Goya 2017, Figures Ocultes i Jackie; La La Land, Múltiple i Manchester by the Sea; i les pel·lícules del mes: Loving i Paterson

Cinema sense condicions Bona nit Ja som aquí un dimarts més disposats a... Sí, no s'encén la llumeta, el que està dient el Francesc pels vidres. Que bé que m'has preso amb gestos, eh? T'has preso amb gestos perfectament. T'hem entès tots perfectament. El que passa és que ens has posat una musiqueta, com moltes altres vegades. Molt maca, molt bonica, però honestament no sé de què va això, eh? Podria endevinar-ho. No podem endevinar-ho. Us dona una pista, el 50%. És una de les bandes sonores... No, és la banda sonora d'una de les pel·lícules d'avui. Dos dels fins del mes. Amb això ja 50 pistes. És de l'obbing, és de l'obbing. M'ho ha semblat, però no n'estava segur. Ara n'estava segur. Ja està, ja ho sabeu. Una música maca, maca. Avui estem aquí fent la tertulia de sempre, doncs el Francesc darrere els vidres, en Joan Sardà a la meva dreta, la Carme Nabot a la meva esquerra, en Joan Morros us està començant a obrir la cosa, la sessió, la trobada. I, com sempre, tindrem dues o tres parts. La primera part parlaríem una mica dels Goya, dels premis Goya que es van repartir aquest dissabte a la nit. Anda, ni me'n recordava. I que aviam què ens havia semblat, quina imprenió en tenia, etcètera, etcètera. I la segona part parlaríem de les estrenes. Sé que la Carme ha vist figures ocultes, que en Joan ha vist ja aquí, la pel·lícula que estrenen, no sé si aquesta setmana, aquest divendres, o la setmana que ve, que és sobre la dona del Kennedy. Que no era una figura oculta. Que era també una figura oculta. No, que no, que no ho era. Ah, no ho era? Vaja, penso que no. No ho va ser mai. No ho va ser mai, a tot el contrari. Li agradava presumir com mostra la pel·lícula. I després jo us puc parlar, jo us puc parlar de Manchester frente al mar. Ah, ah. Una pel·lícula, una pel·lícula... Bueno, ja en parlarem, ja en parlarem. Perquè és una pel·lícula que penso que es presta polèmica. I, bueno, doncs la comentem després. I després, l'última part, ja sabeu que avui ens tocava la pel·lícula del mes, que vam dir que aquesta vegada, aquesta ocasió, faríem dues pel·lícules del mes, que eren les que ens semblaven de les més interessants que feia en aquell moment a l'escartellera. Una era l'Oving, que és la música que ens ha posat el Francesc, i l'altra era Patterson. I ja heu parlat de les dues pel·lícules. Jo no he vist cap de les dues, però prepareu-vos perquè us faré... Tots tres heu vist les dues, i us faré moltes preguntes. Us aviso que m'he fet... Què diu el Joan? Que no he vist l'Oving. Jo no he vist l'Oving. He vist Patterson, però no l'Oving. Vale, vale, vale. Per tant, a mi li has de preguntar... Bueno, doncs que sapigueu que m'he fet membre de l'associació Pro Spoilers de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món. Per tant, vull que m'expliqueu tota la pel·lícula sincera. Aquí no vulguis sentir-ho. Jo què sé, que ets tapi les orelles. Jo vull saber la pel·lícula, que després vaig a veure, doncs la gaudiré amb el que m'heu dit, o no estaré d'acord, o el que sigui. Així que, ja sabeu, prepareu-vos per contestar moltes preguntes que us faré sobre què passa, Patterson, però això què és? Com és que el Gingermus és així com és? I, bueno, ja sortirà. Això no ho sabem, eh? Ja sortirà, ja sortirà després. No patiu, no patiu, quan parlem. Doncs vinga, comencem pels Goya. Impressions, què us va semblar? A veure, jo no vaig veure la gala, perquè és que no puc posar la televisió sense que m'agafi, mira, una mica com el Joan, com un cobriment d'acord, que penso, ara què estic veient aquí? Quina cosa més pesada. Però ho vaig seguir així, no? La veritat és que em va agradar molt perquè vaig posar allò a internet, televisió espanyola, i hi havia un periodista que anava posant uns petits comunicats del que anava passant. I, escolta, fantàstic, eh? Vull dir, ho resumia tot superbé. Anava posant algun vídeo de tant en tant, que no em mirava, per cert, però sí que el d'allò, vull dir... Bueno, què va passar de nou? Doncs que el monstre no. Em sembla que va arrasar de nou, més o menys, si no m'equivoco, oi? I, bueno, totalment just el fet que Tarde per a l'Aira també s'en portés unes quantes, perquè Tarde per a l'Aira és una de les... No, se'n van dur, bàsicament, només en... Bueno, dues o tres, sí. Dues, no, home. La primera, millor, millor, millor pel·lícula. Sí, segurament, sí. Millor director, millor, millor... Un actor secundari. Jo recordava un actor secundari, o només estava nominat, no sé, aquell que quan ells dos van buscant els altres que estaven en l'atracament de la joieria, és un que està en un centre que es fa en boxe, i està en el sòtano. I fa una interpretació... Sí, tu vas parlar molt bé... Sí, perquè és que era... De Manolo Soto. Solo. O solo, Manolo solo. Perquè fa allà, res, és que és un moment aquest, però fa un paperàs que només ho pot fer un grandíssim actor. Sí, sí, sí. I quan vaig veure... El que jo no vaig veure és la gala, o sigui que no sé... Sé que estava nominat, i per tant no sé si li van donar. Sí, sí. Jo és que ara no tinc... Però jo quan vaig veure que estava nominat és que vaig pensar molt bé, per una vegada estic molt d'acord. El que van dir és que fins ara havia estat actor de doblatge. Ah, sí. I que finalment, doncs, donava la cara. M'ho crec que sigui actor de doblatge, perquè en el tros aquest d'aquesta pel·lícula fa una veu, una sala estranya, molt forçada, que només qui domina molt, molt la veu pot fer allò. I per tant, jo això no ho sabia, però ja concorda amb aquell paper que fa aquella estona aquest perfumari d'aquest actor. I li van donar a Tarde para d'Aira millor pel·lícula, si no recordo malament. A Tarde para d'Aira. Sí, sí, va ser la millor pel·lícula. Sí, el que... Últim premi, el més... De fet, un dels més importants, perquè és la millor pel·lícula. Igual que aquí va guanyar, doncs, la de la... La propera pell. La propera pell, de l'Iangui Langüesta, que és la millor pel·lícula. I va passar una mica el mateix. Aquí va guanyar la propera pell com a millor pel·lícula i en canvi la de la Bayona se'n va dur pràcticament la millor dels premis i allà va passar bàsicament el mateix. Simplement que van canviar la pel·lícula primera, diríem, per aquesta... I el director de Tarde para d'Aira, que ara no em surt el nom, l'Areba, l'Areba, l'Areba, doncs el que... perquè jo vaig llegir amb aquests teletipos, així, amb aquests titulars ràpids d'aquest home que us deia, que no me'n recordo el nom, però ho va fer molt bé, si m'està escoltant-ho, si m'ha escoltat algun dia, doncs deia que per recollir el premi de la millor pel·lícula l'Areba no va sortir. És a dir, que va deixar que fos la productora, li va donar protagonisme, no? Ja havia sortit prou com a director. Ha de sortir la productora. Clar, clar, sempre. Però de vegades com que els directors també tenen tant de... Ja sabem, no? Bueno, tant d'ego. Els directors hi surten si també són productors, però si no, no han de sortir. Habitualment ha de ser, com diu el Joan, surten només els productors de la pel·lícula. Si és, per exemple, en una pel·lícula del Modo Bar, doncs surt el seu germà. Perquè, clar, ja hi ha premi per direcció. Exacte. Clar, per exemple, el Bayona, em sembla, no? Sí, sí, bastant millor. Va tenir premi per direcció. Millor director. I llavors és ell. Bona distinció, eh? Jo crec que moltes persones se senten despistades. Jo mateix, eh? Ja ho he demostrat ara per això, no? Que tota la... Sempre es diu, Bueno, aquí és la pel·lícula, aquí és la pel·lícula. El productor. No, es considera que és del productor. La propietat, entens, no? Vols dir, clar. És el que ha posat els diners i, per tant, és la propietat. I encara sort que aquí no estem a Estats Units, que a Estats Units el productor té dret moltes vegades a tallar la pel·lícula i remuntar-la si considera el productor. I ho fa. I ho fa. Cosa que aquí no, a Europa, doncs això no està tan acceptat, eh? Això, estem molt avançats. Llavors, jo sí que vaig veure tota la ceremonia i, clar, jo no vaig veure tota sencera. Va ser una mica més curta perquè es veu que els van sugerir en algun moment determinat que aquelles felicitacions que fan fossin el més veus possibles perquè volien, ja us ho dir, l'entrega, això es notava. També va quedar en algun moment una mica freda els comentaris que feien els premiats, els que sortien. En conjunt, què us diré? Em va semblar una cosa molt ja vista, no? No vaig veure cap novetat. El mateix presentador, més a més. El mateix presentador dels últims dos o tres anys, és el tercer any que feia el mateix. No va ser ell, especialment brillant. A mi la comicitat no em feia riure, sincerament. Tampoc em va fer riure massa el d'aquí, el de Barcelona. A mi tampoc em va fer riure. Només en els gats que va fer sobre els germans Almodóvar va estar brillant. I va semblar que improvisava. Allò de les tres dimensions... És possible que improvisés. Allò va estar bé. Però en general va ser bastant tèbia. Castís. Molt castís. amb aquella orquestra allà que no sabies què hi feia tan nombrosa. Lluïa. No, l'orquestra... Sí, sonava bé, eh? L'orquestra és una orquestra... Evident que sonava bé, però vull dir... És que no hi havia res més, eh? No hi havia res més, eh? Bueno, el que passa és que sí que està bé que se li doni relleu a aquesta orquestra que jo no vaig veure a la gala però vaig anar a l'auditori a veure el director, l'Ors, amb la Film Symphony Orchestra, que són una gent d'aquí, de València, de Barcelona, d'allò, que és un... No sé si l'única, potser, orquestra dedicada només a interpretar... Música. Música de cinema. Música de cinema. Per tant, bueno, no està malament que es conegui, no està malament, és veritat, bueno, no ho sé, perquè no vaig veure a la gala que un quedava allà, quedava potser... Ells no es van dedicar a tocar música de cinema, simplement es van dedicar... Donar entrades i sortides. A trompeteria, vull dir. Donar entrades i sortides. El que passa és que tocaven bé, eh? Jo també reconec que tocaven bé. Naturalment, naturalment, avui dia, totes les orquestres final... Hi ha una cosa que es presta a comparació i surt perjudicat, diríem, en aquest cas l'Esgoia, que és el discurs de l'Homenejat, en aquest cas aquí del Pou i allà era l'Anna Belén i, clar, el discurs del Pou era de molta categoria, de molta... intel·lectualment, doncs molt preparada i l'Anna Belén era... No està bastant malament. Més emocional, no? No, més popular, si vols, una mica més popular, més d'agraïments a la gent i tal. Però, des del punt de vista intel·lectual, i diria que el de... Mentre que el, diríem, del del Pou era tot un cos que tenia consistència i que deia coses i que t'estava fent pensar, si vols, l'Anna Belén va simplement, com deia ell, doncs, agraïments, etcètera. Més o menys ben fet, però no hi havia res més que això. L'altre, doncs, és que es trobava a faltar, vull dir, el Pou, la clau del discurs del Pou estava amb la complaença. Això volia preguntar. I, en canvi, allà, vull dir, va ser tota una manifestació de complaença i realment necessitaven que algú digués alguna cosa amb entitat. i també la Gala dels Goya en un principi va voler evitar la política que només es va mostrar en quant a... a l'atur dels actors, vull dir, com si no hi hagués ningú més aturat, vull dir, fins i tot dins del món del cine jo penso que hi ha d'haver molts tècnics també en atur i no diguem dels altres que sí que estem en atur, no? I vull dir, i que no ens posarem pas un smoking per explicar la nostra història, no? Vull dir, en fi. Sí, sí, és veritat, és veritat. Fora d'això, el de més, bueno, una mica tot previsible, és a dir, no hi vaig veure cap cosa que destaqués sobradament i no se m'acudeix més comentaris que aquest. Jo vaig veure tota la gala i, bueno, doncs, no... Em va semblar potser com més... Sobretot aquí hi havia a Barcelona hi havia dansa, hi havia el discurs del Pou, fins i tot el discurs que va fer la Isona Passola, que és una persona que no em cau especialment, en canvi aquí, penso que aquesta ocasió va estar realment molt ajustada al grito que va fer i en canvi a Madrid suposo que ho va veure hi havia una senyora americana o que havia viscut potser en algun moment doncs aquí però que ara parlava difícilment espanyol. No, no, que fa 40 anys que viu a Espanya i encara no parla espanyol, vull dir, és un típic cas Frank Johan o una cosa així. Bueno, doncs, la senyora aquesta que és la presidenta ara del cinema que és d'origine ja es queda molt clar per la segona de parlar que no és espanyola i que, bueno, i que no va dir res. I que es diu Yvonne Blake. Clar, el nom ja queda molt clar qui és. I quina era la seva... És la presidenta de l'Acadèmia Cinematogràfica de les Goya de Madrid. Ah, no ho sabia. Va dimitir, no sé si era el... aquell actor. va dimitir el recine i ella el va substituir. I llavors, jo no sé ni qui és... Es dediquen al departament de vestuari. Sí, ella havia fet el vestuari. I havia fet el vestuari de Superman, per exemple. I llavors, quan va venir a Espanya va fer de les aventures d'Enrique i Anna. És a dir, va passar de Superman a Enrique i Anna que li van recordar perquè el Dani Rovira es va vestir de Superman i li van posar al costat un monstre de la pel·lícula aquesta infantil. Que allò va quedar bastant ridícul. Bueno, allò va quedar bastant fatal. El