Gaslight 1940 vs 1944: Dickinson, llum de gas i Punch & Judy; a més, En tus manos i estrenes (Lost Country, Arctic Convoy, Ex-Husbands, Eureka)

Cinema sense condicions. Bella. Bella, my watch. My watch is gone. You must have forgotten it. Don't worry about it now. I don't know anything about it, Paul. It was my pocket when we left the house. Paul, don't look at me like that. Let me never look at your back. I didn't put it there, I swear. I didn't. Please. Control yourself, Bella. Please frame your scene in public. Oh! Ah, sí! No! No! Hola, bona tarda amigues i amics de Ràdio d'Esvern. Quasi venen ganes de començar l'edició d'avui, xiu-xiu-eixant també com està passant amb aquest fragment que us hem posat de la pel·lícula que serà el clàssic que analitzarem avui. Es tracta de Gaslight, coneguda aquí a Espanya com Luz de Gas. Hi ha dues versions, la que us parlarem avui bàsicament, que és la primera de 1940, dirigida per Thorold Dickinson. Thorold és un nom que m'ha fet molta gràcia perquè confesso que és la primera vegada a la meva vida que conec un Thorold. Jo també, noi. Tu també? Sí, sí, sí. No he vist cap Thorold a la meva vida. Thoros, sí. Sí, Thoros, sí. Thorols, no. Sí, sí, sí. No, vaig a confessar-ho. Molt bé. Abans d'entrar en matèria, comencem com sempre pel principi i bona tarda, Enric Riba, què tal? Bona tarda, com esteu? Bé, home, com ha anat la setmana? Molt bé, molt bé. De novetats no us ho puc parlar gaire perquè ara l'única cosa que estic fent, estic veient una sèrie que és Doctor en Alaska, que es va conèixer aquí i que es va acabar d'emetre el 95, imagina't, si vaig endarrerit. Novetat no és. No, és un fòssil, diguéssim. Sí, sí. Però no l'havia vist. És maca, és maca. La vam fer a la 2 durant molts anys i no l'havia vist. I vaig veure que estava filmant i vaig... I t'ha enganxat. Absolutament. Absolutament. Estic ja a la segona temporada. Escolteu, els que ens esteu escoltant, la vida està plena de segones oportunitats. I aquesta n'ha estat una i amb una bona sorpresa. Sí, sí. Molt bé. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Ja havia fet aquí una petita entrada fa un moment. Estaven aquí jo ja. Benvingut. Home, Anastasi deu-n'hi-do també, el nom. Però n'hi ha més. No, home, però Anastasi, sí. N'hi ha més, a Lleida sobretot. Sí, hi ha la fonda d'Anastasi, que ho menjava molt bé. Sí senyor. Ara fa dies que no hi vaig. Jo també. Bueno, la pel·lícula d'avui és precisament una elecció de l'amic Anastasi. És a dir, que per tant et passo la responsabilitat que ens la defensis. Passen, passen. Jo a més que defensar-la faré una mica el que faig sempre, que és que me'n vaig per els cerros d'Uveda. Sí. I que a vegades els cerros d'Uveda són interessants. Són interessants, però són desconeguts. Són desconeguts, però a vegades no. Hi ha misteri als cerros sempre. Fixa't tu que quan em va venir la pel·lícula al cap, em va venir no tant la pel·lícula, sinó que em va venir una, no l'obra de teatre, que jo no l'he vist mai, es va representar de tot arreu, és com els diez negritos, diguem, però s'ha representat molt. Aquesta també s'ha representat molt, ja no diguem Anglaterra, però fins i tot aquí s'ha estrenat, hi ha diferents versions, i és una típica obra de teatre que fan molt el teatre mater, també. És a dir, és una obra clàssica d'aquestes que fa el teatre mater. Bé, no, jo el que recordava era en els anys finals dels... Bé, jo vaig deixar el 49, doncs principis dels 50, 53, 54, 55, jo tinc memòria molt molt pretèrita, és a dir, tinc una memòria molt petit, no sé per què, però tinc memòria de coses que aparentment molta gent no recorda, els dos i els tres anys no recorden res. Jo tinc records dels tres anys que s'han comprovat que efectivament van ser els dos i tres anys. jo recordo el meu bresol de ferro, que per tant devia ser entre zero i un any. Doncs mira, aquest record no el tinc jo, però bueno, a partir del 1 o 2 pot ser dos. El fet és que jo recordo molt l'Uz de Gas com una emissió radiofònica, la típica ràdio teatro, o de ràdio Espanya, o de ràdio nacional, o de ràdio Barcelona. No recordo, evidentment, la versió. Però sí que recordo que l'Uz de Gas, l'expressió Luz de Gas, que després ja en parlarem, aquest nom em va quedar gravat de petit. recordo que quan la vaig seguir, perquè l'escoltàvem com qui ara veu les ceres de televisió, després de sopar o mentre sopàvem anàvem escoltant, tenia l'avantatge a la ràdio, que encara, evidentment, que és que pots anar fent coses mentre l'escoltes, i això, en aquest cas, anàvem a sopar mentre escoltàvem la novel·la, i era una novel·la d'aquestes especials, feta per un quadre d'actores de ràdio no sé què. i aquesta és en pla fort. I la vaig escoltar, i no recordo. Va, va, ser el contingut, sí, el títol, i que vaig, em va fer por. O sigui, em feia molta por, ja, a mi. I el concepte Luz de Gas, que després va quedar ja com a frase encunyada, en un sentit concret, des de quan algú vol fer tornar boig a algú, li fa Luz de Gas, evidentment ve de la pel·lícula, igual que Rebeca, ve de la pel·lícula de Hitchcock, que és l'apremda que portava. L'actriu, es deia, li va venir a partir d'aquí una Rebeca. Bé, hi ha diversos casos en què el nom d'una pel·lícula, algun element de la pel·lícula, ha passat a ser, després, un nom que ha quedat encunyat ja per la història. Aquí comença el tema. Segueix, després, amb un visionat, en el famós cinema pels vetants de Gràcia, diguem, el cinema Rovira de la plaça Rovira de Gràcia, que és on he vist, de la meva infantesa, el 90% de les pel·lícules repartides entre el Delicias, el Gràcia, el Rovira, tu deies el Roxy, també és un d'ells. Sí. Però, bàsicament, el Rovira, un tant per cent altíssim, un programa doble, típic, i una d'elles, no sé, de bé se'n passa, evidentment, hi ha anys després que la pel·lícula es va fer, la pel·lícula aquesta del 40, però es veia moltes pel·lícules d'aquella època que tenien 10 i 12 anys. Aquesta rotació permanent, que ara parlàvem fa un moment, a la que els exhibidors, malauradament, no són els exhibidors, sinó els distribuïdors, que obliguen a que les pel·lícules estiguin rotant permanentment d'una manera rapidíssima a pantalla, en aquella època no era així, tot anava molt més lent, evidentment... Ara no els hi dones respir. Ara no els hi dones respirar, o sigui, estem veient coses que haurien d'estar al cinema 3, 4, 5, 6, 7 setmanes i que a la una o dues setmanes han desaparegut de la cantallera. Aquella època no. I per tant, l'Udegas jo el recordo igual que recordo títols molt passats ja de l'any 50, 51, 52, que vaig començar a veure cinema, o 54, 55, 56, ja amb 6, 7 anys, que eren molt anteriors, evidentment, al seu moment. L'Udegas és una d'elles. I si la versió de ràdio em va fer por, l'Udegas, la pel·lícula, la del Thorold, no em va fer por. La del Thorold el que va fer és el mateix efecte que hem fet ara, que és que entres en un territori, ara el coneixem més, hem estat a Londres tots plegats alguna vegada, hem vist més pel·lícules que parlen d'aquesta etapa, diguem londinenca, en què es desenvolupa la pel·lícula entre el 1865 i el 1880. Sí. En realitat, el 1880 és on passen tots els fets. El 1865 passa un solament, que és l'inicial. I aquest Londres té un element, que és la famosa puré de guisantes, que en aquesta pel·lícula es juga poc. No hi ha molta boira, amb el tot. Sí, però n'hi ha. Però n'hi ha, n'hi ha alguna. I sobretot té aquest pes, aquest pes que tenen aquestes mansions del segle XIX, fetes, com deies tu, a partir del 1925, per un arquitecte que pràcticament, si no les va fer totes, quasi bé, i que va omplir el barri aquest de Westminster, en realitat, Pimlico és un barri de dintre de la City of Westminster, que és una de les parts, diguem, de Londres, important perquè està pràcticament al centre de Londres. Pimlico és el nom de la plaça, el nombre 12. I ara t'hi diré, el Pimlico, com tantes vegades, no existeix. És a dir, la plaça Pimlico, número 12, no existeix. És una invenció cinematogràfica, com tants altres. O sigui, si aneu a Londres, oblideu-se de buscar el Pimlico, perquè anireu al barri, anireu al barri de Pimlico, correcte, i s'assembla aquest. I si voleu realment anar a la casa de veritat i conèixer-la, que hi ha molta gent de bojos d'aquests dels viatges, diguem, cinematogràfics, hauríeu d'anar entre el carrer Cambridge i el carrer Gloucester i trobaríeu, en el número 124 d'aquest carreró, una caseta, que és la casa que correspon exactament a aquesta casa, que és el número 12, aparentment el 12 de Pimlico. Bé, la pel·lícula comença, no ho explicarem, però és clar, la pel·lícula, jo crec que l'heu de veure, perquè hi ha una ocasió única ara, que és que Filmin, té les dues versions de la pel·lícula. Sí. Jo et deixava per tu que parlessis més de la segona, la tinc molt rovellada. Sí. Però hi ha dues versions, una que fan el 40, el Thornton, i l'altra, que la fa ni més ni menys, que George Cukor, quatre anys més tard. Uh-huh. I amb actors molt més, diguem, de renom, perquè aquesta finalment és una pel·lícula feta per Diane Winner, que és una actriu, per mi, totalment desconeguda. i per mi també. I després hi ha l'Anton Walbrook, que és el marit, la marit i muller són, i el marit, que és un actor austríac, en realitat. És austríac. No és anglès. Sí. I ells dos porten el pes, evidentment, de la pel·lícula, acompanyats d'un parell de minyones i uns personatges interessants i importants per la trama. Sí. L'ex-policia. L'ex-policia. I el cosí d'ella. I el cosí d'ella. Exactament. És un personatge que veiem molt episodicament, però que també té un pes. i l'ajudant del policia, que ell no és jovenet també. Que també és un comodí. Que és un comodí. És un comodí perquè... Perquè és el que filtra informació a través de la criada jove. La pel·lícula, la cobran la pel·lícula, cobran aquesta mansió a l'exterior de la casa i després entrem a dintre. El que veiem a dintre és un assassinat. No anirem més lluny que això. És un assassinat anònim, en el sentit que veiem unes mans cometent l'assassinat, ofegant una dona gran, però no veiem qui... el propietari de les mans. I a partir d'aquí, veiem que aquest mateix personatge comença a estripar-ho tot, a buidar-ho tot, cercant alguna cosa que deu estar amagada en algun lloc i que ell bojament està buscant. I pel que sembla, no troba. I que pel que sembla no troba. I aquí comença... Una pel·lícula que no té molts artificis cinematogràfics, en té, en té uns quants, però és molt... en aquest sentit és molt... no és molt rica en grans... no fa gran ostentació d'una realització brillant, però sí que té coses que tenen el seu punt de brillantesa. I un d'ells és aquest. És a dir, a partir del punt que hem vist aquesta escena, farem un salt de 15 anys, de 1865 a 1880, ho sabem una mica de passada per un diari que es veu que la data està allà, 1880, i veiem que passa aquests anys. Però sobretot ho veiem perquè al principi de la pel·lícula hem vist, com tu deies abans, plantar un arbret, un arbret molt primet. Una elipsi senzilla, però cinematogràficament molt maca de veure. És maca. I a més a més, els 15 anys són força reals per un arbre, perquè en realitat veus un arbre que és molt primet, que és com un parell de dits, i després quan tornes a veure no s'ha fet un arbre enorme, però sí que ha crescut d'una manera notable, i han passat 15 anys. I veus com retiren els cartells de la casa que s'estava llogant, que durant 15 anys ningú l'ha agafada, per algú serà també, i va entrar en els cartells, comencen a netejar les coses, veus com una mica rehabiliten la casa perquè ha d'arribar, se suposa que hi ha hagut un comprador. Arriba el comprador i el comprador és aquesta parella que definíem al principi, que entren a la casa i pren en possessió de la casa. A partir d'aquí, jo penso que la pel·lícula entra en una primera, diguem, més o menys mitja hora, en què en seguida es defineix quin és el tema. El tema és molt clar. El tema és que el marit és un personatge pervers, completament, que aparentment està, perquè l'espectador sí sap allò que no sap la persona afectada, que és la seva dona, que està sent permanentment posada en situació de pensar que està boja, perquè, esclar, ell li amaga coses que ell acaba de tenir a les mans, els hi amaga i després li demana d'on està el broche, d'on està el cinturon, d'on està... i tota aquesta operació, a més a més, va vestida molt ben horcestada. I a més a més alterna el que són petits oblits forçats perquè ell primer ha manipulat i ha canviat de lloc els objectes. alterna aquests amb altres de tipus de memòria. Sí, exactament. Però tu no recordes què em vas dir? Però tu no recordes què jo et vaig dir? Sí, sí, sí. Quan ella recorda perfectament que allò no era així. Que allò no és així. Per tant, la posa amb tota la pressió, diguem, d'adoptar d'ella mateixa que no està perdent realment la raó. Sí, la pel·lícula, en realitat, el comportament d'ell és de llibre un curs de llum de gas. De llum de gas. de llum de gas. De llum de gas, com tu saps, que no ho sap, i el veuran, i no revela res, que el marit té el costum, no se sap per què, a una hora determinada de la matinada, quan ella ja està mig a punt d'anar a dormir, ell desapareix. Desapareix. I a la que ell desapareix, per anar, ella deu suposar que ell, com que és un éthel d'allò fluix, deu anar a prodigar-se en el món femení durant la nit, en algun lloc i tal, i tal, d'alguna manera queda excusada la seva absència. Però, en realitat, en el moment coincideix sempre en que les llums de la casa, que era el llum de gas, lògicament, en 1880, baixen d'intensitat. Correcte. La llum pot baixar d'intensitat per diverses raons, però, esclar, ella, que ja està en aquest món neuròtic en què no sap què està veient ni què és veritat i què és ficció, comprenc que cada vegada que ell surt coincideix amb aquestes baixades i pujades de llum. De fet, la pel·lícula té una cosa molt maca i és que el primer fotograma de la pel·lícula és un llum de gas. Un llum de gas que s'encén davant de càmera. Vull dir, ja és un toc, és un toc allò. Aquest és un toc, i ara m'ha recordat una cosa que vaig pensar, això fet amb la qualitat que avui en dia podríem fer-ho, perquè és una llum així que queda com molt agrisat i tal, però és una llum de gas que s'obre davant de càmera feta avui en dia amb la qualitat d'avui seria una entrada de pel·lícula també molt potent. És una entrada molt interessant. Tant és el pes d'aquestes accions que van passant diverses vegades durant la pel·lícula de que cada vegada que desapareix el marit la llum puja i baixa, que d'alguna manera a mi em va quedar la idea en el seu dia, i no és així, i el títol de la pel·lícula també apujaria aquesta d'allò, que tot gira al voltant d'aquest tema. No, no. Tot gira al voltant de totes les altres estratègies que ella es munta per tornar-la boja. la llum de gas, després descobrirem, i ara no ho explicaré tot, que es deu a una cosa pràcticament lògica, i és que quan se n'encén un altre en el mateix circuit en què està connectada la teva... Mimba la potència del que hi havia encès en aquell moment. No explicarem per què se n'encen un altre en un altre lloc, ni qui l'encén per l'encén. No, perquè ja ho anireu deduint. Ja ho anireu deduint. Però per què val la pena? Perquè tenir aquesta i la segona versió del 44 a filming és l'avantatge que també té que, si la voleu veure, també té les seves coses, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, jo penso, en general. Per cert, la pel·lícula, la versió que estem parlant de 1940, ha estat amb YouTube, però no us ho recomano. No. Perquè jo vaig començar a veure-la a YouTube i la qualitat de filming és molt més bona. I tant, i tant, i tant. És a dir, s'ha de veure per anar bé per filming. Sí, sí, sí. Jo també vaig primer buscar-la, vaig veure que YouTube hi era, vaig arrencar, vaig dir, de Cucors, amb la qual cosa tenim l'opció, mai que volguéssiu, ja ho decidirà vosaltres, de veure la versió cada 4 anys més tard. Jo la de Cucors la tinc en DVD que si voleu us la puc deixar, també. Un per un. Un per un. Els 200.000 oients que tenim. A mort, eh? Sí. Bé, llavors aquí, clar, la pel·lícula té, el que et deia abans, té dos actors que, evidentment, l'han d'aguantar, ells dos són els que suporten el pes bàsicament de la pel·lícula. jo crec que aquest home, ell, el personatge d'ell, realment, és, és molt convincent, per mi, estaria, en la versió americana, seria el, no ho recordo mai, l'actor. Charles Boyer. Charles Boyer, evidentment, és un altre regista diferent. És un regista diferent. Per mi, per mi, ja ho avançaré, encara que després ja parlaré de la versió americana, però per mi, molt inferior. Molt inferior, eh? Sí. realment, té la cara de malaltís. És a dir, jo, bec aquest tio, i em passa el mateix, que quan bec el, sí, el de Buñuel. El de Buñuel. De Buñuel, sí. Igualment, l'actor aquell, que és, Mendoza, és també, des del, des del primer moment dius, cuidado, aquest tio, aquest tio no és normal, eh? Sí. Què t'ha redat una miqueta? Jo penso que en la direcció d'actors, està més encertat el director amb aquest, o bé que ell és més bon actor que ella. No és que ella sigui dolenta, però jo la trobo excessivament esquemàtic, a vegades, en les respostes actorals, diguem-li. Com a actriu és molt més plana. És molt més plana. Per exemple, com a actriu, la Ingrid Bergman, que fa el paper, que aquí hi fa, de Diana Winniar. Winniar, sí. Ella, la Ingrid Bergman. La Bell. Que fa la Bell. Sí. l'omple de matisos. Clar, clar, clar. És molt més rica. Aquí queda més plana. I ell llavors també creix. I també Cúcor, que és molt Cúcor. Molt Cúcor, eh. Sí, molt Cúcor, també. Naturalment, agafa i li tira quantitat de primers plans a la Bergman. I la llum que es feia a Hollywood en aquell moment, que era una llum per afavorir les actrius sobretot, també els actors, però sobretot les actrius, és una llum que anava a buscar això, la bellesa, aquell cabell, aquella transparència. Aquí no. La llum és una llum molt normal, una llum que quasi et diria no teatral, però Déu n'hi do, és una pel·lícula que no té un gran alarde de llum, però sí que és més eficaç. I llavors, i ell també, ell és un personatge realment que dona, que fa por, hi ha moments que fa por, i et fiques realment en la mentalitat de ser tu la víctima. Mai em vaig posar en el paper d'ell, això Déu vol dir alguna cosa, em vaig posar en el paper de víctima, de pensar, hòstia, si tu és en algun moment algú d'aquest calibre que t'està fent això, i te'l creus, dius, no, no, perquè aquest tio construeix un personatge de veritat, i això, jo ho agraeixo, i amb ell el construeix. Tot això va aderezado, com deia abans, per aquestes valeïtats sexuals que ell té, el personatge d'una minyoneta que tenen, que és la típica història entre el senyor i la minyona, que en aquest cas s'acaba consolidant en algun moment, però que tot és un coqueteig durant tota l'estona i tal, que també forma part que sigui suficientment visible com perquè ella entri també en els gelos i també provocant allà una crisi. És a dir, tot està en funció de això. Amb la versió que estem comentant ara, és molt més enriquidora el partit, el paper de la minyona jove. Sí, sí. Hi ha la minyona d'una edat més madura i la minyona jove. Sí, n'hi ha dues, exactament. La minyona jove, i arriba bé contacte de betons intensos per l'època. Sí, sí, Déu-n'hi-do. I a més a més, queden una nit i se'n van a veure music hall. El teatre van a music hall. Sí, senyor. Cosa que en l'anglesa... En l'anglesa no. Perdona, en l'americana... En l'americana no. Queda molt més això, molt més reduït. Sí que creix un personatge, que és un altre dels importants que tu deies abans, que és el personatge de l'ex comissari de policia, que comença a veure que en aquella casa passen coses rares. I sobretot hi ha un tema, que és que hi ha un tema que ve del passat i que en el fons és l'origen, és un MacGuffin, és l'origen del problema. Sí. Que és una carta que abans d'estar, al moment que es van casar, o abans d'estar casats, fins i tot, va arribar una carta en nom d'un personatge, jo els noms soc terrible, no podré recordar el nom real i el del personatge, una carta per al seu marit, en teoria, d'ella, però que va a nom d'una persona que no correspon amb el nom del seu marit. Ella es diu, en realitat, la família es Materson, o alguna cosa així. Matau, em sembla. Sí. Són noms diferents, en definitiva. I això, en el seu dia, sembla que va provocar un primer atac d'ell cap a ella furibund, en el sentit de dir, aquesta carta no existeix, oblida-ho, això. Oblida-ho. i això a ella li ha quedat, no l'ho oblidat, sinó que precisament, té aquest record a dintre que aquí hi ha alguna, hi ha aigato encerrado en aquest tema de la carta dirigida d'algú que sí que semblava ser que era el que era el seu marit, però que anava amb un nom diferent. Això ja crea en ella aquesta expectativa que aquí hi ha alguna cosa que no funciona. Evidentment, acabarem desllorigant també aquest problema a través d'aquest personatge que és aquest inspector que ja està retirat, un home que em va, vaig pensar per un moment que podia haver estat fet, per diversos actors que donen el físic d'ell, no?, del Charles Lawton, per exemple, podia ser un dins, aquest tipus de físic així, una mica gros i tal, i que hi ha... Sí, bueno, clar, està jubilat, està tornada, però que va quedar mosquejat per l'arxivament que es va fer d'aquest cas sense resoldre. Sí, sí, va quedar sense resoldre. Van matar una vella, no van robar res, però es va veure que tot estava estripat i tal, va quedar penjat, el cas va quedar penjat, i ell va quedar pendent d'això, un moment que la casa s'ocupa, ell vol saber qui l'ocupa, i a partir d'aquí, a través d'aquest contacte, que és aquest noiet que està amb ell, que és mig noviet de la minyona jove, diguem... Sí, és un personatge crossa, que això, que això, després, s'ha vist molt, sobretot en pel·lícules de Hitchcock, són personatges, en teatre també passa igual, que donen joc, donen joc, no tenen gairebé cap funció especial, més enllà que són funcionals, no? Sí senyor, és un artefacte, diguem, de guió, que serveix perquè es deslloriguin una setmana de coses. Jo la primera part de la pel·lícula, la veritat, vaig trobar tot fins als primers 30 minuts, abans ho he començat i no he acabat, que la ser de l'església no han passat la primera vegada, pràcticament presenta la casa i al cap de dos dies ja van a l'església i allà hi ha la connexió amb la resta del poble que identifiquen la nova dona d'aquest personatge, o sigui, la parella, i va. I a partir d'aquí, jo en aquest moment vaig pensar que tota l'arrencada anava una mica a l'estrada a nivell de ritme, com si anés una mica tot lent. Clar, estem acostumats a un cinema, això ho he dit ja diverses vegades últimament, que tot va molt més ràpid i la pel·lícula està feta amb un tempo relativament lent. Perdona, ara que dius l'escena de l'església, em ve al cap, igual que em va vindre quan la vaig veure, la pel·lícula de Charles Launton, que hem comentat aquí, perquè hi ha l'arribada del Robert Mitchum i després també hi ha un primer contacte a l'església. Sí senyor. És curiós que no hi vaig veure quan aquests dies la pel·lícula la tinc al cap, perquè a més a més la filmotèca no sé que l'han passat. que han de passar un dia d'aquests. Jo crec que l'Auton, que també és un nom d'origen anglès, va tenir molt en compte la pel·lícula de Dickinson a l'hora de fer la Noche del Cazador. La Noche del Cazador, pot ser perfectament, perquè realment jo no hi vaig pensar quan la vaig veure, però ara que ho dius, té similituds, a més no fa tant que la vam veure la Noche del Cazador. No, no, i la vam comentar. Per tant, sí. Llavors, a partir d'aquí, aquesta sensació de lentitud, d'amorositat, no sé si és que em vaig acostumar, però em va semblar que era real per la pel·lícula. Aquesta cosa que tot va relativament lent, però tot és terrible, aquesta dona es va carregant cada vegada més de problemes. Hi ha una escena brillant, que és l'escena del teatre, que deies tu, que hi van la parella... És molt bona aquesta escena. Que van allà al teatre. És la música i els xiu-xiuets que hi ha, és precisament d'aquesta escena, la que hem posat a l'inici del programa. Exacte. L'escena de la festa de piano, dius tu, eh? Sí. Ah, jo parlava del teatre, però el piano no deixa de ser una escena més que ell el que fa és fer que ella quedi en evidència en un públic. És a dir, ell crea... És com un guionista. Ell crea totes les històries de manera que acabin l'espai que ell vol i de la manera que ell vol. Sí, es tracta de ridiculitzar-la en públic perquè la gent vagi agafant la idea de que ella està boja perquè la seva idea final és de tancar-la. I el que vol és tancar-la en un manicomi. Per tant, tot va en funció d'això. Això no ho havíem dit, però evidentment és així. Però tot està treballant... Jo preferia l'altra escena. Jo preferia la que va anar a veure... El Music Hall. El Music Hall. El Music Hall. Aquesta hi va amb la criada. Hi va amb la criada. Que és una escena típica, a més a més, del Music Hall anglès, que tenim l'imatge aquella anglesa, del que era un Music Hall d'aquell moment, el típic personatge introductor del tema. Sí, con les xiques franceses que han venit directament de Can Can. De Can Can. Llavors veus un Can Can que realment està rodat molt bé. Està molt ben rodat. Les coreografies... Estan molt ben fetes. La coreografia és molt bona, eh? Molt, molt, molt. I realment extrema. Perquè realment les cames que aixequen... Van al límit, sí. Les aixequen al límit. Vull dir que em va semblar una escena molt curiosa. És a dir, les reaccions, evidentment, en el palco que tenen ells dos i tal, són d'aproximació d'ella, que està finalment al costat del jefe i que creu que podrà... Però ell està una mica com així, també, fent-la de cantó. És a dir, és un fill de mala mare, en tots els sentits. Ni amb això que li interessa tampoc és massa amorós. Vull dir que és... Llavors, una altra cosa que també té a veure... Esclar, jo al principi pensava entrar d'una manera totalment diferent en comentar-ho, però la realitat és que hem anat per aquí. Jo pensava dir que a la pel·lícula es podia dir, com es diu, Gaslight, o bé Punch and Judy. Punch and Judy us ho explico molt ràpidament. L'escena apareix al minut 31 de la pel·lícula, la parella mira per la finestra perquè és de la festa de casa seva i a baix, res, un pis de diferència, veuen que hi ha un teatre típic de titelles en el carrer amb unes titelles que estan fent el teatre. Esclar, el que no ho sap veu simplement una parella que és un home i una dona, que són els personatges representats pels titelles, i que l'home està donant-li cops de pal a la dona per mena. Fins a tal punt que la reacció d'ells dos, cadascú pensa per dintre, i d'alguna manera la seva esquerra reflecteix en això, ella pensa, jo estic sofrint el que aquesta dona, a nivell físic no, però a nivell mental, m'està fent exactament el que aquells li fan a l'altre. El que passa és que ens perdem un matís, perquè panxa en Judi és com aquí parlar del patufet, és a dir, és la tradició anglesa des del segle XVII té el personatge aquest, d'aquests dos personatges de panxa en Judi. Aquí en català diríem el sac dels cops. El sac dels cops. I és el típic personatge que és el fill de mala mare, també, que està tot el panx, que vol dir culpejar, a més a més panxa en anglès, culpejant la seva senyora esposa, la Judi, que també culpeix a tothom, però qui més culpeix sempre és la dona. La pel·lícula és una pel·lícula que està parlant de maltractament psicològic. Sí. I ells dos es reflecteixen en aquesta escena, és a dir, que aquesta escena... A la criada hi ha un moment en què li diu, escolta, vés amb compte que tu no ets res més que una miserable criada. I tant, i tant. El tipo misògin és de llibre. Totalment. Em vaig pensar, aquí potser ens perdem, jo perquè, per sort meva, he estat connectat al món dels titelles durant uns anys, la meva companya ja desapareguda feia titelles, vaig conèixer panxa en Judis, que havien vingut a festivals de titelles de tot arreu, un dels importants, més importants, és un anglès, evidentment, i els vaig conèixer a Segovia, el festival de titelles a Segovia, i és un dels que citava, parlant del tema panxa en Judis, en aquesta pel·lícula, parlaven d'aquest personatge, que va ser el que va tenir, al final va agafar una mica el relleu final d'aquesta tradició anglesa tan forta, i realment, això em va fer que jo conegués ja d'entrada, aquest assunto. Això és el típic d'allò, títeres de cachiporra, que els deien. Sí. La Castella i el Tarol, hi ha molta gent que fa títere de cachiporra. Clar, té aquesta connotació, i ells reaccionen. És que un d'ells, un dels dos, un rebia, i l'altre anava sempre amb un bastó. Sí, amb un bastó, amb un bastó, sí, sí, amb un bastó, unicorni, com si fos una mena d'estrany Guàrdia Civil, no sé per què, però recordava una mica Guàrdia Civil, bé, ve del fet del Puixinela... No està ben mal vist, no? No està mal vist, el tema de l'analogia. Ve del famós Puixinela, l'origen de tot això està en el Puixinela, i de Puixinela va evolucionant i creant aquest personatge del Panja en Judit. Bé, no, simplement aquí. Llavors la pel·lícula d'aquí a final no és més que això. Una pel·lícula ja és un thriller, per entendre'n, és el que hem de veure si d'alguna manera seguirà aquest policia, arribar a esbrinar realment què hi ha darrere i a poder demostrar que aquest personatge realment està fent això per alguna cosa, que finalment descobrirem quina és. A part de ser, evidentment, una persona nascida per el mal, és a dir, però a més a més té una finalitat econòmica darrere de tot això. Que és curiosament, ara, al dito això, em ve al cap una altra vegada la pel·lícula de, que hem comentat abans, del Robert Mitchell. Sí. La Noche del Cazador. La Noche del Cazador. La Noche del Cazador, perquè al final la motivació és la mateixa també. La mateixa, la mateixa. Els diners. Saber on està, és que és exactament el mateix. Aquí és el Rubís, i allà són els 10.000 dòlars. No, no, aquí són 20.000 lliures, però allà són 10.000 dòlars, tens raó. I el MacGuffin del... Del Camafeu. Del Camafeu aquí, allà és un nino que té els dòlars dintre del nino on els ha posat el pare abans de robar-lo. un estrany paral·lisme. I tant, i tant, i tant, i tant. Ara me'l fas veure. Ara, també t'haig de dir una cosa. Sí. Amb un avantatge molt gran per l'obra de Charles Launton, perquè a mi aquesta sí que em sembla que és una de... Si jo haguéssim d'escollir 10 pel·lícules de la història del cine, La Noche del Cazador estaria entre elles. Desplaçaria algunes de les que estan últimament posant entre les 10 primeres, jo en desplaçaria unes quantes abans de La Noche del Cazador. Sí. Però bé, no fem ara desplaçaments. No, no desplacem res. Bé, en principi, aquest és una mica el meu resum, així, ràpid. I m'agrada... És curiós, perquè aquesta pel·lícula, com que és curteta, perquè la pel·lícula dura exactament 84 minuts, 30 minuts menys que la versió americana, que van necessitar més temps per explicar més coses que no calen. Bueno, i per donar-li més paper a Joseph Cotten... Creix el paper. Sí. Passo el relleu ja, si vols, una miqueta amb el segon. Bé, doncs, la versió de Josh Coker, he de començar dient que es va produir, suposo que tu també ho coneixes, una jugada molt lletja. La Metro-Golden-Mayer, al cap de 3 anys, veient les possibilitats d'aquesta pel·lícula i tenint en nòmina Cúcor, va dir, això ho hem d'aprofitar. I no diguem ja amb el cartell, perquè en aquells moments el Charles Bayer, per mi una mica inexplicablement, perquè a mi és un actor que no l'he tingut mai a dintre del meu santoral, però bueno... Jo tampoc. La veritat és que era molt famós en aquell moment i molt cotitzat. El Joseph Cotten era més emergent, però ja també estava consolidat. I la Ingrid Bergman, doncs, imagineu-vos de qui estem parlant, va guanyar l'Òscar en aquesta pel·lícula. Exacte. I amb el paper de la criada jove, doncs, hi ha el primer paper en cinema d'una actriu que després tindria notorietat, que és Angela Lansbury. Tot i que, ja ho he dit abans, en sembla, al meu gust, el paper de la Kathleen Cordell, que és la que va fer el paper a la pel·lícula de 1940 de Dickinson, és molt més ple de riquesa i matisos. I, a més a més, és més gosat. Més agosarat, diguem-ho. Arriba més lluny. Va més lluny. Va més lluny, sobretot sexualment, perquè, jo no sé si aquí va frenar el codi que s'estava aplicant ja o va ser la mateixa Ingrid Bergman que va dir no, no cal que anem per aquí perquè, amb això, tenim molta mania de no ser recordats per segons què. Sí, correcte. És possible. El cas, ja dic, aquí segueix guanyant la primera versió. Bé, ara, el que havia començat explicant, resulta que Dickinson va resultar molt perjudicat perquè el poder de la Matt Golding-Meyer era molt gran i quan va posar en marxa tota la maquinària de promoció, distribució, etcètera, la va ajuntar, també, amb treure del mercat la pel·lícula original. Fer desaparèixer les còpies. Sí, sí. Va fer desaparèixer les còpies i, fins i tot he llegit que, de miracle, tenim l'oportunitat de poder gaudir d'aquesta pel·lícula original que, ja us dic jo, valen la pena les dues versions, però, la primera versió és molt interessant i, per mi, tècnic, o sigui, a tots els nivells, és millor. Sí, sí, estic d'acord amb tu. A tots els nivells. Hauria de refrescar la segona, eh? Però no, la tinc, la tinc allà i sé, més o menys, aquesta és l'opinió. Bé, entre els problemes que hi va haver derivats de la situació de posar en l'oblit de 1940 amb Ludegas, Dickinson, va vindre, després, molt aviat, la Segona Guerra Mundial. Això va representar una aturada important. Ell era una persona políticament compromesa. Als anys 30 va fer un documental contra la intervenció d'Itàlia a Vicinia. És a dir, era un home que tenia les seves inquietuds i, llavors, només va fer, a partir de la Segona Guerra Mundial, només va fer quatre pel·lícules. No és que es morís, perquè ell va néixer en 1903 i va morir en 1984. És a dir, va viure 81 anys. Però sí que va deixar el cinema, a nivell d'ell era guionista, productor i director, va deixar el cinema i es va dedicar a altres activitats, una mica cansat de tot el que li havia passat. Ell va tindre una obra dispersa i, sobretot, desigual. Sempre que hi va haver una, hi va haver sempre, va mantindre una certa notorietat. Però aquí, a Espanya, va arribar molt, molt de tant en tant i molt dispersa. Jo diria que una de les pel·lícules que val molt la pena de recuperar d'ell és la dama blanca, també coneguda la reina d'espases. Aquesta pel·lícula de 1949 va ser considerada després del llum de gas, que és la seva obra mestra. Sí, sí. Per tota la crítica i públic, etcètera, va ser aquesta, la reina d'espases, que està basada en la reina d'espases de la baralla. De la baralla. de la baralla. Està considerada com la segona obra més important i també ha tingut una difusió arreu. És a dir, aquesta, sembla ser que val la pena veure-la. va començar en 1930 amb una pel·lícula que es diu Secret People, que la va dirigir juntament amb Maurice Elby i va tancar amb una pel·lícula que es diu Secret People de 1952. El segon dos va acabar de fer sí. És a dir, fixeu-vos la quantitat, bueno, el 59 va estar nominat en un Òscar el millor documental. Ja. Però si parlem de pel·lícula, el millor documental per Overture de 1958. Overture. Overture. Està bé, està bé. Aquest home, hi ha una cosa que crec que val la pena comentar i és que ell té l'honor d'haver estat el primer professor de cinema de la Universitat del Regne Unit. Ah, que rei. Que, bé, això em sembla que és un dato extraordinari per saber una mica que, bueno, però sí que diu que era un director mediòcri. No, no, no. Era una persona que sabia molt de cine i a més a més es havia dedicat a la docència. per exemple, ell era molt seguidor del cinema soviètic. Però és el que estava pensant ara. I va presentar a Londres les pel·lícules de Sergi Einstein i de Siga Bertolt. Molt bé. Molt bé. He pensat immediatament amb això. No sé per què m'ha vingut la figura del... No, no. És que ens dóna bastant la mida que estem parlant d'un personatge que va ser important. per això dic que no ens estranyi que el mateix Lawton que el mateix Hitchcock... Tu em deies el Hitchcock que abans... Durant un temps van ser contemporanis però que el tinguessin molt en compte. Sí, sí, sí. Perquè, per exemple, només el mateix fet que ell seleccionés l'ús de gas, l'ús de gas, hem de dir que parteix de... És una novel·la. De la peça d'un dramaturg que es diu Patrick Hamilton. De la peça de teatre. De la peça de teatre. Aquest home la va ser com una novel·la que després... La va fer l'any 1938 i el mateix any 38 ja la van passar en teatre. O sigui, ell la va acabar el mes de juny o juliol i el desembre s'estava estrenant com a obra de teatre a Londres. Sí, sí. La podia fer per encàrrec, fins i tot, potser. Ves a saber. Hi havia teatres Abans em sembla que, no sé si dintre d'antena o fora, hem comentat... Sí. O fora, fora d'antena. Ell és també l'escriptor de la soga. Sí. La soga és de 1929. Sí. I, com sabeu, el 1949 va ser portada al cine per al Francisco. Per Francisco, en aquest cas. És a dir, que també estem a dintre d'un test dramatúrgic important. Sí, important. Sí, sí. Bé, parlant ja de les diferències entre la primera i la segona, ja hem apuntat algunes. Sí. Clar, mitja hora més de metratge, la figura de Joseph Cotten, que a cap ara en molta càmera, aquí, en la primera, el que fa d'ex-policia és un actor que es diu Fran Pettinghel, que és un actor que ja representa el menys... Bé, estem parlant d'un personatge que ell mateix diu que està jubilat, per tant, és una persona que ja deu tindre entre 60 i 70 anys. Efectivament, sí. aquí, aquí, la policia és una persona relativament jove. Sí. hem parlat de 45 anys o així, com a molt. Sí. Com a molt. I, clar, això fa que Cúcor eixampli el paper que li dóna amb el... amb el policia, diguem-ne, el personatge de la policia, sí. El nom no el recordaria, el nom del personatge. Sí, té una... Perdoneu, eh, el moment així... És un moment de fuga. Aquests típics que en ràdio fan molt bonic, molt bonic, posem una musiqueta o alguna cosa. No, no la posem, per favor. No ho sé. Ai, no, és que m'he agafat un repartiment sencer, però no em diu personatges, en el qual m'he quedat ara amb la memòria meva, que és molt prima, i no recorda com s'ha deia. Vindrà, abans de que s'acabi això, vindrà. Sí, sí, no recordo el nom del... Però, esclar, és el personatge del policia, que en un cas és bastant anudit, simplement que té un pes important a l'estave anglesa, però en aquest cas el Cotten agafa un paper més enllada. Clar, clar. Cotten fa un paper. Aquest era el nom que s'havia estraviat. El Cotten que s'havia estraviat, el Cotten, ara. Sí, sí. Ha sortit així. Bé, llavors, a la Íngrid ja he comentat, també, que el Cucur... Primer varia una sèrie d'escenes, eh? Sí. O sigui, algunes les ha suprimit i ha afegit altres. Sí. Aquesta és una cosa molt freqüent quan hi ha un remake, perquè, naturalment, cada un... és allò que diuen que cada un lleva l'aigua a su molina. A su molina. A su molina, no? Exacte. I llavors, per un director és més afí a un tipus de situacions i argumentaris de cara a fer avançar la trama i altres és amb un altre. Sí que he llegit, no he llegit l'obra original, però sí que he llegit que la primera és molt més fidel a la novel·la. A la novel·la. L'anglesa respecta més la novel·la. Sí. La versió americana és una versió més lliure. Sí. I llavors, hi ha el paper que hem comentat, també, de la criada jove, que el fa l'Àngela Lansbury i, home, la veritat, tot i que la primera, Kathleen Cordell, ja l'hem deixat molt bé, la irrupció d'Àngela Lansbury en aquell moment va ser també un punt i a part ja he estat veient la pel·lícula amb DVD i amb els extres que incorpore el DVD que tinc jo, surt una entrevista amb ella feta, ja, quan ella, si no és actual, farà de 8 o 10 anys, i està dient que per ella allò va ser or. Clar. textualment ho diu això. I va obrir una mica l'esport. Per mi, treballar amb Cúcor i treballar amb Charles Bayer i treballar amb Ingrid Bergman i Joseph Cotten va ser or. Era molt jovenet ella. Era molt jovenet, sí. Era una dona que sempre se'n va més gran del que és, però que, en realitat, era jove. Jo crec que amb 10 anys ja es veia gran. Sí, es veia gran aquesta noia, sí, sí. Molt bé. Bueno, doncs... Molt bé, molt bé. Jo, el que diria és que, amb una valoració global, per mi, la segona pel·lícula, sense deixar de ser un clàssic, perquè realment es pot considerar també un clàssic del que és el cinema de drama psicològic, o thriller psicològic, com es vulgui dir, és una pel·lícula bona, però jo penso que està un pas per enrere del que és l'original. Sí, jo també ho crec, això. Compartim totalment les idees. Molt bé. Per tant, tant amb l'una com amb l'altra, us les recomanem. Sí, senyor. I les tenim a film. Perquè valen la pena. I les teniu a film. Sí, amb bona qualitat, i com sempre, tot molt bé. Molt bé. Tenim alguna... Tenim una petita sèrie? Sí, quan dic petita, no vull dir petita per petita. Vols que la faci ara, i després tu et faràs estrenes? Sí, jo llavors faig quatre pinzellades sobre quatre estrenes. Vinga. Però són pinzellades. Són pinzellades. Molt bé. que dintre de les moltes sèries que consumeixo, perquè realment hi arriba un moment que es pot parlar de consum massiu, sense arribar tampoc a fer allò que fèiem abans d'això, aquelles maratons que feia jo al principi, de veure tota una sèrie amb un cap de setmana sencera. No. Però sí que d'alguna manera, quan n'acaba una, en seguida ve l'inquietud de, bueno, i ara la propera, i a vegades l'encertes i a vegades no l'encertes. En aquest cas, és una sèrie que queda una mica més enllà del que habitualment ens ofereix una plataforma com pot ser Netflix. Netflix ofereix moltes coses, òbviament, però no sempre per mi és el paradigma de la qualitat. Té un tipus de producte que té una marca molt de la casa, i Netflix controla molt els productes que fa, i les que produeixen ells òbviament, però és que pràcticament tot el que està passant últimament és producció d'ells. El que passa és que indirectament aquesta els queda més lluny i no la controlen tant. Jo penso que aquesta sèrie se'ls ha escapat una mica per distància i perquè se'ls ha escapat. És una sèrie que va més enllà del que és habitual trobar en una sèrie. És una sèrie sueca, molt sueca, amb suecs i africans. És a dir, és una sèrie que hi ha aquest aigua barreig que s'està adonant, evidentment, a tots els llocs del món, sortosament, perquè ni els suecs ni nosaltres, sense tota aquesta gent, tampoc tiraríem endavant. Són gent necessària i que, a més a més, la realitat d'ells és aquesta. Han de viure en un altre país que en el propi no poden viure. Perdonem el missatge una mica, en aquest sentit, contracorrent del que s'està sentint últimament, però em venia de gust dir-ho i ho he dit. Aquesta sèrie, en aquest sentit, ho explica i molt bé, perquè, en el fons, la sèrie no va d'això. La sèrie es diu En tus manos, és una minisèrie suec, en realitat. No va d'això, però en realitat... Quants epítols té? Em sembla que tenia 5 episodis, per tant, mini, podria ser 6 també, perquè ja són 5, de 45 de mitjana, és a dir, no arriba ni en el 50 i pico, 55 habitualment, sinó 5 de 45, Netflix, i es va començar a emetre, ara és molt recent, el 24 d'abril va ser la primera data d'emissió de la sèrie, ja complerta, és a dir, la van emetre quan ja estava tota feta. I això que és un melodrama? No, és un drama social, bàsicament, perquè per això deia, allò de la doble, a vegades aquest tipus de migració pateixen dobles i triples explotacions. De fet, aparentment, els dolents de la pel·lícula són els suecs, però en realitat, els que són... Perdó, els de la pel·lícula, els que són més dolents són els negres, diguem. Però aquests negres estan portats per una màfia sueca que està per sobre d'ells i que és el que realment manipula en aquests nois, perquè facin el que fan. I també per sobre amb dolents. I per sobre amb dolents, també, en tots els sentits. Per tant, realment, tothom aquí no queda ningú viu. És un tema de màfies i de màfies de droga i de màfies... No, la pel·lícula, en aquest sentit, no és novedosa perquè es belluga en un territori ja molt conegut en el món de les sèries que és això, els bons i els dolents, la droga... és el títol En tus manos. En tus manos. En tus manos. són aquests que estan transportats i estan en mans de la màfia. Es pot llegir així, jo de part ho llegeixo així, també veient la sèrie, creus que d'alguna manera també està d'alguna manera dient-li en el personatge central que es troba amb el conflicte terrible d'haver de matar un amic seu, que està en les seves mans també de decidir el destí d'aquest amic. d'aquest amic. Però no, no, està ben vist perquè també pot ser l'altre. Jo crec que les dobles connotacions en els títols també són molt interessants i crec que en aquest cas hi és segur. Llavors, tot comença amb una escena en què veiem això, dos nanos molt joves, un se'ns fa en seguida simpàtic que es dona un cotxe, un és molt... és negre, molt rinxolat de cabells, un noi simpàtic, molt expansiu, l'altre és un tio estrany, suec, molt tancat, és un nano que d'entrada no li veiem cap mena de... d'atractiu ni d'interès, són dels dos molt joves, eh? nanos de 16 i 17 anys, conduint un cotxe, potser un d'ells treia els 18, i... i després hi ha aquesta escena, escena en què veiem que un dels dos, havent-los vist tant amics, maten l'altre amb una pistola a distància i d'esquena. O sigui, el mata amb l'altre, tenint-lo d'esquena, li fa tot un tret. La pel·lícula, la sèrie reconstrueix una mica per què va produir aquest fet. i aquesta reconstrucció va rescatant tots els personatges, tot el quadre de personatges que hi ha. Els mafiosos, un per un, amb una descripció poc habitual de profunditat en els personatges de les sèries, és a dir, arriba realment a aprofundir moltíssim en la manera de ser de funcionar de cada un d'aquests personatges, els principals, òbviament, la mare d'un, la mare de l'altre, els pares corresponents... realment és una gran persona. I fa una cosa, es aconsegueix una cosa en aquesta sèrie, que a vegades es aconsegueix amb d'altres, però que és més freqüent en cinema, que un personatge que inicialment se t'ha fet especialment poc atractiu i antipàtic, acabis pràcticament enamorant d'ell. I això passa amb el personatge de l'assassí, diguem, del nano que es veu amb la tessitura d'assassinar el seu amic. I això crec que és un mèrit que té, perquè realment vol dir que han entrat de veritat a explicar amb un gran nivell una història que podia ser explicada d'una manera absolutament. La mateixa història explicada de manera sense carinyo seria una història absolutament vulgar, si tu ho volguessis. No ho és. No ho és de cap manera. Fins al punt que hi ha una escena en un moment determinat en un dels seus segrestadors, perquè aquest nano, com que ha fet això, d'alguna manera la banda que és la que l'ha ordenat de matar en el seu amic, li ha ordenat de fer-ho, l'acaba segrestant. segrestant, ara la trama no cal entrar molt a fons, l'acaba segrestant per tenir-lo controlat i que de cop no se li invagi la olla i invagi la policia o faci qualsevol bestiesa. I el tenen segrestat. En aquest segrest, primer el putegen molt, el tenen molt castigat, i després, poc a poc, en el moment que van desapareixent personatges i es queda amb un sol d'ells, amb un personatge sol dels dolents, diguem, dels segrestadors d'ells, aquest nano, tenen una escena ells dos, que és una escena que a mi em va recordar, és en el capítol 3 de la sèrie, en el minut 5 més o menys del capítol 3, i és una escena que a mi em va recordar l'escenes de molt bon nivell d'un Xavier Dolan, per exemple. no hi ha la component homosexual, està intuïda, però no és ben bé una escena homosexual. Dolan té més tendència a fer-les més clarament en aquest sentit explícites, no? Sí. O fins i tot, i no ho dic ara, perquè haguéssim parlat la setmana passada d'ell, em recorda tot el bo que tenen algunes escenes de veritat de l'Isaac i la Cuesta. És a dir, té un pes, té una densitat, té un trànsit, en tres minuts passen de dir, hòstia, aquest tio el matarà, el segrestor, ara li fotran una pellissa, pràcticament convertir-se en una escena amorosa en què el que fan els dos és disfrutar... Això passa, per exemple, amb la propera pell de l'Isaac. Per exemple, amb la propera pell. Que està tot el rato inquiet. En aquest punt. Sí. Però aquesta escena té aquest pes, també. I acaben ballant els dos, un ball meravellós. És a dir, són els moments que, en una sèrie, diguem, vista en els últims temps, se va passar la pell de gallina. Ostres! Una pel·lícula, que teòricament no, la sèrie, la sèrie és una pel·lícula, no sé si és una pel·lícula, en un format diferent. Doncs, realment, va més enllà del que és habitual. I, a mi, penso que és especialment recomanable. Torno a repetir. Sueca, en tus manos, està dirigida per una dona, Anna Zachrinson, no té més que això, però està dirigida per una dona, 5 episodis, 45 minuts, es veu ràpid, i jo crec que jo apostaria en aquest cas que és una pel·lícula que agradarà, una sèrie, que agradarà majoritàriament. és a dir, penso que és un bon consell que us dono, intenteu veure-la. I la plataforma Netflix. I Netflix és la plataforma, correcte. Sí senyor, molt recomanable per a mi. Doncs, aquí queda la recomanació, i parlant de pel·lícules, mireu, jo us en recomano, perquè no sé com acabarà el temps, però d'entrada, us en recomano, cinc, que estan en cartellera. Una, és, last, no, perdó, lost country, pàtria perduda. És de Vladimir Perisic, una pel·lícula de Sèrbia, que ens parla de l'antiga Jugoslàvia. Jugoslàvia, 1996, és quan està rodada. bé, l'acció se situa el 1996. És una pel·lícula, que està feta, amb un trem, molt, molt inquietant, això que tu parlaves, també, aquí es dona. És a dir, tenim, per una banda, una mare separada, que està molt implicada, en la línia del partit, que seria la línia socialista, comunista, que hi havia llavors, que a casa no parla de política, està separada, el fill, d'ella de 15 anys, que va a l'escola mitjana, a qui ara, diríem institut, comença a tindre problemes, perquè la seva mare és personatge públic, que surt sovint per la tele, i, clar, el que hi ha és la revolta, per desfer l'antigua Jugoslàvia, i sobretot, tot el que fa Tufo, que sigui pro-soviètic, o pro-rus i tal, no senta bé, els nous aires que venen de Llibertat, etcètera, o almenys, així es vol fer veure. Sí, sí. El noi aquest, està, fins al final, al costat de la seva mare, però hi ha un dato molt curiós, la seva mare se té, no diré que ho tingui prohibit, però hi ha un acord entre ells dos, provocat per ella, que a casa, entre ell i ella, no es parlarà mai de política. però un dia, ell està a casa, perquè ha tingut una enganxada amb els seus amics i amigues a l'institut, i està amb la llum apagada, i entra la mare, i la mare atén una trucada, i amb la trucada aquesta, parla amb l'oficina on ella treballa del govern, i parla molt clar. Molt clar. I llavors s'encen la llum i el troba amb ell. Que estan allà, que ha escoltat tota la cosa. I ell li diu, això és el que es dediqueu a fer vosaltres. Llavors hi ha un canvi radical amb ell, i em sap greu, que he de fer un spoiler, però és que ho vull fer, ho vull fer perquè fa molt poc, amb el Manel Montaner vam estar parlant aquí de Moixet. Sí, i tant. El final d'aquesta pel·lícula que us estic parlant, The Lost Country, és el mateix final que Moixet. I crec que no és una casualitat. No. És que el Vladimir Perisic aquest, sens dubte, coneix Bresson i ha fet aquest mateix final. Està bé. Però és que és clavat. Pràcticament clavat. Sí. Una pel·lícula que us la recomano. Molt bé. Una altra, d'Àrtic Convoy. D'Àrtic Convoy és d'Enric M. Dalsbaken. És Noruega. Quan estaves parlant de la Noruega... Aquí tenim una pel·lícula noruega en la que ens parla de la Segona Guerra Mundial, situa elecció al 1942. I sembla ser que per part dels noruecs hi ha una intenció de voler-se reivindicar, com nosaltres no vam estar al marge de la confrontació. Nosaltres vam posar 30.000 persones i més d'un vaixell per fer un transport que és poc conegut, però estratègicament va ser molt important. i en pla dèl·lic té una mitja hora extraordinàriament bona, perquè, clar, la pel·lícula és una pel·lícula d'ara i té uns efectes especials molt ben aconseguits i la fan ser un producte interessant, però sobretot amb el que és el vaixell i l'atac de tres o quatre avions és, jo diria que, bueno, tu et sents allà com en una pel·lícula d'aquestes americanes de 200 milions de pressupostos. Ja, ja, ja. És convoy en el sentit de convoy, eh? El convoy àrtic. El convoy àrtic. Sí, és que hi va haver un convoy de 30, perquè aquí hi havia 30.000 persones implicades, de 30 vaixells, però d'aquests va agafar i un, perquè el seu capità ho va decidir, va tirar endavant. ells portaven armament i que viures a la tropa russa que estava en aquell moment, els alemanys estaven lluitant contra els russos al Bàltic. I havien de fer aquest desplaçament i era molt important que arribessin a temps per donar-los aquest avituallament, no? I, bueno, de 30.000, doncs 6.000 s'hi van deixar a la vida. I aquesta pel·lícula una mica va a favor, diguéssim, de la cosa nacionalista, de dir, ei, ei, nosaltres no som una nació a lo suís, que estem allà sense implicar-nos. Fora de tot. sinó que no, no, aquí ens vam posar al seu costat, i al costat dels anglesos, i vam ajudar a, bueno, aquesta situació. Llavors, tota la pel·lícula, estem, bàsicament, primer una mica més ampli, amb una abadia i tal, i després, en el moment en què ja entrem cap al Mar del Nord, ja comencen a baixar con gens test de neu i tal, i ja no hi ha altres vaixells. Els submarins, quan hi ha icebergs, ens enterem que no poden circular, per tant, tampoc existeixen ja, i només hi ha tres o quatre avions alemanys que van allà tocant els pebrots, incordiant-los. Bé, jo crec que és una ablícula que val la pena veure-la, perquè està feta amb molt rigor. Sí. Sí, que es nota, ja et dic, el perfil aquest d'anar a favor d'obra. Molt bé. Després, hi ha una altra, que potser en parlarem més la setmana que ve, perquè aquesta és una ablícula que a mi, no sé per què se va quedar cap al final, és Ex-Hansbands. Ah, sí, que me l'has comentat, tenim cap aquí. És Ex-Marits. Ex-Marits, sí. Sí, és una comèdia una mica amarga, americana, de Noah Pritzer, que la trobo molt interessant, i d'entrada, jo l'he vist en passe de premsa, us dic que no s'estrenarà com molt aviat fins aquest divendres. És a dir, que en parlarem la setmana que ve en toques. Molt bé. I l'última que he vist ha sigut avui, és Eureka, que és una pel·lícula d'Elisandro Alonso, amb Diego Mortensen i Chiara Mastroianni, que també us en parlaré la setmana que ve. Ara només dir-vos que encara no sabem quina pel·lícula tindrem la setmana que ve, però el que sí que sabem és que us volem desitjar una bona setmana. Exactament. plovent, que és bona notícia per tots, i fins la setmana que ve. Una abraçada. Adeu, bona notícia. L'avèn. L'avèn. L'avèn. L'avèn. L'avèn. Fins demà! Fins demà!