La mano invisible, Jonathan Demme i Kubrick: treball en espectacle, violència i Los Angeles ’92

Cinema sense condicions. ¿Ya? Sí, es suficiente. No sé si lo he hecho muy bien. Es que estaba un poco nerviosa. ¿Por algo en especial? Bueno, que no estoy acostumbrado a que me miren mientras trabajo. ¿Y eso le molesta? ¿Le gusta su trabajo? Yo creo que todos los trabajos son importantes. Incluso los más comunes. Oye, ¿tú piensas mientras trabajas? Yo lo intento, pero como mucho acabo contando las piezas. No, no, es una encuesta. Sí, no se trata de ninguna venta telefónica, señora Herrera. Es muy importante que siempre se sigan las mismas formas. ¿Tiene algo que objetar? No, no, ningún problema, lo que ustedes prefieran. Al final de mes, lo único que importa es el sueldo. Lo demás son chorradas. ¿Te han dicho lo de la penalización? Sí. Bona tarda. Un dimarts més som aquí, una vegada més, un dimarts, per parlar-vos de cinema, de cinema sense condicions, d'aquelles pel·lícules que hem vist, d'aquelles pel·lícules que veurem, d'aquelles pel·lícules que arribaran o de les que històricament ens considerem que val molt la pena. Avui, per exemple, tenim un convidat que vol parlar de dos clàssics del cinema de l'Stanley Kubrick, ja en parlarem en el seu moment, i, per tant, de fer una mica de reflexió sobre aquest món que és el món cinematogràfic i el món cultural. Aleshores, avui, com sempre, el Francesc, controlant el so, ens posa coses que ens sorprenen, perquè jo confesso que he sentit una sèrie de coses i no sé de què va això. Explica'ns una mica de què has posat, Francesc. Això és com aquell que treu d'un discurs fora de context, que diuen, saps? Això que agafa, eh, que sí? A vegades estem desconcertats. Què és això que es posa? Però està molt bé, està molt bé. Què és això? Ho s'he avisat, ho s'he avisat abans d'entrar, de que havia anat a veure una pel·lícula per tercera vegada, i una pel·lícula de la que us vaig parlar el novembre de l'any passat. Sí, però que no hem vist, però que no hem vist, no? Però que es pot veure, i aquí està la gràcia, que ara per fi ja s'ha estrenat a Madrid, al cinema És Princesa, de Madrid, el Renou a Princesa, el 28, el divendres passat, és una de les estrenes de la setmana, i a Barcelona al cinema Zunzeig, que es va poder veure en presència del director, el David Macián, aquest diumenge, ja vaig estar jo saludant aquest home, que ja ens coneixem una mica, aquest dijous, demà passat, es pot veure de nou als cinemes Zunzeig, a les set de la tarda, el dijous vinent, dia 11 també, i aquest dissabte, a les vuit del vespre, torna a venir el David, que s'ha convertit en un ambaixador de la seva pel·lícula brutal. L'home va posar tots els seus estalvis, va agafar, va demanar crèdits també, que encara està pagant, però bueno, és que veritablement és una petita perla, que ell se n'adona, que al final li ha sortit una cosa tan valuosa, que sap que ha de fer el que sigui per vendre-la. Molt bé. I jo us ho dic, i ara quan vosaltres la veieu, bueno, doncs ja està, pensareu igual que jo, vull dir, per això s'ha de veure, per poder apreciar-ho. La mano invisible. La mano invisible. He escoltat alguna cosa prou recorrent, si més no, que el que compta és cobrar el cap de mes, vull dir, sí, alguna altra cosa, que es posa nerviós si em miren, vull dir... El tema quin és? Quin seria el tema? Aquest que és com el subtítol de la pel·lícula, El espectáculo del trabajo. És una novel·la, originalment de l'Isaac Rosa d'un sevillà, que el David Macián va llegir, el David Macián havia fet una sèrie de curtmetratges, sempre, sempre, curiosament, com a protagonista del Bruto Pomeroy, que és un actor secundari fabulós, que coneixeré de moltes pel·lícules, és aquell que feia allò del moviment aquell amb els elàstics dels pantalons a la benzinera, explicant-li que el que li havia explicat al seu fill era que es feien els fills fent allò nyaca-nyaca, llavors movent-lo d'allò. Bé, hi ha moltes altres pel·lícules, El dia de la bèstia, però mai no ha tingut un paper protagonista, només amb alguns curtmetratges. Ara, bé, la qüestió és que sempre havia fet curtmetratges de caràcter més aviat festiu, diferent, però de cop, en la seva primera pel·lícula llarga, doncs va decidir adaptar aquesta novel·la, que en principi la cosa era una mica complicada, perquè consisteix en una sèrie de persones que estan en una sala, en una sala industrial, i cadascú té una feina determinada. Una persona que va construir murs, un albanyil, ara no em surt en català, un paleta, una costurera, un telefonista, un informàtic, un carnisser, diferents persones, i cadascú té el seu lloc de treball, i tots van fent la seva feina repetidament. Carnisser també? Carnisser també. I quan fan, sí, que hi ha una declaració del carnisser quan li fan l'entrevista, allò que et posa els pels de punta, de com funcionen, com havia treballat amb un escorxador, i com havia anat canviant de treball, perquè la gent no aguantava allò en una situació determinada. La qüestió és que, en un moment determinat, el paleta, ha construït el primer mur, allà dintre d'aquesta nau industrial, llavors el tira a terra, amb un cop, que és el que he sentit en el soroll aquest, amb un cop de pala, de martell. Llavors comencen a... De mall. Sí, exacte. comencen a sentir-se aplaudiments, i gent que... I flashos, i dius, bueno, què està passant aquí? Doncs consisteix en una mena de reality show, en el que hi ha tota aquesta sèrie de treballadors, els espectadors van a veure aquest espectacle del treball, i hi ha una... els que serien els empleadors, la gent que ha empleat aquesta gent, que els hi van posant una sèrie de condicions laborals canviants, que no estaven prèviament en el contracte, o que si ho estaven, no estava molt clar per on anirien la cosa, llavors ells són uns treballadors més, que cobren el seu sou al final de mes, que per això es deia aquesta frase, que estan vuit hores allà treballant diàriament, i que no saben ben bé què fan allà, simplement van fent feines repetit. L'has vist aquesta pel·lícula d'Ansat Valditos, l'has vist aquesta? Sí, senyor, sí, senyor, una de les pel·lícules que posava David Macián com a punt de comparació amb aquesta pel·lícula. L'Ansat Valditos perquè és aquesta repetició, aquest ball forçat per aconseguir arribar a un premi. Això, de totes maneres, és una cosa més quotidiana, allò L'Ansat Valditos era una situació excepcional, una crisi brutal, allò del crac del 29, la gent havia de guanyar-se la vida. Això, en principi, són els treballadors normals i corrents, que és veritat que... Bueno, dins de la crisi que hem fet. Sí, a la crisi actual. Jo recordo el dia que vas venir, l'últim dia, eh, Joan, oi? Sí, Joan. Joan Sanz, sí, que tenim aquí, encara no l'hem presentat, és que no l'hem presentat a ningú, només a mi. Ens parlaves precisament del goig d'estudiar fins als 40, precisament per tenir... I més enllà dels 40. Sí, més enllà. Precisament per tenir, doncs, l'orgull de ser el que som, no? I em va quedar aquesta frase, i em va agradar molt. Llavors, és clar, transformar això en un espectacle, oi? Fa una mica de... No sé... Eh? Clar, depèn de com estigui muntat, no sabem... Però és veritat... Digues, digues. A mi em recorda el mètode Grongholm, però amb treballadors, no? Sí, sí. No pas amb executius. Sí, una vegada que ja han passat, d'alguna manera, aquelles proves inicials, doncs estaríem aquí dins. Molt bé que està. Sí, sí, el mètode Grongholm, que en cinema es va portar amb el nom del mètode, únicament el mètode. Sí, però amb teatre estàvem millor. D'una manera bastant... A mi em va agradar més amb teatre. Tots els psiquiatres enfadats. A mi em va agradar més amb teatre que amb cine. No, amb cinema. Però és veritat que t'ho hem presentat, a la gent que tenim avui, i els convidats. Ja caio, ja caio. Com que has començat, vam saber que sense que ens posaves, doncs ens has una mica descol·locat. Però bé, ara ja entenem que va tot això, ja entenem de què va. Avui estem a en Joan Sardà, a la meva dreta, més enllà, com sempre, tenim en Francesc Aguilar, que està a les vidres. Torno a parlar jo. En Jaume Vidal, que acaba també d'estar aquí amb nosaltres, i el convidat, jo en Joan Morros, que ho estic fent en aquesta petita presentació, i el convidat d'avui, que és en Joan Sanz, que per segona vegada torna a venir al programa, perquè ens va agradar molt el que va fer l'última vegada, i estic segur, per el que m'ha donat les referències que tinc, que farà una cosa realment molt maca a la segona part del programa. Tot el públic. En aquesta primera part del programa, parlarem una mica, potser, de les coses que... Ell vol parlar de la Joan Atendem, que s'ha mort, suposo que sabeu que s'ha mort, i tu, si vols, pots parlar de la pel·lícula que vist. Jo no he vist res, un Facebook, he estat fora de Barcelona, de vacances, i acabo d'arribar, i no he vist absolutament res. Per tant, comença en Joan, per exemple? Sí. A veure, parlar del Jonathan Dimi, ell deia... Dimi. A tot arreu que... Es deia Dimi en anglès. Que es deia Dimi. Jo és que el veig a Itàlia dient Dimi, Dimi, perquè... Suposo que tothom deia Jonathan Demme, perquè, bueno, és tal com s'escriu, però ell recordava que el seu cognom és Dimi. Bé, és un cineasta que, malauradament, ha mort amb 73 anys, que tampoc és una edat com per morir-se, i que ha tingut una filmografia molt destacada com a cineasta independent. Jo trobo que ell ha estat un exemple del que pot ser un cineasta independent i també, doncs, ha tingut entrada en la indústria amb èxits molt espectaculars, com Filadèlfia o El silenci dels anyells. I és un personatge que s'ha sabut moure, doncs, dintre d'aquesta... dintre d'aquesta paradoxa, podríem dir, no? És a dir, ser un independent que tenia entrada en el món de Hollywood, no? En el món comercial. Encara que ell sempre en aquestes pel·lícules comercials, doncs, mantenia una línia liberal i, sobretot, un gust artístic que no sempre està en les pel·lícules comercials. Després explicaré una anècdota que confirma aquest caràcter independent del Jonathan Demi, però si mirem algunes de les pel·lícules de la seva carrera, doncs, veurem que va començar l'any 74, és a dir, bastant grandet, ja 30 anys, i va començar, i això és important, en la companyia, la productora del Roger Corman, no? El Roger Corman, doncs, sempre va donar oportunitat a directors joves, perquè comencessin, i ell ho va fer en una pel·lícula que aquí es va titular La Cárcel Caliente, que és, en anglès era Cage Hit, una cosa així com calor engaviat, o furor engaviat, no? O empresonat. I llavors és, bueno, la típica pel·lícula de senyores a la presó o d'una presó de senyores, i, en fi, vull dir, no va, no va ser gaire valorada, coneguda ni valorada, perquè tampoc, doncs, bueno, és que estaria dintre del genó aquest d'explotation films, de senyores, però senyores de muy buen ver, diguéssim. Sí, sí, sí, sí, bastant bé. Encara que estiguessin a la presó anaven bastant despulladades. Sí, sí, llavors, dos anys després va fer una pel·lícula que en anglès és Fighting Matt i en espanyol Luchando por mis derechos amb el Peter Fonda de protagonista, aquí ja va tenir una mica més de repercussió, també l'any següent, l'any 77, Handle with Care, Tratar con cuidado, inicia una una col·laboració amb l'actor Paul Lematt que farà diverses pel·lícules amb ell. Llavors, com a primera pel·lícula que aquí es va reconèixer, es va valorar d'ell, tenim Last Embrace, que seria l'abraçada final, però que en espanyol ens ho van posar com a l'eslabón del Niagara, suposo que una mica per recordar l'altra pel·lícula que també es diu Niagara, no? Escatarat. Aquí, doncs, estava protagonitzada per Roy Shader, l'actor conegut per Friends Connection i per Tauró, Tauró de Steven Spielberg, i també Janet Margolin, que Janet Margolin era la protagonista de la primera pel·lícula de Woody Allen de Prener el Diné i Corre. Llavors, l'any 80 fa una pel·lícula que es diu Melvin i Howard, una altra vegada amb Paul Lemart i amb Jason Roberts. Jason Roberts en aquesta pel·lícula fa de Howard Hughes, el famós productor i director que va passar una