Cinema sense condicions del 23/11/2021 — Johnny Guitar, House of Gucci i la música de Marcos JGR: color, duels i onades sonores

Clàssic de la setmana: Johnny Guitar (1954, Nicolas Ray)

Per què és especial

• Direcció de Nicolas Ray: mirada bohemia, anticlàssica, amb una planificació visual d’alt nivell (picats, contrapicats i coreografia de càmera).
• Protagonistes femenines potents: Joan Crawford (Viena) i Mercedes McCambridge dominen la pantalla; lectura sovint qualificada de protofeminista dins el western.
• Subtext polític: al·legat contra el macarthisme a través del motiu del linxament i la persecució injusta.
• Estètica i color: ús del procediment de color de Republic (“Truecolor”) que aporta una paleta singular; vestuari molt marcat (negre, vermell, fúcsia i blanc) i interiors amb pedra i textures que dialoguen amb l’entorn.
• Arquitectura i espai: influència de Frank Lloyd Wright en la concepció del saló de Viena, integrant elements geològics i contrastos cromàtics.

"Les mirades de Mercedes McCambridge a Joan Crawford són àcid sulfúric pur"

Temes, influències i guió

• Amor i ferides: passió devastadora entre Viena i Johnny (Sterling Hayden) articulada en diàlegs de gran intensitat (l’emblemàtica escena del “Mienteme”).
• Influència a la Nouvelle Vague: rastre a Godard (Pierrot le fou) i Truffaut (ecos en La sirène du Mississippi) en la dicció emocional i els diàlegs durs.
• Guionistes: Philip Yordan i Ben Maddow signen una adaptació amb nervi clàssic (referències a Lanza rota, L’home de l’Oest, Pànic als carrers o La caiguda de l’Imperi Romà).
• Rivalitat real al rodatge: tensió Crawford–McCambridge aprofitada per Ray per augmentar la intensitat dramàtica.
• Economia del Far West: xoc entre el progrés (el tren, el projecte empresarial de Viena) i els ramaders com a força reaccionària.

Detalls cinèfils

• Color i materials: la fotografia explota el Truecolor per donar caràcter; vestuari i decorats com a motor expressiu.
• Posada en escena: el saló com a espai teatral-psicològic; foc i destrucció reutilitzats com a motiu visual.
• Recepció i estatus: ignorada als Oscars com a “sèrie B”, però avui considerada obra de culte del gènere.

Crítica ràpida: House of Gucci (Ridley Scott)

El millor

• Repartiment de luxe: Lady Gaga (aplaudida), Adam Driver, Al Pacino, Jeremy Irons, Jared Leto.
• Producció i ambientació: vestuari i direcció d’art de primer nivell; trajecte temporal del 1970 als 1990 ben situat; to musical italià consistent.
• Tema central: ascens i caiguda d’una família que s’autodestrueix; transformació moral de Maurizio.

El que grinyola

• Estructura i salts: alguns canvis d’actitud (sobretot de Maurizio) resulten poc motivats; muntatge amb “sals” bruscos.
• Aportació tangencial: es critica la planificació visual d’“A Star Is Born” (càmera a l’espatlla, primers plans continus), tot i valorar positivament Gaga com a actriu.

Entrevista a Marcos JGR: composició per al cinema

Orígens i mètode de treball

• Vocació i reinvenció: la crisi del 2007 l’empeny a professionalitzar la passió per la banda sonora, amb DAWs i llibreries d’orquestració.
• Primer contacte clau: enviament d’una peça a una productora i connexió immediata amb Agustí Villaronga.
• El testament de la Rosa: música com a ambientació volàtil i espiritual per a un documental íntim sobre Rosa Novell.

“Jo vull el guió. Me’l llegeixo, en capturo l’esperit i començo a compondre; després ajusto amb el muntatge.”

El ventre del mar (Villaronga)

• Concepció sonora: leitmotiv d’“onades” orquestrals que van i vénen, com el mar; to poètic sobre una història tràgica (145 nàufrags, 15 supervivents en 10 dies).
• Posada en escena: tractament teatral i econòmic d’espais (fàbrica amb dipòsits com a “plató”); fotografia impecable de Josep Maria Civit.

Fonts literàries i adaptació

• Inspiració a Alessandro Baricco, “Oceano mare” (capítol central com a base). Connexions amb l’adaptació d’“Incerta glòria”.

Born a King (Nacido Rey, 2019)

• Superproducció i enregistrament: Royal Philharmonic, 70 músics, Abbey Road, direcció de Paul Bateman.
• Decisions tècniques clau: substitució de flautes clàssiques per timbre àrab; microfonia de contrabaixos a prop de la corda per capturar el vibrato propi de música àrab.
• Professionalitat: sessions quasi sense assaig; precisió orquestral impactant.

“Quan treballes amb més professionals, és més fàcil: saben exactament què han de fer.”

Idees clau

• Johnny Guitar: western de color i passions, amb lectura política i femenina avançada al seu temps.
• House of Gucci: espectacle interpretatiu i de producció amb desequilibris de muntatge.
• Marcos JGR: composició des del guió, leitmotivs orgànics i experiència d’alt nivell d’enregistrament internacional.