Incerta glòria, El viatjant i Kong: adaptacions, ètica animal i filosofia al cinema

Cinema sense condicions Bones que venen, marques allunyen, tot és ben prou, tot és llum, morts que s'enceten, riures que es moren, quan creus que tens, tot s'esmunt, verd el cel i fresc l'estiu, jove el gran i segle altiu, una taula fa de llit, desescric tot el que he escrit, un ocell baixa l'amor, Mils d'amor senten l'enyor, un enyor se sent ferit, desescric tot el que he escrit, Bones que venen, marques allunyen, tot és ben prou, tot és ben prou, tot és ben prou, Mòsica, si haguéssiu seguit atentament els últims missatges de WhatsApp, que hem enviat... Els hem seguit, els hem seguit, d'aquella bogeria que es va fer... Aquella bogeria, sí. El Joan Sardà va enviar en un moment determinat, una cosa així tan vaga, com diu el poeta, i llavors va enviar uns versos que deien... Què més puc cantar-vos ja, si la festa no té pa? El meu cap és un neguit, desescric tot el que he escrit. La tristesa guanya el cant, l'esperança és un infant, llibertat, non imperit, desescric tot el que he escrit. I jo, clar, motivat per aquests versos vaig dir, això s'ha de buscar. Llavors resulta que aquest tema és el que canta Ovidi Monllor, s'ha agafat directament d'un poema d'un dels grans poetes, en llengua catalana o valenciana, jo què sé, Vincent Andrés Estellés, i jo m'he pensat, ja que tenim aquí l'Andreu per parlar de filosofia, això és molt filosòfic, això es diu, tot esperant Ulisses, tot esperant Ulisses, eh? Vull dir que vigileu poca broma, eh? Una relació. No, no, i la música és molt guapa, eh? A més, jo no sabia que era el que havia dit molt jo, no sabia si ho era... Pensava que era aquell mallorquí, que no m'agrada com se diu, perquè té un to així també semblant, i no, no, no he reconegut que era l'Ovidi Monllor. El Tomeu Penya, no, el Tomeu Penya és més... No entendríem. En qualsevol cas, el poema és preciós, perquè jo vaig quedar impressionat quan el vaig llegir, i a la cançó ara sonava perfectament guapa, és a dir, molt bé, molt bé. Per tant, felicitats en aquesta direcció. Que sàpiguen els ullins, eh? Que ens ho passem molt bé fora de micro. Que sàpiguen que ens ho passem molt bé fora de micro, sí, sí. Jo he descobert moltes coses sobre Ulisses aquesta setmana, eh? Vull dir que res, ja us les explicaré. En Joan Sardà no podrà venir avui, però en canvi som els de l'estat de l'equip, que hi ha la Carme Nebot, que acaba d'arribar ara, Hola, bona nit. l'Andreu Ferran, que avui ens porta el tema de cinema i filosofia, el Paul Digger, que ens parlarà de les pel·lícules que ha vist, que n'ha vist dues, doncs, aquesta setmana, el Darrere els Vidres, com sempre, Darrere els Vidres, com sempre, hi ha el Francesc Aguilar, que sé que ha vist una pel·lícula, una pel·lícula espanyola. Sí, ha vist una pel·lícula, després de molt de temps he anat al cinema. Quina sensació més rara, eh? Jo us puc avançar. I Joan Morros. I es pot avançar, Joan Morros, que us ho està parlant en aquest moment, pot avançar, que potser vindrà, no sé. Aquest matí, aquest matí, ens han passat una estrena del Divendres, que és una pel·lícula que val la pena recomanar. Quina, quina? Incerta Glòria. Ah, és la pel·lícula. La pel·lícula de l'Agustí Vilallonga, basada en la famosa novel·la del Joan Sales, que realment m'ha sorprès, m'ha sorprès, m'ha interessat i crec que és una pel·lícula recomanable per dir els seus conceptes. Si voleu, us ho penso parlar ràpidament abans de passar la veu als altres. Que s'estrena aquest Divendres. S'estrena aquest Divendres mateix. La novel·la és una grandíssima novel·la. És una grandíssima novel·la. És una cosa extraordinària. Sí, senyor. Avui no fem... No sé si la pel·lícula hi arriba, però realment com a novel·la és una cosa extraordinària. Jo tampoc puc opinar perquè confesso honestament que no he llegit la novel·la. És a dir, jo sé que són dos volums, que és una cosa extraordinària, que tothom en parla molt bé. Ara en parlem també del que m'he documentat, però honestament no puc comparar la pel·lícula amb la novel·la. Tinc la sensació, que ara ho explicaré, que la pel·lícula és un fragment. No és la novel·la sencera. Qui l'ha llegit? La Carme i l'Andreu, no? Jo la tinc comprada. La tinc a casa. Doncs la portada i a compte ja li posem la creueta. Està en cua, perquè hi ha tantes coses que no saps per començar. Però és que és un... A veure, és una novel·la que podia semblar un culebron, no sé com queda la pel·lícula, però és una novel·la de fet profundíssima de visió dels personatges. I després, de com està conduïda la pròpia novel·la. Són unes cartes, és unes cartes que... Està molt ben travada. Una pel·lícula... Ai, és una novel·la excepcional, al meu mot d'entendre. Bé, jo puc explicar, pel que m'ha interès després de veure la pel·lícula, impressionat per la pel·lícula que he vist, que Joan Sales era un advocat afiliat al SUC durant la Guerra Civil, com tant d'altres, com el Pere Caldés i molts dels seus amics, etcètera, etcètera, que, a la guerra, es veu obligat a exiliar-se a diversos països, com són, doncs, primer estava França, després passa a la Pública Dominicana, finalment, com molts dels catalans van anar a parar a Mèxic, torna a Espanya i publica, censurada, el 1956, a incerta glòria. Oi, té molts problemes la censura, perquè ha de fer veure que diu una cosa i després en diu una altra, treu uns trossos, ja, ara explicarem que... amb els que fan la censura... Sí, sí, és veritat, no recordava jo... L'obra és una fita, com deia la Carme, molt bé, és una fita de la narrativa catalana de la postguerra. L'obra es va anar ampliant amb els anys i en successives edicions fins a l'edició definitiva de 1971 i el resultat és una obra de gran extensió i d'una gran complexitat que és, en definitiva, l'obra de tota una vida. Val la pena dir, val la pena dir, i això val la pena potser subratllar-ho, que és la seva única novel·la. És a dir, aquest home va escriure poesia, va escriure llibres de viatges, llibres de correspondència, inclús alguna obra de teatre, però en canvi, com a novel·la, només va escriure això. Però atenció... És que ell era editor, eh? Després va ser editor. Quan torna aquí, quan està exiliat, fa coses de... va fent diversos treballs als capot per sobreviure, tant a França com al Víctor de Mignana com finalment a Mèxic. Quan torna aquí també, finalment acaba sent editor i també professor de català, doncs, en aquella època, doncs, dels anys de la postguerra. Val la pena dir que la redacció de la novel·la va durar 23 anys, que es diu d'enseguida, ampliada i treballada incessantment. És a dir, aquell senyor que es veu que s'aixecava al dematí i es posava davant de... No hi havia ordinadors en aquell moment, hi havia màquina d'escriure. No, i tant. Suposo que es posava davant de màquina d'escriure, es posava a escriure i anava ampliant allò