La vida lliure, Le Brio, Herrementari, The Party i En la sombra + Entrevista al Duo Nosferatu (Albert Bové i Marco Mezquida)

Éxits. Cinema sense condicions. Since we've no place to go, let it snow, let it snow, let it snow, it doesn't show signs of stopping. No som a Nadal. Bona nit. Som aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, de música, a més a més avui ja ho veureu amb músics, i parlar també de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que us recomanarem, dels pel·lícules que diem que potser no val tant la pena que aneu a veure. Com sempre, en plan tertúlia, en plan de passar-nos jovent, en plan de tenir una bona estona parlant de les coses que hem vist i de les coses que ens han agradat. Com sempre, l'equip, avui hi ha una part de l'equip, darrere dels vidres el Paul Dichler, a la meva continuació hi ha el Pepper Mengol, després el Joan Sardà, i finalment Joan Morros, que us està començant a parlar. Però és que a més a més avui tenim, com deia, uns convidats, uns músics... Uns convidats de luxe. De luxe, que són el duo Nosferatu, Albert Bové i Marco Mezquida. Però, com que són músics, jo prefereixo que la nostra especialista en música, que és el Joan Sardà, ens expliqui qui són aquests dos senyors tan famosos. Bé, vull dir, són músics que, en l'àmbit del jazz, no necessiten presentació, perquè són coneguts a molts llocs, vull dir, no només actuen aquí, sinó que actuen a l'estranger molt sovint. Potser a vegades, perquè no hi ha cap més remei que anar a l'estranger, no? Aleshores, vull dir, per presentar-los, diríem que són de dues generacions diferents. L'Albert Bové va començar a tocar cap a finals dels anys 80, si no m'equivoco, i que és quan naixia el Marco, no? Aleshores, doncs, bé, hi ha aquesta diferència. Potser entre mig encara hi ha una altra lleve de músics. i, bé, jo vaig llegir que tu, Albert, havies sigut mestre del Marco. És així o no? Sí, un any va coincidir, que va entrar a l'esmuc amb 17 anys, me'n recordo que va fer la prova, va tocar molt bé, i va dir, jo ho vull sonar, sonar en menorquí, ho volia tocar. Sí, sí. Volia sonar, sonar bé. I tots endavant. I et vas quedar espantat, no?, quan el vas veure. Sí, ja sabé ja venir, que sabé, amb el llarg. Les generacions són com els bolets, de tant surt un bolet enmig del bosc, no saps per què, però si era un bolet, el Marco. Jo estava... El bolet bo, no el barinot. Sí, sí, sí, naturalment. A trúfot. A trúfot. Sí, sí, a trúfot, sí. I en aquell moment jo volia anar a estudiar a Barcelona per estudiar amb l'Albert, perquè, i recordo que estava molt nerviós quan vaig veure el tribunal, perquè al tribunal hi havia el Francesc Capell, el Joan Díaz, i l'Albert Bové, i crec que potser hi havia el Lluís Vidal, també. El Lluís Vidal. I en aquell moment... Déu-n'hi-do. I havia sentit xerrar del Lluís Vidal, però jo havia vist ja diverses vegades l'Albert en concert, i era l'únic que coneixia, i jo volia estudiar amb ell. I realment em va fer molt respecte, perquè va ser arribar en aquell moment quan dic, ostres, està allà un dels meus ídols, i em fa realment respecte. I vaig tocar una mica nerviós per això, però després, mira, aquí estem. Ens han fet amics. Bé, doncs aquí tenim el Duo Nosferatu, que en la segona part del programa, suposo que ho sabeu, que en la primera part del programa fem una mica de resum de les coses que hem vist, expliquem una mica les estrenes properes, doncs si quines val la pena, etcètera. I en la segona part del programa estarem, doncs per vosaltres, pendents de l'entrevista que us pugui fer en Joan Serna. Per tant, comencem per les pel·lícules que hem vist aquesta setmana. Concretament hi ha una que l'estrenen el divendres d'aquesta setmana, que és la de la Mar Retxa. La vida lliure. La vida lliure. Sí senyor, digue'm. Bé, doncs és una pel·lícula que vam estar veient l'altre dia de preestrena. És una petita obra mestra, crec jo, per veure-la d'una forma reposada, per anar-hi sense sense preconceptes ni res, o sigui, deixar que apaguin les llums, comencin a sortir les imatges, i llavors entrem en un terreny que sense ser del tot poètic, perquè