Kurosawa vs Polanski, Marigold i Extraterrestre

Cinema sense condicions. Fins demà! Home, hi ha alguns directors. Jo, per exemple... Quim? El Lubitsch. Bueno, jo sé que, per exemple, l'Angelo Paulos, el teu Angelo Paulos, també, dintre d'una altra dinàmica diferent, ho fa servir molt. Avui parlarem... de dos realitzadors que no és ben bé això. Què tal, Rosa? Bona tarda. Ja estem col·locats. De quins realitzadors? Fem una miqueta d'avançament. Sí, avui parlarem de Polanski i també de Kurosawa. Però no tenen res a veure, no? Bé, ja ho veurem després. Intentarem trobar algun punt. Estic intrigat. Intrigat per què? Perquè no els hi trobo. A veure, que quedi clar que jo no soc el saberut de la qüestió sinó que moltes vegades, vull dir, jo penso que un sempre ha d'estar obert a veure què és el que li aporta un altre, no? Per què? Perquè és difícil que un aconsegueixi al 100% veient o mirant, només, mirant i escoltant, no? Llavors, doncs, el senyor Jordi Costa, doncs, amb un article del 2010, doncs, deia que usava 100, Polanski 1, eh? I llavors, doncs, diu el centenari del realitzador japonès, que en aquell moment, lògicament feia cent anys que havia nascut, que va dedicar la seva vida a humanitzar l'art. Coincideix amb un film, l'escriptor, que és pura lucidesa. I llavors, a partir d'aquí, l'home entra amb un seguit. Jo he retallat o he marcat unes petites pautes i després ja hi afegirem... El que queda malament, llavors, aquí és el Polanski, llavors... En comparació amb el que jo entès, el tanteig és de 100 a 1. No? Vaja, per golejar de guanyar-se. Sembla un maig, no? Sembla un partit. És aquesta la idea. Bé, després ho aclarirem. Després aclarirem si la cosa va a partir. Deu ser un joc de paraules o un joc de números. Ho aclarirem. D'acord, sí, perquè jo, bueno, el Kurosawa, per exemple, el compararia més aviat amb el Kubrick, per exemple, jo el veig com el Kubrick japonès, però bueno, després, després, no avancem història, de moment hem avançat, però ho deixem aquí, no?, en punts suspensius. Amb el Kubrick japonès, precisament, ja que dius això, també avui he trobat un article que diu el problema d'Estal·la i Kubrick, tu. Mira, anem relacionats. L'hem lligat ja. I l'he llegit, aquest article, mentre es pujava cap aquí, i la veritat és que és molt interessant. És sobre la taronja mecànica i també sobre Lolita, i les edats no ajustades als dos personatges protagonistes, i el que, en definitiva, en aquest cas no és un crític, és un senyor que es diu Vicenç Pagés, I bé, vull dir, fa una opinió. En tot cas, també ho podem utilitzar. Però primer les estrenes, oi, Rosa? Sí, home, primer comentem quines novetats hem vist, no?, de cartellera. Què has vist? Què has vist? Jo he vist una, també. Sí, a veure si coincidim. A l'Hotel Exòtic Hotel Marigol. Aquesta l'havia vist el Joan. El Joan, sí, sí, li vaig sentir... els comentaris que havia fet i vaig pensar, pot estar bé, i està bé. Està bé, està bé, està bé, val molt la pena. Ens va preparar una mica perquè ens podem trobar, no? Ens va preparar el terreny ja. D'aquí a uns anys. Home, Déu-n'hi-do, la veritat és que una jubilació a l'Índia estaria molt bé. Déu-n'hi-do, però que valents que són, no? Home, pensa que canvien, bueno, ho sabeu, una miqueta l'argument, que ja són un conjunt o un grup de jubilats, ells són anglesos, no? Sí, figura que són anglesos, i marxen de jubilació a viure a la Índia. Van de la metròpoli a la colònia. A l'antiga colònia, exacte. Per això et trobes que molta gent a la Índia parla d'anglès, que hi ha empreses que funcionen a la manera anglesa també. O sigui, ells se senten bé. Parlen un anglès que s'entén de meravella. S'entén molt bé, és veritat. L'anglès que parlen els indis... Clar, perquè no és el seu, no és la seva llengua materna. És el que passa sempre internacionalment, no? T'entens millor. Que no ha tingut problemes a fer-se el seu. No, que és el que diu ella, com que no és el seu idioma natural, llavors per nosaltres tampoc... És una segona llengua, igual que per nosaltres, és una segona llengua. Doncs el parlem igual de malament, diguéssim. Sí, en pla indi, no en pla indi. Exacte. I per això és fàcil d'entendre. Doncs és aquest grupet de jubilats que per diferents motius, diferents raons, van a parar allà a la Índia a viure la seva jubilació. I bé, sobretot trobo que són molt valents, perquè amb aquestes edats canviar el teu ritme de vida, canviar el teu entorn, canviar tots els teus costums... Però no van de vacances, van a viure allà. No, van a passar la jubilació, no de vacances. S'han jubilat i diuen, home, en algun lloc ens hem d'instal·lar. Però això és un mecanisme que existeix, vull dir, hi ha gent que funciona... Bueno, sí, igual que hi ha alemanys que venen a les vies balears... Aquí tenim, exacte, alemanys que venen a la costa, aquí. Doncs això és una idea nova que se li acuta a aquest noi que és És el protagonista de... És l'un d'un milionaire, us en recordeu? Carai, ja està més crescudet, ja és més grandet, també. I aquí fa d'empresari, hoteler, hostaler... que vol engegar, vol reviure i vol tornar a posar en marxa a l'hotel que ha herdat del seu pare. On aniries tu, Rosa Maria? A la jubilació. Encara falta. A la Índia, per exemple, aquí a l'hotel Marigol. Home, això és en aquest hotel, sí. És en aquest mateix. És en aquest mateix estaria bé. Què passa? Que jo a la Índia... Crida l'atenció. No hi ha drama en aquesta pel·lícula, llavors. No, no, perquè és molt suau, és una pincelladeta només. És molt interessant com s'enfronten tots a moltes qüestions vitals, com pot ser precisament la tercera edat, l'amistat, la mort també, l'enamorament. La mort en té també, la mort també. I l'adaptar-se a un entorn nou, a vivències noves, a perdre de vista molts perjudicis, perquè alguns d'ells també van amb perjudicis. Home, imagineu, han de venir de la metròpoli, com deia el Francesc, anar a parar allà a la colònia, a la Índia, i només, Déu-n'hi-do, a la Índia, que si pensen que són, encara van... On encara s'han de fer les clavegueres, per dir-ho d'una manera. Sí, veus, aquestes... aspectes no els ensenya. Quina ciutat em recorda? Molt a prop de Nova Delhi. Molt a prop, perquè sempre parlen de qualsevol gestió que han de fer, han d'anar a Nova Delhi, és molt a prop, també. Aquesta és la zona, en principi, més moderna de la Índia. Sí, exacte, més civilitzada, entre cometes, més occidentalitzada, que jo he dit. Bueno, ja sabem on anar a jubilar-nos. Va, comenta-nos. A l'exòtic Hotel Marigol. No, hi ha coses... A veure, per exemple, des de la senyora que és... Bueno, sempre ha estat... Aquest és el personatge de la Judy Dench. Sí. Ho dic bé. Ell havia actuat en una habitació com Vistes, per exemple, amb la Maggie Smith, que són dos actrius impressionants, fan uns papers, trobo que molt ben... I sobretot amb James Bond. Molt ben delimitats, també, molt ben dibuixats. I amb