Superman al costat del ministre quedava fatal. Sí, sí. Bueno, dit això, ja veiem els comentaris que s'han fet, podríem passar a les pel·lícules d'estrena que venen, que fins que vindran. Comencem, si voleu, què sé jo, tu has vist Figures Ocultes o comencem tu per Jackie, comenci ella. Doncs vinga, Figures Ocultes, explica'ns una mica què has vist. A veure, quan us vaig comentar sobre Figures Ocultes em vau dir, la crítica l'ha deixat bastant fatal. Sí. Vaig Joan, això ho ha dit. Jo ho vaig dir jo, perquè vaig llegir coses. Jo no m'ho he inventat. Tot i així, com que la temàtica la trobava interessant, vaig pensar, bueno, i els americans, mai saps què en fan amb un tema com aquest, tenia curiositat i vaig anar-hi. Ara, el tema és una història de tres dones, una història real, les tres són negres, són dones negres, nascudes entre el 2018, sí, el 2018, perdó. Que guai, no? El 2018 i el 2020, o sigui, principis del segle passat, que viuen a Virgínia. Em sembla que és Virgínia, que és la mateixa ciutat on passa l'Oving, que és la ciutat que està al costat, que té frontera amb Washington DC i que la comentarem després perquè l'Oving la comentem, però aquestes també són dones negres, molt abans de la pel·lícula l'Oving, que passa als 58, i aquestes són dones nascudes el 18, 20 o així. No, però l'acció de la pel·lícula potser sí que és també cap als 40, 50, no? No, no, elles són molt joves quan entenem a la NASA, que era la NACA primera. Elles deuen tenir 20 o 21 anys, no són... Explica el seu inici, encara que permet dir-te com continuen. Són tres dones que són Mary Jackson, Dorothy Baldwin i Katherine Johnson. Aquesta Katherine Johnson té quasi 100 anys, és viva, perquè és del 18, i l'Obama li va donar la medalla presidencial de la llibertat el 2015. Totes tres són negres, amb un Virginia que té una llei absolutament dura, dura, molt més dura que Marilyn o Washington o altres estats, de les més dures en aquesta època, i elles estan dintre d'aquesta... la prèvia a la NASA quan fan investigació científica i tecnològica per conquerir l'espai, que competeixen amb Rússia, clar, de fet, Rússia posa l'espai abans que ells, amb òrbita abans que als Estats Units, i com que, ja us ho dic, això és del 2000, a principis del segle passat, no hi havia encara ordinadors, i per tant, no només aquí, sinó tota la tecnologia que ja s'estava usant als Estats Units, utilitzava el que se'n deien calculadores, que eren gent, o calculadors, gent, bé, que això ja ho feien els grecs, els grecs que tenien un format d'escriure els números impossibles per operar, perquè els nombres romans i gris no permetin l'operació que permet l'esquema àrab, o el que prové de Mesopotàmia, d'aquella banda d'aquí, el sistema decimal que utilitzem ara, vaja. Sí, el sistema posicional, que només amb 10 símbols n'hi ha prou per escriure qualsevol número, mentrestant, que qualsevol altre format, això no és tan fàcil. Bé, elles, vull dir, que hi ha els calculones de l'època grega, el radi de la terra es va calcular, es va calcular però en Ptolomeu, amb calculones el Ptolomeu no crec que fes grans calculs. no era Eratòstenes el que va calcular, allò amb posant un pal, no?, en un lloc, sí, una ombra, amb l'ombra d'un pal en un lloc i un altre de la terra, no sé, un dels dos. Potser sí que és Eratòstenes, el que dius. Bueno, ho va fer a Egipte, la... Sí, agafant una ombra allà a Egipte i un altre allà a Grècia, una o sigui així. Bé, no ens en anem perquè al final no explicaré unes ocultes. Bueno, però és interessant explicar això com a prolegomen, no? Una mica com a... No, el que vull dir és que sempre hi ha hagut i hi ha unes ments especials que tenen una extraordinària facilitat fora del normal per calcular i llavors sempre els han utilitzat els que utilitzen els càlculs difícils i en aquesta època la NASA o el que era la prèvia que va ser la NASA tenien departaments sencers que estaven formats per persones que només calculaven o que tenien especial facilitat per calcular perquè sí que tenien aquelles maquinetes però com una maquineta d'escriure però amb numerets però no tenien res més bàsicament tenien un cap extraordinari i llavors eren dones especialment dotades les tres són especialment dotades una aquesta que encara és viva aquesta que és la Catherine Johnson era matemàtica enginyera i física i les altres dues també entren per la mateixa en el mateix departament de la NASA una acaba sortint perquè calcula tan bé que les òrbites i ella acaba fent les òrbites estan en el projecte de l'Apolo i de l'anada a la Lluna ella està en el càlcul aquest aquestes dones inclús quan passen a departaments de més prestigia de més importància mai signen els dosiers d'elaboració perquè són negres i inclús tot l'esquema es tenen lavabos a part tenen menys és a dir que sí que hi ha un món que la dona viu per ser dona en un món que a la NASA tot eren homes i per ser negre en un món que els negres estan aïllats però això ja estem parlant Carme m'estic situant una mica ja cap a principis dels 60 finals dels 50 principis dels 60 no? perquè estem parlant dels Apolo ja tot això és d'aquesta època la Lluna és el 69 però ella és l'última quasi ella ja està en aquest departament fa 10 anys que està en aquest departament per això dic finals dels 50 començament dels 60 i estaríem en una època força semblant a l'Obin llavors això és el que volia dir i al mateix lloc perquè inclús illes que viuen a l'oest de de Virgínia es traslladen a l'est que és la que té frontera que deu ser més evolucionadet bueno dintre del que acabia és la història d'elles tres lluitant per aquestes dues raons per ser dones i negres i les dues són fora del comú i les tres aconsegueixen una instal·len finalment un IBM estanya finalment una gran computadora i una aprens sola el Fortran que és un llenguatge de màquina l'aprens sola i finalment ella aconsegueix fer funcionar el que perquè aquestes són unes màquines enormes per l'època i ella sola autodidàcticament ella és matemàtica però sola vull dir que té un cap especialment dotat i aconsegueix això per tant i l'altra és una noia que li ofereixen una feina ja ha de ser enginiera i no es podia fer enginyeria dona finalment fa una petició el jutge fa tot un procés i aconsegueix que li deixin anar però a la universitat nocturna a la banda nocturna com a primera dona i és la primera enginiera que surt dels Estats Units de la zona aquesta vull dir que les tres tenen una història bonica en el sentit que és una lluita que elles fan soles amb situacions molt difícils amb famílies les tres tenen família les tres tenen una vida normal i les tres aconsegueixen grans grans fites però si no abans queda molt americana en alguna mesura ara la