Gorrión Rojo, Isla de Perros, La mort d’Estalin, Coses de l’edat, Lou Andreas‑Salomé i La casa torcida: espies, sàtira política, crisi dels 40 i misteri clàssic

No, no, no, no, trenta, elisys. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més, ja som aquí a Cinema sense condicions, disposats a parlar-vos del que hem vist, del que vindrà, del que aconsellem i del que potser no aconsellem. tant com cada setmana. A més a més avui, amb un convidat col·lega nostre, que el coneixem ja ha vingut diverses vegades i que coincidim en els passes de premsa, és una persona, com sabeu, que col·labora més a més a l'avantguàrdia i ha fet moltes coses, ha tradueix llibres de l'anglès, etcètera, etcètera, ja hem parlat amb ell i ja el coneixeu, que és l'Ignasi Julià. Llavors, en una primera part, si voleu, bueno, avui el que faríem seria, com a col·legues que som tots, parlar una mica del cine que ens agrada, del cine que hem vist darrerament, d'aquelles coses que considerem que val la pena que veieu, i, bueno, doncs, potser ja que tenim aquí l'Ignasi, quasi preferiria que comencés ell per qualsevol pel·lícula que hagi vist i que li hagi agradat i que valgui la pena. Tu parlaves, per exemple, d'aquesta que no hem vist nosaltres, no?, del Corrión Rojo. Què tal? Sí, bé, jo, de fet, volia parlar d'una altra, que encara s'ha estrenat, però bé. No, no, no, el Corrión Rojo està bé, vull dir, el que passa és que ja porta unes setmanes... En cartellera. En cartellera. Home, és una pel·lícula interessant, mainstream, òbviament, si surt la Jennifer Lawrence no pot ser una altra cosa, no?, és a dir, una pel·lícula comercial. El que passa, bueno, està basat, de fet, el títol és homònim de la novel·la, que em sembla que cap al 2008 o així va publicar en Jason Matthews, que en té com una trilogia... De fet, és una trilogia, no? I el que més em va cridar l'atenció és que... És una història d'espies, no?, de talps, no?, és a dir, d'espies americans que tenen un talp rus, dins de l'organigrama rus, doncs hi ha un talp que els va passant als americans informació. Però el més curiós de tot és que, clar, si la novel·la és del 2008, i, evidentment, per com es percep, està succeint avui dia, dóna tota la impressió que el mur de Berlín no li ha caigut ni res de res, a efectes pràctics d'espies, etcètera. Ja, ja, ja. Pel de mes, evidentment, és una història tractada d'una manera força interessant, en tant que, home, si, diguem-ne que com a història d'espies ens quedem amb l'atòmica, no?, aquella pel·lícula d'abans de l'estiu, la cosa ha guanyat molt, en el sentit que... Té un avançat molt més realista, molt més versemblant, des de tot, en tot moment, eh? I, sobretot, el missatge és una mica donar una imatge, jo crec que això ja forma part una mica del programa americà, no?, perquè dona una imatge de Rússia com si estiguéssim als anys 60, eh? Ja. És a dir, realment és un clima opressiu, on, evidentment, els que fallen, els que no estan a l'alçada, doncs són torturats de maneres bastant salvatges, no? La pel·lícula es diu Gorrión Rojo, perquè, i aquesta és una altra que surt de la novel·la, però que, evidentment, com que la pel·lícula està basada en la novel·la, doncs es veu que, bé, això diu l'autor, eh?, a saber si el novel·lista... És com si a Rússia formessin joves, particularment dones, però també algun que altre home, estan formats per intentar seduir, és a dir, detectar espies americans que estan actuant dins Rússia i intentar, o dins Rússia o, evidentment, a fora, però en tot cas detectar aquests espies nord-americans i intentar seduir-los, per això la majoria són noies, amb tècniques especials per tal d'acabar com enamorant-los i intentar anar traient tota la informació possible. I, en fi, el novel·lista diu que aquest tipus de centres on es formen aquestes noies particularment, doncs existeix. Ja, ja, ja. A molt de coses. Ens quedem amb la informació de l'escriptor, però doni-do, doni-do. Jo igual m'he perdut, però el títol, per què el Gorrión? Bé, perquè les noies d'aquestes escoles de seducció, d'espies seductors, es diuen sparrows, és a dir... Gorrións. Gorrións. Sí, sí. Bé, aprofitem, diem que és el voltant... Perdals, vaig, amb la nostra llengua. Amb la nostra llengua. Sí, sí, sí. Diem que al voltant de l'Ignasi Julià i hi ha la resta de l'equip que avui són presents aquí, a la meva esquerra, que és la que estava parlant ara, la Carme Nebot. Hola, bona nit. A la meva dreta, en Joan Sardà. Hola, bona nit. Bona nit. A la meva, després, més enllà, doncs hi ha el Pep Armengol. Bona nit. Bona nit. I, com sempre, darrere els vidres, controlant-ho tot, doncs, en Paul Diggler. Bona nit. I jo que us presento, doncs, com sabeu que sóc en Joan Morros, no cal que presentin mateix. Llavors, estem molt contents que l'Ignasi i Julià que estiguin aquí, i tu volies parlar, més a més, d'elles, d'una altra pel·lícula que no s'ha estrenat encara i que t'havia... Bueno, digues, tu. Sí, Isla de Perros, més que res perquè el director... És un director que a mi em deixa absolutament desterudat, vull dir, no sé com... És a dir, jo, normalment m'ho passo pipa amb les seves pel·lícules, però, que és en Juan Anderson, Vull dir, Isla de Perros és el de Hotel... Gran Hotel Budapest. Gran Hotel Budapest, que és una pel·lícula realment excepcional, perquè jo l'he vist a altres pel·lícules com Life Aquatic, que potser no va tenir... no va tenir tant de ressò, que és una pel·lícula que és per repartir-se el pit de riure. És un real... Bueno, los tenen bau, no? És a dir, genera un tipus d'històries... El Gran Hotel Budapest, de fet, participava molt del còmic. És a dir, tenia un llenguatge molt sovint semblant al del propi còmic, que es publica, no? Té un univers personal, vull dir, una cosa que... A més, té un... Life Aquatic, per exemple, passen coses grosses, perquè hi ha fins i tot morts i tal, vull dir, és una mica una conya, com si fos un personatge, que és el Bill Murray, que és com si fos un gincustor d'aquests, diguem-ne, sui generis, no? Vull dir, per això es diu Life Aquatic, no? Que ell vol fer una expedició per, diguem-ne, investigar els... I va vestit com el... Com el Jack Scudson, efectivament. Sí, que s'hi sent. Efectivament. Aleshores, bé, doncs, passen sempre coses, algunes greus, no? Però tot està tractat com si... com si fos inocu. Vull dir, com si... El drama no està exposat com a tal, sinó gairebé com... amb un tractament com de perplexitat, no? Vull dir, que ens deixa el públic perplex del que estàs veient. És a dir, com mitja al·lucinant, no? I, francament, jo crec que això ho aconsegueix perfectíssimament, no? Perquè totes les seves... El grau del vulgar és que la sensació d'estar veient quina marcianitat estic... Que és interessant, que és una història que fins i tot és en alguns moments hilarant, no? Però sempre hi ha aquesta sensació estranya, com de distància, sembla com un univers paral·lel, no? Ja. A nosaltres, Isla de Perros és exactament això, realment, és una història que l'han criticada molt perquè està feta amb stop motion i representa que ha passat al Japó, no? I, aleshores, bé, és com un futur proper i ja els gossos han generat, han desenvolupat un virus que pot arribar a ser perjudicial per la humanitat i, aleshores, decideixen posar a tots els gossos en una illa, no? És a dir, treure els gossos i començant pel propi alcalde de la ciutat de Tòquio, no? Que és el primer que dona el seu gos, no? Un gos que el seu nebot estima moltíssim però que és igual, per donar exemple, és el primer que envia el gos cap a la illa, no? Aleshores, esclar, d'entrada, és que és una història gairebé que té uns tocs tirant cap a infantils, no? Vull dir... Però és àcida, finalment, o no? Sí, és a dir, té aquesta mena de causticitat fina. Els gossos Anderson sempre s'estan fotent. Vull dir, realment, aquí, en alguns moments, i això és el que potser ha sentat malament, no segons quin crític, sembla que se no em foti una mica dels japonesos, no? I de la seva cultura i de totes les seves peculiaritats. Això, hi ha alguns crítics quan... Jo no m'atreviria a dir tant com que s'estiguin fotent, però, és a dir, clar, fa conya, no? Igual sí, eh? Tal com parlen, per alguns costums, qui entén més de la cultura japonesa, evidentment, pot veure i percebre alguns elements de representació teatral i narrativa pròpia dels japonesos, que, evidentment, jo que no en sé ni un borrall, vull dir, aquest factor no l'he pogut percebre tant, no? I, però, bé, en tot cas, és una història del nebot aquest que intenta recuperar el gos en un moment en què ja hi ha molts gossos. Aquests gossos, evidentment, com que estan abandonats a l'illa, doncs estan bruts, deixats, tenen malalties, en fi, pot haver com una mena de reflexió d'errerefons del que pot ser, doncs, una casta dominant que s'imposa i tracta, intenta treure's del damunt, en fi, com molts moments de la història hem tingut, determinats ètnies o determinats... Es pot agafar per aquí, si vols, però si vols, perquè, en realitat, és una història que, de per mitja, evidentment, l'alcalde té molt d'interès en bandejar els gossos per interessos, negocis bruts, en els quals els gossos interferirien. No entrarem més en detalls, perquè, si no, faríem d'espoilers. Però, en fi, tot plegat, la pots agafar per on vulguis. El tractament és gairebé com infantil o de narrativa juvenil de molt primer moment. La pel·lícula realment es deixa veure, s'ha criticat per aquest aspecte de la cultura japonesa. i també pel fet que, d'alguna manera, la reconciliació dels homes amb els gossos connota, i no entrarem més en detalls, connota com una mena, malgrat tot, de predomini dels humans sobre els gossos. Cosa que fins a cert punt tampoc ho veig tan malament en el sentit que no es pot aspirar que el gos sigui tractat com un ser humà. Però, en fi, això, fins i tot, això s'ha criticat com vulguem dir que el gos torna a ser amic de l'home, diguem-ne, però amb aquest factor o aquest element... Servil. Servil, exacte. En fi, una mica més que res perquè Wes Anderson, en tot cas, és un realitzador que m'interessa perquè realment... Fa coses diferents. No, però que ha estat capaç de, amb les seves pel·lícules, és capaç de generar un estil propi, tant si fas top motion com si fa pel·lícules amb actors, això te'n fa, que sembla com si fos com un univers paral·lel. Vull dir, genera una estranyesa al mateix temps que el seu discurs és irònic, caustic, però d'una manera com imprecisa. És a dir, que ho deixa tot, és a dir, ell planteja la història i ho deixa tot, diguem-ne, a la lectura de l'espectador per que acabi d'alguna manera de deduir en fi, allò que ell creu que pot trobar, perquè en realitat és, malgrat tot, malgrat ser històries que comencen i acaben, la veritat és que el rerefons és obertíssim. Vull dir, és molt peculiar en Goods-Andersons. Tu l'aconsellaries perquè... Sí, se'nsulta. Per passar una estona... Se'nsulta, se'nsulta. Hi ha algun altre que potser valdria la pena parlar-ne també? Sí, però més endavant perquè si no sembla que... Però vinga, Carme, tu deies que havies vist... Allò de la muerte de Stalin. A veure, i què tal? Ja no me'n recordo qui m'havíeu dit que l'havíeu vista. O l'heu vista tots? No, no, jo sigo l'he vista. Jo no. Jo tampoc. A veure, jo... A mi em feia mandra d'anar-la a veure perquè em pensava que era molt, molt el que us he comentat abans, esperpèntic. I un tema com aquest, tractat esperpèntic, em pensava que em cansaria. La veritat és aquesta. Però, bueno, al final hi vam anar i em va agradar. Em va agradar. El director és aquest, Armando Yanucci. Jo, el de Indalup, no la vaig veure, que deien que estava molt