La Commune (Paris, 1871) de Peter Watkins: dispositiu televisiu, improvisació i memòria històrica; 40 anys de Ràdio Desvern, Òscars, Dune Part Two i la sèrie nòrdica “A orillas del río”

Cinema sense condicions. I love vous. I love you. My gosh... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! se n'havien de donar. Tota pel·lícula, evidentment, és susceptible d'agradar, de no agradar, de semblar boníssim, de semblar execrable. Jo he fet un exercici que ha sigut una vegada mirar alguna crítica d'aquesta pel·lícula i realment hi ha crítiques excel·lents, la majoria d'elles de la crítica autoritzada fa crítiques excel·lents de la pel·lícula, però a nivell de públic, hi ha opinions que són absolutament demolidores. demolidores. Un públic actual, la pel·lícula és del 2000, per tant, és una pel·lícula relativament actual. Despista molt, perquè quan veus la pel·lícula no saps massa com ubicar-la temporalment. Les pel·lícules que tenen una construcció històrica d'època ja són complicades de fer la lectura. Aquesta, que a més a més, com després anirem exposant tots, té una complexitat de visualització que ja forma part de la pròpia manera d'explicar la història, encara costa més d'ubicar-la cronològicament. És una pel·lícula que en veus uns fotogrames i dius ostres, quan està feta aquesta pel·lícula? No ho saps. I llavors això fa que d'alguna manera hi ha hagut opinions realment de gent que, esclar, aborden el cine de la manera que s'aborda a vegades, que és anar a veure una cosa que et distregui. I esclar, aquesta pel·lícula no és una pel·lícula que d'entrada distregui a tothom, a la gent que estem acostumats, i ja jo també m'incloc en aquesta categoria, de veure sèries de 50, màxim 50 minuts d'episodi, doncs també ens estem, d'alguna manera, viciant amb això. Jo tinc l'avantatge que, com a muntó, tinc una paciència infinita, i llavors moltes coses el que faig és intentar entrar, tirar-me a la piscina de la proposta que em fan en aquell moment, que és el cas aquest. Llavors, d'alguna manera, sempre crec que cada vegada que començo a explicar jo el que vull dir de la pel·lícula, començo amb un argumentari que sempre és una mica el mateix. És a dir, hi ha pel·lícules que estan destinades al consum del gran públic, i que són aquestes pel·lícules que tothom sap i que d'alguna manera no tenen garantit el seu èxit, perquè cap pel·lícula té garantit el seu èxit. Ni la major més important de Hollywood té la garantia que aquell producte que està fent en un moment determinat després tindrà un rendiment en taquilla equivalent a l'esforç econòmic que s'ha fet. Però també hi ha un altre tipus de pel·lícules que està dintre d'aquesta categoria, que són pel·lícules, diguem-ne novament, la paraula d'autor. Si existís encara l'Aria Satch, serien pel·lícules d'Ària Satch. És una pel·lícula que es va estrenar realment al Canal Arte, és a dir, que el canal que la va sustentar i que inclús va estar darrere una mica de la producció de la pel·lícula una mica o bastant, va ser aquest canal franco-alemany que va apujar aquesta pel·lícula. Si no possiblement aquesta pel·lícula no s'hagués potser ni arribat a exhibir mai. Un punt, la va recolzar inicialment. Inicialment, sí. I després ell critica la hipocracia del Canal Arte, perquè quan no, com que la pel·lícula finalment, ells no van poder posar grapa en la pel·lícula, en l'editatge, i no s'ajustava narrativament, com tu, evidentment, defensoràs ara, no s'ajustava al que és habitual, la van posar de matinada, vull dir que... Sí, sí, sí, la van castigar. La van emetre de matinada. A més, estàvem dubtant si passava la versió llarga, la versió curta, ara la curta, ara la llarga. No he pogut desbrinar... Què va fer al final? Al final, què van emetre? Si la de 3 hores i mitja o la de 5 hores, 3 quarts, no? No ho sé. L'actual, sí, és la versió més curta, diguem, la que hem vist nosaltres, i dintre de si és curta, evidentment, és una pel·lícula llarga. A mi, sincerament, quan la vaig veure fa, 7 o 8 anys, la vaig veure filming, encara segueix a filming, a mi em va semblar una pel·lícula magnífica. Jo, a més a més, em va ser una mica de revelació per mi, perquè ell utilitza uns recursos narratius que són molt proper, i amb això pot sonar pedant ara, però són molt proper a alguna cosa que jo intuïa que jo també... Perdó, un incist. Algun problema. La versió sencera, de 5 hores i 45 minuts, es pot veure a YouTube. Un dia? Ostres! Doncs és una dada important. Bueno, pues sí, no sé si pel nostre públic, que sí que tinc ganes... No, No, però jo ho he descobert més tard, i penso veure-la... Home, jo també, jo també, perquè... perquè, bàsicament, el que es va escurçar aquí va ser entrevistes. Sí, moltes coses dirà... És una pel·lícula feta a base d'entrevistes. Jo he trobat encara una... He trobat una versió de 5 hores i quart. És a dir, encara, a la versió que he trobat jo, encara li queda mitja hora. és tremendo. I em sembla molt interessant veure-la sencera, perquè, bueno, continua tu. No, no, no. Però vull dir, més que res, perquè és tan important el treball que va fer Peter Watkins, que avui, avui encara, em sembla que s'hauria de passar a les escoles de cinema. Sí. Tu, el que diu bàsicament... Anastasi, que has estat professor i tal. S'ha passat, eh? No, no ho dubto. No ho dubto, però és que és una obra de referència, crec jo. Endavant. A més a més, segons diu el Watkins mateix, ell, una de les coses de les que parteix és que és una història bastant desconeguda. És a dir, que tu que ets l'història en aquest cas, evidentment, no ho sabies. Sí, és un fet. El Watkins diu que és indecent que a les escoles franceses, no hi ha les d'arreu del món, no, a les escoles franceses, s'ho met. S'ho met? S'ho met. És un tema que és s'ho met. Aquest període, com que va ser curt, deuen pensar, com que va ser 40 i escaig de dies, escolta, que passa ja... No, i perquè és una lliçó, és una lliçó de vida brutal, perquè et parla del poder i de com de pervers pot arribar a ser. Pot ser el poder. Retorçat. Retorçat, pervers