Inside Out, Truman i Sciamma; Pasolini, The Homesman i els inicis del cinema a Catalunya

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. t'agrada aquest nom. Sí. Fins demà. Fins demà. condicions. avui. de novembre del 2015. l'últim programa d'aquest mes. mes vinent. de programa. espanyol. ja li he donat un cop al micròfon. Andreu Ferran i ara el computador. Ara el computador i l'ordinador. Bé, és el que té gesticula. Doncs està aquí entre nosaltres. I amb el seu tema, tot s'ha de dir Andreu, ens has provocat una mica de desconcert. tant els participants en el programa habitual com els participants en l'esdeveniment, perquè hem posat el títol d'inicis del cinema, però el desconcert no és dolent, eh? Era la intenció. Exacte, exacte. Aquí volia jo anar a parar. Que no és dolent, el desconcert sinó al contrari, perquè promou, pregunta. El tema del programa d'avui, del tema que tu vols proposar, seria inicis del cinema, però caldria explicar una mica més. És a dir, són pel·lícules que tracten, o que parlen dels inicis del cinema, o com ho planteixes? No, en realitat, les dues coses. Em semblaria interessant, perquè potser molta gent no el coneix, parlar de com va començar el cinema a casa nostra. Perquè, bueno, senzillament un tema que de tant en tant surt o apareix en algun lloc a la televisió o als diaris puntualment, però no és un tema que la majoria del públic conegui. I, a més, em semblaria interessant, de pas, revisar quines pel·lícules es centren justament en l'inici del cinema. i, bueno, la veritat és que havíem trobat coses molt interessants, però, clar, com que el cinema, de fet, té diferents inicis, doncs jo m'he volgut centrar en els inicis del cinema a Catalunya. I, bueno, d'això parlarem. No sé si vols que ho encetem ara, aprofitant aquesta meravellosa banda sonora que has posat. A la segona part, o la primera part, o quan vulguem ho podem iniciar. Sí, ho podem fer d'aquí un momentet. que tenim encara Joan Morros per allà perdut, no a la immensa Marlava, sinó a la immensa Muntanya Verda, podríem dir. Sí, senyor. I que tenim a Jaume Vidal, que és possible que vingui, i a Carme Nabot, doncs segurament també. Però com que m'he deixat el mòbil a casa, uuuh, quin drama. Buf, terrible, terrible. Què fa la gent sense mòbil? Què podem fer? No, ara el mòbil no es pot deixar a casa. Oi? Quines són les coses importants? Ja sé que no té res a veure amb el cinema, però les coses importants, importants, importants són... Avui en dia el mòbil. Bàsicament. El mòbil. I el mòbil. Després estan les claus de casa, que jo considero que també té la seva importància. Sí, però no tanta. Per mi sí, Andreu. Jo aclareixo que visc sense companyia humana, per tant, si em deixo les claus, és un drama força important. I després la cartera. Jo sempre considero que no està malament portar la cartera. Sí, però avui en dia que fins i tot es paga amb el mòbil. Però això encara no ha arribat a aquest punt. Però mira, segurament sí. Llavors ja faria que sigui més important. Bé, doncs a mi no m'ha preocupat massa. Excepte que no tinc notícies del Jaume ni de la Carme, que potser m'han trucat o han deixat un missatge amb aquest grup de WhatsApp fantàstic que tenim i on tu vas anunciar precisament Home, jo voldria posar-te, no sé si un aprieto o no, segurament sí, segurament sí. M'hi posaràs segur, però vinga. Però sense mala voluntat, eh? Simplement des de l'última vegada que vas venir al programa, que fa uns quants mesos, si has vist alguna pel·lícula, anar al cinema o a la televisió o amb les teves filles o jo què sé, o qui sigui. N'he vist algunes. N'he vist algunes i n'hi ha algunes que m'han entusiasmat. Ja que estem en un programa de cinema, no? Doncs a part de parlar del tema, doncs aprofitem i parlem de... A mi... Si vols parlar d'una altra cosa. No, no, no. Tranquil, eh? També podem fer-ho, eh? Jo crec que ja que estem en un programa de cinema, doncs parlem de cinema. De fet et diré alguna cosa també així, no? Però primer les pel·lícules, va. Vinga. Vull anar deixant-te anar sorpresetes. Vinga. Doncs la primera cosa, m'hagués agradat molt estar en el programa que vau fer, que vau comentar la pel·lícula de Pixar. Ah, mira. Inside Out. Acabava de pensar en el mateix. M'hagués encantat. Ja t'aviso, prepara't a veure la cara que poses, que a mi em va indignar molt aquesta pel·lícula. A mi em va encantar. Doncs, bueno. Ja està. Jo no dic si em va encantar, no dic que em va indignar. No em va desagradar del tot, però em va resultar espantosament manipulativa. Però, bueno, és un bon moment per comentar-la, si vols, per donar la teva opinió i perquè et sembla tan interessant. Aviam, a mi em va semblar molt interessant perquè, primer, per l'originalitat del tema. Això sí que no l'hi podem negar. Sí. Era un enfoc absolutament original. O sigui, pel·lícules. El fet de ficar-se dintre del cap d'una persona, d'una nena petita, que va creixent i que va variant tot el seu recorregut vital i d'allò, doncs sí, la veritat és que no es pot negar que és original. No es pot negar. Sí, i més amb una pel·lícula infantil que tingui aquest enfoc, perquè a vegades les pel·lícules ja per adults sí que algunes vegades han pres aquest enfoc d'intentar plasmar els sentiments de les persones d'una manera molt semblant a com ho fa Inside Out. però pel·lícules infantils no, és que jo no en coneixia cap. I la veritat és que, aviam, sí que és veritat que hi ha, que també utilitza tòpics. O sigui, van sortint tòpics. Massa tòpics per mi. Aquesta és una de les qüestions. Això sí que reconec que passa. Però per una altra banda, té la seva gràcia. Trobo que hi ha encerts al guió i la veritat és que hi ha moments que aconsegueix tocar-te la fibra emocional. Potser d'una manera una mica tramposa, segons com ho miris. segons com ho mira el francès. Bueno, espera, que acaba d'arribar el Jaume, però jo he intentat posar el seu micròfon. Ara, em sembla que sí. Ara torna a dir-ho, Jaume. Sí, hola, què tal? Ara has dit segons com ho mira el francès, oi? Sí, sí. Jaume, no sé, sempre em té molt en compte. No, és veritat. És que ho ha dit ell, no? Sí, sí, sí. Aquest dissabte, precisament, un company del programa Cinemes del Galliners, Ràdio Cornellà, després de fer el programa i després de veure ells la pel·lícula durant la setmana, va comentar una qüestió, Albert Rodríguez, concretament