Cinema sense condicions del 26/10/2021 — Hitchcock, cartellera d’estrenes i Sitges 2021: retorn post‑Covid de «Cinema Sense Condicions»
Fragment musical/ompliment fins a l’inici real del programa.
Benvinguda, presentació d’Ignasi Juliacs, Carles Mir i Andrea; format del programa (actualitat + tema) i anunci del segment fix del clàssic.
Context de guió i autoria, temes (dualitat, culpa), vincles amb Psicosi, elements tècnics (foto, música) i cameo de Hitchcock.
Claredat clàssica vs càmera a l’espatlla/primers plans; crítica a remakes mimètics i temor a versions massa calcades.
Anàlisi de The French Dispatch (virtuts i excessos), valoració crítica de Madres paralelas i retrets d’inversemblança a El buen patrón; record de la sàtira popular de Torrente.
Presentació del convidat de la setmana següent i recomanació de l’obra sobre Lili Elbe a la Sala Petita del TNC.
Massificació i to nihilista; «Lamb» guanyadora (receptions mixtes), «After Blue» (interès visual), «The Innocents» (molt recomanada), «The Blazing World» i «Execution» (discutibles), i bons moments amb «Veneziafrenia» i «Last Night in Soho».
Presentació i to del programa (post‑Covid)
- Retorn a Ràdio Desvern amb format renovat: mitja hora d’actualitat + mitja hora temàtica i, de manera fixa, un “clàssic de la setmana”.
- Reflexió inicial: precarietat de la producció durant la pandèmia (pressupostos i guions més febles) i auge de terror low‑cost.
Clàssic de la setmana — «La sombra de una duda» (Alfred Hitchcock, 1943)
Context i guió
- Idea original atribuïda a Gordon McDonell; guió iniciat per Thornton Wilder i completat per Alma Reville (dona de Hitchcock), Sally Benson i el mateix Hitchcock a causa de la crida a files de Wilder.
- Reivindicada sovint per Hitchcock com una de les seves favorites.
Temes i lectures
- Eix central: la dualitat i la corrupció sota la quotidianitat; el tiet Charlie (Joseph Cotten) i la neboda Charlie (Teresa Wright) comparteixen nom i un vincle ambigu.
- Subtext autobiogràfic: mares autoritàries, culpa i angoixa; ecos personals de Hitchcock.
- Paral·lelismes anticipats amb Psicosi: escales, picats/contrapicats, ombres i l’entrada de càmera a l’espai íntim.
"Matamos lo que más amamos" — cita d’Oscar Wilde recordada a l’entrevista Hitchcock/Truffaut
"Nosaltres serem els únics en saber tota la veritat" — la neboda al final, suggerint un vincle afectiu persistent amb el tiet criminal
Posada en escena i elements tècnics
- Composició i llum: blanc i negre de Joseph Valentine amb treball d’ombres i contrast exemplar.
- Música: Dimitri Tiomkin.
- Cameo: Hitchcock al tren (minut ~16), jugant a bridge.
Debat: posada en escena clàssica vs tendències actuals i remakes
- Defensa de la claredat espacial clàssica (plans generals, profunditat de camp, aire a l’enquadrament) vs l’actual proliferació de primers plans i càmera a l’espatlla.
- Crítica a «A Star Is Born» (2018) per planificació confusa; temor a una «West Side Story» de remake massa mimètic. Record a la «Psicosis» de Gus Van Sant com a remake pla per pla sense valor afegit.
Cartellera i estrenes
«The French Dispatch» (Wes Anderson)
- Anderson desplega el seu món híbrid (decorats artificials, mirades a càmera, tràvelings laterals, animació) amb homenatge al New Yorker i a França (ecos de Jacques Tati).
- Capítols irregulars: el de l’“escriptor negre” resulta embolicat; el de Benicio del Toro i Léa Seydoux, el més reeixit.
- Part gràfica: treball de Javi Aznárez (Cadaqués). Canvis d’aspect ratio constants. Recomanació de segon visionat (subtítols, rètols i veu en off saturen).
«Madres paralelas» (Pedro Almodóvar)
- Percepció de pas enrere respecte de «Dolor y gloria»: massa temes barrejats (memòria històrica, violació múltiple) i ritme irregular.
«El buen patrón» (Fernando León de Aranoa)
- Tono indecís entre sàtira i drama; situacions poc creïbles malgrat un Bardem solvent. Suggereixen que, en clau de comèdia berlanguiana, hauria funcionat millor.
Apunt sobre comèdia popular
- «Torrente» (1998): malgrat el to cutre‑costumista, el primer film de Santiago Segura tenia substrat social i timing satíric.
Avanç del convidat de la setmana vinent
- Pau Fernández (gestor cultural, disseny i indumentària): treballs per Liceu, TNC i Lliure. Al TNC (Sala Petita): «Jo, dona; a Lili Elbe» (dir. Marce de Carrasco), sobre la pionera història trans de Lili Elbe.
Sitges 2021 — valoració i títols destacats
Valoració general
- Festival percebut com massificat i amb una programació on predomina un to fosc/nihilista. Enyor de la “selling power” clàssica (pols i factura industrial elegant) i cansament de “temps morts” i postmodernitat depressiva.
Pel·lícula guanyadora
- «Lamb» (Íslàndia/Polònia/Suècia): drama de dol amb toc mític (Noomi Rapace). Ambientació i suggeriment destacables, però percepció de “mitja pel·lícula” i ritme excessivament lent.
Premis i mencions
- Premi especial del jurat: «After Blue (Paradis Perdu)» — estètica que evoca «Barbarella»; proposta peculiar amb moments d’interès.
- «The Innocents» (Eskil Vogt): nens amb telequinesi i descoberta identitària; sensible i inquietant; per als tertulians, la millor del festival.
- «The Blazing World»: deliri visual amb coherència narrativa discutible; menció a Òpera Prima qüestionada.
- «Execution» (Rússia): serial killer i descens als inferns policial; dura però redundant.
- En positiu: «Veneziafrenia» (Álex de la Iglesia) i «Last Night in Soho» (Edgar Wright) com a peces més sòlides de factura; darrera aparició de Diana Rigg i lluïment d’Anya Taylor‑Joy.

