La casa del tejado rojo, Capital Humano i Kubrick

La ràdio de Sant Just, 98.1 Són les 8, comença l'hora més esportiva del Catalunya Vespre. A les contes, la ràdio de Sant Just. Sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ara escoltes l'àdio d'Esbert. Sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert. Cinema sense condicions. Bona nit. Bona nit. Fins demà! El francès que té una gràcia immensa en triar una famosa música utilitzada per l'Stanley Kubrick en les seves pel·lícules. Perquè avui tenim un convidat aquí en el programa que en la segona part del programa, la primera part suposo que ja sabeu com sempre que parlarem de les pel·lícules que hem vist, allò que ens agrada, allò que us recomanem, allò que... parlarem, tenim un convidat, que és el Gabriel San Pedro, que ha vingut especialment per parlar-nos d'una de les seves mites ell diu, ara venia amb el cotxe i m'explicava que si hi ha alguna pel·lícula en el món que ell li posaria un 10, només és una pel·lícula de Stanley Kubrick, ja s'ho explicarà ell després quina és quina serà, quina serà... bueno, doncs ja ho veurem, ja ens ho explicarà ell Jo no sé l'habilitat que tinc per posar música, però tu, Joan, tens una habilitat per seleccionar i portar convidats impressionant. Així que molt benvingut. Jo, doncs, bona gent que vaig coneixent pel món i per això intento que també els conegueu vosaltres i que tots plegats acabem sent amics. Bé, abans de potser, com dèiem, falta la Carme, que sé que vindrà, a més m'ha dit que ha vist una pel·lícula interessant, que és Capital Humano, que ens la pot parlar, Suposo que més tard també vindrà el Jaume. Però jo penso que nosaltres, tant el Francesc com jo, el dissabte d'aquesta setmana vam tenir l'oportunitat d'anar junts al cine i vam veure una cosa que ens va agradar. Comença tu per explicar què és el que et va semblar. Jo, abans d'això, mentre arriba la Carme, Joan, vull dir-te que no ho saps perquè és una novetat així d'última hora que parlarem també. a una directora que presenta la pel·lícula a Màlaga. Aquesta setmana està dedicada al Festival de Màlaga en els diferents programes de panorames de cinema. Al xarada de Ràdio Sambolla vam parlar amb la directora Anna Maria Bufarull, la directora d'una pel·lícula que es diu Sonata per Violuncel, que té molt bona pinta. I aquesta setmana parlarem d'aquí una estoneta amb Manuela Moreno. la celebèrrima, la molt famosa directora de molts curtmetratges, però el que més fam ha tingut ha estat Pipes, i ara ha dirigit la pel·lícula anomenada Com sobrevivir a una despedida. La presenta el diumenge, allà a Màlaga, de premier, vull dir absoluta, i parlarem amb ella una miqueta, re, uns i tu aniràs també a ballar estaré allà estaré allà, sí, sí, veuré la pel·lícula la saludaré i ara potser en directe li proposaré matrimoni o una cosa així ja veurem com va la cosa és que si no l'heu vista no sabeu per què ho dic que és molt guapa i molt interessant Com ho vols que ho fem? Com a Carme Nebot? Bona nit, acaba d'arribar la Carme. Jaume vindrà, suposo, no? Suposem que vindrà. Sí, suposem que sí. Una hipòtesi. Espera, perquè potser... A veure, ara... Ara parlo i això sé. Ara sí, ara et sentim l'amor. És que hi ha dos colors molt semblants, taronja i vermell. I la cosa sempre va així, d'anar provant, d'anar provant. Bé, mentre no arriba el Jaume i li demanem si ha vist alguna cosa i tal, jo penso que podies explicar tu o començar a parlar una mica... de la pel·lícula que vam veure el dissabte. Hem vist una cosa que ens va agradar molt, que és La casa del tejado rojo, una pel·lícula japonesa. Però comença per explicar tu què et va semblar. Quina impressió en tens del que vam veure? Jo primer no sabia molt bé a què anava, la veritat. Em vas proposar tu d'anar-hi i no sabia que era una pel·lícula del director Yamada. És del mateix de la història de Tòquio, no? Una família de Tòquio. Aquella pel·lícula que li vam dedicar un espai i que la vam comparar amb la pel·lícula de Tòquio, de Ozu. Jo la de l'Ozu vaig pensar jo, però... Estava bé. Estava bé. Estava ben jugada. Jo perdonem, que sempre vaig fent parèntesis i transgressions i digressions, però hem deixat que parli el Gabriel, el convidat. No, perquè... Som així nosaltres. No li hem dit... Hem començat a parlar que ella estava convidat i tal. Però em sembla que els veïdors no han sentit encara la seva veu, oi que no? Bona nit, bona nit. Els seus amics estan aquí esperant escoltar-lo i nosaltres no li donem pas. Que ens ha de parlar de l'Stali Kubrick, no? Exactament, exactament. Que admirem tots. Per mi és el millor director, un dels millors directors que he hagut. És l'únic que té en una pel·lícula seva un deu meu. està Christopher Nolan i després Stanley Kubrick bueno, deixem-ho aquí jo en trobo d'altres directors però bé estic d'acord que és un bon director això és veritat segurament ells tu ens explicaràs les raons per l'esquina li has posat el 10, clar I quina és, que estem intrigats. Deixem-ho per la segona part. I ara ja l'hem presentat, ja hem sentit la seva veu, ja sabem que està aquí molt content d'estar amb nosaltres, aquí molt content d'estar amb nosaltres, i aleshores doncs comencem a parlar de la pel·lícula aquesta que vam veure, que sempre, bueno, jo et dono, si vols, o faig una petita introducció. Bueno, us va agradar primer esta primera... Sí, a mi em va agradar més potser, sortint del cine, li dèiem al... No, no, abans de sortir tot m'ho vas dir. Ah, sí? Només acabava la pel·lícula i em vas dir, m'ha agradat més l'altra. Però és que és molt ràpid. Joan està acostumat a veure passis de premsa i llavors emet judicis amb una velocitat que jo dic que era un moment, que l'he de valorar una mica. Intentant introduir una mica el tema, perquè en parlem una mica a continuació, jo crec que sempre s'ha destacat l'edat avançada i la hiperactivitat de personatges com Clint Eastwood, com Alan Resner, que va morir l'any passat... amb l'Oeldo Levera, que va morir el dia 4 d'aquest mes. Aquest és el campió, eh? Sí, sí, amb 106 anys. Difícilment superable, sí. Exacte. Però difícilment es posava en el mateix sac el director japonès, que és aquest, el Yori Yamada, que té 84 anys en aquest moment, que porta 84 pel·lícules dirigides, 122 guions escrits, i va fer, a més d'una sèrie televisiva que es considera que és la més llarga que s'ha fet sempre en pel·lícules successives, una saga, la més llarga que s'ha fet sobre un personatge, que és del Toro Sant, que