una salutació, si ens escoltes, Albert, que, bueno, no deixa de ser interessant, tot i que jo continuo qüestionant, no?, malgrat tot el desenvolupament de la pel·lícula i els elements que sorgeixen. però ell comentava que comença la pel·lícula molt senzilleta, com molt bàsica i que va agafant complexitat i que això la fa valuosa, la fa interessant, el fet que les emocions que apareixen a la pel·lícula, ja tothom ho sap, que les emocions són les protagonistes, doncs al començament són com molt clares, una cosa determinada i de mica en mica doncs es van pervertint, per dir-ho així, o barrejant entre elles, evolucionant i llavors la complexitat que agafa al final doncs per ell és una cosa valuosa i al final ell fins i tot declarava sense cap mena de vergonya, perquè hem de tenir vergonya, que li va fer plorar en algun moment de la pel·lícula que jo vaig endevinar de seguida, és clar. Home, clar, els moments estan claríssims. No, el moment en concret, no? El moment. De l'amic invisible aquell, no? Sí, sí, sí, aquell és el moment més. Jo què sé. El que passa és que jo penso que la utilització de tòpics i potser certes estratègies en el guió estan justificades perquè al final va dirigit a un públic infantil i no pots muntar segons quines històries massa complexes o massa ambigües perquè tampoc ells no captarien aquesta complexitat. No ho sé, no ho sé. Per mi és massa manipulatiu. A mi em sap greu aquest tipus d'arguments, no? Que moltes vegades diem perquè al final resulta que els nens els tracten doncs com a, no sé, com a què? Com a persones que els han de donar les coses com massa mastegades. Jo crec que un cert grau de complexitat no està malament perquè ells es facin preguntes d'una manera correcta i no, jo, mira, a mi el que més em va disgustar és que van introduint una sèrie d'elements que formen part d'una venda, d'una venda de productes. Directament, sense cap mena de vergonya. Vull dir, els packs temàtics, eh? Aquelles illes. L'illa de la família, l'illa de tal, les videoconsoles, per favor. Com es pot tenir tan poca vergonya? De tenir primer un botonet i després, quan ja un es va fent gran, cada vegada és més complex, ja tenim diferent d'allò i al final, ja quan ets adolescent, doncs tens un tost de consol allà, no? Però qui ha patrocinat això, per favor? No, sincerament. La Playstation. Clar. Vull dir, un cop segut això... No puc, no puc. No puc amb això. Exacte. Si no pots, no ho has de veure, esclar, o no ho has d'apuntar-t'hi. És que jo penso que aquesta és la qüestió, no? A mi em passa, també, amb determinades pel·lícules, i jo no la vaig a veure, aquesta, per què no? Perquè ja ho veig, que és el que és, i tal. Però el que dius tu, Andreu, oi? Sí, Andreu. Ai, és que no. El que dius tu, aquesta és una pel·lícula que a mi, d'entrada, em va curiosir quan li vaig dir, anireu a veure aquesta pel·lícula que té... Diu, no, diu, és per nens petits, això. Així mateix, no? Vull dir, un dels meus nens, no? I llavors ja em vaig quedar i dic, ui, dic, aquí deu haver alguna cosa que jo no sé, no? I llavors, doncs, quan va aparèixer la realitat, o sigui, la possibilitat de la veure, la vaig anar a veure, no? Exactament que el Jones, allò, no el Tadeo Jones, l'altre, dels missos que han fet Tadeo Jones, que es atrapa la bandera, es diu, oi? No, també. Dic, ui, dic això, no sé, però, vinga, anem-la a veure. I, evidentment, hi ha tot el que tu dius, tant l'una com l'altra, no? Sí, sí, sí. Hi ha tot aquest embolcany nord-americà, els hàbits i els tòpics que hem de consumir, perquè d'aquesta manera salvem, no m'atreveixo a dir la pàtria, però sí, el lloc on vivim i tot això, no? I, automàticament, doncs, tot l'altre semblaria que aquestes constants li fan molt de mal. Però crec que, donat que ja ho sabem que això es produirà, que, en definitiva, això és el que trobarem a la major part de pel·lícules, fins i tot, doncs, quan parlem d'aclinisme, també hi trobem unes altres constants que també ens poden fer una mica de nosa i tal. Paral·lelament, també tenim, doncs, allò de dir, escolta, doncs, aquesta, malgrat tot, no? Vull dir, això, aquesta... És que aquest mot català està molt bé. Malgrat tot, malgrat tot a la gran parafernàlia, doncs, tenim un punt d'interès que, veritablement, em quedo amb ell, no? Vull dir, i llavors, bueno, a partir d'aquí, poden passar mil coses. Seguirem valorant el Pasolini com a gran realitzador. Poeta. Poeta. Fins i tot amb l'última. Bé, això ja en parlarem. I continuant amb la pregunta que feia el Francesc, l'última pel·lícula que he vist i que no m'ha acabat de convèncer, tot i que ha rebut molt bones crítiques i tampoc ha estat tan malament, Truman. No m'ha acabat de convèncer. Aquesta és una de les que no aniré a veure. Per una qüestió del que tu acabes de dir. Perquè la crítica, esclar que està bé, sempre. Aquest tipus de pel·lícula sempre està ben valorada. Sempre. Llavors dius, bueno, ja m'ho conec, això. Bé, jo, per exemple, el Cesc Gai em va agradar molt més en la ciutat que Truman. Sí, però està superat allò també, eh? Mira-la ara i veuràs. Tu creu? Sí. Doncs l'haurem de tornar a veure. Sí, sí, sí. A la ciutat la vaig trobar molt bona, molt ben vigent tot el guió, la història molt interessant. Bé, bé, molt bé. I que deia, transmetia molts missatges molt interessants també. I en canvi Truman, en aquest sentit, em quedo amb l'actuació del Dalín, que la trobo bona, una bona actuació. realment ell s'imposa a la pel·lícula. Llueix, sí. Llueix, però la resta no acaba de... A mi és que m'interessa el gos, sobretot. El gos? Sí. Jo sempre pregunto pel gos. Què et va semblar el gos? El gos va ser... Clar, és que... Em va fer riure un parell de vegades el gos. És que... Per què no hem de parlar? Més intel·ligent que els altres, no? Sí, sí, no. És que sembla que els únics importants siguem els humans aquí i fem pel·lícules. No. No, no. El gos té un parell d'actuacions que... Hi ha un moment que el gos... Els personatges estan dialogant i s'acaba el diàleg dels personatges i es veu el gos com està estirat a terra i llença un llarg i profund sospir. Sí. Ja estic bé. Ai, home. Ja, ja, ja. Aquesta gent. Aquesta gent. Ah, que bé. Bon moment. Bon moment de la pel·lícula. Sí. Genial. En un momentet a Insight Out vull protestar per una altra cosa i és pel tema del bròquil. Quin problema hi ha amb el bròquil? A veure si