Il conformista: política, psicoanàlisi i estil visual; Glass Onion, Eugénie Grandet i L’Alternativa (Suro, Cesc Gay, Seidl)

Cinema sense condicions. A CIDADE NO BRASIL CIDADE NO BRASIL Bona tarda, una setmana més, estem a Ràdio Desverns, Cinema sense condicions, abans que res a l'equip. Biel, bona tarda. Hola, bona tarda. Benvingut. Moltes gràcies. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Bona tarda. I el que us parla Pepe Armengol, bona tarda a tothom. Hem iniciat el nostre programa amb un fragment de la banda sonora que va composar Georges DeLaurie expressament pel film de Bernardo Bertolucci, que serà el clàssic d'aquesta setmana, i el conformista. Val a dir que la música, ja que hem començat per sentir aquest fragment, és un dels elements. tota la pel·lícula és extraordinària per mi, una obra mestra, la primera probablement de Bernardo Bertolucci. Però ja dic, la música és molt interessant perquè d'ella s'ha fet, amb el seu dia, un vinil, després un CD, i ha tingut el seu recorregut amb l'ambient musical. i és que està al servei del drama que ens presenta la pel·lícula i en ella hi ha unes dissonàncies que s'ajusten, s'amollen molt bé a l'argument de la pel·lícula i els sotracs interns que té la mateixa. Bernardo Bertolucci, per començar, el director, va néixer el 16 de març de 1941 a la ciutat de Parma i va morir a Roma el 26 de novembre. Avui faria 4 anys i 2 dies que ens va deixar, del 2018. El seu pare, Atilio, fou poeta i a més a més professor d'història de l'art. La seva mare també era professora. El seu cosí, Giovanni, el seu germà Giuseppe, era director de teatre, i el seu cosí, Giovanni Bertolucci, va treballar com a productor associat amb diverses pel·lícules que va dirigir el Bernardo. L'any 1962, als 22 anys, va dirigir el seu primer llargmetratge. Prèviament, havia treballat d'ajudant de direcció amb Pierpaolo Pasolini, un gran amic seu, poeta i director de cinema, a Caton. I la seva primera pel·lícula és aquesta, als 22 anys, La com mare seca, en què precisament l'argument estava basat en un escrit de Pierpaolo Pasolini. El 1964, al cap de dos anys, va dirigir Prima de la Revoluciona i el 1968, Partner. Va ser l'any 1970 que va dirigir dues pel·lícules, L'estratègia de l'Aranya i Il Conformista. Bé, Il Conformista, el meu modo de veure, fa un sol de qualitat importantíssim. Ja sabem que les altres eren pel·lícules que, sense deixar de ser molt interessants, i que ja ens donaven a conèixer i ens perfilaven un home que segurament seria important en el cinema, aquesta, amb aquesta, i Il Conformista, tot això ja es va concretant. Ell parteix d'una novel·la d'Alberto Moravia del 1951, que portava el mateix títol, però amb aquesta novel·la ell la pren com a base, la segueix, argumentalment, però amb la seva, al besar-la en cinema, ho fa a la seva manera. És a dir, ell no fa un relac cronològic com és el de Moravia, sinó que fa un relac a partir d'una, podríem dir, una mena de road movie, en què ell va des d'Itàlia a París per casar-se, i amb l'escolta de casar-se també fer un servei al partit feixista italià, que consistia en donar mort a un antic professor d'ell, que havia fugit a París per la seva condició de liderar un grup antifeixista. Bé, aquest seria un dels arguments, però hi ha un altre també, perquè en la pel·lícula, igual que en l'obra de Bertolucci, hi ha amor, hi ha sexe, hi ha la lluita per la vida i la mort. I amb aquesta hi ha totes aquestes funcions. Val a dir que després de donar aquests traços que he donat abans sobre els orígens de Bertolucci, ell amb la seva formació i després amb el seu treball expositor, a través de la imatge, podríem dir que hi ha dos eixos fonamentals, la influència del marxisme, Marx, i del psicoanàlisi, Freud. Això tindrà després una importància en tot el seu procés creatiu, que ja es fa notori a partir de prima de la Revolución. En el cas concret d'Il Conformista, és una pel·lícula, com he dit abans, de 1970, amb direcció de Bernardo Bertolucci, guió de Bernardo Bertolucci adaptant la novel·la d'Alberto Moravia, amb la música, que ja hem comentat, de Georges Del Rey, fotografia de Vittorio Estoraro, que ja havia treballat anteriorment amb ell, però aquí jo crec que és quan hi ha l'anici d'una simbiosi més important entre el que és el treball de la imatge i el treball del guió i creatiu de Bertolucci. En el muntatge hi ha un molt bon amic seu, que des de feia de guanys ja tenien una amistat molt consolidada, que és Franco Arcali. Malauradament va morir cap als anys 70 i va ser una mort molt sentida per Bertolucci perquè encara que moltes vegades figuri com a muntatge, ell, en moltes entrevistes i això, ha reconegut la importància que tenia Arcali amb els comentaris que feien prèviament del guió de les pel·lícules i amb això li havia donat moltes idees que ell valorava i tenia molt en compte. La producció d'aquesta pel·lícula és de Giovanni Bertolucci, del seu cosí, com hem dit abans, i de Mauricio Lodi Fé. Els intèrprets principals són Jean-Louis Tritrinyan, Estefania Sandreli, Dominic Sandà, Gaston Moixín i altres. Vull destacar també que apareix en un petit paper, però important, Pierre Clementí, que és, si veieu la pel·lícula, és el que fa de pedòfil. Un personatge que té molta importància perquè als 13 anys ell veient... Bueno, ell està durant aquest viatge que fa té pensaments que estan posats en imatges com a flashback i veiem que ell es creu una de les coses, ell es va confessar una de les vegades dintre de la pel·lícula abans