té 48 pel·lícules. Per tant, Yori Yamada, de 84 anys, és un clàssic contemporani i, com sabem, és molt proper perquè segueix una mica les passes del cinema rus, tant de Yajiro Ozu com de Irozhaku Kore-eda. I tot i que la seva obra... Però el Correda és molt més contemporani. El Correda està fent pel·lícula, Sara. Està fent ara la pel·lícula, sí senyor, sí senyor, és veritat. Però a mi m'hi fa pensar també, és a dir, és un personatge que per això l'hi he relacionat, no sé si m'encerto o no, però jo l'hi relaciono. Tot i que la seva obra, molt extensa, ja ho hem dit, 48 pel·lícules dedicades a aquest guió, 84 com a director, 122 com a guionista, no ha traspassat les fronteres i ha arribat a casa nostra i a molts altres països del món, perquè tampoc era conegut ni als Estats Units ni a Europa, fins a principis del segle XXI, quan l'home ja té 70 anys i té moltíssimes pel·lícules que més o menys ha conegut. Aleshores, aquí, a Espanya, n'han arribat de més dos o tres. L'última, que és la que tots coneixem, perquè l'hem vista, és una família de Tòquio. I ara ens arriba la Casa del Tejado Rojo. Jo prefereixo quasi que ell mateix, el Francesc, que ens digui la impressió. Ah, per això que era el director. El Francesc, que ens digui què li va semblar, què t'ha semblat a tu la pel·lícula? Sí, jo, a veure, com que l'única que recordo de vist és l'altra, l'anterior, aquesta que dèiem, i com que, a més a més, vam veure la pel·lícula d'Ozu per poder comentar-la i comparar-la... Sí, ho recordo perfectament, aquesta... Aquesta sessió. El que a mi m'ha semblat és que en aquesta pel·lícula encara s'aproxima més a l'estil d'Ozu. Estic d'acord. Tot i que és una pel·lícula en color, un color brillant, una brillantor impressionant. Bueno, la pel·lícula d'Una història de Tòquio, la de l'Ozu era blanc i negre, però la d'ell ja era en color. Sí, sí. Per això dic que en comparació amb la de l'Ozu, doncs aquest és un color brillant i... El blanc i negre d'Ozu és esplendorós, també, és claríssim, és d'una delicadesa molt gran, és com un quadre... Molt contrastat. Exactament, és deixar veure molt bé, està molt ben cuidada la fotografia, tot i que hi ha aquesta diferència, però el que li fa semblar-se més, i jo crec que aquí el Yamada vol fer, no sé si un homenatge, o simplement vol aproximar-se, vol acostar-se una mica a un dels mites dels cinemas japonès, com és el Jesujiro Izo, Ozu, que fa que pràcticament tota la pel·lícula està feta, i això és el que la caracteritza, en plans immòbils, és a dir, en plans fixos. No hi ha pràcticament moviments de càmera. Jo recordo un únicament i crec que hi ha algun altre, que hi ha un carril, un raïl allà, un travelling per i tot, però poca cosa més. És a dir, que tot és composició tipus Ozu, tipus Contes de Tòquio, que si la veieu veureu que sorprèn també per l'exquisitesa de la composició... del pla, però que ja no és ni un pla cinematogràfic, és un quadre, pràcticament. I aquest home ha decidit, de manera molt valent, diria jo, perquè no és gens habitual això en el cinema actual, quan està de moda més aviat, per tirar l'atenció de l'espectador, que la cosa segui trepidant, càmera, espatlla... Últimament n'hi ha alguns Sí, una recuperació, segurament. Una certa recuperació al deixar passar el temps i que tu en siguis espectador i que també ho flueixis. Hi ha més pel·lícules que ara està passant això. Però hi ha moltes maneres de fer això que dius, de fer un ritme assossegat i que les seqüències flueixin. I, per exemple, vam parlar fa no gaire perquè també vam tenir un excel·lent convidat del director grec que també té un cinema molt pausat, molt contemplatiu, però que la càmera no para quieta ni un moment, sempre està recorrent. Tu et refereixes a la càmera de l'ossos. En canvi, ell el que fa a la Llamada, en aquesta pel·lícula, és deixar-la quieta i fer la composició del pla i allà van passant coses, van sortint personatges. Sí, sí, és com si, jo he dit aquí, que el cineasta deixa que el relat flueixi lliurement, fent que l'espectador es converteixi en un observador discret que vagi descobrint també el que està passant a l'escena al mateix temps que ell mateix, gairebé. Efectivament. I una altra característica que jo crec que fa que s'acosti molt als paràmetres amb els que treballa l'Ozu és la preocupació per la família. No sé amb les altres pel·lícules seves, però la que vam veure anteriorment, la que vam comentar, i en aquestes... És una altra història de família. És la clau absoluta. És l'anàlisi de com ha evolucionat, de com ha canviat, de com està actualment el tema. i fins i tot s'atreveix a fer coses que jo crec que poques vegades al cinema japonès s'atreveix, que és parlar de possibles adulteris, a més a més en una època com la Segona Guerra Mundial, els 40, començaments dels 40, en la qual el tema, i fins i tot introduir en algun moment la possibilitat que hi hagués una història d'amor homosexual, de lesbianisme, vull dir d'una manera molt discreta, molt suau, molt subtil, efectivament, Però bé, la veritat és que... Podem dir que la història està explicada en tres temps. Hi ha un temps que és quan mora la protagonista, que és una senyora que ha estat a mà de casa, o millor dit, ha estat com serventa en una casa de Tòquio, que ja és on la dona gran hi mora. Llavors veiem tota la família com reacciona i com van a casa seva i comencen a regirar tots els trastos que ha deixat aquesta dona gran. una segona fase que és quan veiem que un dels joves, nano jove, té relació amb aquest... Abans de morir ella, abans de morir aquesta... Hi troben uns papers que justifica la història, que és un clàssic. És un clàssic. És un clàssic. És un clàssic. Llavors, ell... No, no, aquí hi ha una cosa que és, ja, que també serveix per introduït el tema, que és, ell està escrivint les seves memòries I el nano aquest, que és el seu nebot, em sembla, que la va visitar sovint, li comença a explicar, etcètera, i ell l'ajuda a revisar el que està escrivint, etcètera, i la motiva, l'acompanya, etcètera. I després ja, finalment, la història en si del que explica. Per tant, hi ha tres plans successius. I el que és interessant també és que pinta als anys 30 al Japó, perquè també ja, com explicava molt bé al sortir del cine, deia el Francesc, que a mi m'ho va fer pensar, com la pel·lícula relaciona molt bé el tema històric del moment que s'està vivint amb el que li passa als personatges d'alguna mesura que estan condicionats pel moment històric. I tots sabem