La mort al cinema (Bergman i Huston), comèdies fúnebres i "Quatretondeta"; debat sobre "Moonlight", "La La Land" i "Split"

Cinema sense condicions. A CIDADE NO BRASIL A CIDADE NO BRASIL De fet, avui jo voldria, per fer la presentació ràpida dels components, ja sabeu que els oients sense condicions aquí tots reunits per parlar de les pel·lícules que hem vist, del que ens agrada, del que vindrà, però avui tenim, a més a més, la segona part del Lluís Beciana, que és el doctor Lluís Beciana, que parla d'un tema que, com dèiem fa un moment abans de començar el programa, se'n podia parlar milions d'anys, perquè és un dels temes clau, jo diria, del cinema, de la literatura i de molts obres d'art en general. Llavors, avui, per deferència amb ell, avui estem present... Quin és, quin és, quin és? Com, com? Quin és el tema, digui? No, no, ara explica, el tema ja el sabeu, el tema és el cinema i la mort, però abans de començar a donar-li... Jo avui invertiria els papers, és a dir, faria que... La muerte, perdona, no la mort, sinó la muerte. La muerte, la muerte. Ui, ui, ui, que no se't sent. Pol, a veure, a veure, a veure. Tira-li ara, jo vaig pujant tot, després ja baixaré. A veure... Aquest programa, si se'n recordeu, el vam començar a fer amb el Lluís, amb el doctor Lluís Beciana, i se sent? Ara s'entén bé? Sí, a tu sí. Joan, el Pol, què volia dir el Pol? Ara sí, home. Ara sí, som certs. Què volia dir? Que veia dia, també, avui, Sant Valentí, ha de fer l'amor, i el cine és la mort. No, no, no, és la mort, és la mort, és la mort. En Lluís Beciana, el doctor Lluís Beciana, va venir, doncs, ja fa un mes, o no me'n recordo exactament, un parell de mesos, i es va quedar a la meitat, en certa moment, de la seva exposició, i ens em sabeu molt greu, però és que no hi ha... A vegades ens posem a xerrar tots, i no hi ha forma de controlar i de fer més curt el que volem dir, i aleshores, doncs, no li vam donar temps a que ell pogués acabar la seva boníssima... Jo me l'he tornat a sentir, per cert, i m'ho ha agradat molt. Jo l'hi vaig dir amb ell, inclús l'altre dia. Llavors, comencem per presentar els que estem avui presents, començant pel Lluís Beciana, en Joan Sardà, el Paul Díguer, el Francesc, la darrere dels vidres, i en Joan Morros, que us ho està parlant en aquest moment. I deia que jo proposava, en deferència amb ell, avui canviar, com és habitual, ja sabeu que hi ha dues o tres parts en el programa, que avui comencem per explicar quines són les coses que hem vist, que recomanem, pels nostres oïdors, etcètera, etcètera. I en lloc de fer això, començaríem per donar la veu al Lluís, i quan acabés tranquil·lament la seva exposició, que pot allargar tot el que jo vulgui, llavors parlaríem nosaltres de les coses que... És la revolució, això, sense condicions. Bueno, però vull dir, sense condicions. Nosaltres no tenim condicions. Llavors vaig més de pressa buscant els audis, que pensava que tenia temps. Sí, sí, em sembla bé, em sembla bé. Jo crec que és millor que ell comenci, i llavors ja anirem empalmant i anirem comentant coses. Lluís, tu mateix. Hola, bona nit. Bé, jo bàsicament és que em vaig quedar una mica sense acabar el tema que havia preparat. I la veritat és que tampoc és que tinguem que parlar molt d'això, però sí que vaig parlar de l'eutanàsia, Maradentro, vam parlar també de Millón d'Òl·lars Baby. Sí, que vam sentir un fragment molt maco. Vam parlar amb uns comentaris interessants sobre el Verdugo, del Berlanga, i que vam quedar tots que era una gran pel·lícula. Sí, sí. I bé, i després hi ha altres pel·lícules d'humor que també fan referència a aquest tema i que val la pena. Però jo avui vull fer un petit comentari sobre un parell de pel·lícules. Farem uns àudios i ho deixarem, diguéssim, el tema per acabar, no? Però avui volia parlar concretament de la dimensió metafísica de la mort en algunes pel·lícules i especialment d'una de les grans obres mestres del cinema que és El sèptim ocelló. Ahora habito un mundo de fantasmas, prisionero de fantasías y ensueños. Y al pesar de todo no quieres morir. Sí, quiero. ¿Entonces a qué esperas? Deseo saber qué hay después. Buscas garantías. Llámalo como quieras. ¿Por qué la cruel imposibilidad de alcanzar a Dios con nuestro sentido? ¿Por qué se nos esconde en una oscura nebulosa de promesas que no hemos oído y de milagros que no hemos visto? Si desconfiamos una y otra vez de nosotros mismos, ¿cómo vamos a fiarnos de los creyentes? ¿Qué va a ser de nosotros los que queremos creer y no podemos? ¿Por qué no logro matar a Dios en mí? ¿Por qué sigue habitando en mi ser? ¿Por qué me acompaña humilde y sufrido a pesar de mis maldiciones que pretenden eliminarlo de mi corazón? ¿Por qué sigue siendo a pesar de toda una realidad que se burla de mí y de la cual no me puedo liberar? ¿Me oyes? ¿Qué oigo? Yo quiero entender, no creer. No debemos afirmar lo que no se logra demostrar. Quiero que Dios me tienda su mano, vuelva su rostro hacia mí y me hable. Él no habla. Clamo él en las tiendas. Bé, és una mica el comentari o el guió que fa Ingmar Berman, el director de la pel·lícula, sobre, en realitat, sobre una reflexió sobre la fe i arribant al final de la vida. Recordem una mica de què va la pel·lícula. És un film de l'Igmar Berman que compta la història d'un cavaller que durant els segles XIV torna de les creuades i arriba a la seva terra amb prena expansió de la Pesta Negra i de la mort en el territori. Aleshores, es troba, diguéssim, davant de la mort, que es personifica per un actor i que el reclama. I, aleshores, ell, abans de lliurar-se'l, lliurar-se a la mort, demana una mica un temps mort, un temps per fer unes reflexions i li proposa fer una partida d'escacs. Aleshores, aleshores, el cavaller, bueno, és una pel·lícula que el cavaller intenta fer-se unes reflexions no només sobre la mort, sinó sobre la vida i sobre la religió, la fe, i la pel·lícula és portantosa perquè amb un llenguatge cinematogràfic molt intens, amb un blanqui i negre, amb una fotografia esplèndida. Esplèndida. Bé, jo crec que tots la recordem en això i, aleshores, en aquest àudio, per exemple, ell, diguéssim, fa aquesta reflexió religiosa. Recordem una mica que al segle XX i quan es va a la meitat del segle XX hi havia l'expansió del pensament existencialista que havia vingut del segle XIX però que es va, diguéssim, expandir amb dos autors francesos que eren Camus i Sartre que van, diguéssim, van posar de moda, entre cometes, van posar en solfa la reflexió sobre l'existència que fem aquí a la Terra i que quina és la... per què estem aquí, no? I, aleshores, això es reflecteix en la pel·lícula, hi ha una crítica a la religió perquè, diguéssim, vol respondre a preguntes sobre l'existència humana i l'Inger Berben en la pel·lícula les critica perquè creu que són una mica farsa. És un pensament existencialista que hi havia també amb Sartre i que és naturalment fora de la religió, no? La pel·lícula està plena de metàfores, hi ha el lladre, la parella d'artistes ambulants que personifiquen una mica la Mare de Déu i el nen Jesús, hi ha la jove, el desig, la joventut, i hi ha una professora en el mig de la pel·lícula i cada escena està superpensada de forma que quan tu veus una pel·lícula tres, quatre o cinc vegades té tanta riquesa que et aboca a temes sobre... Descobrir coses noves. Descobrir coses noves. Sí, sí. O sigui, podríem fer un programa només de la pel·lícula aquesta o d'això. i, bé, en tot cas, sí que vull que posis a l'Audio 4, ara, sobre el temor a la mort, que és més curt, i una mica també perquè és molt... és un diàleg molt reflexiu. Clamo ell en las tinieblas i des de les tinieblas nadie contesta a mis clamors. No sé què? Talvez no haya nadie. Però entonces la vida perdería todo su sentido. Nadie puede vivir mirando a la muerte y sabiendo que camina hacia la nada. La mayor parte de los hombres no piensa ni en la muerte ni en la nada. Però un día llegan al borde de la vida i tínen que enfrentarse a las tinieblas. Sí. ¿Y cuándo llegan? Calla. Sé lo que vas a decir. Que nos hace crear el miedo una imagen salvadora. Y esa imagen es lo que llamamos Dios. Te estás preocupando. Hoy ha venido a buscarme la muerte. Estamos jugando una partida de ajedrez. Es lo que has dado la oportunidad de hacer algo. Sí, efectivamente. Bueno, era el que m'havies apuntat aquí. Sí, sí, efectivamente. Bueno, diguéssim que ara tampoc podem fer una sessió filosòfica. Sí, va, tenim fins al nombre. No, però sí que és veritat que potser quan em vas convidar a parlar d'aquest tema la primera pel·lícula que em va venir al cap va ser aquesta. Sí, sí, sí. perquè realment és molt és molt intensa. Jo la vaig veure de jove i quasi, quasi vaig descobrir el cinema molt el cinema, diguéssim intens més més adult en aquesta en Lindbergh Merman i en aquestes pel·lícules i, bueno a mi m'ha marcat bastant. No sé si a vosaltres Sí, sí, a mi també. A mi també. Bueno sobretot sobretot aquesta època d'any 50, eh? Les pel·lícules d'any 50 com es diu aquella del metge del doctor que li han donat un premi i com es diu aquella de Maduixes Salvaixes Maduixes Salvaixes a mi em va semblar una pel·lícula extraordinària extraordinària. Eh? Bueno, però és un altre estil, eh? Sí, sí, és un altre estil però a mi em van marcar més aquestes dues d'aquesta època. Del mateix estil una mica potser seria la Descombregants ¿no recordeu? Ah, és més tard també és tard. És que Berman és una figura capdalt del teatre i del cinema Sí senyor. És una persona indiscutible Indiscutible I que se'l discuteix molt Ja Perquè hi ha gent que no el tolera senzillament perquè hi ha gent que no té ganes d'entrar a pensar en coses i aleshores vull dir jo he sentit moltes vegades de gent important que deien que anaven a veure les pel·lícules de Berman als anys 60 perquè s'hi havia d'anar Ja, ja, perquè no els agradava Jo aquestes persones no les considero gens per molt que escriguin en diaris per molt que que tinguin una veu pública perquè Berman és absolutament indiscutible en la cultura europea És veritat I aleshores la gent que el menysprea vull dir es menyspreen a si mateixos Una cosa curiosa d'aquesta pel·lícula que simplement i després deixo passar és que no sé si t'ha afectat o no perquè és molt difícil jo no recordo quins trossos és suposo que saps que la versió espanyola que va doblar en època de Franco que és dels anys 50 van canviar molts els textos i no són la versió original sueca llavors jo no sé quins trossos són però suposo que aquestes que tu has posat no però sí que hi ha moltes coses que l'església no estava d'acord amb el plantejament del Berman i en el moment de fer el doblatge del castellà es van canviar coses bastant decisives jo no ara me'n recordo perquè no tinc fresc però curiosament el censor era un jesuïta sí senyor i per exemple en el manantial de la doblatge en el moment que ella cau i topa de cap a terra doncs no és que tallessin res és que van afegir una música religiosa imagina't perquè semblés que allò era un acte de santa edat vull dir és que no només tallaven sinó que afegien coses manipulaven ho manipulaven absolutament tot vull dir que a vegades identifiquem censura amb talls i no només era això sinó que era la transformació la modificació de diàlegs i de continguts a vegades de relacions entre personatges bueno el famós Mogambo el famós Mogambo i no va ser alguna pel·lícula que van canviar el muntatge perquè no es veia que s'havien suïcidat bueno n'hi ha moltes n'hi ha moltes al final diguéssim canvien el muntatge una escena abans de l'altra perquè canvia tot el sentit de la pel·lícula i a vegades afegien un rètol final a la pel·lícula que si els malfactors se salvaven i fugien doncs posaven això va passar a la fugida del Sant Pequimpa posaven un cartell que deien al final els posen a la presó vull dir perquè la gent no pensés que s'havien escapat no admirés els malfactors és una cosa bé doncs aquest doblatge és una mica més modern que llavors però tampoc t'ha de ser de quan és aquest doblatge no aquelles de les veus són d'aquella època diria però no passa res vull dir no hi ha cap altra versió no passa res és a dir no jo ara voldria anar-me'n amb un altre tema sobre la mort que és el dol i per això he seleccionat la pel·lícula els doblenesos del John Huston que és la seva última pel·lícula sí senyor i que recrea en aquesta pel·lícula un conte del James Joyce que és la mort i bueno la pel·lícula el John Huston converteix aquesta pel·lícula en el seu epitafi i és un relat senzill i nostàlgic que té a més a més venint del James Joyce un gran valor literari també i bueno l'autor amb una cadència lenta explica la celebració de l'epifania a casa d'hones ties de la protagonista que encarna l'Angèlica Huston ja en allà ja presenta diverses generacions es conversa es recorda i es canvia i es canta també en un ambient una mica decadent o crepuscular i trist com si la mort ja s'hagués presentat d'alguna manera no de totes maneres hi ha una escena final en què Greta l'Angèlica Huston escolta la balada irlandesa de l'as de Bogrim i aboca el seu amor de joventut i la seva pèrdua amb gran amb gran amargura i tristesa aquí tenim un petit problema Lluís perquè el vídeo que m'has deixat d'allò no té permisos per visualitzar-se ah ja llavors he buscat sí no sé allò que passa de vegades a internet llavors he buscat per veure si coincideix em sembla que no pel que dius perquè aquí parla d'un monòleg final dels morts que a més a més estan català si voleu sentir-me una miqueta em diràs que no el monòleg no és el mateix que la pel·lícula perquè hi ha una música de fons i hi ha el doblador però tu quin àudio has trobat ara? a veure mira aquest diu així si no aprovo un altre després a veure si ara vol entrar ara s'ha quedat encallat un moment un moment la pel·lícula bueno sí ho poses després però bueno la pel·lícula la pel·lícula parla del dol pel dolor de la mort d'un estimat com he dit i parla d'una situació que si tu no et pots despedir de la persona estimada abans de morir si no t'has pogut acomiadar tens una tristesa que et pot durar tota la vida i bueno a veure el pots trobar o no? no sé s'ha quedat això una mica apagat ja bueno és igual en el cas no passa res però bueno ho has explicat molt bé diguéssim sí que és veritat que bueno aquestes pel·lícules ens ensenyen tot això que hem parlat de la compassió de la tristesa de saber morir o no de quan de si saps si tu has sàpigut viure i has viscut amb harmonia tindràs una bona mort en fi una sèrie de temes tots ells no hem parlat del Haneke amb amor però però bueno en tot cas fixeu-vos bé que tots aquells directors que han afrontat aquesta aquesta tema amb èxit han tingut han tingut una especial sensibilitat s'han acostat al tema per la seva edat o perquè han tingut vivències autèntiques relacionades amb la mort i han sàpigut plasmar-ho en les pel·lícules d'una manera molt molt molt brillant explicant el mateix amb diferents sensibilitats o sigui que jo crec que bueno podem estar satisfets de de de veure aquestes pel·lícules perquè ens acosten molt a la a la pròpia vida a mi hi ha una pel·lícula de les que tu has comentat que també l'has comentat l'altre dia que d'aquest tema i és veritat que el Francesc ho sap i ho va comentar ho va dir que són les invasiones bàrbares del Denis Arcand que em sembla una extraordinària pel·lícula tocant aquest tema tu vas no sé si l'has vist al final sí no no no l'he vist dos o tres vegades me la sé perquè la cançó aquella recordo que a tu t'agradava també molt com a mi la cançó final no ja no bueno és una mica nostàlgica no hi ha una cançó que és la de la francesa Ardí que és la midier que és una cançó molt maca però que no té a veure diguéssim amb el tema de l'amor però diguéssim que de la de l'exercant aquesta pel·lícula és molt bo és bona diguéssim no molt bona bona eh i però bueno parla diguéssim de moltes coses sí toca molts temes toca molts temes sí però no doncs bueno bueno no ja tot això és el que volia dir es poden dir moltes coses sobre la mort però tampoc diguéssim em volia recrear amb el tema he volgut trobar més pel·lícules d'humor diguéssim sobre la mort molt conegudes i realment n'hi ha eh però són comèdies menors i no no és molt difícil eh fer humor i parlar de tragèdia d'una manera brillant eh bueno segurament potser ens en trobeu vosaltres en en trobeu un parell o tres no però i ara des de la més repassada que he fet i de les pel·lícules que jo tenia en disposició eh no no n'he trobat més però bueno en tot cas hi ha la mort se'n va de vacances del és una pel·lícula antiga del Mitchell Leysen death takes a holiday després després hi ha una que es diu Los seres queridos sí anglesa que és del el Tony Richardson el director és anglès però està fet als Estats Units que aleshores és una és la història d'una funerària i és i és una pel·lícula realment còmica i jo trobo que és de les millors que que no és ara un funeral de muerte o funerària per funerària de CEA tampoc no no no perquè aquesta és dels anys 60 ah les anys 60 aquestes són més modernes de l'Obed One Los seres queridos i alguna més ja jo crec que fa aquesta cosa de d'unir bueno per treure-li per treure-li una mica dramatisme dramatisme per exemple hi ha Viven los novios també del Berlanga que que es mor la mare d'un dels dos que s'han de casar i llavors han d'amagar el cos per poder fer el casament no i aquest tipus de coses no jo crec que també hi ha escenes a vegades de pel·lis Pequena Missànchez me recordo el moment de l'avi no amb el cotxe que han de seguir el tenen allà i sí o hi ha Avanti del Billy Builder que també el Jack Lemmon i un altre no recordo ara l'actriu van tots dos a Itàlia a recollir els cossos dels seus pares respectius el pare i la mare que són amants sense que ells ho sàpiguen i llavors es troben amb tota una sèrie bé la pel·lícula no és gaire amable amb els italians perquè els retreu tots els defectes típics i tòpics i fa una mica de burla aprofita aprofita absolutament no i el Billy Builder era de Viena i suposo que els italians no li caien massa bé per ell eren del sur devien ser una cosa molt excèntrica i aleshores aprofita per bueno no ho sé una mica com quan els americans em sembla que la noia és anglesa i ell ve d'Amèrica lògicament si és el Jack Lemus ve d'Amèrica i esclar aprofita per dir bueno els americans tenim un altre estàndard de vida etc. i tal i llavors allà s'enfot que sempre facin la migdia que no hi hagi horaris que diuen una cosa i no la fan tota aquesta cosa home i parlàvem l'altre dia tornant en cotxe de sortir d'aquest programa Joan Sardà de vist fa no gaire que potser podria ser fins i tot l'última o la més recent que s'ha fet sobre aquest tema i a més a més d'espanyola d'un director que es diu Pol Rodríguez 4 Tondeta una pel·lícula xolíssima és que es van dur premi no ho sé sí sembla que sí doncs protagonitzada pel José Sacristán aquest home és un home aquest home vull dir que ha tornat ara està al teatre i m'han dit l'altre dia m'ho explicaven que és bo que és espectacular i m'ho crec perquè penso que si hi ha alguna figura carismàtica que és capaç de resoldre qualsevol cosa amb els anys que fa que treballa és el Sacristán és el Sacristán està fent una obra del David Mamet que l'havia fet l'Al Pacino a Broadway i sembla ser que el David Mamet li ha agradat més com ho ha fet el Sacristán que no pas el Pacino imagina i l'altre dia el Sacristán en una entrevista deia que el David Mamet li ha regalat una polsera amb un dibuix simbòlic imagina i que l'Al Pacino no li va regalar no li va regalar res doncs Quadre Tondeta és una pel·lícula que també està basada en aquest tema de l'amor perquè el José Sacristán és un personatge que veiem al començament de la pel·lícula que vol recuperar el cadàver de la seva dona per portar-ho a Quadre Tondeta que és un poble d'allà de l'Alacant i és un poble que existeix a més a més però bueno exacte però de mica en mica n'hem descobrit més coses a la pel·lícula que ens deixen garrativats apareix per allà un magnífic també Sergi López i tot està tanyit d'una tota comèdia mig broma mig existencialista que ja et diu que arriba un moment en què et deixa garrativat perquè hi ha un gir i entens el personatge entens el que no havies entès de per què passaven aquelles coses una mica tan estranyes i la veritat és que bueno jo penso que sí, sí dintre del que dèiem és un to tipus això del Ciutadano Ilustre per dir alguna cosa per com ho descrius si no l'he vist a Quadre Tondeta no l'he vist el que paga és que és més berlanguiana sí correcte la transcendència que li volen donar al Ciutadano Ilustre doncs aquesta no la pretén tenir quan de fet acaba tenint-la acaba tenint una enorme transcendència perquè acaba parlant de temes molt seriosos i de desequilibris i de maneres que fan que la gent funcioni d'una manera que bueno que tu et prens seriosament una cosa i després resulta que és una altra cosa diferent i també te l'has de prendre seriosament encara més encara llavors és una pel·lícula deliciosa per la part que té de comèdia terrícola la buscarem intentarem veure-la sí, sí, sí i mira podíem fer pel·lícula del mes també jo també en tinc una jo confesso que aquest cap de setmana he quedat sorprès bé, us explico una mica el meu procés mental perquè penso que pot ser curiós i d'anir en compte jo cada vegada estic més convençut que com menys cosa sé d'una pel·lícula abans d'entrar al cinema menys m'afecta en la seva valoració i ho dic en relació a Moonlight el film que sabeu que té vuit nominacions als Òscar que diuen que és l'única que pot competir amb l'Alà etcètera fins i tot diria que el mateix l'Alà després he pensat que no em va agradar gaire o no em va convèncer perquè abans d'entrar al cinema em havien explicat tantes coses meravelloses que era un retorn al cinema musical dels anys 60 americà etcètera que clar veig la pel·lícula i clar potser està bé però com que t'han pendut que allò és la sèptima meravella de l'universo doncs resulta que et decau perquè no respon a el que t'han fet creure que seria Tens de parlar molt malament d'una pel·lícula has d'anar a veure-la i llavors resulta m'ha passat aquest cap de setmana resulta que ja hem parlat que Moonlight era una cosa meravellosa que sí, sí segueixo que era els lobos d'or havia tingut la millor pel·lícula i la millor director i que anava d'un infant negre crescut a Miami als anys 80 amb les mares enganxades en el crac i traficants de drogues etcètera i jo personalment em vaig fer la imatge que era una història ja coneguda ja vista i que per tant no tindria massa interès que parlaria de les drogues dels barris baixos de la violència de l'assetjament i de la sang etcètera i per tant una història més de negres gais en un món essencialment homòfans jo vaig fer aquesta aquesta composició de lloc bueno resulta que per tant no em feia massa gràcia veure la pel·lícula i pensava bueno com que toca anar a la ràdio i sembla que tothom està parlant d'aquesta pel·lícula anem a veure amb què demonis és això com que com que anava a veure les de l'Inman Berman en una altra època això per obligació però de sobte començo a veure la pel·lícula i descobreixo que res resulta ni forçat en aquesta meravellosa pel·lícula que el debutant que és un tal Barry Jenkins que només ha dirigit una pel·lícula abans que per cert no ha arribat ni a Espanya no s'ha és inèdit aquí que es deia Medicine for Melangy i que aconsegueix per mi una enlluvernadora us ho dic de debò precisa i reveladora història en tres temps perquè parla primer de la infantesa i descriu-me un personatge la infantesa després l'adolescència amb un altre personatge tots són actors diferents però que em penso que han agafat l'esperit del que es vol retransmetre i l'edat adulta i preferiria en Joan també la vista i la veu amb ell jo no preferiria degut a aquesta cosa que estic comentant que si sé masses coses a vegades em condiciona no de cara als nostres oïdors no revelar gaires coses que prefereixo que la gent la descobreixi és a dir prefereixo que la gent vagi allà sense cap mena de cosa vagi veient el que passa i en funció del que passa vagi ell mateix perquè llavors és quan tu segurament valores si allò t'ha arribat o no t'ha arribat música podem posar una mica de la pel·lícula si vols posa no passa res posa-la si no sé si desvetllarà massa la música és excel·lent la música és excel·lent però és que és excel·lent els actors per mi la fotografia la fotografia per mi és extraordinària però si una pel·lícula és bona és igual el que et diguin o el que et deixin de dir no no el Joan també deia que no que millor no parlar el Joan Serrat feu el que vulgueu però a mi en sortir al cinema en sortir al cinema em vaig pensar que acaba de veure potser per mi la més emotiva pel·lícula de tot l'any la més sorprenent i la més anòmala en el sentit que era una cosa molt diferent del que habitual també té una característica molt especial suposo que ho sabeu i és que està feta amb zero calés pràcticament vull dir és una pel·lícula de pressupost ínfim i això el fet que competeixi produïda pel Brad Pitt ah mira produïda pel Brad Pitt perquè resulta que no trobava un productor de cap de les maneres amb 5 milions de dòlars perquè no 5 milions de dòlars no està no està en poc ara no sé si són 5 milions o 5 mil d'ou 5 milions 5 milions 5 milions ho he llegit aquesta tarda que eren 5 milions de dòlars o estava una mica per sota de 5 milions que dintre dels pressupostos habituals de Hollywood és una birria això és a dir no és cap cosa destacada cinema independent absolutament cinema independent sí senyor i a més a més cinema independent de la part de Hollywood de la costa oest que no és tan freqüent com a l'estil de Nova York doncs bueno jo acabo perquè deixar el nin Joan que també l'ha vista i expliqui l'Ocep jo crec que podíem ho dic de debò és la pel·lícula del mes jo penso que si hem de fer en els propers dies una pel·lícula de més proposo aquesta perquè la trobo una extraordinària pel·lícula al mes o de l'any o de què de tota la temporada és a dir com vulgueu ara entenc el cartell de la pel·lícula això que està tallat en tres trossos són les tres etapes són les tres etapes no és únic no havia interpretat són tres actes jo per tant no vull sí senyor no vull explicar més coses és que no cal explicar vull dir la història no és el més important en la pel·lícula a més no cal explicar-la perquè llavors ja la pel·lícula ja l'has vista i el que és més important és com està feta com està explicada estic d'acord aleshores jo no sóc tan entusiasta com tu no diria que és una pel·lícula meravellosa sí que és un intent realment estrany dins del cinema americà que ara es fa ja dic a més a més feta a la costa oest no i bé i llavors jo penso que la pel·lícula el que ve a dignificar és una mica el cinema afroamericà quan diem afroamericans i drogues d'una manera fatal es va a una apologia de la violència negativa una cosa vull dir que sempre veiem el mateix vull dir si tenim present la sèrie The Wire doncs allò és això és agafar The Wire i canviar-ho com un mitjà i d'allà treure'n bellesa que és una cosa molt difícil perquè és una pel·lícula amb una morositat vull dir que aquesta és la paraula no lentitud sinó simplement morositat que per un espectador això serà poesia i per un altre espectador serà avorriment però això ja depèn de cada espectador i que jo penso que sí que aconsegueix doncs treure l'estigma aquest que els afroamericans tots són violents tot i estar posada en l'ambient aquest de les drogues dels anys 80 i dels afroamericans i a Miami doncs no revela aquella compleença per la violència sinó tot el contrari per la tendresa i llavors ens presenta personatges amb unes contradiccions molt severes enmig de situacions desesperades famílies que ja no són desestructurades sinó que són simplement gairebé inexistents i llavors ens presenta també el tema de l'assetjament escolar i com aquests personatges miren de sortir cap endavant i llavors jo el que veig és que el barri Jenkins està molt influït pel cinema europeu hi ha parts de la pel·lícula que són por germans d'Arden quan ell posa la càmera al clatell dels personatges i els va seguint i seguint i seguint altres per la manera de narrar i tot això potser s'assemblaria en Lars von Trier vull dir ell no no no és una pel·lícula americana no ni molt menys però d'una gran sensibilitat evident una sensibilitat extraordinària evident sí sí però vull dir no segueix cap cap canon hollywoodenc no és tot el contrari i ja dic sembla més una pel·lícula feta independent des de la costa est des de Nova York que no pas des de la costa oest recordeu perdona Joan aquella de los chicos del barrio era del John Singleton de fa molts anys m'està venint m'està venint al cap una mica com si fos una cosa similar no és ficada dintre d'una barriada sí però bueno aquella era una mica més nerviosa més àgil més aquesta és d'una calma d'una d'una bellesa d'una voluptuositat fins i tot que en fi no és habitual no és habitual i llavors els personatges són gent que no tenen més remei que escollir un camí equivocat per sobreviure i això és per mi la l'essència de la pel·lícula i llavors ja dic comparat amb Hollywood és una pel·lícula que resulta clarament per sobre molt superior ara bé si la comparem amb el cinema europeu no ho sé vull dir queda una mica però quines pel·lícules que compraries ara en aquest moment he parlat dels Dardenne i dels Bon Trier i gent així jo penso que queda una mica per sota però que és un intent molt valuós i molt interessant evidentment i entrem un Light i l'Alalant els Oscars se'ls emporta l'Alalant no suposo ja ho veurem ja ho veurem perquè depèn però no per la qualitat ho dic per l'acadèmia ja veurem què li interessa més ja ho veurem ja ho veurem no sé no sé en fi és una cosa que no és una capsa tancada i en certa mesura val la pena dir també que bueno el director explica que es veu que ell ha viscut tot això que es narra perquè es veu que va trobar un llibre que és el guionista que va escriure una novel·la em sembla que és un novel·teatre en la que reflectia totes les vivències aquestes en aquest barri de Miami i dut que el director era del mateix barri de la mateixa època de la mateixa edat van viure més o menys el mateix i per tant ells no es coneixien però van anar a la mateixa escola no es coneixien i quan el va buscar doncs dut que tenien una complicitat extraordinària fins a l'extrem que no calia que es digués res un a l'altre perquè entenien perfectament tot el que estaven fent això es nota en la pel·lícula que és una cosa viscuda que és una cosa que no està inventada sinó que en alguna mesura respon a una cosa que està profundament interioritzada llavors aquesta això se transmet jo penso que que bueno que t'arriba és a dir que tu estàs allà i te'n vas et vas deleitant sempre se volgui explicar ara doncs de què va perquè es posaria masses coses que penso que és millor que la gent no es descobreixi però que t'es vas deleitant del que vas contemplant i per tant és una per mi una pel·lícula digna de la pel·lícula del mes és a dir que jo la recomanaria com a pel·lícula perquè penso que a més a més com ha dit el Joan té quantitat de coses a dintre és a dir que hi ha molts temes a tractar és a dir hi ha molta cosa que que s'ha tractat superficialment amb altres pel·lícules i en canvi aquí es tracta des d'un punt de vista més aviat seriós Pol què has vist? Bueno jo no he vist d'estrena-estrena però sí que he vist pel·lícules que ara mateix estan en cartellera o no només de cinemes diguéssim comercials sinó també vaig a pel Texas que crec que són els últims dies i he vist una que em va sorprendre però jo crec que per la per la contrarietat respecte al públic i la crítica és a dir jo vaig veure l'Ala Land precisament encara no l'havia vist vaig veure Split que és la de múltiple l'última del Shyamalan no l'he vist sí sí sí sabem de què va però no l'he vista no l'he vista són dues pel·lícules jo sé com acaba i tot sense haver-la vist saps com acaba però pel tema i pel que passa jo ja aconsegueixo ja que la gent m'expliqui les pel·lícules és un final ja us vaig dir que m'he fet de l'associació anti-spoilers de Catalunya i d'Europa i de tot sí jo vull que la gent m'expliqui les pel·lícules vull que puguem parlar de les coses la gent no l'explicaré explica'm la pel·lícula tranquil de múltiple el que passa és que sempre serà millor veure-la que no pas que l'expliqui que no puc veure-les totes les pel·lícules de fet no veig ni una el que passa és que a mi em va fer certa ràbia a part que la pel·lícula múltiple començaré per múltiple múltiple la de Shyamalan em va semblar com que té un plantejament bastant interessant és una d'aquestes pel·lícules sobre trastres de personalitat bueno personalitat múltiple és una persona que a més ja et venen la pel·lícula que l'actor interpretarà 24 rols i dius hòstia 23 més 1 23 més 1 el 24 el 9 és el conflicte de la pel·lícula que dius no tens conflicte ja xaval amb 23 però bueno que és és una una pel·lícula més que surt allò actors de fet la noia protagonista ell segresta tres noies com per fer una mena d'història amb aquesta 24 personalitat però una de les noies és la protagonista de La Bruja de The Witch no sé si recordeu de l'any passat que va triomfar bastant a tots els festivals i això doncs i què passa que té molt l'estil i això sí que ho aloro molt que té molt l'estil del director o sigui té molt l'estil un thriller psicològic bastant potent en qüestió que es podia veure al 602 es podia veure al bosque vull dir això sí que ho conserva el que passa és que potser inclús et diria que us diria que de l'última no sé si l'havíeu vist de La Visita a veure què diu la visita l'havíeu vist no aquesta no mira que m'agrada és que és clar és una entrada una mena de comèdia d'una persona que no acostuma a fer comèdia una comèdia amb tocs de terror però que a més amb fals documental és una cosa molt estranya que a mi em va sorprendre però com a ostres un director d'aquest nivell que faci i era una història una mica pobra però aquesta el plantejament era prou interessant però a part que això de les 23 o 24 personalitats crec que només se'n veu amb 8 o 9 vull dir són congruències de dir hòstia no sé si hi ha un director escat diguéssim o una pel·lícula que dura una hora més i ja només són personalitats però sí que em va quedar i sota del tema del final això que comentaves Francesc és un final una petita cosa sobre els espòilers a veure si un espòiler només espòiler per qui ha vist la pel·lícula llavors no és un espòiler m'explico clar si tu expliques una cosa que només diu ah mira un espòiler qui l'ha vista els altres no se sap els que no han vist encara la pel·lícula no saben de què va llavors no és un espòiler al final no és un espòiler real perquè al final el que t'està fent és una mica desconcertant a no ser que tu hagis vist cinema del mateix director perquè t'està creant un univers és a dir relacions entre les seves pel·lícules i clar jo quan vaig recordar la pel·lícula jo no recordava El Protegido jo no me'n recordava i clar va ser un moment de dir i què fa aquest pel·lícula de cop apareix això es pot dir no sé tu ho sabràs jo ja ho sé a l'últim pla de tots apareix el Bruce Willis que no havia bennegut en tota la pel·lícula i clar et fa una relació que dius aviam puc entendre que això com un fan fan allò total del director diria hòstia aquí m'estàs unint llavors aquest serà com el nèmesis com si haguessis de fer una segona part del Protegido i aquest de tantes personalitats serà com el nèmesis que en realitat que en realitat s'autocita amb un altre pel·lícula totalment surt ell mateix el propi director hi ha un moment que surt i està amb tots al cinema dient hòstia és ell però sense cap mena de sentit simplement un típic camí el Bruce Willis ja és de la companyia del Xamali però em va quedar hòstia és una pel·lícula que em va quedar molt amigada era una pel·lícula de dues hores i quart i dius és que m'està avorrint sí que és veritat que té aquest thriller en molts moments però com a pel·lícula em va quedar a mi haig de confessar que quan veig una pel·lícula que cita una altra pel·lícula d'un altre autor a mi m'agrada perquè el reconeixes si l'has vist si no pots reconèixer és l'efecte de la paròdia per exemple és veure un hot shot per dir alguna cosa i que coneix totes les paròdies que s'estan fent però no m'estic referint a això la pel·lícula no s'està en aquesta última escena si no existís no passaria res perquè la pel·li ha acabat és una mena d'epílog llavors és un epílog és un final és com un extra llavors ell el que fa és crear una xarxa però la pel·lícula és rodona sense això de fet això és el final final de tot abans dels crèdits que és allò que et deixa com hòstia què vol dir que apareix aquest tio de com llavors la pel·lícula sense això funciona no és un gir perquè a més que una pel·lícula com a tal necessiti un gir d'una altra pel·lícula que tu hi has d'haver vist i ara no et diré inclús del mateix director però a no ser que es consideri que és una segona part evidentment quan no sé la saga burn si no has vist potser els primers et quedes una mica penjat però en aquest cas havia de ser una pel·li independent i sola però aquest final em va quedar potser una mica d'allò de dir però la pel·lícula en conjunt et va agradar o mitges o no et va quedar convençant per exemple narrativament em sembla interessant i sota del tema de com manté l'atenció durant dues hores però sí que és veritat que hi ha moments molt incongruents que tu la vas veure només saps el final a mi me l'han explicat jo no he vist he vist un tràiler per allà hi ha incongruències d'aquestes de personatges de si vols escapar escapa no et quedis a una habitació mirant de cop hi ha una de les protagonistes que intenta escapar i veu un ordinador del protagonista que té el problema i comença a mirar vídeos de totes les personalitats que té gravades amb la webcam quan en realitat ja pot marxar corrents d'allà però no i el personatge inclús el personatge és que és molt curiós perquè és un moment de porta la típica porta que no s'obre del tot i va donant cops i de fons deixa reproduint un vídeo i quan s'acaba el vídeo torna a l'ordinador posa la següent la següent personalitat i segueix destruint la porta que dius a veure i hi ha moltes moltes incongruències d'aquesta i clar que t'ho faci algú com ell com el director és una mica llavors llavors amb aquesta llavors clar seguim amb l'Adalant que també era sí que és veritat que jo francès havia evitat al màxim tot tot de l'Adalant que és difícil però jo no havia vist cap tràiler havia vist alguna imatge promocional de sota imatge fixa diguéssim però havia evitat inclús saber de què anava i al veure-la a més el problema és que jo anava i això potser és el que deies tu Joan jo anava amb una intenció però perquè jo sabia els components que envoltaven la pel·lícula que eren els dos actors a mi personalment m'agraden bastant el director un director que ha fet Wibblech evidentment ha de ser algú que mantingui un llistó també m'agraden bastant els musicals així el que dèiem els 60 americans i tot i doncs era com un còmput de dir hòstia a veure aviam i jo crec que abans ho comentàvem que era jo crec que és l'efecte de artis també és aquest efecte de recuperar cinema bastant posterior a la gent que ara potser va més al cinema no? i són tot generacions més joves i clar tu venen com mira el referitor d'aquella època concentrat en les coses d'ara és a dir els actors actuals que són els que triomfan més o llavors a mi em va quedar com quan vaig sortir del cine vaig pensar és fort que acabo de veure una pel·lícula més de dues hores quant dura? dues hores i deu o així i amb bastantes cançons i no me'n recordi de cap i acabo de sortir del cine és que a més per mi això és molt personal i això em confesso i a més jo en Joan té opinió que li agrada molt la música i entén més que jo a mi hi ha una cançó que m'agrada però les altres les trobo fluixes una de les cançons que m'agrada que és la que repeteixen sembla que és al principi i al final diria però no estic segur tampoc però les altres les trobo fluixes no trobo que tinguin la categoria d'altres cançons d'altres pel·lícules que hi havia molta música doncs que deies hòstia no sé per dir alguna cosa si has de noves presentes hermanos que és una pel·lícula totes les peces són bones hòstia que no saps quina és millor i mira que n'hi ha no n'hi ha 10 n'hi ha 15 potser de cançons que foten i clar doncs qui diu això diu cantando bajo la lluvia o diu el que vulguis passa el mateix els ball són és que era una altra època una altra època absolutament vull dir la cosa va canviar vull dir que abans els musicals eren les pel·lícules més riques més fantasioses més cinematogràfiques en el fons perquè era bueno s'explorava era el món dels somnis gairebé si tu veies un western allò era una realitat que el país havia viscut però si tu veies un musical anaves a un país de fantasia o Grigadun o aquest tipus de coses aleshores eren els somnis eren els colors eren tota aquesta cosa i tot això es va perdre i es va perdre ja en el teatre de Broadway quan pensem en Corus Line que és el grau 0 del musical vull dir la fila de curistes i s'ha acabat vull dir perquè ja no hi havien recursos ja no hi havien mitjans per fer aquelles produccions que feia l'Arthur Fried que allò és una meravella absoluta que allò és un període clàssic que no tornarà mai més i aleshores i aleshores doncs la cosa no sé un musical es fa no sé vull dir a partir de West Side Story diguéssim no s'ha fet un musical com aquell i a mi West Side Story no m'agrada gens però recordo que era una superproducció vull dir perquè bueno només per la música o pels bans la coreografia del Jerome Robbins era una cosa les coreografies a mi no em van semblar cap mena de res però és que tu vas al teatre de Broadway i allò s'ha acabat s'ha acabat vull dir els musicals ja no són el que eren i no sé vull dir no sé què pensar i a més és curiós que el públic s'ha adaptat en aquests musicals que no tenen que no tenen xitxa i trobem tots aquests musicals que fan en els teatres que són max-mics de cançons pop que dius bueno i això quin interès té ho compares amb qualsevol cosa que havia fet és el que dèiem abans el tema de la referència o sigui és el gaudir per exemple aquesta de múltiple perquè té la referència al final de tot d'una altra pel·lícula que tu ja prèviament hauràs vist segurament perquè és el mateix director i estem parlant amb el mateix inclús l'any hi ha moments molt forçats jo crec que són com si et digués han recordat d'aquest moment d'aquesta pel·lícula als anys 60 hi ha molts moments així homenatges clar digue-li homenatge però un homenatge que és un plaig que te'l fa Tarantino a la seva forma però jo crec que per exemple aquí a mi em dóna la sensació molt de estic veient el refrito 60 anys després per dir alguna cosa però no sense gaire contingut extra creatiu i com has dit tu després que el Damián Xancel aquest hagués fet Guai Plaix i que després faci això també clar però aquí està la bicotomia és una baixada és una baixada estic d'acord però no és baixada ni pujada evidentment tindrà més públic vull dir perquè la cosa està més xafadeta i més benvenuda perquè em donai tants premis llavors els americans amb això són xapó aquí està el que vull dir s'ha van vendre d'una forma que no sabem fer-ho nosaltres els europeus perquè una cosa és el cinema de director d'autor i una altra cosa del cinema ja com d'artist perquè parlava el Joan molt bé que ha fet una panoràmica així molt bona del cinema clàssic musical de gran producció com les que feia l'Arthur Fried però que permetia que ja que és un autor que col·loqués una gran creativitat ara el que es fa White Plash és una pel·lícula d'autor absolutament és una persona que vol explicar una història amb la màxima profunditat possible llavors diuen bueno agafem aquest director que té nervi li paguem uns calerons ben pagats i fem un producte com The Artist que no és més que això agafar una sèrie de referències per aquí i per allà i aquesta és la gran dicotomia del cinema ja es deia en el seu moment aquesta mena de crepúsculo de los dioses de una cosa parlar de transicions en el moment del cinema sempre parlar de cinema és com algo parlar del cinema en el cinema és un tema fàcil un tema recorrent i els Coen van fer ara també l'última dels Coen que era com la de com era la de la BFSA i ara Café Society també que a més és curiós que estava veient al final això sí que es pot dir diga-ho tampoc és que sigui massa inesperat però al final de la BFSA vaig pensar però si és el mateix que a BFSA té aquest punt de retorn a més en un local creat és que era com hòstia vaig al·lucinar bastant però sí que és veritat que vaig a comparar ja no amb temes de cinema més alternatiu o més comercial però comparar cinema entre cometes portat a l'actualitat com ara The Artis o Blancanieves de Verge per exemple que aquí hi ha uns canvis molt radicals ja només en el concepte de com s'utilitza la tècnica ja no és per retornar és perquè la tècnica t'hi porta això o sigui estàs fent servir una tècnica amb un cara lluix no perquè no perquè hòstia va agafem el musical un altre cop sinó perquè i a mi l'Ala Lam per això em va quedar una mica penjada perquè era com aquesta gratuïtat que potser en l'època era això que parlàvem abans de la banalitat potser a vegades de les històries en prou que eren més cantants o ballarins que actors llavors eren els moments potser de Fred Astaire i Ginger Rogers anaves a veure això pràcticament no anaves a veure l'altre és si t'omplien per grans històries era més és exactament igual quan vas a veure una òpera la història de l'òpera el llibret clar és molt fluix però en cinema és que jo no és que sigui aficionat els aficionats és que ni en parlen del llibret parlen del se saben tots els cantants se saben tot i la història és no de menys ho has encertat amb això que has dit dels musicals perquè i transmeten una altra cosa fantasia necessit exacte i en l'Òpera també hi ha això que has dit tu Joan que hi ha només una o dues peces dues àrees o tres que són les que sobressurten de la qüestió l'altre dia no sé estava veient jo una pel·lícula de la Bohème amb una pel·lícula que estava molt bé perquè bueno i no l'Òpera sortia del teatre diguéssim i podies veure un primer pla dels personatges i podies veure un carrer que era un carrer de debò etcètera i estava interpretada per l'Anna Nectrecbo que ara és la soprano russa més cotitzada i el Rolando Villazón que és un tenor mexicà extraordinari també i tu miraves la Bohème i bueno a part de que és gelida manina i me qui ama no mimi tot l'altre és una cosa discursiva que no te'n recordes de res vull dir que senzillament aquella gent ho podrien fer parlant el que passa que ho fan cantant llavors el musical que no deixa de ser l'opareta vianesa transportada a Estats Units també té això té dos o tres punts claus i a vegades ni això com es queixava en Pol que l'Al-Al-An no passa que te'n recordis de res però vull dir sempre ha sigut en aquests sobretot en aquests últims temps que hi ha una cançó que sobresurt per damunt de les altres però que la resta és palla res sí sí home a més estem parlant d'una pel·li que és musical i que jo recordi la majoria de l'estona és pel·lícula com a tal no és aquell musical que pràcticament a cada escena hi ha una i llavors també hi havia un moment que dic hòstia espera't perquè fa massa estona que no surt una cançó jo recordo musicals que estem parlant de musicals i queda poc temps recordo Chicago i sobretot recordo una que em sembla que es deia Sins que era la història de passada musical del rodatge del Fellini de Vuit i mig no sé si l'heu vista no aquesta és Nine Nine ah Nine sí Nine que a mi em va agradar dintre de tot vull dir no és que fos cap cosa excepcional però dintre de tot vull dir comparat per exemple amb la La La no diria que la La La fos molt superior amb això no però bueno però comparat amb aquelles anteriors d'acord Chicago i Nine no són per mi no són grans musicals vull dir són musicals actuals i que no tenen gaire gran cosa més però bueno no sé vull dir abans tu deies a veure què passaria amb els Oscars si La La Land o Moonlight jo crec que és el moment de La La Land vull dir ara mana és que ho han arrasat tot mana el Trump vull dir és que això això influirà en els membres de l'acadèmia vull dir volen una cosa que no sigui ni carn ni peix perquè l'altre en aquest sentit és Obama o sigui la pel·lícula la pel·lícula que hem comentat Moonlight és Obama i doncs estaria i hagués sigut Hillary però no ha pogut ser i no pot ser que la resistència aparegui per allà un UB de vendetta no en absolut bueno hem arribat a l'hora que ens hem donat contra avui i hem permès que el Lluís el nostre doctor del programa que ve de tant en tant comés d'acabar el seu tema i la setmana que ve la setmana que ve tenim els animals al cinema que no sabeu qui ho farà això el Francesc Aguilar ah sí hòstia inesperat doncs no m'esperava jo mira que em toca a mi jo dic animat jo volia dir una cosa abans que hem parlat de manipulació el doctor ha parlat de la pel·lícula de John Huston que es diu The Dead i aquí no es va traduir per els morts sinó que es va traduir pel títol de Dublinesus que és el títol del llibre que recull el relat els morts perquè Dublinesus és un llibre de contes del James Jones sí senyor vull dir és la manipulació a vegades vull dir perquè si tu fas una pel·lícula que es digui els morts i la presentes a Andalusia segur que no hi va ningú aleshores vull dir també hem de tenir en compte aquestes coses que animals que són els traductors fins la setmana vinent Bona nit Gràcies Lluís Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit