La propera pell, I, Daniel Blake i Black Mirror: cinema social, distopies vs realisme, estrenes i recomanacions TV

No, no, no, no, no, no, no, no. ¿Cuánto tiempo llevo aquí? Se ha hecho dos años como la COVID. No, no, no, no me va recordar. No, no, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. el que se me paga, María. Crec que començó a recordar altres coses. Llevo ocho anys pensando que si hubiese tenido valor para irnos de casa, no te habría perdido. Jo ne maguis, se passa mort. No te dicut idea més. És l'últim que pot dir. L'últim de la meva família. Si tu calles, jo callo, d'acord? Tot això que esteu sentint correspon a la pel·lícula La propera pell, amb guió i direcció de la Isaki, la Cuesta i la seva parella, la Issa Campo, que realment avui, a la segona part del programa o la tercera part del programa en parlarem i que és una pel·lícula, crec, suposo que estarem d'acord dels que avui participen en el programa, que és una excel·lent pel·lícula, una pel·lícula que val la pena recomanar, que val la pena que veieu, perquè si algú tenia dubtes de l'obra de l'Isaac i la Cuesta, que aquesta és la seva sisena pel·lícula, aquí crec que ha demostrat claríssimament que els dubtes s'han d'esveir perquè és un senyor realment amb una gran originalitat, amb una gran personalitat. És difícil de catalogar amb algunes de les coses, és veritat, perquè jo estic veient en algunes de les seves pel·lícules anteriors i són sorprenents, però reconfesso que aquesta m'ha tocat absolutament, és a dir, penso que és una pel·lícula a premiar per moltes coses. Avui, com sempre, farem tres parts del programa, a més a més introduint una cosa que seria una mica nova, tot i que ja l'hem fet alguna altra ocasió. Aquestes tres parts serien, en primer lloc, faríem una entrada parlant de les estrenes, de les coses que venen, de les coses que hem vist, de les coses que recomanem. Una segona part que seria esmentar, encara que fos ràpidament, les pel·lícules que passaran aquesta setmana per televisió i que val la pena que els nostres oïdors, si són interessats en veure-les, doncs sàpiguen quines valen la pena de veure, quines no. I una tercera part que justament ens dedicarem a parlar de la pel·lícula que acabem, que amb aquest trailer que estàvem sentint, amb aquestes veus tan espectaculars que estàvem sentint, amb l'Emma Suárez, l'Àlex Monert, el Sergi López, etcètera, és un dels tres principals actors d'aquesta estradionària pel·lícula. Parlarem amb l'última part. Bé, per canviar de persona, potser que tu expliquis el que has vist. Ah, sí, sí, jo he vist, sí, jo he vist, aviam, jo he vist aquesta última pel·lícula que ha fet Tim Burton, que era El hogar de mis peregrin per a niños peculiares, que això l'altre dia la va comentar el Jaume, que de fet la va deixar bastant bé, jo em nego totalment, perquè jo vaig sortir bastant escaldat d'aquesta pel·lícula. A part de ser de dues hores i poc, però, bueno, dues hores, crec que és una mena, no sé si retorn, no sé com dir-ho, però, a veure, Tim Burton des de, com es deia? Tu t'acordes, Francesc? La tinieble, no, com era? La de, l'última, l'abans aquesta, la de les tiniebles, bueno, la de Johnny Depp, l'última que va fer el Tim Burton amb Johnny Depp. Ara no em ve. Sí, perquè ara sí que m'he quedat en blanc. Però, Sombres Tenebroses, Sombres Tenebroses. Ah, doncs ni... Aquesta ja, bastants dels partidaris, inclús, de Tim Burton, ja deien que aquí havia fet un baixón, no? I crec que s'esperaven que aquesta és una adaptació d'un llibre, doncs, que fos una mica, doncs, una mica el retorn, no? Aquest Tim Burton, sí que és veritat que és un retorn a aquest Tim Burton de personatges estranys, peculiars, excèntrics, però, però s'intenta posar un camp que és una mica aquest cinema més familiar, de fet, hi ha moltes semblances amb una cultura més pop del cinema o inclús del còmic o d'internet, no? I que... Però és un pupurri, al final, de Hogwarts, de Harry Potter, és un pupurri de llegendes com és l'Enderman que circulen molt per internet o inclús hi ha dos personatges que tenen el cap tapat, com dos nens i em recordava molt a l'orfanat, o era com un pupurri d'aquestes... d'una cultura dels últims 10 anys, potser. I és una... tota la pel·lícula és molt previsible, és un guió que està molt matxacat de sempre, és el típic tòpic, re de típic tòpic i no sé, bueno, jo personalment no la recomano, ara que... Que el Jaume no la pot defensar, doncs clar, ara que l'aprofito en allà. Però és curiós, és curiós que una pel·lícula, bueno, un director com Tim Barden, que ens ha deixat moltes joies, dins d'un univers que es crea i del llibre, jo el llibre no l'he llegit, però sí que puc entendre, i es veu amb moltes marques, de fet, bueno, com molts cops passa, surt el propi Tim Burton a la pel·lícula en algun moment, però sí que és veritat que es queda molt a mitges, vull dir, ja no sé si hem de fer aquest paral·lelisme amb altres com Woody Allen, no?, que sempre és allò d'ostre, fa bones pel·lis, però potser aquestes últimes no són tan brillants, no?, com les últimes, com les altres, però Tim Burton, no sé què és el següent, no sé si té algú preparat o així, però jo crec que va a la baixa i aquí, bueno. I només volia destacar una altra cosa que és ja, com que ho vam comentar la setmana passada, vaig veure el primer capítol de Black Mirror, de la nova temporada. Ah, això et volia jo preguntar. Sí, vaig veure el primer, perquè n'hi ha sis i que han sortit tots de cop, però me'l vull dosificar a poc a poc, perquè Netflix fa això, que et dona tots els capítols i és, apanya-te. I precisament Black Mirror, veure-les totes a la vegada no és recomanable. No, perquè és molt dens i sobretot és com passa molt en, bé, més que en les distopies, com passa molt en aquest, el que es diu el cyberpunk, que és el tema de com la tecnologia afecta tant a l'humà com per destruir-lo, com a la humanitat. I en aquest cas es centra bastant en el tema de les xarxes socials, però sobretot en coses més d'Instagram o inclús Facebook. Llavors et fa la comparativa... Però sense parlar d'Instagram ni Facebook, s'entén, però... No, no, no, s'entén, però és bàsicament que es crea una societat estamental a partir del que són els me gusta o, no, és una mica, cada persona té un valor que se li dona a la societat però perquè tu, per exemple, si ets molt, per dir alguna cosa, molt correcte, molt llepa-culs de la gent i això, doncs tothom et valorarà bé de forma virtual, em refereixo. Llavors, la gent pot veure si tu ets de nivell superior o inferior. i ara els superiors, doncs, poden accedir, però estem parlant que poden accedir a agafar un avió, per exemple. Una persona de menys de dos de puntuació no pot agafar un avió perquè se'l considera com molt precari, llavors, com a molt han de fotostopar amb un camió, no? Llavors, tot és així, no? Totes les relacions humanes van totes en funció de m'has de puntuar bé. És a dir, jo et parlo bé perquè així tu em puntuaràs bé. Llavors, es crea un imaginari molt fictici, però, bueno, està molt a prop de la realitat, no? De com ens comportem a les xarxes per ser acceptats, no? En el món real. Llavors, és un paralisme que, bueno, com a principi de temporada és molt bèstia. I molt a acord amb el que parlava la setmana passada, les distopies, no? Jo, concretament, estic fart, vull dir, d'això, que quan algú posa algun comentari tota la gent que ve a simplement donar-li la raó a aquell comentari i per què, vull dir, potser no estàs del tot d'acord, però com que la persona aquella no la coneixes massa, t'identifica també i llavors donar-li la raó perquè és una miqueta famosa i tal, bueno, doncs seria això, seria això mateix, i de fet molta gent que es crea el perfil, no? Això, per exemple, jo en el món de cinema o artistes es crea molt un