que als anys 30 i fins a arribar la Segona Guerra Mundial, que és el que pinta la vida d'aquesta dona a Tòquio, va ser una època, ella està vivint amb una família que el pare o l'home de la casa és un empresari que té una fàbrica de joguets i que li va molt bé, perquè en aquella època els negocis anaven molt bé, era el final, diríem, de l'època de la... de la postguerra, ai, de la postguerra de la CAC del 29, i després del 29 que comença el món a sortir d'aquesta crisi econòmica. Però per a ells, perdona, sobretot el que els afecta més és la guerra amb la Xina, en aquell moment. Sí, sí, sí, perquè el primer que passa abans de la Segona Guerra Mundial és la invasió de la Xina, llavors, com que amb ells això els comença a afectar també, anem successivament, primer els afecta, perquè primer que tot és floreixent, tot és feliç, tot és maco, no?, Primer hi ha el de la Xina, i posteriorment hi ha la Segona Guerra Mundial, sense que s'intueixi que la cosa serà un desastre com va ser realment. Especialment per ells. Especialment per ells, que va ser possiblement els més perjudicats de la Segona Guerra Mundial. Aleshores, penso que això està molt ben lligat, està molt ben situat, i la pel·lícula s'ha de dir que dura dues hores, quinze minuts, i en canvi, a mi, no és tan bona com l'altre, penso, però a mi no se'm va fer gens llarga. Jo la vaig anar assaborejant tranquil·lament. I què et dius tu, Francesc? De què? Que si se't va fer llarg. No, no, no, gens, gens. A mi molt fluïda, vull dir, no se'm va fer gens pesada. I si posem a comparar amb l'altra, potser m'ha encaixat una mica més. Tampoc sé explicar encara per què. Sí, no sé, potser perquè l'altra, la comparació amb la de l'Ozu... Era molt perillosa, era perillosa. L'Ozu és ozu, veritablement. Jo, si potser no l'haguis vista, havent vist la de l'Ozu, que la vaig veure prèviament i després vaig veure aquesta... hauria apostat més per ell. Però, clar, si veus la de l'Ozo se't fa difícil, eh? I, en canvi, crec que si fa una cosa d'un altre aire, o d'un aire semblant, però una altra temàtica, una altra història... S'aproxima més a l'Ozo, encara, però no sembla que sigui un plagi. Però ho fa d'una manera molt original i no és una versió d'una altra pel·lícula. L'aniré a veure, l'aniré. jo penso que es pot recomanar i aleshores podem passar al següent tema que seria el que ha vist la Carme que em sembla que és el Capital Humano tu l'has vist Francesc? no tu l'has vist... tampoc jo vaig veure un despropòsit estrany que es diu Mordecai És que no sé si recomanar algú, però és una cosa molt estranya, una barreja entre Wes Anderson i no sé quines històries més. I de quin país és aquesta que dius tu? És d'Estats Units, vull dir, o britànica, no? Perquè està el Johnny Depp, està la Wynette Paltrow, estan a tots de supercategoria. Ah, sí, m'han parlat, no l'he vist, m'han parlat. Però no hi ha para on agafar-la, eh, la veritat. Vull dir, ho intentes, eh, intentes entrar en la història, però, bueno, ho dic per ràpidament fer una pinjellada que... De que has anat al cine i has vist una pel·lícula. He anat, fins i tot independentment del Joan. És el que m'arrossega últimament sempre, però és independentment. M'alegro. Us explico el que... El Capital Humano és una pel·lícula italiana. Jo m'estic reconciliant amb els italians. Home... Sí, no sé si el que estan aconseguint és un tema de distribució més potent perquè realment està arribant aquí més pel·lícula italiana de la que ha arribat abans. I pel·lícula italiana que val la pena de veure-la. Calàbria. Sí, per exemple, jo dic Calàbria, que l'he vista la setmana passada, la vaig comentar, però és igual, la gran belleza. Jo ara he recordat, veient el Capital Humano, perquè la interpreta la Valeria Bruna Tedeschi, que és una grandíssima triu. I l'havia vista, jo no sé si recordeu, en una pel·lícula que es deia Viva la Libertat. Ah, no l'havia vista. És la història d'un... No la tinc massa al cap, però és la història d'un president d'un partit que aspira o és president de govern. i que està en una situació molt difícil amb el seu partit i se'n va. Un dia toca el dos. I llavors, com que estan molt apurats la gent del partit, decideixen que els institueixi un germà Bassó que acaba de sortir del... té un problema psicològic i és un intel·lectual que no ha encaixat bé a la societat. I sortia de la manera llabroni. Exacte. Allà ja em va agradar moltíssim. I els protagonistes, el Toni Servilo, que és l'actor Feritxe, el sobre latino. Fa els dos papers, són els dos germans, i és una història que té gràcia. I jo no havia vist... Treballa molt a França. Sí, perquè ella va néixer a Itàlia. És germana de la Carla Bruni. Gran de la Carla Bruni. I llavors, quan hi va haver l'època de les brigades roges que amenaçaven famílies importants italianes de Torino o de Milán i ells se'n van anar a París. Per tant, ella... ha viscut aquests dos tipus mons en una situació familiar d'elit. Llavors, ell estudia d'actriu a París, d'interpretació d'actriu a París, i jo no l'havia vista, ja vaig pensar en aquell paper que té un to de veu extraordinari, se l'ha de veure en versió original... Perquè té una veu que no l'oblides. Hi ha veus que no les oblides, no? Hi ha veus més masculines, o almenys a mi em sembla, més masculines que femenines. Però ella particularment té una veu com si potent, però com si parlés amb sordina. És una cosa curiosa, la veu d'aquesta dona. A França, sumament popular, perquè ha fet moltíssimes pel·lícules. I en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, broda el parell. A veure, us explico el Capital Humano. A veure, és una pel·lícula de suspens, és una espècie d'agata que existeix posada al dia, una mica més, amb més pretensions, amb més pretensions ideològiques, de contingut, amb més pretensió d'explicar què passa quan hi ha un conflicte entre la gran societat del diner, del diner opulent... i la dels desgraciats que no tenen possibilitats d'en sortir-se'n. Explica això, però en el fons és una pel·lícula de suspens. Comença la pel·lícula, que és un dia de Nadal, La nit de Nadal i un ciclista l'atropella una... M'han dit que feia pensar en la mort d'un ciclista. L'espanyola. Jo diria que no. A veure, home... No sé qui ho ha dit, jo no ho he llegit. No he llegit crítiques. A veure, és una pel·lícula... En tot cas, fa pensar, perquè està situada en un moment d'un tipus de crisi, un tipus de crisi difícil de pair, sobretot pel sostrat amb menys possibilitats, I