In memoriam Forman i Taviani; addiccions a “Dies de vi i roses”; ressenyes d’“A Quiet Place”, “Sergio & Serguei” i “Rampage”; documental “Sin miedo” i sèrie “Silicon Valley”

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema sense condicions, disposats a explicar-vos les coses que hem vist, les coses que venen, ja de tot, inclús sèries televisives, com el Pol ens deia ara, que n'ha vist una que en pot parlar d'una forma molt interessant. Llavors, a més a més avui, com sabeu sempre, procurem tenir convidats cada setmana, avui tenim un amic que ha vingut tres o quatre vegades al programa, en Joan Sanz, que ens vol parlar de si hi ha addiccions, quasi és un interrogant, hi ha addiccions a les parelles, i llavors hi havia una música, que no sé si està sonant o no en aquest moment, encara no, aquesta música és del Henry Mancini, va ser Oscar a Hollywood per la música l'any 1962. D'una famosíssima pel·lícula que es diu Díaz de Vino i Roses. Doncs bé, en Joan tenia interès, que el tenim aquí present, tenia interès en referir-se a aquest tema a partir de la visió d'aquesta pel·lícula, i penso que és un tema i una pel·lícula terriblement interessant, una pel·lícula clàssica, d'aquelles que no et pots perdre si no l'has vistes, perquè en qualsevol cas t'enriqueix i et fa veure la vida i contemplar la vida d'una forma molt millor. Doncs bé, això serà el que tindrem a la segona part. Bona nit, Joan. Gràcies per venir. Bona nit. A vosaltres per convidar-me. El rest de l'equip estem aquí, ja saps que sempre ens ho passem molt bé amb la teva companyia. Gràcies. En Joan Sardà, a la meva dreta. Bona nit, Joan. Hola. En Pepe Armengol, a la continuació, i darrere les vidres, com sempre... Bona nit. En Pop... Ai, en Pop. En Pop. En Pop. En Pop. En Paul Diggler. Que és molt Pop. Que és molt Pop. La Carme no podia venir, i després, doncs, bueno, ja sabeu que anem combinant amb gent diferent, i la setmana que ve també vindrem una persona molt curiosa i en parlarem al final del programa. Doncs bé, si voleu, comencem per les estrenes, les coses que hem vist. Jo només puc parlar d'una que he vist, però potser que faria que comenciéssiu vosaltres amb alguna que us hagi agradat. A veure, jo voldria començar no per les properes estrenes, sinó per dues desaparicions molt importants en el cinema europeu. Divendres passat va morir Milos Forman i el diumenge Vittorio Taviani. Són dues personalitats enormes, a la meva manera de veure, i realment, doncs, en la història del cinema europeu tenen lletres d'or. Milos Forman, un director xec, va morir amb 86 anys. Jo destacaria sobretot l'època europea d'ell, després l'època més coneguda pel públic és l'època americana, però que realment pel·lícules com les que ell va fer amb l'esperit de la primavera de Praga, que ara, aquest any, estem commemorant el 50è aniversari del 68 i Praga va ser una de les ciutats que arreu del món es va destacar més, junt amb l'inevitable Maig de París i les revoltes a Berkeley als Estats Units. Jo penso que són les tres ciutats, París, Berkeley i Praga, les que van demostrar aquestes ganes de voler que les coses fossin d'una altra manera. Forman era part d'aquest moviment del nou cinema xec, que va ser un dels més importants que hi va haver. Les seves pel·lícules primeres, concurs, el Poca Traça, els Amors d'una rossa i el Ball dels Bombers, eren unes pel·lícules absolutament lliures, eren unes pel·lícules formalment molt avantguardistes, que destil·laven una llibertat i una crítica i una sàtira que era molt xeca. Vull dir, ells venien d'una cultura molt influïda per la cultura francesa i aleshores destaquen altres directors d'aquell moviment, com la Vera Hittilová, que va fer Les margarides, que és una pel·lícula extraordinària que sempre es mantindrà fresca com era el primer dia. També l'Ivan Pàsser o el Giri Menzel, l'autor de Trens rigorosament vigilats, que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de llengua estrangera. Sí, sí, me'l recordo perfectament. També Jan Kadar amb La botiga del carrer Major, el Jan Nemec amb La festa i els convidats, i l'Ivan Pàsser, que era el guionista de les dues primeres pel·lícules que va fer el Forman. Aquesta llibertat i aquest avantguardisme de Forman es va conservar en la primera pel·lícula que ell va fer a Amèrica. Ell va fugir de Txecoslovàquia després de la invasió soviètica, que va acabar amb la primavera de Praga sota el comandament de l'Alexander Dubček. I aleshores ell va fer allà Taking Off, que aquí la vam haver de conèixer amb el títol de Juventut sin esperança, i només puc que riure perquè era un despropòsit absolutament aquest títol, vull dir que Taking Off és enlairar-se com un avió, i en canvi aquí era Juventut sin esperança, vull dir una cosa que no tenia res a veure amb la pel·lícula perquè era una crítica. La visió del sensor. La visió del sensor, evidentment, evidentment. I aleshores, doncs, bé, ell sembla ser que va caure molt bé als Estats Units i va començar a fer pel·lícules que no són gens menys preables, però que eren de productor, que no tenien aquesta frescor que ell havia fet en les seves primeres pel·lícules, i es va convertir en un director destacat, que va ser molt popular sobretot per dues pel·lícules, per algú va volar sobre el niu del cucut, que era, es basava en una novel·la del Ken Kessie, que el Ken Kessie era un dels primers hippies, diguéssim, un propagandista de l'LSD que anava amb un autocar per tot Estats Units, era... ell tenia com una banda que anava en aquest autocar, que era Ken Kessie i en The Merry Pranksters, que serien Els bromistes alegres, o una cosa així. I aleshores, doncs, aquest tio, a més a més de distribuir l'LSD, doncs resulta que va fer aquesta novel·la sobre un tema que aleshores era molt destacat, molt destacat, que era el de l'antipsiquiatria, no? En aquells moments, doncs, es posava en qüestió el rol que havien tingut els manicomis, sobretot, i l'assistència psiquiàtrica, i aleshores, si bé a Europa la cosa era molt radical i molt lligada a moviments d'esquerra convencionals o no, a Amèrica, doncs, el Kessie adoptava un punt de vista liberal, en el bon sentit de la paraula, i ho rebaixava una mica en relació al que era la lluita antipsiquiàtrica que s'estava portant a Europa, sobretot al Regne Unit i a Itàlia, també a França. Aleshores, doncs, bé, aquesta pel·lícula va ser molt famosa perquè va tenir una pila d'Òscars i va ser la primera feina gairebé de Michael Douglas com a productor de cinema, encara que hi havia un altre productor que era el Saul Sáenz, que aquest ja era molt més gran, que també va ser el que va produir Amadeus. És a dir, que a Milos Forman de mica en mica va anar deixant la manera que tenia de fer a Txecoslovàquia, vull dir, gairebé que es va desvincular del seu país si no fos perquè Amadeus es va rodar a Praga, justament, suposo que per una qüestió econòmica, però vull dir, així com Baslas Havel, que formava part del mateix grup en què havia estat Forman, arribava a president de Txecoslovàquia, doncs ell ja no tenia gairebé cap relació, estava americanitzat i feia pel·lícules que agradaven al públic americà, com ara aquesta Amadeus, que era un gran espectacle que resulta que va ser la gran desil·lució del Roman Polanski, que la volia dirigir perquè ell havia fet l'obra de teatre com a protagonista, ell havia fet d'Amadeus en el teatre i llavors es pensava que podia tenir moltes opcions per dirigir-la, però al final li va tocar en el Forman, que era un altre exiliat dels països aquests que estaven... De l'est. De l'est, l'òrbita soviètica. I aleshores Amadeus va ser una cosa molt... Em sembla que van ser vuit Òscars, els que van guanyar i aleshores s'ha de dir que tota aquesta popularitat que va tenir anava en contra del rigor històric, perquè vull dir, en la pel·lícula podem veure Mozart com està dirigint un orquestre quan el paper del director d'orquestra no comença llavors, ni molt menys. És a dir, les orquestres en aquella època de Mozart les dirigia el primer violí sense que hi hagués un director amb una batuta, tal com veiem en la pel·lícula. És a dir, que el rigor històric era el de menys, el que més era l'espectacle. Forman ho va fer molt bé, l'objectiu de la pel·lícula era aconseguir quant més públic millor i així va ser l'èxit. Els americans ho fan molt, això, sempre busquen l'efectivitat i passen del rigor històric sempre. Clar, clar. En qualsevol pel·lícula històrica de tipus Spartak o coses d'aquestes, si busques i fies l'esprim, te'n dones compte que moltes d'aquestes coses fallen. Però això és igual. I més en una història de la música, vull dir, que no és com la història general que potser la gent té més clar quines són les coses que van passar i més o menys com van passar. Però a la història de la música, bueno, has de ser un especialista per poder-te adonar d'aquestes coses, no? Aleshores també va fer... Jo penso que una pel·lícula... Però aquí el tenim, aquí el tenim l'especialista, no? No, sort que tenim. Aleshores també va fer una pel·lícula que a mi m'agrada molt, que és Ragtime, sobre la novel·la d'E.L. Doctorov, que és un gran fresc de les Estats Units a l'època de la crisi, de la depressió i tal. Però el formen que havíem conegut en els pel·lícules europees ja no va tornar, no? Aleshores dèiem que també Vittorio Taviani ha mort a l'edat de 88 anys. Evidentment forma part del duet amb el seu germà Paolo. Justament Paolo fa un brell de setmanes que va ser a Barcelona amb la seva dona, la Paola Nerli Taviani, que és la responsable del vestuari de totes les pel·lícules dels germans Taviani. i a la filmoteca va presentar la seva última pel·lícula que ja només venia firmada com Paolo Taviani. Aleshores, ell en la presentació no en va parlar del seu germà, però algú després, en el col·loqui, li va dir que com era que, havent firmat sempre tots dos, com era que aquesta pel·lícula no estava firmada per tots dos, sinó només per ell. I llavors ell va explicar que fa uns anys, em sembla que dos o tres, el Vittorio va patir un atropellament per un cotxe, un cotxe el va atropellar i el va deixar amb unes seqüeles greus que no podia moure massa bé les mans ni els peus, però que per casa seva ell es podia moure i que encara tenia el cap claríssim i tal. la prova és que aquesta última pel·lícula, que es diu Una qüestió ne'privata, encara va poder fer el guió junt amb el seu germà. Però no va poder fer el rodatge perquè el rodatge es feia en unes muntanyes a 2.300 metres d'altura i aleshores era impossible que ell hi pogués anar i per això la pel·lícula ve firmada només pel Paolo. Jo no pensava que el desenllaç fos tan ràpid de la manera que es va explicar el Paolo, però de totes maneres vaig veure que ell no tenia gaires ganes de parlar de la condició o de la situació que es trobava el seu germà, que era el seu germà gran perquè el Paolo en té 86, ara. I justament vam parlar d'aquesta pel·lícula una qüestió privata que ve d'una novel·la curta de B.P. Fenollo, un autor que a ells els agrada molt i que torna a parlar del feixisme i aleshores el Paolo va explicar que els hi havien recriminat de dir bueno, vosaltres ja havíeu parlat del feixisme a la nit de Sant Llorenç i com és que hi torneu i tot això, no? I ell va explicar que és clar que ell a la seva edat amb 86 anys voler tornar a fer una pel·lícula sobre el feixisme volia dir que les coses anaven maldades que ell estava veient el que estava passant a part d'Europa a part dels Estats Units amb el Trump i tot això i que ells es van veure obligats a dir hem de tornar a fer una pel·lícula perquè hi ha un ressorgiment de la ultradreta sobre el feixisme, no? Aleshores, suposo jo que la pel·lícula s'estrenarà aviat es va fer només un passi a la filmoteca i doncs, bé, vull dir, amb la filmografia dels Taviani potser el títol més conegut sigui Padre Padrone que va guanyar la Palma d'Ora a Canç amb un jurat presidit per Roberto Rossellini que el Paolo Taviani va parlar del Rossellini i va ser divertidíssim la relació que hi havia entre ells, ells dos eren uns eren fills d'un advocat antifeixista de de la Toscana i llavors ells això sempre ho han tingut molt en compte sempre que han pogut fer pel·lícules en el seu lloc de naixement les han fetes i fins i tot va explicar al Paolo que un cop guanyada