gent jove, sí, clar, perquè hi ha... Amb James Bond. Ah, amb James Bond, perdona. Sí, sí, és la que surt moltes... La jefa, no?, la cap de... De l'últim i dels altres, voleu dir, també, no? Sempre ha fet papers de dona autosuficient i amb molta força. I aquí també ho fa, encara que és una mestressa de casa, que no surtin de casa, que sempre s'ha dedicat a la seva casa, als seus fills, al marit, però és una senyora amb molta força, perquè quedar-se avidua i anar-se'n a viure sola a la Índia, Déu-n'hi-do. Té molta força. A vegades hi ha uns cosetes que no te les acabes de creure, et faran bé creure que són uns personatges amb unes limitacions que no són així. Em fa gràcia perquè diu, encara que només hagi... estat a costat del seu marit i tal, vull dir, té força, vull dir-ne la perduda, no? No, perquè a vegades tenim el tòpic, és que és veritat, hi ha el tòpic que una senyora que ha estat a casa i només cuidant de casa seva i dels seus, sembla ser que no pot saber valdre's per si mateixa o caminar pel món, i ella ens ensenya que sí, que per suposat, i molt, i és la més autònoma de tots, que s'aventura, i fins i tot busca feina allà i comença a treballar. Després hi ha la Vanessa de Grape, oi? La Vanessa, la gran, la molt gran. No, és la Maggie, la Maggie Smith. Ah, la Maggie Smith, sí, perdó. Aquesta broda també el seu personatge, eh? De ser molt altiva, molt distant, amb molts prejudicis, perquè el seu personatge està carregadíssim de prejudicis. És la que físicament és més dèbil, perquè l'han d'operar, té un problema amb una cadera o a la cama i l'han d'operar. I és el personatge més vulnerable físicament, fins i tot. I en canvi, després ens dona una sorpresa impressionant, que no l'explicaré ni molt menys. Però per això dic que els personatges fan molta evolució. Alguns d'ells fins i tot des del punt de vista físic, com és el personatge de la Maggie Smith, i d'altres des del punt de vista emocional i mental fins i tot, d'obrir-se més cap al món. I ells veus tota l'evolució que van fent fins i tot com a parella, perquè hi ha parelles que van cap allà que estan formades i en canvi allà fan coses, o hi ha d'altres parelles que es formen també... Diu, per la mort no hi ha edat. És això. Com està la seguretat social allà? Bé, sembla ser que està bé. Perquè precisament té un problema, que avui dia torna a estar un altre cop al Candelero, que és el tema de les llistes d'espera per fer les operacions quirúrgiques. Aquesta senyora té molts problemes per fer-se l'operació allà a Inglaterra. Es veu que li fan esperar no sé quants mesos, li diuen, no me'n recordo, però molts mesos, eh? I en canvi un metge d'indi li diu, mira, si em vas al meu país allà l'operació és molt més ràpida. I sí, sí, aquest és el motiu que ella la mou a anar cap allà a fer el viatge. I, efectivament, l'operen de seguida i té una recuperació molt bona i comença a caminar de nou i molt bé. És que la Índia, jo diria que hi ha clarament establertes les dues medicines. La medicina que podíem considerar ortodoxa, occidental també, i la medicina tradicional, que és la llorbeda. I jo crec que funcionen paral·leles una a l'altra, no com aquí que estan com separades i... i fins i tot que xoquen moltes vegades, sinó que allà hi ha bassos comunicants que permeten que d'una passi a l'altra. El metge segurament que és incapaç o que es considera incapaç en un moment determinat de curar una malaltia dintre de la medicina ortodoxa, doncs segurament t'envia el que nosaltres consideraríem un curandero, però que allà no és així. Si veieu la pel·lícula Llorveda, que es diu així precisament, que és el mateix nom de la medicina aquesta, s'entén molt bé la cosa. Ells no tenen aquests prejudicis que nosaltres tenim. A part que és una medicina que té 5.000 anys d'història. I que els hi ha funcionat i que funciona. Clar, la que fem servir aquí té 200 anys com a molt. I en canvi allà són experiments fets per la pròpia gent que ho ha creat, aquests remeis, remeis naturals la majoria, amb la qual cosa, clar, és com una garantia, no? Saber que allò funciona des de fa mil·lenis i funciona. No és una cosa inventada. A mi hi ha una cosa que em crida molt l'atenció. Quan diem medicació natural, vull dir... O sigui, la constant química no és natural? Sí, sí, i tot es pot considerar igual. Simplement que jo, més que natural, he parlat de medicina tradicional. Perquè és el que allà, com deia, allà la pel·lícula també s'explica molt bé. Allà hi ha hagut persones que des de fa 5.000 anys, perquè són fins i tot els primers documents escrits que existeixen de la humanitat, provenen d'allà, més que els que nosaltres considerem com els primers, els babilonis, són d'allà. I llavors han anat provant aquestes medicines amb les malalties pròpies i fins i tot amb el propi cos, fins a veure les reaccions que provoquen. a part amb meditació transcendental, amb tot el que per ells és una manera molt vàlida d'investigar i que nosaltres aquí l'hem deixat de banda perquè considerem que són les màquines, les medicions objectives, els hi diem nosaltres, les dades estadístiques, les que ens donen validesa. En canvi, ja han utilitzat una altra mètode des de fa tota aquesta colla de mil·lenis, tota aquesta colla d'anys, i tot allò és un cos formatiu i un cos... de la medicina, que és perfectament validable, vull dir que és demostrable que allò funciona, ja dic, en tota aquesta tradició. Llavors, no hi ha separació, de fet, entre la medicina natural i la medicina química. La química el que fa és extreure uns principis o crear-ne uns altres, però per aconseguir. Potser el que té la química és que és més específica, fins i tot pot arribar a ser-ho. És més física, no? L'altre és més suau, sí, més física, més química. Ja ho has dit, natural és una... Però jo crec que calia aclarir, no? Natural a vegades no vol dir que la vessant química sigui antinatural, sinó que en tot cas és... I a l'inrevés, la vessant natural és química també, al cap i a la fi, vull dir, són principis que són... favorables al desenvolupament del cos en un determinat camí. Sí, l'equilibri de components, també, clar. La pel·lícula Yorbeda, ara que parlem de l'Índia, és molt, molt, molt recomanable. A part, és que t'ho passes molt bé, veient tot el que t'explica i els diferents personatges que hi ha, les cues immenses d'espera que tenen, però que les solucionen ràpid, eh? I tot és amb escorça d'arbres, de tipus diferents. Vinga, tu aquest... Perquè ells, a més a més, tenen molta habilitat i ja veuen els que van simplement per passar l'estona, per estar allà a la cua. Sí, sí, sí, ho veuen. Veuen que una persona ja va queixar-se allà, però que realment no té res important. És únicament un humor i ho veuen. Llavors, això com a mínim t'expliquen la pel·lícula i ho fan bé, no? Ho fan divertit. La pel·lícula està petita pels... Està fet per gent d'allà. Bé, bé, bé, jo ja dic, ara m'ha