Illes de pel·lícula, Papillon i cartellera

Cinema sense condicions. Sense condicions i sense més companyia avui de moment que la nostra, Joan. Molt bé, però no passa res. Ja n'hi ha arribant la gent. Avui hi ha problemes de circulació que a vegades no pots resoldre. Sempre que sigui de circulació amb cotxes, que no sigui de la circulació sanguínea, no passa res. No hi ha problema. Exacte. Què farem, com sempre? Bueno, farem com sempre, més o menys, però està en funció que vingui la gent, perquè en realitat hi hauria una primera part, com sempre, que parlaríem de les coses que hem vist, de les properes estrenes, de les coses que aconsellem, tot i que s'ha de dir, almenys jo tinc la sensació que tampoc hi ha tantes coses extraordinàries per veure en aquest moment. És a dir, la cartellera fora de dues o tres pel·lícules que ara podem esmentar, com tu deies, Miel, hi ha una altra que, en fi... No n'hi ha tantes. Jo aquest matí se n'han passat una, que la veritat és que no la recomano pas, però ja en tot cas en parlarem. Per tant, primer hi hauria d'anar part que parlaríem d'estrenes, de coses que vindran, de coses que podem aconsellar els nostres oïdors. Una segona part, que suposo que vindrà la Carme, arribarà d'aquí un moment o un altre, que la Carme volia parlar d'un tema curiós, que és illes de pel·lícula. No sé quin enfoc li donarà perquè no n'hem parlat. I a mi em va sugerir, ella em va dir que, jo com que em tocava parlar d'una pel·lícula referida al seu tema, em va sugerir dues o tres pel·lícules i una d'elles era Papillon, jo no l'havia vista, confesso, en el seu moment. I aleshores em vaig plantejar de veure-la i finalment l'hi vista. Llavors resulta que us puc parlar de la impressió que m'ha produït una pel·lícula produïda fa 41 anys. amb dos actors carismàtics en aquell moment, com eren l'Steve McQueen i el Dustin Hoffman, i una pel·lícula potser molt llarga, dues hores i trenta minuts, però una cosa curiosa. Llavors, com que està referida o connectada amb el problema, diríem, de les illes de pel·lícula que volia parlar la Carme, quan veiem l'enfoc que li dóna la Carme, doncs podem una mica precisar si la pel·lícula ajuda o no ajuda el que ella vulgui explicar sobre aquest tema. I aquí estem sentint la música, el tema principal de Papillon, que és ben maco, del Jerry Goldsmith. Sí, sí, això. Ha costat perquè ha entrat, la Com ha entrat a l'Spotify, però bueno, a la tercera ha entrat Papillon. La pel·lícula, em sembla que la pel·lícula està nominada, si no recordo malament, per la música, precisament. Tinc la sensació... Està nominada a un Òscar. Hi ha una cosa curiosa i he portat avui aquest famós llibre, que és un llibre que recomanem als nostres oïdors, si és que no el coneixen. El llibre. Sí, és el llibre. Mil-una pel·lícules que hay que ver antes de morir. És una pel·lícula editada per Grijalvo, feta per uns especialistes americans. Després és difícil, clar. No, home, clar. No es pot, no es pot. Bueno, espera. Se suposa. Espera't. i mira, ara arriba la Carme, per tant ara ens explicarà la Carme què és el que vol fer sobre això de les illes de pel·lícula i el curiós és que aquesta Papillon la recomana també aquest famós llibre que us recomanem i jo diria que la pel·lícula, justament la música que està sonant, que és la de Papillon va ser nominada com a millor o va guanyar l'Òscar, la millor música però no estic segur, deixa'm-ho mirar Doncs és bonica, és bonica i mentre ho vas mirant i Carme allà es va preparant doncs mira, aquí la tenim, aquí la tenim la música Va ser nominada a l'Òscar, però no el va guanyar. Ja tenim aquí la dada. I ja tenim aquí la Carme. Ja tenim aquí la dada. Bon vespre, Carme. Què tal? Aquí atrafegada amb papers. Hola, incondicional. Exactament. Aquí està. Aquesta és la salutació que farem ara cada dimarts. Només començar. Incondicional. Incondicional. De cinema. De cinema. Has vist alguna cosa interessant que recomanis als nostres oïdors? Sí, perquè de moment estem pessimistes. Esteu pessimistes? Estem dient que no hi ha gaire cosa a veure. Ah, doncs jo també. Sumo, sumo. Vaja, home. A veure, he anat a veure, he anat a veure, és que ara no me'n recordo com se deia, la del Jeremy Irons. Ah, sí. Tren de... Tren de medianoche a Lisboa. A Lisboa. Sí. Doncs sort del Jeremy Irons. Perquè la pel·lícula és fluixa. Perquè és fluixíssima. Per mi, és molt fluixa. És molt fluixeta. Jo, que aquest director, que el director és el... A veure que el trobi, perquè no. Sí, home, el suec aquest que vas comentar tu. Billy August. Exacte. El de Pelle el Conquistador. Exacte, jo havia vist Pelle el Conquistador que a mi m'havia agradat moltíssim tan ben tractada aquella pel·lícula que són els suecs que han de marxar de pobresa cap a Dinamarca, em sembla que és i llavors ells pensen anar als Estats Units però la situació és tan duríssima a la pròpia Dinamarca que ells entren al servei d'una persona que té un hisenda i estan tractats bàsicament com esclaus la veritat és aquesta La pel·lícula es podria dir que era ser una vegada a Dinamarca, una mica fent la comparació amb... No, no, no. Era ser una vida en Amèrica. Aquestes pel·lícules que presenten la dificultat d'arribar a un país nou i adaptar-te i moure't allà. Exactament no és això, però per entendre's, per fer una miqueta de broma. I a mi és una pel·lícula que la feia el Max von Sydow, recordo perfectíssimament, i el nen, que no recordo què era, però feia molt i molt bé. Era una pel·lícula d'una solidesa perquè no era fàcil. Era una pel·lícula que et submergia en aquell tipus de duresa de la vida dels que migren en una època en què això era duríssim. Duríssim. Bé, sempre ho he estat, però bé, en aquell en particular ho era. I vaig pensar que era una pel·lícula que jo la recordo sempre. Quan vaig veure el director i vaig veure el DPL, vaig pensar, home, la vull veure. Sí, però el Joan ja va comentar que totes les que havia fet entre mig no tenien gaire gràcia. Llavors vaig veure aquesta amb una certa il·lusió. I la veritat és que està basada en una novel·la del Pascal Mercier. Que pot ser que la novel·la estigui bé. Podria ser, perquè clar, què passa amb aquesta novel·la, amb aquesta pel·lícula que és la història d'un professor de llatí d'un institut que està anant cap a l'institut i ve una nana, una jove, enfilada en un pont del riu que pensa llançar-s'hi. I llavors la salva. I el començament és relativament sugerent. O sigui... Està bé perquè efectivament veus aquell impàs, està molt ben fet, ell li cauen els papers, està plovent, la noia fugi, ell es queda amb el... Llavors la nena va amb ell fins a l'institut, a l'institut després ella se'n va... i només li queda un llibre i el xupesquero de la gavardina o de color granate de la noia. I aquí comença la pel·lícula. El començament és bastant sugerent. El que passa és que això deu ser una novel·la o un