Hitchcock i La finestra indiscreta (Rear Window); estrenes d’estiu, Venècia 2023, Woody Allen, The Bear i El prisioner d’Auschwitz

Cinema sense condicions SocorroXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX Bona tarda. Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, de nou aquí, després de l'interval estival, esperem que hagi passat tots un bon estiu, unes bones vacances, i enfoquem la recta de Cap d'Any amb noves propostes de cinema, amb actualitat, amb la nostra secció de sempre de clàssics, i algunes petites variacions que ja anirem explicant en propers programes. Bàsicament el d'avui seguirà una mica la línia de sempre, tenim una pel·lícula com a clàssic que ens l'ha proposat l'Ignasi, que per cert començaré per presentar els companys. Biel, bona tarda. Bona tarda a tots. Biel Riba, els Comanaments, bona tarda. Anastasi Rinos, bona tarda. Bona tarda, bona tarda, Pep. Ignasi Juliachs, bona tarda. Què tal? Bona tarda. Benvinguts tots. I ben trobat. Moltes gràcies. Bé, doncs, aquesta música que hem sentit és de Franz Waxman i serveix per veure els crèdits de la pel·lícula d'avui, que és una pel·lícula, a proposta, com he dit, de l'Ignasi, és una pel·lícula de les obres mestres, per mi, d'Alfred Hitchcock, de 1954, La ventana indiscreta. Dit això, ja li passo la paraula a l'Ignasi perquè ens en faci una introducció. Sí, evidentment és una de les grans d'en Hitchcock i, a més a més, forma part del paquet aquell de cim pel·lícules que per... A veure, hi ha una que és la Soga, que no s'acaba d'entendre com és que va acabar Hitchcock tenint control sobre la distribució, però hi ha altres quatre pel·lícules de la Paramount que la Paramount, encantadíssima de quedar-se'l perquè havia tingut un mal rotllet amb Crimen Perfecto, amb la Warner, i aleshores el Hitchcock es va passar a la Paramount, li va donar... És que la Paramount, bueno, la prova és la pròpia pel·lícula, ja he de dir-hi per què, li va donar carta blanca, pràcticament, i li va donar dret sobre quatre pel·lícules, no? Bé, li va donar dret sobre cim pel·lícules, Psicòssi, que curiosament sí que es va anar veient, un cop es va estrenar als anys 60, però, evidentment, després està La Ventana Indiscreta, Però qui en mató a Harry? L'Hombre que sabia demasiado, la segona versió, ja havia fet una, Vèrtigó i Psicòssi, però Psicòssi, en fi, sí que va tenir més o menys distribució. I després està La Soga, que la Warner té alguna cosa a veure, sobretot amb distribució, però que, de fet, ell la va fer amb una altra productora. Els drets sobre La Soga durant vuit anys, després de l'estrena, La Soga és del cinquanta... Ah, no, del 48, em sembla recordar. Durant vuit anys el productor directe va tenir dret sobre aquesta pel·lícula i són anys en què es va veure de nou, es va anar veient, però a partir dels vuit anys va passar també la distribució a propietat de Hitchcock. Aleshores, són cinc, Psicòssi, deixem-la apart, La Ventana Indiscreta, discreta, bé, totes aquestes que hem dit, són cinc que misteriosament van estar com gairebé 30 anys fora de joc. La Soga encara es va veure en alguna ocasió, però les altres fins que no les va comprar... No sé si hi havia algun problema amb aquesta concreta, de La Ventana Indiscreta, crec que hi havia un problema que no havien caducat els drets de l'adaptació. Amb els altres no ho sé. La raó per la qual aquestes altres quatre pel·lícules no es van veure en 30 anys, es pot dir pràcticament, és una incògnita. És a dir, Hitchcock les va retirar quan són cinc de les grans, perquè, a veure, totes cinc són pel·lícules importants de Hitchcock. No i tant, ni tant. I a hores d'ara encara és un misteri. Vull dir, quan es va morir Hitchcock, evidentment els drets van passar a la filla i al final va haver un altre productor o distribuïdor que les va comprar i aleshores a partir d'aquí, no sé si ja eren els anys 80, que és quan es van estrenar, diguem-ne, en plan gran de nou en els cinemes. És un misteri. I La ventana discreta és una d'aquestes. És una cosa a tenir en compte. Bé, sigui com sigui, evidentment és una pel·lícula important a molts nivells. Entre ells, evidentment, perquè a l'entrada per amunt comença a comptar amb un seguit de col·laboradors nous. És a dir, des del guionista, que és en John Michael Hayes. John Michael Hayes va entrar en contacte amb Hitchcock perquè tant Hitchcock com John Michael Hayes estaven en la mateixa agència. Tenia el mateix agència. Compartien a gent. MCA, em sap el que se'n deia. Sí, ell era una de les importants. Ai, sí, sí, és l'altre. L'Iu Wasserman era el, diguem-ne, un dels caps visibles de la MCA aquesta. I, bé, ell precisament els va posar en contacte. Dóna la casualitat. Una mica jo crec que... No està clar, eh? Són d'aquelles coses que intentes esbrinar-les i no hi ha manera. Tot a punt que John Michael Hayes, el guionista, que venia de la ràdio de fer novel·les policia... Bé, de fer arguments escrits per ràdio policíac, i que ja havia fet alguns guions, evidentment, coneixia molt bé el material de base, que és una novel·la que traduït es deia Havia de ser un assassinat. It had to be murder. Havia de ser un assassinat. de William Irish. Però William Irish és un pseudònim. De fet, aquest senyor es deia Cornel Woolrich. Woolrich, sí. I, de fet, era un home bastant fosc, en el sentit que era un home que es posava sempre als arguments de les seves novel·les, que són molt famoses, perquè... Home, el Trifó va fer... La nòvia vestida de negro. Ah, la vestida de negro, sí. Efectivament, és una de les novel·les d'ell. No, i ha estat visitat en cinema diverses vegades, perquè té la curiosa... Tenia la curiosa... Ja està l'accident al Mississipi, ens hem vist. També, també. Tenia la curiosa actitud de posar-se del cantó de la víctima. Aleshores, tota la trama policiaca, l'assassinat o l'agressió o el que sigui, sempre estava vist des del cantó del que ho rebia. En el cas de la tan indiscreta, bueno, no és directament la víctima, però el James Stewart fa el paper de Jeff, que en la novel·la també és un senyor impedit, invàlid. Aquí, evidentment, és un fotògraf que s'ha quedat momentàniament invàlid perquè té una cama guixada, perquè una roda... Estava fent fotos en una carrera de cotxes. Tot això ho veiem visualment, perquè no ens ho expliquen. fent unes fotos d'una carrera de cotxes, és una roda, se'n surt d'un cotxe i li pica