vingut al cap parlant de la Índia, parlant d'aquests temes i la trobo molt recomanable. T'ha impactat això? No, m'ha impactat perquè és clar, vull dir, veure venir de com va la cosa és la clau de tot, no? Això està claríssim. Molt bé, molt bé. Avui precisament en aquest espai val a dir que faré com una mica de propaganda, no? Però és igual Aquí a Cornellà, doncs, hem tingut, doncs, aquest programa de TV3, que és això de... Divendres. Del divendres, sí. I tant ahir com avui, i demà dimecres, doncs, també es veu que està estipulat que estaran allà. Doncs, abans de connectar, doncs, han parlat allà de la influència o la utilitat fins i tot de les religions, i en definitiva destacaven l'espiritualitat de... de la religiositat, no?, i de quina manera aquest component ha estat arrelada en la tradició humana, en totes les paraules, i que això ha generat en el temps i en l'espai, de mil·lenis, com deies tu, d'anys, doncs precisament que de 20 anys o així, doncs, hagin passat a viure en 90 i espera't, no?, que deia ell, volem dir, tal com anem descobrint i anem... Fins i tot hi ha hagut un d'ells, perquè eren 3 persones que ho deien, que deia... Diu, no, diu, la física, evidentment, va deixant en el seu lloc determinats misteris de la vida que s'han d'anar ajustant, no? Però que sempre queda aquest altre punt que, en definitiva, sempre serà. Per exemple, el misteri de la mort, com deies tu, en té, doncs probablement és un misteri que difícilment es pot anar a parar a dir, eh, què representa això? Una mica el que és el Sabter Segell quan diu, m'agradaria veure... en el punt de la mort, quan la persona deixa de viure, quina sorpresa reflexa el seu rostre precisament com a novetat davant del que és la mort, perquè és un misteri enorme i en l'època aquella encara més, no? Bé, doncs dona molt de joc. He vist una pel·lícula aquesta setmana, que és una recuperació d'una que es va estrenar fa temps, que parla de la mort, també, d'una manera molt interessant. Hi ha una frase que diu el personatge principal, a veure si endevineu, m'agraden les endevinalles, mireu, ho sento, que diu el personatge principal, la por de la mort, la por a la mort, és pitjor que la mort en si, de fet. Us sona quina pel·lícula pot ser? Emma, la sort d'Emma. Una pel·lícula molt curiosa, molt curiosa. Des del començament es fa un paral·lelisme entre la mort d'un animal a mans d'una noia, amb un carinyo impressionant, el mata perquè ha de menjar i perquè ha de guanyar-se... Bé, vull dir sacrifici per alimentar-se. Amb una certa espiritualitat, sí, sí, sí. Escolta, un dels no secrets que existeix a la vida... És que la mort és una cosa molt natural perquè tots hi arribem, no? És el mateix. En canvi, el que sí que ocupa o preocupa és arribar en aquest punt, com hi arribes, no? Llavors això fa por, evidentment, perquè hi pots arribar en una situació molt deteriorada i... Clar, depèn en quina cultura, no? Perquè us en recordeu? Estic intentant recordar aquella pel·lícula coreana, era? Que era Les vides de Bugalú? No, tu vols dir el del director aquest? ha pitjat Pong Veracetacul. Sí, aquest que tu... Encara me'n recordo del nom. Sí, allò era les vides passades d'Encol Bumi. Encol Bumi... Sí, aquella... Però això dic, segons la cultura. La mort no és cap tabú en moltes cultures, no? I conviuen en... Però això connecta amb el que dèiem ara, amb el que deia el Jaume de la religiositat o de l'espiritualitat, no? D'alguna manera, l'espiritualitat el que pot fer és omplir el buit que existeix si no tens aquesta espiritualitat, no? Vull dir, per una persona creient, doncs el que fa és que tot estigui ple, vull dir, no hi ha un buit, no hi ha un no-res abans i després de la pròpia existència, no? Bueno, estem avui transcendentals. Sí, però llavors també es diferenciava, hi havia un d'aquests dos senyors que diferenciava diu, un que se passa un dogma, no? Vull dir, ho té tot resolt, lògicament. Per què? Perquè allò s'ho empassa, eh?, deia ell, i lògicament ja no hi ha dubtes aquí. Penses que està el dubte, clar, estan els combregants de l'Inman Berman, no?, per exemple, que ja... Això li preocupava molt a l'Inman Berman. És aquest mateix tema. Li preocupava molt, és com la vergonya o del capellà que diu, és que jo no escolto res, no?, vull dir, Bé, però això és un altre tema. Estem parlant de... Un altre tema en el sentit... A veure, veig que poses el dubte. Un altre tema en el sentit que, lògicament, hi ha moltíssimes persones que sempre es van preguntant constants, no?, i per què, i per què. I, en canvi, hi ha altres persones que, espiritualment, que és el que destacava... religiosament pot ser un dogma espiritualment vol dir alimentar-te d'unes garanties que encara que no sàpigues ben bé quin to tenen ni quin volum o quina fisicitat fins i tot però que intueixes que que estan aquí. Com que és per tothom exactament igual, doncs bé, tu seràs un més que gaudiràs o patiràs d'aquesta constant. I llavors això, jo almenys he interpretat que això és el que destacava com a espiritualitat. A mi m'ha semblat molt interessant, eh? La veritat. Jo trobo que hauríem de parlar més d'aquests temes, de fet, no? Ara ho estem fent aquí perquè queda com una cosa que, bueno, un d'aquests tabús, diguéssim, que ens fa com... que tenim com reserva perquè és despullar al cap i a la fi l'ànima personal, no? I treure les pors, treure les esperances, treure... Tot allò que t'apropa a això que dèiem, el desconegut, al cap i a la fi. I la racionalitat també, fins i tot, no? Sí, sí, sí. El paper de la raó i què pot fer. Precisament aquesta setmana passada que vam tocar, jo penso que no directament com ho hem fet ara, amb la pel·lícula Intocable, doncs la decepció que sentíem, almenys algú de nosaltres sí que ho va dir així, davant de la manca de respecte per la representació operística, no?, ho dèiem, hi havia alguna altra cosa però aquesta era una d'elles, doncs és curiós com, eh?, vull dir, allò ens assobtava, ens trencava com una mena de constants que podrien estar dins l'enriquiment espiritual nostre, no?, dir, home, com vols fer broma o burla del que és la representació... Home, si això és el màxim que hem estat capaços d'inventar per comprendre's a nosaltres mateixos, no? Crec que el parlar de Còpola també no fa pas gaires dies, doncs, en un espai que jo també anàvem a parar en aquest punt. Doncs mira, ahir vaig tenir l'oportunitat de revisar una pel·lícula que l'havia vist però que se m'havia quedat en l'oblit pràcticament, que és l'innocent del senyor Lucchino Visconti, i ves per on aquesta també és una pel·lícula operoística, però quina diferència tan enorme que hi ha amb el que destacàvem del senyor Francis Ford Coppola i el seu padrí, o fins i tot algun altre de les seves pel·lícules, perquè aquí realment estaríem, doncs, amb unes constants d'aprofundir sobre allò que és natural de maldat en la persona, en el... en