Cinema sense condicions del 6/3/2012 — J. Edgar d’Eastwood, Intocables, The Help i més

Resum general

Episodi centrat en “J. Edgar” de Clint Eastwood, complementat amb crítiques a Intocables, The Help i La invenció d’Hugo, i un bloc de recomanacions que inclou Pollock, Tess, Faust, Chronicle, Red Lights, revisions de clàssics a TV, My Week with Marilyn i la joia indie American Splendor. També es destaca Eastwood com a compositor de bandes sonores.

Temes principals

• “J. Edgar” (Clint Eastwood): anàlisi del personatge Hoover, la posada en escena clàssica d’Eastwood, actuació de DiCaprio, omissions històriques i debat sobre l’enfoc.

• “La invenció d’Hugo” (Scorsese): el millor 3D que han vist alguns tertulians; lluentor tècnica però guió irregular per a públic infantil/adult.

• “The Help” (Criades i Senyores): bona interpretació coral però maniqueisme i “moral simplificada” que debilita el drama.

• “Intocables”: comèdia dramàtica francesa eficaç, fresca i recomanable, amb química entre protagonistes i crítica suau a l’elitisme cultural.

• Bloc recomanacions i estrenes: “Pollock”, “Tess”, “Faust”, “Chronicle”, “Red Lights”, “Serpico”, “My Week with Marilyn”, “American Splendor”.

“Coneix el màxim de tothom i provoca la por que implica el que tu sàpigues dels altres.”

Anàlisi destacada

“J. Edgar” (Clint Eastwood)

• Forces: interpretació contundent de Leonardo DiCaprio, direcció clàssica i precisa, retrat d’un poder basat en el control de la informació i la por. Subtrames íntimes (mare, identitat, amistat fidel) que humanitzen el personatge.

• Debat: alguns troben el film ensopit en ritme i “no identificable” emocionalment; d’altres defensen que funciona com a pel·lícula però és menys agosarada en el pla històric.

• Omissions/edulcoracions esmentades: cas Rosenberg, hostilitat a figures com Oppenheimer/Einstein, possible implicació en l’entorn de Martin Luther King, i vincles amb la maçoneria no explorats.

• Treballs tècnics: música d’Eastwood subtil i efectiva; maquillatge irregular en l’envelliment d’alguns personatges.

“Controlar la informació és el nucli del poder d’Hoover.”

“La invenció d’Hugo”

• Tècnica: 3D “excepcional”, luminositat i immersió molt per sobre d’altres títols (superior a Tintin per alguns). Fotografia i disseny estètic preciosistes.

• Guió: arrencada “màgica” però es desinfla cap a un final precipitat; empatia irregular amb protagonistes; dubte sobre públic objectiu (nens vs. cinèfils per l’homenatge a Méliès).

“The Help” (Criades i Senyores)

• Context: Sud dels EUA als 60, segregació i criades negres vs. senyores blanques.

• Crítica: maniquea (bons vs. dolents sense matís); bones actuacions (Viola Davis, Octavia Spencer), però dramàticament feble.

• Comparativa: es contraposa amb “Cadena Perpètua” per subratllar que allà els “bons” són més matisats i creïbles.

“Intocables”

• To i ritme: comèdia dramàtica àgil, divertida i ben interpretada; dinamita tics de la retòrica francesa; vasos comunicants culturals (Vivaldi vs. hip-hop).

• Valoració: no és “obra mestra”, però molt recomanable i d’ofici impecable.

Altres títols i apunts

• Pollock (Ed Harris): retrat d’art com a necessitat i genialitat amb instabilitat; direcció i interpretació d’Harris excel·lents.

• Tess (Polanski): potser llarga, però Nastassja Kinski en estat de gràcia.

• Faust (Sokurov): expectativa alta per potència visual i autoria.

• Chronicle (Josh Trank): mirada anti-glam al superpoder adolescent, amb ecos de “Carrie”; escenes de vol oníriques memorables.

• Red Lights (Rodrigo Cortés): estudi de fenòmens paranormals i “gir final”; bones interpretacions (De Niro i altres) però guió discutible.

• Serpico (Lumet) i El Padrí III: revisió a TV; Serpico destaca per potència moral i foscor lumetiana.

• My Week with Marilyn: guió feble; encerts parcials (Branagh com a Olivier), però Marilyn no acaba de respirar en el retrat.

• American Splendor: docu-ficció sobre Harvey Pekar i el còmic amb Robert Crumb; petita meravella amb Paul Giamatti brillant.

• Eastwood compositor: repàs de la seva feina musical (Gran Torino, Mystic River, Million Dollar Baby, Changeling, entre d’altres); distinció entre score i soundtrack i menció a Nino Rota/Carpenter com a paral·lels.