La juventud de Sorrentino, El hijo de Saúl i The Hateful Eight: Oscars, westerns i 70mm amb Morricone

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Jo no he vist res perquè he estat molt enfeinat fent una altra cosa i no he pogut anar al cine en cap moment, però amb tota aquesta col·laboració i el que hagi vist el francès farem la primera part. Molt italià està el Pol, no? La setmana passada l'Anni Moretia, que és la setmana el Sorrentino. Sí, sí, sí. Què està passant? Cosa està succedent aquí? És el millor moment, no? Ei, ei. Clar, clar, clar. Tal com estan les coses aquí a Espanya, no? Sembla Itàlia, això, no? Bé, doncs res, comencem i... No, home, no... No sap l'Itàlia? Home! I també italià perquè la pel·lícula de Tarantino sempre juga una mica amb referències a cert cinema italià, no? Sí, senyor, sí, senyor. Espagueti western, Ennio Morricone aquí a tope. Jo he vist la pel·li d'avui, he vist Hateful Eight. Llavors et parlaràs de la segona part i... Exacte, llavors callo una mica. Si voleu, comencem per parlar de la juventut del Sorrentino, que l'ha vist el Pol Digger, i explica'ns una mica què et sembla. Potser sí, no?, que m'està donant una mica pel cine italià, però sí que és veritat que com a futur estrena, que crec que s'estrenava el 22 o el 23 de gener... Crec que sí, crec que sí. A veure, realment és una mena d'oda, que ja ell va aprofitar la gran belleza, però aquí amb dos personatges com són Harvey Gittel i Michael Caine, ho borden una història que magnifica, jo crec que sobre... O sigui, evidentment es diu la juventut, però tracta d'una mica el retiro, no?, de la bellesa, no? Però sí que és veritat que ho fa amb una mena de lírica, i això potser, jo ho he estat pensant al te dia, que és un tema potser proposat per fer aquí, que és una mica la poesia i la lírica en el cinema, perquè seria una pel·li bastant representativa en quant a com es parla, com narra, a partir d'un guió que evidentment hi ha molt diàleg, però més com narra amb imatge i amb formes de gravar i amb formes d'interactuar entre personatges, i com canvia de veus, com canvia de... és que clar, fa de tot com una màgia espectacular, que el que fa és... et fon, et fon al cine i et deixes portar, perquè és una història... bueno, això és molt realista, no per dir realisme màgic, però és molt realista, però alhora molt màgic tot, és com ja... Tu abans em comentaves, Carles, que era una mica... que la criticàvem, potser, algunes veus, que era una mica... Jo vaig sentir, vaig escoltar tot el que m'estàs dient, i cada cop em venen més ganes de veure-la, perquè no l'he vist, la que sí he vist és l'anterior del Paolo Sorrentino, que és la grande belleza, em va encantar, i crec que a més entra molt en tot el que estàs dient, però sí, sí, també vull dir que la crítica, pel que he sentit, que evidentment la crítica, fins que no... jo crec que veus la pel·lícula, no, però... Sí, sí, sí, sí, però vaig sentir que van dir, ostres, Sorrentino, després d'explotar una mica, de fer aixecar la gent amb aplaudiments amb la grande belleza, aquí el que vol és una mica santa càtedra, no? No sé fins a quin punt tenir una mica aquesta pressió, la tenia, això està claríssim, i fins a quin punt ha complert les expectatives o no, però jo evidentment fins que no la vegi no opinaré... És una pel·li, sí que és veritat que és una pel·li artística, per això dic el joc aquest de narrativa, perquè en realitat és un estil potser de narració que et fa uns salts molt metafòrics, molt introspectius, molt interioristes dels personatges, i que tu potser has d'anar seguint amb una certa... No és una pel·lícula, evidentment estem parlant d'un director que no és desconegut, i tu saps que pots saber que vas a veure, però en realitat t'inclous tant a dins de la pel·lícula que hi ha moments de dir, potser això és allò, objeto d'anàlisi, no?, aquesta pel·lícula, i hi ha molts moments així, doncs jo crec que és una pel·li fonamental per veure aquest mes. Que no la bastes a la primera, vaja. Ell té fama que les primeres pel·lícules eren extraordinàriament bones. Jo us puc parlar una mica, perquè he vist algunes, arrel que es va estrenar la grande belleza, una pel·lícula que em va agradar d'aquella manera, a mitja. A mi m'han dit que estava millor a les anteriors. Em va semblar una mica massa, no sé com ho diria, massa... Massa snob, una mica. Ostres, a mi m'agrada moltíssim. No ho sé. Sóc un gran snob. No, això no vol dir que siguis snob tu, eh? No, jo també, jo també ho soc, però vull dir, no sé, no em va acabar de convèncer, és la primera que veia, però llavors el nostre company, Adol Sallol, d'allà de Cornellà, i amic de Joan Morro, doncs em va recomanar que veiés les anteriors, perquè ja les havia vist. I són absolutament corprenedores, vull dir, les conseqüències de l'amor, per exemple, és una enorme pel·lícula, fabulosa, eh? El ritme que té, la cadència, i no té aquest punt tan exagerat com voler mostrar-te excessivament com a la gran debeletxa, que és que, en el fons, crec que fins i tot abusa massa de voler fer uns diàlegs massa elaborats, massa, no sé, no m'acaben de convèncer en algun moment, eh? En canvi, les altres no tenen pràcticament diàleg, tot és moviment de càmera, tot és música, tot és un ritme perfecte. Vaig veure també, i el Divo encara no l'he vista, la tinc ja preparada per veure-la, vaig veure també amb aquest actor, ara no me'n recordaré. Bueno, Dismas Be The Place, que és una història, podria dir-se que és similar a la que ens explica ara, en el sentit que està interpretada, però només per això, eh? Està interpretada per un gran actor, que ara, ara de seguida, que me'n recordi, per el Sean Penn, que fa el paper d'un cantant que ja ha passat la seva època, d'un músic, que va tenir una època d'esplèndor i ara està en un punt de decadència, perquè, entre altres coses, vas saber al llarg de la pel·lícula que va, un fan seu, doncs va, bueno, va suïcidar-se, llavors vas veient com passa pel món sense pena ni glòria, i té el punt similar a la Gran Velletxa, que et mostra la música, d'una manera molt correcta, molt bé, música també en una discoteca, dels Talking Heads, de la Llou, d'una manera fantàstica, però no sé què passa amb la Gran Velletxa, que no em va acabar. Jo us recomano molt, molt, que veieu aquestes altres. Precisament et diré que la joventut, el paper de Michael Caine és el paper d'un compositor ja retirat, del qual un enviado de la reina Isabel el vol, o sigui, el vol convèncer que faci aquest últim concert, amb la seva peça, que era Simple Songs, que vol el davant de la reina. Llavors, només amb això ja, clar, té la referència al tema musical, i hi ha una altra cosa que no me'n recordava, i volia comentar, que és, mireu-la per la música, ja només per això, perquè és increïble. O sigui, això sí que, si ja t'atrapa la narrativa, els personatges, la música et deixa... Molt bé, molt