Jaime Camino i la Guerra Civil al cinema; Incendies, Apocalypse Now i “What Maisie Knew”

cinema sense condicions. No, no, no. i no te vuelvo a ver. Por parejos, compañeros que hacen guardia sobre nosotros. Aquest és el començament de cançons per després d'una guerra de Macío i Martín Patino. Però ja la sabíem, eh, aquesta, nosaltres. Sí, també, també. Gràcies per recordar-ho, Joan. Si no segons com, gràcies per recordar-ho, dic que és això, que efectivament forma part i és el començament de la pel·lícula que té molt a veure amb el tema que anem a parlar avui, perquè si no algú podria dir, bueno, el francès ara a què li ha agafat, no? El que és curiós és que jo fa bastants anys que vaig veure una pel·lícula del... Com es deia? Senyor Pedros, es deia? Era un cormetratge i vaig escoltar la Internacional allà i no he hagut manera de trobar-la gairebé per enlloc. Suposo que ara per YouTube o això d'internet la deus trobar. Segur, home, segur. Segur, fàcil. Aquesta és la... Què vols que te la posi? Anem forts, avui. Jo crec que és una petició així... Disco solicitado. Disco solicitado. No cal que la posis, que ja la sabem també, oi? Bé, doncs saludem els nostres oïdors. Bona nit. Som aquí un dimarts més per fer cinema sense condicions. Avui som quatre. El Francesc està darrere els vidres, controlant-ho tot com sempre. en Jaume, que és el jefe de personal d'aquí. Ah, sí? Sí. I... Has descobert que eres cap. I després tenim aquí el convidat mensual, és a dir, un col·laborador que ve habitualment una vegada al mes, quasi sempre, que és el senyor Ferran. Bona nit. Andreu Ferran. Andreu, Andreu. Andreu. Andreu queda més bé. Andreu queda més bé, sí. I finalment jo, Joan Morros, que us saludo en nom de tots. Escolta, Avui la... això t'agradarà. A veure, a veure, a veure. Sí, això home, això és de la... internacional. En català, en català. Mare de Déu. Doncs no et caixaràs, home. No, no, que tens un artista, oi? No et caixaràs, home. Un arreglo modernet, no? Sí. Ràpidet, ràpidet. Sí, sí, ràpid, ràpid. Uau. Doncs expliquem als oïdors que avui ens toca parlar de dues coses. A més a més de l'inici, els pel·lícules que hem vist, i el que recomanem, i el que s'estrena el divendres d'aquesta setmana. Jo puc parlar-ne més d'una, interessant, curiosa. Jaume Anáviz Dugas, que ens en parlarà després. La idea és que el francès que ens parli de Jaime Camino, que és un autor que es va dedicar durant molts anys a fer pel·lícules sobre la guerra civil espanyola, I l'Andreu, aquí present i aquí convidat, ens parlarà de la guerra civil espanyola passada al cinema. El cinema sobre la guerra civil espanyola. Intentarem. Intentarem. Farem memòria, avui, doncs. Per tant, en Tio Jaume, has vist dues pel·lícules. Explica'ns, explica'ns. La primera d'elles és a l'Apocalypse Now, que la vaig veure... Carai, tu que es bollo, eh? És impressionant. La versió del director. La versió del director, sí. Almenys jo vaig interpretar que sí. Tampoc ho puc dir 100%. La passàvem pel paremunt aquesta setmana passava. I llavors també vaig veure Breu en contra, una pel·lícula de David Lynch. Ja veus tu quin contrast un amb l'altre. Però veritablement és quan, no sé, jo penso que entres, quan veus pel·lícules així, i trobo molt encertat això que deies, que si miraríem de parlar de pel·lícules que tenen uns quants anys, Jo penso que és quan realment t'adones del que saps també, que això també és bo. A vegades ho descobreixes bo i parlant, no? Però altres vegades no, com amb la pel·lícula aquesta del Francis Percopo a Apocalipsis 9. No, ja ho sabies i llavors allò t'ho refresca la memòria. I n'has sentit a parlar tantes vegades, has llegit tantes crítiques, t'ha quedat tan ben situada... La vieja memòria, no? Allò que... Sí. Com dius? Una pel·lícula d'agèrica meva. Quan la cosa va bé, no... I llavors la veritat és que em va semblar, sobretot als últims compassos de la pel·lícula amb el Marc Rombrando com a interpret, i de la manera que arriba i tota aquella posta en escena, tota aquesta tragèdia, tot aquest infern al cap i a la fi que no deixa d'estar en la terra, perquè allò jo penso que sintonitza perfectament. A mi em va fer pensar fins i tot en Bàtil·la. A ti la rei dels uns, no? Que me'n recordo que fa molts anys que la vaig veure i m'agradaria tornar-la a veure aquella, també. Suposo que deu ser fàcil, ja ho sé, Joan. Aquí ho tens qüestió d'internet i tal. I llavors, doncs, què deies? Caram, això és la personificació del mal. Tanta preocupació que tenim gairebé tots plegats que ningú ens critiqui i per comportar-nos bé perquè tothom tingui de nosaltres molt bons criteris. De petit, sobretot, ho tens molt clar, no? I llavors veus això i dius, carai, quin contrast, oi? Molt bé, impressionant, no cal descobrir-la. Jo, a més, penso que és una pel·lícula d'Apocalipsis 9 que captura molt bé l'atmosfera de la novel·la en què es basa, el cor de les tenebres. en un època diferent. Això no importa, això és el que més importa. És una famosa novel·la. La setmana passada parlàvem precisament d'això, d'adaptacions, de novel·les, grans novel·les al cinema, i aquesta no la vam esmentar. Jo el que sí que voldria destacar és aquest infern, en tot cas, aquesta mena de baixada o els inferns del final de la pel·lícula, i la voldria posar com a contrast amb el principi de la pel·lícula, quan ell, veritablement, està començant el viatge de baixar fins als inferns. La manera que viu amb aquella bogeria, estem parlant d'una bogeria no precisament genètica, sinó producte dels fets que et trobes i el mal que et fan i com això li busques compensacions i no les trobes. i acabes anant a parar al llop. Molt interessant també aquest punt. I llavors és el gran camí de la vida que pot derivar de diferents maneres. Evidentment, amb aquest home probablement el pitjor de tot és que li ofereixen el que li ofereixen i això és el que el condiciona totalment a la vida. Molt bé, molt interessant. Francesc, has vist alguna cosa? I en quan a l'altre, no, potser que acabi. És que el Joan va a bom-bom-bom. No, no, no. En semblava que... que ja l'havies liquidat l'altre. Home, la pel·lícula, si no, perdona, també d'alguna manera és com un Breu en Contre, molt diferent a la del David Lynn. És diferent. És allò que arriba, no?, aquell punt... Sí. Bé, jo penso que Breu en Contre és aquella pel·lícula que... Tota la frivolitat que moltes vegades acompanya el fet de tenir relacions sexuals sobretot, però també amoroses amb altres persones, o que hi hagi una cinturia quan veritablement estàs completament situat en el teixit social d'una manera fins i tot correcta, Lògicament, en el moment que tu pots arribar a trobar això que se'n diu la fascinació, que és el que en definitiva veiem amb