bé, però jo no la vaig veure i, per tant, no sabia en quin tipus de director m'estava acostant. És un director, ell és escocès, d'origen italià, perquè, clar, les deu germans, les deu germans de Yanucci, però fa cine, un cine que de seguida reconeixes com a anglès. Per més que, si un veu que ell és d'origen italià, tampoc et sorprèn el tipus de personatges que crea, perquè els, els, els caricaturitza, però els caricaturitza d'una, amb un format que sí que et creuries que té origen italià. Clar, aquí fa la mort d'Estàlin, que per l'obís assenyeix bastant a la realitat de com va anar, ja sabeu, Estàlin va morir el 53, el 1953, després de 30 i pico d'anys o no sé quants, que està manant. dominant la Unió Soviètica amb una, una forma dictatorial. La dictadura del planeta rellat. Sí, però que vull dir que es va polir 20 o 30 milions de persones. Els anys 30 va fer unes depuracions i es va quedar sola. Les depuracions, va passar èpoques d'una embruna terrible quan va fer l'escola, que era un personatge, era georgià, ell, però era un perfil que es va enfrontar amb el Lenin perquè... I amb el Trotsky, sobretot. Sí, bé, el Trotsky això el va polir. Però, bé, això no surt, la pel·lícula. La pel·lícula és la mort d'ell. El que desencadena, suposo. Exacte, que desencadena la situació d'un dictador tan excessiu enfront de tots els que aspiren a continuar i a manar a favor d'ells. Llavors, hi ha el Beria, que era el servei secret i com el ministre d'Interior, suposo, que era un personatge que això sí que els que hem sapigut d'aquella època era un personatge fosc i estrany i realment aquí està molt ben descrit. És com un Hooper de la Cia, però en versió... sí, sí, sí, com el Hooper de la Cia, però a veure, el Hooper de la Cia era... sí, també era fosc, clar. I si em va passar per no sé si quatre o cinc presidents. Sí, sí, però... Aquest era l'altra cara de la moneda del Hooper. Diries que el Beria era capaç de matar ell directament. Sí, el Hooper... Directament no ho sé, fixa't. No estava gaire lluny. Directament no ho sé. Segurament no. Segurament no. fixa't. I en canvi aquest era un tipus de malvat. Sí, sí, era un criminal. Ell mateix directament. Es va crear el comentari aquell, Not a Hoover. Doncs que el Beria no sé si en té de comentari, però era terrible. Ho fa molt bé. I després jo crec que el gran personatge d'aquesta pel·lícula és el Cruxef, que el fa aquest, que no me'n recordo mai del seu nom, d'Estiu Buscemi, no? Sí, Buscemi, que ell és un americat, és americà, ha viscut, ha fet molta, té molta filmografia americana, clar, jo recordo especialment les del Tarantino perquè, perquè és un tipus de personatge que no l'oblides. És un tipus de personatge que ni físicament ni com a actor, el Fargo mateix, no l'oblides, bé, és dels Coen, eh, però no l'oblides aquest tipus de personatge. Per tant, és un actor que fa uns personatges molt dibuixats, no és qualsevol personatge que passava per allà i mires, no, és un personatge que no l'oblides perquè és complicat, és complex i que té un tipus d'atractiu com a personatge i ho fa molt bé, el cruixer aquest ho fa molt bé, ell mor, mor sol d'un atac de feridura, d'un derrami cerebral i es passa 48 hores sense que ningú sàpigui què ha passat fins que, perquè el mateix terror que provoca el seu entorn, ningú és capaç d'obrir la porta on ell ha mort i això està ben agafat i després ja és el tipus de lluita entre els tots, els cercles reduïts que manipulen tot el món. A mi em va fer gràcia, em sembla que t'ho vaig comentar, perquè vaig llegir, em sembla que era l'Ada, un article de la dona del barc de Montalbán, de l'Anna Sallés, que deia, com que no havia vist la pel·lícula m'ho va fer interessant, doncs a veure, com ho plantejava, que deia que li semblava que els personatges eren molt reals, de com van ser, que eren molt, estaven molt ajustats. Els perfils que tenien. No m'estranya, perquè... Jo la història, ella no, tampoc és que expliqués molt de la història, però el que sí deia és que ella, pels coneixements que tenia, ella és historiadora, ja sabeu, sí, sí, sí, doncs pels coneixements que ella tenia sobre la rússia, com que era la part que Montalbán suposo que la rússia en sap molt, doncs va dir que eren molt ajustats a les realitres. Segurament. de cap tipus, però jo el que destacaria és que malgrat tot la pel·lícula és brillantíssima, és a dir, és una comèdia política, no?, que fa conya política, perquè el director, de fet, té una sèrie que es passa per un d'aquests... Canal, sí. ...d'alguna d'aquestes plataformes privades, no, bueno... És que aquest director ha treballat molt amb sèries i... Sobretot amb sèries de televisió. Sí, a la BBC havia treballat aquest home. És el mateix, eh? Està especialitzat en fer comèdies de temes polítics, no? I té una sèrie que es diu VIP, que resulta que la presidenta és una dona dels Estats Units i també és una mena de recreació, evidentment, imaginada sobre totes les... bé, totes les podridures i tots els tripitjocs de la Casa Blanca. Vull dir que és per partir-se el pit. Però aquí inclús jo crec que els fills d'ell i ell com a personatge són tot... Ell és creïble, la filla de la Esbethlana aquesta i el alcohòlic del fill, el Basilio, no me'n recordo com se diu, són uns personatges ben agafats. Vull dir que ja té molta color de personatges la pel·lícula i totes les... Jo pensava anar-hi com a veure un còmic, quasi, i no, i veus una pel·lícula amb una visió i amb una personalitat prou potent, eh? I un fet que es veu que va succeir que és que van massacrar un seguit de gent de la... Com a estratègia. Gent del camp perquè cadascun d'aquests tenia la seva policia i aleshores la policia rep l'ordre, uns reben l'ordre que no es pot permetre que s'acostin i els altres d'entrar. I va haver ja la contraorda del Bushemi però que no arriba a temps i aleshores acaben... Maten. Una massacre que és històrica. Vull dir, que va passar... Sí, maten 2.000 persones. Entre ells, o sigui, entre bandos. No, no, entre bandos, les persones... No, no, les persones del poble, la gent que entra a Moscú perquè se n'han assabentat que ha mort l'Stalin i volen anar amb les flors i agafen els trens i volen anar a Moscú a rendir-li un homenatge, no sé, entre homenatge i por, tot barrejat i tot compacte perquè aquest és el tipus de format que aquest home va aconseguir amb la seva població i llavors els que han donat l'ordre de tancar Moscú a l'entrada exterior, aquests, quan s'acosten, disparen i maten. Clar, perquè tenien l'ordre aquesta. Tenien l'ordre i hi ha com una temensa d'una revolta també i esclar, i tot plegat, tot i que puixem i ho vol evitar en el recordat, Cruyff, no arriba temps i... És a dir, que realment, tot i que està tractat en tota conya i a més amb un ritme trepidant... Sí, trepidant, sí, sí, sí. En fi, és una comèdia pràcticament perfecta, jo realment... Jo també l'aconsello, perquè... És una de les grans pel·lícules que s'han de veure. Per sorpresa meva, m'ho vaig passar bé. Sí, sí. És que no hi ha més realitat que passar-se bé, tot i que és dramàtica, perquè realment no oculta el cantó, el desenllaç, és... és terrible, és terrible, és terrible. És tremendo. Terrible, perquè el Beria ja havia sigut un personatge molt... Era el personatge, com el Hoover que dèieu vosaltres, americà, que sabia tot de tothom. Exacte. I tant era temut amb aquest aspecte, que és la gran arma del poder del totalitarisme, no? I això sí que queda de manifest. que està bé. Nosaltres ahir al matí vam veure una cosa i per anar canviant i anar així a noves veus, vam veure una pel·lícula, però és que amb en Joan, per cert, va ser amb tu, que jo un fesco que em vaig quedar una mica... Jo soc, ja sabeu, del món de l'ensenyament i a més a més d'ensenyament mitjà de batxillerat i resulta que fan una pel·lícula que les superbes tenen aquest divendres que es diu El buen pastor, que amb no sé quin títol, amb un títol francès que no té a veure, que es diu De grans esperits, d'un senyor que ha fet molt poca cosa que conegui, que es diu Oli. El buen maestro. El buen maestro, perdona, què he dit? Sí, El buen maestro és el títol en castellà i dels grans esperits en francès. I l'Oliver Ayet Vidal és el director, però és un senyor que ha fet poques coses i la veritat és que tot i que jo, que soc del món aquest, que conec una mica que el present de la història va d'un prestigiós professor de secundària que és tan prestigiós que està a la millor universitat de París que parlant un dia amb una membra important de la delegació d'ensenyament del Ministeri li diu que la gent que té molta experiència haurien d'anar als barris perifèrics per intentar dissolventar els problemes que n'hi ha molts. Llavors, aquesta l'agafa, l'estira, el convoca, etcètera, i al final gairebé l'obliguen a que faci una mena de prova d'estar un any en aquests barris per demostrar com s'hauria de treballar en aquests barris per tenir, diríem, els nanos més controlats que els estan controlats. Llavors, efectivament, aquest senyor es desplaça a un barri d'aquests perifèrics conflictius i que ja veu que la majoria de gent són immigrants o negres o musulmans o àrabs o el que sigui i que hi ha uns conflictes i, bueno, el tio aquest... El que passa que la pel·lícula ni té ritme ni té un guió que estigui ben conjurat, té idees... Es nota que potser ella ha viscut alguna d'aquestes coses, suposo que és aquest director, que és més el guionista, i que tu també, com a professor, doncs has viscut coses d'aquestes i te'n dones compte que sí, que són realistes, però que no està lligat, no està... És una pel·lícula que jo penso que potser el que, com jo, doncs fa gràcia perquè sense reflectir en algunes coses el públic en general penso que això s'avorrirà molt i que no em trobarà profit. Llavors és una sensació que em produeix. A mi, jo no sé tu, Joan, si vas pensar coses diferents o... No, no, vull dir, jo estic absolutament d'acord amb el que dius. D'acord. És una pel·lícula francesa. Una pel·lícula francesa. No hi afegiré res més perquè és que no val la pena. Estic d'acord. Digue'm, digue'm. No, que les pel·lícules franceses quan volen fer coses d'aquestes són una mica aixutes. Els francesos tenen una mica de tendència en pel·lícules d'aquestes a voler explicar-te una cosa que tu el que vols és veure què passa i què... I en canvi són molt discursius. El cine anglès et passa per davant, tu el mires i tu decideixes. I el cine francesa té aquesta tendència a conduir-te sobretot en coses d'aquest tipus que et sents activat, no? No sé si pot passar això amb aquest. A més, vull dir, és el que fan moltes vegades que és agafar un personatge i treure'l del seu entorn i posar-lo en un entorn hostil, no? Ja. I això ja ho hem vist. Molt fàcil, sí. És que 30 vegades, no? I el tema aquest està molt tractat. I més ben fet, no? Sí, sí. Però bé, ja que parlem del cine francès vam veure amb el Pep una pel·lícula que també és francesa del director Guillaume Canet que es diu Coses de l'edat que ja està en cartellera i que és... Bé, ens va agradar moltíssim. Ah, sí? El Mario Cotillar, oi? Que és la seva dona. Ah, sí, la Mario Cotillar, sí. I justament el Guillaume Canet fa de Guillaume Canet i la Mario Cotillar fa de Mario Cotillar. Clar, perquè fa el seu propi personatge, no? El seu propi personatge. Aquest és molt recomanable. I tots, o sigui, per exemple el que fa de productor és un productor el que fa d'actor doncs clar, lògicament també és un actor però vull dir, tot és dins del món del cine i el que és curiós és que això que dèiem dels títols que després aquí es tradueixen de qualsevol manera el títol en francès és rock and roll no té res