l'element humà, i de la manera que tenim enveja, de la manera que ens comportem quan aquesta enveja ens domina, no podem suportar, per exemple, l'adulteri, si és per part teva sí, però quan és part d'en la persona que comparteixes, de cap manera ho pots admetre, doncs aquesta l'innocent és d'una contundència tan enorme que acabes entenent un munt de coses com per arribar en un punt que no fa pas gaire estona de dir, imaginem-nos una persona que té un trastorn mental, de quina manera pot veure venir al final de la seva vida donat que té un trastorn? Si és que no té cura d'ell i tal, no? Imaginem això. I llavors veurem que hi ha una diferència molt gran d'aquell que no el té, el trastorn, no? Bé, d'això jo diria que és del que parla... És una mica l'argument de la pel·lícula o és una... Pot ser un argument i el tema d'innocència. Perquè ella arriba a un punt, només explicaré un detall, diu, si no hi ha res en aquesta vida que motivi el fet de viure-la, doncs em suïcidaré, no? Hi ha un argument que li falla, que és el que el mou, i lògicament anem a parar el suïcidi. Jo anava a dir que sembla que això recorda molt. Us explico per què vindrà aquesta referència. M'està fent pensar això que dius, però a més a més que tinc davant el comentari de la pel·lícula, ja us diré de quina persona, és la crítica de melancòlia. Penso que l'Esbontrier planteja un element similar amb la comparació de les dues germanes. Aquell juga a un joc bastant més complex, diria jo. Jo penso que la diferència entre l'innocent, això que explico, i aquesta que tu esmentes, no?, amb alergia, és la distància que hi ha entre l'any que va ser fet aquesta, 1976, i el fet d'haver realitzat aquesta ara. Esclar, i argumentalment hem d'anar trobant nous... punts per enriquir-nos, no?, i per entendre, al cap i a la fi. Que l'Asbon Trier segur que ha vist l'Innocent, vaja, i li ha donat unes quantes voltes. Sí, sí. Doncs mira, us comento per què... Home, com no? L'ha vist tothom que sap de què va la vida. Bé, bé, bé. Jo la de l'Innocent no sé si l'ha vist, però ja me l'apunto. Com fa el David... que sempre apunta allà en una llibreteta. A més, a més, és que passa... Home, ens hem d'enriquir, aquest programa ens hem de saber també. Esperem que els oients també ho vagin fent, no? I si no, sempre queden gravats. Sabeu que els programes queden gravats, que es poden tornar a sentir. Això és interessant. Francesc, saps aquella discussió entre clàssics o no? Caram, aquí sí que no hi ha dubte. Un clàssic és un clàssic com una catedral. Fins i tot si no ha passat el temps. I aquí, no, és que això no li passa mai al temps. Això no hi ha cap manera, no... li pot passar en algun aspecte que és el menys transcendent de tot el plantejament que fa el realitzador a l'hora de concebre una obra com aquesta, jo diria fins i tot paral·lel a tot un seguit de professionals que poden participar, i això no es pot negar mai, que aquí ja hem tingut cura de destacar-ho, però la concepció és d'una riquesa definitiva, és allò de dir, escolta, allò que hi ha por, jo diria fins i tot que en aquests moments en què estem hi ha com una mica de recança de no entrar en el tema d'allò que tantes vegades hem parlat. L'Uccino Visconti era aristòcrata i, lògicament, qui millor que ell coneix les seves constants, no? I, lògicament, qui millor que ell les pot exposar amb virtuts i defectes, no? I perdona la broma, ara, però Lars Trier també volia ser aristòcata, per això es va posar el bon al mig. Llavors, d'aquí ve... No ho sabia, no ho portava allà al cognom. Juga, però com juga, eh? No, us dic això perquè podem anar aprofitant, no ara, perquè ja ens queda poc temps per la segona part, i encara us he desmentat la pel·lícula que he vist d'estrena, que tinc ganes de dir-vos quina és. Però sí que us vull esmentar, i juguem una mica amb el fora de camp, que al començament del programa has tret tu, Jaume, a col·lació, amb les persones que no hi són aquí. Hi ha tres membres, quatre membres de l'equip, que avui estan fora de camp, fins i tot no surten ni a la càmera, que vosaltres esteu ara... Ben enfocats els dos perquè és el dia que millor entra tothom. Se'ns veu bé. I a més a més ben centrat. No hi ha esquitllaus. Hola. Sí, sí, ja pots saludar allà. Hi ha uns quants, no només oients, sinó també espectadors. Doncs el que deia és que Xesco... El coneixem bé, Xesco Ramos, el nostre estimat Xesco, el de la llista. Des de fa unes setmanes, per si no ho sabeu, uns mesos fins i tot, Xesco és el rei dels blocs, per si no ho sabeu. Té blocs de tota mena, d'art, de vins, de tot. I també ha començat un bloc que jo diria que sense ell saber-ho està mirant també d'establir el que per ell és un clàssic. i està fent tota una sèrie de documentaris sobre diferents pel·lícules. I, curiosament, són tota una sèrie de pel·lícules, ja deixa enrere, les que no van així, que totes estan al voltant del nou com a puntuació, perquè els hi poso una puntuació. Llavors, per fer un esment ràpid i perquè també consti que no només estem nosaltres en el programa, sinó que està Xesco Ramos, que un dia... I que es fan altres coses a part d'aquest espai. Exacte, que està David Montaner per allà també fent cursetes, i que està Joan Morros, i que està Carme Nabot, que ja els tornem a tenir aquí la setmana vinent, i altres setmanes... Doncs Xesco Ramos de moment ha fet els comentaris, i són comentaris potents i densos, vull dir que si voleu ja els anirem traient al llarg d'aquest temps, que no el tenim aquí, de la pel·lícula Melangia, precisament, és la primera de la que va fer un comentari, Qui té por a Virginia Woolf, és la segona, i totes ja us dic que l'apuntació va al voltant de 9, 8,7, 9,3... Geneire, l'endevino. Sí, senyor. Això què vol dir? Que tu has mirat o que te'n recordes que la va comentar? Sí, senyor. Molt bé. O el de Jast. O el de Jast, també. Ah, el de Jast. Doncs m'agrada molt que t'hagis recordat d'això, perquè a mi m'ha cridat molt l'atenció veure a Geneire aquí, i quan ell també, és veritat que li havia posat una puntuació molt alta, Cabaret. Efectivament. Cabaret encara no ha sortit. No ha sortit. En el curs del temps, David Benders, que no la conec, però que també la destaca com molt, molt, no molt positiva, sinó excel·lent. Genaire, efectivament, de Kari Joji Fukunaga, un cognom japonès. Un altre que posa com a puntuació 9,4 és Drive, que també la va comentar aquí, que jo penso que sí, i aquesta és de les que més estic d'acord amb ell com a pel·lícula de referència, del nou cinema, d'un cinema diferent. que agafa coses del que ja s'havia fet, Germans Cohen i companyia, però que fan un producte que sí que per mi valdria la pena analitzar fins a l'extenuació. I també comenta The Artist, que també era una pel·lícula que li va encantar, amb un 9,8%. T'has passat, Xesco, t'has passat. Però bé, aquesta és la meva opinió. I després, com que no es pot defensar, doncs