bé. No et faré espòlios, però al final... Ojo, eh? És increïble. Explica-ho, explica-ho, explica-ho. No, que així no es parlarà de sorpresa, però jo per això, descobrir-ho en el cinema, també, jo confesso que sí, eh? Sempre. Però, és a dir... Després m'ho expliques. Bueno. Jaume, tu dius que has dit El hijo de Saúl. Sí. Però, home, comparat amb això que dieu vosaltres, encara és millor aquesta. El per què, doncs, és molt senzill, i com que n'hem estat parlant aquí uns moments abans de les vuit, aquesta és una pel·lícula absolutament singular, vull dir, aquelles que dius, tu deies que Sorrentino et clava, et fa entrar a dins, i et clava, i vaja, vull dir, que vas seguint. Però estaríem parlant de coses tan maques, pel que he escoltat durant aquesta estoneta, sobre la música, la composició, el fet de ser autor, però aquí no. Aquí estem en aquella situació que van crear els nazis, eh? que, en definitiva, volien eliminar, doncs, a tota una raça, i automàticament estem parlant de les persones que fins i tot els van ajudar a fer això, no? Clar, llavors, aquí, vull dir, ens trobem amb una argumentació que ve i que no cal argument, perquè del que es tracta és de veure com aquestes persones, doncs, van degenerant fins que arriba un punt que surt una floreta, entremig de tot això, en definitiva, la persona que es troba, com molts altres, en aquesta situació, automàticament, doncs, vol enterrar, doncs, a una persona que se la fa seua, se la fa seua, perquè és jove, i en fi. La pel·lícula està feta amb una tècnica molt interessant que ve dels germans Dardent, suposo que la coneixeu, aquella pel·lícula, molt bons, exacte. Recordeu que el Dardent, doncs, enfocaven amb la càmera des del darrere, des del clatell, per dir-ho d'una manera? Això va a el hijo, sobretot. Sí, sobretot a el fill, això. I llavors, doncs, amb aquesta tècnica, doncs, ell va narrant i al mateix temps estalvia allò que tantes vegades hem esmentat, el fer exposar el terror, doncs, al primer pla i completament definint. O sigui, ell juga aquest primer pla, ja des del primer moment, eh? Al primer pla sempre veurem el clatell d'aquest home, o el veurem de cara, evidentment, i a vegades sí que hi ha travessers, alguns dels seus companys, però paral·lelament tot el que està passant en el camp de concentració, en definitiva l'eliminació de tota la raça aquesta, aquesta era la pretensió. Doncs tot això ho veiem difuminat, o sigui, fora d'allò. Ara, això sí, amb so, eh? I amb música, també. Ostres, això és superinteressant, no? És a dir, crec que en aquest sentit el terror és allò que et puguis imaginar i que no pots veure que no és allò que no té imatge. Exacte, ho acabes de dir, no és allò que es fa visible. O sigui, al cinema, tantes vegades ho hem dit, això, no? Al cinema, ell et juga a dir, no, no ho veureu, però, tio, encara us farà més mal perquè escoltareu els comandaments, ara, fem-ho, bé, bé, sempre hi ha aquest comandament total i absolut, no? I, bueno, una autèntica meravella cinematogràfica, penso que no l'ha de perdre ningú que estigui per entendre'm cinema, perquè, esclar, aquest any ha començat molt forts de pel·lis. Apunta per pel·lícula del mes. I també de l'Òscar, pel que he sentit, podria guanyar l'Òscar L'Hijo de Saúl, no? Aquesta seria una molt bona proposta perquè sortís als Òscars. Carai, no, i quina evolució hauríem fet, no?, aquesta gent, no? Perquè és hongarès a la pel·lícula. És hongarès, i pel que tinc entès, ell era el director de fotografia d'un altre director hongarès, que és Belatar, un director conegut per aquests plans inacabables, llarguíssims, en la línia una mica de Tarkovsky, tot i que no tenen res a veure, aquest no, no? Ell no, al contrari, gairebé fa un pla a seqüència, eh? Pràcticament fa un pla a seqüència, eh? Un pla a seqüència, eh? Recordeu Victòria? Sí, Victòria. L'heu vist a Victòria? Doncs Victòria seria el gran espectacle, i això és la gran obra. Bona comparació. És una comparació que jo la tinc cada vegada més clara, eh? Sí, i ara que ho dius... Esperem que no sigui tan tostant, potser, com l'Arca Rusa, no? Perquè potser... Mira, la que anava del Sokurov és l'Arca Rusa del Sokurov. Sí, el que passa és que en el cas de l'Arca Rusa jo crec que hi ha un calado, hi ha un pes no només històric, sinó estètic de tota mena, molt bo i molt potent. Has comentat la de Victòria, que sí que seria una mica el petard de Fira, el gran tour de forç per ensenyar múscul. Que està molt bé, eh? Perquè està bé. Ui, i tant, és que allò dius, home... Però, bueno, després hi ha el cinema, que jo crec que finalment quedarà, que és aquesta que has comentat de l'Hijo de Saúl, no? Sí, quedarà per nosaltres, eh? Però per la gent, o per la història... No, en general, no, home. No? En general, no, això no s'ho em passa... No és del gran públic. Això és l'autor, això sintonitzà amb els anys 70-80, que rebutxàvem el cinema comercial com el Sanyo Tarantino. Sí. Home, estava esclar, i anàvem a veure això, home, i tant que sí. Però creus que aquesta pel·lícula podria ocupar un lloc important en el cinema? A la història del cinema, sí. La història escrita per aquell senyor que diu que el cinema és molt important, no? Vinga. Quina manera, jo crec... No, no, jo coincéixo amb el Pol, que diu que en aquest moment és veritat, de cop i volta s'han com ha destrenat. I, a més a més, encara han de venir les coses dels Òscars, o sigui que ens han d'arribar... No, però això no pot ser mai tan bo com això, no? Bueno, jo no dic que sigui tan bo, però vull dir que hi haurà alguna cosa que pot ser que estigui bé, eh? Sí, estigui bé, sí. Uns Òscars, per cert, on només hi ha cares blanques, d'actors blancs, Spike Lee, no anirà a la gala? No anirà a la gala, heu vist allò, no? Diu que el mateix acadèmia diu que ho està rectificant, que diu que modificaran la gala per a debutar la protesta que hi ha hagut. De fet, hi ha una cosa curiosa, una broma molt bona, que va fer l'actor de Django... Va ser el de Django Desencadenado, el de Jamie Foxx? Podria ser. Jamie Foxx, quan va donar un premi al Globus d'Or, el millor Globus d'Or, era per Nio Morricone, de la pel·lícula que parlarem ara, de la L'Odo, los odiosos ocho, va dir Straight Outta Compton, que és el títol d'una pel·lícula de raperos, de hip-hop, de negres, fent la broma, perquè és una pel·lícula que no havia tingut cap nominació. I d'alguna manera, ningú va aplaudir, va fer la broma, ningú va aplaudir, cosa que també dius, ostres, el que està fent no és que s'hagi equivocat, no és que hagi dit, la pel·lícula és per a tal... No, no, és que ho va fer... Conscient que passaria una cosa d'aquestes. És a dir, ninguna nominació d'una pel·li que, sincerament, crec que també s'hagués hagut d'endur una nominació als Globus d'Or, perquè és una pel·lícula que denuncia el racisme i està també, mira, protagonitzada per negres... No, s'ha de dir que això passa en moltes ocasions. Us poso que sabeu que l'última edició dels Oscars justament va passar amb una pel·lícula que jo he recomanat i que d'aquí n'hem fet com a pel·lícula més, que és Nightcrawler, el Jake Hill and Hall. Tothom considerava que per la seva actuació era nominat, havia de ser nominat a l'Òscar. A veure, deixeu-m'ho que ho digui. A qui li importen els Oscars? A tu no. A tu no. Però la gent, si tu mires el diari d'avui i el dia anterior i tal, ja estan començant a omplir i la gent estarà pendent dels Oscars, t'ho prometo. No tu ni jo, ni segurament els que estem aquí. Però molta de la gent del carrer, que és el públic... No, ens obligaran a estar pendents del que passi. Per tant, no, deia en el sentit que molta gent va criticar molt l'any passat perquè van donar premis, etcètera, i en aquest, degut per raons polítiques, perquè el Jake Hill és un senyor que té una activitat política molt clara, que va produir la pel·lícula d'aquesta, concretament, i que l'havia triat escrupulosament perquè teníem contingut, etcètera, etcètera, doncs la van marginar absolutament. I de fet, aquí, quan s'ha estrenat en el cine, jo diria que ha passat més aviat desapercebuda. O sigui, l'han vist uns quants i tal, però molta gent se l'ha perduda perquè no ha sigut estrenada amb una gran publicitat, com si vingués de Hollywood, sinó com una cosa molt més marginal. I ara que ho dius, jo crec que estaria en la línia de... Tot i que són molt diferents, però la pel·lícula de Lobo de Wall Street d'Escorcese no va rebre cap premi. Sí que va ser anomenada, però no va rebre cap premi. I crec que són pel·lícules, tant Nightcrawler, com has dit ara, i Lobo de Wall Street d'Escorcese, que fan una crítica que Hollywood no sap veure com a crítica. Es pensa que és una apologia d'allò que s'està criticant, ja sigui el capitalisme més aferrat, en el cas de Lobo... De tota manera, jo diria personalment, és una qüestió personal que no tenim per què estar d'acord, tinc la sensació que el cas de l'Escorcese, a mi personalment, em sembla que és més ambigu. O sigui, es pot fer la lectura que tu fas, però també es pot fer la contrària. Mentre que, en canvi, Nightcrawler és clarament en una direcció. I, per tant, al ser menys ambigua, no hi ha dubtes de que defensa això. Jo diria, és a dir... Sí, sí, sí. Jo no vull fer un apunt que és molt curiós, l'últim abans de passar, però és que estem intentant defensar un percentatge com Spike Lee quan ara parlarem del seu pitjor namic que és Quentin Tarantino. Molt bona, molt bona. O sigui, que és molt bo, això. Molt bona, Pol. Jo, abans de passar, de donar la veu al convidat que tenim avui, jo no hi he pogut anar al cine, però aquest matí m'ha fet gràcia una cosa que he llegit, i és que el Francesc Escribano té una columna que fa en el periòdic, i suposo que el Francesc Escribano és un senyor que és professor de comunicació audiovisual de l'Universitat Autònoma de Barcelona, que va ser el director de TV3 durant el 2004, ens n'hem de l'2008, que el seu llibre sobre el Salvador Antic va servir de base per a la realització de la pel·lícula de Salvador, que va fer el Manuel Erga, amb l'actor... Amb l'actor alemant català. Daniel Brun. Alemant català, etcètera, etcètera, que és guionista, que ha dirigit 13 capítols de Veterinaris, i que tota la sèrie de convidats dels 65 episodis els ha escrit ell, i que ahir m'he interat perquè... Un indiscutible, vaja. Bé, és un personatge curiós, és un personatge força interessant. Un en favorit. Ell, l'article d'avui, en el periòdic ho deia, ahir al vespre, al cinema Arribau, de Barcelona, cosa que no van convidar la crítica, de més i mena, i els polítics, per entendre'ns, es va presentar, sonyol, un crit valent. Es tracta d'un documental en què he estat treballant aquests últims mesos i que reconstrueix qui era, qui va ser i com va morir Josep Sonyol. Una figura destacada de la vida social i política catalana dels anys 20 i dels anys 30. President del Bar. Sí, senyor. La seva popularitat s'explica, entre altres raons, perquè va ser un empresari d'èxit, un periodista innovador, un polític compromès, però sobretot perquè va ser president del Club de CUP de Barcelona. Un president màrtir, si tenim en compte les circumstàncies especials que van envoltar la seva mort. El van afusellar en caure en poder de l'exèrcit franquista mentre feia una visita a les tropes catalanes que defensaven Madrid a l'inici de la guerra. Però, no, a pesar de tot això que sabem d'ell i tot el que va morir, etcètera, sonyol ha estat un autèntic desconegut durant més de 60 anys, ha estat pràcticament esborrat i ha hagut de ser, gràcies al Barça, primer a través d'una iniciativa d'un grup de socis que fa uns anys van voler recuperar la seva figura i ara amb la decisió institucional de fer l'any sonyol que s'ha començat a esmentar aquest oblit injustificable. No tinc ni idea de si el documental és bo o dolent, però com que és un personatge interessant, és un personatge més o menys compromès també en aquest sentit, no deixa de ser una cosa digna de ser esmentada. Suposo que no la estrenen al cine en aquest moment, no sé si la estrenen a TV3... En principi consta que s'havia d'estrenar o he estat buscant el 18, és a dir, ahir, en algun cinema, que hauríem de mirar amb més detall, però... Bueno, ahir vam fer l'estrena pública, diríem, però no sé si després la mantindran en algun cine o la passaran a la televisió, no tinc ni idea, és a dir, no sé... Ara les estrenes, ja sabeu que de vegades funcionen en alguns cinemes de manera diferent, no és una estrena d'aquelles que entren en un cinema durant una setmana, totes les hores, sinó que potser veiem una pel·lícula un momentet, vull dir, ho veiem en una sessió i ho veiem... Bueno, això en el cinema de Girona, per exemple, ho fan molt, no?, de posar una pel·lícula, en parla de lluques, que igual que la setmana passada, per exemple, la pots veure en sessions molt concretes, no?, vull dir, aquesta potser li passarà el mateix. i la seran en un cine d'aquests, no ho sé, és a dir, no... A veure, ensenyem-me això que m'estàvem ensenyant un altre moment, que ara em poso les ulleres. Home, clar, és que això, ho hi no creieu, eh? Bueno, donem pas pràcticament a la segona part del programa, en què, jo, com sabeu, doncs, la pel·lícula del Tarantino, Los Odiosos Ocho, The Hateful Eight, que en anglès em sona molt bé, això de Hateful Eight, em sembla una paraula molt forta, molt contundent, que no té la mateixa força amb aquesta allà, The Hateful Eight, en Carles Martínez ha vingut justament a parlar-nos a comentar aquesta estrena recentíssima, perquè la van frenar aquest dimendres. I el tràiler el voleu en versió original o en versió doblada? Com tu vulguis. A veure com surt. ha sortit en anglès, eh? Això és un cavall, eh? Fins aquí arribem. Però... Això no... No, no, no és. No em sona, no em sona això. A