perfil de persona que és el que ha de demostrar més que el que ha de fer, no? Llavors, hi ha moltes persones en el món del cinema, per exemple, que són personatges públics virtuals, és a dir, publicen moltes fotografies, s'aixen molta gent, comenta... Com que seria un exemple d'aquesta... Home, jo no dic noms... No, no, no, però sí que ja... Sense acondició. No, però sí que és veritat que, per exemple, és un perfil que ara s'està agafant molt en el tema dels actors, no? Perquè en directors, guionistes, això és més difícil, però els actors, com que han de donar... Ara, qualsevol persona, inclús sense estudis, pot arribar, no? A que el contractin o a sortir a curtmetratges, llargmetratges, espots, llavors, sempre hi ha aquest factor de... m'he de fer veure. i el fer veure no és sortir a la tele, és que el fer veure ara la forma més senzilla és internet. Llavors, la forma que té qualsevol persona de mostrar-se aquesta xarxa que és infinita, vull dir, perquè estem parlant que no només et veu gent de Catalunya o d'Espanya, sinó que aquí, a Instagram, per exemple, o totes aquestes xarxes, només amb un simple hashtag, el que es diu, l'almoadilla, el coixinet, que es diu, clar, el coixinet, et poden veure qualsevol persona de qualsevol país. Llavors, aquestes xarxes que són tan fàcils, que són aquestes puntuacions, aquest sobrevalorar tota la gent que està al voltant teu pel simple fet que t'ho retornin, és a dir, tu dones, però és un donar egoista perquè tu ho vols en retorn, llavors és crear una mena de cosa molt fosca, jo us ho recomano, jo us ho recomano. No, no, jo ho interpreto bé amb si m'ajudes a entendre-ho. Jo suposo que això vol dir que és tota una generació, perquè, clar, la meva generació no està a Instagram, quina generació, fins a quina edat la gent està a Instagram? Ah, bueno, això s'hauria fet un estudi, però... Quan comença la... Home, ara mateix, és que ara mateix un xaval de 12 o 13 anys pot tenir un smartphone i tenir Facebook i tot. La meva pregunta és, per tant, una pel·lícula com aquesta l'entendran més fàcilment gent que és de 12 anys, de 15 anys, de 20 anys... Sí que és veritat que Black Mirror té el condicionant, entre cometes, com a totes pel·lícules que parlen de tecnologia, és que, bueno, has d'estar una mica atena a com funciona tu. És a dir, no perdràs el fil, perquè t'ho expliquen molt bé. Tu ho vas veient i vas dient, vale, amb el mòbil estan marcant alguna cosa com perquè a cada persona, i a més, físicament se'ls veu el número al voltant d'ell. Llavors, és, ostres, aquesta persona, vale, llavors saps que és estamental, no? Tot, és un còmput de qui és més important que qui altre, però és una importància de popularitat, eh? No, però la pregunta m'ha agradat molt, eh? La pregunta de si un alumne, per exemple, de l'ESO, no?, que té a Instagram, doncs per sumeix de tenir, no són molts, però, bueno, podrien ser més, 300 contactes o seguidors a Instagram o el que sigui, a Facebook, si arribaria, veient aquest capítol de Black Mirror, m'ha agradat molt aquesta pregunta. Ah, vale, la pregunta és a comprendre la magnitud de, diguéssim, d'on s'arriba. Exacte, l'extrapolació que fa el capítol. A veure, Black Mirror, com jo ho vaig dir la setmana passada, com en totes les distopies, hi ha la part de reflexió, o sigui, la part de crítica social i reflexió. Aquí ja és fins al punt que tu et sentis, que tu et sentis part del problema o part, entre cometes, no de la solució, però part del problema de, ei, sí, és veritat, jo estic, tinc un perfil molt actiu a les ciències socials, cosa que jo també estic actuant com a aquest personatge. Evidentment, com vam dir la setmana passada, normalment les distopies et porten a un extrem i Black Mirror sempre ho fa i ho fa, a més de forma, molt delicada i molt plarena, inclús. Estic pensant que li pot servir precisament a una persona d'aquestes joves, que el Joan en aquest tema de l'edat, de fet, no té tanta importància el tema d'edat, vull dir, tu pots estar en una xarxa tenint l'edat que sigui, pots entrar... Jo diria, la sensació, no sé si sentia certesa, tinc la sensació... És més natural, és més natural per a un alumne, per a un nen que té el mòbil des de què heu fet dit... El meu fill hi està, i jo no hi estic. Sempre t'identificaràs més. És la tecnologia... Simplement la pregunta és, fins a quina... Perquè, per exemple, jo em relaciono amb gent més o menys de la meva edat i la meva edat no està a la gent de la meva edat. Jo em pregunto és, fins a quina edat acostuma a ser la gent propensa a una cosa d'aquestes? Pregunto. A caure en aquestes... No caure, però jo... Jo crec que l'edat ja no és tan en funció, sinó... És a dir, hi ha perfils més de tirana professional, hi ha perfils més públics en quant a... Doncs mira, jo faig això al meu dia a dia, no? Llavors, aquí... Jo no sé si hi ha una edat. És veritat que la tecnologia sempre agafa, per dir alguna cosa, dels 60 vall, per dir alguna cosa. No ho sé ara, no ho sé. Però sí que és veritat que des de la creació d'aquestes xarxes socials, Facebook, Instagram, Twitter, tot això, jo crec que les noves generacions, és a dir, les generacions que ara estan pujant, també potser allargaran aquest còmput que hi ha ara. Si ara, per dir alguna cosa, la majoria de gent està des dels 15 als 45, per dir alguna cosa, doncs en uns anys serà fins als 55, perquè la gent ho seguirà fent servir, perquè ara mateix és el mitjà, inclús, el mitjà de premsa, el mitjà laboral, de mostrar-te, no? un entorn laboral que ja no, vull dir, abans gairebé s'acabava el LinkedIn, no? Allò que és, ostres, ja és el meu perfil virtual. No, ara mateix és anar mostrant dia a dia què estàs fent, què vols fer, quines són les teves metes, quins són els teus amics, clar, és una xarxa que és infinita. Però per dir-ho d'una altra manera, seguint amb el que jo he interpretat de la pregunta del Joan, que potser l'he agafat jo a la meva manera, aquest capítol, concretament, el primer de la tercera temporada, no? Podia ser interessant en posar-ho en una escola, en uns alumnes de tercer o quart d'esso, perquè diguessin, eh, vigila, que tot això que veus com tan innocent, com tan positiu, com tan interessant, el fet de tenir tants seguidors, tantes relacions, potser no et pot comportar, perquè jo conec la sèrie de Maladmirro, vas veure la primera temporada, que em sembla que són tres o quatre, són tres capítols només, i sé que porten la situació que et plantegen a un extrem. Clar, clar, o sigui, els capítols sempre acaben de forma bastant catastròfica, o sigui, el plantejament sempre és ens anem a pique, com a humanitat, no? Però, però en aquest cas, a veure si ho entenc bé, però per un, per un xaval jove a l'ESO, o algú que estigui, que estigui bastant posat, sobretot, ja no, potser des d'un punt de vista laboral, no? Potser està per, vull ensenyar i vull que la gent sàpiga de la meva vida. No sé fins quin punt s'identificaran com a problema, perquè, evidentment, Black Mirror matxaca, i matxaca, i tu, tant si estàs posat com si no, si ho comprens, matxaca, perquè, perquè veus, si no ets tu, serà, algú que coneixes, saps, saps que hi ha perfils així, de persones que estan més virtuals que, que reals, no? I això passa, clar, i, i, no sé fins quin punt seria, perquè, això és l'altre, perquè Black Mirror, jo crec que té aquest tacte que no és moralista, finalment, o sigui, no et diu això està malament, sinó et diu, mira on es pot arribar, no? I et plantegem una situació super extrema, o sigui, alguna cosa extremista, ei, però, però això passa, eh? vull dir, els, o sigui, et diuen això, no? Que aquests personatges que estàs veient aquí són molt ficticis, ens han creat una societat, però, fins quin punt un noi de 15 anys està més, més, el mòbil, no? que la realitat, i això també