conte I les novel·les necessiten atmosfera perquè sigui increïble. Jo pensava, més increïble que és la pel·lícula Her, quan te la descriuen, que una persona s'ha enamorat del sistema operatiu del seu ordinador, és una tonteria tan subparlativa que penses, home, ningú ha pogut fer res consistent amb això. I després, a la pel·lícula hi entres. I això és mèrit de com s'ha fet la pel·lícula, com s'ha elaborat, amb quin sugeriment tu acabes entrant, i tot això fa una pel·lícula que la diferencia d'una altra. Aquí, que podria ser una cosa així, una cosa sugeridora, d'atmosfera... No te l'acabes de creure. No te la creus gens. Quan el professor deixa la classe i tot allò, la forma que s'ha fet, no t'ho creus. És que no te la creus a partir que ha passat aquest primer impàs, que llavors ell... Es queda llibre de la noia, llavors aquest llibre és molt sugeridor, llavors dins del llibre hi ha uns bitllets del tren, aquest famós de Berna a Lisboa, que ja m'explicaràs, que per anar de Berna a Lisboa és com impossible anar així, però bueno. Sí, sembla una combinació molt bona, no? És ben bé novel·la. És com anar de Sant Just a Barcelona. És novel·la. Més o menys, més o menys. És complicat, eh? Però podria haver-se inventat això. Si estigués ben justificat. Si podria haver-se inventat això. I tot podria ser... Llavors arriba a Lisboa... Què s'ha de dir per salvar la pel·lícula? La fotografia és molt bona, el tracte de Lisboa és molt bonic, és realment bonic com queda Lisboa, que clar, com que és una ciutat de tants desnivells, la fa bonica, i després el tracte dels tirant darrere i tirant davant de la revolució dels clavells dels anys 70 i el tracte dels que actuen en contra del règim dictatorial que està del Salazar, que hi està establert, allò no t'ho creus. Allò no t'ho creus de cap manera. i per tant salva la pel·lícula els actors el Jeremy Irons el posis on el posis és que ho salva tot i clar, aquesta pel·lícula la salva ell i els actors que hi ha perquè inclou la Charlotte Rampling que apareix com a germana i és dur el paper que fa i en canvi el fa molt bé vull dir que els actors ho fan tot molt superiorment bé respecte del que la pel·lícula és clar per mi falla la història perquè no està adaptada al cine ve d'una novel·la que jo no sé si és bona o no però si fos bona la novel·la la pel·lícula no ho és perquè el guió no està adequat al llenguatge cinematogràfic llavors no entres en la pel·lícula no t'ho creus llavors ho veus fals i acabes sortint i diries me n'aniria quedes igual Doncs res, no hi ha manera d'aixecar avui el pessimisme, les condicions. Sí, és veritat. Jo també l'he vista, després de tu l'he vista, i m'ha agradat molt. No m'agrada tant, confesso, vaig sentir l'altre dia el programa vostre, perquè no vaig poder venir, però vaig sentir-ho diferit, em va agradar molt, i quan parlàveu del passat coincidia bàsicament, me'n recordo, amb tot el que deies tu. perquè és una pel·lícula. A mi, el d'aquest director, des que vaig veure a propósito d'Eli, que és la primera que va arribar aquí a Espanya, em va engrescar molt. La segona, que és la que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula estrangera. Sí, diamint, una història d'una separació. Una separació, una història d'una separació. Aquesta té un Òscar. Aquesta té un Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Llavors, allò és extraordinari, és molt bo. Jo sé que, perquè me'n recordo que ho va explicar, que el francès la veu també més tard i que li va entusiasmar. Doncs sí. I, en canvi, aquesta no la trobo tan bona com aquella. No, jo tampoc, jo ho vaig dir. Però sí que té coses, sobretot al principi. Potser la part final és la que em falla més en algun moment. La part final, que és ingeniosa, tal com fa al final, perquè és sorprenent i et va intrigant. O sigui, té el punt de suspens tot al final. En canvi, és un pull de folletón. I es passa de voler intrigar tant en el possible espectador que arriba un moment que dius, però no calia fer tot això. Llavors penso que el que m'agrada molt d'ell és la forma en què dirigeix els actors. Els actors estan brutals. Els nanos mateix. Estan extraordinaris. Els nanos és una perla, allò. I també, diríem, la forma de planos lents, tranquils, que te'ls creus, que veus que allò és cine molt interioritzat, molt convençut, molt segur del que està fent aquell senyor, i allò segueix sent el mateix registre i la mateixa calidad que tenia l'altre. Però, com que la història, que també és d'ell, la història que, curiosament, és del mateix director de la pel·lícula... Ah, no ho sabia, sí? És la història d'ell? Sí, la història és d'ell, però, en el fons, no té la força i la convinc... No sé, el convenciment i la... És una història tancada, l'altra, molt ben tancada, i aquesta aquí, en el fons, en algun moment queda oberta, i no saps moltes coses per què passen i per què han passat. Això potser tens raó. De tots els homes, l'actuació, la protagonista, la noia que havia fet The Artist, jo a The Artist vaig pensar, no sé aquesta noia, si la poses una altra cosa que no sigui una nina, què passarà? amb els recursos i ara he de dir que ho fa molt bé jo al principi tenia dubtes de si ho era o no ho era i al principi també has estat molt guapa la noia aquesta i llavors un moment vaig dir sí que és ella i llavors la seva interpretació honestament em va semblar extraordinària i d'ells tres tot i així jo trobo millor el que ve de fora és que aquella ho fa molt bé Que és el del Profeta. És el protagonista del Profeta. I el Profeta ja ho va fer molt bé. És un gran actor, aquest noi. I aquí ho fa molt bé. No, no, la pel·lícula és francesa, perquè l'han produïda a França, tot i que ell ja sabeu que és iranià, i que un dels actors també són de fora. Però confesso que és una extraordinària pel·lícula. Però, bueno, molt bona. És a dir, comparat amb el que més o menys fan. Perquè jo, per exemple, vaig anar al cap de setmana... amb el meu nano, ara el francès estarà content. Ah, què has vist? Sí, he vist Capitán Amèrica. Ah! Perquè el meu nano volia anar-la a veure un desastre, eh? Jo, per part meu, un desastre. Vaja, a mi m'han dit que és millor que Spiderman. Ah, sí, això sí. Sí, has vist també Spiderman. No, no, l'ha vist el meu fill. I diu que també és més bona Capitán Amèrica que Spiderman. Jo no l'hi he vist. Però, en canvi, haig de confessar també... que comparant Capitán Amèrica, que no em va agradar, amb Los Vengadores, segueixo pensant que Los Vengadores és una bona pel·lícula. I estic segur que si la tornés a veure, tornaria a dir més o menys el mateix. Jo no estic tan segur. Faré la prova. Feia poc la feien. Tindràs paciència Ah sí? No l'he vist Tindràs paciència de tornar a veure els vinges Tindré paciència perquè les Carles Johnson Està brutal Ger, guau, vols dir? Ella No, però és ella No físicament sinó perquè ho fa molt bé És