La caça, Oblivion, To the Wonder i Capra

Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 Ràdio Despert 98.1 cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem com cada setmana, cinema sense condicions, per parlar i compartir amb vosaltres una estona de cinema. En Joan, en Francesc i jo mateixa. I ni el Jaume ni l'Andreu, oi? Avui hi haurà d'haver un canvi de programa perquè a última hora l'Andreu no podia en absolut arreglar-s'ho per poder venir i ens ha promès que allò de l'escalde i cúbric ho farà un altre dia i aleshores hem substituït, perquè aquí tenim gent molt preparada i que ja subia la Carme Nebot ens parlarà en lloc de l'escalde i cúbric, parlarem avui un tema que li tocava més endavant que és parlar del Frank Capra, un director extraordinari. I ens ha quedat pendent un director teu, el William Wyler. Ah, encara tenim el William Wyler, és veritat. Ja ho recuperarem també. Ja ho recuperarem també quan sigui, no hi ha problema. Per tant, aquesta primera part també, o el programa com és habitual en totes les setmanes, començarem per parlar de les estrenes, Recordem que parlarem una miqueta de l'Escola de Barcelona. L'Escola de Barcelona, que el Francesc ens tenia promès. Comentaré una miqueta el que he trobat. No és gran cosa, però la veritat és que és interessant. M'agradaria indagar més. Vull dir que no descarto plantejar amb més profunditat ja per la temporada vinent, doncs, aprofundir una miqueta més sobre el tema. De moment, doncs, avui farem res. Cinc cèntims. Un inici. Sí, perquè tothom tingui una miqueta una idea. Aquesta part seria l'última i la primera seria parlar del que heu vist, de les estrenes que heu vist més o menys. A veure, jo he vist Tipos legales i Los últimos días. Tipos legales, que em va parlar el Joan l'altre dia, què passa a vegades quan jo estava convençuda que m'havia d'agradar moltíssim, perquè la Pacino a mi m'agrada molt. És un actor que crec que poques coses ha fet espantosament malament i en general m'agrada. i després el Christopher Walken també em sembla que és un grandíssim actor. Molt, molt, molt. L'altre, no el recordava l'Alan Arkin, després quan he vist la pel·lícula sí que he recordat, perquè... Era l'avi, no? És l'avi. Ell és un avi boníssim en aquella pel·lícula. És un actor que porta molts anys fent cinema i teatre, però sí, no és d'aquells coneguts coneguts. Jo no el recordava, no li recordava la cara fins que no vaig veure la pel·lícula. Però a tu et sembla que t'ha agradat gaire? No, no, sí que m'ha agradat, però com sempre passa quan tens expectatives... Que t'imagines que serà més bona del que és realment. Estic d'acord amb el que comentava el Joan, que no sé per què últimament es donen un tipus de pel·lícules amb moltíssimes temàtiques diferents dedicades a gent de la tercera o l'anèssima edat. Perquè quan tu veus, per exemple, el quarteto... Aquesta quina seria? Perdó, enésima? Si no és tercera, què seria? Quarta? Home, és que l'alpa xino aquí està pura dret, eh? Sí, sí, ja té uns anys aquest home. Doncs el quarteto, per exemple, és una obra elegant, és una obra... és una obra que et sedueix ja quasi des del principi, amb la música, amb els actors i amb tot l'envoltori que té i l'atmosfera que crea. Aquesta pel·lícula quasi és l'antítesi d'això, perquè... Perquè és un altre tema, és un altre gènere. No em diguis que és una pel·lícula experimental. No, no, no anava a dir això. El que anava a dir és que així com l'atmosfera del... del quarteto, és una atmosfera elegant, amb un món britànic acomodat i culte, i que estima la música amb vertents diferents, aquí... És el món dels gànsters. Però, curiosament, es refereix també... aquesta última etapa de la vida. Llavors, jo em vaig preguntar també, quan la veia, pensava, i com és que ara n'hi ha aquestes dues? Perquè em semblen d'exemple. Però penso, una, efectivament, el món occidental, el món occidental, i recalco això, clar, el món occidental, l'esperança de vida s'ha allargat a totes bandes, i és una... És una població que li agrada el cinema, que disfruta amb qualsevol mostra cultural d'aquesta mena i, per tant, és un públic agraït i és un públic que existeix, al qual s'ha de dedicar una franja... No vol dir que hi ha un target, no? Un target, només digui que... Exacte. Vull dir, un objectiu de dedicar-ho a aquesta franja d'edat. Segur per acabar per aquí... Jo veig que ha d'anar per aquí, perquè... Perquè és curiós que en poc temps... Home, ja no parlo del Haneke de l'amor, que és evidentment una altra temàtica, però no sé si aquesta temàtica tan punyent que presenta el Haneke a Amor... En un altre moment s'hagués plantejat... Sí, però el mort no és d'aquestes pel·lícules. És dedicada per la tercera edat, per comploure... No complau a ningú. Bé, no sé si complau a algú. Però es dedica a una franja d'edat que no sé si hagués tingut dedicació als anys 60, per exemple, o als 50. Crec que no, crec que no. i les poso com a molt diferents, les tres, absolutament diferents. No, jo crec que no són el clau, el que passa precisament és que hi ha un públic, per exemple, hi ha aquella de l'hotel Marilgot, no sé si us en recordeu. Ah, sí, però jo no l'he vista, aquesta sí. Aquesta és una pel·lícula que la gent de la Franja, que té més de 50 anys, l'ha dit un als altres i ha acabat sent una pel·lícula que la gent ha vist. Igual que passava amb l'altra que tu esmentaves. Amb el Quarteto. No la gent jove. És a dir, la gent jove segurament aquest tipus de pel·lícula no s'ha tratat. En canvi, la gent... I clar, com que hi ha un públic que en alguna mesura és aficionat al cinema i que hi ha anat tradicionalment i etcètera, doncs bueno, s'ha de contentar una mica aquest públic. I és un gruix, aquest... Vull dir que és un... Cada vegada més gran. No, que és un gruix que no és despreciable. De la mateixa manera que dius, els tinegers... tenen el seu tipus de pel·lícules i el seu tipus de tarannà i d'ofertes de tota mena Crepúsculo, Harry Potter parlant de cinema, per exemple Clar, un pensa, fixa't és que el que se m'ha acudit és que l'interval d'oferta és amplíssim és amplíssim perquè tant els tinegers com la gent si vols no dic enèsima, edat, no estaven contemplades a l'època central del cinema, dels 60, per exemple, o dels 70. S'havia fet alguna coseta, aquella famosa, no?, de l'Estany Daurat, amb el Henry Fonda, la Casa de Hedborg, però... Sí, però tenim un altre estil, perquè, inclús, allà és una barreja, Sí, però allà, bàsicament, aquella és una pel·lícula dedicada a la Catherine Hepburn i al Henry Fonda. I podíem fer això i, clar, se'ls ha donat uns papers perquè es descriuen a si mateixos. Que no és ben bé el que t'estic parlant d'aquestes pel·lícules que jo parlava. Sí, sí, és una altra cosa, és una altra cosa diferent. I jo crec que va amb aquesta línia que has dit i ha apuntat. És a dir, és un públic i s'ha de donar un producte de consum per aquest públic. Llavors, aquesta, doncs clar, podia ser un western, podia ser de gànsters, o podia ser... Bueno, és