Cinema sense condicions del 28/5/2019 — Greta, Shadow i comèdia italiana; Jess Franco a debat; Especial Ovidi Montlló: cançons, filmografia i memòria

Panorama general del programa

Bloc 1 — Novetats i crítiques de cartellera: destripatge de Timadores compulsivas (The Hustle), recomanació del documental Llámale Jess i debat sobre Jesús Franco; crítica de Greta (Neil Jordan) i de Shadow (Zhang Yimou); píndola sobre el curt Cacau i Nata; focus en documentals d’art al Verdi (Klimt & Schiele, i Van Gogh); i dues comèdies italianes recents amb bona acollida.

Bloc 2 — Especial Ovidi Montlló: introducció musical amb peces sobre Vicent Andrés Estellés, repàs extens de la filmografia d’Ovidi (amb Furtivos com a fita major), context polític i cultural dels 80, i tancament amb "M’aclame a tu".

Novetats i crítiques (Bloc 1)

Destripatge: Timadores compulsivas (The Hustle)

Valoració: una de les comèdies més fallides dels últims anys per falta de ritme i d’humor efectiu.
Remake femení amb Anne Hathaway i Rebel Wilson: tòpics de "parella desigual" que no funcionen.
Es vaticinen Razzie Awards (inclosa pitjor parella), malgrat pressupost i segell de gran estudi.

Documental i debat: Llámale Jess (Carles Prats) i la figura de Jesús Franco

Recomanació vehement del documental: val la pena i es troba online.
Temes clau:

- Doble versió (espanyola i internacional) per burlar la censura. - Manipulacions i doblatges aliens que alteraven el sentit de les pel·lícules. - Franco com a autor contracorrent, llenguatge propi i món irreverent.

Context i militància cultural: jazz, pseudònims (p. ex. "Clifford Brown"), família il·lustre (Marías, Ricardo Franco...).
Lectures recomanades: Memòries de Jesús Franco; "Bienvenido Mister Cagada" (converses amb Berlanga).

"Tot això és el cinema i la resta és Jesús Franco" — frase menyspreadora atribuïda a Bertrand Tavernier, qualificada aquí d’injusta i esnob.

Curt recomanat: Cacau i Nata — quatre generacions de dones de la Granja Viader

Documental emotiu i clar sobre 150 anys d’emprenedoria femenina.
Valor: memòria viva de Barcelona i d’un comerç icònic.

Greta (La viuda) — Neil Jordan

Thriller psicològic clàssic i elegant: fotografia i posada en escena destacables.
Interpretacions: Chloe Grace Moretz i "Isabel Hiper" (Isabelle Huppert) en estat de gràcia.
Recomanada com a peça convencional però notable dins del gènere.

Shadow — Zhang Yimou

Retorn al període històric (s. XIII-XIV) amb estètica en grisos fascinant i irrupcions de sang.
Simbologia del yin/yang (ombra/claror) aplicada a trama i personatges.
Recorda per instants a Daggers voladores (plans sostinguts, càmera lenta, planificació clàssica).
Inventiva visual: paraigües-daga com a idea d’acció marca de la casa.
Perfecció tècnica al servei d’una història tradicional però efectiva.

Sèrie de documentals d’art (Cinemes Verdi)

"Klimt i Schiele. Eros i Psique" (Michele Mally, 2018): molt treballat i musicalment excel·lent; Viena com a protagonista; context Freud i tomb de segle.
Van Gogh (sessió de dimarts, presentat per Valeria Bruni Tedeschi): altra recomanació forta.
Es desestima la instal·lació de realitat virtual sobre Van Gogh.

"Deixeu-vos portar per la música" — selecció musical subratllada com a clau d’immersió.

Comèdia italiana: dues sorpreses

"Come un gatto in tangenziale" (titulat aquí "Com un peix fora de l’aigua"): xoc de classes entre tecnòcrata de la UE i dona de perifèria; gran treball de guió i interpretacions.
"Dieci giorni senza mamma": sitcom familiar on el pare s’enfronta sol a tres fills i a la logística domèstica; funcional i molt mediterrània.
Conclusió: renovació de la comèdia italiana amb agudesa social i situacions reconeixibles.

Especial Ovidi Montlló (Bloc 2)

Introducció musical i Estellés

S’escolten peces d’Ovidi sobre poemes de Vicent Andrés Estellés: "Els amants", "Sonata d’Isabel" i, al final, "M’aclame a tu".
El programa evita els tòpics d’"Homenatge a Teresa" i "La fera ferotge" per posar en valor altres joies.

"La meua poesia em surt del cor i dels collons" — resposta d’Estellés a una senyora burgesa; síntesi de la seva poètica directa i popular.

Filmografia d’Ovidi — fites, encerts i derivades

Inicis: aparició breu a "Fúria espanyola" (1974, Francesc Betriu).
Fita major: Furtivos (1975, José Luis Borau).

- L’elecció (via Lola Gaos i Gonçal Castelló) i la presència ruda i tendra d’Ovidi. - Impacte de popularitat: després del film, "ja no podia anar al metro".

Documental clau: "La nova cançó" (1975, Bellmunt i Àngel Casas) — peça generacional tot i que avui es miraria amb més distància.
Altres treballs 70s:

- "La ciutat cremada" (1976, A. Ribas) — aquí, valorada com a "horrorosa" però d’èxit popular. - "La siesta" (Jordi Grau); "L’obscura història de la cosina Montse" (Jordi Cadena). - "La portentosa vida del pare Vicent" (Carles Mira) — comèdia valenciana descordada. - "Soldados" (Alfons Hongria) — bona acollida i premi d’interpretació. - "Companys, procés a Catalunya" (J. M. Forn); "La verdad sobre el caso Savolta" (Antonio Drove). - "La Sabina" (Borau) — problemes de guió, repartiment hispano-anglès solvent.

80s: supervivència i contrastos

- Cadena de títols alimentaris de transició (explotació, comèdia gruixuda...). - Contrapunt de qualitat: La fuga de Segovia (Imanol Uribe) amb Ovidi com a Oriol Solé Sugranyes; Héctor (Carlos Pérez Ferrer) — possiblement la seva millor interpretació protagonista. - Altres: "Fuego eterno", "El pelirrojo", "Passatge a Eivissa", "La veritat oculta", "L’aire d’un crim".

Context cultural i polític

Canvi d’època (arribada de Pujol, 1980) i declivi de la Nova Cançó en l’espai públic institucional.
Hegemonia d’un sector cultural "oficial" que deixa en fora de joc la protesta i la cançó d’autor.

"Este es el actor y yo soy el gilipollas" — Juan Luis Galiardo, assenyalant Ovidi, en una anècdota que subratlla el respecte dels col·legues.

Idees clau

Furtivos consagra Ovidi com a actor de pes; la resta de carrera és irregular però amb illes notables.
Jesús Franco recuperat com a autor singular, més enllà del gènere i del menyspreu crític.
Greta i Shadow: dues propostes sòlides i estèticament potents en cartellera.
Comèdia italiana a l’alça: guions vius i sàtira social reconeixible.