una crisi que toca relativament poc al sostrat potent. I en aquest aspecte sí que podries dir que la ideològica és una anàlisi social. Jo crec que després, al final, és una mica fàcil. però en canvi com a pel·lícula de suspens està molt ben trebada perquè va agafant cada personatge que surt i li fa la història del seu personatge i va i ve amb la història molt ben lligada extraordinàriament bona de guió molt bona de guió jo li posaria també molt bona nota perquè és el guió de la pel·lícula d'aquest tipus si està ben trebat Fa una pel·lícula potent del que seria un xiclet. En canvi, és una pel·lícula bona perquè això aconsegueix llegar-ho. I llavors, els personatges estan molt bé, cada un dels personatges, està explicat cada personatge, estan molt ben interpretats i, per tant, la pericula és creïble... Jo diria que té alguns forats així, fàcils, fàcils, però si la veieu ja m'ho comentarem. La veurem, la veurem. Té algunes coses fàcils i algunes coses que patinen una mica, però globalment la pel·lícula la veus bé, et sorprèn al final, Perquè dius, oi... Saps aquelles pel·lícules que estàs veient tota l'estona com acabarà? Aquesta no la veus. Aquesta inclús tu caus amb el mateix esquer que t'està posant la pel·lícula tota l'estona. I per tant això està ben jugada. Molt bé. Després... Al final, no l'explico, però és una mica ideològicament fàcil. Però seria una anàlisi de la burgesia italiana? De la burgesia italiana? No, no la burgesia, perquè no és burgesia. És del gran financer que utilitza elements... Està seleccionada, no ho sabia jo, per l'Oscar, per la pel·lícula. El Capital Humano? És que no he mirat res, ara inclús està mirant, perquè no havia mirat res, no he tingut temps de mirar res. O sigui que no sabia res d'aquesta pel·lícula. Sí, em sembla bé. És el món de les finances, de les finances... Si no brutes, semibrutes o implacables. Però d'alt nivell. Molt bé. O sigui, que juga aquest joc de mostrar-nos el tipus de personatges que dominen el món del diner... del diner... Especulatiu. Especulatiu... general, mundial, que no saps on te va i on te ve, i llavors d'una vida fàcil que tothom, que buida a les famílies, perquè també és una pel·lícula com de ficar-te a les famílies, això està molt bé fet. La Valeria Bruna fa un personatge de 10, de poca substància que té allò. Bé, doncs ja tenim aquí dues recomanacions perquè els nostres oïdors puguin anar al cine. Una és a veure La Casa del Tejado Rojo, que és aquesta pel·lícula japonesa que recomanem. I l'altra, que jo tinc autèntiques ganes de veure-la i l'hauria pogut... Jo no és... No és un 10. No, però és una pel·lícula que es pot veure... Interessant. Sí, i és això que em fa pensar... Home, al cinema italià, déu-n'hi-do el que està fent. Déu-n'hi-do el que està fent... I l'altra és aquesta... que és el capital humà. I, en canvi, descartem la que ens ha dit el Francesc, no? Bueno, si voleu anar a veure-la... No, no, no dic que no aneu, jo simplement que no em van caixar. El que ens ha dit el Francesc no ha sigut suficient per encoratjar-nos. Bueno, a veure, que moltes vegades depèn molt del moment que vas a veure una pel·lícula, però allò que no t'encaixa l'estètica amb el que està fet, ni el ritme, ni acabes d'entrar en la pel·lícula... Sí, no, no, són uns actors... I l'Iwan McGregor també, que no l'havia dit encara. No, no sé, no sé. A veure, el Johnny Depp està una mica com... Passat de voltes. A mi el Johnny Depp no és que sigui jo una fan del Johnny Depp, però... Jo sí, jo sí. Jo li he vist papers molt bons i els segueixo amb molta... Excepte quan treballo amb Tim Burton, que és el món que més ha treballat, no? És que l'associació Tim Burton i Johnny Depp no sé per què no m'ha acabat de convèncer massa. I mira que és la tofetitxa, una mica. L'altre dia per la tele vam fer una, que era d'un gànster, i en canvi allà em va agradar, eh? Sí, sí, sí, sí. Sí, home... però en canvi no era una situació fan la del ser Enemigos Públicos però es veu que aquesta és de la primera època d'ell perquè és una pel·lícula que té seus anyets i m'han dit que últimament jo no l'he seguit tot que últimament està com això, com que ella està molt enduljat amb el seu personatge, que ell es veu que imposa bastant, quan roda, una mica el que ella ha de fer i dalt, i aleshores es veu que s'està passant de volta. Això és el que m'ha arribat, però jo com que no he vist ni una ni l'altra, no puc opinar. Però aquesta pel·lícula que jo no l'havia vista, jo quan la vam fer no l'havia vista, no la recordava. En canvi, és una pel·lícula que ell la treu bé. I la treu bé tot el procés, el tipus de personatge que és. L'entens, aquell personatge? Sí, escolta, abans d'entrar a parlar d'estat i li cobrir, que li dic la major part de la segona part del programa... Si us sembla, em proposo un repte. Poso el tràiler de Com s'obrirà una despedida, que és la pel·lícula de Manuela Morena, i així us sona una miqueta de què va la història, i intento trucar-la en aquest minut, perquè així ja estem 5 minutets amb ella, ràpid, i ja parlarem de sàl·lic. Va, un repte. Va, escoltem... ¿Dónde estamos? ¿Qué hacéis? Mateo, saca el disfraz. ¿Te estás? No, no, no, os dije que nada de penes en la cabeza, eh? Tranquila, no son penes, son pollas. Un viaje te puede cambiar la vida, pero tienes que estar atento a las señales. Nada sucede por nada. ¿Pero de qué narices voy? Se quieren pegar la fiesta a mi costa. Gisela siempre ha sido la responsable del grupo. La primera en clase, la primera en encontrar un puesto de trabajo y ahora va a ser la primera que se va a casar. Fiesta es Tania. Dice cualquier cosa que se le pasa por la cabeza. Este vestido es medio en chino, ¿no? Es que huele a plástico. No, filtra. Marta ha pasado de coleccionar chiclos a coleccionar hombres. Te voy a... Yo también me voy. No, que me voy, que me voy, que me voy. El chico del grupo. Mateo es de esos gays que no creen la bisexualidad. Siempre dice que carne y pesca, demasiada proteína. Y esa soy yo. De pequeña me llamaban Norita Peliculitas. Mentía porque sí. Los cinco. Somos tan diferentes, pero tan iguales. Joder, Nora, ¿pero dónde nos has traído? Aquí huele a rancio, ¿eh? Primero viejos, ahora maricas. Que no hay quien moje, coño. Y aquí llegan las... Ni las plumas ha perdido, eh. El repte no ha estat aconseguit. Hem sentit el tràiler que, com podeu veure, ho comento. Jo crec que no té res a veure amb el que Manuela... Com sobrevivir a una despedida. És una pel·lícula amb