aquesta noia, i com ho viu d'una manera molt intensa i paral·lelament, alguna cosa has tocat i això s'ha mogut. Com ell viu tant la història en si, que lògicament ha de ser engrescadora i no podia ser d'altra manera, i paral·lelament compateix aquest engrescament. Perquè té el seu marit, té el d'allò, i al final de tot és genial. La pel·lícula és molt femenina, perquè està explicada des del punt de vista d'ella. Ella ho va explicant tot i el que sent. I al final de la pel·lícula el seu marit li diu, quina sort que has tornat. No importa on hagis estat, el que és important és que hagis tornat. A mi em sembla que és molt bo, molt bona. Vaja, vull dir genial, amb tots els conceptes. David Dean és molt bo. El David Dean em recorda d'aquests dies perquè suposo que tots sabeu que s'ha mort el Peter O'Toole. I aleshores tothom sap que Peter Ruhl va ser carismàticament famós a partir de La Unió d'Aràbia i que tothom el recorda bàsicament per aquesta pel·lícula. Suposo que la veurem aviat en una d'aquestes cadenes. Sí, sí, la passaran, evidentment. És un gran senyor. I també ha mort la Joan Fontaine. Sí senyor, ahir o abans d'ahir, la Murik és la germana de l'Olivia de Haviland, eren germanes. Rebeca, oi? Rebeca, i he fet coses amb Hitchcock també, altres coses, no me'n recordo ara els títols, però tenia una llarga, eren aquelles famoses de Hollywood, em sembla que tenia 80 i escaig o quasi 90 anys. Sí, sí, doncs bueno, ho sento abans que... Passem al francès, has vist alguna cosa francès? He vist, però no d'estrena aquesta setmana, perquè he trobat més dificultats que altres per anar al cinema, però sí que he vist una pel·lícula que és el motiu de la tertúlia de l'envoltat de cinema, demà a la biblioteca de Sant Vicenç, a la biblioteca Les Voltes, per si algú s'hi vol passar, a les 6 de la tarda. que havien parlat aquí, que el Sergi Rada i companyia l'havien passat al Cícli Necropotopia, que en el seu moment havia tingut molts premis, i que tothom que l'ha vist doncs parla meravella, jo també faré el mateix, perquè la veritat és que és impressionant. És la pel·lícula Incendis, aquesta pel·lícula canadenca, del director... ara no recordaré el nom... Passada amb una obra de teatre, que és molt famosa. i que fa no gaire estrenar-te una altra pel·lícula que es diu Presoners. Em sembla que encara està cartellera i que t'hagi preparat una altra pel·lícula. És un director que ara mateix força jove però que no para. La veritat és que la pel·lícula és impressionant des del començament al final. La manera com està feta, la història que t'explica, el refons del que et vol comentar, jo diria que deixant de banda o potser fins i tot afegint-la o passant-la per sobre de la pel·lícula al·legat contra la guerra, que va ser la de l'Stanley Kubrick, la de Marquis Douglas. Està a la cobrir la pel·lícula de la guerra, no? La jaqueta. Jo em referia a l'anterior, aquella de l'estada. Tu vols dir si amb tu... Camins de glòria. Deixant, potser, aquesta de banda, o potser no, incluent-te en aquesta... Jo diria que és la pel·lícula més ben pensada per fer estar tota l'estona a l'espectador pendent amb unes actuacions fascinants amb una història duríssima tota l'estona i quan entens veritablement el que ha passat amb tots els personatges, com es relacionen entre si, hi ha una pregunta que es fa al final, el germà que busca l'altre germà, que li pregunta a la germana Bessona, li diu però un més un pot ser un, ha de ser dos necessàriament, la germana és matemàtica, i en un moment de la pel·lícula diu que és mento perquè volia explicar una anècdota que en principi no té res a veure ni amb el cinema ni amb res, però és que la pel·lícula la comenten i em fa molta gràcia perquè parlen de... ella és un ajudant d'una càtedra de matemàtiques. La presenta en el començament de la pel·lícula aquesta noia, que és la que veiem durant tota la pel·lícula fent la recerca d'un germà perdut del seu lloc d'origen a França. Va a la recerca en diferents països, passa pel Marroc i va veure què ha passat amb la seva mare, el seu germà perdut. i al començament de la pel·lícula la presenten com una matemàtica, com un ajudant d'una càtedra i la presentació que fa el catedràtic és ja tot un reflex del que després passarà a la pel·lícula. Venen a dir que ara oblideu-vos, li diu als alumnes, oblideu-vos de tot el que heu vist fins ara en matemàtiques concretament i ja t'està avisant, els espectadors també els està dient. oblideu-vos dels problemes que es resolen fàcilment, de les coses que anem fent i que anem treballant. A partir d'ara entrem en problemes que són irresolubles, que no tenen cap mena de solució. I el primer que diu, quan presenta l'ajudant aquesta que ja està pensant en els seus temes, perquè hem vist com un notari els diu, a ella i al seu germà Bessó, l'herència de la seva mare, que és molt peculiar, perquè diu que ha d'anar a buscar el seu germà, entregar-li un sobre, Mentre no el troben no poden enterrar-la de cap manera, ni posar cap àpida, això és el començament de la pel·lícula. I un moment que l'hagin trobat i li hagin donat el sobre, ja poden posar-li l'àpida, etc. El germà que ha de fer caldo diu que no ho pot fer, ha d'enterrar la mare com cal, i la germana diu que algun motiu ha d'haver. Quan la presenten com a matemàtica com a d'allò, la primera que diu és que començarem per la conjectura de Siracusa. M'ha intrigat tant que m'agradaria que estigués aquí la Carme per dir que ja sé quina és. La conjectura de Siracusa, us l'explico breument perquè em fa gràcia, Consisteix en una propietat dels nombres molt senzilleta, que és qüestió d'agafar. Si agafes un nombre, el que vulgueu. Nombre parell, llavors l'hem de dividir entre dos. Si és un nombre senar, l'hem de multiplicar per tres i sumar-li un. I aquest procés tota l'estona, així, agafant un nombre, doncs anar fent aquest procés. Com si no tinguessin res més a fer. Hi ha gent que s'hi dedica a això i es troben propietats dels nombres que després són útils per tot. Però hi ha gent que considera que les matemàtiques no són útils per res. Això depèn. Jo considero que sí. Jo no soc d'aquests. No, no, no. Per suposat. Llavors, sempre que vas fent aquest procés interactiu, vas repetint, arribes a 1. Parteixis del nombre que parteixis fent aquest procés, dividir entre dos si és parell, multiplicar per tres i sumar-li uns si és senar, arriba segur. Per això no s'ha trobat la demostració matemàtica que passi per tots els nombres, però per tots els nombres que s'ha provat passa això. Llavors ja és una curiositat matemàtica que apareix a la pel·lícula i que ja ens està dient la dificultat també que trobarem per interpretar el que passa. La segona part matemàtica cap al final de la