Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969) de Sam Peckinpah: western crepuscular, violència i redempció + BCN Film Fest i Oscars (EEAAO, To Leslie)

Cinema sense condicions. ¡Gracias por ver el video! ¡Gracias por ver el video! ¡Gracias por ver el video! ¡Gracias por ver el video! Hola, bona tarda. Estem a Ràdio Desbens, Cinema sense condicions i els bons aficionats segur que haureu reconegut aquest tema que és un dels que forma part de la banda sonora de la pel·lícula que tenim avui com a clàssic. Però bé, abans que això, deixeu-me que saluti el nostre controlador. Hola, Biel, bona tarda. Bona tarda. Bona nit ja, eh? Bona nit. El meu company aquí present, Ignasi Juliacs. Què tal? Bona tarda. Què tal? Bona tarda. I el que us parla Pepper Mengol, que som els tres que estarem avui aquí enfrontant la feina d'aquest dia, que és una feina que ens complau molt, perquè tant l'Ignasi com jo som no el 100% d'acord, sinó el 200% amb la pel·lícula d'avui que va escollir l'Ignasi i ara obrirà foc. Entre tu d'aquí, de 1969, dirigida pel Sant Pequimpa. I, bueno, dit això, ja et passo la paraula perquè obris el foc, ens expliquis per què l'has escollit i facis una primera introducció. Hi ha una explicació fàcil primera, que seria el fet que, i tu m'ho subraïves perquè jo t'ho he dit previamente, no? Aquesta pel·lícula la vaig veure amb 12 anys, en una època en què, evidentment, no hi havia gaire filtre pel que fa a la qüestió d'edats. Evidentment, un nen de 12 anys, veient la matança final tan famosa de la massacre, veia, final tan famosa de la pel·lícula, ja els nostres oïdors es poden fer idea de com, de fet, la pel·lícula marca. Això d'entrada, no? Ja et queda... Absolutament. La pel·lícula et queda gravada per tota la resta de la vida. Recordo que ho hem comentat aquest matí, que estàvem allà al Verdi a la presentació d'OBCN Film Fest, que després en parlarem si tenim temps, i quan m'ho has dit, jo, m'han anat cap a casa i pensava, 12 anys? Però és que si és per quedar traumatitzat amb aquesta pel·lícula? Gairebé, gairebé, gairebé. Home, ja m'has dit que vas anar amb els teus pares, qual cosa vol dir que... Sí, clar, els meus pares no sabien, evidentment, no coneixien la pel·lícula i tampoc sabien que la... Es pensaven que anava a veure un western, clar. Sí, sí, sí. És un western, però no és un western clàssic. No. És un western d'aquests que se'n diu crepusculars. Sí, i una càrrega de profunditat. Que jo trobo que sí, de fet, en Pequimpa, si fa western, són tots amb aquest caire crepuscular. Es diu crepuscular, però en realitat el que vol dir és trencar les normes clàssiques. És a dir, Pequimpa té una visió absolutament nihilista de la vida, probablement perquè és un gran desenganyat, un gran decebut de com el món gira i avança, justament perquè ell ha estat format en un ranxo amb el seu avi, pràcticament, era amb qui tenia més relació. El seu avi era un home, doncs home, polític de determinat pes i... Tots els homes de la família van ser advocats i jutges. Exacte, era jutge, era congressista, però a més a més era un pistoler famós. És a dir, tenia una punteria impressionant, no? I ell es va criar amb aquest home que era un home del segle XIX, bàsicament. I aleshores, esclar, els valors de la llibertat, de l'aire pur, d'estar amb cavalls tot el set dia i en definitiva de pujar una mica a farestec, van fer de Pequimpa. Això és important entendre-ho perquè, clar, van fer de Pequimpa un rebel per natura. És a dir, el constrenyiment de la ciutat, de les normes entre els homes en ciutat, això li passava d'una manera brutal. A Grupo Salvaje, evidentment, amb molts detalls es veu una cosa que, d'alguna manera, en els seus westerns previs també es veu. Ell està enamorat de Mèxic, perquè, de fet, ell estava relativament a prop de Mèxic i per ell Mèxic era com la segona casa. Mèxic, en Grupo Salvaje, està passant el 1913, quan hi ha la Revolució Mexicana. Pancho Villa, Madero, el general Huertas, que era un malparit, com ja sabem, per Cazan, no? És a dir, per Viva Zapata. Per Viva Zapata. Allà ja es veu clarament Huertas que... Aquí tenim revolucionaris i contrarrevolucionaris. Exacte. Però, clar, així com potser amb Viva Zapata encara està molt clar qui són els rebels, el president Madero, que és el que arrega Huertas, no?, un cop d'estat i pim-pam i s'ha acabat el bròquil, també estava amb els desvalguts, amb els homes de, diguem-ne, de la Terra. En Pequim Pa, això no presenta un món d'aquí que se't digui crepuscular. Precisament els bons no són tan bons i els dolents tampoc són tan dolents. Podríem pensar que els bandolers, que en definitiva són un grup de bandolers aquests, que estan a bandolers de frontera, que és un tipus de bandoler que a Pequim Pa li atreia moltíssim. I a Pequim Pa li preocupava aquests homes que eren del dinau i que, evidentment, no s'estaven adaptant al canvi que ja implicava el 1913. desapareix un cotxe, no?, ja en la pel·lícula, que anul·larà els cavalls. És un món, és el món de Pequim Pa. I, curiosament, quan neix Pequim Pa aquest món ja és mort. Però, clar, l'ha viscut a través del seu avi que li donava aquests valors, no? Clar, tot això genera en Pequim Pa un nilisme, és a dir, una sensació d'abisme. Psicològicament parlant, una sensació d'abisme, de no estar realment en aquest món. Perquè, i això es veu com tracta Mèxic, no? A Major Dandy, de fet, ja es veu en un moment donat, que, clar, a principis del segle XX encara era la frontera de Mèxic, encara vivia una mica com en ple segle XIX, no? I, per tant, per això li ha agradat, probablement per això li ha agradat a Mèxic. Perquè Mèxic encara conservava el caliu d'aquest món que ja no hi era, d'aquest món que ja no existia. I, de fet, li va anar de pèls perquè ell va escollir