'acord amb això una pel·lícula que fa unes setmanes poquetes que encara no he pogut parlar encaixa perfectament amb el que estem parlant que és aquesta Argentina de tesis sobre un homicidi I aquí és un advocat, que és l'inevitable, Ricardo Darín, que precisament pel sol fet d'haver exercit la seva professió amb minuciositat durant molts anys, s'acaba convertint en una persona que no controla la seva manera de funcionar. Perquè com que ho ha de tenir tot tan controlat, doncs arriba un moment que se li escapen les coses i no saps ben bé al llarg de tota la pel·lícula si el que està fent és producte d'un desequilibri, d'aquest desequilibri que es podria considerar una manca de salut mental, o és una qüestió que tothom està una miqueta en contra d'ell perquè en un moment determinat va fer una errada, va cometre una equivocació, i això ja no li perdonen mai. Però el seu rostre, la seva manera compulsiva de vegades de mirar cap a un costat o cap a un altre, al llarg de tota la pel·lícula, molt subtilment, però que t'ho van deixant molt clar, és una anàlisi molt bo, una anàlisi molt bo de petits tics i que encaixa molt bé amb el que estem dient i que jo torno a reivindicar la meva afirmació d'abans que és difícil trobar en aquest sentit que qualsevol pel·lícula de la qual parlem no acabi desembocant amb el fet d'analitzar com la pròpia societat les obligacions que ens marca la manera com ens està dient que hem de fer les coses d'una manera compulsiva si no les fem d'aquesta manera estem fora del sistema llavors com això ens provoca una dificultat molt gran per tenir un equilibri I com d'alguna manera, i això la pel·lícula Stoker també, com tu deies, ho planteja molt bé, com tenim a dintre moltes personalitats diferents. I normalment podem desenvolupar una, dues, tres diferents. Vull dir, si som un professional competent en una feina, si som pare o mare de família, podem desenvolupar diferents vessants. Si fem un programa de ràdio. Si fem programes de ràdio i podem treure la vessant més argumentativa, com en aquest cas, Però queden moltes altres amagades. Queden moltes altres. I aquestes què estan fent dintre nostre? Això forma part una mica de l'anàlisi del psicoanàlisi i també d'anàlisis de la personalitat que van més enllà del psicoanàlisi, fins i tot, diria jo, d'arquetips, d'arquetips que existeixen i que tenim a dins. Llavors, aquesta pel·lícula de tesi sobre un homicidio ho planteja prou bé. I, bé, com tu dius, moltes altres. Jo estic pensant que sempre s'ha parlat que Spider, per exemple, del Cronenberg, doncs, és una pel·lícula... Ui, s'ha impressionant. Això sí que és una definició. Jo penso que encara hi ha una cosa a dir agafant el tema de la salut mental com a base. I és que, en definitiva, a vegades quedem bocabadats davant de l'èxit que tenen determinades pel·lícules que són autèntiques monstruositats de convidades a la violència, sobretot, per no dir altres coses, no? Llavors, jo crec que una de les característiques, i amb això m'agafo amb el que tu deies, que tenim els humans, és que aprenem a posar les distàncies, si acabem esdevenint prou modus, i això ens permet alliberar-nos de tota aquesta influència absolutament negativa que pot tenir, ja no l'art, perquè això ja no és art. Quan estem parlant de perversió, i perdona, de perversió d'històries, històries que estan fetes amb la dinàmica d'alliberar-te de la por, de l'angoixa i tal, i fins i tot gaudir-ne de tot això, jo crec que és una distància que se'ns ha acostumat filosòficament, o ideològicament, digue-li com vulguis, i que nosaltres ja hi posem la distància i ens ho passem de colla, no? Però, bueno... Al mig de tot això hi ha pel·lícules com Stalker, com la que dèiem i tal, que són una altra cosa i que ens permeten... Vull dir, si més no, aprofundir-hi, encara que sigui una vegada a l'any, no? Vull dir, més no, perquè no ho acostumen a fer. Hi ha una pel·lícula... Hi ha una pel·lícula que no sé com es diu, pot ser donar voltes a algunes coses. Hi ha dues pel·lícules, una que ha de dir Carme i una altra, Joan. Això està clar. Jo en dic una i deixo la plaula. Jo també tinc a dir una. Hi ha una pel·lícula que no sé com es diu. No em surt el nom ara. Molt bé. que és del Robert Rosen dels anys 60 i pico que és el germà de la Shirley MacLine que va a treballar en un centre psiquiàtric i aleshores resulta que aquest xicot comença a treballar i passa una sèrie de coses i al final ell es queda en el centre psiquiàtric Sí, corredor sense retorn però aquesta és la mateixa temàtica no, no té un nom però la història és aquí és la Jan Sever la que feia la que feia no, la que feia Abu de Sufle doncs ella és la noia que està malalta i ell s'enamora d'aquesta noia i la pel·lícula és extraordinària és a dir, una pel·lícula, però no recordo, però va d'això ja la trobaran aquests dos L'Ilif L'Ilif, sí senyor el Warren Beatty Warren Beatty és el germà de la Shirley Mike Lane i la Jan Seberg i ara li toca amb ell deixeu-me de totes formes sobre el nil del cuco perquè és la del Nicholson que jo té l'interès que no solament parla sobre el deteriorament mental, sinó que les institucions que vellen per el deteriorament mental influeixen sobre aquest deteriorament, que és el que acaba explicant aquesta història. Excessivament pervertit el concepte i fàcil de la pel·lícula del Nidoku, que està molt millor a l'altre, que és a la presó. En canvi, el Nicholson ho fa molt bé. Ja l'he trobat, l'American Psycho. Ah, sí, no l'he vista. Sí, sí, jo sí. Que és d'un advocat que al final, diria que és advocat, que es torna molt municiós, molt municiós, municiós, i al final acaba matant... No, és al final, és al principi. Bueno, al final, si tota la pel·lícula acaba per les nits assassinant... Aquesta és una mostra més, eh? La pressió del tipus de vida, de la professió, de tot, doncs t'acaba convertint en un compulsiu... un psicòpata però això és fantàstic és un anàlisi molt bo és un anàlisi molt bo de la realitat i tots aquests no n'hem citat heu de llegir el llibre també aquest en què està basat la pel·lícula perquè hi ha pàgines senceres on t'explica com al matí s'acondiciona el cabell, es dutxa, es renta amb milers de productes que són els que tenim a la nostra base com el sistema de consum De fet, a la pel·lícula es veu molt bé com cada matí té una pauta de fer esport, que sigui, 90 flexions ara, que si no sé quants ara, va ben preparat per la feina, però després per les nits dius, ostres. Però jo crec que totes aquestes d'assassinats, psicòpates, d'assassins en sèrie, totes són perfils de deteriorament mental a l'extrem. Inclús m'agradaries matar fins i tot la forma de matar... té un mètode, no? Està tot ben preparat. Jo penso que un dia podem parlar de la psicopatia. Sí, home. La setmana que ve dos films del mes i a més a més vindrà l'Adob Sayola a parlar del concurs de Cornellà de corpmetratges. Perfecte. Hi ha algun tema que tenim per aquí també. Hi ha algun tema que tenim per aquí. Ja hem parlat una setmana vinent. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Juguem a casa ara mateix. Bona nit.