li dic. I després tenim Albert Nobs, també, que li ha agradat moltíssim, de Rodrigo García. A mi també, la veritat. I per acabar, l'última crítica, l'últim comentari, no, els dos últims, War Horse, que també li han cantat, no arriba el nou, però gairebé. Doncs amb això i amb la invenció d'Hugo, que aquesta em sembla que té també el 9,6, doncs ja veieu que són tot clàssics. Són ja clàssics del Xesco Ramos. Ja quan torni no parlarem de la llista del Xesco. Això era el blog de cinema, no? Tot això en el blog. Si entreu a CinemaSenseCondicions, www.blogspot.com, doncs és un dels blocs que podeu enllaçar directíssimament. Molt bé. Extraterrestre. Vinga, la teva pel·lícula. Nacho Vigalongo. Aquesta has vist tu? Sí, senyor. No em podria resistir, després que Nacho Vigalongo fes aquesta delícia de viatges en el temps, que era los cronocrímenes, una pel·lícula de guió perfecta. Vull dir, una combinació que és que ni al final et deixa insatisfet. Tot encaixa ja. És l'últim que... Bé, l'últim que et podries esperar és el que passa, però... Tot té un sentit moral fins i tot de la pel·lícula, em va entusiasmar. El pitjor segurament de la pel·lícula, tothom ho destacava, però és la seva interpretació. El Nacho Vigalongo no és un molt bon actor i apareix allà fent un paper principal, és el que inventa aquells viatges amb el temps. Però la veritat és que a mi no em molesta que passi això, tampoc no... No fa falta, no fa falta que totes les actuacions d'una pel·lícula siguin excel·lents. A tu molesta que et venguin coses que no... Correcte, sí senyor. I que m'obliguin a que una cosa sigui bona quan no està tan clar, quan no està prou argumentat. Sobretot aquests cronistes de 3 al 4. I aquestes persones que els agrada tant d'artis i que diuen que és una pel·lícula muda quan no és una pel·lícula muda. Vinga, que no arribi la sang, que no riu. Doncs extraterrestre. Una pel·lícula igual, una miqueta igual. Comèdia, no? Divertida. Sí, però no és comèdia només. Ja sé que s'ha catalogat d'aquesta manera, però no sé per què exactament. No sé per què. És una pel·lícula ben diferent. És amb els refons de... Una pel·lícula extraterrestre i l'únic que veus és una nau de la qual calculen la mida i que està allà present tota l'estona, que no saps ben bé qui són aquella gent i què estan fent, no saps res. Pràcticament, en cap moment, en canvi, el Vigalongo aprofita això per donar-li un caire de dramatisme a la relació que hi ha entre els tres personatges principals. I la veritat és que està molt ben aconseguit i la història que t'explica d'aquesta manera aconsegueix que sigui diferent, molt respectuosa cap als diferents desequilibris fins i tot dels diferents personatges que no desentonen en cap moment i que no et semblen inversemblants ni estranys, sinó que són coses com molt planeres, molt habituals, però en canvi amb aquest refons d'aquelles naus allà sobrevolant la ciutat, doncs té un caire diferent, és com un caire futurista. I la combinació de les dues coses és molt interessant. I la manera de reaccionar dels personatges i la manera d'entendre's entre ells, jo diria que també és una volta de rosca. Això que deies avant, Jaume, de l'Innocent i d'aquestes pel·lícules que busquen un dramatisme. Es pot considerar una comèdia perquè aparentment no té una transcendentalitat res del que ens explica. però al cap i a la fi ens estan parlant de la comèdia, de la tragèdia, de la vida, de relacionar-te amb una persona, que no saps si l'altra persona t'estima o no, has tingut una baralla, però ho fa amb molt de respecte, amb molt d'equilibri, amb molt de tacte. La veritat és que, i res d'artifici, ni de focs artificials, ni res d'això, molt planer el discurs, el guió molt senzill també, però focalitzant allà on cal, i, bueno, passes una molt bona estona, somrius de tant en tant, mai no fas una riallada, perquè no és una pel·lícula per riure d'aquestes comèdies bàrbares que estem tan acostumats, sinó que és això, una petita delícia, per passar-s'ho bé, per deixar-se portar. Què passa entre quatre parets, bueno, en el pis? Sí, no, surten de tant en tant a l'exterior, amb el cotxe, hi ha uns petits llocs allà, amb una ciutat deserta, que no sé ben bé en quin lloc ha anat a rodar, però en qualsevol cas, o hi ha la ciutat o el poble és així, o ha aconseguit buidar Veritablement tot, perquè no es veu ni un ànima a part d'ells, està molt ben aconseguit. I a la crítica del periòdico Hernando Salvar, diu que funciona molt bé la pel·lícula mentre estan a l'interior de l'habitatge, a l'interior d'aquesta casa o d'aquest pis. però que quan surten a l'exterior és quan no acaba de... Almenys és la impressió. El Nando Salva, jo dic sincerament, sap molt més que el que pugui saber jo, perquè ha vist molt més i ha fet moltes més crítiques. Però l'equilibri és interessant. Si hagués estat una pel·lícula només d'interiors, també hauria estat una miqueta carregosa. En canvi, té la valentia de treure-ho a fora, llavors t'explica coses diferents. És veritat que l'exterior és una altra cosa. L'interior és com la ment seva, les inquietuds que tenen. la dificultat per apropar-se i la facilitat per allunyar-se un dels altres. I, en canvi, l'exterior és la manera com es relacionen, no relació de parella, sinó d'amistat, enemistat, i on, d'alguna forma, és com si li donés la volta a la història del teatre. A fora és on s'escenificen les escenes més dramàtiques, per dir-ho així, i a l'interior és on s'escenifica tot el que és més mental, més... més proper, més amorós. Té una coherència molt gran. Jo, tècnicament i cinematogràficament, no sabria valorar-ho, però penso que l'equilibri està molt ben aconseguit. I l'escena final també és molt maca. No diré quina és. Tampoc desvelliria res. No és una pel·lícula d'intriga, però bé. Home, és que el títol ja és d'intriga. Extraterrestre ja és... Sí, però és veritat, com comentava Albert, el nostre estimat Albert Rodríguez, que aquesta pel·lícula s'havia venut en el seu moment com una pel·lícula d'estat terrestre i la gent que havia anat a veure-la d'aquesta manera l'havia decebut. Llavors no aneu a veure pensant que veureu un Mars Atac, ni un Independence Day, ni res d'això. Ja us ho dic. Si no, quan ens fem a don d'una persona rara, que dius, ostres, sembles un extraterrestre. Mira, estaria més a prop, imagineu-vos què us diria ara, més a prop d'un Solaris, eh? Valtarkovski, perquè hi ha una sèrie de dubtes que es plantegen d'una manera lleugera, d'una manera que no anem a una transcendentalitat, però està allà plantejat. Hi ha algun moment que tu mateix dubtes, no?, que m'estan explicant aquí, no?, exactament. Qui és qui en aquesta relació? Està bé, està bé, està bé. Per ser un entreteniment està molt ben aconseguida. Deixem apuntat. Molt bé. És una altra d'aquestes pel·lícules que podem anar a veure sense cap mena de recança. Exactament com les hierbes, aquelles