Cinema sense condicions del 21/1/2025 — Homenatge a David Lynch: Mulholland Drive, Twin Peaks i repàs de filmografia + Premis Gaudí 2025

Context i to de l’episodi

Programa especial dedicat a la memòria de David Lynch i al seu llegat cinematogràfic, amb el “clàssic de la setmana” centrat en Mulholland Drive, un repàs de temes, influències i filmografia, i una segona part amb el palmarès i anàlisi crítica dels Premis Gaudí 2025.

"Hi ha un gran forat en el món, ara que ja no està amb nosaltres. Però, com ell deia, fixa't en la rosquilla i no en el forat. És un dia bonic, amb un sol daurat i blaus al cel."

Homenatge a David Lynch

Perfil artístic i temes recurrents

• Artista total: director, guionista, muntador, músic i pintor; col·laboracions habituals amb Àngelo Badalamenti i tècnics de confiança (p. ex., Alan Splet al so).
• Temes clau: el misteri, el territori oníric i el surrealisme visceral; pulsions de violència (de vegades sexual) i identitats escindides.
• Influències: Hitchcock (Vertigo), Kubrick (2001, Lolita), Fellini (Nits de Cabiria, 8½), Buñuel (L’Àngel Exterminador), i literatura kafkiana (La metamorfosi).
• Biografia esbossada: de la pintura a la imatge en moviment (“a la pintura li faltaven moviment i so”); amistats creatives primerenques i pas al cinema independent amb Eraserhead.

Música com a columna vertebral

• Badalamenti com a signatura sonora de Lynch (Blue Velvet, Twin Peaks, Mulholland Drive).
• Interludis musicals destacats a l’episodi: “In Dreams” (Roy Orbison, Blue Velvet), tema de Twin Peaks, “I’m Drenched” (David Bowie, Lost Highway) i “Angel Star” (David Lynch & Chrysta Bell, The Big Dream).

Clàssic de la setmana: Mulholland Drive

On veure-la i edició

• Disponible a Filmin amb restauració 4K (Estudio Canal + Criterion, 2021), supervisada per Lynch; metratge base de 35mm.

Sinopsi (sense espòilers) i lectura temàtica

• Inici en clau musical i tall sobtat a un accident a Mulholland Drive: una dona morena sobreviu i perd la memòria.
• Arriba a Los Angeles, es creua amb una aspirant a actriu canadenca; amistat, desig i investigació del passat com a eix.
• Joc d’identitats (Rita/Camila – Betty/Diane), Hollywood com a maquinària que imposa cares i destins; ecos de Sunset Boulevard i crítica a la indústria.
• Clau lynchiana: narrativa fragmentada, somnis i realitats entrellaçades, atmosfera de misteri i seducció audiovisual.

Repartiment i equip

• Naomi Watts (Betty/Diane) i Laura Elena Harring (Rita/Camila) en un duet magnètic; Justin Theroux com a director assetjat per poders opacs.
• Música: Àngelo Badalamenti; foto: Peter Deming; muntatge: Mary Sweeney; guió/direcció: David Lynch.

Per què importa

• Una de les obres capital de Lynch (al costat de Blue Velvet), síntesi de les seves obsessions: identitat, somni, desig i poder.

Twin Peaks: èxit, tensió industrial i preqüela

• El “cas Laura Palmer” esdevé fenomen televisiu (èxit major a Europa), mentre Lynch hi imprimeix un segell cada cop més personal.
• Xoc amb productors i resposta d’autor amb la preqüela “Twin Peaks: Últims dies de Laura Palmer”. Reconeixement en festivals (inclosa Palma d’Or a la trajectòria de Lynch en altres contextos) i prestigi europeu.

Filmografia repassada (pinzellades)

• The Elephant Man: prestigi internacional i consolidació d’autor.
• Dune (1984): ambició lligada a limitacions de pressupost; recepció desigual, avui peça de culte.
• Blue Velvet (1986): thriller suburbà i somiador; punt d’inflexió estètic.
• Wild at Heart (1990): obra per a fans, més divisiva.
• Lost Highway (1997): thriller nocturn i hipnòtic; fotografia i atmosfera en estat pur.
• The Straight Story (1999): road movie humanista, la menys “lynchiana” per alguns, però reivindicada per d’altres.
• Mulholland Drive (2001) i Inland Empire (2006): aquesta última, compendi radical de tres hores que exigeix lectura sensorial més que racional.

Documental recomanat

• David Lynch: The Art Life (2016): imprescindible per entendre el seu procés creatiu des de la infantesa fins als primers films.

Premis Gaudí 2025: palmarès i valoracions

Palmarès destacat

• El 47 (Marcel Barrena): 8 guardons (incloent Millor Pel·lícula, actor protagonista, vestuari, maquillatge, VFX i Premi del Públic).
• Polvo serán (Carlos Marqués-Marcet): 4 Gaudís (Millor Pel·lícula en llengua no catalana, direcció d’art, muntatge, música original – Maria Arnal).
• Casa en flames (Dani de la Orden): 3 premis (Guió original, actriu protagonista – Emma Vilarasau, actor secundari).
• Segundo premio (Isaki Lacuesta & Pol Rodríguez): 3 premis (Direcció, fotografia, so).
• Salve Maria (Marc Coll): 2 (Guió adaptat i revelació – Laura Bismarck).
• Millor pel·lícula europea: Anatomia d’una caiguda (Justine Triet).

Gaudí d’Honor

• Paco Poch rep el Gaudí d’Honor-Miquel Porter i Moix: reconeixement a mig segle com a productor i impulsor de carreres i projectes clau.

Valoració de la gala

• Percepció de durada excessiva i gags discutibles (p. ex., “home de la mànega”).
• Debat sobre catalanitat i discursos; ressò a xarxes (X/Twitter) amb el “nivell nen”.
• Desig de més cinema en català i millor representació a nominacions.

Punts clau

• Mulholland Drive es reivindica com a fita del cinema contemporani: identitat, somni i indústria.
• Lynch: creador transversal, amb el so i la música com a eixos dramàtics.
• Gaudí 2025: palmarès repartit, reconeixement estructural al paper del productor i debat obert sobre la gala.