Girlhood, Mandarines i McQueen: cinema i debats

La ràdio de Sant Just, 98.1. A segona hora del Catalunya Vespre. A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Cinema sense condicions. Toma ja. Hola, bona nit. Aquí estem, com cada dimarts. No, no, que continua sonant. La banda sonora de la pel·lícula, com que no l'he baixat, ens hem començat a parlar, però continua sonant. Ei, que irlandesa ha sonat això del començament, no? És irlandès, que és la de... És la de 12 anys d'esclavitud, la tercera pel·lícula última amb la que va guanyar l'Òscar. I per què ha de sonar irlandès? M'ha sonat molt irlandès, perquè com que, a més a més, altres dues pel·lícules, Hunger i Shein també, tenen tant a veure amb el tema irlandès, ara que el sentia... Hunger pensava, però Shein no ho sabia. Doncs també té una mica a veure. Bé, deixa'l saludar, saludem. Vinga, va, saludo una mica. Una mica no, del tot. Cinema sense condicions, com cada dimarts, aquí estem per xerrar una mica sobre cinema. El Francesc, l'Alba... Molt bé, et saps el nom, ja. És que sóc novata, pels que no m'heu sentit encara. Vas sentir el programa la setmana passada. Sí, jo el vaig sentir. Vas dir que t'havia agradat. Sí, sí, sí. Bueno, va ser un programa també diferent, no? Màlaga. Diferent, agradable, sí, sí. Barrejat. I Aleixander Neski. I Aleixander Neski. Va ser un programa dual. I les banderines. Avui no tenim el Joan aquí perquè faci la presentació, per tant l'has fet tu. Ui, qui em truca ara? Mira, el Jaume està trucant. Potser és que no pot venir. Vinga, va, comencem a parlar una miqueta. Comencem. Les pel·lícules que hem vist. A veure, jo he vist tres pel·lícules. Tenia acumulades per parlar de tres pel·lícules. Una és les mandarines, una altra és la família Belie i l'altra és girlfriend. Girlhood. Ah, girlfriend. No, no, girlhood. Boyhood i girlhood. Que seria com la segona part de... No, no, no. No, no, no, de boyhood no, de tomboy. Tom Boy, sí, però no, no, és la mateixa directora, sí. És la mateixa directora. A mi em va agradar infinitament més Tom Boy. Infinitament més, dir per una matemàtica això sona com molt bestia. Ah, sí, perquè ho sol dir. Perquè ho digui a una altra persona, que no sé si ho sabeu, Salva, però aquí tens una catedràtica en matemàtica. Ah, no ho sabia, no ho sabia. No intimidem, no intimidem a ningú. L'intimidem. És un estudiant de periodisme, no t'intimida ella? No. Quan un diu matemàtiques, la gent se sol intimidar i no cal. No, no. Mira Manuela Moreno l'altre dia que et va dir. Sí que l'he vist, sí que l'he vist. Ja l'havia vista, ja l'havia vista. És que no recordava de què anava exactament. I efectivament, va del nombre pi. Pi... A veure, Girlhood. Girlhood, efectivament, és una pel·lícula de la mateixa directora de Tomboy, que ara ho busco, o si tu ho has trobat, perquè no ho tinc aquí. Encara no, però vives parlant i ja ho busco. A veure, de què es tracta? És un balier de París, bàsicament de gent immigrant, o fills ja, següent generació d'immigració negra, I d'altres tipus d'immigració, perquè els banliers d'aquest tipus de París tenen molt tipus d'immigració. Sí que és veritat... Doncs perdona, però entre negres han d'aljou avui, eh? Tinc McQueen, 12 anys d'esclavitud... Ah, sí, és veritat, és veritat, és veritat, no hi havia caigut. Què són això, perdona, què dius dels banliers? Banlié, és un barrió, barrió de fora, és suburbio, és en francès, sí, banlié, banlié. Bueno, a fet no ho sabia, vai. Doncs és un banlié. És un barri exterior de París, un barri relativament degradat, barrejat i de canalla provinent d'immigrants. Per això dic que el tema és una nena... que viu el seu piset que viu, que és un d'aquells pisos de blocs enormes, de cases, tot ells amb gent amb dificultats, amb gent amb una pressió de feina, de tot tipus, vaja. És social. Sí, sí. No és aquesta la temàtica de la pel·lícula, Perquè la temàtica de la pel·lícula realment és aquesta nena adolescent que es vol, que viu en una, repetia, en una família que ja té dues germanes més petites i un germà gran que exerceix, la mare està molt poc a casa perquè treballa, em neteja a hores molt de tota mena i per tant... els nanos campen sols com la majoria de canalla d'aquest tipus de barris. Llavors, aquesta nana es veu en algun moment a l'institut que no pot fer els estudis que ella voldria o que ella li feia il·lusió per continuar amb el grup... Perquè sí que és una pel·lícula que parla de l'adolescència i com es defineix a si mateixa i busca seguretats. Llavors aquesta nana que és una solitària i que no... No acaba de trobar lloc. Hi ha unes bandes que estan formades de quatre nanes, totes elles que es dediquen a fer una pandilla d'aquestes, de pagar-se uns amb els altres. Una mica el mateix esquema de la banda de nanos. però ha passat a l'aparença, al format femení, però que són nanes que els interessa l'estètica, però també els interessa la violència amb si mateixa. Per tant, és una homologació del que coneixem com a bandes de nanos, I una homologació, el mateix, amb bandes de nanes. El que passa és que, a més a més de la intenció de crear-se conflictes per afirmar-se qui és la banda dominant, que és la mateixa que passa amb els nanos, Són anes que, a més a més, l'estètica d'elles i la seva personalitat i la seva presentació els interessa. Per tant, aquesta és la història de la pel·lícula i és com es van desenvolupant aquesta nena amb aquest grupet que coneix que, com tots els grups en forma de banda, el que donen és seguretat als insegurs d'aquest tipus de grups. I això sí que està posat en manifest. Què té bo, la pel·lícula? Home, la pel·lícula té un format... un format de documental, és com si fos un documental que segueix a la nena. I això està bé, la càmera és molt bona, les quatre nenes que no són, cap d'elles és actriu, o sigui, són triades per la directora en funció dels personatges que ella vol crear, estan bé els quatre personatges de la banda, estan molt bé, com la germana petita, la germana gran, això està bé. Però després la pel·lícula és fluixa perquè no té història. Com a documental que segueix aquesta nena i que et mostra aquest tipus de problemàtica estaria bé. I ja està. En canvi, Tom Boy, no sé si recordes, Francesc, que és una nana, és una