de casar-se i diu que ell ha fet tots els pecats i és que va acabar fent un tret amb aquest home que estava bussant d'ell i es pensava que l'havia mort quan en realitat només l'havia ferit i després el retroba al final de la pel·lícula. Bé, a partir d'aquesta pel·lícula, ja he dit que per mi era la primera obra mestra d'ell, això vol dir que per mi també Bertolucci, que estaria amb el panteó potser dels 10 o 15 més grans, amb la meva consideració, hi ha pel·lícules com L'últim tango en París, Novecento, L'últim emperador, El cielo protector, velleza robada, sonyadores, i ens va deixar amb una pel·lícula del 2012 que es diu Tu i jo. Va fer altres pel·lícules, però jo crec que amb tot això i passant una mica cap al reconeixement en premis, tenim el 1972, és nominat l'Òscar de millor guió per el conformista, el 1974 guanya l'Òscar el millor director i el millor guió per l'últim emperador, també va ser nominat com a millor director per l'últim tango, i finalment, el 2011, va inaugurar la primera palma d'or honorífica del festival de can que li van adjudicar amb ell pel conjunt de la seva obra. Bé, amb aquesta introducció et passo el relleu, Ignasi, perquè tu ens diguis la teua opinió sobre aquesta pel·lícula que crec que és clau dintre de l'obra de Bertolucci. Sí, segurament tot dintre del que podríem considerar primera etapa. Efectivament. A mi amb Bertolucci em passa una cosa és que evidentment llou com tothom en l'últim emperador del novecento que em sembla enorme. Un fresc històric. Enorme. És una pel·lícula enorme. Jo crec que en Bertolucci cada cop tendia més. Després, és veritat que torna una mica amb Dreamers, no? Torna una mica els seus orígens en el sentit que torna a preocupar-se de la política barrejat amb sexe i tal, no? però sense aquesta grandeur, no? Sense aquesta enormitat que el novecento i l'últim emperador, vaja, són exercicis cinematogràfics sense dubte d'acab tipus de primera magnitud i que jo que sóc precisament amant del gran cinema, del cinema que s'ha de veure en pantalla enorme, doncs, evidentment, l'has de fer seré sempre, no? Però, amb aquesta primera fase d'en Bertolucci, a mi em passa una cosa molt curiosa, perquè ell ja declarava de jove que volia fer un cinema molt clar, és a dir, molt clar i que li, sobretot, el que li preocupava era arribar al moll del que és la realitat. Però, precisament, aquestes primeres pel·lícules, no? Com ara sé que potser una mica a part, no? Però, prima de la revolució... Sí, perquè com ara sé que encara és molt neorealisme. és Pasolini, efectivament. Hi ha moments de realisme molt l'estil Pasolini, té un cert aida. Però, en prima de la revolució i precisament amb el conformista, evidentment, com tu has dit, la factura de totes dues pel·lícules és diferent, la primera està feta amb quatre duros i sobre la barxa. És molt, salvant les distàncies, però és molt Nouvelle Bach, en el sentit que es respira un cert aida de llibertat, eh? A nivell de, el que són les evolucions dels seus dos personatges principals. Però, clar, aquí, aquesta que està més estructurada, està més estructurada en tant que, realment, em sembla que també ho has esmentat, la posada en escena d'aquesta pel·lícula és... El Vittorio Storaro fa un treball absolutament imponent, no? Però, clar, precisament, el que no... Jo tinc la sensació que probablement és molt subjectiva tots tenim les nostres neures, però jo crec que en Bertolucci en aquesta primera etapa no acaba de caçar bé el que és l'abassant política de les pel·lícules amb l'abassant sexual. És a dir, semblen dues coses una mica... En el cas de Prima de la Revolucioner, que, evidentment, és un noi de molt bona família que té, per influència del professor, creu en el marxisme o, en certa mesura, creu en els seus postulats i en la ideologia que se'n deriva, no? Però, immediatament després, se centra molt en la relació d'ell i la seva tieta, que són molt joves, i és l'encontre i el desencontre. No s'acaben de trobar. Però... És el que dius tu de Nouvelle Vague. Sí, té una cosa molt d'improvisació, no? Vull dir, a Parma mateix, que ho roden al poble a la ciutat del Bertolucci, que hi ha fins i tot una mena de cambra fosca d'aquells que amb un forat acaba projectant-se a l'interior, a l'extradió, en fi, coses que... És molt d'aquesta cosa godardiana, no? Al mateix temps que tens en compte un seguit d'elements, es juga molt amb l'aspecte documental i amb l'aspecte de la improvisació. En el cas del conformista, no, evidentment, és un guió estructurat, voluntàriament fragmentat, a mi em sembla interessant des d'aquest punt de vista que tant el conformista, o sigui, tant Bertolucci com Belocchio, no? Del qual parlàvem justament l'altre dia. Sí, el Punyintasca. Tenen punts en comú, perquè tant un com l'altre estan també molt interessats en la psicologia. I amb Belocchio el Punyintasca, evidentment, té una vessant psicològica de primer ordre. Totalment. evidentment que es poden deduir aspectes de caire polític i tal, però, i és exactament el mateix que li passa a l'altre gran representant d'aquesta generació d'inicis dels 60. És en, tots dos, en Belocchio i ell, els que d'alguna manera representen una certa novetat, perquè ja no és el neorealisme, evidentment, ja no és... una esquerra alliberada del que és el neorealisme. efectivament. Efectivament. Efectivament. Però, clar, jo en el cas d'ell, d'allò, d'en Bertolucci, no acabo de veure que cassin, és a dir, en el conformista que és esplèndida en molts aspectes, fins i tot la trama