In the Mood for Love: música, color i desig contingut + Yone Atenea sobre “Los caballos mueren al amanecer” i “Enero”

Cinema sense condicions . . . Hola, bona tarda amigues i amics de Ràdio d'Esvern. Avui, un dimarts més, estem aquí amb vosaltres des de Cinema sense condicions per parlar-vos de tot, de la pel·lícula del clàssic de la setmana, de la qual heu sentit ara un fragment de la banda sonora, el tema de Yumeihi. És una banda sonora composada pel compositor japonès Shihiro Umebayashi per la pel·lícula In the Mood for Love, de l'any 2000, dirigida per Juan Karguai. Després parlarem d'ella, però abans permeteu-me que us presenti els que composem avui l'equip del programa. Els comandaments. Biel Riba, bona tarda, Biel. Bona tarda. Què tal, com estàs? Molt bé, molt bé. Vale. Ignasi Juliacs, bona tarda. Què tal, bona tarda. Molt bé, ben trobat. I no hem pogut comptar amb l'assistència per indisposició del nostre amic i col·laborador Anastasi Rinos, que segurament li ha sabut molt de greu perquè avui tenim aquí una persona convidada que amb ell li hauria agradat molt com a documentalista que és poder parlar amb tu. Bona tarda, Yone Atenea. Hola, bona tarda. Yone és navarresa de Pamplona, directora de documentals, fotògrafa, una persona que després a la segona part del programa, una vegada parlem del clàssic, podrem conèixer per què ha escollit aquesta feina, que és la que l'ha captivat del món de la imatge i del cinema i, sobretot, parlarem de la seva última pel·lícula que es pot veure encara en pantalles, ha recorregut amb èxit diversos festivals, que és Los caballos mueren a l'amanecer. Anteriorment, el 2019, crec, vas fer un primer documental d'un tall més intimista, familiar. amb el títol d'Enero, que també parlarem. Molt bé, llavors, parlant ja d'In the Moon for Love, us diré una cosa, i l'Ignasi m'ho va fer veure, i jo també. La vaig escollir jo, aquesta pel·lícula, perquè estic tocat per ella des que l'he vist, i potser l'he vist més de deu vegades, però des de la primera em va atrapar, perquè és una pel·lícula, en primer lloc, hi ha una cosa per mi molt a destacar, i és que és una pel·lícula que, sense ser un musical, res més lluny probablement d'un musical, és una pel·lícula en què hi ha una fusió tan gran entre música i imatge que jo diria que no funcionaria una cosa sense l'altra. I llavors això li dona una textura als 98 minuts que dura la pel·lícula. Hi ha, no més falta dir, perquè és una història d'amor i desamor, o d'impossibilitat d'estimar, que encara la fa més intensa i més reconeixible per molta gent, perquè són situacions en què hi ha uns apunts, o sigui, el director té una sensibilitat especial per anar a captar els detalls més mínims, però aquells detalls que tots sabem que en el nostre interior, sense explicar-los, són importants a vegades, no? I que queden a la memòria, i d'això va molt la pel·lícula. La pel·lícula aquesta és memòria, memòria amb imatges, és fragments, no és una narració a l'ús, però també amb les vegades que l'he anat veient he arribat a trobar-li una introducció, un ús i un desenllaç. És a dir, que potser ell no la volia fer així, però si et poses amb dedicació el tema, tenim una introducció en la que hi ha una exposició del problema que es tracta allà, o sigui, són dues persones que van a buscar un apartament i que tenen diverses trobades, arriben les mudances, i amb aquestes trobades estan absents tant la dona del protagonista com el marit de la protagonista. Ells parlen i ràpidament, als 19 minuts de pel·lícula, ja es donen compte que els altres dos s'estan liats, per unes circumstàncies molt normals també i curiós. Per tot ells, pels regals, no? Pels regals, efectivament, pels regals. I llavors hi ha un cos que dura uns 63 minuts, en què passa allà? Bé, doncs ells primer simulen una mica si estessen ells enganyant, ho farien així o no, o no. És a dir, aquí hi ha un moment en què hi ha una transmutació d'allò per voler entendre com és possible que els passi això amb ells. i després hi ha la conseqüència d'aquests jocs d'afinitats que fa que sorgeixi l'amor entre ells. I, finalment, hi ha una conclusió en què la maduresa d'en dos i també un cert sentiment atàvic que pot ser del seu passat o de la cultura pròpia d'aquesta societat. Estem parlant, anem des del 62 fins al 66. Això és molt important perquè també reflecteix una situació a Hong Kong en què encara estava, ja hi havia un acord entre Xina i l'imperi britànic per anar fent una mena de situació transitoria com autonòmica que el 2047 s'hauria de convertir encara no això en el que és una sobirania total. Ja veurem què passarà perquè pot ploure mou d'aquí al 2047. Però bé, vull dir que estem en uns moments en què allà es veu reflectit una societat amb canvi no és el que seria el sistema comunista estricte que dominava la Xina però tampoc és una democràcia occidental. Llavors, en aquest intermig es produeixen aquests personatges i aquestes situacions. Bé, això ho deixo com a entrada i et cedeixo la paraula... Jo haig de confessar que no sóc un gran admirador d'aquest director en el sentit que desconec parcialment la seva filmografia. De tota manera, les coses que he vist d'ell, el Happy Together i després de Grand Master, que és sobre arts marcials, és curiós, no? Perquè va del drama intimista. De fet, acaba amb Grand Master, encara que sigui una pel·lícula d'arts marcials, també acaba sent intimista. Vull dir que, en certa mesura, amb ell el que li va és l'atenció sexual, eh? Entre dues, home i dona, que s'estimen, però primer no s'ho confessen, després, quan ja gairebé és evident, en