és de les coses més bones que hi ha en aquest món. Clar, és que per un... És que això Andreu encara no ho sap i el Jaume sí que sap que estic molt pesat amb aquest tema que no paro de dir-ho. Des que m'he fet vegà, doncs llavors, a veure, que em toquin el bròquil precisament que poden fer unes mandonguilles tan bones. Per tant, el bròquil és precisament un element que es digereix d'una manera fàcil, eh? S'ha de saber cuinar. Ja, ja. Aquí sí que esteu entrant. És el que saps. Sabeu que esteu entrant al meu terreny. Ah, per això ho he fet. Ho sabeu. Doncs vinga. Per això ho he fet. I jo em llenço com el francès, que em defensa el bròquil i les verdures, que són molt importants. Tu també estàs... No, jo és que la meva professió és justament nutricionista. Ah. És clar, jo... Això no vol dir... Em surt una persona com el francès, que ja trobo que és una persona excel·lent. Les verdures, doncs ja... Ja està. Les verdures, els cereals, les fruites... I para de comptar. Molt. I para de comptar. Per cert, una cosa... Els pastissos, no? Si són vegans, sí. Que és difícil. I si no tenen sucre ni sacarosa. És a dir... Eh? Ferran, què ens entenem? Està bé. Està bé. Per la línia. Per cert, una de les coses que per què no hem de dir tan ben directe és que em vaig trobar una exalumna meva que estudia a l'escola on tu fas classes i vas preguntar-li per tu. I em va dir... Atenció, Jaume, que això li agradarà al Andreu. Ah, és dels bons. És dels bons. És dels bons. I mira... El resum tan fàcil que fan... És dels nostres. No? Per dir-ho d'una manera. És dels que... O sigui que, a veure, a veure si ho entenc. Vull dir que... Si jo no dic ah, és dels bons, l'hem fotuda, jo ja quedo fora de... Per entendre'n. Si Andreu hagués preguntat per mi a aquesta noia li hauria dit... Pfff. Bueno. No, perquè també... Una piltre filla humà. No, perquè també... Esclar. Bona persona, però... Jo crec que no. No. Però els alumnes, a més, tenen aquesta tendència a simplificar-ho tot. blanc o negre, però no tenen altres caselles. N'hi ha de grans que també, eh? A vegades. Això depèn del grau de maduració. De maduració. No de maduresa. Com que parlàvem de verdures i de fruites. Exacte. De maduració. Ah, mira, aquesta és una molt bona pregunta. Suposo que les verdures i sobretot les fruites han de ser madures per menjar, no? Bueno, això depèn del que t'agradi a tu. Va, jo, ara resultarà que no podrem menjar carn, però en canvi sí que podrem menjar, segons el nostre criteri, la verdura o la fruita més verd o més madura. Ai, home, quantes coses hem d'explicar, quantes coses hem d'explicar sobre el tema. Saps que sí. L'Andreu com a expert del tema i jo com a, bueno, persona que m'estic introduïnt i com a... Convençut. No us explicaré què he menjat avui per dinar, perquè em fotria fora de l'escoli. No, no, no, ho deixem estar. Pots menjar i pots explicar el que vulgui. Ho deixem estar. Bueno, parlem de cinema, potser, perquè em sembla que el tema aquest ja comença, oi? Sí, sí, sí. La característica de Sabun, no? Vull dir, a més a més, vull dir... Jo volia comentar que la setmana vinent, que segurament vindrà el Joan i segurament vindran també els amics de Fergat Productions, aquesta colla de gent que està fent coses interessantíssimes, des de la Palma de Cervelló. Havia de venir avui. No, no, avui havia de venir l'Andreu. No pot venir tothom. La setmana passada havien de venir, però com que no els hi anava bé, et vaig demanar a tu que parlessis de Sherlock Holmes, i ho van fer d'aquesta manera, i vindrien, si els hi va bé, que els he d'acabar de qüestionar la setmana vinent, i si no, doncs farem un altre canvi, així. No, el que li vull dir al Joan, si sent aquest programa, és que es prepari una mica perquè tinc ganes de polèmica. A veure, d'aquella manera, eh? Moderada i tranquil·la i reposada. Perquè va... Fa unes setmanes jo vaig veure, perquè tu la vas proposar per un Ràdio Cineforum que tenim al xerà de Ràdio Sant Boi, Jaume, la pel·lícula Van de Fils, ja ho diré, Gellhut, Van de Fils en francès, una pel·lícula que em va semblar tremenda, boníssima, la complexitat que té la història, com es va desenvolupant, i ara fa no gaire, aquest cap de setmana he vist, perquè tenia ganes de veure i no l'havia vist encara, l'anterior pel·lícula de la mateixa directora de la Céline Chama, francesa, però amb un cognom així com italià, que es diu, ja ho diré, de Boi, no. Aquella noia que es fa passar per Noi. All Boi. All Boi. Alguna cosa d'All Boi, però All no. All no, però bueno, Boi, ara em surt el nom. És una noia joveneta, molt petita, que té un aspecte andrógin, no saps ben bé quan la veus per primera vegada si és un noi o una noia, la manera de tallar-se el cabell, el cos... No, però no està en la forma com el contingut, crec jo. Exacte. I és la manera que ella enfoca la vida. Però és una pel·lícula molt més senzilleta que l'altra. Està bé, és molt correcta, és molt vàlida, però bueno, la manera com està plantejada és tot en una sola dimensió. En canvi, Van the Fields és una pel·lícula complexa i, a més a més, molt oberta. Aquesta també és oberta. M'agrada molt l'escena final en què li pregunta per segona vegada una amiga que ha fet, una amiga que s'ha enamorat d'ell com a noi, quan s'ha fet dir Michael, llavors al final va a buscar-la i li diu, bueno, com et dius una altra vegada en francès, no? Com titapel o una cosa així, que en francès no domino gaire. I llavors l'altra li diu el seu nom de debò, que és Lo, Loge, o una cosa així, llavors acaba la pel·lícula simplement amb el somriure d'ella, ara ja com a noia presentant-se de nou, però obrint de nou el panorama. Vull dir, la veritat és que és una pel·lícula molt bonica, molt dura en alguns moments, i d'una reflexió potent. Però el salt qualitatiu i quantitatiu que hi ha en l'altra és enorme. L'altra pel·lícula, que ja tracta l'adolescència de gent una miqueta més crescuda, a més a més els suburbis de França, la manera com viuen les bandes de noies femenines, que és un tema poc conegut i que ja el tracta molt bé la directora, doncs veritablement és que no té punt de comparació. A part d'això, que són dues pel·lícules molt diferents, però la complexitat que li ha sabut donar la directora, llavors Joan, molt bon vespre, es va carregar molt la pel·lícula. Es va carregar molt la pel·lícula i va dir que no valia res, que no deia