Cinema sense condicions del 27/9/2022 — La Conquesta de l’Oest (1962) i el Cinerama: epopeia western, tecnologia gegantina i llegat cinematogràfic

Visió general del programa

Cinema Sense Condicions dedica l’episodi a “How the West Was Won” (La Conquesta de l’Oest, 1962) i al sistema de projecció/rodatge Cinerama. El debat combina context històric i tècnic, anàlisi del film, recepció crítica, música, estructura narrativa i el llegat industrial del cinema panoràmic dels 50-60.

"No és d’aquesta manera que es va guanyar l’Oest" — ressenya irònica inicial al New York Times, revertida amb el temps fins a l’entrada del film al Registre de la Biblioteca del Congrés.

Tecnologia i context industrial

Què era el Cinerama i d’on ve

• Sistema de tres projectors sincronitzats sobre una pantalla corba de 150-165º per simular la visió perifèrica humana.
• Orígens a l’Expo de Nova York (1939) com a Vitarama de Fred Waller; finançament inicial Rockefeller; després ús militar com a simulador per a pilots durant la II Guerra Mundial.
• Debut comercial: “This Is Cinerama” (1952) al Broadway Theatre; detonant de la “guerra dels formats” a Hollywood per combatre la televisió.

La “guerra dels formats” als 50-60

• Fox impulsa el CinemaScope (1953, “The Robe”) en resposta a Cinerama.
• Paramount treu VistaVision; s’hi afegeixen Todd-AO i altres sistemes de 70 mm.
• En paral·lel, la Metro adapta i duplica còpies Cinerama a 70 mm per a una explotació més viable.

Fortaleses i limitacions de Cinerama

• Punts forts: sensació d’immersió, so estereofònic multicanal, espectacularitat de paisatges, seqüències de ràpids i vols.
• Limitacions: tres negatius i unions visibles, distorsions als extrems, dificultat per fer primers plans (òptiques ~27 mm), raccord compromès i logística cara i complexa.
• Restauracions posteriors (2000 analògica; 2006 digital, edició Blu-ray amb SmileBox) dissimulen unions i milloren el so (5.1), mantenint part de la idiosincràsia visual.

Producció, autoria i magnitud del film

Direcció i capítols

• Direcció “oficial”: Henry Hathaway (Rius, Planes, Foragits), John Ford (Guerra Civil) i George Marshall (Ferrocarril).
• Richard Thorpe hi va rodar transicions (no acreditat), coherençant el mosaic d’episodis amb la narració d’Spencer Tracy (prevista inicialment per a Bing Crosby).

Guió i recepció

• Guió de James R. Webb: gran èpica coral però amb el·lipsis i incoherències puntuals.
• Recepció: entusiasme tècnic i retrets argumentals a l’estrena; revaloració posterior com a relat fundacional del mite americà; preservada a la Biblioteca del Congrés.

Escala de producció

• Pressupost estimat: 15 M$; durada 164’ (versions curtes sense obertura/entreacte i transicions).
• 4 directors de fotografia, 400 tècnics, 38 departaments, 1.000 extres, 2.000 caps de bestiar.
• Repartiment estel·lar: Henry Fonda, Carroll Baker, Karl Malden, Gregory Peck, James Stewart, George Peppard, Eli Wallach, Richard Widmark, John Wayne, Harry Morgan, Raymond Massey, entre d’altres.

Música

• Partitura d’Alfred Newman (substituint un previst Dmitri Tiomkin) — una banda sonora icònica que encapsula l’epopeia del film i va triomfar en disc.

"En aquesta pel·lícula no ens estem per bromes. Tothom és de professionalitat comprovada." — Bernard Smith, productor

Estructura narrativa i escenes clau

Arc i nissaga familiar

• El film recorre 1839–1889 a través de tres generacions dels Prescott/Rawlings, cosint capítols (rius, planes, foragits, ferrocarril, guerra civil) amb transicions i narració.

Escenes i recursos destacats

• Ràpids: visualment fulgurants; rodats amb Super VistaVision 70 (càmera única) i adaptats Òpticament a la imatge Cinerama.
• Segments de guerra civil: to antiheroic de John Ford (fosses, cirurgia de camp, riu tenyit de sang, diàlegs crítics entre Sherman i Grant).
• Confrontació a la cova: violència sobtada (apunyalament) i caiguda al pou; memòria traumàtica per a espectadors infantils de l’època.
• Epíleg familiar: final “happy end” afegit a darrera hora per tancar el viatge cap al ranxo; decisió de producció posterior al muntatge “tancat”.

"El cinema és un camp de batalla: passió, violència, venjança, acció." — Samuel Fuller, citat al programa

Temes, lectura crítica i omissions

Epopeia, progrés i mite nacional

• Elogi del progrés (ferrocarril, expansió cap a l’oest) i consolidació del “caràcter americà”. El final connecta simbòlicament amb autopistes i fàbriques del present (anys 60).

Representació i història

• Omissió de treballadors xinesos en la construcció del ferrocarril i infrarrepresentació de cowboys negres — s’assenyalen com a mancances històriques del relat clàssic.

Visualització, so i experiència en sala

Ritual d’exhibició

• Obertura, entreacte i cloenda musicals en l’estrena Cinerama, amb cortinatges i litúrgia teatral; experiència immersiva de pantalla gegant i so multicanal.
• Configuració de sala: 5 altaveus rere pantalla + canals laterals i posterior, amb tècnic ajustant volums en directe segons la còpia d’exhibició.

Avui

• No és un film “de televisió”: per aprofitar-ne el disseny espacial i l’epopeia visual, cal pantalla gran; les edicions restaurades (Blu-ray, SmileBox) ofereixen alternatives domèstiques solvents.

Apunts i anècdotes

• Records d’espectadors en sales Cinerama del Paral·lel, Regio o passis especials (ecos recents amb “The Hateful Eight” i l’entrada musical d’Ennio Morricone).
• Àlbum de cromos (1963) com a producte cultural vinculat a l’estrena.
• Risc al rodatge: un especialista va perdre una cama en la seqüència dels troncs.

"Només penso a dimitir quan no estic borratxo." — línia atribuïda al general Grant (Harry Morgan) que il·lustra el to crític del segment de Ford

Conclusions

• La Conquesta de l’Oest és alhora monument tecnològic del cinema de gran format i resum del western clàssic: búfals, pioners, ferrocarril, guerra i llei.
• Malgrat les seves el·lipsis i omissions, el film perdura com a peça clau del mite fundacional i com a demostració de fins on Hollywood va portar l’espectacle per recuperar el públic de les sales.
• El seu llegat tècnic alimenta dècades de formats panoràmics i manté la discussió sobre la millor manera de veure cinema: en pantalla gran, amb so potent i en comunitat.