a veure amb Coses de l'edat i llavors s'ha d'explicar que a França vull dir, hi ha aquesta actitud de ser rock o no ser rock vull dir, com dèiem abans de ser in no ser out si tu ets rock doncs estàs a la cresta de l'onada i llavors tot funciona i va bé però si no ets rock vull dir, ja has begut oli i aquí doncs ens trobem amb la qüestió d'un actor que ja té 40 anys i llavors li ve la crisi dels 40 anys llavors ell té parteners de 20 anys que se'n foten d'ell tranquil·lament vull dir, noies que són més joves i que esclar, vull dir ell no entreu el que voldria d'aquelles noies i tot això i ell vol estar a la... a la una, no? vol estar allò... a la paix es resisteix i llavors justament hi ha una aparició que suposo que deu ser l'última que va fer del Johnny Holiday com a convidat que també se'n fot d'ell mateix perquè ell surt com a Johnny i surt la seva dona la Letícia i van... se suposa que allò no és casa seva però bueno com si anessin a casa seva és a dir que té de components més narratius que es diu, no? sí, sí, sí és tota la pel·lícula, sí sí, sí sí, sí està molt bé, eh? el cross del Holiday perquè a més la Marion Cotillard que és una cosa que fa riure moltíssim ella prepara els papers a casa, no? i... i bueno estudia accents perquè ha de fer una pel·lícula en el Quebec llavors ha de fer una pel·lícula que ha de fer de sotmuda i llavors ella mateixa diu bueno doncs la faré coixa també perquè així en sotmuda en poca cosa, no? llavors si la faig coixa a més a més doncs ja, bueno i llavors la veus coixejant tot el dia però tot el dia a les 24 hores del dia per poder-se posar en el paper aquell, no? i és té uns gags és una pel·lícula coral que funciona funciona extraordinàriament bé en canvi té males crítiques, eh? sí és curiós és curiós perquè la gent se l'ha pres com una pel·lícula superficial i amable vull dir com una comèdia suposo perquè el Guillem Caner és el director de Pequenes mentides sin importància que li donava un cert prestigi com a autor de més o menys drama i tal i també hi ha aquella altra pel·lícula que passa a Rússia que també ell hi surt amb l'Emir Kosturikta que és el Cas Slevin o una cosa així sí, que és d'espionatge també d'espionatge sí, sí, sí molt bona i llavors sí, sí però és que vull dir sembla que si ell s'ha decidit ara per la comèdia doncs ja li rebaixen una mica el prestigi i no és això jo trobo no, no absolutament és una pel·lícula per anar a passar-s'ho bé i per passar un parell d'hores de conya i a més rient tota l'estona jo crec que el Guillem Caner el Guillem Caner és un director o actor que realment és interessant jo diria que tens del panorama com a actor també és bo molt bo amb Perdida aquesta altra pel·lícula del Perdido vull dir que Bon garçó exacte que desapareix el seu fill ell està separat de la dona i tots dos tornen a tenir un tràngol gros realment és una pel·lícula ell és actor però realment és una pel·lícula que en poca cosa perquè és minimalista de fet no és que hi hagi allò un gran desenvolupament argumental simplement és la sensació angoixant d'haver perdut el fill que estava en una excursió i que tot a punt que l'han raptat i que doncs i és clar a partir d'això doncs és ell ja s'ha separat de la dona està casat ella està casada amb un altre amb un altre home que és un perfecte idiota vull dir hi ha una seqüència que a més està desenvolupada per percebre que realment es nota que com que no és el seu fill no va amb ell no? diria jo i realment és un actor que dona matisos vull dir que treballa molt bon actor i aquí fa unes transformacions super exagerades perquè ell s'ha de posar al dia i ha de triomfar i llavors vull dir parla amb un altre actor amb el Gilles Lelouch per veure ell com s'ho fa perquè ell sí que té la mateixa edat però les noies els agrada i tot això vull dir jo trobo una pel·lícula molt recomanable a més amb això que dius de la Cotillard que està tot el dia fent la coixa perquè el paper ho demana una mica se n'en fot perquè és clar una de les fames que té la Cotillard és que és una actriu que posa tota la carn d'alagreia és com minoritzar respecte és que se n'en foten ells mateixos i és molt bona actriu és excepcional jo diria que és del millor una de les primeres com es deia aquella de l'Eddie Piaf que és la vida l'Avian Ross allò és extraordinari no, no ella feia que és cuidadora de Delfins sí allà feia un paper com seria aquella pel·lícula és del mateix del mateix del mateix del mateix que havia de dirigir-la a la presó com es deia allò que ella sí i fa un paper allà perquè allà és coixa de debò és molt bona actriu allà és coixa perquè no sé si recordo justament té un accident amb el Dofí que m'hi ha fet pensar quan es diu allò de coixa jo em va sorprendre perquè a la la vida en Ross no està ni guapa o sigui està com aproximant-se ah, perquè fa l'Edith Piaf no, però vull dir que no s'ha de veure i en canvi no, un paperàs és que ella és molt bona és molt bona és famosa amb aquesta pel·lícula i no semblava que fos ella semblava que fos una altra és a dir Pep, què has vist tu? mira, jo volia parlar de dues pel·lícules sí d'una sí que és una que hem vist aquest matí una pel·lícula francesa que hi ha una avalanxa de franceses una sí el títol original és l'any dans l'autre i l'han traduït com carinyo jo soy tu la veritat és que s'hauria de fer un estudi sobre les persones responsables m'agradaria saber qui tradueix urgent perquè clar és tan fàcil dir l'un dins de l'altre és que és fàcil eh de dir-ho doncs no carinyo jo soy tu això està dirigit el carinyo si que ho trobo està dirigit per un senyor per un senyor que es diu Bruno Chichen i el meu comentari sobre la pel·lícula és quel horrer i el mateix que fa les traduccions que faci la traducció allò fill meu ves a casa en lloc d'anar al cine o alguna cosa així no? sí i l'altra sí ja veiem que