Homenatge a David Lynch: Mulholland Drive, Twin Peaks i repàs de filmografia + Premis Gaudí 2025

Cinema sense condicions Enable low to 80% , the Angelical بنeday Ina Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La música va ser composada pel seu amic i habitual compositor Àngelo Badalamendi, un col·laborador de Lynch amb el que tenien gran entesa els dos. S'ha de dir ja en aquest punt també que Lynch era també músic, fins i tot té enregistrats i editats tres discos. Aquest tema es titula Mulholland Drive Mind Them, el tema de Mulholland Drive. En primer lloc, en primer lloc, excusar l'assistència avui al programa del nostre col·laborador habitual i indispensable, Anastasi Rinos, que està afectat per un tema lleu però molest que li ha impedit assistir avui al programa. Fins demà! Donades les circumstàncies, donades les circumstàncies, canviar la programació que teníem per avui per fer un homenatge més que ha merescut a la figura cimera per nosaltres d'un dels grans, David Lynch, que ens va deixar el dia 15, dia 15 d'aquest mes de gener, justament quan estava a cinc dies de complir els 79 anys. El motiu o la causa de la mort és un emfisema pulmonar que li estaven tractant i van diagnosticar el 2020 i bé, ha aguantat fins ara. Així que, el programa aquest, a part de tots vosaltres i a la memòria de David Lynch, també el dic amb el nostre amic Anastasi perquè tingui una ràpida recuperació i puguem comptar amb ell ben aviat. En primer lloc, després d'aquesta introducció, bona tarda. Jan, com ha anat la setmana? La setmana ha anat bé. Molt bé. Ha anat bé. També vaig estar malalt. Quin dia va ser? Dijous i divendres? Sí, és que hi ha molta gent afectada. Hi ha una passa, sí, sí. Sí, hi ha alguna cosa està voltant. Sol passar. Deu ser una cosa d'aquelles així sense identificar encara, però que... Sí, però aquests mesos sol passar quan fa fred. És veritat, sí, sí. A la meva classe, sí, sí, ja et dic, ja van haver uns quants que hi ha bastanta gent malalta. I sí, sí, l'enviem molta força a Anastasi. Clar que sí. Molt bé. Bueno, doncs, escolta, quan tinguis oportunitat i vulguis pots intervindre perquè avui això serà un mà a mà entre tu i jo. Perfecte. Molt bé. Ja que hem posat aquesta música de Mulholland Drive i dir-vos que vam considerar amb l'Anastasi que, donat que ja fa un parell d'anys, vam parlar de David Lynch a propòsit de la pel·lícula... Com es diu? No, Twin Peaks. No. A veure. A propòsit de Blue Velvet. Blue Velvet la vam analitzar bastant com a pel·lícula clàssic de la setmana. Llavors, avui hem pensat que era oportú. Per part nostra pensem que el Mulholland Drive estaria a un nivell de mestratge com és el de Blue Velvet dintre de la filmografia de 9 o 10 pel·lícules, més els programes de tele, més els curtmetratges, que també en té tres de molt importants previs a Irise Heat, que és la primera pel·lícula que va fer. Bé, doncs, dintre d'aquesta filmografia diríem que aquestes dues potser són les que més destaquen, tot i que és una filmografia que té un nivell perquè, per exemple, hi ha l'Home Elefant, que en el seu moment va ser una pel·lícula molt apreciada per un ampli ventall de públic i crítica, i era només la segona que feia. Capçal Borrador, Irise Heat, és la primera d'ells. En principi va passar una mica desaperceguda perquè és rareta. Clar, tenim en compte que David Lynch no és precisament un home fàcil, és un creador d'una capacitat de treball extraordinària, que va conrear la música, com hem dit abans, va conrear la pintura. La pintura li va interessar molt al principi, fins que va arribar un moment cap allà als 30 anys en què va dir que la pintura m'agrada molt. Una cosa val a dir que no va deixar de pintar en tota la seva vida. Sempre hi va haver moments entre pel·lícules que ell es retirava al seu estudi i anava pintant, fent gravats, etcètera. És a dir, com a artista visual també va col·laborar amb molts programes de televisió i performances. Va fer muntatge d'algunes de les seves pròpies pel·lícules. És guionista també de moltes d'elles. Per exemple, la que avui tenim com a clàssic de la setmana, Mulholland Drive. I després ha fet també la música Inland Empire, que és l'última que va fer del 2006, així com a pel·lícula gran, una pel·lícula de gairebé tres hores, en què hi ha una mena de suma