una gran actuació És una bona actriu Llavors penso que aquí demostra en aquell paper que no és els que fa habitualment que ho demostra que ho fa molt bé Per seguir parlant de poses pessimistes, perquè en el fons no hi ha massa cosa interessant, aquest matí d'avui ens han passat una cosa. Una cosa? Que ni és una pel·lícula, no? Que no l'acaba d'adjectivar. Que es diu, todos están muertos. I em sembla que la pel·lícula també ho està. Curiosament, després ho he vist més tard, perquè en el moment... Quin país és? És una pel·lícula mexicana, alemana i espanyola, però suposo que és més una coproducció espanyola mexicana. Però aquesta és una que està feta amb diferents episodis. No. No? És que potser l'estic confonent amb to apocalíptic. No. No? Vaja. Bueno, va... Fantasmal, perquè apareixen fantasmes i... Però no, no té que... És una noia que no sé qui és ni què ha fet, que es diu Beatriz Sandros. Sanchís. No, o Sanchís, o Sancho. Sí, sí, Sanchís, protagonizada por Elena Anaya, es que ya tiene la información. Ah, pues Sanchís. Elena Anaya, Elena Cancía, Angeli Caragona... La pel·lícula és del 12, o sigui que fa dos anys que ha fet aquesta pel·lícula. A mi en surt del 14, aquí, però bueno, no sé, no sé. Bueno, jo no sento i vist que era del 12, perquè és bo que a aquesta pel·lícula li van donar el premi honorífic a Elena Anaya en el festival de Màlaga, presentant aquesta pel·lícula clar va d'una dona tancada a casa seva que té agrofòbia que no vol sortir que la seva mare el convence perquè vingui un germà que ha mort i ha mort en un accident és una cosa que és inaguantable llavors per tant no val la pena ni parlar-ne ni fer campanya ni de res Carai, carai, carai. No em ve de gust perquè és que he sortit d'allò de dir, bueno, hagués marxat a mitja pel·lícula. Jo només pel fet de ser, mira, d'alguna directora d'aquí, bueno, de per aquí i tal. No sé si és per aquí o és mexicana, no sé d'on és, eh? Bueno, no sé, la producció és espanyola, però no sé la Beatriz d'on és, ara ho buscaré. L'Helena Naya s'ha de confessar que ho fa bé. O sigui, ella és una bona actriu i penso que aquí passa una mica amb el mateix que dèiem del Jeremy Irons. Ella omple una mica la pel·lícula. Què passa que la pel·lícula per mi no s'aguanta, no té cap interès. Estaria contenta l'Helena Naya que la compareixi amb el Jeremy Irons, penso, no? Bueno, ha fet coses molt maques, l'Helena Naya. És a dir, ha fet moltes coses. i amb el Medem i amb molta gent, és a dir, penso que és una persona interessant però no, la pel·lícula no s'aguanta i per tant no val la pena parlar-ne, el passat hem parlat d'una que estrenen aquesta setmana que ve 10.000 quilòmetres, que és una pel·lícula catalana amb el David Verdaguer i una noia que és anglesa i va estar bé, una pel·lícula curiosa Però ja no en van parlar en el seu moment. I clar, jo de allò de més que hi ha... Escolta, escolta, safarets, safarets. Mira, acabo de veure una notícia que potser... Bueno, ara no ve a terme, però és que Helena Naya i la directora, Beatriz Sánchez, són nòvies. Ah, però la veritat. Sí, sí, vull dir, es veu que el passeig ja van per Madrid i tot allò i bueno, que sí, que sí, que estan enamorades ho acabo de veure amb una notícia d'aquesta revista gratuïta que es diu Que Pones, Safarets, Safarets Això no fa que... Elles m'ho fa molt bé i no té res a veure amb tot això Jo no puc parlar de res més que sigui d'aquest estil, és a dir, perquè no puc parlar de res més. I Beatriz Sanchís, perdona, és valenciana. Ah. Vaig agafant d'allò... Dades. Dades. I què més ha fet? Ha fet alguna altra cosa aquesta noia? Doncs suposo que sí. Ara buscaré. Mira, si li dono aquí a Beatriz Sanchís la referència aquella a Film Affinity, que és una revista que no està malament, doncs ha fet una altra que es diu Mió tramitat, amb la Nadia de Santiago, i una que es diu La classe, que és un documental. aquestes tres coses suposo que és una directora joveneta si fos per aquesta pel·lícula la veritat és que jo em quedo decebut però no és del 12? al principi no, és del 2014 aquí figura com del 2014 en el film Affinity, però vaja s'hauria de confirmar, de vegades no sempre encerten les coses el que passa és que les tenen ara no sé si està rodada al 12, no ho sé, és igual no té importància no té importància No, no, no. En fi, si hi hagués una cosa més i si no passem allà el tema... Tu n'has vist alguna cosa, Francesc? Jo és que últimament em costa d'anar al cinema, no sé per què. Vull dir, passo etapes, passo fases... I ens passa a tots això. Sí, mira que les pel·lícules de les que parleu, sobretot de les que va parlar l'altre dia la Carme... La de Miele i quina l'altra, la que heu parlat ara, també em crida molt l'atenció. Hi ha una pel·lícula que no sé si vau veure, que m'agradaria preguntar-vos per si la vau veure, per saber la vostra opinió, de la que va parlar un company del programa de Cornellada, el Galliner, que em va cridar molt l'atenció i va parlar molt malament d'ella. Però a mi em va agradar molt el que va dir i m'ha cridat l'atenció, que és una pel·lícula sobre amors i sexe homosexual, amb una platja... A Del Lago. Sí, a Del Desconegut del Llac. La deixen molt bé, jo no l'he vista. No l'heu vista, oi? No l'he vista. La deixen molt bé. Ell diu que no entén per què la deixen tan bé, perquè la pel·lícula és molt fluixeta. De quin país és? Francesa. En principi és francesa, sí. I bueno, res, vaig estar mirant una miqueta el tràiler i estic una mica intrigat per la pel·lícula. És curiós, no?, que de vegades et diuen una cosa molt dolenta d'una pel·lícula i per la manera com te l'expliquen dius, home, doncs això tal com està, el que estàs dient de la pel·lícula m'interessa, no? Parlava que no s'explicava res dels personatges... res del context associat, sinó simplement del que fan allà en aquella platja, que van una estona, van anar a parlar, fan sexe, únicament això, és com una mena gairebé documental de la relació que van tenint, i no sé, em va semblar curiós. Jo he vist també algun trailer, i et confesso que em va cridar l'atenció, és a dir, em va semblar que devia ser una pel·lícula interessant, el que passa és que no l'he vist ell, per tant no puc jutjar. Però la crítica en general l'ha deixat tothom bastant bé. És que no es pot veure tot. Tothom l'ha deixat bastant bé, eh? Hi ha temporades que veus més i temporades que veus més. Jo també em passa, en aquest moment, clar, podríem parlar de les que estan fent ara, que hem vist i que recomanem, per exemple, a Nebrasca, Filomena, Her, Ida, Matterhorn, Noé, jo penso que ara no val la pena també veure-la, El viento que se levanta, que és aquesta dels animats, la Miele, que ho pot parlar vosaltres, per tant, hi ha unes quantes que estan bé, però si les has vistes, penses, bueno, i què més pots veure? No hi ha altra que no he vist, només Miele no he vist. M'han estalada el John