José Luis Guerin i el pont entre documental i ficció: de Caligari i Home a Kore‑eda, Chaplin, Nolan i Spartacus

Cinema sense condicions. Bona nit. Tornem a ser aquí un dimarts més escoltant aquesta suau música que ens ha posat el Francesc, que no sé exactament a quina pel·lícula pertany. Vols que t'ho digui? Sí. Doncs els sovins potser també volen saber-ho. Hola, Joan. Bona nit. Bona nit. Bona nit, ara ja no és de nit. Sí, sí, ha canviat una hora abans. Ara què? Ara què fem? Ara què diem? Bona tarda. Doncs aquesta... Exacte. Bon vespre i a les bones. Ja està bé. Aquesta és la música que correspon a la banda sonora de The Quiet Man, El Hombre Tranquilo. I diràs, per què? Perquè l'has vista? No, perquè hi ha tot un raonament aquí. Ah, bueno, sí, sí. Ja ho entenc. Intueixo, intueixo. Ja està. Intueixo. Doncs, bueno, ho expliquem als oients, no? Sí. Perquè el director del qual parlarem avui, a la segona, a la tercera part, no sé ara, va aclariràs tu, a quina part és, doncs és el José Luis Guerin. Exacte. I té una pel·lícula documental dedicat, exactament, que es diu Inisfree, dedicat al poble on es va rodar aquesta pel·lícula. I a més a més jo diria que al José Luis Guerin també se li podria anomenar El Hombre Tranquilo, eh? Sí, ell ho és. Oi que sí? És cert, és cert. Tu el coneixes personalment. Jo vaig tenir de professor i recordo, bueno, alguna classe en particular, després en tot cas en parlem, alguna classe en particular quan ens va dir que ell era un enfant de tota la vida dels documentals i com li agradava, en particular, Nanooker Esquimales. Ens la va passar, ens la va comentar, ens la va... i jo és una pel·lícula que també m'agradava molt. Recordo que la vaig descobrir ja als anys 60 o 70, és a dir, quan era molt jove. l'he vista diverses vegades i segueixo pensant que és un grandiós documental. Però és que ell ho explicava també, o sigui, ell tenia més documentació que la que jo tenia i recordo que ens va explicar, doncs, elements del rodatge que desconeixíem i que ho feien sumament interessant el documental. Ell és un especialista en documentals, eh? És a dir, sempre a les classes que feia ens parlava de, bàsicament, d'això, documental. Des de fa uns anys, a més a més, professor de... De diversos llocs. Havia estat... Sí, sí, digues, digues. No, no, havia estat a l'autònoma. Sí. Després va estar... Jo vaig tenir el Centre Cinetràfic d'Estudis de Catalunya, que ha tancat. El SEC. El SEC ja no existeix, però ell estava de professor allà. I després sé que ha fet altres coses. Que jo sàpiga, des de fa anys, i és, crec que encara hi és, veia, a la Pompeu Fabra, com a professor del màster de documental de creació. Bé, això em sembla, si no m'equivoco, que ho porta directament, o ho portava directament fa uns anys, el Jordi Balló. Ah, d'acord. El portava el Jordi Balló. El que passa és que no sé si s'han portat d'acord o si col·laboren junts i tal, però el jefe, diríem, d'això, que dius tu, menys fa uns anys, era el Jordi Balló. D'acord. Doncs ell crec que estava... Mira, mira quina música sonarà ara. A veure. Ah, bueno, no, pensava que era justament la que és del Charles Chaplin, ara ha entrat, darrere de la que havíem posat de l'Hombre Tranquilo, doncs ara ha entrat Candilejas, eh? Jo diria que sí, no? A veure. No ho sé, no ho és. No, no, no correspon a la de la sintonia dels Cinevents de Condicions, no estava segur. O potser ara entrarà una mica més endavant. No ho sé, no ho sé. A veure. Mira, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, Candilejas. Que Chaplin realment és un senyor que des del punt de vista musical té unes peces extraordinàries, eh? És a dir... Sí, molt senzilletes, però molt emotives. No, però que arriben molt, eh? Arriben molt, és a dir... I que reconeixibles, perquè veus alguna vegada... A vegades han utilitzat alguna de les seves músiques en altres pel·lícules i ràpidament identifiques a quina pel·lícula correspon, eh? Doncs bé, després d'aquest pròleg, introducció, hauríem d'explicar què fem tu i jo aquí tots dos sols, oi? Bueno, ara suposo que vindrà la Carme i suposo que vindrà el senyor que avui ens farà el tema del, diríem, del programa, que volíem parlar justament del José Luis Guerin. I quin senyor? Quin senyor és el que... En Jaume, en Jaume és el que... El Pol no vindrà per això, eh? El Pol no podria venir, exactament. La Lídia ja fa temps que la tenim allà inoperativa. Fent altres feines, fent altres feines. La Carme he d'entendre que sí que vindria, per tant suposo que estarà per arriba, i el Jaume també. Per tant, el que podem fer és, amb aquesta primera part del programa, abans de parlar de Luis Guerin i de les pel·lícules que vagin sorgint i de les músiques que tu vagis posant, podríem una mica comentar el que haguéssim vist, el que hem vist de coses d'estrena. Tu has vist alguna cosa? Jo he començat a veure una estrena del 1917. Ah. He començat a veure aquesta pel·lícula. Caram. I tinc moltes ganes de proposar-la, com a pel·lícula, aquesta i una altra, les dues, eh? En principi no tenen res a veure, però resulta que tot al final acaba tenint a veure amb el tema... Acostuma a passar, però avui jo diria que encara més, perquè no sé quines pel·lícules els visita el Guerin, després parlarem, però hi ha una que es diu Guest, que l'he vist sencera amb una cara així embobada al començament, al final. Jo la vaig veure, també. I al final de tot hi ha unes declaracions de la Chantal Ackerman, que diu que, bueno, que és una de les... a l'elit, eh?, de les abanderades també, igual que el Guerin, del documental com a creació i com a signe important de creació cinematogràfica, que diu que tota la ficció conté una part de documental i tot el documental una part de ficció. Llavors, agafant això, jo crec que és una línia argumental fantàstica pel programa d'avui i per molts altres programes, però pel d'avui com a mínim. Llavors, hi ha dues pel·lícules que ja he començat a veure, una és del 1917, crec recordar, que és el gabinet del doctor Caligari, que no l'he vist mai sencera, i ara tampoc, l'he començat a veure, tenia moltes ganes d'anar al cinema, a veure una pel·lícula estena, més que res per comentar-la aquí, però al final no vaig fer coincidir cap pel·lícula que m'interessés molt, amb cap horari que m'anés bé, i mira que he tingut una setmana, i unes festes i unes vacances pel mig, però no ha coincidit. Però sí que m'he posat a veure aquesta pel·lícula juntament amb una altra del 2009, que potser et sonarà. A mi no em sonava gaire, però me la van recomanar, i és una pel·lícula d'un director francès que es diu, un documentalista també, que es diu Home, és a dir, Casa, en anglès. Com es diu el... El director no me'n recordarà, ho buscaré. Home és la pel·lícula? Sí, Home és la pel·lícula. I va tenir fam a la seva època perquè és una pel·lícula rodada únicament en plans aèris. És a dir, tot està agafat en helicòpters, amb una càmera des de dalt, pla zenital o no, pla esbiaixat, així, contrapicat, i el que fa és donar un missatge, jo diria que necessari, d'alerta sobre el que ja sabem, que està passant des de fa una bona colla d'anys, que és la salut del planeta. La salut a la que l'estem sotmetent, que és el nostre hogar, que és la nostra llarga, per això es diu el documental així. Llavors jo són dues pel·lícules que voldria apuntar per aquí, perquè les anem veient, perquè la setmana que tots més o menys l'haguem vista, doncs dediquem per a un espai informal. Així, perquè al gabinet del dòctor Caligari, aquesta que dic, de The Home, és directament una pel·lícula documental. Llavors ja està clar. Ara, què té de ficció? Doncs té de ficció el que ja sabem tots, que una pel·lícula documental sempre té uns enquadraments, sempre té una selecció de plans, té una selecció del que volem explicar, llavors això la converteix sempre. La pel·lícula documental sempre és una pel·lícula de ficció, per la elecció que fa el director, el responsable de la pel·lícula, del que volen explicar i el fil argumental que li donen al cap i a la fi per arribar. Perquè una persona amb les mateixes imatges podria explicar una cosa completament diferent. Per tant, sempre hi ha ficció allà col·locada. I la pel·lícula del gabinet del dòctor Caligari, que si recordeu, d'haver-la vista, no sé si tu la tens a la memòria. Jo l'he vist, jo l'he vist. Jo l'he vist, sí, fa temps, fa temps, però l'he vist. És una pel·lícula molt peculiar, perquè el que sorprèn més són, a part dels rostres aquests així, tan... Expressionistes, sí. Sí, tan expressius del sector i també de l'estètica expressionista, que és aquesta estètica de fotografia molt, com es diu, contrastada. I a més a més uns decorats també molt barrocs, però molt minimalistes al mateix temps, com si fos una obra de teatre, com si fos tot de cartor pedra, molt peculiar. Però, clar, què té aquesta pel·lícula documental? El que ens parla d'un personatge, que és el doctor Galligari, que arriba a la fira d'un petit poble, això ens ho explica un personatge que vèiem al començament, i té una funció d'aquestes de barraca, de fira, que és el funambulista. Llavors, això reverteix i té molta importància, després, amb diferents personatges del poble i en com acaben entrant en una dinàmica de superstició i de fantasmagoria molt peculiar. I què té aquesta pel·lícula documental, que estem dient que està feta amb els decorats de cartor pedra, que, mira, ja arriba la Carme, ja la tenim aquí dins. Bona nit, Carme. Espera, que encara no pot parlar. No pot parlar, però no la sentim. Ara la sentirem, ara la sentirem. Doncs, el que té de ficció, aquesta pel·lícula, tot això que estem dient, el que té de documental, que és una pel·lícula que estava reflectint de manera molt punyent en el moment en què es va fer, he dit 1917, però no, deu ser una miqueta posterior, deu ser cap als anys 20, finals dels anys 20. Ho he dit malament, perquè ja estava en el poder, si no recordo malament. Un precedent del que arribaria amb el Hitler i el nazisme. Exacte, perquè aquí ens està parlant d'una persona que hipnotitza els altres, que els fa fer el que li dona la gana. I aquesta és una interpretació directament. Clar, aquesta, si no recordo malament, també és la primera pel·lícula. Pot ser del 17, eh? És a dir, perquè pensa que... Ara busco, ara busco. El Hitler arriba al poder en 1933. Fins al 1933, però clar, el nazisme sí que ja estava evolucionant a Europa. Podria ser del 17. En qualsevol cas, aquesta pel·lícula inaugura l'expressionisme alemant, que té una gran potència i una gran força, i després es produeixen una immensa quantitat de pel·lícules expressionistes d'un gran prestigi. No hi ha, doncs, no sé, és que n'hi ha moltíssimes, Metròpolis... Bé, moltíssimes. És el 1920. El 1920, bueno, però és aquesta l'època. Hi ha un famós llibre del Krakauer, si no recordo malament, que justament explica com es podria intuir que aquestes pel·lícules, aquest expressionisme alemant d'aquests anys, els nivellungos, vull dir, hi ha moltes pel·lícules, serien una prefiguració del que passaria després de l'Alemanya nazi. Vull dir, això hi ha un estudi, un llibre molt guapo, molt conegut, que potser ara no està tan de moda, però que en els anys fa, 25 anys estava molt de moda, i que era això, em sembla que és el cinema alemany i com arriba el nazisme d'un autor que, si no recordo malament, és d'allà a Krakauer. Doncs les imatges de la pel·lícula i tot això que estàs dient, evidentment, és que són espectaculars. Sí, sí, és molt important. Llavors ja no he vist cap pel·lícula sencera, però no sé si t'ha passat, o a Carme, que ja està aquí i disposada a parlar. Espera, a veure, per què no et sentim? No, hauríem de sentir-te ja. A veure, pujo més micròfons, a veure si algú n'és. A veure ara. Hola, bona nit. Ara potser Albert, a veure. Un altre cop? Bona nit. Sí, ara. T'estranyarà que estiguem sentint, mira, aquesta banda sonora de fons, però és que hem començat a posar l'home tranquil, la banda sonora, perquè avui parlem de José Luis Guerin, de Inís Frí, que està ambientada allà en el poble de Dalló, i després ha saltat, aquí directament a YouTube, la banda sonora de Limelight, de Candilejas. Per tant, estem sentint com si fos la sintonia del programa, però és música Dalló. Vull dir que ha estat una rebuda com si no hagués començat el programa, com si comences ara, i entra la Carme, qui ja ha disposat a parlar. La Carme ha vist una pel·lícula, jo n'hi he vist una altra, i també em faria gràcia, encara que fos molt ràpidament, abans que no vingui el Jaume per parlar del tema, parlar una mica d'una pel·lícula que he vist, que és del Hirokazu, costa de pronunciar-ho, Kore-eda. És japonès? És japonès, és japonès, és un personatge important. Jo recordo la recomanació que sempre fa el francès de Nadie Sabe, que no l'he vista, no l'he vista encara, però la tinc per una de les millors pel·lícules d'ell. Jo, en canvi, he vist Steel Walking, que m'ha agradat molt, m'ha agradat molt, és posterior, de Tal Padre de l'Hijo, que és també la penúltima, aquesta la vam dedicar a un programa, i la vam veure tots. I la que he vist és a Nuestra Hermana Pequena, que és una pel·lícula recent. Jo la vaig veure al diari, anunciada, i sí que tenia la pinta de tenir gràcia. Té bona pinta, té bona pinta. És premi del públic del Festival de Sant Sebastià d'aquest últim any, que es veu que va acabar amb una gran ovació, jo he llegit això, com la gent es va començar a aixecar i aplaudir perquè els hi havia agradat molt la pel·lícula. Són tres germanes que retroben una altra germana. Exactament. Són tres germanes que viuen a una ciutat que es diu Kamakura, que reben la notícia de la mort del pare, que les havia abandonat quan eren petites, i que fa 15 anys que no ho veuen. Aleshores, Kamakura, que és un poble que està a 50 quilòmetres de Tòquio, que corre el ferrocarril, perquè pel mig del poble ja es veu en la pel·lícula com passa el ferrocarril, és una ciutat envoltada de muntanyes i té una abadia i és un lloc molt maco. Aleshores, les tres noies viatgen i van a la muntanya, al poble on vivia el pare, i coneixen la seva germana petita que va néixer i no la coneixien, feia 15 anys que no veien el pare i feia 15 anys que aquesta nena havia nascut. Llavors, la filla entra en relació amb aquestes germanes i s'encarinyen, diríem, les tres germanes amb aquesta, aquesta s'ha quedat com desbuicada, no sap què ha de fer, i la conviden a que vagi a la ciutat a viure amb elles. I, efectivament, la noia accepta, s'estatja de la ciutat, i tota la pel·lícula no és més que la relació d'aquestes quatre germanes què passa en les seves vides personals, com mengen, com sopen, què s'expliquen entre ells i tal. Aquesta pel·lícula molt femenina està basada... Per quatre noies és l'un menys que podria passar, no? La història està basada en una novel·la gràfica que nosaltres diem novel·la gràfica però ells en diuen manga i que es veu que ha dit que el manga és un còmic que, doncs, en aquest cas estava titulat el manga aquest que era la història que és un manga molt popular es deia el diari d'Umi Machi Umi Machi o alguna cosa així que és el diari d'una ciutat costanera i el manga hi ha diversos tipus de mangas i hi ha un tipus de manga que és el que està basat en aquesta història que és un manga de perdones adultes és a dir, és un còmic diríem que està dissenyat i pensat més enllà per les noies adultes. El director que és aquest el Corea Eda jo crec que confirma en aquesta pel·lícula la seva condició de gran hereu dels vells mestres japonesos i en aquest film segons ell mateix ha confessat en algun moment es veu que s'ha inspirat bastant en l'Ofu i per tant és aquest ritme tranquil pausat serè doncs molt molt molt molt de descripció dels detallets que et van entrant que et van arribant i de descripció d'ambient familiar el que passa que és un ambient familiar posat al siglo XXI exactament exactament dic jo és un film repeteixo serè tranquil dominat pels detalls quotidians de cada dia molt sensible les quatre germanes s'estimen i veus com comparteixen la seva vida diària i per tant la pel·lícula reflecteix la família els menjars les tradicions ancestrals la delicadesa la delicadesa els detalls que sempre està per damunt de l'atenció que pugui haver entre elles hi ha en aquesta recreació de la vida familiar d'aquest escenari càlid i acollidor que mostra la pel·lícula una jo diria una mirada d'autenticitat que que t'espassa la pantalla i t'arriba realment a l'espectador si tenim en compte com hem dit diverses vegades o ja ho hem dit fa un moment que aquest senyor és un gran director és un director que té molta gràcia en dirigir aquesta estaria amb la línia segurament de l'estil walking o també de l'última de tal pal o tal estilla igual que aquesta repeteix el mateix esquema de tractar les costums familiars simplement que aquí està molt orientada cap a les noies cap a les dones i partit per tant els conflictes que van sortint són uns conflictes clarament femenins del que perlen el nòvio o el que el deixa el marit o etcètera o els conflictes que hi pugui haver jo potser és una pel·lícula excel·lent potser l'única pega que li posaria és que dura dues hores vuit minuts i llavors penso que per una pel·lícula d'aquest estil m'hagués preferit que fos una hora i mitja és a dir perquè és tan tranquil·la tan plàcida no hi ha conflicte a l'hora i mitja t'aixeques i t'en va quan ja tens prou jo crec que si haguessin deixat amb una hora i mitja doncs n'hi havia més que més que suficient ara vull dir és una pel·lícula recomanable és una pel·lícula totes o totes de les que estan fent en aquest moment perquè tampoc hi ha tanta cosa que valgui la pena en aquest moment és a dir no home home jo he vist The Gift El Regalo molt bé i què tal? a veure bé és una pel·lícula que es veu bé em sentiu? sí ara sí estic aquí fent proves i de vegades estàs més alta més baixa he sentit un resbiatge així estrany de la veu a veure El Regalo és una pel·lícula dirigida per Joel Edgerton que és un actor australià que jo no recordava però que em sembla que sortia bueno era un dels personatges del Gran Gasby surt del Gran Gasby i era pensem el marit el marit d'ella el marit d'ella de la noia que està enamorada del Gran Gasby sí la del DiCaprio voleu dir la del DiCaprio sí la del DiCaprio la que està basada amb el conte Scott Fitzgerald Scott Fitzgerald bé ell és el director el guionista i actor perquè és un dels tres personatges que intervenen en aquesta història els altres dos personatges són el Jason Batman i la Rebecca Hall la Rebecca Hall jo després he vist que era el personatge de la Vicky Cristina Barcelona i no la he ni reconeguda perquè està una mica canviada allà estava rosa i aquí està morena sí i allà era un juvenil sí i aquí és un personatge molt particular aquí jo crec que és molt més a mi és que Vicky Cristina Barcelona que és aquesta pel·lícula del Woody Allen que va dedicar efectivament a Barcelona és una pel·lícula al meu modo d'entendre de les més fluixes del Woody Allen per tant se'm fa difícil dir inclús si aquesta actriu era bona actriu allà perquè no la vaig detectar però és que no vaig detectar cap d'ells que fos especialment remarcables des del punt de vista que m'agrada a mi aquesta pel·lícula sí, sí ja ho sé però jo explico el que crec llavors en canvi aquí aquesta noia aquesta Rebecca Hall crec que fa un paper molt molt ben construït la veritat és que el mateix disseny del que el paper d'aquest personatge està ben dissenyat però ella ho fa molt bé perquè és un és un thriller aquesta pel·lícula és un thriller anava a dir l'últim que li sé és que era una de les veus del zootròpolis pot ser em sembla que és la veu de la guineu pot ser pot ser no ho sé aquí és és bon ell és bon actor crec que ho fa bé com a guineu de veu de guineu no jo m'estic la vas veure en versió original la pel·lícula molt bé llavors aquí en aquí els tres personatges són un matrimoni jove que arriba arriba a una ciutat nova a Califòrnia no sé quina és però és la banda de Califòrnia perquè ella sona pot ser pot ser i s'estableixen allà perquè ell té la feina allà i és a veure és un matrimoni jove de la franja benestant mitjana americana i tenen les maneres de viure les maneres de voler les ambicions que descriuries en una parella d'aquest disseny ell retroba un company d'escola de quan eren adolescents i aquí comença la història particular que això significa que els hi porta un dia en regal i un altre dia un altre regal etcètera etcètera és una història molt ben construïda tota ella molt ben construïda que constantment manté l'espectador tensionat amb una tensió quasi de Hitchcock o d'aquest nivell la pel·lícula no té el nivell aquest però però però la tensió que provoca l'espectador està molt ben aconseguida molt ben aconseguida i està ben aconseguida perquè la història el guió és molt bo perquè el guió no et deixa descansar i quan tu et penses que ja has entès el que està passant et sorprenen amb un gir que és imprevist res és el que sembla ni els bons són bons ni els bons són dolents i tot són una barreja d'això i inclús el final és un final obert sorprenent juga té uns jocs intel·ligents durant tota la pel·lícula el personatge masculí el marit es diu Simon i el que retroba el company de l'institut que retroba li diu que quan estaven a l'institut jugaven els Simon els Salmonsells i que venia a dir que el que deia és un joc el que aquell dius el que el que diu el Simon s'ha de fer és un joc això i per tant el que el Simon diu finalment passa i aquesta és un joc que el director intel·ligentment juga durant tota la pel·lícula inclús el final i per tant és un joc no és una gran una una noble mestra però és que jo ara realment estic d'acord amb el Joan que jo he vist ja us vaig dir l'habitació i aquesta que no són unes grans obres però que es veuen bé però aquelles grans obres de tipus és que no sé quina dir-vos però la del Frans Fosco exacte els Viscontis o el Francis Ford Coppola algunes d'aquestes que omplien l'escenari l'escenari cinematogràfic d'una o diverses obres totes elles contundents inoblidables jo diria que ara costa més de trobar però aquestes dues tenen bon nivell tenen bon nivell i estan ben fetes ara el Jaume ens dirà alguna d'aquestes d'ara que sí que omplen a pantalla bona nit Bona nit Bé que has vist aquella famosa tall teva allò podem esmentar el allò com se diu allò ara el Nolan l'Interestela per exemple Interestela o bé el que ha fet el Ridley Scott aquestes últimes són grans històries però clar això és una altra dimensió de pel·lícula ja però vull dir que el que tu et refereixes és que no és això sinó que és una altra cosa més petita bé vull dir el que passa jo encara recordo de petit tot que vaig veure una pel·lícula que es deia Martí que era molt petita tu també l'has vist però va guanyar l'Oscar la millor pel·lícula aquell any això és el que menys potser importa però va ser una pel·lícula molt considerada molt considerada no vol dir que de mida és d'aquest ordre segurament és aquesta ordre de cinema que probablement no penses mai quan és o sigui quan es tracta de grans premis o d'anar a veure un gran espectacle però que és un cinema que t'hi pots acostumar perfectament sí evidentment jo me'n recordo que amb el Francesc amb el nostre avatar per dir-ho d'una manera diari doncs podem haver passat d'unes d'unes constants fílmiques a unes altres i que moltes vegades hem fins i tot rebutjat aquestes grans històries no això sobretot el que dic les grans dic no les petites les petites és difícil de rebutxar-les home no també però si no són bones clar el que passa és que els mitjans actuals tant de filmació de càmera de fotografia d'entorns tot això ara és tan potent que quan tu compares Marti que és una pel·lícula diminuta al costat d'això amb un entorn de ciutat de província espanyola és una pel·lícula tot ella tot ella menuda i és una gran pel·lícula el que jo dic ara actualment és que un gat o pardo et costa molt de trobar actualment i en canvi és una pel·lícula de grans dimensions amb intenció i jo tinc la sensació un gran pressupost això és veritat que com que la gent jove tot el tema de la ciència ficció i d'això doncs els hi fa més gràcia els diners de Hollywood es dediquen més gràcia quan fas grans construccions d'aquestes no fan coses de tipus això doncs el que fa el Ridley Scott però el Ridley Scott jo diria que últimament no li han funcionat massa bé jo n'he vist Marta i per tant Marta no sé si està bé no l'he vista sí, sí, sí està bé d'un hem fet tres persones jo no l'he vista jo deia que no jo no l'he vist tampoc aquí no l'he vist ningú tu l'has vist i Jaume tu l'heu vist els dos Marta no, Marta Marta ah, Marta ah, jo pensava que parlava de Marti encara Marti sí que l'he vista a veure, aclareixo Marti sí que l'he vista i Marti no l'he vista m'he embolicat jo el Ridley Scott quan va venir aquí la cosina de la Carme la Laia la Laia que va estar treballant a Dióces i aquesta última del Ridley Scott allò va ser un fracàs espectacular des del munt de vista cinematogràfic les últimes que ha fet el Ridley Scott i en canvi tots tenim la referència importantíssima de la, com es diu la del Alien no, no Alien la m'agrada més la com es diu la famosa d'ell la que va fer famosa que va amb el amb el amb el amb el Gladiator no no, el Gladiator la Gladiator la que va fer el Gladiator el Gladiator està bé el Gladiator està bé jo proveixo la de ciència-ficció que hi ha els els tios aquells que l'última que va guanyar amb el ai com es diu però no fa temps no, no fa un parell d'anys però estàs parlant del Ridley Scott estic parlant de Ridley Scott la famosa de Ridley Scott Blade Runner Blade Runner ah Blade Runner però aquestes bueno, però Blade Runner és un pel·liculon i Blade Runner és una pel·lícula que va fer història i seria al mateix nivell de, no sé de, ho has de dir de qualsevol de les grans pel·lícules de tot el cinema però els que ha fet després no tenen al mateix nivell jo crec, és a dir la meva sensació que tinc és que per exemple totes aquestes últimes són pel·lícules espectaculars que estan ben fetes que tenen molts mitjans que tal potència que té Blade Runner per mi llavors jo simplement deia que amb aquesta línia es fan coses a vegades de molts calés de molta inversió de molt d'això però ara mateix acaben d'estrenar aquesta de Batman contra Superman no l'he vist ella tampoc es veu jo no l'he vista però es veu que és molt fluixa s'ha gastat una ronyonada i es veu que la gent diu que s'avorreix que no els agrada però es veu les pel·lícules d'avui dia les grans pel·lícules van amb aquesta línia és a dir no van amb la línia d'abans del gato pardo o qualsevol altra cosa que tenia realment un coixí darrere i quan trobes una cosa d'aquestes petites que funciona doncs disfrutes ara que dius això penso que s'escau que diguem que per exemple quan el cinema d'autor i podríem identificar perfectament el Bertolucci el Visconti i d'altres llavors el que és cert és que el cinema en el nord-americà també tenia el seu estil de cinema o sigui hi havia una categoria i en aquest punt d'inflexió o de reflexió doncs es trobaven o es descobrien el mateix Truffaut ho descobria que també estava dins el cinema d'autor doncs descobria que Hitchcock era un geni i que John Ford era una meravella i llavors esclar tot això és precisament l'altre dia que discutíem això dels clàssics esclar vull dir donar donar criteris sobre aquestes constants que s'han esdevingut a nivell històric jo penso que és el que ens dona una mesura molt correcta i llavors hi cap tot això petitó també i tant i tant i tant aquesta que vaig ressaltar jo de l'Hijo de Saúl aquesta és molt petita li van donar el premi merescudament però és que és una meravella és inquestionable i és innovadora a nivell de llenguatge és innovadora i la manera com està tractat la manera de ficar-te dins del problema sí estem d'acord i el problema i el conec i te'l fan viure altra vegada vull dir una vegada més per dir d'una manera i d'una manera novatosa que això també és el que destaquem moltes vegades bé doncs després entrarem en els reflexes de les mosses i veureu que també és petit del Gerín l'última del Gerín va passar desapercebuda aquesta pel·lícula però tu busques alguna crítica i jo mateix que sóc no un crític però sí un d'això un comentarista no hi ha qui em diu el nostre comentarista particular i em sembla molt bé sí quan em diuen això dic home doncs està bé això eh vull dir no cal ser gran cosa perquè perquè d'allò i llavors doncs veurem que això també té una petitesa però paral·lelament a una grandesa no que dius ostres tu hem començat quan tu no havies saliat encara m'he presentat el programa d'avui que faríem una primera part que seria les estrenes que és el que estem fent en aquest moment i que la segona part del programa i l'última part del programa tu parlaries del Gerín i de les pel·lícules que vulguis d'aquesta o de qualsevol altra de les que ha fet home jo n'has fet alguna d'estrena? no d'estrena aquests dies no però he vist les clàssiques l'Espertac molt bé s'ha de dir que Espertac jo la vaig ho vaig dir l'altre dia em sembla que vaig veure una altra vegada l'Alex North que és la música d'Alex North i vaig quedar sorprès de la qualitat i vaig veure potser els primers 20 minuts d'Espertac i és una una pel·liculassa és una extraordinària pel·lícula i són els 20 minuts que encara no estem en llibertat però veus que passa tornem a el mateix Espertac és una pel·lícula de grans dimensions d'aquest moment que seria equivalent a Batman i Superman seria l'equivalent de l'època entens? llavors allò és un pel·lículàs fet pel dalt un trumbo amb el guió de l'alt un trumbo però és un guió extraordinari és un guió realment xapó és a dir de la forma d'enfrontar-los a les classes socials però jo crec que ja queda clar una mica que sí que hi ha directors com el Nolan per exemple quan tracten el personatge de Batman la trilogia que ha fet és de les coses més interessants que ha fet que s'han fet últimament no ja de personatges de còmics sinó de conceptualment parlant i el que ha introduït aquest home en aquest univers del còmic és a dir que hi ha directors hi ha propostes hi ha filmografies que tenen un interès molt gran divendres en veurem una d'aquestes i una de les frases del Nolan que diu ell això del Batman de la trilogia divendres per la canal TV3 sortirà i llavors una de les frases diu hi ha homes que ho volen tot bé però n'hi ha que no que tot ho volen cremar una frase que esclar vull dir tu la tens de quina pel·lícula és aquesta frase? de quina pel·lícula penses? de quina? de Batman sí ah que tu l'has vista el Joker aquell que surt i ell tot ho crema em sembla que és el qui és el que fa el Joker el Joker és aquest actor que va morir durant el rodatge d'aquesta pel·lícula ara no em vindrà el nom en cap de quina pel·lícula és que és la primera de la primera de les tres de Christopher Nolan dedicada al Batman ah i qui li diu això en el Batman és el el d'això aquell el Kane oi? Michael Kane Michael Kane ah sí el que li fa d'ajudant i tal jo el que fa és com una mica el savi de la història l'home que difícilment li sorprendrà res del que passi i llavors lògicament l'existència de Batman doncs és absolutament necessària per ell precisament perquè som com som i el que diu jo crec que és veritat vull dir que que li ha donat una textura que segur que segur que aquesta és que va rellar els dos ja no ja no ja no funciona però suposo que és mirat un tema de direcció perquè mentre que Christopher Nolan penso que és un bon director em sembla que això ho ha fet el mateix de 300 que tinc entès que era molt fluixa jo no l'he vist de 300 300 està molt bé doncs és el mateix director és el mateix director 300 és una pel·lícula d'aquelles que dius ostres a nivell estètic és una barbaritat a mi me l'havia encarregat jo no sé si 300 homes que van que guanyen vaja vull dir una potència i un o sigui tot aficionat a la violència portada a l'extrem no a l'exageració i jo que sé que més es pot inventar en aquest sentit veu 300 i us és això vull dir una altra cosa és que t'agradi a mi m'han dit no no no jo havia llegit que era fluixa i algú fent la referència en aquestes el mateix director i bueno aquí jo no l'he vist a la pel·lícula però la deixen malament però la deixen malament uns quants crítics vull dir jo el Batman i Superman totes ho sé els crítics acostumen a anar dividits també eh sí sí el tinc comprovat sí sí quins són els que més sí si algú la veu a mi és que no em convida massa el tema doncs l'ha de veure jo us ho diré franc és a dir a mi ni el Batman ni el Superman perquè no t'agraden els mites moderns bueno els moderns són els 50 aquests mites són els 50 no em diguis tu que això és modern jo era petit ja miràvem els còmics del Superman sí bueno però vull dir que en comparació amb els mites de la mitologia grega o babilònica o jo què sé o la etrusca no ho sé és que són el trastí saps què passa que m'atrau més el realisme en alguna mesura perquè tinc la sensació que et toca més de temes que jo conec o que jo domino o que em poden fer pensar reflexionar quan em parlen de coses que són tan etèries això és el que té superpoders és el que li agrada a la gent a la gent jove aquí el que s'ha d'escoltar és a la gent que ha llegit tots els còmics d'aquesta ha vist totes les pel·lícules i a més a més com el nostre amic Albert Rodríguez que ho sap catalogar molt bé la importància de Julio Hernando també allà al Cidre del Galliner doncs catalogar molt bé el valor que té cada cosa des del punt de vista del seguidor acérrim de les històries i des del punt de vista de la innovació que proposen i del gir dels personatges és com un univers paral·lel per això parlava de la mitomania dels mites és com una explicació del món que en aquest cas pertany a un món de ficció i que hauríem de trobar és que el Jaume i la Carme no hi érem quan parlàvem però bueno ho hem d'anar introduint de nou perquè parlem del Guering quina part de documental quina part documental hi ha en aquestes pel·lícules també perquè parlem de la afirmació de la Chantal Ackerman que surt al final de la pel·lícula Guest del José Luis Guering que diu que tota història de ficció té una part documental i tot documental una part de ficció que això és normal per tant quina part de és que és un fil argumental que dèiem per aquest programa d'avui i per molts altres que jo proposo quina part documental tenen aquestes pel·lícules de superherois la del no l'han destacat és que passa que mentre tinc la sensació per exemple es deia quan jo feia classes d'història s'explicava que per exemple el Hitchcock en una pel·lícula Hitchcock que no tenia cap pretensió de mostrar la història de l'Anglaterra dels anys 40 o dels anys 30 però resulta que veies una pel·lícula del Hitchcock i el Hitchcock mostrava realment com es vivia a l'Anglaterra dels anys 30 però inclús i les que fa dels Estats Units la ventana indiscreta torna a fer el mateix en mostrant l'amèrica dels anys 40 dels anys 50 i escaig els anys 60 59 58 llavors mentre això jo penso que és la part de documental que a mi m'atrau a mi m'agrada quan em parlen de coses d'uns superherois i tal allò i quina part documental si és tot ficció si és un món que no existeix si és inventat vull dir em costa més de trobar-li això el Pol ha proposat així amb unes converses que tenim a través del correu jo ho he vist que pot venir una persona experta en còmics que ens pot dir quina evolució està tenint això és que això és diferent això és diferent jo penso que jo justament m'hi he apuntat perquè ell ho ha enviat ell deia proposava els còmics al cinema amb l'amic perquè diu que estrenen Civil War que és una pel·lícula d'aquest tema i que l'estrenen em sembla que és a l'abril i aleshores ell proposava que el mes de maig en lloc de fer el que havia proposat ell que vingués aquest amic seu i jo no sé si ho he vist que li he contestat dient-li que val que em sembla bé que parli amb el seu amic i que si li va bé aquest dia que havíem estat l'era el dia 3 de maig doncs que vingués i parlem d'això és a dir que em sembla interessant tot i que el tema que ell també proposava també li he dit no sé si ho he llegit que el tema d'Edgar Wright a mi em semblava també positiu i interessant però a mi em passa ja ho explicarà ell perquè jo a mi em passa que mentre el tema de documental el puc entendre amb aquestes pel·lícules de Hitchcock en el fons com que ell no li preocupava mostrar l'Anglaterra dels anys 30 o l'Amèrica dels anys 50 o 60 però en canvi queda reflectida perquè com que ell intenta mostrar un món real que existeix tu després tu mires 20 anys després i veus com es vivia als anys 30 a Anglaterra o als anys 40 però amb aquestes que són tot ficció que tot és un món que no existeix que se l'han inventat que és producte de la imaginació sí però això passa amb la poesia també el mateix que parlàvem fa no gaire del director Tarkovsky aquest director de Solaris i altres pel·lícules també pot passar a algun espectador a tu mateix ho has dit alguna vegada que també quedes fora d'aquestes pel·lícules jo quedo fora perquè és un cinema conceptualment molt potent que també podria estar dintre d'un món de ficció dintre d'un món poètic llavors clar al final no, deixem doncs què passa que amb el Tarkovsky no sé si has vist alguna el Tarkovsky en el fons sí que hi ha un element documental important és a dir més que en aquestes de superherois vull dir perquè el Tarkovsky el que fa és mostrar-te si has vist no sé qualsevol de les pel·lícules d'ell el que fa és que és un ritme molt lent va enfocant la vida real del que es troba i allò pots intentar entendre allò no té problema ara si tu el que fas és crear un món artificial que no existeix com és el món de de de de cripton vull dir t'entens que cripton és una invenció del senyor que es diu que ve d'allà d'un planeta que es diu que no existeix vull dir que l'ha inventat el senyor que ha fet el superman llavors aquí trobar-hi elements realistes costa més si un creu que una cosa és la ficció i altra és la realitat però el que has dit el Tarkovsky entra perfectament bé per parlar de Garín però bueno, endavant, endavant a mi em sembla que el Garín és superinteressant i per tant ja podem començar si vols a parlar del Garín que em sembla que és molt guapo jo del Garín hi he agafat un article de l'Àngel Quintana que el va escriure precisament quan es va estrenar la pel·lícula al final de l'any passat i llavors he agafat una pel·lícula de l'Acadèmia de les Mussas sí, l'Acadèmia de les Mussas llavors he agafat o sigui, agafo tres punts que em sembla que són molt interessants que no forçosament relacionats vull dir, cadascun dels tres punts de l'article que fa doncs jo crec que és molt d'això diu, la càmera està a l'aula mostra el professor italià aquest senyor que tinguem en compte que és en Rafael Pinto és un professor de filologia italiana i que fa, bueno, que fa aquesta allò a la Universitat de Barcelona sí, sí, sí, és veritat vull dir, és realista això és realista és real, no? sí, sí i llavors diu la càmera està present dins de la classe i llavors doncs diu i ens parla de l'infern de Dante el paper de les Mussas de la força que té la poesia per acostar-se cap al mite d'Orfeu en el discurs hi ha claridivinència quan vol donar racionalitat a un misteri fixeu-vos que això és molt interessant interrogar-se a partir de la poesia medieval sobre els factors que intervenen en l'acte creatiu la càmera segueix Rafael Pinto i mostra com dialoga amb les seves alumnes mentre afirma que està convençut que el llenguatge configura la realitat l'acadèmia de les Mussas està totalment filmada a partir de reflexos és com si els reflexos de la natura els vidres dels cotxes les figures que es multipliquen en els miralls o la llum que difumina les cares fes present les múltiples capes que configuren la complexitat d'un món on tots els intents de racionalitat encaminats a entendre el misteri estessin condemnats a fracassar els reflexos porten la ficció cap a una altra dimensió i l'experiència pedagoga corre el risc de convertir-se en una probable experiència amorosa o en una reflexió sobre el desig no sabem si estem dins la ficció o dins la realitat no importa Garín ha filmat una pel·lícula excepcional una obra senzilla i profunda una fita dins la filmografia d'un dels més grans creadors de formes cinematogràfiques del nostre país jo penso que aquests dos punts ens aporten doncs aquest punt que jo confesso personalment que em costa aprendre o sigui agafar-lo i fer-me el meu perquè no estic habituat vull dir estic més habituat a un cinema no tan poètic no tan misteriós tot i que de pel·lícules de misteri n'hi ha moltes hi ha una altra cosa que penso que és la que la que redoneix tot això que hem dit que explica també el el senyor Quintana però que que és una experiència que era el propi Gerín en una de les seves cartes cartes que escrivien amb diferents persones i tal Gerín va filmar una noia eslovena Nika Boing va trobar-la a Lisboa i va voler capturar l'enigma del seu somriure la fermesa de la seva mirasa poc temps després va assabentar-se que havia estat assassinada a Filipines Gerín va conservar el seu somriure com a certificat que tota imatge són fragments de vida i instants de bellesa o sigui quina convidada més guapa amb tot el que hem llegit no? vull dir la veritat és que quan vaig acabar de veure la pel·lícula vaig veure moltes coses però veritablement totes aquestes no llavors aquí està la gràcia crec jo del que hem de fer estar oberts doncs a comentaris que ens portin més enllà del que som capaços d'aprendre o sigui en definitiva agafar i per mi tot està resumit amb això volia fer una altra cosa si us sembla bé ho faig en un moment quan parla d'Orfeu que diu per acostar-se cap al mite d'Orfeu m'ha semblat interessant el mite d'Orfeu que el llegís vaig agafar una enciclopèdia no vaig agafar una enciclopèdia que és el que jo tinc i vaig dir diu jove Trassi el mite del qual dona origen a l'Orfeu era fill d'Eagre i se li atribueix l'invent de la lira i de la cítara i també l'ampliació del nombre de cordes de la primera fins la novena una cada mussa ja tenim musses aquí també dic fem-nos que no és gratuït que parli d'Orfeu el nostre amic Quintana no? llavors diu va descendir a l'Hades a la recerca d'Eurídice o sigui l'Hades és l'infern llavors la seva esposa morta per la fibrada d'una serp en fugir d'Aristeu Orfeu que amb la música dominava els arbres les veres i els homes aconseguida els déus que li fos retornada l'esposa sota la condició que ell partís primerament i no girés el cap fins haver travessat les portes de l'infern el dubte el moguer a trencar el compromís i perder l'altra volta o sigui que es va morir la seva Eurídice no? la llegenda més popular diu que va morir en mans de les dones tràcies s'explica s'explica i aquí ho diu humiliades per la felicitat que guardava a la seva esposa en definitiva aquí no estava amb allò de la mitja tronja sinó per la fidelitat per la fidelitat va ser esquarterat segons m'han explicat també per les pròpies dones com dèiem tràcies llavors segons una altra versió de la qual deriva l'orfisme va ser fulminat per seus per haver revelat a un grup d'iniciat les coses que havia vist a Hades a l'infern concretament misteris òrfics això se li diu li eren atribuïts uns fragments de poemes que eren gravats a les tombes un poema èpic argonàutiques alguns himnes i una teogonia en definitiva doncs ens podem enriquir tot el que volem i podem fantasiar tot el que vulguem això és pura fantasia o no la qüestió és que això és part com deia el nostre amic d'aquest món que amb ficció també hem creat ja no a nivell de cinema sinó a nivell d'escriure a nivell de literatura de mites de mites o no jo vaig veure de preestrena l'acadèmia de les Mosses del Green i va venir no va venir ell perquè estava presentant la pel·lícula a Madrid i va venir la seva ajudanta una noia que no coneixia que ens va presentar a la pel·lícula i ens va explicar el que ens va explicar va ser que ells van fer la pel·lícula com una mena d'experiment sense saber què passaria és a dir van començar a rodar amb el professor aquest i els seus alumnes i tal sense saber com es anaria desenvolupant la història i després clar van veure que allò podien estirar i els alumnes convertir-los en una mesura en actors i van anar fent com una mena el que passa a la pel·lícula si l'heu vista però sabem de què he dit parlant llavors què passa que si ell en un moment d'avuiar el professor no si us recordeu defensa la idea de regenerar el món a través de la poesia o sigui ell vol aconseguir l'objectiu de regenerar el món de canviar el món de fer-lo millor a través de la poesia i ell té com a referent la divina comèdia del Dante és a dir totes les classes estan tota l'estona fent referència a elements que els alumnes ens han de llegir i han de comentar sobre la divina comèdia llavors és un evidentment va començar un experiment fílmic sense saber com acabaria ni si acabaria sent una pel·lícula perquè això el Geri no ho fa és igual que el que explicava allà abans jo que aquesta no l'he vista però em feia pensar en construcció que és una pel·lícula que a mi em va deixar realment tocada i és una pel·lícula que penso que també pot ser que la començés en construcció és una pel·lícula que està feta al barri del Raval allò sí que és trepitjar de peus a terra exacte per tant és la destrucció la construcció d'uns nous edificis que transformen que transformen el barri i que fan d'aquell barri que tenia una història i un funcionament determinat però utilitza la poètica allà també això és el que anava a dir que fixa't en construcció no sé com la va crear ell pretén un format de documental no és ben bé un documental perquè hi posa esprit allà dintre hi posa personatges que tu pots trobar i és tota la transformació d'aquella plaça des de des de que ho enderroquen i que es veu inclús el darrere que se'n veu se'n pel del camp com és no sé com es diu i aquell barri el veus transformar-se al llarg de tot el documental pel·lícula diria jo però a través d'uns personatges que sí que acabes entenent els personatges el que viu jo ara recordo un personatge que viu al carrer i que té deliris de grandesa però és un personatge d'una gran contundència els mateixos que fan l'obra els paletes que estan parlant la prostituta que viu en un em sembla que és el davant o no sé no recordo exactament com que la vaga fan a trossos i després hi ha un moment que també venen els que alloguen els pisos finalment aquells pisos en què allò s'ha transformat i per tant és com una catarsi d'aquella plaça que la pel·lícula ha aconseguit transmetre aquesta catarsi fent un tipus de documental i fent i creant personatges que se'ls ha trobat allà i que ell els ha escollit per suposat o sigui la creació d'ell és triar el lloc triar el què i triar el com i triar de quines imatges quines tries per fer d'allò alguna cosa que tu t'hi sentis involucrat i aquesta pel·lícula me'n recordo que realment em va jo crec que ells repeteix una mica el mateix mecanisme per exemple aquesta que explicava ell si us ho recordeu no l'he vista hauria de destacar la diferència entre un i l'altre bueno destaca destaca no no fes home acaba tu ara que has començat no no jo només anava a dir que utilitza el mateix mecanisme en el sentit que guest és una pel·lícula que representa que ell és convidat durant un any en diversos festivals de cine a presentar ell va convidat i ell va filmant tot el que troben allà la gent que coneix i després en fa una pel·lícula però tant és el mateix ell no té comença si sapigué on el portarà el que està fent és a dir comença fent i cada pel·lícula una mica repeteix el mateix mecanisme digues hi ha una entrevista que li fan amb ell i ell diu a mi m'agrada més fer el format documental perquè no sento lligat amb els inversors amb els que jo he rebut un cert diner perquè jo no he fet una proposta tancada d'un guió no he fet una proposta així i per tant així em sento lliure i em sembla que sí que és la seva manera de fer cine digues digues és no voldria jo crec que és important destacar les diferències a vegades com dèiem vull dir aquí estem en una pel·lícula de misteri en canvi en la pel·lícula aquesta d'inconstrucció jo crec que estem en una pel·lícula de característica social o sigui en definitiu es tracta de ressaltar doncs tot un seguit de trets més bons o no tan bons de les persones fent veure que és un objectiu exacte uns són els que faran la casa els altres pateixen els inconvenients i llavors paral·lelament doncs hi ha també com deies aquesta persona que bueno que és prou sàvia i està al carrer no deies vull dir que en fi que això és així però fixa't l'ha triat ella a pesar de tot sí és probable de tota manera jo penso no és ben bé atzerós atzerós una mica sí però després ell té una visió del que vol dir és que aquí està la gràcia o sigui ella en tot cas el que el que sí que és cert és que ho troba vull dir això ho troba però llavors diu és vàlid o no vull dir llavors ho posa el tria és com aquesta part que he esmentat a l'escola a part dels tres trossos que he llegit que parla dels reflexos en la pel·lícula aquesta del Dalló tots són reflexos la pel·lícula de l'acadèmia dels Mosses sí l'acadèmia dels Mosses tots són és que tot pràcticament tot és reflexos els vidres els arbres sobre els vidres el sol que toca tal esclar llavors diu què té això de ficció no té res de ficció això això és tal com és les coses el que passa és que ell sí que ho utilitza ell sí que et fa anar més enllà i et diu hi ha misteri amb les coses què són les Mosses les Mosses al cap i a la fi et fan pensar com veiem en la pel·lícula amb la superioritat de l'home sobre les dones i el paper de les dones només perquè això es diu en la pel·lícula les dones només seran les Mosses que protegiran o que en definitiva defensaran l'existència de l'home com és el superior i és això ho veiem en la pel·lícula evidentment t'hi fa pensar llavors esclar la pel·lícula que és tot el contrari d'en construcció que vull dir jo crec que és un cant jo no sé m'atreviria a dir-te doncs allò de Babel no? tot el contrari estan construint realment una cosa terrenal i no pas una bogeria per dir-ho d'una manera no? està bé trobada la imatge aquesta que has dit perquè realment allà hi ha 50 llengües exacte per això esclar cadascú parla com és veritat és veritat i no hi ha un punt de racisme ni res estem convivint i escolta hi és la millor pel·lícula gairebé per mostrar doncs no sé a qui pugui estar convençut que en aquests moments aquí tenim un desequilibri de que no mira el Garin ha filmat això i està més clar que l'aila oh però això és intencionat diran bueno penso perquè com deies és poètica jo voldria recordar una altra cosa també a mi sempre m'ha costat diferenciar el cinema social el cinema literari i poètic encara m'ha resultat més difícil però esclar un dels referents més clars sempre ha estat Pasolini que ja en vam parlar una vegada aquí i llavors el Pasolini jo l'estic intentant abastar vull dir allò de dir perquè és el que em donarà la mesura per interpretar totes aquestes variants tan interessants a mi el que em va sorprendre ens queda poc temps ja de la de la crèmia de les musses aquesta em va sorprendre com en el fons també dintre de la història si l'heu vista hi ha una mena de crítica a l'ètica dubtosa del professor perquè no m'ha de dir que el professor utilitza per enrotllar-se amb les alumnes utilitza les seves classes o la seva didàctica no se'ns recordeu que inclús i això està reflectit a la pel·lícula la pel·lícula hi ha una mena de crítica indirecta en el professor que en el fons no és una bona persona és a dir queda clar que no és una bona persona però no és una bona persona que no és una intencionalitat ètica i de destacar i de destacar les virtuts el que fa el que fa és el que hem estat destacant ara al llarg del programa i tant el Jaume com la Carme i tu mateix ho diuen posir això ho heu dit molt bé jo crec que sí que és cert si us fixeu de totes maneres jo volia destacar una cosa que el Guerin jo crec que intencionadament o no demostra en la seva filmografia i és que hi ha dues maneres de tractar la realitat una és com a plató de cinema és a dir una cosa és dir doncs jo vull fer una pel·lícula i agafa unes localitzacions perquè aquestes localitzacions formin part de l'estructura que jo he construït amb un guió etc i una altra és el que fa ell i tota la gent que treballa el tema del documental com ho treballa ell que no és l'únic és entrar dintre i fer que la realitat com vosaltres heu anat explicant formi part del guió que tu vas construint en construcció que està tota l'estona llavors és una manera completament diferent perquè llavors el que ell té claríssimament en el cap és que la vida la vida mateixa ja té prou arguments és a dir no li fa falta construir un argument de nou sinó que ja li aniran sortint ja les persones que entrin dintre d'aquesta manera seva d'anar fent la pel·lícula ja li aniran donant els arguments és el que passa en totes les pel·lícules i l'Acadèmia de les Músiques que és una de les que no he vist perquè no la vaig donar en el seu moment i moltes ganes però ell seguint molt la filmografia d'aquest home doncs ve a demostrar això que ell ja té prou amb la realitat tal i com està feta i intenta per tots els mitjans que l'espectador que es col·loca dintre d'aquella realitat la visqui com si estigués allà dintre la ciutat de Sílvia per exemple passa això simplement un argument d'un noi que sembla que reconeix una dona i que va a perseguir-la i això és un macguffing completament no importa si la coneix o no importa que la ciutat la vas tu coneixent com a espectador vas reconeixent la persona la dona borratxa que està en una cantonada que llença les ampolles vas reconeixent de mica en mica diferents espectadors és un director que capta que tu molt bé descrius i Guest és totalment recomanable és Babel però en el món perquè clar recorre com 30-40 ciutats jo què sé però és imprescindible sí, sí una pregunta recorre aquestes ciutats per què la recorre? perquè va a festivals de cine de cada una cita per això es diu Guest convidat la setmana que ve tenim el film del mes i ens toca I tant aquí L'amor se hace una estrena que la fan aquest divendres i que per tant ho hem de veure a partir del divendres abans del dimarts de la setmana que ve Molt bé Doncs farem els deures Quiqui de Paco León Bona nit Vinga som-hi Bona nit a tothom Bona nit a tothom Bona nit a tothom