família que se'n van de vacances... No, canvien de barri i se'n van a viure... en un barri que els nanos són una nena petita, em sembla, i una nena que té 10 anys, que és el personatge, la protagonista de la pel·lícula. i arriben que és a l'estiu i que per tant ja no hi ha escola no sé si ho recordes no l'he vista llavors aquesta nena decideix que actuarà com un nen i aquí com que no la coneix ningú i ella té 10 anys i per tant és una nena sense encara definir diu que el seu nom és un nano i actua com a nano es va ficant amb embolics amb embolics com a nano Però encara millor està molt ben trobat, perquè la dificultat de la definició d'una criatura d'aquesta edat i l'embrullo que ella, l'embolí que es fica, està molt ben, molt ben descrit. Jo diria que la història és molt més potent a Tom Boy que a Gerhut. La història de Gerhut és fluixa no t'acaba de convèncer a què va i, en canvi, seria bona com a documental que segueix a les nanes i a la nena, a la protagonista en particular, però com a gaire res més. De càmera és molt bona, ja us ho he comentat, i l'actuació de les nenes és molt bona. I què fa la càmera? Perquè va a molts primers plans de les nenes, quan les nenes... Però no les segueix així, a l'estil dels germans d'Arden, a la pel·lícula aquella del fill per darrere... És que allò em va... És que estic pensant en pel·lícules de cinema francès, com que parles de cinema documental, tenim aquella d'Entre les murs, com es deia La classe, que també era una pel·lícula... Home, però amb més intenció, amb més intensitat. Aquesta té un punt de banal. El tractament que fa vol arribar a l'ànima dels problemes que estan vivint, però no ho arriba a aconseguir, cosa que sí que passava a Tom Boy, perquè a Tom Boy sí que va a la problemàtica de la canalla. Aquesta és molt més espectacular perquè aquestes nanes ballen i aquestes nanes es diverteixen i llavors les juergues, això que et deia de les juergues sí que estan molt ben seguides quan les nenes es desmadren i això està molt ben seguit. Com a adolescents que passen aquesta etapa jo crec que això està molt aconseguit. I els primers planos de totes elles són boníssims. I les baralles, i el tractament en què consisteix una banda, no està malament. Però gaire res més. O sigui, jo m'ha defraudat una miqueta aquesta pel·lícula, en proporció de Tom Boy, que em va agradar moltíssim. En comparació amb qualsevol cas, haurem de seguir la filmografia d'aquesta directora, de la Celine Chama, que té 36 anyets només. Sí, és molt jove, aquesta noia. Ha fet 3 o 4 pel·lícules ja, i dues de les quals... A veure, en proporció de l'altra pel·lícula que he vist, que també és francesa... Veus com és molt matemàtica, en proporció. Parlar de la raó de proporcionalitat. La família Belier, que jo vaig anar a veure aquesta pel·lícula, és francesa, vaig anar a veure aquesta pel·lícula per l'argument, perquè vaig trobar que era un argument extraordinàriament ingeniós. La de la classe, estàs parlant. No, la de la família Belier. Ah, també la vas veure? L'he vista. Parlem de 30 pel·lícules en un mateix minut. Sí, sí, és una característica del programa. Només hem parlat de... Ah, bé, perquè també hem parlat d'aquestes franceses. A veure, situem-nos. De Boyhood, una referència, de la classe, del fill dels germans d'Arden. Ara estàvem parlant de... Ara estàvem parlant de l'altra que he vist. Si tu has vist alguna, si vols, digues-ho la teva. Ella ha vist, i m'ajudarà després a parlar de 12 anys d'esclavitud. Ah, jo també l'he vist, aquest. Bueno, no l'he vist, aquest. La vaig veure quan la van... I ni Hunger ni Shame, oi? Ni Hunger... Mira, Hunger és una de les que jo volia veure quan la van estrenar. És la irlandesa, no? La del problema irlanda. Sí, sí. De la vaga de la flam, no? Sí, exacte. Jo aquesta me'n recordo molt de les crítiques i se'm va passar. I Xeim se'm va passar també. Quina vergonya, no? Quin Xeim. Xeim, Xeim, absolut. I quina gana de veure l'altre, quines ganes. Bé, ja, deixem-la. Això és més de David Tomàs, oi? Aquest tipus de jocs, de paraules. Imagino que ja quan estava de Màlaga, ja ho vas veure, que és un no parar, un no parar. Bé, la família Belier. La família Belier... és una pel·lícula francesa que els hi deu encantar els francesos i que jo hi vaig anar perquè vaig llegir l'argument i vaig pensar que valent que algú s'hagi ficat en una pel·lícula amb aquesta estructura i el Joan que no és francès em sembla que també li va encantar Ah, no, és que aquesta no m'agrada. No, no, ja ho veig, ja ho veig. Pel to, per la manera com t'ha canviat la inflexió de veu, ja ens coneixem. Amb la inflexió de veu, pots assegurar... El Joan Morros, que no és francès, crec que li va agradar molt. No, no, però aquesta crec que també. Aquesta li va agradar. Les mandarines segur. Les mandarines sí que m'agrada. Però aquesta no em va agradar gens. Per què no? L'argument és boníssim. L'argument és boníssim. És una família que tots són sormuts menys una nena. Són una família, un matrimoni, un nen i una nena. El matrimoni i el nen són sormuts i ella és l'única que hi seny i que hi parla. I per tant, jo vaig pensar, home, fer una pel·lícula amb sormuts i amb aquest argument que ella és l'única que està... del tot amb el món que els envolta em semblava molt valenta i em semblava molt suggerent la història en si mateixa o sigui que jo per la història la vaig trobar bona després què passa? que és aquell tipus de cine francès que jo sempre dic que no m'agrada és just aquest perquè és Però quin tipus de cinema és aquest? Aquest és un cine fals, fals des del primer moment. Com aquell intocable. No, aquell no és tan fals. Aquest és absolutament fals. Per mi sí, eh? Ja ho sé, ho sé. Aquest és de cartó en piedra... No sé com es diu... Cartó pedra. El que vull dir és que tot és fals de pura falsedat. Per què? Doncs perquè la història està bé, però la realitat... són un matrimoni franceser, passa a la campanya francesa. Tota la descripció de la campanya és bonica perquè és bonica en si mateixa i per tant una... granja que té animals i que té cavalls i que té bestioles... Que no té mèrit, no té mèrit. Que sorti bonica a la pel·lícula perquè ja és... Sí, però... És un tipus de granja bastant increïble. Les granges de debò són molt