prou feina s'atreveixen a tocar-se. Vull dir que és una cosa bastant peculiar. Jo, per contrapassar la teva admiració, que jo admeto que és una pel·lícula que té interès en molts sentits. El que has dit de la combinació visual amb la música, em sembla probablement de les millors coses que té la pel·lícula. Però la pel·lícula té dues coses que, pel meu gust personal de cinema, no m'acaben d'agradar mai. La primera, l'ús abusiu del primer pla. És una cosa que em posa frenètic. Jo necessito aire, necessito respirar, necessito veure l'espai, la gent, i tot el que passa en algun moment de la pel·lícula. I ell és un director que és molt de pla tancat. Vol ser tan intimista que jo ja entenc les intencions. Però, Renoi, deixa que l'espectador respiri. És una cosa que no la puc suportar. És a dir, aquesta és una. I després, l'ús del color. Ho sento molt, però la fotografia és molt bona. És una cosa que no vaig per aquí. Això no ho discuteixo. El principal director de fotografia, que és en Christopher Dual, és occidental, que és una cosa que encara em sorprèn més, perquè... Sí, però habitualment li fa la fotografia amb ell. Sí, sí, sí. Durant, no sé si vuit pel·lícules, és ell el director de fotografia principal. Però jo crec que no li fa bé aquesta història, en el sentit que és una pel·lícula que, com tu dius, efectivament passa dels 62 als 66, majoritàriament els 62, i té aquesta cosa que els agrada tant als orientals, que són els colors llampants, la saturació de color, els vermells, els grocs, vinga, això és una festa, no? És una cosa que... Al Sanji Mu, al director xinès, li passa exactament el mateix, i, de fet, el cinema hindú, també, no?, perquè hi ha aquest, el famós director de les pel·lícules d'en Capur, no?, el Shekhar Capur, que, quan va fer Elisabet, la primera, rellam, vull dir, tot tenia un equilibri de colors realment extraordinari, vull dir, és una... més aviat era una... era un color discret, però després, amb la Kate Blanchett, després, anys més tard, el Capur va fer l'edat d'oro, no?, de l'Elisabet, no?, de l'Isabel d'Anglaterra, l'Isabel primera, i aquí ja se li va anar l'olla, és a dir, és... la pel·lícula és un festival de grocs vermells, vinga, i bufa que fa fort, jo ho sento, però jo tinc problemes, perquè, clar, si estem als anys 60, home, fes una cosa més discreteta, i gairebé és per fer-la en blanc i negre, però, en fi, d'acord, no, no la fem en blanc i negre, però, home, uns colors més equilibrats, és una cosa que... i insisteixo, la fotografia és excel·lent, vull dir, no és pas el tema que la fotografia estigui mal feta, no, en absolut, és que jo t'he de dir... Però no m'encaixa. T'he de dir que respetuosament discrepo, perquè, precisament, per mi la fotografia és un altre dels grans elements importants d'aquesta pel·lícula, és a dir, és una pel·lícula intimista, i, per tant, els colors estan buscats, no, no és allò, no crec que sigui una dèria pel contrast i tal, sinó que és buscat, o sigui, hi ha unes imatges, per exemple, de la pluja, que són extraordinàries. És a dir, és que és molt peculiar de bus oriental, no? Va directe al cervell, allò. És molt oriental, és a dir, aquesta predilecció pels colors jampans. La tercera part de la pel·lícula, quan anem al temple d'Ancor... Sí, és cert, allà la cosa canvia. La pel·lícula allà es torna a grisos, i amb grisos ens quedem. Però què són? Tres minuts, quatre? Vull dir, esclar, jo, bé, en tot cas, és una puntualització, ja dic, personal. Sí, sí, sí. A mi no m'agraden les pel·lícules en primers plans, i no m'agraden les pel·lícules que el criteri de color, al meu entès, sempre subjectivament, perquè un crític de cinema no deixem de s'espectar de la vida. Precisament, diuen que para gustos... Colores, no? Colores. Precisament. Ara, dit això, home, sí que és interessant com treballa l'Slow Barn, no? Aquesta cosa d'atenció sexual, que a més a més juga, parlant de valors cinematogràfics, hi ha una cosa que m'agrada molt, que és que hi ha dues seqüències en les quals ell pràcticament s'atreveix a tocar-li la mà i ella reacciona, com vulguen dir, el meu marit no s'hagués atrevit mai de la vida a fer-me això, no? I després, una altra... Al final, ella l'hi accepta. I després, una altra seqüència en la qual diu hem de deixar de veure'ns, no? I aleshores, ella es veu desfeta en primer pla, mirant cap a càmera i en Anzen, desenfocadament, se'n veu ell que ell diu d'acord, no ens veurem més i se'n va. En totes dues seqüències, hi ha la contra-seqüència, en el sentit que tornem enrere, tornem enrere i en la primera seqüència fan alguna cosa més que tocar-se, ella riu, no li diu pas que el meu marit, no, sinó que somriu, està a punt d'abrasar-se o de tocar-lo, però es conté i se'n tornen cap enrere. I en la segona, directament, ja s'abracen. És a dir, curiosament, en tota la pel·lícula està cuidat aquest tema del gairebé inexistent contacte físic entre en dos. Jo crec que aquesta és una de les riqueses de la pel·lícula. Bé, ja dic que... a vegades la gent es pensa que una història intensa ha de ser 9 setmanes i media cada 2x3 i no. O sigui, jo crec que l'espectador pot gaudir perfectament d'això i una pel·lícula així, sense que hi hagi pràcticament rosa, pot ser el reflex d'una història d'amor intensíssima que per l'espectador li pot portar vivències tranquil·lament. Sí, sí. Sí, perquè, bé, clar, cada un té el seu registre personal, no?, la seva caja negra. Però hi ha una cosa que és molt maga per mi en aquesta pel·lícula, parlant de la caja negra, i és aquella història cap al final de la pel·lícula en la que ell parla que hi