Green Book, La sombra del pasado, Destroyer, Pájaros de verano i més — amb Miquel Planes: cinema, art i poètiques de l'espai

Cinema sense condicions Hola, bona nit a tothom. Com sempre, els dimarts a les 8, aquí estem, Cinema sense condicions, per parlar i comentar, parlar sobre cine, parlar sobre pel·lícules, passar sobre art en general, com el dia d'avui, que tenim el goig i el plaer de tenir entre nosaltres l'escultor i l'artista Miquel Planes. Hola, bona nit, Miquel. Hola, bona nit. Miquel Planes és catedràtic d'Escultura de la Universitat de Barcelona. Ha col·laborat en docència en diferents escoles d'Espanya, a la Facultat de Belles Arts, per exemple, de Bilbao, també a diferents escoles superiors d'art europeus, em sembla que a Limoges, em va comentar, i també ha estat a Xangai, treballant sobre, em sembla, sobre ceràmica i sobre art en general, em sembla. La seva trajectòria artística es desenvolupa a l'entorn de l'escultura i la pintura i també ha treballat a l'espai urbà, que és un sector molt interessant de l'escultura i amb unes apreciacions molt diverses i curioses de que ens en parli. La seva tarda és que de ser docent i de recerca està vinculada a projectes creatius i també inclou la visió i la col·laboració que el cine, donat que pot trobar-hi, imagino, dades pel seu treball i també una col·laboració amb la creativitat. Dins d'aquest àmbit, desenvolupa l'assignatura de Poètiques a l'Espai dins del Màstres de Creació Artística de la Universitat de Barcelona, que també espero que ens en parli i que puguem fluir dels seus coneixements. Bé, doncs, bueno, i ara aquesta primera part que ja t'he comentat, la primera part la dedicàvem a comentar pel·lícules que havíem vist, les que ens havien agradat o les que no ens havien agradat, també ho diem, i sèries, que el nostre Pol és l'especialista en sèries. Avui sí. Ah, d'acord. Pensava que avui era el dia que rodaves amb Netflix. Sí, de fet, havia d'estar rodant i crec que el passem el dimarts que ve. Ah, no m'havia equivocat. Sí, sí, sí. D'acord, me n'alegro que estiguis aquí. Gràcies. A veure, llavors comencem la primera part amb els comentaris sobre pel·lícules que hàgiu vist i, Miquel, si tu has vist alguna que ells comentin o que t'ho has trobat interessant, t'hi fiques, et barreges i ens expliques el que penses. Encantat. A veure, què ens dieu? Jo no he vist cine perquè he tingut la grip. Ah, per tant... No, és el millor moment, però ara sí, a vegades... Sí, no, tenia un cap molt espès. Oh, jo començaria pel Pep, que és la música que hem posat. Ah, heu posat el Green Book, no? Green Book, sí, sí. Molt bé, Pep, què ens expliques? Hola, bona nit. Bé, jo el que us puc dir és que l'he vist perquè aquesta no ens la van posar dintre dels passes de premsa. Ah, aquesta està cartellera, ara està al cine. Sí, sí, sí, l'he vist el fenòmeno i em va semblar una pel·lícula que, ara ho comentàvem, que surts d'ella molt bé, molt... Optimista. Sí, sí. Content. Content perquè has passat dues hores i has caig amb una obra ben feta d'un tall clàssic, un cinema de tall clàssic. Sí, sí. A mi, curiosament, m'agrada dir perquè ho vaig pensar al sortir que és una pel·lícula que em recordaria pel·lícules de Hitchcock. Una mica per l'estructura en què està feta en què Hitchcock cuidava molt els detalls, els detalls mínims, i aquí passa això, no? O sigui, ja està al guió, està molt treballat i llavors no queda res a l'aire. tot acaba convergent i, bueno, en aquest sentit, després té dues interpretacions, tant el Marge Sala com el Vigo Mortensen fan una interpretació molt bona. Ja sé que no estàvem d'acord amb això. A mi el Vigo Mortensen em va semblar excessiu. Em va semblar... És veritat que el seu personatge, que és un americà d'origen italià... És un italià del Bronx, eh? Un italià del Bronx, eh? A mi m'agraden les interpretacions a més matís i ell em semblava pel broc gros. Bé, no puc estar en contra de vosaltres perquè la pel·lícula acaba sent rodona i bona per veure-la amb facilitat, però no seria un actor que jo triaria. Però els matisos els guarda el guionista pel pianista. Ah, sí, sí, segurament. Però... I tant, el pianista és un personatge però com a personatge, com a personatge. Molt més complex, eh? Sí, clar, com a personatge, com a complexitat, sí. Sí, això és veritat. És molt poidre i que, a més, clar, no sé si se pot explicar o no, però, clar, quan després surt el tema de ser bomossos, suïtat... Sí. Tot això, és a dir, que va passant i cada vegada va passant i te va sorprendent molt. Va incorporant coses a mesura que... I de carrega, i de carrega. Sí, sí, sí. S'ha de explicar la seva vida. En canvi, l'altre és d'una peça. Sí, sí. Està fet d'una peça. Sí, sí. És compacte com ell. Sí, sí. En el volum que té... I jo penso que el Viggo Mortensen, tu deies que passa de la ratlla... Sí, a mi m'ho semblava. Jo penso que no acaba d'arribar a passar-se de la ratlla. Sí, són matisos, sí. Sí, sí. Això és l'interessant de l'actuació. Vull dir que, realment, el personatge és aquell. Vull dir, és que no n'hi ha més, no? Vull dir, podríem dir. I, esclar, i a més hi ha la confrontació aquesta d'un personatge que és fet d'una peça i un altre que té portes i portes i portes que es van obrint al llarg de la pel·lícula. I aquest contrast a mi em va interessar molt. Ja, el que també comentaves abans parlant del Hickkot i tot això, hi va haver un tros de l'escena, que és quan ells parteixen de viatge, que ja em va sorprendre perquè surten dos vehicles idèntics. i dius, bueno, la qüestió d'escenografia i d'objectes i de cotxe i tal, és espectacular. I també. Hi ha una visió que surten en cotxe i de cop i volta es fa com un zoom i estan creuant un riu. I veus el cotxe a bord i la càmera se'n va i s'escapa i veus la quantitat de vehicles antits que hi ha, camions i tot això. i dius, donen trets tant de vehicles antits. Sí, sí, sí. Està però perfecte. I el pont? Quan baixa