que hi ha westerns crepusculars. Doncs clar, aquesta és de gànsters. Llavors, l'Alpachino és un... 73 anys té l'Alpachino, ja. 73. Sí, va néixer al 1940. Doncs és un gànster que surt de la presó després de fer una condemna de 27 anys, i el va rebre el Christopher Walken, que és amic seu. I llavors, finalment, el trio són el Patxin, el Christopher Walken i l'Anarkin. Llavors... La pel·lícula en si s'aguanta per ells tres, no en tinc cap mena de dubte. Si no, seria poca cosa. Aquesta és la meva visió. Els acudits que surten, les situacions còmiques i tragicòmiques que es donen, no serien el que són perquè són una mica banals totes elles, si no fora perquè ells tres són tres grans. Són tres grans. Jo la vaig veure en versió original i realment l'Al Pacino té aquella veu trencada que jo ja la recordo quan ell fa un gran paperàs al Mercader de Venècia el Shylock del Mercader de Venècia vist en versió original és del millor que jo he vist I és sentit. Jo fa no gaire vaig veure, no l'havia vist mai, Carlitos Way, Atrapado por su pasado. No l'he vista. No l'he vista. Doncs a mi, durant molt de temps, me la van estar recomanant uns companys de... Interpretada per ell? Sí, sí, sí. Uns companys de Moncada Ràdio, infiltrats d'allà de l'emissora de Moncada. I bé, no els hi feia cas, vull dir, ho anava allargant i la vaig veure, la veritat és que em va impressionar, eh? Aquell cinema negre també molt potent... fet en pocs mitjans, ara no me'n recordaré del nom del director, però molt recomanable. Però bé, t'he tallat amb el Mercade de Venècia i amb el... No, ho dic perquè amb això original la veu de l'Alpa Chino aquí és especialment impactant. Jo crec que inclús està millor, fixa't que ja és dir molt, pel tipus de personatge és el Christopher Walken. Fa un gran, gran... Ho fan molt bé, fa molt bé. Perquè, clar, ell té una situació dual... El que passa és que tu amb això no coincideixes, però jo crec que el Pacino és un gran actor, però que en els últims temps fora del mercat de Venècia, potser m'arribaria a dir, no havia fet coses més o menys interessants. I, en canvi, les coses que tenia bones feien de 15... O més anys, no? O l'esquella que deies tu, el perfume, que també n'estava bé, se me li van donar l'Òscar, i que l'altre dia em vaig equivocar. Jo vaig dir que era una pel·lícula basada, una remake basada en una pel·lícula interpretada pel Marcelo Mastroian, i no, era Vittorio Gassman, que és el que fa... Sí, sí, sí. És veritat, el Vittorio Gassman, sí. El Vittorio Gassman, jo vaig equivocar. Sí, sí, la recordo, aquesta, sí. I, bueno, era del Dino Ricci i era la mateixa pel·lícula, simplement... I el Vittorio Gassman fa allà una cosa extraordinària. Ho fa molt bé, ho fa molt bé. Bé, doncs, en canvi aquesta, com que jo li havia vist últimament tres o quatre coses banals, aquesta dintre del que és... Et va semblar, sí, sí, ho entenc, ho entenc. Em va semblar que estava molt millor, que no... Ja vaig dir que no era una obra mestra ni cap cosa excepcional. No, no, és fluixeta, és fluixeta. Passa bé. Passa bé. I els gacs que surtin són divertits. Alguns són exagerats. Alguns són molt exagerats. El de la Viagra, per exemple. Ara ja entenc allò de l'anéssima edat. Exacte. Està passat una mica. Però tot i així s'aguanta per ells. Ells fan uns primers planos i una confrontació entre uns uns i els altres. I després... La situació que es dona de suspens, de què estarà passant, perquè són 24 hores, és un dia el que passa a la pel·lícula, està ben tractada, està ben tractada perquè al final tu entres amb la problemàtica que s'està desvetllant... I fins al final em sembla que és curiós, però no te l'esperes. És a dir, la reacció final que hi ha... Per això dic que el Christopher Walken ho fa tan bé. Perquè ell amaga realment... Amb la mirada, ho diu tot. Perquè ell té una situació dual durant tota la pel·lícula. Això no era fàcil de fer, perquè, clar, és més estracanada el que fa l'Ala Pacino. Però, en canvi, el Christopher Walken té un pes a sobre que l'ha de mantenir tota l'estona de la pel·lícula i tu sí que li veus el pes... contundent que li pesa. I això és de gran actor. És de gran actor. Estic d'acord, estic d'acord. Doncs ara faré com han fet durant molt de temps aquests companys, si us dic de moncada ràdio, us diré que no heu vist Carly Tosuei atrapada pel subpassat? No ho farem més. No, no, ho dic perquè, no, home, ho fareu igual que jo, que moltes coses de les que parleu no les he vist, però és de Brian de Palma, no me'n recordava. I és una de les més delicades i més ben tractades, la veritat, d'aquest director. De quina època és? que de vegades... No recordo ni el títol, fixa't. Dels anys... 90, 93, concretament. No, no, val la pena, eh? Val la pena. És cinema negre, contundent, dur. És el personatge de l'Alpachino, d'un puertorriqueño que surt de la presó, també, després de molt de temps, potser. Hi ha una referència aquí, eh?, a tipus legals, i que es troba amb la situació que no pot desfer-se del seu passat. Per això es diu en castellà d'aquesta manera, Atrapado por su pasado. delicadíssima la pel·lícula dura fins al final tens tota una sèrie d'expectatives i la pel·lícula no té concessions l'espectador ni els protagonistes està plena de concessions ara tot i així el clímax i la foscor mateixa entre l'edat i on es mouen ells això està aconseguit també hi ha una referència al a l'Essència de Mujer, perquè ell balla amb una joveneta, i jo crec que també és el ball de l'Essència de Mujer. Jo crec que hi ha moltes referències, o sigui, en realitat és un poti-poti de coses sabudes i per això com tòpiques, i llavors li intenten, jo diria, donar la volta amb una mica d'humor i tal, però sí que està carregada de coses que en situacions anteriors, ho deia l'altre dia, ja s'han vist en moltes pel·lícules. A mi em va passar, al contrari que tu, Carme, amb una pel·lícula que, en aquest cas, Tipos legales, l'havia recomanat el Joan, és veritat, molt importantment, i en canvi, Oblivion, el nostre amic comú a Dolce Allol, va dir que no l'hi havia convençut gens, perquè... No havia acabat d'entendre per on anava, li havia semblat un poti-poti de moltes coses, però no sé, em feia gràcia anar a veure-la. És aquesta protagonitzada pel Tom Cruise. Ah, del Tom Cruise, sí. Sobre una novel·la gràfica del propi director, vull dir que adapta la seva pròpia obra, i bé, és d'aquestes històries de ciència-ficció. La veritat és que la vaig trobar força interessant, força original, no? El que no li havia agradat a l'Adolf potser a mi sí que em va convèncer força. Per què es diu així? Per què es diu així? Oblivion té el significat és com una referència a un rentat de cervell molt concret que fan a uns personatges de la pel·lícula i que a mesura que avança la història vas entenent a què es refereix marca d'alguna manera com la pauta del que uns personatges són en un moment determinat i una missió que tenen, ja dir, que vas descobrint a mesura que passa la pel·lícula i un canvi que s'ha produït amb aquests personatges perquè els han manipulat la memòria al cap i a la fi Llavors, la veritat és que sí que és un poti-poti de moltes històries de Blade Runner, dels clàssics de la ciència-ficció però és interessant t'intriga, manté l'atenció d'una manera força important i a més té un avantatge i és que com que està ambientada la Terra, la Terra del futur doncs tots els paisatges no passa com altres vegades que ambienten les pel·lícules en altres planetes i tu dius però si això és un paisatge de la Terra vull dir que ja es veu Aquí no cal, això. Llavors, els magnífics paisatges, que no vaig aconseguir veure on estava rodada, la veritat, però m'agradaria buscar-ho, ja faré una petita investigació, doncs són preciosos. S'ha de dir que és una petita meravella. I jo la recomano, els aficionats a aquest tipus de gènere, sobretot. Et canses una miqueta de veure el protagonista, el Tom Cruise. Però sí que és veritat que aquesta actriu, que aquesta setmana ha estrenat dues pel·lícules, i que jo curiosament les he vist les dues, que és la Olga Kurilenko, està guapíssima. És una model i actriu ucraniana. I actriu com a actriu és bona, sí? Sí, bé, és una actuació correcta la seva, és canònica, una mica, fa el que li diuen... quan ha de posar cara de por, doncs la posa, vull dir, no podem dir tampoc que sigui una actuació extraordinària. I com que no cal que posi cara de guapa perquè ja n'és, doncs això es fa. Exacte, més o menys aquí està la idea. Sí, la veritat és que és curiós perquè vaig veure aquesta pel·lícula ahir i abans d'ahir l'havia vist també amb un paper molt diferent. Ah, la mateixa actriu. Que és amb la pel·lícula del Terrence Malick, el To the Wonder, completament diferent. Què tal el To the Wonder? A veure, ja sabeu la meva història particular amb l'arbre de la vida, oi? Que vaig odiar-la directament durant molts mesos, fins que vaig atrevir-me de nou a recuperar-la, la vaig aconseguir d'una d'aquestes maneres paralegals, que ja sabem en què consisteixen, i llavors vaig veure els primers minuts de l'arbre de la vida, dic de nou, i la vaig entendre. Vaig entrar completament amb el que m'estaven explicant, amb la clau del llenguatge que utilitzava el Terrenys Màlic. Llavors, com que ja havia llegit que aquesta utilitzava les mateixes claus, el mateix terreny narratiu, llavors ja anava preparat, ja sabia el que em podia trobar. I com que no em va sorprendre gens, doncs vaig veure que tenia primer una marca autoral i una innovació. A veure, ell s'ha inventat una manera d'explicar les coses. Llavors, aconsegueix que el centre de tota la pel·lícula sigui la emotivitat dels personatges, però no deixa de banda l'intel·lecte, la intel·lectualitat en cap moment. Un equilibri molt difícil d'aconseguir. Home, jo penso que és un director fred, per això, encara que em diguis allò de l'emotivitat. No, no, no. Jo em refereixo a l'emotivitat en quant a que hi ha una sèrie de personatges que tenen una evolució i que ell indaga sobretot les seves vivències, la intensitat dels seus sentiments i a més a més ho fa en aquest cas d'una manera gairebé exhaustiva. Ell el que vol és donar-nos a entendre a través de diferents personatges que tenen la seva part de discurs discursiva parlant amb aquesta trio principal, amb l'Olga Kurilenko La seva visió de la vida en parella, del compromís, de com ens hem de desenvolupar, és curiós perquè van apareixent diferents personatges que parlen diferents idiomes. Una altra vegada la versió original. Hi ha 5-6 idiomes diferents. Ella parla la francesa. Ella és francesa, exacte, a la pel·lícula, i hi ha el Javier Bardem que parla en anglès però també en castellà fent unes reflexions, buscant... buscant la seva espiritualitat, que no l'acaba de trobar. Hi ha un personatge que parla en italià també, hi ha els que parlen en anglès. I això ho enriqueix o ho dispersa? Per mi li dona matisos diferents perquè cada personatge té la seva visió del que és el compromís, del que és la vida en parella, del que és la manera com la persona ha de buscar la seva pròpia identitat. I el que em vaig adonar, o vaig percebre una mica, perquè intentava entendre quines eren les claus de l'estil del terrenys màlic, el que havia inventat, perquè ella ha inventat una manera de narrar diferent a partir de l'arbre de la vida i amb aquesta també que utilitza, ja dic, les mateixes claus, fins i tot una part documental que ja veiem del fons del mar, de l'oceà, doncs l'ha agafat directament de l'arbre de la vida. del metratge aquell tan llarg que tenia parlant-nos de l'origen de l'univers i de la Terra, doncs directament l'agafa d'allà, vull dir, no té cap mena de problema, dura 30 segons, vull dir que tampoc no abusa. I llavors una de les coses que em va cridar més l'atenció és el tema de l'elipsi emocional. És a dir, és un director que no t'explica d'on surten les coses. No és en cap moment excessivament discursiu. No et diu, mira, aquesta parella evoluciona d'aquesta manera, ara estan bé, però hi ha una sèrie de circumstàncies que fan que es trobi malament. Això ho obvia, ho treu completament de la narrativa. Bàsicament no hi ha diàlegs. i llavors passa d'una escena a l'altra en la qual tu has d'imaginar-te què pot haver passat entremig però hi ha aquest salt que és narratiu però que és emocional sobretot no indaga, doncs ara resulta que s'ha ficat una altra persona pel mig ara hi ha aquesta qüestió, no, no, hi ha un canvi de la manera com els personatges es relacionen i això va produint canvis continus i permet anar seguint aquesta evolució dels personatges i està intrigat sempre pel que passa A mi ja et dic, després de l'esperitza de l'arbre de la vida, que va ser negativa en un principi... Aquesta t'ha agradat? Aquesta m'ha omplert. I a tu t'ha agradat, Joan? Penso que una pel·lícula que... Jo confesso, estic d'acord amb ell en que és un senyor que té un estil, que té una manera d'explicar i que té una autoria, diríem, del fer cine, però com que... Penso que això estava molt lograt amb l'arbre de la vida i en anteriors, és a dir, Males tierres i la línia... En fi, moltes pel·lícules que ha fet, En canvi aquesta la trobo molt bonica, és a dir, estèticament és veritat que és preciosa i que intenta sugerir coses a través de les imatges, però jo confesso també que mentre que l'au de la vida em va arribar i em va fer i vaig intentar, en aquesta em vaig quedar fora, és a dir, no vaig entendre gaire bé per on anaven les coses... els personatges, doncs, no sé, es van trobar com buits, vull dir, no... I, per tant, no puc opinar massa, perquè sí que entenc coses, i inclús hi ha gent que li ha agradat molt, és a dir, i veig que hi ha com... Sí, sí, és el que tu dius, has d'entrar, vull dir, exactament igual que l'arbre de la vida, jo no vaig entendre... Jo en aquesta em vaig quedar fora, i la veritat és que no... Després hi ha una cosa que si el Xesco estigués aquí, o d'alguna manera li faré arribar la pregunta, perquè ell entén força d'història de l'art i això, i