Incerta Glòria, Safari, Captain Fantastic i Rara: cinema, educació, famílies i els violins a Hollywood

Cinema sense condicions BELL RINGS Cinema sense condicions BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS BELL RINGS que hem vist, ja he vist abans de comentar el programa que tant el Pol com el Francesc com el Jaume han vist coses diferents i a la segona part parlaríem dels violins que estan sonant darrere de fons en aquesta exposició per tant, si voleu comencem per donar i donar peu també que sigui ell el primer i l'últim, comencem per Joan Sardà que ens digui, em sembla que has vist Incerta Glòria, no? Què tal? Incerta Glòria, sí, em sembla una pel·lícula impecable amb unes actuacions dels quatre protagonistes realment sensacionals, vull dir feia temps que no vèiem en el cinema català unes interpretacions d'aquest nivell destacaria jo la Núria Prims i l'Oriol Pla que gairebé s'emporta la pel·lícula ell solet però bueno, la Núria Prims està en un paper de tràgica que, no sé, a mi em va recordar fins i tot Núria Espert Núria Espert, no? És una cosa una interpretació realment extraordinària a més, doncs jo destacaria la feina de l'Agustí Villaronga perquè ell va començar amb un cine molt transgressor ja gairebé al marge del cinema independent i llavors s'ha sabut insertar en la indústria i fer uns productes d'una qualitat comercial molt alta vull dir, tant de bo tot el cinema català comercial fosc com el de Villaronga i que amb els èxits de Pa Negra i ara d'Incerta Glòria doncs és un capital pel cinema català molt, molt important Villaronga havia estat actor per això sap dirigir tan bé els actors també sap fer la posada en escena per mi és brillantíssim vull dir tot el que és la posada en escena els decorats els ambients els paisatges la fotografia els trobo fantàstica extraordinària una cosa tremenda i també hauria de valorar la feina com a escriptor de guions del Villaronga sap escriure molt bé perquè era una novel·la molt difícil és a dir tenir en compte jo l'estic llegint en aquest moment i estic surplès ha tret trossos de la novel·la tots els trossos que fan referència a l'amor llavors aquest amor està creuat entre els quatre protagonistes en un moment de la guerra l'any 37 al front de l'Aragó que no no hi ha accions bèl·liques no evolucionava la guerra no no perquè Franco estava compromès amb el setge a Madrid per ocupar Madrid i aleshores el front d'Aragó havia quedat una mica desguarnit i aleshores els dos bàndols que apareixen els dos bàndols en la pel·lícula sobretot el republicà però també apareixen els franquistes doncs estan allò que com una mena d'interval de vacances no o sigui no no és una pel·lícula bèlica en cap cas sí que pot ser una pel·lícula tràgica i finalment és una pel·lícula d'amors contrariats i em va semblar magnífica jo penso que serà una de les millors pel·lícules de l'any sí sí jo també penso que de fet inclús diria que no sé si els donaran perquè això és molt subjectiu que les interpretacions sobretot d'aquests dos personatges que has mentat tu el que fa de Juli Saladás que és el personatge que per mi ja de la novel·la destacava perquè l'altre dia quan en parlàvem dèiem que vaig estar llegint unes coses que era un senyor que deia que quan jo tenia 25 anys la lectura d'aquesta novel·la li va proposar un impacte enorme i a més a més et va descobrir un personatge excepcional com era el de Juli Saladás i vaig entendre en aquell moment que la literatura catalana contemporània tenia doncs molt més interès del que jo m'imaginava hi ha un moment determinat que a mi em va fer molta gràcia que en el 2007 quan escrivia aquest senyor aquest article deia fa uns anys a Catalunya Ràdio va oferir una magnífica versió radiofònica de la novel·la una iniciativa que assenyalava fins a quin punt estem davant d'una història de contorns èpics que podria interessar el gran públic posada en mans d'un gran director ho deia abans de molt abans que passis això d'Incerta Glòria deia el 2007 posada en mans d'un gran director Incerta Glòria podria donar lloc a una producció cinematogràfica d'èxit i de projecció internacionals si estiguessim als Estats Units o al Regne Unit faria molt de temps que el cinisme desabrit i el romanticisme emboscat de solidars hagués sumat a la pantalla gran o a la pantalla petita jo crec que aquesta premonició que fa aquest personatge s'adequa realment a una realitat és a dir crec que és possible que el 2007 ja fos un projecte perquè pel que vaig llegir la pel·lícula s'ha endarrerit per no xocar amb pa negre vull dir que són dos pel·lícules que no tenen res a veure primer perquè Incerta Glòria és en el mateix