per rodar la pel·lícula una localitat del nord de Mèxic que es diu Parres, que, precisament, no va ser una elecció perquè sí, va ser una elecció perquè va ser on van haver molts combats, moltes batalles entre els reps, no?, els rebels i huertes, no?, que ha donat el cop d'estat i, per tant, doncs, s'està fent amb el país. Bé, precisament aquest context resulta que estava a punt de desaparèixer perquè resulta que a Parres i a l'eixenda, a l'eixenda on filmarà gran part de la pel·lícula, que és la caserna, doncs, de Mapatge, no?, que és el dolent, bé, resulta que tot aquell context estava a punt de... tu imagina't... que a la pel·lícula li diuen Agua Verde, Aguas Verdes. Li diuen Agua Verde, però és Parres, no? Sí, sí. Bueno, tampoc és exacte, l'eixenda aquesta està a prop de Parres, però tampoc és Parres, vull dir, és el nord de Mèxic, no?, cap a la frontera. Doncs bé, el que vull dir és que estaven a punt de fer... Tu imagina't, estem parlant del 1968, la pel·lícula, s'estrena el 69, però la... Doncs el 68 estaven a punt de fer l'estès, l'estès elèctrica a Parres, i aleshores resulta, home, ara que he escollit aquest context, que és justament el que encaixa, doncs, amb el segle XIX que tant estimo, ara mai resulta que me'l fotaran amb cables i torres d'elèctriques i gaites amb vinagre, no? Total, la producció va pagar al poble perquè endarrerís l'estès elèctrica, sis mesos, que serien els que els permetrien a ells de fer la pel·lícula en aquest context, en aquesta hissenda i tal. Òbviament això ha canviat completament, no? Van esperar els sis mesos, van pagar, eh? El poble va cobrar, i així Pequimpa va poder fer la pel·lícula. Tres euros... Ai, tres euros. Tres milions i mig d'euros, inicials, que se'n van anar ben bé i àmpliament els quatre milions, que ara poden semblar poca cosa, no? Tenia en compte com van les produccions americanes, però en aquell moment, doni-do, eh? És una producció de la Warner per tot lo alt, eh? Vull dir que és una pel·lícula, doncs, feta amb mitjans... I es nota per les grues, i pels professionals que hi són. Perquè hem de dir que tenim Pequimpa, com dic, li preocupava molt què va passar amb aquests bandolers en aquest trànsit de canvi de segle, no? Què els hi va passar? I resulta que es troba... Bé, és un projecte que li presenten a partir d'una història de Wall-on-Green, que, de fet, ha estat un guionista, ha fet Grupo Sauvaje, però també ha fet una pel·lícula força interessant que es deia Morituri, amb el Garigran, no? Em sembla recordar. I, doncs, ha fet ni més ni menys que Carga Maldita, de William Franken, i Juegos de Guerra, El major robo del siglo, una pel·lícula bastant divertida. Va arribar a fer fins i tot Robocop. I El Confidential, també el guió és de Wall-on-Green. La història, que després va participar en el guió, però el que li va treure a per i en pa va ser la història de Wall-on-Green. Aquesta història de Grupo Sauvaje és una història que parla d'aquests bandolers que, de fet, van existir i que es deien... Va haver una banda que es deia Grupo Sauvaje, de Wall-Band. Vull dir que tampoc és inventat, eh? Wall-on-Green parla, doncs, d'aquesta gent que molts d'ells no van passar el segle i si alguns van passar el segle, evidentment, tots van tenir una mort violenta en la seva gran majoria. I, per tant, l'interrogant de Pequimpa, d'alguna manera, en Wall-on-Green, li va, d'alguna manera, aclarir, no? Roy Signer és l'altre guionista... Bé, la història està basada en una narració de Roy Signer. Sí, però, de fet, és Wall-on-Green qui aporta la història. El que passa és que en Signer consta, també, que aporta... No, no, és dels dos. És dels dos, la història. És dels dos, però... De Wall-on-Green i de Signer. Però el guió és de Wall-on-Green i Pequimpa. Sí, exacte. Però la idea, o sigui, la idea és de Wall-on-Green... Wall-on i Signer, sí. Signer és qui, després, també elabora el guió, però, bé, més que res perquè ell... A més, a més, és productor associat, eh? Sí. Però, sí, sí, clar, perquè això és un projecte que a Pequimpa li arriba i que li atrau molt per molts motius. Primer, perquè portava gairebé quatre anys sense treballar, en el sentit que va sortir molt malparat Major Dandy, però després, l'altra pel·lícula... Bé, al mateix any 65, va haver una altra pel·lícula de Cincinnati, no recordo el títol exacte, que al final la va fer... Bé, el rei del juego... Sí. ...de Steve McQueen. De Steve McQueen, sí. Ara el títol en anglès no el recordo. El rei del juego de Steve McQueen la va començar a dirigir en Pequimpa. El van fer fora, perquè era un home obsessiu. Per exemple, un simple detall, van començar, clar, els especialistes en armes... Ell va formar part de la llista negra dels directors difícils. Sí, i t'explico aquest detall. El Pequimpa estava fent proves del so, de com sonaven les pistoles. Clar, estava fart que pistoles, rifles i tot, sobretot en els westerns clàssics, sonaven tot igual. No feien una gran varietat de... Clar, ell deia, no, això no és veritat, un rifle sona com un rifle, i una pistola sona com una pistola. i van començar a fer proves. Bueno, es va tornar boig, perquè al final va agafar una pistola de veritat, va disparar contra un mur, i va dir, el que vull és això, i cap de les pistoles, diguem-ne, de foguetx, que estaven assajant, sonava igual. Bueno, es va posar histèric. Era un home d'extrems, vull dir, un home bastant... I, de fet, ara mateix desenvoluparem tots dos, de fet, Pequimpa era un home incòmode amb ell mateix. És a dir, era irrescible, de vegades podia arribar a ser una mica tirànic, i d'altres no. Vull dir, era un home que no es trobava. Sencillament, tenia un conflicte intern personal que el va acompanyar tota la vida, va acabar alcohòlic, i l'alcohol és el que el va matar. Vull dir, no sé si va ser l'any 84, o 85... 28 de desembre del 84. Del 84, no? En fi. Però la pel·lícula és important també, i després, evidentment, els actors, tots som de primera, en William Holden, l'Ernest Bornein, el Robert Ryan, l'Edmond O'Brien, el Ben Johnson, el Warren Owens i l'Emilio Fernández, que és el mexicà... El mexicà... Mapache. Mapache, exacte. Que, per cert, i compta perquè té molt de fons el tema, la seqüència inicial, que és la que a mi ja, de petit, amb 12 anys, em va impactar, que és la de l'escorpí de vorat, atacat per, per, diguem-ne, les formigues, li va donar l'Emilio Fernández, perquè era un dels jocs sàdics preferits de quan ell era petit. i ho agafa, el Pekin va quedar fascinat. Aquí t'he de fer una referència personal. Sí. Que em va deixar amb mi molt impactat la primera vegada que vaig veure el cinema Novetats, que el van estrenar el Novetats, Grupo Salvaje. Jo vaig estar fins als 14 anys en un poble molt petit de la província de Lleida. I jo he viscut, sent un crio de 8 o 10 anys, no puc precisar, potser més aviat 10, la mateixa escena. Sí. O sigui, un excursor clavant-se al el fitbló. Sí. I nosaltres havíem fet un cercle de de foc. De foc, en aquest cas. Em vaig quedar flipant. Una cosa extraordinària, perquè, clar, era un record que tenia jo, a més a més, tot això ho portaven els més grans. I els petits, que érem nosaltres, estàvem allà entre por i atreviment, no? Però és una cosa que queda marcada tota la vida, eh? És increïble. Sí. És molt fort. És que hi ha una metàfora interessant pel que fa a això, no? Perquè, si recordem, tots passen vestits descorbats per davant dels nanos, no? I el William Holden i tots es queden mirant els nanos com estan torturats d'aquesta manera l'escorpí. És que és una metàfora, eh? Terrible. és la metàfora final. Sí, efectivament. Perquè, clar, ells queden devorats, ells són a l'escorpí i queden devorats, evidentment, per la massa de soldats que hi ha de mapatge, que, evidentment, en aquesta seqüència final, que ja arribarem... i és foc igual, és foc igual, és foc de bales, però és foc, sí, sí. Efectivament. Aleshores, però... Són aquestes lectures que té moltíssimes la penícola. i qui mata a William Holden? Un nen. Agafa l'escopeta i... És com el Pèquim per reafirmar aquest món se n'ha anat i aquests són els últims dinosaures i els nens... Totalment. Els nens que estan matant l'escorpí són els que et mataran a tu, a William Holden i al grup de bandolers, no? És potentíssim, això, no? Jo et diré una cosa, personalment, per mi, el cine de l'oeste s'acaba, el bon cine de l'oeste, en grups el va... O sigui, Peckinpuck se'l va carregar amb aquesta pel·lícula. Tot, i que ell mateix va fer, com a mínim, dos westerns, però hi ha un altre que pot ser mig western, mig no, però va fer dos westerns que són molt importants dintre de la seva carrera, que és Pac Garden, Willie De Kitt, Ah, sí, home, clar, per dos contats. I després, el de... com es diu? La balada de Kei Volhut. Ah, exacte. Aquesta en plan amable... Ara, després... Sí, bueno, aquest... És excel·lent. La balada de Kei Volhut és una reacció contra el malament que es va portar a la premsa amb ell, sobretot, una bona part de la premsa dels Estats Units, perquè Europa va ser saludada bastant bé de Wills Bunch, però els Estats Units no. I llavors ell va dir, ah, no, doncs jo també puc fotre un westerns sense un ni un tret. I va fer La balada de Kei Volhut, que és una pel·lícula romàtica, però també decadent. I també surt un cotxe, que a més a més és el que mata a G. John Roberts. Vull dir, ja està en aquesta línia. Exacte. Ara, per mi, el seu testament filosòfic dintre del western és Pac-Garra i tan guia d'equip, perquè no té res a veure amb els altres Pac-Garres que hem vist i amb la llegenda de Villi el Nino que hem vist. Aquí és una història molt més dura i concisa, no? Però, hi ha un altre aspecte de Peckinpah que a mi m'interessa molt, que de fet això ja es veu en Duelo en l'Alta Sierra, que és el segon western que fa. Perquè, de fet, Peckinpah fa... per mi la primera obra mestra d'ell. Perquè de Duelo y Companions, Companeros Mortales, és encara un western d'aprenentatge. Sí, sí. I força clàssic fins a cert. Sí, sí. Però ja en el segon, ja de fet, ja és un western crepuscular. I ja. Ja està contravenint absolutament totes les normes dels dolents, els bons, el lloc de cadascú. No, tot que està allà barrejat. O sigui, Peckinpah té com un... Parla sempre de personatges William Holden, Charlton Heston a Major Dandy, que malgrat que tots sabem que va ser un desastre sobretot en el muntatge i tal. Però tots som... De Major Dandy n'hauríem de parlar un dia. Esclar, i tant, és una altra gran pel·lícula. Perquè, a més a més, té anècdotes. És una altra gran pel·lícula. El Charlton Heston que es va portar molt bé amb Peckinpah, però hi va haver un moment que li va fotre una fantasmada i va dir, escolta una cosa, jo vull que ell acabi la pel·lícula i si tinc que renunciar al meu sou i posar-lo al servei de Peckinpah, l'hi poso. La conec. I l'altre diu, ves en compte que aquest tio s'ho quedi. No, no tindrà collons. Que no? Efectivament. S'ho va quedar tot. A partir del dia següent va deixar de cobrar. Efectivament. Jo poso el meu servei. És molt bo. Ho conec, ho conec, o sigui que... Tremendo. Però bueno, agafo els dos persones. William Holden i Ernest Bornheim, però particularment William Holden i Charlton Heston són personatges torturats. Són altres llegos del propi Peckinpah. Perquè l'avi a Peckinpah li havia transmès aquest valor del segle XIX que la paraula donada va a missa. I si l'atreixes, ja ho diu William Holden, et converteixes en un animal. és a dir, la paraula donada va absolutament a missa. Què li passa a Major Dandy? Doncs que ell ha traït el seu company que és Richard Harris, que acaba sent sudista. Què li passa a William Holden? Que va deixant tots els de la banda que van cayent, no està per hòsties, els va deixant a tots enrere, fins i tot hi ha un que ha perdut la vista. Queda una mica tarat i ell el remata. I el remata. però clar, això, arriba un moment que el colpeix, amb ell i a la resta del grup, que la resta del grup, el warrenots i tots aquests estan per la pasta, pel diner. Sí, les dones i el diner. Però al final estan ja tots tan desesperats i tan colpejats per la vida i per com van les coses que és quan fan el sacrifici final. El sacrifici final és la redempció, que és l'altre gran factor de Pequimpa, a Duelo i l'Alta Sierra hi ha redempció, hi ha traïció i hi ha redempció. La redempció del que ha traït que se n'emprenedeix. Podria pensar que és una cosa cristiana, però no. És una cosa de... El cas de Pequimpa és ètica, pura ètica. La paraula donada és sagrada. Mira, amb això que dius tu tinc aquí anotat el tros de diàleg que hi ha entre el personatge que fa Ernst Bornein i William Holden. És Bornein, que és Dutch, diu Maldito sea este Dick Thornton referint-se a Robert Ryan. William Holden li diu ¿Qué harías tú en su lugar? Ha dado su palabra. I Dutch diu Le dio su palabra al ferrocarril. I Pike le diu Es su palabra. I Dutch li contesta Eso no importa. Lo que importa es a quién se da. Exactamente. És una mica la consideració ètica aquesta d'aquí. Però clar, William Holden ha traït Robert Ryan. I de fet, fixa't que Robert Ryan està empaitant aquesta banda de bandolers, però hi ha un moment que aquí és la part nihilista de Peckinp. Els que estan col·laborant amb Robert Ryan Robert Ryan era bandoler. Robert Ryan era bandoler per evitar entrar a la persó excepte la missió de donar casera al William Holden. Correcte. Però els que té és que són pitjor que se'n convence. Això és lo pitjor de cada casa. Són pura escòria. O sigui, amb la matança inicial que ja et queda quadra, ja et quedes clavat a la cadira veient la pel·lícula, maten innocents, maten a dones, maten a nens. Que la censura, és a dir, hi ha parts censurades perquè hi ha planos... Tu ho has dit, és escòria. És escòria. Hi ha planos de la pel·lícula que de nens morts, els nens morts fixa't que no surten mai en la pel·lícula. I altres que estan caminant mentre els trets van passant cap aquí i cap allà. Van passant per aquí i per allà perquè representa que en algun moment la bala deu donar malment. El que passa és que no li van deixar, els planos estan filmats, però la censura de la pròpia Warner, la Warner va dir, bueno, fins aquí hem arribat, no? No es va ficar gaire, no va tenir tants de problemes com amb Major Dandy, però li van tallar cosetes. Ara que dius això, la censura i Sam Peckinpach han sigut sempre dos antagonistes molt grans, perquè us feu una idea, el metratge original de Grupo Salvaje de 225 minuts, li van fer reduir, i ell va arribar a reduir-lo a 182, i al final la versió que ha quedat, almenys la que tenim aquí a Espanya, és 145. Sí, però encara és pitjor, perquè al mateix any 69 estrenen la versió aquesta de 145, que és la que es veu a Europa, a Europa es veu, però a Estats Units, amb l'escurça que era massa llarga, encara la van escurçar a 135. Sí, és possible, és possible. A 135. Sí, sí. I no sé si alguns minuts més van anar desapareixent per diversos motius. Evidentment, el 1990, alguna cosa, no sé si el 96 o el 97, van fer una neteja de la pel·lícula i van tornar a posar, per exemple, tot un seguit de flashbacks, no?, perquè també hi ha un amant, el marit mata l'amant i intenta matar-lo amb ell, i per això ell té la ferida a la cama, aquesta seqüència de camata la van incorporar va desaparèixer de la pel·lícula, va ser de les coses que van censurar i a la versió aquesta nova torna a aparèixer. El que passa és que apareix d'una manera que realment com a espectador dius hòstia, però tenia que ser una cosa així tan curta no s'hi podia i llavors jo he llegit que Sam Pekin va explicar que precisament el que li van fer eliminar eren tota una sèrie de flashbacks que hi eren sobre el personatge de Dick Thornton i hi era sobre el personatge de Bornine, sobre el personatge de William Holden que explicaven molt bé com el background que els havia portat en aquest final i això no ho podem gaudir de qualsevol manera és veritat que la pel·lícula no és a dir com que no ho hem vist no ho coneixem i per tant jutgem el que tenim i el que tenim és monumental jo diria que és l'obra mestra sens dubte evidentment que té pel·lícules molt interessants molt bones jo fins i tot defenso Major Dandy que és que és un poti-poti perquè evidentment el muntatge no és d'ell i vull dir van passar la tira de coses però malgrat tot jo defenso Major Dandy Cable Hulk també em sembla molt bona però si hi ha alguna pel·lícula amb el seu metratge com a mínim de 145 que és el màxim que coneixem sí, el que tenim és una pel·lícula impecable impecable des que comença fins que acaba impecable mira si els que ens esteu escoltant la veieu veureu l'escena que has comentat tu dels excursons que els estan matant com els obliguen a l'autosuïcidi veureu la primera càrrega que hi ha la primera càrrega que hi ha que és el poble està passant entremig una gent que acaben de tindre un sermó sobre l'alcohol l'abstinència exacte és que ja és la pera veureu escenes com per exemple quan se'n van al lloc on estan això plogats no és un poble perquè és una aldea d'Àngel del noi mexicà sí de manera espontània que allò no estava previst el guió ni res la gent va quedar tan contenta amb ells i tal que els hi feia els hi començaven a fer una despedida fent cans propis de de la de lo que és la cosa popular no i el es va a donar compte el pen i fa això no cuidado això entra dintre la pel·lícula i és un dels moments més macos de la pel·lícula una cosa romàntica intensa que corprèn ja el ferrocarril és un número extraordinari i després per mi hi ha una de les assegnes més impressionants perquè heu de tindre en compte que pel final de la pel·lícula van construir un pont i la voladura d'aquest pont és que allò és real és que avui en dia allò estaria fet amb els artilugis i amb els avanços de la tècnica de forma que ningú patiria no allà hi havia perill que 4 o 5 cavalls i 4 o 5 tios pringuessin perquè van haver de fer un estanc un envajament perquè baixava poca aigua pel riu perquè tingués l'alçada pertinent d'aigua perquè no hi hagués un problema amb els cavalls no hi va haver cap ensurt amb ningú és una escena meravellosa és que això que estàs dient que per cert mira m'ha fet abans parlàvem d'Erfog i de Fitzcarraldo és a dir Pequim Pah volia també un realisme absolut però és curiós perquè si tu mires la pel·lícula que és brutalment realista perquè evidentment tot sembla carn i osos i sang però si amb Pequim Pah jo veig una cosa contradictòria probablement per la seva fascinació de John Ford que a John Ford l'adorava Pequim Pah la pel·lícula té un punt de mitològic és a dir tot i ser realista de la manera com queda William Holden i els altres sacrificant-se per l'Àngel que intenten recuperar-lo l'han traït perquè han deixat que Mapache se'l quedés i com que sap que és un rebel l'arrossega amb el cotxe i fan de tot ells abans de la matança final decideixen redimir-se intentant no deixant-lo sol recuperar ells van a recuperar-lo i estan disposats ell el William Holden està disposat a donar la meitat del que ell havia cobrat amb monedes d'or per recuperar-lo que ja el havien deixat atropellat perquè William Holden el personatge Pike que és el personatge té mala consciència de tot el que ha fet a la vida i fa com una mena però bé el que vull dir-te és que malgrat el realisme de la pel·lícula fixa't que tot i sembabdolers homes dolents podríem dir estan vists com a com a herois són gegants la manera en què William Holden mora quan el nen li dispara William Holden està disparant la matralladora i es queda mig caigut però el braç el braç està aguantant la matralladora és a dir queda en una posició com d'heroi vull dir com de de guerrer de guerrer heroi la pel·lícula té un regust èpic i elégiac totalment i a més a més jo et diria una cosa Homer ens va ensenyar amb la Ilíada i l'Odissea que hi ha i pot haver més però hi ha dos grans formes de respondre a la vida una la vida com a lluita que és la Ilíada i la vida com a viatge que és l'Odissea per mi no hi ha cap dubte que Sant Pekinpa és un home d'acció i lo seu és la vida és l'acció i el seu cine és la seva vida sí, sí, sí no, no però descomptat per això va tindre un fracàs en el camp personal però per això o sigui per això és un dels cineastes que a mi em fascinen vull dir perquè jo el cinema l'entenc així o sigui l'entenc com a vida que va tenir com una cosa visceral com una cosa visceral correcte i evidentment en Pekinpa és un home de bodells vull dir és un home i arrossegat per tota aquesta dimensió boixa jo sempre he dit que sembla que va al caire del del penyassegat i està volent saltar de fet ell vol saltar vol tenir la impressió de saltar el frena ben poca cosa de saltar del penyassegat és una tota la seva vida la va portar així és a dir era un home incòmoda amb ell mateix o sigui no no es trobava no? sí però ara era la seva concepció de la vida tu ho has dit al començar al principi has dit era un tio que estava decebut de tot absolutament i tot això de què li ve? doncs resulta pel que he llegit que ell de tots els familiars mascles de la seva família el que va rebre va ser unes instruccions dient Sam l'individu no és necessàriament bo té coses bones i coses dolentes per això molts havien sigut advocats que després havien passat els jutges i llavors això amb ell el va marcar mai per això els seus personatges sempre tenen aquesta ambivalència absolutament són dolents però tenen alguna cosa de bons i després hi ha una altra cosa que aquesta se la va aplicar a ell com a recurs o com a senyal d'aquelles de vida i és tu procura que puguis tornar a casa havent fet algo bo justificat que en deien sí, sí una justificació de vida sí, sí sí bueno apuntant amb això que dius quan a l'ambivalència al final de la pel·lícula Robert Ryan torna a anar-se'n amb els bandolers o sigui el que està empaitant el bandoler al final de tot quan ja tot està fent resulta que fa una altra vegada o sigui Mort William Holden i l'alter ego llavors passa a Ryan a Ryan exactament vull dir que jo abans d'acabar sí que voldria destacar una cosa fonamental que després Pequim a partir de Grupo Salvaje la va repetir que és la càmera lenta les escenes de violència a càmera lenta ell diu ell diu que ell això ja ho va fer el 63 amb una pel·lícula per la tele per això sí però en cinema és aquí de fet ho volia fer a Major Dandy però no l'hi van deixar bueno a la millor ho va fer i no l'hem vist perquè la primera versió de Major Dandy durava 415 minuts sí sí sí imagina el que podia ser allò bueno és un misteri és veritat jo he llegit en tot cas no ho veia no no no existeix i he llegit en llocs que no l'hi van deixar però no descarto que home en 400 i escaig igual ho va intentar i després li van dir que que ni parlar vull dir però jo vull destacar primer la càmera lenta que no fa més que enfatitzar d'alguna manera la violència en la massacre final evidentment és horrorós però és curiós perquè Pequim Pa aconsegueix un efecte magnètic és a dir estem veient una cosa que ens està horroritzant perquè és una seqüència realment brutal i al mateix temps és com si ens digués ens empentés cap a l'abisme aquest abisme que ell té tentació sempre de saltar doncs l'estem veient allà en vivo i en directo vull dir ens està reflectint i ell deia és que jo ho faig la violència a càmera lenta precisament perquè jo soc una persona molt pacífica i per tant doncs a través d'aquesta exhibició tan exagerada de la violència el que vull transmetre no oblidem que hi ha la guerra de Vietnam en aquell moment en el moment de la pel·lícula per tant la violència americana molt present el que vull és precisament fer que el públic es retregui de la violència però jo no ho tinc clar perquè a Grupo Salvaje els soldats sembla que estiguin dansant mentre estan morint a base de bales de la metralladora clac, clac, clac estan tots saltant tots alhora cap amunt que sembla que sigui com una dansa una dansa de mort però una dansa els detractors els detractors de Pekinpà precisament s'apoyen amb aquesta lentitud de de la projecció per dir que hi ha una recreació de Pekinpà amb la violència i és tot el contrari segons ell és tot el contrari però jo no acabo de tenir-ho del tot clar perquè la veritat és que són seqüències molt seductores això d'una banda i l'altra cosa que m'agradaria dir de la pel·lícula de Grupo Salvaje és el muntatge hi ha planos que és que duren fraccions de segon és a dir L'ú Lombardo fa un treball extraordinari absolutament hem de tenir en compte que ha muntat moltes altres pel·lícules d'en Pekinpà perquè la balada de Cable Howe és d'ell sí Pekinpà treballava amb un equip habitual igual que Berman per dir alguna cosa ha fet moltes pel·lícules en Lombardo realment música de Jerry Fielding exacte fotografia Lucien Ballard Lucien Ballard i el muntatge de L'ú Lombardo recorren moltes pel·lícules de Pekinpà Duelo en l'altra sierra també la fotografia és d'en Ballard Lucien Ballard és una fotografia en tecnicolor i pan a visió vull dir absolutament brutal vull dir quan tu veus una còpia com Déu mana els grans els grans clàssics de Hollywood se'ls rifaven a Ballard per tindre-ho no m'estranya nevades preses d'ell la oïda que és de Pekinpà també el rei del rodeo que també és d'ell Valor de Ley la famosa pel·lícula amb John Wayne que bueno escoltem aquelles imatges dels arbres de tardor és cap al final quan hi ha el duel final de Valor de Ley és absolutament impactant bueno realment tots som molt bons amb l'arra la fotografia com Jerry Felding hem posat la música que hem escoltat és la música del final de la pel·lícula quan ells prenen la determinació d'autoïmolar-se efectivament però a mi el que m'encanta de Grupo Salvaje és la tonada amb trompeta o sigui quan fan quan fan l'acció que va sonant la trompeta a tot drap de en fi d'acció la música té la música té moments genials molt bons molt bons realment Felding és un home a considerar no sé si el nostre benvolgut control ens pot trobar la trompeta perquè és un moment mexicà és música mexicana però amb potència èpica mentre la busco us vull dir una cosa jo tinc la satisfacció personal de tindre contacte des de fa 4 o 5 anys amb la filla de Pequimpa la Lupita Pequimpa i la setmana passada li vaig escriure dient-li en correu electrònic dient-li que avui faríem una revisió de de Will Banks i em va dir mira Pep jo clar no havia nascut ella va néixer a l'any 72 i per tant no tinc referències directes vaig morir quan el meu pare va morir jo tenia 12 anys la veritat és que tampoc el meu pare a mi per l'edat que jo tenia no em va parlar mai de cine l'única pel·lícula en la que he assistit al set de rodatge és amb la darrera la Clave Omega sí diu però sí que et puc dir alguna cosa perquè jo li vaig dir si vols i em permets que t'anomeni diu encantadíssima que m'anomenis el teu programa diu i sí que et puc dir alguna cosa de gent que va treballar amb ell i amb la que continua mantenint amistat per exemple el director mexicà Alfonso Arau sí és Herrero el personatge és molt bo perquè forma part del grup del grup de Mapatges de Mapatges sí Herrera el tinc ben present que té un bigot sí que és aquell que va que va ustedes ustedes los gringos són muy vale vale perquè anava a carregar-se'ls i l'altre li diu mira aquí et posa en marxa tot el tinglado ells accepten com a bandolers accepten l'encàrrec de Mapatges sí que això és una altra cosa bona els americans tant se'ls en la guerra aquesta de la revolució mexicana tant se'ls enfotia per qui treballaven perquè ells anaven a pagar els diners el Mapatges és un malparit perquè de fet és l'oficial però és tan bandoler com ells o pitjor i els diuen mira sabem que que transporten un càrregament d'armes no doncs pels rebels no i doncs a veure si ens l'agafes i però ets tu qui l'has de robar i ens l'has de portar l'altre té una estratègia que bueno això és guió no és una estratègia de guió molt bona que el Teaco allà dient-li no mira nosaltres vindrem de dos en dos i cada vegada et portarem quatre caixes exacte 4x4 són 16 i n'hi havia 17 no sé és que una va caure però se l'han quedat els rebels sí però resulta que una es va xivar i bueno i és per això que agafen l'àngel no? que és el company d'ells i llavors l'opita em diu sobre la pel·lícula et puc dir que ell va estar o sigui a Sam a Sam li agradava molt rodar a Mèxic perquè s'identificava molt amb la cultura i la gent igual que amb les tradicions i la música mexicana tenia grans llaços d'amistat amb l'Índid Fernández i amb Xano Orueta que també surt com a actor a Grupo Salvaje i també ella ha continuat tenint amistat amb Aurora Clavel que fa el paper d'Aurora a la pel·lícula i Alfonso Arau que us he comentat abans amb aquests dos té bona amistat diu esto es todo lo que te puedo decir y estoy muy feliz y si te puedo ayudar me lo dices espero que tengas un buen programa y ya me contarás o sigui són paraules de l'opita Peckinpah pel nostre programa impressionant home jo crec que té que la coreixies sí va ser a partir jo fa uns anys vaig comprar un llibre sobre en tinc tres sobre Peckinpah i llavors sortia una referència a bueno ella hi havia un diàleg en el que parlava molt de qüestions de la família per exemple el que s'ha dit sempre al final les drogues i sobretot l'alcohol van ser el que el van portar a una fallada cardíaca clarament però bueno els que el coneixien diu mira ell podia morir de tot menys del cor perquè tenia un cor terrible diu ara tot el que havia ingerit i després com el malament que s'havia tractat ell i la vida el malament que l'havia tractat també van ser el que el van dur amb això home és que en Grupo Salvaje dormia quatre hores és a dir s'estava preparant-se el rodatge del dia següent fins que ella mort de son i a les quatre del matí es llevava per preparar-se de nou i per trobar-se amb el director de fotografia que el passava a recollir i per anar al plató i començar a discutir les coses és que quan es diu que Pekin Park era cine i no es pot dissociar l'individu del cine és que Pekin Park era més cine que pare que amic que marit etc Begoña Palacios va ser la seva dona és molt divertit això perquè hi ha moltes coses amb Pekin Park que són molt divertides perquè tenia un adesant inclús era molt mentider diuen molt la semà passada vaig dir que el nostre benvolgut Anastasi no present avui novament per problemes de feina ens havia fet un Pekin Park recordo que vaig fer aquesta expressió i és perquè evidentment dit amb tot el carinyo però Pekin Park per exemple anava a les nits de vegades amb l'equip de rodatge se n'anava a un bar d'allà de la zona provocava una bronca provocava una bronca ell desapareixia i mentrestant i els altres hòstiaven es n'anaven donant de batusses no? vull dir que era així bé doncs contestant això com deies d'aquest llibre vaig treure la referència al seu correu electrònic i llavors em vaig posar en contacte i a l'acte va estar contentíssima i bueno i fins i tot puc dir que estem pendents que vingui quan la seva agenda li permeti perquè ella voldria dir que està en el món del cinema el que passa és que està com a dissenyadora de vestuari llavors queda una mica diguéssim apartada dels focos de la fama de la primera línia de foc si ve si ve a Barcelona jo la porto segur a Ràdio d'Esvern estarem encantats farem un monogràfic pequin està claríssim perquè home malgrat que tenia 12 anys algunes coses sí home ens pot dir i tant i tant molts records i tal això que deia que és molt divertit de Peking Punk i Begoña Palacios és que en Begoña Palacios es va casar tres vegades dos pel civil i una per l'iglesia i li havia presentat a Begoña l'havia presentat amb ell el director de cinema Bud Butcher home el Butcher i va dir mira que hay que ser cabrón presentarte un amigo que te presente una mujer en la que resulta que al final te acabas casando tres veces era la seva forma de ser a la seva dona en un documental l'he vist dient que estimava moltíssim a Pe Guimpa però que estava d'ell fins al capdamunt totalment els amics i tothom et parla igual bé fem una mica d'actualitat sí ràpidament perquè doncs queda gaire escolta fem una cosa abans de passar en perlícules com que és molt ràpid dic que avui s'ha celebrat el cinema Verdi amb la Conxita Casanoves que és la directora i l'Àngel que és el coordinador s'ha fet la presentació d'un abans del que serà la setena edició de BCN Finsfes que es projectarà el cinema es va dir bàsicament del 20 al 28 d'abril preneu nota a un preu molt interessant de 3,90 a l'entrada no ha pujat no ha pujat es podran veure fins a 70 pel·lícules que es aniran veient o sigui es aniran desgranant amb properes convocatòries que es aniran conformant el que és tot el bloc de la programació les diferents seccions les seccions seran les mateixes sí seran les mateixes crec que la de la Dacia aquesta vegada està dedicada amb valor de retrospectiva al cinema negre i llavors els imprescindibles el que rebrà aquest any el Sant Jordi d'Honor és el cineasta Windbenders efectivament se li fa una retrospectiva on es projectaran 12 pel·lícules d'ell i la pel·lícula de Cluenda serà catalana serà catalana sí Sica de Carla Sobirana de Carla Sobirana que precisament anirà a la Berlinale d'aquest any aquest mes que ve efectivament per tant una peça interessant de veure la d'obertura encara no la saben no ja us anirem informant a mesura que també que rebem més més coses efectivament molt bé llavors tu volies parlar d'una pel·lícula que se'n va als Oscars o si vols parlar de nominacions no o si de fet de la pel·lícula volia parlar perquè dels Oscars de nominacions en podem parlar més endavant n'hi ha hagut bueno ja vull dir un altre programa vull dir exacte les nominacions ja estan fetes però una de les que de cop i volta s'estava parlant moltíssim és Todo a la Bef en totes partes d'un parell d'atrevits no? els dos Daniels el diuen els Daniels el Daniel Kwan i el Daniel Skainer jo ho sento però en fi el comentari escolta consta un 90% dels americans que els encanta suposa que és americana no? la pel·lícula sí, sí naturalment però escolta és que és més bella que l'anar a peu i tothom diu és que és novatosa és extraordinària és explicar una història com a mínim d'una manera diferent d'una manera diferent cada vegada dono més la impressió que la gent fa temps que no veu això del multiverso si el Philip K. Dick Kindred Dick Philip K. Dick el de Blade Runner estava fart de parlar que hi havia universos paral·lels i que tots tenim en aquests universos paral·lels tots tenim el nostre igual en un altre univers que potser ha anat per una altra via i la pel·lícula juga una mica que no entrarem en detalls de la sinopsi perquè si no ens menjarem els minuts però tot això d'universos paral·lels i està més sobat ja vull dir li han agafat el número al pobre Dick i sense reconèixer-ho que és el pitjor perquè de fet qui va portar al cinema el responsable que en el cinema es comenci a parlar de multiverso de tots els universos és en Dick però és que en Dick no fa sinó basar-se en filòsof del segle XVII i XVIII o sigui ja es parla del segle XVII i XVIII fins i tot hi ha alguns filòsofs que diuen que nosaltres o sigui que el món material no existeix que això és una trampa del demiurc d'una mena de si vols tu digue-li 10 digue-li com en doni la gana però en realitat tots tots som menys connectades el gran demiurc que és el gran paridor de tot l'invent i aleshores el gran paridor aquest el demiurc ens ha donat a les ments que només simplement som ments ens ha donat la ficció la il·lusió de materialitat és a dir nosaltres vivim convençuts que tenim un cos però en realitat és tot una ficció que ens ha donat aquest gran demiurc que és el causant a més de de la multiplicació en diversos universos bé això la filosofia del 18 finals del 18 i del 19 em va ple totalment i tu que coneixes molt la història de l'art la pintura dels romàntics em va ple ja d'això però sí, sí clar evidentment igual de finals del 18 i de principis del 19 aquesta sensació clar dic que ara estem descobrint però bueno si això és a dir si fos això i val i la història doncs ens enganxés és la d'una dona que se sent fracassada amb el seu marit que s'han dedicat tota la vida a una bugaderia d'aquestes màquines automàtiques i té i té un problema l'avi que és un home ja molt gran impressionant per això l'actor aquest el qui hui quan que té 93 o 94 anys és el típic xinès que hem vist en 24.000 pel·lícules fet de secundari en deu haver fet dos o tres centres i són les coses interessants no? vull dir veure veure doncs o la Gemini Curtis està impagable ella està impagable però la pel·lícula és un bodri ho sento molt jo en fi tota la gent que està entusiasmada amb aquesta pel·lícula el meu respecte per davant de tot no? perquè evidentment és només el meu criteri però és una pel·lícula que arriba un moment que l'odies és a dir s'està passant d'un univers a l'altre tot és una diarrea visual de proporcions absolutament estratosfèriques i arriba un moment que jo em vaig haver d'aguantar em vaig haver d'aguantar perquè hagués fet com en Pekin Park aquesta línia aquesta línia ja l'avisba horrible horrible una pel·lícula literalment horrible mira això això que has comentat finalment em porta molt em va molt bé perquè m'introdueix jo volia comentar una d'elles una que l'he vist aquest matí no sé si l'has vist tu tu Leslie no he anat a les 10 a veure tu Leslie que és una pel·lícula de Michael Morris i aquesta pel·lícula està interpretada per Andrea Rice Baruch molt bé Andrea Rice Baruch resultant nominada als Oscars per millor interpretació femenina realment a mi em sembla una interpretació modèlica també tinc que dir una cosa el paper d'ella que és el d'una una dona si recordeu dies de vino i roses que no té res a veure amb allò però allí es plantejava la història d'una dona que també havia caigut amb el vi amb l'alcohol alcoholitzada i aquí és igual tenim una mare que és soltera que té un fill de 16 anys li toca un premi de 190.000 dòlars a la loteria i amb 6 anys se'ls fon amb festes i alcohol i llavors tornem a començar de zero i bajando però tot això ho dic és una mica d'explicar una mica l'esquelet de la pel·lícula però ho dic més que res perquè ens donem en compte que per una bona actriu aquest paper és un paper atractiu que et permet lluir i aquesta dona es llueix per tant no m'estranya per aquesta banda que estigui els Oscars ara si hem de parlar de la pel·lícula la pel·lícula que no deixa de ser cinema independent americà és a dir baix pressupost i anem a sortir com puguem amb imaginació i tal tot això es compleix però què passa amb la història ah i diuen que està basada en fes reals que ho sento no m'ho puc creure o sigui és que arriba allà un tio que que ve ser una mica com si arribés un príncep encantador molt bona persona estem parlant de l'amèrica profunda que ja hi ha fills de puta per parar un carro ja ho hem vist amb altres pel·lícules i perdona l'expressió i aquí resulta que arriba un tio que a més a més té un amic meravellós que es posa de matinada a ballar fresc per fora per la carretera i tal i amb ella la fa remuntar i la recupera per la vida és a dir happy per mi això destrossa bastants el que dius tu convertís la pel·lícula en alguna cosa que no no és coherent amb el reste de la història però als americans els continua agradant home, clar perquè sí el happy end és allò que dius tot està dintre d'un ordre al final tot i que si hi ha un cinema postmodern és l'americà vull dir aquesta de todo a la vez i en totes partes és postmodernisme postmodernitat pura de cinema el missatge és nihilista el missatge és res tu imagina't i a més ho van repetir no però en canvi aquí no aquí és l'esperança com pots veure jo dic exacte sí, sí és la contraposició el que s'ha de dir absolutament que el missatge de la que jo comento és res és important res és important i ho van repetint com que res és important aneu a pastar home vull dir és aquest missatge nihilista postmodern absolutament irritant tres anuncios tres anuncios en les afueras per exemple en canvi aquí et dic el cinema independent i està contravenint el que sembla que és una condició del cinema independent que és aquest nihilisme exacte exacte sí exacte seria més bueno amics estem parellosament bordejant ja al final lamentablement ens hem d'acomiadar ens hem d'acomiadar perquè ara potser una altra hora sobre Pequimpa tranquil·lament ens vindria de gust sí, sí, sí i tant i tant i tant molt bé Biel bona nit d'acomiadar d'acomiadar d'acomiadar