està d'acord amb mi, però em sembla que d'alguna forma la pel·lícula és hereva del que entenem per impressionisme. O sigui, utilitza moltíssim imatges amb un colorit, amb una sombra determinada, on li dona més importància precisament a la impressió que tu, i a una fotografia especialista, Espectacular. Això és veritat, segurament, perquè la vida usa una fotografia potentíssima. Això té el risc que se t'emporti la pura estètica i no acabis dient massa cosa. Jo crec que això li passa a la pel·lícula. Però t'has de fixar, has d'anar sintonitzant amb el que els passa als personatges a cada moment i has de veure què correspon perfectament amb l'estat d'ànim de cada situació. És el més curiós de tot. Ell el que fa és reforçar una miqueta, el que passa és que no ho fa... a través d'elements d'un altre tipus, sinó que ho fa a partir del paisatge, ho fa a partir d'una sortida de sol o d'una aposta de sol, del soroll de l'aigua. Vull dir, ho fa a través d'això. Per això dic que és una miqueta com impressionista, que mira d'arribar a l'espectador i, segons com, jo crec que és una pel·lícula per veure més d'una vegada, per deixar-te penetrar. És possible. Mentre l'Alba de la Vida, o altres pel·lícules d'ell, m'atreveria a veure-les més d'una vegada, Males Tires, perquè l'he vist més d'una vegada... Aquesta em va deixar molt fred, en el fons. Com si ja tot allò que havia vist era una mica més de lo mismo, però sense la força, inclús l'interès que em podia tenir per mi a l'arbre de la vida. Això és el que em va passar. És que són els mateixos elements. Jo, la veritat és que a les tierres, per exemple, no l'he vist. Jo no sé si el que inventa ell a l'arbre de la vida és nou, veritablement, o ja havia utilitzat aquests recursos abans. Una mica, sí, perquè a més ha fet quatre o cinc pel·lícules. La línia, com estigui La delgada línia roja. Aquesta és la que jo he vist. Jo penso que s'aguanta millor que aquesta última. Tinc la sensació que és una pel·lícula que està molt millor. És a dir, jo no... És a dir, visc que la crítica se l'ha carregat, però hi ha gent de la crítica que li ha agradat. Hi ha una mica de tot. Jo ja us dic que proposaré Terransmali per la temporada vinent per parlar del director i per mirar d'aprofundir perquè m'interessa molt la manera com fa cinema. Jo us puc parlar d'una... Jo en un moment que us parlaré... Sí, li toca... Hem fet una a cadascun, Carme, ara li toca a Joan. No, no, no. Pensava que el Joan deia que avui no n'havia vist. Joan, sempre. Jo avui us parlo d'una pel·lícula d'estrena que l'estrenen el divendres d'aquesta setmana que es diu La Caça de Hunt tot i que és de Dinamarca que l'han titulat internacionalment La Caça en anglès que és del Thomas Wittenberg el famós perquè el 1995 jo no me'n recordo de cap pel·lícula celebració Dogma 95 número 1 sí senyor, ajunt a l'Ans von Trier el senyor aquest Thomas Wittenberg el Christian Leving i Soren Bock Hakobet van fundar el moviment del Dogma 95 Wittenberg havia fet dues pel·lis abans, dues pel·lis daneses, que no van passar massa, van passar desapercebudes, però va ser el 1998, quan va col·laborar amb el moviment Dogma, i com deia ell, va fer la primera pel·lícula pel Dogma, que era Celebració, i es va convertir en un autor conegut a tot el món per l'èxit extraordinari que va tenir de crítica i de públic aquesta pel·lícula. cal explicar que suposo que si no, igual te l'explico i doncs sabràs si l'has vista o no que la història es narra la celebració familiar durant un sopar I durant aquest sopar el fill pronuncia un discurs que li estan fent un amagat, no diríem, a l'avi o al pare, i aquest fill que fa mena de discurs destrossa la celebració, perquè hi ha hagut una sèrie de coses lletges que no se sabia o la resta de la família no sabia, i aquella transformació, aquella alegria es transforma ràpidament en un exercici de memòria i un exercici de catarsi. Però jo et diria que no és que no se sapigués. El que passa és que ningú no s'havia atrevit a parlar mai. O possiblement sí. I en aquell moment el personatge aquest, jo me'n recordo sempre, però és que quan penso en aquesta pel·lícula en el so de les copes, quan està demanant per parlar, que en parla un o l'altre, i a partir d'aquí dius, ara què vindrà? Perquè ja el primer anunci, després de la primer so de la copa, per cridar l'atenció, és... Brutal, no? Llavors, clar, el següent també, i dius, al final, on arribarem? On arribarem en les confessions aquestes? La pel·lícula és extraordinària, si no l'has vist, és una pel·lícula que val la pena. No, no l'he vist. Va fer una obra de teatre, eh? I va venir aquí també a Catalunya amb el Pep Cruz com a un dels protagonistes. Jo no l'he vista. Jo tampoc, però, bueno, vaig estar més o menys atent a què es feia, sí, sí. Ell confessa ara últimament, perquè està la seva pel·lícula de la caza, aquesta que, doncs, l'estic presentant, la va presentar al Festival de Cants, Ell confessa que l'èxit de celebració va ser tan gran, és a dir, tant per part de la pública o per part de la crítica, que allò el va afectar i el va confondre. Exactament el que més o menys ve a dir, diu, no em va aportar molt l'èxit que va tenir. artísticament parlant, em va descentrar durant bastant de temps. Era com un futbolista que marca el gol de la seva vida i la càmera em mirava a mi, no mirava la meva obra. Ara sento que he tornat al punt d'on vaig començar. Veig històries i veig un món amb històries. Llavors, de fet, ell havia fet, després d'aquesta pel·lícula que va ser, repetim, un èxit molt gran a tot el món, perquè el van donar a conèixer a tot el món, Ell va fer una altra pel·lícula de Tot amor, que va ser un fracàs, i una altra també amb un guió de l'Ansbert Trier, que es deia Querida Wendy, que jo no he vist. Sí, jo sí. I què tal? És una història molt curiosa. És un western, però amb adolescents. És una història veritablement particular sobre la fascinació de les armes. Wendy és una pistola, per si no l'heu vist, que us crida l'atenció. I llavors és tota la... És una miqueta, per dir-ho d'alguna forma, una versió danesa de la cinta blanca. per entendre'ns. Dura, vols dir? Sí, dura, però d'una manera molt diferent, en el sentit que veus aquests adolescents, sobretot un d'ells que té una fascinació per les almes, increïble, i d'alguna forma et va fent reflexionar el director sobre la inevitabilitat de la violència que comporta aquesta fascinació i això ho vas veient d'una manera molt gradual gairebé angoixosa i et va omplint no et deixen tota la pel·lícula i la catarsi violenta així que arriba en un moment determinat és molt cruenta et deixa un cos afectat veritablement després d'aquestes dues pel·lícules que es veu que des del punt de vista de taquilla va ser un fracàs inclús a Dinamarca que és on ell havia guanyat un cert prestigi potser es va redimir una mica en una pel·lícula que tampoc he vist d'ell que es diu El submarí i què tal? Es diu que és la història de dos germans espectacular del millor, bueno, dintre del cinema