moment de la guerra l'any 37 i pa negre parla de la postguerra vull dir però en fi el disseny de producció per exemple és el mateix és molt semblant és molt semblant encara que no sigui igual vull dir però és el mateix equip i llavors doncs la producció es veu que és del mateix equip i que són la mateixa gent que ho ha fet i amb molt d'esforç suposo jo i jo desitgeria i amb un resultat magnífic excel·lent per mi superior a això a pa negre però bueno això és molt subjectiu i molt tu què n'opines Jaume no no estic tan no estic tan entusiasmat amb la pel·lícula jo el que volia acentuar la passola és la guionista no no la passola la productora és la productora la guionista és una altra senyora que es diu Coral Cruz o alguna cosa així junt amb el Villaronga sí no jo o sigui jo puc signar d'una manera absoluta el que vosaltres heu dit en quant al que heu dit però és que la pel·lícula té moltes coses vull dir jo penso que el que sí que és cert és que és molt rica de matisos llavors jo el que per exemple una de les coses que discutiria és la diferència entre els dos protagonistes ells més que elles perquè esclar és l'espavilat de sempre és en aquesta cultura que nosaltres hem estat immersos que és el que és capaç d'estar els dos bàtols al mateix temps i tal i aquest és un personatge que em mira massa i a mi em rebota un personatge així ja comencem o sigui aquesta és la és la dificultat que hi veig en canvi podria estar més d'acord amb l'altre per què? perquè en definitiva és el que esdevé víctima de tot plegat al cap i a la fi i fins i tot al final esdevé víctima perquè fa el que fa llavors a veure vull dir discuteixo aquest discurs però bé vull dir tot l'altre està bé no hi ha dubte això ja estava la novel·la i potser parlaríem del caràcter català entre el seny i la rauxa i llavors el novel·lista posa dos caràcters catalans que són vaja són un fenomen de seguida que va acabar vaig dir ostres tu el manelic altra vegada ja torno a estar amb aquesta constant vull dir que és és una realitat ja ho sé que som així de tràgics jo trobo que la pel·lícula és molt de guimarà clar que sí ho és d'acord ja està però maten el llop o no maten el llop jo el que passa no maten gaire gran cosa no algun assassinat hi ha per això n'hi ha un parell i perricidi a més a més no jo el que passa és que no he llegit la novel·la i tinc la sensació en funció inclús d'això que deien aquesta gent que són estudiosos i que van estudiar i tal que el personatge és molt ric però el personatge és molt ric perquè es veu que té contradiccions molt fortes o sortides que no t'esperes i llavors clar aquí està la gràcia del personatge que és ambigu que és contradictori i d'això surt molt clar a la novel·la i en canvi la pel·lícula no està tan clar que hi hagi aquesta mena d'evolució i per tant jo el que confesso és que em va interessar tant el personatge perquè vull saber com és realment és a dir potser arribo al final a la conclusió que t'he d'estuda que és un personatge que no m'acaba de convèncer potser sí no ho sé però que en aquest moment no el voldria com a company no no és que no està clar no està clar que actui ell en cap moment actua actua en contra del seu amic en cap moment ell és un bon amic i si és això el que m'estàs dient si tu si el tinguessis com amic no et farà mai cap putada llavors o si t'anirà per davant teu no no bueno però moltes vegades per ajudar-te és a dir moltes vegades no per fotre't el Joan ja no home però a mi disculpeu que introdueixi una una altra pel·lícula que sé que he vist també el Joan Sardà que potser estaria tot i que bueno oposada o en una en una longitud o latitud o no sé completament diferent en una latitud segur però que estaríem parlant de la mateixa tessitura en la que us moveu ara mateix no en el fet de veure una pel·lícula que reflecteix uns fets i una manera de funcionar i està d'acord o no estaríem parlant de safari és a dir que es reflecteixi a una pel·lícula un sí sí sí no no en el sentit que ho estic dient en el sentit que ja dic que és tot totalment diferent no s'està parlant del mateix però un pot sentir-se rebutjat completament pel que veu allà pel que està veient de les actuacions d'aquesta gent que ara el Joan Sardà ens ho explicarà millor quan vulgueu passar d'aquesta pel·lícula o si voleu combinar-la d'alguna manera com estic fent jo però que no vol dir que la pel·lícula no estigui brillantment reflectit el que fan aquells personatges i en aquest cas potser estem completament d'acord del que ens mostren a la pel·lícula podem estar en desacord amb un personatge però això no vol dir que la pel·lícula estigui malament feta i malament plantada a veure