jo a veure què faria la següent pel·lícula i no, no, no, no pot ser. Així que la setmana ve, nen, si ve, doncs podem fer una miqueta així de comentari d'aquestes dues de no i donar arguments, em sembla, amb una idea. Sí, però quan una persona ja la valoració que ha fet és un bon principi, no és molt positiva, els raonaments que tu puguis fer o la polèmica que puguis aixecar l'entorn d'aquest fet és com bastant difícil que pugui haver-hi canvis. Doncs tanquem-ho aquí. Ara, a mi m'agrada. No, no, jo el que penso és que, més que plantejar-ho com una polèmica o com tal, jo penso que és allò de dir, escolta, argumentem com per què opinem això, no? Vull dir, és una mica com el que fèiem l'altre dia, per exemple, quan tu plantejaves que probablement 120 dies de Sodoma era també poètica i et deia que em semblava que no. he descobert que sí, no? Però ho he descobert perquè d'una manera o altra el senyor Pasolini doncs ja sempre m'ha despertat una empatia total, no? vull dir que sempre hi ha estat molt d'acord amb el seu cinema. I llavors, doncs, l'únic que calia era investigar una mica més. o sigui, aprofundir en algun escrit que tens i tal, i llavors dius, doncs, doncs sí, perquè el concepte poesia que jo tinc o tenia envers el senyor Pasolini era més una constant que anava en el sentit de voler esbrinar un munt de coses a partir de la negació d'aquestes pròpies coses quan, per exemple, el que fa amb la trilogia és això el que fa, vull dir, ell el que vol és negar que tot allò només és eròtica, també hi ha poesia i, en definitiva, els tres contes que ell adapta al cinema també es posia. O sigui, llavors també ho fa d'un concepte poètic. Jo m'havia quedat només amb la vessant eròtica, no? I llavors, quan interpretava jo mateix que quan ell deia que renunciava d'aquesta trilogia perquè no s'havia entès el que ell realment poetitza en aquestes tres pel·lícules, doncs llavors diu, ara faré una pel·lícula que sí que ho entendreu. I llavors el que fa és 120 dies a Sodoma i, evidentment, torna a fer una poètica realment remarcable. I la constant és tan elemental com el fet que ell, quan utilitza persones que són autènticament persones, no són privilegiats, persones que tenen els diferents inconvenients que acostumen a tenir, aquestes persones són la pròpia negació, la negació, però al mateix temps les víctimes d'una situació i llavors les presenta tal qual, amb una cruesa extraordinària. Aquest és el que el senyor Pasolini, en definitiva, va acabar escrivint poc abans de la seva mort, de la seu assassinat, vaja. Vull dir, va acabar escrivint que s'havia eliminat el concepte feixista nazi i tal en una guerra mundial i estàvem exactament igual. Els valors eren els mateixos. No s'havia eliminat res. S'havia eliminat els promotors, per dir-ho d'una manera, però no pas el contingut. I llavors ell, en 120 dies a Sodoma, el que fa és precisament ressaltar aquest contingut, en definitiva. Aquesta submissió de les persones que tenen un poder que no els importa res, que creuen tenir l'autoritat, per dir-ho d'una manera, de fer... I la seguretat a canvi de la llibertat. Sí, sí. Una llibertat falsa, total, perquè està contemplada des de la parcialitat, des de l'element. Llavors, reconeixem això... I a través d'una poètica bruta... Exacte, brutal. Tana brossa... Aquesta, jo crec, que ha de ser sempre la poètica, no? Vull dir, esbrinem el perquè no estem d'acord amb una persona i quan ho esbrinem, aquella persona, jo crec que ha de fer exactament el mateix, i ha d'haver un punt de trobada. un punt de trobada, per força. Perquè és que, si no, totes les forces que fem per entendre... Llavors, entenem, continuem mantenint-nos una cara de trinxera, i això no val. Crec que no val. I el cinema, en general, és especialment poètic, en general. Sí, esclar. A l'inrevés també ho és. I sobre l'inrevés, jo volia fer ja la reflexió per com una mica tancar amb el comentari que havia fet d'aquestes dues pel·lícules de la xama d'aquesta directora francesa, que encara no m'ha sortit el nom de... Bueno... Tomboy. Ara m'ha vingut al cap. Tomboy. Tomboy, que és aquesta noia, perquè és el nom en anglès... No fa gaire que la vaig revisar, i està molt bé. Està molt bé, i també té molta poètica, i també té aquesta cadència, les escenes, que això ens ho explicava l'Albert molt bé, que si analitzéssim les pel·lícules, el ritme que tenen les imatges, el ritme com estan organitzades, podrien considerar-se pràcticament, en moltes ocasions, versus, que tenen una ritme determinada, i que això va provocant a l'espectador... És clar, l'Albert que ell esmenta és qui més bé ens en pot parlar de tot això, perquè ell ho ha treballat, això. Nosaltres hem estat espectadors, només, no? I és clar, això també és el que hem de saber interpretar, lògicament. Molt interessant. Doncs d'alguna manera, dintre del que seria del revés, Tomboy seria... Tomboy seria com del revés, la pel·lícula tal qual, i Van de Filz, és a dir, Gerhut, seria com la continuació, si féssim la segona part del revés, ja veiéssim l'adolescència, ja tirant cap a la maduresa, o la maduració. Jo voldria destacar que aquesta pel·lícula, Gerhut, oi? Has dit com? Gerhut. Això, Gerhut, dona jove, oi? No, seria fraternitat entre dones. Sí, fraternitat entre dones. La germandat entre dones. Sí, la traducció literal del títol en francès és banda de noies. Pendilla, pendilla de noies. Hi ha una pel·lícula que en vaig parlar la setmana passada, que és Dipan, i ens situa en el mateix espai, no? I llavors jo penso que un amb l'altre es complementen perfectament per saber, per enriquir-nos, i més en l'actualitat, que França es troba amb aquest conflicte directe, doncs, amb aquests països que, en definitiva, hi ha molta gent que viu a França, no? i que, bueno, tal com ho planteja aquesta pel·lícula, aquestes dues pel·lícules, val a dir-ho, doncs estan, però, que molt malament. Pel que porten i pel que troben, eh? Vull dir, pel que porten, evidentment, també, eh? Tant una com l'altra, i llavors el que destaca tant una pel·lícula com l'altra, i no és el mateix ni moltment realitzador, és que el que, lògicament, quan arriben en una situació de marginalitat tan clara, amb els valors que porten a l'esquena, culturals, evidentment, buah! Esclata la bomba, vull dir, això està més clar que l'aigua. Són molt interessants totes dues. Ni volia afegir una