directament a la cama i el deixa amb la cama trencada. Bé, però en tot cas, no és exactament víctima, és l'observador que acaba deduint que en el pis de davant del mateix pati hi ha hagut un assassinat. En Heys realment fa moltes modificacions. la novel·la és molt més concreta, molt més senzilla, perquè, de fet, no és ben bé una novel·la. És una novel·la tal com... en el sentit que té la paraula novel·la en anglès, que és un relat curt. No sé per què li diuen novel·la. Sí, sí, de veritat. Utilitzant el francesisme, en aquest cas, el tal·licisme. És una peculiaritat, no? Però, bueno, jo crec que en l'inici d'aquest projecte està... crec que la cosa depèn molt del John Michael Hayes, és el que una mica dóna a la novel·la, que es coneix l'escriptor molt bé, està enamorat d'aquest relat, i jo crec que a en Hitchcock, doncs, a en Hayes li cau molt bé des del principi, perquè es veu que a en Hayes el sedueix perquè li fa una dissecció de la sombra de la duda que en Hitchcock va... el propi Hitchcock va quedar meravellat de la dissecció que en Hayes li fa. Bé, hi ha una relació molt peculiar entre ells dos, però en Hayes encara farà tres pel·lícules més, eh, amb en Hitchcock. Per tant, doncs, aquest és un dels primers que s'incorpora de la família Hitchcock. El Herbert Coleman és l'ajudant de direcció i serà absolutament cap d'alt perquè li fa d'ajudant de direcció... Portava ja 30 anys l'home a la part amunt, eh, el Coleman, però entra a ajudar en Hitchcock i amb ell fa falso culpable, vèrtico, con la morte de los talones, atrapa un ladrón i l'hombre que sabia demasiado, Harry, però qui mató a Harry, i Topaz. No és poc, eh? És una figura a l'ombra, alguns dels mèrits de Hitchcock probablement se li han d'atribuir també a en Coleman perquè és un home extremadament eficaç, no? Ara que dius això, és cert que Hitchcock es diu, pot ser cert això, que no es va moure pràcticament del cantó, diguem, de l'habitació, per dirigir la pel·lícula, no va passar mai al pati, o en el pati interior aquest, sinó que no es va moure de l'habitació per estar sempre lligat a la visió del personatge que observa? No m'estallaria gens per la senzilla raó que en Hitchcock té el típic director que, segons com, no parlava directament dels actors. Ho feia a través de l'ajudant de direccions. Ah, exacte. Per això t'ho dic. Per això t'ho dic ara. Vull dir, quadra perfectament amb la manera de ser... A més a més, també podria ser que influís que el que volia fer Hitchcock és posar el públic en el seu lloc. Clar, clar, clar, clar. El lloc on estava ell. Per tant, és molt possible que fos així. Ell estava i on està el protagonista. Evidentment, una de la... Jo gairebé diria que un dels protagonistes de la pel·lícula és el propi escenari. Van estar sis setmanes construint-lo. I tant. Es basava... És una reconstrucció fidel d'una illa interior de Granby Village. Ah, clar. Vull dir, però fil per randa. És una reproducció amb un plató de Parmunt. Sí, sí, sí. Perquè, bueno, aquí hi ha un dels aspectes que potser és important destacar i que després podem desenvolupar que és el... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... la... és una pel·lícula teatral. Molt teatral. Extremadament teatral. Estem endavant d'un escenari vist... això sí, des del punt de vista gairebé sempre, hi ha petites excepcions, però gairebé sempre des del punt de vista de la finestra de l'apartament d'en James Stewart, de Jeff, del que està coix i que s'està avorrint i que per això es dedica a vigilar i a observar la vida dels altres veïns. Però aquí hi ha una discussió molt interessant, segurament no tindríem el temps, però és a dir, aquesta voluntat clara aquesta voluntat clara d'en Hitchcock per per fer-ho teatral. I al mateix moment és a dir, per què reprodueix fidelment un pati interior autèntic de Green Green Village i per què li dona aquesta dimensió tan absolutament teatral que ho percebem, ho veiem, és que és inocultable. Sí, sí, sí. Però al mateix temps, evidentment, basant-se amb el compte, ens està fotent un retrat social. Home, és una gama de situacions. Una gama de persones absolutament de la vida. Cada casa és un món, com deia. de la vida real. És com si ens estigués dient, mireu, això és una representació, però al mateix temps és la realitat. Això? Aquest doble joc. Això ho hem d'avisar als oients que no ho provin mai des de casa perquè el seu pati de veïns no tindrà mai res a veure amb el que passa aquí. amb el que passa aquí. No ho sap mai, nois. Hitchcock, no, però és que Hitchcock en sap molt, és un manipulador. És total. I llavors el que fa és reconstruir tota una sèrie d'escenaris col·locant un a cada lloc. Minincert, minipregunta també per l'Ignasi en aquest cas. En cap moment us ha vingut al cap una altra pel·lícula que és West Side Story? Sí, sí. És que sí? Perquè no te l'has de veure, evident, és un musical, però també té aquesta part teatral. Aquesta dimensió artificial a la colorimetria fins i tot. Hi ha una certa cosa que l'encant que té a la història de reconstrucció d'un espai new-yorkí fals, des de com si estiguéssim a Broadway, aquí també és... Bueno, hi ha gent que canta i hi ha gent que balla. Hi ha gent que canta i hi ha gent que balla. No, no, però... Hi ha gent que fa altres coses. Però és cert que els carrers de West Side Story o fins i tot la seqüència del ball, el ball és descaradament plató. Absolutament. Però descaradament. Sí, sí. I que jugo una mica també amb aquest tecnicolor que a mi m'encanta. Aquest tecnicolor també s'assembla. El tecnicolor de Hitchcock és... Són set anys, set anys més tard, eh, la seva història. És una meravella, no? El passatge aquell que hi ha que dona al carrer Gran és molt interessant també. Molt interessant. Dona molt joc. El passatge estret. Perquè, sí, trenca una mica amb el que seria un escenari. Sí. En canvi, no, allò el trenca. Passa en cotxes i a un bar... El converteix en un espell que hi ha cap a la ciutat, no? És molt bo que hi ha tancadeta. El passatge estret al carrer principal, que des del pati interior va al... Evidentment, és com si en Hitchcock et digués, bueno, jo aquí us estic muntant un microcosmos, però, clar, aquest microcosmos està en una cosa més gran. Més enllà hi ha vida. Que és l'exterior. Sí, senyor. Sí, senyor. Ben vist. Ben vist és això. És una cosa realment potent. Bueno, i després, home, hi ha altres temes que