era, bueno, aquesta és la definició de Black Mirror, Black Mirror la sèrie era la pantalla negra, o sigui, el mirall negre que en realitat és el que projecten els mòbils, les teles, no? que és aquest reflex negre que et pots veure tu, però més fos, no? Llavors, jo crec que és, és el punt seu, que val, no?, amb la vista. Bé, intentarem, jo ja et dic que he vist que es pot aconseguir les primeres sèries, que en les primeres, tres o quatre o cinc capítols de les primeres dues sèries, temporades, temporades, perdona, a través de la biblioteca, per tant, jo ho he demanat, però encara no me l'han passat, però suposo que més tard o més d'hora les ho veiem. Sobre aquest tema de Facebook, ja que hem entrat una mica amb aquest tema, no?, de les xarxes, i això jo recomano, perquè, a veure, tothom sap, no?, els que estem així dintre d'aquestes xarxes, que vas mirant i t'arriben missatges de diferent gent i tens contactes que potser no els coneixes de res, però saps que són l'actor aquest o el d'allò, el director o el que sigui, i en un moment determinat pots contactar fàcilment amb ells, perquè com que els demanes l'amistat aquesta de Facebook i veuen que tens 20 o 30 o 40 contactes comuns, ho diuen, bueno, doncs l'accepto també, perquè deus ser una persona que està dintre del medi, no hi ha problema, no?, llavors acabes tenint això, contactes que en un moment determinat poden, jo recomano, no sé si és el moment de fer-ho o si és adequat o no, però m'ha vingut al cap ara que parlaves d'això, d'una persona, d'un actor, que és l'Alene Hernández, que és un dels protagonistes, el policia aquest, una miqueta ha tocat del rei Borne, que la veritat és que fa uns comentaris molt interessants, fa de tot una mica, s'exhibeix de vegades, perquè té un cos així molt escultural, llavors l'amag... Amb el gos, amb el gos. Però ho fa amb una... Amb el gos, jo volia recomanar això, els comentaris que fa, posant com si fos el gos que està parlant del seu humà, diguéssim, perquè no és l'humà el que posseix el gos i l'enrevés, clarament, no? Jo, però bueno, tu creus que aquest està ara menjant-se, aquestes torrades, tal, i és el gos del que està parlant. I potser et fa una parrafada que és tota una creació literària que t'ho passes gent i li poso la fotografia, vull dir que hi ha punts així molt interessants de gent que són públiques, no? Que, bueno, que fan una cosa que no tan únicament per vendre, és únicament part d'allò, sinó que tenen un punt de creativitat i d'allò interessant. Però com en tot és el mitjà, no? Sí, el mitjà existeix. Exacte. I aquí ve molt també el concepte de Black Mirror o res, ei, tenim la tecnologia, però com la fem servir, això sí que és cosa nostra, és humana, no? O sigui, com està fet servir un robot, per exemple, no? Això és una cosa que sempre s'ha dit en el tema d'aquestes distopies o les pel·lis futuristes, no? De, tens el robot i l'has creat tu sota alguns paràmetres, però com l'utilitzis, això, o sigui, és allò de, qui mata, qui mata no és la bala, qui mata és qui dispara, no? És una mica el tema aquest, no? Doncs, llavors, això parla molt la pel·lícula de la que parlarem després, de la violència. Sí, sí, la violència. Doncs a mi aquesta sèrie m'agradaria seguir-la, eh? Tinc pendent també la segona temporada, però bueno, molt bé, molt bé, jo et volia preguntar per Black Mirror i m'imaginava que l'havies mirat una mica. Sí, fer una a la setmana, perquè si no et m'agrada... Sí, sí, com a molt, com a molt, si no et saturaràs. Si fas el que es proposava el Joan l'altre dia, a veure no sé quantes pel·lícules històpiques, que es va apuntar una llista, per Déu, però també una vegada més així, eh? Tampoc et passis. Jo també pot passar una mica que diguis, uf, que malament va tot. Jo us puc parlar d'una estrena que fan el divendres, aquest divendres, d'una pel·lícula que m'ha sorprès. És a dir, és jo, Daniel Blake, ell s'ho mereix, s'ho mereix. L'estrena aquest divendres, val la pena dir que el Ken Loa, que es havia dit que es retirava, doncs ara té 80 anys i encara ha fet aquesta pel·lícula, amb un guió del Paul Loverti, ja sabeu que és el que sempre treballa ell, deuen portar 13 o 14 pel·lícules junts, i que a més a més la pel·lícula ha guanyat la palma d'or del Festival de Cants d'aquest any i el premi del públic a la millor pel·lícula al Festival de Sant Sebastià. La pel·lícula, confesso que jo anava amb una meca, perquè com que en el local li hem vist moltes coses, sabem una mica el que defensa, etcètera, etcètera, anem a la versió i adivineu, serà un rotllo més de la... Això pensava, això pensava. Sí, sí, pensava en un rotllo negatiu, sinó... Des de luego... Serà una cosa més de les que allà ens ha fet. Ha tornat, ha tornat als seus orígens. I resulta que fa una cosa més d'aquelles que allà ens ha fet, però resulta que la fa tan bé que t'arriba, t'arriba... I que té molt a veure si et fixes també en Black Mirror. Sí o no? No sé res d'aquesta película, eh? Amb una distopia, però dintre de la realitat. No, no, no, no estic d'acord. Sí, sí, sí, sí. No estic d'acord. Pensa-t'ho millor, ja ho veuràs. Ja ho veuràs. Explica'm una mica de què va, perquè no sé res. Va, Joan. Va, de què va. Va d'un senyor, va d'un senyor que és... és... és un anàlisi de la realitat, tot el contrari del que estem dient l'altre dia. T'explico per què. Però un anàlisi distòpic. No és distòpic, no és distòpic. Bueno. És realista. Representa que és un senyor que és fuster, que té 59 anys, si no recordo malament, que és aquest, el senyor Daniel Blake, que resulta que li diuen, o millor, el metge, té un atac, no es diu un infart, i el metge li diu que no pot seguir treballant, perquè si treballa, doncs la palmarà. Aleshores, aquest senyor es presenta a les autoritats civils per dir, bueno, què faig, vull dir, de què viure, etcètera, i li diuen que ha de sol·licitar feina, que si no, no li podran donar la seva paga corresponent. Llavors, tota la pel·lícula, tota la pel·lícula és, en aquesta situació, coneix amb una noia que també té una setmana de problemes, una noia jove, que té dos fills, una mare soltera que té dos fills i que és molt maca, molt interessant, però que té problemes, i tota la pel·lícula no és més que les diverses vicissituds que passa a l'home, que li fan fent marranada darrere de marranada, i ell no pot treballar i li obliguen a haver d'anar a ofertar-se a diversos llocs, etcètera, d'una forma completament realista el que passaria a l'estat social si algú es trobés en aquesta situació. Però que és una realitat distòpica, que és la que vivim, és la que la vivim, és a dir, vivim en una realitat distòpica, és el més curiós de tot. No, és realista. Potser és la a tiempos modernos que comentàvem la sèrie passada. Sí, sí. La realitat és una distòpica. Sí, exactament. No a tiempos modernos és una realitat? Una realitat analitzada perquè també podies fer una... A tiempos modernos la podia haver fet un defensor del capitalisme i podia haver fet mira, que feliços que són els treballadors treballant les seves no sé quantes hores. Però no és això. No, però m'entens el que vull dir? Vull dir que depèn de com analitzis la realitat si tu vols veure la part. Si tu mostres. Si tu mostres. Jo el que deia l'altre dia justament és que tinc por que no vol dir que tingui la certesa perquè segur que hi ha moltes periodes d'aquestes que són superinteressants tinc por que s'hagi utilitzat en aquesta direcció que deia que de fugir de la realitat perquè en realitat el que fa el Ken Locke en aquesta pel·lícula i el que fa Chaplin en tiempos modernos és anàlisi de la realitat una crítica de la realitat del seu moment. Ell està vivint en el Chaplin el 36 el que vivia les cadenes de producció que vivien en el 36 les fàbriques industrials de tot el món i el que fa el Ken Locke en aquest moment