que vosaltres sabeu que a mi m'agrada força aquest cinema nòrdic fred, per definició, no? Potser pel clima o potser per la idiosincràcia que tenen allà, però una història amb la confrontació de dos germans que han crescut junts però viuen també. És que aquest director, jo crec que la seva obsessió autoral és la violència també i la manera com es genera, dintre de la família, sobretot. Llavors, aquests dos germans han viscut també una situació violenta molt forta, amb drogues pel mig... Però la manera com porta la càmera, com ens col·loca dintre de la ment dels protagonistes, és del més delicat i del més potent que jo he vist últimament. És una pel·lícula de fa no molt de temps, el 2010. Mira, una de les que vaig anar a veure de passi de premsa, no ho sé, als Verdi o així, i em vaig quedar narrativat. Jo aquestes tres, que són les que conec d'ell, La recomano... Aquesta última tothom diu que la van realitzar perquè a sobre va ser nominada a l'os d'or del festival de Berlín. No, parlo del submarí. Aquesta que diu que jo no he vist i que va de dos germans i tal va ser nominada a l'os d'or del festival de Berlín i llavors ella es va com redimir una mica perquè les anteriors no li havien funcionat des del punt de vista, diríem, comercial. Però ara, en aquest moment, tothom està d'acord en que la seva autèntica rehabilitació li ha arribat amb la caça. Quan vam parlar d'amor, jo no sé si us en recordeu, jo recordo que vam dir, o vaig dir jo, o vam dir-ho més d'un, que segurament seria una de les tres o quatre pel·lícules d'aquesta temporada. Bé, la caça, jo crec honestament que és una de les altres dues o tres. Perquè parla de la mateixa temàtica. No parla de la mateixa temàtica, és a dir, parla d'una temàtica diferent, ara parlarem de què va. Cal dir, de totes maneres, que va compartir amb amor, diríem, el mateix festival de cants. I fins i tot és curiós l'opinió dels crítics, que jo he anat per curiositat, recordava, havia llegit coses del Carlos Boyero i d'altra gent, i he intentat més o menys recollir algunes de les coses que havia llegit perquè em van fer gràcia i val la pena dir que d'entrada, com que aquesta pel·lícula a la Festival de Cants la van passar abans que ha mort, Tothom, tots el crítica, va dir que aquesta era la guanyadora, que sens dubte aquesta pel·lícula va guanyar. Però llavors, quan va arribar a mort, la cosa es va... Per tant, vol dir que és una pel·lícula bona, però que el Heineke el va superar, va guanyar per damunt d'aquesta pel·lícula. El Carlos Boyero, que és el que escriu el crític del País, deia des de Cants... Diu, Tomàs Wittenberg, curiosament, ja veuràs que, el dic per tu francès, no és massa amant del dogma aquest, eh? Però bueno, això és a part. No, però el dogma ja, és una altra història. Diu, Tomàs Wittenberg, autor, entre altres, de l'excel·lent celebració, va ser un dels directors més intel·ligents i originals d'aquell vacu-moviment que va dir la Lansborn Trieri que s'anomenava dogma. Se l'ha carregat. Se l'ha carregat. Amb dues paraules. Amb una, amb una. Vacu. A la caça, que acaba de presentar a Cannes, ja no hi ha la més mínima ombra dels formalismes que l'estil dogma exigia. O sigui, que l'ha superat i per això el troba bo. També ha realitzat la millor pel·lícula que he vist fins al moment en la secció oficial. Per tant, aquest, fins que no va arribar a l'amor, considerava que aquesta era la millor pel·lícula que s'havia fet. Un altre crític... Ara riu, ara riu un moment. Un altre crític deia el director aquest director, este director ha ajudado por el tormento y la autenticitad que transmite l'actor Mats Mikkelsen, que realment és extraordinari, entenc que li donessin que en altres llocs fem el millor actor, actor, te contagia la pesadumbre ante la injusticia que siente el protagonista, su amargo desarraigo de todas las personas en las que había creído. También la perturbadora sensación de que cualquiera de nosotros podemos formar parte de una horda linchadora contra el adecuado chivo expiatorio y en nombre de las enganosas apariencias. Aquest és aquell de la nena, aquella que... És aquell de la nena. Si vaig veure el tràiler, ja vaig pensar que... Perquè el tràiler ja és sugerent, eh? El tràiler ja sé qui és, ja sé quina és. Podríem anomenar aquesta pel·lícula també el dubte, no? Exacte. O Emma, el vampir de Dinamarca. Per entendre'ns Per anar donant pista, ja que Joan no vol explicar la trama No, no, ara expliquem la trama La trama l'explicarem enseguida És a dir La trama, anem per la trama Peter Mer narra Amb un estil fi Com un home Que viu en una petita ciutat O poble, envoltada d'amics i de veïns De sempre Ens supega amb la fatalitat d'una Mentida d'una nena d'una nena de 5 o 6 anys, en una guarderia en la que treballa, i que l'acusa d'haver fet amb ella coses de més grans. Wittenberg ens explica el procés d'aquesta mentida i l'efecte que té en l'home, que realment està molt aconseguit. Jo caldria dir que, si s'ha de destacar alguna cosa de la pel·lícula, a més a més de la història del guió, és la interpretació del Max Mikkelsen, jo no sé si us recordeu qui és, és el dolent de Casino Royale amb el James Bond, ha nominat a l'Òscar per l'assumpte real que la vam passar l'altre dia. És l'actor preferit de la Susan Biar, amb això ja està tot dit. Wilbur Sequeira Sufidart, no sé si l'heu vist, per mi és la millor pel·lícula de la Susan Biar, és de la Susan Biar aquesta? Wilbur Sequeira Sufidart, que també és del dogma, segueix el corrent del dogma, i ell fa un dels papers que va ser nominat, no sé si a l'Òscar o algun premi per aquesta pel·lícula com a actor de repartiment. I actualment aquest personatge, que ho fa molt bé, a mi m'ha fet pensar en algun moment en una mena de Javier Bardem, és a dir, un senyor capaç de fer coses de por, coses de riure, coses serioses, coses sentimentals, és a dir, que té un registre molt ampli i és capaç de fer qualsevol cosa. Perdona, és que no em sonava, eh? El director de Wilbur és Lon Sherlock. Ah, perdona. Sí, sí, és que no em sonava que fos de la... No, la Susan Biar. Tens raó, tens raó. Tens raó, tens raó. Sí, senyor, sí, senyor. Sabia que és una dona i li confosa amb la Susan Biar. És l'altra dona danesa que va fer aquesta pel·lícula. I ella va treballar... Aquest va treballar amb Susan Biar. I actualment es veu que està de moda perquè és el protagonista de la sèrie televisiva Aníbal, on interpreta el doctor Aníbal Lecter i és, per tant, un personatge, un actor que està més o menys de moda. Aquí, a més a més, fuig del seu paper habitual, que és de dolent, i ens dona una poderosa interpretació com ha fet ja en altres pel·lícules. Va intervenir també a Torremolinos, 73, em sembla que l'altre dia ho vam comentar quan vam veure, després de la banda, la boda, casino royal, etc. És la primera vegada que es veu que aquest director i aquest actor treballen junts i els dos expliquen que van ser un rodatge extraordinari, meravellós, que el Wittenberg li volia fer veure els coses que