Gertrud (Dreyer): amor absolut, nihilisme i llum; recomanacions de sèries (The Old Man) i estrenes d’acció (Fall)

Cinema sense condicions BELLSA BELLS Bl sister BELLS La Ràdio d'Esvern Per parlar de cinema, una pel·lícula, com a pel·lícula de la setmana, de la qual acabeu d'escoltar un tall de la banda sonora. Com heu vist, o com heu pogut apreciar, és una banda sonora molt suggerent. La pel·lícula també ho és. És una obra mestra, per mi indiscutible, d'un gran director, que és Carl Theodor Dreyer, un director danès que va néixer i va morir a Copenhagen, va néixer el 3 de febrer del 1889 i va morir el 20 de març de 1968. Aquesta pel·lícula, la música que hem sentit, és de Jorgen Gersil. És una pel·lícula en blanc i negre, amb una fotografia extraordinària de Henning Benson i un muntatge molt efectiu d'edit. És d'ús, un nom una mica complicat, perquè els copennaquessos no són fàcils. La pel·lícula és l'última que va fer Dreyer. Dreyer té una història peculiar. ell va néixer com a fill il·legítim d'un fill de grangers, suecs, i il·legítim perquè el granger va deixar en estat la criada i després no va voler reconèixer el fill. Ella va marxar, la seva mare el va abandonar, ell va anar a parar a un orfenat i al cap de dos anys van arribar als Dreyer, el van acollir, li van donar nom, li van donar educació. En el sí, ells eren luterans, en el sí, doncs, d'una família com correspon, una família estricta, una família en què hi havia una cultura bàsica, però també uns principis molt severts, i amb aquests principis es va crear i va anar transitant per la vida de forma autodidacta, fins a aconseguir ser, com veureu després pel que anirem comentant, un director d'una qualitat i d'uns sabers extraordinaris, que ha deixat una petjada imborrable entre els grans del cinema. Clàssic dels clàssics, perquè compleix amb la norma més important del classicisme, que és ser impossible d'imitar. Així és el cinema de Dreyer. Bona tarda, Lluna, què tal? Bona tarda. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. Bona tarda, benvingut. Avui l'Anastasi, per problemes de feina, ens està escoltant des de casa i dintre d'una estona contactarem amb ell perquè intervingui i també formi part d'aquesta tertulia cinematogràfica. Amb aquesta introducció que he fet, passo la paraula a l'Ignasi perquè ens comenti la seva opinió també de Dreyer i de Gertrude. Doncs sí, per cert que l'any que va néixer és el mateix any que va néixer Chaplin i Hitler. Dos pols oposats. Un any estrany. Bé, Dreyer era fidel a ell mateix. Jo crec que Dreyer no anava amb l'època, mai. Com tu molt bé has dit, creix en una família molt protestant, doncs molt severa, i per tant això està clar que el marca, com li marca molt l'absència de la seva mare autèntica, que no va conèixer mai. És molt dramàtica. Bueno, ja es va morir al cap de dos anys, eh? Sí, sí, per un problema que havia tornat a quedar embarassada i efectivament va intentar un remei que la va enviar directament a l'altre barri amb gran solitud. És curiós perquè aquest episodi connecta amb el desenllaç de Gertrude. És a dir, aquesta Gertrude que finalment no ha trobat l'amor absolut que ella demanda als homes, es tanca a casa seva, al camp, no? Sembla una petita venjança que tracta l'home que té com a allò... persona que li atén en tots els sentits, al camp i la casa i tal, el tracta una mica com si fos una venjança, sembla una mica una venjança a l'home, però la veritat és que el plànol final és absolutament descriptiu, perquè tanca, és a dir, s'acomiada del seu amic, d'un amic que secretament, jo crec que ha estat enamorat sempre d'ell, encara que mai s'hi ha declarat, i es veu la porta i ella que diu adéu, adéu, i ella s'amaga arreu de la porta i pam. Per mi és un... La mare va morir amb aquesta solitud, també. Sí, sí. Per mi és un pla absolutament terrible i corprenedor. Terrible, terrible. I corprenedor perquè realment darrere d'aquella porta hi ha la mort de la mare, hi ha la mort de Gertrude com a personatge i hi ha també un anticip del que serà la pròpia mort de Dreyer. És el seu comiat. De fet, es mor quatre anys després, perquè Gertrude la fa 75 anys, que havia dit, i per això molta gent va considerar que Gertrude era una pel·lícula de vell, no d'home, doncs, que està precisament en el seu moment més que de Déu, sinó de vell. És una pel·lícula molt controvertida i fins i tot... Bé, en el seu moment va decepcionar molt. Les coses no es calienessin bé a la pel·lícula ja d'entrada perquè, curiosament, és la primera pel·lícula d'anès que es va estrenar fora de Dinamarca, està aviat dit. L'any 65 es va estrenar a París en un cinema que no està gaire clar com es diu perquè jo he llegit el nom d'aquest cinema dos cops i me l'han citat diferent. Total, era un cinema de París, d'art i assaig, el que podríem entendre als anys 60, d'art i assaig, i va anar a la crem de la crem. Jo m'he entretingut a prendre nota d'alguna de les persones que hi van anar a l'estrena de Gertrude a París, que s'estrena abans que a Dinamarca, Compte, és que és així de fort. I, clar, gent que el va defensar, no? Amb Trufó, Godard, l'Anna Carina, que també hi era, amb Picoli. Bé, és molt divertit, no? Perquè he vist un petit reportatge del dia de l'estrena i m'he divertit molt allò de trobar persones... L'està ple de personatges de la Nouvelle Vague. L'État de París. És el moment de la Nouvelle Vague i d'aquí que aquesta... Primer, la pel·lícula es va projectar... El cinema no estava acabat, aquesta zona. La segona és que va haver un problema amb els rotllos, amb l'ordre dels rotllos de la pel·lícula. Agafa't fort. I ja per acabar de revelar-ho, ja per acabar de revelar-ho, resulta que els subtítols no funcionaven. No funcionaven bé. Si la van tindre a veure amb Danès, Déu-n'hi-do. Exacte. Amb la qual cosa, evidentment la gent va sortir molt