males hierbes del senyor Resnés, que molt aviat segur que jo almenys tindré possibilitat de veure-la. D'aquí a dues setmanes tenim fil del mes. A veure quina escollim. Aquesta podria ser una. Dues setmanes. Molt bé. Bé, doncs, nosaltres el que vam escollir fa... Li poses aquella música. Ara no hi ha re preparat, però bueno, ho vaig posar mentre... Quina música vols, va? Quina música, home, estaria molt bé que poguéssim... sintonitzar tant amb el senyor Kurosawa com amb el senyor Polanski, no? Vinga, intentarem anar sentint una miqueta de cara, dels somnis, per exemple, del Kurosawa, no? El pianista de Polanski, per exemple. Vinga, va, doncs. Pianistes de les bones bones. Música sol·licitada. Vinga, ho anem buscant mentre vas fent aquesta introducció. Kurosawa versus Polanski. Sí, això mateix. Bé, jo he triat així uns petits paràgrafs, no?, per introduir-nos. i diu, si aquest cronista, i com deia, és el senyor Jordi Costa, doncs hagués d'escollir una escena, només una, que ja és difícil, de tota la filmografia de Kira Kurosawa, sens dubte es decantaria pel final de Barba Roja, del 1965, un desenllaç que conté, en cert sentit, els dos Kurosawa, l'humanista i el feroig, el capaç d'escoltar i transmetre les més lleus oscil·lacions del cor humà i el disposat a expressar-se amb la cal·ligrafia de llams i trons d'un heroi tràgic empaitat per una espasa sagnant d'un últim peny assegat de la Terra. Imaginem-nos aquesta seqüència tan extraordinària. després diu, la pràctica ruïna de la fundació Akira Kurosawa i la possibilitat d'una versió oriental d'un cas Millet protagonitzat pel fill del cineasta, una notícia sobre la qual no és prudent estendre's sense prou coneixement de causa, com el que tenim aquí, per exemple, sobre el senyor Millet, però que contrapunteja de manera trista el final de Barbaroja, no?, i la seva transmissió d'un humanisme i una dignitat de mestre a deixeble, que vindria a ser la forma simbòlica d'una transmissió de valors i saviesa de pares a fills. I després, encara parlant del senyor Kurosawa, diu, potser al mestre no li hauria desagradat el fet que el fet de ser centenari, més que celebració oficial, única, local i global, adoptés la forma d'una constel·lació de celebracions privades intransferibles i també silencioses. Què vol dir? Que el senyor Curaçava desprèn que segur que li hagués agradat aquest homenatge que cadascú de nosaltres li puguem fer cada vegada que veiem una de les seves pel·lícules. Bé, ens situem en aquest senyor i què és el que ens suggereix i quines pel·lícules ha realitzat, quines recordem. Sí? Sí, clar que sí. Sí, sí, sí. Jo és que una, hi he vist Dersus. Segur que he vist alguna més, però ara pels títols no hi caig. Però de sus, ara sí. Aquí hi hauria aquestes dues constants que dèiem, no? L'humanisme i la racionalitat. El que passa, esclar, quan un és militar, va a un lloc, va a prendre mesures, eh? Com el cas de la pel·lícula. Està totalment allò que se'n diu civilitzat, no? Però, esclar, no ha hagut de fer tot el que fa l'altre. I coneix l'ambient, o sigui, coneix tot l'entorn, sap com, quins perills tindrà, com... s'ha de comportar per no trobar-se sense això i allò. La convivència entre... Entre l'home, el ser humà... Entre el salvatge i el civilitzat, no? I això és la referència que fa en aquesta pel·lícula. Una altra... No, només respecte a la música, que mentre escolto i mentre vaig també pensant en les pel·lícules que jo he vist i amb el comentari que m'agradia fer. El cert és que he llegit, buscant una miqueta d'informació de Kurosawa, de Kira Kurosawa, que amb ell la música en les pel·lícules... li semblava que no havia de ser un element tan important. I sobretot, ara estem sentint una miqueta de fons, la música, per una escena de la pel·lícula dels somnis, de Kira Kurosawa. Però si us fixeu, el que havia llegit era això que estem sentint. A ell no li agradava posar una... una música acabada al començament de la pel·lícula, sinó que li agradava posar, per exemple, això que sentim, la veu d'una flauta o la veu d'unes trompetes, i això era una forma que ell tenia de dir-nos que encara la història no estava acabada, i que llavors, de mica en mica, aniria entrant diferents elements i cap al final, ja si un cas de la pel·lícula o de la història, sí que podíem sentir una història completa. Us ho dic també perquè costa, d'alguna forma, trobar música de la Quira Cruzava per això, perquè... perquè ell no es mou amb aquests paràmetres de ja començar posant una música contundent, que ja doni una idea, sinó que ella amb el que li agradava més era construir a partir d'altres elements, a partir d'elements visuals, d'elements de color... d'un perfeccionisme, un preciosisme, que per això deia jo que a mi em recorda molt a l'Stanley Kubrick. Si pensem en qualsevol de les pel·lícules d'una i l'altra, tenen un cert paral·lelisme, perquè el Kubrick era, ja ho sabem, un obsessiu de la fotografia, de l'enquadrament, de la direcció d'actors, fins i tot del subtitulat i del doblatge de les seves pel·lícules, de la manera com es distribuïa amb els cinemes del seu país i fora també... doncs el Kurosawa sembla que aquesta constant també era similar. El consideraven fins i tot una mena de tirar dintre dels rodatges. perquè era capaç, doncs, bueno, no sé, de construir un castell, per exemple, per només utilitzar-lo en una escena i enfonsar-ho perquè acabés la pel·lícula així, o, bueno, era capaç de tenir una persona, doncs, durant hores, sota de la pluja, coses d'aquest tipus, no?, que es consideren que forma part de la característica d'un director que sap molt bé el que vol i que ho exigeix de la manera que sigui. I si pensem en les seves pel·lícules, veritablement és així, una de les més conegudes, doncs, és Rand, per exemple, que és considerar la seva pel·lícula més occidentalitzada, perquè es basa en una... de les tragèdies de Shakespeare, i llavors, clar, tot aquell muntatge que fa, tot allò que veiem que passa en escena és tan grandiós, tan magnífic, però els actors no s'ho passen bé. I això de vegades es veu a les pel·lícules, perquè els fa viure unes històries, unes aventures molt potents. I per això deia que la comparació amb el director del pianista, amb Polanski, doncs encara em costa una miqueta de trobar. De trobar-hi una relació. Ja l'hi estic veient. T'agrairia, Francesc, pel bon funcionament de l'espai amb aquest quart d'hora que queda, que tinguéssim la filmografia del senyor Kurosawa, que la tinguessis tu a mà per anar-nos recordant, perquè segur que no recordarem totes les pel·lícules. Jo voldria destacar Els set samurais, i el per què és perquè ha donat peu, jo crec que és una de les pel·lícules més meravelloses que s'han fet al cinema. I el per què és molt elemental. Senzillament és allò que jo crec que el senyor Kurosawa hi creia molt, aquesta diferència entre la construcció d'un teixit social civilitzat