en realitat jo diria que és més narrativa que poètica la pel·lícula, tot i que la forma és més aviat de poesia. És a dir, estem en una pel·lícula on l'important dins de la narració és les imatges i com se'ns mostren. I llavors hi ha un punteig de text que va situant-les en un context en què a partir d'aquí es poden desenvolupar històries. Estem a la menorca de finals de la Primera Guerra Mundial, o sigui, cap allà el 1918 aproximadament. Quan arriba la grip. Quan arriba la grip. Clar, perquè és molt important. Una amenaça important. hi ha un nen i una nena que són el Biel i la Tina que estan amb el seu avi. La seva mare ha marxat per mirar de cercar una mica de recursos per superar la situació molt precària que tenen i ha anat a Argel. i llavors una mica és la la lluita d'aquests dos infants per poder aconseguir el retrobament amb la mare. Entremés de tot això surten quatre personatges. Dos estan situats que són la Núria Prims i el Miguel Chalabert amb una situació d'uns contrabandistes que li dona un aire una mica curiós i fins i tot un to una mica de pel·lícula d'aquelles de sèrie de les de abans. Hi ha també un petit tresor que es troba bueno no es tracta d'explicar-la perquè en realitat és molt per vir-la i digerir-la lentament. La pel·lícula té això té la lentitud precisa per poder ser entesa i a més a més poder projectar el teu intel·lecte cap a obrir-lo cap a diferents propostes que ens fa i són propostes que poden anar des de la Ilíada i l'Odissea fins a perquè és molt mediterrani fins al vell i al mar jo què sé és un compendi aquí Reixa per mi ha fet un salt qualitatiu important dintre del seu cinema i ha comptat amb uns actors extraordinaris la nena està es diu Mariona Gomila està molt bé en el seu paper és un paper que contràriament el d'altres nenes que últimament han estat proposades per prems i això no és un paper d'aquells que digui nena tu surt i diguis el que et fa i gràcia no aquesta està seguint un guió però a més a més l'està interpretant des d'una manera molt sentida el nen igual i llavors ja tenim també l'avi que és el el Blai Bonet fa un paper també extraordinari i sobretot el Sergi López que li dona una càrrega mitològica perquè precisament d'ells surten tota aquesta sèrie de branques literàries que té l'obra molt molt recomanable una fotografia extraordinària molt ben feta i ja dic sobretot és un un cinema molt diferent a mi sense que tingui res a veure hi ha una altra pel·lícula sobre Menorca que em va agradar sempre molt m'ha agradat i la recordo molt que és El vent de l'illa llavors aquella era més èpica i aquesta és més continguda ja jo he vist o puc explicar una cosa que vaig veure és l'única cosa que de fet he vist en el fons o bueno n'hi ha una altra que he vist també per recomanació del Joan Joan Sardà que és The Party que després si voleu tenim temps en parlem jo també la vaig veure ens va agradar però ahir també l'estrenen el divendres ens vam passar Una Razón Brillante Libri és una pel·lícula francesa que el títol a mi em sembla més bé en francès que vol dir l'arrencada l'empenta el valor i és d'un personatge que és un actor de fet més que potser director que es diu Ivan Atal aquest Ivan Atal no sé si això influeix però és la parella de la Charlotte Greenberg ja sabeu que és aquella actriu que treballa amb l'Ans Montrier i que havia fet Ninfomena i moltíssimes pel·lícules amb ell i que ve el Primavera Sound sí senyor i és una cantant francesa de prestigi també és a dir bueno doncs el el seu marit que és el que fa dirigeix aquesta pel·lícula ell ha fet ha fet 54 films per tant un senyor que com a actor ja té una carrera però aquesta és la seva setena pel·lícula encara que aquí no s'hagin arribat totes aquesta una cosa que m'ha semblat que no ho sabia és que aquest xicot l'Ivan Atal és nascut a Israel però no és una unitat francès perquè és de pares jueus i la pel·lícula que comentem en concret està nominada als Premis César com a millor pel·lícula com a millor actor pel Daniel Autell que és el que fa de professor ara en parlarem i ella la noia la nena una jove més que nena l'actriu Revelació com a actriu