podríem desenvolupar com és la misogínia. El paral·lelisme que hi ha entre l'Elisa, no?, que és el paper de la Gris Kelly, i la víctima, la morta, és molt característica perquè totes dues dones són absorbents, potents. En el cas de la víctima, controladora, és despietada. Gairebé que penses que el Raymond Burr, no?, l'assassí, té botius, gairebé, per carregar-se-la, perquè el Raymond Burr li té detalls, no?, li porta, està sempre al dit, li porta la flor i el primer que fa la dona és treure la flor com vol dir m'importa un raba els teus sentiments, no?, vull dir... Jo no sé, si aquí si ho pogués parlar potser diries que se lo merecía. És possible. Però, Hitchcock és molt intel·ligent perquè és una misogínia... Amb contrapartides. Amb contrapartides, perquè la Grace Kelly, evidentment, al final... Què ha passat? Victoriosa. El James Stewart cau i es trenca l'altra cama, amb la qual cosa ja el té absolutament agafat, ja no... Perquè estava a punt de curar-se de la cama trencada i resulta que es trenca l'altra perquè amb la lluita i l'estira i el ronça amb l'assassí, no?, ell cau al pati i es trenca l'altra cama, amb la qual cosa té les dues cames novament guixades, el té el mascle dominat, el té dominat, el té agafat i... I com ell el vol tindre, perquè comença la pel·lícula amb una cama enguiixada i mirant a la finestra i acaba amb les dues cames enguiixades i d'esquena a la finestra. I d'esquena a la finestra, però... Perquè és una victòria absoluta. Però hi ha un... En la Grace Kelly hi ha un detall important que és que quan fa el travelling lateral que va del James Stewart, com tu dius, d'esquena a ella, s'entreté amb els seus peus i els peus porta sabates planes, no porta sabates de tacó. Com vulguem dir... Ja estic a casa. Ja soc a casa. i ja m'he casat. No haig de sortir gaire a exhibir-me, diguem, pels carrers. Compte, perquè... Clar, és misogínia. Ara, misogínia... És... Misogínia n'hi ha... Mira, jo he ressaltat aquí un fragment. Quan ell parla amb el seu editor, li diu si no em treus d'aquí faré alguna cosa dràstica. Em casaré. Sí, exacte. És com una cosa negativa. Negativa. Com una cosa d'aquelles que fas quan ja... Estàs desesperat. Estàs desesperat i ets, bueno, em caso. Sí, sí, sí. No, ja... I després hi ha un altre i és que, d'alguna manera, s'associa el matrimoni a la castració del mascle. Sí. Sí, sí. Ell ho deixa clar. El Jeff, el personatge que fa James Stryber... Ho verbalitza i ho explica. I ho explica. És que ho explica. Clar, clar, clar. És curiós perquè en Hitchcock no es va divorciar mai de la seva dona. No. És més, depenia de la seva dona per tot. La seva dona era una persona evidentment forta perquè... Per aguantar-lo en vell tela. I... I... Per tant, d'alguna manera estava lligat a la seva dona. No sé si enamorat, però lligat a la dona fins a l'abort, eh? Vull dir... Aleshores, és curiós com ell depèn tant de la seva dona i, en canvi, amb les seves pel·lícules sempre està fent aquest joc de costre el casament perquè, clar, el James Stewart el que no té clar és casar-se amb la Gin Kelly perquè la Gin Kelly és una model. Sempre va amb això, amb tacons, amb roba de primera. Meravellós. Una cosa absolutament meravellosa. I, de cop i volta, ell, que és un tio d'acció i d'aventures, clar, la Gin Kelly des del principi ja està intentant que es deixi d'aventures i que faci reportatges de moda, precisament. Això està... Això que dius, Ignasi, està molt ben vist, ho comparteixo absolutament, perquè, precisament, en el desenvolupament de la relació que tenen, sempre, jo diria que Hitchcock com a director està en plan voyer. O sigui, la versió aquesta personal que dius d'ell d'estar d'alguna forma submès o molt atent a la seva dona i tal, jo diria que tenir, la compensava quan es posava al darrere de la càmera amb el seu voyerisme i llavors aquí tenim una sèrie d'escenaris que li permet aquest pati de veïns que ell s'ha muntat on està veient escenes d'una bailarina, on està veient la frustració d'una dona que vol tindre relacions però no hi ha forma que acabin bé. Hi ha una parella de dues noies que tu comentaves al principi, no, Anastasi, són lesbianes. Sugereix un cert grau de l'escenari. Les dues lesbianes, evidentment, es despullen, es posen a una terrassa i es despullen, surten amb pijama i es veu que petgen el pijama fora i l'helicòpter, i en aquell moment passa un helicòpter per dalt, per tant, les dues les petites o mitjanes orgies que fa el compositor. És el compositor, és el Ross Bagdassarien. Sí. El que toca la música allà en piano és el propi compositor. Per el compositor hi ha moments que són realment hilarants perquè hi ha un moment en què es pot dir pràcticament en calçotets. O sigui, amb tot vidriat, tothom el veu i ell està literalment en calçotets tocant el piano. vull dir, hi ha coses, és allò, de reflectir la intimitat de la gent. O els que dormen al balcó. Els que dormen al balcó. I cada cop es posa a ploure, és divertit. Això també és divertit. hi ha una cosa que has dit abans de passada que no l'ho vull deixar passar per veure si a vosaltres us sembla també així, però jo quan vaig veure el moment en què ell es trenca l'altra cama, allò és una precuela de vèrtigo. Sí, més el tipus de caiguda, el trucatge que es va utilitzar. Home, hi ha l'altre intentant ajudar-lo i ell desesperat i caient. No sé si conscient o inconscientment, però efectiva. A la millor inconscientment, però a la millor quan fa vèrtigo ho recupera conscientment. Ho recupera perquè a més és el seu actor fetit, el James Stewart. És el mateix James Stewart amb la mateixa situació. 