que havia escrit. En aquestes successives edicions que hi ha fins al 1921, des del 56 fins al 71, i després les coses que ell mateix va ampliant fins que acaba sent aquesta novel·la monumental. El divendres, aquest divendres, arriba la versió cinematogràfica dirigida per l'Agustí Vilallonga. Ja he dit, fa un moment que no conec la novel·la, que té fama de ser llarga i filosòfica, és a dir, que té molt de contingut i, per tant, no puc comparar... No pretén ser filosòfica, eh? No, no, no, és de personatges. Ah, sí, clar, és de personatges. No, no... El que m'ha sorprès més a mi, el que m'ha sorprès més a mi, que no coneixia l'obra, era que, clar, t'imagines, com que tens referències que és una novel·la que parla de la Guerra Civil Espanyola o que parla del context de la Guerra Civil, t'imagines, t'imagines que serà una guerra més del conflicte. I no ho és. No. És una... És un... Diríem que és una pel·lícula de personatges que estan enfrontats amb una situació límit, que és la guerra, però que en realitat el que s'està desenvolupant és els seus conflictes, en aquest cas, el tros que han agafat, que no sé si és tota la novel·la, és un tros, són quatre personatges que són, en primer lloc, el Lluís, que és el protagonista, els actors estan soberbis, jo no els coneixia, cap dels actors, bé, potser la Núria Prims és la que era més coneguda, però tots són actors joves que estan extraordinaris, el Lluís, que és el Marcel Borràs, la Carlana, que és la Núria Prims, que és la que fa la mestessa, diríem, del poble on van a parar, que representa que és un poble de Castella, d'Aragó. Aragó, és Aragó, és perquè això és a prop de l'Ebre, tota la història. Està rodada, de fet, amb aquests mateixos paratges d'Aragonens, han rodat a La Garriga, Aragó i a Barcelona. Després hi ha l'amic del protagonista, que és el Juli Saleras, que és el personatge que a mi m'ha interessat més. És que és extraordinari com a personatge. Jo, com a personatge, he sortit del cine dient, haig de llegir la novel·la, vull saber més coses d'aquest personatge. Bé, doncs llavors, quan la llegeixes ho comentem, perquè realment és el gran personatge, que de grans contrastos, et fa creure una cosa i n'és una altra, i finalment és d'una grandíssima complexitat, però molt, molt, molt ben travada. Sí, sí. Perquè, clar, no és el xico de la pel·lícula, el xico de la pel·lícula és el Lluís, que és... i, en canvi, les cartes, finalment, que són... De fet, és una novel·la epistolar. Vull dir, està... Juga aquesta trama. Clar, el gran personatge és... Jo no llegit la novel·la, però veient la pel·lícula, el gran personatge per mi, de les quatre que surten... I qui ho fa? Quin és aquest? És un xicot nou que no conec, que es diu Oriol Pla, és a dir, no sé qui és, és un Oriol Pla, però, escolta, està en el seu paper, és a dir, des que ho surt al principi, quedes enamorat d'aquest personatge... No és un personatge que enamori, eh? No, no, perquè és complexa. Però és que, justament, la complexitat que té és el que te'l fa interessant. Això sí, perquè el que enamora és l'altre, en realitat. El seductor, d'atural, és l'altre personatge. Bueno, en qualsevol cas, estem d'acord amb que el personatge és riquíssim, és interessantíssim i és el que a mi m'ha fet ganes de dir, vull saber més coses d'aquest senyor. Sabeu qui és el... Qui? El d'allò, com a protagonista, que em sembla que, com a mínim, el Pol sabrà de què parlo, de graffiti. D'aquest curtmetratge que havia d'arribar a la cursa dels Oscars i després va ser desbancat. Si els vam entrevistar. I en els audits, sí, sí, sí. Vull dir que és el protagonista d'allà, que hi hagi vist graffiti. Doncs escolta, el nano aquest, xapó, eh? És a dir, realment, jo no sé si és el personatge o és que ell ho fa tan bé que et quedes impressionat pel... I l'última personatge, són quatre, és la Trini, que és la dona del protagonista. Les cartes són per ell. Són dirigides per ella. Però m'ha semblat que inclús en la novel·la, quan m'he estat intentant documentar, es veu que ell no és mai personatge, sempre estàs vist des dels altres personatges i, en canvi, és el que és més ric d'Ignus Najú que és el que és més interessant. Això com a novel·la és una grandíssima estructura de novel·la perquè tu acabes veient els projectes per unes cartes que escriu a la Trini en situacions que tu no saps quan comença la novel·la i que vas entenent fins al final i que, per tant, d'estructura d'estructura de novel·la, jo no sé la pel·lícula que n'ha fet, però d'estructura de novel·la és boníssima. I fer una novel·la epistolara ha de ser complicadíssim. Clar, clar, clar, clar. I t'enganxa, no saps quan... Si la comences, tu que la tens allà al prestatge... Vinga, fem pel·lícula del mes, va. Acceptem incerta glòria com a pel·lícula del mes. D'acord, estic de glòria. Estic mirant pel cartell Fernando Esteso. Què dius ara? Sí, sí, sí, la Terelle Pávez i el Juan Diego. I el Juan Diego, imagina't. Juan Diego. La crem, la crem. Déu meu. Però fan personatges secundaris, surten en un moment, però estan tots al seu perfecte... El pare d'ella, qui ho fa? El pare d'ella diria que és el Juan Diego. Diria que és el Juan Diego. El pare d'ella. No sé, clar. I també estic veient... El pare d'ella de la... De la Carlana. De la Carlana. I també estic veient producció... És l'únic pare... Bueno, no, també el pare. I és una passola. Sí, sí, és de massa d'or. Sí, sí. Bé, la rodada l'han rodat, com hem dit fa un moment, a Aragó, a la Garriga i a Barcelona. És una estupenda factura tècnica, molt cuidada, la fotografia, les imatges, el muntatge, la música, els actors... I tot està molt cuidat amb l'erafons de la guerra, però, com dèiem, fa un moment, no és un film sobre la guerra o sobre la guerra civil espanyola, sinó una pel·lícula sobre els sentiments dels personatges, és a dir, la guerra posa els personatges en una situació límit i és, en certa mesura, que és el que m'imagino que descriu la novel·la, el perquè el llibre sembla que el pitjor de la guerra és la que té un mateix. És a dir, que dones la sensació que et vulgui dir que el que preocupa més els personatges és la pròpia guerra que té cadascun dels personatges més que la guerra que els envolta. Bé, i el moment, perquè la novel·la també agafa la preguerra, o sigui, quan ells són estudiants, quan viuen a Barcelona i viuen les friccions ideològiques de la gent jove que està a la universitat i això està descrit, o sigui, que no sé aquí, eh? Aquí no surt. Aquí surt directament el front. Llavors, clar, això és l'idealisme i després ve el front, que és la duresa i la gana i el passar patiments i llavors això sí que els posa límit a tots ells. Bé, més que el dir, que per situar també els possibles voïdors que vulguin veure la pel·lícula, que el director és l'Agustí Villaronga, es va ser famós el 1910 per El Papa Negre, però que ja havia dirigit