aquest pla general i es va tensant... I surten els cotxes, eh? Tots. I no n'hi ha cap que diguis se'ls ha escapat un cotxe nou. No, no, no. Tot, és a dir, tot tan acurat. És increïble. Fan unes pel·lícules aquí. Fem pel·lícules d'època a Espanya i quan t'entres ja amb això en detalls de vehicles, de cotxes, de vestiment i tot això. No, la primera carrossa s'aguanta però la que queda al fons ja és un carro. Sí, sí, sí. Les cases també. No, d'ambientació està logradíssima la pel·lícula perquè a més té moltes localitzacions que avui dia les pel·lícules si les poden fer en una sola localització les fan. Són més barates? Aquesta, en canvi, aquesta té pressupost per treure moltes cases, restaurants, hotels, diferents. Amb el que li agrada el pollastre, el Vigo, i diu Kentucky. No, un pollastre. Sí, sí. No, però un roadmobile és car, ja de per si, perquè al final si has d'anar d'un lloc a un altre és carillo, és carillo. No, veus com un personatge com es va transformant des del primer moment que la dona que agafa, imagina que agafa els dos gots de la llimonasa i es atira la paperera que dius que ara no els atelleries perquè a més som de vidre i en aquell moment els gots eren cas fins a lo darrer. Però els tiren gràcia que no es trenquen. No, no, els atira així amb els dos dits, els agafa tots d'allora. Sí, per no pringar-se massa. Exacte, amb els dos dits. i després veus que veus que la darrer i cava també aplica més amics a casa seva quan s'abraça amb el pianista. Hi ha un moment d'aquest contacte és emocionant, és a dir, pensar que un senyor en els anys 61, sembla que era. 62, 62. Veus com es va transformant i va entrant des d'aquesta cosa de mania persecutòria gairebé en els negres que no comptaven. I física, eh? I física. I vols com es va entrant en tota aquesta història? És maco. A mi el detall aquell que al darrer li diu, no sé què passava, que es treu la pistola quan actuen a tros en el bar. Estan al bar. Sí, genial. Aquest és un altre recurs de director clàssic. Sí. Sí. Tipo John Ford. Està simulant en un moment determinat de l'abril que té una pistola que no es deu mai. Sí, sí, quan l'ha de treure diu, tu allà ensenyant diners, va, va. Hòstia, doncs aquest tio la portava, tu. És un gag bo, sí. Mira, jo penso que potser dels Oscars haurien de prendre dels Razzis és posar una categoria que és de duets. Perquè els Razzis el que fan és la peor pareja. Llavors, aquí, en aquest cas podríem fer la millor i jo crec que potser de totes les que com a mínim jo he vist és de les parelles que em cohesionen més, que m'agraden més, potser. Llavors, perquè realment les interpretacions són molt bones les d'ells dos i conjuntament són espectaculars. Potser la favorita també les té molt bé, però clar, també és un trio, ja. Aquí hi entrem, aquí hi entrem en, sí, exacte, triangular, amorós. A mi em va recordar una mica segons que els diògats eren bastant breus. No són diògats, no sé, dos peques de bo, ara com el pes, o sigui, que són d'aquests frases que ha fet un guionista que són, les podries anar marcant gairebé. I aquí fa això, tant en tant surten aquestes frases que ell deixa anar, que són com a perdes, i t'ha quedat i jo també és aquí el que he comentat, el tall clàssic que té, sí, amb la construcció del guió, no grans parrafades, sinó idees molt compactes. A mi em va agradar molt la pel·lícula, francament. Bé, doncs en principi aquí comunitàriament te recomanem. Sí. A veure, què més heu vist? Bé, tenim, vam veure una pel·lícula que es diu La sombra del pasado. D'on és això? És una pel·lícula d'Alemanya del 2018. Està cartellera o encara no? Encara no. Va. És del que va fer la vida de los otros, Florian Henkel. Ah. Sí. Florian Henkel von Donnersmark. Von Donnersmark. Bé, d'acord. Sí. Bé, és una pel·lícula d'aquelles alemanyes que agafen i aprofiten uns personatges per passar-nos, repassar-nos 30 o 40 anys de de la història i aquí s'accedeix amb tot fins a fer-se reiterativa, avorrida. La vida de los otros però, és a dir, de la vida de los otros aquí que és d'espia, de l'espia, de poesia. Sí, sí, sí. Gran, gran. Però aquesta era una gran pel·lícula, eh? Jo pensava... sí, però aquí no... Aquí no li guanyen... A mi m'agrada moltíssim la vida de los otros, és el de l'Estaci, que està... Sí, de la cinta vermella de màquina, és que veu aquest detall de cinta genial. que està amagat allà. Sí, aquesta... No, aquella pel·lícula era molt més resultona i en canvi aquesta, a més a més, vull dir, està bé que avui tinguem de convidat un artista perquè parla del món de l'art. Sí. Des de comença... Com es diu la pel·lícula? La sombra del passado. La sombra del passado. I que en el títol original és obra sense títol i comença amb l'exposició de l'art degenerat en plena sisma, que llavors el protagonista és un nen. Sí. I acaba tres hores després, perquè la pel·lícula dura tres hores, vull dir, no... No hi ha misericòrdia per a l'espectador. No, no, no. Vull dir, és que no li cap la cosa en menys de tres hores i realment és una pel·lícula d'aquelles que jo penso que o t'agrada molt o no t'agrada gent. A mi no no em va no em va comploure massa. És que tres hores ha de ser molt consistent la pel·lícula. Bé, perquè va des dels anys quaranta fins a... Tres hores és molt bé. Fins als anys... És que... Sí. Tanta... Sí, sí. Són trenta o quaranta anys d'història de l'art és un mot. D'un artista que segueix la seva carrera personal que va intentant diverses coses. Al final se'n va a Düsseldorf a la universitat i allà rep classes del Joseph Beuys però que no és el Joseph Beuys que li diuen d'una altra manera. Vull dir, però va amb el barret del Joseph Beuys de l'armilla típica. L'armilla parla del feltre de la grassa etcètera. Vull dir, és que són Joseph Beuys i a més el tracta d'una manera absolutament ridícula que dius però bueno, tu què t'has pensat que ets, no? I està nominada... Sobretot al final quan li fa treure el barret és humillant