i d'on venim, que en definitiva és d'un estat salvatge. Llavors ell, si agafem els set samurais, són set lluitadors, com després els americans van fer els set magnífics, que bé, que podrien haver triat l'opció de treure guanys directes i personals de les seves particularitats, o sigui, de les seves capacitats de lluita, en benefici propi, però no, que es van posar al servei del col·lectiu, en definitiva, en favor de les coses justes i que, en definitiva, el que limitaven era el que privava el col·lectiu, no? Jo crec que això és fantàstic, és una... O sigui, com poses aquesta al costat de la que tu l'has dit, d'Ersozalá, i és clar, és que descobreixes i ja dius, carai, aquí sol ja. Però, a més a més, el Kurosawa i aquesta dels set samurais jo crec que exemplifica molt bé una de les seves característiques. Té unes influències enormes. Ell va fer, per exemple, adaptacions de... d'obres de Dostoyevsky. Havíem parlat ara d'Arran, que era una adaptació o una versió lliure d'obres de Shakespeare. I per això va ser d'alguna manera criticat, però també va treballar al teatre tradicional del Japó. Era una persona, no sé, per entendre'ns, com una mena de Fellini o com un Francis Ford Coppola, una... persones amb una cultura... Visconti, fins i tot. Visconti, eh? Estem parlant, sí, estem parlant d'aristòcrates... No tant Pasolini, que és un altre constant. No, Pasolini és més poeta, és més intuitiu, més... Doncs bé... No tant narratiu, eh? Aquest sí, és molt narratiu el senyor Curosava. Hi ha una pel·lícula, que la pots trobar aquí a la seva filmografia, que és la que no he pogut veure mai, només una vegada, que es deia Do Descadent. i que parlava de personatges que no estaven amb les seves capacitats totals, allò que en diem una certa disminució en determinades persones. És una pel·lícula magnífica, aquesta sí que és poètica total, però que en definitiva el que acabava fent amb aquesta pel·lícula era mostrar-nos allò que es diu tantes vegades. No és que tinguem discapacitats, sinó que tenim unes habilitats diferents, no?, a vegades, i el que destacava aquesta pel·lícula precisament és això. Per això la recomano a qui la pugui tornar a veure, perquè és que és d'una generalitat tan total i absoluta que... Sí, una pel·lícula del 1976, i que jo no he vist, no he vist la veritat, però, vaja, és que hi ha moltes pel·lícules. És, en certa manera, un gran desconegut, per això que deia jo ara, perquè té moltes vessants diferents, llavors és difícil haver vist totes les diferents parts o diferents vessants que ha tocat. Fa no gaire, fa un parell d'anys, recordo que em recomanaven una pel·lícula que és un veritable thriller ambientat en els barris baixos de... del Japó, que comença al contrari, comencen les altes esferes empresarials, i que en un moment determinat desapareix un nen, un nen que és d'una família d'histògata, no me'n recordo ara com es diu la pel·lícula, de fet té 3 o 4 títols diferents, un és el títol japonès, un altre és com es va comercialitzar aquí, un altre és com... Ara arribarem, sí, sí, estic mirant-lo... Sabeu què passa? Que de vegades és millor mirar la informació en anglès, perquè llavors està una mica més completa, i és el que estic mirant de fer ara, i després també costa una mica traduir-ho. Però és una pel·lícula que, veritablement, té un ritme que els directors de l'època dourada de Hollywood dels anys 40, que feien aquelles pel·lícules de gàster i de cinema negre, Tenia molt a aprendre d'aquest director. En certa manera també estava influenciat per ells. Vull dir, és una persona que es deixava influenciar per tot el que li podia arribar a l'intel·lecte i al cor i després també ha estat molt influent per molt de les persones que han vist les seves pel·lícules, molts dels directors. És a dir, que és un director veritablement frontista. El podíem considerar com un abans i un després, com una veritable... i suposo que en un moment determinat o un altre parlarem del Polanski, a veure què... No, no, i tant, home, ja hi estic mirant. Sí, sí, tu em vas calculant, ja et veig. Doncs, a veure... Bé, ho vas descobrint, parlem de Polanski i així ens introduïm ja amb tota la... Molt bé. Polanski, en un moment de Roman Polanski a la recerca i la seva busca... És un documental que va realitzar el 2009 la Marina Senovic sobre el judici del cineasta que ha comptat amb la inesperada coda als informatius dels darrers mesos, vaja, quan es va fer aquest article, doncs va estar molt d'argons que li va fer, se'l va condemnar, tots ho sabem, no? Sí, al seu país, no?, als Estats Units. Ell està vivint ara a França, i no pot anar perquè, clar, si... Ell és polac d'origen. Ell és polac d'origen. Sembla que també és francès. Doncs diu que aquest documental demostrava que no hi ha manera senzilla d'explicar certes coses, però sintetitzava molt bé els motius vitals que han fet de Polanski un perfecte narrador i poeta de la mirada paranoica. Compte que això és molt important. En l'altre no hem parlat de paranoia, sinó de disminució, i aquí. Llavors, l'estrena de l'escriptor, pel·lícula que a estona sembla canalitzat al sentit de l'espai de cul de sac, del 1966, resol el debat mediàtic per la vida de l'excel·lència artística, és la mirada del vigilat. de l'enemic del poble, el que transforma el que podia ser material per una convencional, tot i que també notable peça de gènere amb pur trasbals, pura lucidesa, fatalista, desencisada. Ara que parlem de Polanski ja tenim aquí una miqueta de música del pianista. I el que m'interessa més del que estàs comentant ara és que així com el Polanski el que fa és que no necessàriament controla aquest vessant seu, sinó que és que li surten les pel·lícules amb aquesta característica, doncs el Kurosawa el que fa una miqueta, igual que el Kubrick, torno a fer la comparació, és que sí que són persones que d'alguna forma són com cirurgians o com experts en la naturalesa humana que miren des de fora... No expliquen només una història, sinó que aquella història que expliquen té unes connotacions enormes amb el coneixement. I Polanski, pel que sigui, també pel que li ha passat a la seva vida, segurament, perquè, bueno, li han passat molt grosses, no?, a part d'això que dèieu que li han acusat d'abús de menor i tot això, doncs, bueno... Sí, però abans, sobretot, va ser l'assassinat de la seva dona. Hi ha hagut uns fets que l'han marcat forçosament. Llavors, aquesta dualitat o aquesta dificultat per percebre la realitat d'una manera, bueno, que podíem anomenar objectiva, o mirat des de fora a la vida, doncs ell ho mira tot sempre des de dins. Però des del començament. Jo vaig veure fa no gaire la pel·lícula Revolsión i és que encara no he sortit de... Revolsión és un punt molt important d'aquesta paranoia que esmentava en fa un moment. Sí, perquè és la manifestació més dramàtica. Plasmar aquesta paranoia. Però després anem a parar la que esmentava