la Palma d'Ora a Canç els hi va sortir l'oportunitat de treballar a Hollywood i aleshores ells van dir que no que no volien sortir d'Itàlia que la seva preocupació era el país i que no volien anar a Hollywood a fer res però bueno Padre Padrone va ser un èxit tan gran que Hollywood els hi va insistir aleshores els hi van presentar un argument en el qual hi havia dues persones italianes que contribuïen o construïen a fer els decorats de la pel·lícula Intolerància de Griffith i això va acabar sent Good Morning Babilonia que els van agafar amb aquest esquerre de dir bueno finalment encara explicarem una història italiana no explicarem una història americana perquè nosaltres no volem explicar històries d'Amèrica i amb aquesta amb aquesta condició ells van fer Good Morning Babilonia que també és una gran pel·lícula i llavors doncs bueno hi ha totes les altres hi ha i el Prato hi ha la afinitat elective que ve d'aquesta ells són uns grans apassionats de la literatura el Paolo va explicar que les pel·lícules les feien tots dos passejant passejant el gos per un parc de Roma perquè tots dos vivien més o menys a prop i llavors sortien al matí a passejar els gossos per un parc i llavors parlaven de qualsevol cosa és a dir de l'últim llibre que havien llegit d'alguna cosa que haguessin vist a la televisió de pintura de dones del que fos i aleshores això anava sedimentant en un projecte i llavors aquest projecte ja el tenien molt parlat de totes aquestes passejades i llavors es posaven doncs en el despatx a escriure i el tenien fet i així és com és el cine dels Taviani un cine que té molta influència literària que té en compte el país que té en compte el compromís ells ells estaven en el partit comunista fins que ho van deixar perquè ja no podia ser i en fi doncs en Forman i Vittorio Taviani se'n va a part del més bon cinema europeu Pep tu tens vist alguna cosa vols parlar sí bueno hem vist diverses pel·lícules que no no hi ha res que destaquï molt començaria per exemple Sergio Sergio i Serguei és una pel·lícula que ve com si fos una pel·lícula USA però en realitat és una pel·lícula totalment cubana feta a Cuba està produïda per Mediapro del Jaume Roles sí és una pel·lícula interessant és una mica si busquem un referent teléfono rojo volamos hacia Moscú però no arriba a tindre la sorna i la mala llet que té la pel·lícula de Kubrick aquí nosaltres notem que sembla que el director té que estar una mica frenat el director per cert és Ernesto d'Aranes però el que sí tenim és aquesta vegada ha tingut una producció bona i això és una pel·lícula tècnicament molt molt valorable tant a nivell de fotografia com el muntatge és una pel·lícula que està molt ben resolta i bueno a veure es tracta d'un radioaficionat diguéssim que hi ha cinc punts de contacte un és un amic per això es diu Sergi i Serguei que és radioaficionat resulta que va estar estudiant és un professor de filosofia a l'universitat de l'Habana però als anys 90 o abans va estar a Moscú i allà a Moscú va estar estudiant filosofia diu ell marxista leninista ja que hi era no però ja tu clave dius ei el Pac no bueno és que a Cuba ell és professor de filosofia marxista clar llavors clar va aprendre el rus i té amistat amb un Serguei que està a l'estació interplanetària Mir llavors té relació també té relació amb un amic americà que és simpatitzant de la causa cubana l'amic americà està molt marcat per la CIA i a dintre de Cuba ell està molt marcat per una comissària política que té por que no sigui un agent doble o triple llavors amb aquests elements es construeix i després hi ha una cosa molt maca i és que la pel·lícula ens ve explicada per la seva filla que en aquells moments té sis o set anys preciosa però ho està explicant ara des dels 26 o 27 quan ja està és una pel·lícula interessant que és fresca i es pot veure i es deixa veure bé llavors ens anem cap a les salvatjades americanes que comença per exemple en projecte Rampage això és un aquesta aquesta està en cartellera ai ai aquesta és la que vull anar a veure demà si puc d'una dolenta que és suposo suposo que sí ve d'un videojoc que hi he jugat i em fa gràcia em fa gràcia et dic una cosa si t'adorns et dono mil euros home amb Duane Johnson no què que m'adormi llavors ara esclar és un festival del Mamporreo amb una sèrie d'elements animals tres un goril bueno un floquet de neu un floquet de neu alterat molt alterat transvestit de King Kong un llop també molt alterat i després un un llop que vola un cocodril i que es menja helicòpter sense cap problema llavors l'emprenen amb la ciutat de Chicago i amb un edifici concret i bueno hi ha problemes fins aquí podíem arribar jo també puc parlar però molta pressa perquè és que veritat és que no em va agradar massa i llavors doncs prefereixo que em sembla que la vam veure a més a més els tres el mateix dia que és la pel·lícula The Quiet Place un lugar tranquilo una pel·lícula americana també que jo vaig anar-hi sobretot perquè a vegades m'interessa llegir abans d'anar a una preestrena doncs que diu la crítica etcètera i la deixaven molt bé jo penso que que em va interessar perquè no deien que no era únicament una pel·lícula de terror sinó que hi havia altres components altres elements i bueno vaig anar-hi doncs interessat per veure que hi havia bueno és una val la pena dir que el director és el John Krasinski que és el marit o la parella de l'Emily Blunt de l'actriu i és el protagonista i és el protagonista de The Office i és el protagonista d'aquesta pel·lícula sí, sí però de la sèrie de The Office la versió americana és diguéssim el Jim que ell clar canvia absolutament el registre d'una comèdia no l'he vista però aquesta sí que l'he vista llavors clar puc parlar del que he vist i el que he vist és que com també es deien aquí tècnicament és molt pulcra està molt ben feta vull dir molt ben rodada els tècnics en saben i ho fan bé però té una cosa bona una cosa molt bona que és que juguen amb el silenci és a dir hi ha un monstre a la zona on estan que si detecta sorolls els mata se'ls carrega se'ls menja i aleshores tota la vida de la família perquè és una família que és una parella que són