estem parlant d'aquesta pel·lícula que ens parla dels caçadors que bueno que caçen no? sí com una guerra és una guerra com el nostre antic rei que tal és una sí no vull dir és una no tan antic però més contemporànic que res o la pel·lícula va de caçadors és una és una glòria incerta ara tinc tinc aquí la crònica que ens ha fet el Pepper Mengol i ara us la llegiré sí però jo volia dir abans que quan jo he dit que el personatge aquest destacava molt jo no estava dient que m'identificava amb el personatge per això ho dèiem atenció vull dir jo penso jo penso que el Joan Sales fa molt bé de posar dos personatges contraposats perquè això dona una emoció a la novel·la i que són dos personatges típicament catalans ja he dit jo el Seny i la Rauxa no? i aleshores vull dir que tu no estiguis d'acord amb el personatge no vol dir que la pel·lícula no t'hagi d'interessar vull dir jo no estic d'acord amb aquell personatge ni molt menys però el fet aquest que ell estigui en dos bàndols nosaltres després de la mort d'en Franco hem vist polítics que han estat a 4 i 5 bàndols que doncs els creiem per això ah bueno jo no me'n crec cap però però n'hi ha n'hi ha que han començat en el PSC després es havien fet maoistes després es van fer una altra vegada no del suc i han acabat a Convergència vull dir cuidado o PP vull dir perquè vull dir aquesta és una han fet una progressió conservadora és una és una qüestió molt catalana vull dir perquè han descobert els restaurants de luxe i s'hi han quedat i llavors què vull dir és que és clar vull dir aquesta manera d'adaptar-se vull dir també és una manera de ser molt catalana i ara anem per la per la crònica de safari també és molt català això no aquí aquí aquí han rebutjat els toros viatgem a Ústria i en Pep en Mengol ens passa la crònica que diu l'última pel·lícula del director austríac Ulrich Seidel es diu safari i el títol no enganya perquè va d'això un grup de compatriotes seus entusiastes de la cacera de peces exòtiques en el seu hàbit natural en aquest cas a Navíbia i a Sud-àfrica Seidel aconsegueix naturalitat i veritat en els comentaris dels protagonistes d'aquest documental que sembla una pel·lícula de ficció filmat en exteriors amb càmera a l'espatlla seguint els caçadors amb plans generals descriptius i primers plans de detall que tenen la seva contraposició en les escenes d'interiors de l'hotel resort on la posada en escena és molt més cuidada cercant en quadres de simetria perfecta en les exposicions dels coneixements del pensament i de les coses que els motiven i preocupen els protagonistes d'aquests safaris selectius les escenes d'esbodellament i d'espatllar i trossejar les peces poscacera són d'un realisme contingut però sense concessions els ajudants negres que col·laboren gaire bé no tenen intervencions verbals se'ls exposa amb el cap de trofeus de caça al fons en posició estàtica i contenen la respiració la munició les armes els preus de caçar a cada peça la litúrgia després de matar el nyu la cebra la girafa és sempre la humiliació post-mortem de l'animal adreçant-lo fins a obtindre la millor estètica per la foto de record Seidel no pren partit això explica la naturalitat dels protagonistes però les imatges que ens serveix ens porten cap a conclusions molt clares que van des del record de les caceres de l'anterior cap d'estat d'Espanya els Blesa i Tutti Quanti que pel que sembla troben el seu Nirvana matant animals indefensos al costat de les seves famílies i disparant munició letal a 200 i 300 metres de distància Seidel és imprescindible perquè sempre sap posar el dit a l'anafra això és el que ens diu amb Pedro Mengol Queda claríssim Seidel és el director d'aquella trilogia suposo que ha fet més coses però jo el conec perquè al cinema el Bolitze van anar passant-se més o menys cada dues setmanes crec que van estrenar una trilogia que s'anomena Paradisse així en Austrià que en Alemany no és Paradise Paradisse i jo ho vaig anar a veure no recordo el Joan Cerdà sé que va anar a veure a les tres jo vaig anar a veure dues segur i no me'n recordo si la tercera també ho vaig encertar i és això mateix això mateix de Safari però traspassat altres àmbits diferents també passa la primera part també passa a l'Àfrica és veritat aquesta primera part la vaig veure en una sala de cinema concretament a l'Institut Francès en presència del Lulrich Seidel que va ser una cosa excepcional conèixer-lo en persona perquè és un home d'una intel·ligència privilegiada i va haver moments molt divertits i molt curiosos quan el públic li feia preguntes amb ell i després les altres dues en aquesta primera perdona Joan es parla del turisme