moltíssimes coses en el 87, 1987. El 1910, sí, sí, és un pioner, un pioner del cine. I a tu. En el 2010, en el 2010, mira que es conserva aquest home. Hi havia rata i panegra. Havíem adonat, eh? Havíem enganxat el 10 i prou. Sí, en el 2010 fa Panegra, però havia dirigit com altres coses, en el 1987, ell s'ha de fer famós, jo diria, per Tràcil Cristal, no sé si l'heu vist. I tant. El 1999, Pel Mar, també és una pel·lícula molt interessant. En el 2002, a mi em va agradar una cosa deia Aro Tumtukin o alguna cosa així, d'instal·lament de l'assassí, una cosa també molt interessant. Però segurament pel gran públic i per la gran gent en general, el Panegra és la pel·lícula que en ell el va fer més famós. Aquella caiguda del principi de la pel·lícula, que no hi és a la novel·la. No sé si sabeu que allò es va treure ell de la butxaca. Però t'impressiona, no? Ara, sis anys més tard, arriba una producció del mateix equip de rodatge, diríem, de Panegra, amb el mateix director de fotografia, en fi, tot l'equip és el mateix i tot està, ja et dic, molt cuidat. Les interpretacions són molt bones, són molt bones. Els espais estan molt ben triats i tenen l'espai, et situen molt bé en el moment i en l'època. La caracterització, diguem, de la construcció històrica em sembla que ha estat cuidadíssima, és a dir, totes les coses funcionen i jo penso que és una pel·lícula molt, però que molt recomanable. Jo quan vaig sentir que s'estrenava així, tenia una mica de por perquè el llibre m'havia semblat tan extraordinari que a mi, en canvi, el Panegra, jo no me'l vaig acabar de quadrar amb la novel·la i em va, la podia haver anat a veure perquè em sembla que la fan al Cinema Baix i em va fer una mica, ara l'aniré a veure, però em va fer una mica de... Val la pena dir una cosa i és que això passa sempre. Quan tu has dit una novel·la que t'ha agradat molt, sempre li pots trobar més errades que si no coneixes la novel·la. És a dir, el Hitchcock, suposo que sabeu que sempre explicava que no es pot fer d'una bona pel·lícula d'una gran novel·la perquè diu que la gent pensa en la novel·la i llavors ell s'ha fet la seva composició d'allò, etcètera. En canvi, ell deia que s'ha d'agafar una novel·la dolenta i llavors intentar fer d'aquella novel·la dolenta un bon guió. Inventar-te tu el que calgui. Però si s'ha de seguir la novel·la... I és veritat que quan generalment la gent fa grans novel·les que han tingut un bestseller o que l'havien llegit, cuiden molt el tema de com la gent s'havia imaginat, com era el plaç... Perquè si no, llavors hi ha una dissociació i pots fracassar per això. Sí, sí, sí. Sobretot si l'has llegit. Si no l'has llegit, no perquè no saps res com jo. No saps res de què va, doncs bueno, tu passes o acceptes tot el que t'estan mostrant. Perquè no ho compares amb altra cosa. Però és difícil, és molt difícil fer una bona adaptació. Passa inclús amb les teatrals, amb les que són una obra de teatre. O són un trasllat del propi escenari a la pel·lícula que llavors no és una pel·lícula que continua sent una obra de teatre o és un canvi que tu no acabes de reconèixer. No és tan fàcil, eh? Estic d'acord. Jo, simplement, per acabar, perquè ho he llegit aquesta tarda, volies llegir-vos un fragment d'un crític que parlava justament de la novel·la i jo, com que diu coses que m'ha semblat que coincidint amb la percepció que jo tenia, us ho volia llegir. Ah, de la novel·la? De la novel·la. Diu, leí per primera vez... Aquest crític és el Francesc Marc Álvaro. Bé, no és ben bé un crític de literari, però és un senyor que conego... Que llegeix. Sí, sí, sí. No, no, no, i tant, no. Vull dir que és professor de periodisme a la Pompeu Fabra. Bé, doncs, el Francesc Marc Álvaro, quan, en ocasió de presentar la novel·la a Frankfurt, quan va haver, doncs, la novel·la catalana va ser presentada en el 2007. Sí. Va fer un article sobre aquesta... parlant d'això i em sembla que el que dèiem semblava molt ajustat. Diu, el Francesc Marc Álvaro diu, leí per primera vez la novel·la a incerta glòria quan tenia 20 i tants anys. I aquesta lectura em va causar un impacte enorme perquè, a més de descobrir un personatge excepcional com és Juli Soteres, que en el moment hi coincidim tres, entendir, que ho està fent en castellà, ho estic traduint, vaig entendre que la literatura catalana contemporània tenia habitacions molt més àmplies i atractives del que semblava a simple vista. No ho llegeixo tot, sinó només... Diu, crítics solvents com Joan Triadú han qualificat incerta glòria de gran novel·la europea del segle XX, relat total que reflecteix la crisi profunda de l'home contemporani dintre del bandaval de la guerra. Diu, hi ha una cosa també curiosa, que m'ha fet gràcia llegir-ho, diu, fa uns anys, perquè això està escrit en el 2007, diu, fa uns anys Catalunya Ràdio va oferir una magnífica versió radiofònica de la novel·la, una iniciativa que assenyala fins a quin punt estem davant d'una història de contorns èpics que podria interessar al gran públic. Posada en mans d'un gran director, ho diu el 2007, incerta glòria podria donar lloc a una producció cinematogràfica d'èxit i projecció internacionals. Si estiguessim als Estats Units o al Regne Unit, faria molt de temps que el cinisme de Sabrido i el romanticisme emboscat de Soledat haguessin assumat per la gran pantalla o per la televisió. Llavors, m'ha fet gràcia també en la presentació que fan la pel·lícula que diuen traduïda al francès, la novel·la, a l'alemany, a l'herlandès, a l'anglès, etcètera, la novel·la de Joan Sales ha estat considerada recentment una de les 10 millors novel·les de ficció segons The Economist. O sigui, The Economist ha fet una llista de les 10 millors novel·les dels últims segles, podríem dir, i la consideren una de les grans novel·les d'aquest segle. Jo vaig llegir... Perdona. Ah, no, no. En contra del que li va passar al francès Marc Álvaro, jo la vaig començar a llegir, tenia 20 i escaig d'anys, i no la vaig deixar, perquè la vaig trobar un culebron. Oh, però és que això no em va enganxar, no em va enganxar, fixa't. I, en canvi, la vaig llegir després i m'ha semblat... És a dir, jo crec que l'assaboreixes més si és... Bueno, ell deu ser un madur, el Marc Álvaro, incipient. Però jo, de jove, no la vaig enganxar. El Pol no la pot llegir encara, jo. El Pol que faig el que vulgui, perquè potser és molt madur i sí que l'enganxa. Però jo no vaig enganxar el potencial dels personatges, no el vaig arribar a enganxar, ho confesso, i, en canvi, després ja he dit abans que em va semblar una de les coses importants de la novel·la catalana. Jo vaig llegir una crítica que em sembla que era d'una crítica de l'Economist o de Guardian. La vaig llegir en anglès i la comparava a Dostoyevsky. Sí, sí. deia, és una novel·la del nivell de... Ah, del nivell, perquè l'estil no té res a veure, eh? No, no, no, però deia