Torturro, Diuen que és molt dolenta. És molt dolenta amb el Woody Allen, que fa d'actor. No em ve de gust. No em ve de gust. Sí, jo no he llegit res. A mi m'agrada molt el Jan Tuturro com a actor. Es veu que ja fa de director. I la segona part de Carmina, o rebienta? No l'he vist. No l'heu vista. Us crida l'atenció o no? Una mica sí, una mica sí. Ja vaig veure la primera, eh? Carmina Rebienta, aquestes Carmina. A mi em va agradar molt, m'agrada molt. Amb el to aquest de comèdia, en realitat és comèdia negra, eh? És de l'estil dels Berlanga i la dona, que és la Carmina, que és la mare del Paco León, ho fan. Fa de perla, sí, sí, perquè també surt la germana, Maria... La Maria li regala una escena que potser dura massa, però la veritat és que la pel·lícula és consistent, es deixa veure molt bé, té una part de comèdies bojarrada, una miqueta absurda, surrealista, i tota la gent que ha anat a veure la de Carmina i Amén, que curiosament la van passar, si no recordo malament, dimarts o dimecres passat, Gratuïtament, durant tota la tarda, en una sèrie de cinemes. Amb l'Eron City, per exemple, podia anar tothom només agafant entradas i els cinemes es van omplir. Què vol dir això? Què vol dir això? Que la gent vol anar al cinema. La gent vol anar. El que passa és que, clar, segons com. Hi ha una altra que a mi em crida l'atenció, només fer un petit esment perquè no l'he vista, que és aquesta de Lunchbox, La Carmanyola. Una pel·lícula índia, arriben poques pel·lícules índia, i llavors, no sé, em fa gràcia, fa gràcia el fet de... Hi ha opinions contradictòries, l'únic que sé, però no sé res més que això. Hi ha una francesa també, llàstima que no tinguem a la Cocó, que és aquesta de no s'ha fet tant d'evolucions, però un home que s'ha encarregat d'un nen, però després comença a tenir problema. El tràiler però estàvem malament. Per això dic, a veure, és que estàvem pessimistes, però hem de començar... També es va presentar fa dues setmanes, que no teníem programa, no podíem comentar-la, o no sé, no la van comentar, aquesta de azul i no tan rosa, que era la venezolana. Jo sí que l'he vist aquesta. Ah, l'has vist aquesta? Ui, ja posa mala cara. Sí, perquè la vaig veure amb el director... Ha guanyat, us en recordeu? El Goya, la millor pel·lícula... Sí, de Pabla Espanyola, de Pabla Espànica, però perquè és venezolana. Mhm. Saps què passa a aquesta pel·lícula? Passa el següent. És a dir, te'n dones compte... Jo, per exemple, fa molts anys vaig estar dos mesos a Buenos Aires. I em vaig donar compte que a Buenos Aires i a Espanya hi havia coses que eren superinteressants, perquè Buenos Aires és una ciutat molt culta, la gent llegeix molt, hi ha molta activitat teatral, hi ha molta activitat de molts tipus i fan pel·lícules inclús interessants. Però m'has donat a compte que la mentalitat, perquè anava amb família meva i de la meva dona, que per allà coneixia, m'anàvem a sopar a casa d'ells, tant no ens conta que en el fons hi ha un decalatge cultural de 20 o 30 anys. És a dir que ells, en el fons, parlo de fa 20 anys, no parlo d'ara, hi ha una mentalitat d'aquí dels anys 50, és a dir, que determinades coses que aquí donaves per superades, ells en aquell moment encara no la tenien. Aleshores, el que em va passar a mi al veure aquesta pel·lícula, que va venir el director i ens la va presentar ell mateix, ell és homosexual, perquè la pel·lícula toca el tema de l'homosexualitat, a Venezuela, resulta que la pel·lícula, te'n dones compte que potser en aquest moment a Venezuela ha sigut la pel·lícula més vista a Venezuela, ha tingut un èxit brutal, i suposo que per això també la van premiar, etcètera, però en el fons està dient coses que les veus una mica nyonyes, quiques, i que aquí ja estan anys llum. És a dir, que això, una pel·lícula d'estil, es fes aquí als anys 50, entendries que el públic es sorprendria. Però que en aquest moment aquella pel·lícula tingui èxit vol dir que la mentalitat encara és molt endarrerida i hi ha coses que li sorprenen quan aquí fan gairebé riure. Llavors, hi ha un problema cultural. Hi ha un problema de calatge cultural. Això plantejaré ara un tema inquietant, així, en cinc minutets, abans de començar. És que si comencem el tema tan ràpid, no sé si ens donarà. Sí o sí, Carme, o donaria per mitja hora. Sí, sí que és. Ràpid, ràpid, ràpid. Això podria passar entre... el cinema o la cultura que tenim aquí al voltant nostre i altres entorns, diguéssim, un entorn parísí, per exemple, la París, però un entorn... No saps què passa? És que, en el fons, jo parlava per referir a espaisos subdesenvolupats o així. Si parles de la cultura occidental, Europa, inclús Amèrica, estem al mateix sac. Sí, sí. És a dir, no hi ha moltes diferències, perquè en el fons veiem les pel·lícules americanes i veiem les pel·lícules franceses, i ells veuen les pel·lícules espanyoles i italianes, i per tant no hi ha masses diferències. És veritat que hi ha diferents registres, les pel·lícules mediterrànies o les pel·lícules del sud i les pel·lícules del nord. Però culturalment no hi ha tanta diferència, estem molt a prop. I en canvi tu saltes, què sé jo, doncs la sorpresa per mi va ser que potser la pel·lícula aquesta italiana de... Nader i Samy en una separació, que t'imagines que és un país molt subdesenvolupat o te l'imagines, no sé si ho és, perquè no és tot mai a Irán, no sé com és a Irán. Però llavors te'n dones compte que pinten una societat de la classe mitja alta iraniana i te'n dones compte que està més o menjar al mateix nivell que nosaltres. Sí, sí, és una de les coses que sorprèn més de la pel·lícula. Està volent per un home que té registres europeus. Clar, i que ja ha estudiat a Europa. Llavors resulta que tu, en canvi, te'n vas a això que et dic. Jo recordo que he estat a Argentina, I, per exemple, el tema de l'homosexualitat, jo vaig anar a sopar un dia amb la família de la meva dona, i se parlava amb ells, i deies determinades coses i te'n donaves compte que... Els escandalitzaves. Els escandalitzaves perquè no havien assumit encara determinats rols. Això també potser depèn de la persona amb la que et trobessis, penso jo, no? No sé si es pot extrapolar tota una societat. Vaja, penso que la societat, jo pel poquet que sé, d'oïdes i d'autors... Però no era gent que si fos marginal o que fos... Era com la majoria de la gent, llavors això quan t'ho trobes tres o quatre vegades seguides en diferents ambients... I el que passa en la pel·lícula aquesta és que està molt ben feta amb bona intenció... Que no és argentina, recordem-ho, sinó que és venezolana, però... Que segurament els argentins ja avui dia no farien aquell tipus de cine, és a dir, seria una cosa més avançada, jo crec... Però a Venezuela encara notes que això grinyola, és a dir, que estem en dos mons una mica diferents i que allò que els fa tanta gràcia a ells a nosaltres ens