sexual femení a l'Àfrica és a dir van a la recerca de nois joves musculosos doncs les altres les altres dues és a dir la trilogia està a les biblioteques públiques molt es pot trobar i és molt de molt molt per veure molt per veure perquè és un cine que realment no o el veus allò o és que no el trobes enlloc més el que fa el Seidel i aleshores a les biblioteques públiques també hi ha una pel·lícula que es diu Import-Export que també és molt interessant de veure i també està rodant per determinats llocs una pel·lícula un altre documental que es diu el soterrani Im Keller que és impressionant potser del millor que ha fet l'Ulrich Seidel és un retrat del que tenen en el seu soterrani de la casa uns quants dels seus compatriotes austríacs vull dir les coses més inversemblants surten en aquella pel·lícula d'una manera gèlida amb uns plans que vull dir ell a vegades està filmant i no adverteix en els personatges i llavors ells es rebelen tal com són és una pel·lícula excepcional s'ha passat a la filmoteca aquest mes i sé que està rodant perquè hi ha una còpia que és de la Generalitat i va passant per centres i tal molt bé Pol em sembla que has vist pel·lícules oi? jo amb la línia del animalisme que estàvem comentant al Safari i abans també al Whatsapp però no jo vaig veure Capitan Fantástico bueno Fantàstic no té una traducció per sort espanyola però es diu Capitan Fantàstic i l'estan fent al Texas Ara i jo a veure l'he trobat bastant recomanable crec que sabeu de què va una mica no jo no a veure a vegades hem portat pel·lícules aquí que parlen sobre o llenguatge o educació i aquesta pel·lícula em semblava bastant curiosa a més que va anar als Òscar que va estar nominat al ai ara com ens al Vigo Mortensen Vigo Vigo Mortensen i és com ell com a pare de família m'han parlat però no l'he vista no l'he vista doncs educa els seus fills que en té com crec que set o sis o set els educa en una caravana al mig del bosc com una educació no formal entre comences és una educació entre el punt instintiu animal de supervivència i el punt molt estudiós de la vida o sigui no de la vida sinó per exemple et fan molts exemples que la nena petita potser té sis o set anys li pot narrar tota la Constitució Americana però reflexionant o si no només empollat però alhora té aquest component que són persones que al món real quan han de sortir no se saben relacionar o no se sap o sigui el que és la vida no n'ha anat per més han après dels llibres del que hi ha als llibres i del que hi ha a la jungla per dir-ho llavors aquí el canvi ve quan la seva mare es suïcida i han d'anar a l'enterrament perquè s'ha associat a casa dels pares o sigui en civilització llavors ells quan van allà amb què en civilització entre cometes perquè ells viuen al mig del camp aquests viuen al mig del bosc llavors ells agafen la furgoneta que és molt l'estil és una pel·lícula bastant pequeña més sunshine si la recordeu aquest estil furgoneta família numerosa que van van amunt llevar i van passant per diferents llocs llavors el que és un road movie i van fent això fins que van topant diferents sobretot és bastant reflexiva la pel·lícula en quant al tema de l'educació o sigui el tema de com de com portar sobretot ja en temes de nens però què és millor anar a una escola i que li ensenyin el que allò els llibres de text i que tothom sapiga el mateix o que puguis anar més enllà i que però clar amb el risc que potser després no hi hagi una no hi hagi una cohesió social per exemple llavors es discuteix molt això jo trobo una pel·li molt interessant sí que és veritat que és una el tema és guapo sí sí sí el tema és bastant i a més ells no celebren per exemple el dia Nadal ells celebren el dia de Noam Chomsky per exemple llavors tot és com molt sí sí sí és molt graciós jo m'hi apuntaria sí sí sí fan unes cançons no no no és molt curiós és molt curiós i jo crec que com a pel·lícula val molt la pena més ara que està al Texas però el que li comentava abans al francès és que comença amb una imatge molt crua durant uns 5 o 6 minuts d'ells com sobreviuen no és que sobrevisquin perquè tenen mitjans diferents però com per exemple al principi caçen i a més és molt realista que jo potser penso que és real de com caçen un cèrvol i tot el procés de la caça fins a que el maten és com un procés d'aprenentatge però a l'hora quan l'estan preparant l'aliment que tu ja els veus que sembla allò de l'enfant sovaix una mica del trufó doncs els veus que potser estan cuinant i estan parlant això tots tenen deures que els hi posa el pare de llegir des de llegir Bukowski a llegir és un ambient molt estrany que es crea la pel·lícula i a més és molt