Cinema sense condicions del 10/4/2018 — Gorrión Rojo, Isla de Perros, La mort d’Estalin, Coses de l’edat, Lou Andreas‑Salomé i La casa torcida: espies, sàtira política, crisi dels 40 i misteri clàssic

Visió general de l’episodi

Programa coral amb recomanacions i debats: del thriller d’espies de Gorrión Rojo al món stop motion de Wes Anderson a Isla de Perros; de la sàtira política La mort d’Estalin a la metacomèdia francesa Coses de l’edat (Rock’n Roll); biopic intel·lectual amb Lou Andreas‑Salomé i misteri clàssic d’Agatha Christie a La casa torcida. Tanca amb un debat breu sobre cap a on va el cinema actual.

Highlights clau

• Gorrión Rojo (Red Sparrow): thriller d’espies clàssic, to realista i mirada crítica sobre una Rússia mostrada com als anys 60; concepte de les escoles de «sparrows» com a eix.

• Isla de Perros (Wes Anderson): univers personalíssim, stop motion exquisit i sàtira amb possible fricció cultural amb el Japó; lectura política (casta dominant, exclusió) i humor caústic.

• La mort d’Estalin (Armando Iannucci): comèdia política brillant i trepidant, fidel en perfils històrics, amb un desenllaç tan còmic com terrible.

• El bon mestre (Les grands esprits): idea potent però sense ritme ni guió sòlid; recomanació negativa.

• Coses de l’edat (Rock’n Roll): metacine juganer amb Guillaume Canet i Marion Cotillard fent d’ells mateixos; comèdia molt efectiva malgrat crítiques fredes.

• Lou Andreas‑Salomé (2016): biopic respectuós, idea formal sòlida (flashbacks, material fotogràfic), tot i repeticions; recomanada pel valor del personatge (Nietzsche, Rilke, Freud).

• La casa torcida (Crooked House): adaptació d’Agatha Christie amb ambientació 50s, repartiment notable, protagonista discutible i final sorprenent.

• Debat final: el cinema actual es torna més conservador, repeteix fórmules i pateix certa buidor de context per la postmodernitat.

"Els 10 últims minuts són magistrals" (sobre La casa torcida)

"El cinema cada cop s’està fent més conservador... sobre segur i sobre fórmules" (debate final)

Pel·lícules i temes

1) Gorrión Rojo (Red Sparrow)

• Temes clau:
• Història d’espies amb talps dins de l’organigrama rus
• «Sparrows»: escoles de seducció per infiltrar i extreure informació
• To realista i menys estilitzat que Atomic Blonde
• Imatge de Rússia com a clima opressiu i punitiu
• Valoració: mainstream ben resolt; interessant per to i context geopolític, amb crítica implícita al relat americà sobre Rússia.

2) Isla de Perros (Wes Anderson)

• Temes clau:
• Stop motion al Japó d’un futur proper; gossos confinats per un virus
• Humor caústic, univers simètric i distanciat d’Anderson; to aparentment infantil però amb rerefons polític (exclusió, poder)
• Controvèrsia: possible burla de la cultura japonesa i relació home-gos vista com a servil
• Valoració: molt recomanable per estil i imaginari; s’hi detecta l’estranyesa i ironia marca de la casa.

3) La mort d’Estalin (Armando Iannucci)

• Temes clau:
• Cronologia de la mort d’Estalin (1953) i la lluita pel poder (Beria, Khrusxov)
• Comèdia política amb ritme trepidant que no amaga la violència dels fets (massacre a Moscou)
• Perfils històrics ben ajustats; Steve Buscemi com a Khrusxov i un Beria inquietant
• Valoració: brillant i implacable; fa riure i glaça alhora. Una de les pel·lícules a veure.

4) El bon mestre (Les grands esprits)

• Temes clau:
• Professor d’elit reubicat a barri perifèric conflictiu
• Mirada sobre immigració, xoc cultural i pedagogia en context difícil
• Valoració: Desaconsellada: manca de ritme, guió poc travat i discurs massa convencional.

5) Breu debat: cinema francès vs anglès

• Punts clau:
• El francès, sovint més discursiu i conduït en aquest tipus de drames
• L’anglès tendeix més a mostrar i deixar decidir a l’espectador

6) Coses de l’edat (Rock’n Roll)

• Temes clau:
• Guillaume Canet i Marion Cotillard s’interpreten a si mateixos
• Crisi dels 40, imatge «ser rock o no ser rock», cameos (Johnny Hallyday)
• Gags meta (Cotillard preparant accents, "fer-se coixa" per un paper)
• Valoració: Comèdia coral rodona i molt divertida; crítica immerescudament freda.

7) L’un dans l’autre ("Cariño, yo soy tú")

• Valoració: Desaconsellada sense pal·liatius.

8) Lou Andreas‑Salomé (2016)

• Temes clau:
• Figura clau: pionera universitària, relacions intel·lectuals amb Nietzsche, Rilke i Freud
• Estructura en flashback amb recurs fotogràfic (potser repetitiu)
• Quatre actrius per diferents etapes; destaca la interpretació en vellesa (72 anys)
• Aportacions a la psicoanàlisi i independència intel·lectual
• Valoració: Recomanada pel valor cultural i el retrat; formalment honesta tot i monotonia de recursos.

9) La casa torcida (Crooked House)

• Temes clau:
• Adaptació d’Agatha Christie (anys 50), sense Poirot/Marple; inspector propi
• Ambientació i posada en escena sòlides; guió amb segell Julian Fellowes
• Repartiment: Glenn Close, Gillian Anderson, Stefania Martini, Honor Kneafsey; Max Irons, protagonista polèmic (tou)
• Final no expository clàssic i gir sorprenent
• Valoració: Aconsellable per fans de Christie i pel final; actuació protagonista resta força però el tram final eleva el conjunt.

Debat final: cap a on va el cinema?

• Conclusions ràpides:
• Conservadorisme creixent: apostar sobre segur, fórmules i refregits
• Efecte postmodernitat: reciclar esquemes d’altres contextos genera buidor i manca de densitat

Proper programa

• Tema avançat: addiccions a les parelles a propòsit de Dies de vi i roses.