actors d'aquests, una miqueta emergents, famosos. L'Úrsula Corberó és una mica la que té més protagonista, més protagonisme, i és la noia... més joveneta de qui es crida l'atenció físicament i que està mirant de moure's una miqueta en el món del cinema, ja que ha participat en moltes sèries. I, bueno, jo crec que no és la pel·lícula que Manuela Moreno es donarà a conèixer a ella com a directora, perquè jo penso que és una gran directora, però ho ha volgut fer també perquè li han proposat una productora, li han donat molts diners i vinc endavant. Vull dir que això també, per guanyar-se la vida, el cinema també ha de funcionar així. Doncs res, com que el repte no està aconseguit, doncs ja provarem ara a tornar a trucar-la i, si us sembla, anem a... A l'Statley Kubrick. A l'Statley Kubrick. Doncs bueno, Gabriel... Amb la música vaig guaiixar-te així de fons, que tampoc està malament. Jo pensava que ens posaries... L'ha posat abans al principi, coses molt guapes, eh? Barry Lyndon. Ah, jo pensava que ens posaves... El Strauss. Sí, sí, era una altra opció. Però és aquesta... Sí, però això ja no és una composició pròpia, a part. Però aquesta, en canvi, jo se li em puc, és una música molt intrigant, no sé si la recordeu. Sí, jo sí que la recordo. Aquella escena, la orgia, aquella estranya... Sí, sí, jo sí que me la recordo. Una pel·lícula que ell no va acabar, que de fet... La van acabar de muntar quan havia mort. Sí, va morir abans d'acabar-se la pel·lícula. Jo no sé si això va afectar o tu què creus? Es nota la falta d'ell. No crec que ell volgués acabar com va acabar-la. Ja. O sigui, ens van adaptar a ell, però... Kubrick era molt Kubrick molt perfectionista no oblidem que en la seva carrera ell només ha fet 13 pel·lícules 13 o sigui feia una pel·lícula cada 4 o 5 anys La pel·lícula que feia se l'estudiava i tot. Perquè ell era fotògraf, que va treballar a la revista Look, després era guionista i era productor. Perquè quan va fer diners, el que abans parlàvem tu i jo, va començar a produir pel·lícules. I, sin embargo, ell anava molt de petit amb el seu pare, que ho va ajudar molt en aquest aspecte, a Love Paradise i al Museu d'Art Modern a Nova York i allà va començar com estudiar fotografia i imaginant-se com ho farien d'allà va començar i els seus màxims influents per ell van ser Max Ophuls i Xerxe Einstein que un d'ells era càmera i l'altre de muntador Aquests van ser els seus principals. Els admirava per aquests conceptes. Exactament. Eren els seus preferits. Bé, dic que han fet 13 pel·lícules. No és un molt llarg. Una de les primeres i potser més conegudes que va fer va ser Lolita. en blanc i negre no la recordo jo massa però sí que sé s'ha fet un remei cada mes davant no té comparança almenys per mi aquest dia s'ha fet una altra que va fer ell pels temes religiosos que és Espartaco Espartac Sí, bueno, la de l'espertància. La famosa. És molt famosa, aquesta ja la vam fer famosa. I anant cap a famoses, podríem destacar... Les naranjas, no? La naranja mecànica, que aquesta va tindre un grandiós èxit. Comercial. També va posar molta música clàssica. Sí, Beethoven, no? No era aquest? No, Beethoven, no. Aquí va posar... La novena sortia aquí. Sí, sortia la novena, però va anar més a... No sortia el nom de l'òpera. Ah. Bé, a Guillermo Tell. Ah, sí? El famós marxa de Guillermo Tell estava dintre d'aquesta. I va acabar... amb la famosa cançó de Cantando bajo la lluvia. Ah, pot ser. Jo d'això no me'n recordo. Sí, Kubrick. Però sí que és veritat. Jo estava aquesta dada que sabia que havies de venir llegint alguna cosa perquè fa molt temps que no he vist una pel·lícula de Kubrick i tampoc me'n recordava massa de la seva... L'han fet aquests dies. L'han fet aquests dies. M'he recordat una cosa que sabia, però que me n'havia validat, que és que la música de 2001, una edició de l'Espai, l'havia fet l'Àleth Nord, que era el mateix que havia fet la música d'Espartac, i resulta que no li va agradar, i a l'últim moment va despreciar tots els gastos del que suposava la composició i va posar les famoses vals de... Els vals de l'Espai. I tota aquella música que va triar, que és extraordinàriament, que lliga perfectament amb les imatges. És que va molt bé, ja. L'estrada aquella la trobo brutal. Quasi no recordo la pel·lícula i això ho recordo perfectament. Ell va decidir treure-la de nit al dia. Va dir, fora. No, perquè es veu que té una altra cosa que ja has esmentat tu, però que em penso que val la pena destacar-ho, és que... a més a més de l'afició de la fotografia, ell tenia l'afició molt, molt musical, és a dir, que la música havia fet jazz, a més a més, i havia acumulat moltíssima música, i això és veritat que es nota moltíssim amb les seves pel·lícules. A les seves pel·lícules hi ha moments que dius, bueno, és commovedor, és a dir, doncs... Hi ha moments que la pel·lícula t'atreu tant que t'absorbeix tota la pel·lícula. La pel·lícula que deies, 2001, una pel·lícula que molta gent no l'ha comprès. No l'ha arribat a entendre. Home, que és del 68, aquesta pel·lícula, no? Sí, és d'aquella època, més o menys. Pot ser, pot ser que sigui del 68. Totes 60, això és segur. Però... Sí, el 68. 68, no? 2001, no ho deixen a l'espai. Aleshores, 2001, A part que té una fotografia magnífica, un principi... El principi jo és el que recordo més. Jo, al final, el millor de tot. No me'n recordo? Sí, és quan torna... Quan torna que surt un embriol. De Júpiter o de no sé on. Surt un embriol. Ah, sí, sí. O sigui, l'astronauta es torna un embrió. Sí, sí, sí. És veritat. Perquè hi ha l'altre que s'ha envellit, no? Ah, sí, sí, sí. És que jo fa molt que no l'he vist. Què pot significar això? El tema del temps, clar. El sentit de la vida. Ah, el sentit de la vida. El sentit de la vida, que sempre tornem a ranèixer d'una altra manera. i el que vas deia és l'única pel·lícula que li he donat el 10 aquesta és la pel·lícula que li he donat el 10 doncs no sé per què no ho he endevinat perquè sí, sí, clar és que no li pots trobar cap falla per enlloc aquesta pel·lícula hi ha una altra pel·lícula que a mi també m'entusiasma molt d'ell que has posat la música, Barry Lyndon. Sí. Barry Lyndon comença, és una pel·lícula que ens explica la vida d'una persona, des del seu naixement fins a la seva mort. Dura tres hores, quinze, tres hores vint, més o menys. I veus que la pel·lícula es comença amb molt de dinamisme, molt alegre. I qui la feia? Quins són els actors? De Barry Lyndon. Sí. No tinc la fitxa aquí. No són molt coneguts. Perquè no me'n recordo. No són actors coneguts. Aviam, és que a ell li agradava treballar amb actors novells. No li agradava gaire treballar amb actors famosos, però que abans deia... Els actors, quan són famosos, són divos i volen fer el que ells volen. Quan no, fan el que el director vol. I era ell qui manava les seves pel·lícules. Això també ho deia molt el Chaplin. Chaplin sempre volia treballar amb gent que ell pogués utilitzar. Que pogués manipular. Home, tot i així. Bueno, el que sí que és conegut de Barri Lindon és el Barri Lindon, que és el Ray Anonien. No, és que sigui... Jo no l'he vista, la pel·lícula. Jo no l'he vista. És del 75, aquesta pel·lícula. No l'he vista jo. Va demanar-li càmeres, no sé si ho saps, a la NASA... S'hi va demanar unes lenses especials a la NASA per poder rodar a la llum d'una espelma. Imagina't. Hi ha una escena que està dintre d'una tenda de campanya que està en guerra, i per tota llum, per tota il·luminació de la pel·lícula, hi ha una simple esperma, que inclús el moviment de la flama de l'esperma es veu en la pel·lícula com hi ha més intensitat o menys intensitat a llum. Aquestes idees... És un perfeccionista, això també es nota molt. Es veu que també tenia una gran afició, que era jugar a les cacs, i aleshores notava que aquesta afició de les cacs va fer que es tornés terriblement perfeccionista, llavors... Es nota molt, per exemple, jo recordo una primera pel·lícula que potser d'ell em va impressionar perquè no era habitual el ritme i el temps que s'utilitzava, és Atraco Perfecto, aquella pel·lícula amb blanc i negre, deu ser el cinquanta i pico, del cinquanta-vuit. A mi em va fer molt d'impacte, perquè suposo que la vaig veure bastant més tard, no la vaig veure en el cinquanta-vuit, sinó la podia veure en el seixanta, seixenta-sinc, setanta. Però aquest muntatge tan perfecte, tot lligat, era tan sumament mil·limètric i res fallava que... I l'altra cosa que jo he explicat alguna anècdota alguna vegada, que no sé si ara potser em passo si ho torno a repetir, és que jo quan era professor havia utilitzat a vegades la pel·lícula, la del... com es diu? La de... Cenderos de Glòria. Cenderos de Glòria, amb els alumnes, va parlar de la Primera Guerra Mundial. I recordo que una vegada estava amb els alumnes, jo l'ho he vist diverses vegades, i a mi cada vegada que acabo la pel·lícula acabo plorant, i no sé massa bé per què. És el 57. Sí, i estava acabant la pel·lícula, I de cop i volta acaba la pel·lícula i, clar, s'ho fan a les llows perquè els alumnes volíem comentar la pel·lícula i jo no vaig poder... Jo estava plorant absolutament atrapat per la pel·lícula, per les llàgrimes i tot i vam haver d'acabar la classe perquè jo no podia parlar. L'altra cosa també em resulta molt curiosa d'aquesta escena final, que a mi em resulta tan impressionant, és que la seva tercera dona, que és la que va morir, va viure amb ell fins al final, és la noia que canta al final de Centreros de Glòria, que la va conèixer en aquell moment, al 57, si és que dels 57, es van casar al 58 i llavors al 58 es van casar amb aquesta noia i realment jo vaig estar fa poc a Berlín i a Berlín hi havia una exposició muntada per ella muntada per la seva dona sobre les pel·lícules i l'obra d'Stanley Kubrick i realment ja no era com a la pel·lícula quan canta ho havia passat molts anys però era també impressionant el que la noia explicava sobre el seu marit era realment molt guapo molt guapo molt guapo Realment, Sentir-nos-te-glòria és una pel·lícula que et sap que de la memòria és d'aquelles pel·lícules. La música, sobretot. A mi el que suposo que m'arriba, que me la sé de memòria, la música, la cançó final que ella comença a cantar, els soldats estan allà, tots allà mirant-la, i tots estan tocats i tal, i com ella aconsegueix que vagin tots entrant en la música que estàs cantant, Allò és tan fort, tan potent, que jo no sé per quina raó irracional em poso plural. No, no, aviam, són coses que succeixen. Per això està la música, aviam, la música del cinema ha de fer arribar el que és la pel·lícula. I ell té, això sí que té una gràcia especial. I ell la tenia, la tenia. Jo també recordo una escena que és més o menys eròtica, diria que és de la blanja mecànica, quan el nano personal es troba amb dues noies i fan com un acte sexual a tres, que està fet amb càmera ràpida i va sonant una música que allò està extraordinària. I Hermotei. Allò és Grilled Motel? No, és pompa i circumstància. Allò funciona cinematogràficament amb una extraordinària qualitat. Hi ha la força de l'escena eròtica que està feta a 3 i el ritme que li dona ell a les imatges en funció de la música, que és brutal. És una cosa extraordinària. Realment, l'anarca mecànica utilitza tres tipus de música, en dos moments molt potentes, en cada escena molt ben fetes. Les tres bases són Pampa Circunstància, Guillermo Tei, i l'última. I la novena, no? La novena. Que feia la novena de Beethoven. Sí, també la toca, però toca a part de l'himne de l'Alegria. Sí, sí. O sigui, aquesta novena, és el quart moviment de la novena de Beethoven. Molt bé. O sigui, després, parlant d'ell, també tindríem emparat a Marilyn, d'on i així, El resplandor. Ah, sí. És la del Nicholson, no? Exacte, Nicholson, sí. Una gran pel·lícula t'intriga. Mhm. perquè és una pel·lícula... Jo tampoc me'n recordo. Intriga. Fa molts anys. Aquell hotel que desapareix la nena... Sí, sí. O sigui, tota aquella escena... De neu, no? Exacte. Tens el que són els baixs, amb aquelles boires que posen... O sigui, és una pel·lícula totalment d'intriga, que t'atreu. És una altra gran pel·lícula per mi, realment. Una altra de guerra, veig aquesta metàl·lica. És del 87, veig. Sí, vull dir una altra pel·lícula també. Sobre la guerra del Vietnam. Exactament, aquesta és sobre la guerra del Vietnam. Jo aquesta em sembla que no l'he vista. Si mal no recordo, la fa en Clint Eastwood. No sé qui la fa, jo no la recordo. És més americana en el sentit de més actors professionals, em sembla recordar, però no sabria dir-te qui la fa. No, no, però el crinisme no és la chaqueta metàl·lica. Ara buscarem... No, no, no, ara us ho dic. Però la chaqueta metàl·lica és impactant. Jo l'havia vist feia molt de temps i no la recordava gaire. però La Bat Joera fa poc també i té aquella primera part en què hi ha l'adiestrament dels soldats per anar a Vietnam que sembla que la pel·lícula hagi d'acabar ja pràcticament perquè és que és tan descarat i hi ha el sergent aquell famós que els matxaca literalment de totes les maneres possibles i aquesta primera part acaba quan un soldat el que és així una mica grassonet l'ha maltractat de totes les maneres possibles doncs acaba disparant el sergent i s'acaba matant ell mateix vull dir ja està, m'entens? Vull dir, veritablement, salvatge, salvatge. I llavors van a Vietnam i allà, doncs, bueno, fa un alegat antibèlic similar al de Sendero's de Gloria, vull dir, de la mateixa potència, de la mateixa categoria. No la tinc present, no l'he vista. Jo tampoc. No, recuperem-la, recuperem-la, perquè val molt la pena. No, no, és un cineasta, i a més a més un cineasta que ha influït molt a la resta de cineastes i a la història del cine. És a dir, a alguna mesura... Home, m'ha dit l'estel·lar i tot... Bueno, i què sé jo, i com es diu la vida, com es diu aquella que la del Màmet es diu, com es diu aquella que la feia la Jéssica... L'Àngel. Chastain, que es diu, amb aquella que era tan famosa. L'Àrbol de la vida. L'Àrbol de la vida, home. Sí, tindria reminiscències també, de veritat Home, tot el que surt allò de l'espai Seria doncs Que per cert, anant un momentet endarrere A la naranja mecànica Ell va voler contractar A Pink Floyd Per la música Per una part, sobretot la que deia astrologia I no van arribar a un acord Que volia posar el tema Anton Heard I no van arribar... Quan trobes un gran cineasta, quan veníem al cotxe ho comentàvem, el senyor Anthony Perkins va estar tan condicionat per psicòsis que l'única imatge que te'n recordes de l'Antoni Perkin és psicòsis. Jo crec que el xicot que fa la naranja mecànica, no sé ni el nom de l'actor, però si alguna imatge me'n recordo de la naranja mecànica, és aquell nano que té la mateixa força que seria la naranja mecànica. Jo per mi, és a dir, és una cosa que això només ho aconsegueix un cineasta que estima la fotografia com es notava que l'estimava ella. És més, també té que quan va rodar la xaqueta metàl·lica... que anava reescrivint tot el guió sobre la marxa de la pel·lícula. O sigui, del guió que havia fet va anar reescrivint, reescrivint tot el que ell va... No li acabava de... De agradar i anava rectificant coses, anava pulint coses. Aleshores va anar pulint, pulint, pulint... deixar-la com ell va voler. Típic dels perfeccionistes. És el que deia. Era molt perfeccionista. Ho deia el Sascac, el seu pare, la seva família. El van crear molt perfeccionista. Molt. Per això feia poques pel·lícules. Per això la seva filmografia és de 13. No ho sabia que n'havia fet en poques. Sí, sí. Perquè, o sigui, m'està parlant d'aquestes, però també podríem parlar... més o menys les hem esmentat les més importants jo penso que ell és una persona que és nascuda avui aquesta tarda al Bronx va néixer de família jueva de família jueva mitja alta de classe mitja alta I va morir... Va morir a la Terra perquè es va barallar, diríem... Amb els americans. Amb els americans, psicològicament. No estava d'acord amb el que passava als Estats Units. I, bueno, doncs, em sembla que ja ho hem explicat. Vull dir, el més important... Va tenir 3 dones... Va tenir 3 dones... I 3 fills. I 3 fills. Sí, sí, això també... O sigui, tot s'ha de dir. Va tenir 3 dones i 3 fills. Ens estem deixant una pel·lícula, només, desmentar. A veure si endevineu quina és. És una en què hi ha un actor que fa diferents papers, entre d'altres un senador, si no recordo malament, dels Estats Units. Teléfono rojo, volamos hacia Moscú. Exactament. Doctor Strangelove. En anglès es deia, si tenia un altre nom. Doctor Strangelove. Jo diria que és l'únic intent de Kubrick i un intent no res fallit, vull dir, perquè la veritat és que ho aconsegueix de fer una comèdia. Sí, sí. Una comèdia... i l'Aran en alguns moments, perquè el protagonista, que ara ja no me'n recordo el nom, estem bé avui, eh? Sí, home, avui, com es deia, tampoc em surt el nom de l'anglès, el actor anglès, com es deia... Ah, el Peter Sellers. Ah, el Peter Sellers. Doncs el Peter Sellers fa com dos o tres papers, entre d'altres el senador, crec que és un senador o un membre de l'alta política dels Estats Units. Recordo molt una escena que està darrere d'una finestra que té tota... que escapa per la finestra i hi ha tot un... Recordo l'escena, no recordo ben bé la pel·lícula, però hi ha escenes que sí. En aquesta pel·lícula jo us diria una cosa, i ara si Lars von Tieren ens està escoltant que apagui la ràdio, perquè jo crec que inventa en aquesta pel·lícula alguna escena que hi ha el dogma abans que el dogma existís. Jo recordo perfectament un atac que hi ha al Pentàgon en un moment determinat i està la càmera a sota del camió immòbil veient com van arribant els combatents, com van entrant cap allà sense d'allò. Vull dir, això és clavat, el que va fer després Thomas Wittenberg, a celebració, quan ara arribaven els convidats. I aquelles escenes de les que m'han quedat gravades, i a part el Peter Sellers, allò que li saltava quan està a la cadira de rodes, un dels tres personatges, ens sembla que fa, que li salta la mà, té com un disparador, fent la salutació nazi. Per això dic, és una pel·lícula bèl·lica també, antibèl·lica, una vegada més... no sé si recordeu el final, a veure, si no podem explicar ja el final d'aquesta pel·lícula, apaga i vamonos, no? Que és quan la bomba efectivament surt de l'avió perquè hi ha una persona que la deixa anar, bomba atòmica, llavors el vaquer, que és un dels personatges, està a sobre de la bomba conduint-la i movent la soga o el barret com si fos un vaquer a sobre d'una vaca. És veritablement una salvatjada pel·lícula però feta amb la mà mestra d'aquest home. 2001, era la pel·lícula 10, eh? Sí, sí. No, no, completament d'acord. Hem pogut aconseguir parlar amb la noia aquesta? Estoy en ello, però no, vaig a provar-ho de nou, si acabeu de parlar una miqueta... Les altres tampoc han tingut tan mala nota, eh? No, no, no. Ell és un perfeccionista, és un senyor que si hi entregava en alguna mesura... Es veu que ell, quan ja és famós, en alguna mesura, treballa com a fotògraf a la revista Luke, i Luke li ha publicat algunes de les millors fotografies portades que ell ha fet, es veu que en un moment de minat decideix deixar-ho. És a dir, diu, jo vull ser director de cine i per tant deixo això i em salto. Llavors crec que es va associar amb el Harris, que era un productor, i llavors el Harris va fer dues o tres pel·lícules, Inclús es van comprometre amb el Quir Duglas de fer una sèrie de tres pel·lícules. Van començar la primera, que era aquesta que m'agrada pagar a mi, que és la del... Com es diu? No, la del... Cenderos de Gloria. Cenderos de Gloria és la primera que vam fer amb el... Cent el productor, en certa mesura, també. El Quir Duglas va posar també diners, perquè en aquell moment el Quir Duglas també tenia diners, com va fer per Espartac, o va passar. però després es van deixar, no es van posar d'acord o per el que fos van dir que no farien les tres pel·lícules i es van reindemnitzar un mútuament una a l'altra i aleshores ell va arribar a ser productor, és a dir, en un moment de mirat deixa de fer, no sé si és després de la següent o l'altra deixa de ser, d'anar amb col·laboració com a productor amb el Harris i es munta pel seu compte, o sigui, es fa productor ell independentment i les últimes pel·lícules Ell és el productor, o sigui que s'ho juga tot. Cada vegada que fa una pel·lícula es juga els seus diners, perquè s'ho ha invertit tot en allà per aconseguir que la cosa funcioni. Bueno, mira, ell, el seu primer llargmetratge, on ell va prendre formalment amb una càmera, fue Miedo y Deseo, de l'any 53. I va financiar ell, la va financiar ell amb 13.000 dòlars. Imagina't. O sigui, imagínate... Del 53, clar. Sí. Pues tenemos a Manuela. A Manuela ya le he dicho que interrumpimos un momento la conversación sobre Stanley Kubrick para hablar de ella. Y no le ha parecido mal. Ha dicho... Pues venga, va. Manuela, ¿qué tal? Buenas noches. Hola, buenas noches. Hemos puesto aquí de fondo un poquito, antes hemos escuchado el tráiler de Cómo sobrevivir a una despedida, que es la película que presentas este domingo en Málaga. Es la premier, ¿no? Nos ha pasado todavía al público. Pues hay un poquito de emocionadilla, ¿no? Llevo todo el día buscando el vestido. Bueno, aún te quedan unos cuantos días que hemos conseguido por fin hablar contigo. Nos ha costado un poquito gracias a la mediación de David Tomás, que es quien ha hablado contigo primero y que nos está escuchando también. Un saludo, David. Es una bestia este hombre. produciendo contenidos. Pues ya estamos aquí. Karma... Que, por cierto, tengo que decir que Karma es doctora en matemáticas. Pero no sé si ha visto el corto Pi. No, no he visto nada. Te lo digo porque le haría gracia. El corto Pipas. No puede ser doctora en matemáticas. Sin haber visto Pipas. Le falta eso. Tiene como asignatura pendiente ver Pipas. Mira, póntelo ahí. Póntelo ahí, Karma. Una vez que veas Pipas, todo cambiará. ¿Todo cambiará? ¿Mi vida entera? Es cierto, es cierto. No se lo cree Karma, pero es cierto. Entenderás que es una buena herramienta para enseñarsela a los alumnos. Ah, ¿sí? Pues ya está bien que hay alguna herramienta que sea tan útil. Póntelo ahí en la tableta, Karma, y lo vas mirando si quieres. Está también Joan, Joan Morros y Gabriel, que es quien nos estaba hoy introduciendo a Stanley Kubrick. Gabriela, yo para hacerte una pregunta así un poco diferente que la que te habrán hecho ya 100 veces, ¿no? Que cómo es eso de pasar del cortometraje a este primer largometraje tuyo... te preguntaría a ver si alguien, yo que sé, yo mismo, antes se lo he comentado a ellos y quizá no se lo crean del todo, pero sí, te lo voy a decir. Alguien te quisiera proponer matrimonio. Yo, por ejemplo, y ahí en Málaga directamente. O sea, ¿a ti te gustan más las flores, un anillo o que te lleve una persona un guión de tres pares de narices que digas, guau, ¿entiendes lo que te quiero decir? Así medio en broma. Es decir, ¿valoras más las cosas materiales o las cosas artísticas? Hombre, lo artístico, pero es que la mezcla, el amor es un arte. Cuidado, cuidado, cuidado. Hay algo mágico como es el arte, ¿no? Y eso lo tienen las auténticas historias de amor. Entonces hay algo que no se escapa de las manos con el momento de las historias de amor cuando conoces a alguien. Entonces no hace falta ni un guión debajo del brazo. Ni hace falta un anillo ni flores, hace falta química y una magia que no sabes por qué. Y ahora que no nos están escuchando, o quizás sí, no sé, los de la productora Nostromo Pictures, así, a bocajarro también, Manuela, es que somos así, los de Infiltrats, que sabes que es el proyecto con el que hemos hablado contigo más de una vez y que yo estoy también aquí en este programa Sinsa Conditions, en Radio Desver, ¿es la película que tú hubieras querido hacer para empezar o has dicho, bueno, va, la hago porque, oye, ¿por qué no? Trabajar con estos actores y con este presupuesto mola. Cuando ellos me llamaron, yo estaba preparando la que supuestamente voy a empezar a rodar ahora en agosto también con una productora catalana, con Arcadia. Y estaba preparando Rumbos, que era con la película en la que yo realmente iba a debutar, que era un poco la trayectoria, escribiendo y dirigiendo mis proyectos y luego a dar saltito al largo. Pero en ese transcurso en el cual estaba ya el guión acabado y casi para empezar a mover, pues apareció Nostromo, que era una productora que yo le tengo bastante respeto y que admiraba mucho lo que habían hecho hasta ahora, y sobre todo con esas edades, porque, vamos, es increíble. Entonces me pareció una ocasión muy positiva como para embarcarme en este viaje, ¿no? Y encima era una comedia divertida de chicas, del universo femenino, que encima está también retrato en pipas, Entonces, bueno, yo creo que hubieron factores en los que eran muy apetecibles como para contar esta historia. Y lo que veremos, bueno, ya lo has explicado tú, este domingo, que es cuando la película se pasa primero a la prensa, también se pasa como estreno, lo que veremos será eso, una continuación de Pipas, entonces, ¿no está mal la cosa? No, no, no, una continuación de Pipas no, nada que ver, muy lejos. No, no tiene nada que ver, no, no, no, no tiene nada que ver. Te he dicho que daba la casualidad de que justo ya acababa de hacer un corto en el cual salen dos chicas, ¿sabes? Y justo en esta película también era el universo femenino, entonces me refería a eso, no tiene nada que ver pipas con la película. Este es otro tipo de comedia, otro tipo de humor, otro tipo de... Manuela, nos vemos en Málaga. Se nos ha acabado el tiempo. Nos ha costado tanto contactar contigo que se nos ha acabado. Pero nos vemos allí. Esto tiene continuidad. Un besito. Muchas gracias. Hasta la semana que viene, chicos. La setmana que ve, en Jaume ens parlarà del Pierpaolo Pasolini. Fins la setmana que ve. Bona nit. Gràcies.