La llista de Schindler: memòria de l’Holocaust, l’ofici de Spielberg i el muntatge; novetats (Baby Girl, Diferentment, Fora de la llei) i aula de cinema

Cinema sense condicions. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Estàs treballant amb alguna sèrie. Estic treballant. Fins demà. és el meu món. interès. per desengreixar una mica. jo. gairebé fixa. dels nostres programes. perquè també som conscients. probablement molts dels que ens escolteu sou també seguidors de sèries perquè, en fi, a vegades la vida està muntada de tal manera que la comoditat de poder agafar i deixar una sèrie a casa, doncs és una dinàmica diferent. És una dinàmica diferent. És una dinàmica diferent per poder-ho veure. Interessant. I després la gran qualitat que hi ha ara també, amb tot, amb guionistes com amb directors, com amb intèrprets. Se'n fa moltes. El material que es generen per les sèries, per les plataformes, és tan gran que realment és normal, en aquest moment quasi et diria, que hi hagi grans pel·lícules, que hi són, i tu n'hi fas unes quantes i crec que hi són, però que, en canvi, també de tant en tant es produeix tant que moltes de les sèries són interessants. Hi ha moltes que no, que tenen cap interès o poc. Jo, com a espóiler, diria que en parlaré d'aquí uns dies, la vull preparar bé, perquè és una sèrie que no es pot despatxar de pressa i corrents, que és Los Anos Nuevos. Los Anos Nuevos del Rodrigo Sorogoyen i el seu equip de guionistes i de realitzadors, també. Molt bé. Crec que han fet un gran treball i s'ha d'explicar bé. Va, doncs quan la tinguis preparada, oportunament en parlem i la recomanem si ho creus conveni. Jo crec que sí. Bé, bueno, haureu vist que ens hem posat molt serios i també amb molt de sentiment. Hem estat escoltant aquesta obertura de John Williams, que és el compositor que va fer la música, per la llista de Schindler, de Steven Spielberg, el 1993, que és la pel·lícula que li dediquem avui a la categoria de clàssic de la setmana. Efectivament, jo penso que la música que es va mantenint, va puntejant l'acció al llarg de les tres hores i cinc minuts que dura la pel·lícula, és molt important, és un dels elements. Igual que, a veure, Spielberg aquí va aconseguir una obra bastant rodona, perquè en l'apartat tècnic tenim, bueno, és una producció d'ell mateix, ell està involucrat molt en aquesta pel·lícula. No oblidem que Spielberg és un director jueu, va néixer a Cincinnati, Ohio, Estats Units, el 18 de desembre de 1946. Per tant, té 78 anys. En política és del partit demòcrata des de Carter fins a Obama, per no dir més. Sí. I jo crec que en l'Equador, o una mica abans de l'Equador de la seva carrera, es va posar també, va agafar aire i va dir, bueno, doncs em vaig a fer un fresc històric sobre l'Holocaust. I, realment, nosaltres l'hem portat ara aquí com a clàssic, que s'hi podia haver portat fa 5 anys o d'aquí 5 anys, però ens sembla que és interessant ara perquè estem celebrant el 80è, bueno, celebrant, estem commemorant el 80è aniversari de la Segona Guerra Mundial i, per tant, de l'Holocaust. Sí. La Segona Guerra Mundial, com sabeu així amb xifres, són 6 anys que van portar a la mort de 6.000 jueus. 6 milions. Ai, 6 milions de jueus. És a dir, que és un tema suficientment seriós com perquè en parlem una mica i, per parlar-ne, ens ha semblat que n'hi ha moltes. Ara, per exemple, recentment, es va fer l'any passat, es va estar a la zona d'interès, que és una grandíssima pel·lícula, una visió molt diferent de la de Spilde, una visió probablement més introspectiva i fins i tot filosòfica, però no per això menys punyent. Jo diria que fins i tot al contrari, potser. Potser, fins i tot, fins i tot més. Per tant, hi ha moltes, hi ha una sèrie, que llavors no es feien sèries, però ja es va fer com una sèrie SOA, que també va ser extraordinària, de Lanzmann, i, bueno, després hi ha hagut aproximacions, des d'una que ja l'han fet aquí, com El gran dictador, una altra que l'han fet l'any passat, que és Tu vi o no tu vi, una altra que es podria fer, perquè també és una pel·lícula que va tindre un gran pronunciament per la seva forma de... la italiana, la... La vida bella, la vida bella. La vida és bella, exacte, sí, sí, correcte. No, i del tema, anem a clàssics, clàssics, aniríem a dir quasi René, amb el tema de Nuit i Boira, que és un document tremendo, terrible, però ja anem una mica amb una cosa excessivament cultista i curta, més a més, no és un llarg matratge. Però, en quant a llars clars, són aquests que has dit ara. Doncs aquí tenim que l'assessorament que va agafar Spielberg per aquí, jo crec que es va lluir, i el guió, per exemple, és d'Esteven Fellian, basat en la novel·la Schindel's Ark, que Ark... Arca de l'Aliança. Ah, es refereix, val, val, val. No és Ark, seria l'Arca de l'Aliança. Sí, perquè és una metàfora del salvament. És un possible títol que hagués pogut tenir la pel·lícula, però ell va preferir anar a la més directa, que és la llista que genera Schindel per salvar la gent. Sempre el gran títol de la novel·la m'ha fet pensar si no hagués sigut millor per més hermètic, i potser hauria sigut més suggeridor ser més hermètic. Però no, jo penso que també està bé. Té sentit, eh? Té sentit aquest títol. Sí, sí. La novel·la, com dèiem, és de Tomás Kinali. La fotografia de la pel·lícula, que és bàsicament en blanc i negre, tot i que hi ha alguns detalls en color, com és la introducció que comentarem, i després un moment molt impactant que queda a la retina de l'espectador, és de Janusz Kaminski. Extraordinària. D'una bellesa i d'una cruesa, sense treure-li en aquesta cruesa, el to, ja dic, de qualitat i de bellesa. Sí, perquè aconsegueix fer una pel·lícula, que teòricament els tons haurien de ser molt contrastats per donar aquest dramatisme, aconsegueix, en canvi, amb una gamma de grisos tremenda. Sí, sí. És la gamma de grisos el que destaca més d'aquesta fotografia. Tenim un vestuari que em sembla que va guanyar també l'Òscar, que és d'Anna B. Shepard, que també em sembla que és molt treballat, i no diguem ja la direcció artística, que és modèlica, d'Alan Starsky i Eva Braun. Sí. I el muntatge que també, tu que ets de l'ofici, és un muntatge que vas rebre també