i criminal. I criminal, finalment criminal. I criminal. Finalment criminal. Clar, és un episodi tan negre, evidentment, el terror de la Revolució Francesa també, però aquest és un període tan negre i tan relativament més proper a nosaltres que fins i tot sents un estorament particular. Mira, concretament, si parlem de Catalunya, jo moltes vegades em referenciava a fa cinc anys. Sí, sí, és el més proper. I penses. El més proper que hem tingut. És el més proper. I penses. És imbancical. Esclar, es tracta de... Bueno, després entrarem al tema. Sí, jo, mai tant. Bàsicament, jo aquí entraia una mica en el tema ja més meu propi, i com a persona que ha estat vinculada i que segueix vinculada al món del cinema, el que sí, veig que en general, preparar qualsevol pel·lícula, i l'amic Ignasi ara també ho sap, és una feina molt complexa. Preparar qualsevol pel·lícula, és una feina molt complexa. Demana una preparació molt, molt gran, molt precisa. Sí, sí. I esclar, depèn de si fas un documental o si fas un llarg metratge de ficció. Sí, depèn. És diferent fer un documental que fer un llarg metratge de ficció, però és que el que fa Peter Watkins és una cosa que no és... Són les dues coses alhora, perquè en el fons està fent... Ha hagut de fer una gran documentació prèvia, que és el que es fa quan es prepara un documental, al mateix temps que ha hagut de fer tota la moguda habitual de fer una pel·lícula amb un cert tipus d'escenaris, que després en parlarem, i amb una quantitat de gent davant de càmera realment molt gran, i que tot això exigeix una preparació molt gran. I llavors... I que a banda ha posat un èmfasi particular en l'anonimat. No hi ha protagonistes, pràcticament. Només hi ha els dos reporters que són actors. Els dos reporters són els únics, pràcticament actors. Però el que és important és l'anonimat, o sigui, el fet que és la massa de gent, no? Els que s'han... L'extraordinari és la improvisació tan natural que és que te la creus? Bé, és aquest to d'interpretació especial, eh? Perquè en realitat... Per moments creus que hi ha una entrevista feta per la tele que a sobre es veu en pantalles de tele? Al segle XIX. Al segle XIX. Al segle XIX. Bé, clar, quan fem el documental... Torno a reprendre's. Sí, sí, sí. I tornarem a això perquè segur que vosaltres hi estendreu i jo també. Quan fem un documental, la documentació que ens permet conèixer els fets és la que després ens donarà... li donarà profunditat en els personatges que col·locarem davant, encara que aquests personatges siguin reals. És a dir, el càsting també es fan als documentals. També fem càsting entre diversos obrers, per dir el tòpic, una fàbrica en conflicte i es fan un documental sobre aquesta fàbrica. S'entrevisten a 15 o 20 persones per escollir d'aquests 15 o 20 aquells que d'alguna manera no solament donen millor per càmera, sinó que donen millor per càmera, parlen millor i tenen més discurs. Sí, home. I ens interessa més el seu discurs que el d'altres. Bé, aquest és una mica... I ell, esclar, en aquest cas va fer una feina doble perquè per un cantó ell aquí fa una ficció però no construeix la ficció de la manera que normalment es construeix. Tenim una idea motor que en aquest cas és clara. Havíem d'explicar aquests fets que van passar aquells pocs dies de 1871 en el districte Morse de París i ell va utilitzar aquests mecanismes tan peculiars. Se'n va a un plató, se'n va a un espai buit de Montreuil, un barri proper a París que havia sigut els d'autics estudis... Sant Denis, no? Prop de Sant Denis. Prop de Sant Denis. Actualment seria... En aquell moment no sé ni si existia Sant Denis però prop de Sant Denis. I ell... Aquests estudis tenen a més la càrrega, diguem, i havien sigut utilitzades per Germán Melies per algunes de les seves pel·lícules. És cert. No totes, eh? I llavors, una vegada allà, clar, ja té un espai. Aquest espai què fa? A mi, el que a mi em va meravellar de la pel·lícula, en part, una de les coses que més, va ser com utilitza aquest gran espai perquè és un espai que estem parlant de... Potser té 700 o 800 metres quadrats. És a dir, és un gran... És com un gran plató, diguem. Un gran plató antic perquè les parets són antigues, l'estructura és antiga. en diferents estances. Però bé, ell crea després aquests espais, mini espais per després reproduir petites escenes de... Les que es van plogint a la pel·lícula, en el despatxet aquell petit que apareix en un moment determinat que sembla el de les hermanos Mars, que és molt petit, realment, i passa tot allà, o la de les dones discutint el tema de què faran les costureres... És a dir, ell va creant uns mini espais, també utilitza els grans espais, però hi ha un moment determinat que hi ha l'enfrontament entre les tropes i la població, que allí se'n va als Planos Generals i va, com que no és un home que li agradi precisament tallar massa l'acció, va a Planos Generals i va explicant en Planos Generals... Amb Monteverricades... Amb Monteverricades, és a dir, allí dintre passa tot. A mi aquesta vertent de teatralitzar el cinema o cinematografitzar el teatre, ja ho sap l'Ignasi, que és una mena de cosa que tinc i que d'alguna manera l'he aplicada pobrament a les meves produccions personals, en algun cas, sense tenir en compte en aquell moment encara aquesta pel·lícula, no la coneixia encara. Però bueno, després quan la vaig començar vaig dir, bueno, evidentment aquí l'ús que ha fet és absolutament... M'havia donat tant la volta a tot que ha estat més enllà, molt més enllà, evidentment, del que vaig poder anar jo. Però el llenguatge m'interessava molt, aquest llenguatge d'utilitzar aquesta barreja, no? I ja no en parlem de la barreja temporal, és aquesta cosa que també hi ha aquesta cosa de la transgressió de posar a uns entrevistadors, que és el que surt, un equip de televisió amb una càmera i uns micròfons i entrevistant la gent que estava en el 1871 fent les accions de la comuna. Perquè tu realment, jo quan em vaig veure la pel·lícula, jo em vaig sentir que estaven allà. Jo estava en