vida bastant fora del món, amagat, perquè no volia tenir contacte amb la gent. aquesta pel·lícula va ser bastant reconeguda als Estats Units i llavors trobem també l'any 84 ja fem un salt una pel·lícula que en l'original es deia Swing Shift que seria canvi de torn però que en espanyol es deia Chicas en pie de guerra que sempre és més atractiu i els protagonistes eren Goldie Haun i Carl Russell i llavors en català perdona en català sí que li han dit torn de tarda eh és l'altitud segurament segurament no ho he mirat en el en el com es diu allò hi ha un el portal del 324.cat vull dir hi ha una llista de tots els títols en català de les pel·lícules que s'han passat o s'han estrenat en sales o bé s'han passat a TV3 i llavors l'any 84 fa un documental perquè aquesta també és una de les característiques de la trajectòria de Jonathan Dimi el barrejar el documental amb la pel·lícula de ficció va fer també moltes pel·lícules per televisió va fer alguns capítols de sèries però el documental i sobretot el documental musical era una cosa que li tirava força i fins i tot en les pel·lícules de ficció la música tenia un gran interès aleshores estem parlant de Stop Making Sense que és un documental sobre els Talking Heads del David Byrne que va ser un documental que a la seva època bueno en fi era allò de la nova onada i etc i la presència del David Byrne al davant dels Talking Heads que portava un vestit blanc que era com a mínim 4 o 5 talles més grans que ell doncs donava una teatralitat molt gran i aquesta pel·lícula va ser molt molt reconeguda també va fer molts videoclips en va fer un per UB Fort i la Chrissy Hine també per New Order després veurem que va fer videoclips pel Bruce Springsteen i per gent així i també programes de televisió de Saturday Night Live el famosíssim programa de comèdia i després d'aquesta experiència a la televisió faria la pel·lícula Something Wild Algo Salvaje amb la Melanie Griffith i el Jeff Daniels a mi m'agrada aquesta és un pel·lículon és una obra mestra la Fabens aquesta que la del Vicenç de los Corderos aquesta és anterior és anterior doncs em va agradar molt aquesta jo va ser un descobriment molt bona molt bona vull dir a més molt típica de l'època vull dir que la Melanie Griffith era una senyora que enredava amb un executiu i que el portava per on volia per on volia i realment vull dir acaba una gran pel·lícula una gran pel·lícula acaba amb tota la seva reputació una pel·lícula que també se semblava que també era una comèdia era la del dos anys després l'any 88 una que en anglès es deia Married to the Mob que seria casada amb la màfia i que en castellà era casada con todos perquè és clar vull dir si poses la màfia doncs no es veu que no agrada no i llavors doncs era la Michelle Pfeiffer i l'Alec Baldwin els protagonistes Arribem ja al el silenci dels anyells després que l'any 90 va fer un una pel·lícula de televisió de la sèrie Red Hot and Blue que portava el Martin Scorsese sobre el blues llavors evidentment quan la mort de de Dimi de Dimi aquests dies s'ha parlat més que res del silenci dels anyells que tothom recorda amb la Jodie Foster i l'Anthony Hopkins fent d'Anibal Lecter i immediatament després ve Philadelphia amb el Tom Hanks el de Saint Washington l'Antonio Banderas i amb papers secundaris la Joan Goodwater i el Jason Roberts també i llavors de les últimes pel·lícules voldria destacar la boda de Rachel que és Rachel Gett Tim Marriott amb l'Anthony Hathaway i la Debra Binger amb un guió de la Jenny Lumet que era la filla del Cindy Lumet i hi ha una pel·lícula de l'any d'aquí un any de l'any 2002 que es diu La veritat sobre en Charlie que el protagonista era Mark Wahlberg la Sandy Newton i el Tim Robbins que aquí hi ha una cosa molt curiosa que és el que jo volia explicar d'aquest caràcter independent resulta que Jonathan Dimi era el fan número 1 mundial de Pere Portavella mira tant això és una cosa absolutament insòlita a Pere Portavella li van fer una retrospectiva en el MoMA de Nova York en el Museu d'Art Modern de Nova York i llavors el Dimi va quedar encantat de la manera que el Portavella portava a la seva carrera ell va dir que hagués volgut fer les pel·lícules que havia fet el Portavella i justament en aquesta pel·lícula La veritat sobre en Charlie hi ha un diàleg en què una parella a París entra en un taxi i llavors en el diàleg que es manté dins del taxi diuen acabem de venir de la retrospectiva d'en Portavella vull dir que és una qüestió insòlita que es parli en una pel·lícula americana d'un realitzador català encara que el Portavella evidentment s'ho mereix i es mereix molt més que tot això però t'ho van dir Portavella Portavella anem una mica si podem perquè doni temps el Joan explica el que tu has vist em sembla que has vist Jennifer Jo vull destacar dues pel·lícules que vaig veure ahir Jennifer Vuit és una pel·lícula del 1992 amb Lati García és un actor que sempre va resultar prou interessant la Wathurban que és vega no sé si la recordeu Jo la recordo i m'agradar i el John Malkovich que té un tros gloriós és fantàstic aquell tros quina manera d'oferir-se en qüestió de 5 minuts oferir-se com a actor de príncia d'això d'aquells que llueixen llavors aquesta pel·lícula jo trobo que el que té la particularitat és precisament aquesta manera de mostrar que aquesta societat que no precisament llueix per la seva brillantor en quant a conceptes en general de la manera que va posant sobre la taula doncs aspectes de professions fins i tot en aquest cas els policials de la manera que s'acaba descobrint que qui qui fa doncs una cosa aquestes famoses pel·lícules que hem vist últimament que ens arriben fins i tot de Corea del Nord o del Sud que investiguen sobre un crim i que descobreixen 25 anys després per exemple o l'Onestar també de John Seilis que descobreixen 25 anys després qui va ser l'assassini en aquell cas doncs aquí estaríem amb una cosa molt semblant però que destaca per la seva novetat no ho sé vull dir ho vaig veure molt allò molt novetós vaja que en fi que entusiasme i en quant a l'altra és a sala