allò. És humillant. Sí. Totes les coses els Òscars està nominada a millor pel·lícula... Pel·lícula d'Habla no inglesa... La presenta Alemanya, sí. La presenta Alemanya. Bueno, perquè devien dir mira, n'hem fet una de tres hores... I els globus d'or també, eh? Sí, un fresc històric. Però molt mal plantejat a la meva manera de veure. Llavors, no ho sé, vull dir, penso persones que no coneguin la història ni de l'art ni d'Alemanya ni d'això si poden enganxar potser... Difícilment. perquè bueno, perquè trobin que tot allò és nou però si coneixes una mica de què va la cosa la veritat és que no t'aporta res de res. Doncs avui el que sí que estaria a recordar és que va morir dissabte el Bruno Gans. Gran actor. Varen fer una pel·lícula dissabte d'ell a la tarda a TV3 i sembla que estava programada curiosament. Sí, era casualitat. i en aquesta pel·lícula curiosament bueno, ell se vol distanciar de la seva dona perquè li han diagnosticat càncer i està a punt de morir. sí, sí. Sí, sí. Però arregla i cap en suïcidància i dius ostres, ni fet aposta. Però feia anys que estava feta la pel·lícula. Sí, sí, sí. Era del 2000. Sí, sí. Vaig mirar i vaig pensar igual l'han programada a TV3 i tal i tal i tal. No, perquè TV3 no... No ho sabia. No fa mai homenanxes a no ser que sigui algú català o així. La mateixa història que resulta... No, no, estava molt bé poder-la veure el mateix dia que sortia la notícia de la segona. I a més la dona d'ell que jo no sabia qui era perquè em vaig perdre els crèdits, jo estava mirant aquesta dona és que és sensacional però estava jo molt atent a allò que era ella i al final vaig veure que era la Senta Berger que no la coneixia perquè, bueno, perquè ella era molt gran i no hi ha passat anys. Però, bueno, era una actriu d'aquelles que sabia el que es feia també i tots dos feien una parella estupenda. Sí, sí. Va ser una oportunitat bonica de veure el Bruno Gans que, bueno, no descobrirem aquí perquè, vaja, era un dels grandíssims actors del cinema europeu. I tant. Això és així mateix. La primera vegada que el vam veure jo diria que va ser la Marquesa Dota de l'Eric Romer i allà ja, bueno, allò era... I va treballar... Ell venia del teatre, llavors. Va treballar amb els millors directors europeus. Sí, sí. I recordem de partit també que potser és una de les últimes que va fer i que, bueno... seguint vam parlar aquí, el repartiment era... Sí, sí, sí, és veritat. Ah, és aquella que... Sí, sí, sí. Aquella que és en blac i negre. Sí, que és en blac i negre. Que durava molt poc, durava una hora i quart, però que era... I deixa tocat, tocat, eh? Sí, sí, sí. No una condensació, però és molt forta. Sí, sí. Una altra pel·lícula que em sembla que s'estrena aquest divendres és Destroyer, dirigida per Karin Kusama, que té com a principal protagonista... Qui és? La Nicole Kidman? Nicole Kidman. Nicole Kidman, sí. I és americana. És americana, sí. Sí, és americana i no sé, el Pep em sembla que no està gaire d'acord amb mi, però jo vaig trobar... No, a mi no em va agradar gens. Vaig trobar que, bueno, que era una pel·lícula que s'aguanta molt bé, és una pel·lícula de gènere, que la Nicole Kidman juga com si fes dos papers, ella fa de policia i llavors, enmig de la pel·lícula, o enmig de la seva vida, té un accident i queda amb la cara desfigurada i llavors, doncs, sempre hi ha flashbacks que ens la mostren guapa com era de jove, diguéssim, i llavors, doncs, de gran amb la cara ja desfigurada. Una mica això que fan els actors de dir, bueno, anem a veure si aconseguim un Òscar amb el desfigurament o amb guanyar 30 quilos de pes o aquestes coses. Que els americans ho valoren molt, eh? Ho valoren molt, sí, sí, sí. I llavors jo penso que, bueno, que és una pel·lícula d'acció, d'entreteniment i que es pot veure. Molt bé. És realment d'acció i d'entreteniment. Però... És increïble per mi. però la Nicole Kidman repartint-se galetes amb uns armaris i sobretot hi ha un moment en què és ridícul. L'altre dia, quan vam anar a veure Green Book, van passar el tràiler i se la veu ella amb una metralleta sortint cap al carrer a caçar, saps? A caçar dolents i és que, la veus, si és que no pot ni aguantar aquella metralleta que és de joguet. Que és de pràstic. Ja veig que no... No, no. No te la vas creure, bàsicament. No, no, no. Jo vaig sortir amb menys cabell del que havia entrat. D'acord. Perquè... Bueno, però ella fa l'esforç, home, de canviar una mica. Si la veiem... Després, en plan Madre Coraje, que ja també en porta unes quantes aquest any passat, sobretot, i també allà volguen solventar els problemes que havia tingut amb la filla i la droga. Ah, sí. No la vaig veure jo, aquella, eh? No la vaig veure. Em sembla que la vau comentar vosaltres i no em va fer massa il·lusió. I de totes formes, això del cine, a vegades, també és una... una mica el moment, no? No, clar, clar. La millor... Passa que, clar, i ja han dit... La millor no em va agafar amb el dia dolç, però vaja, no. D'acord. Bé, llavors, quedem que al Joan Cerdà li va semblar acceptable i que al Pep no. Inacceptable, sí. A veure, què més tenim? Ah, ah, ah, tens alguna més? Sí. L'Escuela de la Vida. Ah, vols parlar de la... No, no. De la vida. És una que hem vist que també és una altra. Però ja la fan, aquesta, oi? Sí. Em sembla que... De qui és, això? És d'un tal Nicolas Vanier. Ah, però és francesa? Francesa, sí. Una francesa, sí. És que és cueva, és francesa. És un tio que vaig estar mirant i cada cinc anys ha fet una pel·lícula. I jo el que m'agradaria és que... Perquè es distreu molt, és aventurer i li agrada anar per Àfrica, posar-se d'Indiana Jones i fer coses pel seu compte. Doncs, escolta, se'n podria anar aquesta vegada quinze anys. I no torna. Sí. I deixar-nos tranquils. Bueno, això és com el portugués, que és a Oliveira, que en feia una cada any. Sí, sí, sí. Aquest cada cinc. Sí. A veure. Però és aquella pel·lícula francesa que ja està... que