excèntrica la pel·lícula em va semblar molt curiosa home aquí el que serà interessant fins i tot en aquest punt que dius del tema d'animals és veure la diferència quan van a la ciutat a part del xoc cultural i de tota mena que es deu veure entre una gent que sap sobreviure emocionalment a situacions urbanes i ells que no tenen ni idea però que tenen una cultura molt superior als altres dintre de l'ambient superior xoquen amb els fills dels tiets per exemple d'ells i hi ha un moment que estan sopant a una casa diguéssim i estan tots menjant i estan menjant pollastre i els nens li diuen ostres i com l'has matat el pollastre sí, sí ahir et veig francès perquè ja sé que el que has posat abans per guatx era molt la pel·li diu ostres, com l'heu matat? l'heu degullat? l'heu fet no sé què? no, l'hem comprat i llavors ho veuen com que l'heu comprat? quin mèrit d'això? clar pagues amb un sicari perquè t'es mati sí, és molt curiós no, la pel·li és molt curiós però bueno jo la recomano el que passa és que és una pel·lícula està fet bastant per entreteniment vull dir és el típic això que parlant de personatges contraposats és el típic xoc de dos personatges o en aquest cas dos famílies doncs com és la comèdia que surt d'aquí una mica però està bé està bé està ben trobada i després avui hem vist conjuntament rara rara el que passa és que parla amb tu parla amb tu a mi m'ha semblat una molt bona pel·li tu estava dient abans que m'ha semblat aquest creuament entre Gus Bansant aquest cine així molt és un cine molt estàtic molt contemplatiu molt d'esquenes també de què mostra l'esquena el personatge en comptes de venir-la a la cara i bàsicament és l'evolució i a més ho he vist després i no ho he vist abans que era una història real i és l'evolució d'una família en què els pares estan separats i doncs la mare està sortint amb bueno té una parella una altra dona llavors una parella lesbiana i com això li afecta al col·legi però sobretot tot per part dels professors perquè en realitat els alumnes ho veuen molt normal i són dues nenes que a més una és clavada a la pequeña Miss Sánchez però en versió argentina i és com evoluciona és un drama que com evoluciona la seva vida d'aquest plantejament fins a comencen a haver-hi disputes de qui es queda els nens perquè potser una parella de dones no és el millor entorn familiar per cuidar nens i ens surten aquests debats d'escola d'incluso religió surten els temes socials a l'hora dels familiars quan es reuneixen per fer petada xerrada però surten aquests temes de ja us sabeu fer càrrec de les nenes i clar jo crec que potser arribar a aquesta pel·li aquí a Espanya ho veiem ara a més amb el tema de l'autobús de l'Azteoír i tot això és un debat que ara potser arriba aquí que clar nosaltres ens sorprèn molt perquè el guió està fet molt jo crec molt barsemblant potser en el lloc geogràficament allà això es veu com sí que pot haver-hi un debat realment que això pot ser un problema inclús a les escoles perquè no sé si se't en recordes però el tema de quan estan la cridant al director de l'escola la pel·lícula és argentina actual és argentina és argentina xilena jo em sembla que és xilena és xilena és que abans hem comentat no, no, no és que jo no sabia com es diu rara és xilena i la pel·lícula està al present o sigui és del 1917 o 16 i llavors a tu et sembla que toca el mateix tema aquest però amb una visió diferent aviam més que diferent és com una veritat apresa per exemple del país entenc o del lloc on estiguessin que és el matrimoni i el tema de la paternitat maternitat és això exactament un pare i una mare no es concep com que dos dones o en aquest cas no surt el tema de dos homes però el cas de dos dones pugui ser el suficient o el necessari la primera pregunta és clar jo vaig estar a Argentina dos mesos a Buenos Aires i una cosa que em va sorprendre molt parlo de fa molt de temps parlo de fa potser 15 anys però estar-hi dos mesos a Buenos Aires vaig entrar en contacte amb diverses coses i una de les coses que em va sorprendre parlo de fa 15 anys enrere era que estàvem 50 estàvem als anys 50 d'aquí és a dir moltes coses que aquí estaven com acceptades com superades com reconegudes en allà no ho estaven suposo que és això que estàs dient és a dir que en Xile no sé jo com està el tema Xile i Argentina és el mateix igual que Uruguai tot allò d'aquella zona allà pràcticament culturalment tot bàsicament es notava molt jo crec que és una pel·lícula de crítica i es nota molt però de totes maneres és una crítica que t'ho exposen com va ser però alhora t'ho exposen de forma més normal en cap moment hi ha un escàndol molt extrem de ostres li