pel·lícula és aquesta. És la pregunta que sembla una nimetat, un absor, però que dona la clau de la pel·lícula, que és 1 més 1 pot ser 1. Només hi ha una altra possibilitat. Només pot ser 2 o pot ser 1. a partir d'aquest començament de la conjectura aquesta i la pregunta aquesta del final aritmètica, doncs passa a la pel·lícula. Impressionant, impressionant i terrible. L'explicació que ha fet, genial. Terrible, la història. Acabar dient que 1 més 1 pot ser 1, això és bastant dubtós, oi? Bueno, però jo ho trobo interessant com a plantejament. Heu de veure la pel·lícula. Està lligat al que ha passat a la història, suposo. Per no fer spoilers. Més coses. Jo us puc explicar, aquesta setmana només he vist una pel·lícula d'estrena que la fan el divendres, que es diu ¿Qué hacemos con Macy? i que està inspirada, suposo que adaptada, però bàsicament la història és la mateixa que la famosa novel·la, que es deia What Maisie Knew o Lo Que Maisie Sabia, traduït al castellà, que és una famosa novel·la del 1897 del Henry James. Aleshores, va d'aquella època també en un divorci d'una parella. Ella és una... no sé si amb l'època, lògicament, amb aquella època no podia ser una estrella del rock. Però aquí la dona l'han feta, una estrella del rock, que és la Júlia al Murc, ho fa extraordinàriament bé. Ell és un marxant d'art i tot està vist, i això és el més interessant de tot, des del punt de vista de la nena que té 6 anys i que se'n dóna compte dels conflictes que van passant als seus pares, ella es troba al mig. No acaba d'entendre bé en profunditat el que s'estan discutint, el que s'estan passant, però a l'espectador, que sí que entén el que s'està passant i el que està vivint, se'n dona a compte que són dos pares absolutament egoistes que donen la seva. I la nena, tot i que no acaba d'entendre, cada vegada estàs més apenat, diríem, per l'egoisme, la situació en què es troba aquesta nena que no sap... Bueno, al final no ho explico tampoc, per no fer spoiler, el que passa a continuació, però la cosa es complica de mala manera. és una pel·lícula molt ben feta, molt ben rodada, segurament no es desprèn d'algun dels tòpics típics de Hollywood i d'un final més o menys curiós i tal, que es veu una mica venir, però en general el que és la identificació de la nena amb els problemes que té, com veu els pares, com més o menys ella intenta entendre'ls i què és el que fan i per què ho fan i com. Hi ha una cosa curiosa, que els pares t'adones que d'alguna manera estimen aquesta nena, però són incapaços de ser bons pares. Són uns pares horribles, horrorosos. Aquesta estimació es converteix en un egoisme perquè volen apropiar-se d'aquesta nena, quedar-se-la sense entendre els problemes que pugui tenir aquesta nena. És una pel·lícula, penso, aconsellable, sense ser una obra mestra. molt ben rodada, molt ben feta, i entenc que està inspirada en una novel·la famosa, però que... digues, digues. No, no, que reprenent el tema de la setmana passada de nou, el Henry James també, tampoc vaig pensar la setmana passada, però suposo que és un tema d'aquests que anirà sortint, que és recorrent. El Henry James ha estat adaptat la seva obra, Una altra volta de rosca, que és una novel·la molt consistent. La va adaptar el Jack Clayton al 1961 en una pel·lícula, i aquí es va dir Suspense i no té res a veure el títol. els innocents, dir innocents, i és una obra mestra també. És d'aquelles pel·lícules que sí que aconsegueixen aquella equació que l'altra setmana vam intentar descobrir, de com aconseguir passar una gran obra, una gran novel·la al cinema, d'una manera veritablement màgica. Si heu vist L'Orfanat, que suposo que sí, si heu vist Los Otros, va per aquí la cosa. Si us atreviu a veure els innocents quedareu garrotivats de com un petit moviment de càmera et diu més coses que 20.000 imatges d'una pel·lícula feta així de vegades passa, de qualsevol manera per explicar una història i que et fa pensar que el llenguatge cinematogràfic és d'una potència impressionant. de les grans pel·lícules. Aquesta és una pel·lícula molt famosa. Sobretot pel tema de jugar amb el terror o amb la suspensa. Sí, però d'una manera molt subtil. Molt, molt subtil. I és la càmera la que t'explica aquest punt que no saps exactament què estàs veient. I jo crec que molt poques persones han sabut fer-ho això com aquest director, Jack Clayton. En guió, per cert, de Truman Capote i de William Archibald, que potser em sembla que has parlat alguna vegada d'ell. Suposo que aquest tema de la setmana passada anirà sortint. En el fons, ja vam dir-ho l'altre dia, és que vam parlar l'altre dia de les obres de la literatura universal passades al cinema i vam descobrir que no n'hi havia tantes com podíem imaginar, que n'hi havia moltes menys. però que les que aconseguien una adaptació o una presència cinematogràfica eren aquelles que s'havien adaptat al cine. És a dir, que s'havia agafat la història i posàvem com a exemple carismàtic segurament la insoportable edat del cert, perquè és una pel·lícula que mateix Milan Condera va treballar Una cosa que no em vaig dir l'altre dia i és interessant és que el francès que treballava amb el que es diu, ah, no em surt ara el nom, que treballava amb el Bunyuel, que feia totes les guions de Bunyuel, el francès que es diu Jean-Claude Carrier. Jean-Claude Carrier, sí. És el guionista també d'Insepotable del Ceres. L'Insepotable del Ceres la fan entre Jean-Claude Carrier i el Ben Condera. I aleshores hi havia coses, que és el que comentava l'altre dia, que hi havia coses que estan en la novel·la. i que no estan a la pel·lícula, hi ha coses que estan a la pel·lícula i que no estan a la novel·la, i en canvi tant una com l'altra estan dient el mateix o simplement quan estan dient en llenguatges completament diferents. Això fa que inclús siguin complementàries, perquè t'adones que comparant les dues coses, una complementa l'altra. quan s'ho agafa a una novel·la, que és el que discutíem l'altre dia, i simplement, sense adaptar-ho a la cinematografia, es copia, s'adapta, sense res més, la majoria de vegades no acaba de funcionar. Són llenguatges diferents. Exacte. I sembla que estem a punt d'assistir a l'estrena, el 25 de desembre, concretament, perquè dos companys que van venir al Cinemàtic del Galliner de Cornellà a parlar-nos del metge, del médico, de Noah Gordon, sembla que pel que diu en ells i pel que diu tothom que l'ha vist amb un passi de premsa, amb una sessió així especial, doncs és una adaptació de la novel·la del Noah Gordon increïble, una pel·lícula alemanya, rodada en anglès, i que tots els que han llegit la novel·la, que sembla ser també, que jo no l'he llegit, que és una novel·la de referència dintre del que és el geni de novel·la