el 1871. Sí, sí, sí. I per tant, el que em va sorprendre és que hi hagués una tele allà. No em va sorprendre el fet que, ostres, hi he posat una gent en tele perquè faci el trencament aquest que t'obliga a pensar. no, no, no, és que jo ja estava ficat en què la història era, tot i que arrenca al revés, arrenca explicant l'equip, arrenca que és l'equip el que comença a explicar. I a més a més, la gent parla de la tele i parlen de la manipulació que hi ha, perquè, a veure, aquí hi ha una dialèctica entre la tele dels que són de Versalles i la tele dels del districte 11. Sí, sí. És que la manipulació dels mans medis és un tema que preocupa amb Watkins Mow. Sí, és el cas. De fet... La seva filmografia surt diverses vegades. Sí, i a més aquest recurs asincrònic, no, de posar mitjans tècnics, mas media, per exemple, hi ha una guerra que ell agafa, els Stuart, va haver un moment que van intentar el 1780 i pico recuperar la corona. Ell va fer un documental, bueno, un documental, un documental, d'aquests, o sigui, un fals documental, i va utilitzar la mateixa tècnica que utilitza amb la commune, no? Vull dir que... Ah, sí? La mateixa tècnica. Jo no l'he vist, aquesta. Exactament. És la segona vegada que utilitza aquesta cosa de col·locar mas media moderns en un text que evidentment la televisió no podia existir i hi ha broma, no? És una barreja d'Ukronia i anacronia. Té les dues coses, té les dues coses. Jo vaig comentar en el seu dia una sèrie actual que és la de KDB, el gran magatzems aquests de Berlín. Hi ha una sèrie que es diu KDB i que explica el naixement de la família que va fundar aquests magatzems a Alemanya, a Berlín, i en allí també es dona aquest tipus de transgressió perquè després sí que s'han fet coses en què hi ha aquest creuament. En allí la transgressió temporal que es dona allà és que quan estàs dintre el magatzem estàs al final del segle XIX i quan surts al carrer és al carrer del Berlín actual i els protagonistes nostres surten al carrer avillats del segle XIX enmig dels cotxes i els Volkswagen de la història. Hi ha molt... S'ha fet després, s'ha fet i molt. En aquest cas l'utilització més d'ell és, com tu deies Pep, la finalitat és explicar la perversió que té el poder de generar uns mecanismes perquè hi ha la televisió oficial que en el cas nostre en són moltes però l'oficial potser en seria una sola però bé, són moltes teles que van d'un cantó determinat i després en aquest cas hi ha la televisió que està intentant que els revolucionaris expliquin els seus argumentos. És que ell mateix és curiós, ell critica això que estàs dient però és que ell mateix a Marte és víctima d'això. És a dir, com que no encaixa amb el gust de qui mana el canal aquest franco-alemany el puteixen perdó per la paraula però és exactament així. Bueno, ell ha acabat vivint a França. Sí, sí, sí. Va acabar... Havia estat a Suècia em sembla i no sé quantes parts del món, no? Vull dir, però... El Canadà em sembla que també... El Canadà també hi va estar. Va fer una pel·lícula als Estats Units també. En quant a aquesta, la part més... Sí, efectivament jo veig que estem tothom... És curiós perquè aquesta tècnica que utilitza el 2000 amb la comuna... Sí. La pel·lícula en qüestió que esmento jo de... Quin és, per cert que m'interessa? Colodan. Colodan. Ah, sí. He vist el títol però no el conèixer. L'any 66. Just el mateix. I està utilitzant la mateixa tècnica. El mateix any que està produïda o que es va estrenar de Wargames. A mi el que em fascina d'ell són els plans següents. Sí, clar. Evidentment, aquesta llibertat que la càmera sembla que navegui... I si ell... Sí, bueno, però... És que... Clar, la càmera pot navegar però que uns actors amateurs estiguin tan atents a la història i no... A veure, allò despistats mirant la càmera... No, no, no. Sabem-ho difícil. Les intervencions de les dones... Els va involucrar al màxim perquè el guió... Segur, segur. Evidentment que ell... Estaven molt motivats. Ell treballa amb Agat Blissen que no sé si ho diré bé que és historiadora i té a veure molt amb el guió però tots plegats... Ells dos agafen els actors més de 220 en aquesta condició anònima i els fa abans de començar a rodar temps abans, eh? Perquè el projecte és del 98 els fa discutir el seu personatge el que han de dir i en realitat la pel·lícula té molt d'improvisació derivada... Bueno, hi ha unes directrius és evident però... Ell obre camins que puguin obrir camins nous. O sigui, els propis actors investiguen va dir feu el favor d'informar-vos sobre la comuna de París feu-vos el favor d'informar-vos i els actors va i ja venien documentats perquè ells d'entrada confessen que la gran majoria pràcticament no havien ni sentit parlar de la comuna i a base d'investigar és una història que s'ha amagat per part de tots els governs i que quan hi entres fascina, eh? És absolutament fascinant És una història que reconec quan el material humà que és el que estem tocando ara amb el material humà ell fa una cosa que després el Ken Loach d'alguna manera sigui un seguidor reprèn però que ell ho fa a tope ell ho fa de veritat a tope el Ken Loach també ho fa a tope el pas que ho fa amb històries més petites i amb menys personatges evidentment però bàsicament aquest tema d'agafar veritables desheretats de la terra per fer personatges de desheretats de la terra que li interessa fer-ho el porta a agafar gent de la Kabila que són els actuals emigrants diguem algerians i tal que viuen a París ara seria la vanlia en aquella època no hi eren els agafa perquè vinguin perquè són els novament putejants un altre districte 11 una altra referència a l'actual però és molt divertit perquè agafa gent del districte 11 per fer els comuners per dir-ho així i se'n va als barris de burgesos d'alta burgesia perquè hi va aconseguir gent per fer el paper dolent el paper dels burgesos dels alts burgesos que són tots una colla de... sí, sí que sí això és una manera diguem-te que el que fa és involucrar encara més a part que han creat junts els personatges els hi ha permès la