en aquesta pel·lícula que està en el divendres és analitzar un senyor que es troba en una situació determinada i que demana ajuda a l'Estat perquè li facilita el senyor de condicions les traves que li posen per no donar-li això que ell demana. Però tu has vist en busca de la felicitat del Will Smith i el seu fill que el fill ho fa millor que el pare 20 mil vegades en l'ent petit. És aquesta que es diu que es diu espera't un moment que es diu Earth After Earth? No, no, no. Aquesta també surten al Will Smith i al seu fill. Sí, és veritat. Aquesta també seria... Aquesta és més caòtica de plantejament. però és també un plantejament de... L'heu vist a vosaltres? Sí, sí, sí. No és massa... Però és també distòpica. Bueno, és catastròfic d'aquestes post-apocalíptiques. Jo ho dic perquè... Bé, després en parlarem. Quan parlem d'aquesta pel·lícula la fan el dissabte la fan el divendres a TV3. Ah, mira, mira. El divendres en TV3. Després en parlarem. Però tornem a el que estàvem explicant una mica. No, no, però t'ho dic com a exemple d'això. Perquè és que el tema la setmana passada ha de continuar adonant de sí. Vull dir, penso, perquè... Ja deia jo, el món de les distòpies genera... Però jo penso que distòpia és... Si tornem una mica a la definició, que és una cosa que dona, aquesta cosa que està dient ell, distorsió d'una cosa que és futurible, que és irreal, real en el sentit que no ha passat encara. I de que... Etcètera. No és el que estem parlant. Estem parlant de coses que estan passant en aquest moment, no que passaran en el futur, i que a més a més està generalment en una pel·lícula de ciència-ficció. Però hi ha un guió pel mig. Vull dir, hi ha una anàlisi de la realitat. Però és que utilitzar la paraula distòpica per al cas d'aquesta pel·lícula em sembla una aberració, igual que per el Chaplin. No necessàrament. No necessàrament. Em sembla que no lliga, són coses diferents. Bueno, perquè és l'anàlisi que es fa. A veure, perquè jo per això posava l'exemple d'En busca de la felicidad. En busca de la felicidad és una pel·lícula en la qual un pare i un fill tenen una sèrie de problemes socials enormes, queden sense diners, sense casa, han de viure al carrer, però acaben de trobar, acaben trobant, perquè és l'essència del que et vol explicar la pel·lícula, amb la lluita, amb l'allò per aconseguir ser millor, acaben trobant que el sistema té aquesta possibilitat de que si tu t'esforces, vols arribar allà on el sistema et permet, doncs acabaràs tenint tot el que el sistema et proporciona. Vull dir, acabaràs recuperant, els teus diners, acabaràs tenint una vida modèlica. Llavors, això és una pel·lícula que analitza una realitat d'una altra manera, és a dir, ja no és que sigui, és que en el moment en què ens col·loquem en una pantalla, ja estem també perdent una mica el sentit del temps, ja el que sigui futur o el que sigui present és molt... Està clar que hi ha pel·lícules que tenen aquesta versemblança, aquesta textura que sembla que t'estiguin parlant d'una cosa, però un altre director o un altre plantejament et podria haver dit aquest home, mira, té aquests problemes, muntar el sistema perquè aquest home per internet en un moment determinat perquè una persona l'ajuda llavors pot aconseguir la seva feina, pot aconseguir fer... És que justament... També aquest és un anàlisi diferent. Justament el que està dient és que aquest això, tot això d'internet a ell no li funciona i la pel·lícula demostra per què no li acaba de funcionar, quines traves li posen, que és la mateixa realitat perquè si utilitzem la paraula distòpica per totes les pel·lícules que han tractat temes com aquests, no que maríem... És a dir, el neurisme també seria distòpic perquè clar, vull dir, doncs, el cladon de bicicleta seria... No està malament la idea. No està malament la idea. És que no crec que sigui la paraula adequada per aplicar en aquests casos perquè una cosa és una distopia que com va explicar la definició de l'altre dia d'això que estàvem dient i una altra cosa és una pel·lícula que mostra una realitat concreta i que realitza aquesta realitat concreta i que critica o planteja o el que sigui. Són coses diferents. El realisme com a cinema distòpic. M'ha agradat molt això, tot i que ho deies per dir que no, però m'ha agradat molt la idea. No, no lliga. Però bueno. És que penso que són... No s'ha d'inventar paraules per coses que existeixen. No, inventar no, sinó aplicar-les per entendre d'una altra manera el que havíem vist sempre d'una manera. Però bueno. Jo crec que no, jo crec que no lliga. El que té aquesta pel·lícula... Tornem a la pel·lícula. Tornem a la pel·lícula. Jo crec que segurament és la quintessència de l'humanisme social de Ken Locke, aquesta pel·lícula. Però cal dir, tot i que el Marc i la Perspectiva són familiars perquè ja els hem vist en pel·lícules d'aquest veterà director, segueix tenint el poder, jo diria, d'arrossegar-nos a tots a un xoc realment emocional. La pel·lícula és molt càlida, molt tendra, els personatges els acabes d'entenent què és el que els hi passa i per mi és segurament una de les millors pel·lícules del Ken Locke. Com he explicat, el Daniel Black, que és aquest perfuster de 59 anys, té un problema cardíac que li impedeix treballar, es veu obligat a presentar-se a les ajudes socials, a la societat social, i tot i que el metge li ha prohibit de treballar, l'administració li obliga a cercar treball si no desitja rebre una sanció, una penalització. Llavors, en el transcurs d'aquestes cites amb l'administració, Daniel Black, que és el personatge principal, coneix una mare soltera, una nòria que es diu Rachel, amb dos fills i dos infants, i presoners de la medalla d'abarracions administratives actuals de la Gran Bretanya, perquè això funciona pitjor la Gran Bretanya en aquest moment que aquí a Espanya, Daniel i la Rachel intentaran ajudar-se mútuament. Aquesta és, bàsicament, l'estructura de la pel·lícula. Jo crec, com deia, que és una de les millors pel·lícules del Ken Locke dels últims temps, perquè, tot i que és una cosa social que podem criticar i podria fer-ho qualsevol, amb la delicadesa que està feta, amb la gràcia que està feta, amb el treball dels personatges, amb les actitudes, etcètera, es converteix i en una... Jo diria fins i tot que té una imperturbable simplicitat neorealista, és a dir, que seria un neorealisme actualitzat, posat al dia i que intenta reflectir aquest neorealisme, criticar aquest neorealisme, recuperant les millors coses segurament del que seria el Vittorio de Sica. Com deia, amb una gran calidesa. Sí, correcte. Això estic d'acord, clar, és una pel·lícula ben intencionada, en el fons, al final. Molt ben intencionada, però que tampoc... Tot al contrari, que la mala llet que traspua en altres pel·lícules, no les últimes, que ha fet una miqueta de tot. I que traspua això que esteu dient, o sigui, que això que jo vull entendre que és del... com es diu? La distopia. La distopia. És a dir, que planteja tot el... No planteja amb aquests termes, ho planteja amb uns termes completament diferents. Per tant, és un film, jo crem que és necessari, que segueix reflectint el món que vivim i que segurament tots hem contribuït d'alguna manera a construir. Quina conclusió es treu una mica a la pel·lícula? Vull dir, quina solució dona per a aquesta dificultat? S'ha de modificar aquesta administració que en lloc d'ajudar la gent el que fa és fotre'l. En el fons no l'ajuda, sinó que... I es modifica? Es dona les claus per com s'ha de modificar? Això és el final? L'espectador és el que ha de veure... No, ho dic perquè això, per exemple, hi ha una pel·lícula que segur que coneixeu o per oïda o per veure-la, estic convençut que és Brasil, per exemple. Brasil seria una miqueta això mateix, del Terry Gilliam. És el personatge