sembla una mica, no diria ridícul, però no ens acaba de treure i ho veiem una mica com antiquat. Interessant comentari, tenir en compte per analitzar la diferència que de vegades hi ha, és veritat, entre països i, en canvi, estic pensant ara en les pel·lícules d'Àsia, que parlem molt ara últimament amb el Joan Seguer i això, les pel·lícules coreanes, que jo crec que ens porten avantatge. Vull dir, moltes vegades per la capacitat que tenen de sintetitzar... tecnològicament potser podria ser narrativament per la potència que arriben a tenir les històries que expliquen n'estan venint al camp algunes que tenen a veure amb les illes no sé si l'has afegit a la llista però ja la pots afegir tu si tant i tant comencem amb el tema de les illes ja tenim aquí de fons de nova papillom no sé, com ens passa sempre, sugerim un tema i després quan et poses a estructurar-lo, penses per què ho devia dir jo? I no ho saps per què? Llavors és quan entra la creativitat. Bé, no, això seria una mica arrogant. No. Per part meva, per suposat. No, no. Per tant, llavors l'estructurar-ho i pensar, bueno, és que no sé per què vaig triar el tema, però tirem-ho endavant, no? Molt bé. Llavors, a veure, per què cinematogràficament una illa? Perquè quan un director tria, tria diverses coses, tria la història, tria els protagonistes, i bàsicament el que li dona força a una pel·lícula, en moltíssims casos, és la ubicació, l'atmosfera... I on està rodat allò? I allò que quan un veu la pel·lícula no es para a pensar com és, un pot parar-se a pensar, home, com és que ha triat el Henry Fonda o ha triat l'Scarlett Johansson? Això es para a pensar-ho, però no es para tant a pensar la ubicació. I en canvi la ubicació sí que canvia una pel·lícula. Llavors, una illa és una ubicació molt específica. Quan tria un director una illa per rodar una pel·lícula, està triant molt més que una sola escena o un moment que vol descriure. Està triant ja alguna cosa més que vol explicar que està lligat amb que allò sigui una illa. I això és el que he pensat. Per què? Doncs perquè una illa significa un tancament I un tancament que suposa diferents tipus de pressupòsits. Un, la pròpia duresa que implica una illa, si vols narrar una autosuficiència dintre de la illa, que això no passa amb la situació continental. perquè el paisatge acaba imprimint un caràcter que pot estar lligat als personatges que l'habiten a l'atzart o una mica on està situada la illa en aquest món I és això el que m'ha fet estructurar, pensant una mica en cada una d'aquestes opcions, quines pel·lícules em suggereixen cada cosa. Pel que fa a la duresa del que suposa l'autosuficiència, que suposa triar una illa i desenvolupar una història amb una illa, jo n'he triat dues. Per tant, Francesc, pots dir les que vulguis. Tens dues, només. Dues, perquè si no això és molt llarg, perquè són quatre partats, i per tant he triat dues de cada. Bé, bé, bé. O sigui, una es que lliga a la idea de duresa, una altra a la idea que una illa és un adent, Un cel dins la terra, que això és un somni, i un somni l'ubiques potser dins de la illa. Un altre és la illa com a... com a il·lea d'aïllament forçat que llavors pot ser un alcatraz perquè allò no es tria de cap manera i perquè és la manera assegurada de tancar i llavors són les il·les de presó de l'alcatraz que n'hi ha moltíssimes que van lligades a fer justament un lloc inaccessible i per qui entra papillon m'imagino i l'altra la idea de l'atzar jo l'he agafat papillon són dues coses La idea del tacament perquè és una presó i la idea de l'atzar, com és que la història d'aquells dos personatges finalment acaben lligades. I la illa també... Llavors, això són els punts que jo lligaria amb la idea que una illa descriu quan la tries com a element cinematogràfic. Llavors, pel que fa a la duresa, jo he triat dues, perquè, mira, una és «Hombres de Aran» i l'altra és «L'isla desnuda». Ombres Naran és del Flaherty, és del 34, i la història és... Jo quan vaig estar a Irlanda, és una illa que està davant de la part mitjana que dona l'Atlàntic d'Irlanda, i són unes illes properes a la costa, però soles. Quan jo vaig visitar, i vaig vulguer-hi anar, perquè havíem vist l'Illa d'Aran, i realment és que és una terra que no hi ha més que pedres. I a la història d'Hombres d'Aran, jo la recordava perquè és una cosa extraordinària, com que només és pedra, fan un forat a la pedra, baixen i treuen la terra i l'aigua, i amb la terra que treuen de sota de la pedra creen els horts per poder cultivar les patates. És una cosa d'una duresa que a pocs llocs pots haver vist una duresa d'escriure així. El Flaherty descriu la vida d'aquests homes que, jo no sé, du les urdes o llocs així del que estan fets. No he vist res més dur que allò. Em fa pensar, tot i que no és una illa, de fet sí que és una illa, del que parlaré ara, però el que passa és que és molt gran i gairebé pensem d'ella com un continent, seria similar a la vida dels aborígens australians. També és una illa, però clar, és un tros d'illa. I allà viuen en el desert i també treuen aigua allà de la sota de la sorra. Però només que l'horitzó no sigui... És que l'horitzó d'una illa acaba sempre i sempre aigua, eh? Mentre que l'horitzó, que pot ser Austràlia o pot ser un lloc d'illa més gran, quan l'horitzó és una altra cosa, el sentiment d'illa no el tens tant. Sí, sí, si consideres com a la part aquesta marítima... Perquè és això l'aïllament, que no és fàcil sortir. No és fàcil arribar, però no és fàcil sortir. I és aquesta la idea fonamental d'illa. I l'altra, no sé si la recordeu, l'Illa Desnuda, que és del Caneto Xindo. Sí, jo me'n recordo. I era una cosa magnífica. En blanc i negre. En blanc i negre. És un matrimoni que té un fill que també van pujant l'aigua. És una cosa magnífica de fotografia. Aquesta la van posar a la clave fa molts anys. Recordo d'haver-la vista allà. Tenen un tonel, un barril per banyar-se allà i l'última que es banya és la dona, oi? I llavors descriu tot un tipus de vida que és impensable amb una altra atmosfera i amb una altra entorn que no sigui aquell. I això te la fa, no solament te la fa, perquè podries dir, és un punt d'exotisme. No, no, no, és molt més que un punt d'exotisme, saps? De totes maneres, fent aquest punt d'ampliació amb la paraula etimològicament d'aïllament, de fet qualsevol lloc que estigui... Mira, ara estic pensant en Dogville, que és una pel·lícula de la que fa poc m'he hagut de dedicar perquè... Un cinefòrum d'aquí de la Biblioteca a les Voltes anava sobre això, i per casualitat també un cinefòrum de Sant Andreu, de Palomar, a Barcelona, també anava sobre el mateix tema, també és una illa. També Bon Trier ho planteja com un poble completament aïllat. I extrapolant una miqueta la pel·lícula que té punts de similaritat o de comparació possible, la del... com es diu? El bosc, que es diu? Sí, el bosc, no? Del Xamalán. També estaríem parlant d'això. És a dir, sempre que una gent decideix aïllar-se o està aïllat geogràficament o pel que sigui, fins i tot si no hi ha el mar al voltant, però pot haver-hi unes muntanyes o pot ser simplement que es limitin, que es limitin. En el cas del bosc i del Xamalán és un límit... Sí, per suposat, hi ha 50 és un límite ideològic i de convicció personal però una cosa és limitar i una altra cosa és aïllar i la idea de no poder sortir perquè hi ha sobretot l'oceà perquè mira el Mediterrani té un altre color però quan hi ha el Pacífic o l'Atlàntic o una cosa d'aquestes característiques encara que tu quan estàs a l'illa no ho saps Això té una altra contundència. I unes tempestes i unes onades que no tenen les canals del Mediterrani. No té res a veure, allò és ingrat de mena. L'altra opció que jo deia és la idea d'un Eden o d'un cel a la Terra. O sigui que els homes descobreixen que allò és un somni que no pensaven mai que haguéssim pogut trobar. Llavors he triat, perquè clar, n'hi ha tantes, no? queimada, el Rebelión a Bordo, i l'última perquè m'hi va fer pensar, los descendientes, perquè al final és l'història... Sabia que la trauria. Li dedico el pensament. Dic Hawaii, clar, l'actor aquest, el George Clooney, dic ja està, segur, segur, segur. Molt bé, moltes gràcies perquè m'has endevinat el pensament. Tot i que és una illa grossa, Hawái, no és una illa petita que tinguis la impressió de gaire aïllament. Més que res, perquè tal com l'ha d'escriure la pel·lícula, és una illa que pretenen salvar, perquè la pretenen salvar de la construcció i de la utilització del sol per fer-ne un negoci urbanístic. I llavors aquest, per no trencar aquest edent, per això no l'he pensat només en funció del Francesc. De l'actor. I de l'actor. Sinó perquè realment també és aquesta idea. Després Caimada, no sé si la recordeu, Caimada és el Guilo Pentecordo del 69, que és del Marlon Brando. Marlon Brando, sí senyora. I la història és una... És una escolonització, és a dir, una illa que no sé saps, que era espanyola, i que el Franco va aconseguir que, en lloc de ser quemada, fos queimada. És a dir, van transformar una illa espanyola en una illa portuguesa. És que la pel·lícula és que ells hi van allà... per intentar baixar la insurrecció contra els portuguesos amb la intenció de quedar-se l'ells. Això realment passa. El Mar Romano és un mercenari i aquest mercenari és el que s'encarrega de jugar amb la rebel·lió. Utilitzen el negre, que és un actor que no era professional i que ho feia molt bé per cert. Però el curiós és que inicialment el guió del Giro Ponte Corvo era sobre Espanya, i llavors Franco per negociacions va aconseguir que transforméssim en portuguesa, perquè Espanya quedés al marge de la... Que és neta. La música és del... Sí, home. La música és preciosa. La música magnífica, la recordo jo. I aquí la pel·lícula és que aquesta gent van allà amb aquesta intenció i llavors allà hi troben un edent. De fet, troben que allò és un món somiat que llavors tot l'altre deixa d'interessar-los perquè la seva opció és quedar-se allà amb una illa de somni. I aquesta és la història una mica d'aquesta pel·lícula. L'altre és el motín de Bounty, que també és una mica aquest tipus d'història. I que al final queden tots en una illa. A mi em fa pensar, no sé si la coneixeu, recordeu una pel·lícula que es diu Mediterrani, no? La coneixeu? No. La conec de nom i me n'han parlat però no l'he vista. És una pel·lícula que va d'uns italians que durant la Segona Guerra Mundial queden aïllats en una illa i aleshores ells es pensen que la guerra continua i ells estan allà fent complir-nos i la guerra ja s'ha acabat i ells encara continuen allà fins que se n'assabenten i se'n donen compte que la guerra s'ha acabat. I llavors és el procés del que pensen ells sobre Itàlia, el moment que hi ha el feixisme, etcètera. Per això la Segona Guerra Mundial. I llavors passen els anys, passen els anys, i tots som vells, i acaba la pel·lícula, tots retornen a la illa per acabar la seva vida, perquè en el fons no els agrada la societat que han trobat a Itàlia. Llavors, és una pel·lícula curiosa perquè, clar, la idea de la illa com a punt final, com a punt de viure entre els amics i tal, en un entorn que han creat ells mateixos, doncs es feia bastant curiosa. És la mateixa idea de dent i de cel a la terra, que és l'altra idea que pot provocar la sentiment d'aila. I l'altra és la d'aïllament forçat, que és la dels presoners, clar. Jo aquesta havia triat L'Hombre del Cataràs, que és una pel·lícula protagonitzada pel Burlán Caster, una de les millors interpretacions del Burlán Caster. Ai, ai, ai, que et perdem. Si marxes massa del micròfon... Què t'ha passat? És que es deu sonar el telèfon. Que sona? Bueno, no passa res, deixa-ho sonar, home. És inevitable que hi hagi mòbils. Si vols contestar-ho, cap problema. Podem sentir en directe. Ho sento, ho sento. No, no, no ens hem d'avergonyir d'això, ara. Sí, sí, sí. Ja ho veus tu, estem envoltats de soniquets de tot. Sí, però normalment... jo pensant en això que anaves a fer tu, sí que m'he plantejat és curiós, vull dir, moltes presons des de l'antiguitat, des d'Austràlia, etc. els engleus me'n feia amb el joc en Austràlia com les famoses, les famosíssimes, els que s'han fet suposo que a través del cine una cosa identificable a part dels espectadors, com són el Catraz com és l'Isa del Diablo de les Guanyana Franceses com és, doncs, què sé jo el xató de la Bahia de Marsella, el xató d'Iff ah, sí, bueno, la pel·lícula El conte de Monte Cristo a l'isla de Gorea, al Dàcar, al Senegal, tots, curiosament, són tot illes, i aquestes illes, per què hi ha una persona allà? Perquè el que dèiem abans és dificilíssim escapar-se, és a dir, l'està envoltat d'aigua, a més en un lloc on no pots tenir pràcticament perquè no hi ha fusta, pots construir-te tu una barca, doncs, clar, és impossible poder fugir d'allà, no? Jo havia triat l'Hombre del Catrat, que és aquesta, que és basada en una història real d'un presoner que l'interpeta el Burr Lancaster, que acaba sent un grandíssim científic especialista en ocells. Perquè a la seva finestra de la seva cel·la hi va un petit ocellet, ell el cuida, el salva, i llavors acaba sent un gran savi reconegut mundialment com a expert en bucells. Òrnitud. És real, eh? És real, és real. Jo havia triat una altra, és la de la fuga d'Alcatraz, que és la del Don Siegel, que la fa el Clint Eastwood, que està molt ben trobada també, aquell sentiment de no poder sortir, de no poder sortir. i la manera que troben de sortir i a banda d'escriure tota la idea de presons americanes que això les dues ho descriuen però està ben feta amb aquesta idea de tancamenta que és que jo l'he contraposada a la idea de l'EDN contra la idea de la presó. Un és l'infern i l'altre és el cel. Exacte, que seria aquesta òptica. Llavors, jo ho havia lligat amb la idea de l'atzar. Cinematogràficament, l'ús d'una illa trobada peratzar, clar, n'hi ha moltíssimes, des de les de Robinson Crusoe o qualsevol d'aquestes, Però he triat el nàufrago del Tom Hanks, que és una experiència lligada a aquest tipus, que exclusivament és l'atzar, que lliga la història. Finalment, ara parlem del Papillon, que és la pel·lícula que havíem dit d'Adrià. I jo, de totes formes, m'agradava tancar tota la idea que les illes de pel·lícula, l'última que hem descobert és la que ens ha proposat el Rajoy, perquè és la isla de Robinson. No ens en oblidem. Saps de què va, no? Jo no estic gaire posat en l'actualitat. Ara m'ho expliqueu si voleu, però jo us volia dir que sàpigueu que el Brad Pitt li va regalar fa un temps a l'Angelina Jolie una illa en forma de cor. Aquesta és de les que he triat jo d'opcions, la del cel. I amb l'illa de Robinson, què ha passat? Expliqueu-me, perquè jo no... Simplement el Rajoy diu que, com que si ens fem independents, quedarem vagant per los siglos de los siglos, per l'univers, o serem una illa de Robinson Crusoe. Bé, podem trobar els nostres viernes. Està passant el temps. Passem del Papillon. La Carme, com hem dit abans, va dir que volia tractar el tema aquest, el tema de l'Elles de Pel·lícules, i em va suggerir dos o tres films, entre ells Papillon. Jo tenia la sensació que no l'havia vist en el seu moment. És un film, com ha dit ella, del 1973, tot i que recordava que havia tingut molt d'èxit en el seu... va ser una pel·lícula d'èxit. Sí... Els dos actors, perquè són el Dustin Hoffman i el... Sí, el... Steve McQueen. Steve McQueen. Aleshores, com en efecte no l'havia vist, i el llibre aquest, que he portat aquí, que es diu 1.001 pel·lícules que hi ha que veure antes de morir, també la recomanava, vaig dir les haig de veure, i l'he vista aquests dies. El film, com tots sabeu, està basat en una famosa novel·la purament autobiogràfica, escrita el 1969, però que un any més tard, el 1970, va esdevenir un autèntic bestseller mundial i del que es van vendre centenars de milions d'exemplars. Haig de confessar que tampoc vaig llegir que en aquell moment la novel·la, tot i que sí he recopilat alguna informació de lectors que la coneixen, que l'havien llegit, i després el Francesc, que abans d'entrar, ens ha dit que l'havia llegit. Sí, ja fa una bona colla d'anys. Jo tampoc la vaig llegir. La pel·lícula sí que l'havia vista. L'he tornat a veure, però l'havia vista. La novel·la, pel que jo sé molt extensa, deu tenir 500 o 600 pàgines, explica la història del propi autor, de Henry Seyer, que és un personatge francès, parisenc, anomenat Papillon, Papallona, perquè portava un dibuix d'una papallona, el portava tatuat al pit, i és una novel·la d'aventures, com la pel·lícula, i de lectura fàcil, parlo de novel·la, i em sembla ser molt amena. Però és també una obra de denúncia, ja que a la vegada que mostra les entranyes del sistema penitenciari de les polèmies franceses, ells l'envien allà perquè són francesos i els castiguen en aquest lloc, mostra també alguns dels aspectes molt crus i tortuosos del tracte de les persones en aquella època i sobretot de l'esforç humà del personatge principal, en aquest cas Papillon, és a dir, l'Estic McQueen, per aconseguir la llibertat. La història, de fet, és senzilla perquè tota l'estona gira al voltant de com ell aconseguir la seva llibertat i quins estratègies muntar per obtenir-ho. I contraposar dos personatges completament imposats, que jo crec que és la gran troballa d'aquesta pel·lícula, perquè el Dustin Hoffman, els dos són dos supervivents, i els dos són dos homes positius. Perquè davant de l'adversitat tenen maneres de lluitar davant de la supervisitat. Tot i que, aviam, són diferents, eh? Home, completament diferents. El que passa és que, mentre diríem que... O si seguim el fil de l'explicació, és a dir, el Charrier és un condemnat, és un parisenc condemnat per un crim que ell sempre diu, això no se sap mai, no sabrem mai, que ell sempre diu que no va cometre, que ell era innocent. És enviat a la illa del diable, a la guanyana francesa, on la vida és duríssima, enmig de la misèria i de l'ordinació, tot i que els especialistes que he llegit aquests dies posen en dubte la velocitat de tot el que s'explica la novel·la. És a dir, que també en algun moment determinat ell fantaseja com a novel·lista i inventa coses que segurament no van passar. Però el que tothom està d'acord és que l'explicació de la novel·la és molt vívida, hi ha una explicació molt forta, molt intensa, de les condicions sobretot infrahumanes en què viuen els reclusos que es fa terriblement interessant per qualsevol lector. Però el que es veu que encara la fa sobretot més interessant és la persistència d'aquesta mena de desill d'escapar-se, és a dir, la tendència de l'escriptor i del mateix autor de mostrar que res és impossible i que la llibertat és un dels ments més preciats de l'ésser humà. que això està... La manera d'expressar-ho és l'Estiv McQueen, que per sobre de tot prima la llibertat. El Dustin Hoffman, que també és un personatge de cap lliure, és més covard, i per tant, en canvi, és un home positiu que sobreviu en totes les situacions, molt més servilment, molt més... indignament, per dir-ho d'alguna manera, però és un supervivent. Vull dir que, en alguna manera, s'entenen aquests dos personatges, perquè ells dos trien alguna cosa semblant. De bon començament, el Dustin Hoffman se'n dona compte que ell necessita un protector... Perquè ell és covard. I que l'altre li pot fer de protector i li salva la vida. És que a més, ell està condemnat perquè ha falsificat... No, el Dusty Holmes sí. Perquè ha falsificat paper de l'Estat. Paper de l'Estat, o sigui, clar, és un altre tipus de personatge. Jo, de totes maneres, ara que parlaves del llibre, el que recordo, que ja dic que ho vaig llegir fa molt de temps, més aviat és el fet que en el llibre es destaca que el personatge principal hauria pogut viure perquè ell s'escapa pràcticament en un primer moment o poc després d'haver passat un temps no gaire extens allà. a la presó i té una vida, té una vida que s'organitza en una tribu que es troba, fins i tot té dues dones que són germanes, adolescents... A la pel·lícula això és margina. És molt curteta la pel·lícula, però també hi ha un moment que Però vull dir que en el llibre més aviat hi ha com una mena d'esperit mig masoquista, perquè ell ja té una vida muntada i viu molt bé, i llavors decideix deixar aquella vida i anar a la recerca de la venjança, sabent que el que trobarà de nou és la presó, perquè al cap i a la fila l'estan buscant i el trobaran. Per tant, hi ha una part com més fosca a la novel·la, lluminosa per una banda, o d'esperança que un pot escollir el que vol, i que moltes vegades el que fem és escollir precisament ficar-nos de nou a l'illa aquesta, a la presó, per algun motiu una mica desconegut. Ell és un inquiet natural, és un inquiet que... l'altre s'assenta al lloc on viu. El Lasting Home és un personatge que allà on està s'assenta a la presó. I l'altre no. Al final de la pel·lícula és això. És això. Un es queda a la illa i l'altre se'n va. Exacte. El Lasting Home també, el personatge que fa, és un personatge que en la novel·la apareix molt poquet. Pot ser, pot ser. Jo crec que... El tenien allà, el tenien com a estrella cinematogràfica a la pel·lícula i van donant-li... Ho fa molt bé i li dona... Jo sí que ho fa bé perquè li dona el contrapunt a una història que si la poses sola, la història segurament com a novel·la funciona i com a pel·lícula menys. El contrast sempre és bo a la pel·lícula. Jo he de confessar que, aviam, dos coses. Primer, abans de parlar d'això, de dir que m'ha suggerit que estàvem tractant una pel·lícula que és del gènere, diríem, carcelari, del subgènere carcelari, com són Cadena Perpètua, L'Expresso de Medianoche, Un Profeta, que deies tu abans, La Gran Evasión, que curiosament, la Gran Evasión, deu anys abans que aquesta, el mateix personatge principal és el mateix Estip McQueen. i que caldria destacar, que jo penso que la interpretació, sobretot de l'Stick McQueen, està molt bé, molt bé, m'agrada molt, però per mi, i això potser no estarem tots d'acord, però a mi m'agrada més el del Dustin Hoffman. És a dir, el Dustin Hoffman no era possiblement tan famós perquè m'he esbrinat que en aquest moment, l'any 73, l'Stick McQueen era l'actor més ben pagat del món, I, en canvi, el Dustin Hoffman tot just havia fet graduado, era un secret més jove i que començava a fer. Però, en aquest cas, a mi, honestament, comparant les dues actuacions, m'agrada més el Dustin Hoffman que l'Steve McQueen. Però, sobretot, el que m'agrada és el sentit de la lleialtat que engrandeix l'amistat entre els dos personatges. És a dir, que, de fet, això sí que la pel·lícula ho destaca, i si a sobre la pel·lícula... Però, no sé si sabeu que el guió és del d'Alton Trumbo. És a dir, el guió és del d'Alton Trumbo, però... Jo diria que, amb raó, la gent que, com s'esmentaré a continuació les coses que he llegit, la gent té algunes pegues, segurament, des d'un punt de vista de la pel·lícula. I és que una de les pegues que ha llegit la novel·la diu és que la novel·la és tan extensa que han fet un resum. És a dir, que el Blalton Trumbo es va haver obligat a resumir molt la pel·lícula per fer-la en dues hores trenta, que ja és massa llarga. Més llarga, sí. I en canvi ells diuen, els senyors que ja entenen una mica, diuen que segurament la novel·la s'hagués transformat millor en una minissèrie que faríem avui dia, que llavors a l'any 70 no es feia, però avui dia sí que es faria, perquè tenia tots els elements per una minissèrie d'una certa consistència. Però jo és veritat que la trobo, inclús la versió de 2 hores 30, la versió cinematogràfica, la trobo exageradament llarga. A mi penso que li treia 3 mitja hora o 3 quarts d'hora i la pel·lícula funcionava, de fet, meravellosament bé. Ja havia fet, perdona, ara que matisant una mica el que dèiem ara, ja havia fet unes quantes pel·lícules, ja? A la 67, el Dustin Hoffman havia fet el graduat, havia fet alguna coseta més, després Cowboy de mitjaní, Petit Granoma, també, Els gossos de palla, i llavors ja va venir... I ara famós. Entre d'altres, ja va venir el 73, Papillon. I després el seu millor paper de sempre, el 74, Leni. Aquí sí que m'he de treure el barret, perquè Dustin Hoffman no és un actor de la meva preferència. Si analitzes Cowboy de Medianoche, fa un paperàs allà. és una interpretació extraordinària, és a dir, jo penso que és de les millors interpretacions d'ell i aquí també, jo penso que aquí m'agrada molt que m'ho fa perquè aquí és sutil d'expressió la pel·lícula jo crec que és un can a l'amistat i a l'honestedat perquè en el fons, d'alguna mesura sobretot la relació interna no es fallen i amb tot, com deia, l'he trobat algunes pegues Possiblement, la primera és aquesta, que era impossible portar a la pantalla una cosa tan extensa i tan llarga, que el guionista va haver de resumir, i en alguns moments penso que queden escenes que estan lligades una mica a la força, des del meu punt de vista, que és massa llarga, i que, per exemple, un d'aquests lectors deia, si bé és una pel·lícula entretinguda, i amb uns grans interpretacions no les recomano els que hagin llegit la novel·la trobaran masses coses en falta i un altre que diu potser que la pel·lícula et decepcioni ja que no és fidel al llibre és a dir que es veu que han canviat moltíssimes coses que existeixen en el llibre Jo es podria dir que la vida de Henry Chateau, que és el papillón, ciutadà francès, seria l'equivalent, des del nostre punt de vista, des del nostre equivalent, al lute, camina i rebienta. És a dir, seria una cosa semblant i tant el film com la novel·la denuncien la carta blanca, la plena llibertat que tenien en aquell moment els països colonizadors, que permetien a les seves colònies fer els que els no hagués la gana. És a dir, qualsevol d'aquests personatges ens conta que els fan fer coses que avui dia serien inimaginables. De fet, en un moment d'aquest llegit, que es veu que aquest home, quan va morir, perquè aquest home finalment s'escapa, i s'instal·la a Venezuela, i des de Venezuela escriu el llibre, el famós llibre, mor en el 73, per tant mor molt en seguida, quan això passa, aquestes guallanes franceses, aquesta illa del diable, la presó havia desaparegut, l'havien tancat. Per acabar, podríem dir alguna cosa, perquè queda de més dos minuts, podríem dir alguna cosa sobre el director, sobre el flangin J. Schaffer, que a mi, després d'haver-la vist ara, no sé si tornés a veure alguna de les pel·lícules anteriors d'ell, què pensaria, però en tinc un record encara molt potent del Planeta de los Simios, que em va agradar més que aquesta. de Patton i de Los niños del Brasil, que no la tinc tan fresca també, però també és d'ell. I destacar, com ja he dit, i que per tant és un resum del que acabo de dir, que tot i que m'agrada la interpretació del Steve McQueen, en el fons jo em quedo amb la del Justin Hollman, perquè aquell falsificador que construeix, miop, adinerat, culte i sensible, penso que el descriu molt bé. A mi tot el contrari, però tampoc no he donat temps a carregar-me ara i estem acabant. Podríem dir moltes coses de les sillas, però no, no, hem de parlar de la setmana avient ràpid, 5 segons. La setmana que ve ens ve un director de cine català, Joan Redwick. que parlarem d'una pel·lícula seva, Extrems, i que, a més a més, una altra que va ser nominada justament als últims Premis Gaudí. Ja està. S'ha acabat? Sí, la setmana vinent. cinemavincacondicions.blogspot.com per tornar a sentir el programa. A reveure. Bona nit. Adéu.