tots els referents són del cinema francès. Vull dir, trobem el François Clisset com a protagonista, però que ens recorda molt a Michel Simon, amb la barba i tot, i dius, però bueno, quines ganes de fer de Michel Simon, si tu pots actuar a la teva manera, no? I llavors és el nen petit... La galeria de personatges... Que de la ciutat passa a viure al camp i descobreix la vida de la natura i tot aquest tipus de coses. ho vull dir, no ho sé, bé, és d'aquelles pel públic francès i... i pare de... Els boscos són molt macos, hi ha molta falguera. Ara és que ens n'entra molt, eh, de cine francès. Molt. Últimament és una temporada que... Les distribuidores aquí... Sí, sí, sí. I llavors ara, potser per acabar, hi ha una pel·lícula colombiana que també s'estrenarà d'aquí un temps, que es diu Pájaros de verano, que ha estat... D'acord, aquestes ens arriben menys, eh, d'aquesta banda, no? Sí, sí, sí, esclar, bueno, també perquè produeixen menys. Sí, clar. I llavors està codirigida per Cristina Gallego i Ciro Guerra, que ja havien fet una pel·lícula que es deia L'Abrazo de la Serpiente i que va amb la mateixa línia. Vull dir, una... molta cura en l'estètica i llavors, doncs... Bé, ja és d'agrair això, no? Sí, però jo trobo que l'altra pel·lícula estava molt més ben aconseguida. Ha tingut un premi a Berlín, suposo que una mica per l'exotisme i perquè, bueno, s'ha de recolzar aquests cines així una mica perifèrics pels alemanys, sobretot. I llavors explica la història de Colòmbia des dels anys 60. Té molt bona crítica, per això. Sí, sí, té molt bona crítica, però a mi no em va convencer. Resulta que... És sobre el narcoteràfic, no? Sí, culpen en els hippies que anaven llavors a Colòmbia que ells volien marihuana i que llavors el país se'n va anar a fer punyetes perquè tothom es va posar a conrear marihuana, no? Per satisfer la demanda dels yanquis de droga, no? I aleshores, doncs, bé, això origina una sèrie de conflictes entre famílies d'allà de Colòmbia i aquests conflictes es van allargant durant anys i anys i anys perquè la cosa, doncs, bueno, són 40 anys d'història del país a través d'aquestes famílies. Que es formen diferents càrtels? No són càrtels en realitat però aquí parlen de famílies. Ah, bueno. No arriba a ser un càrtel la cosa. Però són diverses, són diverses famílies enfrontades amb les seves guerres. Aquí està, com una mena de Roma i de Júlia que ha portat a Colòmbia, no? I llavors, doncs, no ho sé, vull dir, aquesta pel·lícula és en color, a l'abrazo de la serpientera tota en blanc i negre i l'aposta per l'estètica jo la deixaria més complerta en el que era la pel·lícula anterior que no pas en aquesta però, bueno, vull dir, la gent... Aquesta, en canvi, té més bona teòrica que l'anterior, eh? Sí, la gent si... Amb diferència, eh? Si li interessa el tema aquest de l'Amèrica hispana i tot això, doncs, pot anar-la a veure tranquil·lament i trobarà potser el que busca. Molt bé, què més tenim? El Pol, en té alguna cosa? Què tens, Pol? Mira, jo com la setmana passada jo porto una que per mi és d'Òscar i l'altra que és de Razzi. La d'Òscar? Aviam quina... Aviam si l'endevineu. La primera és Lázaro Feliz. Ai, no l'he vista, ja sé que l'heu vista. I l'altra és Velvet Buzz Show. Booth Saw, d'acord? Que és... Començo per aquesta. Evidentment, doncs, no massa bona. És una pel·lícula que ha anat directament a Netflix, però que és el director, és la tercera pel·lícula que fa, que segurament aquí l'haureu vist, que és Nightcrawler. És una pel·lícula de fa... Bueno, no sé si fa masses anys, però... O sigui, de fet, aquesta és la tercera pel·lícula, les dues primeres han anat als Òscars. Una per guió i l'altra per actor secundari, crec que era. Que era la Roman J. Israel-esque, diu aquí. No sé com si és la traducció així, però... I Nightcrawler, per mi és una pel·lícula... Aquesta de Roman J. Escares, el Denzel Washington. Sí, exacte. Ah, sí. Exacte. Sí. Era molt previsible, aquesta pel·lícula. Bueno, la d'ara és poc previsible, però crec que es passa de frenada, perquè és una d'aquestes pel·lícules del que es diu en el terror Slasher, que vindria a ser com Viernes Trefe o Passeig en el Mestit, en el sentit que hi ha una mena de personatge o entitat que es va carregant als protagonistes, bàsicament, però l'entorn és una galeria d'art modern, o postmodern, inclús. A mi em va recordar molt la temàtica de Descuer, la recordeu aquí, que és la que va guanyar Cans, si no recordo malament de fa uns tres anys o així, i vindria a ser personatges a més famosos perquè surt el Jake Gyllenhaal que era també el protagonista de la primera que va fer, la de Nightcrawler, René Russo, surt Toni Collette, inclús surt John Malkovich que surt de, però ja ni diria ni de secundari, surt de com d'extra pràcticament, o sigui, és un personatge super desaprofitat. Home, i tant. I a més, John Malkovich. Bé, però la pel·lícula va d'això, és com de una, cadascú té un rol, alguns són els artistes que exposen, alguns són els, diguéssim, els comissaris, un és el director del museu, i el veí del bloc de pisos on viu, d'una de les noies d'allà al museu, mor, i se n'adonen, que ho tenia com amagat, que és un artista, un artistazo, de més d'un estil a l'oli, de pintura, molt, molt, molt extrem, molt obscur, però que capta la gent i que és increïble. I els quadres realment són bastant interessants, però quan l'exposen, tot i que ell a les memòries, no, a memòries, el paper que va deixar postmortem, diguéssim, deia que no, que tot això s'havia de destruir. I ells diuen, què va? Què va passar si l'exposem a la nostra exposició? No va passar res, ens ponem d'or. I què passa? És la típica pel·lícula de, si el muerto te ha dit o què, saps? És la típica pel·li o terror de que els quadres de cop descobreixen que si tal pigment és ser sang i és tot, bueno, és un despropòsit de morts sense cap mena de sentit, de veritat, eh? Però de veritat... Això que t'agrada