estan dient això a més manipulen els nens manipulen perquè facin com que pensi potser és veritat que no està bé que tingui dos mares entre cometes i aquesta manipulació però es dona molt fàcil tu estàs veient la pel·li i penses és que clar això ja no només que devia passar de veritat així sinó que és el normal és a dir si tu veus que la mare no reacciona a les trucades inclús a les a les ordres judicials o les convoquen a judicis i es diuen però què hem fet de malament només ens vam separar i jo he fet la meva vida d'una altra forma i com van els nens perquè això xuclant i això clar per guió és fluidíssim perquè el guió és aquestes pel·lícules que sembla que tota la pel·lícula no passi res és d'aquestes pel·lícules així que és més de temàtica que d'accions i aquí aquí jo penso que hi ha una d'aquelles coses que en definitiva ens està demostrant que és com si haguessin tirat un pas enrere amb algunes coses i la pel·lícula aquesta si l'agafem des d'aquest punt de vista pel que expliques eh vull dir me'n faig el càrrec és com clar no som capaços de muntar grans hidrals però sí que veritablement doncs estem com dubtant que això pugui ser no? però és que no és que tinguin darrere és que no han anat mai endavant o sigui s'han quedat en els anys 50 o sigui la diferència és aquesta jo quan vaig estar allà i que vaig comprovar això que està dient ell però no no únicament doncs amb les situacions que ara seria molt llarg d'explicar i m'enrotllaria massa era que coses que aquí n'estava acceptada com la sexualitat allà no estava acceptada i simplement un senyor que era homosexual automàticament era dolent i llavors això que ens passava segurament aquí als anys 50 allà continua passant en aquest moment és a dir la diferència està en que hi ha un salt cultural important entre el que nosaltres vivim en aquest moment i el que viu allà és una altra cultura és a dir que ara no ha evolucionat i no ha arribat al nivell que estem nosaltres segurament vist des de l'òptica europea és a dir si potser un senyor de Dinamarca doncs als anys 50 comparava com ells pensaven o d'Anglaterra o de Suècia i com pensava amb els espanyols també veia això notava això notava que ells estaven en un nivell diferent de nosaltres nosaltres hem arribat al diríem per dir-ho així simplista estem al seu nivell o estem igualats i en canvi allà no no ho estem però no ho estem és a dir estem molt distants com a mínim aquí les lleis han evolucionat i allà sembla que no és xilena la pel·lícula és xilena de la Pepa Sant Martín de la més destacable són les interpretacions de les dues nenes que són és que hi ha moments que estàs veient a més com que les càmeres són molt quietes estàtiques i és plan seqüència la pel·lícula gairebé tot són plan seqüència i són que sembla que sigui un documental perquè aquelles nenes és és una cosa que a més sembla que no hi hagi actuen primerosament és que és increïble no sé qui són aquestes nenes tots els gestos que fan són absolutament naturals i a més és que hi ha el moment que et fan una baralla per un llapis per un llapis s'estan pintant hi ha una baralla però de molta estona i aquí comencen a sortir tots els temes també és un punt d'accés al problema de la pel·lícula però elles s'estan barallant i pensen hòstia és que si semblen germanes de veritat no ho sé si ho seran no crec però és que és que semblava tipus baralleu-vos jo devia ser baralleu-vos i era però amb diàlegs és que era hòstia aquesta escena m'ha encantat jo voldria fer una referència no sé fins i tot me'n recordo d'una pel·lícula interpretant-la per la Cecilia Roth el Javier Poncela i el Federico Lupi que era una pel·lícula que fins i tot s'atrevien a parlar de les avantatges de la homosexualitat però és que el director és un argentí que viu a Espanya vale vale però estic parlant d'aquesta pel·lícula l'Adolfo Aristarain l'Adolfo Aristarain l'Adolfo Aristarain i llavors també que era Martin Atche això? era Martin Atche i llavors no me'n recordava del títol i llavors també recordo doncs el senyor Fassbinder que era un bueno i d'altres que el que m'agradava del senyor Fassbinder precisament era el contrari del que fa Rara pel que expliques no l'he vist encara que en definitiva es dir bueno però l'homosexualitat no és la no és la solució en tot cas és una realitat ole aquí és on m'apunto vale m'enteneu i això ho utilitza això és l'avançat això és l'avançat però és que ells no ho accepten o sigui ells no és que clar ells no ho fan com que no ho acceptin sinó no ho entenen ells tenen una mena de parer unes raons pel qual dir les nenes estarien millor amb el pare que té una nòvia més que amb la mare que també té