té un punt, no deixa de tenir un punt de thriller, no?, de missió, no?, ell ha de complir una missió, no? el que passa és que, evidentment, tot es dirueix d'una manera diferent, perquè el personatge principal és la cosa més apàtica que ha parit mare, per dir-ho clarament, en el sentit que és un personatge que no... se suposa que ha d'assassinar un enemic del feixisme que ha fugit a París, l'envien a París per assassinar aquest, que és un professor d'universitat, però, en realitat, ell acaba no fent res. És una persona... Bé, acaba col·laborant. Col·laborant, en el sentit que diu on el poden trobar, no? Sí. Però ell, que se suposa que ha de ser l'executor, acaba, no sent-ho... No té valor. No té... No té valors. És que... No és que no tingui valor ell, és que no té... A sobre no té valors, o sigui, no té principis, si ets una persona... Precisament, precisament, aquí jo és allà on li trobo una de les forces grans políticament de la pel·lícula, que és el plantejar-nos un... un... feixista, però un feixista que en lloc d'exercir la violència i tal, és un feixista per omissió. És a dir, ell s'acomoda, ell aspira a ser un home normal, amb una vida normal, ja diu ell mateix que ha escollit una dona que és justeta, per no dir-li tonta. No, total, és que a la dona li porta un grau. Però ja li va bé, perquè l'únic que vol és tindre una família i viure tranquil·let. la Júlia, no?, que es diu, em sembla, la pel·lícula de la Stefania Sandreli. Doncs, no, és que és un home amorf, tant se li enfot pràcticament tot, s'ha fet del feixisme, jo crec que és la part bona de la pel·lícula, la part essencial de la pel·lícula és un personatge que acaba sent feixista, però podríem dir que per conveniència, per interès seu, perquè és cert que ells, tota la vida s'ha sentit anormal i cerca la normalitat. Ser un home ser un home anònim i què passa? Que coincidés amb que el feixisme puja a Itàlia i per tant si toca ser feixista doncs em faig feixista com s'hagués fet comunista o s'hagués fet del que hagués calgut si el moment a Itàlia hagués estat un altre, no? És que quan acaba la pel·lícula i ho hem de dir veureu que hi ha unes manifestacions de signe antifeixista i ell passa entre mig d'ells Som monàrquics i va denunciant va denunciant hi ha un amic seu Sí, és com si despertés la consciència li acaba esclatant al final. Hi ha un aspecte important de la novel·la que no sé per què en Bertolucci no l'ha volgut incloure referit a la infantesa del personatge que es diu Clerici per més cotxe es diu Clerici Marcelo Clerici que és el fet a la pel·lícula el pare està en un manicomi representa perquè pateix sífilis la sífilis l'ha embugit i la mare eroinòmena i amb una col·lecció de mans considera entre ells el propi xofè els precedents del tio ara el que és curiós és que amb ell no es presenta un mort de gana no, no professor de filosofia sí, sí és que això és bo és bo perquè a veure si extrapolem la pel·lícula a l'actualitat és una mica un aviso per a navegantes cert però el feixisme es col·loca enmig de la boira perquè hi ha gent que busca el racer de viure tranquil·let sense comprometre's que és el que fa Clerici és un tio no compromès no compromès efectivament però el que anava a la pel·lícula es veu això que evidentment també està en la novel·la del Moràvia però hi ha un factor molt important a la novel·la del Moràvia que explicaria el comportament de Clerici de voler ser algú anònim i tal és el fet que pateix abusos del seu pare a la novel·la el pare abusa del seu fill el viola directament clar tu imagina't això psicològicament el trauma que representa és a dir en realitat el personatge no és una persona normal però jo crec que evidentment si saps tens en compte aquest factor que està en la novel·la però que no està en la pel·lícula encara comprens molt millor l'actitud d'en Clerici que que evidentment interessa en Bertolucci perquè jo crec que a en Bertolucci li interessen particularment els personatges no adaptats en el cas de Prima de la Revolucion el noi de bona família que per un cantó vol ser marxista però que acaba sent un burgès perquè la vida burgessa és molt més còmode i oi que bé que es viu amb calés doncs òbviament el converteixen en un inadaptat i això ens porta a un altre tema a un tema generacional tant en Belocchio com en Bertolucci pertanyen són dels anys neixen als anys 40 és a dir bueno som molt petits quan encara hi ha la guerra mundial evidentment quan ells prenen tenen ús de la raó la guerra ja ha acabat però en tot cas viuen la postguerra la coneixen perfectament i són uns artistes són uns cineastes que el que fan és reflectir una característica del cinema modern europeu pot connectar amb la Nouvelle Vague de França i pot connectar en els països desenvolupats amb possibilitats de créixer que és la fractura és a dir després d'una guerra tan bèstia perquè 60 milions de persones mortes pel cap molt gros és molta gent és a dir després d'una experiència tan salvatge i brutal com és la guerra mundial psicològicament es provoca una fractura una fractura vers el propi gènere humà és a dir hem estat capaços de fer bueno sí Stalin Hitler evidentment han fet disbarats però és que ens hem carregat l'ètica del ser humà vull dir les bestialitats les salvatjades que es fan en la guerra mundial com segurament en qualsevol guerra no hi ha més que veure el que està passant a Ucraïna i els disparats que els soldats russos han fet amb la població ucraïnesa però és a dir tot això es va repetint tot això es va repetint però això genera una fractura en la societat ucraïnesa un cop s'acabi tot segur la fractura mental és enorme i aleshores cop fixa't què fa tant amb Bertolucci com en Bellocchio un cinema fragmentat tu has parlat de l'estructura evidentment la novel·la és lineal en canvi el conformista és això comença amb un percent tota la pel·lícula es pot dir que són flashbacks mentre ell està avançant amb el xofer que li està portant a cometre l'assassinat tots són flashbacks fins i tot el fragment que es veu de petit amb el xofer que intenta també violar-lo i que ell es pensa que l'ha matat que és un altre el Pierre Clementi exacte doncs ell en Bertolucci posa més l'èmfasi sobre aquest trauma que ell es pensa que ha assassinat aquell xofer que l'ha defensat del maltractament que és objecte amb els alumnes del col·legi no doncs esclar tot això prefereix enfocar-ho aquí i esclar això és un altre flashback és un flashback dins d'un altre flashback és a dir l'estructura de la corra això és d'una modernor tremenda però al mateix temps entre això entre que és fragmentat els flashbacks no fan més que fragmentar el que acabarà sent el fil conductor i doncs aquesta idea que té tan específica fan que realment la pel·lícula sigui molt singular molt singular en si mateixa i reflecteix aquest esperit de malestar o sigui una certa cultura o una certa psicologia del malestar en la joventut dels anys 60 que és en aquest sentit Godard no deixa de ser un altre exponent claríssim jo crec que Bertolucci té unes influències molt clares i són Pasolini Gramsci amb el que és políticament a part de Marx i després Godard amb el que és el tractament cinematogràfic i amb aquesta pel·lícula per mi ell comença a desenganxar-se de Godard absolutament estic d'acord sí, cert és un tall aquesta pel·lícula és un tall perquè clar volgut i buscat per Bertolucci i a més i dintre de la cosa formal que la pel·lícula té de fet hi ha dos estils la primera part és allò molt geomètrica utilitza les arquitectures de Mussolini el sanatori extraordinari és allà la ciutat aquella que volia fer que va fer Mussolini perquè volia fer l'exposició universal i són uns interiors feixistes freds grandiloquents brutalment grandiloquents racionalistes converteix l'individu en un lillipotiensa totalment però fins que la planificació és amb uns travelings molt estudiats uns moviments de càmera equilibradíssims estudiadíssims i a la que comencem a anar cap a l'assassinat la càmera a l'espatlla Dominic s'ha de corrent pel bosc la càmera trotant sense cap establitzador i el professor també són dos morts al bosc exacte dos morts al bosc hi ha com un cert desconcert és a dir ella ha volgut en aquesta pel·lícula experimentar sobre aspectes de bellesa estètica perquè vulguis que no la primera part té una certa bellesa encara que està utilitzant l'arquitectura feixista de Mussolini però hi ha un referent i una segona part que és més desestabilitzada hi ha uns referents pictòrics claríssims a Xirico per exemple de Xirico a Mondrian perquè el pla que has dit tu aquest d'esquena recorda una mica aquells quadres de Mondrian en què hi ha un individu i se li tapa la cara amb una poma o sigui aquí és igual aquí és l'ombra sí, sí, sí completament les ombres i la llum també són molt importants fins i tot hi ha una una lectura de quan ell arriba a París se'n va i té una conversa amb el seu ex-professor de quan ell havia estudiat i hi ha un moment en què ell tanca dues finestres per una entrellum i només deixa un foco de llum que això segurament és un treball extraordinari d'estornar-ho i llavors hi ha una una visita podríem dir així entre cometes al mite de la caverna de Plató sí és molt interessant a veure una cosa que estava pensant quan tu comentaves i em donaves la idea és que precisament aquesta pel·lícula es pot veure avui es pot veure demà es pot veure demà passat és a dir és una pel·lícula que admet que així com altres no cal aquesta admet diverses visions i estic segur que en cada visió perquè està molt treballat el guió també sí i amb cada visió segur que es pot enriquir conceptes que va volcar Bertolucci amb ella totalment és una pel·lícula molt interessant en aquest sentit i molt actual totalment perquè és un avís és un avís per feixismes que s'estan entrant per terra mar i aire i les insinuacions de corruptela on en Tritinyan va a que li donin l'arma i li diguin quina missió és és un bordell sí sí efectivament però mira una cosa que sí que et volia comentar a veure tu què n'opines a mi hi ha una cosa que em té molt interrogat parlo de la poca claredat que de vegades la pel·lícula té no la Dominic Sandà és la és la muller del professor de la professora de filosofia doncs i bé aquí la tenim com a tal però la Dominic Sandà apareix en dues escenes prèvies una que s'està deixant tocar per el ministre ell va parlar primer amb el ministre el fan esperar i ell pel seu compte obre unes cortinetes i veu el ministre i la Dominic Sandà posada al damunt de la taula deixant-se tocar diguem-ne clarament i després la Dominic Sandà apareix en el bordell el gorila el guarda espatlles perquè és un gorila que el vigila i el controla s'està fent lot diguem-ne amb una noia amb perruca que té una cicatriu a la galza que és la Dominic Sandà i de fet després quan el Tritinyan coneix l'esposa del professor li diu em recordes em recordes a Fulanita una noia i que la braça que aquest és un altre component hi ha components irracionals en aquesta pel·lícula la reacció de Tritinyan quan entra al bordell veu aquesta escena del guarda espatlles del gorila que està fent-se el lot amb la prostituta amb la mare triu que clarament en aquell moment és la Dominic Sandà i ell va i la braça l'agafa i la braça és a dir hi ha com una mena també de petita reflexió psicològica el que són les pulsions però no deixa de ser tot plegat absurd com de fet absurd és que el professor tot i sabent que no és un feixista autèntic sinó de conveniència i la dona el professor es fa a l'orni com si no s'entenés i la dona resulta que és com lesbiana i té un afer amb la Dominic Sandà amb la Sandreli i de fet amb ell és com massa brus té unes components una mica absurdes jo el personatge de Dominic Sandà el veig molt complex em sembla d'una gran ambigüitat però a la vegada d'una gran riquesa i potencial eròtic és a dir ella és capaç és una dona misteriosa té un misteri una mica un afam fatal totalment sí sí fa una mica el paper correcte i ell ell el clèrici és un home que amb la seva nòvia oficial que serà dona i tal no arriba de fer l'amor no acaba mai de consumar ni tan sols un grup de caricis no passa d'un o dos que ja busca la fugida en canvi és una mica fins i tot brusc amb la Dominic Sandà és a dir hi ha com un assetjament i té per ella una espècie de no sé de fixació allò eròtica que no no va amb el component del seu personatge que és un tio que més aviat diria que està amb una inseguritat bastant gran per les experiències que va tindre de jove que el portaven una mica cap a la homosexualitat no sé si la té superada en la pel·lícula el trauma d'haver matat entre comentes el xofer perdura el té absolutament desquiciar i evidentment si això afegim el que surt de la novel·la de Moràvia jo és que la meva teoria és que la Dominic Sandà apareix deixant-se tocar pel ministre i després en el bordell que és curiosament on li han de donar les instruccions una cosa que ja de per si s'ho realista però jo crec que és com un prototipus de dona aleshores nosaltres veiem el que veuen és a dir el Tritinyana encara no ha conegut l'Anna que és el paper que fa la Dominic Sandà però d'alguna manera és com si ens projectessin mentalment un tipus de dona ideal que li va amb ell per mi sí però bé és la meva interpretació que naturalment vull dir no va més enllà coincideixo coincideixo però curiosament a la vegada que és tot el que hem dit és també una dona fidel perquè acaba no diré immolància però sí compartint l'amor amb el seu marit amb el vell professor del Clerici sí perquè ella pot escollir quedar-se efectivament que sigui el marit el que vagi en aquest viatge cap a Cebolla que tenen una casa en els boscos de Cebolla però cert no ella decideix acompanyar-lo quan se'nsuma alguna cosa evidentment tots dos se'nsumen alguna cosa hi ha un punt absurd més ella perquè ella li diu no facis aquest viatge exacte i ell diu per què no una mica la tranquil·litat d'aquell que té els seus principis i no els veu no els vol quebrar per res exacte de tal manera que aquesta potser és un altre aspecte potent de la hi ha un primer aspecte potent de la pel·lícula que és la reflexió sobre l'individu amorf que intenta adaptar-se al que calgui és a dir aquesta voluntat de ser de la manada de pertànyer al grup i per una és això és la manada és la part potent de la pel·lícula però també hi ha aquest joc psicològic a en Bertolucci li preocupa també el cap i el que passa dins el que és molt bo això de l'individu que no aspira res més que ser un mes dintre la manada i viure't tranquil és a dir sense problemes el més bo per mi d'això és que no ens ho fa amb un ser vulgar com podria ser amb perdó però un escombreaire no no ens ho fa amb un professor de filosofia cert cert cert cert algú que és un intel·lectual vull dir que té un nivell un tio que que ve de classe alta un tio que està anant amb el xòfer cert i us ho dic perquè si veieu la pel·lícula en la que hi ha visió on no està traduït deixa anar un latinaco que diu animula bagula blàndula hòspes comés qui corpore que traduït seria dolça ànima en trànsit o este convidat del cos bé la reflexió que té això la posa el Alberto Luzzi perquè el que li interessa amb ell és la lluita entre l'ànima i el cos de cara al que és un dels problemes que serà anirà transitant tota la seva filmografia que és l'individu enfrontant-se als problemes que els superen de la societat i de l'estructura social no? la lluita entre el cos i l'ànima però és la lluita eterna és la lluita eterna del ser humà i a més a més exacte els neoplatònics parlen d'això no és de Bertolucci és del ser humà és del ser humà és a dir és la lluita entre l'ordre entre l'ordre i la cultura efectivament que no acaba de donar el benestar i el frenar o no frenar les pulsions les passions el que el cos et demana irracionalment en un determinat moment aquesta vessant del llargandaix per dir-ho així i del ser racional del ser que pensa és una dicotomia que ens acompanya valoradament és un combat permanent en tot home en tot home després després hi ha una altra cosa que ell desenvolupa també en altres pel·lícules que és la presa de de posició és a dir així com aquí ell agafa i com tu has dit molt bé que toca feixisme doncs em apunto el feixisme que comença a canviar la cosa doncs denuncio els col·legues feixistes absolutament i em quedo tampat això és algo bueno d'una immoralitat o d'una moralitat molt perversa és com ara penso en aquest personatge el Foucault el ministre que ja tenia càrrecs abans de la revolució francesa amb la monarquia de Lluïc XVI continua entra dintre dels més