l'Òscar de Mikael Kahn. Mikael Kahn. Mikael Kahn. O Michael. És un dels pesos pesants, diguem, del muntatge americà. Del muntatge americà. I, bueno, ja n'ha fet algunes quantes amb Espiure i n'ha fet algunes quantes amb tothom. És un gran muntador. I en aquesta vegada ho demostra, malgrat que sempre parlem d'allò, no? Com es reparteixen els papers, les decisions en una pel·lícula, si un director, si el muntador... Aquesta pel·lícula té un pes del muntatge de finura. Sí. Sota la finura, perquè l'estructura de la pel·lícula està escrita i d'alguna manera no crec que es modifiqués gaire. Sí, però fixa que jo l'estava veient i pensava, és curiós una pel·lícula que, al plantejar-te, tens un guió que s'allargarà a tres hores, es prestava a que hi hagués una mica una divisió per capítols. I no. No, no, no. Aquests capítols aconsegueix el muntatge. Sí, sí, sí. Que amb transicions et va donant a l'abans de la pel·lícula. Va avançant. El retruco, jo penso que és aquest, i està molt ben resolt. Molt ben resolt. I que flueixi tant una pel·lícula de tres hores i pico, dius, ostres, realment me l'he vist en tres hores i pico, i no se m'ha fet pesada. No, gens, gens. En absolut. En absolut. I a sobre coneixes la història. Sí. Que encara podries tindre més ganes d'arribar al final. No. Aquí no és el cas. Malauradament sabem com acaba, i benauradament la part bona que té també sabem com acaba, vull dir que no hi ha misteri. Sí, sí, sí. Per fer un petit apunt, perquè val molt la pena, sobretot els quatre papers principals de la fitxa artística, s'hi dien Liam Neeson, en el paper d'Òscar Schindler, empresari i addicte al règim de Hitler. Ben Kinsley, que és el personatge que fa d'Issach Stern, un comptable jueu de la fàbrica de Schindler. Ralf Jans, que fa el paper d'Anmond, cap del camp de treball, i Karolinguda. Jan, naturalment, és un repartiment extens, però jo diria que, sobretot amb els tres primers, estem dient la part, la columna vertebral d'aquesta pel·lícula. I estan els tres extraordinaris. Jo crec que aquí podrien haver tingut Òscar els tres. Sí, sí. Perquè és una... I ja que anem al capítol de premis, dir-vos que va rebre l'Òscar, el millor director, en 1993, també va rebre el Bafta, el millor director, en 1993. Va rebre també, dintre ja de la seva carrera, ja que estem en el capítol de premis, l'Òscar de 1998, per Salvem el sol del Ryan. També el Globus d'Or, 1998, Salvem el sol del Ryan. i dintre d'una altra vegada la llista de Schindler, el 1993, va rebre l'Òscar la millor pel·lícula i el premi Bafta a millor pel·lícula, també. Fent d'una manera sucinta el que és la trajectòria d'aquest director, que amb 78 anys va començar, va fer la seva primera pel·lícula de Sugarland Express als 28 anys, té una carrera llarga amb potser una cinquantena de pel·lícules. D'aquestes en destacarem algunes, però dir-vos en tot cas que mantén el repte de recaptació en films com Tauró, a la recerca de l'arca perduda i les seqüeles corresponents, E.T., l'extraterrestre, etcètera. És un director que ha fet pel·lícules que han tingut una projecció brutal com trobades o encontros en tercera fase. Trobades, sí, no, encontres. Encontres a la tercera fase. Gremlins, Hulk, El color porpre, Parc Juràssic, que és una pel·lícula que a mi em va fascinar, la primera, perquè aquesta també va tindre dos o tres. Sí, les seqüeles no són tant. Salvem el sorrarem, que ja l'hem dit abans. Stanley Kubrick li va deixar preparada AI, intel·ligència artificial. Després va fer pel·lícules com Minority Report. Ell ha estat transversal en l'utilització o en tocar diferents temàtiques. No es distingeix per una temàtica. No, en absolut. la tercera hi surt bastant, però també hi ha el terror o el misteri, l'aventura. Va fer Múnich, el 2005-2012, el Lincoln, el 2021 li va donar per fer un remake de USA Story. que sense ser una gran pel·lícula continua tenint aquells tocs de director que se les sap totes. Sí, sí. Si toqui el que toqui, ho toca bé en general. Té molt ofici. una mica desapercebuda. A mi em va interessar molt. És una pel·lícula del tema racial, el tema de la raça negra en concret, i el maltractament, diguem, dels americans cap a aquesta raça en el seu moment. Sí, sí. Mira, el Spielberg també sap fer un cinema seriós i que diu coses interessants. Sí. I és veritat, i després ho ha demostrat. I amb aquesta, novament, estem una mica davant d'una pel·lícula que vol ser una pel·lícula seriosa. Molt bé, doncs, com que ja hem fet aquesta introducció genèrica una mica al que ha sigut, sucintament, al món de Spielberg. De Spielberg, sí. Entra en tocar, si et sembla, una mica més en profunditat amb l'argumentari. Sí, sí. És que abans de començar el tema de l'estructura que té la pel·lícula, com les diferents parts, malgrat que no siguin perceptibles, i són... Però estan molt definides. I són canvis molt clars. I tant, i tant. Sí, sí. Si dir una cosa, que és per què aquesta pel·lícula i no una altra? Perquè se'ns va acudir de cop. Primer el tema del 80 aniversari, cert. I després també perquè creiem que programar, propiciar que es vegi aquest tipus de pel·lícules, que parlen d'aquest fet, jo penso que en aquest moment s'ha de fer. És una obligació que tenim. jo almenys la gent que creiem determinat tipus de coses, creiem, bueno, que som fidels a una veritat que creiem que és la veritat. Estem obligats una mica que això ho sàpiga. La gent que estan més despistats en aquest món actual... Jo vaig ser un professor a la universitat que, a veure, jo vaig fer economia, econòmiques, i per tant teníem història. I era història econòmica. Però quan arribava el moment aquest del que amb història econòmica se'n va dir el miracle alemany, ell sempre ens deia, mireu, jo si tingués un institut, els nois i noies que tinguessin, que fossin adults ja, o sigui, 17-18 anys, no s'escaparien ni un de fer una visita als camps d'extermini nazis de Polònia, o d'Àustria, o d'Alemanya. Sí, per no dir obligar, obligar no, però realment fer conèixer, com sigui, que vagin les pel·lícules que s'han fet. Clar. Escoltar aquestes barrabassades que sentim i que veiem per les xarxes. Això és el que no pot ser. Hi pot haver alguna dona que també n'hi ha, i algunes fins i tot són presidentes de comunitats, o algun home que també n'hi ha, i encara més potser, també són presidents de comunitats, o presidents de partits que estan al Parlament, que neguen pràcticament l'existència d'un no local. Doncs davant d'això seria molt interessant aquesta visita, però feta per persones adultes. I tant. Perquè, per exemple, a dintre de la pel·lícula hi ha el cas de la noia de l'abric vermell, no noia, la nena, tres anys i mig. Sí, molt petiteta. Aquesta noia es diu Olivia Dabrowska, i ella mateixa, fa 8 o 10 anys, li van fer una entrevista, i va dir que va estar traumatitzada per la visió de la pel·lícula. Segur. que Spielberg li va dir als seus pares que, per favor, no li deixessin veure la pel·lícula fins que tingués 18 anys. Lògicament. I els seus pares, per la insistència d'ella, però si jo vaig fer una pel·lícula la vull veure, normal, li van deixar veure amb uns anys. Sí, sí. que aquesta noia va tindre que anar al psicòleg. Segur. Per superar, per superar el moment de veure's allà entremig de tot l'horror que hi ha amb aquesta pel·lícula. Nosaltres al Liceu Francès, i recordo que quan vam veure la pel·lícula, jo devia veure-la, devia tenir 14 o 15. A veure, el Nuit Brouillard. El Nuit Brouillard del René, la vam veure tranquil·lament. És a dir, se'ns va advertir abans què era, què hi havia, què parlaria la pel·lícula i què veuríem, i la vam veure. res, tampoc. És a dir, els nanos, a més a més, per favor, estem veient una televisió com és la nostra, TV3, que ha sigut sempre preservant molt d'ensenyar i no ensenyar determinades imatges, o en tot cas, advertir-ho abans, molt abans que la notícia s'emeti i es vegi dir algunes coses, advertim-la de cruesa. Ara ja no. Sí que ho adverteixen a vegades, però com no adverteixen, pobre de tu que miris allò que t'ha advertit, perquè llavors és molt pitjor. És a dir, que davant d'aquesta cosa que els nanos que estan veient la tele estan exposats a tota mena d'atac visual, escolta, aquí hi ha com a mínim en la pel·lícula hi ha un tractament artístic, poètic, dramàticament interessant, que explica una història. davant d'això, jo no tindria por, és veritat, és millor que la vegin de més gran, segur, segur, però davant de la Barberita que estem veient cada dia a les xarxes, jo diria, el més aviat possible, no som en aquesta pel·lícula, sinó aquesta pel·lícula i el que deies tu, si aneu a Berlín, aneu a Berlín, però aneu al camp més proper que hi ha Berlín, que està allà mateix. Per tant... És una pedagogia que jo crec que seria molt sa i saludable que es fes. Sí, sí. Perquè a la millor, a la millor, dintre del viatge, estarien dos dies que no menjarien gran cosa a l'hora d'esmorzar. Segurament, segurament. Però, però, després, és molt possible també que fossin millor persones i si tenen càrrecs de responsabilitat i si no, la responsabilitat que qualsevol ha de tindre amb la seva feina, amb la seva família, amb els seus amics i tal, un pas per aquests horrors que te'ls expliquin i que vegis una mica in situ com va anar, jo crec que ha de ser colpidor i, a més a més, té que enfortir la formació de l'individu. T'enriqueix. Llavors, sí, davant d'això, anem al cine, anem a parlar ara de la pel·lícula. Molt bé, no, però m'ha semblat molt oportú la intro aquesta que has fet. Molt bé. Tornem a la pel·lícula. La pel·lícula és interessant. Sí, és interessant per aquest motiu que estem dient. és interessant perquè és una bona pel·lícula també de tres hores que s'aguanta com si durés una hora quaranta. també tot. Però, i aquí, però, malgrat tot això, la pel·lícula és cert que té amb els anys, perquè això és un tema important que ja l'hem parlat algunes vegades mentre estàvem comentant altres pel·lícules. Sí. que són un enemic. Són un enemic. Ens han fet més intel·ligents. No. Jo penso que els anys, simplement, hi ha gent que creu que la nostra innocència, com a veure aquesta pel·lícula, l'innocència fa total, no tant, tampoc fa 31 anys, o 32, però, bueno, érem més innocents visualment. hi havia una innocència visual. Anem carregat. Bueno, perquè el furgó particular que podem cadour, sí. als 30 anys, o als 25, portava uns 50 quilos de material. Exacte. I ara en porta 500. Exacte. Una mica és això. Després, l'espectador modern també s'ha acostumat a una narrativa que envia a vegades les coses molt massa explicades. Es va més a la cosa, que diria algú, postmoderna, de deixar-ho tot una mica més penjat, una mica més obert. Sí. I aquest llenguatge no és obert. Aquesta pel·lícula és molt tancada. Explica com Spielberg vol explicar aquesta història. Bueno, ell deliberadament la va fer didàctica. I la va fer molt didàctica. I llavors, esclar, estem a l'era de la sobreinformació, de la desmitificació. És tot el contrari. Informa del que vol informar la pel·lícula i no desmitifica res. Al contrari, t'explica, és clar, paradigmàtica. El paradigma de la bondat representa, de la maldat i de la bondat, estan els dos representats de la pel·lícula. És una lluita entre el bé i el mal, totalment paradigmàtica. I, després, perquè, d'alguna manera, davant de les realitzacions d'altres tipus d'una pel·lícula que hem oblidat, per exemple, que és El fill de Saúl. El fill de Saúl. Sí. Aquesta pel·lícula sobre l'Holocaust, també, és una pel·lícula estupenda, però és una pel·lícula que va per una altra via, va per un altre camí. enfronta la realitat des del punt de vista d'un personatge. Més subjectiva no pot ser, perquè estàs veient tota la pel·lícula des del seu punt de vista. Però, no té aquesta cosa que té aquesta. Aquesta té una cosa que és que per mi, amb els anys, m'ha perdut una mica aquella cosa de la primera vegada. És com el primer amor, no? El primer amor és el primer amor. I aquesta pel·lícula, en el seu moment, la vaig veure, me la vaig menjar sencera, no la vaig posar en dubte res. les costures. Bueno, perquè si et deixes anar per la emoció, i és una pel·lícula que, a veure, ja hem dit abans, Spielberg és un director molt intel·ligent, i a més a més, és un gran director de cine. I llavors, el toc emocional el controla molt bé. Sí. qui el distribueix, al llarg de tota la pel·lícula, d'una forma, en què el personatge principal, que no deixa de ser un nazi. Sí. Que, a més a més, la pel·lícula s'acaba, però la història d'aquest individu va continuar, ell se'n va anar amb la seva dona cap a Argentina. Sí. Allà va tindre els seus problemes, es va arruïnar una o dues vegades, i va acabar de qualsevol manera, per a ell. Sí. Bastant, bastant lamentable, vull dir que no, no és precisament una persona massa exemplar amb el seu conjunt. No. Sí que ho és, amb l'actuació aquesta, que va tindre, amb aquests sis anys, de nazisme, en què ell va donar una volta a la seva postura inicial col·laboracionista, o acomodada a dintre de l'estructura del nazisme. Sí. Va tindre capacitat per donar la volta i acabar, doncs, sent Salvador, diuen d'unes 1.200 persones. Sembla poc, però que no és poc. No, no és poc. No, realment, és cert que jo, el recordo del primer visionat de la pel·lícula en el seu dia, vaig, d'alguna em va fer dubtar l'actitud d'ell, perquè aquesta festa en què comença la pel·lícula, en què està en voltant de luxe i dels oficials, nàssies al voltant d'ell, i de dones, i d'alcohol, i vinga i tal, em va fer dubtar un moment de treball. no serà una estratègia per aconseguir, no estarà ja treballant-se el tema que posteriorment colarà de, bueno, de finalment, fer el que ell vol fer, que és acabar ajudant aquesta gent, i no, no és així. Finalment, ell passa per una mena d'art dramàtic en què clarament, normalment, és la primera hora de pel·lícula, bàsicament, hi ha una mica el que seria la introducció i l'ascens del personatge de Schindler, és a dir, ens l'expliquen, el veiem des d'aquests angles, diguem, mundants i tal, i com comença a ser un personatge important, important, com crea la fàbrica, com crea la mecanisme perquè això funcioni, i necessita uns treballadors, i a partir d'aquí, ens comencem a entrar en la segona part, la segona volta, que és des de l'hora 1 fins a l'hora 2 i 15, 2 i 16 o 2 i 17, que és tot el tema d'introducció del mal en la pel·lícula, que és el famós personatge de l'Amongoz, que has dit tu, el comandant de Plashow, que és el camp de concentració, el comandant del camp de concentració, i allí vivim, la presentació d'aquest personatge, l'escena de la liquidació del gueto de Cracòvia, no de Varsovia, de Cracòvia, com està filmada, que aquest és un altre tema que et mereixeria tota una història, és a dir, aquesta és una lleiçó de muntatge, i aquí sí que quan entréssim aquí l'hauríem d'estar veient extraordinària. Veus aquí com està jugant això, el paral·lelisme d'aquí i allà, aquí és una meravella i està sorprendent. I com veiem aquí sí que Schindler comença a donar-se en compte, jo penso que des d'aquest punt de vista elevat que té en un moment determinat sobre aquest espai en què s'està produint la matança a Cracòvia, en el gueto, aquest és el Schindler que se comença a adonar que alguna cosa ha de fer. Ja ha començat a fer les primeres passes, però ha de fer-ho, ha de fer-ho, ha de salvar aquesta gent, ha de concebre, salvar el màxim de gent que pugui. I Goz, paral·lelament, va evolucionar en el sentit contrari, cada vegada és més dolent, cada vegada es comporta pitjor, amb la seva pròpia gent. en realitat demostra també una mica la psicologia del botxí, que en el moment en què comença a tocar o satisfar-se de sang, cada vegada el seu organisme li demana més. No necessita més. Hi ha un punt que et volia comentar, perquè a mi em va semblar, aquesta vegada, li vaig fer una degustació lenta. La pel·lícula, per cert, la podeu trobar en perfecte, a filming, amb una perfecta còpia. La pel·lícula comença amb color. I es veu, el temps actual, actual era quan es va fer la pel·lícula, de la pel·lícula als anys 90, hi ha un sopar en què una família de jueus estan al menjador i hi ha dos canelobres i a cada un hi ha un espelma, s'encenen les espelmes, ve un cop de vent, estan tots d'en peus, s'apaga un espelma, s'apaga l'altre i la transició de color a gris ens proporciona una elipsis inversa. Sí, sí. O sigui, la elipsis aquella, que jo no sé si ho va pensar, però, en tot cas, eren amics i podria ser, la que ens dona Stanley Kubrick en 2001, que fa una elipsis endavant, molt bé, aquí és una elipsis enrere, quan el fum que surt de l'espelma, ja una vegada apagada, comença a tornar-se gris, empalma amb una màquina de vapor que està arribant al camp, a Cracòvia, a l'estació de Cracòvia. Sí, senyor. És una escena extraordinària i, a partir d'aquí, tota la pel·lícula ja és en blanc i negra. Ja és una màquina, excepte aquest detall, però, cert, entrem en el detall de la nena. Sí. El detall de la nena és allò que mereixeria, aviam, té un nom, això, que es fa allà. El que passa és que ell ho fa d'una manera diferent i especial. N'hem parlat alguna vegada amb alguna pel·lícula. planting, que sembla una broma, que és de plantar, ve de plantar una llavor. Sí. En anglès, planting, és a dir, es diu en aquest cas planting, també. I vol dir que tu plantes una llavor perquè aquesta llavor doni fruit més tard. En aquest cas, la llavor que planta, i això es fa constantment a les pel·lícules, allò que hem dit alguna vegada, és l'arma... Un element simbòlic. Un element simbòlic amb una seqüència que no té, no simbòlica o no, amb una seqüència que, de moment, no és esperable que hi hagi un plano determinat, de cop hi ha un plano, una pistola en aquesta seqüència, però sí, és una seqüència tranquil·la. Correcte. Però t'han ensenyat que hi ha una pistola amb un racó, i a més a més sola, ningú està vinculat a aquesta pistola. Alto, perquè això és un planting, i això vol dir que en algun moment aquesta pistola farà alguna cosa. Tindrà un valor. Tindrà un valor. Aquí fa el mateix, i ho fa d'una manera tan clara, en el sentit que, no solament et senyala aquesta nena que podria fer simplement un pla, d'ella seguint-la, amb el grup de gent que va a la nena, seguint-la amb ella molt en primer pla, ja la tindries marcada, ja està, adiós. Però no, li dóna el color. Tot l'altre és blanc i negre, que és una imatge magnífica i molt maca, tot és blanc i negre, excepte la nena que està amb color. Un abric morat. Un abric de color, sí, un vermell especial, perquè és un vermell de colorat. A veure, tot això què vol dir? Que tu saps que aquesta nena, finalment, te la tornaràs a trobar a la pel·lícula. I efectivament, te la tornes a trobar. I no vull fer espòilers, però te la tornes a trobar. I el color es torna a recuperar. al final de tot de la pel·lícula, novament, veus unes palmetòries amb unes espalmetes enceses. Correcte. I aquestes espalmetes, costa veure-ho, si tens la tele calibrada, millor o pitjor, però costa veure-ho, però tenen color. No són espalmetes en blanc i negre. I d'allí sí que passem a una escena final amb color, però ja és perquè és la realitat d'aquella. És una escena que ell va rodar. És més, crec que no la va rodar ni ell, crec que va enviar un equip de segona unitat a rodar-la, per rodar la gent, posant la clàssica gent, dretes a la tomba de Schindler. A la tomba de Schindler. Bé, ens faltava la tercera part de la pel·lícula. La tercera part que la pel·lícula conclou, bàsicament, seria la redempció del propi Schindler, com es redimeix a si mateix del paper trist que en un moment determinat ha pogut tenir, i per altra banda, com salva, fa el salvament d'aquests jueus que ell ha volgut salvar. I aquí, novament, em trobo amb una disjuntiva que és que en el seu dia jo m'ho vaig menjant patates, però, potser, la part que tothom destaca més d'aquesta escena, que és quan ja té, preparada a l'estació, tota la gent perquè s'enfili el tren i se'n vagin a la salvació, i ell se'n va amb el cotxe. És la que crea més qüestionament ara. clar, diu aquella frase de podria haver salvat més persones, podria haver salvat més persones, i ho repeteix, i es posa a plorar, i tal. Jo, en aquest moment, vaig pensar, ostia, que li hi ha això, és bo que ho va fer realment, és bo que se'n va ser que el Schindler en algun moment determinat es va ensorrar en aquell moment, perquè va pensar que no havia fet prou, però, explicat com està explicat, i tan evidenciat, vaig pensar, ostia, jo no ho necessito, no cal que m'ho expliquin tant, que aquest senyor era molt bo, saps? Tu no et vas sobrar una mica tant aquest assunto, o no? És que no, no, eh? Jo, el que m'agradaria, o sigui, no ho he pogut fer, però m'agradaria saber si això respon a una estratègia de guió per acabar la pel·lícula, però saps què passa? Tanca, tanca. Hi ha una sèrie de pel·lícules, com, per exemple, el gran dictador és un paradigma, que acaba amb un monòleg extraordinari de Chaplin. Bé. I aquí, ell va dir, bueno, però jo vaig a fer el meu monòleg. No. No fa discurs, perquè en aquest discurs no tocaria. No és el mateix. Però no és el mateix. No és el mateix. No, perquè, no cal, jo penso que és sobre... Després hi ha una cosa, que... Un actor com ell, pot representar amb la cara això que està sentit. Sí. Mirar i dir, no sé jo qui ho dic, ara com s'ha de fer. realment, sí que haguéssim pogut viure en la seu rostre aquest sentiment de dir, hosti, he fet molt, però potser no he fet prou encara. Bé, vale. Bueno, però aquí el que va a buscar és el que et dic de la emoció. I això és una cosa, des del meu punt de vista, que li puc posar en qüestió... Jo també. ...a Spielberg. a veure... Aquest excés, en aquest cas, per mi és excés, fotut. Per mi, en aquest cas, perjudica... Després hi ha una altra petita cosa, allò. I a veure, no voldria que semblés ara que anem a igualir el contingut de la pel·lícula, perquè l'heu de veure... Fins ara l'hem posat excelsa i continua sent una pel·lícula... Sí. ...molt bona. Molt interessant i molt bona. Però, escolteu, aquí hi ha un personatge perfectament dibuixat o bastant aproximat, que és el personatge de Schindler. Sí. Hi ha un altre, que és el del contable jueu, que té una coherència. Una funcionalitat, que la compleix i una coherència. Una coherència, sí senyor. Hi ha el personatge del sàdic carcelari, que no diguem... Aquest és un personatge lineal, que com hem dit abans, traça el que dius tu, un arc en creixendo. En creixendo... I acaba a dalt de tot. Una bogeria... De l'inferm. ...que ens portaria cap a Saló los 120 días de Sodoma. Sí, sí. És un tio que va per aquí. Sí, sí. Però hi ha una cosa. Tot el que és la multitud, o sigui, estem veient les diferents persones amb les diferents vides que queden estroncades en qüestions de dies. Sí. No d'hores ni de minuts, de dies. De dies, sí. ell no vol baixar. Clar, a la millor si hagués baixat una mica a donar una mica... A l'arena, no? De vida. Baixar baix. Sí, clar. Que ens expliqués una mica aquest i aquest problema, aquest i aquell altre. Deixar els barracons i veure la convivencia. Aquest se salve així, aquest allà, el barracó passa això... Ben vist, perquè això no hi és gaire. Gaire. No, no, no. És gaire per no dir gens. És com un ramat que va cap aquí, va cap allà, pugen cap al tren, baixen, i hi ha algun que té una mica de dubte, li foten un tiro al cap, anem al següent. Queden molt esquematitzats. Sí senyor. És molt esquematitzat. Sí senyor. Una mica, una mica, a mi la impressió que m'ha donat és allò de dir, mira, perquè no tinguin que mastegar, els hi donen mastegat ja. Sí, sí. I llavors fot un puré. i això del puré, clar, en cine... Molesta una mica. A vegades emprenya una mica perquè et dóna la impressió que estàs veient la jugada. Avui en dia... Ho he dit diverses vegades, i tu també. Jo també. És molt llest, Spielberg. I amb totes les pel·lícules d'ell, d'ell veureu això. Va, o sigui, tu vines Parc Juràssic i és, és que és tot el rato anar a buscar la sorpresa, enganxar l'espectador a la cadira i no el treu d'allà fins que s'acaba, no? Sí, sí. Té aquesta especialitat, té aquesta habilitat, sap conduir tots els recursos tècnics i artístics que té al seu abast, treballa amb uns guions que estan molt preparats, aquí ell també va col·laborar i el guionista fa una adaptació en la que de ben segur va intervindre molt Spielberg també. Bé? Sí, sí. Sí, sí. Això em va portar a que, no sé si tu que m'ho vas dir o algú que m'ho va dir que hi havia un documental fet posteriorment, cinc anys més tard, el 98, en el que Spielberg abordava de nou el tema des del paper de productor executiu. Ell no fa de director, és una directora. El 98 fa una pel·lícula que passa pràcticament tota a Hongria, cal dir que els últims... o sigui, cinc anys després de la pel·lícula. Cinc anys després de la pel·lícula. Cinc anys després de la pel·lícula, fa això. I suposo que ho va fer una mica com a necessitat també ell d'explicar el tema des d'un altre punt de vista. I la situa on la Hongria del 98, cal dir que l'últim carregament humà que va arribar al camp de Plaschow és hongarès, es diu, han llegat a les hongarès, i han arribat allà tots els hongaresos en paquet. Aquest hongarèsos n'hi van haver molts, a milers i a centenars de milers que van morir en els camps de concentració. Va ser un dels països més afectats. Però és clar, el documental és dir, bueno, vaig a veure'l perquè veiem si aquí es treu una mica l'espina i aconseguim una miqueta més de, diguem-ne, no de realisme, aconseguim un altre to, en tot cas, no? I sí, sí, val la pena veure'l. El documental es diu exactament The Last Days, els últims dies, i va tenir a l'Òscar el millor documental d'aquell any. Evidentment, parla d'això, de cinc supervivents, cinc concrets hongaresos. També està, jo crec que l'he vist, mai sé si l'he vist, en el mateix Filmin, sí, un de les deies, el Filmin mateix està, i reconstrueix la vida d'aquesta gent després de la guerra. Llavors, ells van al seu poble natal i allà s'enfronten a unes realitats per un cantó els veus a Estats Units, perquè finalment van fer el trajecte del camp de concentració a Estats Units, és a dir, tots van ser trasplantats a Estats Units, que ens aproparia pel que m'estiu a la pel·lícula. Sí, a la pel·lícula que actualment, em sap que l'altre dia la van comentar, de Brutalist, en què hi ha un jueu, en aquest cas un arquitecte, de la, seria de l'escola de la Bauhaus, que aconsegueix salvar-se d'un camp de concentració cap a les cavalles del nazisme, i puja amb un vaixell i se'n va cap a Estats Units per aconseguir, la terra de la gran promesa, una mica sempre, del poble jueu, que va buscant sempre la sortida. Els que no van anar a Israel, mous d'ells la seva terra promesa. I ell és d'Oringer Unger, també. Sí. Exacte, és curiós, això també. El documental està bé? Sí, està bé. És molt clàssic, no t'aporta res a nivell de llenguatge, són cinc persones, cadascuna diferent, realment són molt diferents del càsting, de la gent que va escollir, pels personatges que va escollir, de veritat, evidentment, realment són interessants, però no aporta gran cosa. Hi ha una escena interessant, per a mi, que és el fet que una de les persones, quan torna al poble, al seu poble, i veu la seva casa, aquesta que ha convertit, encara existeix, però ja no és el mateix, res és el mateix. I la pobresa que hi ha en aquell moment a Hongria, en el 98, en aquell poble, i veu tot això, per un cantó em va emocionar, perquè realment toca la porta de la reixa exterior de la casa, diu, la reixa l'heu conservada, però res de volta és igual, tot és diferent, i això em toca realment. del carregament. Però en canvi, el que ve darrere, que és el missatge, dir, però jo no tornaria mai a la meva terra, volguem dir, com a Estats Units, no hi ha res. Això, aquest missatge, igual que hi ha, el fet que Spielberg pertany, evidentment, a l'organització aquesta, la SOA Foundation, que és l'organització que, evidentment, defensa aquest... El punt de vista és innegable. Van morir 6 milions de persones, està clar, allò va ser una veritable barbaritat, se n'han fet moltes, des d'aleshores, fins aquí n'hi ha hagut moltes, i esperem que en algun moment s'aturin, però realment és totalment just defensar aquesta causa. Però, bueno, això no vol dir que haguem de ser xais que seguim... Aquí està, aquí està. del punt de vista crític. Nosaltres ens agrada donar una visió dialèctica del contingut, i per això mostrem algunes coses, perquè jo penso que el dubte davant d'un producte intel·lectual sempre enriqueix. Jo crec que sí. Jo crec que sí. Hi ha una cosa, en qualsevol cas, que jo tinc apuntat aquí perquè va ser una reacció després de veure la pel·lícula, i és que la llista de Schindler ens mostra el valor, ens mostra el valor de la vida, i la importància de no ser indiferents al sofriment i a la injustícia. Això és molt important. Sí, i tant. I això és una de les lectures que es poden treure fàcilment de la pel·lícula. En la pel·lícula, hi ha també una cita del Talmud, que és el llibre de referència que diu que qui salva una vida salva el món sencer. Bueno, també ja hem dit abans al començar que Spielberg és jueu. Clar, clar, clar. Per tant, també va a favor d'obra. De les seves figures, evidentment. És inevitable. No, inevitable, com fem tots. El tema, el que no podem és ocultar-ho. Allò va passar, i això penso que aquí sí que em posaré fins i tot pesat. veieu-la, i veieu-la, sabem que està veient una gran pel·lícula, a més a més, eh? Però veieu-la, sobretot, per això. I que la vegin aquells que no n'han sentit a parlar perquè eren massa joves, que no n'han sentit a parlar perquè a l'escola no els han explicat, que n'estan sentint a parlar però els estan girant la truita completament i explicant-li que allò no va existir, com si la Terra fos plana. O treien importància. O treien importància. No, van ser. Què va ser? Una època de barbària. A la guerra espanyola em van morir un milió. Sí, no van morir. O sigui, els van sacrificar un per un. A més, molt diferent de morir en un camp de batalla. Bé, res. Hi ha una cosa curiosa i és que a la pel·lícula, si ho veureu, hi ha un moment, això està a la primera part, si dividim la pel·lícula en tres parts, que són les tres hores. Són les tres. A la primera part, hi ha un moment en què, clar, el personatge de Schindler es destapa i això, es destapa i això, i diu que el seu pare li va dir que hi havia tres coses importants a la vida per triomfar. Una, tenir un bon metge. Una altra, un capellà tolerant. I la tercera, un comptable llest. Exacte. I es veu que sobre aquests tres elements, ell va fonamentar el seu èxit empresarial. Sí, sí, sí. Compleix, realment. El comptable llest, realment hi és. Sí. Aquests personatges aquí interpreten. que m'ha agradat més al Ben Quinsley. És de les pel·lícules que el personatge s'ajusta més a l'actor, o l'actor s'ajusta millor al personatge. Molt. I m'agrada el Quinsley en general. Però en aquest cas, m'ha agradat molt. M'agafa un carinyo especial, tot i ser un personatge fred, i que el que fa és la seva feina. Però hi ha alguna cosa d'empàtica amb ell, també. aquestes caminades entre la gent, buscant la gent més propícia per portar-los, salvar-los, i portar-los a la fàbrica, perquè sap que és la primera manera de poder començar a fer llista. Sí. Això és aquesta implicació d'aquest home. Sí, fins i tot hi ha un moment en què es posa una mica en plan Jesucrist, i li arriba una dona i li diu que hauries de salvar a la meva família que tinc el fill o la filla i el marit i tal, i ell el recupera. Allò ja... És un moment bíblic. Exactament. Té un tractament bíblic. És veritat, totalment. No l'havia vist. Hi ha una cosa que, quan ens hem referit a la nena de l'abric vermell, clar, dius, i què simbolitza? Jo no he sabut trobar una explicació amb cap entrevista amb l'Spilbert que en parlés. Però, a veure, naturalment, quan hi ha coses així i no hi ha una explicació clara, l'explicació és lliure i cada un pot prendre l'orientació que vulgui. Però, per exemple, jo, per dir la meva, diria que, per mi, la nena de vermell pot simbolitzar la vida, la innocència i potser també l'esperança. Sí, està bé. Està bé. Realment, que hi hagi una nena de vermell o de qualsevol altre color és un procediment... Perquè està trencant amb el gris, amb el gris que és la cendra, és el que queda després d'un camp d'extermini, no? I trenca amb el gris. És vida, el vermell normalment és una cosa que té vida. Exacte. Igual que les flames. El ser una nena tan jove que té 3 anys i mig és inocència i, per tant, com que és tan jove i encara camina, doncs podria ser esperança. Perspectiva de futur, cosa que no farem espòilers. No. Però sí, sí, sí. Molt bé. Molt bé. Doncs, fins aquí podríem dir que donem... que hem arribat amb el tema... Sí. A partir d'aquí us deixem vosaltres, la facilitat de veure-lo en aquest cas a Filmin, que no pressuposo que tothom ho tingui, però sí que en tot cas és una plataforma fàcil de tenir i, fins i tot, potser estem en algun altre. Jo, com que estava a Filmin, ja no vaig fer més... No, jo també em vaig quedar en Filmin. Però és possible que arribi per alguna altra plataforma. Bé... Què et sembla que fem? Tu tens alguna cosa de l'aula de cinema? Jo tenia... De cinema podíem parlar d'alguna cosa, de sèrie, ho deixaria per quan parlem la setmana que ve. Jo tinc alguna pel·lícula que podem fer algun apunt. Fes una mica de punt. Però... Són... A veure, seran quatre... Quatre notes. Quatre notes. Perquè no hi ha una pel·lícula... O sigui, així com per exemple Brutalist era una pel·lícula com per parlar-ne, recomanar-la, etcètera. No, Mireu, tenim una pel·lícula que segurament n'heu sentit a parlar o potser encara se'n parlarà una mica, no sé si li tocarà algun premi. Si li hagués de donar jo, des d'alguna no li tocaria, que es diu Baby Girl. Baby Girl és una pel·lícula de Halina Reing. Aquesta pel·lícula està interpretada per Nicole Kidman i vol ser un retorn de la retocada entre cometes de Nicole Kidman, amb un... Això que se diu un sensual... sensual trailer, eròtic, que narra la història de Romi, el personatge d'una altra executiva que inicia una ardent aventura de sexe extrem amb un becari. Bé, això que podria ser interessant, podria ser poc interessant o avorrit i gens interessant, per mi em sembla la tercera opció. És a dir, que no puc qualificar això ni com un thriller eròtic que valgui la pena veure perquè aporti coses, ni em sembla que sigui un paper ja ni tan sols mitjanament acceptable de Nicole Kidman. Més aviat em sembla que és un paper en el que en moltes ocasions ella està perduda una mica com si li diguessin no, no, no corris tant, corre menys, camina cap allà. No, no se la veu a gust, no se la veu a gust. Ja dic, no seré jo qui la recomani. Hi ha una altra pel·lícula que aquesta em sembla que s'estrenarà la setmana que ve, o aquest divendres, o el divendres següent, que es diu, o es titula «Adiferentment», d'Aaron Schindberg. Aquesta és una pel·lícula, perquè tingueu una idea, que tracta un problema de formació congènita en què un home té uns traços de formes en el cap que per situar-nos recorden molt aquella pel·lícula de David Lynch, «L'home elefant». no és tan exagerada la deformació, però va una mica per aquí. I ens planteja el problema, també, de l'acceptació de lo diferent i el valor de l'individu per se. És una pel·lícula que no està mal plantejada, està acceptablement desenvolupada, amb una bona interpretació per part del protagonista, però sí que a mi em va semblar que estava lluny de l'aportació humana i poètica que va fer David Lynch amb l'home elefant. En tot cas, així com en Baby Girl descarto recomanar-la, diferentment en sembla una pel·lícula que és interessant de veure. i avui, precisament aquest matí, he vist, en passa de premsa, fora de la llei de Patsy Ponziroll. Aquesta és una pel·lícula que, per situar-vos, està una mica amb l'ona, respectant les distàncies, de Fargo, dels Germans Cohen. Però, clar, el problema que té Ponziroll, el director, de Germans Cohen, que jo sàpigui només n'hi ha hagut uns. Llavors, quins són els problemes? Doncs els problemes és que... És una pel·lícula en què té un guió que té una colla d'elements, i no són pocs, eh? Ni quadres, ni sis, ni vuit. No, no són una dotzena ben bé. Molt interessants, com per fer una bullavesa extraordinària. Doncs no. No surt així. No surt així perquè el guió i la realització no tenen la coherència adequada com per aprofitar el material, que el material, el material, així, tant en situacions com en contingut, és molt interessant. La pel·lícula té un tracte de comèdia canalla, o de comèdia negra, però sí que hi ha situacions que són molt bones, però, bé, és una comèdia d'aquelles a mans d'un director amb talent, amb molt talent, podria ser una gran comèdia. Però, bé, què us puc dir sobre allà? Doncs que, escolteu, si l'aneu a veure, el que us garanteixo és que no s'avorrireu. Gràcies molt. Estem parlant de Fora de la llei, i segurament s'estrenarà d'aquí el divendres o el divendres de la setmana que ve. No recordo ara exactament quin és el dia. Molt bé. I aquí us deixo jo aquests dos apunts de pel·lícules d'actualitat. Molt bé. Si pel temps que tenim, i al final de tot us vol dir... Tenim quatre minuts, perquè ens reservem dos minuts... Per una recomanació personal. Sí, una recomanació particular. Bé, llavors, jo, com que hi ha poc temps, quasi que faria una mica una presentació del tema que desenvoluparem, perquè mereix una miqueta més de desenvolupament, en el proper dia. Molt bé. Ara estava mirant què podia explicar que durés això que m'haig de senyir, però crec que sí. Ja vam parlar en el seu dia, anà parlant d'una manera molt expressament, quasi ho he fet, he fet al contrari, un bon muntatge. És a dir, no he fet una continuïtat clara, diguem, sinó que he anat fent apunts sobre... És una aula de cinema absolutament lliure i llibèrrima, i he anat explicant coses soltes, sí, amb una mínima estructura per anar començant explicant el que és el pla i el que és la gramàtica mínima del cinema. He anat avançant per aquest territori, però d'una manera una mica desordenada, sincerament. però he fet una mica també expressament, perquè això no és una aula finalment de veritat de cinema. El que vull és que el que escolti entengui que quan està veient una pel·lícula està veient una mica més allò que creu que veu. És a dir, hi ha darrere tota una saviesa que no deixa de ser un art que té una tècnica i una tecnologia i una gramàtica. Una de les coses interessants que hi ha, un gran muntador americà que ens ha fet el gran favor a tots els muntadors que convertir-se en la nostra veu, que és el Walter Murch. El Walter Murch és un gran muntador de cinema. Ell va començar sent com a muntador de so, però després va passar a través d'en Valcópola, per exemple, va fer el salt, va començar com a muntador de so d'algunes pel·lícules i va acabar sent el muntador també de la imatge de la pel·lícula. i després a partir d'aquí ja ha sigut alternativament les dues coses perquè a ell li agrada molt també el so, li agrada molt treballar el so de les col·lícules. Diguem que si el volen gaudir els que ens escolten, a la filmoteca trobareu el llibre bàsic d'aquest muntador que és En el momento del perpadeo. És el que tinc a les mans en aquest moment. És el que tinc a les mans en aquest moment. Sí, que més estén a la sort que el poden trobar ara perquè ha sigut un llibre que ha estat descatalogat durant molt de temps i quan es veu s'ha de comprar perquè si no ja no el trobarem. ell hi ha un moment que explica i jo he anat arribant a aquest punt també que és que ens enfrontem com a muntadors a com comencem la pel·lícula. Comencem amb un pla? Molt bé. Escollim aquest pla, el col·loquem en el timeline que li diem, a la línia de sortida i el posem com a primer pla de la pel·lícula. Aquest primer pla de la pel·lícula ens demana un altre pla i aquest altre pla és una mica condicionat per aquest primer perquè aquest primer si és d'una manera el següent ja no pot ser de la mateixa i així successivament anem estructurant la història. quan tinguem construïda dos, tres, quatre seqüències tinguem construïts 15, 16 minuts de pel·lícula estem exercint entre altres coses sense saber-ho inconscientment un judici que hem de tenir molt clar que és en quin moment s'ha de produir el tall d'un pla a l'altre. És a dir, quin és el moment de tall entre un pla i l'altre? per què escollim aquest moment i no uns moments més tard? parlant en fotogrames que el fotograma són 25 imatges per segon doncs un 25 ao de segon és en què es divideix un segon es divideix en 25 parts per tant mig segon serien 12 fotogrames i mig en aquest cas quin és el punt de tall exacte que està demanant l'acció? quan el personatge acaba de parlar immediatament sense deixar ni un fotograma de silenci saltarem en el següent i en l'altre ja entrarem amb l'altre parlant o deixarem una pausa de quan? quins vegons ha d'aguantar aquella pausa? quin és el silenci que necessita en aquest moment la pel·lícula? i organitzar aquest tipus de decisions és on rau en aquesta organització adequada, ponderada, pensada i a vegades molt, d'alguna manera intel·lectualment poc pensada però d'alguna manera molt intuitiva és on rau a vegades la gran força d'un muntatge i no d'un altre i això ell ho estableix i ho divideix en sis apartats que desenvolupen el proper dia que és què hem de valorar per ordre primer ell diu primer és l'emoció això és el primer que hem de valorar el tallar és amb l'emoció després ja en parlarem el dia següent segon, l'història, l'argument què estem explicant? tercer, el ritme que està adquirint quart, el rastre de la mirada i això ho explicarem molt millor el proper dia tres, tenint en compte que la pantalla té una visió bidimensional de la realitat i això ho hem de tenir en compte i l'espai tridimensional de l'acció ja no de l'avantatge, de l'acció i aquí d'alguna manera acaba i el proper dia seguirem amb aquest tema bé, doncs fins aquí hem estat parlant de pla i ara parlem de plats perquè... perquè Jan, estem al febrer i el mes que ve és al març i el febrer i el març a Catalunya què es fa? els calçots els calçots és el pla rei el pla rei amics i amigues i el pla rei dels calçots on es pot menjar amb les millors condicions amb les millors aquí doncs estem a Sant Just d'Esvern estem a Ràdio d'Esvern i tenim l'estudi a sota d'un lloc extraordinari que és Can Gent i un lloc privilegiat que té sol tot el dia si en fa i esperem que sí i en aquest lloc en estar sí o ens hi esperen allà la Núria, el Xavi tot un equip de gent del nou Ginestar allà parlava de 8 persones que estan per atendre'ns els dies el que queda encara els dies 16 de febrer 2 de març, 16 de març, 22 de març i 30 de març que seran els dies que a pleno sol com la pel·lícula tindrem, espero tindrem això el ple de degustar una excel·lent calçotada en tota la línia habitual del que és una calçotada és a dir amb la salsa de romesco que convé la salsa de romesco els calçots pertinents torrades de paga de pages amb pan tomàquet la grellada de carn el xiu tot plegat un vinet un vinet negre un vinet estupendo que posa a la casa i la crema catalana que no pot faltar i hi ha meravellós telèfon aquí per trucar si voleu fer la reserva i tant 652-527-378 652-527-378 semblo una falca però no ho és és amistat és amistat amb aquesta gent feu la reserva tornem a dir el telèfon 652-527-378 3-627-378