ha amb els ancestres un recurs que és quan tens un secret que no el pots dir ni al millor amic, pots anar amb un arbre o amb una paret, dir-lo, i després tapar-ho allò en fang, i ja està. I això és que, a veure, jo dic una cosa, qui, posant-se la mà al pit, no dirà, hòstia, però realment jo tinc coses que no els hi puc explicar a ningú. jo crec que molta gent es pot veure reflectit així, no? I clar, i ho veus amb una pel·lícula que és una història d'amor i per tant va relacionat probablement, no ho sabem, perquè ell xiu-xiueja alguna cosa amb aquell forat i després ho tapa entre fang i herba, no? Però... A l'Ankor Wat, precisament, no? Sí, sí, sí, sí, a Cambotja. A Cambotja. Que, per cert, aquí hi ha una anècdota molt divertida, perquè hi ha un comentari d'un crític que comença a fer una lucubració flipant, perquè quan ell està a Cambotja, a Angkor Wat, paral·lelament es veuen imatges de gol que arriba i que li fan una recepció, es comença a fer... És com allò del osso en el pasillo, no?, de l'Àngel Exterminador, no?, quan a Bunyuel li diuen... El crític comença a dir clar, perquè aquest osso en el pasillo és una metàfora del comunisme que amenaza les altes burguesies i no sé què i no sé quantos i el Bunyuel s'el queda així mirant i li diu oiga, joven, un osso en un pasillo és un osso en un pasillo. Sí. Doncs aquí, això és una mica, no? Sí. Jo he llegit allò, sí, esclar, perquè Cambotja, clar, en certa mesura... Hi ha gent que se li embalolla. Tenia Cambotja, o sigui, en aquell moment tenia una presència molt forta i una influència molt forta de França, aleshores el comunisme i no sé què, no sé quantos, no. Resulta que aquesta és una altra. Aquesta pel·lícula es va anar fent, van estar 15 mesos perquè és que el director li anava donant voltes i anava canviant i anava improvisant i al final resulta que li va sortir una oferta per anar a rodar a Cambotja i va dir, ah, doncs me'n vaig cap a Cambotja. No hi ha cap motiu particular pel qual representa que ell han passat anys i s'ha anat a fer de periodista allà a Cambotja, però hauria pogut estar a Cambotja com a París o a quants molts. Podria fotre a Àfrica tranquil·lament. És a dir, res a veure amb De Gaulle ni cap reflexió particular sobre l'imperialisme franc-francès Rian de Rian. el guió per ell és relatiu, eh? Ell agafa i cada dia els explica als actors més o menys el que vol i hi ha una cosa que està molt clara i és que tu dius qui t'agrada de tu. Primer, Bresson. Segon, Antonioni. Tercer, el japonès, Ozu. Ja ho tenim. És a dir, és un tipus de directors en què l'interpret és poc més que un moble més que tenim en el que l'utilitzem i tal dintre del combinat. Tot i que ell diu que per el personatge del masculí, del periodista, es va inspirar amb Rare Window, és a dir, amb la ventana indiscreta, es va inspirar amb James Stewart perquè ell considera que James Stewart no és un personatge tan innocent com sembla, és un boller i un bon fosc enrere. I d'alguna manera diu, clar, és que l'actor que va guanyar el Premi a Cannes, el Premi d'Interpretació Masculina, clar, el Toni, té un nom de Toni Leon Chiwai, té una pinta molt atractiva i molt de juvenívola, és a dir, i de persona que sembla que no hagi trencat mai un plat. Té una cara realment innocent. en realitat ell mateix diu que ell entén el seu personatge en el fons no tan innocent, és a dir, d'acord que ells dos s'acaben coneixent pel fet que els seus respectius cònjugues són infidels. Però, de fet, les evolucions, si venen d'algú, venen d'ell més que d'ella, ella sí que està com més parada o més dubtosa, i tampoc el veu com un personatge necessàriament víctima, vull dir, això en paraules d'ell, no? A mi hi ha una cosa, una altra cosa que sí que m'interessa molt. Aquesta pel·lícula, quan va, es va veure a Cants, va tenir uns comentaris crítics molt discrets, valoraven, evidentment, la finura, la subtilitat, les mirades, el cap aquí i el cap allà, però crítics importants se la van ventilar amb com Elegància s'opina, vull dir, no és una pel·lícula que en el seu moment trascendís, és una pel·lícula que amb aquests 20 anys ha anat guanyant... És una pel·lícula que amb un visionat és complicada de pillar. Sí, perquè és fragmentària. Aquí vaig. Cuidado, eh? Aquí vaig. Això és una teoria molt personal, però jo crec que mereix la pena arriscar-se aquí. Jo, tu saps que jo odio la postmodernitat, l'odio profundament. és que és una pel·lícula que podria passar per postmoderna. És a dir, és una pel·lícula nihilista en el sentit que no dona esperances. L'amor no s'acaba fraguant, per dir-ho d'alguna manera. No, no, no. no hi ha happy end. És una pel·lícula fragmentada, com tu dius. És a dir, en realitat, tot són... L'espectador se l'ha d'anar fent, una mica, de fer realment un esforç de cohesió de les escenes. És críptica, perquè passen moltes coses per sota mà, sota botxer. Vull dir, i és l'espectador el que les ha d'anar ensumant d'aquella manera i a través dels... és curiós, perquè de gran màster, per exemple, el mateix director peca de massa explicatiu. Ens explica massa tot. En canvi, aquí no explica pràcticament. Aquí treballa molt amb l'elipsi. Totalment. És a dir... Està plena la pel·lícula d'elipsis. Hi ha manca d'esperança. És a dir, tots són elements postmoderns. Una altra cosa... És a dir, té un punt fins i tot de fatalitat, molt propi de la postmodernitat, també, d'acceptar la fatalitat. És a dir, jo començo a entendre perquè... No li dic un element pejoratiu amb aquesta pel·lícula, amb això, per això... No, no, jo simplement dic que tots aquests elements que són postmoderns encaixen