al tren de Penham 1, 2, 3 aquesta és una pel·lícula típicament americana no hi ha cap mena de dubte la dirigeix Tony Scott i de tant en tant doncs jo crec que tots els cineastes ens ve de gust veure allò típicament americà encara que que tingui allò típic que tenen els americans esclar que en definitiva és l'acció per l'acció però aquí en aquest cas el que domina és precisament aquesta facilitat de comunicar-se un criminal i un treballador normalet que ha pujat una mica però que també l'han acusat d'això de pervers perquè ha cobrat una d'això un com se'n diu un suborn no? i tal i està molt bé trobo que que llueix la pel·lícula aquesta semblant al que ens ha dit el francès d'aquesta pel·lícula que veurem en aquest cas no ho transforma en un espectacle però sí que veritablement està parlant dels dolents de veritat però que tenen el seu cor petitó potser i també d'aquestes persones que d'una manera natural pugen a la dinàmica d'un treball tan enranglaret com pot ser pertany a la Renfe o qualsevol cosa d'aquestes i la veritat és que a mi em va treure al final no eh al final allò sembla jo no recordo aquesta no l'hi he vist en canvi la primera que vam fer que és dels anys 70 i que passa la crítica diu jo no el conec aquesta segona que parles tu però la primera que diuen que és molt més acabada molt més rodona molt més aconseguida que aquesta i no recordo el final no recordo el final recordo el final es agafen no? és que no recordo com acabaven esclar no podem deixar pas això al final hi ha una escena molt curiosa vull dir que no desvetllarem aquí per si algú la vol veure però per una casualitat es descobreix en el culpable per una casualitat però és una història maca molt ben feta la idea aquesta claustrofòbica d'estar dintre d'un vagó d'un metro un cotxe que es diu perquè el vagó és per mercaderies però estar-hi amb una capacitat de manòria extraordinària jo entre volta treu un paperàs és ell el que fa i el Guassina el Densel és el que fa de treballador dels ferrocarrils d'allà a Filadèlfia em sembla que és allò em sembla que ho anomenen sí anomenen que bueno una part jo no me'n recordo recordo la primera no sé em va cridar l'atenció i després volia descobrir una cosa i aquesta sí que l'explico suposo que heu vist la pel·lícula del Dorado oi que sí del John Wayne el Robert Mitchum i val i llavors doncs el Dorado una de les coses que vaig descobrir ahir és que el John Wayne amb tot l'heroi que ha representat i que tantíssima gent s'identifica és un trampós agafa avantatge sempre i sobretot al final quan ja està d'aquella manera tan ferit que veu que no podrà contra aquell també li fa trampa li fa tocar la cordeta a l'altra és el moment que es distreu i tant ho dic perquè hi ha una estona quan encara el Robert Mitchum està borrancho que el Robert Mitchum com que és tres vegades més que ell gairebé no exegero però és més quadriculant i com que està begut va per ell i agafa una per ell i pa ja t'està marcant el que serà al final també això bé em va cridar l'atenció perquè bueno vaig veure també això vinga jo penso que val la pena que aprofitem el convidat que tenim i per tant a partir d'ara donem la paraula a en Joan Sanz perquè ens parli de la violència bé i porta de diversos convidats fantàstics em sembla molt bé però abans m'agradaria lligar una mica amb el que ha dit al principi de tot de les empreses del treball i ha anomenat una espècie d'homo sapiens que a mi em fascina que podríem buscar dono una suggerència faig una suggerència i és que podríem trobar alguna pel·lícula que parli dels executius d'acord els executius són una mena de de homo sapiens que els els han vengut que són burgesos d'acord els ho han cregut més aviat els han vengut molt bé i ells es pensen que ho són són falsos burgesos no hem de no hem de perdre la perspectiva que un burger és aquella persona que té un monopoli en monopoli té un mitjà de producció i cap executiu té en monopoli un mitjà de producció per tant no ho són i després passen les coses que passen que a la crisi al crac del 29 doncs menjaven a menjadors socials i a la crisi amb l'actual que encara estem també veus a persones que han tingut un càrrec molt important i van a menjadors socials vull dir no volia de tota manera a mi m'agradaria posar un apunt a més això jo penso que la burgesia és una cosa bastant més complexa que això vull dir això ja és una és una estructura mental que fa sí completament d'acord però no volia deixar passar l'oportunitat ja et dic que han parlat han anomenat una espècie que veritablement és d'estudi i que podríem trobar alguna pel·lícula escolta moltíssimes gràcies per tornar-me a convidar un altre cop és un plaer per a mi estar amb vosaltres els que s'escolten els diré que els he convençut aquesta gent que tinc aquí al voltant diu a vosaltres no ho sé encara els he convençut encara no sé com per parlar de la violència la veritat és que he portat altres convidats que seran els que parlaran per mi i jo no jo no en sé res però els convidats que he portat evidentment sí que en saben en llançaven molt evidentment no podia ser d'una altra forma i he portat un director de cine que és Stanley Kubrick Stanley Kubrick ens presentarà dues pel·lícules fantàstiques la primera és Senderos de Glòria del 1957 i la segona pel·lícula és L'aranja mecànica de 1971 dos tipus de violència diferents d'acord però això quan arriba el moment en Kubrick ja ja ens parlarà de si he portat dos escriptors un d'ells és un ideòleg és un dels pares un enfatitzo subrayo un dels pares de l'anarquisme que és Jean Proudhon en Proudhon doncs entre altres moltes coses era bastant belicós d'acord i té un pensament sobre la guerra que m'agradaria llegir un tros de text el qual doncs el defineix perfectíssim en bé després porto un altre escriptor que és Joseph Conrad Joseph Conrad portarà dos títols a parlar un d'ells és El corazón de les tiniebles que és la novel·la que va servir de base per fer la pel·lícula Apocalipsis 9 del Francis Ford Coppola del 79 aquesta pel·lícula evidentment tractada del Vietnam de la guerra del Vietnam