altra, que no és ni molt menys el mateix, però és aquesta del Clan, la pel·lícula del senyor Trapero. L'has vist, ja? Sí, també l'he vist. Aquesta és una pel·lícula francament impressionant, també. En aquest terreny, és una pel·lícula que ens posa en contacte amb els anys 70 allà a Argentina, poc abans, durant la dictadura, la segona dictadura, no del Videla, sinó de l'altre, del Galtieri, em sembla que es deia, eh? Que, al ser la segona, automàticament, almenys jo ho tinc vist així, eh? El ser, és una altra dictadura, no? I aquesta dictadura, doncs, va entrar en el camp de la permissivitat, precisament, perquè el comunisme era com un tabú, i, vaja, vull dir que calia combatre-ho, i tot el que sintonitzava en aquest sentit, doncs, van tenir màniga ample tot un seguit de persones, precisament, per actuar en contundència. En definitiva, matar gent. eh? I llavors, el que ja ens presenta la pel·lícula és quan, quan, diríem, que la dictadura, abans d'entrar en la guerra de les Malvines, eh? Que van ser derrotats i, lògicament, apartats del poder, eh? Automàticament, el que es produeix és un clan, una família, en definitiva, que s'organitza, a partir de l'hàbit que ja ha adquirit durant la dictadura, d'eliminar persones i tal, de segrestar-les i fer-se ric. I amb qui ho fa? Doncs amb persones que es fan riques. O sigui, com si fos un Robin Hood, però, però molt així, a la torera, jo que sé com dir-ho, no? Vull dir, o sigui, és impressionant la pel·lícula, eh? Perquè, a més a més de tractar-ho amb una contundència, que dius que això era impossible i que, en definitiva, ja estaven com saltant-se, vull dir, que ja no el cobrien amb aquesta família, ja no li cobrien tots els desastres que podia fer. Fins aquell moment sí, però a partir d'ara ja no. Perquè diu, és que ha secretat, ha desaparegut una senyora que no sabem on és i ha d'aparèixer. Ha d'aparèixer perquè és una senyora que, bueno, en fi, no? Vull dir, de la nostra corda, per dir-ho d'una manera, no? Sense dir-ho explícitament. Molt interessant, eh? Molt ben feta. Aquest Trapero jo ja el conec de fa molt de temps, n'he parlat més d'una vegada i la veritat és que és, jo crec que és un documentalista de la vida. O sigui, no fa documentals, però sí que et posa al vell mig de situacions reals, no? En va fer una sobrepresons de les dones que tenien criatures i estaven dits a la presó, com les tractaven, de la manera que anaven conquerint espais de llibertat i tal. Leonera. Molt bona. Aquesta la recordo molt bé. I, bueno, vull dir, no us la perdeu si voleu tenir ferit una mica la sensibilitat, lògicament, perquè hi ha seqüències que són molt dures, eh? Sobretot com tracten en els segrestats és impressionant. els van posar, el van posar el Baulo Tapero, crec que dimarts passat o en un altre moment que parlàvem, amb la mateixa corda, precisament, del director de Dipan, que és Jack Sodiat, i del director també de Sicario, que jo havia vist el dissabte passat, que és el BNF, el director canadenc que havia fet incendis, eh? Sí. I també que tots tres tenen una línia claríssima d'això que tu dius, d'interpretar la realitat, d'anar a la recerca que l'espectador no només passi una estona veient una pel·lícula, sinó que s'informi de com estan fetes les coses i pugui anar una mica més endavant. Exacte. En aquests constatuts. I que pugui anar una mica més endavant. Molt bé, molt bé. El que passa és que el Sicario, com dius tu, pel que intueixo i pel que he llegit, és una pel·lícula que ens posa en contacte amb la barbaritat i ja, vaja, absoluta, no? En canvi, aquí no. Aquí hi ha unes mesures, si ho veieu, veureu que és com un document, és com si fos documental, eh? A més, a més, està basada en fets reals, això, eh? Era tota una família que portava a terme aquests segrestos i segur que no era ella sola. Ja, ja, segur, no. Una època molt... Interessant. Molt bé. Això és tot el que podem dir. Bueno, ens queda el Tommy Lee Jones, no? A veure, aquest divendres, precisament, jo crec que val la pena dir-ho, vull dir, ja ha obert un ràdio cinefòrum per parlar del tema, però, bueno, podem... Ja fa temps, des que la vas veure, que jo l'he d'anar a veure encara, a veure si trobo un momentet, espero que sí, perquè, si no, seria una miqueta trist comentar-la sense haver-la vista aquest divendres, però, bueno, sembla que és una de les grans pel·lícules també que s'han estrenat últimament, no? Pel que tu vas dient en diferents llocs. Sí, sí, el que passa és que aquí ens posa en un context molt diferent, diríem que fins i tot hi ha sintonies genèriques o de gènere, com és propi en el cinema americà, que això el senyor Clint Eastwood tampoc hi renuncia, hi ha tota una fórmula, no?, de funcionar, però és molt interessant. Jo, en tot cas, el que m'agradaria és, en tot cas, llegir una mica alguna petita cosa que he apartat o ho he deixat clara, que penso que és el que que ens posa en contacte, no?, diu, Jones és un cineasta humanista, que com Clint Eastwood, tu demanaves quina diferència hi havia entre ells, diu, és, com Clint Eastwood, en el seu moment, desmenteix la seva imatge de tipus dur, o sigui, el tipus dur que representa a nivell interpretatiu, doncs, en les pel·lícules que, que d'això, que interpreten o no, en aquest cas, doncs interpreten tots dos, la veritat és que, tant Clint Eastwood com el senyor Tommy Lee Jones, doncs, els personatges es vesteixen, sí, d'una duresa, però al mateix temps, d'una sensibilitat i tal, eh?, una cosa que, això no vol dir que siguin persones modèliques, eh?, però que, que els vesteix i tal. Diu, llavors, a continuació, diu, desmenteix el seu moment, desmenteix la seva imatge de tipus dur, estòlit, mostrant-ne una sensibilitat insòlita en els retrats femenins, o sigui, que llavors aquí, el que té molta importància, si més no, amb Tommy Lee Jones, jo crec que hi ha una diferència, en aquest cas sí, potser amb un milió de dòlars, baby no, però sí, en general, que es preocupa molt de la feminitat, com és, de quina manera pateix, com ho, com ho, com ho viuen, com poden arribar al punt de plegar de la vida, no?, de, de no poder més, no? Sí, curiosament, les dues pel·lícules estan protagonitzades per la mateixa actriu, per la Hilary Swank, la del Million Dollar Baby, i aquesta de la que parles. Sí, per això l'he esmentat. del Norte és una absoluta raresa. La seva aparència