històrica, doncs no queden gens de sabut de la pel·lícula, sembla ser que és impressionant també, vull dir que També per apuntar-la. La setmana vinent ja no tindrem programa, doncs ja podem anunciar que el 25 s'estrenarà aquesta pel·lícula, que val la pena veure-la. Doncs bé, si no hi ha més estrenes o més pel·lícules que haguem vist, podríem passar pel tema i començar pel francès, que ens parli del Jaime Camino. Doncs jo, com acostumo a fer, no us donaré una visió exhaustiva del tema ni del director, sinó més aviat una versió personal. I per començar, el que volia era traduir de l'anglès un comentari que hi ha al IMDB, que com sabeu és la base dades més exhaustiva, això sí, més extensa de tot el món de pel·lícules, IMDB, que és Internet Movie Database. International Movie. No, International o Internet. És igual, d'ha ser de dades, fincat en principi als Estats Units, el servidor és d'allà, i us ho tradueixo, potser és una miqueta llarg però no gaire, potser més que res serà lenta la traducció, però intentaré fer àgil. Sobre la vieja memòria, del Jaime Camino, que per mi, de les que he vist seves, que tampoc és que hagi vist moltes, però és que aquesta em va impressionar tant, que, bueno, que combreu completament amb aquest comentari i ara quan us digui de qui és ho entendreu més. Veient el comentari que ja és el següent, diu que aquesta és una excel·lent pel·lícula d'entrevistes sobre les opinions i memòries de diferents participants, guanyadors i perdedors de la guerra civil espanyola, que va anar del 36 al 39, d'acord amb el format clàssic del documental, que d'alguna manera aquesta pel·lícula, m'imagino que ajuda a fixar el que és el documental clàssic, agafa o recull fets que van tenir lloc al voltant de Barcelona en els mateixos començaments de la guerra. El muntatge està fet de manera que pots veure un diàleg fictici entre polítics de diferents partits i ales de dreta i d'esquerra. La veritat històrica és, per suposat, impossible de copsar. I, finalment, acabes tenint la impressió que la realitat mateixa s'escapa de tu. No pots acabar d'agafar-la. Cap pel·lícula de ficció pot fer el mateix com una bona pel·lícula documental. Per exemple, Roger i jo, de Michael Moore, 1989, Hotel Terminus, La vida i els temps, de Klaus Barbi, de Marcel Ofus, del 1989, o els films de Fred Weissman. He de dir, això diu aquesta crítica, que la longitud de la pel·lícula, al voltant de quatre hores, és similar a algunes d'aquestes que he inventat. Cada part d'aquesta pel·lícula de La vieja memòria és tan excitant i amb tan densitat d'informació com la millor de les que he esmentat. Us ho puc assegurar. Ara segurament riureu una miqueta, però per això està fet aquest punt de començament. Aquest comentari, que està allà a l'IMDB, el va fer una persona, un senyor que es diu Francisco Aguilar, al 6 de gener del 2000, ara aquesta persona ha adaptat el seu nom al català. La qüestió és que quan vaig veure aquesta pel·lícula, vaig buscar aquí a l'IMDB, vaig veure que no hi havia cap comentari, i em va encantar, em va agradar tant. I el vas fer tu. Sí, i a més tot... I el vas escriure tu. Sí, i aquests comentaris... Bueno, mira... Ho hem deduït. I aquest comentari que fixeu que dono referències al màxim. Això t'ho dedueixes tan bé a l'anglès directe, no? No, acostumo a fer-ho. Sí, no, però m'ha costat. És un anglès molt macarrònic. No sé qui l'haurà escrit, però és d'aquella manera molt estrany. La qüestió és que en aquella època era el 2000. Jo m'imagino, perquè no me'n recordo gaire, ni qui és Alfred Weisman, però sí que recordo que és un director de documentals afamat i famós, i el Marcel Ofos, que també havia dirigit, sí que me'n recordo. He vist aquesta pel·lícula de la vida de Klaus Barbie, que era un nazi que tenia un hotel, a Berlín, si no recordo malament. La vieja memòria per mi és això que vaig posar en aquestes línies. És una pel·lícula que transcendeix la capacitat que té qualsevol tipus de cinema d'explicar-te una història. Que transcendeix també la diferència que hi ha entre realitat i ficció. Jo la impressió que recordo molt vivament d'haver-la vist és que hi arriba un moment, com comentava llegint el que diu aquí, que t'oblides de intentar esbrinar què va passar en aquell moment. Estàs veient imatges d'arxiu i veus la passionària, veus altres personatges de partits completament diferents al seu, de l'altra banda de la ideologia, i cadascú t'explica la mateixa escena a la seva forma. I tot encaixa perfectament. No hi ha manera de decidir si el que està dient un és el que va passar o el que està dient un altre. Amb la qual cosa la pel·lícula, no sé si involuntàriament o voluntàriament, de Jaime Camino, ve a ser com una mena de demostració que les imatges són il·limitadament susceptibles de transformació, d'interpretació... Per molt documental que sigui. És que precisament i precisament el fet que sigui documental la fa encara més inquietant en aquest sentit, perquè la realitat es dilueix completament. És a dir, i efectivament com tu deies abans, Joan Jaime Camino, pràcticament tota la seva filmografia, curiosament va néixer el 1936, l'any que va esclatar la guerra, no crec que tingui res a veure, però és una casualitat, doncs veritablement ha dedicat molt bona part de la seva filmografia a pel·lícules d'aquest tipus. connectades o relatives a l'altre més coneguda de seva són les larges vacacions del 36, precisament ja el títol ja ho diu. Són tres anys de vacances. Les escoles fora, la feina tampoc et pots dedicar. És una burgèsia catalana que se'n va al maresme i ha insistat en allà per viure fora del perill que significava estar a Barcelona. Exacte. I llavors ha fet moltes altres. Ha fet Dragón. A mi una camarada bona si la coneixeu, el llarg hivern. No sé si la coneixeu. El llarg hivern m'agrada perquè està basada en un guió del romà govern, del Joan Mercè i no sé quantes persones més famoses. i té a veure amb una família catalana, que un d'ells és membre de la Generalitat, i que té un germà que és fatxa, llavors és la confrontació entre dues famílies, els foten fora de la seva casa, i ell es veu obligat a fotre'n a la presó, i llavors la casa, com que és propietat de la família, i ve el xicot, el fatxa que viu a Madrid, i s'instal·la en aquesta casa. És una pel·lícula, una de les últimes pel·lícules, però després d'aquesta més en va fer una que és sobre els nens de Rússia. Sí, els nens de Rússia, sí. Aquesta és la més recent, del 2001. Però aquesta jo diria que és una pel·lícula digna de tornar-se a haver vist perquè planteja molts temes que habitualment no surten amb el cine. I com que ell planteja des de punt de vista, diríem, d'aquí a Catalunya, és una pel·lícula francament interessant. A