que... De potència, sí. De potència, la novel·la. Val la pena dir que també el Joan Salés durant una temporada va ser traductor del rus, concretament va traduir el Dostoyevsky i va traduir el Nikos Kazansaki, sabeu que és aquell de Thorval Griego, i va traduir també el François Muriach. O sigui que, a més a més, de poeta, de llibres de viatges i de l'única novel·la que és aquesta en la que va escriure amb 23 anys, doncs també va fer traduccions al català. Clar, de totes formes, tota aquesta gent que va sortir d'Espanya va tornar, després s'havien d'espavilar pel... Per sobreviure. Sobreviure. Clar. Llavors ell va ser un editor important, eh? Va ser un editor important. El descobridor de la Mercè Rodoleda. Vull dir que no era qualsevol editor. El descobridor de la Mercè Rodoleda. Exacte, per exemple. I, per tant, jo no sé si hagués sigut inclús molt més... hagués fet més coses ja no ho sabem. Bé, jo he acabat, eh? És a dir, qui vol parlar ara? La Carme? Bé, com vols dir. Estàvem dient... Ah, digues, digues. No, no, jo només us volia comentar que aquesta setmana vaig anar a veure l'exposició que fan al Caixa Fòrum d'Art i Cinema i la veritat és que la recomano... Que dissabte vaig jo, sí. La recomano completament. O sigui, és una gran exposició i a més a més t'explica molt bé la relació que han mantingut, diguem, les arts més pictòriques o escultòriques a les arts plàstiques respecte al cinema. O sigui, que van començar gairebé com ignorant-se una mica. O sigui, els pintors amb un regeç. Consideraven que el cinema era una cosa com... Banal. Banal. I després, mica en mica, han anat interactuant i van posant exemples i realment és molt interessant perquè veus com s'acaba creant aquesta relació entre art i cinema i com entre ells es van... Hi ha un diàleg entre... Acaba d'entrar un diàleg entre les dues arts. O sigui, que molt interessant. A més, penso que ben estructurada i ben muntada. I com està fet? I de quants anys... I de quants anys... I de quants anys... I de quants anys... I de quants anys... I de quants anys... trossos de pel·lícules... I de tot... d'ona a ona o de quina època... Des dels inicis del cinema fins pràcticament als anys 90 perquè més endavant ells diuen encara no tenim... Pou perspectiva. ...la perspectiva històrica suficient com per... Poder... Triar. Triar. Però sí que posen uns quants exemples de relació entre arts plàstiques i cinema i n'hi ha alguns que són espectaculars. Sí. No... No explico... No vol fer spoiler d'una explicació? On hem arribat? Podem fer l'exposició del mes. L'exposició del mes. Una sortida cultural. Jo per casualitat he quedat per anar a veure-la aquest dissabte. Mira, que normalment... Sí, sí. Perquè cada vegada fan més exposicions relatives al cinema. Sí, sí. Bé, doncs... El viatjant, sí? A veure, és una pel·lícula de la... Idaniana. Idaniana. Idaniana. De l'Aksar Farhadi. És aquell que havia fet... Nadir i Namin. Història d'una separació. Que a mi em va semblar una pel·lícula extraordinària. Extraordinària. Amb un guió magnífic i amb uns actors extraordinàrius. Però el guió, a més a més, és que és un gran, grandíssim guió. Jo aquesta pel·lícula no sé en qui havia parlat. A mi potser. Sí, potser. Jo anava una mica desanimada perquè... O en tot cas, amb els que jo havia parlat, tothom me l'ha deixat saps, saps, saps. I a mi m'ha agradat molt. Sí, al final m'ha agradat. Al final. Bé, jo... És veritat que al final és un final extraordinari. Però a mi m'agrada tota la pel·lícula. Sí. de la pel·lícula. Sí. A veure, potser, en relació a la... a la de la història de la separació, és menys complexa, té menys personatges a barrejar. Aquella tenia, de fet, dues històries paral·leles, la història del matrimoni que es vol separar, els fills, la minyona, la nena... Vull dir que té unes històries i tot allò enriqueix. I a més, estan molt ben solapades, molt ben agafades d'una altra. Clar, aquesta és una història més lineal. Però és un thriller. O sigui, que és sorprenent que em fa un thriller d'una història que no diries mai que és un thriller. És veritat, et reconeguen, Joan, en tot cas, que la primera part de la pel·lícula té un punt de... sosu, un punt de que no t'acabes d'enganxar. La Inici és un matrimoni que viu en un pis que amenaça caure i han de desalutxar tots els veïns a l'edifici. I comença així. El començament està bé perquè hi ha un moment que surt que surt una gran esquerda que veus que allò realment és un perill que és el signe de tota la pel·lícula perquè la pel·lícula en si és una esquerda que s'acaba produint entre el matrimoni, entre els dos que formen el matrimoni que han de fugir, que és un matrimoni jove que ell és professor en un centre i que simultàniament fan teatre i estan fent la pel·lícula perdó la pel·lícula l'obra de teatre de l'Arthur Miller la mort d'un viajante. I això no ho vaig trobar especialment reaixit perquè està molt trillat aquest recurs de fer dos històries paral·leles. Però bé, sí que és veritat que fer a l'Iran la història d'un viajante que encara tenen problemes de censura i que el seu problema això ho posem o no ho posem, inclús hi ha un moment que té gràcia perquè el personatge va amb una fulana i hi ha un moment que un dels personatges està dient que l'està veient despullada i es posa a riure el personatge. Allò ho vaig trobar de molt humor perquè va tota ella vestida perquè allà això no pot funcionar de cap manera però l'Arthur Miller la posa despullada i allò tenia gràcia, per exemple, que et fa veure amb un flash que aquell món és el que és, eh? O sigui, és un món que la senyora aquella que pretén sortir despullada no és que vagi una mica no, és que va vestida de la baix, eh? Em sembla que porta inclús el cap amb un vel. Ara diríem que fa un gamble, no? Exacte, una cosa així. Vull dir, però això és un flash quasi al principi que tu ja veus que ells són un grup de teatre atrevit que estan fent un Arthur Miller que tenen un cap al món occidental i que ells no són l'atàvic món iranià. Per tant, això és el que et presenta. Ells finalment se'n van a viure amb un pis que un company de l'obra també de teatre els hi proposa i el que esdeven allà és un... ell està sola, està al bany, una violació, un intent de violació o el que sí. A mi, a partir d'aquest moment és quan trobo que la pel·lícula passa, perquè llavors tot aquell tríler que s'origina no me'l vaig creure, o sigui, jo honestament... Clar, però que té una cosa, jo ja vaig pensar que en tots els respectes penso que és una visió diferent la masculina que la femenina en aquell moment, perquè m'ho va semblar, perquè em va passar amb en Josep Maria també, clar, ell diu, això no s'entén, això no s'entén, crec que és veritat que no s'entén, hi ha un punt que no s'entén, però davant de la violació de la dona, l'actuació del noi, que fa un paperàs, ell té una, em sembla que és a Canes, m'ho he apuntat, però ell té un premi d'interpretació, bueno, la pel·lícula va guanyar l'Oscar, la pel·lícula, va guanyar l'Oscar del 16, millor pel·lícula de parlar en anglesa, que per cert el director no hi va anar a recollir-ho per mostrar, un desacord absolut amb la immigració, amb les polítiques d'immigració en contra del Trump, no hi va anar ell, bé, torno a fer l'incís, llavors, costa d'entendre el comportament de la parella amb si, no van a la policia, van, no van, diuen què, diuen com, tot allò realment, realment, no sabia jo si era la visió occidental nostra que de cap manera s'hauria actuat com ells actuen i per tant això t'ho fa bastant incomprensible al nostre mentalitat, això sí que ho crec, crec que davant d'una situació com aquella és perpèntica d'altra banda, tal com ells es comporten, sobretot ell, no s'entén, no s'entén, aquí no faríem ni ell ni ella el que fan, sí que van van amb un ambulatori, mitja la cura i tal, i senzillament diuen que ha caigut i s'ha fet mal amb un cristal, però és una actuació que no s'entén amb la nostra mentalitat, jo crec que la mentalitat és d'ells, sí, i la mentalitat sobretot de l'home, sí, perquè finalment aquesta pel·lícula que tu t'imagines que la protagonista és el centre de la pel·lícula, és el focus d'una violació en una situació estranya, finalment el centre de la pel·lícula és ell, el centre de la pel·lícula és ell perquè no és un problema... Jo ja no em crec ni que hi hagi una violació, és a dir, en aquella situació ja no em crec que hi hagi una violació, pot haver-hi el que sigui, però no em crec, o sigui, el fet que hi hagi una violació tal com es presenta a la pel·lícula, no me la crec, o sigui, l'altra cosa és que hi hagués un accident, però tal com es presenta el que es diu i a partir d'aquell moment com que no em crec la violació... Clar, però és que està mal... Potser t'acceptaria que no està del tot bé però està expressament està expressament mal descrit perquè és al final que tu tanques, tu tanques que ella realment perd el coneixement, pot ser que es faci un mal al cap amb els vídeos i ella no sap ben bé el que ha passat, això, però això ho veus al final i en canvi s'hauria de veure al principi perquè hauria de ser més explícit, això sí t'ho reconec però és que jo acabo pensant que d'aquesta pel·lícula el centre de la pel·lícula és el personatge masculí almenys Jo això no ho discutiria i està molt ben vist perquè no és un... Bé, perquè és el final de la pel·lícula No, no, no, només el final de la pel·lícula Sí, quan ella li diu quan ella... Ell vol una venjança al final de la pel·lícula No és ben bé una venjança aquí és la que jo trobo diferent Ell no pot suportar la situació No és tant una venjança per defensar-la amb ella sinó que ell no ho pot pair És ell que no ho pot pair Pensa que hi ha un moment que el personatge... Bueno, no és el mateix, eh? No, però no és ben bé el mateix Crec que la nostra missió occidental... És on aquesta part final sí que m'agrada Està molt ben vista Entenc que a més a més que té força i entenc a més a més que és quan hi ha l'esquerda de l'atrencament entre ells dos que són dos mons diferents i que t'adones compte que ella en certa mesura el perdona o l'accepta o no vol venjança i en canvi ell no ell no perdona Llavors, en aquesta disjuntiva allò està... I a sobre també humanitza tota la pel·lícula que fins en aquell moment per mi no ha estat humanitzada en el personatge del diríem el que ha fet l'acció que per això veient aquell personatge no et creus que hi hagi hagut una violació és a dir no te la creus jo no me la crec i crec que pot haver doncs una... no sé què vulguis perquè aquest aquell home ja representa que ha anat en aquell pis ha estat diverses vegades i coneix i feia una folana llavors que vagi amb una folana i la violis amb una folana no lliga massa no, no viola una folana ell sap a qui està violant no, no, no aquí està la diferència no, no, no ell va en un lloc que sap que hi ha una folana i es troba una altra persona i tu creus que la viola no, no m'ho crec que està bé la pel·lícula vaja ja veus ja veus el que ens passa a veure jo sí que em crec que la viola i que a veure deixa'm dir al final del que jo penso al final del que penso és que malgrat tot la càmera amaga que això és molt intel·ligent per part del director amaga una història més fonda que és la del marit creant un suspens que no és de l'estil del Hitchcock perquè el Hitchcock és un suspens d'accions i aquest és un suspens de processos interiors dels que ho viuen que no és el mateix tipus de suspens i això està molt ben aconseguit jo crec perquè per mi el canvi el que li passa al noi és al marit no és una qüestió d'estimació cap amb ella sinó que ell no ho pot suportar és ell constantment que no pot suportar allò no pot suportar que hagi passat allò amb independència que se l'estimi no amb ella no té res a veure amb això és una cosa insuportable i això està ben descrit ell ho fa molt bé perquè fa no la intenta protegir no intenta estar per ella no fa aquest paper fa un paper que no té res a veure amb això i això en canvi jo ho vaig trobar relativament sutil i relativament ben vist perquè és un home d'una cultura molt machista crec amb una visió que és la seva pròpia humiliació el que no suporta i això estava ben en el meu modo estava ben vist jo penso que discrepem és a dir possiblement això que deies del masculí femení perquè el teu marit dius que està el Josep Maria ha dit que s'acosta més de gata al que estic dient jo però possiblement sigui així no ho sé en qualsevol cas jo el que trobava i més ho comparàvem l'altre dia i acabem amb això perquè si no n'hi haurà temps que parlin els altres ho comparàvem a certa mesura amb les del d'orden que tant una com l'altra utilitzen aquests recursos diríem quin és el d'orden? l'orden és la femen la filla Anconi la xica desconocida que fan el mateix recurs és a dir és el recurs d'una gent que és molt típic dels anys 40 dels pel·lícules policiacs dels anys 40 és aquell xos li passa una cosa i en lloc de la policia és ell que vol trobar qui és que ha fet això llavors tu pateixes més perquè saps que al no ser policia no ser un professional es pot trobar en problemes etcètera que és el recurs típic que fan servir aquest senyor a la viajante i el fa servir igualment els d'ordenen amb la pel·lícula La filla Anconi aleshores jo em va semblar que primera que era una cosa molt subada que era una cosa d'un recurs massa fàcil tot i que reconec i vaig conèixer l'altre dia com et deia si vas sentir el programa vas notar-ho que a mi al final m'agradava em trobo un final sorprenent que estava aconseguit i que tenia força i d'interpretació al final és una cosa magnífica tant ell com ella jo penso que treballen tots els actors d'ell sempre treballant molt bé tots els actors jo em feia pensar amb l'Eduardo Noriega potser sí passem a una altra cosa que si no tenim temps d'acabar mig minut mig minut per com perquè si no ja seré molt greu és que ens estem menjant el temps jo no volia posar tant de jo 20 segons per el guarder invisible no a veure primer vaig veure la vella la bèstia que és la nova adaptació que fan en Carniossos amb l'Anima Watson i el Luke Evans què passa a veure cine familiar jo diria gairebé és pla a pla la pel·lícula original d'animació jo diria les mateixes cançons per suposat originalitat a tope sí segons ja es comentava tot el bombazo que van estar preparant en temes de premsa que és una pel·lícula que volia clar a Mima Watson anar representant entre cometes del feminisme en el cinema i era una pel·lícula que crec que es volia centrar molt en trencar en certs estereotips certs estereotips de la dona sota tant Disney que també ha sigut molt car que el tema de les princeses Disney tot i que jo crec que els canvis que han fet sincerament són bastant mínims que vaig llegir que ella havia decidit no portar corset o no portar tacons tampoc era segueix a venir el personatge del Gaston que és aquest el tio bueno roi el tio no sé què que la intenta seduir evidentment ella ja sabem tota la història es queda amb la bèstia i tota la història però de totes maneres un cine familiar una pel·lícula que hauria de durar dues hores i quart o així que potser cada cop estem tirant més cap amunt perquè les pel·lis de Disney sempre eren d'una hora i quart o una hora però però bueno un espectacle visual total pel·lícula del més no no no passem a l'altra però Kong em passava molt interessant ja no quan vaig portar Shin Godzilla quina pel·lícula Kong la King Kong és una nova pel·lícula però que està més centrada jo crec que és el que comentava abans amb el Francesc jo crec que ja la comentaré la setmana que ve més a profunditat però crec que és interessant com d'una pel·li molt que sempre s'associem a espectacularitat a entreteniment fa una profunditat en el tema de com ens estem carregant per exemple el planeta o com estem jugant massa amb el tema dels animals com nosaltres som el ser superior inclús amb un King Kong que fa 20 metres d'alt potser també és algú que ens està ajudant a no passar certes línies morals o naturals com és que ells en realitat van a una illa on regna Kong que a més la pel·lícula es diu Kong no King Kong això és interessant perquè no deixa ser un rei a la seva illa però és un rei necessari perquè hi ha un altre monstre que encara és pitjor llavors jo crec que hi ha molta reflexió en la pel·lícula que és potser quan ens carreguem no només vegetació sinó animals o això del canvi climàtic tenim unes conseqüències que són encara pitjors del que són les causes llavors ja ho atrerem més a fons aquesta tu sí que la recomanes la recomano a veure si també és un espectacle visual total a més surt tothom surt Samuel L. Jackson surt John Goodman surt moltíssima gent però no ho sé a mi em va semblar bastant interessant Francesc Guardian Indisible què és això? una pel·lícula espanyola ja m'ho crec la mar de retura del director Fernando González Molina que és aquest és un director comercial dintre de la indústria del cinema que ha fet totes aquestes sèries de de los hombres de Paco de l'una el misterio de Calanda del barco i a més a més pel·lícula supercomercial també com tres metros sobre el cielo tengo ganas de ti per cert que les he vist les dues fa temps Palmeras en la nieve que va ser l'última i què tal això? i això que t'ha agradat? una mica caòtica en tots els sentits de la paraula en quant a interpretació així no gaire lluïda un guió també molt d'allò però de tan de tan estrany que és tot plegat al final acaba sent com real com realista d'alguna forma és a dir com si fos una cosa hiperrealista d'alguna manera estranya no està malament sobretot bueno de totes maneres hi ha una escena que ja parlarem amb més detall perquè jo a partir d'ara faré una crítica i ho aviso de les pel·lícules al voltant de com es tracten directament els animals que és una cosa horrible i espantosa sabria que el Joan patirem patirem sí perquè aquí precisament hi ha un animal al qual disparen en el lloc per equivocació llavors és una una nútria embarassada que està per allà vivint al bosc i decideixen directament matar-la i tu dius mira perdoneu ves-te'n a la merda ja està bé vull dir ja ho hem fet tant al cinema que ens ho creiem que això és una cosa única i compassiva per acabar amb un animal no aquell animal se l'hauria d'haver agafat se l'hauria de portar a un lloc on l'operessin li traguessin aquells animals la tractessin psicològicament la portessin a un refugi i la tractessin com a una una persona no s'ho podien permetre però no es pot tancar una línia argumentada ja està em nego m'agradaria que la veiéssiu per poder comentar-la perquè té molt a parlar la pel·lícula però tampoc és d'una qualitat extraordinària segueix la línia una mica de l'aix la mínima d'alguna forma un drama rural però dic que segueix la línia en quanta que és la Tresmedia també que vius buscant un bombazo d'alguna forma no diré blockbuster perquè la liem però bueno ja està i a part d'he vist una pel·lícula així ja ràpid ràpid ràpid perquè si no que és Ícaro Ícaro doncs ens en parles el proper dia perquè és que si no no tenim temps s'estrenarà a Los Arcos als cinemes de Sevilla que és on vaig anar a veure La Mano Invisible i que no la veurem en principi però que és una pel·lícula força interessant d'acció sevillana l'Andreu l'Andreu vinga Andreu Andreu Andreu es porta un tema interessantíssim que és cinema i filosofia per tant tu mateix perquè a més a més va molt bé que hagueu comentat la pel·lícula Kong i aquesta pel·lícula el maltractament d'animals ho sabíem una de les coses clar jo d'alguna manera he fet com una mena de recull de la relació entre filosofia i cine i he quedat desbordat però clar és que és lògic els conflictes que ens interessen al cine moltes vegades són conflictes de real psicològica o filosòfica i llavors comences a buscar i trobes una quantitat de coses increïbles recomano als oients que ho busquin a internet perquè hi ha professors de filosofia com alguns professors d'història que també utilitzen el cine per transmetre als alumnes interès per diferents aspectes de la filosofia i llavors hi ha professors de filosofia que pengen reculls molt interessants i que a mi realment m'han desbordat jo he fet un recull d'algunes perquè ja veia que d'això se m'escapava a les mans he fet un recull d'algunes pel·lícules que a mi m'han agradat especialment llavors una una de les que volia comentar era justament Kinko perquè a més a més té la seva història perquè la vaig veure quan tenia 10 anys i aquella nit me'n recordo que no vaig dormir estava cagat de por era impressionant la primera que es va fer en 1933 la primera però no vaig poder dormir és impressionant aquella pel·lícula i jo tinc ganes ara d'anar a veure aquesta nova després de la teva crítica Pol perquè sembla que t'ha agradat molt i m'agradaria veure-la i després tornar a veure-la comparar-la ja molt canvi ja ho sé però una mica per veure la diferent visió perquè jo considero que la de 1973 era una pel·lícula molt ben feta després l'he vista i dic hosti quin tros de pel·lícula bé per exemple King Kong que tracta justament la relació de l'home amb la natura de fet és això com aquestes i després també les ànsies de domini humanes aquesta necessitat de dominar de dominar que com bé deia el Pol això se'ns gira en contra se'ns acaba girant en contra King finalment acaba a la pel·lícula del 1933 acaba deslliurant-se i provoca un fregau de no temenés i hi ha altres pel·lícules que han tractat aquest tema una altra que em va agradar molt va ser L'incidente de de si amelant Nice Amelant pel·lícula que tothom diu que és força dolenta a mi em va encantar per això que t'ho dius em va agradar molt la vaig trobar molt inquietant també per la manera com tenia enfocar i com els personatges estan absolutament desvalguts per una cosa tan senzilla com el polen de les flors que té nassos després n'hi ha d'altres que també m'han agradat molt per exemple jo que no soc un fanàtic de Lars von Trier però em va agradar molt Doc Pio va ser una pel·lícula que vaig dir cada peça que fa aquest home és filosofia pura és filosofia pura però aquesta la vaig trobar boníssima perquè era un autèntic tractat sobre si l'home és bo o no és bo perquè depèn i llavors també amb molta a més a més amb molta cruessa penso jo fins i tot jo penso que allò que em va sobtar molt que dibuixava la ciutat la ciutat no hi era estava dibuixada era justament per d'alguna manera centrar-te en la cruessa dels personatges de fer la pel·lícula absolutament crua i la reacció de la gent suposo que si us en recordeu de la pel·lícula doncs és una noia que arriba a un poble que arriba absolutament desvalguda perquè l'estan perseguint i aquella gent que en principi l'acull mica en mica va prenent possessió de la noia i la submet i li fa fer coses que al final són denigrants absolutament i hi ha una sorpresa al final perquè tot es gira en contra del poble i acaba fatal la cosa hi ha una pel·lícula acaba bé per mi és un final bo sí això caldria després ho comentem hi ha una altra pel·lícula que també tracta sobre la bondat humana que és Viridiana perquè també quan acull els pobres i els pobres se li llencen a sobre com a li fan les mil i una també és un tractat sobre aviam què és el que fem els homes de bo després hi ha una altra pel·lícula també de bo no aquí o de dolent després hi ha una altra pel·lícula que a mi també em va agradar molt que es deia Wilbur se quiere suicidar jo la conec que és un tractat sobre la vida i el dolor la vida el dolor i la mort de quan és aquesta pel·lícula aquesta pel·lícula és del del 2002 i el director és Lon Scherfi és una dona és una dona la directora la directora és una dona que és o d'anesa o és d'anesa és d'anesa em sembla em va agradar em va una pel·lícula que és la història de dos germans és la història de dos germans un que té una visió molt optimista de la vida i que és d'aquells que tira endavant i l'altre que té una personalitat depressiva i que ha intentat diverses vegades suïcidar-se llavors t'expliquen la relació entre els dos germans i mica en mica a la pel·lícula vas descobrint què va passar perquè va passar una cosa que explica la situació actual i llavors quan te n'adones del que va passar llavors ho entens tot dius home realment és molt traumàtic el que vam viure però de sobte la història és un moment que dona un gir un gir molt fort i llavors d'alguna manera els papers s'inverteixen o sigui al final què tu penses que tindrà no ho té no té res a veure amb la realitat que passa i en aquest sentit és una pel·lícula que a mi em va semblar molt d'un construïdor és del dogma és del grup del dogma i és una boníssima pel·lícula una pel·lícula molt prestigiada i a més et fa pensar molt sobre això sobre l'optimisme el pessimisme la relació de l'home amb la vida amb el dolor amb la mort està molt ben construïda a més en moments que són tràgics però moments també d'una certa comicitat que et fan veure que la vida és una combinació ben estranya i després també no podia deixar de comentar Matrix m'haguéssiu dit home però et deixes aquesta perquè és una la típica n'hi ha més de pel·lícula sobre això sobre el tema plató exacte què estem vivint exactament vivim la realitat o ens fem en realitat és una projecció d'alguna cosa que se'ns escapa en aquest sentit Matrix o el xou de Truman són pel·lícules que tracten aquest aspecte que filosòficament és més important del que ens pensem perquè fins i tot hi ha teories científiques que diuen que podríem estar vivint un món virtual i això físics o sigui científics que estan amb teories orientades cap a aquesta banda o sigui que és interessant en aquest sentit i després l'última que us volia comentar també és una que parla sobre sobre els records i com els records configuren la nostra personalitat una pel·lícula que aquí a Espanya es va dir Olvídate de mi extraordinària la traducció fatal la traducció és horrible perquè en anglès es diu Eternal Sunshine of the Mind no té res a veure és boníssima aquesta amb una interpretació dels dos actors és boníssima i hi ha una altra pel·lícula que també perdona és el primer vers d'un poema d'Alexander Pop el títol aquest en versió original i Olvídate de mi de qui és potser també és un inici d'un poema sí de ser també inici d'un poema de l'autor Anonis jo crec que sí jo crec que Perales i qui és hi ha una altra pel·lícula que em va agradar molt també que tracta el tema dels records i la confusió que a vegades pot produir això que és Doce Monos que és una pel·lícula també en la qual però Doce Monos ve de és l'Alter Guillem que no és la que ve del Chris Marker de la GT que és un mig matratge sí allò és bèstia llavors la situació del personatge que ha de viure jo no l'he vist Doce Monos és un personatge que és una pel·lícula sobre una persona que envia en el passat perquè miri d'arreglar una situació i d'aquesta manera s'eviti un futur catastròfic el que passa és que aquesta persona l'han d'enviar diverses vegades perquè no acaben d'encertar si no me'n recordo bé a un moment i això a aquesta persona li produeix un trauma tremendo perquè no sap si està boig perquè ve del futur i pensa que tot són al·lucinacions o si realment està vivint una situació real i de fet si et pares a pensar realment un viatge al temps d'aquesta manera que ara ens situessin a nosaltres en el passat què estem vivint estem vivint la realitat del passat o realment venim del futur o són al·lucinacions nostres que ens hem tornat bojos però aquella pel·lícula que vau comentar que jo al final no l'he vista i això que vau dir que estava molt bé de la priorització el projecte Lázaro a mi em va agradar doncs és una mica amb una altra òptica clar però com si li canviessis de temps i no el pogués connectar i això ja està connectat amb una realitat possible clar però jo crec que el joc dels records també s'ha fet molt s'ha aprofitat com a recurs sota en narratiu no? tipus a Memento o Abre los ojos o a Enemy no? aquella que comentàvem del Vilanev i jo crec que s'ha pogut muntar molt bé alguna cosa tipus com que et desestructura el cap no? o la pel·li que hi ha pi no? i són com que al final acaba sent una cosa tan psicològica que al final és potser allò lagunes no? elipsis mentals però l'estructura mental dels personatges i com fins a quin punt la teva personalitat ve configurada pels teus records sí clar és això en definitiva el que et tracta i després ja per acabar hi ha una pel·lícula que també aquesta l'he vist bastant recentment Interest a l'art que parla justament d'una cosa molt semblant a el que parla 2001 que és la relació de l'home amb la tècnica i la relació de l'home amb l'univers amb el temps i amb el temps amb l'univers amb el temps espai no? sí és les dues penso que ho enfoquen d'una manera diferent perquè tenen a mi m'agrada molt 2001 però ja sé que això més endavant es comentarà en profunditat aquesta pel·lícula no però pot comentar si es creu perquè si fem no es faria un vindrà la passió una parlada però a l'abril o sigui que vindrà l'abril però els 15 últims minuts de 2001 igual com els últims minuts d'Interest a l'art és una explicació de les teories científiques de la relativitat és això t'ho posen cadascú de la seva acordes en el cas de 2001 és més l'explicació de la relativitat general Interest a l'art també sí també però potser incideixen més en el que diu la teoria de cordes hi ha un moment que fins i tot em sembla que ho insinuen d'alguna manera ja es veu de fet ell està tocant cordes és visual visualment s'insinua però sí que és veritat que parlen d'aquesta relació entre l'home l'espai i el temps i com això pot crear unes paradoxes que se'ns escapen de la nostra visió si van a la velocitat de la llum exacte però és que de fet Nolan sempre ha tingut jo crec que aquest director té una obsessió amb el temps perquè t'ha fet Memento ha fet origen Christopher Nolan ell sempre té el tema del temps com és el que marca els personatges perquè de fet Memento la història va com va a partir també del temps i origen origen jo crec que és el màxim exponent ja de Batman no sé jo les que va fer de Batman si té algun component però origen el tema del temps i ja com vaig veure el tema dels planetes de l'onada aquella gegant aquell moment és boníssim fa una angúnia per això no? sí sí però més jo crec que una de les escenes que potser passarà a la història és quan ell està mirant els vídeos dels seus fills allò aquella escena és sí sí és increïble i del 2001 els 15 últims minuts que hi ha que són pràcticament sense diàleg en el qual és quan ell desconnecta l'ordinador Hall i llavors se'n comença a produir com una mena de transmigració o de transmutació que va vivint el personatge en el qual és com una mena de síntesi de lo que seria la relativitat general en moments que dius ostres on soc on estic vivint on m'estic transportant i bueno està molt està molt també és el camí que fan entre estela en realitat exacte jo penso que sí hi ha paral·lelisme és una mica una de les tues pel·lícules i bueno bàsicament aquest era el resum que us portava ja està anem a parlar de cong llavors és broma és que és el que tu dius Andreu des del punt de vista la relació entre la filosofia i el cinema es pot tractar de moltes maneres tant temàticament i a mi de totes maneres el que m'interessa a veure com ho veieu vosaltres és el fet que una pel·lícula de fet una pel·lícula una novel·la el que sigui tracti o no de filosofia al final és com si tracta o no de política és igual sempre hi ha un missatge sempre li pots treure el que s'està desprenent d'aquella història o del que s'està ometent en aquella història sempre t'estan donant alguna visió del director del productor de l'acció que està passant no hi ha històries neutres quan hi ha filosofia per darrere jo crec que les pel·lícules acaben sent tesis o sigui per exemple quan vam portar que vam parlar de l'angosta l'angosta és una tesi és un i sí què passaria si la societat es regís així i de la mateixa manera podem parlar de Blade Runner o podem parlar de les grans com vam portar el tema del cyberpunk allò de què passa en un futur on la tecnologia es basa a Black Mirror tot són teories filosòfiques de cap on ens porta una intel·ligència artificial barrejat amb les possibilitats reals tecnològiques i científiques perquè no vas a qualsevol lloc vas a molts llocs que estan prefixats d'alguna manera el que passa tinc la sensació però no la certesa que aviam a ella està molt més l'interessa molt més la ciència que possiblement a mi i aleshores tinc la sensació que la gent que ens interessa més les lletres doncs ens agrada més què sé jo unes coses com més realistes o més d'humanes o més de personatges i tal i la gent que us interessa més la ciència tinc la sensació que aneu més o us interessa més doncs això perquè la ciència-ficció desperta motivacions científiques de coses que podien passar o no i per tant això també penso que influeix a alguna mesura que jo per exemple hi ha moltes periodes d'aquestes que m'agraden o que em semblen bé però no tinc la sensació que no les valoro de la mateixa o no em produeixen la mateixa sensació que potser li posem a una altra que té més propensió aquest tipus de temes de fet quan vas a consultar una mica les llistes de pel·lícules que donen professors universitaris de filosofia realment hi ha una preponderància de pel·lícules futuristes de fantasia o de ciència ficció perquè jo penso com el polo són el tipus de pel·lícules que es presten perquè són suggerents més que res per la suggerència no tant perquè t'agraden o no que poden agradar-te més segons els teus però no tant jo diria no tant per mentalitat sinó per manera de ser també és veritat te'n diria però el que sí que veig és que aquestes pel·lícules per passar amb alumnes i per passar amb un fòrum d'aquest tipus obert són molt suggestives jo crec que la pel·lícula que us uneix ara i acabo és La Llegada que és les dues coses alhora ens hem menjat el temps com sempre la setmana que ve tenim un convidat que és en Joan Giner que és un antic crític de l'època que coneixem aquí el Miquel Porter etcètera que a més a més s'ha passat després al jazz i que ens vindrà no sabem el tema exactament que voldrà parlar però com que és un senyor que de cine ens sap molt i que ens pot convidar a parlar de qualsevol tema amb molt de gust el rebrem aquí i en parlarem amb ell i si voleu saber Icaro que us he editat allò de jo demà el mes que si anem