pel·lícula en si què passa però és que unes històries tan boniques que les podia haver fet si l'hagués fet el de l'Obing aquest fa una pel·lícula a veure una pel·lícula americana de de medalles americanes que és el que els hi agrada exacte i que la lluita acaba premiant els que lluiten contra les dificultats que és el seu eslògan la superació sí la superació que és veritat però que bueno que amaga una veritat vital que cinematogràficament és és és és usable i és i és vital i val la pena però si la fas amb aquesta versió que ha fet Fiores Ocuta d'aquest director que és per glòria i i i i i i i i llavors molesta és molesta no sé es veu massa que és això es veu massa que és això i llavors fa crec malbé la pel·lícula que té bastants medis està ben usades les les el que hi ha de retrospectiva a l'època del Kennedy els llançaments la la rebuda de cava o canyar veral tot tot això està ho agafa ho agafa bé però es perd amb la amb el format tan americà per tant és aquelles pel·lícules que diu bona idea bones històries ja bones intèrprets perquè ho fan molt bé les tres ho fan molt bé en canvi no és una gran pel·lícula el Joan va amb mi vam estar junts el dia de la preestrena vam veure Jackie la pel·lícula que podríem aplicar aquestes últimes moltes moltes de les coses que ens acabes de dir jo penso que en Joan després jo matisaré és americana també és americana curiosament és americana però atenció està dirigida pel mateix senyor que ens va agradar tant del club ah Pablo Pablo Barraín i que a mi m'hauria agradat però americana d'Estats Units americana d'Estats Units perquè és amb la Natàlia com es diu Natalie Portman Natalie Portman ah Natalie Portman que fa de ella és molt bona ella ho jo aviam és la del cisne jo diria jo diria que és un paper difícil jo diria que ella sobretot a nivell de llenguatge perquè clar la meva versió original jo es notava que s'esforçava en suposo un vocalitzar més o menys igual que això ho deuen reconèixer més els americans que no pas nosaltres perquè suposo que s'estava molt d'anglès i notar com parlava la Jacqueline Kennedy ella fa una interpretació penso difícil i tal però prefereixo que en Joan digui coses i després jo matiso algunes coses i està centrada en la vida de la Jacqueline Kennedy en el moment que maten amb ell comença a veure el títol és Jackie que faria pensar que t'explicarien la vida sencera d'aquesta senyora i la pel·lícula el que dona són només uns dies de la vida d'aquesta senyora i són els dies immediatament previs després a posterior a la mort a l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy i a Dallas aleshores utilitzen el truc narratiu d'un periodista que va a casa seva que estranyament ella obre la porta vull dir no sé aquesta senyora vivia a Hyannisport Massachusetts en una casa enorme i resulta que ella obre la porta vull dir no hi ha servei jo no sé si és que no hi havia pressupost a la pel·lícula pel servei de la pel·lícula per minyones o què però és que és ella que obre la porta et quedes ja dient estaven actuant a l'obbing sí d'acord i bé i llavors doncs a partir d'aquesta entrevista es generen un continu de flashbacks que parlen de de l'estat emocional d'ella que evidentment no és un estat normal i i que parla doncs d'alguns intríngulis polítics de a veure què s'ha de fer entorn com s'ha de fer el funeral com s'ha de fer la cerimònia sobretot això sobretot o sigui una mica domèstic molt domèstic molt vull dir penses que és un personatge molt potent és un personatge que coneixem que tots coneixem perquè vaja quan van passar els fets aquests jo tenia 10 anys vull dir ho recordo perfectament perquè aleshores doncs aleshores doncs va ser una cosa molt grossa vull dir una cosa que ningú s'esperava se'n sabia venir i que matessin el president dels Estats Units doncs era una cosa absolutament excepcional fins i tot i de la manera que va ser i de la manera que va ser però fins i tot sembla ser que ella va voler que la trajectòria el recorregut del sepeli fos el mateix que havien fet amb Lincoln que també havia estat assassinat i aleshores doncs bueno s'havia d'anar primer al Capitoli i després es feia la parada aquella militar el taüt anava en l'armó d'artilleria etcètera no i no sé vull dir està tot molt centrat en el personatge per mi massa perquè per exemple si hi ha alguna imatge que sigui emblemàtica d'aquell moment és la imatge quan el petit John John Kennedy saluda militarment el pas del fèretre és la imatge que ha quedat d'aquest moment i el director l'evita olímpicament perquè se centra només en el paper de la Jackie Kennedy en aquests dies vull dir que la cosa dura tres o quatre dies i així i penso que és una oportunitat perduda perquè evidentment després perquè el personatge té té diferents angles o sigui que podria haver usat després és un personatge que es converteix en Jacqueline Onassis exacte exacte i tot això no ho toca i tot això no ho toca i només té relació amb les secretàries de la Casa Blanca el personatge vull dir jo penso que no sé vull dir la seva família la família Boubier era prou important en aquell temps es parlava molt de la seva germana de la famosa Léa Ratzigüel no sé no surten és que no hi són és que només és la qüestió política i i explicar d'una manera no sé vull dir com si fos de la sèrie l'Ala Oest de la Casa Blanca vull dir i llavors agafant imatges que que són de debò per exemple hi ha un reportatge que era un reportatge que era que Jacqueline Kennedy explicava en els espectadors televisius com era la Casa Blanca que això era una novetat a l'època i va ser un reportatge molt famós i llavors tu veus la primera imatge que és l'autèntica la que es va veure per televisió amb la Jacqueline Kennedy de debò i llavors al contraplà ja surt la Natalie Portman fent una altra acció i llavors en el cas del funeral o en el cas de l'enterrament també hi ha alguna imatge que és real però allò dos segons i llavors ja passen a la cara de la Natalie Portman i tira aquest ebast clar dóna la sensació que aleshores doncs no sé pot agradar algú que se senti identificat d'una manera molt especial amb el personatge però per un públic així més ampli jo penso que no dóna la talla dóna la sensació que això passa últimament en moltes pel·lícules jo aquest matí n'hi vist en una altra que en parlarem un altre dia que passa això que és que d'una banda el director és latinoamericà és a l'Aveín se l'emporten a Hollywood i es mou amb un guió que no és seu sinó que és un guió que tenen ja elaborat i encarreguen la direcció i hi ha aquests matisos que diu ell que ell no és americà i no els té presents perquè segurament no els ha viscut i no els coneix perquè és un tio ja relativament jove i la segona cosa que també notes és