la nòvia però pel fet o sigui ells s'inventen és que hi ha una escena que és esgarrifosa que el pare li diu amb una filla la filla ha d'estar amb el pare jo m'he quedat és veritat com si fos una llei com si el pare fos més important que la mare és una cosa horrorosa moltes frases hi ha molts moments que hi ha el personatge de la nena petita que és el que ha manipulat més perquè és la més innocent potser tonteta perquè és la més petita però és que la veus és molt divertida és molt divertida molt molt divertida i hi ha moments que la gran però clar la gran que fa perquè fa la festa d'aniversari que deia que tenia 13 anys la gran és la que va al darrere d'ella de la petita sempre per preguntar-li què li passa i clar també és una forma de guió que et trobo molt curiosa que és la de que et passa i que la nena petita sigui gairebé la torturada pel pare per aquí avancem amb la història també i hi ha molts moments quan estan fent justament estan fent la festa d'aniversari i li va la què és la la madrastra és que no sé qui és la que hi va ah vale va la madrastra parlar amb ella i també de lluny no saps la conversa que estan parlant però ja li veus la cara li està tornant a vendre la moto de no no això heu de venir aquí encara que jo no sigui la vostra mare real però és que sé que us convinc més que la vostra mare real és que clar era com hòstia d'increïble molt bé molt bé jo com a dada curiosa d'aquesta pel·lícula de festivals de premis va guanyar el 2016 la millor pel·lícula latinoamericana dels festivals d'en Sebastián que és un superfestival imagina't vull dir que jo què sé jo penso que no jo es podia parlar de dues pel·lícules que honestament confesso que no m'han agradat gaire però no dir gens una és Fances del Nancy Washington que en Joan ens va parlar en dies anteriors i jo coincideixo plenament amb el que va dir en aquell programa i l'altra és com a anxeria que està millor penso que té coses interessants però que honestament doncs tampoc és alguna part de la crítica l'ha deixat molt bé i penso que per mi des del punt de vista personal no ho veus que va de marxar però tant com que parlaria malament de les pel·lícules prefereixo que en Joan ens il·lustri ens il·lustri que l'has vist com a anxeria no l'he vist però precisament ostres no és que me l'haixessin bé sinó que jo crec que bueno pot valer la pena però clar no ho sé ja a la vora ara aprofitaré per parlar malament dels violins són molt perversos tenen molta doncs vinga quan vulgueu com vulguis Joan estem a les teves estem escoltant el que ens diguis que es parlis dels violins música de violins doncs moltes gràcies perquè aquí bueno per fer-ho una mica entretingut diguéssim a vegades hi posem música ja vam parlar del jazz i el cinema del rock i el cinema i avui parlem de la música de concert aquest concepte de música de concert el trec del compositor i crític Xavier Montsalvatge que en una entrevista a televisió que li feia el Josep Maria Espinàs l'Espinàs li va plantejar el problema d'aquesta etiqueta de música clàssica que es dona a tota una sèrie de música que a vegades no és clàssica perquè hi ha el barroc perquè hi ha després la clàssica que és Mozart i Hayden després hi ha el romanticisme després hi ha els nacionalismes l'impressionisme hi ha el dodecafunisme el neoclassicisme el dodecafunisme l'escola de Viena evidentment tot això se'n diu se'n diu música clàssica i música clàssica és només un període del segle XVIII molt concret aleshores ell va treure aquest concepte de música de concert que a mi m'ha agradat sempre i per això el faig servir en concret acotant el tema no parlarem dels violins en tot el cinema sinó que parlarem de Hollywood només els violins de Hollywood de les orquestres tots tenim clar que moltes de les bandes sonores de Hollywood han fet servir els instruments de corda per donar ambient per narrar per fer avançar la pel·lícula per caracteritzar algun personatge i com vèiem naturalment amb la música de Bernard Herrmann que fa servir la corda d'una manera brutal extraordinària en totes les seves bandes sonores per Hitchcock i que també el Martínez Corsese el va recuperar per fer Taxi Driver que era un homenatge en el mateix Bernard Herrmann aleshores doncs jo començaria parlarem de tres violinistes que van ser estrelles a Hollywood i que han participat en moltes pel·lícules i el primer és Jasha Heifetz que va néixer l'any 1901 a Vilna que avui dia es diu Vilnius la capital de Lituània i que l'any 17 se suposa per causa de la revolució russa russa russa que ara es compleix el centenari va emigrar als Estats Units aquest Heifetz va ser protagonista d'una pel·lícula que bueno era