a la... És curiós perquè estem immersos en la postmodernitat, amb aquest pensament fos, negre, pessimista, nihilista, fins i tot, i justament en aquest moment és quan la pel·lícula agafa relleu i comencen a aparèixer en les llistes de les millors pel·lícules que s'hagin fet mai de la vida. I aleshores, esclar... Per això, jo he començat dient que tu vas dir un clàssic, In the World for Love, any 2000, i jo després vaig estar pensant, doncs, l'Ignasi té raó, o sigui, jo puc posar que és una pel·lícula que per mi està per sobre de molts clàssics, exacte, dels que hem parlat i dels que parlarem i tal, però és un clàssic aquesta pel·lícula? I després vaig arribar a la conclusió que a la millor canònicament no és un clàssic, però per Pepper Mengel sí, té consideració clàssica perquè jo crec que és una pel·lícula que es pot intentar imitar, però és una pel·lícula que no es pot repetir. Perquè... Perquè és única, des del meu punt de vista. No, i estic d'acord... I llavors hi ha una cosa que vull valorar molt abans de deixar de parlar d'ella i és aspectes tècnics de la pel·lícula. La pel·lícula té un ús de tècnica cinematogràfica variadíssim. Té panoràmica vertical en descens. Té el fort de camp que és extraordinari. Això és una característica d'ell. I es repeteix molt. Amb les pel·lícules poques que he vist d'ell, el fort de camp juga molt. Té la filmació frontal en comptes del pla contra pla. Això és una cosa que... o sigui, se salta bastant les normes, diguem, la ortodoxia del relat amb aquest tipus de pel·lícula. El John Ford també, a la seva manera. Hombre, és que... Escolta una cosa, saps quina és una de les seves pel·lícules preferides? de Seixers. Ah, no m'estranya. Home. No m'estranya. No m'estranya. Tot lliga, eh? Per la part fosca del John Wayne, que evidentment la té, no? És racista, és tan rabiat. Després ja, en un moment determinat, agafa la càmera amb la mà i es fot a seguir els personatges, cosa que el 2000 potser no es feia tant. Feia a la millor el Gus Van Sant o algun d'aquestes. Els travelings lents. Hi ha una quantitat de travelings i després també hi ha una cosa que m'agrada molt són els reflexos amb miralls, que això sí que ja és un tema més clàssic. És d'ell també. Això és molt d'ell. I és molt, eh? També present. El Grand Master també està ple de detalls d'aquest tipus. I després la riquesa de la utilització dels sons, sons que ja no són musicals, sinó sons d'ambient, no? El soroll de la partida en què estan jugant a la casa, la llogatera amb els llogaters, és d'una riquesa perquè queda fora de camp però està present tal que l'espectador sap perfectament que allà hi ha aquells que segueixen jugant i dius oiga, ¿se quiere quedar con nosotros para comer? No, no, ah, vale, vale. A mi és una de les coses que m'ha... Es tracta de gent que no és pobra, tenen calets, viuguen aquests apartaments i tenen un grau de... de convivència amb tot el que és amb tot el que és la casa de la mestressa, no? Ells tenen les seves habitacions però la mestressa de la mestressa. té, doncs, a l'edifici. Un edifici que, per cert, mai veiem. Sempre veiem els corredors. Sí. Totes fades dels corredors. Però fins al punt que hi ha un moment que ella va per obrir la porta del seu apartament i resulta que del seu apartament surt ell i la dona diu però què hi fa, vostè? Sí. Ah, és que he anat a trucar per telèfon. No ho sé. Coses realment estranyes, no? Sí, sí, sí. I per coses estranyes jo aquí vull preguntar-t'ho directament. Evidentment és una relació casta, no? Aparentment no tenen relacions sexuals tot i que ell ha llogat una habitació on vés a saber què passa perquè aquesta habitació és per escriure i ella accepta. Ella és reluctant i després acaba acceptant i va i l'ajuda a fer part dels relats que ell escriu, no? Perquè escriu relats per lliurements al diari, no? I col·labora amb ell arriba un moment que li proposa col·labora. Però després al final quan hi ha el que en anglès es diu el recurs del near missing és a dir del no trobar-se és a dir li diuen tots dos tornen. Bé, abans ja hi ha hagut un altre near missing perquè ell se'n va a treballar a Singapur ella no l'acompanya però després hi va i entra a l'apartament d'ell a Singapur i ell ho sap perquè hi ha una cigarreta amb el pit de llavis però a tu no et sembla que sí que s'ha anat al llit perquè jo sí perquè ella té un fi jo clar és que jugar un poco con esa confusión ¿no? como que creemos que no pero en realidad no sabemos porque siempre salimos de la escena ¿no? cuando puede pasar algo entonces és com ho deixo obert però jo crec que sí que hi ha un intimitat me n'alegro perquè jo també ho penso sí sí sí sí després hi ha una cosa també que és molt curiosa i és com com passen del vostè al tu de totejar-se al vostè te'n recordes? sí dintre la pel·lícula passa diverses vegades i és que amb això sí que jugué una mica aquí pot haver gent per això et dic que amb un amb un visionat o sigui tu estàs a can i entremig de tot el que et ve a can 30 pel·lícules franceses d'aquestes que et foten aquesta i surts i dius hòstia sí, està bé però claro pero cuando hablan de tú es cuando están simulando cuando están ensayando sí, clar perquè representa que es coneixen clar sí, sí no, no està molt bueno ja dic és una pel·lícula desconcertant de vegades perquè també per exemple hi ha un moment que hi ha una escena que ella li diu amb ell que es veu d'esquena d'escorts no li diu diu m'has enganyat no i ell diu primer no no digue'm la veritat m'has enganyat i ell acaba dient sí i ho torna a repetir torna-m'ho a preguntar i aleshores al final sabem que en