que està dirigit a un públic femení és a dir en alguna mesura un personatge d'aquesta tal atrau segurament a les dones perquè doncs però és un personatge que és per tothom a mi és un personatge que m'interessa moltíssim però com que a més parlen de coses domèstiques en certa mesura es queda que és el mateix que ha passat avui amb una pel·lícula jo he vist aquest matí però en parlem un altre dia he vist Doña Clara es diu aquesta de la Sònia Braga que és una pel·lícula brasilera que l'estrenen no sé si és la setmana que ve o l'altra d'aquí 15 dies i ella és directora? no no no ella és un director brasilè i una pel·lícula de dues hores més de dues hores i mitja que va sobre temes d'aquests que estem parlant ara i el que passa és que donen la sensació que es posen tant amb el món diríem familiar en alguna mesura que donen la sensació que vulguin captivar què faria una dona amb aquelles circumstàncies més que no pas els temes de fons que ens interessarien segurament a molt públic més ampli però clar jo penso que és un problema de guió és un problema crec que ella no ho fa malament perquè penso que era un personatge difícil de realitzar jo quan vaig sortir del cine vaig anar amb ell i ens va quedar un moment i jo vaig sortir i vaig estar parlant amb alguna gent els crítics i les dones a totes els havia agradat i els homes estaven tots així una mica ah doncs a mi m'hauria agradat doncs és una pena és una pena que passi així però vull dir la pel·lícula no dona per més i qui acaba d'arribar a fa un moment no sé un esprit sant un esprit sant un espontani un espontani que s'ha presentat aquí un home amb esprit ja ho acceptaré però ho sap per què i que es diu Jaume Jaume Vidal que s'acaba d'incorporar al programa què has vist Jaume explica'ns Bé vull dir el que he vist és precisament aquest musical tan famós que guanyarà tots els Oscars no? Sembla ser I tu t'ha agradat o no? Home jo l'he trobat molt suau oi? És cinema nord-americà a tota marxa no? Vull dir Té coses que estan ben fetes Home és que només faltaria que aquella pel·lícula que guanya els Oscars no estés ben feta no fotem i els globus d'or No et pensis també pot passar pot passar coses insòlides Sí però vaja vull dir més aviat aquesta no segur no sobretot la primera la primera seqüència després cap al final gairebé al final val a dir-ho doncs és tot un homenatge als musicals més clàssics i està molt vell molt ben pensat el Cinemascope crec que també és molt interessant de la manera que l'utilitza perquè això havia quedat en el begul dels records igual que les tres dimensions gairebé ja bé doncs en aquest sentit sí però esclar vull dir és molt petitó això que això sigui el símum del que podria del que ha de ser el millor cinema està sobrevalorada em sembla que no anem bé està sobrevalorada com va passar amb The Artists en el seu moment jo és que les comparo molt tot i que no tinguin així especialment a veure The Artists en el fons per mi jo crec que The Artists en format arriscava més sí moltes coses arriscava més aquesta en el fons aprofita coses molt molt conegudes i que saben que funcionen i a més una altra cosa curiosa i és que el món anglosaxó jo sabeu que vaig estar vivint una temporada a Londres els agrada molt els musicals molt més que aquí a nosaltres i als Estats Units també és a dir que són molt propensos ja tenen alguns musicals que fan no sé allà a Picadilly Circus i al centre fan anys i anys que fan durant 3, 4 i 5 anys i fan la mateixa obra és a dir i tenen una cosa que aquí no fem és a dir és una cosa els anglesos tenen el West End i els americans tenen Broadway i allò és sagrat absolutament bé però últimament Mamma Mia per exemple i aquesta això de les McQueen aquesta com se diu això ara no me'n recordo aquest musical que estan fent també això i Priscila no es diu jo no l'hi he vist no l'hi he vist vull dir aquestes dues obres estan resultant una descoberta total també i són molt poca cosa exacte perquè Mamma Mia és el grau zero del cinema i la Priscila a nivell teatral també tira i té molt d'èxit a veure que aquí també arriben aquestes constants com amb altres punts del planeta l'altra pel·lícula que he vist és Múltiple això és una altra cosa no sé si l'heu vist aquesta ganes ganes de veure-la aquesta la veritat la deixen bé la deixen bé la deixen bé però no sé sí és de quin país és és americana bona pregunta que jo sàpiga sí diria que és americana no és la darrera pel·lícula que ha fet el Shyamalan Múltiple es diu sí Múltiple del Shyamalan exacte bé jo aquesta la veritat em va interessar molt saps des d'aquelles pel·lícules que tot i que no em va agradar quan va acabar vaig quedar així com a dir hòstia perquè quina mena de sentit té fer una pel·lícula com aquesta que ens està parlant de 27 personatges amb una mateixa persona 23 no en principi o 23 i després un altre que va apareixent per allà mira se't ve el guió eh sí sí m'he llegit el guió no ve cinema però però llavors esclar vull dir en veiem sis o set eh de personatges dels que ell vull dir imita d'una manera diferenciada esclar llavors jo la vaig posar al costat d'una pel·lícula que té també com aquesta segons el meu criteri el signe de la falsetat en definitiva psicosi del senyor Hitchcock no que estava molt ben feta i aquesta també val a dir-ho a més vull dir en cap moment pots imaginar-te on està succeint allò és com un malson realment potent com el mateix psicosis no el que passa és que esclar tants personatges se t'escapa de les mans i a més a més et diuen que encara n'hi ha més que no eh m'entens que no els acabes de veure i llavors cap al final vaig vull dir en poc temps vaig veure que sí que és una pel·lícula important a nivell interpretatiu no hi ha cap mena de dubte el personatge és d'aquells que que ho fa molt bé i a nivell del que són aquestes problemàtiques de determinades persones que que pots arribar a pensar doncs amb les problemàtiques mentals evidentment aquestes persones que estan tractades i i que compten amb el recolzament de segons quin quin psiquiatre psicòleg que que reforcen doncs el convenciment que en definitiva poden tenir habilitats que no tenim els normals per dir-ho d'una manera és una molt bona proposta per pensar-hi o sigui aquesta sí que hi ha un pes jo deixava'm bé jo no la he vist però la tinc com jo us puc parlar i més que parlar em faria més gràcia perquè em sembla que suggereix coses jo he vist aquesta pel·liquia Manchester frente al mar que en general la crítica la deixa tothom molt bé però jo honestament aquesta tarda m'he llegit una crítica del senyor Carlos Boyer que és un senyor que a vegades és una mica d'estralè d'esberra però com que deia coses que em semblaven curioses els volia sometre a la vostra consideració a veure comença per dir comença per dir que els Òscars que veient ara és una cosa important tant per la gent amunt del negoci com des del punt de vista artístic perquè si guanyes lògicament doncs un Òscar doncs et pot catapultar en una àrea o en l'altra però diu que al marge diríem del sistema al marge de les bones pel·lícules que fan els estudis de televisió hi ha l'etiqueta nominada Indy és a dir aquesta gent que són doncs provinent del festival de cine de Sundance on al semblar ell ho diria a mi donia al parecer nacen todos los años unos cuantos messias uns cuants homes genis aquest senyor no hi creu massa amb això dels descobridors no oi no no t'explico jo comentem coses comentem coses diu és amic és amic íntim del Fernando Trueva i amb això em sembla que ja marca la pauta estem qualificant absolutament jo segueixo ell diu amb aquest cine independent amb aquest cine independent que ens arriba que Hollywood ve a dir que que fa el joc de dir nosaltres tenim unes pel·lícules però en tenim sempre algunes dos o tres pel·lícules independents per dir que no marginem a ningú i que també premiem en aquesta gent ell diu que aquest any d'aquestes pel·lícules independents diu independient de lo que ocurra en la ceremonia más transcendente del cine en esta edición compiten los dos gigantes dos gigantes de dos gigantes muestres de l'independentisme eh del cinema independent una d'elles segons ell que jo no he vist és la paraula la pel·lícula se titula Comanxeria jo no l'he vista i per tant no sé si realment és interessant i està cartellera ara està cartellera està molt ben valorada ah sí però no sé si és i l'altra diu l'altra i ella valora aquesta Comanxeria diu que el que més li ha agradat aquest any Comanxeria Comanxeria diu que el que més m'ha agradat d'aquest any és Comanxeria també m'ho deien aquest matí si no l'he vista encara jo tampoc l'he vista llavors després quan parla de la segona diu que hi ha dues que són interessants i que estan nominades i que estan nominades als Oscars l'assa és aquesta que he vist jo que és Manchester frente al mar que el fa el germán de l'Àfleck tu va el K.C. Àfleck el K.C. Àfleck interpreta i que tothom diu que això no sé si és veritat que fa una interpretació que bueno està pels núvols jo bueno no ho sé totes dues vols que et digui una cosa totes dues són psicoanalítiques en definitiva esbrinar per què unes persones són d'aquella manera i esbrinar-ho des del passat és possible el que passa que són molt fredes els Dukes és a dir bueno els Dukes no sé perquè comenxaria no l'he vista jo he vist aquesta ell diu l'altra titula se titula Manchester frente al mar i veïn arropada por els comentaris orgàsmics dels sempre previsibles vanguardistes ja està futenant aquí contra la gent que vulguin se vanguarda me parece un exercicio autocomplaciente fatigoso irritante de alguien empeñado en contar una tragedia de forma distinta despojándola de recursos melodramàticos que manipulen al espectador convencional intentando fatigosamente ser enigmático para lograr el mejor realismo combinando la forma gélida combinando de forma gélida pasado y presente quedándome la sensación de que en muchos momentos de que los actores son libres para lo primero que se les pase para hacer lo primero que les pase para el cabellón això l'he dedicat al Troeba la història la història és un un un noi que és aquest a l'Àflek està requerit en el poble on va néixer perquè ha mort el seu germà i el nano que és un adolescent em sembla es queda sol es queda sol i el seu pare el seu germà el germà que mor va decidir amb ell aquesta és la història no és la història el que es pot explicar el que es pot explicar perquè després hi ha alguna efecte diríem sorpresa alguna cosa que no t'esperes o entens perquè aquest senyor està com està perquè representa que està vivint un moment de molt dolor el que passa és que jo no sé si coneix el Kenneth Lonergan que és el director d'aquesta pel·lícula a mi em va agradar molt deu fer quasi 7 o 8 o 10 anys va fer una cosa deia Margaret no sé si la coneixeu que la gent molta crítica se la va carregar i en canvi a mi em va semblar que era una pel·lícula excel·lent i abans d'això es va fer famós perquè només ha fet 3 pel·lícules aquesta és la tercera quan es deia una cosa que es deia Puedes contar conmigo de l'any 2000 que va ser tothom considerada com una obra mestra va ser també de Sundance és a dir només va córrer per Sundance i no va arribar però la gent que es dedica a això deia que era una obra meravellosa és guionista a més a més i és el que va fer Gangs of New York amb el Scorsese el guionista o una teràpia peligrosa per tant és un senyor que ha fet dimenses coses clar jo no teràpia peligrosa em sembla horrorosa és que és pitjor que horrorosa i Gangs of New York a mi no em va agradar no sé si vosaltres no l'he vist a mi no em va agradar però és una pel·lícula a considerar a mi no em va agradar perquè no em m'agrada però l'Scorsese ja fa coses d'aquestes i jo no em va agradar però és una pel·lícula que te la pots mirar amb compte perquè té una consistència jo el que passa només potser m'ha fet gràcia perquè en algunes coses no en totes i coincida amb el que per exemple el que ve a continuació que diu el que és el bollero això on volem arribar amb el bollero exacte ho coincideixo jo estic i però tal com lo narra el director Kenneth Loringer que tothom diu que és meravellós i tal consigue que me desinteresse hasta niveles preocupantes del pasado del presente y del futuro del protagonista sí m'interessa perquè com que és tan freda la pel·lícula és a dir tan distant tant d'allò no acabes d'entrar de sintonitzar amb el que està passant amb aquell personatge llavors entens que li passen coses i que veus que és el que li ha passat perquè és molt dur i molt fort el que no explicaré que li ha passat en certa mesura però no acabes de sintonitzar amb el personatge és a dir no sé per quina raó no sé per quina raó jo m'he quedat a fora és a dir m'ho he mirat des de fora tu també i quan acaba la pel·lícula com el Ballero no, no els dos el Joan Morros i el Carlos Ballero els dos jo m'he quedat fora per això ens diu el Ballero per això ens sona bé el Ballero el Joan Morros ens ho explica bé i el Carlos Ballero ho fa amb una sintaxi bastant torturada perquè realment estic d'acord jo penso que hem de buscar comentaristes que tinguin el respecte a l'espectador general jo no sempre estic jo no estic d'acord sempre amb ell però a vegades diu coses que no són tan superficials jo no sé però veieu que veieu la pel·lícula que veieu la pel·lícula i com que honestament aquesta pel·lícula no li posa no un 10 i mig és a dir més d'un 10 vull dir la gent jo no sé si realment com passa amb el La La La vull dir que ja hem vist que bueno doncs veieu-la perquè jo honestament m'he quedat fora és a dir no he acabat de de trobar-li totes aquestes coses que es veu que la gent li troba honestament confesso que jo no l'he acabat de trobar el Joan però això ja et passa a tu normalment al qual és la vista no aquesta no determinades pel·lícules ja et passa és una qüestió de gustos clar és una qüestió de gustos tampoc és però en canvi però en canvi l'anterior Margaret Margaret em va agradar molt sí però fa 10 anys d'això eh bueno però va agradar molt és una pel·lícula que l'hagués vist més d'una vegada i dues clar del Xamal en tot no tot és bo tampoc si ho mires i ahir ho feia en un programa bueno ja ho sabeu de sobres i la veritat és que dèiem és que no tot vull dir hi ha coses que sí el bosque per exemple el elegido el protegido ai el protegido perdó si el elegido és un altre que el protegido el troski el troski el protegido en la versió original es diu The Unbreakable és a dir l'inrompible imagina't res a veure sí sí home bueno o sí potser sí no del tot protegit pel destí o pels déus llavors amb aquesta múltiple que és del Xamal en també oi doncs home jo la posava al costat de la cinta blanca la cinta blanca també ens va provocar un debat molt gran no perquè perquè era una pel·lícula que també li veiem una mica aquesta fredor a més a més és lògic vull dir estar retratant una cultura amb una profunditat religiosa que ja convida esclar és que si no és així no no s'aguanta allò no i llavors doncs jo tant el bosque com la cinta blanca la trobo molt sòlida no la cinta blanca t'ho parli la sòlida jo estic d'acord amb la d'això amb la Carme també quan ha parlat de les corses diu home però això no és igual molt d'acord també a les corses t'agradarà o no però ostres vull dir el que fa és que és per mirar-s'ho és per mirar-s'ho encara que només sigui una vegada i prou eh ja no la veurem jo aquesta però heu vist l'última l'última no ja no l'heu vist l'última Silence i què tal no l'he vist no a mi no em va agradar a mi no em va agradar ja ho va comentar tu també l'has vista no l'he vist jo crec que m'agradaria sí és que és això també ara expliqui'm per què tècnic tècnicament està molt bé però és que no n'hi ha prou vull dir perquè agafar una novel·la de missioners no ho sé vull dir és com un no ho sé a mi em va retrotreure els temps de Molokai Molokai i aquell altre com se deia aquella que bo aquell altre com se deia una que va fer que també estava fet així també de religió i de països que competeixen entre ells ara no me'n recordo com se deia sí em fa por mi d'anar a veure aquesta ja ho sé bueno això és el segle XVIII molt Molokai no sí sí sí jo vaig sortir molt decebut d'aquesta i en canvi hi ha gent crítica que respecto que estaven entusiasmats el bollero què diu el bollero no ho sé creu el bollero no ho pira no no no ho sé no ho sé no ho sé no ho sé no ho sé el busca o guirà el trobo però però doncs gent que em sembla raonable i jo com amb en Joan jo no sabia que a en Joan no li havia agradat però a mi no em va agradar gens jo em vaig sortir decebut jo a través d'un director que potser ho soni que ha estrenat fa no gaire fa un any i mig i un altre fa tres anys un director madrilein que es diu Òscar Parra de Carrizosa que segurament no sona gaire que ha fet dues pel·lícules d'alguna manera similars a aquesta de Silence perquè parla precisament d'uns religiosos torturats durant la bueno el final de la república de la segona república amb l'adveniment de la de la guerra civil i torturats en un cas pels republicans bueno normal dintre del que són les filies i les fòbies d'aquell moment a mi em va semblar delicadíssima la pel·lícula no me'n recordo com es diu però si busqueu aquest director Òscar Parra de Carrizosa la trobareu delicadíssima amb una semblança molt gran segurament a The Silence que és una pel·lícula que parla d'això també d'uns missioners que van a buscar d'un company seu perdut i que ja bueno doncs el sintoïsme la tradició japonesa doncs maltracta d'una manera salvatge el veniment del cristianisme no vol que aparegui per ja per res potser és entenible fins i tot intentar que no surti però bueno això seria un altre tema i llavors tenen una similitud i aquelles pel·lícules de l'Òscar Parra de Carrizosa també són molt doloroses de veure són duríssimes vull dir els moments de tortura els moments de maltractament i a mi en canvi em van resultar fascinants vull dir el punt de contemplació d'aquest dolor el punt de sacrifici no no veieu-les perquè és clar pel·lícula del mes per la setmana vinent no veieu-les hi ha una pel·lícula que es va veure aquest any passat que és aquella del club el club no l'havies deia sí, sí estaríem parlant d'això d'aquest tipus aquesta aquesta és una d'aquelles pel·lícules molt fortes és pot l'any ja va ser això als Òscars l'any passat que també està bé aquella pel·lícula però encara està millor el club el club el club és el club és brutal és una cosa que és el mateix director curiosament de Jackie aquesta que hem dit ara que he comentat i per això deixa parat perquè veus que és un senyor que va fer una cosa extraordinària però a mi la segona que va fer Neruda no sé si l'heu vist perdona Jackie és la que parlaves tu la Jackie la dirigeix el mateix del club el Pedro passa que ha perdut l'accent quan ha anat als Estats Units ha perdut l'accent ara és la Rain en comptes de la Rain la Rain inclús l'accent hem de dibuixar una pel·lícula escolta ens estem menjant el temps i no parlem de Lobby ni de Patterson us dic ràpid el nom d'aquestes dues pel·lícules Bajo un manto d'estrella de l'Oscar Parra que us recomano i com la podem veure això suposo que en film Affinity o així m'imagino que entran per aquí m'imagino i després l'espina de Dios que no l'he vist però tinc moltes ganes que intentava fer la història de Jesucrist però d'una manera fidel fidedigna saps quina pel·lícula vaig dir amb una persona a veure si me la trobava que es deia Trigo i Esmeralda que la vaig veure als anys 50 o així ja l'ha trobat com no has de trobar això no per internet es troba tot això és veritat com que és veritat que queda poquet temps jo us volia fer moltes preguntes sobre Patterson i sobre l'Ovin però vull posar-vos un repte perquè com que hem de parlar de les dues pel·lícules em direu ah no però això tant però jo vull que a veure si us atreviu a enfrontar aquest repte de relacionar-les les dues de què tenen en comú l'Ovin i en Patterson vull dir té una bueno clar ara el Joan diu no jo no puc perquè no he vist una de les dues jo no he vist cap de les dues però bueno amb el que diguin ells potser ho podem anar fent si us sembla si us sembla si us sembla acceptar