clàssica, d'invocació a les formes d'un cinema, que es pren el seu temps per comprendre els seus personatges, en el context d'un gènere, que ha passat tot tipus de revisions mèdiques, o sigui, que l'han revisat per tot arreu, amaga un experiment prou radical. Narrativament imprevisible, hi ha un cop de guió que esquinsa la pel·lícula per la meitat, i completament al·lèrgica a qualsevol temptació de restitució dels mites del western. Jo penso que això és interessant. I dir-ho, doncs, pensem-hi, no? Perquè defineix molt bé, jo crec, el que és la pel·lícula. Encara hi ha un parell de cosetes més, però aquestes ja les diré. De mica en mica, de mica en mica, perquè hem d'anar assimilant, eh? Tanta densitat de contingut. Sí, sí, sí. Avui el Jaume ha vingut, però munim tot el... Bueno, clar, ha menjat tot això que ha menjat al migdia, l'ha de digerir, l'ha de treure d'alguna manera. No, tu no saps el que he menjat al migdia. No he dit. Escolta, mira, torna la musiqueta a aquesta. Oh, que bonic. No sé si és bonic, eh? El començament del cinema i les històries que ens vols explicar o no. A mi m'ha sorprès, però bueno. Perquè jo me'n recordava que la banda sonora era maca, la de la invenció de Hugo, però realment és que l'he trobada molt bona. És preciosa. És preciosa la banda sonora. La música. Sí, sí, sí. La pel·lícula també. La pel·lícula també. Em va agradar moltíssim. Molt. Doncs jo crec que... Mira, és de Howard Shore, eh? els grans compositors de música. I no sé, sempre amb una característica que no és la del sinfonista, sinó que és molt més íntim tot. Sí. Molt més allò minimalista. Fins i tot ja sentim ara aquest piano, no? Descrivint alguna escena o algun personatge, algun moment determinat. I a més li sap donar a la música un caire misteriós, que la pel·lícula justament juga amb això, amb el misteri, no? Correcte, correcte. Perfecte. Doncs vinga, anem amb aquest misteri, si et sembla, Andreu. dels començaments del cinema. Doncs jo trobo que... I a Catalunya, concretament. Sí. Bé, perquè clar, si parlem del món sencer, llavors en un programa no tindríem prou. Però justament m'agrada haver escollit aquesta pel·lícula, també, perquè la pel·lícula es centra en l'oblit, també. En l'oblit d'un dels grans dels primers anys del cinema, que va ser Georges Mélier, i que realment a la pel·lícula el tema central és el seu oblit, que és una persona que va fer un munt de pel·lícules, Georges Mélier, es calcula que unes 600 pel·lícules, però que la majoria van perdre. Aclarim que no són llar-metratges com els d'ara, que això seria impossible, són pel·lícules d'una duració petita. D'una duració molt petita, de 10 minuts, pel·lícules molt breus. Però que realment és el que ha passat amb molts d'aquests pioners del cinema dels primers anys, que després van caure en l'oblit durant molts i molts anys. Com a petita dada, Andreu, per si no va sentir el problema que li van dedicar a les pioneres del cinema, hi ha una dona que es va avançar al propi Mélier en la invenció del llenguatge cinematogràfic i de la ficció, i de la manera com treballa el Mélier, que ara no em vindrà el nom al cap, però que em van parlar aquí, i que encara està més a l'oblit, que caldria també recuperar, perquè va ser ella la que fins i tot setmanes abans, per dir-ho d'alguna manera o simultàniament, i ella va fer fins a mil pel·lícules, eh? A França, als Estats Units... Vull dir que sí, completament d'acord amb el fet que hi ha persones, personalitats, no podem dir personatges perquè no ho són, són persones o personalitats que cauen completament a l'oblit. I és una pena que s'hagi perdut tot aquell material, perquè és com agafar i cremar el Museu del Prado, penso jo, eh? Sí, sí. És una llàstima, però per què es va perdre aquest material? Doncs avui potser donarem la clau, però bueno, començo i us explico que, primer que si voleu saber molt més sobre aquest tema, hi ha un article de la Palmira González López que es titula justament Los 15 primeros años de cine en Catalunya, que jo recomano a la gent que estigui interessada en aquests inicis que li faci una ullada perquè és un article molt, molt ben documentat. la primera projecció pública que es té constància a la ciutat de Barcelona va ser el 20 de desembre del 1896 i va ser a casa d'uns fotògrafs, en una casa de fotògrafs, una casa de fotografia, que es deia Napoleón i que estava a les Rambles. i la veritat és que al principi aquest tipus de projeccions no es veia res més que com una curiositat científica, si es vol, perquè eren projeccions, doncs sense cap mena d'història, normalment eren documentals, senzillament es filmava un fet o una cosa, bueno, tots recordeu l'arribada del tren, coses així que eren, bueno, senzillament coses que passaven i ja està. però es veu que la cosa va expandir-se ràpidament i es van començar a fer projeccions en diferents llocs. Esta constància, per exemple, que un fotògraf i electricista, en Josep Pobach, el 1897 va muntar ja una casa de projeccions a la plaça Antonio López i que després una família, la família Belio, d'origen aragonès, van començar a explotar també comercialment un cine al carrer Clavé l'any 1898. Aquest local se'ls va cremar i en van obrir de nous. Estem parlant que els inicis i inicis del cinema eren llavors, les primeres pel·lícules van fer en el 95, finals del 95, començament del 96. però va anar bastant de pressa l'expansió del cine. El 1904 i el 1908 van obrir locals a les Rambles i a Passeig de Gràcia. i llavors molta gent es va animar a obrir locals de cinema. Els Napoleón també van obrir un local al paral·lel justament, al lloc on hi havia tots els teatres i espectacles de varietats, etcètera. El que passa és que molts d'aquests primers empresaris eren en realitat firaires. O sigui, muntaven un espectacle com qui hagués portat, no sé, la dona Barbuda o coses d'aquestes. Agafaven, muntaven una barraca que era absolutament mòbil, o sigui, la podien traslladar d'un cantó a un altre i allà feien projeccions de cinema. Més o menys som al 90% del cinema comercial d'ara. Bé, no, no, segueix, segueix, no, no, no, no dir res. S'aprofitar, no dir res, no dir res. S'aprofitar per posar la palca. Doncs el cas és que bàsicament eren pel·lícules molt senzilles, noticiaris, documentals, perquè a la gent li feia molta gràcia veure paisatges o llocs en els quals no hi havien estat mai