Revelació també està nominada que es diu que és molt nova molt desconeguda Camélia Jordana és una de fet la protagonista la protagonista és una noia jove d'origen magrebí que viu a la perifèria de París en un dels barris típics que hi ha hagut alguns problemes etc i és una noia que sempre ha volgut ser advocada i des del seu primer dia que entra a la facultat de dret de París la més famosa comença una mena de confrontació amb el catedràtic que és un senyor famós i a vegades més o menys odiat per les seves provocacions el seu racisme i sexisme que expressa categòricament i les seves diríem mètodes particulars de fer una classe per trencar perquè resulta que ha hagut aquestes incidents que hi ha hagut repetidament la mateixa facultat vol que ell rectifiqui que faci alguna cosa per neutralitzar una mica la imatge que està deixant per ser apartant la imatge de la mateixa facultat i concaturar-se en certa mesura amb aquesta noia el professor accepta preparar la noia a un prestigiós concurs nacional d'eloqüència llavors és un personatge potser una de les coses que més m'han agradat menys en a mi perquè és una comèdia és una comèdia en el fons sense masses pretensions bastant convencional el que més m'ha agradat segurament són els personatges perquè la història en si representa aquest afrontament entre professor i alumne que ell es converteix ell es converteix en la història i pigmalió perquè comença a formar-la i a preparar-la etcètera però el que xoca o el que et sorprèn o el que potser també en Joan que vam veure la Junts et deia home potser tu has estat professor i veus coses que jo no he acabat de veure o que no però jo confesso que el que més em va sorprendre és el cinisme i l'exigència alhora d'aquest personatge potser el to de crítica que en el fons hi ha penso que queda diluït per aquesta comèdia és a dir en algun moment si analitzes el que passa està passant hi ha una crítica bastant subtil però tinc la sensació també que es deixa una mica escapar pel fet que és una comèdia i no la sensació que ho estiguin fent en sèrio és una pel·lícula per tant molt francesa no gaire ja ho he dit original potser convencional també ho he dit però amb uns personatges que penso que són suficientment interessants perquè trenquen els clichés perquè són una cosa tant ella com ell i al mateix temps hi ha tot aquest aspecte de racisme de confrontació del francès i al magrebí etcètera per mi sense ser genial és una pel·lícula que puc aconsellar perquè és amena passa bé és fluïda i doncs sense ser una obra mestra en absolut aviam Joan és entretinguda i en fi i et pots divertir amb les estratègies de Schopenhauer que explica el professor en quant a la l'oratòria a l'oratòria vull dir que és una cosa que no ho sé vull dir no la trobaràs fàcilment en moltes pel·lícules i a mi em va sorprendre l'universitat com l'ensenya vull dir perquè ensenya una aula enorme i una altra més petita i bueno aquella universitat és com un centre comercial és una cosa tremenda vull dir és l'universitat de París 2 i allò és no ho sé jo no havia vist mai una universitat com aquella vull dir que hi ha però centenars d'alumnes en una aula de la facultat de dret i una cosa però a més l'aula no té porta vull dir que no no queda tancada sinó que queda ja com una curva que llavors allò ho deixa obert i no no hi ha una porta que entri o no llavors de la vida lliure del Marc Retxa jo volia dir que el Retxa és un cineasta que a mi m'interessa molt i una de les coses que m'interessa del Retxa és que és un cineasta dels Països Catalans que en aquest cas ha anat a Menorca però que a l'arbre de la cigrera es va rodar a València que en el cas de les mans buides va rodar a la Catalunya Nord i en el cas de dies d'agost que estava dedicada al periodista Ramon Bernils doncs rodava aquí al Principat o a Catalunya o com no vulguem dir no? i jo trobo això importantíssim vull dir que es faci cine en aquest espai i que aquest autor doncs en la vida lliure es reclama de Josep Pla del segon volum de l'obra completa perquè ell abans de fer una pel·lícula fa gairebé com una novel·la vull dir fa escriu a base de les