Greta, Shadow i comèdia italiana; Jess Franco a debat; Especial Ovidi Montlló: cançons, filmografia i memòria

Cinema sense condicions A CIDADE NO BRASIL Cinema sense condicions A CIDADE NO BRASIL A CIDADE NO BRASIL I comencem amb el convidat que tindrem després, un convidat que està en el lloc de vacances i que és l'Ovidi Montlló. Estem escoltant Cues d'Estels, una de les cançons de l'últim disc que se li va permetre enregistrar. És una cançó dedicada al fill de la seva companya de les Hores i és una de les cançons menys conegudes de l'Ovidi i té aquest toc indie que trobo que... Indie de la Índia, eh? No de hipsters. No del rock indie, per l'amor de Déu, perquè, en fi, doncs... Bueno, per trencar una mica amb la música que s'escolta a la ràdio i per homenatjar l'Ovidi que sempre el portem al cor. En aquesta primera part farem, com sempre, un repàs a les novetats que hem pogut veure, les novetats que ja són en cartellera o que hi seran. A la segona part parlarem, sobretot, de la trajectòria fílmica de l'Ovidi Montlló, encara que també parlarem de la seva vessant com a cantant, que jo trobo que és la més important. L'Ovidi, com bé sabeu, va ser cantant, actor de teatre, actor de cinema, actor de televisió. I hi ha qui diu que va ser poeta, però això no m'acaba de fer el pes. Hi ha un senyor de València que ha escrit un llibre amb els poemes que intentava l'Ovidi, però jo penso que no està a l'alçada de la seva obra publicada. De totes maneres, l'Ovidi era una persona de la classe treballadora que va començar amb cançons de lluita, amb cançons molt explícites, i que després, amb l'ajut dels poetes, va fer una cançó molt més sofisticada. I en cinema va tenir els seus més i els seus menys com a actor, perquè al costat de pel·lícules molt interessants va fer pel·lícules d'aquelles de supervivència, només pel sou, i aleshores la seva carrera és molt desigual, i ja en parlarem després. Jo volia començar amb dues pel·lícules italianes, dues comèdies italianes que hem vist fa poc. Perdó. Components de la nit? El sé quito. No, vull dir, la presentació es pot fer després. Vale. Sí, sí. Sense condicions. Innovadors. Innovadors. Hi ha una pel·lícula del Portavella que els títols de crèdit apareixen a la meitat. Bé, i la de Clímax, també. El pont de Barcelona. La de Gaspar Noé, de Parra. Clar. Extrems que es toquen, sí, sí. Puc continuar? I tant. Tenim amb nosaltres en Pepper Mangold. Hola, bona tarda. Que ens farà comentaris de les pel·lícules que ha vist, i també el Paul Diggler, que a més a més està avui als CDs i els comandaments tècnics. Bé, volia començar jo, però si vols començar tu, Paul, comença. Home, jo començo destruint, jo crec, perquè he vist una pel·lícula que he comentat abans d'entrar a l'estudi, però és una pel·lícula que jo crec que, hòstia, per mi és de les més infames que he vist en els últims anys, i ja és dir, perquè veig bastanta cosa infame, perquè m'agrada, però és que aquest cas és que ni això. Que és Timadores compulsives, és un remake dels anys 80, no?, o 90 o així, no?, que va fer, en el seu moment eren, ara no recordo si era tipus aquests actors del moment, ara no ho sé, però eren dos homes i ara ho fan amb dues dones, que és en Hathaway i Rebel Wilson, que són també Rebel Wilson, ara mateix també està molt en bombo, no? Però estem parlant d'una pel·lícula que està ara mateix en cartellera, de bastant de pressupost, o sigui, aquí hi havia bastant de xec, però ve a ser dues persones, en Hathaway és una persona de classe alta i Rebel Wilson de classe més baixa, mitjana baixa, que les dues es dediquen a timar, bàsicament, a gent. En Hathaway, evidentment, ho fa d'una forma més sofisticada, l'altra ho fa de forma més, bueno, grullera, no? I aquí entra la màgia, no?, d'aquestes pel·lícules, que és quan uneixes una persona que no té res a veure amb l'altra i sale la comèdia, no?, d'una mica. Bueno, Don Quixote i Sancho, no? Bueno, doncs imagineu qui és qui. En aquest cas, la pel·lícula és que no s'aguanta. O sigui, jo estava al cine, perquè ho vaig veure a l'Esplau, que és quan els dimarts fan allò de versió original, i vaig dir, vinga, va, però és que ni per anar a veure una pel·lícula així sense, saps, a la babalà, perquè és que és una pel·lícula que li falta ritme, li falta, bueno, és que li falta comèdia, una comèdia que li falti comèdia ja és difícil, eh? Però, en aquest cas, bueno, no és difícil, d'acord, bueno, clar, evidentment hi ha molts... I també la comèdia... Aquí hem parlat de moltes comèdies que no fan riure i és una llàstima. Ja, però és que ni tan sols són aquelles comèdies que se les venen també de sofisticades, perquè no rius, no?, sinó potser et fa certa gràcia. Bueno, a vegades, molts cops, no?, les pel·lícules tipus de Woody Allen és un tipus de comèdia que tampoc surt a carcajada límpia, no?, que es diu, sinó que és més... Home, les comèdies, comèdies del