Cinema sense condicions del 19/9/2023 — Hitchcock i La finestra indiscreta (Rear Window); estrenes d’estiu, Venècia 2023, Woody Allen, The Bear i El prisioner d’Auschwitz

Clàssic de la setmana: La finestra indiscreta (Rear Window, 1954)

Per què és clau en la filmografia d’Hitchcock

• Una de les obres mestres absolutes del director: exercici de punt de vista, espai únic i control total del ritme.

• Context industrial enigmàtic: part del “paquet” de cinc films que van romandre prop de 30 anys sense circulació ampla, per decisions de drets i distribució que encara avui generen debat.

• Construcció d’un microcosmos: el pati interior reconstruït a plató com a “món en miniatura” on es despleguen històries paral·leles i un retrat social.

• Joc teatral-cinematogràfic: posada en escena teatral vista des d’un únic punt (la finestra de Jeff) amb petites “escapades”, i alhora hipercinematogràfica pel domini del muntatge i la mirada.

Una normalitat aparent que amaga monstruositats; el pati és un aparador de vida real i, alhora, una representació.

Equip creatiu i fonts

• Guió de John Michael Hayes (relació clau amb Hitchcock via MCA/Lew Wasserman), adaptant el relat curt “It Had to Be Murder” de William Irish (Cornell Woolrich).

• Ajudantia de direcció de Herbert Coleman (peça fonamental a l’ombra en múltiples títols posteriors).

• Fotografia de Robert Burks i disseny de vestuari d’Edith Head: Grace Kelly llueix un estil que és discurs visual per si mateix.

• Música de Franz Waxman: tensió amb Hitchcock per la idea d’un leitmotiv i l’ús diegètic de la música.

Temes i idees clau

• Voyerisme: Jeff (James Stewart), fotògraf immobilitzat, observa el pati. L’acte d’observar és motor narratiu i metàfora del cinema. Voyerisme ambigu: curiositat i pulsió, però també “ofici de mirar”.

• Gènere i matrimoni: lectura sobre misogínia amb contrapesos. Parallelisme Lisa (Grace Kelly) / esposa víctima: dones “potents/absorvents”. El film associa casament amb “castració” simbòlica del mascle (tal com verbalitza Jeff). El final —Jeff amb dues cames enguixades— suggereix victòria de Lisa i reequilibri de poder.

• Teatralitat vs realitat: artifici de plató amb tecnicolor esplendorós que, paradoxalment, reforça el realisme social del pati. Comparació suggerida amb West Side Story (artificialitat expressiva i color).

• Normalitat i el sinistre: parentiu amb Blue Velvet (David Lynch): sota la façana domèstica hi nia la monstruositat.

Escenes i recursos memorables

• La mirada a càmera de Raymond Burr: interpel·lació directa a l’espectador; trencament del codi, moment esgarrifós i moderníssim.

• La mort del gos: posada en escena magistral (la cigarreta que s’encén a la foscor) per revelar la indiferència culpable.

• La caiguda de Jeff: prefiguració visual de Vertigo, amb trucatge i punt de vista subjectiu.

• El primer petó de Grace Kelly: efecte vibrat de càmera aconseguit de forma artesanal; poesia visual al servei del desig.

• MacGuffin del cap a la capsa de barrets (suggerit explícitament per Hitchcock en converses amb Truffaut).

• Cameo d’Hitchcock: al pis del pianista, interactuant breument.

On veure-la

• Disponible a Filmin en bona qualitat.

Novetats i estrenes

Panorama d’estiu

• Oppenheimer (Christopher Nolan) i Barbie (Greta Gerwig) dominen la taquilla.

• Altres títols destacats: El regreso de las golondrinas (Li Ruijun), El contador de películas (L. Schefer), Godland (H. Pálmason), Chinas (A. Echevarría), Il sol dell’avvenire (Nanni Moretti), Treguas (M. Hernández), El efecto darma (J. L. Rojas), Cerrar los ojos (Víctor Erice; estrena imminent), Coup de chance (Woody Allen; francesa).

Focus Woody Allen: Coup de chance

• Torna el vell Allen criminal: ecos de Delitos y faltas, Match Point i Misterioso asesinato en Manhattan.

• Bona forma general (timing, muntatge, humor negre) però sense sorpreses majúscules; salt de qualitat respecte a les darreres “turístiques”.

• Banda sonora de jazz modern (Herbie Hancock, Wayne Shorter) — no el jazz clàssic habitual d’Allen.

• Sàtira als pijos i al món de les finances (“fer més rics els rics”).

Recomanable, tot i que no és el millor Allen. Expectatives, millor moderades.

Palmarès Venècia (selecció)

• Lleó d’Or: Poor Things (Yorgos Lanthimos).
• Gran Premi del Jurat: Evil Does Not Exist (Ryusuke Hamaguchi).
• Millor Direcció: Matteo Garrone (Io Capitano).
• Premi Especial del Jurat: Green Border (Agnieszka Holland).
• Millor Guió: El Conde (Pablo Larraín).
• Copa Volpi (actriu): Cailee Spaeny (Priscilla). Copa Volpi (actor): Peter Sarsgaard (Memory).
• Lleó d’Or Honorífic: Liliana Cavani i Tony Leung.
• Passis destacats: La sociedad de la nieve (J. A. Bayona), Coup de chance (Woody Allen), nou Polanski.

Crítica destacada: El prisioner d’Auschwitz (The Survivor, Barry Levinson)

• Impacte emocional altíssim: interpretacions extenuants de Ben Foster i Vicky Krieps.

• Dilema ètic potent: supervivència a Auschwitz a través de combats de boxa organitzats pels nazis; culpa i memòria.

• Posada en escena: primers plans sostinguts, flashbacks en B/N i transformació física del protagonista de gran força dramàtica.

Si no és una obra mestra, poc li falta.

Sèries

The Bear (Disney+)

• Comèdia dramàtica culinària ambientada a Chicago. Muntatge trepidant i caos coral que alterna amb moments de gran calma i emoció.

• Personatges amb profunditat; capítol de dinar de Nadal (T1E6) com a orgia visual i tensional amb aparicions de Jamie Lee Curtis i Bob Odenkirk.

• Recomanació: veure-la amb paciència pel ritme alt; recompensa emocional elevada.

Only Murders in the Building (Disney+)

• T3 en gran forma; possible tancament amb Steve Martin.

Proper clàssic i tancament

• La setmana vinent: La Venus de les pells (Roman Polanski).

• Cloenda i recordatori d’horari: dimarts de 20:00 a 21:00 a Cinema sense condicions.