Cinema sense condicions del 26/10/2021 — Hitchcock, cartellera d’estrenes i Sitges 2021: retorn post‑Covid de «Cinema Sense Condicions»

Presentació i to del programa (post‑Covid)

• Retorn a Ràdio Desvern amb format renovat: mitja hora d’actualitat + mitja hora temàtica i, de manera fixa, un “clàssic de la setmana”.

• Reflexió inicial: precarietat de la producció durant la pandèmia (pressupostos i guions més febles) i auge de terror low‑cost.

Clàssic de la setmana — «La sombra de una duda» (Alfred Hitchcock, 1943)

Context i guió

• Idea original atribuïda a Gordon McDonell; guió iniciat per Thornton Wilder i completat per Alma Reville (dona de Hitchcock), Sally Benson i el mateix Hitchcock a causa de la crida a files de Wilder.

• Reivindicada sovint per Hitchcock com una de les seves favorites.

Temes i lectures

• Eix central: la dualitat i la corrupció sota la quotidianitat; el tiet Charlie (Joseph Cotten) i la neboda Charlie (Teresa Wright) comparteixen nom i un vincle ambigu.

• Subtext autobiogràfic: mares autoritàries, culpa i angoixa; ecos personals de Hitchcock.

• Paral·lelismes anticipats amb Psicosi: escales, picats/contrapicats, ombres i l’entrada de càmera a l’espai íntim.

"Matamos lo que más amamos" — cita d’Oscar Wilde recordada a l’entrevista Hitchcock/Truffaut

"Nosaltres serem els únics en saber tota la veritat" — la neboda al final, suggerint un vincle afectiu persistent amb el tiet criminal

Posada en escena i elements tècnics

• Composició i llum: blanc i negre de Joseph Valentine amb treball d’ombres i contrast exemplar.

• Música: Dimitri Tiomkin.

• Cameo: Hitchcock al tren (minut ~16), jugant a bridge.

Debat: posada en escena clàssica vs tendències actuals i remakes

• Defensa de la claredat espacial clàssica (plans generals, profunditat de camp, aire a l’enquadrament) vs l’actual proliferació de primers plans i càmera a l’espatlla.

• Crítica a «A Star Is Born» (2018) per planificació confusa; temor a una «West Side Story» de remake massa mimètic. Record a la «Psicosis» de Gus Van Sant com a remake pla per pla sense valor afegit.

Cartellera i estrenes

«The French Dispatch» (Wes Anderson)

• Anderson desplega el seu món híbrid (decorats artificials, mirades a càmera, tràvelings laterals, animació) amb homenatge al New Yorker i a França (ecos de Jacques Tati).

• Capítols irregulars: el de l’“escriptor negre” resulta embolicat; el de Benicio del Toro i Léa Seydoux, el més reeixit.

• Part gràfica: treball de Javi Aznárez (Cadaqués). Canvis d’aspect ratio constants. Recomanació de segon visionat (subtítols, rètols i veu en off saturen).

«Madres paralelas» (Pedro Almodóvar)

• Percepció de pas enrere respecte de «Dolor y gloria»: massa temes barrejats (memòria històrica, violació múltiple) i ritme irregular.

«El buen patrón» (Fernando León de Aranoa)

• Tono indecís entre sàtira i drama; situacions poc creïbles malgrat un Bardem solvent. Suggereixen que, en clau de comèdia berlanguiana, hauria funcionat millor.

Apunt sobre comèdia popular

• «Torrente» (1998): malgrat el to cutre‑costumista, el primer film de Santiago Segura tenia substrat social i timing satíric.

Avanç del convidat de la setmana vinent

• Pau Fernández (gestor cultural, disseny i indumentària): treballs per Liceu, TNC i Lliure. Al TNC (Sala Petita): «Jo, dona; a Lili Elbe» (dir. Marce de Carrasco), sobre la pionera història trans de Lili Elbe.

Sitges 2021 — valoració i títols destacats

Valoració general

• Festival percebut com massificat i amb una programació on predomina un to fosc/nihilista. Enyor de la “selling power” clàssica (pols i factura industrial elegant) i cansament de “temps morts” i postmodernitat depressiva.

Pel·lícula guanyadora

• «Lamb» (Íslàndia/Polònia/Suècia): drama de dol amb toc mític (Noomi Rapace). Ambientació i suggeriment destacables, però percepció de “mitja pel·lícula” i ritme excessivament lent.

Premis i mencions

• Premi especial del jurat: «After Blue (Paradis Perdu)» — estètica que evoca «Barbarella»; proposta peculiar amb moments d’interès.

• «The Innocents» (Eskil Vogt): nens amb telequinesi i descoberta identitària; sensible i inquietant; per als tertulians, la millor del festival.

• «The Blazing World»: deliri visual amb coherència narrativa discutible; menció a Òpera Prima qüestionada.

• «Execution» (Rússia): serial killer i descens als inferns policial; dura però redundant.

• En positiu: «Veneziafrenia» (Álex de la Iglesia) i «Last Night in Soho» (Edgar Wright) com a peces més sòlides de factura; darrera aparició de Diana Rigg i lluïment d’Anya Taylor‑Joy.