i evidentment és un tipus de violència també ja en parlarem després parlarà ell després que és el tipus de violència que està monopolitzada per l'Estat porto en Conrad ens porta una altra obra d'acord que són les seves memòries crònica personal que a mi m'agradaria moltíssim podem sacrificar tot però a mi m'agradaria moltíssim llegir un tros de text que té les seves memòries i que parla sobre la paraula d'acord Conrad diu que la paraula és molt important i també molt perillosa i fa un pàrraf que a mi veritat quan vaig llegir el llibre perquè ho vaig haver de fer per la universitat per fer un treball i la veritat és que em va quedar i ho he utilitzat bastant sovint el poder de la paraula però quan arribi el moment ja en parlarem i el llegiré si queda temps i per últim i també per parlar de la violència i portar-la i posar aquí sobre la taula i fer un debat i tal són dos exemples reals que van passar a Los Ángeles un a l'any 65 i un altre al 92 que van ser calcats el que va passar al 65 va tornar a passar a 1992 d'acord el del 92 es va tancar amb més de 50 morts 11.000 detinguts i 3.000 ferits vull dir que cuidado que la violència va ser una violència racial va ser tremenda en podem parlar dels dos dels dos fets perquè és un tipus de violència molt concret ja arribarem bé en parlem doncs entrem en tema ja directament no la violència el que diré ara senzillament és una introducció per les pel·lícules i tal que en parlarà en l'estànic cúbric la violència és un instrument és innegable d'acord és un instrument que pot estar al servei de la ignorància de la intolerància o que acostuma millor que acostuma millor a estar entre el servei de la ignorància de la intolerància de la política de la religió de la malaltia d'acord de l'economia de l'aristocràcia de la burguesia i del proletariat en definitiva i per resumir-ho molt i molt i molt és un sistema de control social a més molt ràpid és molt efectiva la violència aleshores hi ha diversos tipus de violència i el que l'està li cubri que ens presenta amb senderos de glòria és la violència que té en monopoli l'estat que utilitza mitjançant els militars per portar endavant per desenvolupar endavant per obtenir uns beneficis o no d'acord de qualsevol cosa i la utilitza l'estat això és el que la pel·lícula antimilitarista que va fer l'Stanley Kubrick el 1957 que per cert el context històric que envolta aquesta pel·lícula és que feia 12 anys que havia acabat la segona guerra mundial que feia 4 que havia acabat la guerra de Corea no ens oblidem que la guerra de Corea va durar 3 anys dels 50 al 53 que a més a més estàvem en plena crisi de la guerra freda i que el president dels Estats Units era el general Eisenhower per tant dir que Sendero de Glòria no va tenir cap nominació ni cap premi és normal s'entén perfectament la bolsasia no ho entén s'entén perfectament que a ombros no sabia ara s'ha de dir que el Kirk Douglas va estar bordat la veritat és que és un actor camí encara no sabia massa bé el que feia el Kirk Douglas probable quan ho va començar a saber va ser amb el d'allò aquella el Espartac allà allà va dir hòstia calla que això vale d'acord és evidentment un film antimilitarista 100% d'acord el desenvolupament de la pel·lícula no ho explicaré ho deixo aquí als experts però la veritat és que és digne de veure és d'aquelles pel·lícules juntament amb altres com per exemple Casablanca que veig com a mínim un cop l'any la meva dona si m'està escoltant que ha passat que ets et dirà sabrà perfectament que sí que la veig un cop un cop l'any i que a més a més al·lucino cada vegada la veig sempre trobo quelcom diferent la naranja mecànica és un tipus de violència completament diferent ens presenta en Kubrick ens presenta una violència no malaltissa sinó una violència per se la violència pura i dura és un individu que s'ajunta amb un grup d'altres individus i que comparteix escenari amb altres crepuscules que practiquen la violència extrema d'acord per passar-s'ho bé però ell no està malalt però amb una classe concreta exacte aleshores allò el motiva en Kubrick ens presenta un Londres futurista que és molt curiós amb tècniques psiquiàtriques futuristes que és la per cert que per sort no s'aplica però tècniques psiquiàtriques futuristes que es van vestir el Pavlov el 1904 que va guanyar el Premi Nobel per això per la condició per condicionar la gent bé doncs el protagonista de la pel·lícula aquest individu és violent per si mateix i si veieu la pel·lícula jo us associareixo que la que la veritablement és molt violenta us donareu compte el missatge Kubrick ens diu tenim un violent la societat és violenta però l'Estat que té el monopoli de la violència no permet que un individu la practiqui en solitari aleshores els polítics diuen no no anem a curar-lo d'acord i fan un tractament novedós de principis del segle XX però novedós d'acord novedós i el practiquen amb ell però resulta que després els denuncien els que van en contra d'aquest govern i canvia no? aleshores ja no en definitiva els polítics utilitzen la violència en benefici propi tant quan deixa de ser violència com quan existeix la violència perquè al final de la pel·lícula jo diria que és com és allò de la democràcia potser a veure si parlant arribem a un acord potser molt bo hem de dir que la naranja mecànica del 1971 tot i que estaven en plena guerra freda sí que va ser nominada en quatre Òscars va tenir quatre nominacions i va tenir tres nominacions als Globus d'Or era evidentment una altra època i era un altre tipus de violència era el futur no existia era el futur qui s'ho vulgui creure però la veritat es veu la contraposició d'una pel·lícula antivilicista antimilitarista com Cenderos de Glòria i una pel·lícula com la naranja mecànica el tractament tot i que la crítica d'una i d'una altra va ser molt positiva molt bona però el tractament dels premis que és en definitiva el que llença una pel·lícula que va endavant i fins i tot el director perquè en definitiva la taranja mecànica és dir i això és el que ve exacte exacte no aleshores aquestes són les dues pel·lícules que ens ha presentat l'Stanley Kubrick ara vindria el nostre el nostre anarquista el que va assentar un dels que va perquè no va ser ell sol un dels que va assentar les bases de l'anarquisme i el deixaré parlar amb ell d'acord hi ha un llibre que es titula Les raïces de l'anarquisme de Peter Marshall d'acord l'editorial és molt suggestiva per cert l'editorial editorial la neurosis o les barricades Madrid 2016 aleshores a la pàgina 65-66 Joseph Pierre Proudhon diu lo següent fixeu-vos Mientras vive en Bélgica escribió La Guerra y Paz que iba a tener una influencia profunda en Tolstoy la obra da testimonio de la naturaleza paradójica de la mente de Proudhon a primera vista glorifica la guerra hasta tal punto que el autor aparece como un apologista del derecho de la fuerza esto fue en parte debido a su temperamento belicoso que le llevó a celebrar la lucha Proudhon dice actuar es luchar declara dice continúa diciendo Proudhon pero el autor también creía que la guerra estaba arraigada en nuestro ser la guerra es divina es decir es primordial esencial para la vida y para la producción de los hombres y de la sociedad está profundamente asentada en la conciencia humana y su idea abarca todas las relaciones humanas la guerra es nada menos que la base de nuestra de nuestra historia es nuestra vida y nuestro entero ser Proudhon continúa diciendo sin ella la humanidad estaría en un estado de es muy vaca esta frase de siesta permanente fantástica de hecho Proudhon va tan lejos como para representar la guerra como una revelación de ideales de justicia ya que es un gran nivelador y elimina a los débiles la guerra perdurará mientras la mientras la humanidad perdure Proudhon continúa y termino si no segueix porque veig que cada vez lo espalda más este no espera espera acabo s'ha d'entendre en el contexto de la época exacta estem parlant de mitjans del segle XIX claro a veces ofrece una explicación psicológica de los conflictos humanos y sugiere que nuestro apetito irastible nos empuja hacia la guerra en otras ocasiones da la explicación económica y argumenta que su causa principal es la pobreza pero también representa la guerra en términos lógicos como la formulación abstracta de la dialéctica vea eso es más filosofía que un otro del Cristo y acabo ya en su análisis final no es económicamente determinista como Marx pues argumenta que la pobreza es esencialmente un hecho psicológico y ve la agresión como una parte innata de la inmutable naturaleza humana ara diré una chorradeta ja que has esmentat el Marx jo penso que Marx en definitiva pensava en positiu i en definitiva pensava en les possibilitats de justícia de la raça humana inventa un seguit de cosa aquest senyor pel que puc veure més aviat va va dreta a la jugular no va dir que aquí no hi ha res a fer és partidari de l'acció directa i perquè no ve el tema no us parlo del que pensa de la dona ah no això no no però sí que val sí que val la pena dir-ho no no volem protestes no però simplement dir que Joan escolta no és que es podria parlar però sempre s'ha de saber en el context en el que està escrivint però sí que està bé dir que era un dels grans detractors de la de la independència de la dona dels drets de la dona es va oposar i que defensava la seva inferioritat física esqueletual i moral vull dir està bé dir-ho per saber una mica home si en un moment determinat ja es diu eliminar tots els febles clar i només queden els forts qui són els febles exacte vosaltres heu de o sigui vosaltres hem de tenir en compte que aquests pensadors aquests filòsofs d'acord vosaltres penseu que Proudhon és el pare de la sociologia en Proudhon ha sigut llegit per per Hitler clar és evident i part del mentre deies tu jo veia que aquí hi ha moltes idees de Hitler és que és antisemita Proudhon d'acord per tant quan un individu de la categoria d'aquest senyor i de la influència que va tenir l'època escriu determinades coses doncs és evident que la influència va ser brutal a mi no m'estranya que en l'època actual quan un grup diuen a l'altre que és d'això és feixista no? vull dir és creïble és que és aquesta finesa en la qual hem d'estar formats precisament per saber diferenciar les coses doncs tu imagina't ja ja no no em sembla fantàstic és el segle XIX que un individu de les característiques mentals i lo respectable que va ser Proudhon digués i escriués el que va escriure és que tots escrivien el mateix en aquella època vull dir no trobaràs cap defensor ni de la dona ni de res vull dir perquè estava assumit socialment que això era així vull dir de totes maneres el que es veu és que la societat era molt més violenta abans i en tots els àmbits que no pas ara vull dir ara se'n parla molt més que mai però abans vull dir les relacions humanes es basaven en la violència vull dir per una qüestió purament econòmica la gent es matava vull dir la violència es pot domesticar d'acord? és un fet objectiu aquí la nostra societat home hi ha el futbol hi ha el futbol que és un plantejament de la guerra sense morts i sense garrotades garrotades bueno hi ha empatades no hi ha morts al futbol hi ha morts al futbol no hi ha morts com a conseqüència del futbol com a tema de fons és el futbol però en definitiva la violència però en les guerres n'hi havia més de morts indiscutible la violència es pot domesticar i de fet està domesticada i es domestica amb cultura aleshores l'estat culturitza la gent en aquest àmbit de la violència però no ens ho perdem no perdem la perspectiva per continuar tenint el monopoli de la violència i per tant el control social sí a mi em sembla que hi ha una diferència entre fei i confiança i crec que cada vegada estem més confiats que sí que ho podem aconseguir més que tenir feb que ho aconseguirem llavors jo crec que aquí també jugo un paper important això és la meva manera que hi ha un canvi important fins a la segona guerra mundial doncs hi ha una situació que ve d'aquí i que hereda tot això però jo penso que una de les grans conquestes que es fan després de la segona guerra mundial és en certa mesura la Unió Europea és a dir la Unió Europea surt de la base que França i Alemanya s'han enfrontat i que un pare ja li deia que estava en el borderline estava a la frontera li deia escolta quan siguis gran t'hauràs de barrejar amb aquells de l'altra banda i per primera vegada diríem l'estat del benestar que intenta crear Europa en alguna mesura contrasta amb aquesta mena de violència que havia arribat per tant jo quan defenso l'estat del benestar que suposa Europa que no tenia Amèrica en aquest moment perquè no tenia com sabeu la seguretat social i no tenen molts dels drets que no les tenim seguit és perquè també hi ha un canvi de la filosofia i si avui dia per exemple després en parlarem perquè tu m'ho has comentat mentre veníem el que passa als Estats Units el fet que el racisme en aquest moment estigui creixent el fet que jo he llegit aquesta tarda que el senyor Michael Jordan l'any passat no fa dos anys el juliol del 2014 va donar dos milions de dòlars a dues organitzacions perquè busquessin perquè busquessin solucionar perquè lluitessin en contra de la segregació racial que hi ha als Estats Units en aquest moment és evident que l'arribada del Trump en aquest moment als Estats Units està suposant igual que el Le Pen a França un creixement de tot això que estem criticant és a dir nosaltres no som d'aquesta línia estem a l'oposició jo crec que la conquesta que es va fer després de la guerra mundial en certa mesura que és defensar la dona defensar una estabilitat social defensar que hi hagi una estabilitat social per tota la gent i per els pobres de d'edre i tot això que a Amèrica no ho tenen encara en aquest moment és una conquesta a defensar és algú de defensar i el perill que tenim ve pel senyor Trump i ve per totes aquestes coses que estàs explicant i aquest perill es reflexa perfectíssimament als documentals de Los Ángeles 92 que és un dels temes que també volia parlar que ens explica o que ens mostra un tipus de violència molt concret una introducció abans d'explicar molt breument Los Ángeles 92 entre l'estat i la societat hi ha un contracte pàcid d'acord de que l'estat té el monopoli de la violència però també té el monopoli de la justícia el que va passar a Los Ángeles 92 92 és el mateix que va passar a Los Ángeles de l'any 65 d'acord uns policies agafen a un senyor de color negre l'apallissen el que passa és que l'any 65 no va quedar reflectit en un vídeo d'acord i van marxar de rositas la violència que va succeir el mes d'agost durant 5 dies el 1965 a Los Ángeles no va ser com a conseqüència o produïda de forma directa per al fet violent dels policies que van pagar el negre sinó del fet que la justícia no fes la seva feina la gent la societat en especial el col·lectiu negre doncs es va sentir traït es va trencar el contracte que hi havia entre l'estat i la societat del monopoli de la justícia i es va perdre la confiança i van tornar un altre cop a agafar la violència que van depositar a l'estat se la van quedar la societat i evidentment van arrasar què va passar a l'any 92 a l'any 92 va passar exactament igual 4 policies detenen el que passa és que l'any 92 ja existien videoafeccionats d'acord i va sortir per la tele 4 policies que detenen a un negre que es deia Rodney King i aquest senyor va ser apallissat fins la mort va sortir a la premsa aquests 4 policies van ser imputats i resulta que a finals de l'any 91 principis de l'any 92 surt la sentència i el jutge es declara innocents evidentment la societat negra de Los Ángeles es veu traïda amb el contracte tàcid que tenia amb el govern i a partir d'aquí es desencadena 4 dies absolutament de fúria que van acabar amb el que he comentat abans 58 morts 11.000 detenguts i més de 3.000 ferits i unes despeses econòmiques de més d'un bilió amb B de barbaritat de dòlars d'acord aleshores aquí tenim el reflexe d'un altre tipus de violència molt bé no no a mi amb el tema que tu planteges de el tema que tu planteges de la violència als Estats Units a mi em sembla molt greu perquè jo estava mirant estadístiques i es veu que el racisme com a problema era viscut als 95 per la ciutat nord-americana com un 41% de problema el 2011 havia baixat una mica el 2011 havia baixat cap al 28 però ara a partir del 2015 torna a pujar amb un 49% i quan ens hi preguntes es veu aquesta enquesta que jo he recollit aquesta tarda sobre això quan ens hi pregunten els negres els hispans o els blancs què pensen sobre si aquest problema existeix o no existeix al seu país els negres diuen que existeix hi ha un problema hi ha un conflicte racial molt dur i molt potent consideren que hi és amb un 66% un 66% els hispans amb un 64% que pràcticament és el mateix i en canvi els blancs també es pensen que això es produeix amb un 43% per tant quan hem estat veient aquests últimament l'arribada del Trump l'arribada del Trump significa que el Trump s'ha recolzat s'està recolzant i està incrementant aquesta agressivitat contra la gent negra i llavors aquests afroamericans que en algun moment determinat es van pensar van creure en el Martin Luther King o en l'arribada del mateix jove amb el poder que això s'hauria solucionat en aquest moment passa tot el contrari és a dir els documentals estan arribant ens ha arribat com a pel·lícules Loving ens ha arribat què sé jo Moonlight ens ha arribat aquest documental que parlaven l'altre dia sobre el Bradbury que mostren que tot el contrari en lloc d'anar millor anem a pitjor als Estats Units però s'obre amb el perill amb el perill que pugui donar-se altres indrets aquest matí aquest matí el diari d'avui el diari d'avui diu poliesportiu violència racisme a l'esport 1 més que negre Sunlei Montari a Itàlia a Pescara diu el migcampista ganès el jugador de l'Inter i del Milán es va cansar dels crits al·lusius al color de la seva pell autèntiques agressions verbals de caire xenòfob i va abandonar el camp quan faltava un minut perquè s'acabés el temps reglamentari li va demanar a l'afganès va demanar ajuda a l'àrbitre que va optar per amonestar-lo i llavors quan l'amonesta l'altre decideix marxar o sigui imagina't ell l'estan cridant li estan dient negro li estan dient uf més que negre fill de puta etc i l'àrbitre en lloc de a Itàlia això a Itàlia devia ser el diumenge perquè això van jugar el diumenge passat però és que atenció al mateix diari hi ha picabaralla racista al tour de Rubendia l'arribada al primer nivell de ciclistes negres ha obert una porta que el ciclisme no preveia el racisme al final de la tercera etapa el divendres passat o sigui el divendres de la setmana passada es van embrancar en una calorada discussió l'italià Gianni Moscon de l'Escai amb el francès Kevin Reza que és un ciclista negre de francès no es van acabar hòsties perquè hi havia gent per allà que els va saber i a la mateixa pàgina del diari els radicals d'Alcalá de Henares provoquen una batalla campal llavors el mateix diari explica un nou episodi de violència als camps de futbol d'Espanya després de l'agressió a seguidors del Barcelona a Vitoria al febrer de la batalla que tots coneixem que hem vist per televisió de la batalla entre pares en un partit de nanos a la coa a Mallorca i de l'agressió d'un juvenil al Prat la violència va tornar a embrutar l'esport diumenge passat a l'estadi de Santiago de Pino de San Francisco de los Henares era un equip de tercera divisió una colla d'una vintena de radicals de la General Societat Desportiva d'Alcalá va saltar la tranca per accedir al terreny de joc i provocar una batalla campal amb els familiars i jugadors de l'equip perquè els hi havien anonat un penal va que ens queda un senyor molt bé tota aquesta actualitat està molt bé ara m'agradaria m'agradaria digir el text del Joseph Conrad crònica personal que són les seves memòries d'acord l'Alba Editorial 2008 Random House Mondadori Barcelona a les pàgines 19 i 20 a mi m'agrada molt què diu? què ens explica en Conrad? ens diu el següent la fuerza de una palabra es algo que se percibe de inmediato quien desee persuadir ha de confiarse no al argumento adecuado sino a la palabra idónea siempre ha sido mayor el poder del sonido que el poder del sentido y no lo digo con desdén es preferible que la humanidad sea impresionable antes que reflexiva nada que sea verdaderamente grande en el sentido en que lo es lo humano grande de veras es decir susceptible de afectar un gran número de vidas procede de la reflexión por otra parte es imposible no captar el poder de las palabras palabras tales como gloria senderos de gloria acordaros gloria por ejemplo o piedad no mencionaré ninguna más no hace falta irse muy lejos a buscarlas pronunciadas a voz en cuello y con perseverancia con ardor con convicción estas dos por sí solas y sobre todo por su simple sonido han puesto en marcha a naciones enteras y han levantado el suelo duro y reseco sobre el que descansan los cimientos de todo nuestro entramado social he ahí virtud para el que quiera hay que hay que prestar suma atención al acento por descontado hay que dar con el acento justo es de suma importancia el pulmón ancho y capaz las cuerdas vocales que atronan o que resuenan con ternura que no que no me vengan a mí esta par aquí está Barma Grana Multisem dice que no me vengan a mí con cuentos de la palanca de Alquímedes quien por cierto era un gran personaje distraído y dotado de una imaginación si acaso matemática ¿vale? las matemáticas me merecen todo mi respeto pero nunca he sido yo de mucha ni poca utilidad cuando se trata de motores dadme en cambio una palabra precisa dadme el acento indicado y moveré el mundo caram que convençut eh és impressionant perquè a més vull dir ell reflecteix exactament el que va ser la seva vida recordem que Josep Conrad era polonès i que la seva llengua literària va ser l'anglès i aleshores doncs per això hi ha aquesta reivindicació de la paraula i té tota la raó evidentment en el que diu vull dir pensem nosaltres en el que hem viscut el que ha significat una paraula sola com pecat exacte o excomunió és que és que ha destrossat la vida de moltíssima gent la paraula pecat simplement una paraula de cinc lletres ja és cert ja és cert molt molt la legitimitat de la violència que era el que plantejaves jo si em permeteu m'agradaria ara en els moments finals tornar una mica al principi perquè el que jo crec que planteja la mano invisible és precisament que la violència ara ve estar en les mans d'aquest la mano invisible és un concepte que va inventar-se l'Adam Smith el creador un dels creadors de la ideologia del neoliberalisme que diu que el lliure marcat és la mano invisible és la mà invisible que hi ha una mà invisible que ho regula tot i que s'autoregula que no fa que ningú que no fa falta que ningú faci res això és la mano invisible llavors la violència que ens demostra la pel·lícula és la violència que precisament aquesta mà invisible fa que una sèrie de gent passi per sobre d'unes altres i faci que unes condicions laborals es tornin absolutament impossibles de portar a terme d'una manera digna és a dir la mano invisible és la recerca de la dignitat tot al contrari del que ens deia ara el Joan que és aquesta pèrdua de dignitat i ja arriben una miqueta més enllà empatia la pel·lícula empatia de la que d'allò seria el mateix ara amb éssers que no són humans i que ni tan sols tenen veu i ni tan sols ningú no poden dir no és que jo soc un porc o és que jo soc una vedella no es defensa ningú és un altre tipus de violència que jo penso que hem d'acabar superant i que hi ha una legitimitat de l'espècie humana per portar a terme aquesta violència que és curiós és a dir que tots estem involucrats en això agraïm moltíssim la presència d'en Joan Sanz aquí al programa ha estat esplèndid et felicitem i a més a més esperem que et puguis tornar a venir explicant-se qualsevol altre tema que et passi pel cap i la setmana que ve ve en Francesc Boix el títol del tema seria Francesc Boix i el fotògraf de Mauthausen que ve han convidat dues persones el Ricard Marco i el Joan Sella molt interessant us recomanem perquè serà francament interessant fins la setmana que ve gràcies Joan a reviure gràcies a tots Gràcies Gràcies Gràcies Gràcies