Woody Allen, jo sí que ric molt. Sí, però quan fa? Quan fa d'aquestes comèdies, comèdies? Ah, bueno, les primeres, vull dir, quan el vam descobrir, Bananes... Ah, bueno, clar, Bananes i... Bananes i tot allò era per riure, però molt. Sí, sí, sí. I pren el diner i corre. Sí, sí, sí. No, doncs en aquest cas és l'antitesi total, perquè, a més, és la Metro Golding Mayer, bueno, és que tampoc vol dir res, no?, perquè al final les grans productores sempre han de fer una pel·lícula així bastant gran, i en aquest cas jo crec que estem davant d'una pel·lícula que jo ja afirmo que s'endurà bastants ratzis, i us ho asseguro que s'enduran molts ratzis, i, a més, com que són una parella, en pla, dos noies, segur que s'enduïn també els ratzis a la pitjor parella. Però, d'altra banda, us porto també un documental que vaig veure, que no és d'actualitat, el van fer fa uns 4 o 5 anys, però que és d'un director que jo crec que sempre ha portat bastanta cua a sota d'aquí a Espanya, que és sobre el director Jess Franco, Jess Franco, bueno, i mil noms que tenia, no?, de pseudònims, i és un documental que es diu Llama-le Jess, del Carles Prats. És un documental quasi de dues hores, bueno, una hora a 40... El Carles Prats és un especialista en documentals de personatges. Va fer un documental sobre Peret, un altre sobre Loquillo, etcètera, vull dir... Doncs el clava perquè ell va anar fa... fa un farà, 3 setmanes, o així, jo estava als Omzeig, que van fer un passe... Els Omzeig, un cop al mes, un dijous al mes, o alguna cosa així, fan un passe de pel·lícules que es diu The Cine Immundo, crec que es diu, alguna cosa així, i recuperen pel·lícules espanyoles, siguin curts, siguin llargmetratges, i intenten que vingui algú a presentar. Sempre, de moment, les tres edicions que han fet han vingut a presentar, i en aquest cas passaven un al Jess Franco, que va venir el Carles Prats a presentar el documental... Van passar un trosset del documental, que és or pur, i jo ja veient el documental dius, vale, és que no només és aquest fragment, sinó és que, clar, Jess Franco és un... Bueno, per mi és bastant increïble tot el... Com articula un llenguatge, un discurs sobre com és el cinema, com hauria de ser el cinema, perquè no deixa de ser, tot i que és un tio, que cada quant feia pel·lícules, cada tres mesos o quatre feia una pel·lícula, aquest home, com esquivava la censura, però també com esquivava la gent, diguéssim, de grans productores, que el venien a comprar, però el venien a comprar també en el sentit figurat, és a dir, de fes-me una pel·li, però no posis la teva marca, jo vull el teu nom, no?, i tota la parafernàlia que envolta el seu cinema, que també, Déu-n'hi-do, i sota del testimoni de, també, l'Ina Romer, o sigui, tot com molt... És un món, és un món i és un documental que val molt la pena, molt la pena, i es troba per via online, i jo, bueno, per mi és la antirecomanació i la recomanació d'avui totalment. Jesús Franco és un personatge que realment no se li ha donat la importància que té i ell és el primer responsable que no se li hagi donat aquesta importància. Jesús Franco volia fer cine de debò i no el va poder fer perquè les circumstàncies en els anys 60 impedien que es fes el cine que ell volia. I es va dedicar a dir, bé, jo vull viure del cine i l'única manera és de fer un cine més o menys eròtic, més o menys porno. Vull dir, ell era un dels primers practicants de les dobles versions, és a dir, que hi havia una versió espanyola sense escenes eròtiques, i en canvi a l'estranger, doncs, sí que hi havia escenes eròtiques, no? Vull dir, allò, aleshores, vull dir, ell treballava per la censura espanyola i treballava pel mercat internacional. Sí, però era curiós que inclús hi ha anècdotes, com que ell treballava molt, tipus França o Alemanya, algunes pel·lícules, ell estant allà treballant, quan acabava alguna pel·li, i ell, perquè, soledat, per exemple, passava per Espanya i passava per un cine a veure què tal, no?, veure una mica l'ambient, veia que sense el seu consentiment, evidentment, s'havien modificat, però modificat inclús, que havien doblat. Manipulat, sí. Havien doblat les seves pel·lícules, altra gent, evidentment, canviant absolutament la història. Sí, sí. I els finals, i els girs aquests que té, i que som, a veure, al cap ja fins i tot ja ho has dit tu, no?, amb una temàtica molt eròtica i també molt irreverent, molt antisistema dins del que era en les seves pel·lícules. Sí, sí. I, clar, ell deia, hòstia, vaig arribar a veure una pel·lícula que dic, però si això no és meu. O sigui, entenc que és la meva pel·lícula perquè jo sé els plans que he rodat, però és que no té res a veure. O sigui, hi ha algú que s'ha currat un segon guió perquè tingués sentit, però alhora que s'anés per la censura. O sigui, no sé. És un documental que val molt la pena per això, també, eh? Per veure tots els intríngolis que hi