llibertat de que en moment determinat si volen dir una cosa lleugerament diferent de la planejada si els hi surt endavant això dona aquest to especial a la perquè jo tampoc crec una vegada vaig ensenyar una persona que era molt del carrer que va venir a casa i va dir escolta vull que vegis unes escenes d'una cosa que jo la defenso molt i va veure-ho i el primer clar, hi va passar un trosset de la pel·lícula i entrar-hi de cop em va dir vols dir que no estan una mica estranys els actors em va dir ell si veus la pel·lícula sencera això no et passarà és cert que si entres de cop en un fragment hi ha una interpretació diferent de l'habitual no hi ha aquesta impostació habitual de l'actor d'aquesta cosa tan professionalitzada de l'actor americà o de l'actor noruec és igual està treballant d'una altra manera llavors quan acceptes aquest llenguatge i acceptes aquesta manera de treballar per això la pel·lícula és magnífica no hi ha ni dubtes que els actors estan com ell volia que estiguessin altra cosa és que novament està fent una innovació està treballant d'una manera determinada la pel·lícula la pel·lícula jo crec que pels documentalistes actuals té que ser una pel·lícula que ha d'ajudar molt a construir perquè per exemple aquí ell primer una cosa que jo trobo molt bona és que no té cap problema en estar un quart d'hora mostrant-nos l'espai que després anirem veient un espai que ja està bastant net i endreçat respecte a com ens avisa que el veurem al final de la pel·lícula després els dos protagonistes Gerard Watkins i Ogalian Petit que interpreten els dos periodistes d'una possible televisió comunal del districte 11 veiem com primer ells ens expliquen una mica el per què estan allà i a qui defensen però després continuï tenint aquesta dialèctica una mica que suposo que ell devia ser un marxista de pro o és segurament encara es diu ser marxista fa 20 anys o 24 que no fa ceina però se li nota que és un marxista de socarrel 88 anys em sembla que té 88 té aquesta preocupació per la dualitat i si ens fixem dintre de la mateixa televisió comunal hi ha una discussió molt interessant que és sobre el un aspecte concret a veure tu vols dir la diferència entre els dos reporters que hi ha un moment que discuteixen perquè un diu que ja n'hi ha prou de simplement limitar-se a donar les notícies que és el paper de la noia i el paper del Gerard Watkins que curiosament es diu igual que el director és un diguem-ne que pren consciència i diu que ha de mullar-se i aleshores es discuteixen i a partir d'aquí van per separat és un detall molt bon creen dos equips a partir d'alors i vol mantenir-se en aquesta ingenuïtat de simplement donar les notícies i sense cap càrrega de reflexió personal i clar el reporter masculí sí que ho fa el Gerard Watkins ell de fet la pel·lícula es va quedar amb les ganes encara de fer planos més llargs ell volia hagués volgut fer els planos seqüència encara més llargs ja n'hi ha de molt llargs però d'alguna manera ell utilitza també el muntatge com tothom i tot i no volguen entrar mai en la dinàmica de muntatge tipus cine d'acció en cap moment la pel·lícula pretén ser un cinema d'acció és a dir no hi ha moments que hi ha acció davant de càmera però aquesta acció no està treballada de base de planificar molt perquè es noti que l'acció puja la cosa aquesta que ell li diu hollywoodiense respira Hollywood ell ho exceca o sigui volia part tant les coses perquè tampoc té els calés tampoc té els calés però vas amb un muntatge tu pots simular tampoc ho necessita és evident ell busca una altra cosa he trobat la divergència que volia significar entre els dos reporters de la comuna i és quan per part d'un tercer personatge se'ls diu que haurien de parlar del comitè de seguretat pública el comitè de seguretat pública és té mala memòria és un ENS que es va crear per votació comunal 54 o 52 vots a favor 23 en contra i què va passar aquí hi havia 5 representants però resulta que va ser molt polèmic dintre de l'esquerra perquè finalment es va veure que tenia unes reminiscències que portaven mal record del 1789 perquè més aviat del 92 del Robespierre del Robespierre efectivament perquè era una mica la doctrina de Robespierre i llavors clar un no ho vol ressaltar i en canvi ella li diu no no però és que jo crec que ho hauríem de dir i un tercer personatge diu no és que ho hauríeu de dir jo no sí però de moment no ho diem a mi m'agrada perquè si es posa esquemàticament aquests són els dolents i aquests són els bons doncs queda així molt esquemàtic i llavors dona una mica la impressió que estem alliçonant no no aquí també hi ha el dubte dintre de l'esquerra que és un dubte que s'ha anat extenent sempre sí sí ell diu aquí ara utilitzar paraules d'ell diu per exemple si formem una reunió al districte 11 de 10 minuts o més de durada en grups de dones no tallarem el final de l'escena ho deia això respecte a la seqüència que em recordo d'altres coses que tu i jo sabem sinó que no tallarem el final de l'escena sinó que seguirem les dones en la seva acció després per tant pot haver-hi una segona o una tercera escena dintre de la mateixa escena és el pont et deixa aquesta llibertat inclús de que segueixin amb la història després la realitat és que es va trobar amb problemes òbviament hi ha coses que ha de dir aquí s'acaba aquí l'argumentació que jo volia donar fins aquí arriba i tallo esclar ell diu és que ell pràcticament ell realment evita constantment i es refereix de manera explícit a això és aquest tipus de cinematografia a l'uso hollywoodiense que ara ja no és hollywoodiense sinó que és urbe a torbe ara ja tothom fa tot igual i ell no vol fer justament és el que ell sempre criticava aquesta l'omotivització col·lectiva del públic acostumat a una estricta manera de veure les coses de presentar i veure les coses jo he acabat aquí el meu exposició té la part històrica més històrica o el que tu vulguis però la part històrica a mi sí que m'interessa ara fer una lliçó d'història seria molt llarg però el que sí que m'agrada des d'aquest