més a més, amb un repartiment internacional. És una extraordinària pel·lícula. Jo l'he vist diverses vegades i la recomano. És una pel·lícula que d'ells segurament seria de les més interessants. L'altra cosa que m'ha suggerit el que has explicat sobre la vieja memòria és que, és veritat, és a dir, com que el documental permet que tu puguis posar-hi la teva cullerada, hi ha una cosa també molt clàssica que no sé si segueixen fent ara la Filmoteca, la Filmoteca feia fa uns anys, feia enrere, quan estava potser més de moda el tema de la guerra civil espanyola, feia una cosa bastant divertida, que era, passava tots els documentals del bando feixista i a continuació, amb una mateixa sensació, tots els documentals que eren de deu minuts, de quinze minuts, de trenta minuts, tots els documentals de la banda, diríem, república. i te'n donaves compte que s'utilitzaven les mateixes imatges, que eren les úniques que s'havien rodat, per explicar justament el contrari. És a dir, veies unes imatges i significaven una cosa, i les altres eren exactament les mateixes imatges i significaven tot el contrari. Aquesta mena, que clar, es té la sensació que el documental és neutre, com la ficció que no... I no, el documental pot ser tant de ficció com qualsevol altre pel·lícula de ficció, realment. Doncs el Jaime Camino, a la vieja memòria, té l'endial·lada habilitat de fer les dues coses a la vegada. És a dir, les mateixes escenes, o en un petit tall de diferència, les veus interpretades d'una manera i de l'altra. Tu et pots decantar, però si ho mires d'una manera el més objectiva possible, no pots distingir perquè uns t'ho expliquen. Aquestes imatges que estem veient signifiquen això i els altres allò altre. Tot encaixa. És una miqueta terrible dir-ho així, però és la impressió tan forta que em va quedar i per això vaig voler parlar, sense ser un expert de Jaime Camino, però penso que amb aquesta pel·lícula va aconseguir una cosa que donaria per fer tesis doctorals sobre el tema i sobre la profunditat que pot tenir un documental. A ell, el Jaime Camino, a part, se li pot considerar un d'aquells directors d'una escola que van parlar un dia, que és la Escola de Barcelona, i ha fet pel·lícules com Los Felices Seten, com a guionista, perquè també la majoria de pel·lícules que ha fet ha estat guionista, a part d'aquestes que m'he esmentat, també té España otra vez, Mi profesora particular, La campanada, Volver a Empezar, com a guionista, com a escriptor, Dragón Rapid, que és la que esmentaven, i Luzes y Sombra. i el primer premi Gaudí a tota una carrera se li va donar a mail el 2009 a Catalunya. En aquesta llarga hivern era una pel·lícula molt més llarga, quasi de quatre hores com La vieja memòria, que estava fet amb dos pel·lícules en el primer aparell i l'altre. Es veu que a llarg hivern la volíem fer molt llarga. i es veu que van tenir molts problemes de distribució i tal, hi va haver-hi conflictes de jutjat entre els components de la producció i al final la pel·lícula va tenir problemes de distribució. I ell va quedar gairebé arruïnat, és a dir, va invertir molts diners en aquesta pel·lícula i arreu de tot el fracàs aquest que va suposar, no li van... bueno, va tenir una sèrie de coses, i va quedar arruïnat. Va costar molt més, va fer-lo dels nens de Rússia, però a partir d'aquí ja em sembla que la cosa era molt complicada i va deixar de fer cine. Que quedi dit, dos detalls més sobre la vieja memòria i sobre això que jo volia parlar perquè és el que em va quedar tan gravat. que, a part de Jaime Camino, també és guionista, el Roman Guber, que és una altra personalitat de la crítica que hi ha a Catalunya, i que, si no recordo malament, Joan, una de les coses que tu feies molt, sobretot abans, ara ja no tant, és agafar la classificació o la mitjana de les votacions que surten. Això potser ho feia una altra persona que venia al programa. de l'IMDB, i en aquest cas, sobre 10, amb els 26 usuaris que han votat, la pel·lícula té un 7,8. No ho faig mai, això, però en aquest cas em sembla curiós comentar-ho. És una pel·lícula que en el seu moment pensa que de quin any és? De 79. Pensa que en aquell moment acabàvem d'arribar a la democràcia en alguna mesura, Franco havia mort fa quatre anys, al 75, i per tant tot això estava molt... i a més a més penseu que durant el franquisme la majoria d'aquestes imatges i aquestes pel·lícules havien estat prohibides i per tant hi ha una mena d'excés, d'explosió, de voler explicar tot el que havia passat durant aquests anys i aquesta és una pel·lícula que com que estava basada, com deies tu molt bé, amb documentació filmada i històrica, amb document real, va tenir una força impressionant. I agafa el moment just, perquè ja es podia començar a parlar del tema i hi havia molta gent encara viva que havia viscut el conflicte i llavors parla. Unes quantes de les persones que apareixen, el Diego Abad de Santillán, Francesc Benages, Eduardo de Guzmán, José Luis de Villalonga, Federico Escofer, Raimundo Fernández Cuesta, Ramon Fernández Jurado, Fernando García Teresa, Julián Gorkín, Dolores Ibarroi, l'apassionària, David Hatton, Enrique Líster, Jaume Miravillas, Federica Montseny... En aquest moment el Partit Comunista tenia més pes que posteriorment, quan les eleccions seran guanyades en el 82 pel Felipe González, etc. I aleshores jo penso que tot el documental és un documental d'esquerres, és a dir, és un documental que està a prop del Partit Comunista, jo diria. Sí, però... Jo no l'he vist, però... Descriu el francès com una mena de Catarsi, el documental, com una mena d'intent de... A veure, jo, després d'escoltar el francès i ara escoltar el que acaba de dir el Joan, jo el que crec és que el que ell defensa és l'impossible. En definitiva, que les mateixes imatges, i tu també ho deies, que a les mateixes imatges l'espectador no tingui capacitat de diferenciar qui, segons una veu que pugui anar explicant, perquè això també que sí que és cert que passa, doncs no pugui descifrar què és el que veritablement va passar. Això, en teoria i cinematogràficament, em sembla una aberració, perquè és clar, llavors vol dir que bé, que com a espectadors el que fem és embrutir-nos, si és que no ho sabem fer. I jo crec que hem de saber-ho fer, que la veu no ens pot distreure de la imatge tal com ell la filma, perquè per tant hi ha reportatges, tot allò. Jo penso que... Tu acabes de dir una cosa que és molt interessant. Diu abans, el Partit Comunista tenia un pes que ara no té. O si no ho has dit així, molt semblant. Bé, però és que... a veure, jo penso que no és una qüestió de pes, això tampoc, perquè és clar, vull dir, el que és cert és que el comunisme, com deia una vegada un professor, que per cert ara ha estat amb tota la història aquesta, és el senyor Tarrí Cabras, amb aquesta història d'anar destacant tot un seguit de coses, diu, l'única revolució que s'ha fet en el món és la comunista. Les altres han estat més o menys però és aquesta la que veritablement es va fer i per això va tenir una vigència francament potent en tots els conceptes. És evident i això penso que sí que és cert que en els anys 79, com tu dius, que va fer aquesta pel·lícula, això era d'una potència extraordinària que no hi és ara. Perquè ara El que no es pot negar és el que hi ha, i el que hi ha hagut. I ara això, en tot cas, està dissimulat. O se li ha fet un camuflatge, per dir-ho d'una manera. És una altra època i les coses han evolucionat. El que va passar va ser que tots sabem que el Partit Comunista, abans de la transició durant el franquisme, els últims anys del franquisme, tenia un pes decisiu a la societat espanyola. i això quan arriba la transició, tot i que ja sabeu que es reconeix el comunisme, el carrilló arribar a Barcelona, a Espanya, i la transició se li permet que faci pública la seva presència i l'apassionat arriba al Parlament espanyol, quan arriba a les eleccions no va anar com molta gent no menys esperava i llavors el que guanya és el Felipe González, llavors el socialisme és el que puja i el comunisme doncs per radical etcètera o perquè algú us va imaginar que era molt més radical del que potser inclús era doncs es va quedar més diluït. No podem oblidar que va existir el 23F que va jocar un paper molt important. Però en dedicar part de la vieja memòria de les pel·lícules de Jaime Camino, tenim algunes pel·lícules més sobre la Guerra Civil. I justament connectant amb això que deies de la importància de les imatges, la Guerra Civil d'Espanyola, jo penso que va ser una de les moments històrics que han rebut més atenció, sobretot per la banda de la propaganda. Aquella època va ser l'època de l'aclusió de la propaganda com a sistema de guanyar-se les masses. Utilitzant el cine. Utilitzant el cine, sí senyor. I jo penso que la Guerra Civil Espanyola, i després evidentment la Segona Guerra Mundial, va ser un camp de batalla en aquest sentit, de batalla propagandística. I després el que diferencia la Guerra Civil Espanyola de la Segona Guerra Mundial és que potser la Guerra Civil Espanyola encara estava que això és molt discutible, però estava envoltada d'una certa aura romàntica en tots els bàndols, tant el bàndol d'esquerres com el bàndol de dreta. Això a la segona guerra mundial no va passar perquè allò va ser un conflicte amb genocidi inclòs, cosa que en realitat a la guerra civil espanyola també va passar, però com que ho van tapar convenientment, la cosa va quedar així. Va ser un conflicte molt especial i ha rebut molta atenció per part del cinema i durant una època per la banda del guanyador, que era el que podia fer més pel·lícules. La veritat és que hi ha una de les coses que hem de comentar i és que si els uients estan interessats en obtenir més informació, perquè és molt difícil ara en tan poc temps comentar Tenim una pàgina web que el francès segur que posarà en el blog, que permet connectar amb un recull de pel·lícules i documentals. sobre la guerra civil espanyola que ha realitzat l'Enrique Martínez Salanova Sánchez, que la veritat és que el Joan i jo ho hem vist i el Francesc també, i és realment un recull fantàstic. Sí, la estic mirant aquí. No sé si és exhaustiva, però... Jo penso que és exhaustiva. Bueno, troba falta una. Mira que ràpid. El Bosque. Però és que això és molt més actual. És molt recent. Aquí està arribant fins al 2011. El bosc és de l'any passat, no? Hem de dir a l'Enrique que l'ha afegit. Ràpidament. Però realment és un gran recull i aquí trobareu moltíssima informació. Les dues pel·lícules que jo potser em començaria a comentar, jo he fet una mica una selecció també basant-me en pel·lícules que jo he vist, perquè clar, hi ha moltes pel·lícules aquestes que no he pogut veure. I un començaria per dues, potser en ordre cronològic les 4. de l'André Malraux i després Raza. Rodada per la Generalitat. L'esport té la característica que es va rodar durant la Guerra Civil Espanyola. La Guerra Civil Espanyola no s'havia acabat. És una pel·lícula sobre una història d'un rescat d'un aviador que cau en camp enemic. Un tipus d'història que després s'ha anat repetint moltíssim. Hi ha diverses pel·lícules fetes posteriorment que tenen un esquema semblant. I després Raza, que us haig de dir. El del famós guionista Jaime de Andrade, famósíssim perquè en realitat es deia Francisco Franco de Amonde. Jo no l'he vist mai encara. Jo sí que l'he vist. Jo penso que és una pel·lícula que val la pena veure-la per copsar el pensament del dictador. Sobretot el final, el discurs final. Exacte. I hi ha una curiositat que justament hem vist en aquesta pàgina web que és que Raza es va estrenar dues vegades. Es va estrenar com a Raza en 1941 I el 1951 es va tornar a estrenar com a l'espíritu d'una raza. Quina diferència hi ha entre les dues pel·lícules? Doncs que a la primera es feien unes mencions molt explícites a l'antisemitisme i es glorificava el feixisme italià i el nazisme. I a la segona, com que els amics americans eren o volien ser aliats del Franco, tot això es va esborrar convenientment i es van treure aquestes referències. Els amics americans volien ser aliats del Franco? No, era el Franco que volia ser aliat. El Franco volia ser aliat dels Estats Units. Hi ha una pel·lícula d'un director que jo també, en el sentit del documental, que un documental es diu Raza, el espíritu de Franco, del 1975. També agafant aquestes dues històries que tu dius i analitzant la figura de Franco a partir del que s'explica. Amb aquesta segona versió de raza, quedava clar que a Espanya mai s'havia sigut feixista. Això estava claríssim. Després venen més pel·lícules, una molt famosa, perquè en doblen les campanes, de 1943, que jo, sincerament, està bé, però no és cap cosa de l'altre món. Estaves a la mona novel·la del Hemingway perquè potser per això li va donar ressonància, però la pel·lícula en si no té res. Els americans després han utilitzat les referències a la guerra civil espanyola, les nieves de Kilimanjaro... Perquè aquí va venir molta gent dels brigades internacionals. Exacte. I llavors feien aquestes referències, com per exemple les nieves de Kilimanjaro, no massa reixides. Perquè en aquesta pel·lícula del 1952, el Henry King, els republicans quedaven com una colla d'incompetents i de negats, que fins i tot la censura franquista no va tocar. L'estava bé que apareguessin com uns inútils, m'imaginàveu. Sí, però molts anys més tard, curiosament, en aquest LOAC va fer una cosa similar, molt més documentada, però