4 pel·lícules va fer amb... I fins i tot des del punt de vista tècnic realment està tan resol l'estit de l'època que és en aquell plano subjectiu que li deien caure que és molt fals perquè és molt fals perquè no es podia fer d'altra manera en aquella època. I és fals a les dues pel·lícules. Molt ràpidament, també m'agradaria reflexionar sobre el bollarisme perquè és un bollarisme ambigú en el sentit que evidentment sobre la pel·lícola les dones li retreuen que què fas espiant aquí la gent del pati, no? Vull dir, marrano, no? Gairebé li diuen marrano, estàs aquí. Però clar, queda justificat en alguna mesura pel fet que ell és fotògraf. És un home que està acostumat a observar i ell està observant la humanitat, el microcosmos que té allà al pati. Ha deixat d'anar a les guerres, a les carreres, però ara té allò allà davant que el permet. Té allò allà davant i el cervell li va funcionant. És veritat que de vegades se li van els ulls al cul de la ballarina d'un dels departaments d'allà perquè, clar, es posa a obrir la neveda i agafa no sé què i s'ajupi i se li veu amb els xors que porta tan curtets. Quasi, quasi, sí. Després, és a dir, aquí hi ha també la qüestió de la intensitat sexual que la pel·lícula té. Que la té. Però, és un bullarisme parcialment percaminós. És a dir, en determinats moments inevitables, no? Quan si ets un home i veus una noia mig nua, doncs, és evident que se t'en van els ulls, no? Vull dir, perquè el que et fa la reflexió, no? Vull dir, clar, com a homes, evidentment, hi ha coses que no es poden evitar. O la simple curiositat. Més que un bullarisme amal·latit, és un bullarisme curiós. Curiós per observar el comportament humà. I la parella aquella avorrida que dorm amb el balcó. Aquesta, aquesta. Sí, la que s'aixeca quan... Són els amos del gosset, aquest, no? Ah, no, és un altre, és el veí de dalt. No, és la senyora que alguns crítics han parlat d'intenció zoofílica aquí. Zoofílica. Ah, és veritat, que té un gosset una dona soltera. Sí. Sí, cert, cert, cert. Molt carinyosa. Sí, bueno. Zoofílica, sí, sí. Jo, per fer-me ser pràcticament oblidat del pati, que és precisament l'escultora. Sí. Una dona que no sembla que tingui particular interès amb els homes, no? Ella viu la seva vida, es dedica a esculpir. La modernitat, també. Pren el sol allà. Una mena de Henry Moore. Fa un Henry Moore. Fa un Henry Moore. De barato. I el tapa. De baratillo. Sí, sí, fa un Henry Moore. Que no vol dir que sigui sociòpata, perquè evidentment es relaciona... Bueno, hi ha un moment que em sembla que li fa un subgeniment al jardí, no? Quan... Bueno, el gran misteri, no? el Raymond Moore, que enterra la plantació de flors que té a baix, que el gos, que per això és el que rega, el gos del matrimoni... Olora alguna cosa. Olora, ensoma alguna cosa. A la pel·lícula no es diu mai. No. O sigui, al final... Es suggereix alguna cosa. Al final, ho parla el policia, amic del James Stewart, diu... li pregunta al de dalt... Bueno, al de dalt, el col·lega, li diu... ha confessat, no? És el MacGuffin. Ha confessat, però ho ha tret i ho hem trobat a una caixa. Però, en l'entrevista amb en Truffaut, el Hickkot es mulla i diu... No, el que hi ha en aquesta caixa és el cap. Bueno, de fet es diu a la pel·lícula, sí, un el caixa de barrets, diu. Sí. Hi ha encarrat una caixa de barrets. Sí, però en cap moment es verbalitza i, per tant, tu no acabes de... Sí que s'arriba a barrets. No es verbalitza, no, perquè ho he observat i no, no. Ah, però és perquè m'hi he quedat jo amb l'idea que és una caixa de barrets. Diu, una caixa de barrets i llavors ell entén que l'equipa també amb una caixa de barrets. És un cap. No és un barret sinó un cap. Sí, sí, sí. Es manté en el... Sí, no, no queda molt clar. Allò amb la cosa que s'en... De qualsevol forma el cos des del moment que ens suma és que... Hi ha alguna cosa que s'ha creat. Hi ha alguna textura. Substancial. Sí, sí, sí. No, però és curiós perquè en Hicot es compromete això. Bueno, i després, molt ràpidament, altres temes, per exemple... Bueno, explica'ns el cameo de Hicot aquí. Ah, sí. Ah, amb el pianista. Arreglant el rellotge, eh? No, un rellotge sobre taula. Sí, està de rellotge... A casa del pianista. A casa del pianista. No, el curiós és que parla una mica. No se'l sen, òbviament, perquè hi ha totes les interferències. Està parlant. Però està parlant amb ell, cosa que és rara. Interactua amb el pianista. Interactua, cosa rara. Cosa rara. Bueno, això, els reparadors ho fan, això. Sí. Que mentre reparen et van dient alguna cosa. Però el Hicot no. Si el Hicot no, no sé per això. Normalment el Hicot passa, no? Passa, està allà... Puja un autobús, passa amb un trombó. Per això em va sorprendre la cara. Una vegada passa amb un trombó, no sé si és el que sabia demasiado. Sí, sí, tant i tant, el trombó fa molt favorit. Bé, ràpidament, una petita reflexió sobre un aspecte que aproxima la pel·lícula a Blue Velvet de David Lynch i direu, en què? En què? Esclaves. Hi ha una reflexió sobre l'aparent normalitat i sobre les monstruositats que poden subjaure. o sigui, rere de la... El començament de Blue Velvet i el final de Blue Velvet és això. Exactament això. És una normalitat que no és normalitat i el retorn quan passen aquells, el camión de l'Ajuntament amb el bomber saludant i aleshores... Hem tornat a la normalitat. Sí, però al principi es veu que tothom sembla que sigui molt feliç, sembla que hi ha d'haver un anunció. Regant. quan trobem una orella allà a terra que no sé en què hi fot. Fins que hi ha un travelling que es va apropant a la terra, a terra, a terra, d'aquesta gespa tan verd i tan maca i allà hi ha una orella tallada amb tot de formigues. per tant, la monstruositat. Però aquí és el mateix perquè, evidentment, en James Stewart va sospitant, no? Fins que, evidentment, es va fent palers que aquest home s'ha carregat la seva dona, no? Però clar, tot rere de les persianes. No, no, no, no s'ha vist. Aparentment, la vida del pati continua igual, no? O sigui, hi ha una reflexió sobre la monstruositat I què ens dius de la bellesa de Grace Kelly amb aquesta pel·lícula? Home, són els seus bons anys. Abans ho hem comentat fora d'antena. Sí, sí. Realment, aquí, el vestuari i els complements que li posa Dick Heat fan una meravella. I després el color que dius tu, aquest color. I el color aquest, aquest color meravellós. Color tan contrastat, tan perfecte. Jo estic enamorat del tècnicolor dels anys 50. Sí, sí, que realment en aquest cas és estupendo. Ja sé que és artificial a matar, però és un color que m'encantar. Els blaus, els vermells, els verds, els grocs. Tot, tot, tot, amb una saturació i una intensitat que evidentment enlloverna, no? I ara una cosa molt curta, ho estem acabant ja, no?, de la part aquesta. Raymond Barr a mi em fa molta por sempre, en tota la pel·lícula, ho haig de confessar. És un personatge tèrbol que és cert que potser té els seus motius per matar la dona, però a mi aquest cabell blanc està trencat la imatge de l'advocat defensor que tenia tothom al cap a l'època. Aeron Sight. D'Aeron Sight. No, abans d'Aeron Sight, de Perry Mason. Perry Mason. De Perry Mason. I realment la trenca totalment. És clar, el tio un cabell blanc que no el tenia i és aquests trejos que porta. A mi és un personatge que en fot por. perquè és un home amargat. És un home profundament amargat que representa que planeja fugir amb la màn, no? Perquè mentre el James Stewart està dormint, de fet, bueno, ja s'estan portant amb maletes els trossos del cos de la dona i en una de les ocasions surt amb la dona, amb la qual cosa aquí a Hicot ens vol enganyar, ens vol fer creure que ell està sortint amb la seva esposa. No. És la màn, no? I diable que... Per mi és un moment molt important de la pel·lícula. És molt important perquè aquest moment no el veu el James Stewart. És un moment que amb el cine no es veu massa. És a dir, amb el cine tu tens sempre una visió i amb aquesta resulta que de dret el protagonista fot una bacanya, en aquest moment passa una cosa que a tu com a espectador que està seguint el rotllo perquè... Tu la veus. Clar, el Hicot t'estàs posant com a espectador t'estàs posant en la pell del James Stewart. I en aquí no. I llavors, aquí tu tens el dubte de si surt amb la dona o no i el que està pensant aquest no és res més que les manies d'un tio que està fotut. Però és que llavors ve la bo. És que llavors ve quan hi ha l'enfrontament entre els dos i hi ha la mirada del Raymond Barr directament a càmera. O sigui, està interpellant a l'espectador. Això a mi em sembla revolucionari en aquell moment, eh? Això no es feia en cine, eh? I una mica esgarrifant. I esgarrifós. trenca el codi. Un altre moment que a mi em sembla particularment horrorós és el moment en què la dona s'adona que el seu gos és mort. tothom surt, tothom que li passa amb aquesta dona i tal i tu veus James Stewart s'adona que ell està a dins no se'l veu l'únic que es veu és la cigarreta que s'encén i s'apaga molt ben fet molt ben fet per abudant aquesta sensació que tu tens que és un personatge l'únic veí que no es preocupa perquè sap què ha passat perquè ella és l'assassí l'assassí també del gos sí, sí bé ja per molt breument la dimensió onírica que té la pel·lícula a partir del somni o com es diu en castellà el duermevel aquest d'en James Stewart que està ara dormint ara observant ara tal incrementat en el moment en què la primera aparició de la Grace Kelly que abans ho comentàvem apareix des de la foscor com si fos gairebé un fantasma vull dir li apareix així i ell al despertar l'il·lumina queda una mica la lluerna no, però ell queda sobtat vull dir perquè no s'ho espera la Grace Kelly venint-li al damunt i el misteri del plano del primer petó quan la Grace Kelly la prana lateral de la Grace Kelly fent un petó de James Stewart que sembla com entretallat clac, clac, clac, clac i aquí s'ha fet literatura bueno el propi Hickok diu que simplement va ser donant copets a la Doli perquè la Doli vibrés i aleshores hi hagués una certa vida en el pla tu imagina't és una cosa absolutament artesanal sí, totalment la gent locurat de si havia estat un treball de laboratori avui en dia aplicaríem l'efecte estrop avui s'ha de aplicar l'efecte estrop molt suau si es duia el mateix resultat però és cert en aquella época va ser totalment manual durant cops a la Doli que va fer que la Doli vibrés la vibració evidentment passava a la càmera i aleshores sí, sí, sí però és fascinant com se li acut a algú no sé si a ell o evidentment el director el Robert Barks que a partir d'aquí amb ell va fer bueno, ja havia fet Estranys en un tren i jo confesso amb ell però aquí totes les pel·lícules que segueixen aquesta bueno, és ell les dos que has dit són en blanc i negre però totes les que fan les fa el Robert Barks per tant és una altra figura importantíssima dins de l'univers el va captar el va captar també ell es va fer un equip ell es va es va construir un equip a l'època aquesta de 50 i 60 que és bàsic abans parlàvem de l'Edith Head que és evidentment la dissenyadora de vestuari evidentment la Gris Kelly que apareix com una princesa vull dir totalment amb unes robes d'una elegància i d'una plasticitat porta molt bé però la roba és meravellosa és meravellosa absolutament meravellosa i bueno i després l'opera de la càmera el Leonard Souff que també era de la part amunt i tal i també va fer bueno un reguitzell de pel·lícules amb el Kikot en fi amb l'únic que li va agafar mania va ser amb el compositor sí el Franz Waxman Waxman va deixar de fer coses amb ell no es va entendre no li va agradar segurament no el va convèncer no no no el va convèncer i no va i això que havia fet amb ell el procés el Pare d'any Sospetxa i Rebeca tot són bandes sonores del Franz Waxman però aquí es va acabar la relació que és de professional es va acabar la relació això passa de cop bueno pel que sigui pel que sigui no li va entrar la música que no la va trobar no va entrar la música llavors clar la banda sonora està feta de peces de cançons és que es veu que entre les raons el Hickle li demanava un leitmotiv de la pel·lícula i perquè després al final de la pel·lícula mentre la Grace Kelly està ja té dominat el mascle per dir-ho així sonava aquest leitmotiv que havia d'haver sonat durant diversos moments de la pel·lícula havia de sonar com en el disc físicament o sigui diegètic no? allò ho volia en un moment diegètic i pel que sembla el Waxman no se'n va sortir o sigui o en tot cas les coses que va proposar no li acabaven en canvi a Vertigo li va funcionar molt bé la música per cert potser per acabar dic jo no et vaig a dir hauríem d'acabar la pel·lícula es pot veure a film ho dic perquè la pel·lícula es veu a film per tant aquesta sí que hi ha un accés fàcil està a film sense problemes i no està en altres llocs que també segurament però filmen segur i amb una bona qualitat i amb un molt bé mira ara abans d'encetar la secció que ve i ja que estem parlant de clàssic l'Anastàcia ens dirà quin és el clàssic de la setmana que ve vinga perquè es pugueu preparar amics sí ha fet una mica de suspens també no he fet suspens saps per què la memòria realment és imperdonable una de Polatski de les darreres perdoneu-me perdoneu-me però és un blanc Venus in Fools que es va dir el títol original que és la Venus de les pieles la Venus de les pells que ara referim a les pells de la gent quan portava abans pell d'animals sobre aquest tipus de pell a mi s'ha de pel·lícula em va agradar molt i la proposo com a pel·lícula de la propera setmana sí una gran pel·lícula he tingut un blanc aquí he tingut un blanc ostres n'hem parlat de dos o tres i de cop aquesta no en venia una gran pel·lícula sí una gran pel·lícula la setmana que ve en Roman Polanski aquí amb la Venus de les pells sí molt bé bé llavors aquí tinc un parell de coses per encetar una podem parlar d'algunes estrenes que s'han produït aquest estiu de fet ens en vam anar de vacances amb dues pel·lícules que van captar la pantalla i la guixeta del mes d'agost que són Oppenheimer i Barbie Oppenheimer de Christopher Nolan i Barbie de Greta Gerwig bé jo a part d'aquesta així per dir-les de forma seguida diria que hi ha hagut pel·lícules interessants que s'han pogut veure com El regreso de las golondrines de Lee Ryuhun de China El contador de pel·lícules de Lon Sheffring de Chile Gotland de Heimur Palmason de Dinamarca Chinas de Aranxa Echevarría d'Espanya El sol del futuro de Nani Moretti d'Italia Treguas de Mario Hernández espanyola també El efecto d'arma de José Luis Rojas espanyola Cerrar los ojos del gran Víctor Erice que l'estrenaran el dia 29 el dia de Sant Miquel i que després de 30 anys s'ha tornat a posar al darrere de la càmera i que la va presentar a Venècia aquest any i després també presentada a Venècia crec El golpe de suerte Cop de sort o amb original Coup de chance perquè és una pel·lícula francesa de Woody Allen Sí aquesta mereixeria amb la pena comentar-la una miqueta la de Coup de chance vosaltres mateixos i cerrar los ojos també necessitem una estona Jo aquí us deixo carta blanca sabeu que normalment jo no vaig al cinema la veig molt però no vaig al cinema però m'hi parla més aquesta setmana passada anar al cinema i qui ha sigut a la fortunada pel·lícula ha sigut Moretti ha sigut Moretti perquè no us ho he dit abans no us he volgut dir per estrenar-me'n aquí El sol del futur si hi ha temps en parlem si no és una pel·lícula m'agradaria la de Woody Allen perquè s'està parlant abans d'hora en els Etic encara no s'ha estrenat perquè s'estrena aquest proper dimendres El 29 també o aquest proper dimendres ja no? Jo em passe em sembla que és el 29 bueno hi ha hagut ara un passe a l'Aribau perquè ell estava allà i va estar presencial en fi en tot cas s'està parlant molt d'ella i la meva impressió personal és que esclar si no existís delitos i faltes ni Match Point ni Misterioso Assassinat en Manhattan diries ostras aquesta pel·lícula és potent és que estàs parlant de la columna vertebral de Woody Allen el que vull dir amb això és que és más de lo mismo és más de lo mismo sí és una pel·lícula que a mi no m'ha sorprès en absolut no la seva visió negra de la vida evidentment és la mateixa però home és que superar delitos i faltes és molt difícil és molt difícil però també et diré una cosa respecte a les 3 o 4 últimes hi ha un salt de qualitat per mi respecte a les darreres probablement sí a les turístiques diguem-ne a veure és una pel·lícula amb un timing controladíssim és molt agradable té una música de jazz bueno Harvey Hancock és que allò és extraordinari que és una de les coses que m'ha sorprès perquè sí perquè no és el jazz d'ell el jazz d'ell és New Orleans és dels anys 30 i en canvi aquí és modern jazz et posa el Harvey que vull dir que és d'ara Wayne Shorten dels anys 70 Ron Howard home la Maja Bisnu està allà pràcticament és una meravella i és és molt molt bona durant tota la pel·lícula la banda sonora jo vaig gaudir però bueno brutalment i després hi ha un pal pels pijos cosa fina perquè persegueix tota la pel·lícula un tio perquè es feu una idea un tio que hi ha un moment en què la seva dona li diu escolta a veure però tu exactament de què treballes i el tio es posa interessant i diu jo em dedico a fer més rics els rics amb això ja defineix ja és un punt de partida i llavors està tota la pícola fotent-li tu és un mafiós és un mafiós però bueno esclar a veure existint Delitos i Faltes i Match Point que són dos pel·lícules potents i molt fortes jo ho sento però rebaixo la passió que una mica s'està despertant avant la letra sobre una pel·lícula que jo m'atreviria a dir que està una mica per damunt de les darreres produccions però home no no és el millor de Dylan ai de Woody Allen de llarg de llarg i escolta i encara tenim Annie Hall i Manhattan i tal imagina't el que hi ha per sobre d'aquesta i pel que em dius ja no l'he vist però l'efecte de repetició temàtica és el que és o millores o per què la passa és el mateix tema de Delitos i Faltes és que porta 40 anys fent la mateixa una mica bueno li van els ara a vegades no explica a vegades l'encert de més o menys aquest és el teu el que passa és que la pel·lícula si tu no tens en compte la resta és una pel·lícula home d'un mestre i per tant és una pel·lícula amb un timing controladíssim tot en el seu punt el muntatge la música al meu entendre li costa arrencar una mica al principi és una mica lentot però bueno a la que te'n vas engrescant evidentment és una pel·lícula que te la mires te la mires amb interès una història romàntica també a dintre d'amor bastant bé la veurem no sé si al cinema però la veurem s'ha de veure és recomanable s'ha de veure ara jo vull rebaixar una mica aquesta expectativa que s'està generant no estem davant d'una obra mestra saps que Barcelona saps que Barcelona som molt proclius en aquest cas a Woody Allen i que per tant qualsevol cosa efectivament la magnifiquem una miqueta una cosa volia donar una passada ràpida perquè s'ha produït fa una setmana al Palmarès del Festival de Venècia sí doncs res no però tornem és que només enumero o sigui els premis i prou els premis importants jo he dit per parlar de possibles estrenes que els nostres oïdors s'haurien de tenir en compte però bueno doncs mira el Lleó d'Or l'ha guanyat Poor Things de Jorgos Lantimos que és perquè el director de l'Angosta de La Favorita de Canino de Canino de Canino de Canino de Sacret de Ir en fi un director acreditat el Lleó d'Argent gran premi del jurat de Evil Dos Noc Exist de Ryusuki Amaguchi que perquè tingueu una idea és el director de Drive My Car una pícola per mi molt bona millor direcció Lleó de Plata la millor direcció Mateo Garrone per Lo Capitano Garrone és el director de Pinocho de Dogman de Gomorra jo també amb un passat interessant gran premi especial del jurat per Green Border de Akiezka Holland el millor guió per el conde de Pablo Larraín que va fer especialista en biopics Jackie Spencer fa poc la van passar per la tele Diana Spencer la Copa Volpi per l'actriu millor actriu Cale Spaney per Prestila la dona és un biopic sobre la dona d'Elvis Presley i el mateix Copa Volpi per l'actor per Peter Sarsgaard per Memory de Michelle Franco el mexicà i llavors li van donar a Lleó d'Or a la carrera a Liliana Cavani i a Toni León a mi em va sorprendre que la Cavani estigués viva perquè no se'n parlava i amb força bon estat i amb força bon estat en bon estat en bon estat dir també que van passar en diferents seccions la pel·lícula última del Bayona que la veurem aviat que és aquesta sobre les neus no recordo el títol he vist algun pal per ahí que li han fotut fort és que el Bayona jo insisto a veure és un professional com la copa d'un pit evidentment afrontar les produccions que afronta ell però tornar a revisar has de saber molt bé que portes entre mans perquè si no però és que les seves pel·lícules i perdoneu-me ja sé que guanyaré enemics són banals banals és a dir aquesta pel·lícula ja s'ha fet ja s'ha fet dues o tres vegades al mínim o tres dues o tres aleshores sisplau no sé i després també es va presentar la del Woody Allen i també es va presentar la darrera de Polanski que no n'hi sapigut res No, no d'aquesta no sé res tampoc Endavant No, simplement que em sembla que tu també hi eres no? Avui El prisionero de Oswich Ah, sí La pel·lícula de Bernie Levinson Sí, sí Simplement dir-vos que si no és una obra mestra poc li falta Ah, sí Els dos actors principals el Ben Foster i la Vicky Cripps que és Bueno, jo és que és la meva debilitat la Vicky Cripps Bueno, és que no m'estranya perquè és una dona que posa la carn a la greia i els ossos i alguna cosa més Vull dir Ja, ja, ja Aquests dos actors per fer aquesta pel·lícula del prisionero de Oswich és que deuen haver quedat exhausts vull dir perquè el grau d'intensitat emocional que la pel·lícula té Sí, sí És d'un boxejador que ha fugit de Oswich Fuig Bueno, fuig marxa als Estats Units Bueno, no és el prisionero és el survivor el superviviente No, no, però el títol Han posat prisioner vivent No, no, el títol en castellà és El prisionero de Oswich Ah, pot ser El de survivor és el títol original Sí Bueno, és el tipus que en canvi que es fan els cindons Però en castellà es dirà El prisionero de Oswich Bueno això passa a ser un boxejador no particularment brillant no? guanya alguna coseta però en realitat és un home Bueno, és que sobreviu perquè hi ha un oficial alemà que està muntant i guanya les seves peles combats Amb combats de boxe Entre jueus El primer entre jueus i al final algun que ja no és jueu però bueno evidentment Hi ha una qüestió d'ètica curiosa perquè es sobreviu abans de matar jueus Ja Un jueu Déu-n'hi-do Clar per tant hi ha una qüestió de caire ètic o que li retreuen però és molt fàcil retreure les coses quan l'aparició que té aquest fill Ell es troba en una situació línia És un dels elements de la pel·lícula Imagina't I l'altre element és que ell està perdudament enamorat d'una noia que bueno són separats perquè se'ls porten cadascú per una banda i l'altra al camp de concentració i sap d'alguna manera ell està convençut que encara viu i que està a Estats Units però entremig evidentment coneix la Vicky Crips i evidentment s'acaba casant amb ella després de bueno d'un Condicionen la boda a dir tu respectaràs que jo pensi amb ella i jo respectaré que tu pensis amb ella perquè ella també ha perdut el seu marit És un tracte La qüestió és que és una pel·lícula és queixadora vull dir i és queixat en el sentit que la intensitat de sentiments en Levison fins a que a mi tu saps Anastasi ho diu als primers plans vull dir per una vegada haig de dir que aquesta pel·lícula els necessita perquè és el rostre la intensitat d'emocions no hi ha una altra manera d'expressar-ho i els actors aguantant plans llarguíssims amb aquesta intensitat Els flashbacks en blanc i negre són extraordinars tota la recreació de la seva experiència en el camp de concentració Comte i el el doctor principal fa un un treball molt similar bueno probablement Sant Miralle amb Robert De Niro amb Cassie Driver no amb la de Vox amb Robert De Niro ah per civiltut inclús el personatge Toro Salvaje Toro Salvaje i sa prima és que quan quan el veus el camp és increïble la transformació que té allò és que el Ben Foster és prim en realitat el que ha fet és en realitat es va engreixar molt quan estàs als Estats Units s'engreixa està claríssim i per mi que alguna pròtosi a la cara li hem posat és possible és possible bueno hauríem de veure-ho molt bé bé simplement dic que és una enorme pel·lícula i jo penso que realment amb aquesta us fem una aportació d'aquest matí d'aquest matí el fenomen d'aquest matí és fresc això és peix fresc és absolutament fresc i bueno i després no sé si tenim temps per comentar algun altre si m'heu deixat un mica de temps no no he de tindre temps ell ah perdona són els 7 o 20 minutets que no trigaré més endavant hem parlat de les sí he tingut un veritable empatx que es diu ja us dic he anat una vegada al cinema penso que com una mica com perdonar-me a mi mateix les culpes de haver vist tantes sèries de televisió durant aquest període estival llavors vaig dir escolta per favor digue'm alguna cosa de la pel·lícula de Nani Moretti que jo també la vaig veure no no no deixa'm temps amb això ah sí sí perquè jo jo Nani Moretti és un dels meus ídols i llavors a mi em sap greu que ja veig que llavors ja sé què t'ha agradat molt no ho soc però cada vegada que veig una pel·lícula d'ell em quedo enganxat no m'ho feu dir no m'ho feu dir no tinc fascina no me tires de la lengua és una qüestió de feelings però és a dir no és un director que particularment m'encissi però admeto que diu coses i les diu contundentment i les diu amb una contundència extrema i jo tampoc ah ho sé ho sé per això i per això us he dit no els diré la pel·lícula m'entubia que trobaria dos enemics per tant no tant com ha dit no som enemics antagonistes antagonistes no passarà no deixeu-me que quan la desenvolupi la setmana que ve em parlaré una miqueta res ràpid i ja està no jo hi ha tantes sèries que he vist que he hagut d'escollir-ne una en tinc 5 o 6 més en el calaix de les que he anat veient perquè són actualitat encara que no són totes del 2022 o 2023 per tant són de superactualitat aquesta és potser de la que més s'ha parlat The Bear que és l'osso i que a més a més en aquest cas és el nom d'un restaurant que és del 2022 és una sèrie de televisió que l'emeten a Disney Plus per tant no és la sèrie que està tota no és de Filmin ni és Netflix és Disney Plus que té una miqueta a vegades de més gust a vegades amb el tema de les sèries és discutible això també perquè en tenen algunes de molt dolentes ara hi ha dues temporades en aquests moments que juntes fan 18 episodis ostres i no no i s'anuncia una tercera s'anuncia una tercera que estarà la temporada d'estiu del 24 s'estrenarà per tant sí és una comèdia dramàtica i culinària en el sentit que ara s'està posant de moda el cine culinari ja no diguem dels documentals de televisió culinaris que són a milers els que hi ha estem acabant l'oferta culinària a Netflix jo no us exigero si no hi ha dos mil són modes són modes però en aquest cas realment la pel·lícula la sèrie té una intensitat i té un pes extra diguem que resideix en la història la ciutat protagonista que no és Nova York per una vegada sinó que és Chicago i és molt poc la ciutat però d'alguna manera té un cert protagonisme tant que m'ha portat una mica a rememorar les entradetes de la sèrie Soprano que la ciutat agafava un pes en els títols de crèdit aquí no és en els títols de crèdit però en tant en tant els planos d'ambientació per no estar sempre dintre el restaurant recorden aquells planos de Soprano quan t'ensenyava la ciutat bé la sèrie per mi té molta és molt intensa és d'un muntatge absolutament àgil fins a l'extenuació o sigui pot arribar a cansar el caos verbal que es produeix en moments determinats que tothom parla alhora que parlàvem abans tothom parla alhora arriba a estressar a uns nivells extrems però tot i això el que ho aconsegueix superar aquestes manies després hi ha moments de gran pau de gran reflexió de gran tranquil·litat de gran intensitat emocional de veritat ben tractada amb personatges amb profunditat amb tot per tant per mi que en aquest sentit es redimeix es redimeix d'aquests moments que són necessaris perquè estem dintre d'una cuina que és una bogeria volen ser el número 1 ell el personatge central el protagonista ha sigut el número 1 o un dels números 1 de cuina i torna a aquest restaurant miserable que és el restaurant de la família i l'ha de continuar o l'ha d'aixecar fins i tot més i per tant es planteja fent les coses molt ben fetes però a mi m'agrada la trepidació sí no no jo puc gaudir tant o si es marà tant o si es marà i com a muntada us haig de dir una cosa que és trepidant però no n'hi ha ni un punyeter plano que no tingui temps de veure què està passant allà encara que duri sis fotogrames és a dir un quart de segon tu veus aquell plano perquè està muntat de tal manera que el veus i això és meravellosa doncs ja m'ha guanyat clau aquesta és una mica la pel·lícula aquest xef que realment tot gira al voltant d'ell història d'amor al mateix temps història molt trista familiar història d'una pèrdua que acaben de tenir que per exemple és el que fa que ell tingui hagi d'assumir la responsabilitat d'aquest restaurant un capítol immens per mi però que hi ha gent que l'execra o sigui hi ha gent que diuen és que el capítol sis de la primera temporada és insuportable a mi em sembla una meravella de capítol un capítol que és un dinar de Nadal un dinar de Nadal en què és una veritable orgia visual i orgia de tota mena i en què hi ha la presència de dos d'aquests personatges aportats a les sèries que de cop no són protagonistes i apareixen puntualment com són la ja ho diria la Gemini Curtis i que a mi m'entusiasma ja l'heu vist recentment en alguna pel·lícula és Magistral fins i tot gran com està aquesta dona és l'intensitat és la mare és la mare en aquest cas però és una de les tremendes tremenda amb Nights of estragues s'assali i després hi ha el Bob Odenkirk que és l'advocat de Breaking Bad o de Better Call Saul que és un director molt menys diguem conegut molt conegut per la gent de sèries diguem i que aquí fa un personatge tremendo i que a més a més en aquest Nadal jo crec que protagonitza una de les escenes més tenses que he vist en la història del cinema més que l'escena diguem de la ruleta russa que parlàvem del cazador de Chimino és a dir és una cosa tremabunda tremabunda i no hi ha si hi ha armes pel mig però no les armes del Chimino no és una pistola és una altra arma però tremenda per tant jo aquesta sèrie quasi diria que potser sí que heu d'anar tranquils a veure-la és a dir en el sentit de no del revés que sempre es diu és que és molt lenta i hem d'anar molt tranquils per veure-la perquè si no no l'acabarem ens adormirem no ens adormirem segur i el que té és un excés potser de trepidació per tant sí que us heu de calmar una miqueta perquè penseu que després de la tempesta ve la calma sempre sempre encara que sigui dosificada però jo penso que aquesta és una sèrie que penso que s'hauria de veure i que té realment concita una gran divisió d'opinions me les han dit amics meus que m'han dit com et pot haver agradat això i tal però si és tremenda si és que no es pot aguantar però no això és el que m'ha agradat que no es pot aguantar i que el cinema també ha de provocar a vegades no t'has de dormir veient en el sentit diguem de placidesa excessiva no no en aquest cas hi ha una hi ha canya canya forta i personatges molt intensos molt potents molt forts i bé pràcticament està la tenim a HBO la tenim no la tenim a Disney a Disney Plus a Disney Plus que està demà de dir a Disney també haig de dir que hi ha una altra sèrie molt interessant que és Only Murders in the Building ja és estic veient-la també estic veient-la la tercera temporada a mi particularment és la de la protagonista és la és l'última perquè l'Steve Martin diu que plega i que ja no continuarà però és és la millor temporada la tercera jo he vist segon i parla tercera ho hem de deixar aquí estem a les 20.59 molt bona tarda benvinguts al cinema de nou i ja veu la setmana que ve el dimarts de 8 a 9 us esperem de nou a cinema sense condicions bona nit bona nit bona nit ara escoltes l'estradiu d'estem el meu país la pluja no s'aplauré el canvi climàtic l'abastament d'aigua i la producció d'aliments treballem per fer front a la sequera i garantir l'aigua però cal l'esforç de tothom cada gota compte la pluja no la controles la eixeta sí Generalitat de Catalunya Ei, vinga, som...