en els morts i tot i així has arribat a la conclusió. És increïble el gratuït, el gratuït i per mi la interpretació del Jake Gyllenhaal és pena, però pena, eh? De ratxar també. No hem d'endevinar res, eh? Ja ho has dit tot, eh? És pena. És que és una pel·lícula d'aquestes que penso, és el mateix director que ha fet Nightcrawler que per mi és una pel·lícula que m'encanta, m'encanta. Però aquesta és... Mira. Todo el mundo tiene malos momentos. Però l'estan promocionant molt a Netflix, però bueno, així va. I Lazaro jo crec que no cal dir res perquè ja la vam comentar molt i per mi espectacular, però des del punt de vista que és que combina tantíssimes coses i té tantes lectures i té tants temes i sobretot com tracta ja no només el tema de la Itàlia en cert moment perquè a més tu com el veus ho veus d'una forma fins que apareixen diguéssim Los Capataces que de cop el veus amb un Wallman el noi que dius ei, però espera un moment en quina època estic mirant? I clar, juga molt amb això i sense fer spoilers tot i que ja té diguéssim el seu temps la pel·lícula però hi ha un canvi inclús gairebé de gènere al mig de al mig de la pel·lícula i ja has d'anar entrant has d'anar entrant però és una passada o sigui són d'aquestes pel·lis que aquí sí que jo penso per què no està nominada a millor pel·lícula de parlar no anglesa perquè realment és una pel·lícula que això no s'acostuma a veure així com per dir és una pel·lícula d'aquestes com abans que ho parlàvem amb tu Joan el tema de digue-li biòpics digue-li històries polítiques americanes que a vegades ens trobem un Spotlight a vegades un Vice a vegades un Lincoln però aquestes pel·lícules jo crec que d'alguna forma s'haurien de i no sé jo però teniu al cap si l'Azaro Feliz ha anat a realment festivals tipus Globos d'Or no sé si ho miro no però és que no tinc al cap com que tampoc ha anat allà crec que va anar a Cannes no? mira millor guió exacto o sigui ja és que ni tan sols el Premi Gorba sí a Cannes sí però segurament és un problema de pressupost sí? sí perquè era massa petitona és una pel·lícula d'aquest de baix pressupost val val val bueno mira com a mínim el vam premiar aquí així ja es veig sí com a mínim però bueno fins aquí sí sí jo crec que és una molt bona pel·lícula molt bé doncs hem acabat amb les propostes que hem fet i passem a la segona part amb el nostre convidat que ens va ens va enviar bueno deixem-lo que ell parli i nosaltres després entrem si us sembla bé bueno primer hi ha un petit detall és a dir aquesta assignatura que fem aquest màster aquest màster es va tancar l'any passat ja es va acabar l'experiència és una assignatura que va donar abans sis o set anys o coses així i home déu-n'hi-do l'experiència si s'ho tens no? sí i no perquè una assignatura és una cosa que es consolida i cada any veus una cosa distinta i la vas enriquint però bueno la meva idea és una assignatura que parlava de l'espai i de les distintes poètiques clar ja ven del camp de l'escultura i la meva idea era vincular-lo a l'escultura però molt poc perquè tenia alumnes els màsters tens alumnes que venen d'altres disciplines i has de ser obert i ja parlava més des del punt de vista creatiu i l'objectiu era una mica plantejar una visió no estàndard una visió nova que obrís noves propostes o que com a mínim fes replantejar coses i com que havia d'anar per dies eren vuit dies i vuit temes més o menys moderns més o menys actuals o contemporanis i les algunes allà es podien trobar amb alguna de les vuit propostes trobar-hi algun tipus de vincle amb el seu treball amb alguna idea per tant eren molt genèrits i es apuntejava d'una forma que era una pel·lícula que era a vegades es canviava també per mi per nou bon ritme perquè alguna quan ja l'ha vist 10 o 12 vegades dius pot ser que no i després feia una classe teòrica posant exemples d'artistes que treballaven sobre aquest tema i després a partir d'això es feien una petita reflexió a partir d'un treball gràfic amb imatges molt ràpid i molt instantàni clar també ja em trobava que curiosament moltes d'aquestes pel·lícules que diguem són més que famoses clàssiques sí molt d'unes no les havien vistes però a vegades em trobava que cap a una les havia vist ostres de 25 a 31 n'és cap i també pensava que això era profitós que coneguessin altres coses més enllà de l'estàndard també sorprenentment m'ha trobat que molts d'unes no anaven al cine això també m'ho crec i dius ostres no pot ser i bueno si és que se'n van jo què sé a la biblioteca ho acceptaria però no tampoc no veuen sèries no sé què veuen no ho sé no em quedava són d'aquells alumnes que no llegeixen el diari jo crec que no jo el que he dit tot el cas comentava alguna cosa de gran hermana i que igual a sota quines edats hi havia? un màster a partir de 25 anys a partir de 25 sí però realment vaig tenir un alumne grec que aquest totes gairebé totes aquest era un crac perquè aquest era gran era un clàssic i bueno i també un dels altres objectius era plantejar sortir de la visió de l'artista pintor escultor dibuixer etcètera i i pelgades del cine que el cine junta un guió hi ha hi ha tota una història que comença i acaba tu quan fas una escultura no comença i acaba la pintes i punto i està acabada això que dèiem abans és a dir quan tu vas al cine tens una predisposició segons el dia entones millor o pitjor hi ha música hi ha sons hi ha molts elements sobre aquell concepte aquella idea que des del punt de vista de l'artista normal de belles arts no a vegades no planteges i era obrir més això per exemple una de les que a mi sempre m'ha agradat és pesada que és el gran silenci és clar explicar-se'ns algunes com des del silenci pots explicar moltes coses i potser et permet de les pel·lícules que a mi no els esparguen però que més més més so hi ha és que el soroll de l'aigua com es va de gelant de les passes d'un d'un dels dels no són franciscans no sé quina ordre ara no recordo fent-te's