cantó històric és reflectir primer el paper de Tiers que és el el president que surt de les eleccions i historiador també es postula com a president aquest home de fet és un monàrquic amagat i ell clar és el primer president de la tercera república però en realitat aquest home Xupluga és un orleanista és a dir està per el juís Felip d'Orleans el juís Felip primer d'Orleans que és el monarca que del 1830 fins al 1848 quan hi ha la la revolució famosa que és la que aprofita Napoleó III per anar-hi i acabar sent ell primer president de la república fins al 52 i a partir del 52 ell marca el segon imperi evidentment Napoleó III acaba pressioner dels alemanys a la batalla de Sedan primer hi ha un govern provisional una mica dirigit per Gambetta no és que sigui el president d'aquest govern però gairebé era el ministre de la guerra i com que estàvem mantenint la guerra amb els alemanys perquè Napoleó III és qui proclama la guerra declara la guerra als alemanys en fi Bismarck entre Versalles tot aquest ticlado ja sabem que obliga a unes eleccions als francesos i surt aquest tiers que és el president quan els fets de la comuna és el president Alfons Tiers 73 anys exactament però en realitat és un home que xupluga és a dir és el primer president de la tercera república que no oblidem durarà fins 1940 que està bien dita però aquest home en el fons xupluga coses una mica tenebroses perquè en realitat vol tornar i de fet en el seu govern hi ha molts monàrquics hi ha molts monàrquics el que no entenc és com en les eleccions aquestes aquest és el tema que sempre em fascina com és possible que les dretes guanyin perquè és evident que ha de ser un recolzament popular i el recolzament popular no acabo d'entendre que voti dretes però bé deixem-ho que han dret a equivocar-se que han dret a equivocar-se l'ordre l'ordre el tema de l'ordre és que és la lliçó lei i ordre llei i ordre llei i ordre mira que bé l'argument de la dreta i de l'extrema dreta precisament la llei i l'ordre sempre estan amb la llei i l'ordre per què? per preservar l'interès dels alts burgesos i la comuna és una ofensa enorme i aleshores a mi el que em colpeix de tot aquest tema el que realment em deixa destrossat és la repressió tan salvatge i que a sobre el cierre de la pel·lícula és un home particularment odiós amb aquesta flema però és que hem de castigar hem de castigar un llenguatge facial terrible vam fer una massacre hi ha episodis veritablement de l'exèrcit veritablement vergonyosos i aquest home se'n va sortir de rossetes va ser una repressió tan sagnant tan bèstia que fareix fins i tot parlar-n'hi vull dir és una cosa jo crec que és aquest efecte final de la pel·lícula que a veure que la pel·lícula ens porta una mica a l'hort però també és veritat que els comuners tenien els seus motius és a dir hi havia un atur de nassos resulta que la Guàrdia Nacional que és aquesta guàrdia que es posa majoritàriament del cantó dels comuners té els tanks ai els tanks uns canons un canó no no de fet en tenen 11 més però allà a l'estudi en tenim un eren 400 i escaig pagats pagats pel poble no els va pagar aquests canons per lluitar en el setge que Bismarck fa de París són canons que els paga el poble i resulta que els volen confiscar clar aleshores van uns oficials en pla xuleta i se'ls carrega dos els afuseien sí amb la qual cosa esclar bufa que fa fort la cosa es va la cosa es va complicant i a tur resulta que com que hi ha una multa de 5.000 5.000 milions 5.000 milions de francs de francs resulta que el tiers la manera que té és de els lloguers estaven diguem-ne penjats per la situació de setge i per la situació calamitosa aleshores sense cap contemplació imposa lloguers imposa impostos si no pagues el que has diguem-ne hi ha la figura del món de pietat exacte que és una forma de tindre els enganxats sempre els obrers sense tindre mai res vivint tota la vida treballant i amb deutes és a dir evidentment l'esclat de 1789 de les coses era perquè es patia gana doncs aquesta gent de París a més estaven molt empipats amb tiers perquè no volien que tiers pactés amb els alemanys i l'humiliació és espectacular perquè Bismarck van perdre el Sàcia i Lorena a més a Versalles proclamant la unió d'Alemanya posant el Guillerm primer els porcians el posant el Guillerm primer i el posa de monarca d'emperador de l'Alemanya un dels personatges això pels francesos a Versalles un dels personatges de la comuna en un moment diu això només l'ha satisfet el cabró de Bismarck textualment diu un dels personatges en tot cas és un episodi més que res volia fer una reflexió sobre la repressió la repressió fa mal i amb això amb això que dius tu amb això que dius tu va ser desmesurada passada de rosca i alguna cosa més amb aquest final tan terrible a mi el que m'has recordat sempre és que durant el postfranquisme no durant el franquisme i també al principi del postfranquisme hi havia una cosa que estava molt a la dreta i a la gent entre cometes d'ordre que tenim aquí i sobretot a Espanya i és que tranquil·litat viene de tranca sí no no és que això és una cosa és terrible exacte és que és terrible és que s'ha més una conya però és terrible i aquest tio venia a dir això mira el Trias aquest va dir coses com els obrers són uns pelurdos liderats per extremistes estrangers això també és una una cosa que aquí es deia també quan la guerra sempre els de fora claro Rússia està detrás els de fora els de fora i encara ara o sigui hi ha diatribes de la Iuso que diuen bueno estos comunistas que están siguiendo el dictado de Rússia i Xina no no la història es repeteix la història es repeteix permanentment però és que en la repressió van matar nens nens es van atrevir a fusellar nens o sigui tot el que es movia pràcticament sí total perquè van intentar fer-se un govern propi en uns pocs districtes de París cansats d'un govern que els està escanyant i que d'altra banda no els està posant gens fàcil en cap sentit de la vida les dones van tenir un paper molt important molt important i Peter Peter walking les posa en valor aquí hi ha moments en què parlen les dones i parlen de l'accés a l'art de l'accés a la literatura llegir escriure en primer lloc però també a la literatura les dones només són el 30% del mercat laboral com a reclamació d'incorporar-se la independència financiera de la dona estem parlant de finals del segle l'últim terç del segle XIX el poder polític per la dona la propietat per la dona el dret al seu temps lliure són reclamacions que feien les dones i les expressen per això et dic que a mi m'agradaria veure les 5 hores i 45 minuts hi ha moments de diàleg les unions de les dones hi ha moments de diàleg és que són vàlids avui d'un nivell i estan aparentment improvisats molt vol dir que l'actor o l'actriu d'un nivell intel·lectual molt alt les actrius que diuen això han fet una reflexió interna molt poderosa és que la pel·lícula s'està fent mentre s'està improvisant s'està alimentant permanentment és un producte molt potent perquè té una part de viva té una part viva jo crec que d'alguna manera supera el que és el concepte cinematogràfic tal com narrativament parlant tal com el tenim concebut l'ofascinant que té la pel·lícula va molt més enllà del documental i molt més enllà del biopic és un assaig d'afrontar la història des d'una perspectiva lliure i dialèctica que és colpidora perquè t'ensenya realment fa que tu entris a dintre d'un moment crucial de la història que ens ha sigut amagat com com tu Ignasi explicaves perquè és absolutament vergonyós és que a fons hi ha nens però se'ls hi ha anat se'ls hi van al cap ara ho estem veient a la tele cada dia ho estem veient a la tele cada dia ara que per cert recordar que hi ha una cosa que a mi m'afascina molt que és que podem veure imatges d'aquests fets perquè ja hi havia la fotografia ja hi havia fotografies és cert que les imatges de la fotografia són fotografies molt de posse és a dir la gran barricada al mig de la plaça de la Font d'Homme sí però pel vestuari això li deu haver anat molt bé home imagina esclar té unes referències diguem documentals molt grans però clar i això també l'apropa també a la història la columna de la Font d'Homme el tirant a terra és el pintor el corbet el corbet que se'n va sortir de rossetes i encara no se sap bueno rossetes li van fer pagar la la reconstrucció de la columna a la plaça de la Font d'Homme però però no el van afusellar i de fet va ser va ser actiu va ser una acció és una acció és una acció i tot això passa en dos mesos sí en dos mesos és com si de cop a Gràcia jo ara torno a casa i comença una revolta que s'acabarà en finals de maig és que realment és això és un districte molt relativament petit de París està a la volta sí relativament petit i que és capaç de generar tot aquest moment de desconcert en l'Estat i tot perquè s'estan reunint en aquell moment crec que és així en el Parlament s'està discutint una sèrie de coses que ells creuen que en sortiran perjudicats crec que va per aquí l'assumpte bàsicament després també hi ha una cosa l'espurna inicial l'espurna que provoca a part de l'estat de les coses com diuen aquí el Pepe tot com estava el tema social com estava el tema laboral l'espurna realment a banda de l'enfadament que tenen perquè per ells s'ha venut els alemanys és a dir però és que a banda d'això és que ja no és necessari anar a acords del Parlament és que no tenen per menjar el districte 11 s'està morint de gana sí hi ha un un atur espectacular vull dir en definitiva sí sí no no és un escà a sobre els fan pagar els lloguers de les cases que durant el temps del setge s'havia aturat però home un d'ells em sembla que ho diu en les entrevistes diu com hem de pagar els lloguers si no tenim res si no tenim calés no no no a veure venim d'un setge no i a sobre us voleu quedar els canons que hem pagat nosaltres el setge el setge crucià aquest va durar sis mesos sis mesos i això va generar fam pobresa fred i mort són moltes sis mesos és que realment estem parlant d'un temps tan convuls i aleshores la reflexió que jo penso que s'ha de fer és com per ells han vist perillar les seves prerrogatives els alts burgesos que en definitiva el que hi ha és un pacte entre monarquics i alta burgesia vull dir en aquest context bueno a veure el que queda clar aquí és que l'aristocràcia el que vull dir és que és tal l'enuig d'aquestes d'aquestes capes altes que són capaços de fer una repressió absolutament de boixos és a dir perquè quedi clar que no aixequeu cap mai més i jo penso que clar arriba a ser d'una crueltat vull dir si ens entretenim a llegir cròniques dels fets és que arriba a uns nivells de crueltat que realment fan posar els pèls de punta vull dir humanament parlant ja a nivell polític la pel·lícula demostra com la la burgesia s'emmiralla amb alguns valors de l'aristocràcia i els còpia però a la vegada això es veu el gatopardo però a la vegada què passa es dona compte que alguna cosa està canviant amb el sistema productiu i ells acabaran cada vegada tenint més poder que l'aristocràcia entre altres coses perquè s'hi han més no ja és un fet de qui ve el 1871 ja és un fet de qui ve que la burgesia substitueix l'aristocràcia el 1871 ho ha fet ja i per tant ell postular-se com a president de la tercera república que no com a continuador d'un govern en el que fos l'home fort d'una monarquia i tal no ja es dona compte el tirage aquest que l'aristocràcia està en pla decadent i llavors ell vol anar de cara cap als que l'alimentaran i el faran mantindran a dalt que serà la burgesia imperant això és una lliçó històrica i després vull fer una referència perquè aquí es fa als saqueig que durant un segle ha fet França a Algèria des de 1830 sense parar és un altre conflicte paral·lel als fets de la comuna que no és menor perquè clar hi ha molts algerians a dintre del teixit francès de fet algerians que venen que s'han revelat i d'Àfrica també han anat a parar a París i es fan comuners cavilenys que els diuen els cavilenys em sembla que no els cavilenys participen evidentment en els fets de la comuna i pateixen una repressió igual de bèstia i ells van a buscar els actuals els van a buscar també perquè participessin també els algerians de l'any 2000 i els va situar també en el seu personatge sí i nou anys després amnistien els que van sobreviure a la massacre ah sí però els francesos perquè els algerians només sí correcte els algerians els amnistien 16 o sigui els que estiguen més 16 anys després dels fets de la comuna ara que estem amb els anys pensem una cosa tremendo la revolució primera revolució russa això li dic a un historiador és 34 anys més tard d'això la segona 46 34 més 12 el 5 i el 17 46 el maig del 68 és 51 anys més tard que el 17 i per tant estem dient que 80 anys més tard del 1871 es produeix la revolta als carrers de París de 1968 sí és a dir aquesta matemàtica a mi m'agrada fer-la perquè el fet és molt proper és una línia conductora penses així dius ostres si realment no és que una cosa no porta a l'altra és evident per un historiador com tu no discutirà no em pots discutir que sigui una cosa el resultat de l'altra sí que Rússia tenia un vic però és un fil conductor el vic en Rússia s'emmirallava molt en França parlava en francès copiaven les estructures diguem del poder diguem els arts s'assemblava molt a l'emperador és a dir que d'alguna manera s'emmirallaven amb aquesta França de la il·lustració exacte la llengua culta de la il·lustració res era sempre una nota cronològica de tot plegat per tot això que dius ara és que adonem-nos el 1789 hi ha un esclat i es produeix podríem dir la primera república després tenim les rebelions del 1830 la del 1848 la de la comuna després evidentment el maig tot això a què ens porta a una cosa molt simple que hi ha un seguit de gent que malviu el descontent de les classes diguem més oprimides és a dir que hi ha una classe que s'ocupa només d'ella pràcticament el greu és que està passant en el país que tenim que ens emmirallem amb ell dient que és una república de ciutadans lliures i que malgrat això amb una república de ciutadans lliures que per això van fer una revolució que van tallar caps de monarques i malgrat tot encara estem així ells estan així encara encara no s'han solvendat els problemes aquests no de cap manera és permanent hi ha una cosa això clar ens portaria a un programa que hauria de ser sobre política perquè que no és el nostre hi ha una cosa hi ha una cosa que queda molt clara i és que aquí estem parlant d'un moment on la classe obrera era era pujant o sigui estava pujant i la burguesia també per què? perquè estàvem entrant a l'edat industrial anaven entrant a l'edat industrial però ara estem en una altra zona la classe obrera ara és insignificant però ningú vol s'obrir no està ni definida no queda ni definida el que s'ha aconseguit durant el segle XX és diluir el concepte de classe efectiva perquè o sigui ningú vol s'obrir és a dir però el que sí que existeixen són estrats socials n'hi ha els que viuen de fàbula i els que no viuen tant de fàbula i per tant hi ha molta misèria les classes socials hi ha molta misèria de alguna manera existeixen però el capitalisme avançat ha intentat diluir el que són les classes socials perquè és un concepte que marca massa i tothom vol tenir teletre el cotxe i per tant el creixement tecnològic el creixement tecnològic el creixement tecnològic ha eliminat molt treball manual clar també tot ha ajudat a diluir aquesta és que estem vivint una altra revolució la digital i això està transformant moltes vegades s'està parlant absolutament tu ara fixa per exemple aquí tenim el problema el sector terciari surten al carrer amb els tractors i tot bueno però a veure hi ha el mercat que hi ha sí és difícil de solventar això sí es poden fer parxes es pot agafar i arribar a uns acords que siguin una mica més hi hagi una millor distribució és a dir si hi ha uns costos que s'aparateixin una mica aquests costos de l'energia de la venda que hi hagi uns top uns tops uns topalls uns topalls correcte sí sí sí sí però si no no passant de ser uns parxes sí sí no no clar en el fons el tema està evidentment perquè hi ha un estrat no es pot equilibrar hi ha un estrat que està dalt i intenta preservar correcte el seu benestar a costa escolteu són més de tres quarts d'hora que hem estat parlant de la comuna com veieu la pel·lícula dona 1871 la podeu trobar a filming sí creieu-nos tres hores és una pel·lícula que no és perdre el temps no a veure requereix no és una pel·lícula d'aquelles agradables en el sentit de per mi ho és molt però pot no ser-ho per tothom no no però em refereixo que no crec que ser una pel·lícula per passar-se bé és una pel·lícula per indignar-se això sí sanament bé però també davant d'unes moltes veritats també és per despertar l'intellecte obre ulls obre ulls home despertar l'intellecte obre consciència i veure una mica d'on venim que també té el seu interès és important bé arribar d'aquest moment volia fer un esment que és el següent estem a Ràdio d'Esvern i el passat dissabte dia 2 de març de 2024 es van complir 40 anys de la primera emissió de la nostra emissora de ràdio en aquestes dates es compleixen 3 dècades llarges del nostre programa Cinema Sense Condicions des d'aquí volem tenir un record efectuós per tots i totes els que ens han precedit i que ens els relleuem actualment i procurem sempre mantindre un programa d'informació difusió i entreteniment al voltant del cinema i la cultura com havien fet els que ens han precedit per part de l'equip actual Biel és el més jove és el més jove de tots Biel el més jove els comandaments Anastasi Ignasi el més recent d'incorporació i jo Pep reiterem el nostre compromís en seguir aportant informació i coneixements amb convidats i convidades de diferents sectors del fet cinematogràfic sense condicions fidels a l'enunciat del nostre programa saludem a les companyes i companys que han fet i fan possible aquesta ràdio que té vocació de servei a la ciutat de Sant Just d'Esvern i els seus veïns i veïnes per molts anys a tots això mateix queda aquí la nostra adhesió queda dit sí a tota la programació que es fa 40 anys durant el dia tant els programes fixes com els que són col·laboracions com és el cas nostre sí perquè sentim molt contents de formar part d'aquest grup humà que està treballant aquí amb Ràdio d'Esvern dir-vos també ara parlarem si tenim un moment d'alguna cosa més d'actualitat però dir-vos també que la pel·lícula per la propera setmana que em toca escollir a mi és El nombre de la rosa de Jean-Jacques en nou 1986 adaptació de la novel·la anònima homònima d'Humberto Eco de 1980 a veure aquesta setmana el dia 10 que ens sabem que es diu un menge hi haurà el lliurament dels Oscars ho dic perquè segurament hi ha algun canal que si un és Noctambul podrà connectar i veure-ho en directe i si no l'endemà ho tindrem resumit i resumit que serà molt més digerint segons com si no una cosa no sé si teniu alguna cosa comentada d'actualitat jo tinc una sèrie tinc una sèrie però bueno que tampoc no l'has vist no i s'ha de veure aquesta i tinc moltes no sí perquè a veure Dion és un molt bé és per passar l'estona és espectacle mainstream tot el que vulgueu cinema però porto una reflexió també sobre el poder i sobre el que són les lluites entre nacions ara estem parlant de França i Alemanya que es tenen en fi França necessitava amb Napoleó III expandir-se i per això acaba xocant amb els alemanys no a veure Dion parla d'això també de dominar la producció de determinat planeta d'un material justament perquè és el que enriqueix la nació a veure jo tinc amics que l'han vist i sembla que la pel·lícula són quasi 3 hores està tots coincideixen amb dir que està per sobre de l'anterior de la primera part clarament he sentit això sí la primera part ja és interessant que és interessant és una pel·lícula no no es veu que és un un replantejament molt més complet en profunditat intento a veure si dimarts puc aportar algunes reflexions si podeu i m'ho explicar perquè realment Vilnev és un tio solvent molt solvent té ofici que paga o sigui que evidentment té inclinació al gran espectacle no heu de cantir cada cop més que no té cap por a cap tema absolutament si fica de ple jo abans comentava amb el Viedo que també és una pel·lícula que em sembla que li pot agradar i dic que si la va a veure el dia que la comentem comptarem amb la seva veu també molt bé si veus una pel·lícula molt també per la gent d'aquest perfil el perfil de gent jove em dóna temps o curió a orillas del rió és una sèrie sueca tot i que és sueco-noruega realment aquella gent s'ho munta molt bé a nivell de producció o sigui quan fa una sèrie un d'ells una sèrie una pel·lícula automàticament tens els instituts cinematogràfics de cada un dels països del voltant que quasi sempre col·laboren i per tant hi ha diners també d'altres comunitats en aquest cas els noruecs perquè tot passa en el nord-nord-nord de Suècia on convergeixen els dos estats és a dir pràcticament noruec i Suècia allà s'ajunten i per tant també parla d'un tema fronterer hi ha un tema que estem tan aviat parlant en suec com parlant en noruec òbviament les dues són incomprensibles i per tant hem d'acudir com sempre jo els subtítols i qui vulgui posar-hi el so doblat que tenim molt bons dobladors tot i que és un ofici que a mi no m'acaba de convèncer la feina però no m'agrada el que fan llavors la sèrie parla bàsicament d'aquest el moment en què s'està produint l'estiu els dies tan llargs que són tot els dies de dia i en aquest ambient tan poc de thriller òbviament estem davant d'un thriller però és un thriller una mica diferent dels thrillers noruecs i suecs o danesos o finlandesos que també n'hi ha sinó que és més això és un thriller diurn en què tot passa de dia i això ho fa més estrany també d'alguna manera perquè el crim ja és igual els crims si són igual n'hi ha més d'un i per tant d'alguna manera tot queda molt més a la llum del dia l'història bàsica és l'assassinat un dia de festa del Midsommar que és la meitat de l'estiu per tant un dia de Sant Joan al costat d'un riu hi ha una pel·lícula que es diu així sí Midsommar una pel·lícula bastant inquietant Ari Alter sí aquesta també ho és aquesta és molt inquietant la sèrie com a tal bé el fet és que passa aquest dia llavors hi ha la mort d'uns turistes que no se sap massa perquè els han matat i després també hi ha una mort d'una persona que no sap si s'ha suïcidat o realment anat a morir al mig d'un riu aparentment no connectada evidentment amb les primeres morts però que sí que té a veure evidentment amb una població que és molt petita i tothom té a veure amb tothom i això fa una sèrie interessant perquè sembla que parteix d'un llibre que presentava certa complexitat d'adaptació i que en aquest cas el Marc Sillian que és el director i el guionista que treballa amb ell han fet un treball han intentat ser un treball d'aproximació al que era el llibre intentant no que la gent no es perdés i crec que fan uns intents prou prou interessants a que la gent no es perdi que és una cosa bàsica en una sèrie d'aquest tipus i crec que ho aconsegueixes estem en aquell punt delicat que a vegades et pots perdre un instant però recuperes al cap d'una estona i que té la cosa dels salts temporals és a dir estem saltant constantment del 71 al 94 em sembla que del 18 no el 71 al 98 amb 18 anys de tacalatge i quants capítols té això? té 6 capítols de 53 54 minuts és filming és filming jo és el canal en què últimament tiro molt de filming i penso que el nivell millor està en allà tot i que de cop tens sorpreses també Movistar últimament té coses interessants Netflix Netflix té el de sempre té la seva la seva producció sí exacte i que a mi no m'acaba de treure a mi tampoc a mi cada vegada menys Prime també Prime juga una mica film en el sentit que té molts clàssics estem a 59 amigues i amics ho deixem aquí la setmana que ve ens retrobarem a Cinema Sense Condicions i recordeu que el dia 8 és el dia de la dona sí senyor i ens sumem també amb aquesta celebració amb voluntat ja avui hem parlat precisament d'una abrícola on ja us hem dit que el paper de la dona és molt important