Extrems: addiccions, docuficció i muntatge

Cinema sense condicions. Sento el món convolta, entre el caos i el punt d'on, tot s'embrant en gran quan t'has d'enfrontar. No vull res més un director de cine català, bé, és un senyor polifacètic, perquè jo aquests dies que he estat mirant una mica la documentació sobre ell, he descobert que és fundador d'una productora, a més a més no només en té una sinó que en té dues, l'altra la té amb l'Abel Folk, és guionista, muntador, editor, director i compositor, és a dir, fins i tot fa música per algunes o fragments de les seves pel·lícules, n'hi ha alguna que tota la música és d'ella, i en el cas d'Extrems tota la música adicional està feta per ell. Aleshores, és un personatge realment... A nosaltres, jo vaig de confessar ja d'entrada, perquè li deia, mentre ara veníem cap aquí a l'estudi, que a mi he quedat molt sorprès de la seva pel·lícula, no m'imaginava, honestament, que tingués tanta qualitat. És a dir, m'ha semblat que... confiança, Joan, amb els teus convidats no, no, no li deia a mi el sentit que no em pensava, com que en el seu moment és una pel·lícula que a mi em va passar desapercebuda, no me la vaig veure vaig pensar, bueno, doncs no i llavors descobreixes que hi ha coses que són boníssimes si aquestes són les bones, els que passen desapercebudes la seva va passar absolutament desapercebuda que és de fet una primera pregunta que ja que avui jo penso que és millor que quasi que invertim els termes i en lloc de començar a parlar per les pel·lícules d'estrena així, ja que els tenim amb ell aquí per preguntar-li a ell què li sembla les coses que li anem preguntant i que ens expliqui a què em pensa, hi ha una cosa que d'entrada a mi m'ha xocat i que d'alguna mesura em preocupa, i és que com és possible que un film, em dic a mi mateix, de tanta qualitat com a extrems, amb un guió esplèndid i un muntatge d'imatges potentíssims i originals, sumament originals, jo no havia vist mai un muntatge de l'estil del que ha fet aquest xicot, aquest senyor que tenim al costat, que jo crec que com que ell és el que li interessa el tema aquest, doncs és el muntador, Com és que a mi personalment em va passar desapercebut en el seu moment? I preguntar-li a ell, és perquè era un producte català? És perquè es va promocionar malament? O a parer teu hi ha altres raons? Clar, nosaltres fem la pel·lícula. Bona tarda. Sí, sí, el Joan s'ha llançat avui i ens ha presentat, perdona Joan Gràcies per convidar Gràcies per parlar de la nostra pel·lícula Estic contentíssima que estiguis aquí perquè també he vist els extrems i m'ha semblat formidable realment Molt bé, moltes gràcies Estem commocionats, sí. Ja està, només volíem presentar-nos. Però realment, estic d'acord amb en Joan, jo tampoc la vaig sentir i no la vaig veure. I ara l'he vista i penso que és un producte realment a tenir en compte perquè realment en molts aspectes interessants. És una pel·lícula, en primer lloc hem d'agrair a Televisió de Catalunya que ens donés la confiança de poder fer aquesta pel·lícula i a més a més amb el risc que tenia, perquè després ja us ho explicaré de quina manera l'hem anat fent aquesta pel·lícula. Però era una TV-movie que després nosaltres la vam poder tenir en sala durant set setmanes. Poca broma. Poca broma, poca broma. Sí, sí. Al cine aquell que hi ha a la Rambla Catalunya. A l'Alexander. I va estar set setmanes que va anar funcionant bastant bé. El que passa que, clar, tu tens el pressupost per fer una pel·lícula, un pressupost reduït, que vam poder fer el que vam poder fer gràcies a que la pel·lícula és una pel·lícula que té l'objectiu d'ajudar la societat, pel tema que tracta perquè volem que la pel·lícula sigui una pel·lícula que ajudi a la gent i gràcies a això doncs amb poc pressupost vam poder fer això que vosaltres heu vist la quantitat d'actors que tens de primera vegada que volia allà dintre perquè nosaltres volíem fer una pel·lícula per ajudar a la gent i a més a més qui més qui menys coneix algú que està en aquest problema doncs tothom s'hi va abocar de cap, molt per sota dels seus catxers perquè a més a més els va agradar molt el tema i els va agradar molt la proposta que nosaltres els hi vam fer és que el format és el sorprenent i el format realment xapó perquè clar jo quan la comences a veure t'inquieta però no t'arriba a enganxar quan la comences a veure però realment el sorprenent de tot és que és realment una pel·lícula perquè hi ha històries i tu acabes entenent les històries i això a xapó tal com ho heu fet aquest enfrontament actor element real això és molt i molt bo És que constantment tu estàs veient ficció i cada dos minuts, pam, dius no, no és ficció, és veritat. Aquest pam està molt ben fet, mira. Aquest pam és extraordinari. Perquè aquest pam forma part de la lecció que heu fet del ritme que té la història. doncs explicava tot això perquè clar, quan has acabat la pel·lícula has acabat els diners i llavors el que tu necessites és un altre cop aquella quantitat de diners o més per donar-la per promocionar-la és que la promoció és un problema enorme a part que tenim un problema amb la cultura important doncs l'altre problema greu que tenim és la difusió de la nostra pròpia cultura a nivell internacional ja parlo ja no parlo a nivell petit nostre. Que jo no sé com ho han fet els francesos últimament, que treuen coses de... Els francesos són formidables. Mira, la pel·lícula aquesta ha estat seleccionada a un munt de llocs i un dels llocs va ser al Festival del Caire, que és de classe A, era l'única pel·lícula espanyola i catalana seleccionada allà, I era l'única pel·lícula del país que es projectava. En Alcaire hi havia cinc periodistes espanyols acreditats. Cap d'ells va venir a veure la nostra pel·lícula. De veritat, ningú va parlar de la nostra pel·lícula. No hi ha hagut ni veure-la, ni cap article. Per tant, aquí està una altra de les coses de la difusió del nostre cinema que tenim. I per altra banda, en allà al caire resulta que els francesos van venir dues noies, que era la productora i la directora d'una pel·lícula que es diu El Erizo, meravellosa pel·lícula, i en l'aeroport hi estava el cotxe oficial de l'ambaixada francesa esperant-les. Se'ls van emportar i elles anaven amb cotxe oficial durant tota la setmana que van estar allà. I a més a més l'ambaixada els va preparar un sopar amb tota la premsa perquè elles fessin la presentació. Aquesta és la diferència. Jo m'ho crec, m'ho crec, perquè els francesos seran jovenistes, però saps què et dic? Aquest jovenisme té algun espat positiu i una seria aquesta, perquè clar, es poden creure el rei del mambo, però al final quan tu creus ho acabes sent. És que els anglesos es miren, la gent com pugen, ajuden la gent a pujar dalt d'un màstil. els francesos s'ho miren i els espanyols esperem que estiguin a dalt per tirar pedra i llavors direm a veure si encertem i cau és forma part del caràcter que tenim també tenim coses bones no em resisteixo ara que parlàvem d'aquest elenc d'aquesta quantitat d'actors desmentar-los tots perquè tinc aquí la llista dintre d'Animals Films que és la productora d'en Joan Sílvia Munt, Marta Marco Anna Azcona, Mireia Atxalà Sílvia Bell, Pep Planas Miquel Sitxà, Àlex Casanovas Eduard Farelo Aleix Alvareda, Mar Ulldemolins, Enric Major, Dabnis del Dut, Jofre Borràs, Joan Pera, Àngels Gonyalons, que és increïble aquesta dona, Paula Vives, Santi Ibanyet, Clàudia Cos, Rosa Novell, Joan Picó. Juan Gustem Marta Angelà Jordi Rubio i Dolo Bertrand Fins als 70 I això són els principals Això és com un micromecenatge Sí, sí Ho vau fer això? Aquesta pel·lícula va néixer perquè un germà meu va tenir un greu problema amb l'alcohol l'any 2002 va ingressar en un centre de rehabilitació i allà jo vaig conèixer aquest món De desintoxicació seria, no? Bueno, rehabilitació, desintoxicació. I allà vaig entendre que l'alcoholisme o els qui es droguen no tenen un vici, com és el que es diu normalment, sinó que és una malaltia que es diu addicció. Jo vaig pensar, com és que es promociona tan bé, i tothom sabem sobre la sida i tots sabem sobre el càncer i què és el que s'ha de fer, I, en canvi, del tema de l'alcohol i el tema de les drogues no se'n parla, no ho entenc. Perquè aquí estem en un lloc tancat. Ara ja no es fumen els llocs tancats, però abans, en un lloc tancat, si hi havia algú que tenia algun càncer de pulmó, tu deixaves de fumar. I, en canvi, si tu estàs en un lloc fent una festa i algú que té un problema amb l'alcohol... tothom beurem alcohol, és igual, ell que, bueno, tu no em beguis, cap problema. Duríssim. És molt dur, i clar, jo vaig pensar, això s'ha d'explicar, s'ha d'explicar en el món, i la gent ho ha d'entendre. Una cosa que m'ha sorprès, jo fa vuit anys que soc voluntària de Justícia i Pau i vaig a la Modelo, I clar, hi ha un munt de gent jove que tots venen de l'addicció i tots venen... M'ha sorprès inclús que no hi hagi cap que hagi passat per allà. Saps? Perquè t'asseguro que això... A la nostra pel·lícula, tots o gairebé la majoria dels nostres personatges han passat per la presó. el que passa que tots els nostres personatges ho expliquem des de la normalitat perquè no són personatges marginals dins del món del cinema els que estan allà dins no en són però l'espectador s'ho pensa potser Però és que els que han passat per la presó és precisament perquè es van ficant dintre del món, dintre del món, al final han de fer trepitjules perquè no poden pagar-se el seu propi consum i arriba un punt que es converteixen en uns traficants i que arriben allà fets un drap. I que a més a més ells no en són conscients perquè com estan tot el dia... ficats, estan tot el dia amb el sovidon, doncs clar, és un altre jo que això els provoca a ells el tòxic, que els provoca que ells siguin un altre jo. I això és el que intenta explicar. Jo crec que acabes de dir una cosa, Carme, que tampoc ha de ser això que deia sense retorn. No, no. No, hi ha retorn. El que passa és que aquest retorn és molt... Sí, hi ha retorn. Però sempre serà una persona afectada per aquesta malaltia. Això no t'enganyis. Però això és com les al·lèrgies. La gent que és al·lèrgica, quan no menja el seu tòxic... No es curen. És un problema d'estar... Però si deixen de prendre tòxic, tornen a la normalitat. Sí, sí, sí, i tant, i tant. Jo conec molts, però inclús allà dintre, entens? Mira, en la pel·lícula tots els nostres personatges se n'han sortit i en la pel·lícula acaba... Bé, però positivament, precisament, perquè el compromís que vam tenir amb els nostres personatges és, molt bé, nosaltres et regalem les nostres vides, però dues condicions. Una, no volem que remenis la merda, és a dir, clar, nosaltres que hem estat en el consum, hem anat fins al fons i hem tocat molta merda, i això... En el cinema és el que més els agrada. Perquè totes les pel·lícules que parlen sobre tòxics, sobre addicció i sobre alcohol, els personatges remenen la merda fins al fons. Això no ho volem. I després, per una altra banda, volem que sigui positiva. Volem que acabi bé, perquè nosaltres el que volem és que sigui una pel·lícula que ajudi la gent. I a més a més, per què hem d'acabar malament la pel·lícula si resulta que hi ha centres que tenen més del 70% de recuperació positiva? Però inclús allà dintre, allà dintre també. Sí, sí, sí. I això era una de les condicions. Evidentment, a nivell cinematogràfic, potser la tercera part de la pel·lícula, que hi ha tres parts molt clares... Potser a algú no li pot agradar o no li agradarà gens, però m'és igual. És el meu compromís que jo tenia amb aquesta gent i nosaltres el que hem fet ha sigut realment explicar les seves vides. A mi el que m'ha agradat molt des del punt de vista cinematogràfic, ja parlarem d'altres temes, és que al principi vas veient la pel·lícula i com que no se sap que val el tema de les addiccions perquè no es diu, sinó que veus que els personatges fan coses estranyes, et va creant un enigma, dius com és possible que passi això? Què passa? I resulta que això, que en principi la primera part t'adrapa a l'espectador perquè ho trobes com gairebé increïble, a la segona part s'explica, llavors és com si, diguéssim, tot queda lligat, perquè no hi ha cap cosa que estigui sense justificar. Però al principi em sembla molt l'aconseguit, que suposo que no és una decisió de guió, de no mostrar tota la cosa, sinó mostrant a més uns elements que no saps per què passen, però després sí que estan justificats. Però a primera part et desconcerten, és a dir, l'espectador està completament desconcertat. Això està fet expressament perquè representa que un dels greus problemes que pot tenir un addicte és el coaddicte, que l'ajuda a no sortir-se'n i a deixar-lo sol. I llavors el que volíem és que els espectadors entenguessin el que és un coaddicte. I per tant els expliquem la història com si ells fossin coaddictes. De no entendre absolutament res. Perquè un coaddicte, a veure, una parella que viu on un d'ells consumeix, potser ella o ell no se n'adonen i, en canvi, gent de fora ho veu claríssim. I diu, però com és que no se n'adonen? No ho veu. Però que és tonta. O, perdó, o que és tanor. Com és que no se n'adonen? I llavors, per això, el primer terç de la pel·lícula està explicat d'aquesta manera. Està explicat que tu, com a espectador, no entens absolutament res del que està passant. Per què passa això? I llavors hi ha un punt, que no ho diré, perquè si algú la vol veure... que la pugui veure amb tota la tranquil·litat del món hi ha un punt que és el punt d'inflexió que això els passa als nostres personatges que de cop i volta dius ara ho veig clar. I com no he sigut capaç de veure-ho abans, això. I clar, per això està explicat així, que tu com a espectador et passes per aquest mateix procés. Arribes al punt que dius, ostres, ara ho veig clar, però clar, quan te n'adones, ja estàs en el pou, ja estàs en una espiral sense sortida, i estàs allà patint com un boig, i ja no saps què fer, i ja no saps com sortir-te'n, ja no saps de quina manera pots resoldre el problema, no tens solució. Quan s'està el pou és molt difícil, eh? Sí, però la persona que viu amb el pau també està igual, perquè entra en el mateix estat de barrena, o una de dos, o agafa, diu, mira, jo agafo i me'n vaig, i en la pel·lícula... Que és el personatge, un de la parella, uns... Hi ha un personatge que li diu al lector, diu, és que mira, li diu a la Sílvia Bell, mira, amb un clic s'acaba tot. I aquest és un dels clics que hi ha en la pel·lícula. Sí, sí, sí. A mi m'agradava que expliquessis dues coses. Una, que jo he entès pel que moment es veníem, que em deies que teníeu 16 històries, 16 personatges, i que al final es van provar 6, que es vau triar. Però m'agradava molt més encara, quan es venies ara explicant-m'ho, que els actors no sabien de què anava i en el moment del rodatge els va fer improvisar. Explica això, que em estava molt interessant. Sí, sí. Sí, o sigui, el joc estava en la següent manera. Nosaltres coneixíem les històries complertes dels personatges. Que ja havíeu triat. Sí, exacte, que ja havíem triat, però hi havia coses, elements d'altres personatges que també els vam incloure perquè era molt interessant i molt important que la pel·lícula tingués tots els tics que té una persona addicte. Encara que sigui de coses diferents. Exacte, perquè té un efecte amb buts. Si veieu, són persones brillants i esplèndides i cadascuna té les seves vides totalment independents i acaben comportant-se igual. Tots tenen el mateix tipus de comportament. Hi ha un efecte amb buts en tots els personatges. Llavors ja és igual. Els nostres personatges, quan vam veure la pel·lícula feta, Perquè el nostre compromís era, primer veieu la pel·lícula i si hi ha alguna cosa que no us agrada no us preocupeu, sóc jo també el muntador, tallem i ja està. Cada muntatge... I llavors quan vam veure la pel·lícula, tots ells, tots el grup de 16 personatges van dir, mira, a partir d'ara, que sempre quan em pregunten quin és el meu problema, jo diria, mira, mira't aquesta pel·lícula i ho entendràs perfectament. Perquè està explicat... I en el moment del rodatge deia com ho feies pels actors. Sí, això. I en el moment del rodatge és que el que vam aconseguir és que nosaltres sabíem les vides dels personatges, de dalt a baix, i els actors els explicaven només una part, però volíem que el resto... els hi expliqués el mateix malalt que és el que es veu a la pel·lícula i llavors dèiem, mira, aquesta seqüència va d'això, però no te l'acabo d'explicar perquè vull que te l'acabi d'explicar el personatge llavors el personatge l'hi acabava d'explicar i llavors rodàvem sense assaig Això era la direcció d'actors, això? Provocant una sensació de... Bueno, eren molt bons actors. Home, per això, per això. Ja hi confiaven molt. I tant. Però generant una sensació de perill i de risc, tant per part de l'actor com per part de tot l'equip que rodàvem. I amb això què aconseguíem? Aconseguíem un efecte més natural i un efecte més, digue-li entre cometes, documental de la pel·lícula. Inclús acabàvem de rodar el plano i l'equip deia, repetim, repetim... No, no, no repetim, ja està bé. Oh, però és que se m'ha marxat de quadro i aquí no sé què i he perdut foc. És igual... I tu, llavors ho arreglava amb muntatge, suposo. No, i és molt més creïble això. Ja, però el muntatge és important, el muntatge que heu fet, eh? Perquè el muntatge... Per mi la pel·lícula, fer una pel·lícula és com cuina, que m'agrada molt la cuina i sempre faig aquest paral·lelisme. Tu, si vols cuinar i tens que ensenyar la teva cuina amb algú, primer has de fer el guió que seria el menú que tu faràs. Un cop que tens fet el menú, has de fer els elements. Llavors, quan te'n vas a comprar a la plaça, és el rodatge. Per mi el rodatge és la part més estressant de la meva feina perquè no tens temps per fer res i, per tant, has d'anar al gra. I, clar, quan vas a la plaça tens uns diners, molts o pocs, i en funció dels diners compres unes coses o unes altres. Quan acabes el rodatge, què és? Quan surts de la plaça, entres a la cuina i llavors allà és on tu ho disfrutes, perquè allà és on tu vas barrejant els elements, vas tastant, això no m'agrada, això sí, afegim això, afegim allò, i t'hi passes tot el temps que calgui. Perquè després, només en mitja hora, la gent s'ho mengi, que tu disfrutis veient com estan saborejant. Això és a la potència del digital, eh? Sí, clar, clar, clar. Això abans no es podia. Però, clar, el fet de treballar en digital, també hem pogut utilitzar el color com a llenguatge. Hem pogut utilitzar el so com a llenguatge, que això també... Però el so el pots tocar allà mateix, no has d'esperar arribar a la sala de so per fer una prova o fer una altra. I hem pogut experimentar amb efectes especials increïbles, que n'hi ha pocs, però els pocs que hi ha estem molt contents, som molt bons. Una de les productores deia, fixa't-ho la de pasta que ens hem gastat amb aquest efecte especial i no el veu ningú, perquè quan arriba el moment tothom es tapa els ulls. perquè realment fa molt impacte tothom baixa el cap en una sala de cinema però estem molt contents a més a més els actors s'ho van passar molt bé Clar, perquè per l'actor és un repte. És una experiència diferentíssima. Molt bé i molt malament, alhora. Perquè hi ha seqüències, per exemple, que ells interpretaven tenint els personatges reals allà mateix. I, per exemple, hi ha una seqüència de la Sílvia Munt espectacular. La de l'Escala. A part d'aquesta, que aquesta per mi és molt brillant. És una cosa extraordinària. Va estar nominada els Gaudí. Jo pensava que li donarien el premi, però no ho va segir. La pel·lícula tenia 11 nominacions dels Gaudí. No en vam recollir ni un. En fi, és igual. Deia això perquè... Igual o millor. Deies la Sílvia al Munt. A la Sílvia al Munt hi havia una seqüència on la filla li està donant pastilles i ella està amb el delirium trèmuls. Al llit, quan està al llit. I aquesta seqüència estaven la mare i la filla veient tu. I van acabar en el plató, tots plorant, tots plorant perquè elles es van posar a plorar i van dir, és que era així, és que era així, ui, moltes gràcies Sílvia, que bé, bueno, increïble. Doncs situacions d'aquest tipus en el rodatge en van haver-hi un munt. Mai millor dit. Sílvia. No, no, és que, evidentment, la Sílvia hi ha un moment que t'impressiona, no saps on pot arribar aquesta dona de sensibilitat. Sí, sí, sí. Hi ha també un altre