vestits i tallant sobre la fusta les tisores hi ha tota una càrrega i a més una simbologia etc intentar obrir aquestes coses diguem i bueno començava amb vuit temes un dels primers per exemple era sobre l'espai natural per exemple hi passava la de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de dels anys 80 i abans 75 ah 75 i clar i se'ls plantejaven coses i diria és com una pel·lícula que seria per diria que en demà de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de i dius ostres molta d'aquesta gent encara no havia nascut i amb aquesta quedaven bastant impactats i llavors tu les proposaves i ells les veien no no no les veien amb mi les veien amb tu sí la que era foto perquè a vegades un any m'havia tocat a les 3 de la tarda i això és ja l'imagino sí sí i per exemple en aquest cas que parlava d'espai natural també comentava aquella de la caça la saura ah sí aquesta ja era unes altres con notació i amb quina temàtica la feies la de la caça no també era això de l'espai natural però quadrava més la de de Susala sí però a mi m'anava bé algun any per descansar i deia mira ara veurem aquesta no érem el més divertit i veiem això que parlava de l'espai urbà i tot això els hi passava la de la construcció del guirín que clar després aquí m'ho permetia explicar perquè moltes alumnes venien de venen de fora i clar no entendrien el context i es explicava el de les rambes i tot això i estaven estinyadíssim i es anava molt bé això es anava molt bé molt de fora perquè se situaven i comprenien que hi havia hagut una altra Barcelona clar no és exactament una pel·lícula és més documental barrejat però que vols una altra manera d'entendre la ciutat i entendre les relacions en aquell barri clar aquell barri que era com de prostitució etcètera etcètera ara veuen unes altres coses quan anaves no hi havia ni en Magba ni res semblant i intentar diguem que apareguin coses com a sorprenents és una de les coses que m'interessava és a dir crear una certa un cert dubte una certa reflexió a partir de periques que no siguin massa fàcils i que sempre hi ha alguna cosa també s'hi posava el tercer hombre que és una d'aquestes cap d'aquestes és fàcil per això perquè clar és que això el tercer hombre ho quedin desclàcits per gent relativament jove i que està en un altre context en general però bueno hi entren i després s'estrenyen de no haver-ho vist això segurament sí sí sí i després per exemple una que sempre m'agrada molt és que jo troc és bastant dolenta de pel·lícula que és el desierto dels Tàrtaros sí la pel·lícula és dolenta però el llibre és molt bo exacte sembla mentir que sí que és en Bussatín sembla que hi va en Bussatín i tant no hi pots fer aquesta putada però ajudava molt bé a entendre aquesta idea que després em recordo d'una altra pel·lícula aquesta idea d'esperar constantment no però com a tema de l'espai i l'espera és brutal i la incertesa de què hi ha al llibre a la de l'adolada empalizada i vosotros i qui hi ha diu un enemigo un gran no sé quant i la sala i la sala de aquí on menjaven no la sala de los mapas ah sí una cosa que ja no l'he vist ja posa en situació bueno és que una pel·lícula tan dolenta el llibre per mi és de capçaleta i els de tots dos o tres vegades els de tots són espectaculars sí però la pel·lícula és una merda i la pel·lícula de qui és de qui és la pel·lícula aquí Zorlini Zorlini sí pas dolenta de assos i aquesta també la passaves sí aquesta és que quadrava molt bé més els esprits que explica que presenta i el que retrata molt bé és la sensació aquesta d'esperar que a mi me'n recorda molt el cavallo de Turín de Beletat ah sí això és una altra cosa però també aquesta cosa aquesta és més d'angoixa i l'altra és més d'estar esperant i no saps aquesta idea de traspassar no de de quan sortien del fort o del castell aquell que hi ha fora i a dintre i és una idea i de la mort i això en els artistes doncs ens toca ara em sabia greu perquè com a pedro era un roli increïble però les escenes allò eren emocionants era emocionant i després després em feia un espai expositiu perquè venim de belles arts que m'agrada molt que és Peter Greenaway del vientre d'un arquitecto i com que la música i com que la música m'encanta i aquesta posava perquè bé a més clar prepara l'exposició s'ajunta que la pel·lícula diguem dura nou mesos que és el temps de gestació que ell entra la seva dona per 20 i mig ja fins que neix el fill i ell mor hi ha tota una càrrega molt bé i aquest és el títol com per què en què la connectaves amb la idea dels espais expositius de com presentar l'obra tot el que explica una mica forçat però quan hi ha un altre que jo posava en aquest cas bueno l'art carrossant no la vaig passar mai perquè vaig dir no perquè aquí se'n suïcidaran tots els alumnes i no puc seria excessiu i vaig passar una que és molt divertida que és aquesta de tot és il·luminat everything is illuminate que és un tio què és això no la conec com és això és molt bona és d'aquest tio todo es il·luminat sí everything is illuminate és molt divertida és la història d'un nano que va de qui és el protagonista és l'Elisa Guto el tio aquest no és el un personatge que després va sortir molt famosa l'Iff és Reiber no sé qui és l'Iff és Reiber sí que també és un actor i la història és que se'n va buscar bueno el morg el seu avi o el seu avi l'avi ara no ho recordo i hi ha promes que anirà a veure la terra aquí on va néixer ell ah perquè ell és jueu és jueu sí i el fa és que no sé si és el Frodo sí un lloc d'aquests i té també trossos de diàleg que són espectaculars i té la fòbia o la mania de guardar-ho tot en petits sobres hi ha una imatge que vols la seva habitació en sobres i compres cintats que hi ha des de la dentadura del seu no sé si és àvia o àvia un tiquet d'avió el primer preservatiu que ha fet servir i dóna molta idea del concepte de col·lecció de què el guardem per què el guardem com etc a part de la part històrica