empipada, però molt empipada. I es veu que aquesta... Aquesta mala recepció va transcendir a la pròpia Copenhague, on es va estrenar, en el cinema del propi Dreyer, perquè de fet Dreyer vivia no de fer cine. Ni tan sols de fer articles, perquè ja ho havia deixat. De tant en tant escrivia, i feia reflexions sobre com havia de ser el cinema. Ell tenia una sala de cinema, de projecció. Exacte. I era el seu modus vivendi. Ja feia 10 anys que tenia una llicència, que es veu que a Dinamarca aquesta llicència la donaven a gent de l'ofici, a gent de la professió de cinema. Havies de ser de la professió de cinema per obtenir una llicència de projecció. I només podies tenir una sola sala. Tant si eres un realitzador com si eres una productora. Perquè la Palladium, que és la productora que normalment, en els darrers anys havia finançat el cinema d'Andreyer, també tenia una sala de cinema. I, de fet, la Palladium no volia finançar-li Gertrude. No la veia gens ni mica comercial. I veia que partia calés. Però resulta que hi havia una llei que deia que com no projectessis de tant en tant en aquesta sala única, a la qual tens dret, tant si ets una productora com una persona, com no projectis cinema de qualitat, et traiem la llicència. Amb la qual cosa la Palladium, que tenia molts d'ingressos d'aquesta sala de projecció, no va tenir més remei que finançar-li a Dreyyer Gertrude, que no tenia cap gana i, evidentment, s'entén, perquè estaràs d'acord amb mi, que és una pel·lícula que et desbarata des del primer moment. Hi ha una cosa... La teatralització està duta a l'extrem. És una... Ell mateix ho diu. jo el que vull fer... Per això que ell anava passant de moda... Hi ha una cosa que has dit tu al començament, que Dreyer és un cineasta que va a la seva. Absolutament. Llavors... Ell volia una... O sigui, ell deia que pretenia anar cap a la abstracció i la puresa absoluta, cosa que es remarca amb la fotografia, evidentment, amb unes imatges tremendament il·luminades. L'ús dels blancs és per considerar-lo a part. Però una cosa que defineix bastant el que estem dient és que, fixa't que un pot entrar a internet i mirar Dreyer i dir, bueno, a veure, què va fer aquest home? Bé, doncs, hi ha diversos, diverses filmografies que van des de 8 pel·lícules a 15 i de 15 fins a 25. 25 és la més complerta que he trobat. Naturalment, d'aquestes 25, igual que de les 15, igual que de les 12, per mi Dreyer són 5 pel·lícules i un afegitor que seria L'amo de la casa. Aquesta seria una pel·lícula que li va obrir el camí a França i gràcies a això el van cridar per fer, bé, li van proposar 3 personatges de la història. Gent d'Arc. Maria Antonieta, Gent d'Arc i no sé si Maria Estuardo, no sé, 3 noms i ell va escollir Gent d'Arc i Gent d'Arc va tindre una pàtina com de amb els amb una part, amb un reducte de cinèfils perquè tant Gent d'Arc com Vampir després van ser dos fracassos. Ell acumulava fracassos però tant se li en foties igual. Ell no va fer mai cine pel públic. Mai va torcer el braç. Va fer el cine que li interessava fer amb ell. Sí, sí. Tot i això amb Dies i Dé bueno va tocar bastant un sostre i aquí ja va ser considerat i tal. Però bueno. Jo haig de considerar que a banda de Gent d'Arc que evidentment és una pel·lícula muda la pel·lícula que més em frapa d'ell és Dies i Dé. perquè encara manté una certa dramatúrgia ja tendeix cap a l'abstracció. Però clar la influència d'aquesta llum blanca és que en Dreyer estava obsessionat amb un pintor que es deia Wilhelm Hammershoy Hammershoy extraordinari que era coetani d'ell de Danest també és de finals de segle XIX i evidentment entre el XX i pinta uns interiors on la llum de fora Austers Austers sense cap saturació de colors amb llum reflexada Grisos blancos blancs transicions absolutament suaus i la llum ve de fora no? Hi ha quadres de Hammershoy que són fotogrames de pel·lícula o sigui són igual que fotogrames de pel·lícules de Dreyer i això enjaça amb un altre problema que amb Bacenc es fa un embolic de nassos perquè tots sabem que Andre Bacenc era partidari del cinema realista no? Sí no li vinguessis és a dir per això li agradava tant la passió segons Sant Mateu del Pasolini perquè allà surten uns romans amb unes capes no com les de Hollywood vermelles i rutilants la pel·lícula semblant negra la de Pasolini però és que sobre les capes estan absolutament ròneges brutes fetes trossos no? Diu això és la realitat de com anaven les legions romanes aquestes capes vermelles brillants són de teatre i ell i ell odiava clar Bacenc odiava el teatre perquè buscava que el cinema s'acostés a reflectir la realitat però defensa Dreyer i defensa molt precisament Gertrude que és una pel·lícula en la que els personatges mai es miren quan parlen més aviat miren a l'espectador però tot i així generen una fredor perquè declaven o miren a terra o miren a terra si veiem amb composicions molt teatrals i molt de plano fix tot i que la pel·lícula té uns travelings de calabla és que és una contradicció tota sí jugava molt amb els travelings també molt en Bapil evidentment uns quants que són magistrals i aquí tenia una gran dimensió cinematogràfica en el sentit que el moviment de la càmera era una cosa present però en canvi estaràs d'acord amb mi que Gertrude és d'un estatisme també absolut hi ha llargs moments hi ha un plano que dura una escena perdó que dura nou minuts t'està parlant que és aquell plano hi ha la introducció a la pel·lícula que és una conversa del matrimoni en la que d'alguna forma molt teatral com apuntaves tu van fent intercanvis dintre del mateix pla és una seqüència molt llarg van fent intercanvis de posicions dintre del mateix pla el marit i la muller ell hi ha algun moment en què interpel·lant-la la mira ella en tota aquesta escena no mira mai amb ell o mira a terra o ens mira a la càmera o mira una mirada lateral