ells dos que ja són marit i mollet a la vida real que són la parella que tenen dues dos o tres fills tenen tres fills i llavors què passa? és curiós perquè el director en unes declaracions diu que els alienígens aquests cacen els humans a partir del seroll que fan i jo dic i quin sentit té caçar per una cosa que és un món és un món de ferralla clar perquè el monstre és una ferralla clar si pogués menjar bueno es fot un esmorzar no és original a mi potser el que més em va treure vaig considerar que era una pel·lícula en aquest sentit interessant sobretot per la gent jo haig de confessar també d'entrada que això suposo que em condiciona molt que jo no soc massa amant de les pel·lícules de terror perquè en general fora d'algunes concretes no em fan ni por ni m'ho passo massa bé és a dir surto del cine indiferent però amb aquesta portava carregada sobretot per la part de la crítica d'elements que semblaven interessants doncs bueno vaig anar-hi disposat a veure què em presentaven llavors què passa doncs que hi ha un element que sí que està ben i és això del silenci perquè representa que jugues sempre amb la por de què passarà doncs en certa mesura ells senten el soroll i què passa doncs que els nanos o sigui totes les persones que la parella i la família intenten no fer soroll perquè saben que el soroll doncs pot passar pot produir qualsevol cosa llavors què passa que constantment estàs pendent que passi alguna cosa és a dir això ho aconsegueixen ara a mi jo llegia una cosa que diu junta a la satisfacció m'ho ha escrit algú que no sé qui és i que m'ha semblat que coincidia bastant amb el que deia aquesta persona diu junta a la satisfacció que em dona el risc em dona una mica de pena aquesta proposta perquè segur que una gran majoria de les sales en les que es projecti o fins i tot en les múltiples pantalles en què es veuran en el futur alguns espectadors que la vegin van a sentir la necessitat d'omplir el buit que deixa això és a dir i suprar allà el que està passant que és el que passa realment o simplement deixant un part de riures o de ruïditos per tranquil·litzar-se tot per rebaixar el pes d'un silenci que al principi sembla instal·lar-se comodament i a mesura que segueix present ens demostra el poc que sabem apreciar-ho i el que depenem de la seva absència la total falta de so ens inquieta perquè ens submergeix en la preocupació que vagi a passar alguna cosa que mai passa que mai arriba i a mi això és el que em sembla que la pel·lícula en aquest sentit per mi és com frustrant perquè en el fons tot és sempre el mateix i en definitiva no fa por és a dir està pendent perquè penses que passarà en qualsevol moment qualsevol cosa però no acaba ni de passar ni acabes d'aclarir cap de les coses per tant jo diria que és una pel·lícula des del meu punt de vista sobrevalorada que no acaba de fer el terror que se suposa que fa tècnicament ja ho he dit molt pulcra molt ben acabada molt ben feta jo l'actriu aquesta l'Emi Blanca a molta gent li agrada molt a mi que no l'he vist fer cap cosa que m'hagi agradat em deixa absolutament indiferent i el xicot aquest que dius que fa aquesta sèrie que tampoc hi he vist no és que ho facin malament però clar com que la història per mi és molt pobra et quedes igual surts al cine igual que has entrat sincera però com que ells també la vam veure si voleu comentar alguna cosa jo el que volia afegir és que aquesta pel·lícula bueno d'original té la qüestió aquesta del silenci s'ha de dir que la filla gran és sort muda i aleshores doncs per això la família es comunica amb el llenguatge dels signes i que ve que ve subratolat adequadament perquè perquè entenguis què estan dient però jo hi veig un problema ideològic molt greu que és aquesta aquesta importància que donen que la gent que aixeca la veu tindrà un càstig jo aquí veig el missatge de la pel·lícula i jo veig un missatge absolutament reaccionari i aleshores en contra d'aquest missatge avui hem vist un documental extraordinari absolutament extraordinari que es diu Simiedo que també s'estrena aquest divendres és a dir que un pot anar a veure primer la pel·lícula americana amb el missatge aquest reaccionari i pot canviar anar a veure Simiedo del Claudio Zulian un italià que viu a Barcelona des de fa molt temps i que va estar escollit per un moviment de Guatemala que es diu Grupo de Apoyo Mutuo que eren un agent El GAM que era un agent que ha emportat una lluita enorme en contra dels desapareguts i dels morts que va crear les successives dictadures de Guatemala després del cop contra el president Jacobo Arbenz en els anys 50 que va desencadenar una dictadura militar i totes les que han seguit Guatemala és el país d'Amèrica Lletina que en proporció ha tingut més repressió així com nosaltres coneixem més la repressió a Argentina o a Xila doncs Guatemala és la que en proporció d'habitants ha tingut més repressió més afusellats més desapareguts aquestes famílies es van constituir en un moviment en un país que va sofrir una guerra civil de 36 anys entre l'any 60 i l'any 96 que això es diu aviat i aquest com dic aquest grup d'apollo mutuo doncs quan es va aconseguir un acord amb el govern de Guatemala entre els acords hi havia la producció d'un documental que expliqués tots aquests anys de lluites entre els militars i la guerrilla els militars vull dir els era igual que fossin de la guerrilla o no qualsevol sospitós l'agafaven i el mataven després de torturar-lo salvatgement aleshores aquí veiem una sèrie de testimonis d'aquesta gent dels familiars de les víctimes d'una manera jo penso la millor que es pot veure el Claudio Zulian aquest és un personatge molt polifacètic en principi era músic després va ser videoartista també ha fet pel·lícules com ara una que és extraordinària que és un documental en el Carmel que o sigui és tot en un pla únic passant pels carrers del Carmel la pel·lícula es diu a través del Carmel i es va rodar o sigui si la pel·lícula dura 80 minuts es va rodar en aquells 80 minuts en un pla únic en una com es diu això en una càmera d'aquesta estèrica un Steadicamp i llavors es anava ficant per tots els carrers entrava per les botigues entrava per una porta sortia per l'altra és una pel·lícula extraordinària també en ficció va fer Born que és una pel·lícula sobre els fets de 1714 que també era molt destacada i que va tenir premis en festivals internacionals i ara doncs aquest grup el va triar amb ell d'entre una sèrie de cineastes que havien presentat projectes per fer aquest documental que al final no el va fer l'Estat com s'havia compromès sinó que el van haver de fer ells hi havia una sentència que els obligava a fer-ho i ho van anar ajornant i llavors van dir si no ho fem nosaltres no farà s'ha fet per iniciativa popular l'administració no ho farà de cap manera i llavors aquí en contra de la pel·lícula americana que veiem que el calça la veu mort aquí el calça la veu es dignifica lluita està per la per la condició dels treballadors etc vull dir que és absolutament oposat i a més una pel·lícula d'una bellesa extraordinària Pol vas dir que havies vist una sèrie televisiva sí sí sí jo avui porto una sèrie que de moment poso la intro aviam si algú que ens està escoltant ho reconeix d'entrada tal qual 10 segons aviam no és una sèrie massa anònima és una sèrie d'HBO que és de les potser també més cotitzades cada any està els Emmy els Globus d'Or com a millor sèrie de comèdia i és Silicon Valley Silicon Valley i al final com coneixereu no sé si coneixeu què és Silicon Valley que és una mica el que li diuen la cuna de la informàtica de les start-ups referents als temes de multimèdia i tot això i és una sèrie que de veritat a mi jo fa anys que la segueixo ara just fa molt molt molt poc en estrenen la cinquena i com és HBO és cada setmana no és com Netflix que t'ho donen tot de cop i tu ho administres en un dia o dos HBO va treint cada setmana els diumenges un nou capítol i realment és una sèrie és que aquí potser el que hem estat més acostumats en quant al tema és Big Bang Theory no? que és la sitcom aquesta com molt descafeinada molt no? molt freak molt no sé què però però aquesta és una sèrie que jo recordo unes paraules que va dir l'Obama al respecte de House of Cards que era no, House of Cards és la bona sèrie on s'expliquen totes les interioritats de la política sobretot americana i trobo que Silicon Valley sí que s'ha dit molt que també funciona molt així però és que és molt histriònic és una sèrie que seguim un grupet d'amics que al final són informàtics són programadors que el que han creat sobretot el protagonista ha creat un algoritme amb el que de cop pot revolucionar el món de la informàtica i sobretot d'internet i com tot clar aquí hi ha unes traduccions traduccions vull dir que el seu enemic és l'empresa que podria arribar a ser diguéssim o és Apple o podria ser són empreses que no donen el nom però els protagonistes perquè després surten totes les empreses o sigui possible sempre són els cameos i això però aquí ja no és com tant bim van febrer com una sitcom així de risques enlatades sinó que hi és una sèrie a més inclús seriosa o sigui hi ha molta comèdia però però es veu molt com com un un grup de al final són start-ups són empreses no petites sinó amb idees doncs bastant brillants on sempre es busca el finançament es busquen aliats però alhora també tens més detractors que no pas aliats és una sèrie que jo recomano moltíssim ara mateix això cinquena temporada i i que segurament segurament en tindran per unes quantes més perquè clar també es van adaptant als canvis nous ara tot el que ha passat de Facebook no sé si us esteu al cas del filtratge de dades i tot ells cada setmana més o menys clar no ho deuen rodar amb anterioritat però la introducció que us he posat és una animació amb 8 bits i la van animant en funció del que va passant sempre llavors clar ara potser el capítol de la setmana que ve sortirà alguna cosa de Facebook d'alguna història aquesta és com com si fos veus el Silicon Valley o sigui el Valle no allà tot com des de dalt amb 8 bits i vas veient com es van construir les empreses així com com si fos amb stop motion i llavors és molt interessant veure cada setmana de fet hi ha vídeos que analitzen cada setmana què ha canviat en la careta per veure què ha passat realment no el dia a dia i no és una sèrie que jo recordo molt més potser encarat a la gent que li interessi aquest tema perquè sí que és veritat que hi ha evidentment molta de la broma és encarada això però els personatges estan molt molt molt ben construïts són rodoníssims i a més cada capítol és una aventura però total o sigui cada capítol per mi de les per mi és un dels millors pilots de sèrie o sigui el primer capítol el segon i el tercer són una arrencada espectacular de la primera temporada és espectacular i això quin canal si ho ha dels totes oïdors on ho poden veure això és HBO i aquí també es pot veure amb Oystar Plus llavors aquí és suposo que aquí però sí que és HBO perquè hi ha alguns canals o algunes companyies que ofereixen HBO directament llavors o HBO o amb Movistar la caràtula què és? amb Movistar la caràtula que has d'anar quina és? la caràtula? bueno sèries de televisió no ho sé jo he mirat que ho fan per Movistar Plus perquè jo no tinc Movistar Plus sí sí sí però però molt recomanable molt recomanable molt bé així que aquí deixo la meva recomanació aviam tenim més estrenes o passem directament al convidat sí doncs bueno Joan parlem de les addiccions parlem de les addiccions no amb l'alcoholisme en aquest cas l'alcoholisme en aquest cas jo he titulat bueno primer de tot donar les gràcies a tots de debò per tornar-me a convidar una altra vegada la veritat és que sou molt amables ens ho passem bé tu no no tornaràs a venir te et preocupis sou molt amables en sèrio bé la meva secció per anomenar-la d'alguna forma avui doncs m'ha agradat titular-la doncs la meva parella té una addicció en aquest cas per poder per poder argumentar això doncs he portat una pel·lícula parla de l'alcoholisme que és absolutament terrible una addicció molt molt assumida socialment i que veritablement té unes conseqüències horroroses com com intentarà demostrar he portat una pel·lícula evidentment que m'ajudarà a desenvolupar el tema el títol és dies de vi i roses de 1962 del director Blake Edwards absolutament fantàstica la pel·lícula una música de Henry Mancini i els actors principals Jack Lemmon i una magnífica i ressaltable Lee Reimich que va morir molt jove als 50 i escaig d'anys per un càncer de fetge que se la va endur però que veritablement era una actriu bé a mi personalment m'agradava m'agradava moltíssim la pel·lícula va tenir un reconeixement en premis doncs els Oscars la cançó de Dies de Vic Rosa es va rebre cinc nominacions a la millor cançó va rebre també tres nominacions als premis BAFTA i com millor actor i millor actriu el Festival de Sant Sebastià els van premiat els dos el Jack Lemmon i el de Lee Reimich exacte el 63 correcte els Oscars del 63 el context dels Oscars la va guanyar la millor pel·lícula la va guanyar evidentment Lawrence D'Arabia la millor actriu Anne Bancroft per El milagro d'Anna Sullivan i el millor actor també no podia ser un altre Gregory Peck per la pel·lícula Matarà un rosenyor que també es van dur no sé quantes Oscars sí, sí, amb grans pel·lícules exacte la veritat és que competir amb això era complicat a mi com sempre ja porto porto diverses diverses entrevistes aquí he vingut diverses vegades aquí ja sabeu que a mi m'agrada treure de la pel·lícula extreure de la pel·lícula el missatge que veritablement intento treure el missatge que el director en aquest cas doncs Black Edwards ens volia transmetre amb aquesta pel·lícula la pel·lícula dura dues hores és absolutament dramàtica ens mostra d'una forma bestial el problema de l'alcoholisme i el que jo vull demostrar amb aquesta pel·lícula espero que m'ajudi és de lo vulnerables que som a les influències tant positives com negatives i després destacar quelcom que no se'n sap i que veritablement és cert la dona la influència tant positiva com negativa li ve directament de la seva parella per regla general és habitual i en canvi a l'home la influència li ve dels seus amics no sempre és així no al 100% però per regla general sí i evidentment és quelcom que es té en compte a les escoles per exemple i és quelcom que es té en compte a la policia i els Mossos d'Esquadra és algú que expliquen a les escoles quan se'n van i la pel·lícula aquesta és evident i clar que la influència li ve del seu marit m'agradaria com a premissa abans d'entrar a explicar una miqueta la pel·lícula intentar treure el missatge del director és fer una altra premissa que és que les addiccions l'alcoholisme en aquest cas no és veritablement el problema a veure si a veure si puc demostrar-lo no és veritablement el problema sinó una mala solució d'acord amb el cas de és un refugi no? exacte exacte però està demostrat que les addiccions no acostumen a ser el problema però no al 100% dels casos en el cas del protagonista que ens interpreta l'Emon el Joey Clay és un relacions públiques que per la seva feina doncs s'ha de moure en uns ambients que la beguda i el tabac socialitza el director des del meu punt de vista ens mostra un escenari on es veu i on es fuma de forma molt comprimida vull dir t'agobia moltíssim veure quan estan a la festa la gent beguda l'ambient la veritat és que es respira una atmosfera d'angoixa bé doncs com a conseqüència de la seva feina que per cert no li acaba d'agradar del tot no li acaba d'agradar del tot i aleshores aquí és on començo a treure el fil ja la pel·lícula jo hi destacaré cinc punts claus que a mi em representen claus per la interpretació hi ha un moment a la pel·lícula que el Joey Clyde li diu al seu immediat superior que el canviï de client que no li acaba de fer el pes al client que té no li agrada clar que unes relacions públiques li digui al seu immediat superior que una de les grans comptes de l'empresa que porta ell no la vol portar perquè no té feeling amb el client doncs la veritat ja és una imatge important a l'immediat superior evidentment diu que no que ha de continuar amb aquesta comte i a sobre li posa un altre bé arriba un moment el Jack Lemont que arriba una nit de festa completament begut amb una pèrdua de coneixement total i absoluta i arriba a casa que és un altre punt que vull destacar perquè és un abans i un després aquí és la influència ja era directa la seva dona la seva parella però ara ja és clau abans d'això quan es caça amb la amb la seva muller tenen també una imatge fantàstica que és la dona li presenta el pare el desperten a mitjanit i el pare li comença a fer unes preguntes al Jack Lemont i li diu que si algun cop ha de representar alguna empresa que ell no està d'acord o que ven coses dolentes ho continuaria fent i aleshores el personatge del Lemont comença a donar-li voltes a la situació per intentar justificar-se però no arriba a justificar-se del tot no convéns ni el pare ni evidentment ell mateix és una altra imatge que jo vinculo directament amb el fet que la seva feina no li acaba d'agradar del tot i el que fa el pare de la seva muller és ressaltar-ho és posar-ho en negrita aquest és un punt també important per la pel·lícula el dia ho digueu el dia que va arribar molt borratxo molt begut a casa seva doncs arriba i la seva dona la seva muller li acabava de donar el pit a la nena la nena era molt petita i aleshores ell s'enfronta amb ella i li fot la bronca dient-li que escolta jo arribo de treballar porto des de les set del matí porto no sé quantes hores vinc begut com a conseqüència de la meva feina no perquè jo sigui un borratxo sinó com a conseqüència de la feina tan desagradable que faig això no ho diu però es pot llegir exacte entre línies i aleshores tu estàs aquí acabes de donar el pit a la nena sí i tal però m'esperes amb una fredor terrible el que hauries de haver fet és doncs posar-te a to bevent una copa no per estar això és dramàtic això és dramàtic per estar en sintonia amb la meva alegria i aleshores clar la dona li diu home jo no puc beure perquè estic donant el pit a la nena i aquí ja sombè una imatge des del món de vista aterradora doncs deixa de donar-li el pit serà que al segle XX no hi ha invents doncs per poder alimentar el nen li dones viveró com a tothom i així doncs mantindràs la línia i tal és la imatge és duríssima no és duríssima aleshores aquest és un punt des del meu punt des del meu punt des del meu punt des del meu punt és un moment clau la dona agafa un got i comença a veure's una imatge també terrible com dient a partir d'aquí jo també seré alcohòlica no més que res per estar a l'alçada del monstre perquè si no ho patirem patirà la nena patiré jo doncs el millor és vèncer no la pel·lícula té un increixento de menys a més té un punt també absolutament terrible que és quan l'acomiaden de la feina l'acomiaden de la feina ell es veu retratat ell es veu amb un mirall al carrer i es dona compte automàticament que és un borratxo aquí hi ha una baixada tots dos comencen a parlar tots dos intenten solucionar el problema i ja ve el moment el increixento ja fantàstic ja el clímax de la pel·lícula i és la imatge de l'hivernacle no estan a casa del pare perquè s'havien quedat sense feina no tenien un duro i havien de viure enlloc no doncs el pare els té allà i aleshores ells diuen i si bevem una miqueta bueno al final allò evidentment es dispara no i el clímax el té el lemon a l'hivernacle quan comença a buscar una ampolla de whisky perquè se'l s'hi havia acabat a l'habitació i la degradació ve total i absoluta quan la dona d'ell es va a l'habitació del pare es fica al llit amb el pare i li demana que el faci un petó i aleshores mentrestant i paral·lelament el lemon està buscant l'ampolla de whisky de forma desesperada a l'hivernacle trencant les plantes les flors i tal per trobar-la al final la troba pel terra vull dir és el clímax el màximum a partir d'aquí ja comença a baixar de to ja comença la pel·lícula a anar de mica en mica i gradualment baixant l'estrès i tal però clar t'han passat hora i trenta cinc minuts que de no res a tot la imatge del final la imatge del final és que ell es rehabilita que no es cura les addiccions no tenen cura però es poden rehabilitar i porta una altra imatge fantàstica a casa ella ha aconseguit rehabilitar-se però la dona no ella ha aconseguit després d'un any de no veure doncs quedar-se amb la nena i educar-la ell i fer una vida normal però la dona no no sé el per què no sé per què el director ens transmet aquesta imatge que ell sí i la dona no no sé a debat escolti una cosa el títol dies de vino i roses a què ho veix? mira no t'ho sé dir sí que ho sé perquè ho he mirat bé és d'una cançó és d'un poeta que jo ara mateix no recordo el nom i és una poesia veritablement molt dura romàntica i que si voleu la podem esbrinar a internet segur que surt però el text o sigui el títol és íntegra el text del poema un poema ja et dic molt dramàtic és que es veu que la pel·lícula està basada hi ha un el guionista que és el J.P. Miller o no es veu com es diu J.P. Miller és una hi havia tres anys abans o quatre anys abans una sèrie televisiva que s'ha passat aquest i jo per la televisió dirigida pel John Frankheimer llavors la pel·lícula va funcionar molt bé com a pel·lícula de televisió llavors van decidir fer la versió cinematogràfica i es veu que el títol com diu ell arrenca en certa mesura d'aquesta la música també inclús utilitzen les paraules no sé si es veu que la música té cançó té una lletra i la lletra va repetir aquestes paraules que són dies de vi i roses és a dir el missatge que el poeta volia llançar o transmetre amb aquest poema és la fogalitat vull dir és la dels valors ens passem tota la vida odiant o ens passem tota la vida estimant és molt romàntic això i en definitiva després quan ens morim ens donem compte que la vida és un sospir i que potser el poeta es qüestiona doncs si veritablement mereix la pena estar tota la vida a veure ja ho preguntava perquè hi ha molts escriptors molts músics molts poetes que l'alcohol diguem-li vi diguem-li whisky diguem-li el que sigui ha sigut una mica la seva benzina i gràcies a això la seva creació ha agafat fites que probablement amb gent que beu aigua no hi han arribat possiblement ho desconec de totes formes de totes formes els genus però clar això no ho lligava jo amb la pel·lícula al final la pel·lícula és un drama sobre la condició del col·lic però si us doneu compte la imatge és que la influència que té la parella sobre la muller és al 100% i l'altra imatge que ens llença que ens transmet el director és que al final ella es rehabilita però ella no jo no recordo perquè no he vist la pel·lícula últimament fa molts anys que l'he vista l'he vista 3 o 4 vegades és una gran pel·lícula i realment és una pel·lícula meritoria que val la pena aconsellar però recordo que hi ha una escena no sabria si tu l'has vista potser te'n recordaràs més bé com va que em sembla que hi ha una conversa entre no sé si és un metge o amb el Jack Lemmon i li diu com és que la meva dona i ella diu la seva dona hi ha un moment que es troba que la seva dona utilitzava el xocolata menja xocolata i en un moment determinat li diu potencialment la seva dona podia ser addicció a qualsevol cosa s'havia doncs acostumat al xocolata el que passa és que hi ha hagut aquest canvi de xocolata a l'alcohol i clar de xocolata no passa res amb l'alcohol és molt interessant aquesta imatge que tu estàs llençant perquè sí que és cert que hi ha estudis que hi diuen que hi ha persones que genèticament estan més preparades per agafar qualsevol tipus d'addicció i aleshores el director molt encertadament el lliga per la part de la xocolata com tal com el podia haver lligat per qualsevol altra part si és cert si és cert és per cert molt actual el tema que genèticament hi ha persones que estan predisposades a tenir una dependència és molt cert i a més que passa de pares a fills és a dir es veu que ha provat que si una parella si un nano és fill d'un dos pares alcohòlics és molt fàcil que el nano acabi també sent alcohòlic sembla ser però insisteixo la imatge del final a mi em queda com per què ella no i ell sí no? no perquè jo crec això és per conveniència del guió sí ella ella agafa el paper de víctima perquè bueno esclar has dit que la parella és el marit el que porta l'addicció a la dona això sobretot en aquells anys en l'any 62 avui dia la dona com que ha entrat més en el mercat del treball ja és una altra qüestió les dones dels anys 60 no són les mateixes que les d'ara o les d'ara no són les mateixes que dels anys 60 per dir-ho ben dit i aleshores sí vull dir avui dia la dona té més esclar estàs parlant d'una mestressa de casa i avui dia la dona treballa i té les seves pròpies opinions sí Joan la dona del joe Clay és secretària secretària d'alta direcció vull dir és una dona que la imatge que ens transmet el director és una dona treballadora una dona que llegeix sempre surt amb un llibre sota del braç és una imatge també ho diu l'ascensorista sempre surt amb un llibre sota el braç per tant és una altra imatge que ens transmet però no en aquells anys no podia sortir de secretari no podia ser res més no podia ser res més això era el sostre que tenia una dona avui dia no no, no hi ha una altra imatge que va a una festa d'un príncep àrap a l'Emon i aleshores té comptades les dones de la festa totes molt guapes molt atractives i tal i les va enumerant mira ja arriba tard la número 7 una altra imatge també formidable la número 7 el que no sabia és que era la seva futura muller secretària del director gerent i en fi com a mínim ben amoplada com va demostrar després tot i que la influència jo el que passa és que tinc la sensació que justament aquest final li dóna una força a la pel·lícula que sense aquest final no tindria és a dir el fet que la dona faci diríem aquest procés i que finalment doncs un s'alliberi i l'altre no i a més s'aventi una criatura pel mig li dóna una potència perquè clar la pel·lícula comença com una comèdia la pel·lícula comença com una conya marinera perquè una altra cosa que xoca molt ja a l'època va xocar jo me'n recordo haver escrit l'any 63 sobre aquesta pel·lícula amb un diari escolar bueno de la universitat i resulta doncs que una de les coses que ja xocaven en aquell moment recordo perfectament és que el Black Eyeworth fes aquella pel·lícula el Black Eyeworth feia la Pantera Rosa feia Operación Pacífico feia coses de conya i no ha fet cap pel·lícula d'aquest estil mai més en aquell moment era extremadament dura aquesta pel·lícula duríssima duríssima llavors el que no lliga o sigui el que va sorprendre en aquell moment i penso que deu sorprendre encara avui dia si tu compares tota la filmografia del Black Eyeworth amb aquesta pel·lícula no sembla d'ell pot ser de qualsevol altre tio menys el Black Eyeworth perquè veus la Pantera Rosa o qualsevol de les pel·lícules sí semblaria més pròpia de Preminger per exemple bueno de qualsevol altre director però per exemple hi ha el cas de Billy Builder que també un altre és conegudíssim per les seves comèdies i també fa pel·lícula i va fer i va fer una pel·lícula sobre l'alcoholisme que és el directe precedent de Dies de Villarosa sí senyor que és aquí es va dir bueno en l'original es deia The Lost Weekend el cap de setmana perdut no aquí era mal jo no l'he vist aquesta espera't que me'n recordi era un aspecte l'obra del brazo d'oro no no no no no The Lost Weekend que aquí es deia Dia Cingüella ah Dia Cingüella sí senyor i era el Ray Milan Ray Milan el protagonista sí quan he començat a treballar aquesta pel·lícula aquesta també sortia sí sí vull dir és que bueno era un tema i és això i és això que el Billy Builder també et xocava que fes un drama i a més tan tremendo com aquell que incluïa el delirium tremens correcte del protagonista i tot això correcte és que és tan actual la pel·lícula aquesta és del 62 i és molt actual i és és el que li fa diferent aquesta pel·lícula és el que li dona veritablement el dramatisme que té que és actualíssima vull dir i si aquesta pel·lícula del 62 la fas en color i és del 2017 te l'en passes igual no no la cosa està també que a més a més ha estat a mesura segurament penso que la gent d'aquesta generació de la gent jove d'avui dia veu més que la generació anterior és a dir la gent potser bevia alcohol a l'hora de dinar però molt controlat i no s'emborratxava i tal en canvi tens la sensació que igual que el model anglosaxó a Londres o dels Estats Units i tal és de cap de setmana de borratxera i després de la setmana la gent no veu tant s'ha imposat aquí hi ha molts joves però ara hi ha molta gent que canvia cap a la droga sintètica també que s'ha anat introduint això no no el domino tant sincerament jo he portat dos articles està molt bé aquesta deriva que has fet gràcies Pep ho dic perquè m'ajuda aquests 30 segons he portat dos articles del país on on queda ben clar que que la droga als Estats Units està sent una epidèmia total i absoluta tant és així que Janet Jailin doncs la jefa de la Reserva Federal diu alerta que l'addicció sobretot dels opiacis d'acord està deixant els joves d'una forma en què no poden treballar i el mercat laboral nord-americà s'està resistint vull dir que s'estan recent sí sí sí estan tenint problemes de fet Trump ha fet una crida d'emergència nacional i tot ha vingut tot ha vingut per una qüestió ben tonta bé ben tonta no els opiacis són fàrmacs que es donen amb receptes i que el dona un metge pel dolor d'acord aleshores de cop i volta es donen compte que hi ha moltes receptes que circulen per el país i que hi ha molta gent enganxada a aquest tipus de fàrmac i el que fan és retirar-los del mercat prohibeixen els metges fer receptes i automàticament la gent com boja es llença al carrer a buscar succedències tenim problemes d'horari perquè s'està acabant el programa no ho sento perquè m'agradaria continuar però ja veieu que la setmana que ve tenim una convidada especial que ens plau molt que vingui que és l'Anna Sallés l'Anna Sallés és una historiadora més coneguda per molta gent per ser la dona de Bacet Montalbán però que jo la conec més de vegades com a historiadora i com a personatge que participa en moltes tertúlies com per exemple els matins de TV3 durant molts anys i que vindrà a Cinema Sense Condicions per parlar de com el cinema reflecteix la història des del seu punt de vista llavors ha triat tres pel·lícules no sé si estem a temps d'explicar-ho o no sembla que no doncs bueno ja ho explicarem la propera setmana fins la setmana que ve bona nit i gràcies per escoltar-nos bona nit d'avui just a passing breeze bàni bàni