que té ell de seu avi que va morir en un poble que els alemans es van matar tot una cosa d'aquestes i a més després aquestes vegades ho lligava amb un poble que hi ha a França de Barlimós que es diu Oradour Oradour Cisclen que els alemans van matar tothom i el president francès va va prohibir que es reconstruís el poble es va arreglar i el poble es va desplaçar un quilòmetre i es manté el poble intrat és un lloc espectacular per veure i després faig una que es diu Espai Sagrat que apagava aquesta de Gran Silenci que és molt llarga o el que deien del Quim Quindú de Primervera Veran Otonio Inverno i Primavera aquesta és preciosa que per explicar aquesta història a mi m'anava perfecte aquestes que et queden només les imatges per sempre més la que abans deien el sol del membre jo la presentava escollia la del R3 jo no la recordava la del R3 està Déu-n'hi-do és que clar jo parlava de l'espai íntim d'aquests artistes que és el més típic dels artistes no això de la intimitat llavors aquesta del Quim Quindú ja només l'accent que vols que fa servir el raspall de dents de llars de les cases aquí on va viure i deus és una cosa que no xerren tampoc és gairebé no no no no hi ha diàleg bueno el Primavera verano tampoc aquesta és gairebé com el món espectral que és com una cosa és aquesta cosa interior aquesta cosa que el personatge es dissol gairebé dins de la presó i s'acostuma diguem a quedar com una espècie de fantasma com una com un segon personatge allà i és per jo l'altra molt maca clar el Mèrico és del Quim Quindú perquè crea jo aquesta el que crea quan fa primavera verano és una cosa que no és dificilíssim de fer en un espai que ho repeteix i que la història és circular i es repeteix i tu entens tot allò amb una bellesa extraordinària i amb silenci és el cicle de la vida també és el cicle molt bonica per mi és un director és un director extraordinari a mi m'agrada molt les seves peques després van fer una de Samaritan una cosa una cosa que m'encanta i després em sembla que hi ha més aquesta de el sol de menbrillo perquè clar tu la tens a la temàtica íntima a mi em feia és el cicle perquè estaves has posat el sol del menbrillo el Hitchcock com es diu l'alimentament discreta i i el quin quin du no? són són molt distinctes i cada una té una cosa distinta com ho bellugaves no no clar és que cada un any feia una i un altre feia l'altra no es barratjava mai pensava que feies alguna relació perquè ho lliguessin el més important era veure l'estat d'ànim dels alumnes segons home sí perquè per veure el Hitchcock l'alimentament discreta o per veure el quin quin du no és ben bé el mateix estat no la predisposició no és el mateix no no i després feia una que m'agradava molt que era l'espai invertit i aquesta cosa de tot això com estrany i una que m'encanta i tots els meus amics estan fars supòs és el de Memento de Christopher Nolan és perquè també n'has on te la posaves tu amb un cop que es deia com l'espai invertit que també hi havia l'habitación del Pánico però aquesta no l'hi vaig posar o la de la terminal aquesta era massa evident i la terminal tenies aquí i la terminal la tenia prevista si un dia es atrop ja dormits es li fotre la terminal i així es desperten aquesta segur que l'havien vist els alumnes aquesta segur que sí però bueno pensis que ara jo veig que és veritat té raó ell quan diu que es veu poc cine i jo parlo amb bueno aquesta la terminal la passen els dissabtes i dimensers a la tele ja no s'han d'esforçar ah sí això és veritat encara la veuen que clar el Tom Hans té unes taules que això no li pot treure i en canvi la de mi mento me va molt bé perquè clar explica hi ha com una narrativa una narrativa super complexa està gestionada amb com 25 o 20 i pico plans utilitza el banqui negre feedback i és una película que la pots veure mil vegades i descobreixes i descobreixes jo un dia aquesta m'ha passat una cosa curiosa un dia em vaig a donar vaig descobrir una imatge que no havia vist i dic però tio si l'has vist si no saps de vegades avui i és una imatge que surt els dos personatges al llit i que en la mà veu que hi ha una nova un nou tatuatge que diu ho he fet i aquest tatuatge només surt un moment i passa en la mà i era el final de la película i dic ostres com és que mirant-la mai me n'he donat d'això això també passa bueno jo crec que en moltes pel·lícules en moltes jo n'he de dir no perquè origen també el tema del tòtem origen és aquella d'entrada dels somnis dins dels somnis de fet el director té una obsessió amb el tema del temps sobretot amb el tema del temps perquè Interestellar també el tema del temps d'aquell mateix sobrepassa els seus fills li sobrepassen d'edat i sempre el tema de fet has dit l'espai invertit i dic literalment origen l'espai s'inverteix no? pràcticament no no a veure hi ha peiques que per donar pautes per explicar coses són increïbles i la de Memento és genial a més si ara amb el record el que és fals el que és real podria ser un artista es dir un artista que faci Polarois i vagi penjant es fa servir una eina que en aquell moment quan ell fa la pel·lícula no havia desaparegut però el Polarois anava de cap a caiguda i ara en canvi ha reprès i dius ostres i la idea aquesta de la Polarois més la lletra que vas escrivint com t'atges com tu te vas plantejant històries a partir d'una cosa que després a vegades ho he plantejat també en l'altra pel·lícula que es diu Sospechosos Habituales no? que en el que vinguin els païs es va inventant una pel·lícula una narració a partir d'arrere els artistes ens bassem amb això també no vull dir que ens inventem però hi ha un punt d'una història i la de Memento per aquestes coses és genial perquè te posen en dubte moltes coses però a més t'afrageïnes és a dir una història basada en la Polaroid i que te va marquant i la troba és que a mi m'adona més xispa per explicar i després això es posa unes coses teòriques amb exemples d'artistes que fan