més dures que aquesta historieta de... de fantasia. Per tant, el matrimoni a mi em va semblar un format amable per fer-te somriure, per fer-t'ho passar bé, però fals, perquè una problemàtica d'aquestes, clar, em semblava bé plantejar-la i em semblava bé inclús prendre-se-la amb humor perquè era la millor manera de prendre-se-la, o sigui que això ja ho trobava bé però m'hagués agradat o que fos absolutament d'humor i llavors absolutament disparatada com, no sé, podria ser el Benders o un d'aquestos que llavors fan complet disbarat Qui dius? A veure com es deia aquella pel·lícula, el Ben Bender. Ah, d'acord. Com es deia aquella pel·lícula? Ben Bender. Sí, però que tot és diferent. I la història en si té una exposició fora de la realitat. I llavors això m'hauria agradat. Però si ho vols fer real, llavors t'has d'afrontar amb la realitat. Llavors és una nena que descobreixen que canta molt bé i que finalment es presenta amb un premi escolar que va anar a París a defensar el premi de cançó. Una criatura que realment està dotada o espectacularment dotada per la música... la manera en què es manifesta és absolutament impossible de la manera en què està descrita la pel·lícula i això m'ho fa incòmodo a mi quan una cosa és que sigui irreal em sembla bé, les coses irreals et referies a Paris, Texas abans potser, no? No, el que vull dir-te és que li dona un esquema de realitat i quan vols fer una pel·lícula amb realitat has d'agafar realisme. I si vols fer un conte, un conte de fades... Perquè a los chicos del coro, per exemple, et va agradar. La vas veure, Alba? Sí, fa temps ja, però sí, sí. Et va agradar aquesta? A mi molt. Sí, sí. Sí, sí, sí, però és que allò era real. També estem parlant d'un conte... Un conte, però veus, aquella era... La diferència entre aquell conte i aquest conte és que aquest ni com a conte. No conta ni com a compte. No conta ni com a compte. Quin és l'argument? Quina és la línia que porta la pel·lícula? L'argument és això, que aquesta nena a l'escola s'apunta a un grup de coro perquè li agrada un noi del grupet i llavors finalment la trien perquè està dotada per això. perquè té una veu mònica, perquè canta bé. A veure, la tria també és bastant inconsistent, perquè la persona que té una veu i que té dots musicals porta la música a dintre i l'explota des que emergeix com a persona. No pot ser que un dia perquè ella s'ha apuntat al cor en un grup, llavors, és que inclús el descobriment d'un do d'aquests no pot ser tan banal. O sigui, a mi això em molestava. no li devia molestar l'altra gent, perquè després jo vaig mirar Film Affinity i les crítiques la deixaven tothom bé, em va sorprendre perquè no estava d'acord amb ningú dels de les crítiques. És una línia molt prima la que tu deies, de la comèdia, sobretot la comèdia francesa. No, no, a mi les comèdies m'agraden, és que a mi les comèdies m'agraden, però ha d'estar ben feta. Vull dir, que s'han fet unes quantes d'aquelles de Perdidos al Norte, no, Perdidos en el Norte, Bienvenidos al Norte, que no la vaig veure. Jo no la vaig veure. Aquesta altra d'intocables, també, que per mi és... Ja ho sé, que a tu no t'agrada, però jo... Sí, però és falsa en tot cas que... Jo no la trobo, aquesta. Falsa perquè està ben feta. I quan una cosa està ben feta, et ressona. Pot no agradar-te l'història i pot trobar-la tan comercial com vulguis. Però és que aquesta... no la trobo ni comercial. És a dir, la diferència entre aquesta i la pel·lícula Els Intocables és que l'estructura, el guió, la interpretació i el desenvolupament de la història en si mateixa A tu l'acabes entenent. Aquesta no la pots entendre com a realitat. I per això, si l'aneu a veure, esteu en compte... No, ara ja no, després del que has dit. No, sí, perquè tenia bones crítiques, o sigui que potser és la meva òptica. Podria estar bé un debat aquí. Sí, sí, sí. I si al Joan li va agradar, i si al Joan li va agradar, doncs ja ho parlarem amb el Joan. Sí, sí, estic pensant que va parlar fa... Ui, em van arribant aquí gossetes i missatges, i bueno, que per cert, abans que trucava el Jaume que no pot venir. Estarem els tres, o les tres, perquè sou majoria, per tant, estarem les tres aquí en el programa fins a les nou de la nit, i el Joan tampoc ja sabíem que no venia avui. Sí, ell ja ens havia avisat. I si el Joan l'ha vist, m'agradarà molt comentar-la amb ell. Ell l'havia estat defensant i relacionant-la amb altres pel·lícules de la història del cinema, que tractaven temes de minusvalies, diguéssim. Sí, però aquí no està tractat aquest tema. seriosament. Està tractat... Que no t'ha agradat, vaja. No, exacte. Fem un petit parèntesi, perquè ara ens parlaràs i desvetllarem si t'ha agradat o no, mandarines, perquè en el WhatsApp no hi ha hagut maneres que tenim WhatsApp, que la gent diu aquest programa, doncs sí, tenim WhatsApp. No actualitzem el blog i les xarxes socials de fa meso, aquest és problema meu, però tenim WhatsApp. Però abans que ens parlis de mandarines, perquè si no t'acabaràs cansant. Jo què sé, avui parles tant, perquè has vist sobretot pel·lícules, però vull fer un esment a un cicle, homenatge a Orson Welles, eh? Que comença demà a la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, que m'ha arribat un missatge d'una persona que fa no gaire m'ha acceptat al Facebook, però perdona, Sandra Ejarque, però no me'n recordo qui ets. Vull dir, si vols d'allò, mira, truca ara al programa i ens comentes una miqueta més la notícia, Però m'ha enviat una informació de la Filmoteca dient això, que demà mateix s'inaugura el ciclo Menage Wells, dimecres 6 de maig, a les 8, projecció de Citizen Kane, les pel·lícules cap dalt de la història del cinema, la considerada millor pel·lícula de la història del cinema per molts crítics i per moltes llistes. I després s'aniran passant moltes altres pel·lícules, com ara Campanades a mitjanit, hi haurà una conferència de l'Esteve Rimbaud, que no ho sabia, no me'n recordava, però és el director de la Filmoteca de Catalunya, i hi haurà tota una sèrie d'actes al voltant d'això, Radio 3 també prepararà uns programes especials. Si voleu posar-vos al dia, perquè això durarà des de demà mateix fins a finals de juny. Per tant, es passarà bona part de la filmografia d'aquest director, com diem, dels més importants de la història del cinema, com a persona innovadora i com a creador, veritablement, de cinema, que no va tenir gaire suport de la indústria del cinema, perquè el que feia... se sortia molt dels paràmetres que en aquell moment, quan ells feia cinema, doncs s'esperava que un director fes, però vaja, tot i això, o potser malgrat això, doncs, o potser precisament per això, perquè no entrava dintre d'aquests paràmetres, doncs ara mateix es considera un dels grans. Bé, no entrava dintre d'aquest paràmetre, si era un gran. Un, dos, tres, repondo otra vez, pel·lícules de George and Wales. Al mínim aquestes tres ja les tenim. Així que ja ho sabeu. Demà a les 8 de la tarda, allà a la Filmoteca, a veure Ciutadà Kane, una d'aquelles grans pel·lícules. Jo tinc ganes de veure-la de nou. Mira que no m'agrada repetir massa en veure pel·lícules. Jo l'he vista diverses vegades perquè a la tele l'han fet també diversos cops. Sí, perquè és un clàssic, clar. Sí, sí. De la profunditat de càmeres, diu que la va inventar ell pràcticament, tot i que no és veritat, que va agafar moltes tècniques que ja estaven més o menys creades, però clar, ho va col·locar tot en una pel·lícula. Llavors, que la vas veient escena darrere escena i al final acabes aclaparant de la quantitat de coses que va posar aquest home en aquella història. A mi em va costar molt, eh? Aquelles pel·lícules que intentava veure una vegada i no aconseguia. Allò que, no sé per què, per la densitat de les imatges, de la història, del que sigui, no acabava d'entendre i poc. que hi ha adormit, tal qual m'ha passat això amb 3 o 4 pel·lícules amb la Dolce Vita del Fellini i al final, a la tercera, quarta vegada llavors ja la il·luminació, l'epifania quina pel·lícula, ara ho entenc, ara sé de què va impressionant, allò del trineu i de Rosbat i totes les troballes que té per agafar l'espectador indispensable fins aquí el parèntesi mandarines Madarina, sí que m'ha agradat. M'ho imaginava, m'ho imaginava. A veure, justament, en contraposició a aquesta altra pel·lícula, és una pel·lícula que no té res de banal. Ni un segon de la pel·lícula és banal. És una pel·lícula d'Estònia, que jo no havia vist mai cap pel·lícula estoniana. No hi veuràs mai més cap altra? Per què? No, no ho sé. El director, el dic perquè penso que té futur, eh? Es diu Saza, ho pronunciaré malament, estic sobre, perquè això no sé com es diu, Urushadze. És un nom que per nosaltres és difícil. Estònia, un nom estònia. I és una pel·lícula que passa a Geòrgia, de fet, durant la guerra que hi va haver als anys 90, entre xatxens, georgians, i el que diu la pel·lícula és que, cosa que jo no sabia, perquè Estònia està al Bàltic, està al nord, i Geòrgia està més tirant cap a Turquia, com siguin a baix, no?, aquella banda... Hi ha, per l'avís, gent d'Estònia de 100 i 100 d'anys que ja habitaven allà. Per tant, hi ha cultura estoniana d'assentats en aquella zona. Sorprenent, però això és el que realment descriu la pel·lícula i que més ho diu al principi de la pel·lícula. És una pel·lícula molt austera de tot, de com te la presenta, d'allò com passa i del que passa. Per tant, és una pel·lícula de guerra antibalicista. explicant una història molt ben travada de guió i molt ben travada d'interpretació. És un senyor gran, un avi, que viu sol en una casa i només té, que surt a la pel·lícula i tal, un veí que té mandariners. I ell és un fuster que fa les caixes de les mandarines i l'altre recull les mandarines. i no vol marxar d'allà, el que té les mandarines, perquè ha de recollir la collita i enviar-la i vendre-la. Diu una frase que és curiosa perquè al final de la pel·lícula quasi diu una frase, no és ben bé que pels diners de les mandarines, és perquè com es pot llançar tota una collita? I és aquella idea que sap greu llençar qualsevol cosa que té una utilitat i que és valuosa en si mateixa i que ha costat un esforç aconseguir. I és una frase profunda, no? Bé, aquesta és com comença. Realment passen per allà, és georgians i xatxents, passa un grup de xatxents, li demanen menjar, ell els dona menjar... i al cap d'una estona se sent tiros i hi ha una bomba, que és el que deu estar passant, perquè és una guerra, tens la sensació que aquesta guerra era una mica tipus guerrilles i tipus com va passar als Balcans i a la zona després de Jugoslàvia, d'aquest tipus de guerra. que és una guerra molt... que la població civil pateix moltíssim i que tu acabes descobrint que els propis militars de base i els pobres soldadets que van amunt, tant els mercenaris inclús o els que estan fent la guerra, ells també són... Són civils en el sentit que tenen vida pròpia i la seva vida no val res, com no val la de cap civil quan hi ha una guerra. Llavors, els dos aquests, quan surten perquè han sentit les bombes i han sentit una furgoneta que ha caigut i tal, veuen el que ha passat i llavors n'hi ha un que està ferit, se l'emporten a casa i quan estan enterrant els altres Descobreixen que un no està mort i també se l'emporten a casa. I un és Georgia i l'altre txetxè. I llavors són a mort aquesta gent, es matarien allà mateix. I llavors tota la pel·lícula és la descripció de què arriba a passar amb l'intermediació d'aquest avi i el seu amic, que els curen, porten el metge, els donen de menjar, els dos per separat impedint que es matin. I és, no us dic com acaba la història, perquè està molt ben arrodonida. Molt ben arrodonida. Cada setmana anem a descobrir una mica més. Joan ens va explicar una mica, però no ens va voler dir res. Avui en sabem una mica més. Però jo no us diré res més. Dic, està ben arrodonida la història, està ben arrodonida la descripció, l'avi, ell és consistent, el que té les mandarines també ho és, i els dos personatges enfrontats, tant el xetxè com el georgià, que un és mercenari i l'altre lluita per la seva terra. A sobre de ser dos personatges en guerra és que ells són dos personatges diferents. Malgrat tot això, la història es va conduint de tal manera que tu acabes... t'acaba posant sobre tu mateix aquesta percepció que la guerra fa mal a tothom, absolutament a tothom, sense cap manera de discernir uns dels altres. I el que passa a les guerres pot transformar a tothom amb independència del que passa. I és aquesta transformació que és sutil, és valuosa, no la veus fins al final... I està molt, molt, molt ben descrita. És una pel·lícula pausada, malgrat que és una guerra. És una pel·lícula d'anar entrant amb la dificultat que estan vivint tots plegats. I està molt ben feta. Em fa pensar una mica, tot i que no tingui res a veure i l'ambientació és diferent, però això què dius de com es deixa veure els efectes d'una situació tan terrible com una guerra amb la vida quotidiana de la gent, aquella que van comentar japonesa de la casa de la teulada vermella. Ah, sí, però no l'he vista jo, aquesta. No, jo no l'he vista. És veritat, és veritat. Pasa una miqueta el mateix. Vas veient com tant la guerra del Japó contra la Xina, la invasió japonesa, com després va arribant de mica en mica la Segona Guerra Mundial i es van involucrant, com va afectant a la indústria, a la vida quotidiana, les relacions entre ells, com s'han de separar quan no ho haurien fet mai. Vull dir que estan molt bé aquestes pel·lícules en les quals no estan a destacar. La guerra amb si mateixa. Exacte, els cossos estan destrossats. Què passa de debò a dintre dels caps, els cors i les vides de les persones que d'una manera fortuïta es troben en una situació que ni han buscat ni desitjarien per ningú... i que el tarannar de cadascú d'ells fa que transforma a ell i als altres. I aquest potencial és bonic si està ben descrit. Jo crec que sí. Estic McQueen, el director del que parlarem d'aquí uns minutets, jo crec que ho fa molt això també. Precisament és una de les coses que més m'interessa d'ell, que no parla tant... La pel·lícula 12 anys d'esclavitud, la seva tercera pel·lícula, amb la que va guanyar l'Òscar, com tothom sap, potser és la més explícita narrativament i la que t'explica més detalls concrets sobre la vida d'unes persones i sobre com estan patint una situació concreta. Però encara així, jo penso que no li interessa tant narrativament el que els passa concretament a les persones, sinó com ho viuen, com es transformen. I fins i tot jo diria que fa un esforç molt gran a partir del seu art concretament, de tot el que havia treballat anteriorment, que ara en parlarem i que Alba també s'ha informat i m'ajudarà força a parlar de l'art d'avantguàrdia d'aquest home. Doncs jo penso que també s'esforça molt per fer universal aquest patiment, la manera com la privació de la llibertat, sobretot la privació de la llibertat de maneres diferents, emocionalment, físicament, com afecta les persones. I només abans de començar amb l'estiu McQueen, perquè jo penso que dóna molt d'així, ara que... Tu no has vist res? De cinema, no. El que he estat veient aquests dies, a part de començar a veure, perquè me l'ha recomanat molta gent, la de l'hotel Maringol, aquesta pel·lícula que no donava massa parella, no tenia massa confiança. És la 2, no? He començat a veure la primera. Jo no vaig veure la primera. I la veritat és que està fet amb un ritme i amb una força que tinc moltes ganes de continuar. Sí, al començament de tot et presenta els personatges, simplement col·locant el nom i veient com està cada persona situada en el seu moment vital, concret... I com ja vas veient que totes aquestes persones es reuniran perquè tenen una dificultat similar. Han arribat a una edat en la qual ja no estan còmodes amb el que estan fent. I és un viatge que fan, no? Llavors van cap a la Índia i totes les peripeses que els hi passen. La veritat és que t'enganxa el començament, el pròleg. Però sobretot el que he estat veient aquests quatre dies, he tingut quatre dies de festa, doncs ha estat una sèrie de televisió que en veig poques, però tant en tant m'agrada i m'havien parlat molt bé del Ministeri del Tiempo, una sèrie espanyola, i vaig a buscar-les. Només ha fet una temporada, són vuit capítols, doncs he pogut veure-les totes. Unes 9-10 hores veient allò. Ara això es veu que és habitual, de fer una sèrie i tregar-te-la sencera. Sí, i a més està bé, perquè és com una pel·lícula de llarga durada, d'alguna forma. Sí, sí, ja deu tenir ganxo. I segons quin tipus de sèrie, sobretot, que no són d'aquestes que van repetint els arguments, sinó que van avançant, doncs està bé, és valuós, i jo ho he fet molt poques vegades. Però en aquest cas, aquesta, no sé si has vist tu el Ministeri del Tiempo, Alba, o et sona una miqueta. No, vi sèries. Jo anava a dir, parèntesis, que sí, el que diu ara d'agafar una sèrie i veure-la tota sencera és, bueno, amb internet, clar. Sí, sí, clar. I jo ara m'he enganxat molt, molt, molt a Espartacus. Molt. A la sèrie, no a la pel·lícula d'Espartacus, sinó a la sèrie. N'hem parlat de moltes, però aquesta no em sona molt. Explica'ns una mica. Està parlant dels gladiadors, dels ludus, d'un ludus en concret que competeix... té gent que no en sap gaire i és un ludus petit, i llavors, bueno, agafen el doctore, el doctore és la persona que ensenya els gladiadors de lluità, i llavors van pujant, diguéssim, i llavors de jugar a llocs petits de càpoa, es va fer més gran el ludus i... i acaben jugant, diguéssim, pel César i per no sé qui, saps? Llavors, bueno, anava a dir això, que ho recomanava, tot i que és una mica... es nota que fa temps que l'han fet, es nota, però està molt ben fet, està molt ben portat. És una sèrie americana, o...? Doncs mira, ara mateix no ho sé, no t'ho sabria dir, no t'ho sabria dir, però no sé si és d'Inglaterra, anglesa o no ho sé, però bueno, era un petit parèntesis això. Que t'agraden les sèries, o bueno, que t'has enganxat a aquest. No, sí, bueno, que això, que és veritat que els joves estem amb les sèries que fem una, una altra, una altra, una altra i amb internet clar. Et sona o et consta si aquesta sèrie fa alguna referència o si parteix de la idea de la pel·lícula d'Stanley Kubrick, ja que hi ha un Espartac, no sé, estic buscant però em surten informacions contra històries. La història és real, és molt curiós perquè tu la vas veient i després mires el documental i veus que tot el que passa, fins i tot el més inverossímil de la sèrie, és veritat. Llavors és molt curiós, jo us recomano. I està ben ambientada, no? En el segle I abans de Cris, el que estic buscant és d'origen Estats Units, el creador és Stephen S. The Night i, bueno, mira, sembla ser que porta tres temporades. Per tant, tampoc és tan difícil. Jo vaig per la segona en menys d'un mes, imagineu-vos. Doncs sí, sí, jo he vist aquesta, el Ministeri del Tiempo, la veritat és que està bé, i a més és molt didàctica en termes històrics, fins i tot l'he portat a la professora de Socials i de Castellà, perquè és bonic veure una recreació de l'època de l'OP de Vega, quan estava a punt d'entrar a l'Armada Invencible, i la manera com ho fan, la veritat és que és atractiu. I està posat realment al XVI, al segle XVI. Sí, sí, com que és el Ministeri del Tiempo, que consisteix en que hi ha una sèrie de portes, i a través d'aquestes portes intenten que, quan hi ha algun canvi en la història, sigui pel que sigui, no se sap de vegades per què o de vegades alguna persona... Aquest tipus d'història està creada, potser, en una etapa, com podria estar aquesta, al segle I, i quan fan la sèrie els desubiquen de temps, no? Això... També pot estar interessant, de vegades, treure-ho i mirar l'aplicació que té en el món modern, a l'època actual. En aquest cas, no. Però els personatges es mouen entre el temps actual. La sèrie està feta, aquesta primera temporada, ara el 2015, al febrer, i es va movent des del 2015 al segle XVII. I la veritat és que està bé. Jo m'he entretingut molt. I fa donar voltes sobre alguns aspectes de viatges tan al temps també, que és un tema interessant, que sempre hem agradat, sobre les paradoxes que es poden donar, que aquí se les talten totes al si és igual completament, no tenen cap respecte perquè és el joc el que els interessa, és poder posar en contacte diferents personatges de diferents èpoques i... i jugar amb això i que el públic estigui pendent i parlar del Lope de Vega, del Lazarillo de Tormes, que el posen com si fos real, que és una hipòtesi possible, perquè no sabem si va existir o no. El llibre és anònim. Allà et donen una explicació possible de com el van escriure i de qui el va ajudar el mateix Lazarillo. Està... Està bé, està bé, i ja dic, no deixa de ser didàctica, eh?, per gent que estigui estudiant també història, doncs veure l'ambientació que fan de les diferents èpoques. Bé, doncs això és el que he estat veient, eh? Molt bé. Començament de l'hotel Maringol aquest, aquesta i l'altra. I el que he estat buscant, i ara ho comentàvem amb l'Alba, i no hi ha manera de trobar-los, eh?, i això és interessant. També podem comentar una miqueta sobre aquest fet. perquè resulta que aquest director, l'Steve McQueen, del que podem començar a parlar, a veure si la música entra per aquí, i aquí la tenim, la tenim de fons, ja està per aquí de nou, per ambientar-nos una mica. Doncs, a part d'aquestes tres pel·lícules, ella havia fet tota una carrera. Perquè ella era escultor i fotògraf. És un personatge. Com a fotògraf també té una fama important i algunes de les seves obres estan molt cotitzades i tot s'ha de dir, després de guanyar l'Òscar encara ha guanyat més cotització, no sé per què serà, però les coses són així. I el món de l'art no està privat de la fascinació per la fama, pels premis, llavors en el moment que va guanyar l'Òscar va haver-hi una... un interès generalitzat per part de tothom i tothom, ara mateix jo inclòs i Alba també, tots dos inclosos, hem intentat buscar els seus curtmetratges, que té una bona quantitat de curtmetratges que es consideren dintre del que seria cinema, d'avantguàrdia, experimental... Un curtmetratge és tipus documental o tipus... No, no, no. de Vanguarda. Són molt creatius tots. De fet, molts, la majoria són amb langui negre i són muts. I fan unes coses així rares. Jo he vist trailers, he pogut trobar trailers, he pogut trobar parts petites, per exemple, de Drumroll, crec que es pronuncia així, que agafen un barril de petroli, li va posar càmeres i la va fer que rodolés pels carrers de Manhattan. I després això ho va projectar en una paret blanca. Tenia tres càmeres al barril, les tres a la vegada. Va ser curiós, no?, això. I llavors tot el que té és bastant... provocatiu. Perquè ens fem una idea d'aquesta provocació. Té algunes coses en contacte, potser. Veure una miqueta del pop art, també. Veu molt de l'art del segle XX, sobretot. Al cap i a la fi només portem 15 anys del segle XXI. Per tant, és normal. I quan parlem d'art del segle XX, ens referim també al cinema. Té una pel·lícula en què es dedica... Va fer una mena de recreació d'aquella història en què al Buster Keaton li va caient un edifici a sobre. No sé si has vist la imatge, també. Ell es col·loca en un lloc i li va caient la façana d'una casa a trossos i ell està just en la finestra. Ara, la història del Buster Keaton està feta en clau d'humor aquí. Allò està fora, no hi ha cap humor. És simplement una història terrible que et fa pensar... Sobre el que vulgueu, sobre desnonaments, sobre jo què sé què. Una persona molt dedicada al tema també de reflexionar sobre qüestions racials, polítiques. La història que li va fer guanyar així fama inicialment, perquè ens fem una idea de què estem parlant, perquè és molt interessant després veure els llargmetratges i connectar-ho amb aquesta característica seva i amb aquestes inquietuds seva des de fa ja molt de temps. I ell, em sembla que l'any 1996, si no recordo malament la data, va fer una obra que es diu Viar, Os, o Osus. Ah, no, Viar és el 93. El 93, una miqueta abans. Doncs que són dos homes, un d'ells ell mateix, com a actor, negres, grossos, grans, perquè ell és un tio negre enorme. Enorme. despullats, i llavors mirant-se amenaçadorament o flirtejant de vegades, fent-nos reflexionar sobre el que cadascú vulgui mirar aquí. Aquesta és una de les històries que jo he pogut veure, alguna imatge, alguna coseta també. Però és un curt, és un curt això. Tot això són curtmetratges. La seva primera obra llarga, el seu primer llarg, és Hangar. I només ha fet aquests tres, vull dir, de moment. El que passa és que els tres són... Tremendos. Hi ha alguna persona que quan vas mirant els foros diu que està sobrevalorat i tal, però sempre hi ha gent que té... Si em deixeu, 12 anys d'esclavitud, penso que és una pel·lícula molt ben feta, molt ben estructurada, molt espectacular, molt ben interpretada, el fas venda i trobo que ho fa molt bé. Tots ho fan molt bé. Però a mi, això és personal, eh? A mi les descripcions d'èpoques passades amb l'òptica del món actual sempre em fan... sempre em sembla que tendeixen al culebron, saps? A veure, jo prefereixo un Tarantino que m'explica l'encadenado, com se deia? Django. Desencadenado. Desencadenado, exacte. Primer encadenado i després desencadenado. Exacte. Que agafa la història i fa ell el que vol o els malditos bastardos que també agafa una història i fa a ella el que vol, que quan volen ser fidels i els 12 anys d'esclavitud vol fer un tipus de fidelitat i llavors el dolent és dolentíssim, el bo és boníssim, és a dir, tots els personatges estan vist des de l'òptica del segle XXI. I a mi això sempre em sembla fer una mica de trampa. Això és el que... És veritat que la pel·lícula fa uns arquetips. A mi em va passar quan la vaig veure. Em va passar això quan la vaig veure. El que passa és que no és el més interessant per mi de la pel·lícula. Jo, fins i tot, el personatge del Michael Fasby en aquesta pel·lícula que és el terratenent, perquè els expliquem una miqueta, aquesta pel·lícula és una pel·lícula basada en un fet real d'un negre que vivia a la banda nord, a l'est, a Nova York, i que era un home lliure, que em sembla que toca el violí o alguna cosa així, no? I té una família. I un enginyer, també. Vull dir que és un home cultivat, vull dir que... i un grup d'una màfia el rapten, el secuestren i l'envien al sud el venen com a esclau és que devia ser una hi havia màfies que es dedicaven a fer això total que el venen com a esclau i és la seva història com a esclau tot aquell temps fins que finalment hi va un canadenc que és el Brad Pitt el qual li explica la seva història i per raons de les que siguin, ell acaba alliberat. Bueno, s'entén que és un abolicionista o com a mínim una persona d'un pensament diferent a la que... Bueno, que no té res a veure amb la gent. Ell va allà construir unes... com a constructor, no... Però en un terme és d'igualtat, ell treballa allà amb els altres i veus que no fa com els altres. No té res a veure amb els altres personatges. Tot i així, deixa veure també una mica el pensament del temps, la ideologia de la gent d'aquella època, perquè en el moment en què ell, el protagonista, ja ha fet esclau i ha passat 12 anys, li fa veure la seva història, li explica, l'altre li diu, li demana, sisplau, a mi hi ha una carta, ajuda'm, tu ets bona persona... i Brad Pitt, qui fa de Brad Pitt o sigui, el Brad Pitt que fa de constructor aquest, que és molt això seria com un il·luminat d'aquella època, una persona que independent del món que el rodeja allà el veu que ha de ser haver-hi més igualtat, que són persones igual però tot i així I ell li diu, bueno, sí, jo enviaré la carta i ja hauré fet. O sigui, jo ja hauré fet tot el possible i després ja... O sigui, vull dir, jo crec que està trobat, està ben fet, no és algú que diguis... Sí que és veritat que està mirat, com tu dius, des del món d'ara, però jo crec que marca molt bé la ideologia d'aquella època. També que la gent, òbviament, els esclaus eren esclaus, els negres eren negres i era molt difícil sortir d'allà. Això no trobar que fins i tot la gent que pensava que la igualtat s'havia de trobar en algun moment, tot i així... Sí, no, no, això ja et dono la raó que està bé com a arcatius dels personatges que surten. Tot i així, com que el tema de tota la societat dels surts dels Estats Units i tota la societat esclavista perquè era un món rural que vivia del camp, a diferència de la costa o de la banda de Boston o aquesta banda que tenien un altre tipus de desenvolupament industrial, això és un context que justifica una mica les ideologies d'uns i dels altres, perquè en el fons són interessos el que defensen uns i els altres, i els interessos de la gent que viu del món del camp... no tenen res a veure amb els interessos dels que viuen en zones industrials o desenvolupades. I aquesta simplificació del terratenent, que és dolentíssim i a més a més és un maltractador, a mi em semblava un estereotip excessiu. però l'estereotip jo crec que està més plantejat per exemple en aquest sentit el mateix Tarantino que m'ha agradat molt la comparació amb el Tarantino però en Tarantino se'n riu i a mi en canvi això m'agrada més mira què et dic perquè l'escena en què Leonardo DiCaprio per exemple ja sabem que fa d'esclavista i fa tota aquella escena allò és molt seriós però ell no vol fer història real En el fons, potser et vol dir el mateix que diu l'Stifan... Steve McQueen, com l'actor. No em sortia, Steve McQueen. Potser et vol dir el mateix, però se't salta la història. Ell fa la història i llavors crea allà un tipus de personatges histriònics alguns passats d'arròs que uns altres, el mateix, el Diango desencadenador, és un personatge, per no dir-te, de l'acompanyant, que són una història... Llavors, crea un tipus d'història, el Tarantino, que la desubica una mica, encara que t'acabi explicant el mateix que pretén explicar-te a l'Steve McQueen. D'altres maneres, seguir una mica amb la línia que dèiem abans, de retrotreure'ns una mica el Steve McQueen, creador d'art d'avantguarda. Sí, que ens n'hem anat. No, ho dic en el sentit que al final arribem a aquesta pel·lícula, que és la seva última creació, que és un llarg metratge. Un munt d'Òscars aquest, no? Ha tingut molts. Sí, sobretot la millor pel·lícula. La millor pel·lícula, però després... Els Globes d'Ora era la millor pel·lícula, també. Sí, sí. Sí, sí, ho va guanyar tot. Però jo crec que més... I secundaris també, perquè hi ha la noia aquesta també. Però jo crec que més per la història que per com està feta. I la manera de com està feta té molt a veure amb això que estaven comentant, eh? amb el que li interessa aquest home de reflectir de la textura, de la història, de la manera com els personatges... Clar que fa una història del segle XXI, clar que la fa d'ara, perquè no li interessa tant explicar el que va passar històricament. Això ho agafa una mica com a excusa perquè ja al cap i a la fi l'estic McQueen com molta altra gent que es dedica al tema del cinema, i per què no, doncs vol també que sigui fer una pel·lícula comercial i que arribi a guanyar premis, i és el que ha aconseguit molt hàbilment. Però si us fixeu en les escenes que hi ha a la pel·lícula, sorprenen molt la manera com estan fetes, com estan rodades. Escenes que, per exemple, jo us poso un exemple perquè és de les que més m'ha quedat en el cap, i jo crec que... Jo no la tinc del tot al cap. Jo crec que parla molt... i que relaciona molt amb el seu cinema que havia fet abans, amb Hunger també, que és una pel·lícula, com dèiem, sobre la vaga de gana, però anteriorment sobre la vaga també de netedat, perquè els presos van decidir en un moment determinant no netejar les cel·les, deixar-ho tot completament brut, llavors els obligaven els carcelers a netejar, els treien arrossegant-los, els posaven una banyera allà, unes escenes veritablement brutals. I a shame és la desubicació d'un personatge que també prové d'Irlanda, que també prové de la desestructuració d'una societat econòmicament, socialment, i que es troba als Estats Units... però que emocionalment no troba l'equilibri de cap manera. Hi ha 12 anys d'esclavitud, no troba l'equilibri fins i tot fins al punt que es fa un obsès del sexe, però no arriba mai a trobar veritablement plaer, ni troba la possibilitat de tenir una relació... Consistent, sí. que li doni una mica de satisfacció personal. Simplement pot buscar el sexe de la manera més pornogràfica, més obsessiva. I a 12 anys d'esclavitud tot això queda reflectit també en algunes escenes que jo crec que són la veritable marca de fàbrica d'aquest director, en les quals veiem com el personatge principal, sobretot, ens representa a tots. I se sent en un moment determinat, en molts moments, veritablement afectat per tot el que passa al seu voltant. I tothom... Recordeu, per exemple, l'escena en què el pengen, el coll, i ell només té la possibilitat d'agafar-se amb les puntetes dels personatges. per no acabar de caure i no estrangular-se i morir. Aquella escena és veritablement una petita obra d'art en si mateixa. Si l'agafem fora del context de la pel·lícula, és un curtmetratge d'avantguarda, pràcticament. Recordeu que van despertant-se tota la gent de la mansió, tothom va veient que ell està allà, alguns no fan niques perquè ho veuen com una cosa completament irrellevant, altres volen fer alguna cosa però es deixen també dominar per la por, llavors ni tan sols s'apropa algú, sembla que una persona o una dona li dona una mica d'aigua. És una escena veritablement colpidora i aquestes escenes són les que li interessen al director Plasma. i sobretot la manera com ell, per exemple, quan l'agafen, la narrativa aquesta que té d'explicar-nos una història no de manera lineal, sinó de manera mig circular, si recordeu quan l'agafen a ell, quan el segresten i llavors el venen, hi ha vegades que no saps ben bé si està passant la història en un moment determinat, fa com una mena de referència a imatges que ell té en el cap, a pos del que li està passant, Vull dir, ell té una dinàmica molt particular, una estètica que ha anat creant-se i amb això és completament fidel. I és irreconciliable en aquest sentit. No li importa gaire si l'espectador està d'acord o no. Llavors, clar, ens podem quedar amb la història, una miqueta amb el que ens explica, amb l'argument. Però si veiem la forma, la manera com està rodada cada escena... Té molts punts de contacte amb Tarantino. El que passa és que Tarantino és una mica la persona, el creador, que agafa multitud de referències i llavors fa com una mena de trencaclosques i entra la música i les imatges resplendents. En canvi, jo penso que Steve McQueen, i si ens ho mirem bé i si mirem les tres pel·lícules i la seva obra, és un creador d'un altre tipus, és un creador completament personal, que vol analitzar el paper del patiment, de la manca de llibertat, de la decisió personal per fer-se protagonista de la història quan cal fer-ho, com per exemple passa a Hanger, que ara li comentava alba abans de començar el programa, que hi ha una escena de 20 minuts de pla fixa, parlant amb el Michael Fassbender i un sacerdot, mirant a veure si el sacerdot intenta dissedir-lo que faci la vaga de gana. perquè li diu que això no és catòlic, que no la faci, que no la comenci. I l'altre li va donant arguments. Llavors, el director, aquella escena la va recordant de nou amb paisatges onírics, amb un cavall, amb una escena pel camp. És veritablement una dinàmica i una estètica completament personal i molt, molt creativa. No és un director qualsevol en cap sentit, és un dels grans creadors ara mateix. El que passa és que si ens quedem una miqueta amb aquesta història de 12 anys d'esclavitud, sembla una pel·lícula més o menys típica, més o menys d'allò. Potser si veig Hunger o Shame, canviaré d'òptica, però em sembla un gran director. Però la història en si a mi em va semblar una història... No és l'important, la història. No és la història l'important, Carme. Hi ha moltes pel·lícules que parlen d'aquest tema. I jo crec que a mi em falta una mica, una mica de provocació, més provocació de la pel·lícula. El que tu deies, Fran, Sí que l'hem provada molt interessant, però perquè el tema en si ja és interessant. Llavors, si tractes bé un tema com aquest que té tanta força, ja és guanyar, és molt fàcil que la gent l'agradi. Llavors, a mi, Peter Travers, per exemple, que és un crític dels Estats Units, va dir, McQueen és un provocador nato. I és veritat. Estic completament d'acord. Però en els cortometratges i en les altres pel·lícules es veuen encara més. Llavors, a mi, 12 anys d'esclavitud em va agradar molt, moltíssim, però em va faltar una mica més de... Risc. Sí, una mica més de risc. Jo crec que ell en aquesta pel·lícula no es va deixar anar. I bueno, amb això... Doncs veieu les altres i tornem a parlar. Tornem a parlar perquè ja estem acabant, ens queden 30 segundets... Sí, es passa volant... I no tenim el Joan per recordar el que hi ha la setmana vinent, així que ho faré jo. La setmana vinent ve el David Campo, un convidat per parlar del món carcelari actual, així que segurament Carme vindrà, si pot, perquè també hi entén força del tema, i si t'animes, Alba, ja ho saps. Ja anirem concretant pel WhatsApp de quines pel·lícules parlem. Fins la setmana vinent. Un plaer. Bona nit. Ràdio Despert, sintonitzes, Ràdio Despert, la ràdio de Sant Just, Ràdio Despert, Ràdio Despert, Ràdio Despert.