Cinema sense condicions del 29/11/2022 — Il conformista: política, psicoanàlisi i estil visual; Glass Onion, Eugénie Grandet i L’Alternativa (Suro, Cesc Gay, Seidl)

El clàssic de la setmana: Il conformista (Bernardo Bertolucci, 1970)

Peces clau del debat

• Política i conformisme: el protagonista, Marcello Clerici, és un “feixista per omissió” que busca ser “un home normal” i s’adapta al poder de torn.
• Psicoanàlisi i trauma: flashbacks i records d’infantesa (abusos, intent d’agressió del xofer) modelen un jo apàtic i dissociat.
• Estructura moderna: narració fragmentada, road movie Itàlia-París, flashback dins de flashback i muntatge molt conscient.
• Posada en escena icònica: fotografia de Vittorio Storaro, arquitectura feixista racionalista, llum/ombra com a metàfora (eco del mite de la caverna).
• Erotisme i ambigüitat: pes de Dominique Sanda i Stefania Sandrelli en la tensió entre desig, poder i fidelitat.

“És un feixista per omissió: s’acomoda i aspira a la normalitat.”

Context i materials

• Director: Bernardo Bertolucci (1941–2018). Influències intel·lectuals: Marx i Freud.
• Origen literari: novel·la d’Alberto Moravia (1951).
• Guió: adaptació de Bertolucci (estructura no lineal).
• Música: Georges Delerue; peça destacada i amb vida pròpia fora del film.
• Fotografia: Vittorio Storaro (simbiosi decisiu amb el director).
• Muntatge: Franco Arcalli (col·laborador clau, també en prèvia discussió de guions).
• Repartiment: Jean-Louis Trintignant, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli, Gastone Moschin; aparició breu però significativa de Pierre Clémenti.

Adaptació i estructura

• Bertolucci s’allunya del relat lineal de Moravia i proposa una road movie cap a París que es va obrint en records i traumes.
• El film combina thriller polític (encàrrec d’eliminar un professor exiliat) amb drama psicològic (inadaptació, desig reprimit, por a la diferència).
• L’ús del flashback i la fragmentació construeixen una subjectivitat esberlada pròpia del cinema modern europeu de postguerra.

Lectura política i moral

• Clerici no és un fanàtic; és conformista: s’afegeix al feixisme per conveniència i, quan el vent gira, denuncia els antics companys.
• El film alerta sobre els feixismes que s’infiltren “entre boires” gràcies a la desresponsabilització i la recerca d’una vida còmoda.

“Si toca ser feixista, em faig feixista… com m’hauria fet el que calgués segons el moment.”

Personatges i erotisme

• Dominique Sanda (Anna): figura d’alta ambigüitat i fort potencial eròtic, entre femme fatale i esposa finalment lleial al marit professor.
• Stefania Sandrelli (Giulia): “dona justeta” escollida per la normalitat; duplicació irònica del desig reprimint la diferència.
• Pierre Clémenti (xofer): eix del trauma adolescent (atracció, violència, culpa), que rebrota al present.

Posada en escena i símbols

• Arquitectures feixistes (EUR, línies geomètriques i fredes) que empetiteixen l’individu; planificació de càmera equilibrada i solemne.
• A l’episodi de l’assassinat: càmera a l’espatlla, bosc, inestabilitat, caos moral.
• Jocs de llum/ombra i “finestra” única que remeten a la caverna de Plató (coneixement vs. il·lusió).
• Referències pictòriques: De Chirico i ecos magrittianos en l’ocultació del rostre/identitat.
• La seqüència del ball de les dues dones: lliçó de mise-en-scène i moviment de càmera.

Influències i genealogia

• Diàleg amb Nouvelle Vague (llibertat formal de Prima della rivoluzione) però amb ruptura i maduresa a Il conformista.
• Parentescos amb Marco Bellocchio (interès per la psicologia i els mecanismes del poder).
• Figura kafkiana: Joseph K. com a ninot atrapat per estructures que no entén.
• Leitmotiv en Bertolucci: relació individu–poder, cos vs. ànima, i reaparició de motius visuals (París, ponts, espais) cap a films com L’últim tango.

Bertolucci: trajecte i reconeixements

• Primeres obres: La commare secca (1962), Prima della rivoluzione (1964), Partner (1968).
• Any clau (1970): L’estratègia de l’aranya i Il conformista.
• Títols majors posteriors: L’últim tango a París, Novecento, L’últim emperador, El cel protector, Belleza robada, The Dreamers, Tu e io.
• Premis: nominació a l’Òscar per Il conformista; Òscars per L’últim emperador; Palma d’Or honorífica (Cannes, 2011).

Actualitat i estrenes

Glass Onion: A Knives Out Mystery (Rian Johnson)

• Valoració: decepció respecte a la frescor de la primera entrega; to excessiu i inconstant, amb idees enginyoses disperses.
• Debat sobre Netflix i la “perversió” del pols autoral.
• L’elenc (Edward Norton, Janelle Monáe) destaca, però el conjunt no funciona com a whodunit ni com a thriller.

Eugénie Grandet (Marc Dugain, Balzac)

• Adaptació correcta però plana, acadèmica i impersonal; es sosté pel relat potent de Balzac i uns actors sòlids.
• Lectura amb to protofeminista (emancipació en món masculí) i crítica del gassiuisme del pare.

Festival L’Alternativa (Barcelona)

Suro (Mikel Gurrea)

• Drama íntim de parella que abandona la ciutat per la natura (Empordà) en ple món de l’extracció de suro.
• Temes: patrimoni, dependències econòmiques dins la parella, reconfiguració d’identitats i expectatives.

Històries per a no contar (Cesc Gay)

• Cinc episodis independents; els tres primers són especialment brillants.
• Històries reconeixibles que preferim “no explicar” per incomoditat o imatge.
• Recomanació per a dies festius: lleugera, eficaç i honesta amb el seu títol.

Ruthless Times (Susanna Helke, Finlàndia)

• Documental sobre la degradació de l’atenció a la gent gran; tema europeu i actual (sanitat tensionada).
• To contundent i molt polèmic.

Ulrich Seidl: Rimini i Sparta

• Díptic dur: decadència familiar/artística (Rimini) i pedofília (Sparta).
• Proposta incòmoda però coherent amb un cinema alternatiu que explora marges i perversitats del poder/desig.

Idees clau que queden

• Conformisme moral com a motor del feixisme quotidià.
• Fragmentació narrativa per representar trauma i postguerra.
• Tensió entre ordre/cultura i pulsions del cos.
• L’arquitectura i la llum com a discurs polític en imatge.