realitat estan assajant és a dir clar et desconcerta perquè dius però com li pot estar demanant ella amb ell si té una mà no no estan assajant el que farien els altres però això és lo interesante no és com una confusió però és un joc sí un juego interesante com això d'ell sortint de l'apartament d'ella vull dir és que són coses que et deixen una mica no saber el que deje al espectador descolocado como que és algo interesante amb el que Felipo és amb aquella escala angosta baixant cap a buscar els fideus allò és algo una troballa és que a qui se li ocorreix sí sí és que jo crec que és una cosa etnològica no o sigui aquella gent no ho devien fer però clar per nosaltres és és una mica recollir l'ampolla de llet que et deixa el lleter cada dia al matí allà fora de casa no és algo curiós bé probable simplement tens raó quan dius que s'ha de veure de nou sí jo crec que és una pel·lícula que no s'acaba amb un visionat ni amb dos és molt probable et dóna molt que en aquest sentit tinguis raó de fet és una pel·lícula que clar quan la veia em sentia una mica fumut pel fet d'això que eren enquadraments sempre tancats i tal però és curiós és una pel·lícula jo no sé si és una de les millors cinquanta segurament per mi no de cap manera però sí que és una pel·lícula que et genera una certa obsessió és a dir quan l'has acabat de veure no pots dir que t'has quedat indiferent no jo almenys no i se queda se recuerda eh que sí sí sí segurament perquè els dos actors que són fetitxen perquè són sortit estan en estat de gràcia estan en estat de gràcia sobretot el treball d'ella ell jo l'he vist en altres pel·lícules i i no és no és el que és amb aquesta el treball d'ella sí que és bo perquè ella té un que ella té és més internacional que ell en el sentit que ha fet pel·lícules amb el Jackie Chan i i ah aquí sí jo és que quan és que ell deia aquesta actriu em sona clar que em sona és surt a Irma Beb és la la xinesa d'Irma Beb de de la Sallàs que és una pel·lícula que aquí ens maravella a tots i sobretot perquè ara s'ha fet una sèrie de televisió que és igualment excel·lent i que es pot veure a HBO em sembla però ella es veu que de per si té un caràcter molt extrovertit és tot el contrari a la pel·lícula que té una sempre té uns moviments molt molt mesurats i unes mirades molt discretes vull dir per tant realment és una actriu de primera perquè dissimula molts actors evidentment el seu caràcter acaba sortint en el personatge que encara canvia jo la maga completament per mi ella és molt més actriu que ell actor és probable però recordar que aquí estan en un estat de gràcia hi ha vegades que això es dona en el cine i fins i tot es dona probablement d'una forma involuntària o sigui perquè això els ha passat amb actors i actrius que a més a més el rodatge ha sigut horrorós per ells o sigui no hi ha hagut sintonia de cap manera i en canvi han donat el millor dintre dels papers que interpretaven són coses que a vegades passen la sutilitat jo deixaria la cosa aquí perquè tenim la sort de comptar amb Iona Atene perdona digui si vols afegir per concloure simplement una altra de les coses que potser em sembla interessant de la pel·lícula és el joc de seducció amb detallets com ella sent que ell està malalt i que només vol una crema i ella es posa fer crema a punta pala i ell li diu que curiós precisament estava pensant en això és de casualitat molt bo o aquesta cosa d'haver de sortir furtivament d'ells dos s'han tancat al seu apartament perquè estan fent una partida de cartes que dura tota la nit tota la nit i l'endemà i per exemple això no vindràs al meu apartament i ella et diu que no però resulta que el dia següent és ella qui el truca amb ell és a dir aquest estiró i afluixa està tractat realment hi ha un joc molt intel·ligent molt bé punt a veure Iona benvingut al programa estem primer que res molt agraïts i molt contents de tindre't aquí i per començar m'ha de dir que ens parleixis una mica dels teus inicis com tu ets una persona jove com has entrat en el món del cinema pues en realidad un poco por casualidad y por seguir un poco los pasos de mi hermana sí és realitzadora la seva jornada sí sí Marina Lameiro eso es sí yo soy Yonatenea Lameiro solo que uso mis nombres y sin apellido pero sí pues ella siempre lo tuvo muy claro desde siempre y yo en cambio pues di así como bastantes vueltas estudié bellas artes luego la fotografía siempre me había interesado y el cine también pero nunca había hecho nada ni había estudiado nada y cuando hice un máster de fotografía en Valencia y cuando acabé pues me tenía la oportunidad de pedir una beca ¿no? para seguir estudiando algo y mi hermana Marina pues había hecho el máster en documental de creación que estaba encantada sí y de hecho encima ella estaba haciendo su primera peli de la que yo era protagonista y y y eso pues decidí pedir la beca para para estudiar esto y y conseguí la beca y entonces me metí así de cabeza muy bien y entonces pasar de de ahí a hacer el documental previamente hubo algún trabajo en cortos o ayudante de dirección de alguien o fue ya directamente un ensayo o quizás como como aquello trabajo de fin de curso sí en realidad empecé con la o sea el proyecto que yo estuve desarrollando en el máster fue mi anterior peli enero y y me lancé así como totalmente a la piscina ya con el largo prácticamente sí que había hecho un corto muy cortito así a partir de fotografías pero eso pues me puse a o sea me surgió un poco la el deseo ¿no? de hacer esta peli y y aprendí con eso directamente era una peli que bueno necesitaba un poco esa duración y si era una hora ¿no? prácticamente sí y por eso o sea en realidad no ha hecho corto pero bueno fue bien recibida porque visto tuvo un premio en Gijón sí sí se estrenó en el festival de Gijón y tuvo el premio a la mejor ópera prima europea sí sí el documental va que tu no sé si llogues o compres la casa de Vallcarca on hi ha els germans García que són tres un d'ells acaba sent famós l'Antoni perquè treballa a Bruguera fent còmics és un dibuixant excel·lent sí això és casualitat o sigui tu buscaves una casa i un cop t'interessa resulta que et trobes sí casualitat perquè esclar es veu que no tenen família no? tots tres s'han mort i tot trobes un món la vida fotografies cassets d'uns germans especials perquè sí s'ho passen pipa representant coses no? gravant filmant és impressionant realment impressiona amb això Ignasi et volia fer un apunt personal jo m'he dedicat a l'última part de la meva vida professional durant 10-12 anys a la intermediació immobiliària i llavors o sigui alguna de les coses que m'ha tocat fer és anar i obrir portes de gent iaies que vivien soles i que s'havien mort i per exemple jo recordo precisament a la zona de Vallcarca una casa en la que vivia una senyora que era professora i es va morir i era àvia d'un amic meu que és el que em va dir escolta Pep ves allà mira a veure fes una tassació a veure què en podem treure i tal i me la va deixar per vendre i la vaig vendre però quan vaig entrar allà em va passar una cosa similar a la que vas trobar tu o sigui allà és que ells els familiars en aquest cas els nets collons els hi feien mandra tu mira tu a veure allò si vols que enviem algú i jo arribo allà escolta començo a trobar llibres començo a trobar alguns dibuixos i tal bueno sí la vida vaig fer una mica d'acaparació però vull dir que no o sigui no ho trobo tan estrany es dona això eh perquè m'ha passat amb altres o sigui per exemple el carrer Robadors barri xino d'abans al davant de la filmoteca tot un edifici me'l donen per vendre i vaig i bueno allà ja val més no explicar per la ràdio el que em vaig trobar però jo era un mueble i bueno llogaven les habitacions i estava tal qual vull dir que es dona això però tornant a la pel·lícula és a dir perquè esmentes a la pel·lícula que està tapiat és a dir com és que t'interesses per la casa diguem-ne si està tapiada vull dir entreu sí com és la cosa entrar sí tal qual pues por unos amigos que que estaban allí y y así pues eso entramos en la casa y y ahí nos encontramos pues totalmente por por azar o sea no no teníamos ninguna información de lo que había dentro entonces eso pues sí entrar en la casa y de pronto descubrir todo este mundo no y ahí fue pues cuando decidí o sea pues eso yo me doy cuenta también eso estaba estudiando cine entonces de pronto veía como un encuentro no que me parecía interesante en la casa no entre dos tiempos no era como si ellos al morir de alguna manera se hubiese parado el tiempo no en la casa y de pronto hubiese estado congelado no como una una burbuja y de pronto al nosotros entrar no pues de repente empieza el tiempo a correr otra vez y y eso ahí como un encuentro no entre entre dos tiempos diferentes entre dos dos generaciones de de jóvenes dos familias no diferentes desconocidas que se encuentran por azar en ese espacio no y y luego empecé a descubrir todo ese material que me parecía fascinante y y de alguna manera había como cosas que que yo eh quise jugar un poco a a como que fueran pistas ¿no? para para dibujar esos tres personajes ¿no? esas tres personas con las que convivía de alguna manera ¿no? en la peli al principio hay un texto ¿no? que bueno va saliendo durante toda la peli un texto escrito por el Antoni y que eso como que propone ese experimento ¿no? bueno l'Antoni és el que dona el que dona més joc la Rosita també jo crec que la Rosita per les seves qualitats com a cantant la Rosita em sembla un personatge més dramàtic en el sentit que hagués pogut ser molt pel que sembla perquè era molt bona cantant d'òpera i i tenia moltes habilitats entre d'altres muntava estupendament el cavall hi ha una fotografia en què es veu de dreta damunt d'un cavall sí sí una cosa impresionante és que a mi el que em sembla fascinant del documental és que tu d'alguna manera t'inventes la vida d'ells clar no pots arribar més enllà però l'estudi gairebé d'entomòleg de les fotografies i com vas entrellaçant les fotografies per generar aquesta possible vida d'ells és una reconstrucció possible és la part fascinant perquè nosaltres com a espectadors ens veníem obligats a participar d'aquest joc i nosaltres també gairebé mentalment anem col·laborant clar la pel·lícula t'atrapa perquè a més a més incideix en el nostre background sobretot els que tenim una determinada edat perquè hem tingut aquells contes a les mans i hem representat coses per nosaltres i llavors l'editorial com a tal és un referent de tots nosaltres indiscutiblement al meu poble quan feien el diumenge la pel·lícula i havia vegades li donàvem per fotre pel·lícules de romans i a fotien durant un mes pel·lícules de romans cada diumenge jo recordo que sortíem tu recordes un actor que es deia Ed Furi que feia Maciste i Ursus quan estàvem el descans del col·legi tots allà estàvem amb la samarreta i fent d'Ursus era una cosa que ells no que això em porta una mica a que les performances que feien ells home són molt més elaborades no hi ha dubte però vull dir que és una cosa que l'entenc no em resulti una cosa d'un altre planeta i aquí és per on molt bé igual que et passa a tu t'atrapa la pel·lícula i et deixes portar sí et veus obligat a jugar a seguir el joc