Cinema sense condicions del 19/1/2016 — La juventud de Sorrentino, El hijo de Saúl i The Hateful Eight: Oscars, westerns i 70mm amb Morricone

Panorama de l’episodi

Cinema sense condicions amb un menú complet: cinema d’autor italià, un tour de força hongarès sobre l’Holocaust, el western tancat de Tarantino, polèmica als Oscars i un documental històric català.

• Els conductors obren amb un to distès i “italià” i entren ràpidament en tres eixos: Paolo Sorrentino (La juventud/Youth), El hijo de Saúl i The Hateful Eight de Tarantino.

Sorrentino: La juventud (Youth)

Què destaca

• Film d’oda a la bellesa i el pas del temps, amb Michael Caine (compositor retirat) i Harvey Keitel.
• Estil líric i poètic: narrativa visual per sobre del diàleg, salts metafòrics i introspecció.
• Música central al relat: “Simple Songs” i una banda sonora que “t’embolcalla”.

Recepció i comparacions

• Continuïtat temàtica amb La grande bellezza, però alguns la troben més “snob” o sobrecarregada en diàlegs.
• Reivindicació de primeres obres de Sorrentino: Le conseguenze dell’amore, Il Divo i This Must Be the Place (amb Sean Penn), pel seu ritme i economia de diàleg.

El hijo de Saúl (László Nemes)

Per què és singular

• Escull una posada en escena radical: càmera enganxada al clatell del protagonista (eco dels germans Dardenne), fora de camp del terror i so omnipresent.
• Sensació de pla seqüència continu i immersiu; comparat amb “Victoria” o “Russian Ark” pel repte formal, però amb un pes ètic i històric propi.

Impacte

• Film “necessari” sobre el Sonderkommando i l’Holocaust; possible favorita als Òscars i candidata a quedar en la història del cinema d’autor.

No ho veureu, però us farà més mal: el terror s’insinua amb so i suggeriment, no amb imatge explícita.

Oscars 2016: #OscarsSoWhite i omissions

• Debat sobre la diversitat: Spike Lee anuncia boicot; broma incòmoda de Jamie Foxx amb Straight Outta Compton.
• Omissions recurrents: Nightcrawler (Gyllenhaal) o el tracte ambigu a films com The Wolf of Wall Street.
• Discussió meta: A qui importen els Oscars? Entre crítica, màrqueting i percepció pública.

Documental: Sunyol, un crit valent

• Presentació del treball de Francesc Escribano sobre Josep Sunyol (empresari, periodista, polític i president del Barça, afusellat pels franquistes).
• Estrena especial i distribució esglaonada; possible emissió televisiva.

The Hateful Eight (Tarantino)

Premissa i gènere

• Western d’alta muntanya, però sobretot intriga de cambra: vuit personatges tancats en una cabana durant una tempesta, ningú és qui sembla.
• Comparació directa amb Diez negritos (Agatha Christie): cluedo amb identitats i motivacions en guerra.

Estil Tarantino: reciclar per innovar

• Fusió de gèneres (drama, comèdia negra, western) i espai únic a l’estil Reservoir Dogs.
• Relectura d’arquetips (com a Inglourious Basterds o Django): el crític convertit en heroi, l’“odd couple” caça-recompenses/esclau, etc.

Repartiment i personatges

• Samuel L. Jackson signa un dels papers més potents; escenes-missatge que combinen monòleg cruel i música diegètica.
• Jennifer Jason Leigh (nominada) brilla com a presonera ferotge; Bruce Dern rescatat en clau de “vell coronel” (Tarantino sovint recupera icones).

Temes: violència, moral i el “dolent” protagonista

• Debat sobre la banalitat del mal (eco Hannah Arendt) i la representació de la violència al cinema.
• El públic modern empatitza amb l’antagonista (Sèries: The Sopranos, Breaking Bad, Dexter, The Fall; cinema: American Psycho, El clan).
• Lectura moral tarantiniana: diferenciar entre qui “fa la seva feina” (bounty hunters) i els veritablement cruels (sense empatia ni miraments).

Música: Ennio Morricone i ecos de The Thing

• Partitura original de Morricone; Tarantino deixa d’“agafar cançons” per vestir-se de gala amb música composta per al film.
• Peces reciclades (material descartat de l’Exorcista 2) recontextualitzades; neu, paranoia i Kurt Russell evoquen The Thing (Carpenter).

El western: una mini-història guiada

• Prehistòric (mut): The Great Train Robbery (Porter), impacte de llenguatge visual.
• Clàssic: Stagecoach (Ford) fixa arquetips (heroi, dolent, interès amorós).
• Modern: spaghetti western (Sergio Leone) i desidealització; Eastwood hi torna amb mala llet.
• Postmodern: llibertat total i global (Corea: The Good, the Bad, the Weird). Tarantino hi juga amb total consciència d’autor.

Experiència d’exhibició: 70mm i roadshow

• Projecció en 70mm, Ultra Panavision 70 i format roadshow al Phenomena (Barcelona), amb obertura musical i intermedi.
• Logística delicada (òptiques restaurades, enfoc exigent) però resultat espectacular de color, gra i amplitud.
• Debat sobre la “fenomen experience”: comunitat que aplaudeix i celebra; risc de convertir-ho en circ vs. gaudi col·lectiu.

Estructura i recursos

• Film dividit en capítols amb veu en off després de l’intermedi que resumeix i reprèn el fil (trencament conscient de la narrativa).

Valoració

• Entre fans que la veuen com “quinta essència” i detractors que la troben menor, el consens a l’episodi: gran exercici d’estil i tensió en espai tancat, amb capes de lectura política i moral.

Cites que marquen

No ho veureu, però encara us farà més mal (sobre la posada en escena d’El hijo de Saúl)

A qui li importen els Oscars? (debat sobre rellevància i narrativa mediàtica)