un concertista reconegudíssim va ser protagonista de la pel·lícula Rapsòdia de Juventut de l'any 39 que va dirigir l'Archie Mayo i també participava en la pel·lícula famosíssima aquí que es deia Escola de Sirenes Bath & Beauty de l'any 44 amb l'Ester Williams i el Red Skelton i doncs aquest home va morir l'any 87 a Los Angeles i l'escoltarem amb ell vull dir no totes les músiques que escoltarem seran de pel·lícula sinó que intentarem veure com tocaven en aquesta gent perquè els tres violinistes són de tres generacions diferents ja hem dit que Heifetz va néixer l'any 1 del segle 20 i l'escoltarem com a solista del concert Opus 64 amb mi menor de Félix Mendelssohn que era un un compositor jueu que es va haver de canviar el nom per passar per cristià i això ja passava al segle XVIII i l'orquestra és la Boston Symphony Orchestra dirigida per Charles Munch aleshores escoltem Jasha Heifetz Aquest era un fragment de l'Alegro. He triat els Alegros en els concertos. Com sabeu, els concerts normalment tenen tres temps. Un temps ràpid, que és l'Alegro. Primer, després un temps lent, que és l'Alegro, i al final hi ha un altre moviment ràpid. Més o menys sempre és aquesta la forma de concert. Aleshores anem pel segon violinista. El segon violinista és Isaac Stern, que va néixer l'any 20 a Ucrània i que va morir l'any 2001 a Nova York. Isaac Stern és una figura absolutament irrepetible, no només pel seu virtuosisme, sinó perquè va ser mestre de tota una generació de violinistes que vindrien després. i, per exemple, l'any 46 ja se'l podia sentir a un humoresc de Jan Negolesco. Potser la tasca més popular que va fer va ser els solos de violí a la molt popular pel·lícula musical El violinista en el Tejado, que venia d'una obra musical de Broadway, que la... Bé, jo trobo que era una pel·lícula molt avorrida, perquè la va dirigir el Norman Jewison i allò és un dels pitjors directors que ha tingut mai Hollywood, però que, bé, la música estava bé, no? I, sobretot, hi havia aquella cançó que es va fer tan i tan popular de Si jo fora rico, no? I Feigosa Richman. I Feigosa Richman, i etcètera. Vull dir, també se'l podia sentir a The Talented Mr. Ripley ja l'any 99. i jo trobo que la millor relació que va tenir en el cinema és un documental que es deia From Mouth o Mozart, que recollia l'experiència de l'Isaac Stern en la primera gira d'un músic clàssic occidental a la Xina després de la revolució cultural de Mao. Acompanyat del pianista David Golub doncs van fer una gira per tota la Xina i llavors la pel·lícula recollia l'estada a l'òpera de Pequín mentre ell ensinistrava gent jove que tocava el violí a la Xina i era divertidíssima, aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que no l'he trobada enlloc en vídeo, suposo que existeix, però jo no l'he vista mai, la recordo que quan es va estrenar era una pel·lícula absolutament divertidíssima perquè ell doncs li posaven un nen xinès, un adolescent i de seguida li canviava la manera d'agafar el violí, de donar-li el suport amb el coll, li retreia tots els defectes, però amb un sentit de l'humor tremendo que els nanos aquells... no, els xinesos estaven sempre seriosos, però vull dir, veies que els nanos aquells sabien tocar, però que els hi faltava alguna cosa per arribar a tocar bé de debò, i aleshores ell ho feia amb el violí i llavors els nanos, clar, vull dir, veien que, ostres, el que tocaven ells i el que tocava el mestre, doncs poca cosa hi tenia a veure, perquè ell ja era un virtuós i ells estaven aprenent. Era una pel·lícula absolutament divertida i molt pedagògica de veure l'esforç que un ha de tenir per estudiar i tot això. Estava dirigida per Murray Lerner l'any 79 i Murray Lerner justament és un especialista en documentals musicals que l'any 67 va fer una pel·lícula que es diu Festival, sobre el festival de Newport, que té moltes pel·lícules sobre el festival de la illa de White dels anys 70, té Jimi Hendrix a la illa de White, té una que és tots els intèrprets del festival de l'illa de White que es diu Message to Love i Isle of the White Festival, després també té els Who, els Getro Tool a l'illa de White i altres documentals sobre Miles Davis, sobre Bob Dylan i sobre Leonard Cohen. Llavors escoltarem Isaac Stern tocant el doble concert de violí, cello i orquestra amb Yo-Yo Ma, el violoncel, el doble concert de Johannes Branks amb La Menor, Opus 102, també amb la Chicago Symphony Orchestra i dirigida ni més ni menys per Claudio Abado. Escoltem l'Alegro del doble concert de violí, cello i orquestra de Johannes Branks. La Menor, Opus 102, Bona, Opus 102, Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit