
Cinema sense condicions del 29/3/2016 — José Luis Guerin i el pont entre documental i ficció: de Caligari i Home a Kore‑eda, Chaplin, Nolan i Spartacus
Salutacions, identificació de la música de The Quiet Man i Candilejas (Chaplin), i connexió amb Innisfree de Guerin. Presentació del pla del programa i records docents (Nanook of the North).
Proposta de veure Caligari i el documental Home; debat sobre expressionisme alemany (Kracauer) i la tesi d’Akerman sobre la mútua impregnació entre documental i ficció.
Retrat íntim de quatre germanes; to serè i observacional, influència d’Ozu, tradicions i vincles familiars. Recomanable tot i la durada una mica extensa.
Thriller psicològic de tres personatges amb guió tens i girs constants; bona interpretació de Rebecca Hall; final obert i tensió tipus Hitchcock.
Discussió sobre Nolan (trilogia Batman), Ridley Scott (de Blade Runner a The Martian), recepció de Batman v Superman, valor de Spartacus i Son of Saul; reflexió sobre el component documental de la ficció i la mirada realista vs mites.
Anàlisi d’Acadèmia de les muses (llenguatge que configura la realitat, dispositiu de reflexos, Orfeu, qüestió ètica del professor). Mètode Guerin: realitat com a guió, llibertat formal. Estudis de cas: En construcció (Raval), Guest (diari de festivals; record de Nika Bohinc), La ciutat de Sílvia i Innisfree.
Anunci i deures per al pròxim programa: Kiki, el amor se hace, de Paco León.
Panorama de l’episodi
- Programa obert amb música de The Quiet Man que enllaça amb Innisfree de José Luis Guerin, i amb la melodia de Candilejas (Chaplin) com a fil musical.
- Estructura del programa: una primera part d’estrenes i recomanacions i una segona part monogràfica sobre José Luis Guerin i el seu cinema com a espai on es troben documental i ficció.
"Tota la ficció conté una part de documental i tot el documental una part de ficció." — Chantal Akerman (citada a partir de Guest, de Guerin)
Estrenes i recomanacions
El gabinet del doctor Caligari (1920)
- Clàssic fundacional de l’expressionisme alemany: forts contrastos, decorats angulosos, estètica teatral i rostres marcats.
- Debat històric i crític (evocant Siegfried Kracauer): aquestes imatges anticipen —en clau simbòlica— la fascinació pel poder i el control massiu que culminarà en el nazisme.
- Tema de fons: hipnosi, superstició i manipulació col·lectiva; un mirall de la realitat social del seu temps.
Home (2009), de Yann Arthus‑Bertrand
- Documental compost íntegrament de plans aeris: diagnòstic visual i poètic de la salut del planeta.
- Missatge d’alerta ecosocial i mirada global: la Terra com a “casa” comuna.
- Encaix amb el tema del dia: la tria d’imatges, el muntatge i la narració doten el documental d’un traç de ficció —la realitat es construeix en pantalla.
Ressenyes en profunditat
Nuestra hermana pequeña (Hirokazu Kore‑eda)
- Retrat quotidià i serè de quatre germanes a Kamakura: menjars, gestos, tradicions i afectes.
- Tò d’hereu d’Ozu: ritme calmat, atenció als detalls i humanisme discret.
- Basada en un manga per a dones adultes: delicadesa, vincles i microconflictes íntims.
- Única objecció: durada una mica extensa per al seu to (2 h 8 min), però molt recomanable.
The Gift (Joel Edgerton)
- Thriller psicològic molt ben construït amb tres personatges clau (Edgerton, Jason Bateman, Rebecca Hall).
- Tensions a foc lent, gir constant i final obert; res no és el que sembla.
- Joc moral sobre el passat i el poder: el "que diu en Simon s’ha de fer" travessa la pel·lícula com a llei no escrita.
- Interpretacions sòlides i tensió quasi hitchcockiana.
Debat: grans produccions vs. cinema d’autor
- Nolan i la trilogia de Batman: profunditat conceptual dins del cinema de superherois; la frase que ressona: "Hi ha qui ho vol tot bé… i qui ho vol cremar".
- Ridley Scott: contrast entre l’impacte històric de Blade Runner i recepcions més irregulars de títols recents; menció a The Martian.
- Spartacus (Kubrick; guió de Dalton Trumbo): exemple de superproducció clàssica d’alta ambició narrativa i política.
- Son of Saul: cinema petit en escala però gran en innovació formal i potència immersiva.
- Pont amb el tema central: fins i tot en la ficció industrial hi ha sediment documental (entorns, època, maneres de viure) —mentre que el documental crea sentit a través d’estratègies de posada en escena.
Monogràfic: José Luis Guerin
Acadèmia de les muses
- Dispositiu: un professor de filologia italiana (Raffaele Pinto) i les seves alumnes; classes sobre Dante, el llenguatge i la creació.
- Estètica dels reflexos (vidres, miralls, llum) que materialitza capes de realitat i desig; la càmera col·loca l’espectador en l’ambigüitat entre ficció i documental.
- Idea força: el llenguatge configura la realitat; la pedagogia pot desbordar-se cap a l’experiència amorosa i el debat ètic sobre el rol del professor.
- El mite d’Orfeu opera com a marc simbòlic: poesia, descens a l’infern, límits del coneixement i del desig.
Mètode Guerin
- La realitat com a guió: filmar sense un guió tancat i construir el sentit en el rodatge i el muntatge; llibertat respecte a inversors i formats rígids.
- "La vida ja té prou arguments": observació, escolta i composició poètica a partir del que emergeix.
Estudis de cas
- En construcció: crònica del Raval durant enderrocs i obres; cinema social i poètic a la vegada, amb personatges trobats i transformació urbana com a eix.
- Guest: diari de viatges com a convidat a festivals; mosaïc mundial de trobades i ciutats —una mena de "Babel" documental. Inclou l’ombra tràgica de la crítica eslovena Nika Bohinc, que Guerin havia filmat prèviament.
- La ciutat de Sílvia: dispositiu minimalista (una persecució/observació) que obre una cartografia sensorial de la ciutat i dels seus habitants.
- Innisfree: retorn al poble de The Quiet Man i diàleg amb la memòria cinèfila.
Tancament
- Avanç del proper film del mes: Kiki, el amor se hace (Paco León). Compromís de veure-la abans del proper programa.