veure, anem a fer una segona... Per ambientar ja va molt bé, eh? Anem a fer una segona... Ja va molt bé per ambientar. Una segona prova. Ara sí, estem entrant a l'oest. Ara sí, estem entrant, eh? Ara sí. Ara posa The Winston Company, ara sí. Això sí, això sí. Sabeu de Samuel L. Jackson? Un gran personatge és una d'acte. i ara sí. No. Imagineu-vos que tanquem durant 24 hores a un radical però independentista i a un però partit popular en una cabanya que està perduda pels boscos de Berga. De Berga, eh? A fora hi ha una ventada... Es posarien d'acord, eh? A fora hi ha una ventada, hi ha una ventada a neu fortíssima i foten fred que no poden ni sortir a fer un riu, pràcticament. Per si això no fos poc, imaginem-nos que han quedat tancats després d'unes eleccions autonòmiques i ara vull que us demanaria una cosa i és substituir a Berga per l'estat de Wyoming i a les eleccions a Catalunya per la guerra de cessació dels Estats Units. És a dir, que ens remuntem al 1865. Intercanviem el Pro-Indep per un soldat unionista, li traiem l'estelada i li donem una bandera als Estats Units i substituïm també el soldat confederat, perdó, el Pro-Partit Popular per un soldat confederat, per un esclavista, no? Li descordem una mica els botons del coll de la camisa, l'espantirem una mica... Aquí tens la bandereta dels Estats Confederats. I que no s'ofengui ningú, per aquesta comparació. Això és un exercici de... Estic fent una comparació... Lliure, lliure i per a la comuna manera. És que jo ho trobo entusiasmant, això vol dir que no hem inventat res, sinó que precisament estava inventant. Llegim el cinema d'acord amb l'actualitat. Imagineu-vos, ja dic, tenim ara el confederat i l'unionista i en aquesta cabanya hi afegirem a sis personatges més que no estan allà per casualitat, sinó que amaguen algun secret. Sí, que... Ui! Bueno, volia dir que Los odiosos ocho es podria comparar fàcilment amb Diez negritos de Gata Christie, perquè concentra una sèrie de personatges enigmàtics en un únic espai on ningú és qui afirma ser. i tant la novel·la de Christie com la vuitena pel·lícula, perquè ja és la vuitena, ja en portem vuit, de Tarantino. Per això el títol, oi? Per això el títol, planteixen interrogants similars i és per què han coincidit tots en aquest espai, qui és l'assassí, per què ho ha fet, és a dir, hi ha totes aquestes preguntes com de novel·la d'intriga, no? Sí, sí. I a més, és molt curiós perquè justament això de Diez negritos és que tu ves la pel·li i dius, estic veient la Gata Christie adaptada a lo tarantiniano, no? Així. Però és que no només això, sinó que la primera escena, que a més és un pla seqüència que dura una estoneta, que lentament vas veient un tros de fusta al mig de la neu, que te'n vas allunyant, te'n vas allunyant i de cop veus que és una creu, que és una mena de cris clavada a la creu allò fet amb fusta i vas tirant enrere, veus tot el paisatge, veus que ve un carruatge i que dius, és que és idèntic a l'inici de la pel·lícula de Disney. I clar, dius, vale, aquí estem marcant una mica el tema. I llavors, clar, era molt curiós la forma de l'adaptació de dir, vale, ens està marcant ja directament que el que veurem serà un cluedo, pràcticament, no? Un cluedo, però que aquests vuit personatges és el que deia ell, no? Una mica, el Carles, que era aquest amagat que estan allà dins tancats. Després hi ha parlants de més referències. Com si fos un parlament, això, més o menys. I a més a més, el que ens està dient que més que un western, això sembla una pel·lícula d'intriga. Sí, exactament, és el que dèiem, sí, sí. Llavors, la intriga al cinema de Tarantino només és una peça que forma part d'un gran collage. Què més hi trobem a part d'això, doncs, Carles? Doncs Tarantino sempre s'ha caracteritzat per la fusió de gèneres una mica, drama, melodrama, comèdia western, però aquesta vegada, nois, va molt més enllà. Perquè, en primer lloc, recupera una idea tan atrevida com l'aquesta, això que dèiem ara de Victoria, que comentaves, és a dir, de dir, anem a fer una cosa èpica a nivell tècnic. Doncs aquí, ostres, és una mica el que passava a Reservoir Dogs. Tanquem tots els personatges en un mateix espai. Traiem una pel·lícula, una història, a partir d'un únic espai. I, ja dic, concentra gairebé tota la trama en aquesta cabanya que dèiem... Dues hores i mitja, vaja. Dues hores i mitja, que acaben sent tres. Tres, els de Fenomena, tres. És molt bèstia, però, clar, hi ha una importància del diàleg necessària directament, perquè és que, si no, no la tires endavant, una pel·lícula així. Col·lògic, Tarantino torna a fer honor a una gran paradoxa que gira el voltant del seu cinema. I és, com pot ser que un director que sempre reutilitza imatges de segona mà, que tot el que veus ja ho has vist en altres pel·lícules, com pot ser que un director així sigui al mateix temps un director innovador? Doncs, molt fàcil. Les Constants de Tarantino, ja dic, sempre són les mateixes, sempre ha combinat, pel·lícules de tota mena, sap conjugar els arquetipos cinematogràfics. Només cal veure les seves últimes pel·lícules per adonar-nos-en. Jo crec que la gràcia, és a dir, la resposta a aquesta pregunta ve una mica en com ens ofereix coses que, sincerament, crec que mai hem vist. Malditos Bastardos, sí? La tenim present. M'agrada molt, eh? Què passa? Què és Michael Fassbender amb Malditos Bastardos? És un crític de cinema convertit en heroi. Ostres. Bueno. Directament. És a dir, que potser és una cosa que realment no és la que més salta a la vista, la pel·lícua de tot que hi ha, doncs, amb les seqüències, amb aquest punt de western que té, amb moltes coses, amb moltes presentacions de personatges, però això està. És a dir, Tarantino es curra, es treballa molt tot el que passa en la narrativa, en el que t'està explicant, no? I per mi és una mica la gràcia. Si et poguessin veure, més a més, d'escoltar-te. Sí, sí, jo ho visc, ho visc molt. A Django també trobem un abadi movie entre un caça recompenses i un esclau que es fan amics i, ostres, també és interessant el que t'està dient de nou sobre els caça recompenses i sobre els esclaus al cinema. I, per últim, crec que a la nova pel·lícua de Tarantino hi tornem a trobar un tractament que només ell ens pot oferir i és la capacitat d'esmentar una gran quantitat de referències visuals, narratives, ressuscita cinema que estava o oblidat o que senzillament no està prou present i t'ho torna a presentar, no? Així que, què us sembla si escoltem, Francesc, què et sembla si escoltem una declaració de l'actriu Jennifer Jason Leigh que està a la pel·lícula que apareix? Sí, jo havia volgut parlar ara fa un moment. De fet, està nominada. Està nominada, està nominada. Fa un gran paper en aquesta pel·lícula. Fa de presonera, ella, la presonera que porta Carse Russell. Sí, que té un cop en la negra, un cop que li han donat. Té com un parell. ha girat a l'ull. Bueno, ella, tot ell, és com un personatge que pretén ser molt desagradable. És un personatge el típic de dona escapada de la justícia que escupa tot el que pot i sulta. Exactament. Doncs, si us sembla, escoltem un tall, un fragment de l'entrevista que se li ha fet a Jennifer. Anem a sentir-ho i mentrestant vaig traduir una mica el que diu pels espectadors. El set de rodatge va ser un lloc idoni per treballar. És preciós, és molt fàcil per nosaltres interpretar aquest món. Va ser molt bo els aspectes i el chat i la història. Buster i Quint poden explicar moltíssimes històries. Explica històries meravelloses Kentín i té memòries enciclopèdiques. D'alguna manera ens ha destacat Jennifer Jason Lake que ha fet molt ha destacat moltíssim tota aquesta part de la memòria enciclopèdica que té aquest director que té Kentín Tarantino. explica històries al·lucinants. També ha citat a Bruce Dern que és l'actor aquest actor de 79 anys ja. Bruce Dern El que feia Nebrasques. Exactament. Tenim aquí que també Tarantino ens el rescata quasi com podria haver fet i ojo amb l'exemple Torrente el que va fer amb Toni Leblanc Santiago Segura que rescatar un actor que potser no tenia tantes opcions de sortir en pantalla ja i te'l rescata i Tarantino fa una mica el mateix amb Bruce Dern. i el fa lluït. El fa lluït però de fet ara estic pensant que dins del guió de Tarantino del western aquest últim ja el plantegen com el viejo xocho que està ahí que està supervient. en realitat ja li està marcant gairebé una fita és aquesta la pel·li la teva pel·li però al mateix temps Pol ostres Déu-n'hi-do la interpretació no ho descarto però és que dóna la casualitat que per guió els mateixos personatges diuen hòstia aquest no li fem res perquè queda molt bé com que la cabanya és així molt anciana queda molt bé queda... no? queda... sí que queda aquí sí, sí, sí ara és un dels odiosos sí, sí és un dels odiosos hauríem de discutir fins i tot qui és el més odiós dels vuit i potser no es posarien d'acord o sí ostres seria un tema seria un tema per pensar home, hi ha un que es fa odiar molt molt moltíssim per part meva que jo crec que també és el que guanya guanya amb amb interpretació amb diàlegs sobretot és el que sempre el que mata el gat és Samuel L. Jackson Samuel L. Jackson fa un paper que és una mica també recuperat de Django i aquest permetem però a partir del que ha dit ell precisament això de la qualitat de la maldat a la pel·lícula Hannah Arendt si la veu veure recordeu que una de les coses bàsiques d'aquella pel·lícula era mostrar la banalitat del mal o sigui llavors el que estaríem ressaltant aquí és que en definitiva probablement per aquesta banalitat doncs per això ens atraua el mal no? Sí és una bona observació és una manera és complicat de fet sempre s'ha parlat s'ha criticat tornant a Tarantino que la violència és una cosa que està molt present expressada i se l'ha criticat molt se l'ha criticat molt per això fent comparació amb la realitat de dir realment la violència que pugui haver al món ostres Tarantino és un incentiu dels videojocs és una mica clar jo estic en contra una mica de les crítiques que s'han dit en aquest sentit i Tarantino sempre hi ha una frase que diu a Japó és una societat Japó és una societat ara em surtan les paraules Japó és una societat on el cinema ha estat sempre molt violent hi ha hagut pel·lícules molt violents molt violentes però què passa que ara em surtan les paraules també la societat és prou potser prou correcta i prou ensenyada o no potser vas per aquí sí és a dir això no també és una de les societats més pacífiques que hi ha i en aquest sentit clar ell sempre fa servir una mica aquesta frase de dir com pot ser que és absurd comparar molts cops de la violència en art però el que has dit ostres la mort hi ha com una atracció això és molt Freud també aquesta idea que hi ha hi ha certa atracció és que el Freud ens va portar ens va portar massa l'evidència potser i tot és interessant jo inclús et diré que no hi ha ni banalització de la violència sinó que aquí en realitat Tarantino i com molts altres agafa personatges no em diguis espectacle ara no només estic dient que el que ens està agafant és a buit d'un abandon a un altre dolents i te'ls fa confrontar i és a veure amb quin patit és més però però sí que és veritat que últimament però juga el que en patit és amb el dolent sí bueno juga depenent amb qui amb alguns més que menys però això està tota la seva filmografia però bueno això ja es feia en qualsevol llibre també d'Agatha Christie ja que parlàvem abans amb en patits amb personatges després fan el gir però igualment jo em referia més a que últimament sobretot no sé fa quants anys potser m'ho diràs tocar-les però la figura del dolent com a la figura del que seria el personatge enemic de l'heroi ha esdevengut el personatge protagonisme o sigui parlem de des de sèries de Sopranó Breaking Bad o sigui sèries que potser han agafat aquest personatge malvat i l'han portat cap a la part més humana potser però no deixes de o sigui empatitzes però no deixes de ser un espectador de lo dolent i s'ha fet animació a com es deia la pel·lícula a nivell d'Eckham animació animació anima l'Eckham que passa és que era també un personatge quasi com un maestro Yoda però dolent era com una cosa molt estranya per això hi ha una sèrie televisiva a Dexter no sé si la conèixer és un paradigma aquests personatges són personatges que ja són clar són el paradigma potser del personatge violent dolent que sempre ha de combatre però clar el porten pel terreny aquest suposo que és també un jo diria que sí que en els últims anys el que ha passat és que això per exemple Hitchcock tenia molt clar i ho deia quan es posava la seva filosofia que si no hi ha dolent no hi ha pel·lícula és a dir la càrrega del dolent fa que la pel·lícula tingui una certa força inclús perquè el bo s'enfronta amb aquest dolent Spielberg ho recordava això tan bo és el bo tan important és el bo com el dolent i si és un bon dolent la pel·lícula no acaba de funcionar el que dic és que en els últims anys com estan dient ells sí que penso que és veritat que en alguna mesura s'ha intensificat aquest dèxter el dèxter seria un senyor que és dolent que la gent no se'n dona compte però que va fent la seva feina i tu estàs pendent perquè és el personatge principal és el protagonista d'aquesta sèrie jo l'altra setmana la setmana passada parlava quan la Lídia parlava de les sèries televisives que li havien agradat que jo havia vist una sèrie televisiva anglesa que m'havia entusiasmat que m'hi ha agradat molt que era The Fall i que és una sèrie televisiva que va d'una gent britànica que se'n va destinant a l'úlster a l'Ordre d'Irlanda perquè hi ha hagut una sèrie de crims que es pensen que segurament és producte d'un assassí en sèrie i resulta que el que guanya la pel·lícula i la sèrie té molt d'interès és que et pinta la noia aquesta que està buscant l'assassí que és una inspectora de la brigada d'investigació criminal d'Anglaterra i l'assassí que és un pare de família que és un xicot guapo simpàtic carinyós que està pels nanos i tal que és l'assassí en sèrie llavors clar aquest contrast vull dir et crida l'atenció que és un contrast que habitualment no es fa no pintes mai aquest dolent com un senyor simpaticíssim un senyor maco que té detalls amb la gent que la gent se l'estima això és una cosa que xoca llavors jo crec que en els últims anys sí que és veritat que sobretot en l'òrbita diríem del cine comercial fins i tot s'ha autoritzat molt aquest recorregut jo diria que això American Psycho per exemple ja es va portar una mica sí sí en tenim una d'Argentina que també tenim això aquesta última que ens va estrenar el Sicario no era l'altra aquella com se deia aquesta família no el clan ja hi és això també es veu molt de les seqüències d'interior sobretot realment no tenen no els hi afecta això no els hi comou no els fa mal perquè a més hi ha nens i nenes hi ha infants i són conscients de tot el que feia aquella família segrestant a gent i tenir la casa tancada sí sí feixisme això és ostres saló bueno però això ja això ja són paraules majors això ja jo el clan no l'he vist jo no l'he vist entrem amb saló no poca broma poca broma és que jo crec que el Tarantino va per aquí jo a més a més després de veure aquesta pel·lícula he arribat a la conclusió provisional com tota la vida sobretot si tens un esperiment mitjament científic pot dir que tampoc no se cregui massa en la ciència ui quantes coses estic dient en un parèntesi que el Tarantino des de la seva primera pel·lícula de Reservoir 2 el seu primer metratge té una idea molt clara de la moral que ens vol explicar després de veure aquesta pel·lícula i tot això que estem parlant de la possible banalitat del mal de la manera d'identificar-nos penso que ell va una miqueta més enllà he arribat a la conclusió ho he posat d'allò un missatge del whatsapp que el Tarantino és un veritable autor això és tota una bestiesa potser de dir segons qui estic molt d'acord no ho sé perquè des del primer moment des del començament ell ens explica no tant el fet d'una gent que és dolenta i una gent que és bona sinó que hi ha gent que es guanya la vida sent assassí de pagament per exemple però que no és que sigui dolent és que fa això els que són bruitant dolents o que ens passen per sobre i que no podem fer res per treure'ns d'aquest mal són la gent que no tenen cap mena de consideració cap als altres de miraments de solidaritat aquí per exemple perdoneu que tinc la veu així aquí per exemple a Hateful Eight doncs ens deixa molt clar que hi ha unes persones que entren a una casa que no tenen cap mena de problema per amb una sèrie de persones que troben allà doncs bueno fer com a saló vull dir no és tan diferent el que ens planteja la saló hi ha una sèrie de persones que no són d'aquest estil hi ha persones que es guanyen la vida com a casa recompenses es guanyen la vida d'una sèrie de maneras però no estan dintre d'aquesta dinàmica tenen una visió de la vida tenen una visió de les relacions que s'han d'establir entre les persones del fet que pot haver una agenda d'un color determinat que també poden ser racistes cap als altres la història per exemple de la noia que és racista cap als mexicans vull dir que intentant no explicar res és molt sorprenent quan vas esbrinant de quin color és aquella dona abans t'han explicat i jo penso que des del primer moment des de Reservoir Dogs i a Pulp Fiction també amb allò de llegir la Bíblia abans d'assassinar la gent hi ha tota una reflexió sobre el que és la característica del mal per si aquella gent que mata o una altra gent com assassins de sou no són necessàriament dolents ni bons són gent que es dedica a això per uns interessos perquè en el món les coses funcionen així vull dir és així de salvatge la cosa i de bèstia potser a la pel·lícula de Sicario que ara parlava el Jaume se li dóna la volta fins i tot també a aquesta qüestió no comenteu coses ah mira-te mira-te doncs Francesc Francesc ara que dius que parlaves un altre cop de Los Odiosos 8 perdona de Hateful Eight que sona molt millor sona molt millor Hateful Eight és la paraula que la trobo espandrosa us proposo un exercici és odi full full full completament odiós us proposo us proposo un exercici i és podem fer un repàs una mica a la història del western i després veure exactament a Hateful Eight com es llegeix el western és a dir què aporta de nou si és que aporta alguna cosa i quin tipus de western és perquè Francesc ara mateix estaves parlant de Tarantino però ens donem compte que Hateful Eight no és un western com qualsevol altre hi ha una sèrie de dispositius d'imatges de coses que es posen en funcionament que com diu com molt bé has dit obeeixen a un autor una persona que quan es posa a fer ja sigui cinema amb samurais un drama una peli del que sigui és a dir qualsevol gènere et dona una visió molt personal aviam la història del western a mi no sé vosaltres però m'agrada com una estructura una mica de quatre punts que és la que d'alguna manera és la història del cinema que és l'etapa prehistòrica l'etapa clàssica l'etapa moderna i l'etapa postmoderna a l'etapa prehistòrica l'etapa muda diguem hi ha un western que a mi m'encanta que és a Traco i Robó d'un tren de Porter que apareixia aquest pistoler disparant a càmera és a dir no era una pel·lícula on el guió fos el més important sinó la part més diguem un referent important per tothom que es va venir després sí que era molt vanguardista el tractament parlem de la història del cinema en el fons dius ostres les vanguardies van primer perquè no hi ha una història diguem hi ha una història evidentment però el que més destaca és una mica l'impacte el petard de fira a l'etapa s'ha acut alguna més així de l'etapa muda algun western aquesta és la més característica és la més característica que Scorsese de fet va però n'hi va haver molts westerns llavors perquè en van fer moltíssim però tindria aquesta això però llavors era una etapa com rudimentària sempre es comenta que John Ford quan va fer la diligència és quan va a l'etapa clàssica fixar exactament el John Ford que el que va posar va ser la psicologia i ja va omplir de contig molt els personatges doncs crec que en aquesta etapa prehistòrica parlem d'això d'una experimentació de l'aparell cinematogràfic a l'etapa clàssica ara que ho has dit la diligència és una mica la pel·lícula que senta els arquetips qui és l'heroi qui és el dolent qui és l'interès amorós és una pel·lícula fundacional una referència directa de Tarantino en aquesta pel·li totalment quina és la referència de la diligència dic exacte i ara que ho has dit hi ha una referència molt bona a Hateful Eight que és l'inici de tot no, no l'inici hòstia jo crec que hem comentat abans era lo de lo de Diez Negritos exactament és a dir parlem d'una pel·lícula on per una banda es fa referència a Agatha Christie no? western Los odiosos ocho ostres Agatha Christie no, ha digut com ell com ell sí, ha digut-li en francès el que? Hateful perdona, perdona Hateful Eight i també a la diligència mateixa és a dir a l'inici comença amb una diligència que va recollint personatges com a la pel·lícula de John Ford però tornem una mica a aquesta trajectòria que estàvem fent hem dit etapa prehistòrica o muda etapa clàssica després passem a l'etapa moderna qui va matar Liberty Valance per exemple molt bona molt bona que aquesta és la clàssica exacte aquesta encara estaria una mica aquesta etapa clàssica amb quina us quedeu vosaltres d'aquests anys 50 quines pel·lícules ho estaven total amb les dues jo penso que les dues són bones molt bones sí però és més elemental la primera juga juga amb cartes més bones no ho sé sí, sí i després passaríem una mica a una etapa moderna ja que és aquests anys 60 70 on d'alguna manera crec jo no sé aviam com ho veureu però hi hauria com dos vies molt clares una és la de la caricatura del passat del western del clàssic que és amb l'espagueti espagueti western de Sergio Leone amb Clint Eastwood i l'Ivan Cliff totes aquelles pel·lícules caricaturitzen una mica el passat i per una altra banda dins també en aquesta etapa moderna hi hauria una mica una manca d'ideals d'objectius i com una visió una mica desanimada de l'heroi això ho veiem home hi ha pel·lícules King Western així us fa pensar però va venir el Clint Eastwood i ho va arreglar això sí amb la mala llet molt bona jo en aquest sentit m'agraden molt de l'etapa moderna les que són pura caricatura és a dir el bueno el feo i el malo per cert estem sentint una gran banda sonora de los siete magníficos molt bona però vaja d'aquí ja saltaríem una mica a l'etapa postmoderna que és l'última d'aquesta trajectòria que en el cas del western hi ha un remake volia citar molt breument que és de Corea és a dir vivim en un món actualment on el western apareix amb una llibertat absoluta en relació amb altres gèneres i a qualsevol país hi ha un remake del bueno el feo i el malo que és el bueno el malo i el raro i que d'alguna manera doncs ostres posa ara sobre la taula que el western això té una llibertat absoluta i tornant a Tarantino és un altre exemple d'aquesta llibertat de l'etapa postmoderna Tarantino fa amb el western el que vol diguem-ne diguem-ne que mai quedarem sense obres d'art clarament és així clarament jo vull una pregunta que us volia fer perquè jo ja sabeu que no he pogut veure la pel·lícula tinc moltes ganes de veure-la i a més a més avui ve a veure en format 70 mil·límetres ve a veure doncs el fenòmen la pregunta és jo sóc un gran gran gran admirador de l'Ànio Morricone em conec moltes peces de música me les tinc memoritzades les escolto de tant en tant aquí es nota que la música és de l'Ànio Morricone es nota fins al punt en el que hem tingut és a dir podríem dir una mica que Tarantino la banda sonora de Tarantino s'ha vestit de gala què vull dir amb això que aquí ja no es dedica a agafar cançons d'espagueti western dels 60 com La resa El mercenari que eren aquelles flautes de l'espagueti western que tant coneixem no no no aquí directament fa servir una cançó i unes cançons directament per la pel·lícula fetes per la pel·li i que al tanto perquè la banda sonora de Morricone és una peça descartada no dic que és una peça descartada no dic que no hagi sigut modificada per la pel·lícula però és una peça descartada de quan va fer la banda sonora de l'Exorcista 2 o sigui llavors clar què passa que és ambient absolutament diferent entre aquella pel·li i la de Tarantino però és no és curiós i a més no només això sinó que a part això comentava abans amb el Carles el tema de tancar gent a una a una cabina no envoltats de neu de ventisca i amb música de Morricone no us fa pensar alguna cosa més a part d'això fa pensar en la por no fa pensar en la cosa la cosa la cosa de John Carpenter que és molt fort que hi ha hagut aquesta mena de i amb meter boton també no ostres recordeu aquest és una bona no la conec no la conec és que aquí és quan has dit això és que és tot junt i i no i a més el protagonista és Carousel és un dels protagonistes que és és una segona unió de la cosa que és com ostres què passa d'aquí però bueno jo he sentit però ho pregunto els que heu vist a la pel·lícula he sentit que ja els fans diríem del Tarantino estan entusiasmats perquè això és la quinta essència del seu cine de les seves obres de dretra hi ha els detractors que diuen que no és tan aconseguida com altres pel·lícules que a mi crec que els agrada és a dir doncs pregunto quina és la vostra opinió jo estaria jo crec ni en una ni en l'altra és a dir no soc un gran fan diguem de Tarantino perquè sí perquè jo crec que també la bona manera de veure el cinema mai és mai ha de ser moral mai ha de ser dogmàtica o sí o no crec que totes les pel·lícules li pots veure alguna cosa bona i alguna cosa millorable en alguns casos molt millorable en el cas de Hateful Eight ostres a mi m'agrada moltíssim crec que el que has dit que resumeix una mica el cinema de Tarantino és algú que ja hem vist en altres pel·lícules però ostres és una gran pel·li és a dir jo realment ho vaig passar molt bé a tu Pol també m'has dit que et va agradar ja ho defineix el títol de Fenòmena que és Fenòmen Experience perquè realment i això és un tema que volia entrar una mica a les especificacions més tècniques potser que és bastant interessant perquè és una pel·li que planteja una mica de dubtes potser a l'hora d'anar al cine perquè et planteges anar a l'Icària que potser per 7 o 8 euros o al Fenòmena què m'he perdut si he anat al Sicària que he anat al Sicària o al Fenòmena val la pena Pol veure'l al Fenòmena sí home sí sí sí i tant ja només perquè això sí que pot ser que sigui una d'aquestes no dic xiquillades però dic allò de vull fer una pel·li així que va dir Tarantino a les produccions el que feia el Kubrick per això també sí bueno i llavors va demanar gravar 70 mil·límetres i clar 70 mil·límetres que això vull dir és un tipus de de cel·luloide un tipus de càmera i sobretot un tipus d'objectius que són pràcticament prehistòrics no prehistòrics però sí que és una cosa que no es fa servir ara tant clar és una cosa que ha costat molt recuperar per fer aquesta pel·lícula i cosa que ha portat que el rodatge ja havien de reconstruir uns 15 objectius que estaven mig destruïts per poder rodar que a més aquí dona el toque també una mica el fenòmena que dona un toque els colors són com molt antics perquè tu estàs ell t'ambienta i això és veritat t'ambienta molt en un western o en una pel·lícula molt clàssica fa jocs en plans molt clàssics però alhora et clava a plans molt molt potser modernis així molt moderns sí de totes les etapes però llavors és curiós perquè el cel·luloide et transporta no només amb el tema del color el gra el típic gra també de cel·luloide típic sinó també amb aquest ultrapanavision el que s'ha dit així perquè potser també recorden pel·lis de Lorenz d'Aràbia que a més també en aquests païs et fa la versió contemplativa de la pel·lícula més curta que més curta vol dir i ultrapanavision ara que ho has dit 70 mil·límetres tot això és l'únic cinema d'Espanya que ens ofereix com realment el Tarantino ha volgut que s'emeti perquè també això el Pol Torres que és un director bastant important de fotografia que tenim aquí i el Nacho Cerda que són els que va començar el fenòmeno entre els dos vam fer un vídeo que van explicar una mica el funcionament del tema del soloide amb aquesta pel·lícula i realment pots entendre que l'entrat costi això uns 12 euros perquè és una projecció molt especial hem de recordar que si no recordo malament la primera projecció que es va fer de la pel·lícula de la pel·lícula Tarantino Heartful Eight la seva la de l'equip la d'una mica Prems la van projectes enfocada i el Tiro es va cabrejar molt o sigui estem parlant d'un tipus de projecció que és molt difícil d'aconseguir al 100% però quan s'aconsegueix és espectacular els 70 mil·límetres de tota manera no fa tants anys que predominava els 60 no, no, no i tant Espartaco està rodada exacte Espartaco està rodada 60 mil·límetres Benur fins al total que era es deia també i de fet Benur crec que és l'última Benur crec que és l'última ara no perquè l'última és The Hateful Eight però la penúltima pel·lícula que es va projectar així diria que és Benur podria ser però de totes maneres estem parlant que hi ha una referència a part del tema de la gravació ja que traieu el tema Espartaco que és el tema de la intro qui vagi el fenomen veurà no només hi haurà un intermig per dir-ho així de 12 minuts entre a l'hora i mitja o dues hores de pel·lícula sinó que hi ha l'entradilla que seria una entradilla d'uns 3 minuts llargs 4 només de música veient una mena de paisatge però en aquest cas com una fotografia només amb la música un color vermell vermell encès increïble que això es va començar que el viento se llevó que els primers senyors que van fer intermig i l'entrada musical i després s'ha fet amb Laurence d'Arabia i s'ha fet amb moltíssimes pel·lícules d'aquesta època però és veritat que últimament això no s'acostumava a fer que té ganes de ser un clàssic aquestes llavors clar a veure evidentment és molt recomanable és molt recomanable en el fenòmen ja només perquè saps que la gent també que el va veure aplaudeix cada gota de sang cada frase de Samuel López l'aplaudeix tot que això també dona molt de joc però jo per això no sé si això és bo dolent és a dir no sé si hem de convertir el cinema Tarantino com aquesta espècie de circ que sembla que s'ha convertit perquè jo realment abans li trobo coses que dius ostres és que realment està molt bé jo estic en la teva situació jo per exemple de Tarantino una de les coses que més agraeixo d'ell és la conversa de pal ficció entre els dos personatges que van a parlar amb aquells dos sí home vull dir jo entrevolta i Samuel L. Jackson al cap i a la fe hi ha una no la direm perquè no faré més spoilers de la pel·lícula però en aquesta Hateful Eight hi ha una escena que em va semblar magnífica del Samuel L. Jackson explicant-li com es deia l'actor el gran Bruce Dern explicant-li unes coses molt molt espectaculars sobre el seu fill i els seus membres i i de fons sonant tocant un altre dels personatges tocant una Nadal amb un piano i que a mi aquestes coses així aquesta conjunció i jo crec que això bàsicament el que posa sobre la taula és que Tarantino totes les paraules racisme masclisme esclavitud tot això mai ho toca de forma tòpica i convencional és a dir mai l'esclavista és el dolent i l'esclau és el bo sinó que també es poden invertir el ròs això no vol dir que haguem de tatxar a Tarantino com un racista cosa que ha fet Spike Lee crec que no ho hem de fer perquè la finalitat és precisament jugar a intercanviar i a modificar els arquetips i que res és o blanc o negre sinó que hi ha grisos l'Espai Lee s'ha posat en evidència va a dir-ho hi ha un aspecte que he de ser jo que heu d'estar aquí evidentment ara veieu per què tu l'has vist? sí ara el Sicària l'he vist sense l'entrada aquesta sense la mitja part i no amb una qualitat tan gran però he vist allò el que m'han posat allà doncs hi ha una cosa que ja dic que ara Pol i Carras potser no en coneixen tant però els altres dos sí sabreu que l'he de dir jo i és que aquí el que fa una altra cosa que fa el Tarantino és jugar a l'Asbon Trier també en quin sentit? home simplement pel fet que fa capítols capítol 1 capítol 2 això és completament típic i a més a més hi ha un moment en el que crec que és ell mateix que se sent la seva veu que explica i entra treu completament de la història a mi em va semblar molt curiós això és Doc Bill aquest moment francès és justament després de la mitja part que està estipulada que s'ha de fer a la sessió Roadshow que es pot veure el fenòmen Roadshow Roadshow espectacle de carretera que és aquesta nostàlgia cap a certa manera de projectar el passat com ho feien a l'Amèrica aquí no però allà sí i just després surt el narrador dient ha passat això això i això seguim amb la pel·lícula pot ser que sigui ell o no i és molt curiós això ja no ho sé però és molt curiós que hagis comentat això perquè no sabia si jo després ho vaig estar pensant no sabia si això estaria inclòs en la versió diguéssim per ciners convencionals perquè clar tu tornes tornes a dins la sala després d'aquests 12 minuts i et diuen si recordaràs hace 15 minuts i que la dius hòstia sembla que m'estic parlant directament el senyor del cine una pel·lícula a parts la pròpia pel·lícula te la donen a capítols com si l'estiguessis llegint clar però no només els capítols que és que una veu en off que t'expliqui que t'expliqui el que has vist perquè potser te n'has oblidat aquests 12 minuts que te n'has anat a fer del pit és molt curiós perquè és com m'estàs trencant la narrativa que tothom no hi havia veu en off i de cop me la poses o sigui per què i clar em va semblar curiós Carles Martínez crec que s'ha adonat que ha vingut amb un guió super elaborat i aquí al sense condicions això és difícil de portar-ho a terme però bueno super elaborat super interessant tot el que ens ha proposat i ens ha comentat i esperem que un altre dia t'animis a participar en un altre tema és que estem acabant Joan hem de dir la setmana vinent el Jaume ens presentarà la pregunta el llibre sempre és millor que el film i discutirem sobre això perquè és el tema que ha triat ell doncs bueno gràcies moltes gràcies Carles a vosaltres per cert aquesta pel·lícula està escrita en llibre també no oi? acabem fins la setmana vinent gràcies Carles