havia en aquelles èpoques i per veure com algú com ell, que també és una marca d'autor molt diferent a la que estem acostumats quan escoltem un autor, ell ho defensava, evidentment, a la seva manera. Sí, evidentment, Franco feia un cinema d'autor. Jo recordo quan va venir Bertrand Tavernier a Barcelona, que va venir a l'Institut Francès i va ser entrevistat per l'Esteve Rianbau, que en un moment donat el Bertrand Tavernier, que és un bufat i un idiota, senzillament, va dir, bueno, tot això és el cinema i la resta és Jesús Franco o alguna cosa així. Vull dir, aquest menyspreu d'un pseudo-autor com el Tavernier, vull dir, ja explica la cosa. S'ha de dir que Jesús Franco era membre d'una família molt coneguda a l'ambient cultural de Madrid. Vull dir, ell era l'ovella negra de la família. Vull dir, era... Com a ovella negra és perquè era aficionat al jazz. Vull dir, un dels seus pseudònims de director és Clifford Brown, en homenatge al gran trompetista. De fet, ell mateix en el documental diu no només Clifford Brown, sinó que va fer com una mena de quinteto, ell, de jazz, de noms. O sigui, van agafant noms de diferents grups i, bueno, s'anava alternant. No, no, és que ell es passava les nits a les caves de jazz a Madrid i la seva família més o menys aristocràtica, doncs, bueno, era de la gran burgesia madrilanya. Vull dir, s'ha de dir que Ricardo Franco, que també va ser director, era nebot seu, que també és nebot seu el Javier Marías, el novelista, i el Miguel Marías, el crític de cinema, etcètera. Vull dir, o sigui, la mare del Javier Marías era una senyora que es deia Maria Franco, que era germana del Jesús i del crític de música clàssica que es deia José Franco, si no recordo malament, que era un dels millors crítics que hi havia a Espanya en música clàssica. I llavors, doncs, bueno, a veure, el cunyat era el Julián Marías, que era filòsof, el deixeble d'Ortega i Gasset, que també feia crítica de cinema a la revista Gasseta Il·lustrada i que el Javier Marías, per exemple, recorda com de joves amb el Ricardo Franco, que era el seu cosí i més o menys de la mateixa edat, doncs, anaven al cine tots dos i feien molt de casa el que els deia el tiet Jesús, no? Vull dir, perquè era un tio que realment valia molt. i jo el que recomanaria de Jesús Franco són les seves memòries, que són extraordinàries. És un llibre que es pot trobar a les biblioteques públiques i que és un llibre increïble, absolutament increïble sobre tots els anys del franquisme. ningú ha escrit unes memòries com les que ell va escriure i també hi ha un llibre que es diu Bienvenido Mister Cagada que són unes converses de Jesús Franco amb el Luis García Berlanga i que el títol ve de que quan ell dirigia, quan el Berlanga dirigia Bienvenido Mister Marshall i el Berlanga no sabia gaire tècnica i tots els tècnics se'n fotien d'ell, quan acabava en un pla tot l'equip tècnic deia Vaya Cagada i llavors doncs se li va quedar Bienvenido Mister Cagada i realment aquesta conversa que hi ha entre Jesús Franco i Luis García Berlanga és d'una comicitat increïble Berlanga parla en primera persona són com unes memòries d'ell i jo recomano aquests dos llibres per primer pels aficionats al cinema i segon pels aficionats a la història d'Espanya perquè per mi són capdals vull dir allà s'expliquen coses que no s'expliquen en cap més llibre Déu-n'hi-do bueno, ja anotem, anotem Pep és el teu torn Bona tarda Mireu en primer lloc la setmana passada vam tindre aquí de convidat el Jordi Espuny i ens en vam anar fent la recomanació que veigéssau per BTV el curtmetratge Cacau i Nata quatre generacions de dones de la granja viader bueno, no sé si tots vau complir amb l'encàrrec però en tot cas nosaltres sí que ho vam fer i avui i avui ens plau comentar perquè ens sembla un documental molt interessant la Mercè explica molt bé la història com va anar són gairebé 150 anys d'una nissaga de dones emprenedores que hi van posar tot i més de la seva vida i de les seves famílies per tirar endavant un projecte que avui continua amb tot el seu esplendor la granja viader del carrer Xuclar bueno, dit això hi ha diverses pel·lícules que no vam comentar la setmana passada i que ja estan en cartellera una d'elles per exemple és La Viuda o bé Greta en versió amb el títol original és una pel·lícula aquí ens trobem amb allò de sempre que el títol original no dona pistes sobre la pel·lícula i en canvi el títol espanyol ja t'està explicant mitja pel·lícula és una pel·lícula d'Irlanda el director és Neil Jordan Jordan va néixer a l'any 50 o sigui és un director molt acreditat té pel·lícules interessantíssimes ha sigut premiat en festivals i sobretot és el que se pot dir un artesà del cinema d'aquells amb els que s'hi pot confiar en aquest cas ell a través d'una una manera de fer clàssica amb elegància amb unes preses i una fotografia extraordinària ens situa en un thriller psicològic i en el que hi ha dos protagonistes una noia jove que torna a Manhattan perquè la seva mare s'ha mort i està passant uns moments de reflexió perquè hi havia una certa desunió entre elles dues i casualment al metro un dia es troba un bolso i aquest bolso el porta a tornar-lo i descobreix una persona i aquesta persona doncs és una viuda que té necessitat de tindre companyia i fins aquí puc llegir el que més us dirà és que la noia les interpretacions són totes dues molt bones la noia és Chloe Grace Moretz i la senyora viuda que dona títol a la pel·lícula és Isabel Hiper Isabel Hiper si estem parlant d'un thriller psicològic ja es podeu imaginar que crea complicacions i clar i aquí crearà complicacions però aquestes complicacions són de molt bon veure perquè la factura estètica i la conducció el guió que també és del del propi director és extraordinari per tant és una una pel·lícula convencional si voleu però d'aquelles que és notable i molt recomanable sembla ser que si Isabel Hiper té un personatge així amb mala llet no cal que actui gaire perquè es veu que l'actriu en realitat està amb el seu ambient ja és així és una persona que no té gaire feeling amb la premsa i tot això i molt enrabiada sempre és a dir que és perfecta per aquest tipus de papers hi ha una altra pel·lícula que també em sembla que ja està estrenada que és una xinesa la sombra de Yang Zhimu aquest també és un director molt conegut que té una trajectòria extraordinària i en aquest cas se'n torna cap a al segle XIII o XIV es fa una reconstrucció d'una història en la que hi ha uns enfrontaments dins del que és un ambient de triful que és entre els elements que condueixen el poder en aquella societat i llavors hi ha un reflex de l'amor de l'honor de l'ambició de la corrupció i tot això està servit amb uns grisos que dominen tota la pel·lícula de cap a peus exceptuant els moments en què surt una mica de sang necessària perquè hi ha algunes lluites que ho provoquen hi ha una altra cosa que és molt curiosa amb aquesta pel·lícula i és l'utilització que fa de la simbologia el Jing i el Zhang el que podríem dir la ombra i la claror que es van repartint i van evolucionant dintre la pel·lícula a la mateixa hora al mateix avancem que també funcionen amb els personatges com a referència dintre del que és la seva obra ens porta a pensar a vegades en referències a les dagues voladores en què té alguna similitud pels plans sostinguts amb una mica de lluita apaivagada per la càmera lenta i després amb la seva planificació clàssica perquè per moments planta la càmera i ens fa unes escenes de pla seqüència extraordinàries és una pel·lícula d'aquelles en què és per disfrutar-la és d'una perfecció tècnica extraordinària i en quant als actors no diguem la història és una història convencional fins a cert punt perquè es repeteix tant orient com a occident en aquella època és bastant s'ho vinteja molt que una noia li planifiquin el seu futur si està dintre del que és l'acord i llavors aquí hi ha la rebel·lió i tota una problemàtica normal que està ben ben digués-me escenificada a través d'un guió àgil i que fa referència contínua al passat amb alguns invents com és un paraigües fet de dagues que surten impulsades quan s'ofren algunes escenes d'aquestes de lluites són molt curioses i estan en la línia de Yang Shimú que ja havia tret també amb les dagues voladores aquests paraigües els venen a la Rambla quan plou o això estaria bé no ho sé perquè això podria ser un problema que fes intervindre el Lleren i el Marchena i tota la corta aquesta potser d'aquí un temps s'hagi calmat i seran i llavors hi ha una altra que us volia comentar n'hi ha moltes però la setmana que ve en farem alguna més n'hi ha una que si teniu ocasió de bèrbola us la recomanem molt perquè la van veure i la van veure amb el Joan i amb ell l'ençament també li va agradar força que és d'aquesta sèrie de pel·lícules que estan fent el Verdi sobre pintors i artistes en general documentals documentals i aquesta és un que està fet per un italià el 2018 Michele Mali això és important perquè aquests documentals d'art els que estan dirigits per britànics són una llauna i els que estan dirigits per italians són molt bons vull dir ara d'italians n'hem vist dos i són els millors que hem vist d'aquesta sèrie els britànics són molt llepats i molt poques soltes a vegades perquè realment és que però el Michele aquest vull dir fot una pel·lícula que és extraordinària es tracta de treballar-ho i aquest tio s'ho ha treballat la pel·lícula es diu Klim i Schiele Eros i Sique i té molt sentit el títol perquè evidentment la pel·lícula s'obre amb Klim segueix amb Schiele però tots dos van tindre una vida molt curta per diferents motius i per l'època que els va tocar viure i després a l'Eros i Sique hi ha la ciutat que és un dels ah aquí va a l'Eros i Sique és un dels protagonistes de la pel·lícula és molt important perquè en aquells anys a Viena passaven moltes coses i llavors la pel·lícula és extraordinària en aquest sentit perquè aporta el doctor Freud sí, clar aporta molta informació sobre alguns aspectes de la vida poc coneguda i fan despertar un interès creixent per revisitar la història de la ciutat amb el tombar de segle i els inicis del segle XX és una pel·lícula molt recomanable ah i sobretot deixeu-vos portar per la música perquè té unes introduccions de música extraordinàries la selecció musical és molt bona és impressionant és molt bona i també al principi quan ens reconstrueix tot el que era la Ringstrasse a principis de segle amb els seus palaus i tot vull dir és una cosa és una pel·lícula molt treballada realment emocionant per cert que estem parlant d'artistes així heu anat algú de vosaltres i on ha anat al Van Gogh que crec que acaba la setmana que ve aquella mena que fan de a Barcelona on es feia? per allà la zona del Marimà que fan aquelles instal·lacions com de realitat virtual o alguna cosa així ah no no no no no no ens interessa la realitat virtual vale doncs passem de tema sobre sobre Van Gogh justament hi ha un altre d'aquests documentals que passen en el Verdi i després en altres cinemes en el Verdi són les sessions de dimarts que està fet també per un italià i que està el documental és presentat per la Valeria Bruny Tedeschi que també val molt la pena és que són els dos documentals que realment interessen d'aquesta sèrie dels dimarts culturals del Verdi una cosa una cosa que us volia dir abans de donar-li pas al Joan perquè ens parli del nostre estimat Ovidi Montlló és que evidentment el convidat d'avui és l'absent de vacances Ovidi però en realitat és que el Joan Sardà el nostre col·laborador i amic és un diria jo especialista i potser de les persones que més sap de la vida i l'obra de l'Ovidi vull dir que esteu en bones mans el Joan de Sagarra fa molts anys en un article del País va dir que el Joan Sardà era el que més sabia sobre l'Ovidi i ara que ja tinc una edat doncs ja veieu ja ho puc dir sense falsa modestia i bueno que ho digués el Joan de Sagarra que era amic íntim de l'Ovidi i que va ser va estar en l'inici de la de la carrera de cantant de l'Ovidi perquè la llegenda explica que el Josep Maria Carandell i el Joan de Sagarra van empènyer el tímid l'Ovidi a l'escenari perquè sortís a cantar en un festival de la cançó universitària que va acabar guanyant exequo amb el Sisa i era el festival de la cançó universitària i ni el Sisa ni l'Ovidi eren universitaris era una cosa meravellosa d'aquelles que passaven en aquella època i això passava l'any 68 i evidentment en un festival de la cançó universitària que en la primera edició va guanyar el Pau Riba doncs en la segona edició van guanyar l'Ovidi i el Jaume i el Jaume i el Jaume Sisa Pau Riba sí que era universitari però ni l'Ovidi ni el Jaume ho eren el Riba li devia vindre de sèrie ja bueno el Riba venia d'una família burgesa cosa que no passava ni amb l'Ovidi ni amb el Sisa tampoc bé jo volia parlar de les dues pel·lícules italianes que he esmentat abans són dues pel·lícules que m'han fet renovar la fe en la comèdia italiana la primera es diu un pez fora de l'aigua com un pez com un pez fora de l'aigua i resulta que en italià el títol és com un gato intangenciale intangenciale que aquí han traduït en els subrètols tangenciale per autopista és a dir seria com un gat a l'autopista però que jo trobo que més aviat s'hauria de traduir per com un gat en l'eix transversal no? vull dir realment com una persona fora de de lloc no? i aleshores és una comèdia divertidíssima que contraposa dos personatges el personatge d'un funcionari de la Unió Europea ocupat de de la vida a les perifèries urbanes i una senyora que realment viu en una d'aquestes perifèries a Roma no? i aleshores el contrast entre una persona diguéssim que em diríem educada i una persona que és un animal ferotge l'actriu que l'encarna també ha sigut una de les guionistes doncs aquest contrast dona unes situacions realment extraordinàries l'altra pel·lícula italiana aquesta com un pecero de l'aigua està dirigida d'un tal Ricardo Milani i l'altre es diu Diez Dies Dies Sim Mamá Diez I Jorni Sense Mamá Sense Mamá Sense Mamá i aleshores doncs aquesta és bueno ja ho diu el títol no? hi ha una família amb tres fills de diverses edats de 13 anys a mesos i la dona es cuida de la llar i de de la cura dels fills mentre que el marit doncs és un un directiu d'una empresa alimentària i aleshores arriba un moment que la dona en té prou ja i decideix anar-se'n deu dies de vacances amb la seva germana més gran i doncs a Cuba a Cuba sí tot i que no es veu Cuba en el film baix pressupost ens ho podem imaginar i aleshores doncs el daltabaix que passa quedant-se el pare sol amb els tres fills no? vull dir que tots i a més hi ha altres trames paral·leles que de tipus social com una noia que és acomiadada de la feina i que apareix sí per una altra banda i coses d'aquestes realment molt molt i molt recomanables totes dues totes dues pel·lícules estan amb la ona aquesta de recuperació de la millor comèdia italiana dels anys 60 tot i que per mi la primera és bastant més bona i ben interpretada que la segona sí la segona té de director Alessandro Genovesi i jo crec que en moments fins i tot superen la comèdia italiana clàssica ja els guions són molt bons les situacions són el públic jo crec que l'atraparà molt per una cosa perquè s'hi reconeixerà o sigui ridiculitza coses que nosaltres pensem hòstia, sí és que això és així llavors està molt ben posada en el context actual abraça tot encara que sigui italiana abraça tot l'arc mediterrani sí, sí, sí i tant és molt mediterrani d'acord doncs anem a la segona part del programa anem a parlar de l'Ovidi i començarem amb l'Ovidi i sentirem dues cançons completes això és poc radiofònic però s'ha de fer així la primera cançó que sentirem abans de parlar d'ell és Els amants sobre un poema de Vicent Andrés Estellers i bé totes les cançons que sentirem a partir d'ara són de poemes d'Estellers justament estan gravades en directe en un homenatge a Estellers un cop mort el poeta i tenen Ovidi Molló a la veu i tot i soler a la guitarra escoltem doncs Els amants El primer poema que vam interpretar de Vicent Andrés Estellers va ser Els amants amb el poema que comença d'aquí i a i Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! perquè si no les tallers no l'haguessin deixat recitar i al final del recital se li va acostar una senyora molt enjuiada, molt burgesa i li va preguntar al poeta, la senyora suposo que ja venia una mica escandalitzada dels poemes de les tallers i li va preguntar al poeta, bueno, va tenir la barra de preguntar-li al poeta d'on sortia la seva poesia i les tallers li va dir, la meua poesia em surt del cord i dels collons i aquí està les tallers, evidentment la senyora va fugir corrents i en fi, és que aquest és el Vicent Andrés Estellers i l'Ovidi va saber recollir tota aquella cosa popular i també d'alta cultura que tenia l'Otio Vicent, com diu el Miquel Gil Passem a repassar una mica la filmografia de l'Ovidi Montlló ja que aquest és un programa de cinema L'Ovidi Montlló va començar en el cinema l'any 74 en Fúria Espanyola del Francesc Betriu de fet, hi surt molt poc, suposo que la cosa va anar retallada en el muntatge final i feia el paper d'un quec, d'un tartamut, una cosa una mica penosa suposo que si el director era el Batriu, vull dir, era una qüestió sindical que l'Ovidi fos en aquella pel·lícula, vull dir, que tots dos eren del mateix sindicat i ja us podeu imaginar quin sindicat semiclandestí era L'any 75, jo diria que hi ha una de les grans pel·lícules de l'Ovidi que és Fortivos, de José Luis Boral Oh, sens dubte Fortivos marca el final del franquisme i el començament d'una cosa que no és el franquisme però que se li sembla molt que en aquell moment no pensàvem que s'hi assemblés tant però realment és la frontera en quant a cine del cine, a la història del cinema espanyol La veritat és que Boral fa una pel·lícula que creava expectatives que podíem encetar una nova forma de fer i de treballar i tal Després s'ha tornat a... Després això ha quedat malaguanyat Ara, per exemple, les pel·lícules tenen moltíssima influència de cine de barri Jo veig els directors joves espanyols que es veu que s'han empassat totes les sessions de cine de barri I se'n surt de prèvia, ja que sembla que tinguin I foten unes comèdies d'aquelles que es poses, que és una cosa tremenda Però Fortivos, evidentment, és una grandíssima pel·lícula Va ser l'Ola Gauss la que li va dir en el vorau que hi havia un actor i cantant que era l'Ovidi Montlló En aquell moment l'Ola Gauss estava casada... L'Ola Gauss és valenciana també No hem dit que l'Ovidi és del coi Aleshores, l'Ola Gauss estava casada amb un advocat i escriptor que es deia Gonçal Castelló I aquest Gonçal Castelló era un prohom en la cultura valenciana I, evidentment, coneixia l'Ovidi, era amic de l'Ovidi i la Lola Gauss també Llavors, el vorau necessitava un personatge que fos rural Que fos aquest caçador fortiu que encarna l'Ovidi I li va fer una prova i de seguida se'l va quedar Perquè, bé, l'Ovidi amb aquella expressió ruda que tenia Va portar el personatge I alhora tendre, ruda i alhora tendre Amb aquella barba de dos dies que sempre portava Que no sabies com s'ho feia però sempre portava barba de dos dies Doncs va fer un paper esplèndid Com a nota curiosa, jo recordo que l'Ovidi deia que després de Fortibus Ell ja no podia anar al metro Perquè tothom el coneixia i tot això És curiós que ell, havent començat a cantar l'any 68 Hauria hagut d'esperar l'any 75 a no anar al metro Perquè, bé, la cançó catalana arribava fins on arribava I el teatre català que ell feia i tot això Però quan ell fa el salt en el cinema espanyol I fa Fortibus Ja no pot anar al metro Perquè és que no el deixen ni entrar Vaja, vull dir, perquè tothom va allà a dir-li Ostres, tu ets... El reconeixen Tu ets l'Ovidi i tot això i tal, no? Bé, també en l'any 75 hi ha el documental De Francesc Bellmunt i Àngel Casas, la nova cançó Un documental que en aquell moment Nosaltres vam rebre d'una manera entusiasta Que potser avui Criticaríem d'una altra manera Però és que realment estàvem molt necessitats De veure aquest tipus de coses Que durant el franquisme se'ns havia prohibit Jo recordo que vam anar els primers dies al cinema capitol I que vam veure la pel·lícula dues vegades seguides Perquè és que no podíem més Estaven sortint allà tota la gent que havíem conegut En els recitals que nosaltres anàvem des dels anys 60 I era una pel·lícula molt gratificant Allà l'Ovidi cantava La Fera Feroja En aquest programa, a més a més de les heretgies De posar cançons senceres També farem l'heretgia de no posar ni homenatge a Teresa Ni La Fera Feroja Perquè ja n'estem tips De que cada vegada que es parla de l'Ovidi Es posin només aquestes dues cançons I la samarreta I la samarreta també Però bé, la samarreta la podríem posar Aquesta la podríem posar Aquesta la podríem posar No, però hem dit que només posarem estallers Perquè a més posarem un inèdit I estarà molt bé L'any 76 fa La ciutat cremada Que és una pel·lícula senzillament horrorosa D'Antoni Ribas Però que en el seu moment va tenir un èxit enorme Vull dir també amb aquesta proïja de la gent De saber la història de Catalunya i tot això L'Ovidi feia el paper d'Emiliano Iglesias El lloc tinent de l'Alexandre Les Rux També va fer La siesta amb Jordi Grau És a dir, una altra vegada en el cinema espanyol L'any 77 L'obscura història de la cosina Montse Que era una pel·lícula del Jordi Cadena Una pel·lícula millor Que es deia La portentosa vida del pare Vicent Del Carles Mira Molt divertida aquesta El Carles Mira és un director que hauríem de recuperar Malauradament ja fa molts anys que no és amb nosaltres Però va fer unes pel·lícules de comèdia valenciana Tremendes El Virgo de la Vicenteta era d'ell també? No, era del Vicente Escrivà Ah, l'Escrivà Però, bé, el Carles Mira Aquí se les tenia amb Sant Vicent Ferrer Que si no recordo malament ho feia l'Albert Boadella Sí En plena... En plena sumto la torna Vull dir, el Boadella va voler escampar la boira Se'n va anar a València A fer... A levitar El Boadella ja marcava terreny en aquella època No aquestes coses últimes que fa Bé, tampoc són tan... Diferents del que ha fet sempre I aleshores, doncs... Bé, era una pel·lícula absolutament recomanable I les altres pel·lícules de Mira són també molt... Molt, molt bones Després fa Soldados d'Alfons Hongria Que també és un director que ha desaparegut Igual que el Carles Mira L'Alfons Hongria era un director boníssim Sí, però d'aquells malditos Malditos, absolutament I Soldados era una gran pel·lícula I l'Ovidi va tenir un premi d'interpretació En un festival latinoamèricà L'any 78 tenim Companys Procés a Catalunya De Josep Maria Forn Mediant la línia de la ciutat cremada Aquest tipus de... Almenys amb aquesta no sortia el Joan Gaspar No, ni el noi del poble sec, tampoc Bé, també Bé, més o menys sobre la mateixa època Hi ha La Verdad sobre el Caso Sabosa De l'Antonio Drobe sobre la primera novel·la de l'Eduardo Mendoza Ja ens posem a l'any 79 I José Luis Borau el torna a cridar Perquè també necessita un personatge rural Que seria l'encasellament de l'Ovidi Encara que també va fer papers urbans, diguéssim I era la Sabina Que és una pel·lícula que no li va acabar de sortir bé en el Borau Que era un grandíssim director Però que, no ho sé, allà el guió fluixejava Era un problema de guió Per la pel·lícula tenia coses bones Sí, i unes interpretacions que estaven molt bé Perquè hi havia... Era una barreja d'actors espanyols i actors anglesos Jo recordo que hi havia l'Àngela Molina i el John Finch Que havia fet el Macbeth del Polanski I tot allò no va quallar I també de l'any 79 La campanada del Jaime Camino Que tampoc seria una de les millors pel·lícules del Jaime Camino Però que, bueno, vull dir que mira Era un intent també d'aquests de cinema sindical Que jo en dic Sí, també amb la línia del Caso Savolta Cinema de partit De partit unificat I aleshores, doncs, aquí hi havia el Juan Luis Galiardo Vull dir que Déu n'hi do I jo recordo una anècdota que s'explica en un llibre Que anaven tots dos en un restaurant Que hi havia al carrer Córcega Que ja no existeix Que hi havia com una mena de temple dedicat a l'Ovidi I un dia, o el primer dia que hi van anar tots dos a sopar El Juan Luis Galiardo, senyalant a l'Ovidi Va dir Este es el actor I jo soc el gilipolles Vull dir que ho va clavar I llavors, l'any 80, doncs, ja con el culo a l'aire Una altra vegada el Carles Mira fent una bogeria Amb un agent d'un freno pàtic Sí, sí, és que és un cinema estripat Estripat, absolutament descordat, com diuen a València València, clar Sí, sí, faller-ho Exacte, està pur I llavors, l'any 80 és un any que la nova cançó ja no interessa Recordem que és l'any que Pujol puja a la presidència I Pujol és una mena de sant pare de Catalunya Vull dir, com el retratava algú d'ella a l'Obu A l'Obu A l'Operació Ubu I aleshores s'havia acabat tota la conya Vull dir, allò que deia el Pujol Que, bé, tota aquesta conyeta no serveix per res Doncs ho va fer I, bé, va convertir el país en una mena de sagristia absurda I la protesta i tot això va fer tot el possible perquè callés Aleshores els cantautors ho tenien malament I va haver una dona que era la cantant oficial del Pujol Quina era? Núria Feliu? Exacte Molt bé Sí, el sector cultural de convergència en aquella època Estava compost per Núria Feliu, Salvador Escamilla I l'Anxoveta dels Círexs, el Leslie Vull dir, aquest era el sector cultural Els tòtems Vull dir, així ja anàvem bé Així anàvem fins a la Xina Fins a la Xina popular I tornavem Sí Aleshores, bé, escoltarem més obvi Sonata Isabel El que explicaven els amants però en un altre temps Aquesta peça no està ni recollida en l'antologia Que un senyor d'Alcoi va fer com li va dictar no sé qui Va ser el primer poema Que vaig dir de Vicent Al cap de molts anys Tot i Soler i jo hem estat companys De l'obra del Vicent I ho continuarem estant Afortunadament per nosaltres Hem fet coses molt simpàtiques I molt boniques I ara, en aquest cas, farem el darrer poema musicat Que és una part de la sonata d'Isabel Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler He vist enllà, damunt d'una tauleta Que hi ha al racó del nostre menjador Entre papers i llibres que m'estimen Com un ocell de ritme popular Com un gressol Una fotografia de fa mil anys O de fa quatre dies Tu i jo, Isabel Feliços d'un amor I més enllà a les sitges del nou poble La veig sovint Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler Música de Tot i Soler com qui a la nit intenta orientar-se amb mans, amb ulls jo t'evoca i et mira aquell pistac de l'any 48 tu vares fer que cregués altre cop i m'has donat la teua companyia el teu discret silenci, el teu ajut aquesta nit t'he mirat novament et tinc i et veig com et veia el meu cor el dia aquell de la fotografia dorms ara al llit i dormen els teus fills en aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar a mans, a mans per sempre un ram com a bus de sil·labes de vidre el dematí pot ser que floriran entre les mans de timidesa invicta i volaran des d'ell brisa i colomes creix el mural de calç i de coets amb claredats i explosions de mar per un amor que se'ns han doblegats secret amor, estandard lluminós barres de sang sobre un blanc d'intocable aquesta mot salvatge d'un país que hem creuat estimant-nos moltíssim que és de la cama castelló amb els ulls plenes d'una llum una gota de llum dic el teu nom i en aquest punt mateix dic Isabel i canten els canyars i pels carrers diversos de València passen a mans que es besen a la boca amb molt de munt presos per la cintura atarentats d'una olor i canta de l'altre dic el teu nom i amb casta reverència el posaré en un pitjament mai dic Isabel i segueixc el camí dèiem que l'any 80 Ovidi ha de fer pel·lícules de supervivència perquè li passen moltes coses li passen moltes coses negatives aleshores trobem títols com ara Los embarazados, Viaje al más allá de Sebastián Darbó Sexo sangriento, puta pela Te quiero, te quiero, te quiero El invernadero, El fascista Doña Pura i El follón de la escultura és a dir, un subcinema d'aquell de la transició que una altra pel·lícula que es diu 1, 2, 3, Ensaimades i res més vull dir, aquestes pel·lícules fan es contraposen amb d'altres que sí que són importants com La fuga de Segó d'Imanol Uribe on Ovidi fa d'Oriol Soler Sogranyes que va ser assassinat per la Guàrdia Civil un cop estava a la muntanya després d'haver-se afogat de la presó de Segòvia hi ha una pel·lícula molt interessant que es diu Héctor del director Carlos Pérez Ferrer que potser fa la millor interpretació que va fer Mai L'Ovidi com a protagonista total i res, vull dir continuen les pel·lícules com Fuego Eterno, Teo, El Peli Rojo Passaje a Ibiza, La Veritat Oculta L'Aire d'un Crimen pel·lícules que no afegeixen res en l'actor que era L'Ovidi i, en fi, vull dir una vergonya que es malmetés la carrera d'aquesta manera Escoltarem ara finalment unes notes de Maclami a tu on Ovidi agafa dos sonets dedicats a la ciutat de Xàtiva escrits per les tallers en el llibre Xàtiva i ens despedim de tots vosaltres fins a la setmana que ve que tindrem aquí un convidat sorpresa Bona nit Maclami a tu mare de terra sol rap els teus genolls amb ungles Aquest dimarts a les 10 del despre la música coral més de mil anys d'història un programa realitzat i presentat per Pep Quintana