de les de les claus que troba en obres literàries aleshores fa una novel·la i sense seguir la novel·la que ell ha escrit diguéssim doncs va en el lloc i filma no? i filma d'una manera en què l'imatge i la banda sonora és el que té més importància no? dir amb això hi ha un una anècdota ja que tenim músics aquí doncs que un dia vaig veure el Retxa presentant l'arbre de les cigueres que tenia música del Toti Soler i el Toti Soler es va enfadar molt cosa que no és cap notícia perquè és el sempre terno i l'estible ja que li va dir un periodista perquè el Marc Retxa en la banda sonora unia la guitarra del Toti amb sorolls de la natura concretament amb aigua d'un riarol i tot això i tal i llavors el Toti es va posar bueno ja dic és una persona que jo el conec i que i que després ell ho ha fet amb ocells aquí està és el que anava a dir vull dir que en un determinat any es va emprenyar molt amb el Retxa però després ell ha acabat fent-ho en els seus discos vull dir que a sobre de la guitarra sents els seus discos i sents sorolls de la natura o sigui que tenia raó el Marc Retxa amb això és indiscutible vull dir podríem anar amb un judici i la raó estaria del costat del cineasta efectivament Pol què has vist tu? jo la meva crítica és compartida jo crec aquest cop amb el Pep o no perquè aquest matí m'ha anat a veure Herrementari que és Herrero i el Diablo clar és que després ho hem comentat que és una d'aquestes pel·lícules a més va anar a secció oficial de Sitges d'aquest any i és d'aquestes pel·lícules és que no podia anar enlloc més aviam sí que és veritat que hi ha una intenció vull dir que no és una pel·lícula feta per suposat amb quatre duros o sigui això no no està fet amb quatre duros sí que és una d'aquestes pel·lícules que parteix molt de conte de fàbula es nota que és tot molt fantasiós en el sentit bueno això no de fantàstic sinó més com de bueno hem sortit i el primer que hem comentat tu deies swing i tot no swing i tot i jo deia pastorets perquè al final era molt això i em sembla que ha dit sleepy hollow ah yeah swing i tot sleepy hollow hòstia ja em confongo amb els noms però però sí que és veritat que té moments és una pel·lícula que és molt desigual i hi ha moments que se't fa terna hi ha moments que té bastant bon ritme l'art està molt ben portat però a l'hora de cop hi ha coses que són ridícules o sigui és que no hi ha un punt mig hi ha molts moments que dius hòstia no està del tot malament hi ha altres que no que no a mi una de les coses que m'ha xocat és que a mitjans del segle XIX en el País Basc es dialogava bastant a base de clatellots això també n'he comptat 48 clatellots però no o sigui el que el rep no s'emprenya forma part del diàleg ah sí hola bon dia poah sí sí sí a més principalment ho emet una senyora en concret sí no és que sigui una cosa o sigui després hi ha alguns personatges que ho fan no però entre els crios una mica la sole de Cite Vides és un personatge que apareix i no té frase prèviament és clatellot vull dir que però bàsicament referencial a les post diguéssim guerres carlistes i que vindria a ser que un una mena de funcionari no B.C perquè B.C li diuen el Burgès però és un funcionari que ve per bueno provar un herrero no un un personatge que a més és un personatge d'aquests que entre el poble és d'aquests mites mals mites no és aquell personatge que segrestava nens i se'ls menjava uns altres diuen no era un personatge que va matar la seva dona era un personatge és un personatge com bueno al final una mica com aquest estereotip de la vella i la bèstia o de o Frankens que sempre és aquell personatge que tothom té una idea molt equivocada i després inclús hi ha l'escena de torxes anant a buscar-lo vull dir que també té molt d'això però la història al final és parlar de bueno el tema de les ànimes del tema de la pel·lícula Baixa a l'Inferm Baixa a l'Inferm sense cap problema i sense cap problema és que més això i la representació de l'Inferm també és una mica grotesca des del punt de vista efectivament home acaba sent allò del masque cabró que fan a Cervera acaba sent una mica la cabra no no no però Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do acaba amb un gran guinyol efectivament molt però és que no aquest final així com representatiu de l'Inferm és una cosa també l'estrenen el divendres aquest divendres sí, l'estrenen el dia 2 jo si voleu perquè veig que a més a més molta gent aquí l'ha vist de part per la influència d'aquest senyor que tenim aquí del senyor en Cerdà influència no recomanació ja m'has entès per la recomanació que ens van recomanar la setmana passada jo realment he quedat impressionat pels actors que són excel·lents és a dir hi ha un treball d'actoria brutal jo diria que tots estan bé potser el més fluix és el que fa de Bogat Modernos que sabeu el Cilien Murphy no home estan tots bé l'únic la setmana passada els vaig dir a tots set i són perfectes jo trobo que aquest està massa una situació sobreactuada penso que sobreactua i que no te l'acabes de creure que fos un panxer però és que ell ve molt perjudicat home t'ho imagina't el que s'entera aquell home quan arriba allà bueno ja ho sap quan arriba ja ho sap ja ho sap quan arriba i a més no expliquem tot el que es posa en qualsevol cas és una pel·lícula que el Timothy Spol que és el que fa que s'està fotut de Bon Començament amb tema brutal és un senyor que l'havien vist a Mr. Turner el discurs del rei a 139 pel·lícules eliminat aquesta tarda quantes n'havia fet secretos i mentires etcètera és un senyor el reconeixes no saps el nom potser però el reconeixes ràpidament qualsevol que el veu sap qui és exactament aquest personatge i a mi em sembla també que el Bruno Gans i la Christine Scott Thomas estan brutals estan extraordinàries i la pel·lícula a mesura penso abans tarda ho comentava amb més gent a mesura que passa el temps potser tant no ens conta que a part del final brillant que té no cal explicar què passa però té un final sorprenent a part d'això a mesura que va avançant el temps penso que la trobes més interessant del que inicialment perquè potser d'entrada va costar una mica d'entrar i potser a alguna persona que conec li va costar una mica d'entrar però després els va acabar agradant molt jo crec que és una obra de càmera aquesta és una peça redona que té la seva durada 71 71 minuts perquè no necessita més i efectivament jo he mirat i aquesta tarda he llegit que es veu que a ella li han dit això no no diu jo la vaig escriure per cine que passa és que li ha sortit en aquest format però no la va escriure pensant en el teatre segons l'he llegit molt teatre però és molt teatral a les interpretacions a l'espai pràcticament què et va semblar? què et va semblar? em va agradar molt va parlar una mica em va dir has vist de party i dic què vols dir a guateque i diu no no no hi ha un no de party que s'ha de salir pot i dic ah la que va fer Orlando i dic però sí llavors m'agradava i m'agradava molt m'agradava molt els actors m'agradava molt el diàleg que es troba molt corrent és veritat alguna cosa més? a veure jo diria que a veure d'entrada és una mica l'estructura d'un dios desconocido de Polanski dios salvaje sí un dios salvaje perdó hòstia el desconocido salvaje però realment només és com a estructura perquè després no passa res no no és molt diferent la història a mi sí que m'ha fet pensar no sé si la recordeu perquè era una pel·lícula de tenir 3 o 4 anys que es deia Le Prénom en francès i le nomen aquí que després l'han fet amb teatre és veritat la va fer el com es diu no Juan Guapucho el Joel Joan el Joel Joan la va fer al teatre aquí a Barcelona i la veritat és que era una obra aquella la francesa que havia estat un any feta a París i amb mateixos actors la van passar al cine llavors realment a mi aquella em va commoure al mateix nivell que aquesta és a dir diria que són són històries diferents aquesta aviam aquesta està en blanc i negre és una més més negra en certa mesura el to és més de comèdia negra en canvi aquesta és molt àgil però l'altra també era una cosa bastant guapa llavors era el mateix allò ja es notava més que de teatre que venia del teatre com el rei Borney no potser com el rei Borney es notava més que de teatre però bueno cap problema és a dir funcionava