arribant a una conclusió similar i més inquietant potser perquè precisament estava molt documentada que Tierra i Libertat agafa la idea que veritablement la desorganització que hi havia en el camp anarquista, comunista... Però allò és una lluita inútil. Jo penso que Tierra i Libertat anava més enllà al cap d'os en el sentit de dir la importància de la revolució que volien instaurar els anarquistes com una manera de portar la justícia i d'evitar de caure en els mateixos clitxers. Ell, jo penso que et garreg la llibertat, és molt neutre, el Ken Loach. Carrellos va empipar de mala manera quan va veure la pel·lícula perquè és una lluita entre el comunista de l'època i els anarquistes, com diu ell. Llavors, jo diria que la pel·lícula en el fons defensa els anarquistes. Que en realitat no són anarquistes, són el POM. A la terra i a la llibertat són... No, potser no me'n recordo d'això, però potser que han sigut POM. Que de fet anaven a la mà amb els anarquistes. I que havien pelat en el senyor Andreu Nín. O sigui, que se passava el POM, va desaparèixer l'Andreu Nín un bon dia de Barcelona a mitja de Guerra Civil, i fins fa molt poc no se sabia que l'Andreu Nín va ser l'Stalin el que va donar ordres a Calpalésia, i està enterrat a Madrid, als voltants de Madrid. I això no s'ha pigut fins que un periodista de TV3 Exacte. I l'aquella que fa, com es diu... Marta Armengou? No, no. Una que és responsable de documentals de TV3, van anar a Moscú per fer un documental sobre això i investigant, quan es podia investigar els papers de l'HGB, van descobrir que era directament l'Stalin, al que hi havia una altra ordre, que el líder del PUM, el senyor Andreu Nin, fos eliminat. Vam fer un gran documental. Sí, un documental extraordinari. La veritat és que després han vingut més pel·lícules al respecte. Per exemple, la cançó és per després d'una guerra. Fem un salt molt gran, però jo penso que val la pena mencionar aquesta pel·lícula, perquè a més es va fer de manera clandestina. Aquesta pel·lícula es va fer al 1971. Això no ho sabia. El Franco no estava mort. Ha sigut l'inici que ens ha posat el Francesc avui. El Franco no estava mort i va tenir molts problemes perquè els anaven al darrere de la pel·lícula. I és una pel·lícula feta per al Vassilio Martín Patino. Després hi ha les larges vacacions del 36 que ja hem comentat i després hi ha una que jo penso que val la pena comentar, La plaça del diamant, perquè està basada en una gran novel·la. Personalment m'agrada molt. I a més la pel·lícula trobo que... amb els mitjans que van tenir en aquella època, reflectia molt bé el clima de la novel·la i cert clima de la guerra civil espanyola viscuda a Barcelona. I després hi ha també, penso, una referència que hem de fer que és a La Baquilla, la famosa pel·lícula de Luis García Berlanga del 1984. que jo personalment penso que té moltes coses bones. Aquest matí estava llegit que el vaques era un guió fet com 7 o 8 anys que a l'època de Franco no li deixaven rodar i que no la va rodar fins a la mort de Franco, però el guió estava escrit. El de vaques o la vaquilla? Perdona, la vaquilla, m'he equivocat. Tu dius la del... Bacas és la... Aries o...? No, no. El Médem. Julio Médem. Tu dius la de Julio Médem. No, no, jo dic la vaquilla. Ah, la vaquilla. Perdona, doncs la vaquilla és la que he llegit jo que no ho sabia, que es veu que el guió és del Rafael Azcona també, i col·labora amb el guió, i que no els hi van deixar rodar la pel·lícula, perquè va ser la fan després del Franco Mone. En general, la pel·lícula, jo penso que val la pena veure-la. D'aquesta selecció, jo penso que val la pena. Va que és més, encara. Segurament. I després una pel·lícula que em va agradar molt a mi, sobretot per la interpretació que fa del Franco l'actor Juan Diego, és Dragon Rapid. Que és del Jaime Camino. Que és del Jaime Camino, sí senyor. I a mi em va agradar moltíssim, no sé de vosaltres què en penseu. Juan Diego és el... És el Juan Diego. I fa una interpretació del Franco que a mi em va semblar boníssima. La família del Franco, que s'ho representaria diverses vegades, és ben curiós. El personatge està molt ben captat. I després hi ha Ay Carmela, de la Carlos Aura, que també és un director que a mi m'agrada molt i que la pel·lícula també, en aquest sentit, trobo que té forces sencers. A més a més, l'Andrés Pajares, que és un actor que aquí teníem una mica... Com un còmic, sí. Com de Bodeville barato, doncs realment fa un paper... El que demostra que un actor amb un bon director... Perdoneu, que estava buscant la pel·lícula de Juan Echenove on fa de Franco és Madre Hilda. És una altra també, molt curiosa. Franco jugant a les cartes allà, amb un grup d'amics. No fa gaire que... Jo també vaig veure una pel·lícula sobre Franco. que precisament estava ambientada quan Eva Perón va venir a l'estat espanyol, o sigui, quan va fer la visita. No ho sé ben bé, però a mi el que em va quedar molt present d'aquella pel·lícula és precisament de la manera que dibuixa tant Franco com la seva dona, la Carmen. I llavors de la manera que l'Eva Perón com Lluïa, com a dona, com a persona, com a coherència fins i tot, perquè ja veus tu, la diferència entre uns i altres era mínima, però no hi havia manera d'entendre-s'ho. O sigui, és una pel·lícula que a mi em va semblar molt interessant perquè aprofundia sobre les constants de la formació feixista, el canvi climàtic. Va ser un gran esdeveniment la visita d'Eva Perón. A casa meva se'n parlava fins i tot 30 i 40 anys després. Això es va fer una pel·lícula, no fa massa d'això, un any o dos deu fer màxim. Després jo m'he permès introduir-vos també aquí a la llista aquesta una sèrie que a mi em va agradar molt, de Mario Camus, que és La forja d'un rebelde. Jo em vaig llegir a la trilogia en què es basa, de l'Antonio Varea, que la recomano a tothom. És una gran novel·la i t'explica molt bé el Madrid d'inicis de segle i el desenvolupament de tot el conflicte que va ser la Guerra Civil espanyola. És una òptica molt autobiogràfica, perquè en realitat és una trilogia que és la vida de l'autor. Però està tan ben escrita, que la recomano a qualsevol, i evidentment la sèrie també. M'agrada molt que treguis el nom de Mario Camus, perquè és d'aquests directors que ha estat una miqueta com deixar de banda i fer coses molt interessants. Los Santos Inocentes, la referència més coneguda. Que Los Santos Inocentes no va sobre la guerra espanyola, Parla de la guerra civil o dels guanyadors i dels conflictes que hi havia. Hi ha molts cines satèl·lits al voltant d'aquest conflicte. Després, Tierra i Libertat, que ja n'hem parlat, i jo salto amb una que no m'agrada gens, Libertàries. Tampoc em va agradar. No em va agradar gens. Per