coses semblants o que jo crec que tenen una certa similitud i bé més o menys són així artistes de quin tipus per exemple de tot de tot de tot tipus per exemple normalment treballo bastant artistes disciplines de pintura escultura evidentment perquè és el meu fort i també bastant arquitectura que també tu hi tens una estructura mental arquitectònica sí sí sí sí sí sí i bueno són exemples d'artistes però que treballen amb això o per a poi n'hi ha un que no he dit que és la història aquesta de l'espai celest que també és un altre tema que és quan presento el ciló sobre Berlín faig faig molta relació a gent que treballa en fotografia sobre aquests espais i hi ha un que per exemple fa fotografies ah no me'n recordaré de nom que és un artista que fotografies espais d'aquests estranys que sobretot hi ha per a Xina d'aquests monumentals que veus això de si té gargantes el pantano que és i treballa sobre això intento aportar molta informació molt diferent més o menys coherent però més que res que inciti que no que sigui una cosa pautada que sigui perfectament definida i sigui una cosa concreta no que sigui la més diversa ecuèptica variada etc etc a més així aprofito ara un en què em ve el cap seguint el rellet que fas és precisament el xinès Ai Wei Wei Ai Wei Wei sempre és un artista que juga amb els la profunditat de camp i tot a més té una narrativa i totes les històries aquest sí que són unes històries molt molt puntejades tinc una certa mania ah sí no però ens ho pots explicar és estúpid sí hi ha un moment que a vegades trobes que com diuen és que no hacien falta tantes alforques per estos viajes no entens hi ha una cosa em va passar que quan va fer la peça aquesta de les pipes que després deien que feia una pols que és tòxica i etc jo estava treballant a la ciutat que les feien vaig anar un any després i clar els de la ciutat estaven encantats és una ciutat de dos milions d'habitants que només treballen sobre la porcellana clar ell plantejava la idea de la porcellana perquè és com un dels objectes diguem més vinculats a la noblesa Xina a la història Xina a les jerarquies etc i ell parlava d'això i en certa manera ho critica i després les pipes perquè venen de girassol i també tot té una simbologia però clar els xinors aquests ho vaig veure ja en un documental encantats jo veia que ell en certa manera s'aprofitava d'una mà d'obra té una tendència i per barata i això en va d'altra i anaves per allà jo no em vaig comprar però algunes meves em van comprar i te venien les pipes de porcellana i dius si va fer dos milions de pipes pintades una a una mà has de fer un mollos fer la porcellana coure les peces anar a la veritat ta ta ta i dius critiques això però sembla que en certa manera te n'aprofites un punt d'això punto és i clar i a mi aquestes coses a vegades m'anerven una mica i aquest aprofitament té coses que són molt interessants i és un artista a més deu tenir un coco espectacular com a dir les històries que explica però l'altre dia no sé unes peces que va portar aquí a la Palau de la Virreina com unes fulles fetes amb marbre després me les vaig trobar fetes amb un jardí a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a a i vampirisme bueno diguem-ho sí però si és un artista a veure és interessant i tot això i lluitar contra tot el règim xinès té la marinera no ja m'ho imagino no sé si potser també és una bona publicitat no ho sé em descono molt però és interessant però hi havia aquest moment amb això me va me va alterar una mica la meva sensibilitat perquè després tu quan vas tornar de de xina vas fer obra no vaig anar allà ara hi he tornat ara però per fer com a classes i vaig anar a un lloc que feien és la ciutat que van inventar la porcellana gent de sens és a dir la porcellana surt d'allà just allà de vora van fer avatar la muntanya tota aquesta ja no la vaig visitar l'any anterior és l'unat sí que és la muntanya aquesta com el grog i tot això i és d'on surt el material ho és no? si està d'aquestes dades indescent i allà surt un product que és el caulí que amb el caulí es fa la porcellana i van fer allà després s'esporta i se fa a Europa sobretot a limògis i cebres a Alemanya també i a Anglaterra també a Espanya s'ha anat a fer però els importants la més famosa inicialment era limògis i cebres i per això vaig anar allà i vaig estar fent escultures en porcellana bueno uns treballs en porcellana jo voldria fer una pregunta que no té res a veure amb el que has explicat però sí que té a veure amb el cinema i és com o sigui a tu t'agrada com el cinema ha tractat el món de l'art ja que hem parlat de dues pel·lícules el Pol n'ha parlat d'una i nosaltres d'una altra que tractaven el món de l'art i que no ens ha convençut vull dir que ho hem trobat tot que està molt fora de la realitat com el cinema s'acosta al món de l'art jo trob que està diguem estúpidament tractat i si ja féssim un personatge a Woody Allen que és un dia que a mi m'agrada i és divertit i tal si és una noia té una galeria a Nova York i l'estiu per favorit i la vida de l'artista ho sento no és així l'altre dia vaig veure la de Giacometi aquesta està bé n'hi ha algunes que sí però la majoria és una pena has de tornar l'altre dia perquè fixa't ens ha quedat tot això perquè la pregunta del Joan era molt molt interessant està molt maltratat ens quedem amb això i esperem un altre dia que tindrem aquest tema pendent i que vingui el Miquel a parlar de la seva obra també jo també ho tenia apuntat però no ens ha capigut no és de pel·lícula ens passa sempre aquí vas posar és que tinc un minut i va ser magnífic ja us avisaré en tot cas per la setmana que ve tenim en Xavier Bax del Cinema Baix que ens explicarà tota la feina que fan com ho fan com programen i també ens donarà moltíssima informació del que vulguem saber de com funciona el Cinema Baix de Sant Feliu molt bé bona nit a tothom i moltes gràcies moltes gràcies a vosaltres bona nit