aquest què poden tenir en comú dues pel·lícules una que és del Ginger Mus que ja sabem quin tipus de cinema fa Patterson és a dir que és un lloc temàticament vull dir però bueno sí sí que es va fer famós també abans d'aquesta pel·lícula perquè el Bob Dylan doncs va fer el famós aquell d'Urricane que segur que era el boxejador aquell que el van empresonar van empresar i que anava de campió del món i que era d'allà que era de Patterson i aleshores en algun moment de la pel·lícula surt això és a dir en algun moment de la pel·lícula es comenta es comenta aquest fet és una ciutat de Nova Jersey i llavors això seria un element diríem de protesta en el sentit que el Bob Dylan fa aquella cançó i va recollir en els seus concerts gratuïts recollir diners per ajudar en aquest negre que està a la presó i l'altra cosa l'altra cosa és que clar el tema de fet és el mateix és una altra època perquè són uns altres anys però si busquem coses en comú doncs esclar també el que està vivint el negre el blanc que està casat amb una negra doncs és l'opressió mateixa que es produeix en aquella zona és a dir això seria una cosa si busquem coses en comú segurament una podria ser aquesta no sé si n'hi ha més coses que... Patterson està ple del sentit de l'humor que sempre té al gintjar-nos a les seves pel·lícules sí, no? absolutament un sentit de l'humor a més molt personal molt excèntric fins i tot intel·ligent fins a l'última intel·ligent evidentment sí, sí el sentit de l'humor ho impregna tot és que clar jo penso perquè a més hi ha una sèrie de repeticions i repeticions i repeticions perquè està pautada com a... quasi com una poesia com una poema com una setmana és el que passa cada dia comença dilluns quan es lleve cada dia cada dia tota la rutina d'un treballador i les rutines es mantenen hi ha petits girs que fan diferent el dia que ell recull amb la llibreta que fa les poesies i que fan realment diferent el dia que és una poesia horrorosa la que mi surt vull dir perquè allò no diu res perquè es basa en aquella matèria que no dona de si i que bueno ell és un admirador de William Carlos Williams un capicua voldria ser com ell seria com un Ed Wood de la poesia aquest paten o aquest conductor sí perquè quan ell recita les seves coses et quedes a quadros i de l'únic et quedes a quadros i és particular tot allò que explica però sí que li dona un si no fora per la poesia el personatge se't desfaria de seguida sí l'aguanta aquesta segona segon angle que ell té que és que escriu cada dia aquest format poètic és un personatge rutinàri i per tant això li dona si no seria d'una extrema vulgaritat i és això que el faria perquè després perquè és un conductor d'autobús ell té on agafar-se ell té on agafar-se després sí que trobo divertit jo vaig trobar molt divertit vols que et dic una cosa vaig trobar molt divertit el gos perquè és tot un personatge inclús té una estètica i una cara que està molt el trobava d'un punt d'humor extraordinari només el personatge ara la pel·lícula en si jo que trobo que mira és una és unes rutines descrites minuciosament per posar de manifest una vida avorrida anodina i sense massa excepte que ell té una vida avorrida amb una dona sorprenent i llavors això és el que li dona amb ell aquesta matisos tot i així aquesta repetició constant i volgudament constant no t'arriba no t'avorreix però sí que et dona una sensació de cosa plana que ja és el que deu voler fer és el que fa ell és el que intenta és el que fa ell és el que intenta i això jo crec que t'allunya a uns agraden i a uns no perquè és una pel·lícula t'allunya perquè llavors t'allunya perquè et provoca una certa fredor que provoca aquella no aspiració a res més que el viure cada dia sistemàtica i rutinàriament i sobre l'obbing que si no no parlarem res l'obbing és més rica que va dir la Carme una cosa que em va agradar força que era tot el contrari que em passa a mi amb les pel·lícules d'aquest director però que em va agradar molt el matís que vas donar que deies que Teichelter t'havia semblat una pel·lícula així molt estranya no vas entrar gaire en canvi una pel·lícula com Matt o com aquesta de l'obbing era molt més concreta a partir de situacions no necessàriament identificables amb l'espectador però que et feia entrar això em va interessar molt la veritat quan ho vas comentar la setmana passada però volia saber si aquesta pel·lícula els que l'heu vist trobeu que pot tenir una aplicació encara a la contemporaneitat i ara mateix es pot aplicar l'obbing o matar el que està passant als Estats Units perquè en el fons suposo que ho vaig als Estats Units només però bueno ja n'hi ha prou la pel·lícula està centrada és que les dues són americanes tant pàtics com l'obbing són americanes i són bastant genuïnament americanes jo diria jo diria que el problema que tenim bueno tal com estem veient doncs amb la pujada del poder del senyor Trump els problemes amb els negres no s'acabaran és a dir no només amb els negres qualsevol però qualsevol minoria llavors penso que totes aquestes manifestacions que estan produint en aquest moment doncs estarien amb la línia de la defensa que passa a l'obbing és a dir la gent que s'està manifestant en aquest moment als Estats Units en contra del Trump sortint al carrer etcètera etcètera és el que és la mateixa és a dir l'obbing és una pel·lícula de l'Obama perquè és una pel·lícula de... feta en el període de l'Obama i segurament recolzada pels executius que ha tingut Obama i mentre que el que farà el Trump ja veurem serà una altra cosa de l'Obama final de l'Obama final sí senyor doncs ara és una pel·lícula que jo sí que recomanaria jo també la interpretació és boníssima la història està descrita que en comptes de fer pancartes i fer eslògans publicitaris i fer la gran clam el gran clam que faríem amb el segle finals del XX o el segle XXI resulta que fa una cosa íntima que justifica el per què un home blanc i una dona negra formen una família i no entenen per què a l'estat de Virgínia allò està prohibit i els fa la vida impossible i aquesta lluita volguda profunda i viscuda fa que la pel·lícula sigui consistent i la setmana que ve la mort al cinema que retornarà Lluís Bestiana que no ens va poder segona part de la mort al cinema que no va poder acabar perquè ens van menjar com ha passat avui també una mica el temps i no van poder comentar tot el que tenia ell preparat i amb molt de gust el convidem que vingui vindrà a fer la segona part de la mort al cinema per morir-nos de gust per morir-nos de gust sí senyor doncs vinga i la setmana que ve però vegi molt bé adeu un total de 20 quins són els 4 últims resultats de l'Atlètic de Madrid més�-lsal que és el jpele-bliu-tit iinviat que era una granland periMed