a ell li interessaven i el personatge és un retrat de l'home escandinau modern. És afectuós, amable, servicial, humil, es fa realment entranyable des del principi de la pel·lícula I fa tot el que li diu, inclús en un moment que s'enfronta amb la seva dona i veus com ell transigeix, accepta les coses, etcètera. A mi no sé si em caurà bé aquest personatge, per com l'estàs escrivint. Ja ho veureu, no cal que ens caigui bé tothom. No dic res, no dic res, callo. Ja us diré alguna cosa. El personatge aquest és un home físicament molt masculí i així sembla, apareix en la pel·lícula, amb tota la seva bellesa, el seu cos musculos, però està caracteritzat com un humil mestre de parvulari. I penso que aquesta mena de realitat, és a dir, ens mostra, ens l'esforcem a no convertir-lo en un mite, és el que ells perseguien, sinó convertir-lo en una realitat. Jo penso que això està molt aconseguit. A mi, de dues maneres, m'ha fet pensar, no que perquè la història sigui la mateixa, sinó perquè el tema és el mateix, amb una pel·lícula de la Lillian Hellman, millor dit, amb una obra de teatre de la Lillian Hellman que es deia The Children's Hour, que va introduir per aquí la calúmnia, amb la Audrey Hepburn i la Shirley MacLaine, no sé si us en recordeu, que va de també una mentida d'una nena i aquesta nena implica o els dona a entendre que elles dues són lesbianes, quan elles no són lesbianes ni cap cosa d'aquestes. Està basada en una famosa obra de teatre de Lillian Herman de l'any 35 o 36, que és, com sabeu, la parella perseguida pel mercatisme, que era la parella del Dashiell Hammett. i que té moltíssimes pel·lícules famoses. La Hora dels Nens, que és aquesta, és el títol original de l'obra de teatre, La Loba, que havia fet amb la Bette Davis, o Júlia, o, per exemple, o, què sé jo, La jauria humana, que té un guió també de la... És una història, una obra de teatre del Horton Foote, però ella és la que escriu el guió de La jauria humana. Aleshores, em sembla que, curiosament, tot i que toquen el mateix tema, en el fons ho enfoquen d'una forma diferent i crec que dues de les coses que a mi em semblen que estan més aconseguides és... La relació del pare i el fill, que ell té un fill i s'ha divorciat, és un home de més o menys uns 40 anys que s'ha divorciat de la seva dona i ha trencat una mica amb el seu fill i vol recuperar aquesta relació. I després, i sobretot, que és una mica la clau de la història, com que aquesta nena és la filla d'un amic seu íntim, del seu millor amic, els problemes que suposa la convivència d'aquests dos personatges i com hi ha una història d'amistat darrere i de trencament de l'amistat i dels problemes que això origina. Està molt lograda, molt aconseguida i estic segur que si no hi hagués hagut una pel·lícula com Amor, hagués guanyat el festival. Ara vigila, Carme, quan vagis a veure-la, que l'ha deixat tan bé que potser et decebrà una mica, eh? Jo explico el que m'ha dit. Jo també explico el que m'agrada o no m'agrada. Jo coneixent el director i ja us he donat una miqueta una mostra que han anat seguint una miqueta, doncs espero moltíssim d'aquesta pel·lícula. Encara tenim més pel·lícules. Los últimos días que tu has vist i jo també... A veure, com que després tu també has de parlar del cinema de Barcelona... Sí, però no hi ha problema. A veure, ho dic ràpid. Els últims dies és una pel·lícula d'Àlex i el David Pastor, que són dos catalans... Són dos catalans, joves. Joves, que van fer una primera pel·lícula als Estats Units, que... No he vist jo, tampoc. Jo tampoc l'he vista, eh? O sigui que no puc jutjar què va passar amb... Com se deia aquesta pel·lícula? Infectados. Jo no la vaig veure, o sigui que no ho sé. I aquesta està feta aquí. Llavors, és una pel·lícula globalment l'he trobada interessant. La posta en escena és molt, molt llograda. És un thriller que explica una història d'una apocalíptica en el sentit que hi ha una malaltia generalitzada que és la por a sortir de les cases, una agrofòbia, i això provoca un tipus de situació... Passa a Barcelona, i tot és Barcelona, i és curiós de veure, està ben feta, està molt ben feta, molt ben feta, això. Tothom ho destaca, això. Sí, que això és el millor de la pel·lícula. Jo crec que el guió i els diàlegs, home, alguns trossets patinen, però això sí que és molt bo, perquè crea realment un sentiment d'ofegament terrible, terrible, que l'acabes patint. I, per tant, això, si no està molt ben fet, no t'ho creus. Sí, sí, està molt ben combinat. El que són els efectes especials, l'ambientació... Això és el millor de la pel·lícula. Amb la temàtica. El millor de la pel·lícula és això. I després, aquell tipus de... de tensió que et va provocant la por de no poder sortir al carrer i tothom viu dintre de les cases i per les les les clavegueres i el metro és tota una metàfora penses això? penso la por al moment tothom té una por que l'immobilitza i és un tipus de por barrejada amb un individualisme feroig per tant Està molt clar el discurs que vol fer, inclús massa clar, al meu modo d'entendre, però està bé, perquè la por sí que la transmet. Sí, sí, sí. I l'individualisme del salve-sé-quim-pueda i cadascú la seva com sigui ferotjament també està molt aconseguit. I la transformació d'una Barcelona cosmopolita en una Barcelona tribal, que tothom està al voltant dels focs de llum... I les fogueres, i tothom animalitzat, perquè és un procés que fa ferotges de l'home contra l'home mateix. I això està aconseguit, això està aconseguit. Què és el més fluid, home? El més fluid és el guió que no acaba de... I després els diàlegs. A vegades jo no sé com és que fem uns diàlegs. No sé com ho fem. Exacte. Com és que pot dir aquest atunci? Qui és el guionista? No ho sé. Els mateixos? No ho sé. No me'n recordo. Ho fan el Quim Gutiérrez, que és un català que havia fet... És l'actor. El José Coronado, la martetura. La martetura, fluixeta... És que el paper no dona massa de si... és veritat a mi m'agrada molt la Marta Etura treballar sí, però aquí és res i a més aquí el que jo li trobo és que passa un moment que és el moment que ells perquè és una pel·lícula és seu, el guió ara ho estava buscant dels dos germans vull dir Sí, perquè m'han dit que són especialistes en fer pel·lícules d'aquest estil. L'altre que havien fet és Infectados, perquè hi ha una mica d'aquest tipus. M'havia semblat que deies infiltrados. Jo ho entès malament. Clar, què passa? Aquesta pel·lícula està feta endavant i endarrere, endavant i endarrere, que això està bé, li dona un ritme, acabes comprenent la història perquè la primera situació és una situació que no l'entens i arriba un moment que l'entens, la fas teva i això està ben barrejat. O sigui que això està molt ben barrejat. L'ambientació, la barreja temporal... i l'atmosfera que crea és el millor millor és de 10. Ara, jo després els diàlegs els trobo alguns trones fluixos i després, per exemple, la martitura que hi ha un moment que primerament surt és quan la parella està normal i bé i quasi surt igual llavors que al final de la pel·lícula que està tothom fet i trobo que Que, bueno, és guapa, però no cal estar guapa fins al final perquè no enganxa. Bé, perquè no li creix la barba, clar. No, i perquè va igual de pentinada, igual que és d'empentinadeta. Sí, sí, sí. Pobreta meva. Però, bueno, a veure, jo sí que la recomano, en el sentit que és una pel·lícula que es pot veure. És una pel·lícula que et dona un cert orgull que ho hagin fet aquí al país. Sí, sí. Penses, escolta... Té un to americà, no? Sí, té un to americà, això també li... I com li passa al Bayona, és que, clar, aquestes pel·lícules que tenim té un to americà... És inevitable comparar-la amb l'impossible, perquè té el mateix tipus d'això, d'afectes especials... Especials i com a història és millor la història del Bayona, a meu modo de veure... En el sentit que aquells diàlegs s'aguanten una mica més drets, aquests és que hi ha trossets que se't desfan una mica. En canvi, l'atmosfera aquesta jo l'he trobada extraordinàriament ben lograda. La conclusió m'agrada també, és simpàtica, la manera com acaba la pel·lícula. Una mica massa messiànic i massa... Jo al final no m'acaba d'entusiasmar, perquè és massa... massa naïf. No, fa falta una renovació, et venen a dir, a veure si és possible. Però no cal posar aquell nen en bull que és d'aquella manera. Ah, és bonic, és bonic, molt pastoral, així, molt bucòlic, sí, està bé. A mi m'agrada, a mi m'agrada. Vale, doncs a mi no del tot, no del tot. Tenim un problema de temps, si és que hem de fer dues coses, perquè et queden 15 minuts. Vinga, Fran Capra, a tota velocitat. Ja parlarem de la tesis sobre un homicidio, que també l'he vist la setmana vinent. Frank Capra, explica'm una miqueta. El Frank Capra és un director que va néixer el 1897, per tant és del 19, i va morir el 91. Va néixer a Sicília i va marxar... Ah, no ho sabia. Sí, jo no ho sabia i quan no he descobert He pensat lliga, perquè curiosament ell fa una pel·lícula molt americana, però que la família és importantíssima en totes elles. I això, perquè ell se'n va anar allà als sis anys, o sigui que té la seva família italiana, i llavors totes les seves pel·lícules, el to... el to tendre de l'embolcall familiar, està amb totes elles, o amb molts d'elles, o les que jo conec. Per tant, és un home que va néixer a Sicília, se'n va anar als Estats Units, va viure a Los Angeles, a Califòrnia, i després va fer cine. I va fer un cine que va començar... Les seves primeres pel·lícules són de l'any 22 i l'última pel·lícula és del 61, em sembla. Què és, la del gànster per un miracle? La del gànster per un milagre, sí. Ja em sonava que era aquesta, sí. Doncs, a veure, després fa unes pel·lícules de documentalista de guerra, que se les fa entre el 42 i el 48, que això és interessant perquè... El meu modo d'entendre, el Capra, que fa un tipus de pel·lícules que la gent, o alguns crítics jo els he sentit dir que és una mica... Naif. Bueno, naif per suposat, però quan volen denigrar-lo, llavors diu que és azucarado. Ja. El meu modo d'entendre és un home que creu en aquesta... És un idealista. Sí. O sigui, jo crec que creu en tot això i ell transmet en el cine alguna cosa que realment creu. I el que realment creu... en relació al gènere humà, és que la bondat cautiva suficientment com per transformar el món. I això és una idea profunda que crec que la té, i no és només naïf, la impregna. I llavors és americà en el sentit que creu en l'home individualment i la... la col·lectivitat té menys potència, però acaba salvant la col·lectivitat en funció de l'esforç d'aquests que volen fer el món millor. I això se li veu en moltes de les seves pel·lícules. Seria un director russonià, amb aquella tesi que l'home és bo per naturalesa i això acaba... Per més, que jo crec que té... Després parlo d'algunes pel·lícules que he seleccionat, Té un punt també agridolz, eh? Per exemple, la pel·lícula aquella que és Don Nadie o com... Quan Nadie. Quan Nadie. Aquesta jo li trobo un punt de... l'acaba bé perquè a ell li agrada els finals tancats bé, però és una pel·lícula agridolza de debò, de debò, perquè destrossa l'ambició... l'ambició pot destrossar l'home el poder pot destrossar l'home i no solament pot destrossar l'home sinó tot allò que l'home en què l'home ha posat una fe una crítica en moltes de les seves pel·lícules del sistema capitalista des d'una visió individualista i si vols bonista però que creu en la societat tirant davant en funció de la voluntat i l'esforç dels millors que volen ser bons La famosa que posen cada Nadal a les televisions. Sí, que veies vivir. És una crítica també dura, eh? És una pel·lícula bona. Llavors, ell fa documentalista, anava a incidir això amb el de 42 i el 48... Sí, és que hi ha una cosa que es diu Why We Fight, que és perquè lluitem. Exacte. Ell fa el primer prelude to war, o sigui, el prelude de la guerra. Jo no les he vist. Jo les tinc, vaja... amb VHS, i és extraordinari, és a dir, és tan bo, a mi em va costar molt d'aconseguir-ho fins que finalment ho vaig aconseguir, inclús d'anar a Londres, i recordo que, sí, vaja, no recordo, sí, positivament, que és tan bon el primer, que ell col·labora amb els guionistes de Casablanca, que són els germans Epstein, i fa el guió aquest i després el roda. És extraordinari, sobretot el Why We Fight, el primer, el prèl·lubre de la guerra. Perquè lluitem. Seria per entendre'ns com un triomf de la voluntat de la Liechtenstein, però a l'americana. Sí, a l'americana, clar. I arriba, és a dir, fins a l'extrem que era tan bo... Segurament molt més tendre i emotiu que... Bueno, arriba tant que la feien servir quan enquadraven alguns militars o reclutaven alguna gent per anar a la guerra o... o inclús després d'acabar de la guerra, sistemàticament els hi passava en aquest primer documental del Frank Capra, perquè és realment... Per implicar-los. Perquè toca, és a dir, és una cosa que toca. És a dir, jo confesso que em va fer molt impacte, és a dir, a més està explicada la guerra des d'un punt de vista tan didàctic que és que ho entens tot, és a dir, no... Clar, també has de posar-te amb la pell americana que... és un país que creu en què s'ha de defensar allò en què ells creuen i per tant defensa el per què lluitem en un sentit del seu propi ideologia profunda del que ha fundat aquell país i a la vegada que regança el nazisme regança el Hitler amb uns arguments que són ben pensats no és una cosa improvisada és una cosa molt mesurada molt clara Llavors jo us dic les que jo havia pensat, si la voleu les comentem, perquè segur que us en recordeu. Jo tenia El vive como quieras, que és de l'any 38. Després havia pensat El Juan Nadie, que jo la trobo extraordinària com a pel·lícula. A l'Arsénico per compassió, perquè és té una dosi de creativitat, d'humor i de comèdia molt diferent. El títol ho diu tot, eh? Sí, sí, és això. La pel·lícula és Arseni. Per al Gary Grant, en aquesta pel·lícula és de les millors coses que li ha vist fer, eh? Al Gary Grant. Després, què vello és vivir, que és la que vosaltres heu comentat. I, per últim, un gàster para un milagro, que és la darrera que ell fa. Té moltes més, té moltes més. Però una molt significativa que penso que s'ha d'esmentar és la de va succeir una nit, també, amb el... Aquesta té 5 Òscars, eh? Sí, Greg Eivor i Claudel Colbert. Impressionant, comèdia romàntica del 34. A partir dels anys 30, ell fa successivament pel·lícules i successivament va guanyant Òscars. És a dir, jo que em vaig aficionar a llegir la seva biografia, et sorprèn l'autocrítica que es fa a ell mateix perquè arriba un moment que ella es pensa que ja és Déu i se'n dona a compte que les coses no funcionen, no van com ell s'havia pensat i la cosa comença a anar-li malament. Però explica les raons d'aquest fracàs en l'última fase de la seva història o de la seva carrera cinematogràfica. Aleshores, jo crec que és un senyor que dels anys 30, bàsicament, fins a la segona guerra mundial, fa el millor que fa el cinema americà. És un dels senyors més bons que té el cinema americà. Sobretot en comèdia. Jo té dos guionistes famosos. El Robert Riskin, que és el que fa la primera etapa, i el Sidney Butchman, que fa la segona etapa. Però són tots dos guionistes de molta qualitat. De lo millor que hi ha. Perquè les tanca tan bé, tan bé... Les històries. Mira que el vellós vivir l'an passada cada any la passen, clar, evidentment. I s'aguanta. Però s'aguanta sempre. I és que és el guió que està molt ben lligat. I és que canvia contínuament de gènere aquesta pel·lícula. Té la seva part de terror també, com una mena de pel·lícula de Dickens d'alguna forma. Sí, sí, la versió. El fet de faltar un personatge de manera fictícia, doncs tot el que passa allà i... et posa la cara de gallina, una grandíssima pel·lícula, de les importants, estic d'acord amb això, de la història del cinema, així directament. Si us sembla, fem aquest que jo ja consideraria un pròleg, perquè la veritat és que el fet de tenir en el cap quan vaig pensar en parlar de l'Escola de Barcelona... doncs jo ja era conscient de les meves limitacions a l'hora d'afrontar aquest tema perquè no ho conec suficientment. La veritat és que no ha estat mai un motiu d'estudi molt important. L'Escola de Barcelona en realitat va ser com una mena d'invent o de creació d'un crític dels fotogrames que van tastar-se una mica el Ricardo Muñoz Suai, d'anar parlant d'aquest tema, que hi havia una generació, que hi havia una sèrie de gent que estava treballant a Barcelona, a Catalunya, sobretot, i que valia la pena remarcar la seva identitat, la seva característica. Però jo diria que el més interessant, diguem que una part dels directors molt coneguts que han anat fent cinema en els anys 80-90 formen part d'aquest grup. Es manté, per exemple, el Vicente Aranda, el Joaquim Jordà, el José María Núñez, que va ser una miqueta com el precursor de tots plegats. Jaime Camino. Jaime Camino, el Pere Portavella, que també es manté. D'alguna manera jo diria que continua sent el portaveu o l'estàndard d'aquesta escola, perquè és el que continua fent cinema sempre, amb aquestes característiques que ara esmentarem ràpidament. Gonzalo Suárez també va fer Cosseta, el Roma Govern, fins i tot. Vull dir que estem parlant d'una generació veritablement important. Ara, és un invent, abans parlàvem del 1295, doncs similar al 1295. O la Nouvelle Vague, ells seguien més la Nouvelle Vague perquè el 12 encara no existia, però en el fons seríem un fenomen semblant. Sí, però al mateix temps, a la Nouvelle Vague, els propis que parlàvem d'això... Volien no copiar. No, perquè la Nouvelle Vague, al cap i a la fi, era una generació també de directors que, com hem dit aquí en el programa alguna vegada, explicaven històries. Li donaven molta importància als personatges. En canvi, l'Escola de Barcelona era molt més vanguardista. Sí, jo, en canvi, la Nouvelle Vague l'entenc molt més il·lustrada, en el sentit que amb molt embolcallament teòric i molt embolcallament dels callers de cinema i de molta explicació teòrica del que volen fer. I llavors, jo en canvi a l'Escola de Barcelona... Era una cosa més espontània, no tan treballada. Sí, més fresca. De fet, jo diria que va coincidir amb el temps, amb el Frida Cinema i la Nouvelle Vague, llavors, cosa que no amb el dogma, però sí que es perseguia una mica el mateix, és a dir, promocionar-se, donar-se a conèixer... Però de les coses més interessants que he trobat així per allò, anar a buscar una miqueta per internet, la veritat és que no he agafat cap llibre, llavors seria la manera segurament d'aprofundir una mica més... Doncs és que aquesta Escola de Barcelona va ser com una mena de reacció al que en l'època es va anomenar el nuevo cine español. Sí, senyor, sí, senyor. És a dir, perquè va haver un proteccionisme molt gran per part del Ministeri d'Informació i Turisme, diguéssim. El cine mesetario. Exacte, el cine mesetario. Llavors aquí vam voler fer una cosa completament diferent i a més a més, com que no podien comptar amb la finançació, amb el finançament de Madrid... doncs un dels dogmes que tenien era l'autofinanciació, però per força, vull dir, de manera forçada. Sistema cooperatiu de producció, el treball en equip amb intercanvi constant de funcions, vull dir, el que feia el director després podia fer d'actor, de productor, del que sigui. I no amb actors professionals. Exacte. I el que se li va retreure, curiosament, a aquesta escola de Barcelona... En comparació amb el que es feia a Madrid, és una cosa també molt curiosa, és que, ja dic, és sorprenent, és paradoxal, fins i tot, que bona part dels que van fer cinema espanyol en aquella època a Madrid eren més aviat gent d'esquerra, que donaven una visió de, malgrat que estaven subvencionats per un govern molt determinat, I, en canvi, l'Escola de Barcelona era més aviat, doncs, burgesos. I que el cinema que feien, doncs, era una miqueta més afectat, d'alguna forma, per... D'ambientació, a més a més, també. Hi ha un propos, eh?, aquest estiu, segurament, dedicar-me una miqueta més al tema, i si voleu, doncs, amb més aprofundiment, parlant més de pel·lícules, de Fata Morgana, de Manyana... del Nunes i això, doncs tornar-hi la temporada vinent, perquè m'ha interessant molt aquesta petita aproximació a l'Escola de Barcelona. Recordem, si us sembla, perquè ja estem sentint... Hem aconseguit parlar de tot, finalment. Sí, home, el ritme que tenim. Doncs recordem ja per acabar que la setmana vinent, abans que convencem l'Andreu que ens vingui a parlar de Stanley Kubrick, que mirarem a veure quan podem encabir-ho, no serà difícil. Ja ho pensarem. Doncs la setmana vinent el Jaume ens parlarà de les millors històries d'amor que ha fet el cinema. Imagineu-vos, que maco. I el Joan, que se't van acumulant els directors, tens el Richard Brooks la setmana vinent. Molt bé. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tota la temporada. Molt bé. Ens veiem la setmana vinent. Bona nit. Bona nit a tothom. A reveure. Adeu. Adeu.