Cinema sense condicions del 28/2/2023 — La missió de Roland Joffé: art i història entre jesuïtes i guaranís; BAFTA, Triangle of Sadness i la sorpresa basca Irati

La missió (1986): una obra majúscula entre l’art i la història

Equip creatiu i estil

• Direcció de Roland Joffé i guió de Robert Bolt (col·laborador de David Lean a Lawrence of Arabia, Doctor Zhivago i A Man for All Seasons).

• Banda sonora de Ennio Morricone —«una de les seves millors», diuen— i fotografia de Chris Menges (Òscar 1987); muntatge de Jim Clark i producció de David Puttnam.

• Estètica poderosa: rodatge a les cataractes d’Iguaçu i un ús del paisatge que demana «pantalla gran» per gaudir-ne l’esplendor visual.

Interpretacions i personatges

• Robert De Niro (Rodrigo Mendoza) signa, segons els conductors, «una de les seves millors interpretacions».

• Jeremy Irons (Pare Gabriel), contenció i espiritualitat, «potser massa gèlid però coherent» amb el personatge.

• Secundaris potents (inclòs Ray McAnally com a cardenal Altamirano) i presència magnètica del cap indígena; extres indígenes no professionals per donar autenticitat.

Context històric i lectura política

• Basada en fets i inspirada en el llibre “Les ciutats perdudes del Paraguay”; versemblança general sense «grans mentides».

• Clau geopolítica: del Tractat de Tordesillas a la unió dinàstica i el Tractat de Madrid (1750). Espanya manté una hipocresia legal (no esclavista “de iure”, però «feta la llei, feta la trampa»), Portugal opera obertament per l’esclavatge.

• Fricció entre corona, jesuïtes i interessos colonials: «l’objectiu comú és explotar aquella gent».

"Si la força és el que val, no hi ha lloc per l’amor al món."

• L’eficiència dels jesuïtes incomoda el Vaticà i les monarquies; el poder secular va «retallant» l’autoritat eclesial.

Escenes clau i ritme

• L’«acte de contrició» de Mendoza: arrossega la seva armadura i espases per la selva en silenci —metàfora visual de la redempció— fins al perdó.

• El pare Gabriel s’endinsa amb un oboe; la música obre diàleg cultural i salva vides.

• Obertura icònica: el jesuïta martiritzat en una creu que cau per la cascada —imatge-pòster d’una força devastadora.

• Construcció narrativa en slow burn: crescendo sostingut fins a un clímax inevitable i tràgic, amb batalla desigual (armes de foc vs. fletxes/llances) i decisions ètiques contrapuntades (espasa vs. missa).

Hipocresia, consciència i cites

• L’Altamirano «sap què ha de decidir» abans d’arribar: el traspàs de les missions a Portugal.

"Com podeu conèixer la voluntat de Déu? Això l’hi ha dit Déu a vostè? Crec que no parleu en nom de Déu sinó dels portuguesos."

• La consciència d’Altamirano, despullada en epístoles:

«Un paradís dels pobres rarament complau els seus governants.»

«Potser els guaranís haurien estat més feliços si cap de nosaltres no hi hagués arribat.»

• Denúncia transversal i vigència: interessos econòmics per damunt de vides i cultura, amb ecos actuals (extractivisme, empreses farmacèutiques/química, etc.).

Recepció, context autoral i valoració

• Reavaluació positiva amb el temps: clàssic que «ha envellit bé», malgrat crítiques inicials.

• El Vaticà la inclou entre els seus 15 films religiosos de referència.

• Joffé (perfil progressista) aconsegueix «no decantar» didàcticament la balança: humanisme, contradiccions i tragèdia d’una utopia estroncada.

Premis i tendències: BAFTA, Berlín i onades temàtiques

• Absència sorprenent de Triangle of Sadness als BAFTA; triomf d’All Quiet on the Western Front (comparacions amb versions prèvies) i reconeixements a The Banshees of Inisherin.

• Cate Blanchett (TÁR): interpretació «sublim» i guardonada; film escrit i concebut a la seva mida.

• Berlín: premi a una actriu infantil per «20.000 especies de abejas» i debat sobre la moda de films amb infància i entorn rural (efecte «Alcarràs» i derivades autobiogràfiques/familiars).

Focus: Triangle of Sadness (2022) — sàtira canalla i canvi de rols

• Estructura en tres blocs: restaurant
• vaixell
• illa. Humor negre ferotge: no en queda «titella amb cap».

• Woody Harrelson, capità inepte i hilarant; galeria de rics grotescos (traficant d’armes inclòs) i una «cap de cambra» que realment mana.

• Gir de rols «a la Buñuel» (Viridiana, L’àngel exterminador) i final ambigu que interpel·la l’espectador.

• Nota tràgica: la model-actriu Charlbi Dean (influencer a la pel·lícula) va morir sobtadament per sepsis bacteriana.

• Recomanació sense reserves: film incisiu, tècnicament refinat i «per rumiar» sobre diners, classe i valor humà.

Recomanació extra: Irati (2023)

• Fantasia èpica basca (segle VIII), amb mites i producció ambiciosa; destacada a Sitges i ara en circuit limitat. «Val la pena buscar-la».