Cinema sense condicions del 23/10/2018 — First Man, Petra i Cold War; Sitges 2018 a examen; El fotógrafo de Mauthausen; i Gaspar Noé (Climax, Irreversible, Enter the Void, Love)

Introducció

• Obertura amb tràiler d'El fotógrafo de Mauthausen i sintonia de “Cinema sense condicions”.

• Presentació del menú del dia: estrenes (First Man, Petra, Cold War), repàs de Sitges 2018 (Mandy, Suspiria, Under the Silver Lake…), breu crítica d’El fotógrafo de Mauthausen, i tema del dia: Gaspar Noé (Climax i filmografia).

"Estem disposats a explicar-vos el que fem... el programa tindrà dues parts"

Crítiques d’estrenes

First Man (Damien Chazelle)

• Visió molt hermètica i en primer pla que ofega, amb pocs plans generals i poca sensació d’epopeia.

• Coherència temàtica amb Chazelle (el preu del triomf), però aplicació poc cinemàtica: “com si s’oblidés que fa una pel·lícula”.

• Ryan Gosling interpretat com a cooler extrem, apàtic; el biopic cau en tòpics i es fa llarg i fred; decepció comparada amb Whiplash i La La Land.

"Jo no la recomano pas… surts del cine igual que has entrat."

Petra (Jaime Rosales)

• Rosales busca més accessibilitat sense abandonar l’experimentació: la càmera entra i surt com un personatge i el relat és no lineal (capítols desordenats) que generen girs i riquesa narrativa.

• Temes: secrets i mentides familiars, perdó i penediment, amb suspens sostingut i ritme contemplatiu.

• Interpretacions destacades: Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl, Marisa Paredes, Oriol Pla i un antagonista ferotge (Joan Botell).

• Valoració: recomanable; més càlida que els títols anteriors de l’autor, però encara dins l’autor cinema.

Cold War (Paweł Pawlikowski)

• Blanc i negre 4:3 de gran bellesa, amb aire Nouvelle Vague; el·lipsis abruptes que exigeixen complicitat de l’espectador.

• Història d’amor tòxic que viatja entre Polònia, França i Itàlia, amb la música i la posada en escena com a motor emocional.

• Comparada amb Ida, aquesta és menys rodona segons els tertulians; difícil que guanyi l’Òscar, però molt interessant.

Sitges 2018: valoració i títols clau

Valoració general

• Edició percebuda com mediocre i desdibuixada en gènere (massa noir/thriller a competició per a un festival fantàstic).

Mandy (Panos Cosmatos)

• Rebuig frontal: venjança elemental, sadisme i estètica sense substància. Tot i Nicolas Cage, film qualificat d’“impresentable”.

Suspiria (Luca Guadagnino)

• Barreges de context històric a Berlín, feminisme i deliri final de gran guinyol: resultat indigerible, amb gore i acumulació d’idees que “no casen”.

Under the Silver Lake (David Robert Mitchell)

• Divisiva però reivindicada: thriller conspiranoic a Hollywood amb un protagonista errant; laberint de missatges ocults, comicitat estranya i crítica a la manipulació cultural.

• Recordatori de l’anterior It Follows: terror sense gore, tensió psicològica i metàfora d’ETS.

"Al final, el poder condiciona els que es creuen originals i lliures."

El fotógrafo de Mauthausen (Mar Targarona)

• Producció digna i reconstrucció històrica sòlida; rodatge en camp recreat amb cura d’art i fotografia.

• Peros: casting qüestionat (Mario Casas com a Francesc Boix “no transpua catalanitat”), i segona meitat massa ficcionada; funciona millor la primera part.

Tema del dia: Gaspar Noé

Estil i recursos

• Estètica de neó, electrònica i plans seqüència flotants; càmera lliure i immersiva que incomoda i hipnotitza.

• Improvisació: rodatges amb poques pàgines de guió (Climax ~5, Love ~7), direcció d’actors molt viva.

Climax (2018)

• Estructura en dues meitats: 1) presentacions i dansa (tres grans plans seqüència), 2) mal viatge col·lectiu lisèrgic sense subjectives.

• Lectures enfrontades: per a un tertulià és impacte físic i emocional; per a l’altre, “videoart” sense núcleo narratiu.

"Per mi no és una pel·lícula: és videoart, un exercici audiovisual molt ben filmat que no du enlloc."

Irreversible (2002)

• Narrativa inversa: primer mostra el trauma i després humanitza els personatges retrocedint en el temps.

• Tractament de la violència i la violació amb afredor i intensitat; impacte sensorial (seqüència de l’extintor).

Love (2015) i Enter the Void (2009)

• Love: la més centrada en personatges, triangle amorós amb intensitat emocional; per alguns, la millor de Noé.

• Enter the Void: viatge lisèrgic mai vist, amb ambició formal; relació fraterna com a columna dramàtica.

Debat obert sobre autor i límits

• Noé com a autor revulsiu que busca la incomoditat; comparat amb Lynch i Nicolas Winding Refn en ambició visual.

• Discussió sobre forma vs. fons: quan l’hipnòtic visual compensa (o no) la manca d’argument clàssic.

Tancament

• Avanç del proper programa: visita de la fundadora de Video Instan i nova etapa del videoclub (projeccions, bar, fons monumental).

• Comiat del programa i invitació a continuar el debat sobre Sitges en futurs episodis.