aspecte de la pel·lícula que m'ha interessat especialment, a mi que m'agrada una mica allò del cinema, dintre del cinema, i és el moment en què es veu també, fins i tot, tot l'equip de rodatge, per allà, l'equip de fotografia, les càmeres... Això per què ho fas? Encara per donar més naturalitat, diguéssim, perquè es vegi que no hi ha trampa ni cartró. en el DVD que es ven a través del diari ara hi ha més de dues hores d'extres llavors entre els extras hi ha les converses que van tenir els actors amb els seus personatges reals editades també però senceres I llavors te n'adones, i allò és allò que en diuen castellans sin trampa ni cartó, vol dir que estan les converses sense música i sense res. I allà te n'adones que no ens hem inventat res. I el més divertit és que amb els actors, abans de parlar amb ells, els deien, mira, tu, quan parlis amb ell, pregunta-li sobre això. I amb el lector no li havíem explicat res d'aquella part fosca de la vida d'aquell home. I amb aquell home li dèiem, el lector et preguntarà sobre això. Tu explica-li això que ens vas dir. Que tot és un treball, això. Sí, que provocavem. Els deixàvem sols, eh? Nosaltres ni anàvem ni interveníem. Anava un noi amb una càmera i ells, ja està. Aneu on vulgueu i graveu. Ara entenc el gest de molts actors escoltant a la persona que l'estava explicant. Aquelles cares de l'altra banda. Perquè els actors comencen, hola, què tal, com estàs? Fent d'ells. I de cop i volta es convertien en persones humanes perquè, clar, quedaven totalment col·lapsats del que estaven escoltant. No acabaven de fer creu. I començant a imaginar-se el que havien d'interpretar. Exacte. I llavors immediatament dius, apa, ara anem al plató i fem-ho. Ostres. no sé si podré, sí, sí, va, anem a rodar no, no, deixem, no, no, anem a rodar rodem, rodem que si no no acabarem, home, si no ho veus i sobretot la feina de l'Abel vull dir, la meva, l'altra l'altra mitja, taronja això t'anava a preguntar, perquè alguna vegada ja ens hem trobat amb pel·lícules que s'han codirigit per exemple el Fènix, Fènix 11-23 doncs la vam fer entre el Joan Joan Joan Joan i l'altra director, el Sergi Ui, però que diferent és això. Sí, sí, sí, correctament molt diferent. Però bueno, jo sé que per exemple ells dos s'ho van organitzar de manera que un dels dos va fer la part més dels actors i un altre la part més de la fotografia. Com ho vau organitzar vosaltres? A veure, de l'òptica endavant ell té 35 anys d'experiència, bueno, més, i de l'òptica enrere jo també tinc més de 35 anys d'experiència. I això ja ens avala Ja fem un 1 Som mitja taronja i mitja taronja Ara, això no vol dir que jo No m'hi pugui ficar en el seu terreny I ell tampoc s'hi pugui ficar en el meu Evidentment, ja ens hi anem ficant És a dir, ell fa més la part d'actors I tu més la part tècnica Però som un Som com una parella I a més ens ho passem molt bé I és que és imprescindible En una pel·lícula, perquè jo almenys penso que un no pot estar pensant que tens la visió de tot i la... És molt complicat. I llavors sempre necessites un mirall perquè et vagin dient potser sí, potser no. Ets guapo o ets lleig. Sí, clar. O sigui, quan tu veus una situació clara i algun dubte, vol dir que no està tan clara. I això, cada cop que vas a rodar un pla, no passa. Avui ho he llegit, això no és bon. I això ho passes no sovint, durant tot el rodatge, i llavors, clar, és un estrès i un neguit, i si tens, si som codirectors, doncs ja tens el 50%, ja comparteixes, vas com una mica més relaxat. I per una altra banda... I per una altra banda, clar, quan tu estàs per la part tècnica no pots estar per la part artística. I quan estàs per la part artística, que és molt important, no pots estar per la part tècnica. I d'aquesta manera et distribueixes la meitat. I a l'hora de muntar... Jo a l'hora de muntar no li prohibeixo que vingui. Muntatge és molt... No, ja diré per què. Perquè tu quan muntes perds l'objectivitat. I llavors, el fet que tu estàs 10 dies muntant una seqüència i arriba un moment que ho estàs veient tantes vegades que potser no te n'adones que hi ha un plano que estàs ensenyant una cosa que és tan òbvia que s'obre, que estàs donant una pista als espectadors que no cal. I en canvi ell, que coneix també la pel·lícula tan bé com jo i que ha estat en el rodatge, al cap de 10 dies ve. Diu, hòstia, això no funciona. Clar. llavors clar, està molt bé hi ha una cosa que és la pel·lícula explica les històries barrejades les vau rodar independentment cadascuna o barrejades? vam rodar en funció de totes les dates dels actors o sigui que era un problema de producció aquest actor pot aquest dia, aquest dia, aquest dia durant quant de temps? com va durar el rodatge? 22 dies 4 setmanes 200 seqüències anàvem a 10 seqüències al dia uau Això és una proessa, veritat. Sí, a nivell de producció, aquí els equips de producció van fer una tasca realment espectacular. Bé, tot l'equip que vam tenir va ser espectacular com van treballar, perquè era una pel·lícula impossible. No, no era... Si tu miraves els dies que tenies de rodar, els diners que tenies i tal, dius, això no ho fareu, ni vamos, ni perdó la expresión de vino. Però... No, no ho fareu, de veritat. Comptem el que dius amb això. Ara que parlem d'addiccions. No, no, però és que inclús la primera setmana part de l'equip pensava això. No podrem. No podrem, no tirem. I, bueno, que estava tan ben organitzada la... El timing, el pla de rodatge, que vam anar tirant, tirant, tirant, tirant, tirant. Fins al final. Això també, l'haver treballat en el videoclip i l'haver treballat amb pressupostos tan, tan, tan minsos... Ajustats, no? Clar, això et dona un bagatge i et dona molta... Una cosa, i l'heu passat per centres educatius, i com us ha funcionat? Molt bé, molt. Al final, si hi ha debat, acaba sent una teràpia. Segur. Per exemple, fa dues setmanes es va projectar la Blanquerna a quart i cinquè de psicologia. I, bueno, superimpactats. Segur. Sí, sí. És que és un molt bon element de discussió, de posar sobre el tapet problemàtiques, és que és fàcil, perquè hi entres casi fàcilment. Jo hasta el proposaria als centres penitenciaris, és que hi ha un munt. Sabem de moltes escoles que les projecten i tal. Una de les coses que ens preocupava és que aquesta pel·lícula l'ha de poder veure nanos de 12 anys, i llavors per això totes les escenes així una miqueta de sexe i tot això no es treuen els sostenidors, perquè no volíem que ens la classifiquessin de més de 16, volíem que ens les classifiquessin més de 12, i efectivament la pel·lícula ens l'han classificat així i vam dir, vale, perfecte. Perquè és molt important que els nanos de 12 i 13 vegin aquesta pel·lícula. L'alcohol actualment és que ha baixat moltíssim l'edat d'entrada. Sí, sí, sí. I és molt important que hi hagi difusió. De fet, fixa't tu, el dia que es va estrenar TV3... Abans hi havia el programa Banda Ample, vam fer un debat sobre el tema de l'alcohol, que aquell programa va ser el programa més vist i de més audiència de la seva història, del programa. Del Banda Ample. I després la pel·lícula es va començar a projectar a les onze i mitja de la nit. que era molt tard i vam tenir una audiència de més de 450.000 persones o sigui vam fer un share molt alt i clar això és el que et diu que el problema existeix en la societat i que hi ha una necessitat de trobar solucions. I quan hi ha un programa que parla d'alcohol o parla de les drogues o una pel·lícula que pretén ajudar la gent en aquest tema, doncs clar, la gent s'hi evoca. I tant que hi és aquest programa, i tant. De costos, beneficis, vau cobrir despeses o no vau cobrir? Bé, la pel·lícula s'ha fet amb els diners que teníem i no ens hem gastat ni més ni menys. I nosaltres, de la nostra butxaca, hem fet els impossibles perquè aquesta pel·lícula es projecti allà on sigui. Però m'has dit, em deies que ha tingut més èxit a l'estranger que aquí. Bueno, en el sentit que aquí ja estem molt contents perquè a Catalunya 450.000 espectadors està molt bé i després només vam poder projectar en un cinema però en un cinema vam tenir 1.000 espectadors hi ha pel·lícules que es projecten en 40-50 cinemes I diuen que tenen 30.000 espectadors però si divideixes per cinemes estan per sota dels 1.000. Però estem molt contents i a més a més la resposta social que tenim a través de les xarxes és increïble. Hi ha altres televisions? Sí, bé, clar, el problema és que s'ha de doblar, hi ha tots uns costos, però estem, estamos en ello. A l'estranger s'ha projectat a molts llocs, en català, en subtítols, en l'idioma que sigui, i en anglès, i ha funcionat a la perfecció. Sí, sí. No acostumem a fer això que diré ara, però jo crec que val la pena recordar als oients que s'hagin incorporat una miqueta tard, que estem parlant amb Joan Ritbeck, director d'Extrems i Desclassificats també, simplement perquè potser esteu sentint el programa i dieu, bueno, no és el format habitual i estem parlant amb una persona que no coneixem del tot i d'uns temes que, a més a més, no sabem si estan parlant de cinema o de temes socials, perquè és una pel·lícula en la que precisament costa molt de distingir les dues coses. Ja ho estem barrejant nosaltres, aspectes cinematogràfics i aspectes socials. Jo volia preguntar, en aquest sentit, Joan, obrint una miqueta el camp i podem anar parlant de més detalls perquè hi ha moltíssimes coses a parlar, però també obrint el camp i parlant de cinema en general, si tu creus en general que el cinema s'hauria de dedicar una miqueta més a això, a ser útil, com tu dius de la teva pel·lícula... Jo, una de les assignatures pendents que tenia jo del meu ofici era aquest, perquè quan has treballat en publicitat i has treballat en segons tan encarregat o tan contractat per fer segons quines coses, que potser no hi estàs del tot 100% d'acord, però és la teva feina, Et refereixes a espots comercials o altres tipus de programes. Ell ha fet videoclips del Serrat, del Sabina, ha fet moltes coses. Manolo García, els Estopa, en fi. Però segons quines coses et fan fer, doncs dius, bueno, doncs va, fem-ho i està a formar part de la feina, evidentment. Però jo sempre penso que el llenguatge audiovisual també pot anar més enllà. I jo tenia ganes de fer una cosa d'aquest tipus, fer una peça que no servís per guanyar-me jo la vida, sinó que servís per ajudar a la vida dels altres. I vaig tenir aquesta oportunitat de poder fer això. jo sé que i m'han vingut molts feedbacks de gent que m'han dit que els hi ha anat molt bé i que han tingut els hi ha anat molt bé la pel·lícula i han pogut veure coses jo ho vaig fer perquè el meu germà tenia aquest problema el meu germà malauradament va morir fa dos anys per culpa de l'alcohol però bé, gràcies ell va ser el que em va obrir els ulls i el meu homenatge per ell perquè gràcies a ell existeix aquesta pel·lícula ell va passar allò que en diuen els metges l'umbral, va passar la línia de no retorn en diuen, i això és els que ja aporten molt consum, molt consum ha arribat un moment que s'en tenen tan espatllat les neurones que ja no volen deixar-ho Hi ha qui ho diu d'una altra manera. Hi ha qui diu que la gravetat és prou alta com perquè no hi ha retorn. També pot ser això. O sigui, una mica contestant. No volia acceptar-ho jo perquè quan me'n vaig enterar no volia acceptar-ho. És més, va estar ingressat a l'hospital molt greu, tan greu que, clar, era un home jove, 40 i pocs anys. Tant greu que llavors el van tenir intubat i com ha induït no sé quant de temps. I jo deia, però si no té sortida, per què? O és que és la nostra tasca, és el que hem de fer. Llavors el van salvar i un cop que el van salvar, al carrer. Doncs és que no anem bé. La nostra societat no està ben pensada en aquest aspecte, en aquest sentit. Perquè realment, si s'entengués que això és una enfermedad i molt greu, potser, clar, han de canviar moltes coses, però potser es podria haver fet un ingrés en algun centre obligat entre dos i cinc anys, que és el que diu el que s'ha de fer, i potser aquest home encara ara viuria. Però, com s'ha de prevaldre el dret a la llibertat del malalt... Això passa amb totes les addiccions, no només aquestes. Sí, sí, sí. El que passa és que l'alcohol és el que més es veu, està al carrer a tot arreu. Però els de la coca actual, que n'hi ha, és una cosa terrible actualment, és el mateix, eh? Hi ha aspectes que emparenten aquesta pel·lícula, Extrems, la teva, i la de Bell Folk, amb el gran cinema que s'ha fet sobre aquestes pel·lícules, Dies de Vi i Rosas, per exemple, en el moment en què surten aquests insectes, aquests animalos. Pel·lícules, eh? Pel·lícules... A mi m'ha fet, en aquest sentit, una certa gràcia, i t'ho volia preguntar, ja que sabia que tenia ocasió de parlar amb tu, doncs em feia una gràcia especial preguntar-te, perquè hi ha un moment... en què hi ha fins i tot una investigació d'una médium per allà, que els recomana que posin a sota del llit unes llimones, que la veritat és que fa mig riure, perquè l'escena és mig irònica, tot i que sabem que hi ha tanta gent que s'ho pren seriosament que no sap si riure o no. Hi ha fins i tot un moment... S'ho pren seriosament i és que l'angoixa és tal que qualsevol cosa s'hi ha de poder... és que això ens ho van explicar van dir la meva sogra va dir anem a la medium aquesta perquè el que fa aquest home no és normal i això és que deu tenir algun esprit que el cal estar ens ho van explicar i vam trobar hi ha una cosa que té la pel·lícula que ens agrada molt que és la barreja d'estils i que constantment estem fent pinzellades de diferents estils perquè pensem que l'espectador s'ho mereix perquè la pel·lícula és tan bèstia i hi ha moments que hi ha tanta tensió que necessites una mica de relax i algun punt de poder riure a mi m'agrada molt potser una de les coses que més m'agrada n'hi ha moltes que m'agraden els actors, la història però una cosa que m'ha sorprès perquè l'he trobat sumament original i a més a més no l'havia vist en cap moment però torno, val la pena destacar-ho és el muntatge jo penso que el muntatge té una riquesa té una originalitat que no és habitual, o sigui, és una pel·lícula completament inacostumada no és freqüent, no s'ha fet mai una cosa d'aquestes i per tant, jo aquí et felicito perquè concretament, mentre veia la pel·lícula i ho veia la nit amb la meva dona, que la veiem els dos Mira, mira, mira, t'has fixat el que ha fet? Perquè el muntatge fa endavant, enrere i tal, perquè tu et quedis allà, llavors això està logradíssim. O sigui, sincerament et felicito perquè em va semblar una cosa superlograda i com que sé que tu ets el senyor que munta, per això et felicito a tu personalment. Perquè clar, el format seria, tu diries, defineix-la i diries, home, un documental. Seria el primer que s'ha tocat documental. Però no és ben bé un documental. I clar, no n'és. No n'és. No n'és. I a més és una espècie de docuficció. Sí, sí. Explica'ns una mica com és l'origen, com has arribat tu al cinema, és a dir, comença, ja t'interessa des del principi, de jove... Jo de petit, quan em preguntaven què vols ser quan siguis gran, jo deia director de cine. Vas estudiar periodisme al programa. Vaig estudiar periodisme i, a més a més, vaig estudiar a l'Institut de Ràdio i Televisió, que en aquella època, a Sant Ignasi, va ser la primera promoció que vam fer d'imatge i això. Clar, jo estava fent periodisme allà amb la Vilaret i amb gent estupenda i amb Montalbán i tot era fantàstic. Però jo volia tocar càmeres, jo volia... I allà no en teníem. Ara és molt diferent, perquè ara tenen molts mitjans i tenen accés, i evidentment la tecnologia ha canviat. Però no ho teníem, això. Nosaltres si havíem de practicar i fer un reportatge, jo què sé, la petició que havíem de fer i havíem d'esperar no sé quant de temps perquè ens deixessin una càmera de televisió i, clar, no anem bé. I total, que a més a més vaig aconseguir feina dintre del món del vídeo i vaig dir, jo m'és igual, jo el que vull... I la carrera allà va quedar. Algun dia la recuperaré segur, però allà va quedar i des de llavors no he parat. Però és que has fet 14... Jo tinc aquí el famós IMDB, la fase de dades americana del cine. que tens 14 crèdits com a director, és a dir, 14 productes teus que comences el 1994. Bé, sí, com a director, sí. Que fas Capitan Siam, el 2002 ja fas Gaudí Güell un projecte comú, que és un curtmetratge, vas fent coses i tal, fins que, perquè fas moltes coses, no? Fas coses, inclús participes amb els pastorets, amb una miniserie, no? Vull dir, fas... Faig de tot, faig de tot. I, de fet, et llences, podríem dir, com a primer llarg metratge, és extrem. És extrem, sí. És extrem la primera vegada que tu fas una pel·lícula, diríem de... És del 2009, no? Sí, amb l'Abel, jo, ja de jove, quan veia una pel·lícula on sortia ell com a actor, pensava, jo, si algun dia faig cinema, jo vull treballar amb ell. I un dia vaig tenir l'oportunitat de fer aquesta del Gaudí Güell, un projecte comú, que era per l'any Gaudí, i era un curtmetratge que parlava de la relació que tenien el Gaudí i el Güell entre ells, i vam fer un invent molt estrany, però el que més em va agradar és que, clar, jo a la productora, que no tenia massa diners, dic, mira, com a actors jo vull el Madaula i el Folk. Va dir, hala, tires alt, doncs sí, és una pel·lícula que són dos tios sentats en un carruatge xerrant, doncs necessito bons actors. I el Ramon em va fer del Gaudí i l'Abel em va fer del Güell. I allà ens vam conèixer. I l'Abel diu, com és que no has fet cinema? Doncs mira, perquè tinc molta feina. No m'han deixat, no ho veus. I ell diu, jo també en tinc ganes. I ens vam anar coneixent i hem anat fent projectes. Tenim un calaix ple de guions, d'històries meravelloses i possibles. I mira, la primera que ha caigut ha sigut aquesta, que pensàvem que seria una altra. Perquè estàvem preparant altres pel·lícules i estàvem preparant produccions potents i li vaig explicar això que passava amb el meu germà i ens vam anar enganxant, vam anar a conèixer això i mira, és la primera que hem fet, que no pensàvem pas que seria aquesta. i després hem fet Desclassificats i ara veurem què farem Desclassificats s'heu fet ja també Desclassificats, sí Ha estat nominada també l'últim any Ha estat nominada la millor pel·lícula per televisió i és una pel·lícula que és una adaptació de l'obra teatre del Fèlix Riera i que parla del poder que tenen la premsa i la política. I és un enfrontament entre aquests dos poders amb dos personatges meravellosos. Enfrontament? Sí, perquè és una periodista que ha d'entrevistar algun president de govern aquella nit per televisió en directe i té unes dades que pot ensorrar el país o el pot ensorrar el govern perquè té unes dades bastant... Com aquella del Nixon, no? Sí, sí, bueno, és com allò, però fet amb molt poc pressupost, fet molt petit, molt petit, molt petit, i bueno... Molt bé, ja està bé. Bueno, és una TVMovie, es va estrenar per TV3, i bé. Bueno, és que tu deuries veure Avatar. perquè no van passar quan feien avatar que es van portar tota l'audiència això passa a vegades tot i estar en avatar en l'altra cadena nosaltres vam tenir quasi 300.000 espectadors I parlant d'abatari del 3D, també ets un gran aficionat a treballar en noves tecnologies i has fet moltes coses i ets pioner de la tecnologia del 3D, vull dir que t'interessa. Sí, com vinc de la postproducció i vinc del muntatge i m'agrada molt la tecnologia i l'internet i els nous llenguatges, etcètera, doncs qualsevol oportunitat que tinc de tocar noves facetes, doncs m'hi llenço de cap. Per exemple, el primer videoclip rodat amb sistema alta definició, el vaig rodar jo amb el Vicente Amigo i amb la primera càmera la vaig tocar, que era HD, i després aquesta càmera se'm va anar a fer Lúcia i el Sexo. I després el primer videoclip rodat íntegrament amb estereoscopia, amb dues càmeres i en format de 2K. També l'he rodat jo, que el vam fer amb el grup Pastora. I estic provant 4K. I què vol dir això, sisplau, 2K i 4K? Perquè m'he perdut una mica. Mira, és la dimensió digital de captura. És a dir, la resolució, diguéssim, d'alguna manera. La resolució de captura. Llavors, clar, contra més resolució, els que feu fotos entendreu que tinc una foto de 12 megapíxels. De 15 megapíxels, doncs serien com parlar de megapíxels. El que passa que, clar, amb cinemes de tenir la capacitat de capturar megapíxels... amb la possibilitat de fer 25 imatges per segon com a mínim però bueno, això ja és una realitat el que passa que és una qüestió de tenir disdú, molts disdusos i... I el tema de rodar amb mòbils, per exemple, que ara se'n parla molt. És molt interessant. Perquè la resolució que tenen alguns mòbils és tan gran com... Perdona, mira, extrems que està rodada el 2008, hi ha utilitzades 15 formats de càmeres, diferents. Hi ha seqüències fetes amb mòbils, hi ha seqüències fetes amb microcàmeres. Això m'ho havia semblat a mi, perquè hi ha una barreja d'estils i de fotografies. Llavors, clar, què passa? Al cinema, si volen una textura concreta, posen una pel·lícula concreta. Jo, si vull una textura concreta, me'n vaig a un tipus de càmera. I, per exemple, totes les entrevistes que van fer els actors amb els seus personatges és un tipus de càmera molt poc agressiva, molt senzilleta, perquè quedi la cosa com més familiar. les seqüències potents estan rodades amb una megacàmera era la primera càmera digital de l'Arri la D21 era un... monstre vell bona pell fem cinema però si després necessitàvem velocitat perquè hi havia seqüències on la gent corria per què complicar-nos la vida? perquè tenim molt poc temps hem de fer 10 seqüències al dia busquem altres elements i altres formats on jo mateix agafi la càmera, em posi a córrer al costat de l'actor i ja pugui fer el plano. Perquè, clar, si m'ho he de plantejar tot amb la càmera grossa, bellugar aquella càmera és complicadíssim. Montar un travelling, un rail, això és complicadíssim. I llavors representa que no faries 10 seqüències, sinó 10 planos al dia, que és el que fan els americans. I així llavors ja, per curiositat, en termes de producció, d'on aconsegueu aquest material? Perquè tot aquest material és valuós. Home... El meu amic d'Ovide, el Sergi Ovide, que també hi ha participat a la pel·lícula ajudant-nos al màxim. Tu demana el que necessitis perquè, escolta, això ho hem de fer, ho hem de tirar endavant. A mi m'ha quedat, si no, si em permeteu, Jaume, ja sé que vols preguntar moltes coses, però... No, només una. Perdona, perquè abans ha quedat una mica penjada la pregunta, no m'estranya perquè tenim tantes coses a preguntar-li al Joan... La pregunta que volia fer, que anava una mica més enllà del que estava dient, que el format aquest de parlar en un determinat d'uns mèdiums, hi ha un altre moment en què apareixen... Ah, sí, t'hem deixat penjat aquí. No passa res, ara jo ho reprenc. Perdona. En un altre moment apareixen unes llums, com si fossin extraterrestres, quan està conduint, sobretot quan està conduint. En un altre moment apareixen caubois, però sobretot en la part del mèdium i en la part del extraterrestre, A mi em va venir al cap, i t'ho pregunto a tu si volíeu fer aquesta impressió, que l'espectador pensés això, que d'alguna manera volíeu donar a entendre que totes aquestes històries, que si de mèdiums, que si d'estraterrestres, és una mica fora el que diré, però està provocat pel que estan prenent aquests personatges i aquestes persones. Em va resultar curiós relacionar una cosa amb l'altra. És a dir, que vosaltres ja teniu aquesta postura... Amb una paraula i perquè quedi clar, amb un estat natural allò no pot ser. No. Pensa que moltes de les paranoies que ens van explicar no estan ni fetes perquè vam dir, no s'ho creuran. L'espectador no s'ho creurà, si ja l'expliquem jo, és que no s'ho creurà, i a més a més ho he posat per aquí al mig. I llavors hem explicat només unes quantes de les paranoies, les que vam pensar que eren... Més accessibles. Sí, i més cinematogràfiques. O més creïbles. Sí, perquè hi havia algunes paranoies que han viscut aquests personatges... Creïbles, no? Cinematogràfiques. Clar, clar, aquí està. Però jo t'ho dic en el sentit així, una miqueta d'anar més enllà, en el sentit cinematogràfic, que d'alguna manera és com si diguéssiu molt bé tot això de que si té pel·lícules d'aquestes, però a veure, parlem una mica de la realitat. I la realitat és com diem ara. Tot això no deixa de ser una ficció, una cosa que ningú no pot demostrar, i estem parlant de... Em va donar aquesta impressió, que era com una crítica d'alguna forma, amb molt cinema d'entreteniment, que no es basava en res en concret, i no sé si va per aquí, aneu tan lluny, o per què no? Són portes obertes que deixem. Doncs jo vaig agafar així. Nosaltres el que hem de fer és proposar als espectadors i els espectadors que cadascú es construeixi. I amb desclassificats, per exemple, això és la feina número 1 que hem fet amb aquesta pel·lícula. L'espectador l'ha de construir la pel·lícula, no nosaltres. Nosaltres només anem ensenyant coses i cadascú que se la construeixi. L'agradarà o no agradarà, però és una altra aposta. Em deixes fer una pregunta? Sí, i tant. Què tal si et proposessin fer una pel·lícula a l'entorn de vuit cognoms catalans? Jo com a l'encapañidors bascos. Crec que existeixen professionals que ho fan molt més bé que jo. Que t'ho faries per vocació. no, no, no jo per mi que truquin al qui ha fet el Chapellidors Vascos que és meravellós estic, home és una cosa fresca, senzilla i que és una proposta que funciona perfectament i aquest home ho ha demostrat diverses vegades perquè també ho va demostrar a l'altre llet de la cama i ho ha demostrat amb pel·lícules que són fresques i que agraden a la gent i això també és cinema i es veu que n'agraden, vamos, és Per mi el cinema és... Sí, jo no em tanco en banda. Per mi el cinema és una biblioteca, és una muntanya russa, per mi el cinema... És evasió, són moltes coses. És distracció, hi ha multitud d'ofertes, això sí. El que no pots és, si vas a veure una pel·lícula de Berman pensant que aniràs a veure una muntanya russa, vas equivocat, o al revés. Si pretens anar a veure una de l'Spielberg pensant que veuràs una cosa profunda del Berman, doncs també, tot i que l'Spielberg ho intenta, no? Bueno, a veure... No ho aconsegueix, vols dir? Bueno, a mi em sap greu. Bé, bé, bé. No, no, jo puc manifestar perfectament. Molt bé, molt bé. M'agrada molt com treballa aquest home, per mi, jo soc molt fan de tot el que fa, però les pel·lícules més profundes No sé... Tot i que sí que trobo que és una pel·lícula fresca, és una pel·lícula amable, és una pel·lícula de molt bon guió, perquè el guió està molt ben estructurat i té gràcia, jo els estereotips són excessius per mi. Jo no l'he vist, eh? Diuen que els bascos que eren com a tontos. No sé si és així o tontets. Jo si fos basca m'ofendria... Ja m'he dit, ja m'he dit, ja m'he dit. Una pregunta, una pregunta. Això no té res a veure. Em dic que el cine, i tal com està tractada la pel·lícula, això no té res a veure. Al fons, és una altra història. Jo, si fos Basca, no estaria tan contenta. Vols que et digui la veritat? Això és el que penso. Però això no treu... Que la pel·lícula estigui ben feta. I que el guió està molt ben trebat. No l'he vist. Borja Coveaga, un gran guionista. Sí, sí, sí. Jo veig que ets un personatge, tu, senyor, un creador polifacètic, que fas de productor, de guionista, de muntador, editor, de director i de compositor. Quina d'aquestes facetes t'agrada més? Diré que és el moment que millor m'ho passo. En el moment de fer, per exemple, una pel·lícula, Els millors moments són quan preparem la pel·lícula, el guió, allà és quan jo soc molt feliç. Us va portar molt de temps el guió d'extrems? Com quant temps més o menys? Dos anys. Els tres, no? Marta Molins, tu i l'Abel. I després el muntatge. A mi que em donin temps en el muntatge. Aquí en Extrems hem de dir que de les converses que van tenir els actors en vells vam tenir 24 hores de material, eh? I d'aquest 24 hores de material hem hagut d'extreure aquests petits fragments que apareixen a la pel·lícula. Després, clar, el que vam rodar de la pel·lícula són aquells planos i ja està, no? però... Jo també a vegades he vist coses de muntatge i m'adono que és una cosa que m'apassiona també però que et demana una quantitat de temps brutal és a dir, que sembla que una cosa es farà ràpidament i en canvi muntar una seqüència et porta dies, no hores, no dies Sí, perquè tu voldries posar-ho tot però després si ho poses tot veus que la cosa no funciona per força i després jo veig la vida jo per mi el muntatge d'avui en dia Estem al segle XXI, estem a la segona dècada del segle XXI, no podem muntar pel·lícules com es muntaven als anys 50, als anys 60. Estem en plena tecnologia que ens està oferint milions de possibilitats i tenim uns nanos que estan explicant coses per internet. realment increïbles i molt impressionants tot amb petits mòbils doncs n'hem d'aprendre jo cada dia sé que sé menys saps que a Cornella hi haurà un festival ara que en definitiva és una mostra que s'agafarà a tot això ah sí? quan això? el mes de setembre molt interessant Doncs això, amb tot el que jo faig, intento ficar-me a fons i utilitzar tots els recursos. I jo, per exemple, ara estic aquí i en un moment estic mirant a tu, estic mirant al micro, estic mirant la llumeta, estic mirant aquest paper, estic mirant aquesta lletra... doncs això és una manera de poder-ho explicar també en cinema i a més a més estic sentint una música i m'estau pressionant i estic una miqueta m'estan pressionant els auriculars doncs tot això s'ha d'explicar Porto honor aquí que no he parat Molt bé, molt bé Molt agraïts, molt agraïts del que estàs fent, que ho estàs fent molt bé. De fet, nosaltres estem sumament agraïts. Ara dic que sàpigues perquè jo, és veritat que abans m'he saltat qui eren els que avui estaven preguntant. Estaves emocionant. El Jaume Vidal, la Carme Nebot, el Francesc Aguila i Joan Morros, que estem sumament contents perquè, ja t'ho he dit abans, la pel·lícula és molt bona Mereixes que aquesta pel·lícula tingui una més gran consideració que ha tingut fins ara, penso jo, i estic segur que amb el temps aquesta pel·lícula rebardirà, és a dir, refloreixerà i tornarà a tenir un prestigi que potser no sé per què no li han concedit fins ara molt, perquè no ha arribat, no s'ha conegut. Aquesta pel·lícula es conegui més. No, que va estar moltes setmanes a l'Alexander i la vam veure a TV3. Però només va ser un cine. No, no, i TV3, TV3, diem, eh? Pensa que si tu, si la pel·lícula la distribueixes en tots els cinemes, a no ser que tu facis una gran, gran, gran campanya... Qui més veurà la pel·lícula sempre és per televisió. Mai tindrà els espectadors que tens. A més, aquest tipus de pel·lícula, que és una pel·lícula, diguem, documental, seriosa, no és d'humor i no t'ho passa gens bé. I dura de suportar-la. Vull dir, d'arribar al final. Clar, clar, clar. Ara que deies això de pel·lícules i de muntatges i de guions de propostes que estan ben ficades en el segle XXI, m'agradaria que donessis alguns exemples de pel·lícules que hagis vist últimament que diguis això és art cinematogràfic nou, ja sigui cinema català, ja sigui cinema de l'estat espanyol, Espanyol, europeus, d'on vulgui. T'ho poso difícil, ja ho sé. Però en un programa de cinema hem de preguntar-ho, això. Si no, què estem fent? Deies de pressionar, no només els auriculars t'han de pressionar. Però, no sé, m'agrada el Richard Curtis, per exemple. El de... A Bout Time és qüestió de tempo, és el que ha fet... Ah, sí, sí. Ha fet Quatre Bodes, és el guionista de Quatre Bodes i un Funeral, el diari de Bridget Jones... Quatre Bodes i un Funeral... Jo l'he vista no sé quantes vegades i sempre que la començo me l'acabo empassant tota i mira que l'he vista a vegades. La primera és aquella d'aeroport, que acaba i comença a l'aeroport amb la gent apressant, se'n fent petons o com es diu allò. Quina és aquesta? No sé quin és. És del seu, la primera que va fer. Bueno, és que el conec més de les seves darreres. Ah, vale. És que aquesta, per exemple, el que és boníssim és que és el guió. Quan un guió és bo, t'asseguro que... Bueno, és que aquest és el guionista, el Mr. Bean. Totes les historietes del Mr. Bean les fa aquest home. Vull dir que... És a dir, que estàs revaloritzant també la comèdia, que de vegades sembla que la comèdia sigui com una germana petita. És molt difícil. Per mi és... Molt difícil, i tant. Jo em trobo molt còmode fent patir a la gent, però fer-la riure és molt, molt, molt difícil. Tu planteges fer algun experiment? Sí, estem preparant una cosa que en teoria hem d'anar per aquesta branca, la branca de la comèdia, però ja estic tremolant. Ho hem de pensar molt bé. Pensa, quan jo feia el Capitan Siam, el Miquel, el Mikimoto, em deia tu sempre mira't aquí, quan ho passem amb aquests fragments... Jo també havia fet el Sant Nicolau Pistoler i llavors era molt curiós perquè amb els guionistes dèiem aquí gac, gac, gac, gac i després quan ho passaves resulta que en els gacs segons quins no els reien i reien altres coses que no eren ni gac i dius i ara això per què riuen? Doncs mira que el Miquimota té un punt de l'humor boníssim i tots els fers exteriors que ha d'estar acabant, no? Té un punt que el muntatge és un valor allà dintre, eh? Sí, sí, sí. Moltes gràcies. Gràcies per haver vingut. I felicitats per la teva pel·lícula. Seguim les pistes. I Joan, l'altre Joan Morros, què tenim per la setmana vinent? La setmana que ve ens ve l'especialista en cinema asiàtic, que és en Joan Seguer, per parlar de Shohei Imamura, i la pel·lícula que en francès, que en principi la tirem o ho veurem tots, que és La balada de Narayama. Jo ja l'he vista, però la tornaré a veure, si cal, per recordar. Avui he vist el Joan i m'ha dit que també si podia la tornaria a veure. Doncs vinga, som-hi. Fins la setmana que ve. CinemaSenseCondicions.pl per tornar a sentir aquest programa. Efectivament, gràcies, Joan Ritvig. Fins la propera. Bona nit.