com a pel·lícula perfectament és molt anglesa és molt britànica se'n riu els alemans se'n riu els nord-americans se'n riu de la universitat dels polítics jo estic amb el que dius tu que és molt teatral i penso que no m'estaniria que la veigéssim adaptada a teatre jo confesso que vaig estar vivint una temporada a Londres i quan vaig sortir de la pel·lícula el primer perquè vaig anar amb més gent quan vaig sortir de veure la vaig pensar hòstia és una pel·lícula molt molt britànica cosa que es podria dir també a vegades que he comentat aquesta de la francesa que és molt francesa o sigui és curiós això és a dir aquell professor i l'alum penses allò i els diàlegs que hi ha que són també d'una característica determinada és molt francesa i en canvi aquesta és molt britànica jo en tinc una de molt alemanya que ja està ja està en cartellera es diu en la sombra és del Fatih Akin el cineasta alemany d'origen turc amb la Diane Kruger amb la Diane Kruger que va guanyar un premi a Cans d'interpretació jo també la vaig veure aquesta no ens vam veure doncs ah és que jo la vaig veure com en tembla com en tembla la vaig veure en un altre lloc que tu no hi eres no jo només volia dir perquè és una pel·lícula que no es pot explicar en tot cas dir que està feta en tres capítols el primer capítol es diu La família el segon es diu La justícia és un judici i el tercer es diu En el mar que és la conclusió diguéssim jo el que volia dir és que és una pel·lícula que el Fatih Aquin hagués pogut agafar un fet real dels que passen a Alemanya concretament relacionat amb el terrorisme neonazi i hagués pogut fer una pel·lícula d'un fet real que és el que hagués fet no sé el Clint Eastwood o qualsevol altre americà perquè totes són basades en fets reals gairebé sempre entres a la pel·lícula basada en el fet real aquí no aquí és l'imaginació ell en els títols finals posa l'estadística dels fets reals que han ocorregut a través d'aquesta amenaça però se n'imagina un i jo trobo que la imaginació sempre té més força que no pas reconstruir un fet real vull dir perquè l'altre dia vaig veure la pel·lícula aquesta que en diuen de post i tothom en diu els arxius del Pentàgono vull dir en fi allò sembla el Polònia vull dir perquè és que la Meryl Streep vull dir igual fa de Margaret Thatcher que fa de Katherine Graham l'Anthony Hopkins igual fa de Hitchcock que fa de Picasso que fa de no sé què vull dir és que arriba un moment ja que dius bueno escolteu deixeu-nos una mica tranquils perquè de tots aquests personatges ja hi ha documentals vull dir és que no cal que es faci ficció de tot això i llavors vull dir és buscar la facilitat i en canvi aquí el Fatia Quint per mi fa una obra d'imaginació molt punyent molt destacada i que trobo que té més força que si no pas es hagués referit a un dels fets reals que malauradament passa a Alemanya Pol tu què et va semblar la pel·lícula aquesta estones o sigui em semblava interessant per exemple em va agradar molt la part del judici o sigui just no sé si te recordes quan entren quan entren els diguéssim els presuntes culpables no i les mirades aquí aquell joc aquell joc que fan de mirar ostres i sí que és veritat que al final em va semblar o sigui a mi em sobra molt al final és molt discutit i discutible però a mi em va caure bé perquè sempre hi ha el que pot fer la justícia i el que pot fer la persona que li ha li ha passat exacte i aquí el que em va venir al cap partint de és un personatge el protagonista que perd part o parcialment o tota la família que té sobretot fill no i això a veure si crec que algú d'aquí la veu veure però en un atemptat així com de bomba i després Justicia por su mano la pel·li que hi ha del Jackie Chan amb el pis brosna que vam veure fa dues setmanes doncs a mi és que clar s'anava succeint tot i vaig pensar hòstia sembla que sigui el mateix paràmetre i és evidentment que no és el mateix no té més a veure però que el punt de partida sigui un no un explosiu perd la família i com que la justícia li dóna l'esquena però bueno que al final a mi com no jo sé que evidentment un és un melodrama i l'altre al final és imaginatiu vull dir