de tot el que és els temes que importaven amb aquest fenomen que es diu David Lynch. Aquests temes que importaven són el territori, el terreny una mica sempre llefiscós i sense regles, com és el terreny dels somnis. És un home que, en quant a directors, en alguna entrevista ell va dir que de directors americans es quedaria amb Hitchcock i Stanley Kubrick. De Stanley Kubrick, Lolita i 2001, i de Hitchcock, Vertigo i alguna més, perquè li interessava el clima que s'havia de crear, aquest clima que a vegades tenia també misteriós. El misteri és un element important dintre de l'obra de David Lynch. Si després analitzarem una mica, perquè ens centrarem en Mulholland Drive, però parlarem una mica de cada una de les pel·lícules, i veureu que hi ha un to surrealista, visceral, que és evident en gairebé totes. Després hi ha el to misteriós. Després hi ha també una mica una tendència cap a l'oníric i fins i tot d'una certa pulsió, violència sexual, explícita o no, segons la pel·lícula. Hi ha llavors uns directors europeus que també li van interessar. Fellini, de Fellini li va interessar molt Notxes de cabiria i Vuit i mig. Li va interessar Buñuel. De Buñuel li van interessar diverses pel·lícules de l'època mexicana i també alguns com el Fantasma de la Libertat, l'Àngel Exterminador, etcètera. Fixeu-vos també que és un territori també el de Buñuel que està una mica fluctuant en l'ona del surrealisme i dels somnis, etcètera. una mica aquestes coses, el misteri també, que això seria molt comú també amb el cinema de Hitchcock. I després ell ressaltava també que tenia un interès molt especial amb la figura de Kafka, de Franz Kafka. A ell li va interessar molt la lectura que havia fet diverses vegades de la metorfosi. També aquest element kafkià és present fins i tot amb aquesta que considerem una, si no la millor, junt amb la d'avui, una de les millors pel·lícules, que és Blue Velvet, de la que ja dic vam parlar fa un parell d'anys aquí. Llavors, a veure, tornant al principi, diguem que ell va néixer a Missula, a Montana, el 20 de gener de 1946. Fins als 32 anys no va fer la seva primera pel·lícula, però abans d'això va estar treballant, ell va tindre una joventut, infantesa també, i podríem dir que fins als 20 anys va dir que no havia començat a pensar per ell, que fins llavors pràcticament ho havia tingut tot molt regalat. A casa seva hi havia una harmonia fantàstica. En alguna ocasió va comentar que ell no havia sentit mai una discussió entre el seu pare i la seva mare. que va pujar una mica en aquest àmbit tan tranquil o de comoditat en quant a les relacions familiars. Va tindre una germana i un germà també, amb el que els portaven també molt bé, i va començar primer, tal com hem dit abans, a interessar-se per la pintura, perquè una mica a casa el que volien és que es dediqués a l'arquitectura. Va començar estudiant l'arquitectura, però no l'estudiar, no lligava massa amb ell, i llavors va agafar, va començar amb un amic, sobretot, Jacques Fisch, que va ser molt important, després també va ser col·laborador, però amb ell va fer un viatge a Europa i tenia la intenció de passar tres mesos, els dos, rebent lliçons d'un pintor, Òscar Cocotxca, que havia arribat notícies d'ell als Estats Units i els fascinava l'expressionisme d'aquest pintor, però Cocotxca estava en una altra onda, van estar 15 dies esperant que el rebés, al final no van poder veure'l, i es van cabrejar i van dir Europa, Europa no és per nosaltres, i van tornar als Estats Units, i llavors, a partir d'aquí, clar, es va consolidar l'amistat que ja tenien de més joves, d'abans dels 15 anys, i van continuar treballant, fins i tot en l'època de les primeres pel·lícules i dels curtmetratges, va ser un dels col·laboradors, junts amb un altre que es diu Alan Splett, que era un tècnic de so i que també va estar treballant pràcticament amb la major part de les pel·lícules que va fer el David. Bé, ara posarem un segon tall de música. En aquest cas, en aquest cas es tracta d'una peça de Blue Velvet, de Blue Velvet, In Dreams, que està cantada per Roy Orbison. A candy-coloured clown they call the Sandman tiptoes to my room every night just to sprinkle stardust and to whisper go to sleep everything is all right I close my eyes then I drift away into the magic night I softly say a silent prayer like dreamers do when I fall asleep to dream my dreams of you in dreams in dreams I walk with you in dreams I talk to you in dreams in dreams in dreams in dreams all the time when you're together in dreams in dreams all the time when you're together in dreams in dreams in dreams I'll just be hope gone Bona nit Bona nit Bona nit A la pintura li faltaven dues coses que té el cinema, el moviment i el so. I això va ser el que el va fer decidir canviar la pintura pel cinema perquè li semblava que d'aquesta forma podria completar d'una manera molt més completa i interessant el seu pensament i traduir-lo amb imatges. Bé, tornant a Holland Drive direm que en aquests moments si teniu interès en veure la cosa que us recomano, la podeu trobar a Filmin, també està en DVD, però la podeu trobar a Filmin amb una restauració en 4K que va fer Estudio Canal i Criterium Collection el 2021. És extraordinària, està en versió original, doblada, i a més a més va ser aquesta restauració supervisada pel propi David Lynch. És a dir, que val la pena perquè tot això es va fer a partir d'un original de 35 mil·límetros. Aquesta pel·lícula té una durada de 147 minuts i veureu que s'inicia com un musical que aparentment sorprèn perquè si hem vist alguna imatge, algun cartell o alguna cosa, sembla que les imatges d'aquest musical en què comença són una dispersió en quant a la temàtica. A la temàtica que podem suposar o esperar, no? A continuació, segueixen els crèdits. I després veiem un cotxe en el que hi va de... O sigui, està conduït per dos homes al davant i va d'acompanyar una dona al darrere, una dona morena, jove. Un d'ells l'amenaça amb una pistola, però en aquell moment venen dos cotxes que estan una mica picats l'un amb l'altre. Es produeix una topada i d'aquest accident ja se suposa la mort dels dos que anaven al davant, el conductor i l'acompanyant, i a ella no li passa res, però perd la memòria. I, o sigui, no explicaré la pel·lícula, ho deixem aquí. A partir d'aquí, ella es troba, baixa a Mujolam Drive, arriba a Sunset Boulevard i es posa en una casa, i en aquesta casa hi troba una noia que havia deixat el Canadà per vindre a Los Ángeles a fer unes proves perquè vol ser actriu i vol tindre fama perquè fins llavors ha sigut una actriu que no ha acabat de quallar la seva carrera. Es fan amigues, es fan amants, i juntes miren d'esbrinar algun misteri que envolta, sobretot, el passat de la dona morena, que, com que allà a la casa hi ha un cartell de Gilda de Rita Hayworth, quan una li pregunta, quan la futura actriu li pregunta com es diu, ella li diu Rita perquè és el primer que llegeix allà, no? Bé, doncs, naturalment, aquesta no seria la identitat d'ella i l'altra ja no avança més, s'ha de veure la pel·lícula. Això vol dir que estem dintre de, com hem dit abans, estem dintre d'un altre somni recurrent que es anirà comprovant i es anirà desvetllant a mesura que vegem la pel·lícula. Dintre de la pel·lícula hi ha coses que remeteixen a Sansibbúlevar, per exemple, perquè es veu la humiliació per part de les màfies de la producció cinematogràfica d'un director jove al qual li imposen una actriu protagonista en contra de la seva opinió, no li deixen fer càsting, li diuen que això és una imposició i que si no ja l'acomiaden. En fi, llavors, hi ha tota una sèrie de trànsit en què van avançant aquests dos personatges que s'han trobat en paral·lel i en paral·lel intenten fer camí per anar descobrint el seu passat. Mulholland Drive és una pel·lícula, per tot el que dic i el que veureu, fascinant. Aquesta és una mica el resum. Té unes interpretacions extraordinàries. Betty i Diane, perquè les dues tenen un doble personatge, són interpretats per la mateixa Naomi Watts, que està esplèndida. Camila i Rita, que està interpretada per la... És la dona, una és la rosa, Naomi Watts, i la morena, Laura Elena Haring, està interpretat per Laura Elena Haring, que juntament amb Naomi fan un duet fantàstic de molt nivell, la veritat. El paper del director jove, Justin Teru, que serà un de la Factoria Link, que després treballarà amb ella en altres pel·lícules. Anne Miller, que fa el paper de Cocó, una veïna que és d'aquestes que controlen molt tot el que passa a la finca. és una actriu que es menja la càmera des del primer segon que surt en escena. Extraordinària. La música, com han dit, està dirigida i composada per Àngelo Badalamendi, que també formarà part, si podríem dir-ho així, de la Factoria dels Addictes a David Lynch. La fotografia és de Peter Deming. Els productors són Mary Sweeney, que a més a més és l'encarregada del muntatge, i Alan Sartre. El guió és, com hem dit abans també, del mateix David Lynch. És una pel·lícula que, per nosaltres, l'altre jo ho comentava amb l'Anastasi, és, segurament, està entre la primera i segona, més importants de tot el que ha fet fins ara David Lynch. Posem la tercera tall de música, que correspon a la música de... No és pel·lícula, és una sèrie que molts recordareu, sobretot els que teniu una certa edat, la sèrie Twin Peaks. És el tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. Elegir el temaeler en dels Sigurds. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi. El tema central, també, d'Àngelo Badalamendi, d'Àngelo Fins demà! Fins demà! Fins demà! Aquesta música esplendida ens porta directament cap al cas misteriós, sempre el misteri present amb tot el que feia David Lynch, el cas misteriós de Laura Palmer. Aquí va passar una cosa, això es va convertir en una sèrie de televisió que va tindre un èxit extraordinari, més fins i tot a Europa que als Estats Units, perquè va passar una cosa, a mesura que avançava la sèrie i es anaven fent més capítols, cada vegada més el mateix David Lynch la convertia més en una obra personal. I va proposar una segona temporada, una segona fase de la sèrie en els productors. Els productors li van contestar negativament perquè entre mig ja havia fet pel·lícules que amb ells no els havien convençut. El públic tampoc, americà sobretot, no havia gaudit d'aquestes pel·lícules, no les havia considerat tan importants. I llavors Lynch es va cabrejar i va agafar i va dir, bueno, doncs ara muntaré una cosa, una preqüela que es diu, i la va titular en forma d'una sola pel·lícula, la va titular Twin Peaks, Últims dies de Laura Palmer. Amb això, diguéssim, tanquem el capítol de Twin Peaks, que ja dic, per ell va ser un succès important i no hi ha dubte que li va donar embranzida i, sobretot, el va considerar els festivals d'aquí, d'Europa, se'l disfrutaven per tindre'l. Fins i tot va arribar a ser president un any del Festival de Can. Va tindre molts reconeixements, va guanyar també la Palma d'Or en una ocasió. Bé, a partir d'aquesta situació, l'hauríem de tirar enrere, però m'agradaria comentar una cosa que l'he llegit i m'ha semblat que és bo de comentar-ho per antena. Quan la seva família va anunciar la defunció, mitjançant un comunicat per la premsa, va destacar la pèrdua de David amb aquestes paraules. Hi ha un gran forat en el món, ara que ja no està amb nosaltres. Però, com ell deia, fixa't en la rosquilla i no en el forat. És un dia bonic, amb un sol daurat i blaus al cel. Això expressa una mica, si heu vist les pel·lícules de David Lynch, expressa una mica el tarannà d'ell, i fins i tot hi ha una recomanació que us vull fer des d'allà, i és que s'ha fet, en l'any 2016, un documental en el que participa ell com a absolut protagonista, titulat David Lynch, Art the Life. En aquest documental hi ha un esplèndid i generós David Lynch, que ens porta de la mà dels seus records d'infància i adolescència, passant per la seva passió per la pintura i fins a arribar al cinema en els seus tres primers curts metratges, i entre la seva primera pel·lícula, Eraix Hit, Cabeza Borradora, i fins a la darrera. Considero aquest documental imprescindible per entendre la personalitat i l'obra cinematogràfica de David Lynch. Arribats en aquest moment, m'agradaria, escolta, abans d'entrar ja a comentar una mica les vuit recents pel·lícules que va fer, posaríem un quart tall de música que és de la banda sonora de Los Highway, Carretera Perduda, que es diu I'm Drenched. Està interpretada la música, la cançó, per David Bowie. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! jo crec que va ser una pel·lícula que li va donar molt valor i molt prestigi a David Lynch al cap de quatre anys, en 1984 va fer una versió de Dune basada en la novel·la de Frank Herbert però aquí va topar amb un element i és la manca de pressupost per aportar un tema que exigia una despesa molt més important de la que tenia ell i llavors és una pel·lícula que, si bé ha guanyat amb el temps perquè s'ha convertit, igual que molt del cinema de David Lynch per exemple, Capçal Borrador i El mateix Home Elefant són pel·lícules que ara pels cinèfils joves són de culte perquè, clar, d'alguna manera són el background d'un dels directors més influents que hi ha hagut en el cinema de la segona meitat del segle XX això és així perquè en realitat el cinema que fa o que feia David Lynch és un cinema arriscat és un cinema que no dona peixet és un cinema de creador però de creador que va més enllà de les normes establertes i obre camins i llavors aquesta obertura de camins és recollida moltes vegades per creadors joves o sigui, ara per exemple l'any passat cada any passa per això però hi ha una sèrie de pel·lícules que clarament estan inspirades en el cinema de David Lynch o de David Cronenberg que també és un altre d'aquests personatges que algun dia tocarem perquè és molt interessant també el seu cinema bé seguint amb el repàs al cap de dos anys 1986 fa Blue Velvet mireu de Blue Velvet vam dir molta cosa aquí però només afegireu un dato aquest mateix any a Woody Allen li van donar l'Òscar millor pel·lícula per Annie Hall no la van a buscar però va comentar que a més a més que per ell primer era tocar el banjo a més a més d'això la millor pel·lícula de castany no és la meva la millor pel·lícula és la de David Lynch referint-se a Blue Velvet el 1990 al cap de quatre anys va signar Cor Salvatge bé Cor Salvatge ja és una altra història aquí podríem dir que no no va quallar els elements que estava fet com ell voldria i ha quedat com una pel·lícula també una mica pels fans irreductibles que són molts de David Lynch però no no gaudeix de la consideració d'obra important per part de bona part de la crítica i no diguem ja de l'audiència al cap de set anys es va tornar a presentar amb una pel·lícula per mi molt interessant que és Lost Highway que aquí hem sentit un tall de la banda sonora sempre a veure avui hi ha molta més música que habitualment però és que la música és un element igual que el so molt important en el cinema de David Lynch si entreu amb el seu cinema corroborareu això perfectament Lost Highway és un thriller en el que hi ha bé tots els elements propis del thriller més les podríem dir manies pròpies de David Lynch una fotografia extraordinària uns nocturns fantàstics és una pel·lícula per gaudir-la deixant-se portar per la fascinació que és un element com he dit abans propi i que es troba en totes les pel·lícules de David Lynch el 1999 va fer The Stride Story aquesta és una pel·lícula que molta gent li troba valors per mi és de les fluixes si és que en té o menys menys importants dintre la carrera d'David Lynch en part perquè és la que menys s'assembla al cinema de David Lynch és un home a dintre a sobre d'una talladora de xespa que va recorrent als Estats Units dos o tres condats en fi és una història natural una història humana també però que no des del meu punt de vista no aporta gran cosa a la filmografia de David Lynch tot i que últimament també hi ha hagut alguns crítics importants que l'han recuperat trobant-li elements que a la millor a primera vista no són evidents però però que sí que el fan en troncar en troncar amb el passat i el futur del seu cinema deixem-ho aquí el 2001 va fer la pel·lícula que avui hem comentat Mulholland Drive i el 2006 acaba el que podríem dir la obra noble o important de David Lynch amb aquesta pel·lícula Inland Empire és una pel·lícula aquesta és a veure ja que és l'última podríem dir que potser són tres hores de pel·lícula i va voler posar un resum podria dir un compendi de tot el que era la seva obra les seves obsessions i es comparteix amb una pel·lícula que no es pot o és molt difícil d'entendre a partir d'un d'un treball o un anàlisi racional i és una pel·lícula d'aquelles que la que més amb David Lynch que amb totes has de fer un esforç d'aquest tipus la que més t'has de deixar portar per la interpretació per els moments escollits agafant-los i després mirar de construir cada un el seu puzle perquè jo no crec que hi hagi d'aquesta pel·lícula ni un puzle acabat del propi Lynch és una pel·lícula oberta una pel·lícula que toca molts temes una pel·lícula fantàstica una pel·lícula on hi ha relats que poden portar des de la literatura més fantàstica a la literatura podríem dir de misteri en fi és un compendi molt complicat però a la vegada com sempre és una paraula que es repeteix forçosament amb David Lynch al parlar d'ell que té una fascinació que t'envolta i si et deixes portar per ella realment les tres hores passen com si res i bé aquí hi ha un últim tall de música i aquest últim tall l'hem posat perquè ja no correspon a cap pel·lícula aquest últim tall de música correspon a una de un dels tres LPs que van registrar és un disc ell en sembla que toca aquí la guitarra elèctrica i la veu és de Christa Bell el títol de la cançó és Angel Star El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El 22 El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol El títol I can't see you Your eyes Can't hear you Whisper my name Angels die Bé, amics, fins aquí el nostre homenatge a l'estimat David Lynch. Si teniu interès en conèixer aquesta cançó, us diré que forma part d'un àlbum de rock experimental que porta per títol The Big Dream. Molt bé, arribat amb aquest bus, canvi de terció que diuen, i anem a parlar perquè tenim que fer referència inexcusable a la 17a edició dels Premis Gaudí de Cinema Català que es van lliurar el 18 de gener de 2025 a l'Auditori del Fòrum. Bé, perdó. Dir-vos que El Palmarès va ser el següent, allò per avançar una mica. La pel·lícula El 47 de Marcel Barrena es van dur vuit premis, millor pel·lícula, millor protagonista masculí Eduard Fernández, millor actriu secundària a Clara Segura, millor direcció de producció, millor vestuari, millor maquillatge, millors efectes visuals, i el Premi Especial del Públic a la millor pel·lícula. Polvo Serán, de Carlos Marqués Marcet, millor pel·lícula de llengua no catalana, millor direcció d'art, millor muntatge, Chiara Dianese, millor música original, Maria Arnal, en total, quatre gaudis. Casa en Flames, de Dani de la Orden, millor guió original, Eduard Sola, millor protagonista femenina, Emma Vilarasau, millor actor secundari, Enric Oque, tres gaudis. Segundo premio, d'Isaqui La Cuesta i Pol Rodríguez, també amb tres premis, millor direcció, millor fotografia, Pato Kuro, Takeuchi, millor so, per Diana Sagristà, Alejandro Castillo, Eva Balinho, Eva Balinho, que, per cert, ha estat fa un parell d'anys aquí amb nosaltres al programa. I després destacaríem també, per últim, Salve Maria, amb dos gaudis. Salve Maria és dirigida per Marc Coll i va tindre el millor guió adaptat de Marc Coll i Valentina Visso i millor interpretació, revelació, per Laura Bismarck. quan a la pel·lícula, millor pel·lícula europea, aquí la veritat és que no era fàcil escollir-ne una perquè les cinques van presentar totes d'un nivell molt alt i qualsevol, em sembla bé, em continua semblant bé, aquesta anatomia d'una cadíeta, de Justin Triad, millor pel·lícula europea, que d'aquesta en havíem parlat també ja aquí, en el moment en què es va estrenar. Sobre aquest escrutini, no tinc res a dir, totes són pel·lícules que tenen valors per estar nominades i per obtindre premis i per tant ja sabem com va això dels premis que és una mica, no és ben bé una loteria, però sí que hi ha un repartiment que a vegades va cap a una banda o l'altra, segons la ventada, com va també, no? Llavors hi ha un element aquí important dintre dels premis i és que amb els Gaudí es dona sempre el Premi Gaudí d'Honor, que és el premi que porta el nom de Miquel Portemoy. Aquest premi, en aquesta ocasió, s'ha otorgat al Paco Poc, un productor activador del cinema català i europeu i fins i tot de més enllà i que jo crec que val la pena i felicito humilment a l'Acadèmia perquè penso que donar un PMI per primera vegada a un productor és important, és molt important perquè a darrer del productor hi ha moltes coses, és el reconeixement en el cas del Paco a mig segle de dedicació i de donar suport i facilitar que projectes il·lusionants i fets amb talent poguessin sortir a la llum i tot seguit donant pas a carreres importants en molts casos de cineastes, com és el cas, per exemple, de l'Issac i de l'Agostia Villaronga, etcètera, de casa nostra i de fora. Paco, poc, crec que tots estarem d'acord, és el productor més important actualment en l'àmbit català i de la resta de l'Estat. És per tant just aquest guardó que porta el nom de Miquel Porté que, curiosament, Miquel Porté Moix, La república de la llibertat i el bon humor, és un documental de 2018 dirigit pel muntador i documentalista Anastàcia Rinos, component del nostre equip de cinema sense condicions i, a més a més, que es dona la circumstància que aquest documental va ser produït també pel propi Paco, poc. És a dir, que s'ajunten amb ell tota una sèrie de circumstàncies. En tot cas, enhorabona al Paco, s'ho mereix i enhorabona a l'Acadèmia per concedir-li aquest premi tan merescut amb aquesta figura del nostre cinema. Després, és inevitable quan hi ha un lliurament de premis de l'Acadèmia, sigui la d'aquí, sigui l'espanyola, fer un comentari a la gala. I, clar, no sirem una excepció. El comentari a la gala jo tinc que dir que em va semblar molt llarga. d'una extensió que la va fer gairebé insoportable, de el que podríem dir una catalanitat menguant dels continguts. La presidenta, Judit Collell, amb el seu Parlament, va semblar, a mi em va donar aquesta impressió, prou contenta o almenys no va fer referència en aquest punt, cosa que, per exemple, normalment sempre incidia en reclamar més i més i més català al cinema, l'anterior presidenta Isona Passola. El nivell de les intervencions llevat de comptades excepcions, intervencions refereixo als agraïments, capítol d'agraïments, va fimbrejar des de la pulsió reivindicativa de tipus que se'n recordin de mi, que per més de 60 no hi ha papers o què? Que si sóc migrant i canto hi ha alguna cosa més o només tinc que vindre aquí a donar algun premi? Bé, tot això caldria afegir la tòxica i tòpica referència als avis, als pares, als fills i als amics que tenen a Pernambuco, no? Bé, després es fa imprescindible també fer referència a la dubtosa oportunitat del gag de l'home de la manguera que anava tallant o apremiant els que estaven passant-se de temps i això ens sembla d'un gust ja dic doctors perquè no estem ni per tirar l'aigua aquí i sobretot amb la que està caient de foc als àngels més valdria tirar-la allà, no? Bé, el viatge podríem dir políticament podria ser d'associat d'esquerra bastant pronunciat i si no coincideix amb Ciutadans és perquè Ciutadans avui en dia ja no pinten res. Per dir alguna cosa d'alguna de les pel·lícules diria que el 47 i els parlaments que van fugir d'ell que de moments si té vuit premis vol dir vuit parlaments ressonaven molt a mi em van ressonar bastant a Cosa Rància i que dir que no s'hagi dit del guionista aquell Eduard Solà que diu que té ni un avi analfabet i ell esdevingut escriptor. Ja s'ha dit suficientment sobre això no afegiré res més que el de Cosa Rància. Per una altra banda també i això fent referència al català ha sortit amb els mitjans X Plataforma X o com li vulguem dir el que abans era Twitter que la entrevistadora Maria Xinxó va fer una pregunta a la Catifa a la Cantant Mosca la pregunta deia la cultura catalana ho està petant i la resposta de la filla de l'actor Eduard Farello va dir la cultura catalana està a tope ho està petant a tope i llavors va sortir a l'acte algun comentari a la xarxa X dient nivell nen i el propi Quim Montsó se'n va apropiar i ho va retuitar nivell nen si recordeu el programa aquell de fa 20 anys del Bonafuente amb l'Edu Soto aquest actor es va inventar el nen de Castefa i el Bonafuente va captar que havia agradat aquesta expressió i va fer ús i la va difondre fins al punt que també va fitxar l'Edu Soto com actor per col·laborar allí tot això em porta a que al final la conclusió podria ser illa, illa, illa ve llaurera cada dia el que passa és que en fi podem salvar com he dit abans el Gaudí d'Honor i la conclusió modesta és que el visionat per mi va ser de Vergonya Aliena esperem que l'any que ve tinguem més sort tots plegats que hi hagi si pot ser més cinema en català i que aquest cinema tingui la resposta dels acadèmics perquè també val dir que hi ha hagut algun cinema català que no ha entrat a cap graella d'aquestes per la raó que sigui perquè ja sabem que els acadèmics a vegades tenen els seus capricis i ho deixem aquí moltes gràcies amics ens veiem la setmana que ve estarem aquí amb una nova pel·lícula de la setmana i si podem aquesta setmana si no la propera tindrem també un convidat que anunciarem oportunament molt bona nit gràcies a tots i ens veiem al·lícula Fins demà!