què? Perquè feia com una intenta de copsar una part del conflicte que estava molt desdibuixada. S'entrava sobre els anarquistes, concretament sobre dones anarquistes, però jo penso que les presentava d'una manera molt... El més suau que he sabut és Frívola. La pel·lícula és de Vicente Aranda. És un director que m'encanta. Tenia més coses bones. que no posteriorment, perquè l'últim any ha fet coses molt fluixes. Depèn de com mires la seva filmografia. Jo la miro amb bons ulls, he de dir-ho. Llavors m'agrada força. Tot el que he anat veient, que no ho he vist tot, m'agrada força. I aquesta mira-me'n a punto per veure quina impressió em fa. D'acord, d'acord. Després, La Niña de Tus Ojos, de Fernando Treva, està molt bé. Fins i tot a mi m'agrada més La Niña de Tus Ojos que Velo Talk. Sí, a mi sí. És del mateix del Trueba. El que passa és que no pretenen anar més enllà a la pel·lícula, que ha de ser senzillament una comèdia molt ben feta. Tampoc no anem a buscar missatge. I després Soldados és a la mina del Germà, del Fernando Trueba, del David Trueba, que jo no llegir la novel·la, la pel·lícula em va... No vaig acabar d'entrar en la pel·lícula. Hi ha en certes parts que sí, sobretot el que és la part de l'explicació del... El del mau, del vell. No, del vell no. El feixista que se salva, que va ser un escriptor molt famós... No em surt el nom. L'interpreta el Ramon Fonseré. L'autor és el Javier Cercas. La novel·la és el Javier Cercas. Però el guió està molt canviat. Jo sí que he llegit la novel·la i he vist la pel·lícula, i haig de confessar que la pel·lícula en realitat l'han enriquit i està per mi molt millor que la novel·la. La novel·la no té la qualitat per l'èxit que va tenir, ni penso que és un èxit que estava sobrevalorat, i sembla ser que al final, igual que també passava la pel·lícula, la gent acabava plorant, els actors acabaven plorant, Jo, en canvi, crec que la novel·la no tenia valor i, en canvi, jo, per mi, el guió, que està enriquit, està canviat, moltes coses estan canviades, està bastant lograt. És a dir, penso que és una pel·lícula que no sé ara, perquè fa molts anys que la vaig veure, no sé si ara se'm seguiria agradant, però tinc la sensació que pot perdurar. És una pel·lícula... Rafael Sánchez Mazas, volies dir. Rafael Sánchez Mazas. S'ha interpretat pel Ramon Fonseret, que trobo que és la part més interessant de la pel·lícula. A mi m'agradava molt la part final, quan del Mau, que és un actor català mort que vivia a Andalusia, la Irene Agil el va veure finalment, el troba al final, allò em va semblar que estava brutalment aconseguit. És a dir, allò era realment d'una potència per a mi. Jo que no toco és una pel·lícula interessant. És a dir, per a mi jo, si per exemple Panegra és una pel·lícula que ha tingut molt d'èxit també, que toca també i en canvi, per mi, Panegra no té la qualitat des del meu punt de vista. Ja t'estàs avançant, el que volia dir el Joan Canal d'Andreu. Jo no acabava amb el bosc, si voleu ho acabem amb aquesta, sinó que acabava la llista amb Panegra, de l'Agustí Villaronga, sobretot perquè va rebre Un reconeixement molt important que jo penso que es mereix la pel·lícula. I la Berinta del Fauno, la trilogia de fet del Guillermo del Toro. Sí, i l'Espinazo del Diablo. L'Espinazo del Diablo, i ara no me'n recordo qui és l'altre. No me'n recordo, jo tampoc. A mi també, a mi la Berinta del Fauno em va agradar I en termes generals jo la pel·lícula la trobo molt aconsellable per anar-la a veure. No sé fins a quin punt acabarà sent una pel·lícula que transcendirà. Penso que no, perquè li falta potser el toc fantàstic aquest que té, la gent no l'aprecia. Per això penso que no transcendirà. A mi personalment, per exemple, em va agradar més la Berinta del Fauno que Soldados de Salamina. Però bueno, són preferències gustoses. Jo penso que caldria una mica... No hi ha temps, com deies tu, molt bé. Però aprofundir el per què? Perquè jo de Soldado Salamín me'n vaig parlar molt quan es va estrenar, la vaig veure i tal. I jo hi vaig veure precisament el que, tal com hem començat el programa, Això que deies tu de llegir una pel·lícula i tant, segons qui t'explica o qui t'hi posa una mica de notes verbals, doncs acaba tenint el mateix efecte i són contrincants. Amb els soldats de Salamina, jo penso que una de les coses que passava, i en pànegra també, la veritat, és que d'una manera o altra el que hi havia és, o hi ha en la pel·lícula implicit, és fer aquesta valoració que tant víctima van ser uns com els altres. I en definitiva tant ho podia passar malament un soldat de la bàndol nacional com un soldat de la bàndol republicà. Esclar, si ho mires des d'aquest punt de vista, no hi ha dubte. Jo en aquest sentit tinc una anècdota que us l'explico molt ràpidament. I és una anècdota real sobre una persona que va viure la guerra civil en el seu poble, que em sembla que era d'Almeria o no sé on, era anarquista, tenia 16 anys, i quan va haver-hi la sublevació, el van capturar els... Nacionals? Es va allistar l'exèrcit, el van capturar els nacionals, el van posar en un batalló penal, va fer la guerra en la legió, en el batalló penal, i quan va tornar al poble el van empresonar per anarquista. i va salvar la vida per molta sort. Una mica connectant amb això. Hi ha una cosa per acabar, que si els nostres ulls volen documentar-se d'una forma més científica o més seriosa o més històrica del que va ser la guerra civil, jo recomano una cosa que es diu The Spanish Civil War, la guerra civil espanyola, de la Granada Televisió, que són 6 capítols de 50 minuts, Fets per Luke Thomas, Ronald Fascer, Ronald Fascer és un especialista sobre la guerra civil espanyola i tot l'equip d'historiadors de Granada Televisió que fan uns documentals extraordinaris. És a dir, són 6 hores quasi d'explicar-te tota la guerra civil des del principi fins al final. amb un final que aniria en aquesta línia que esteu dient, és a dir, com de contraposició d'enfocs i de maneres de reflexionar. És un extraordinari pel·lícula o documental per aproximar-se al que va ser la guerra civil. Molt bona recomanació per a mi. Justament surt mencionat a la llista que em recomana. Perfecte. Està avalada a Triste Trompeta, que també és una altra pel·lícula més ciment sobre el tema. La Voz Dormida també, La Voz Dormida. moltíssimes. La setmana vinent no podem parlar de què parlarem perquè no parlarem de res, no hi ha programa. Fins quin dia? Fins el dia 14. O el dia 7, no sé si hi ha programa, jo crec que no, perquè és just després de res. El dia 14, en principi, ens tornarem a veure aquí. Doncs aquí serem. cinema-sensecondicions.blos.com. Per tornar a sentir aquest programa, a reveure ja acabem. I bon Nadal. Bon Nadal a tothom.