i que segurament no hi estarien mai, perquè llavors la gent no viatjava més que uns quants quilòmetres al voltant d'on vivíem, però no gaire cosa més. Si ho feien. Si ho feien. Però a la gent li feia molta gràcia això de veure com era París i com era Londres. I el cine els hi permetia. És a dir, aquesta va ser la primera atracció al cinema, noticiaris i documentals. Però llavors ràpidament va venir alguns pioners, com hem comentat abans, que van començar a veure que el cine permetia fer trampetes, permetia fer trucs. Que a més a més de filmar espais naturals, etcètera, doncs, ostres, que es podia fer, per exemple, que una persona desaparegués miraculosament o que les cadires es moguessin com si tinguessin vida. I es va inventar el muntatge. Sí, i els efectes especials. Això va ser una cosa que ràpidament va créixer. I també ràpidament vam veure que el cine era molt adient per fer escenes còmiques. Llavors es filmaven escenes còmiques, molt curtetes, perquè és el que deia el francès abans, que eren pel·lícules de cinc minuts, si arribaven, però que amb una escena còmica ja en teníem més que suficient. Quan he parlat dels pioners, també s'ha de parlar de Fructuós i a la verd. Fructuós i a la verd ja és un dels pioners que més es coneixen va ser el que va efectuar les primeres filmacions a Catalunya. O sigui, fins ara hem parlat de projeccions. Però qui va començar a fer pel·lícules aquí a Catalunya va ser Fructuós ja a la verd. Va adquirir una màquina, una càmera fotogràfica... Era un personatge inquiet. Era cineasta, evidentment, però era inventor també. i de fet va ser el creador dels primers estudis de rodatge aquí a Espanya en Fructuós ja a la verd. I de fet es considera el fundador del cine en aquest país. I després de rodar diversos documentals que van tenir bastant èxit, va rodar la seva primera pel·lícula de ficció el 1897, que es titula Rinya en un cafè. O sigui, ja us podeu imaginar que era ben senzilleta. Jo he buscat per YouTube a veure si podia trobar la pel·lícula. I m'han dut una sorpresa perquè hi ha una reconstrucció de la pel·lícula que va fer el propi autor l'any 1954. Ah. I, bueno, si els oients ho volen veure, senzillament han de posar Rinya en un cafè i la veuran. Molt bé. Ja veureu que és una escena absolutament senzilla i que no té ni guió. Bé, com moltes pel·lícules avui en dia. No ho ha dit ell. Ja ho ha dit ell. És que m'hi ha avançat. Ja ho ha dit ell. Els paral·lelismes són continus, eh? I irresistibles. M'hi ha avançat. L'any següent de rodar la seva primera pel·lícula de ficció, el 1897, va fer un documental sobre la visita als reis a Barcelona, que va ser la primera pel·lícula espanyola que es va vendre a l'estranger. Sí, va ser, de fet, als inicis del cine espanyol. Els reis serien al fons 12, potser? Eren al fons 12 i la reina Maria Cristina. Maria Cristina. Em sembla, eh? Maria Cristina me quiere dominar. De fet, el Fructuós Jalaber va fundar una companyia, de fet dues companyies, Diorama i Films Barcelona, que van produir i exposar pel·lícules. Perquè llavors no hi havia diferència entre el productor i l'expositor, per dir-ho així. Eren tot el mateix. Qui produïa pel·lícules també tenia una sala on les projectava. De seguida, la gent es van començar a animar a filmar històries més complicades, normalment melodramàtiques o basades en obres clàssiques. Per exemple, en Fructuós Jalaber va filmar Terra Baixa, el 1907. Això t'anava a dir, obres teatrals. Obres teatrals, eh? Encara té excitada teatralment, això. De fet, l'estan fent ara mateix, em sembla. Si no ho vaig errat. I no fa gaire van fer una TV Movie, em sembla, de Terra Baixa. Sí, sembla ser que l'actor, precisament que és molt de cinema, el Lluís... Lluís Omar. Lluís Omar, que em sembla que fa tots els personatges de l'obra. Sí, sí. I es veu que és una virgueria, per la gent que ha anat a veure, vull dir que sí, sí, recomanem. Això sí que és ser un actor, segons més de quatre persones, que facis... Home, és un test de... És convincent, no? Si vas i t'estàs creient en cada personatge, cada canvi que hi ha, o no? És un test per l'actor. Sí, sí. Perquè saltar un personatge a un altre no es fa. Segueix, segueix. I un altre dels pioners es deia Lluís Macalla, que va fundar també una companyia que es deia Hispano Films. i va fer diverses pel·lícules també basades o bé en personatges històrics, o bé en obres de teatre, per exemple, Juan Tenorio. I després també un altre dels pioners va ser Andreu Cabot, que va fundar una pel·lícula que es deia Iris Films, que sobretot va tenir molt èxit amb el que eren els melodrames sentimentals. I després, l'altra persona que no ens podem oblidar, és també un altre aragonès que es deia Segundo de Chamón. Sí. Que va ser, de fet, seria com el George Meliés d'Espanyol, una mica, perquè va ser un que va introduir moltes novetats en el que eren els efectes especials en les pel·lícules. I concretament hi ha una pel·lícula que quan es parla de Segundo de Chamón sempre es passa, o sempre es projecta, com un exemple del que feia, que era una pel·lícula que es diu El Hotel Eléctrico, del 1905, en la qual filma, de fet, fa el truc aquest típic de moure els subjectes fotograma a fotograma, de manera que les cadires, els subjectes que envolten les persones, sembla com si es mouessin, com si tinguessin viat. Seria una stop motion rudimentària. No em sortia l'expressió i era una stop motion. Aquests van ser els inicis del cinema. Ja ràpidament, clar, a partir d'aquests pioners i d'aquestes primeres pel·lícules, es van començar a elaborar pel·lícules ja més treballades, amb guions originals, ja no basant-se en obres clàssiques ni en personatges històrics. i la veritat és que, en aquests inicis del cinema, la veritat és que la gent, diguem, les elits del país el veien com una cosa, diguem, de baixa estofa. o sigui, veien una cosa molt cutre. De fira. De fira. els polítics, el que és l'església, els intel·lectuals consideraven que era una cosa com anar a veure el que dèiem abans, la dona barbuda, no? Això és una demostració de les poques possibilitats que li veien i probablement, si hi havia alguna persona que li veia possibilitats, deia que això és perillós. Aquesta era la segona actitud. Ho veien com una cosa perillosa, també. O sigui, hi havia, diguem-ne, aquests dos bàndols, no? Els que deien, això no té cap mena d'importància, no té cap mena d'interès, i els que deien, això és perillós. Jo crec que continua sent interessant que els oients vagin fent el paral·lelisme, no? Amb l'actualitat. Jo crec que sí. Val la pena esmentar-ho, eh? Jo crec que sí. Sense fer més èmfasi, però... El que heu escoltat avui en aquest programa, diguem-ne que no té gaire a veure amb el que normalment es promociona cinematogràficament. D'acord. Sí. No, no... Per si no hi havíeu pensat, eh? Sí. Aviam, el cas és que les elits, que normalment són sempre conservadores, sempre reaccionen d'aquesta manera, davant de les novetats. Perquè no veuen les oportunitats, veuen els riscos. I això sempre és així, no? Si no, no serien conservadors. És la definició més... És la definició més lògica, no? Sí, sí. El cas és que... I podríem posar altres coses aquí pel mig, eh? Sí, sí, i tant. Però bé, no només cinema. D'acord, d'acord. El cas és que tots aquests personatges, desgraciadament, com que eren justament el que us dic, un material que a ningú li interessava conservar, les pel·lícules en aquella època no es llogaven, sinó que es venien o s'intercanviaven entre productors. I aquest era un material que en el moment en què deixava de tenir interès, senzillament es descartava com qui tira una fulla de paper o un diari vell. Per això molt del material que es va generar en aquesta primera època no ha sobreviscut. Perquè, senzillament, ningú li donava valor. Clar, no es va tenir en compte el que podia representar de document històric i de... De tota manera, anirem de donar-li una volta més enllà de la realitat aquesta. O sigui, els que ho veien perillós no li donaven importància. Diríem, ja es morirà sol. Perquè, esclar, si veus una cosa perillosa, per molt conservador que siguis. Sí, aviam, aviam. Estem a la guai perquè això potser gira cap a... No, no. I es posa contra nostre, no? No, evidentment. Jo suposo que hi havia... Per exemple, imagino que tot el que era... Per exemple, sectors com l'Església, devien pensar que això podia ser una mala influència per la formació religiosa dels seus creients. Quan, per altre costat, pot ser també una bona influència. Però això no ho vam veure fins més tard. Després em van... Jo penso que sí. Després em van adonar que... Què vols que et digui? Bueno... Que sí, que sí. Jo penso que sí. Ja ho hem entès. Jo penso que sí. Ho hem entès. Jo penso que després es van acabar adonant que... Igual que té de mal que també pot tenir de bé, no? Que pot tenir de bé. Que pot tenir de bé. Però la veritat és que el cine sempre ha tingut aquesta pàtina una mica com perillosa. Menys creativa? No, jo penso... Tampoc. No, menys creativa. Ara jo penso que no. Jo penso que el cine avui en dia no es pot considerar que rep el mateix tractament que en aquesta època. Al contrari. Avui en dia és un... Bueno, de fet se li diu el setè art. Vull dir... Jo crec que ja està... Ja se l'ha col·locat en el lloc que li correspon, no? El que sí que és veritat és que moltes vegades diguem... Bueno, jo penso que com en aquella època es fan pel·lícules que no volen tenir més transcendència que senzillament oferir un espectacle per passar l'estona. A mi sí, per la teu... I que això està bé. Ha de ser així, no? Després també es fan pel·lícules més profundes. Vull dir, el Quirassat Potemkin o la illa del doctor Moreau o... Com es deia? Metròpolis. Són pel·lícules que es van fer no gaire més tard. No van passar tants anys. Sí. Si pensem en termes històrics. Sí. Són pel·lícules molt profundes que les veus encara i quedes... Quedes parat. I quedes garreguidat. Sí, sí. Bé, diríem que com ara, i el que apunta el nostre amic Francesc, que si en aquests moments tenim, doncs no sé si poden ser 100 pel·lícules en cartellera d'estrena, potser sí, o potser una mica menys o una mica més, doncs de la 100, i deu haver 5 com Metròpolis i tal, tenen el seu interès. Les altres és de consum, la qual li passa tot això que ell qüestiona com a vàlid, no? Sí, el que no es pot negar tampoc és que és un mitjà de supervivència per molta gent. Vull dir, que és una empresa... Ah, no, si entrem aquí, ens hi parlem. Bé, no, forma part del que és el cinema. El cinema, si no recordo malament, és la segona font d'ingressos mundial després del negoci de les armes. Tot s'ha de dir. Igual els porcs quan els maten, també, eh? Vull dir... També dona feina. Efectivament, efectivament. Dona feina i dona molt patiment. El cinema, en principi, podria ser com a art, podria ser un fenomen que no... Això és el que jo volia dir. Però que el fet de fer pel·lícules no provoca el patiment de ningú, eh? Així com el fet de moure tota una indústria de carn, per exemple. Però sí que manipula tothom. Sí, inevitablement com a fàbrica de la il·lusió, no? Que és el que una mica l'Andreu ha mirat d'establir aquest pas, aquesta transició. Clar, jo penso que van començar com una fàbrica de... Com un espectacle pur, com si senzillament estigués... De barraca, sí. De barraca, per passar l'estona i sense més transcendència. Però a mi el que meravella és que en tants pocs anys acabés desenvolupant el seu propi llenguatge. És fantàstic. Sí, sí. Griffith, el Griffith va ser el gran... Griffith, precisament, jo el volia treure, no recordava el nom, també ho he de reconèixer. És un exemple de personatge completament conservador i que en canvi va aprofitar el cinema, que és una cosa que potser no es veu tan clarament com es va veure en aquella època, que era al final del segle X, dels anys X, vull dir, del segle XX, no es veu tan clarament com ara. Ara segurament aquest conservadorisme està ficat dintre, no?, de l'arrel i llavors hem d'anar escarbant en programes com aquest, potser, no?, a veure les pel·lícules que ens estan dient en el fons de tot. Llavors pel·lícules com les que va fer ell, Intolerància, per exemple, ens ha sortit igual, doncs són pel·lícules que clarament establien uns principis del capitalisme com a model social vàlid i de les arrels de tota una sèrie de qüestions que ara considerem dintre d'aquestes teories, més aviat, doncs, carrinclones i passades, doncs d'això. Ei, hem acabat, no? Ui, fins la setmana vinent. Hola, Andreu, gràcies. No, queda un minutet. Ah, queda un minutet? No, no. Vinga, a setmana vinent. A reveure. Bona nit. Gràcies, Andreu. Il·lícules C. Avez-hi. Bona nit. Hi, Tí, te�� va. Bona nit. IOU, em puji, er, er, er, er.