aquest i anar tu quan ho vas veure que hi havia material per va ser al principi o va ser a partir de que anaves descobrint al principio porque enseguida empecé a descobrir cosas y o sea algunas de esas fotos aparecieron enseguida de estas puestas en escena que me fascinaron y claro cuando vi que eren ellos pues eso me bueno me fascinó sí pero sí desde el principio ya pensé en una peli pensaba al principio pensaba que iba a ser un corto y que lo iba a hacer así como súper fácil y pensaba bueno en el eso como sobre todo el encuentro entre el presente y pasado en la casa y era como una mirada al pasado pero desde el presente y cómo convivían esos dos tiempos en la casa luego ya claro fui descubriendo un poco más quiénes eran estas personas y ya fui cogiendo quizás un poco más de peso el pasado perdón la historia de ellos y eso todos esos materiales que me fascinaban que al final eso lo que dices pues son a través de un archivo personal pues es un viaje por esa época claro porque ellos están muy influenciados por un franquismo todavía muy duro porque estamos en los 50-60 y la vida era muy dura llevándose por eso ella seguramente esta circunstancia pues para ella fue muy determinante a la hora de al final era una época de machismo absoluto donde las mujeres no tenían otro espacio que no fuera el y el otro hermano el Juan hay poca cosa de él sí al final la peli también refleja un poco la información y el material que había de cada uno yo sí que quería que fueran los tres y me parecía importante y creo que los tres son igual de importantes pero sí que pues al final el que más he conocido es el Antonio que por cierto siempre escriben en castellano es curioso porque cuando hablan hablan en catalán es una es muy de la época de la información rebuda de hecho eso yo siempre lo tengo en la cabeza como Antonio pero luego en realidad siempre le llamaba Antonio Antonio tú piensa una cosa yo hasta los 14 años solo escribía en catalán cuando iba de vacaciones a otro pueblo que era el de mi madre y enviaba una postal a casa hola papa hola mama estem aquí amb els aves i tal todo lo demás era en castellano o no era claro hi ha una cosa que és una anècdota però hi ha unes fotografies de quan la Rosita té la bodega que el seia per vendre vins i tal i el que em crida molt l'atenció perquè a més li dóna una importància especial són els cartells plens de faltes d'ortografia qui va escriure aquells cartells no pot ser que siguin ells perquè la Rosita evidentment es veu una dona formada també sí jo crec que era Juanito és un detall Juanito que quería ayudar sí Juanito tenia una discapacidad entonces ah val de córrer clar no me parecía necesario señalarlo en la peli pero sí que se evidentment comptes amb una coguionista la Diana Tolcedo que em sembla que també és muntadora fins a fins a quin punt el Crideri de la Tolcedo està en aquesta pel·lícula també pues a ver mucho porque en realidad claro yo llevaba tiempo trabajando y tenía como varias ideas tenía la idea de la peli muy clara pero al final en montaje se rehizo mucho y pues eso un poco cuando empezamos a trabajar con ella le dimos una vuelta a todo tomamos algunas decisiones clave por ejemplo yo no quería hacer una peli con voz en off intentaba no hacerla pero era muy difícil pues eso había como muchos detalles mucha información que se perdía y al final pues eso enseguida de empezar a montar con ella tomamos esa decisión que fue mi clave y luego también decidimos dimensionar por ejemplo más toda la parte histórica y eso ahí pues eso trabajamos con las ideas que yo tenía pero sí como que se construyó mucho también la peli en montaje ¿no? Por eso firmamos juntas ¿no? Es que el treball de montaje em sembla extraordinario Sí perquè precisament m'he fixat en una cosa que no s'ho veu la cara bé fins al minut 24 que es no sé si es la teva germana que fa aquest comentari no et quedis res amb imatges d'ells perquè si no ells t'estaran observant un punt tètric interessat molt suggerent fins al minut 24 no s'ho veu en realitat durant 24 minuts estem veient la casa sí que s'ho veu pintant muntant alguna cosa però no ve sembla que sigui ex-professor per què no? vull dir aquest trigar que aparegui hi hagi la vostra presència un poco eso como una de las ideas que yo tenía clara que era que el foco estaba en la relación y que tenía que estar ese presente pero como eso no sabía muy bien cuál era o sea eso fue una decisión como que también se a tomar cuánta presencia tenía cada tiempo entonces hubo un momento en el que decidimos que era como algo que solo se iba a ver al final como un giro hacia el final de la peli en la que íbamos a conocer toda esa historia del pasado y al final pues casi como que sin darte cuenta se convertía en otra película y estábamos en el presente pero al final el montaje decidimos un poco como ir introduciendo estos personajes del presente que van apareciendo como en la peli y al final la película también funciona un poco como una especie de ritual en el que pasamos del pasado al presente entonces claro al ser yo un poco el personaje que guía y a través del cual conocemos la historia pues sí que era importante un poco al principio bueno sale mi voz sale eso como un poco como se vamos transformando la casa para habitar ahí pero de pronto ya saltamos totalmente al pasado y en ese momento pues eso aparece mi hermana que empieza como a hablar luego aparece la afinadora luego aparece el chico que toca y así como que poco a poco van tomando el presente va tomando la casa y la película es que precisamente aquel comentario de esta germana sobre los fantasmas que te observan y después también fas un comentario me parece que eres tú como he somiat que la casa era más gran son dos elements que no explotas evidentemente per aquí no va ni molt menys del documental pero son dos moments una mica preternaturals no inquietud y misteri d'alguna manera sí que dius que t'inquieta alguna cosa de tota aquesta casa y del que t'has trobat sí un poco hay una la idea un poco sin pasarse pero un poco la idea de un poco de casa encantada en parte pero también aquí va sobre todo es un poco la casa como una puerta al pasado pero también al mundo de la fantasía sí sí aquello le falta poco para sacar psicofonías a mí me gustaba pensar o sea sí está ese punto fantasmagórico pero más es de fantasía como me gustaba eso pensar en como caer en el agujero de Alicia y o sea llegar a esos mundos que ellos crearon y darles vida así de esta manera como un poco como si la casa fuese una puerta de caída o de entrada a esos mundos y claro es que a menero que son las teves dos avias tengo entes de fet sembla com si connectar les dues pel·lícules el tema de la mort o de la finitud el fet que evidentment hem de morir sembla que preocupi o t'interessi particularment des d'un punt de vista com de por o de misteri o de sentint què el pas del temps està connectat el pas del temps es connecta amb la mort abans que responguis tenia una cosa és una cosa m'agrada molt que ho haig preguntat perquè la tenia no no no però m'agrada i només afegir una cosa és a dir el sentiment aquest jo el que trobo extraordinari perquè moltes vegades veus una reflexió sobre la mort pels que i m'hi poso estem una mica més a prop de la mort és a dir hi pot haver un polanski que ja té vuitanta i pico hi pot haver el bunyuel del final etc però una persona jove ho trobo molt no sé molt acoserat no i hasta de molta madures tocar un tema així sí sí es algo que me ha interesado desde niña me ha obsesionado un poco el paso del tiempo y también la muerte y sí que es un poco desde el miedo yo creo que llego ahí desde el miedo pero como que un poco mi intención es afrontar y como sí visibilizar y naturalizar sobre todo naturalizar este tema para ti enero sirvió digamos a la hora de afrontar esa como bagaje de decir bueno esto lo trato así esto tal la tuviste presente aunque sea para mí son dos cosas muy distintas porque enero yo veo veig una implicación clarísima del sentiment de familia fins y tot tú sabías perfectamente que un avi era de una manera l'altre era de una altra sí amb dos cultures diferentes també dos formacions una havia arribat a tindre carrera crec sí l'altra en canvi no i tal però cada una et dona un registre interessant llavors si a partir d'aquí et va anar bé fins i tot com a treball de camp per després evolucionar perquè em sembla que el salt que has fet amb los cavallos moren al amanecer és extraordinàri sí a ver bueno o sea yo como que siempre hasta ahora he trabajado y creo que de momento seguiré trabajando un poco así un poco por impulso y por deseo personal por algo que me apetece sobre lo que me apetece pensar que me apetece también muchas veces es un poco una cosa de querer atrapar algo que me que quiero que quiero en el sentido de que amo y trabajo muy a partir de ahí a partir del deseo de ordenar cosas que están pasando entonces en los dos casos era algo que en el caso de enero yo estaba teniendo como un momento unos momentos en los que ellas me transmitían un poco su sabiduría sus vidas y a través de eso pues yo podía aprender y eso como decías al principio trabajaba un poco lo que me interesaba era ese contraste esos dos orígenes tan diferentes incluso la cuestión de clase y esta convivencia en mí de esos dos orígenes pero bueno luego me di cuenta que lo que me interesaba era ese momento presente el que estaban viviendo en el que toda su vida ya era pasado y cómo podían afrontar ese momento y y en este en el caso de los caballos mueren al amanecer pues de pronto me encuentro con todo esto y otra vez de repente pues eso está el tema de la muerte pues súper presente que el título el título ve d'un escrit de la Rosita es de Antonio no de Antonio es de Antonio sí pero no encuentro una poética en ese título es que la Rosita s'impressiona molt porque el seu pare va y no se le incut una otra cosa pel que sembla que durla amb unes bombes que han caigut durant la guerra civil i ella veu un cavall completament obert i l'impressiona moltíssim pensava que era de la Rosita el moment del cavall el trobo extraordinari i allí hi ha un treball important de cineasta quan a la combinació de fotografies i el que se'ns diu amb el cavall dibuixat que ella es troba a sobre per acabar de revelar-ho vol anar cap al seu cavall de cartró i el cavall de cartró ha quedat desfet per la pluja una cosa estem a l'últim minut dir-te només quins projectes tens estàs treballant amb alguna cosa estoy con un proyecto colectivo y un poco así do it yourself sobre que quiere recuperar un poco la memoria de los grupos autónomos anticapitalistas a través de un activista que participo de ellos y y que sería también de caire documental sí sí sí molt bé sí bueno doncs tenim que deixar-ho aquí moltíssimes gràcies per vindre ja saps que quan facis alguna cosa estem en contacte ens ho dius i seguirem parlant perquè jo crec que és molt interessant no hem dit que em va guanyar la pel·lícula el premi no? un premi al festival de les palmes a part que ha tingut bons s'ha rebut bé amb altres festivals i afegir que m'està comentant abans que la setmana que ve es pot veure els omzeig a Barcelona perfecte us ho recordem los caballos more