perquè no te l'espera no bueno suposo per això per això jo feia clar no te l'esperes però t'ho estan filant bastant prim cap allà vull dir que no però no primer t'esperes una cosa i després hi ha un gir d'aquí sí perquè hi ha unes redempcions molt estranyes allà al mig vull dir hi ha uns canvis hi ha uns girs de l'arc del personatge que jo no acabo d'entendre massa però però això és el que més o menys em va diguéssim fallar a mi la pel·lícula s'aguanta molt bé és que són alemanys vull dir que costa i la Diana l'actriu està bé realment està bé sí en la sombra es diu en la sombra sí sí bueno jo penso que per l'hora que tenim pel temps que estem valia la pena doncs que en Joan ens presentés i comencés doncs a presentar-se i a intentar doncs conversar amb els nostres músics sí sí convidats a veure si si estan aquí és perquè són el duonosferatu i llavors ja no cal explicar res més perquè la la connexió cinèfila és és bastant evident aleshores doncs suposo que us referiu a la pel·lícula del Murnau de l'any 22 sí sí aquest és origen i més més Florida Blanca al Renan de Florida vaig tenir un dia vaig fer música per ja per aquesta pel·lícula però molt abans d'això sempre m'agradava molt el personatge la pel·lícula i tenim una mànager que és amiga nostra que ens que ens ha pogut un aspecte certament vampiresc va començar a dir Nosferatu i a partir d'aquí va sortir la cosa a dir-nos Nosferatu també jo dic perquè hi ha altres versions de Nosferatu però esclar la millor és la del Murnau sí és la millor és millor perquè hi ha Werner Herzog del 1979 que aquesta no suposo que no també l'hi vista sí que suposo que l'has vista però vull dir no per compondre la peça Nosferatu suposo que vas tirar més cap al 22 no? tira més cap al 22 sí perquè bueno és el personatge és inquietant absolutament és inquietant aquell home sí vull dir fins i tot hi havia la llegenda que era un vampir de debò vull dir que això en l'època es va dir que aquest home era un vampir de debò i que el Murnau l'havia ficat a la pel·lícula però esclar això es desmenteix es desmenteix perquè l'actor va continuar fent pel·lícules i també en va fer d'altres amb el Murnau i tot això com va ser que l'Albert et va cridar per fer aquest projecte Marco? bueno feia un temps que jo ja havia acabat l'escola superior i ja havien anat coincidint i bueno hi ha gent en el món de la música que és més afí a tu i moltes vegades els pianistes no ens trobem gaire perquè cadascú ocupa un rol diferent en cada grup i clar no ens trobem els pianistes i van dir ostres per què no fem alguna cosa i realment vam proposar al Jambori de tocar va ser una qüestió bastant recíproca de buscar una data i sota aquesta idea del Nosferatu i de buscar un repertori que tingués una mica alguns títols algun aroma vampiresc perquè hi ha un títol d'un fantasma després hi ha el dimoni el devil maker exacte vull dir és un disc molt unitari jo crec al final en el fons bueno i en aquest directe del Sunset ja vam començar a obrir una mica més el repertori però sí que els primers concerts que vam fer tenien cada cançó sí que tenia algú a veure una miqueta amb aquest amb el terror i tal amb el leitmotiv exactament i precisament la composició de l'Albert Bové també que titulada Nosferatu que bueno que pots contar una mica la història perquè són dues parts i la segona part una part més fosca més tan grossa són molt clares les dues parts vull dir que que la primera part és molt així diguéssim terrorífica i llavors hi ha una part més romàntica no? sí diguéssim que al començament és Nosferatu que està al seu castell avorrit al taüt llavors és com és música més balcànica i després decideix marxar se'n va a veure amunt i se'n va al coton clàp i es fa amic de Luke Ellington i del Billy Strayhorn i a les melodies i a la melodia i el tipus d'acompanyament jo que faig arpegis d'ascendència és una mica com és l'alegria que fa tot un Esferatu coneixent aquests personatges més jacístiques ara que parlaves de l'intonia Strayhorn suposo que també és una gran influència a l'hora de fer el disc sens dubte per la història dels jazz són grans referents grans compositors de cançons mítiques i no d'un parell sinó de moltes que han esdevingut estàndards i cançons que sempre cadascuna té una personalitat melòdica i harmònica que fa que realment la història dels músics de jazz i dels intèrprets l'hagin versionat molt aquestes cançons d'aquest binomi Ellington Strayhorn la majoria de músics de jazz que la gent coneix són grans intèrprets grans compositors no hi ha tant i de grans compositors si hem de dir només 5 o 6 s'ha de dir Ellington Ellington Strayhorn s'ha de dir com Monk com Monk que és el que està sonant ara de fons amb l'ingual que bat que també hi ha dos pianistes aquí perquè hi ha Thelonious Monk com a compositor i el bat Powell en el títol jo diria que sí que és un joc de paraules en el bat no sé sí sí està dedicada en el bat entre en el bat sí que jo diria que són els dos pianistes millors del bebop per mi que si tu els títols els títols de Monk són com jocs de paraules clar i a vegades molt mal traduïts home l'estrade no chaser és el clàssic ja el coneixes sí ho explicarem ho expliqueu pel públic que t'està explicant ho explicarem perquè en un disc en una època en què tots els títols s'havien de traduir a l'espanyol vull dir estàvem en plena dictadura exacte es va traduir malament straight no chaser que és una manera de demanar al whisky que el whisky sigui pur sense un refresc el chaser és un refresc però aquí ho van traduir literalment per recto no cazador han agafat el diccionari per paraula sí paraula per paraula sense saber l'expressió que deia això és un clàssic absolut i després tens el black bottom estomp no sé si ho coneixes sí també això ho sé per Cifuentes Cifuentes era un poble de saviesa sabiesa totes aquestes coses i tant i tant aleshores hi ha una dificultat en posar dos pianos en un escenari com us ho feu per assajar per exemple ho fèieu en una botiga de pianos o no ho feu la dificultat per començar d'allugar-los que costa molt d'allugar-los clar que ja els transportistes perquè a vegades heu tocat amb un teclat electrònic no amb dos pianos de cascua no és el mateix és un altre timbre que també va funcionar de fet també jo no dic que no funcioni i tant i tant però és cert que dos el piano ja és com una orquestra no? clar té una potencialitat d'orquestral són 83 tecles 88 i clar si li afegim una altra orquesta doncs imagina pot ser un pitote però depèn de les personalitats musicals que s'hi troben pot ser la cosa més abrasiva i densa o pot ser una conversa realment fluïda que crec que és el cas perquè els dos escoltem molt i no tenim problema en jugar amb una mà o afegir tota la nostra artilleria però sempre amb aquesta qüestió del que demani la música sense fer malabars ni pirotècnies perquè el duet de pianos té una certa tradició en l'àmbit del jazz no gaire extensa però que i fins i tot en el nostre país vull dir també hi ha hagut no? però no sé vull dir teniu realment dificultats vull dir per exemple en el disc que és l'actuació en el Sunset de Girona teníeu els dos pianos gairebé empotrats a la paret vaig veure no és que era un escenari petit però estàvem bé és un escenari petit estàvem bé sí també pensa que les pianos de cua tenen diferents mides aquestes eren cues mitges no eren cues senceres no eren grans cues no cabria no caben en joc jo crec que a Terrassa es posaran grans cues sospito no? es pot ser sospito que sí perquè ens posaran a la platea exacte ah el proper concert no sereu a l'escenari perquè no hi cabeu no perquè a l'escenari hi ha un altre grup que tocarà després ah d'acord també és veritat sí, sí, sí i passar-te al concert del dia 10 de març que no sé si s'ha dit sí, sí no, per això esteu aquí per això esteu aquí perquè el Duonosferatu serà una de les principals atraccions del Festival de Jazz de Terrassa que és un festival realment jazzístic que doncs el 10 de març que és dissabte a les 10 em sembla doncs podreu veure en directe Albert Bové i el Marco Mezquida doncs amb aquesta encarnació del Duonosferatu aleshores si us sembla escoltem el tema Nosferatu in excenso i després continuem parlant d'acord xí Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit