Gaudí 2017, Hotel Europa i Lion, Merlí, i especial Cinema i Rock: Beatles, Dylan, Doors i Joy Division

Cinema sense condicions. Fins demà. Una pel·lícula d'Isira per quatre noies, d'on sorgeix aquesta idea? Sorgeix com a treball, el nostre treball final de carrera de la universitat, d'estudiar en comunicació audiovisual, havíem d'escollir una idea per fer un projecte durant tot un any i vam posar en comú moltes idees i de seguida vam veure que teníem moltes ganes de tractar alguna història sobre l'amistat femenina, sobre noies, teníem com moltes ganes de treballar aquest aspecte i va sortir tot molt fluid, ens vam entendre molt bé a les quatre i sobre la marxa tranquil·lament, sense pressions. Fins aquí. Molt bé, doncs, felicitats. I el fet de dirigir les quatre, aquesta obra, per què? I per què no una, triar cada una un càrrec? No, no, les quatre. Bona nit, un dimarts més som aquí amb les sorpreses del Francesc que ens posa ja com el tràiler d'unes pel·lícules que han estat nominades. No, no, no, exactament, no, exactament. El Pol t'ho explicarà millor. No, home, sí. Ah, doncs digues, digues. Espera, que no se't sent. A veure, espera, no se't sent, no se't sent. Posso tot això en marxa. A veure, ara. No són les noies que han estat a la... Sí, sí, sí. No, no, no, perquè no sabia si estava disdient que era un tràiler d'una nova pel·lícula. No, no, no, no. Ja l'han feta, ja l'han feta. Mira, mira, perdona, perdona, perdona. Però aquest tipus de premis et donen una sorpresa. Maria Pau. I al mateix temps et fan entendre que... Premi d'honor de l'acadèmia. Tens molt a darrere, a darrere, que portes molts anys treballant. Va ser el millor de la càmera, quasi. Bueno, bàsicament, això és un extracte express perquè acaba de ser penjat ara mateix del vídeo, del reportatge que hem fet amb infiltrats. Molt bé, molt bé. Sí, de 15 minutets d'entrevistes i de... Bueno, infiltrats, MCC, cinemas de condicions, cerada, cinemas del galliner, panorames de cinema allà. Total. A veure, és que, bueno, això passa a través d'infiltrats, que són els que fan el vídeo. Exacte, exacte. Mira, mira, més gent, més gent. Molt, molt content. Quim Masferrer. Sí, a més, a més, vaig presentar els Gaudi. Del Teatre de la Guerrilla. I després vindrà el Bayona, i vindrà... Vaig pujant, eh? Vam entrevistar com 23 o 24. Vinga, ja. I tot això... Sí que és veritat, és curiós que l'any passat, això ho comentàvem després d'acabar tota la catifa vermella, L'any passat hi havia més... No sé si hi havia més gent, no nominats, però en general a la gala, però vam fer pràcticament el doble d'entrevistes. I ja no sé si era per com una mena de vet o a la premsa, que també n'hi havia molt menys de premsa. Hi havia televisió espanyola, TV3, RAC1 i poc més. O sigui, hi havia poquíssims. Bueno, Pol, i perquè teníem a Laura Krause allà, eh? També. Que això és una màquina, aquesta noia que se sent, mira, mira. Vinga, saludos. És una màquina, és un descobriment, una noia de 18 anys que està estudiant temes audiovisuals i de muntatge d'allò, que es tirava, jo crec, que allò a la llogular, no? A tots els que passaven per allà, per la... Sí, no. Amb Pol allà amb la càmera, seguint-la. No sé, jo m'ho vaig perdre perquè estava a casa, eh? Mirant a veure més o menys què feia. Mira, mira, mira, mira, un altre gran personatge. Aritz Fibriant, la Gemma Ferreter, tots els camins de Déu. Molt bé. Bueno, bueno, bueno, bueno. Que al final també, per altra banda, l'Aritz es va endur per Ebre, no? Quina? Ebre, no? Quina era la... No, quina era la que va... Ell se'n va endur un premi. Ebre és del documental, no? No, el documental. No, la pel·lícula de televisió. Ah, de televisió. De televisió. Sí, sí, sí, sí. Un film, el millor film de televisió. I el Fibriant vols dir que també tenia a veure? O quina? La Gemma Ferreter? No, no, no. No, no sé. Ara el Joan potser tindrà totes les dades, o no? No, jo simplement, si ja comencem, doncs, dic que aquesta, com fem sempre, tindrem, doncs, com dues o tres parts. La primera parlarem, lògicament, dels Premis Gaudí, que vam veure tots, un des de casa i els altres allà en presència. Després de les pel·lícules que s'estrenen i l'última part, la que faria el Joan, que seria parlar del tema del dia, que seria rock i cinema. Per tant, si comencem, com he fet la introducció, per parlar dels Gaudí, jo diria que, bueno, jo me'n vaig veure des de casa, eh? Jo confesso que estava a casa meva, doncs, assegut al meu sofà i mirant, doncs, el que passava per televisió. M'ho vaig passar bé, és a dir, penso que el presentador no és que fos el millor de tots els presentadors que hi ha hagut, però em va semblar que, bueno, que complia, és a dir, que simplement complia. Però, en canvi, em va semblar que les cançons eren molt bones, molt ben cantades, és a dir, a mi, a l'Àngel Cunyalons, em va semblar molt bona. Vull dir, ja, el Joan no sé si coincideu, perquè ella... Quin Joan, quin Joan? Hi ha més Joans aquí i encara no em dius res de l'altre Joan. No, no, jo no coincideixo en absolut. Ho vas veure, també, el metge no t'ho havia prohibit, Joan, veure la gala dels... No, no, veure la gala dels Gaudis no és cap esforç, perquè cada any és el mateix i... Home, jo crec que hi ha un salt qualitatiu necessari, era necessari des de l'any passat, perquè allò va ser un desastre. No, millor que l'any passat qualsevol cosa. Clar, clar. Però, no, de totes maneres, jo sempre acabo deprimit després de la gala dels Premis Gaudí i, bueno, el metge ja ho sap. No, perquè no... Va ser una gala molt... No hi he tirat mai, però, en fi... Jo trobo que va ser una gala, curiosament, molt reivindicativa, és a dir, amb molts bons discursos, sobretot del Pou, que va ser per mi el millor de tota la cerimònia. I això és una passola que no m'acabava de començar moltes vegades, i aquí penso que va estar molt ajustat el paper que li tocava fer, però, en conjunt, jo, bueno, vaig trobar inclús els Premis molt equilibrats. Només hi ha una cosa que a mi no em va agradar gaire, o que vaig pensar que no calia, que ara ho comentàvem mentre veníem cap aquí, que és que l'Eduard Fernández, que té milions de Premis, milions de Premis, si no milions, entén, ja s'agafen molts Premis de Goyes i de Gaudís, no calia novament donar-li, doncs, el Premi, i, en canvi, penso que l'Àlex Mone, que s'ho mereixia, sí que es mereixia el Premi i el millor interpretació, perquè l'Àlex Mone realment s'ho borda, i, si sou conscients, el mateix Eduard Fernández l'ho va dir, i el mateix director, l'Idesaki va dir, tothom l'hi va dir, tothom era conscient, tothom era conscient d'això. I penso que és l'única cosa que jo... Sí, doncs en dono una raó, la veritat és que n'hi havia pensat, però és veritat, que l'Àlex Mone és brutal, el que fa en aquesta pel·lícula a la propera pell. Sí, jo pensava que li donaven. Jo també, jo també. Jo, perquè a més, també va haver-hi el problema que hi havia les quatre nominacions d'actors i actrius del Rei Borny, i que ja era allò de... Sí, sé que no guanyarà ningú, però... Perdona, perdona, aquí tenim l'Alene Hernández, ara que parla de l'Alene, sí. I fins ara, doncs, que, clar, ens hem menjat furgoneta a saco per anar a bolos i tot, molts teatres, moltes emocions, moltes vivències, moltes cerveses també, per què no dir-ho. I a més, és fora el tema, perquè, bueno, ja ho hem explicat, no?, quan hem parlat del Rei Borny, però és que se'ls veu tan família. És que tots és, és que fa com, inclús cosa, no?, de dir, hòstia, estem nominats, és el que els preguntàvem. Al final, evidentment, sou una família i tot això, però esteu competint, no?, d'una forma o una altra, perquè hi havia els dos actors i les dues actrius. Aquest el coneixeu? I el Miki, no? No, amb l'Alene, dius? No, que va. No, aviam, sincerament, jo és que sou molt... Aquest és com tu dius, com de la família. Bueno, el que passa és que ells van estar quasi un any fent tots el teatre, van estar fent molt de temps. Un de temps. Més d'un any, em sembla, més d'un any. I, clar, són família, al final de cada dia fas la representació, cada dia et veus, cada dia et trobes, hi ha un moment, doncs, que et converteixes gairebé en família, és a dir, és una mica inevitable, no? No, no, i tant, i tant, però a més és l'actitud que tenen davant els mitjans, també, vull dir, tothom és com gent supermaca, que es vol que mola, no ho sé, molt bé. Molt bé. Què més opineu? Jo ja he dit la meva opinió i heu dit que em sembla que era bon jo. Jo, una de les coses que, quan vam sortir d'allà, vam comentar, amb els que estàvem per allà, era, és que, en realitat, és molt difícil fer competir la propera P i el rei Borny, inclús et diria l'Hombre, les mil cares, amb un monstru, amb el monstru, és que no, és que... És un monstru, literalment, o sigui, no, una pel·lícula que, bueno, que evidentment és qui ha triomfat més al festival, però perquè és que, recordo que quan estàvem allà a la sala de premsa, estàvem veient allò dels resums que fan de cada departament, i quan feien el de millors efectes visuals, clar, ensenyant el del monstru d'Anaverme, que era allò que semblava allò de Hollywood, superralló, de Transformers i de Michael Bay, i de cop et posen les... una petita transició que han fet a 100 metros, saps? O a Toro, bueno, Toro encara, no? Però que havia 100 metros, crec que era com alguna cosa molt mínima, inclús abans de la gala vam entrevistar el de Toro, inclús ell mateix deia, clar, és que competir contra algú com Bayona, amb aquesta pel·lícula, inclús Toro també és una pel·lícula d'acció, que hi ha bastants efectes, però és que s'empetités al costat de pel·lícula d'acions, clar, era com aquest dilema de, ostres, què fem, no? Què fem en un festival així que més premiem, i és evident, no?, que premiaràs, però, per exemple, hi havia un que se li va escapar a l'Albert Serra, que li va anar al Bayona també, que no sé si era el de millor direcció artística, que penso, hòstia, una pel·lícula com l'Albert Serra, la mort de Lluís XIV, quin era? Lluís XIV. Lluís XIV. I se la va quedar al Bayona, hòstia, aquí vam al·lucinar, vam dir, hòstia, aquests se'ls han donat tots. Bueno, perquè jo, a l'equip que té... I la direcció de fotografia també va ser un robatori amb armada, perquè, vaja, havia de ser pel Diego Dussuel, per la propera pell, i li van donar un al Bayona, que no sé, és clar, i la fotografia d'aquestes superproduccions és una cosa que surt sola. A més, era curiós, també jo em pensava que això també podria obtenir una opció, la propera pell, més carepa, que es narra amb el so, i això és molt important, i es munta amb el so, i és una pel·lícula que jo vaig sortir d'allà quan la vaig veure i vaig pensar, és que és so, aquesta pel·lícula, a part dels efectes de música i tot, però és so. I un altre... Hi havia un equip dirigit de la Amanda Villavieja, que és la que ha fet gairebé totes les pel·lícules del Jordà i del Guerin i tot això, i també ha treballat molt amb l'Isaqui, i vaja, que li donin al Bayona, és que... No sé, és evident, s'ha dit sempre, no?, que el cinema no és una carrera de cavalls, no?, però bé, hi ha aquesta qüestió que cada país vol tenir el seu dia, però, esclar, aquí a Catalunya, com que la situació és la que és, doncs sembla com Sant Jordi, no?, vull dir que es fa un dia a l'any, no?, hi ha un dia a l'any que es parla de llibres i hi ha un dia a l'any que es parla de cinema. I, bueno, Sant Jordi què és? Doncs... Els bestsellers. Zafones i Falcones. Mira què parla ara, perdona, vaja. I els premis Gaudí... Issaqui. Bayona. Sí, sí, mira, mira, aquí el tenim, ara està sortint en el vídeo. Bueno, ens hem rendit, mira, mira qui parla. I molt feliç de ser els Gaudí, els Gaudí sempre... Ho he passat molt bé amb aquesta festa. El Bayon i tant. Tinc molta canals de passar-m'ho bé aquesta nit. Ens hem rendit, ens hem rendit, però com sempre, vull dir, ja fa molts anys que estem rendit al ritme i a l'espectacle de Hollywood, no?, vull dir, que això tampoc crec que sigui una cosa nova. Però una cosa... A mi em decep també. No, però a mi, per exemple, a mi em va agradar la... Però a mi no em sembla malament que guanyin els premis. El que passa és que es posin en certa... Està descompensat. Això ho parlàvem quan vam estar allò parlant del tema dels nominats a les pel·lícules d'animació, dels Òscars de l'any passat, us recordeu, d'Anomalissa contra Inside Out? Sí, sí, sí, sí. Clar, quina competició té? Dos pel·lícules així, una pel·lícula d'un públic i l'altra d'una narrativa tan diferent, amb un to, clar, inclús dins de l'animació també es podrien fer seccions gairebé, no? L'animació més infantil, l'animació més adulta... Hauria d'entrar tot. Jo crec que en el mateix calaix, sense fer distincions, i vinga, campi qui pugui. I això sí, determinar molt com ja es fa, eh? Els diferents aspectes d'una pel·lícula, els efectes de so, vull dir, fins i tot encara més, no? Perquè hi ha més gent que jo crec que no entren als premis, em fa la impressió, eh? Vull dir, hi ha especialitat dintre del cinema que encara no estan prou valorades, no sé, i es podria especificar una mica més. I en canvi, doncs, fer això, vull dir, hi ha l'animació, des de que... Quina pel·lícula va ser que va guanyar el premi? L'única que hi havia, eh? No, no, vull dir a Berlín, que va guanyar fa uns anys la del viatge de Chihiro, no? Em sembla que va ser la que va guanyar com a pel·lícula, no com a pel·lícula d'animació. Sí. Va quedar per sobre, vull dir, va ser la millor pel·lícula del festival de Berlín, o l'Ost de Berlín. Llavors, allò va trencar frontera, o allò va trencar barreres, però no, tot va continuar igual. Però, a veure, si això ho fa un festival com el de Berlín, per què no ho tenim en compte els altres? Doncs no, continuem aquí, l'animació és una cosa, l'allò és una altra, no, tot és cinema. El documental és igual, és cinema igual. Bueno, això es basa en el format i tècnica, no? Això, un documental... Però llavors s'havia de fer... No, no, no, no, no l'estic donant la raó. La millor pel·lícula de western, la millor pel·lícula de thriller, la millor pel·lícula, no? Són com formats, gènere. Bueno, això tens una mica els globus d'or, els tens allà, una mica. Ah, sí, això ho fa. Però tot i que t'ho fan amb comèdia musical, no? I va de marxant com a cosa esbojarrada, doncs... Clar, doncs aquestes distincions, a vegades, doncs... Vull dir que no és res concret. I els Òscars sempre concret. Però és que llavors la gala es faria massa llarga. Clar, clar, clar, què té el problema? També podrien ser tuits. El problema és que hi ha un model, que és el model de Hollywood, i llavors aquí s'ha copiat el model, i que com que es veu que això, doncs, almenys està acceptat, doncs, bueno, llavors, com diu ell, si es fes tot això que estem dient, seria per quatre hores. I clar, quatre hores no pots fer un espectacle. És que ja ho dura, això, eh? És que ja ho dura. Doncs ho duraria sis, llavors, eh? Vull dir, duraria el duple del que durava ara, eh? Hi ha alguna cosa més que... Acabem de sentir a la hisona passola ràpidament, el Joan Daussà ara, vull dir, 23. És una brutalitat el que vau fer allà, eh? Simplement qui va seguir una mica les xarxes de cinema sense condicions, eh? Lídia, la nostra Lídia Artigas, doncs, estava allà a tope i va posar un munt d'entrades, de publicacions en el Facebook i en el Twitter també, Instagram, perquè no tenim, si no, també ho hauria fet. És la dona dels mil dits, dels cinc mil dits, com aquella pel·lícula, eh? del pianista aquell tan màgic que tenia 5.000 nens allà esclavitzats, no, no sé quants nens. Bé, doncs, Lídia, això, és capaç de fer no sé quantes coses a la vegada. I, bé, potser algú va seguir-ho, va dir, però, bé, què està passant aquí, no? Doncs eren fotos que arribaven des del fotocall, arribaven al grup que teníem muntat i llavors diferents persones ho anaven pujant a les diferents xarxes de cinema des del Galliner, de Xerada, d'AMKC, més que cinema, de Ràdio Sant Vicenç, i Lídia ho feia amb el cinema sense condicions. És, bé, una cobertura curiosa que l'any vinent, si ho tornem a fer, ho millorarem, eh? Ja està plantejat el tema. O sigui que, res, això, pel que fa als Gaudí, acaba de terminar el vídeo, eh? 14, 15 minutets gairebé, 14 minuts i una mica més, però intensos, eh? Sí, sí. Molt bé, hem posat aquí una primícia, eh? Vull dir, els primers, els primers que ho hem vist, perquè acabava de pujar-se, quan anava pel 95%, i llavors de cop ha fet, pum, 100%, i ja estava, vull dir que ningú ho havia vist abans que nosaltres. Ho tornem a veure després. Feu, feu, perquè val la pena, eh? Quedareu impressionats. Bueno, liquidat el tema dels Gaudí, podríem passar, si voleu, a les estrenes que s'han fet, o les que heu vist. Em sembla que tu has vist aquest matí, doncs, una cosa. Sí, jo he vist Hotel Europa, que és una d'aquestes grans traduccions, també, que, evidentment, aquí té una referència directa, no? Perquè passa tot a l'Hotel Europa, però la pel·lícula, a més, es llegeix directament, encara que estigui amb Servi, no? Però que és mort a Sarajevo. O sigui, perquè veieu els canvis, no? Que aquí a Espanya. És del director Danis Tanovic, que és l'Enterre de Nadia, que va guanyar l'Òscar, la pel·lícula en parlant no anglesa. I, bàsicament, és la història d'Hotel Europa, que és on es celebra el centenari de l'assassinat de Franz Ferdinand, no? De la mà de Gabrilo Princip. Perquè, a més, ho diuen ells, ho diuen, fan com bromes, també, amb el nom, de com es pronuncia. Però... I on celebren aquest centenari, i on sobre aquest context, que és l'assassinat, no?, que va originar la Primera Guerra Mundial, i a partir d'aquí es crea un context de... Aquest hotel s'està preparant per rebre tots els diplomàtics, tots els... Estan seguint tots els protocols possibles per fer aquesta mena de vetllada que dura com uns dies, i és... Seria una mica... Això ho he llegit per internet després. Seria el gran hotel Budapest. O sigui, és una mica de... Et posen en un context, i després aquí ja hi ha... És que el Cartes i el Vallèsiu, hi ha com petits fragments, perquè hi ha moltes històries paral·leles dins. O sigui, hi ha petites històries que et van nodrint, hi ha algunes més grosses que d'altres, perquè a l'hora que estan fent un documental sobre aquest assassinat, després també hi ha a la cuina, que és potser el tema més central de la pel·lícula, s'està fent una vaga, s'està... Bé, hi ha una mena de piquets, perquè no els hi paguen, i doncs aprofiten aquest dia, que probablement serà el més gran d'Hotel Europa, doncs per reivindicar-se, i també el director del... Bé, també hi ha a vegades sempre el Faulty Towers, una mica també, en algunes... Tot i que és un drama, la pel·lícula és bastant dramàtica, però hi ha situacions d'aquestes de molt del director parlant amb la dona de la bogaderia de no, sisplau, o no facis vaga, és que hi ha situacions una mica estranyes, però en si té... És una pel·lícula que té molts moments d'aquests contemplatius, d'aquests de cinema d'autor, que potser també ens ha acostumat a ell, i després, cada petita història, jo crec que és molt realista, o sigui, si la veiéssiu, a més, és una pel·lícula que dura menys de 90 minuts, també és una pel·lícula que es valora. Es pot valorar, perquè el que passa avui dia no és això. Sí, exacte. I notes faltar les pel·lícules d'una hora i mitja, eh? Jo no els noto cura, molt bé. Bueno, quan es trena Woody Allen, perquè les altres... I és interessant el conflicte que es genera en el documental que estan rodant ells allà dins, sobre si Gabriel, al principi, era o no, un heroi, o era un antiheroi, era un villano, diguéssim, per haver fet l'assassinat, si era un jove rebel... rebel... Una víctima, no? Com ens va dir el director de la pel·lícula sobre el Ramon... Ah, sí, El Elegido. El Elegido, sí. Doncs és un estil així, es planteja, l'únic és molt més clar, són fets històrics i són... És com el car a car entre la periodista i un dels entrevistats de... Bueno, el que veuríem una mica a les tertulies de la salsa rosa, eh? Perquè al final hi ha Batusa i jo no desvetllaré el final, però és un final cíclic que té bastant bon... Com acaba? No, diré. Ai, algun dia, algun dia caureu amb la meva trampa. Sorpresa abans de passar a donar-li la veu al Joan perquè pugui explicar el seu tema. Jo m'he sorprès aquesta setmana, haig de confessar que em havien dit que el Berlí era una cosa, una sèrie televisiva interessant. Jo vaig començar a veure primer i segon o tercer capítol, em sembla, i no entrava perquè jo havia sigut professor, ja sabeu, i hi havia allà on es pintava el claustre de professors, com funcionava i tal, i jo no m'ho creia perquè allò no era realment el que jo havia viscut i em semblava que era tot postís i tot fals, però molts amics van insistir i dir, escolta, mira tu perquè veuràs com després avança, la cosa funciona, i haig de confessar que m'he quedat estorat perquè he vist 26 capítols seguits, m'han enganxat absolutament. Què dius? Sense menjar ni sense dormir ni res? Bueno, he dormit algun moment i he menjat algun moment, però vull dir que els he vist seguits i m'he quedat estorat i dic, és una sobredosi. És una sobredosi. Ara entenc la cara que fas. Clar, clar. No, estava, bueno, però absolutament descol·locat, descol·locat. 26 capítols he vist, eh? Que són els dos temporades. Són totes, sí, haurien de donar un Gaudí per haver vist 26 capítols. Per aguantar, però no els he vist seguits. Estava per allà, eh? A veure, ho dic bé ara, pel Gaudí també, no? El Francesc Orella, que és el que fa la Merlí. Estaven bastants. Hi havia més gent del Merlí. Estava també el que fa de, bueno, no sé com es diu el que fa de Merlí, no? Francesc Orella. Francesc Orella, també estava. Això. Però hi havia molts nanos, molts dels nanos que, bueno, jo haig de dir una cosa i és que m'ha sorprès, llavors, clar, a partir de la sorpresa que he tingut, perquè he vist que era molt millor del que jo m'imaginava, he buscat informació. Llavors, he esbrinat que l'Hector Lozano, que és el creador de la sèrie, és un senyor que s'ha dedicat, ha fet la visió bàsicament, ha fet la Riera, molts capítols de la Riera, de Ben del Pla, de 13 anys i un dia, de les Memòries dels Cargols i moltes coses. I el director, que em sembla que realment està molt ben dirigida, tant als actors com a la història, és l'Eduard Cortés, que tots suposo que coneixeu, ho recordeu, per la vida de Nadie, amb el José Coronado, la Marta Etura, la de Nazores del 2002, i los de Pelayos, de Pelayos, que a mi m'agrada, molt xula, m'agrada molt, amb el Daniel Brühl, el Luis Omar, i l'Eduard Fernández, i l'Eduard Fernández, i ara acaba de fer Cerca de tu casa, que és la que estava amb la Sílvia Pérez Cruz, va guanyar, i va guanyar. Jo no hi he vist l'última, aquesta Cerca de tu casa, però hi he vist els 26 capítols de mi. I us puc assegurar que... Tots els ha dirigit ell, perdona. Sí, tots els ha dirigit ell. Té una altra noia que l'ajuda, que no sé com se diu, però vull dir... I llavors, escolta, m'he quedat sorprès de... Els actors estan brutals, són nanos joves, ni narcos, ni Breaking Bad, ni hòsties. I a més, és que a més penso que està molt ben pensat per la jumentut, perquè toca temes que els atrapa, però es toca d'una manera molt més, com que barreja amb coses de filosofia, ho barreja d'una forma... Home, cada capítol és un tema de filosofia. Jo només he vist el primer, hi ha un alumne que me n'anava insistint, per què no mira tal, i un dia el van posar allà a l'escola, un dia que eren poquet, perquè no... d'allò, i vaig anar només el primer, els peripatètics. I em va agradar. Però en canvi, a mesura que avança, com que resulta que té efectes sorpreses, coses que no t'esperes i que veus que estan pensades des del principi de l'obrer capítol, t'adones que allò no és una cosa improvisada, sinó una cosa molt pensada, molt... I la veritat és que té qualitat, o sigui, amb una sèrie de... Bueno, suposo que sabeu que la van passar per la Sexta, han fet el doblatge del castellà i la passen per la Sexta, i que l'han venut a Latinoamèrica, en tots els països de Latinoamèrica, Argentina, Xile i tal, per passar-la d'allà també... I Spielberg no prepara una versió? No, no sé. Un altre fracàs de vosaltres vermelles? No ho sé, però en temo ja el pitjor. Però Marlí sí que sé que per Sudamèrica l'havia comprat Netflix. Pot ser, pot ser. No sé qui ho havia fet. Crec que sí. Per tant, això, recomanable de veure-ho, i a més a més es pot veure a la carta de TV3, de TV3 a la carta estan penjats tots els programes i es pot veure seguit des d'allà, que és com ho he fet jo. I l'altra cosa que hi havia, i que no us recomano pas, per deixar passar ja amb el Joan que ens parli de lo seu, és Lion, la pel·lícula que recomanaven i que deien que estava molt bé, del Garth Davis, que és la seva primera pel·lícula, és el debut com a director d'un senyor que es dedicava més arribat a fer spots publicitaris i coses d'aquestes, amb el d'Ap Pavel, Patel, el de Slam, l'un milioner, l'indie aquell, la Nicole Kidman i la Roney Mara, i és un xicot aquest, una producció australiana i que, bueno, és un malotrama irritant, lent, que va de més a menys, jo, ho deia ara mentre venia a parlar-ne amb en Joan, que toca el mateix tema que Arrastres de Sàndal, no sé si no recordeu que va ser una pel·lícula que va guanyar, per cert, el Premi Gaudí de fa dos anys, em sembla que és, del 14, nominarà també els Goya, com a millor guió, que està basada en una història de la Aixa Miró i que aquesta es va adaptar, no sé qui una persona ho va adaptar, etcètera, etcètera, i que hi havia l'Aina Clotet, hi havia una nandita d'As, que és una famosa índia que treballa a Bollywood, que també és la germana que va buscar, que es troben les dues germanes, igual que amb aquesta història, però comparant les dues perquè tenia fresca l'altra, me'n recordava perquè m'havia agradat, és infinitament superior i més bona a Arrastres de Sàndal que això que ja estic dient de l'Aion. Però en canvi, com que es nota que els americans saben publicitar molt bé les seves coses, segurament la gent anirà més a veure l'Aion que van veure en el seu moment l'Astres de Sàndal tot i que havia sigut nominada o triada com a millor pel·lícula dels Gaudí. Per tant, simplement, aquestes dues coses són les dues coses que he vist i no tinc més coses a comentar, a no ser que parleu, jo diria que hi ha alguna altra cosa que vulgueu comentar. Tu has vist alguna cosa, Francesc? Jo no he vist cap cosa aquesta setmana. Vale. Sinto. Doncs Joan, vols començar tu amb el tema? Sí, sí. Sí, home, que puguis acabar-ho bé, que no pasi com sempre. Avui anem d'hora, eh? Avui anem d'hora. Avui anem bé. Avui anem bé. Sí, si sobre temps que no crec, doncs ja parlarem d'altres coses. Bé, és que és un tema molt ampli i llavors jo haig de començar acotant a veure què he volgut fer perquè necessitaríem tres o quatre programes si ho haguéssim de parlar tot. Diguem que parlem de cinema i rock. Ho hem dit això? Parlem de cinema i rock i per mi rock vol dir, doncs, quan a partir del rock and roll americà es converteix en una mica més adult. ho situo al període clàssic entre l'any 62 i l'any 70, és a dir, amb la irrupció dels Beatles a Anglaterra, que els Beatles en realitat van ressuscitar el rock and roll, no? És a dir, a Amèrica el rock and roll havia nascut per canviar-ho tot i a partir de la música negra, a partir d'una música que es feia molt abans dels anys 50 però que als anys 50 va va adquirir una nova manera, un nou estil a partir del rhythm en blues negre i del country blanc. Es va fer aquesta conjunció, van començar els músics negres com el Chuck Berry i el Fats Domino. De seguida vam veure que això agradava a la gent, era un moment als anys 50 després de la Segona Guerra Mundial ja havien passat uns quants anys i la joventut tenia poder adquisitiu i aleshores la joventut demanava coses noves i d'això se'n van adonar i vam buscar algú algun blanc que cantés aquell tipus de música perquè no es digués que tots eren negres aleshores van trobar una mica per casualitat un tal Elvis Presley que era de Memphis de Topelo de Topelo Mississippi havia nascut a Topelo però vivia a Memphis aleshores era prou del sud com perquè agafés cançons dels negres del sud la seva la cançó que primer va gravar It's All Right Ma era del Big Boy Kudrup que era un cantant negre i ell va anar agafant cançons i va va fer que tots els Estats Units hi hagués aquesta bogeria pel rock and roll però sempre el rock and roll va tenir en contra el sistema perquè no acabava d'agradar tota aquesta més o menys suposada revolució que volia fer i la van fer fracassar és evident que fins i tot Elvis Presley que era una cosa acceptable vull dir l'esmortueixen l'envien dos anys a Europa per fer el servei militar que és l'única vegada que Elvis Presley va viatjar a l'estranger vull dir mai més va viatjar a l'estranger només quan el servei militar i aleshores doncs en els anys 60 ja del rock and roll no s'encantava ni gall ni gallina havia tornat el que era el que llavors se'n deia la música pop que eren doncs els cruners coneguts i així però tot això del rock and roll va fer impacte no només en els Estats Units sinó arreu del món i van sortir doncs els Beatles a Anglaterra que van ressuscitar una mica aquesta qüestió aleshores el rock de mica en mica es va tornar adult és a dir ja no es feia aquell cant alegre de cotxes i noies i de visca la vida sinó que tocava hi va haver una evolució que tocava doncs temes més adults i es feia una mica més seriós vull dir que també era una manera de deixar estar els primers temps aleshores com que he hagut d'acotar molt la qüestió doncs he agafat gent que són indiscutibles en el món del rock adult i però he agafat cançons que no són gaire conegudes per no per no donar-ho tot tan trinxat no i aleshores doncs aquí està l'exemple posarem primer una cançó dels Beatles que forma part de la banda sonora de la pel·lícula Help que és de l'any 65 que estava dirigida pel Richard Lester que l'any abans havia fet A Hardest Night A Hardest Night era com una la frase és una frase incorrecta en anglès que la va dir un dia el Ringo Starr el bateria en una roda de premsa i aleshores la van bueno els hi va fer gràcia és ridícul no? sí sí ridiculitzar al màxim el pobre Ringo sí el pobre Ringo no estava gaire en la cosa i llavors tots els altres tres em van riure que digués que digués això que era una nit d'un dia que havia sigut molt dur una construcció que en anglès no no funciona i aleshores doncs bueno això ja formava part d'aquesta fama que tenien els Beatles ells venien d'un a veure a Anglaterra tota la cultura era molt estirada fins als anys 60 i llavors ells no és que fossin proletaris tots sinó que alguns venien de classe mitjana pas estic parlant dels membres dels Beatles i doncs però era un aire fresc era una cosa nova ells utilitzaven un llenguatge nou llenguatge del carrer no aquell llenguatge culte d'acadèmic i llavors doncs això va ser molt important per per agafar públic i per fer tot l'impacte que van fer escoltarem com deia una cançó de la banda sonora de Help una cançó que es diu You've got to hide your love away tens que amagar el teu amor i sentim-la Here I stand head in hand Turn my face to the wall If she's gone I can't go on Feeling two foot small Everywhere people stare Each and every day I can see them laugh at me And I hear them say Hey, you've got to hide your love away Hey, you've got to hide your love away La veu solista és la de John Lennon és a dir les cançons dels Beatles normalment les componien Paul McCartney i John Lennon però sempre hi havia un un d'ells que començava la cançó llavors l'altre la completava llavors aquesta és Lennon absolutament a més té una qüestió vull dir que això ja és l'any 65 i ja es nota la influència del personatge que parlarem després perquè els Beatles van començar doncs copiant cançons del rock and roll del Chuck Berry i cançons de la Tamb la Motown sobretot dels artistes negres de la Tamb la Motown però aquí ja iniciaven un camí propi i llavors de la història cinematogràfica dels Beatles podem parlar de la pel·lícula Magic el Mystery Tour que es va fer per televisió que la van dirigir ells mateixos i no va ser un gran èxit després una pel·lícula extraordinària va ser Yellow Submarine una pel·lícula d'animació que va dirigir el George Dunning l'any 1968 basat en cançons dels Beatles ells hi apareixien només al final també l'any 70 hi ha Let It Be on estem veient la desintegració del conjunt vull dir ells estan és un documental que ells estan gravant a l'últim disc i veiem com hi ha dissensions sobretot entre Paul McCartney i John Lennon hi ha també The Beatles Anthology he vist que són 600 minuts de reportatges de tot el que ells bueno això es va publicar amb DVD són com 26 capítols em sembla que són 6 o una cosa així però els Beatles estaven tan exposats a les càmeres que vull dir qualsevol fragment doncs es podia es podia fer servir aquest any passat vam tenir l'alegria de veure The Beatles 8 Days a Week The Touring Years del Ron Howard que feia un jo trobo que és un treball magnífic que donava moltes imatges noves inèdites i llavors també podríem parlar d'altres bueno la filmografia dels Beatles té llibres sencers que només parlen de les pel·lícules dels Beatles hi ha llibres sencers que només parlen de les pel·lícules dels Beatles llavors podríem parlar de How I Won The World com vaig guanyar la guerra del Richard Lester en la qual sortia com a protagonista o secundari el John Lennon una pel·lícula rodada al Maria el George Harrison segurament va ser el que més es va implicar en el cinema va ser productor va fundar una casa productora que es deia Handmade Films i per exemple van produir Life of Brian la vida de Brian del Terry Jones a l'any 79 i el George Harrison va ser el protagonista bueno va ser el principal personatge d'un documental del Martínez Corsese del 2011 que es diu George Harrison Living in the Material que em sembla que són 3 hores i que és un documental magnífic i hi ha una pel·lícula que potser va bé ara esmentar-la que és la de Vivir es fàcil con los ojos cerrados que fa referència a aquest moment en el que John Lennon va passar per allà a Almeria per gravar aquesta pel·lícula que deies i el Javier Cámara com a professor d'anglès que agafava les cançons dels Beatles per ensenyar als seus alumnes les buscava subtitulades però no les trobava o hi havia d'agafar ell d'allò doncs va veure la veritat és que és una petita delícia no sé si a vosaltres ho sembla el mateix si l'heu vista i és una pel·lícula que he evitat conscientment de parlar-ne perquè no em va agradar gens doncs abans abans tenia una altra quan parlaves d'Alvis Presley a veure aquesta aquesta suposo que sí que t'agradarà la de Night Train del Jim Jarmus quan feia referència a Tupelo Mystery Train Mystery Train això perdona aquells dos japonesos que van allà aquesta sí em volia parlar després bueno perdona no la del David Troeba bueno està és molt ben intencionada però jo vaig trobar un problema amb el guió un problema insalvable vull dir que ell estava parlant de l'any 67 sí quan es havia fet el rodatge d'aquesta pel·lícula i s'estaven parlant coses que l'any 67 era impossible que es parlessin vull dir que ell aprofitava tota la literatura que hi havia hagut després sobre els Beatles vull dir l'any 67 a Almeria a Espanya en general no se sabia gairebé res dels Beatles se sabia molt poca cosa en canvi els personatges de la pel·lícula parlen com si ho neguessin des dels anys 80 vull dir amb tot el que ja s'havia publicat dels Beatles i tal i fa un efecte realment estúpid vull dir és que no vull dir és que és que sents parlar en aquelles jo perquè he viscut aquells anys vull dir aleshores vull dir esclar una persona més jove no se n'adona però jo és que vaig viure aquells anys i sento parlar en aquella gent i penso no no parlàvem així no parlàvem d'aquesta manera en un moment donat el nano parla diu no jo és que més que els Beatles m'agraden els Kings vull dir això l'any 67 és que no ho deia absolutament ningú vull dir no es pot anar d'aquesta manera no? molt bé molt bé l'apreciació mira només per saber aquest detall que has donat tu aquesta apreciació valia la pena treure la pel·lícula però sí que en aquella època hi havia l'auge mot vull dir que allà segurament la gent potser també valorava els Kings o els Kingsmen i tots aquests no? quan hi havia el mot el beat i tot això però jo me'n recordo de l'any 67 i eren els Beatles i prou vull dir ningú volia discutir si els Kings eren millors això va venir després després la gent a més a veure és que els Beatles a Espanya no agradaven a ningú i si a nosaltres ens agradaven és perquè érem joves i als nostres pares no els agradava i llavors com que no els agradaven als nostres pares a nosaltres no ens agradava i ja està i a més per un per un sentiment inconscient vull dir que ens agradaven els Beatles però tu llegeixes els diaris de l'època i els Beatles eren uns melenudos que no que no no no no no ni hippies ni res vull dir que bueno que era era un escàndol i no no s'havien de tenir en compte per re i en canvi a nosaltres la música ens encantava senzillament com això que hem escoltat i que no és una de les cançons més conegudes llavors també podem continuar parlant de de les pel·lícules de la Yoko Ono per exemple vull dir la Yoko Ono abans de de ser coneguda era una gran artista del grup Fluxus de la vanguarda americana i havia fet pel·lícules que eren absolutament trencadores i llavors ja en el temps que va conèixer John Lennon perquè si voleu us explico com la Yoko Ono va conèixer el John Lennon sí no és un spoiler molt gran perquè el grup Fluxus volia fer un homenatge al John Cage el compositor avantguardista i van enviar a la Yoko Ono que anés a Anglaterra per aconseguir l'autògraf dels Beatles en un llibre dedicat al John Cage llavors la Yoko Ono és una persona que tothom pensa que és japonesa però és nascuda a Nova York filla d'un banquer japonès i és una persona que sempre ha sabut molt bé el que es fa llavors ella era una gran artista avantguardista però no el coneixia ningú llavors ella doncs tenia una mica de pelussa diguéssim perquè els Beatles fossin tan coneguts llavors ella el que va fer primer és tirar la canya en el Paul McCartney lògicament perquè era l'únic que era solter en aquell moment i semblava més fàcil però al Paul McCartney no li va fer ni cas ella va aconseguir l'autògraf pel llibre pel John Cage però llavors va dir bueno si el Paul McCartney no m'ha volgut estar doncs ara me'n vaig cap al John Lennon i el John Lennon hi va caure i bueno doncs va passar el que va passar que el John Lennon va deixar la seva dona i se'n va anar amb la Yoko Ono safareig safareig safareig però és història i llavors amb el John Lennon vam fer pel·lícules com Two Virgins Rape Freedom Fly Erection Clock i totes eren gairebé amb una paraula són pel·lícules molt difícils de veure vull dir que no jo ara si puc explicar una anècdota personal en un lloc de Barcelona que no diré però que està a la via Augusta fa molts anys van passar un cicle de les pel·lícules de la Yoko Ono vull dir que era l'avantguarda més absoluta de l'escola de Nova York i que eren pel·lícules molt difícils de veure aleshores vull dir les sessions sempre començaven amb una dotzena de persones i sempre acabaven amb tres persones sempre les mateixes tres persones vull dir hi era un matrimoni d'un senyor de Barcelona i una japonesa que es veu que tenien una certa admiració també pel matrimoni interracial del John l'Eno i la Yoko Ono i jo vull dir sempre quedàvem tots tres vull dir perquè l'altra gent fugia fugia espantada vull dir perquè hi havia una pel·lícula per exemple que només sortien culs i llavors era un cul un altre cul un altre cul un altre cul i ja està i no hi havia res més no bueno apanya't vull dir molt més fort que les pel·lícules de l'Andy Warhol i que les del Peter Greenaway fins i tot sí, sí bueno Peter les cabres les paques de la Tarda aquests són uns esculants al costat del que feia la Yoko Ono perquè ella no ho feia com a cine sinó que ho feia com a art perdoneu la broma tonta però en tant es cul m'ha recordat a Pitxatpong vera ser-te cul també també perdoneu i també la Pitxatpong també devia haver vist la película de la Yoko Ono que acaba cul però està cul ja està segur i llavors per exemple quan els Beatles se separen l'any 70 doncs hi ha pel·lícules per Paul McCartney que fa Give My Rebus to Brought Street que és molt dolenta després hi ha pel·lícules per John Lennon com Imagine John Lennon que és un documental de l'any 88 dirigit per l'Andrew Salt que s'aguanta bastant bé llavors hi ha una pel·lícula molt maca que es diu Across the Universe sobre la cançó del John Lennon que està tota feta és una història d'amor tota feta amb el fons musical de cançons dels Beatles i és interessantíssima i també n'hi ha un altre que és un documental que és The US versus John Lennon que explica totes les activitats polítiques de John Lennon a Estats Units i com l'EFB el va fitxar i com el volien expulsar d'Estats Units i no podien perquè ell estava casat amb una ciutadana americana etc. i llavors el que us deia és que aquestes guitarres i s'ha sentit una harmònica també amb Your Love Away i això ve d'alguna banda si ja és l'any 65 ve indubtablement de quan els Beatles van conèixer Bob Dylan i Bob Dylan amb els Beatles és evidentment el que porta el rock fins a els temes més adults i hi ha una pel·lícula que és enorme que és Don't Look Back dirigida pel Don A. Pennebaker que és de l'any 67 recull la gira per Gran Bretanya del Bob Dylan el Pennebaker el segueix arreu amb la càmera a l'espatlla i entren els camerinos entra a l'habitació de l'hotel fa els concerts i en un dels concerts podem escoltar Visions of Joana Paul Bob Dylan I e hoi Bona nit El Bob Dylan el podem veure també en el Concert for Bangladesh que ell tanca aquest recital benèfic que va promoure George Harrison també va fer la banda sonora i va aparèixer en un paper secundari a Pat Garrett amb Billy Dequid de Saint Pequipac l'any 73 Posava la música també, no? Posava la banda sonora Posava la banda sonora, sí, sí amb la famosa cançó Knockin' on Heavens Door Exacte Després va dirigir ell mateix Rinaldo i Clara que era una gira que ell feia amb la Joan Baez i ha destacat també el documental que va fer per la televisió el Martin Scorsese l'any 2005 No Direction Home Bob Dylan Molt bo, molt bo Que és una preciositat He vist més una vegada, sí És per una sèrie de televisió que explicava els personatges americans I també voldria destacar el Lime of Dare del Todd Haynes del 2007 que està en contra del biopic clàssic i fa que sis actors facin de Bob Dylan I la Cate Blanchett feia de Bob Dylan i va guanyar l'Òscar a la millor actriu secundària Llavors, en el rock hi ha els grans festivals hi ha pel·lícules que ho recullen el Don Penn Baker que havia seguit en el Dylan fa Monterrey Pop l'any 68 Gustoc, que el festival de Gustoc es va fer en aquest lloc precisament perquè el Bob Dylan llavors hi vivia allà i esperaven que aparegués però no va aparèixer perquè estava ell ben tranquil a dins de casa seva Llavors la va dirigir el Michael Watley que l'any 70 Hi ha Gimme Shelter que és el recital dels Rolling Stones a Altamont a l'any 70 que és quan el somni hippie sembla que s'esvaeix i hi ha pel·lícules com Festival, que és de l'any 67 que és el festival de Newport i Message to Love, the Isle of Wight Festival que és d'un director esplèndid que es diu Murray Lerner o Rust Never Sleeps del Neil Young dirigida per ell mateix, primer amb el pseudònim de Bernard Shecky l'any 1979, que és una gira que ell va fer i després hi ha una cosa meravellosa que es diu The Last Walls que és el concert d'acomiadament d'Ivan que havia acompanyat el Dylan, que també és feta pel Martin Scorsese i que es revelarà com el gran director mainstream del rock que és una pel·lícula de l'any 78 on d'Ivan hi toquen moltíssima gent des del Dylan, el Neil Young, la Johnny Mitchell, la Van Morrison, etc. el John Lee Hooker, etc. Llavors passem a un altre personatge que és el Paul Simon el Paul Simon va fer una pel·lícula que es diu One Trick Pony que no està estrenada aquí, entre nosaltres la va dirigir el Robert M. Young l'any 1980 i escoltarem una cançó que parla del cinema That's why God made the movies per això va fer Déu al cinema Una banda sonora magnífica I per posar una mica de música negra anem a Prince que per mi és un grandíssim músic que recull tota la història de la música negra En cinema va actuar Purple Rain d'Albert Manyoli l'any 84 ell mateix va dirigir Graffiti Bridge i va posar a la banda sonora el primer Batman del Tim Burton de l'any 89 Escoltarem Weekend Funk de la banda sonora de Graffiti Bridge amb el Prince i el... Ah, no me'n recordo El George... Bé, ja me'n recordaré Com a mind, housed ears Acaste a la band y sama Bé, ja me'n recordaré ¿No? Ho, bIRE defendонд Fins demà! El que va fer, va fundar el grup Parliament i Funcadèlic, una cosa tremenda, veure'ls en directe era una cosa meravellosa. Això és més funky, no, que rock? Això és més funky, sí, però el Prince és el rock negre. I llavors anem al conjunt que per mi exemplifica millor aquesta qüestió del rock adult, que van ser els d'Ors de Califòrnia amb el Jim Morrison com a líder. El Jim Morrison va estudiar cinema a la Universitat de Califòrnia de Los Àngeles, a la famosa UCLA. va tenir... ell volia fer les classes amb el Josef von Stenberg, que havia estat l'any anterior, i al final les va fer amb el Joan Renoir. Tenia el Francis Còpola de company d'universitat. Hi ha pel·lícules dels d'Ors tremendes, més o menys monitoritzades pel Jim Morrison. Hi ha Feast of Friends, del Paul Ferrara, que era un personatge que sempre va estar al costat dels d'Ors, que és una de les pel·lícules més violentes que jo he vist mai. Els concerts dels d'Ors eren un aldarull constant, amb la policia intentant que la gent no pugés a l'escenari. Evidentment el que volia Jim Morrison era fer una revolució i així es va acabar, vull dir que se'n va haver d'anar a França, on no hi havia extradició, perquè ja li feien un judici per enorrear-lo, perquè realment tenien molta por d'ell. Llavors recordem que el Còpola va posar la cançó dient Apocalypse Now, al començament. Inevitablement hem de parlar de la cosa que va fer l'Oliver Stone, que es deia The Doors, un biopic que és absolutament ridícul. i després un documental que va fer el Tom Dichilo, que això sí que es pot veure, que és The Doors, When You're Strange, que encara no acaba d'agafar tota la magnitud dels d'Ors, però que com a mínim es pot veure. I posarem la cançó, la primera cançó que vam fer de d'Ors, la primera del primer disc, Break on Through to the Other Side. You know the day destroys the night, night divides the day. Try to run, try to hide, break on through to the other side, break on through to the other side, break on through to the other side, yeah. Aquí es veu la ferurgia de Jim Morrison basant-se en el blues i partint de la poesia beat. I llavors, per acabar, parlarem d'un altre conjunt anglès, Joy Division, que l'any 2007 van tenir la coincidència d'un documental que es deia Joy Division i una pel·lícula de ficció que es deia Control, dirigida pel fotògraf holandès Antoine Corbyn. i escoltarem la seva gran cançó, Low Will Terrace Apart, per acabar. I la setmana que ve tindrem la pel·lícula del mes, millor dit, aquesta vegada tindrem les pel·lícules del mes. Sí, senyor. Farem dues, farem Patterson i Lobby, les dues a la vegada. Doncs en Joy Division ens quedem, quina passada d'assecció que hem tingut avui. Fins la setmana, viner. Molt bé, bona nit, adeu. Fins la setmana, viner.