és molt curiós però és que això es repeteix després amb els altres amants aquesta dona té tres amants i fins i tot amb el que ella deixa el seu marit per a ell que és el pianista compositor que ella sent per a aquest home és la tercera estació dels seus amors i li sembla que hauria de ser el definitiu i torna a fallar-li el dret tampoc tampoc es miren és curiós bé però jo el que volia dir-te és que Besant defensa la pel·lícula de Gertrude que és com estem indicant i estem parlant d'una teatralitat abassegadora però justament perquè agafa una preocupació que Dreyer a confessar que ell ell vol parlar de la veritat o sigui de la realitat ell parla de la realitat però jo diria que Dreyer el que busca és la veritat a través de la paraula per tant la paraula la paraula és molt important Andrea sí però és que és que és tremendo perquè va molt més enllà de la peça teatral en la qual Gertrude es basa de Sodenberg que és de 1906 sí i no és tant tot i que manté fidelitat al text de Sodenberg no és tant malgrat la fidelitat el que busca a través de la paraula de Sodenberg o sigui la paraula de Sodenberg és només un mitjà per arribar a penetrar en el que hi ha darrere d'aquestes paraules és a dir l'essència del que aquestes paraules tenen i això és el que diu que va a buscar també quan intentava fer Maria Estuart que tu l'has matat que és un projecte que va intentar i és el que està darrere del seu sempitern projecte de Jesucrist la vida de Jesús que va estar com 20 anys intentant fer-la és a dir a través de la paraula vol arribar a la veritable essència això és una cosa que l'espectador jo crec atent jo crec que pot percebre perfectament que hi ha com una dimensió i aquí entraríem en la pel·lícula que és aquesta veritat a la qual ell vol arribar i per tant que sigui teatral a Bessent li sembla bé en tant que precisament dona protagonisme per damunt de tot a la paraula com a mitjà pel que hi ha darrere de la paraula ja sé que és un embolic de cal ample i això és el motiu del gran fracàs perquè la gent va dir què li ha passat a aquest home bueno a veure el cine de Dreyer és qualsevol cosa menys cine d'aquell que dona peixet no no no aquesta se'ns dubta en absolut tot i que la trama és molt simple sí perquè la trama és molt simple la trama es pot explicar en mig minut i estàs dient tota la pel·lícula tota la pel·lícula però el contingut els diàlegs la profunditat d'aquests diàlegs i aquí entraríem a partir del que has dit tu en un dels trets o sigui hi ha uns quants trets que són definitoris del cinema de Dreyer un d'ells és el transcendentalisme sí sí és un cine transcendental absolutament per què perquè va més enllà del que és el quotidià i planteja els grans problemes de l'ésser humà de sempre per això aquesta pel·lícula que està feta a l'any 64 el seu contingut podria ser perfectament vàlid avui agafant i canviant personatges i posant-hi color el que vulguis sí perquè no és tan a mi no m'agrada veure Gertrude que en el seu moment quan es va estrenar la peça de teatre es va dir que era una peça molt atrevida perquè parlava de l'emancipació de la dona no ens enganyem no és una pel·lícula sobre l'emancipació de la dona jo diria que és una pel·lícula nihilista i més aviat està jugada amb una prova és a dir Gertrude és egocèntrica de la mateixa manera que els homes estan més per la seva feina que per ella ella exigeix un amor absolut ella també és un egoista en tant que està demanant dedicació i idolatració absoluta és a dir una connexió amb l'estima a un nivell absolutament absolutament amb la qual cosa la pel·lícula no parla sobre que l'amor és el que defineix la vida no precisament és la manca d'estima perquè si no ella no es quedaria sola i tancada a casa seva podríem dir que és d'una ironia aquest egoisme aquest egoisme que llueix ella aquest egoisme que llueix ella en el que en un moment surt una de les frases que ja estaven en l'obra de teatre en la que diu per sobre de la importància que té el treball de l'home per la vida de la parella jo vull la dedicació a mi com a dona amb estimació per sobre d'aquest treball de l'home efectivament llavors en aquest sentit sí que hi ha un punt d'empoderament de Gertrud en el sentit d'exigir no demanar exigir exigeix i d'aquí que no s'acabi trobant bé amb cap home que això no vol dir que els homes siguin uns perfectes imbècils vull dir però no no no i és una mica el seu fracàs però el que el que ens diu amb això també Dreyer és que a veure realment la vida és això un no aconseguir mai el que aspirem efectivament estic d'acord completament estem realment subjectes al destí estic completament a tu no et sembla que és nihilista és a dir perquè en el fons és la no trobes solució l'única solució que troba és l'ostracisme totalment i el que ve després que és la mort total sí sí efectivament en aquest sentit és absolutament absolutament pessimista cert però hi ha una cosa que sí que ens estan dient que l'Anastasi el tenim ja online però hi ha una cosa que m'agradaria desenvolupar després que és que evidentment no és un cinema realista tot i que curiosament a través de la paraula s'apunta a això però després el que hi ha a Gertrude perquè també està a Dies Irai i a Hordet no parlem ja amb tot el seu masticisme que hi ha una certa precisament irrealitat ambiental el mirall que és un factor de copta de fades una quarta dimensió per dir-ho d'alguna manera hi ha unes coses és una pel·lícula misteriosa quan hem parlat abans de Hamas hi ha misteri tenim que dir que la pel·lícula Dreyer en diversos moments fa una composició que és pictòrica també es podria parlar de Vermeer en què també hi ha molta sintonia amb alguns quadres de Vermeer i fins i tot Rembrandt és que ja està mondriant és que era un home d'una cultura bastíssima sens dubte i naturalment impregnava les seves pel·lícules d'aquests detalls que