Cinema sense condicions del 10/12/2019 — Globus d'Or vs Òscars, Netflix i 'The Irishman'/'Joker'; documentals sobre Guinea Equatorial i la Transició; Pol Dígler presenta 'Horror Scope' i un nou curt de dansa

Panorama general de l'episodi

Programa dedicat a l'actualitat de premis i al diàleg entre cinema i plataformes, amb un bloc central sobre les nominacions als Globus d'Or, una mirada crítica a títols com The Irishman, Joker, Los dos papas i Parasite, i recomanacions de dos documentals contundents. A la segona part, el convidat Pol Dígler presenta el seu curt de paròdia de terror Horror Scope (premiat arreu) i avança un nou projecte de curt de dansa amb meta-humor i jocs de postproducció.

Globus d'Or, Òscars i el paper de les plataformes

Diferències clau entre premis

• Els Globus d'Or els vota l'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood (mirada periodística) i premien també televisió.
• Els Òscars els vota l'Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques (professionals del sector) i se centren en cinema per a gran pantalla.
• Els Globus sovint operen com a «indicadors» del que pot passar als Òscars.

Plataformes i estrenes hibrides

• Casos com Roma (Cuarón) i The Irishman (Scorsese) exemplifiquen estrenes limitades en cinemes per qualificar-se a premis, amb posterior disponibilitat a Netflix.
• Es comenta la sort inversa d'Historia de un matrimonio i l'auge de films d'animació com “¿Dónde está mi cuerpo?”.
• Directors com els germans Coen o Isabel Coixet també han explorat aquest model.

Nominacions i debats (Globus d'Or)

Millor pel·lícula (drama)

• Nominades: The Irishman, Joker, Los dos papas, Historia de un matrimonio, 1917.
• Crítica a Los dos papas: es percep com a film d'“ensalzament” del Vaticà, evitant de front escàndols (pederàstia, finances).

“Passa tant de puntes que podrien passar per sobre de brases i no es cremarien.”

“1917” i el cinema bèl·lic

• Expectatives altes per Sam Mendes (ofici sòlid), amb comparacions inevitables amb referents com “Salvar al soldado Ryan” o “Dunkerque”.

Millor pel·lícula (comèdia o musical)

• Nominades: Érase una vez en Hollywood, Puñales por la espalda (Knives Out), Jojo Rabbit, Rocketman, i una menció confosa a “Dolimit” (probablement, Dolemite Is My Name).
• Rocketman vs Bohemian Rhapsody: debat sobre el valor cinematogràfic més enllà de la música.

Millor direcció i interpretacions

• Direcció: Scorsese (The Irishman), Tarantino, Bong Joon-ho (Parasite), Sam Mendes (1917) i Todd Phillips (Joker).
• Part de la taula aposta per Scorsese; altres reivindiquen Todd Phillips per l’audàcia de Joker.
• Interpretació masculina: Joaquin Phoenix a Joker rep elogis unànimes.
• Sobre The Irishman:

- Visió històrica del poder als EUA (sindicats, Jimmy Hoffa) i de la connivència amb la màfia. - Per a uns, és “un curs de cinema” de 3h30 amb interpretacions magistrals (De Niro, Pacino, Pesci). - Per a d’altres, és “plana” com a experiència d’espectador, menys memorable que “El Padrino”.

• Parasite: celebrada per la seva mirada punyent i sorprenent, tot i algun dubte de “rodonesa” al tram final.
• Esment a “Retrato de una mujer en llamas” com a competidora notable a millor guió/pel·lícula a Cannes.

Documentals recomanats

“El escritor de un país sin librerías” (Marc Serena)

• Viatge a Guinea Equatorial amb l’escriptor Juan Tomás Ávila Laurel, exiliat el 2011 per denunciar la dictadura de Teodoro Obiang.
• Denúncia d’un país ric amb desigualtat extrema (3% acapara la riquesa) i vincles colonials amb Espanya.
• Dificultats de rodatge en règim repressiu (gravacions simulant fotos familiars, interrupcions policials).

“Em vaig enterar de moltes coses de Guinea Equatorial que no sabia.”

“L’entusiasme” (Lluís Herrero)

• Ressegueix el ressorgiment de l’anarquisme (1975–1978) i l’atemptat de la sala Scala a Barcelona, amb l’ombra de les clavegueres d’estat (menció a Martín Villa).
• Muntatge i selecció d’arxius exemplars; context cultural: Ocaña, El Viejo Topo, Canet Rock, moviment feminista.
• Títol com a metàfora de l’“entusiasme” col·lectiu i la seva pèrdua durant la Transició.

Entrevista a Pol Dígler i “Horror Scope”

Concepte i estil

• Horror Scope: fals tràiler (4’30”) d’una pel·lícula inexistent, paròdia del gènere de terror i dels propis tràilers.
• Premissa: una noia sembla posseïda; el metge “diagnostica” viure dins d’un tràiler de terror, encadenant gags (slapstick, crítica a la crítica, tòpics del gènere, jocs sonors com el “violí” de tensió).
• Muntatge molt dens i metalenguatge visual-sonor; interpretacions destacades (p. ex. Clàudia Trujillo).

Reconeixements i tècnica

• Trajecte fulgurant: 73 seleccions i 25 premis en 5 mesos.
• Guardons a so i muntatge; co-muntat per Pol Dígler i Ferran.

“El so és un personatge més.”

• Sense espòilers: final amb gir que dona coherència global a la peça.

Nou projecte: curt de dansa amb meta-humor

Idea, repte i posada en escena

• Curt de videodansa amb dos ballarins (Roser Bondó i Artur Villalba), ambientat en una gala d’elit de Cap d’Any, amb canvi sobtat de codi (del ballet clàssic a funk estil James Brown).
• Meta-humor en postproducció: textos superposats que “expliquen” a l’espectador una situació absurda (incloent-hi una trama fictícia de pèrdua de drets musicals i projecció sense música).
• Rodatge previst en un dia; muntatge “a ritme” de James Brown i posterior retirada de la música per mantenir la broma.

Mirada a mig termini i tancament

Camí cap al llargmetratge

• Pol contempla idees per a llargmetratge sense presses, consolidant eines i llenguatge des de els curts (referència al camí de Neus Ballús).
• Preveu publicar en obert “Horror Scope” aviat; un curt anterior ja és a YouTube.

Proper convidat

• Avanç: Santi Robert, advocat i doctor en dret, també amb formació en direcció cinematogràfica i experiència com a projeccionista.