no l'aconselles no no quel horrer és és que no es pot és el que deia el Joan no es pot dir res és com aquella no es pot dir res més i amb l'altra que voldria insistir perquè l'estat pensant més i però aquesta sí que la recomano sí la recomano tot i que no és una pel·lícula que m'hagi agradat completament però bueno a veure la satisfacció completa no està mai no? es tracta de l'1 Andreas Salomé i sobretot la vull recomanar perquè m'he donat compte clar per mi és un personatge apreciat perquè l'he seguit amb el temps des de fa anys sobretot a partir del meu interès per la filosofia de Nietzsche i clar com que ella va tindre relació entre altres personatges del món de la cultura amb Nietzsche doncs de Nietzsche va derivar cap a ella em va semblar molt interessant pel que deia el Nietzsche d'ella quan el Nietzsche no era precisament un tio d'aquells massa donat a l'únic aleshores a fal·legar les senyores doncs ella es dirigia l'intel·lecte d'ella i és que realment és una dona extraordinària amb el seu temps ella va néixer a Sant Petersburg de família molt acomodada per tant va poder viure sense treballar per menjar és a dir que va poder viure i va tindre accés a la cultura tant accés que va ser una de les primeres dones que es va matricular en una universitat a partir d'aquí la Universitat de Zurich era l'única que acceptava dones a Europa que l'única que tolerava dones en aquells moments en aquells moments a partir d'aquí ella va conèixer va tindre relació amb persones personatges vitals de lo que és la cultura europea de finals del segle XIX i mitjans del XX i va estar relacionada amb Paul Riu un filòsof amb Friedrich Nietzsche va conèixer quan ell tenia 21 anys el poeta Rainer Maria Rilch que curiosament el nom de Rainer no li va posar a la seva mare li va posar a ella la seva mare volia una noia li va posar a René i li feia provar vestidets de noia de tant en tant i ell el va agafar i li va dir René René René diu escolta jo a tu et diria Rainer i Rainer es va quedar i d'aquí un temps us parlaré que la influència precisament d'aquest Rainer va fer que un gran director del que parlaré d'aquí uns mesos Rainer Werner Fassbinder li van posar Rainer amb record i homenatge de Rainer Maria Rilke bé continuant amb l'Andrea Salome us diré que ella als 16 anys va tindre una relació amb un predicador protestant que es deia Guilot que probablement va anar més enllà de l'Evangeli amb ella 16 anys ella va madurar es va fer forta independent i es definia com infidel als homes i fidel als records ella s'enamorà de l'ideal de saber que representaven aquests filòsofos que us he comentat però mai es va sentir atrapada a la tranyina amorosa sexual que ells li van proposar en moltes ocasions va despertar en ells interessos i passions però mai es va deixar subjectar sempre va seguir endavant va lligar una dona important i va destruir-la en bona part aquí com? no sé aquí no m'he fet jo mateix una autonota que no entenc en fi en qualsevol cas he fet un Rajoy ja no entiendo ni ni lo que escribo en tot cas el que volia dir tornant ja a la pel·lícula aquesta és una pel·lícula que formalment està ben feta el paper de l'Undria solament està fet interpretat per quatre actrius diferents i de les quatre a mi només em va agradar la darrera la que fa quan ella té 72 anys va viure fins als 76 i aquesta sí que em va semblar és precisament la que comença a treballar amb la seva autobiografia que després la major part de la producció que va fer la va destruir també i queda una quantitat menys mai va ser una de les persones que se'n va entès dels seus coneixements i a més a més de les seves amistats etc inclús del seu intel·lecte no es va vendre mai així tot i això quan ja la postrimeria va tindre una relació molt important i fructífera amb Freud ella va seguir pel camí del psicoanàlisi i té treballs publicats de psicoanàlisi que són verdament importants llavors és una pel·lícula que la vull recomanar especialment per precisament fer un homenatge a ell i donar a conèixer aquest personatge ja dic la pel·lícula és honesta està dirigida per una directora alemanya una dona Ordula Ordula Cablitz Post Ordula Cablitz Post que també treballa junt amb Susan Hertel amb el guió i ja dic és del 2016 és curiós que no s'hagi arribat aquí fins ara no sé per què és antiga una miqueta però això és normal moltes pel·lícules que dos i tres anys d'antigua llavors dintre del que és la narrativa cinematogràficament la pel·lícula ja ho veureu si no ho veurem hi ha algunes coses que hi ha per exemple el recurs d'agafar una foto vella com que estem a l'època de la fotografia i aquests eren personatges importants tenien diverses fotografies de la seva història llavors es recorre molt el recurs d'agafar la foto implementar-la dintre del que és l'imatge i llavors posar-hi alguns personatges en viu clar això si t'ho fan dos o tres vegades dintre de dues hores molt bé però si t'ho fan 12 arriba un moment i ja dius i no hi ha imaginació per fer una mica de variació és això a més la pel·lícula està estructurada en flashback perquè ella com has dit tu comença la redacció de les seves memòries i ve un estudiant jove que està fent la tesi sobre ella i aleshores vull dir són les entrevistes i llavors es va veient els diferents episodis de la seva quant l'estrenen aquesta? quant l'estrenen? em sembla que el 13 doncs divendres divendres divendres divendres el tema em recorda una pel·lícula de la Liliana Cavani massa allà del dia ni del mal on la Dominic Sander feia de Salomé i ho feia i malgrat que la pel·lícula anava de nit perquè evidentment era d'un i do la personalitat de la Salomé com queda reflectida més que res perquè la pel·lícula la sutilesa de matisos que li dona la Dominic Sander aquí no es troba per enlloc és que la Dominic Sander era molt bonic encara viu però volies comentar alguna cosa? què has vist, Paul? no, jo aquesta setmana no puc mirar res has treballat moltíssim bueno, és que he començat a treballar de fix de fix fins ara gràcies fins ara em podia muntar els matins però ara ja vaig amb una productora estàs sotmès estàs sotmès volies comentar alguna cosa? no, no, no us deixo perquè queda poquet temps així que si voleu vosaltres mateixos jo tinc una altra pel·lícula diguem diguem que és la de Crooked House Crooked House aquesta es diu La Casa Torcida està en cartellera aquest divendres la vam veure junts la vam veure junts els tres ah sí, també tu l'aconselles? sí, sí jo l'aconsello tot i que és una pel·lícula que està generant una certa controvèrsia però jo penso que de quin país és? és britànica és anglès és anglès és una pel·lícula que, home és una Agatha Christie però clar s'ha de veure que curiosament només hi ha un període que el cinema oblida una mica l'Agatha Christie que és entre els 80 i els 90 es fa poca cosa es sabrà que no l'havia oblidat mai però de fet es pot asseverar que no s'ha oblidat mai és curiós una novel·lista que em sembla que té com 70 novel·les i que amb un esquema relativament semblant i és curiós perquè La Casa Torcida no és ni el Poiró ni la Miss Marple no, no, no és un inspector concret per la història i la pel·lícula té entre altres coses l'interès que no acaba amb la típica escena de l'inspector reunint a tothom i explicant què ha passat de fet la novel·la també és així acaba realment la pel·lícula és molt fidel a la novel·la excepte aquest final que no coincideix exacte aquest final també està la novel·la vull dir que no és la típica sessió explicativa i és una de les preferides de la Catacristi i una de les novel·les personalment amb tràgica innocència em sembla i alguna altra i de fet està dins de les 7 o 8 novel·les La Casa Torcida està dins de les 7 o 8 novel·les de la Catacristi que estan més prestigioses més prestigioses perquè evidentment la fórmula a mi hi ha vegades sobretot amb els telefilms que es gota una miqueta és aquest tipus d'història que sempre és gairebé la mateixa però dins d'això perquè no deixa de ser un home ric que ha mort en una mansió on evidentment els fills els nets tothom el vol matar tothom té motius evidentment això és el mateix de sempre però els actors tots estan francament bé qui són els actors jo us he de dir una cosa discrepo carinyosament sabies bé això és molt sa perquè mira més enllà de la mansión que és fabulosa la posada en escena és boníssima és extraordinària està recreada 10 anys després de la novel·la la novel·la passa poc després de la guerra mundial és a dir l'any 47-48 i aquí representa que passa el 57 és a dir però bueno per l'ambientació dels anys 50 està molt bé un protagonista que és l'inspector que no recordo com es diu el xicot aquest és que el troba un tio expressiu però dels de campionat com a actor vols dir com a actor sí i clar estem parlant del protagonista saps després la Glenn Gloss està tirant trets sortida de mare absolutament doncs mira que és bona ella no casa seva deu ser molt bona no casa seva no ha fet coses que no està malament ah bueno amb cine no ha sigut mai un actriu de culte meu però bueno no home s'ha de reconec que l'enclosa s'ha de amistades peligroses l'enclosa l'has de reconèixer una potència és intensa l'única interpretació que em va agradar és de de la Cristina Cristina Hendricks la Cristina Hendricks resulta que té 3 minuts i 45 segons de pel·lícula i clar és poquet i el temps està feia temps que no se'l veia per enlloc és com tu te recordes l'arròs l'arròs passat pobre home ja no ja no és el que era és que sí tendeix a ser estaquirot allò que no es mou vull dir però clar té aquella mirada tan poderosa a mi realment és una pel·lícula que em va tenint en compte que és una catacrística i que nassos i compte preparem-nos perquè venen catacristis de nou és a dir hem tingut l'Orient Express ara aquesta i venen més hi ha una reivindicació de nou no sé si estaràs d'acord que la pel·lícula s'intensifica bastant els 10 últims minuts home els 10 últims minuts són magistrals són realment de cinema cinema en 3 quarts d'hora intermitjos que el misteri i tot això no no tu estàs allà i vas passant a la butaca d'una posició a l'altra i allà més o menys va antecedent tota la família insultant-se acusant-se el típic de qualsevol pel·lícula o novel·la d'aquestes que tots són ductosos o possibles tots tenen motius evidentment és l'esquema de sempre no però no els pensis allò amb sustos i ai ai no no no però el desenjàs quan se sap qui és l'assassí realment mou a sorpresa realment és això ho sap i bé la qüestió és que tu estàs mirant a saber qui és l'assassí i no l'enganxes vull dir perquè sempre penses bueno el que menys t'esperes aquest és però és que no te l'esperes en aquest cas perquè en algunes ocasions potser es pot endevinar abans que acabi la pel·lícula de la Gata Christie del tema en fi de la novel·la que sigui tu pots ensumar però en aquest cas realment em sorprèn i per això realment penses de molts però no pas del que finalment és per això té aquest final tan intens perquè allà es resol tot és tot és el fet que acaba amb pura acció l'acció que probablement tu no has trobat durant la pel·lícula que això sí si voleu disfrutar d'aquest final haureu d'anar-la a veure perquè no el pensem d'anar-la a veure tota l'altra pel·lícula jo de tota manera destacaria una actriu que la veritat no la tu n'hiro ja les pel·lícules que porta perquè jo no la no la tenia detectada que és precisament la filla la neta perdó de l'assassinat del del Tycoon en fi que és la Estefania Martini i és una actriu a seguir l'he trobat és a dir que és anglesa és anglesa i es diu Martini per això es diu Martini però és poderosa vull dir que és una actriu que realment promet i també hi ha la Gillian Anderson que també fa un bon paper ah sí la de l'expedient d'Èquics diguem-ne és molt bona com a actriu aquesta actriu és molt bona estic completament d'acord és bona és bona sobretot el personatge la nena no de la pel·lícula que es diu aquesta haurem de tenir-la en compte que és Honor Nexei que és una actriu que d'un i do també per ser tan joveneta sí fa un paper aparentment de 12 anys probablement igual en té uns quants més no però realment és una actriu amb molt de matís no sé què en opineu jo diré una cosa si el protagonista masculí hagués tingut més personalitat jo crec que hagués salvat la pel·lícula perquè clar la condueix està conduint tota la investigació però és que aquell tio realment a vegades es posa mirades com dir oye jefe donde miro sembla que li estic dient al director que fai ara això no pot ser probablement sí probablement no no sé qui és l'autor Irons Max Irons Max Irons que no havia fet masses coses no? perquè on són el nom no sé bueno no no jo l'havia vist és una cosa a fer sí home i tant és un guaperes ja però hi ha guaperes que ho fan bé guaperes el Gary Grant actuar una cosa així sí potser aquest és un factor que s'ha dit molt en la crítica de la pel·lícula que és tou sí jo crec que sí és la definició que més s'ha repetit en tothom podria estar d'acord evidentment potser un actor amb més caràcter o amb més canya diguem-ne amb més plantenter no vull dir amb més força sí potser hagués millorat el producte però malgrat tot jo penso que per tractar-se d'un agatacristi de veritat està prou ben feta sobretot al final aquest sorprenent que dieu que val la pena veure però al final es pot es pot veure i quan dius que venen més agatacristis quines agatacristis nenen? no s'està comentant és a dir està com allò mig les altres 68 mig en secret però home no seria excessiu però sí ja s'està posant de moda de moda de fet no ha deixat perquè últimament sobretot producció televisiva se n'ha fet molta no? allò los pequeños asesinatos d'Agatacristi no? que és una sèrie d'aquestes que també ha tingut un ser sí hi ha autors autors clàssics és a dir igual Cimenón també a França que repeteixen constantment inclús moltes pel·lícules que no saps de qui és el guió i tal però descobreixes que és d'un d'aquests autors famosos tant d'Agatacristi com dels francesos no? i bueno estem en aquest món aquí en aquesta pel·lícula perdona en aquesta pel·lícula justament de guionista hi ha el Julian Philopes que és el guionista de Downton Ivy sí exacte que és el creador i jo penso que com que Downton Ivy és una sèrie que està molt ben feta sobretot en qüestió de de localitzacions i i el treball electoral i tot això i els guions estan molt bé perquè aquest Philopes és un especialista de la història d'Anglaterra del segle XX doncs que suposo que gràcies a l'èxit doncs ells l'han cooptat per ser guionista i junt amb el director que és el Gil Paquet Brenner que perdoneu l'acudit però és un paquet i és que ho porta el nom sí sí sí Paquet Brenner els cognoms no són innocents a vegades no són innocents i el cú guionista que ara no recordo com es diu és el del guionista de Gosford Park del Robert Allman aquest també el Julian Philops i no no el cú guionista l'altre sí és que n'hi ha tres ah em falta el tercer doncs en fi pensava que eren dos però és que no recordo com es diu però sí que sé que ha fet el guió de Gosford Park que dur-n'hi-do és que es van alimentant aquestes sèries i aquestes pel·lícules es van alimentant i a vegades doncs algun dels seus elements va canviant de cadira no jo el que pensava és que en algun moment determinat ja que avui tenim tota la gent que normalment veiem molt de cine cap a on veieu que ens queda molt poc temps ja ho sé potser ho heu plantejat abans cap a on veieu que es dirigeix al cine tu es planteja ara que tornen els agatacristis jo diria que bueno doncs moltes altres coses però cap a on veieu que s'encamina una mica al cinema actual és a dir com veieu la situació del cinema en aquest moment ostres quina pregunta amb dos o tres minuts molt diversa molt diversa amb un cert conservadurisme que ens dones 25 segons no no és que si hem de definir pocs segons jo crec que el cinema cada cop s'està fent més conservador absolutament sobre segur i sobre fórmules i refregits la fórmula aquest és l'aspecte més negatiu que a mi em sembla percebre és que a vegades hi ha el mateix argument de fa 40 anys exacte i el veus ara i dius i no té la força que tenia abans no calia per favor aquí s'ha acabat tot allò que hi havia clar però això és fruit de la postmodernitat de la que ja vam parlar una vegada ell és un especialista de la postmodernitat home no no no no m'atreviria a dir tant com això però que evidentment es repeteixen les fórmules el que passa és que esclar el problema és que són fórmules que responen a contextos d'altres moments i repetint la fórmula en contextos absolutament diferents el que es percep és una buidó és a dir no hi ha densitat és a dir és com si només hi hagués la carcassa per dir-ho d'alguna manera sento tenir que tallar però és que és l'hora està a sobre i a més a més a mi m'agradaria aquesta pregunta que ell ha llançat aquí en un moment no massa adequat plantejar-la un altre dia i discutir-la entre tots la setmana que ve tornem a fer programa com sempre serà ja el programa 26 o 27 i vindrà en Joan Sanz que ens vol parlar d'una pregunta curiosa diu hi ha addiccions a les parelles i no sé exactament ja veurem amb què vol plantejar aquestes addiccions en quin sentit ell deia en algun moment de l'avient em sugeria que una pel·lícula que poder encaixar amb això que ell volia plantejar era Dios de vino i roses per tant la setmana que ve Dies de vino i roses i en Joan Sanz hi ha addiccions a les parelles bona nit i fins la setmana que ve bona nit bona nit bona nit bona nit