que xoca... Però això sí que és una distopia. És una distopia, però t'explica el mateix que aquí. I a part... Suposo que són els tons també, perquè això que estàvem parlant de què és, quins són els límits de la distopia, que es pot considerar... Per exemple, hi ha moltes pel·lícules inclús del Jack Stati o inclús Amanece, que no és poco, no? Aquestes així... Clar, jo crec que... Però és surrealisme, eh? Sí, aquí entrem... Bé, aquí entrem surrealisme, però alhora hi ha aquesta mena de crítica social d'una comunitat que no existeix, no? Però jo crec que hi ha aquesta fina línia, no? De dir què és una crítica social i què és una crítica social basada en una societat que m'invento. I a part el tema de les distopies que potser al cap del temps perden l'essència de distopies. Per exemple, a la daga mecànica, ara mateix, tot passaria tranquil·lament. O més. I llavors, clar... Però la violència no, eh? Per la violència que hi ha, no? Uf! Quina violència, home, i tant! L'ultraviolència de gent que va pels carrers o la violència del govern, i tant! Però això no... Però la pel·lícula ho critica, això. I avui dia també ho criticaríem. La pel·lícula... Que em refereixo que en el seu moment es plantejava com això algun dia potser pot passar i, no, com... O que passava. Aviam, no, no, no. Jo no crec que ho placentagés com una possible cosa, sinó com un reflecte de coses que ja passaven en aquell moment i fins i tot... Però extremistes, el que estic dient, és com el Black Mirror. No, si vols, la part que no, que seria, doncs, futurista, seria quan a ell li t'entrenen el cervell i li feren tot aquell... L'abatxa perquè ell, quan vegi una escena determinada, reacciona d'aquella manera que reacciona. Home, però això es fa? Bueno... Això, els electroxocs, els tractaments aquests... Està prohibit a la destrucció. Depèn d'on. Bueno, on el fan? On el fan, avui dia? No, però, Patxepa, és que sense anar més lluny, tortures d'aquestes... Ja... O sigui, Patxepa, a la pel·lícula d'Snoudent també en parlen d'això i a Snowden en parlen d'a partir del 2001, eh? I són... Però no fan electroxocs i fan coses que li fan canviar el cervell a la gent. Això està prohibit? No es pot fer? No, jo dic res sobre Guantànamo. Sí, exacte. És que anava a treure el tema de Guantànamo. Una cosa és que... Ja, ja. El que deia és que una cosa és que algú en concret de la mateixa manera que existeixen països i moments i guerres per la tortura però no vol dir que la tortura estigui institucionalitzada com una cosa generalitzada. És a dir... A veure, però estem parlant com a Black Mirror. Black Mirror hi haurà un punt, hi haurà un moment, si no és ara, hi haurà un moment que hi ha capítols que no és que passin que se'ls passi la rosa en el sentit més crític perquè ja haurem passat aquesta època, sinó que hi haurà un moment que cada cop s'acostarà més. No estem parlant de distopies com Mad Max que és en plan algun futur post-apocalíptic de que el món es queda sense aigua. Ei, però es queda sense aigua o sense aliments però, bueno, els pols s'estan desfent i vull dir que aquí hi ha moltes històries que la distopia intenta agafar com a crítica social, evidentment extremista, però en 1984 també tot un ultra sobrecontrol de la població ara mateix amb el cas Snowden és una cosa realista. Jo voldria agafar un exemple del mateix Ken Loa que, bueno, a més a més és que el nom de la pel·lícula ja, no ho sé, es diu It's a Free World en un món libre. No sé si la recordeu. És l'última pel·lícula que va fer el 2007 així com una mica de les seves per dir-ho així, no? De les que eren de crítica social, de reflex del món proletari, però resulta que en aquesta pel·lícula la dona protagonista, que és una dona treballadora, en un moment determinat es veu tan constrenyida pel sistema, tan obligada per tot el que té al seu voltant que al final acaba fent tot el que el propi sistema capitalista fa amb els treballadors perquè explota, ella munta una petita empresa, llavors explota els seus treballadors, és el Ken Loach parlant del que és la realitat d'una manera també distòpica. No, no, no és distòpica, això és realista. Igual que passa, això passa en algun moment indirectament, no de la mateixa circumstància, però la noia aquesta que hem parlat, la Rachel, que d'alguna mesura no vol caure en aquesta, realment que la corralen de tal manera, la corralen de tal manera, no pot alimentar els seus fills que es veu obligades a prostituir-se. Per tant, però això no és distòpia, això és una realitat, això passa, deu passar en moltíssims llocs on determinades dones que segurament no voldrien ser prostitutes han acabat sent prostitutes. en el nostre món real, donen el món imaginari, perquè volen seguir alimentant els seus fills. Per tant, jo em penso que el plantejament no és distòpic, és realista, és a dir, si vols serà neorealista o serà de fi de cinema, el que vulguis, però és un plantejament no distòpic. Que no hauríem d'acceptar com a real, que hauríem de combatre de totes maneres i l'hauríem de veure com a... I per això la pel·lícula mostra això, és a dir, que la pel·lícula, en el que denuncia, justament el que enloca en aquesta pel·lícula si no, no hi ha alternativa, ell intenta donar-li la volta, però se'n dona compte que ha arribat això conseqüència de la societat en què en vivim. Comença mirant, jo crec que la primera que hauries de mirar d'aquestes pel·lícules distòpiques hauria de ser Children of Men, Fils dels Homes, de l'Alfonso Cuarón, que l'altre dia comentàvem una mica. Com a dir, un dels plans seqüències més bèsties dels últims anys, el que he dit que estan com enmig amb el cotxe, te recordes o no? Sí, sí, que el cotxe va caient, que va... Children of Men, els fills dels homes. Sí, els fills dels homes. Que jo he de dir que la vaig veure a Sitges quan es va passar allà en Almeliano, aquella pantalla enorme i estava ja dient... Empregnota. Empregnota. És veritat que és una històpia més d'acció, diguéssim. Acció no és a dir, tot té contingut, però, per exemple, en comparació a Llagosta, que és tot diàleg, per dir alguna cosa, és unes relacions socials, aquí és més... O Matrix, o Matrix sí que és la mescla perfecta entre la filosofia més distòpica i l'acció, no? És aquest punt interès. Jo aquesta vegada el vulgui veure, perquè tinc la sensació que no... que té més minga de la que m'imagino. Ho deia sobretot perquè és una perigua com molt realista, també. Ah, sí, sí. No hi ha... Matrix? No, la del fill dels homes. Ah, fil dels homes. Matrix també la vols veure? Bueno, Matrix és un altre extrem, eh? Matrix, jo dic que... Anem a plató, ja. Sí, sí. Anem a... A la caverna. A la filosofia... Ja seguirem parlant l'altre dia perquè si no es tractarem. No, no, no. Prenc nota del tipus aquest. No, no, és que jo... La pregunta que ja acabaré fent quan en parlem de la pel·lícula d'avui és si La propera pell és una pel·lícula distòpica o què és això. Perquè és tantes coses aquesta pel·lícula a la vegada que... Ara hi arribarem. Parlem una mica, molt ràpidament, abans d'arribar a la pel·lícula que val molt la pena, parlar una mica de les pel·lícules que podem recomanar que passen per televisió en els nostres oïdors. S'ha de dir tota la setmana abans de les 10 del vespre a TV2. Aquesta setmana avui he mirat no hi ha cap pel·lícula que realment valgui la pena de veure. En canvi, el dimecres, o sigui demà, a Canal Hollywood a les 6 de la tarda fan El nombre de la rossa i ves una pel·lícula que penso que es podria recomanar si algú no l'ha vista. El dijous, a la Paramount fan Resident Evil, que no sé si és realment una pel·lícula distòpica. No. Bé, és que les pel·lícules de zombies sempre parteixen... Bé, és que és una adaptació del videojoc. Però a mi la primera em va ganar bastant, val a dir, eh? Les altres sí que era bastant... hi ha menys d'acció, però la primera sí que era terror i jo la vaig semblar brutal i l'adaptació està molt ben feta amb la milla... No l'he vist, no l'ho deia per produir. Jo ho deia per si l'havíeu vista. Molt bona. Repetona, la vila. El dimecres, el mateix dimecres, perdona, o sigui, en lloc d'això era de la Paramount, a la AMC, a les 10 i 10. Això que és el que... El lado AMC... Són els que van cre... Són a la cadena de les cavernes. Breaking Bad. Ah, molt bé. Fan el lado bueno de les coses, que em sembla que vosaltres l'heu vista, jo no l'he vista, val la pena, o no? És una meravella de pel·lícula. No es diu així, es diu The Silver Lining de Book, o una cosa així. És una pel·lícula deliciosa. a part amb la mateixa parella, bueno, amb aquests dos, amb el Bradley Cooper. I Lawrence, la Lawrence, no? La noia... Sí, i la Jennifer Lawrence, es diu? La Jennifer Lawrence. Sí, la veritat és que... El Robert Niro, també. Sí, amb el Robert Niro fent de pare. La veritat és que té molt per parlar, aquesta pel·lícula, del desordre mental de les persones, com això acabes adonant-te que Prover té un origen, vull dir, no surt perquè sí, sinó que té un origen familiar, social, de que tot ve i al final la persona que té el cap suposadament més desequilibrat al final resulta que no és tant, sinó que és que intenta col·locar les coses en el seu lloc i de vegades ho fa d'una manera una mica violenta, però no, la veritat és que... I el paper d'ella, el paper d'ella és extraordinari, és fabulós, vull dir, la manera com ella està allà mirant la família i dient, oi va, on m'he ficat, no? Però com després va entrant per fer-los tirar més cap allà, és una pel·lícula guapa, guapa, guapa de l'any. La mateixa dimecres, una mica més tard, a les 11 de la nit, fan Gladiator a la TNT. El divendres, a Paramount, per la tarda, fan una pel·lícula que és un clàssic que molta gent doncs recomana, que és L'ombra que mató a Liberty Valence. I a TV3 fan a la nit, en la gran pel·lícula, la gran pel·lícula fan aquesta que dèiem, és a dir, After Earth, del Emma Knight, és d'allò? Ah, és del Shyamalan? El Shyamalan, que li van criticar, no? A mi m'agrada tot el que fa aquest home. Jo us he preguntat perquè no sabia de què anava. Jo en un moment he terminat i he llegit i un seguit de cataclismes fan que la humanitat hagi d'abandonar la Terra i se senti a la nova, a una nova, a una nova Terra que es diu Noemi Plain o alguna cosa així. Aleshores, el que he entès, el que he entès és que aquesta pel·lícula era distòpica, és a dir, perquè en un moment d'aviat no sento llegit que deia que és una pel·lícula no sento llegit, és a dir, no sé si m'ho he apuntat. Aquesta és la línia de quan són pel·lícules catastròfiques d'aquestes de, bueno, com això, Mad Max o aquestes, no? De la humanitat serà refer o la Terra que ha estat destruïda. Clar, aquí, no sé si és distòpic, simplement és aquest cine de catàstrofe que es diu, no? El cinema aquest del dia de mañana o el... no? Inclús, bueno, independents d'ell, no ho sé, no crec, que sigui gaire... Sí, sí, és catastròfic. Això ja seria una catàstrofe en si mateixa, no? Però sí que que hi ha aquesta línia que no crec que sigui una distòpia. La distòpia seria que, per exemple, els propis humans ens haguéssim carregat la Terra, no? O sigui, Interstellar és aquesta fina línia, no? Entre la distòpia, potser... Interstellar estaria en aquest punt. Aquest sí que és el conflicte, és humà. L'altre dia no en vam parlar, no va acabar de sortir la pel·lícula i estava allà. I què més? El dissabte... No, perdona, que jo tot el que fa Xamalan, no sé per què, aquest YouTube, que m'agrada. M'agrada, vull dir que mira... No sé si és l'última, però de les últimes, la que és un fals documental... Ai, aquesta no l'he vist. Hòstia, a mi és dolenta aquesta. Sí? La vaig anar a veure... No, no, no. Aquesta no la recordo. Aquesta després, buscant informació, no sé si ho he llegit, perquè veig que no ho he registrat, la deixaven bastant malament, dient que... Sí, sí, sí. tot en el Willy Smith, o el seu fill, que surt en el fill... En Zayden. Els havien premiat com a pitjor actors de l'any. Sí, no, sí, crec que es van dur bastants premis ratzis, que serien els dolents. Des de que va fer el Xamalan aquella de la Xica de l'Agua, que va ser l'última, que més o menys la crítica la va tractar relativament bé, era una cosa una mica estranya, no sé si recordeu, en un edifici que hi havia diferents persones, hi havia un actor que era molt peculiar, hi havia una noia que apareixia per la piscina, i que tothom estava com una cosa màgia que apareixia que era peculiar seva. Sembla la joventut, sembla, eh? Com? Que pel que em dius és que no l'he vist, eh? Però perquè dius semblable la joventut d'allò d'un actor, una noia a la piscina... No, no, que tothom l'ha criticat, va fer allò d'Air Bender, que eren unes històries molt disparatades, així amb un futur, bueno, un futur de còmic molt peculiar. Escolta, ha fet moltes pel·lícules per les seves filles, perquè li agradaven el còmic, i jo que un director estreni en no sé quantes pantalles de tot el món pel·lícules que ha fet per les seves filles, ho trobo increïble, admirable, i a part que Shyamalan ha fet pel·lícules enormes, eh? Vull dir, només pensant The Villains, aquella del Bosque, o aquella que és el del Bruce Willis i el d'allò... El sexto sentido. No, bueno, el sexto sentido també, que va ser la que li va donar, però aquella que era el bé i el mal, diguéssim, l'irrompible, és com es diu en breakable, en anglès. Ah, sí, sí. Que també estava molt basada amb els cómics, ara no me'n recordo com li deien aquí. El dissabte a TV2 es pot recomanar el Quarteto, una cosa del Dustin Hoffman, si l'heu vist, que va d'una gent jubilada que està en una mena d'orfandat, etcètera, i que volen fer una festa, llavors és tot d'aquests antics cantants d'òpera que volen fer un festival. Llavors, la pel·lícula molt ben feta, molt ben rodada, dirigida curiosament pel Dustin Hoffman. L'havies vista o aquesta? L'heu vist i la recomano. Fa poc, no, d'aquesta? No, deu fer-hi... Un parell d'anys, això. Això, un parell d'anys. Un parell d'anys. No és molt vega. No és molt vega. El mateix dissabte a la Paramount fan Alien a la tarda, a les... quasi les 8 de la tarda, i a les 10 del vespre American Beauty del Sam Mendes. Ah, bueno, mira. Tu és Alien i quan estàs allò a tu pera cagant no és que no. A l'AMC el mateix dissabte fan el discurs del rei que penso que és una pel·lícula del Tom Hooper realment recomanable. Jo sí, jo la trobo molt, molt recomanable. I el diumenge a Paramount i acabo a les 23.50 i pràcticament una mica abans de les 12 de la nit fan tesis de l'Alejandro Almenaga. També per anar a dormir tranquil. I jo n'hi deia pel temps que tenim passaria ja a la pel·lícula del mes que és aquesta extraordinària La propera pell que tots hem vist i que pel que veig tots ens ha agradat. Doncs vinga, el que vulgui comença. Que estrany, no? Que ens hagi agradat a tots perquè no acostuma a passar. A veure per què, a veure què ha passat. Clar, suposo que cadascú ho ha vist a la seva manera, no? Que és el que tenen aquestes pel·lícules polièdriques, no? Que segons que ho veig doncs es pot agafar des d'un punt de vista narratiu, des d'un punt de vista temàtic. Sí, senyor. Jo crec que la pel·lícula, segons el meu punt de vista, és una anàlisi impecable sobre totes les formes possibles de violència que la humanitat ha anat creant al llarg del temps i les maneres com mirem de defensar-nos d'aquestes pròpies maneres, moltes vegades sucumbint totalment, per exemple, oblidant coses i perdent-nos, ja sigui realment o metafòricament, perquè no volem recordar allò que hem fet, vull dir que això jo crec que ens passa en moltes vegades que hem fet en el passat, violències cap a les altres persones, coses que no volem reconèixer, per suposat el tema que el Pol destacava en el WhatsApp, la violència cap a els altres animals a la pel·lícula, ho tracta, curiosament, el que us va explicar, us van explicar els dos directors quan parlàvem amb ells, amb aquesta noia, com es diu? La Natàlia. La Natàlia i el Pol que vam parlar amb l'Isaqui i la directora, Laura es diu? Issa Campo. Issa Campo, perdó. Doncs comentaven que no havien volgut tampoc atacar especialment el món rural ni el fet que hi hagi caçadors. No és una crítica. Ells potser no han volgut fer com a crítica. És un costumbrisme. Per ells jo crec que era aquests pobles, perquè passen aquests pobles dels Pirineus que es viu així. De fet, ells ens explicaven que quan van anar a rodar allà la majoria de gent que surt al bar o que està amb els animals, o sigui, gent real que tornava de caçar, clar, els animals són reals. Llavors era aquest plantejament de dir, a veure, no és ni una crítica ni alhora és un elogi, una alegoria, sinó que en realitat és, i la pel·lícula és molt costumbrista, o sigui, la majoria de la pel·lícula és contemplativa, per dir-ho així, del lloc. Veus molt el lloc, veus molt com treballen, com viuen, no? Potser és, no buscaven aquesta crítica o... No la busca, però jo crec que les imatges tenen vida pròpia, jo crec que se'ls escapa una mica i està clar que quan veus una gent que està fent una festa major, la festa major del poble o el que sigui, no? I veus que estan jugant i veus un cap d'un animal allà sagnant i veus com s'està netejant... És molt cru, la pel·lícula en general és molt cru. I no perquè siguem gent de ciutat o no, simplement pel fet que t'adones de que bona part de la història de la humanitat ha estat la història d'anar assumint que hi ha una violència implícita de totes les formes possibles, és a dir, dintre de la família, dintre dels coneguts, dintre dels desconeguts també, cap a les altres espècies d'animals, que l'hem anat assumint i que ens hem anat fent capes i capes d'insensibilitat i al final ho assimilem pràcticament tot. Llavors, doncs una persona pot estar convivint amb una situació de violència perquè en un moment determinat es diu i en el trailer ho hem sentit, que diu, és que jo, si hagués sabut que passaria això, hauria fet alguna cosa, hauria marxat, hauria desaparegut. El que passa és que ho assimilem com a normal, com a habitual, que una persona, jo què sé, et digui una barbaritat o et doni un cop o et cremi o el que sigui i al final dius, bueno, doncs deu ser normal perquè estic ficat en aquest món. Llavors, a mi em va resultar molt curiós i també ho he comentat així una mica en privat en els missatges, pensar que aquesta pel·lícula li dóna mil voltes, però mil voltes, a una pel·lícula que es considera un clàssic i que vam parlar fa no gaire del Kurosawa, per exemple, el Raixomón. Raixomón, si us fixeu, és una pel·lícula que narrativament, en el fons, és super senzilla. És una història que t'explica una història vista des de diferents punts de vista, però alternatius. És a dir, tu primer veus un punt de vista, després un altre, després un altre, és realitzament senzilla. En canvi, aquesta pel·lícula de propera pein et mostra tots els punts de vista a la vegada. A la vegada. I en cap moment, tu com a espectador acabes de destriar si el que t'estan explicant és cert el que diu un personatge o un altre. Alhora és aquest joc narratiu de l'embustero. Qui és l'embustero? Qui menteix aquí? I no sé la conclusió que vosaltres treieu, però jo trec la conclusió que no hi ha una veritat absoluta. Cadascú té la seva. Cadascú s'ha format aquestes capes d'insensibilitat per dir no, no, jo el que em crec és això. Això no ha pogut passar. Això que m'estan dient tu no pots ser el que ets perquè jo sé positivament que no pot ser que hagi passat això i que tu estiguis aquí ara. Llavors, l'altre no pot resistir al que ha passat en el seu futur i també posa un munt de capa psicològica i esborra a part de la seva memòria. La dona, doncs, també, vull dir, insensibilitza completament i vol oblidar el que havia passat i llavors es queda amb les imatges aquelles que ja també hi ha un joc bé, com completament màgic, no, on el passat idíl·lic està representat per unes imatges de vídeo. Llavors, quan li pregunten bueno, però què fèiem nosaltres? Això, vacances, tot, vacances, no, i llavors tot... I no ho dic amb la veritat en realitat perquè no ho expliquen el que acabava. És una part de la realitat que és el que queda enregistrat. La resta no existeix. La resta no volem que existeixi. Llavors, tots aquests jocs, totes aquestes mirades esbiaixades cap al passat, cap al que un ha viscut, allò de simplifiquem, això d'être humà, tanquem la vida en el que... Exacte, sí senyor. No m'ins fora mai. Molt bona comparació també. A mi m'ha agradat molt, m'ha agradat molt aquesta sensació d'estranyesa aconseguida des del principi, el repte que suposa pels espectadors des del principi que t'estan raptant i veus que tu no has de perdre detall perquè les coses poden anar en una direcció o poden anar en una altra, això està superaconseguit. Els actors estan brutals, tant la Emma Suárez però sobretot a l'Alex Moner, jo penso que... sabeu que aquesta pel·lícula va ser premiada a Màlaga, li van donar 5 o 6 premis, entre ells el millor director, millor actriu amb ella... Perquè no hi havia més. Perquè no hi havia més. I li van donar també... Em sembla que en ell no el van premiar amb l'Alex Moner. Però en canvi l'Alex Moner és un personatge que aquí està brutal, està extraordinari, és a dir, es mereix que li donin els Goya o li donin els Gaudí o el que sigui perquè realment està... vull dir, és dificilíssim fer el que fa, és a dir, els tres estan bé. S'identifica, s'identifica amb el personatge, es fica allà dins i sí, sí, sembla que sigui una altra cosa, no sigui un actor ni sigui res. Sí, l'evolució que va tenint és, és brutal, és brutal. Increïble. Jo trobo que hi ha una enorme sensibilitat, no solament és un tríler aconseguit perquè el tríler des del principi i a més a més va més, t'enganxa i te n'adones compte que no pots deixar de mirar el que estàs veient o de contemplar i intentar analitzar i entendre el que està passant, però a la vegada no hi ha únicament això, sinó que hi ha detalls com això que esteu explicant dels animals, etcètera, i dels sentiments que és, bueno, i reflecteix el microcosmos aquest d'aquesta societat petita comunitat rural envoltada de la neu que em sembla que és extraordinari, que és logradíssim. Llavors, amb el paper que fa l'altre senyor que el porta, el Francesc, que el porta, doncs, d'on ha estat ell el nano que té 7 o 8 anys en allà tancat. Bueno, em sembla que la pel·lícula està rodona. No, allà només un parell d'anys, però bueno, no expliquem massa coses, no expliquem massa coses. destacable el tema del thriller, no? Que abans hem escoltat el tràiler, jo no havia vist el tràiler, però només escoltant-lo dic, és que això no és de thriller. O sigui, el bo és que t'ha creat un thriller sense els típics tòpics del thriller, inclús no hi ha música, pràcticament no hi ha efectes sonors aquests, els típics de t'estem creant tensió, i de fet hi ha un disseny de so experimental, no? Hi ha com una cosa molt variopintada en temes de so que a més després els vam preguntar als directors i ells sí, evidentment ho destacàvem perquè la feina, el disseny de so que hi ha... Sí, perquè hi ha alguns moments en què el so, unes veus que sentim, que no sé exactament què diu, o alguns moments en què els personatges parlen entre ells, que llavors es perd completament el so ambient habitual i estan ells dintre de la seva bomba i el soia particular, el moment del ball, o el tema de, no?, que la pel·lícula va, durant un temps es va dir el deshielo, no?, el de gel, que era, perquè tota la pel·lícula va molt en funció dels estats de l'aigua, no?, del gel, de les gotes, de la neu, de tot això, llavors, hi ha molts, el factor del so va molt lligat a això, per exemple, ja crec que hi ha un moment que estan discutint, no sé què, i l'únic que se senten són gotes, no?, caient i són efectes sonors que, clar, t'han d'abocar, no?, i que una pel·lícula que pràcticament és només, és només diàlegs, interpretacions, vull dir, no hi ha aquest factor que poden tenir els típics thrillers, o sigui, abans hem parlat del Sexto Sentido, no?, és el típic, el típic tòpic de thriller dins de l'esquema, eh?, em refereixo amb les músiques d'atenció, amb els plans ràpids, però aquí és això que dèiem abans, un cinema molt estàtic, molt contemplatiu en quant a plans, però després en quant a contingut és frenètic, i a més és molt frenètic, o sigui, els canvis que hi ha són brutals, o sigui, els punts de gir, ostres, com els agafes, i més no te'ls... I a sobre una altra cosa, que l'altre dia hi havia un crític que estava en TV3, als matins de TV3, un crític, no m'agradava qui era, li preguntava a l'Àlex Monner si havien rodat sense continuïtat o no, i l'Àlex Monner no, no, vam rodar com passa sempre, doncs depèn de la localització i tal. Clar, en aquesta pel·lícula, i ho deia el crític, només una mirada i tal, que s'hagués fet diferent, trenques la pel·lícula, és a dir, perquè aquí, mirades, gestos, abraçades, etc., són el que et fan realment a tu trontollar les idees del que estàs veient i interessar-te pel que està passant. Llavors, si això no està absolutament ben mesurat, ben medit, ben preles, etc., no funciona la pel·lícula. Hi ha gent que en una pel·lícula es dedica a això, clar, aquí està l'escript de la continuïtat. I una altra cosa que jo vull destacar, perquè ja sabeu, pel que ja em coneixeu aquí fa temps que ens veiem, que a mi els finals no m'acaben d'agradar si són oberts, en canvi aquí trobo que la pel·lícula està justament, té un final obert que el trobo integrat, perfectament integrat i justificat en aquesta pel·lícula. Però per què tu tens una visió del que passa en realitat a la pel·lícula? Tu tens una interpretació concreta, sí o no? Te la dóna, te la dóna, te la pots suggerir, és a dir, queda obert, queda obert, queda obert, no te la dóna, no te la dóna. Queda obert, queda obert. Es presta a múltiples interpretacions i estic d'acord amb el que deies tu al principi que és una pel·lícula que conté moltes lectures, moltes lectures i que totes poden ser més o menys atractives i interessants. Jo insisteixo en el tema de l'anàlisi de la violència i a mi em feia pensar també en dues pel·lícules que fa un parell d'anys, una de les quals no et va agradar gens. Joan, però van comentar aquí que era aquella de Stoker, si no recordo malament, del parxambuc que va fer als Estats Units, que era aquella família, anava a dir distòpica perquè ja han sort la paraula sola, però no exactament distòpica, una família que de mica en mica anaves adonant-te que tenien una pulsió, un desig per la violència. I havia la Nicole Kidman, em sembla que sí, em sembla que sí. Per la violència, que al començament de tot hi ha una escena amb tota la gespa on sembla que hi ha hagut un accident i després no ha estat un accident sinó un tret a un policia, em sembla, i està tot ple de sang i això hi ha una persona que està gaudint d'aquell moment. Això al començament no ho entens perquè tu no et pots identificar amb això, però de mica en mica t'adones de com s'ha anat perpetuant en aquella família la violència des d'un pare també que, com en aquesta pel·lícula, ensenya el fill a caçar, que li diu com s'ha de fer, que és com un motiu d'orgull, el fet de traspassar aquest coneixement. Aquí també hi ha aquesta situació. Hi ha uns diàlegs sobre aquest tema de la casa. Fixeu-vos que l'Isaquil Agüestel i l'Isa... Campo. Campo, me'n recordo del nom, a veure si em queda al cap, escollen quan parlen els adolescents, no sé si recordeu, quan es troben que ja més o menys es coneixen, que l'han acceptat molt bé després d'allò, doncs queden un dia per beure una mica, per fumar, per allò, allà a les afores del poble i li comencen a preguntar per què ha fet, aquest personatge i li diu, si va explicant història de Portugal, que si no sé què, no sé quan, llavors, però de seguida el diàleg, o la d'allò, va cap al tema de la violència cap als animals. És a dir, diuen, clar, i tota l'estona la pel·lícula està això, no sé si us en recordeu, també després, i hi ha un moment que se sent un documental que diuen és que la gent que està en els escorxadors no poden estar sempre en el punt en què maten els animals perquè tindrien uns problemes psicològics enormes. Llavors, això va sortint tota l'estona i els adolescents estan preocupats d'això. Hi ha un personatge que dius que vaig matar un cervo un dia, després vaig veure que era una femella, està embarassada, dius que em volien morir. Però me la vaig menjar, saps què deia, feien aquesta reflexió de, bueno, en realitat estic casant igualment. La reflexió, llavors, Stoker una mica parla d'això però de manera directa i brutal, és a dir, directament ens explica és que la humanitat som així, vull dir, ens insensibilitzem a la violència i podem generar una família com la d'Estoker, completament ja que tenen clar que els hi agrada això, els hi agrada, vull dir, i que si disparen a algú i ho fan d'una manera maca i tal, doncs ja està bé. Hi ha una altra pel·lícula també que em sembla que era danesa o finlandesa de la mateixa època més o menys que sembla que parlés del mateix tema. També era un pare que anava ensenyant el seu fill a caçar, em sembla que es diu la caça o una cosa així. Ah, però és l'alemana. No, bueno, danesa. Crec que era danesa o per aquí. Però és la del lector d'Aníbal, no? Sí, senyor, sí, senyor. No sé el nom, perquè li van donar un premi. Sí, la caça. Ens va agradar molt, la caça, ens va agradar. Discutíem al final, que no estàvem d'acord amb el final. És veritat, és veritat, discutíem al final. Però la caça ens va agradar molt. Bueno, doncs seria molt similar a Stoker per mi i tindria el mateix punt de densitat com a reflexió de la violència. El que passa és que aquesta pel·lícula la porta, jo crec, a l'extrem. És a dir, com que té aquesta possibilitat d'interpretar-ho de tantes maneres emocional, eh? Com les emocions de les persones es veuen alterades, alterades, i la memòria, com deia abans, no? Jo penso que veure aquesta pel·lícula i anar agafant cada escena, el que passa és que hem parlat molt bé, penso, de la pel·lícula perquè hem intentat no explicar massa d'ella. Clar, perquè és que si no el possible espectador se'ls sortirà fos. Però podríem anar parlant, podríem anar parlant de cada escena i anar analitzant què passa. Sí, senyor. I, bueno, simplement la recomanem totalment. La recomanem totalment. I la setmana que ve, setmana, evident, festa, no? Sí, sí, festa. Fem el jazz i el cinema i vindrà de convidat en Joan Sardà. Que seria d'aquí a dues setmanes, no? D'aquí a dues setmanes, el dia 8 de novembre. Perquè el dia 1 és festa. Doncs estarà molt interessant, eh? Perquè imagineu-vos tot el jazz que hi ha al cinema, no? I anirem posant música, també, no? Que portarà... Va fer el punt d'inflexió, no? El cantor de jazz va fer el punt d'inflexió al cinema. És veritat. Del cinema... Ens ho explicarà ell. El convidat, hem dit el nom? Joan Sardà. Joan Sardà. Doncs vinga, serà un plaer tenir-ho aquí. Fins la setmana... Bé, fins d'aquí 15 dies. Anar ràpid, això, no? Sí. Fem la foto ara, eh? Que encara no l'hem fet. Sí, sí, sí. Vinga, doncs. Fins d'aquí a dues setmanes. Fins d'aquí a dues setmanes. Bona nit. Adéu. Portal, us deixem amb el Tot Gira Especial Supercopa. Bona nit.