a vegades poden passar desapercebuts però aquí per exemple per mi hi ha una escena que és extraordinària tenim el mirall tenim dos canelobres entre Gertrude encén un canelobre a través del mirall pel davant del mirall encén l'altre hi ha una transició en què hi ha uns diàlegs i tanca l'escena apagant els canelobres i un detall Gertrude va sempre de blanc i en aquesta escena del mirall va de negre va de negre jo de cop i volta he descobert i confesso que és una reflexió que faig molt recentment Vampir semblava que fos un film illa dins de la trajectòria de Dreyer en tant que tracta de vampir i evidentment és un conte feèric però és que aquesta cosa feèrica aquesta cosa misteriosa i que connecta una mica amb l'ultramont per dir-ho d'alguna manera està a totes les pel·lícules de fet i Gertrude que de fet està tractat un tema marital en el fons a través d'escenes com aquesta del mirall és que el mirall és el mirall màgic és la quarta dimensió i ara que toquem lo màgic és el moment de dir bona tarda bona tarda Anastasi ja veus ja veus com estem estem estudiant la màgia d'aquest gran creador d'imatges i de sensacions que era Dreyer què ens pots aportar tu en aquell camp màgic realment és un atribut que no se'n correspon però doctes que es diu en català ben dit doctes ho sou molt vist escoltats per la ràdio i amb la distància diguem aquesta que et dona el fet de no veure-us directament a mi m'he donat una sensació que estàveu afinant avui d'una manera absolutament genial o sigui de ben estar entrant en la pel·lícula molt bé jo em queda poc a part que ens queda poc temps per passar avui tindrem intentarem fer diverses seccions crec que avui no? principalment però ja saps que això el programa es titula cinema sense condicions és a dir és el teu moment no, no, no sense condicions no, més que tant perquè jo realment la pel·lícula l'he vista recordar vaig recordar que avui jo sempre recordo més les pel·lícules i en aquest cas em semblava recordar que va viure el cinema Arcàdio del carrer Torset però la realitat és que vaig consultar aquí et puc dir una cosa aquesta pel·lícula aquesta pel·lícula va ser estrenada el 24 de novembre de 1969 a l'Alexis i a Madrid i a Madrid no es va estrenar fins al 70 i recordem que és del 64 és a dir el que ha dit abans l'Ignasi demostra també tenint en compte que el nostre país gran Espanya té des de fa molts anys i també llavors un festival que és el Festival de Cinema de Valladolid que durant molts anys se'l va tillar de de religiós exacte és a dir que tot i amb aquest factor 5 anys vam trigar a poder veure Gertrude sí senyor i Dies Ira que l'havíem vist l'any anterior el 69 no la temporada anterior a Barcelona es va estrenar Dies Ira imagino que és del 43 vull dir que realment bé en definitiva que jo aquell noi de 20 anys que va entrar a la sala d'Alexis 143 sí he descobert veient l'art i la pel·lícula que aquell noi era molt diferent de la persona que soc ara realment perquè jo recordo que la pel·lícula em va tocar molt em va tocar molt profundament em havia tocat molt en el seu dia Ordet l'Ordet per mi és per mi si que és la pel·lícula per mi millor de Dreyer posa una opinió totalment personal és el per mi per davant i recordeu que Ordet vol dir la paraula que ara per un moment parlava de l'importància que li he concedit a Dreyer efectivament és cap dalt en Dreyer la paraula és cap dalt en un dels pel·língols més importants que fa es diu la paraula i una de les condicions del cinema fantàstic precisament és jugar amb l'ambigüitat i a Ordet que no és una película fantàstica evidentment queda l'ambigüitat de si veritablement el fill té aquests poders d'aquesta dimensió pràcticament de Jesucrist o no en qualsevol cas hi ha miracle en qualsevol cas hi ha miracle en qualsevol cas hi ha miracle però potser no és un miracle a veure si ens expliquem no? va, va, va potser que el senyor estava dormint simplement no, vull dir que realment jo recordo que el record que vaig tenir quan em vau dir l'altre dia farem gert vaig dir ostres, que bé quin record més excel·lent que tinc de la pel·lícula si em arribeu a dir que exactament no ho sap dir però recordava que la història d'amor aquest amor que hi ha en aquesta dona tan peculiar i aquesta necessitat d'amor més obviat que hi ha en aquesta dona tan peculiar jo recordo sí, perquè perquè és una reivindicació en aquells moments 1964 de l'amor eròtic de l'amor possessiu o sigui no és aquell amor romàntic i tal que podríem dir que se li atribueix a la dona no, no, no aquí és un amor que demanava com ha comentat l'Ignasi demanava exigia una correspondència i si no i si no saltava per sobre i seguia buscant ella aquest amor evidentment eròtic sí en tant que hi ha una escena en la que es veu el compositor com se'n va cap a l'habitació del costat on imaginem que Gertrud s'ha despullat però jo crec que és físic completament d'acord però jo crec que és total el que vol la dona és un amor total físic sí senyor físic i mental de cintoria espiritual també cinematogràficament parlant aquesta escena és un fort de camp extraordinari i d'una intensitat perquè hi ha l'ombra hi ha l'ombra d'ella hi ha l'ombra hi ha l'ombra projectada a la paret una escena fantàstica no home l'aposta en l'escena és impressionant tot està realment al nivell que estava vivint i jo estic totalment d'acord d'una manera objectiva i mental d'acord amb vosaltres el que em va passar amb la pel·lícula és que tota aquella cosa juvenil que vaig tenir en 20 anys que la pel·lícula em va realment encendre internament i alguna cosa es va encendre dintre el que va dir mira jo connecto aquest sentiment és un sentiment jo recordo aquest sentiment ho recordo del que vaig tenir connectar amb aquesta dona em vaig sentir molt estrany perquè estic connectant amb aquesta dona i no connecto un cap dels homes que té el voltant i a cap i amb ella l'entenc però tot això ara no solament no m'ha passat i és molt més fredament sinó que en aquest cas el distanciament que utilitzadreia aquest hieratisme diguem que utilitzadreia en la realització aquesta vegada m'ha distanciat de veritat molt de la pel·lícula a mi m'ha costat jo no sé si m'estic tornant estic veient potser massa sèries Ignasi jo no ets un gran amic de sèries potser et diràs això però jo hauria d'animar la gent que veiessin totes les pel·lícules de l'escapament perquè totes és a la pena i aquesta segur que val la pena i molt el que passa és que a mi m'ha costat aquesta vegada bastant és a dir l'Araia però l'Araia s'ha de donar l'Araia amb una distància que és la mateixa amb la que dèiem em proposava el tema és a dir no tant pel hieratisme no solament sinó per tot plegat és a dir ja estava com si la llegís literàriament ja no veient-la com representada del teatre que és pel que va néixer aquesta obra sinó és com se l'estigui aquí llegint realment perquè hi ha un moment que em quedava exclusivament amb el text i escoltar el text sens dubte sí, sí és que és vital doncs escolta has connectat amb la pretensió màxima de treure-la és vital el text és vital mira, hi ha un moment en què el marit el marit li diu amb ella escolta si has diu tu t'agradaries ser la dona del proper primer ministre no del ministre diu de qui m'estàs parlant no, no soc jo diu ja i què i què i ell més endavant li diu escolta però quan ella li diu que pensa deixar-lo i que se'n va al teatre a veure Fidelio i en realitat el que va ser trobar-se al pis de la man ell diu i Fidelio diu sí bueno a veure aquí vull fer un parèntesi per dir una cosa Fidelio surt també a Eishwag de de Kubrick és el testament cinematogràfic de Kubrick i també planteja una història que té els seus punts de contacte amb aquesta una dona forta una dona que al final li diu al seu marit quan el marit li diu després de totes les voltes que ha fet per la vida el marit li diu i ara què fem diu el que hem de fer és anar cap a casa i fotre un polvo bé o sigui amb això et diu tot el que és el marit el que vol és mantenir la dona per la imatge efectivament fins i tot està disposat a que vagi amb la man però el que no vol és que es divorci d'ell efectivament allà allà allà seria la Nicole Kidman la dona del doctor famós i aquí ella seria la dona del primer ministre i estaria amb els actes importants etc i no aquestes dues dones no van per aquí i aquests dos dos grans creadors han tancat el seu cinema amb aquest amb aquest dos tipus de pel·lícules i ara que has dit això de Fidelio la pel·lícula evidentment té diverses referències enigmàtiques te recordes que ella parla o se'n recordeu que ella parla en un determinat moment que ha somiat que corria nua empaitada per gossos és molt bona aquesta i surt el quadre després resulta que veu un tapiu i surt el quadre bé tots sabeu que això està a la cinquera jornada del Decameron de Boccaccio i que tres de les quatre taules que va pintar amb Botticelli estan al Prado de la història de Nastasio de Glionesti bé per què m'entretenc amb això perquè la història aquesta del Decameron és que el Nastasio està molt afligit perquè la seva estimada no el vol de fet no es vol caçar amb ell i ell va pel bosc i veu fantasmes veu una dona nua empaitada per gossos i després el seu senyor també evidentment que té un des... està enfadat perquè la dona de fet no volia estar amb ell va a rere i deixa a cavall i permet que els gossos es mengin a la dona en qüestió és com una... evidentment aleshores Nastasio li diu el que ha vist a la seva promesa que no el vol i la seva promesa accedeix a caçar-se per por que el Nastasio faci el mateix per tant és com una mena de joc de... és somiat amb que se m'intentava llogar se m'intentava apressar i Dreyer en la pel·lícula li explica a Gertrude què és el que ha somiat Gertrude es despulla davant dels quatre mans perquè en realitat no són tres és primer el poeta que no sap per on va segon el polític l'advocat polític que té molt clar per on va però li surt malament després el pianista el pianista que és un tast un tast a ulletes és un tarabana o sigui no li diu res i quan veu que ella va en sèrio diu hòstia disculpa però és que jo tinc tinc una noia que desgraciadament està aprenyada sí aquí tenim l'acompanyament musical del món el pianista que per cert va ser el seu va ser el seu company no em sentiu i el pianista que per cert va ser el seu el seu company en la vida real no el pianista crec que va ser el company no no el poeta el seu marit va ser el marit de la nina sí sí sí l'Ebert Road és el que fa l'Ebert Road fa de Liedman que era era no trobaven l'actriu per fer de Gertrude perquè les dues actrius d'anesses que a les quals doncs Dreyer els va demanar de ser Gertrude no van voler es van espantar del guió i de tot i al final l'Ebert Road va proposar la Nina Pence Road que fins aquell moment només havia fet pràcticament teatre havia participat en una pel·lícula però d'una manera molt secundària i la Nina Pence Road tenia il·lusió perquè pensava que això la catapultaria la fama i va ser tot el contrari la va ensorrar aquesta dona és una pel·lícula difícil aquesta dona s'acaba s'acaba semblant al seu personatge acaba separant-se del marit i acaba fent el que fa la Gertrude tancar-se en una casa i passar del món no és la primera abans que comentàveu abans que comentàveu l'afredor i la serra aquesta inicial que per mi és una serra que marca una mica tot com serà la resta de la pel·lícula que és aquesta conversa diguem-ho així entre la parella diguem entre el polític el perpès polític i ella realment hi ha un moment que fins que no es trenca que ella es belluga i que s'acaba seguint a la cadira de la taula han intercanviat els papers que llavors ja directament es veu que mira a algun lloc concret fins allí com deies molt abans Pep i deies tu també Ignasi ella podria ser perfectament cega és a dir vas estar-ho veient des d'un punt de vista d'imaginar que ella era cega perquè realment no mirava en cap moment a cap lloc concret no però no té alguna mirada perduda té una mirada no però tampoc la té fixada que esquiva en tot moment el defurge us ho dic us ho dic seriosament vaig pensar ostres jo no recordo sincerament ho dic això de la cegesa em va d'allò després però sí que és evident que jo que la llegeixo des d'aquest punt de vista i penso que pot donar aquesta impressió el que sí és evident és que aquesta sensació que tens és de perfecta i absoluta incomoditat i incomunicació entre els dos és a dir la incomoditat és absoluta fins que no es tornen a mirar a partir d'aquí es normalitza bé, sí, sí no, no és que hi ha poca cosa més podria dir menys que el que heu dit ja és que heu dit tanta cosa i molt bé i per acabar amb el símil metafòric que hi ha entre el quadre de la dona i els gossos els quatre gossos diríem són aquests tres que he descrit i després hi ha un quart que té una actuació curta però important que és el metge el metge que li dóna la seva adreça de París per si algun dia véns a París a l'amic a l'amic correcte que al final és el que l'acomiada diguem efectivament és a dir que està claríssim el paral·lisme entre ella i els quatre gossos que intenten eliminar el que per ella seria l'amor pur no? l'última pel·lícula jo el màgia de bromes la trobo interessant la trobo interessant i penso que realment la gent l'hauria de veure també però realment sí que és cert que l'has de mirar amb una mirada molt neta i molt fora de tot prejudici absolutament i pensar que allí darrere hi ha un obremestre hi ha molt de pensament hi ha molt de sensibilitat i per tant davant d'un obremestre ens hem de rendir realment és cert que avui en dia les coses van d'una altra manera i costa veure aquest tipus de cinema però això és simplement una advertència bondagosa diguem per part meva res més jo és que jo em quedaria actualment dius una obra que és del 1906 que l'any 64 ja no es va entendre es va veure fins i tot ridícula perquè hi ha algunes frases que evidentment per el pensament d'ara són ridícules però és que jo em quedaria en què precisament no parla de la mort total en la vida sinó que parla de l'absència d'amor en la vida clar és que fixa't jo insisteixo en que amb una sensibilitat moderna més aviat parla d'això és que fixa't el cinema si deixem de banda Nobel el cinema que es feia per exemple el que venia d'amèrica als anys 64 eren uns melodrames que no tenien res a veure amb això absolutament res a veure clar llavors això havia de ser trencador i de cara a l'espectador havia de ser rebutjable l'única cosa que havia de trencar després hi ha una cosa jo ja t'ho estic per a Mateu perdó perdó perdó sí només una cosa que la trobo molt important la lentitud la lentitud és una característica en l'obra de Dreyer un recurs que permet assimilar la profunditat dels textos i la bellesa formal del seu cinema és és vital aquesta lentitud que a vegades la gent recrimina és que aquesta pesada és molt lenta no amb Dreyer la lentitud té un sentit això és buscada té un sentit si entres si entres en la pel·lícula no es fa lenta ni es fa avorrida i dura pràcticament dues hores és que és increïble és exactament això si entres no es fa lenta no però per exemple jo l'única cosa que diria és que respecte per exemple a Vampir o Ordet o a Jean D'Arc per exemple els personatges estan animats d'una força interior que fa que tu t'enganxis que t'escompte perquè en aquest cas la força hi és perquè és evident hi ha l'empoderament i aquesta dona amb aquest pensament de que realment mai ha aconseguit tenir un home de veritat mai això és molt potent també però és més potent però queda més com no és tan vivencial jo almenys no l'ho he vist d'una manera tan directa per això potser m'ha sortit una pel·lícula en aquest sentit que avui en dia no en el seu dia però avui en dia m'ha quedat més enllunyada m'ha quedat més un tema que l'estic entenent l'estic escoltant també l'estic veient i m'agrada però no m'està gran potser tant com les altres però és una opinió totalment personal no però jo m'atreviria a dir que potser t'has situat com a l'espectador ideal de Dreyer pot ser amb aquesta sensació d'allunyament que tens pot ser pot ser que ell busques a mi m'agradaria encara que siguin 30 segons per reflexionar sobre els escenaris Dreyer li donava a la paraula el protagonisme principal però els escenaris els cuidava molt i no teniu la sensació que la pel·lícula és laberíntica perquè agafa un element del pintor del Hammershoy agafa un element que moltes vegades al fons hi ha una porta oberta que dóna pas a una altra habitació no us heu fixat que a Gertrude molt sovint hi ha una porta o una habitació rena com la a la qual va per desplaudar i de vegades no saps que és una cosa característica de Vampir també que de vegades et perds no saps com a espectador no domines les habitacions la distribució de l'espai és laberíntica té un element laberíntic que connecta amb aquesta voluntat però bueno aquest laberí aquest laberí si pugem cap dalt i anem al pensament és realment també el laberí del cap en el que està de la ment en el que està ella com trobar la sortida a les seves respostes és el que la fa una pel·lícula immortal en el sentit que és vàlida sempre perquè són les grans preguntes de l'ésser humà des que hi ha ús de raó una simple anècdota en Dreyer l'àvia l'àvia adoptiva l'àvia de la família adoptiva és a dir la mare de la mare adoptiva amb la qual Dreyer tenia molt mal rotllo és a dir se venia amb el pare adoptiu i se venia amb l'àvia l'àvia va introduir a Dreyer quan era jove allò amb el monocult era molt li passava llibres llibres d'ocultisme fins que la família es va es va assabentar perquè clar amb aquesta actitud tan absolutament protestant es van escandalitzar fins i tot alguna cosa d'aquest ocultisme jo crec que i és en totes les pel·lícules de Dreyer amb l'Empir i amb Ordet claríssim és molt característic bé hauríem de deixar perquè l'hàstima perquè l'hem sacsejat molt aquesta extraordinària obra Gertrude i comentar una mica l'actualitat anem a veure si comences tu que estàs més lluny però igualment a prop Anastasi m'ho dius a mi? ah sí sí jo com sabeu jo el cinema i a mi penso que acaba la zona de demostració pel papa cada vegada m'estic allunyant més de les sales de cinema el qual no vol dir que m'allunyi el cinema avui algú argumentava a la televisió i defensava que realment les sèries evidentment són cinema això no hi ha res que ningú que ho pugui negar és evident que el grau d'exigència i la manera que estem vehiculant com les veiem és diferent de quan ens desplaçàvem això aquell Alexis 143 o aquells xinemes d'Alexander d'aquella època però jo estic entrant molt en aquesta dinàmica de les sèries i cuidar això no evita que d'entrada en tant que si no una pel·lícula la reconegui això està clar però jo ara sí que us volia parlar d'una sèrie vam començar aquest tema de parlar de sèries fa uns quants programes l'any passat a la temporada passada i ara reprendríem amb una que m'ha tocat m'està tocant profundament perquè l'estic veient i això també és bo perquè encara estic amb calent en l'assumpte estic en el capítol 4 de la temporada 1 de The Old Man l'home vell el vell quasi traduiria jo més que l'home vell el vell es d'acord vell mai més ni menys que de Jeff Bridges en el paper d'un ex-agent de la CIA un antic oficial diguem que ja viu totalment fora del circuit diguem és més fora del circuit perquè si el trobéssim el mataria pràcticament tothom és a dir que és un home de pesca per on es pot veure aquesta sèrie? es pot veure per Disney Plus doncs això és una sèrie és nord-americana com no el podem ignorar de suspens jo diria està basant una novel·la també novament del Thomas Perry i la desenvolupen dos personatges que són els que ativen del tema diguem inicialment que són el Jonathan Steinberg i el Robert Levine s'estat d'aquest any i sembla ser diuen que el juny del 22 es va pactar aquest any mateix que se renovaria per una segona temporada jo sincerament us demanaria que tinguéssiu haver si teniu Disney Channel es potser Disney Plus en aquest cas o si no intenteu veure-la perquè és una sèrie que penso molt interessant és de té contingut propi òbviament però pot recordar moltes bones sèries i pel cantó bo d'aquestes bones sèries està dirigit aquests capítols per quatre realitzadors o sigui hi ha dos realitzadors tres realitzadors que han dirigit dos cad'un i una noia que ha dirigit un sol episodi d'aquesta temporada inicial que és de vuit episodis per tant dos quatre sis i sempre dos set episodis llavors tots ells tenen una gran això es nota no són noietts que comencen sinó que són realment realitzadors que tenen una bona carrera ja amb moltes altres sèries abans o bé tenen fins i tot una bona carrera i fins i tot alguns han dirigit sèries mítiques com House és a dir que estem davant d'uns realitzadors que ja d'entrada donen un pes específic important al com s'explica la història tenim uns actors que donen la talla completament Jeff Bridges amb els seus té la mateixa gran que jo en realitat té vuit mesos menys que jo amb els seus 73 anys un gran actor Jeff Bridges un gran actor que a més a més té totes les coses positiva de l'abat en aquest cas afegida que encara segueix sent un home atractiu per entendre's que la càmera l'estima en John Lightgo que no hem de dir res imagineu jo soc un dels fans de John Lightgo l'hem vist tots en moltes pel·lícules del passat i del present allò que se'n diu un actor de caràcter de caràcter en una intervenció de la sèrie Dexter que va mereixer dos capítols fent un personatge tremendo horrorós horrible com a personatge però que era meravellós i després tot d'una sèrie un clàsting és que s'hi troben dos convidats curiosíssims que la Jaime Abbas que és aquesta actriu palestina que l'hem vista a Succession com la dona del jefe i després també l'hem vista a Los Limones Los Limones una pel·lícula antiga ja a Palestina i una dona que era afançada al seu camp de llimoners davant de qualsevol cosa és una dona interessant que surt a la pel·lícula un poc però que té també un i també trobem milers d'anys que Joel Gray que és el mestre de cerimonies de Cabaret que jo creia que ja no hi era sí home i encara hi és encara és i fa un personatge molt curiós bé la sèrie el trobó el cabaret està extraordinari aquest home sí és extraordinari a més té una escena que està ben bé feta a mida per ell i ho he dit la reflexió d'un director que pot agradar més o menys que és Tom Ford amb Animales Nocturnos hi ha moments que recorden alguna escena de la pel·lícula recorda el Tom Ford de la bestialitat que era la pel·lícula que hi ha d'Animales Nocturnos que recorda una pel·lícula em va impactar molt recorda temàticament si volien ser temes dels germans Coen volia perfectament ser la pel·lícula nascuda d'un d'aquests temes que troben de tant en tant els Coen a partir del Le Boschi sí potser no la que més però totes elles s'estan animades d'una mena de ostres què passaria si i llavors aquí imaginar un supòsit realment molt peculiar és a dir inventar històries realment molt recargolades i aquesta ho té aquest component també veu d'una estètica curiosament moderna perquè és una estètica coreana quasi m'ha recordat molt alguna cosa a nivell de llum a nivell d'il·luminació a nivell de la mateixa violència que hi ha em recordaria en moments algun aspecte dels coreanes o fins i tot a Old Boy del Parc Sang-Wook és a dir l'Old Man de Old Boy a Old Man a Old Man hi ha alguna cosa d'això i després podríem parlar que demà que s'assembla a Homeland o també té alguna cosa de realització i la manera de portar la intriga de Breaking Bad o d'Ozark bé per donar referències a la gent semblant d'una sèrie que connecta amb bones sèries de consum òbviament hi ha altres set bones sèries que no són tant de consum però de consum i per tant jo l'aconsellaria de veritat em falten encara aquests dos o tres capítols i la temporada que ve si aquesta no em de set al final la seguiré veient segur doncs aquí queda la recomanació pels nostres agents The Old Boy no The Old Man The Old Man perdó The Old Man ara li passo la paraula a l'Ignasi perquè tenia preparada una pel·lícula que és d'estrena una pel·lícula d'acció una pel·lícula moderna i digue'ns digue'ns algo sobre això molt ràpidament molt ràpidament està a punt d'estrenar-se una pel·lícula que es diu Fall Caiguda està dirigida per Scott Mann que és un realitzador que a veure que segurament no no no no és cap referència d'una manera directa tot i que hi ha tres pel·lícules com a mínim que han tingut el seu ressò el golpe del siglo el 2015 amb el Robert De Niro i la Gina Carano que és aquesta actriu tan musculosa ella l'última jugada totes dues amb Dave Bautista que també és un actor musculós i potent que es va provocant i després el gran torneo a veure pel·lícules d'acció de molt detrets i tal de molt anabolitzant exacte justa molt bé és la definició bé The Fall a veure és un pel·lículin però hi trobo una cosa molt interessant que si és com anar a una muntanya russa perquè és el cinema si és capaç de transmetre emocions intensament jo trobo que triomfa també és a dir ens podem anar d'un trailer a una pel·lícula que sigui com el Cinerama vull dir que ens provoca emocions si t'atrapa i no et deixa anar a veure són dues noies que han perdut un noi en una escalada d'aquestes impossibles amb una paret de muntanya el noi mora que per cert és un començament que s'assembla molt al de Máximo Riesgo una pel·lícula molt bona per mi sobretot l'inici és espectacular és una pel·lícula d'aquestes de muntanya d'acció que la trobo molt ben feta és una molt bona pel·lícula d'acció i sobretot a l'inici és absolutament de vertigen i jo crec que Fou el que busca és això aquestes dues noies mesos després de la pèrdua sobretot perquè és el marit d'una d'elles se'n van l'altra noia que també es veu que havia tingut un afert secret amb el noi i en qüestió que s'ha mort i convèncer la noia que ha perdut el marit i totes dues se'n van escalar una torre de ràdio que només et dic que té 600 metres es veu que aquesta torre de ràdio és la més alta del món la de la pel·lícula és diferent a la real però totes dues representen que passen a Califòrnia al desert de Mojave tan famós per Apple perquè un dels seus programes o sistemes operatius es diu Mojave precisament bé la qüestió és que se'n van cap allà i pugen la torre aquesta torre està en molt mal estat total que perden l'escala l'escala es trenca i es queden penjades a dalt de tot la manera en com està filmada evidentment que té trampeta en el sentit que per exemple es veu que dalt d'una muntanya van fer la part final de la torre lo suficient com per posar les dues actrius i amb càmeres amb dron anar girant doncs donar aquesta sensació de vertigen que veritablement ja diversos moments semblaria et dius home com es manté una pel·lícula d'or i mitja simplement en dues noies que es queden penjades dalt d'una torre i ningú els hi fa cas tenen un dron tenen fins i tot una bengala però només una i ningú ho veu i es queden allà soles com s'ho fan i intenten evidentment anar sobrevisquent perquè una d'elles ha perdut la motxilla amb aigua que ha caigut però no al buit sinó que s'ha quedat en unes centenes de més a baix intenten rescatar-ho en fi van passant diverses coses la pel·lícula la veritat és que des d'aquest punt de vista si acceptem el que és aquest joc és de vertigen i genera de veritat moments d'una angoixa important ara bé hi ha un truquet postmodern que no citaré per no trencar la guitarra de la gent però que ai acabo de picar però que certament malmet un guió que encara que simple té uns moments d'intriga i d'atenció molt efectiu si no fos per aquest moment postmodern absolutament tret de la màniga i que envia una mica a Norris el que fins aquell moment s'ha aconseguit però en fi suficient com per anar-la a veure aquí queda la recomanació de Fol estem acabant el programa tinc dues coses per dir una d'elles és que aquesta setmana a l'equip al complert de Cinema Sense Condicions hem tingut la joia de visitar i compartir un dia amb Tomàs Pladevall el director de Fotografia Premi Últim Premi Gaudí d'Honor Miquel Porter Premi també de Cinematografia hem tingut una llarga conversa amb ell que l'amica Anastasi està amb tasques de composició i ajustament com a bon muntador com a bon muntador que és i que oportunament ja us avisarem i us la passarem amb una o dues sessions segons la durada final que quedi amb el muntatge això per una banda la nostra gratitud immensa per l'estona fabulosa que vam poder passar amb en Tomàs i per una altra dir-vos que la setmana que ve el dimarts cau entre el dilluns i el dimecres com sempre però aquesta vegada el dimecres és festiu i nosaltres havíem pensat que podríem fer tots plegats oients i els que fem el programa podríem donar-nos el gust de fer el pont i celebrar una miqueta la tardor aquesta tan bonica que tenim a sobre sobretot perquè les tardor baixen el que vosaltres digueu jo encantat de fer-ho és a dir que ens veurem la setmana següent perfecte ho deixem aquí molt bona nit moltes gràcies a tots per escoltar-nos i que passis una bona setmana també i un bon pont lluna gràcies Anastasi sí bona nit també i que ja ens anem veient Ignasi encantat fins a la propera un plaer estar amb vosaltres bona nit bona nit