la Rosa, que en definitiva és el pianista, no? Jo penso que aquí... estem sintonitzant amb una paranoia col·lectiva que és la paranoia regnant en aquell moment com de l'individu passem al col·lectiu l'anul·lació, l'aniquilació de l'individu de qualsevol forma de pensar independent tot el que suposa un totalitarisme i un totalitarisme a més agressiu sempre ho és però més encara ho va ser i més sagnant ho va ser el nazisme Hi ha una cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció del nazisme, que és de la manera que respectava determinats autors, grans creadors musicals, com si no recordo malament... Wagner, per exemple. Com? Wagner, per exemple. Era una mica la seva icona. Això mateix. I en canvi es tripava qualsevol tipus de creativitat d'una altra mena. La diferència aquesta amb un dia aquest senyor que esmentava el xesco i tal, i direm, el posarem aquí en aquest punt. De no tornant i anant fent aquest viatge d'anada i tornada de Polanski a Kurosawa i a Inrevés... Considero que aquesta comparació entre el director que es fica completament dintre de la seva història i que és un gran narrador com és el Polanski, de nou amb Kurosawa, si pensem en una pel·lícula com Roixomón, que és una referència també absoluta fins i tot en les escoles de cinema, de com es pot narrar, de com es pot explicar una història, però de nou hi ha un domini de la tècnica completament conscient del que vol explicar, de com ho vol explicar i fins i tot Jo diria que fins i tot de l'herència que deixarà aquesta manera de narrar en les generacions futures. I de la manera que acaba relativitzant els punts de vista. Sí, sí, sí. Les històries no les sabem mai ben bé. O sigui, ell resumen-ho fa quatre punts o cinc diferents que veuen aquella acció i que treuen la seva conclusió. Això és genial, això. Això el Lómez també ho ha fet, no recordo ben bé quina pel·lícula. Estava pensant en la mateixa, mira quina gràcia. Potser refereixes a 12 homes sense piedat. Probablement sí, però em sembla que en té un altre. No és que sí, exactament això. Ah, per cert, una decepció l'altre dia amb una d'ells, del Silent Lómez, d'un paio que es defensa ell sol allà, que és un mafiós. Quin desastre. Em vaig quedar de pedra. Però molt, la veritat, que és passadíssima i fora de tot. Bé, del senyor Polanski, doncs bé, parlem de paranoia, evidentment. Una altra pel·lícula, no sé si aquí ben bé per on vindria la paranoia, potser sí, que és l'escriptor, que es veu que el títol original era l'escriptor fantasma, però aquí es va quedar com a l'escriptor, que un dels protagonistes és l'Espiris Brosnan, el que fa de primer ministre o d'aquest personatge... polític tan... Fantasma seria la manera com aquí moltes vegades diem el negre, el que escriu un llibre... Sí, exacte, el matxac que està allà que després és un altre... Perquè un altre posi el nom. Una autobiografia, no? Se suposa que està escrivint una autobiografia i clar, l'assignarà el protagonista per mi aquesta de l'escriptor em queda com una mica ambigua jo no la vaig acabar d'apair però és el que partia el comentari que feies abans sobre la paranoia aquesta història és precisament tothom en aquesta pel·lícula està pensant que hi ha enemics i no saben on està i l'escriptor aquest negre o fantasma doncs acaba fugint sense saber ben bé de què fuig i al final passa una miqueta com a Brasil, no?, de la pel·lícula... Resta víctima de la... Que acaba sent engullit, eh?, per això, per una sèrie de papers i d'allò que passen per allà i se l'emporten, no?, vull dir, és com parlar una miqueta o reflectir que la nostra societat té aquest component, també. Sí, una mica allò que tantes vegades, i sobretot aquí a casa nostra, hem escoltat tant de la memòria històrica, al cap i a la fi del que es tracta, és d'una reconstrucció... que només serà possible si no malmet determinats personatges, en aquest cas intocables, a la qual ja hi ha l'organització que sigui que tindrà cura d'evitar qualsevol atemptat contra... contra l'establisme les coses ja estan establertes d'aquesta manera a canvi hi ha una altra pel·lícula és la llavor de maldat aquella que parla del diable o la possibilitat de venir al diable que em sembla més correcta amb les constants que ell sempre ens ha plantejat perquè això sí que és autèntica autèntica ficció és posar un argument a la ment d'un seguit de persones que vés a saber perquè té forma física això, no queda massa clar, però anem a... És allò de dir, és ficció, i imaginem-nos que això es transforma en un cer i com es pot arribar en aquest punt i tal. Hi ha una variant sobre el pianista aquí, no? O sigui, el pianista és una constant... la paranoia col·lectiva, i en canvi aquesta és una paranoia individualitzada, la qual cadascú de nosaltres podem arribar fins i tot a veure físicament que allò és factible. Perquè també hi ha un grup de persones, també hi ha un col·lectiu que estan fent tot el possible perquè els altres vegin allò que volen veure. Si us en recordeu, hi ha un grupet que són els responsables que aquesta dona vagi imaginant una sèrie de coses. En aquest sentit, clar, jo m'imagino la comparació amb aquesta pel·lícula i una altra història que podria tenir les mateixes connotacions, que és la de la menaura, la de los otros, i no té res a veure, clar, los otros al final t'explica una cosa que, bueno, mira, que bé, no? Quina fantasia, no? En canvi, això t'explica, vigila, que hi ha molta gent que fa això que fan aquests personatges a la vida real, no? És una història molt diferent. I Los sueños, de Kira Kurosawa. A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula, si ja sentim la música de la sintonia, que també ens permet acabar el programa, però jo volia fer un petit esment a aquesta dels somnis, de Kira Kurosawa, perquè ens parla de somnis que ell ha anat tenint a la seva vida, però, si us fixeu, o com a mínim, jo vull pensar-ho així, ara no sé si hauríem de fer un altre programa parlant d'això, suposo, d'aquest aspecte concret, però no hi ha una visió psicoanalítica, perquè, clar, estem parlant d'un... d'una tradició completament diferent, d'uns contes, d'uns relats, d'una fantasia, d'unes d'agenda, que no tenen aquesta connotació. Hi ha uns personatges que es mouen amb uns altres paràmetres. Llavors, per entendre la cultura del Japó, la cultura oriental, és una pel·lícula, jo diria que molt interessant, bàsica, amb uns codis diferents, i que, bé, això et permet aprofundir moltíssim també en les característiques d'un director tan potent com Kurosawa. L'hem de recuperar. Polanski versus Curasagua. Això ha donat de si. Se'ns acaba el temps. CinemaSenseCondicions.com per tornar a sentir aquest programa. Llavors parlarem, quan tornem, de l'evolució del paper de la dona a la societat i al cinema. A veure què tal. I després ja farem la pel·lícula del mes. Tenim temps. Que vagi molt bé. Bona setmana. A reveure. Fins demà!