conservadors durant la revolució francesa s'acaba de lliurar en tot moment i li deien el metrallor de Lyon que es veu que matava la gent a canonades vull dir un salvatge però un salvatge racional i que mai sortia en primera línia sempre es quedava enrere d'ell no se'n parlava es parlava de Robespierre i va perdre el cap es parlava d'Anton va perdre el cap i quan ve el juís XVIII no? quan se'n va fer punyetes tota l'estructura revolucionària i torna a la monarquia a França està amb Juís XVIII és un personatge que tant se li en fot al règim aguanta es posa la camisa que toca i ja està absolutament un personatge una altra cosa que si veieu la pel·lícula podeu trobar com a referent a mi em sembla que és claríssim del que és la vida i la forma d'avaluar-se del protagonista de Marcelo Clary seria una analogia amb Joseph K del proceso de Kafka és a dir un personatge que està atrapat pel contorn i això es veu molt bé en un moment del començament de la pel·lícula en què ell fa una visita perquè li donin se'n va a buscar les ordres i entra en una sala grandiosa que una mica has explicat tu la grandiositat d'aquestes estructures feixistes fredes dissenyades de marbre fetes de marbre que empetiteixen l'home i per tant la persona és que està fet per això i una mica és una situació kafkiana sí sí totalment i i que també ens porta m'interessa el que acabes de comentar perquè d'alguna manera també es veu que ell és ell és un ninot manegat no absolutament per unes cordes que que no veu que no o sigui ell no sap de la missa la meitat no li diuen ves cap aquí ves cap allà però diria que tampoc li interessa saber és probable d'acord ell anar fent i vinga cert cert cert cert per cert bé simplement com a anecdotari indicar que la roba és dels anys 30 i és autèntica és a dir el vestuari de la pel·lícula no està fet ex-professor en el moment del rodatge no no no és dels anys 30 és autèntica és un detall d'aquells molt peculiar i el que parles de la roba deixa'm que faci referència a l'escena del ball el ball les escenes de ball Bertolucci les domina molt bé perquè amb l'últim tango són els moviments de càmera és extraordinari no no fa manegar fa els traveling i aquí el ball que es marquen el ball que es marquen les dues dones és completament és algo és una lliçó de cine una lliçó és una lliçó de fet ja ja apuntava maneres amb la de prima de la revolució perquè si te recordes hi ha aquella escena en què la tieta del personatge sembla que surti d'un hotel amb un altre paio que sembla que s'han anat a fer un ella diu després que no que no bé el noi en qüestió que s'ha enamorat de la seva tieta s'enfada i se'n va ella va rera va rera d'ell no arriba no arriba a la seva alçada ell desapareix i hi ha un joc hi ha un joc de càmera de moviments de càmera en torn d'ella de la tieta absolutament magistral que la col·loca en primer pla quan de manera borrosa es veu com el noi marxa se'n va i aleshores la càmera ella en primer pla fa un gir i es veu l'altre el que teòricament s'ha anat al llit amb ella a l'hotel és té 21 anys quan fa prima de la revolució és magistral o sigui és un moviment de càmera absolutament virtuós m'anega la càmera com vol un detall la sala de ball de París que per cert està feta a Joinville que és una població del costat no et va recordar evidentment no pot ser el mateix lloc però no et va recordar jur de fet que hi ha el moment del ball a la nit és que és clavada o sigui igual és que és un prototipus de sala de ball d'aquests de la dècada dels 20 i dels 30 però em va venir jur de fet de Jack Staddy em va venir al cap el que sí és veritat és que Bertolucci deixa unes petjades que després amb altres pel·lícules recull perquè per exemple l'últim tango hi ha referències que estan referències d'arquitectura i de paisatge de París que ja estan presents al conformista ah cert o sigui hi ha aquella línia de tren que està elevada sí que surt quan el mar Lombrando es tanque es tanque a les orelles cert i de fet i la torre fiel també sí i de fet tu et refereixes també o sigui aquests planos en què es veu com un pont no? i la càmera en contrapicat des de baix potser són autoamenatges no ho sé però això ja surt a la Comària Seca a la Comària Seca ja no recordo hi ha ponts amb aquest contrapicat és possible és possible evidentment en un context absolutament de pobresa no? un context absolutament diferent però sí sí és curiós si veiem tota una filmografia seguida d'un autor veiem que tenen tics i que tenen constants per més que vagi canviant i evolucionant que evidentment Bartolucci després apunta cap a però sempre fa jo crec jo crec que això a tots els nivells ens passa a tots fa una reforçada amb el poder hi ha un un leitmotiv que ens porta no? i que el tenim intern que de tant en tant ens surt absolutament i amb un creador com ell efectivament això encara s'ha de notar més perquè és una mica la seva essència no? ja com a col·laboració final el conformista realment també arriba molt clar el missatge de la la perversió del poder és a dir en el bordell aquell que a més a més està fent d'oficina secreta no? dels feixistes allà s'ensuma la perversió és a dir el domini sobre els altres en cos i ment i es veu la bogeria és a dir fins i tot és curiós perquè simplement són apunts evidentment no es veu res però un espectador atent pot ensumar clarament que el poder sense contestació i sense control de cap tipus com en definitiva és el que aspira al feixisme acompanyat d'això va per part dels que exergeixen aquest poder un descens a la bogeria de fet ara estava pensant que en moltes pel·lícules fins i tot de Fassbender es veu l'Alemanya fascista en la que passava el mateix exactament hi havia aquesta mateixa sensació sí sí sí bé que és evident Visconti també ho treballa no? la caduta de Glidey ja està més clar que l'aigua però és curiós perquè en Bertolucci també Bertolucci és molt complex realment és d'un univers és un intel·ligible del qual pots extreure molts molts elements és un tio molt treballat i evidentment no els acabarem avui molt bé passem a coses d'actualitat perquè estan sorgint estrenes una mica de cara a Nadal i bueno volia saber si havies vist alguna un parell de pel·lícules a veure m'he portat una decepció molt gran amb la la segona pel·lícula de Knife Out no? allò punyalis per l'espalda ah sí punyalis per l'espalda jo vaig sortir meravellà és el mateix director però és que sembla com si hagués canviat absolutament el tal Ryan Johnson que a més a més compta ha fet Luper i és un dels preferits com a director de la saga de Star Wars o sigui l'último Jedi de Last Jedi està dirigida per ell bueno a mi la primera punyalades en l'espalda em va semblar d'una frescura extraordinària ell és un gran admirador d'Agatha Christie particularment però també de Hickkot i aleshores et fa una barreja punyalades per l'espalda si recordes era molt divertida perquè era un hudunit típic d'Agatha Christie però que resulta que en un moment donat deixa de ser hudunit per passar a ser una pel·lícula de suspens per tornar a girar la truita i tornar a ser un hudunit perquè el que ens pensàvem que estava clar que era l'assassí resulta que no és a dir era una lliçó de cinema jo l'he vist també un element clàssic no? de pel·lícula de misteri i de suspens i entreteniment a la vegada Hickkot versus Agatha Christie tot fusionat meravellosament però la segona jo crec que aquí el que pretén és tirar de la rifeta i fotre una segona part i pretén seguir i pretén seguir perquè diu que Netflix que per cert ha substituït a Lionsgate Lionsgate Lionsgate era la productora de la primera Netflix és de la segona i per tant que al nivell baixa jo crec que Netflix perverteix bastant els creadors absolutament al nivell baixa aquí naturalment tindrà l'has vista tu sí estic d'acord estic d'acord és una part al nord és excessiva se'n va a fer punyetes i a més a més la vaig trobar inconstant o sigui la pel·lícula es converteix una vegada l'has vist però què he vist he vist 7 o 8 situacions curioses allò que tenen una certa gràcia però en conjunt com a pel·lícula és un disbarat no funciona gens és un disbarat gens i evidentment els referents són els mateixos perquè ell sempre diu el fin de Sheila que era també una pel·lícula de misteri de qui és l'assassí extraordinària del Herbert Ross és una pel·lícula que a mi m'encanta és un clàssic de finals dels 60 i inicis dels 70 ara exactament l'any no el recordo però és a dir els referents són els mateixos però però la pel·lícula que comença ja veus que comença una mica esbojarradament ja no comença amb la pulsació de la primera ja comença fins i tot la presentació dels personatges és una mica esbojarrada una mica boja però dius bueno mira encara això de la caixa que s'obre i tal i dins està la convidada per anar a la illa d'aquells rics uns amics i tal i que vol fer un joc en el qual ell morirà aquí hi ha una mica també de cadàver a los postres l'Edward Norton i el Greg són actors de primera però naveguen aquí i a més hi ha aquesta actriu negra Janelle Monae Monae que com a actriu em sembla molt interessant sí a mi m'agrada molt comunica molt sense gaire bé moure un múscul se sembla el Robert Mitchum comunica sense veure res és una tia molt interessant molt interessant a més a més és cantant és cantant em sembla una troballa que en fi ja la vam veure Antebellum que fa un paper també molt interessant molt interessant doble doble paper molt interessant un doble un fals doble paper Antebellum de fet és el mateix personatge però bueno sembla que sigui d'èpoques diferents una troballa de la pel·lícula i al mateix temps una trampa que hi ha un element de la pel·lícula que és molt discutible en fi aquesta per una banda i després Eugent Grandet que tu jo crec que aquesta la vas veure tu però jo l'he recuperat ara perquè no la vaig poder caçar una pel·lícula que també em sembla molt interessant sobre Balzac sobre la novel·la de Balzac feminista fins a cert punt abans la letra en el sentit que és una dona que s'independitza i que no cau en la trampa d'un mon mascle per bé que és víctima del seu pare que és un gassiu de primer ordre tothom està en el seu lloc els actors són de primera el que passa és que és tan acadèmica és plana és tan acadèmica és una pel·lícula plana tan terriblement impersonal a veure els que els que escolteu si l'aneu a veure no s'avorrireu ni sortireu decebuts ara no és una gran pel·lícula és una pel·lícula que està feta podríem dir sense ànima és una pel·lícula que agrada perquè Balzac és darrere és a dir perquè la història de Balzac és una potència és boníssima tremenda però si no arriba a ser perquè el relat la història en si és de primer ordre seria un muermo és un muermo seria sí el que passa és que clar l'atenció el relat està tan ben construït que el realitzador no ha tingut aquest Marc Dugain que va fer canvia de reines que tampoc és que tampoc és canvia de reines jo treu una cosa a mi m'ha agradat més aquesta que l'altra ah que canvia de reines però bueno probablement també és culpa entre cometes del que tu dius i és que està Balzac al redere el relat de Balzac jo crec que domina el director l'obliga a com a mínim mantenir un nivell el personatge del marit és impressionant tot i que els actors estan bé sí molt bé són dels més importants de diguem-ne del panell actual d'actors francesos mira jo volia comentar dues cosetes una que em vaig acreditar el 29è festival de cinema independent de Barcelona l'alternativa i aquí vaig veure quatre pel·lícules vaig veure Suro que és una pel·lícula de Miquel Gurrea catalana doblat el castellà no com altres que les ai subtitulada en castellà no com altres que les han doblat el castellà com per exemple el Carràs ah s'han atrevit sí diguem que aquí han mantingut una mica les essències bueno en fi per nosaltres no funcionarà veure'l en castellà això està claríssim home jo no sé si ho vaig comentar fora de ràdio l'altre dia la van fer per la televisió espanyola i dic mira la torna a veure perquè no fos que estigui equivocat amb alguna cosa i al cap de deu minuts vaig tindre que tancar perquè sentir aquells de Lleida parlant en castellà però és que no pot ser és que quan entendran les coses allà a la maceta vull dir a l'altiplà per dir-ho tant com es diu català és complicat realment masetes castellà però és que no en tenen una fava posa-ho amb subtítols i s'ha acabat ja està ja està en fi mira aquesta és una pel·lícula que en tot cas quan l'estrenin perquè ens hem de l'estrenen el 12 de desembre en parlem abans si la pots veure surto perquè la trobo molt interessant és una pel·lícula que té una història al darrere és una pel·lícula que està feta aprofitant l'extracció de suro ja sabem què és agafar una alzina tallar-li un tros de tronc d'allà surt el suro i del suro surt una sèrie de coses entre elles diners que per cert passa a l'Empordà i a l'Empordà està rodada a l'Empordà per motius et toca de prop et toca de molt a prop molt bé doncs jo crec que és una pel·lícula molt recomanable és una història íntima és un problema de parella una parella que surt de la gran ciutat amb unes intencions de mirar si a veure amb el seu retorn a la natura poden també recuperar una mica l'interès com a parella i bueno canvien unes problemàtiques per incorporar-ne unes altres llavors és molt interessant perquè hi ha factors com a vegades curiosos que a vegades no surten com és per exemple el factor patrimonial és a dir aquí tenim una noia la de la parella en què hereva una casa una casa pairal molt maca una mica trotinada però voltada tot de com es diu dels arbres sorers les soreres les alzines soreres i el seu company que una mica està subordinat a ella almenys amb el que és econòmicament a partir d'aquí hi ha una sèrie de coses que podem parlar però bueno quan s'estreni si s'estrena abans que tinguem un altre programa i en parlem d'entrada jo la recomano sense reserves doncs preg nota i tant molt bé llavors hi ha una altra aquesta no sé si la vas veure històries per a no contar no és la la darrera de Cesc Gai és una una pel·lícula d'episodis són cinc episodis diferents que no no lliguen entre ells dels quals com passa sempre normalment amb les pel·lícules d'episodis pel meu gust n'hi ha els tres primers que són fantàstics i el nivell de fantàstic o molt bo comença pel primer va a mimar una miqueta el segon encara segueix mantenint-se el tercer i després hi ha els dos últims que ja en semblen una miqueta més fluixets però en conjunt és una pel·lícula que recomano sobretot si el que pretenem aquests dies que venen ara que és de distreure'ns i no complicar-nos la vida i tal doncs històries per passar bé l'estona per passar bé l'estona i a més és una pel·lícula que no enganya amb el seu títol perquè les històries que ens explica són aquelles que tots tots d'una manera o altra ens hi veiem reflectits i que pensem hòstia sí això sí que jo això no ho explicaria si m'hagués passat a mi i quan m'ha passat a mi procuro no explicar-ho perquè no acabo de quedar massa bé és incòmode efectivament i llavors tornant al que és l'alternativa bé hi ha tres pel·lícules més Radles Times que és una pel·lícula finlandesa una de Susanna Helke una pel·lícula en què ens planteja una problemàtica que no és solament de Finlàndia sinó que és de tota la comunitat europea i més que és el problema de la caiguda de la caiguda de manteniment de la qualitat del que és el servei clínic a les persones grans ostres molt crua molt actual molt actual i molt polèmica i feta amb una fermesa important ara que s'està parlant de la sanitat que està pel terra no? doncs jo no sé si s'estrenarà però Radles Times és molt interessant i després per acabar una referència perquè tinc una certa debilitat per ell tot i que és un director per menjar a part que és Ulrich Seidel austríac ell ha fet aquí un díptic rímini i es part i es part el primer situa un problema dintre del que és la família un cantant que està en època ja minvant i decadent que té uns problemes amb la filla etcètera i l'altra que és directament pedofilia ostres són dues pel·lícules dures però bueno estan dintre del que és el menú de l'alternativa que sempre ens proposa un cinema com diu el nom alternatiu perfecte bueno dit això la setmana que ve el dimarts ens veiem esperem comptar de nou amb el nostre company i amic Anastasi però ja després de vacances no? ah no després bueno ara ve el pont no el desembre ah bueno sí no serà la setmana que ve que tenim pont sinó que serà el dia 10 exacte molt bé bona nit bona nit a reveure i bones festes i bones festes i bones festes